DE VAMPIRS SENSE GLAMOUR: LA VAMPIRA DEL CARRER PONENT.

El periodista Luis Antón del Olmet concluía así la larga y espléndida serie de reportajes que dedicó al caso: "Estamos ante una de las criminales más tremendas y crueles de las que se tienen noticia. Movida por un fanatismo vesánico, ha ido matando niños durante diez años para sacarles las grasas y fabricar ungüentos. Es un caso inaudito, monstruoso, del que se hablará muchos años con estupor. 




Quines coses que ens toca viure!. 
Personatges que el Romanticisme del S.XIX va crear per a despertar l'horror, avui esdevenen herois adolescents. Si bé el romanticisme en la literatura es relaciona popularment amb la poesia i la celebració de l'amor, la veritat és que aquest gènere s'endinsava en les vicissituds de l'ànima i apel·lava a la imaginació, la fantasia, l'exaltació dels sentits, a la transcendència i el misticisme.
els elements relacionats amb la il·luminació i l'alegria de l'amor poden saltar a la desesperança, a la foscor de la nit com a metàfora de l'ànima soferta i amb ella, a l'aparició d'un món fantàstic i oníric on els éssers nocturns deixen de ser belles criatures per convertir-se en demoníaques i fatals presències.
Part d'aquesta literatura desencantada va prendre com a base el turment i la fatalitat de la naturalesa humana. A aquest estil se li va cridar romanticisme fosc que va tenir el seu origen als Estats Units a inicis del segle XIX i en el qual Edgar Allan Poe és un dels seus representants. Primer de éssers fantàstics i fets sobrenaturals, els relats de Poe i del romanticisme fosc giren al voltant del turment psicològic, a l'angoixa de l'ésser humà en situacions extremes o la perfídia que és capaç.
Però hi ha més. El romanticisme fosc es relaciona amb una altra vessant que de segur entusiasmarà a més d'un: la novel·la gòtica. Sorgida a finals del segle XVIII i continuada a inicis del XIX, va tenir en els éssers tenebrosos i les històries de terror seva raó de ser. Allà abunden els vampirs i les criatures de la nit que habiten en relats que bé poden inspirar més d'un calfred per al lector atent. 

Frankenstein o el Modern Prometeu (1818) de Mary Shelley forma part d'aquest gènere.
De Drácula a Nosferatus, per a citar-ne dos exemples molt coneguts:

als "guaperes" de la Saga Crepuscle, hi ha una diferència abismal. Ja no desperten el nostre horror, sinó que som capaços de sentir admiració, simpatia, fins i tot, els podem arribar a estimar, a trobar-los bons, uns herois com a tants d'altres. Com és possible arribar a apreciar els vampirs que tenen els poders de: La capacitat de fer que canviï el temps.
Aconseguir obediència d'éssers repulsius, com les rates, mosques, aranyes i les ratapinyades, però també dels llops, els dingos i les guineus.
Telepatia, control mental.
Una força sobrehumana.
Convertir-se en animal o en boira.
Perdre facultats durant el dia. El vampir fuig de la llum diürna, que el debilita però no ho destrueix: es pot moure a mig dia durant un escàs període de temps (el comte Dràcula, a la novel·la, apareix a plena llum del dia buscant a Mina Harker).
Dormir sobre terra, portada del seu lloc natal, a l'interior d'un taüt.
Beure sang humana (el seu únic aliment) i convertir en vampirs als que aseste seva mossegada fatídica i bategi amb la seva pròpia sang fent-los beure. Si únicament són mossegats, no es transformen en vampirs.
Se li pot mantenir a ratlla amb crucifixos, enfilalls o flors d'all, la Sagrada Forma consagrada i aigua beneïda; però perquè mori realment, se li ha de clavar una estaca al cor o se l'ha de decapitar.
També van Helsing esmenta que si, quan està dins del taüt, es col·loca una rosa sobre la tapa del mateix no podrà sortir; encara Harker i els seus col·legues no tenen ocasió de fer-ho. 

Ara fa uns quants mesos, cercant per la xarxa informació sobre un dels darrers casos de bruixeria a Catalunya -la bruixa Napa, de Prats de Lluçanés, de la que parlarem en una altre entrada- que podeu veure aquí:

http://terradesomnis.blogspot.com.es/2015/05/maria-pujol-la-napa-la-darrera-bruixa.html

vaig retrobar a Enriqueta Martí Ripollés, a la qual coneixia des de un temps endarrere. 

El primer cop que vaig llegir la seva història, hem va semblar esgarrifosa, però també increïble i estranya, sospitosa. Una ciutat tan moderna com Barcelona que en els primers anys del S.XX havia patit crisis socials tan greus com els del Cu-cut! l'any 1905, el de Joan Rull, o sobretot, la terrible Setmana Tràgica del 1909, podia també ser l'escenari d'uns fets com els protagonitzats per l'Enriqueta Martí, més propis d'una edat mitjana?
No, l'Enriqueta Martí, no té glamour, potser pels cànons estètics d'aquells primers anys del S.XX podia passar per "guapa", però la seva història, no desperta la nostre admiració, tot i que algun jovent sigui capaç de crear samarretes amb la seva imatge com si fos una icona més:

Torno a dir-ho: Quines coses que ens toca de veure i de viure! 

Abans d'entrar en els fets propiament dits, m'agradaria contextualitzar-los amb una petita introducció històrica:

En els primers anys del regnat d’Alfons XIII, es van produir contínues crisi. Si exceptuem el govern de Maura que va durar de 1907 a 1909 es formaven nous gabinets cada cinc mesos per terme mitjà. En el període hi va haver quatre grans problemes: 

El primer era la conflictivitat social amb una gran onada de vagues a Barcelona, ​​la mineria bilbaïna i la pagesia andalús, alhora que va créixer l'afiliació a la UGT i el PSOE anava aconseguint més vots. 

El segon va ser la reaparició de la qüestió religiosa, els sectors progressistes es queixaven del domini que exercia l'Església sobre l'ensenyament i reclamaven que es retallés el seu poder i es disminuís la seva influència social. 

