"AMUSIC, LA TERRA LLIURE O LA MORT"

Com tants altres, la vida en el seu camí, et duu a fer diversos papers, abans d’ahir eres un nen, o un adolescent, després pare, i amb sort, avi. Com a tal, a causa de les condicions de vida en que estem immersos, es fàcil que algun dia, et toqui de fer-te càrrec un cap de setmana, o unes vacances, dels teus nets i, molt probablement quan arribi l’hora de ficar-los al llit, et demanin que els facis companyia, o directament que els expliquis un conte.

Aquest es el meu cas. Tip de recórrer als clàssics: els Grimm, Anderson, que per cert ja els coneixen a causa de la TV, d’Internet, o de les nombroses reinterpretacions cinematogràfiques, fart d’inventar històries fantàstiques –sense solta ni volta- en que ells fossin els protagonistes com: “les aventures de l’intrèpid (aqui el nom del teu net) i del valent (aquí el nom de l’altre net)”, amb motiu d’una estada de tres dies, vaig decidir de fer un monogràfic que contingués una història per a ser vista i contada (una presentació en ppt i un text per a ser narrat), i també unes visites a uns jaciments històrics.

El tema escollit, va ser el d’un personatge històric, el cabdill dels ausetans (una tribu ibera de la comarca d’Osona) Amusic. Com a tots els contes, no es tractava tant de mantenir-se fidel a la història, de la que d’altra banda se’n sap ben poca cosa, com de crear un ambient un tant èpic que conduís a una ensenyança moral i de valors (l’amistat, el respecte a la diferència, la justícia, la responsabilitat envers els altres, la solidaritat, el bé comú, la defensa de la llibertat) i tot aixó, pensat per a uns nens en edats de sis a nou anys, i que no fos d'un adoctrinament excessivament partidista. 
Així que ho repetiré, aixó és un conte, no un tractat d'història, tot i que el marc general es correcte, m'he permés modificar noms, fets, situacions en funció de les necessitats del relat. També resultarà evident el maniqueisme entre els bons (els ausetans), i els dolents (els romans), en la realitat mai és del tot així, però en aquest cas, he triat a favor dels ocupats i contra els opressors.
Mai s'està suficientment satisfet de les coses que es fan, sempre penso que les hauria hagut de poder fer molt millor; però, el resultat final puc considerar-lo positiu. Van aguantar que els llegís el conte amb les diapositives estoicament (que es va allargar molt més del que tenia previst), van gaudir de la visita a la Ciutadella Ibèrica de Calafell -que tot sigui dit de passada, es un passeig entretingut i pedagògic- i encara els van quedar ganes de mes, a l'espera de que un dia puguem anar als llocs citats en el conte.
En solidaritat amb d'altres pares, avis o àvies que ho puguin necessitar, us el poso a lla vostre lliure disposició.

Aquesta es la història d’ Amusic, el gran cabdill dels ausetans, i de les seves proeses i sorprenents fets, que va haver de realitzar, per garantir la supervivència del seu poble i mantenir la seva llibertat, tal i com s’explica encara, en alguna masia perduda al bell mig de les Guilleries.

Amusic va ser fill, del  rei Buntals, guerrer valent, ferotge i poderós, admirat per amics i enemics. Emprengué nombroses campanyes contra els seus veïns laietans, indiquetes, ilergetes i, també, més llunyanes riu Iber enllà... En la victòria fou magnànim amb els vençuts, en la derrota, compartí el dolor del seu poble, consolant els familiars dels guerrers perduts o ferits. Tractà sempre de ser un governant just, tolerant i poc venjatiu.  Estengué els seus dominis des de l’Iber als Pirineus, enlairant la seva tribu als primers llocs entre els pobles ibers. S’alià amb Anibal i Asdrubal a la Segona de les guerres contra els romans que amenaçaven, amb sotmetre tota la península.

La seva mare Aunia, sacerdotessa de la Gran Deessa Mare, tingué cura de l’educació d’Amusic fins que aquest arribà a l’edat de guerrer. Dona de gran cultura, ensenyà al petit Amusic a parlar, llegir i escriure cartaginès, grec i llatí. Com a guaridora del poblat on vivien, trameté al seu fill coneixements sobre les plantes  medicinals, dels arbres i dels animals que vivien al bosc, sempre sota la guia del respecte a tota criatura viva, començant pels membres de la pròpia tribu.

Tot i que molt probablement Amusic va néixer a Ausa, la petita capital dels ausetans, bona part de la vida del nostre protagonista tingué lloc a la fortalesa del Montgrós a la falda del Montseny, per decisió del propi Buntals, dons creia que en aquest petit enclavament la seva dona i el seu fill, tindrien una seguretat de la que no disposarien a la ciutat de la plana.