El tercer va ser el problema militar generat per les conseqüències morals del Desastre i per la degradació de l'Exèrcit, ple d'oficials i sense recursos materials. 

El quart problema va ser l'assentament del moviment nacionalista. El Desastre produir al País Basc un creixement del sentiment nacionalista especialment a partir que Sabino Arana suavitzés els seus plantejaments. A Catalunya la pèrdua de les colònies suposava un perjudici per al desenvolupament econòmic el que va fer créixer el sentiment nacional. 

De 1903 a 1905 es van succeir diversos governs conservadors d'efectivitat limitada en els que cal destacar la reforma financera de Villaverde que va permetre per primera vegada pressupostos amb superàvit durant diversos anys. 

El 1905 el Rei es va veure obligat a optar per un govern liberal que va estar marcat per una greu crisi política i militar amb origen a Barcelona. Allà es van publicar caricatures i comentaris considerats ofensius per molts militars. Tres-cents oficials van assaltar i van incendiar les impremtes de Barcelona i el govern va aprovar una llei de suspensió de les garanties constitucionals per evitar futurs incidents d'aquest tipus. A més el 1906 es va aprovar la Llei de Jurisdiccions que identificava els delictes contra l'exèrcit com a delictes contra la Pàtria i els posava sota jurisdicció militar. 

Al gener de 1907 el Rei va nomenar cap de govern a Antonio Maura al que el seu tarannà autoritari li va valer l'antipatia de tota l'esquerra. El govern de Maura va tenir un caràcter proteccionista i en ell es van dur a terme una sèrie de mesures d'impuls econòmic, la Llei de Protecció de la Indústria Nacional o el Pla de reconstrucció naval. Altres mesures van ser la reforma de la policia o la de la Llei Electoral que va establir el vot obligatori i la proclamació automàtica de candidats sense oposicions. A més cal destacar l'intent d'aprovar la nova Llei d'Administració Local amb creació de mancomunitats encara que aquesta no va arribar a aprovar-se al caure el govern de Maura després dels successos de 1909.

LA SETMANA TRÀGICA

Els successos de la Setmana Tràgica de Barcelona van tenir el seu origen en l'èxit del nacionalisme i el creixement de la mobilització obrera, en reposta a una industrialització ferotge.

A Catalunya predominava la ideologia anarquista que estava escassament articulada en associacions o sindicats, això va fer que aparegués el Partit Republicà Radical, dirigit per Alejandro Lerroux. El radicalisme no va aconseguir un gran pes polític, però resta força al moviment obrer barceloní.

A la tensió política que ja existia a Barcelona va caldre sumar-li el creixement dels sentiments anticlericals i antimilitaristes, i això, unit a la posició autoritària de Maura, els errors del govern i, sobretot, la crisi marroquina va preparar l'ambient necessari perquè es produís el que coneixem com Setmana Tràgica.

Des dels últims anys del segle XIX la presència espanyola al regne del Marroc havia anat augmentant. Al juliol de 1909 els membres d'algunes càbiles pròximes a Melilla van atacar als treballadors d'una companyia espanyola. El govern Maura va decidir traslladar soldats per defensar els interessos espanyols i per això va mobilitzar els reservistes i va ordenar la incorporació d'aquests a Madrid i Barcelona. Hi va haver protestes generalitzades davant la mesura i es va convocar la vaga general a Barcelona per al dia 26 de juliol. El Comitè de Vaga va perdre el domini de la situació que va derivar en l'assalt i crema de convents per part de la població. Dijous 29 la tensió va començar a remetre. La repressió posterior va ser brutal: registres, 1500 detencions, 1700 processos i 17 condemnes de mort de les que es van executar maig.

La Setmana Tràgica va tenir un brutal cost humà: un centenar de morts, ferits, destruccions ... La repressió va ser molt dura i va culminar amb el judici sense garanties i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l'Escola Moderna.

La Setmana Tràgica es va emportar el programa reformista de Maura. Mentre el PSOE aconseguia que Pablo Iglesias fos elegit diputat el 1910, el liberal José Canalejas va dur a terme l'últim intent regeneracionista dins del sistema de la Restauració. Els seus acció reformista (servei militar obligatori en temps de guerra, llei del "cadenat", Llei de Mancomunitats que es va veure finalment frustrada al Senat) va acabar brutalment amb el seu assassinat per un anarquista el 1912. Des d'ara, podem parlar d'una crisi permanent dels partits del torn.
Com han demostrat nombrosos estudis, les condicions de vida, els ritmes de treball, els baixos salaris, la manca de reconeixement dels drets sindicals, la desigualtat davant la llei de les dones, l'explotació infantil, la misèria generalitzada, eren les llavors d'un ambient altament explosiu. Algú va dir que els empresaris catalans tenien exactament la classe obrera que és mereixien.
Poc després començaria la Primera Guerra Mundial que modificaria substancialment el panorama econòmic i social, aprofundint una crisi que anys després conduiria a la Dictadura de Primo de Rivera, a la proclamació de la IIª República, la Guerra Civil i a la llarguísima dictadura del General Franco.

Bé, ara podem anar als fets. Per a fer-ho, primer em cenyiré a les dades tal i com les vaig conèixer, es a dir, com les va presentar la premsa del moment. Després, tractarem d'analitzar-les.

La vampira de Barcelona

Enriqueta Martí i Ripollès, coneguda popularment com la «vampira del carrer de Ponent», la «vampira del Raval» o la «vampira de Barcelona» (Sant Feliu de Llobregat, 1868 – Barcelona, 12 de maig de 1913) fou una assassina en sèrie, segrestadora i proxeneta de nens catalana.

De molt jove Enriqueta Martí es va traslladar des del seu Sant Feliu de Llobregat natal cap a Barcelona on va treballar de minyona. Aviat, però, va començar a exercir la prostitució, tant a bordells com al port de Barcelona o el portal de Santa Madrona. Cap al 1895 es va casar amb un artista, un pintor anomenat Joan Pujaló. 

Segons Pujadó, el matrimoni va fracassar per l'afició d'Enriqueta Martí pels homes, el seu caràcter estrany, mentider, impredictible i les seves contínues visites a cases de mala vida. Tot i casada, no va deixar mai de freqüentar els ambients de prostitució ni el món de mal viure que l'envoltava. La parella es va reconciliar i es va separar unes sis vegades. En el moment de la detenció de l'Enriqueta --el 1912-- feia més de cinc anys que el matrimoni vivia separat. No van tenir fills.

L'Enriqueta duia una doble vida. Durant el dia mendicava i demanava menjar a cases de caritat, convents i parròquies. Vestia parracs i de vegades duia de la mà nens que feia passar pels seus fills. Posteriorment, els prostituïa o assassinava. No tenia cap necessitat de mendicar, ja que la seva doble feina de proxeneta i remeiera li donava prou diners per viure sense problemes. De nit es vestia amb robes sumptuoses, barrets i perruques, i voltava el Teatre del Liceu, el casino de l'Arrabassada i altres llocs on anava la classe benestant de Barcelona. 

És probable que en aquests llocs oferís els seus serveis com a proxeneta especialitzada en criatures. El 1909 va ser detinguda al seu pis del carrer Minerva de Barcelona, acusada de regentar un bordell on s'oferien els serveis sexuals de nens d'entre tres i catorze anys. Junt amb ella van detenir un jove d'una família benestant. Gràcies als contactes que tenia amb altes personalitats barcelonines --que contractaven els seus serveis com a proxeneta infantil-- l'Enriqueta no va anar mai a judici per l'assumpte del bordell i el procés es va perdre en l'oblit judicial i burocràtic.

Alhora que feia de proxeneta de nens molt petits, també exercia la professió de remeiera. Els productes que usava per fabricar els remeis eren fets amb restes humanes de les criatures que matava, nens i nenes molt petits, de pit i fins a nou anys. Dels nens ho aprofitava tot: el greix, la sang, els cabells, els ossos (que sovint transformava en pols)... Per aquesta raó no tenia problemes per desfer-se'n dels cossos de les víctimes. Dels nens en quedaven quatre ossos mal comptats. Enriqueta Martí oferia els seus ungüents, pomades, filtres, cataplasmes i pocions, especialment per a curar la tuberculosi, tant temuda en aquella època, i tota mena de malalties que no tenien cura amb la medicina tradicional. Gent de classe alta pagava grans sumes de diners per aquests remeis.

Va segrestar un nombre indeterminat de criatures. En el moment de l'última detenció li van trobar al pis del barri del Raval, concretament al número 29, entresòl primera del carrer de Ponent (avui Joaquín Costa), i a diferents pisos de Barcelona on havia viscut, els ossos d'un total de dotze nens. Els forenses van tenir feina a destriar el ossos, ja que en quedaven pocs, i van aconseguir diferenciar-ne els de dotze nens i nenes. Enriqueta Martí és possiblement l'assassina en sèrie més mortífera que hi ha hagut mai a Catalunya. Si s'arribés a saber del cert quantes criatures va arribar a segrestar i matar, ben probablement la xifra es dispararia. És clar que feia molts anys que actuava a la ciutat de Barcelona perquè, en el saber popular, se sospitava que algú s'emportava els nens petis. Hi havia molts i molts nens que havien desaparegut sense deixar rastre i hi havia un temor fundat entre la població.

L'entresòl primera del 29 del carrer de Ponent.

El 10 de febrer del 1912 va segrestar la seva última víctima, Teresa Guitart i Congost, nena coneguda com a Teresita. Durant dues setmanes tothom la va buscar per tot arreu. Aquest cop hi va haver una gran indignació popular, ja que es demostrava que el temor de la població era cert i que les autoritats havien estat molt passives amb aquest tema. Va ser una veïna tafanera, Clàudia Elias, qui va trobar la pista de la Teresita. El 17 de febrer va veure una nena amb els cabells rapats que mirava des d'un finestró del pati interior d'una escala. El pis era l'entresòl primera del número 29 del carrer de Ponent. La senyora Elias no havia vist mai abans aquella nena. La petita jugava amb una altra criatura i, quan la veïna va aparèixer pel finestró, Clàudia Elias li va preguntar si aquella nena era també seva. La veïna era Enriqueta Martí, que va tancar la finestra sense dir-li res. Estranyada, Clàudia Elías ho va comentar al matalasser del mateix carrer Ponent, amb qui tenia amistat, i li va fer saber que sospitava que aquella nena era Teresita Guitart. Li ho feia sospitar també l'estranya vida que duia la veïna de l'entresòl. El matalasser, també angoixat, va explicar a un agent municipal, José Asens, les sospites del que passava en el pis d'Enriqueta Martí. Aquest ho va fer saber al seu cap, el brigada Ribot. El 27 de febrer, amb l'excusa d'una denúncia per tinença de gallines al pis, el brigada Ribot i dos agents més van anar a buscar Enriqueta Martí, que era als safarejos del carrer Ferlandina. Li van fer saber la denúncia i van dur Enriqueta Martí al seu pis. Ella es va mostrar sorpresa però no va oposar cap resistència, probablement per no aixecar cap sospita. Hi van entrar els municipals i hi van trobar dues nenes al pis. Una era Teresita Guitard Congost i l'altra una nena anomenada Angelita. 

La Teresita va ser retornada als seus pares, després que hagués declarat. Va explicar com en un moment en què, distreta, es va allunyar de la seva mare, Enriqueta Martí se la va endur, agafada de la mà, mentre li prometia caramels, però, quan la Teresita va veure que se l'enduia massa lluny de casa, va voler marxar i l'Enriqueta la va cobrir amb un drap negre i la va agafar amb força fins que la va dur al seu pis. De seguida que hi van arribar, Enriqueta Martí li va tallar els cabells, li va canviar el nom pel de Felicidad i li va dir que ja no tenia pares i que ella era la seva nova mare, de manera que així l'anomenaria quan sortissin al carrer. Li donava mal menjar, patates i pa dur, no la pegava però sí que la pessigava, i li prohibia sortir a finestres i balcons. Va declarar també que sovint les deixava soles a ella i a l'Angelita i que un dia es van aventurar a mirar a les habitacions que l'Enriqueta els havia prohibit entrar. En aquesta aventura van trobar un sac amb roba de nen plena de sang i un ganivet per escorxar també ple de sang. La Teresita mai no va sortir del pis durant el temps que va estar segrestada. La declaració de l'Angelita va ser més esfereïdora. Abans que la Teresita arribés a casa hi havia hagut un altre nen, d'uns cinc anys, anomenat Pepito. 

L'Angelita va declarar que va veure com la que ella anomenava mare, l'Enriqueta, l'havia mort a la taula de la cuina. L'Enriqueta no es va adonar que la nena ho havia vist i l'Angelita va córrer a amagar-se al llit i a fer-se l'adormida. La identitat de l'Angelita va ser més difícil de concretar per les vaguetats de les primeres declaracions d'Enriqueta Martí. La nena no sabia quins cognoms tenia i afirmava que l'Enriqueta li havia explicat que el seu pare es deia Joan. La segrestadora sostenia que era filla seva i de Joan Pujaló. El marit de l'Enriqueta es va personar davant del jutge per voluntat pròpia de seguida que va saber que havien detingut la seva dona, i va declarar que feia anys que no vivia amb ella, que no havien tingut fills i que no sabia d'on havia sortit la nena Angelita. Al final, Enriqueta Martí va declarar que l'havia agafat, nascuda de feia poc, d'una cunyada, a qui va fer creure que la nena havia mort quan va néixer.

Enriqueta Martí Ripollés va ser detinguda i ingressada a la presó Reina Amàlia, institució enderrocada l'any 1936. És on ara hi ha la plaça Josep Maria Folch i Torres.

En una segona inspecció al pis, efectivament es va trobar el sac del que parlaven les nenes, amb la roba de nen tacada de sang i el ganivet d'escorxar. 

També van trobar un altre sac amb roba bruta però que tenia ossos humans de petites dimensions en el fons. N'hi havia uns trenta. Els ossos tenien marques d'haver estat exposats al foc. Trobaren també un saló sumptuosament decorat amb un armari amb bonics vestits de nena i nen. Aquest saló contrastava amb la resta del pis, que era d'una gran austeritat i pobresa i on pesava sempre una estranya mala olor. En una altra habitació tancada amb pany i clau van trobar l'horror que amagava Enriqueta Martí. A l'estança hi havia cap a una cinquantena de gerres, pots i palanganes amb restes humanes en conservació: greix fet mantega, sang coagulada, cabelleres de criatura, mans esqueletitzades, pols d'os, moll d'os... 

També pots amb les pocions, pomades i ungüents ja preparats per la seva venda. Seguint la inspecció, es van investigar dos pisos més on havia viscut Enriqueta Martí: un pis al carrer Tallers, un altre pis al carrer Picalqués, una caseta al carrer Jocs Florals, a Sants. En els dos pisos es van trobar emparedats en falses parets i sostres restes humanes de criatures. En el jardinet de la casa del carrer Jocs Florals van trobar la calavera d'un nen de tres anys i una sèrie d'ossos que corresponien a nens de tres, sis i vuit anys. Alguns ossos encara tenien peces de roba, com un mitjó pobrament sargit, la qual cosa donava a entendre que Enriqueta Martí tenia per costum segrestar nens de famílies molt pobres i d'escassos mitjans per buscar el fill desaparegut. 

Hi havia una tercera vivenda, a Sant Feliu de Llobregat, propietat de la família d'Enriqueta Martí, on també es van trobar restes de criatures en gerres i pots, i llibres de remeis. La casa pertanyia a la família Martí i era coneguda a la població pel sobrenom de Lindo, però estava tancada per la mala administració del pare d'Enriqueta Martí, segons el testimoni del marit, Joan Pujaló.

En el pis del carrer de Ponent també es van trobar coses curioses: un llibre molt antic amb tapes de pergamí, un llibre de notes on hi havia escrites en català receptes i pocions amb una cal·ligrafia molt elegant, un paquet de cartes i notes escrites en llenguatge xifrat i una llista amb noms de famílies i personalitats molt importants de Barcelona. Aquesta llista va ser molt pol·lèmica, ja que entre la població es va creure que era la llista de clients rics de l'Enriqueta. La gent creia que no pagarien els seus crims de pederàstia o de compra de restes humanes per guarir la seva salut pel fet de ser gent rica. La policia va intentar que la llista no transcendís. Es va fer córrer que hi havia metges, polítics, empresaris, banquers. Les autoritats, que tenien la Setmana Tràgica molt present i amb temor que hi hagués un motí popular van calmar els ànims de la gent, fent que el diari ABC publiqués un article on s'explicava que a la famosa llista només hi havia noms de persones a qui Enriqueta Martí mendicava i que aquestes famílies i personalitats havien sigut estafades per les mentides i precs de l'assassina.

Empresonament i mort

Enriqueta Martí va quedar reclosa a la presó Reina Amàlia en espera de judici. Va intentar suïcidar-se tallant-se les venes amb un ganivet de fusta, cosa que va fer esclatar la indignació popular perquè la gent volia que passés judici i fos, ben versemblantment, ajusticiada a Garrot vil. 

Mort de Maria Pineda al garrot vil.

Les autoritats de la presó van fer saber, per mitjà de la premsa, que s'havien pres mesures per tal que Martí no es quedés mai sola, de manera que tres de les recluses amb més carisma de la presó compartien cel·la amb ella. Tenien instruccions de destapar-li els llençols en cas que es tapés per evitar que s'obrís les venes amb les dents.

Però Enriqueta Martí no va arribar mai a judici pels seus crims. Un any i tres mesos després de la seva detenció i passada ja una mica la indignació popular, li va arribar la mort. Les seves companyes de presó la van matar linxant-la en un dels patis del penal. 
El procés a Enriqueta Martí era en fase d'instrucció. L'assassinat de la dona no va donar oportunitat que en un judici se sabés tota la veritat i tots els secrets que amagava encara. La segrestadora i assassina va morir la matinada del 12 de maig del 1913, oficialment d'una llarga malaltia però en realitat com a resultat d'una brutal pallissa. Va ser enterrada amb discreció a la fossa comuna del Cementiri del Sud-oest, situat a Montjuïc de Barcelona.

Declaracions d'Enriqueta Martí. Testimonis

La van interrogar sobre la presència de Teresita Guitard a casa seva i va dir que l'havia trobada perduda i amb fam el dia abans a la Ronda de Sant Pau. Clàudia Elías va desmentir això perquè l'havia vista a la casa molts dies abans de la detenció.

Enriqueta Martí va canviar el seu primer cognom per Marina. Amb aquest cognom es feia conèixer i llogava els pisos on gairebé sempre la feien fora per no pagar el lloguer. Durant les declaracions a la policia va confessar el veritable cognom, que va ser també corroborat pel testimoni del marit, Joan Pujaló.

També va ser interrogada per la presència d'ossos i altres restes humanes a més de les cremes, pocions, cataplasmes, pomades i botelles amb sang, preparades per vendre, que hi havia al pis, i pel ganivet d'escorxar. Li van fer saber que els ossos, segons els forenses, havien estat sotmesos a altes temperatures. És a dir: havien estat cremats o bullits per treure'n el moll. Enriqueta Martí va argüir primer que feia estudis d'anatomia humana. Pressionada pels interrogatoris va acabar confessant que era remeiera i utilitzava els nens com a matèria primera per fabricar el remeis. N'era una experta i sabia com confeccionar els millors remeis. 

Els seus preparats eren molt ben pagats per gent de bona posició social. En un moment de debilitat va suggerir que investiguessin les vivendes dels carrers Tallers, Picalqués, Jocs Florals i la casa de Sant Feliu de Llobregat. 
En aquell moment sembla que ja sabia que seria condemnada i va voler que els que es beneficiaven dels seus serveis com a alcavota per a pedòfils i com a remeiera tinguessin la mateixa sort. Tot i aquest moment de debilitat i d'ira per la sort que l'esperava, Enriqueta Martí no va dir ni un nom de cap dels seus clients.

Pel que fa al nen Pepito, li van preguntar on era. Va dir que ja no era amb ella, que se l'havia endut al camp perquè s'havia posat malalt. Repetia l'excusa que li havia donat a la veïna, Clàudia Elías, quan aquesta li va preguntar pel nen, estranyada de no veure'l ni sentir-lo. El Pepito havia arribat a ella perquè una família l'hi havia confiat perquè se'n fes càrrec. Sabien de l'existència del petit tant pel testimoni de l'Angelita com pel de la veïna Clàudia Elías, que l'havia vist algun cop. El testimoni del seu assassinat donat per l'Angelita més les proves de la roba trobada al sac, el ganivet i algunes restes de greix fresc, sang i ossos van fer caure aquesta excusa. Aquelles restes eren les del Pepito. Tampoc no va poder justificar quina era la família que li havia confiat en Pepito, i va quedar clar que el petit era un altra criatura segrestada.

Una immigrant aragonesa d'Alcanyís la va reconèixer com a la segrestadora del seu fill de mesos, uns sis anys abans, el 1906. Enriqueta Martí, amb manyagueries i una extraordinària amabilitat amb la dona --esgotada i afamada per un viatge molt llarg des de la seva terra--, va aconseguir que li deixés la criatura. Amb una excusa enginyosa es va allunyar de la mare per, després, desaparèixer. La mare no va poder mai recuperar el fill ni tampoc no va arribar a saber què en va fer Enriqueta Martí. És probable que l'utilitzés per fabricar remeis.

Va intentar fer passar l'Angelita per filla seva i de Joan Pujaló. Fins i tot havia ensenyat a la nena a dir que el seu pare es deia Joan, però la nena desconeixia completament quins eren els seus cognoms i no havia vist mai el seu suposat pare. Pujaló va negar que la nena fos seva, va dir que no l'havia vista mai i que Enriqueta Martí ja li havia mentit en el passat amb un fals embaràs i un fals part. Un examen mèdic va corroborar que Enriqueta Martí no havia parit mai. El testimoni final d'Enriqueta Martí va ser que l'Angelina era realment la filla que havia robat a la seva cunyada Maria Pujaló, a qui havia assistit en el part i a qui havia fet creure que la criatura havia mort. Així, realment Pujaló no era el pare de la nena sinó l'oncle patern.

La Vanguardia 13/5/1913

"Poco después de las tres y media de la madrugada de ayer, falleció en la cárcel de mujeres la tristemente célebre secuestradora Enriqueta Martí Ripoll, quien había entrado en el período agónico media hora antes. Desde el día anterior se hallaba privada del uso de la palabra. En el momento en que ocurrió el fallecimiento, debido á la gravísima enfermedad que Enriqueta padecía y de la que ya tenían noticia nuestros lectores, se hallaban presentes una de las dos reclusos enfermeras por propia y espontánea iniciativa la asistían, y la religiosa de guardia, sor Fausta, El director de la cárcel de mujeres dió la noticia al presidente de las Audiencias territorial y provincial de Barcelona y al director general de Penales. A petición de las demás reclusas, se permitió á éstas visitar el cadáver á las cuatro de la tarde de ayer. La difunta Enriqueta había sido trasladada, á las once de la mañana, al depósito de cadáveres del establecimiento. Certificó la muerte el director médico del mismo, doctor Adolfo Pía. A las seis de la tarde, y en el coche de la Beneficencia, íué trasladado el cadáver al cementerio del SO., donde hoy recibirá cristiana sepultura en la fosa común. Enriqueta se lleva á la tumba el secreto de sus culpas, que quizás conozca únicamente el Rdo. Adalberto, con quien confesó hace unos dos meses. Dios haya perdonado á Enriqueta Martí.

Meses después se supo que Enriqueta Martí había fallecido en el patio de la cárcel linchada por sus compañeras presas. Se especuló que antes de ser golpeada ya estaba muerta, envenenada por encargo de alguien interesado en su desaparición. Nada se pudo probar. Lo único cierto es que nunca llegó a celebrarse el juicio, que aquellas personas que figuraban en la lista, "tan amantes de la caridad”, se acostaron aquel día más tranquilas y que Enriqueta Martí Ripollés se convirtió en leyenda...

Us ofereixo uns vídeos sobre el tema:

04. La vampira de Barcelona. 'Les flors del mal' cap.4 from Oscar Hernando on Vimeo.

Sebastià d’Arbo

Part 1

Part 2

Fins aquí la narració dels fets segons els medis de comunicació de l'època. Colpidors i terribles!.
Però estic convençut de que els lectors ja s'han adonat de que tot es massa rodó, sembla com si tota aquesta història quedés perfectament tancada, amb la mort per linxament de l'Enriqueta Martí a la presó. Però...
Aquesta mateixa sensació, es la que ha dut a moltes persones a reobrir aquest cas, tractar de trobar-ne una explicació, mes creïble...
Dins la molta bibliografia sobre aquest cas:

Voldria ara recomanar-vos el següent:

En aquesta obra d'Elsa Plaza, així com en d'altres de similars, queden força aclarides moltes de les ombres que ens havien quedat després de la lectura dels fets.

“Aquí a prop va viure la pitjor assassina en sèrie d'Europa; li diuen la Vampira de Barcelona”, explica el guia. A les portes de l'església de Sant Just, a prop de l'Ajuntament, una trentena de persones que han pagat 16 euros per fer una “ruta vampírica” pel barri Gòtic escolten amb lleus variacions un relat que els últims anys ha esdevingut canònic: a la Barcelona de principis del segle XX, Enriqueta Martí matava criatures per treure'ls el sagí i la sang amb què feia ungüents que després venia a rics convençuts dels seus poders curatius.

“Tot es va destapar quan, el febrer del 1912, va desaparèixer una nena de cinc anys i de casa bona, Tereseta Guitart, que 17 dies després, i prèvia denúncia d'una veïna, va ser rescatada d'un pis del número 29 del carrer Ponent, avui Joaquim Costa, on vivia Enriqueta Martí amb el seu pare octogenari i una altra nena –continua el guia–. A la casa, es van trobar robes tacades de sang i ungüents, i, tant allà com en altres domicilis anteriors, ossos de nens.” No se sap quants va matar la vampira: “potser 10 o potser 70”. Però, d'una banda, l'enfonsament del Titanic, setmanes després, que va acabar desviant l'atenció dels mitjans, i de l'altra, les pressions dels poderosos clients de la dona van funcionar i tot es va tapar. També la seva mort a la presó, on va ser assassinada misteriosament abans del judici, qui sap si perquè sabia massa.

El guia condueix el grup fins a un portal del carrer Palma de Sant Just, que desemboca en la placeta de l'església, i explica que aquí havia viscut Enriqueta Martí en un pis on es van trobar mans i peus de diversos cossos. Si no mostra el portal del domicili on es va trobar la nena segrestada –que és al Raval, no al Gòtic– és perquè ha estat reformat, diu, mentre que aquest es conserva tal com era fa un segle.

“Mentida!”, crida des d'un pis del davant algú que hi insistirà vàries vegades, fins que el guia opta per allunyar-se. I té raó, l'aixafaguitarres. Tot i que els últims anys aquest relat s'ha explicat fins a l'extenuació arreu, ha alimentat algun best-seller i fins i tot un musical d'èxit i ha esdevingut un atractiu turístic més de Barcelona, no és més que una formidable successió de mentides repetides fins que, a la manera goebbelsiana, s'han establert com a veritats que valen tant per a rutes turístiques com per a articles als diaris. O, sí, per a la Wikipedia.

La història del segrest de la nena Tereseta és certa, però poca cosa més. Ho acredita ara la historiadora Elsa Plaza a Desmontando el caso de la Vampira del Raval. Misoginia y clasismo en la Barcelona modernista (Icaria), el primer assaig dedicat al tema, i reblarà el clau un altre que l'escriptor Jordi Corominas ja té enllestit i l'editorial Sílex publicarà a l'octubre.

El retrat que Plaza, que s'ha passat deu anys investigant la història, fa de Martí és als antípodes del monstre que, des de la seva detenció, va construir la premsa de l'època i que s'ha recuperat ara. “Sí que desapareixien infants”, explica Plaza, però no acabaven convertits en ungüents, sinó explotats en fàbriques de vidre a França o en prostíbuls. “Enriqueta Martí va ser una cap de turc” en què personificar el mal que representava aquest tracte als menors tan escampat.

Aquest era l'escenari dels fets, la Barcelona més misèrrima, on infants i dones eren víctimes recurrents d'agressions de tota mena. Una Barcelona on la prostitució, única opció laboral possible per a moltes, la incentivaven les autoritats, que expedien certificats de salut que calia mostrar al client i que, malgrat la prohibició d'exercir fins a la majoria d'edat, els 23 anys, “de vegades fins i tot s'estenien a nenes”, diu Plaza.

Al caldo de cultiu cal sumar-hi, hi afegeix Corominas, la proximitat en el temps de diversos assassinats de nens que es difonien de forma oral entre una població que a Barcelona arribava al 39% d'analfabetisme. El més conegut: el crim de Gador (Almeria), origen de la llegenda de l'home del sac, ocorregut dos anys abans.

El cas va estar marcat, a més, per una instrucció policial matussera. Tant, que la investigació per trobar la nena no va començar fins 11 dies després que se'n denunciés la desaparició, perquè el delegat policial del districte, José Serrano de la Pedrosa, va preferir esperar a la fi del carnaval. Tant que, dies després de la detenció de Martí, van entrar a robar al seu pis, que se suposava sota vigilància policial, i arran d'això es va efectuar un segon registre en què, llavors sí, es van trobar draps tacats de sang i uns ossos que es va dir que eren d'infants.

La troballa es va fer just quan ja s'havien aclarit alguns dels misteris del cas. Com ara el de l'altra nena que vivia amb la dona, Angeleta, en realitat una filla de la germana del seu exmarit de què ella es feia càrrec. O el d'un altre nen que abans també havia viscut amb Enriqueta i que es va pensar que podria haver estat una de les seves víctimes i que va resultar que també era fill de la cunyada i que seguia viu. Enriqueta havia tingut un nen propi, Alejandro, que havia mort als pocs mesos. “Va morir de malnutrició. Avui, potser hi haurien intervingut els serveis socials i tot hauria estat diferent”, diu Corominas. Tant ell com Plaza conclouen el mateix: al certificat de defunció del fill propi, Martí va posar el nom del fill de la cunyada, Benedito Claramunt, per evitar així que, en el futur, a aquest el poguessin cridar a files. D'aquí que es pensés primer que el nebot era mort. “Li havia estat fent favors a la cunyada, que havia tingut el nen i la nena sent ja vídua”, diu la historiadora.

El llibre de Plaza revela, igualment, que el segon registre i l'aparició dels ossos també van coincidir amb l'esclat d'un cas de prostitució de menors al mateix barri que esquitxava diversos policies, entre els quals el mateix delegat, Serrano de la Pedrosa. Martí va servir d'arbre que impedia veure el bosc.

N'hi ha més. El tal Pepet o Joanet, depèn de la versió, amb qui també s'havia vist mendicar l'Enriqueta, i que se suposava que havia escorxat al menjador perquè així ho havia declarat la nena Angeleta (o això deien les cròniques), seguia viu, també. Els suposats contactes amb la classe alta de la dona es van inferir del fet que li van trobar una llista per saber a qui demanar els bons que els regidors repartien als pobres –“l'única ajuda social que hi havia”, apunta Plaza– i un parell de cartes en què l'exmarit, pintor, demanava protecció com a artista a membres de l'alta societat. La sang del ganivet trobat també al pis era òxid. Els ossos eren de petits animals, menys un parell que sí que eren humans, però corresponien a un adult i havien estat més de 20 anys enterrats. “Era habitual usar-los d'amulets”, explica Plaza, que posa els punts sobre les is: “L'Enriqueta feia d'alcavota i mainadera, ajudava en els parts i practicava avortaments, i va fer de proxeneta, però no va matar ningú.”

A Martí només van arribar a jutjar-la, i condemnar-la, per haver prostituït una noia de 17 anys, un afer que tenia pendent. Hi va haver un judici pel segrest de la Tereseta, en què van ser absolts el pare, l'exmarit i un amant de la dona. Però ella va morir abans a la presó. No pas assassinada, sinó víctima d'un càncer d'úter. El mateix que li causava les hemorràgies vaginals que expliquen els draps tacats de sang. Ah, i no, el de la ruta pel Gòtic no és cap dels antics domicilis de la Martí que van ser registrats.

Queden incògnites, és clar. Entre altres coses perquè el sumari s'ha perdut, el que també ha atiat teories conspiratives. “Als arxius de Barcelona, a banda del que es va perdre en el franquisme, no podien guardar-ho tot i es cremaven documents de forma habitual”, explica Plaza. El principal enigma pendent és el motiu del rapte de la Tereseta, a qui es va rescatar en bon estat de salut. Martí sempre va al·legar que l'havia trobat sola al carrer i li havia fet pena. “No ho sabrem mai”, admet Corominas, que aventura una hipòtesi: “Estava molt malalta; potser ja sabia que es moria i abans li volia buscar una companya a l'Angeleta.” Plaza entén que “no es pot descartar res”, ni que la usés per mendicar ni tampoc que volgués vendre-la, però coincideix amb Corominas que “possiblement arrossegava algun trastorn relacionat amb la maternitat pel fill perdut” i mai diagnosticat. Potser. En tot cas, entre les portes que els indicis deixen obertes, no n'hi ha cap que permeti arribar, ni apropar-se, a la despietada assassina que s'ha posat de moda a Barcelona.

"Quan es va determinar que els ossos trobats en diversos domicilis successius d'Enriqueta Martí eren d'animals, la premsa, que havia publicat que eren d'humans, va protestar iradament. Fins llavors, i d'ençà de la detenció de la dona i el rescat de la nena que tenia segrestada al seu pis del carrer Ponent, el 27 de febrer, la cobertura mediàtica del succés havia estat marcada pels prejudicis i el sensacionalisme, tan porós sempre als rumors. Cert que el periodista d'El Heraldo de Madrid Adelardo Fernández Arias se'n va desmarcar i fins i tot va buscar a la dona un advocat. Però va ser l'excepció. Entre els èxits dels diaris d'aquells dies, l'entrevista falsa que La Correspondencia de España va publicar el 28 de març obrint portada amb el títol Hablando con la secuestradora, i en què el redactor revelava en les darreres línies que era una conversa somiada. El 1912, 26 anys abans de La guerra dels mons de Welles, la mare de tots els fakes periodístics.

Aquestes informacions contaminades d'excessos i mentides van ser la base pel primer llibre sobre el tema, La secuestradora de niños. Una vida de crímenes, que Guillermo Núñez de Prado va publicar el maig del 1912. Aquest i un altre de similar aparegut el mateix any, La secuestradora de niños (un proceso misterioso), de J. Conde de la Rosa, serien les fonts principals de dotzenes de versions posteriors sobre el tema. Això, és clar, seria molt després, perquè un cop la febrada tremendista va baixar, el cas va restar oblidat durant dècades. 

L'any 1974, Josep Maria Carandell va dedicar a la segrestadora un capítol de la seva clàssica Guía secreta de Barcelona. Carandell es remet a Núñez de Prado i hi afegeix un esment dels rumors sobre casos de vampirisme que havien proliferat a principis de segle, però encara no titlla Martí de “vampira”. És l'especialista en programes sobre misteris i fenòmens estranys Sebastià d'Arbó qui s'atribueix la paternitat de l'apel·latiu. D'Arbó diu que va començar a investigar el cas als anys seixanta, juntament amb el periodista d'El Caso Enrique Rubio, tot i que llavors no en va publicar res, i que ja en va parlar als vuitanta a TVE en el programa Catalunya misteriosa. D'Arbó va entrevistar la segrestada, ja nonagenària, als noranta a la ràdio –Irene Polo ho havia fet també el 1930 a les pàgines de Gran Proyector– i el 1998 va publicar a la revista Karma 7 el reportatge El caso de Enriqueta Martí. La “vampira” de Barcelona, que cita també el llibre de Núñez de Prado i hi afegeix una suposada “mort misteriosa” a la presó, tot i que la dona va morir de càncer, com es va publicar en l'època. El monstre, en tot cas, va romandre circumscrit a les publicacions i programes de misteris i esoterisme fins que, el 2006, Pedro Costa va publicar un reportatge a El País titulat La vampira del carrer Ponent on deia que la Martí “segrestava, prostituïa i assassinava nens per extraure'ls la sang, els greixos i el moll de l'os i elaborar-ne pocions” i que va ser linxada a la presó. Mesos després, al llibre Mites i gent de Barcelona, Josep Maria Huertas recollia la llegenda basant-se en Sempronio, que n'havia ofert una visió més escèptica en un capítol de Barcelona pel forat del pany (1985) però també, i sobretot, en Costa. I aquell mateix 2006, Antoni Gràcia, Pierrot, assessorat per D'Arbó, treia la novel·la Los diarios de Enriqueta Martí. La vampira de Barcelona, que es remet a la premsa de l'època i a Costa i reprodueix fragments de l'article de Karma 7. El 2007, Fernando Gómez publica una altra novel·la en la mateixa línia: El misterio de la calle Poniente. Però la vampira faria el salt definitiu al públic general de la mà de Marc Pastor, que el 2008 li va dedicar La mala dona, un best-seller traduït a diversos idiomes (ara, a l'anglès) titulat amb un apel·latiu que la Martí sí que va rebre en vida. El boom literari va fer tornar el tema als mitjans, que han anat repetint la versió llegendària, que és també la que ofereix la Wikipedia. El centenari del cas va servir d'excusa per a noves revisions, sempre reproduint les falsedats. 

Incloent-hi el musical La Vampira del Raval, de Josep Arias Velasco, un Sweeney Todd nostrat. En les versions que els mitjans han ofert sobre el cas els últims anys, no ha faltat algun reportatge que ha usat com a font aquella entrevista falsa de La Correspondencia. Enriqueta Martí, ni assassina ni vampira, ha estat vampiritzada pel sensacionalisme i la ficció, desfigurada per fabricar un Jack l'Esbudellador local al servei del turisme i la marca Barcelona.

L'excepció a tot això va ser la novel·la El cielo bajo los pies (2009), en què Elsa Plaza oferia una visió més ajustada als fets. Plaza hi insisteix ara amb Desmontando el caso de la Vampira del Raval, primer assaig sobre el tema, a què s'afegirà properament un altre de Jordi Corominas. Aquest autor ens fa les següents consideracions:

"M'obsessiona la idea que cada un és del lloc on viu -subratlla Jordi Corominas-. Aquella Barcelona estava definida per un context complex: era una ciutat que vivia els últims moments d'esplendor del Modernisme i al mateix temps era una ciutat revolucionària ".

L'escriptor volia situar molt bé el personatge, "per comprendre que és una víctima del seu temps, que és producte de la pròpia esquizofrènia en què viu la ciutat, amb una burgesia ascendent i una Barcelona pobra, la Barcelona de la prostitució, l'anarquisme , de la mendicitat ... Una Barcelona que ha quedat molt oblidada perquè el discurs oficial intenta esborrar aquesta part de la història ".

Abans que Enriqueta Martí segrestés a Teresina Guitart (un fet que ningú posa en dubte), hi ha una sèrie de complexos precedents que tenen molt a veure amb l'època: la mort d'un fill per desnutrició severa, una situació de pobresa extrema i una cunyada que dóna a llum a dos fills malgrat la seva viduïtat (l'home és inscrit com mort intercanviant la personalitat amb el fill mort d'Enriqueta per evitar en el futur anar a la mili i la filla és lliurada a Enriqueta i després acaba en un orfenat).

Enriqueta era captaire, una activitat que abundava als carrers de Barcelona en aquells temps. I amb la seva història es compleix el paradigma que els mitjans acostumen a parlar dels més desfavorits quan estan embolicats en algun fet escabrós. "Si cal parlar socialment d'ells és difícil que apareguin. Interessa més la Barcelona canalla i desesperada”.

La construcció de la llegenda

L'activitat periodística va ser la que va convertir a Enriqueta Martí en un monstre. En aquells dies, els diaris portaven fins a quatre pàgines diàries informant del crim i dels descobriments policials. Però de sobte, tot es va acabar. Van coincidir dos fets fonamentals: la Setmana Santa i l'enfonsament del Titanic.

El cas de la 'vampira del Raval' va començar a perdre força i quan els forenses van aclarir que els ossos trobats a casa eren d'animals i no de persones, els diaris no van fer gaire cas. Alguns fins i tot van reaccionar contra els metges i els van acusar d'informar de forma deficient. Aquesta certesa desmuntava la tesi de l'assassina en sèrie augmentada durant un mes ple d'especulacions periodístiques, descripcions sòrdides i creació de misteris ...

Però cap mitjà va demanar perdó, ningú va revisar la història. Ningú va aclarir en grans titulars que Enriqueta Martí no havia assassinat a cap nen. Ningú es va preocupar per saber si Enriqueta va morir apallissada per les seves companyes de presó o si realment va ser com a resultat d'un càncer d'úter. Ningú ha explicat que les llistes de prohoms que van trobar en el seu poder eren referències de cases on anar a demanar almoina.

En l'imaginari popular havia quedat instal·lada per sempre la certesa que Enriqueta Martí era una cruel assassina de nens. "Com si la ciutat tingués necessitat de comptar amb el seu propi assassí en sèrie, el seu 'Jack l'Esbudellador'. 

I la insistència comença a donar fruits: a Barcelona a cau d'orella, monumental actualització d'aquella guia fundacional de Carandell, Xavier Theros incorpora la versió de Plaza i distingeix història i llegenda. D'Arbó protesta per la desmitificació: “Només aquí ens carreguem els nostres personatges.” (pres de Ivan Vila pel Punt Avui)

En resum, tota aquesta història em recorda molt a les persecucions contra les suposades bruixes que en el S.XVII es van dur a terme a les comarques de la Catalunya central i que podeu seguir aquí:

http://terraxamanrutes.blogspot.com.es/2007/01/una-ruta-ensangrentada.html

Bé, com sempre espero que us hagi estat útil i interessant.