La nit abans del seu naixement, el savi Culcas, astròleg i conseller del rei, va observar estranys fenòmens en el cel que presagiaven un afortunat esdeveniment pels ausetans. 

La seva mare Aunia, havia somiat amb intensitat en un gran llop gris que es mostra amigable, i decidí que el seu fill s’anomenaria Amusic.

El nen va néixer en un part sense complicacions. Creixé ràpid i sense patir cap de les greus malalties que eren freqüents entre els infants del seu temps, gracies a la seva condició de príncep, però sobretot per la cura dels seus pares, particularment la seva mare, doncs al pare el veia poc, sempre embolicat en alguna de les constants guerres que el mantenien lluny de casa.

De petit com es natural, jugava amb els altres nens del poblat, aviat va sobresortir en tots aquells jocs que implicaven amagar-se, o trobar alguna cosa perduda o amagada, i en general, en tot alló que comportés intuïció.

Però eren els entrenaments de guerrer,  la lluita cos a cos i amb espasa i escut, on Amusic destacava, i molt! per damunt de tots els altres nens i joves del poblat.

També tenia defectes el nostre heroi, un d’ells era la fúria. Quan aquesta el posseïa perdia el món de vista. En una ocasió, va colpejar a un noi molt més gran que ell, que el provocava, fins a trancar-li el nas d’un cop de cap. El Mestre de pugilat el va castigar, durant una setmana per haver lesionat a un membre de la pròpia tribu en la que tots son necessaris, i la seva mare el va fer reflexionar sobre la necessitat de controlar les emocions. I ell es va prometre no deixar-se endur mai més per aquests sentiments de  ràbia i d’odi, i conjurant-se a anteposar el bé de tots a la seva voluntat.

Una altre de les seves activitats preferides era perdre’s pels boscos dels voltants. Allunyant-se cada cop més, desobeint gairebé sense adonar-se les ordres de la seva mare de no abandonar la fortalesa. Aquestes excursions de vegades, duraven un dia sencer amb la seva nit, provocant una gran preocupació. Ben aviat coneixia tots els caminets, pistes i racons a moltes hores de distància de la fortalesa, els amagatalls dels animals salvatges; distingia el cant de tots els ocells, els crits de tots els animals i també molts llocs que només ell havia descobert.

I que li parlaven de temps molt antics dels quals ningú en guardava memòria, però que ell atresorava en el seu cor i en la seva memòria.

Tots aquests coneixements li serien molt útils en el futur com veurem més endavant.  

Tenia una dot excepcional per a seguir el rastre dels animals del bosc. Passava moltes estones observant la manada de llops que vivia prop del Montgrós, i a la família d’ossos bruns, i en ocasions, 

sentia el rugit terrible dels grans felins que hi havia prop dels cims del Montseny.  

Totes les partides de caça del poblat el volien com a guia i garantia de tornada amb alguna peça: senglar, cérvol, cabirol… No li agradava de matar-los, només quan era necessari per la seva comunitat. Sempre donava gràcies a l’esperit de l’animal que esdevindria aliment per a tots i creia que d’alguna manera, a partir d’aquell moment, l’animal mort, seria part d’ells, viuria amb ells.

També li agradaven molt, i cada cop més, les llargues estones compartides amb la Irene, la filla d’en Cacir el comerciant i d’una muller grega d’Empúries de gran bellesa, que abandonà una vida de comoditats per seguir els dictats de l’amor i que morí en el part. Irene era juntament amb Aunia –la mare d’Amusic- i ell mateix, els únics que sabien llegir el grec, i compartien els texts d’Homer, d’Hesiode, 

la biografia d’Alexandre, el gran general Macedoni que conquerí l’Imperi persa, dels estranys déus d’aquella gent, però el que més agradava a Amusic eren les històries dels grans guerrers: d’Àguiles, d’ Ulisses, del gran Teseu, de Prometeu, però per damunt de tots a Amusic li agradaven les aventures d’Heracles, especialment quan Irene teatralitzava amb gestos i  la veu la vida d’aquell que després de superar-se una i una altre vegada aconseguiria esdevenir un dels deus de l’Olimp.

D’una manera lenta, l’amistat de molts anys entre ells, es va anar transformant en un altre sentiment, de caràcter molt més fort. Afecte primer, una profunda estimació mútua després i, finalment un enamorament apassionat que els feia saber-se l’un de l’altre per sempre més.

Així deuria anar passant la infància i joventut del nostre Amusic, príncep dels ausetans.

La imaginem poblada també de les històries d’Amilcar Barca, fundador de la ciutat de Barkeno (Barcelona)

a qui Buntals qualificà del millor estratega del món, que només podria ser superat pel seu fill, 

l’ admirat Anibal – a qui veié un cop quan es dirigia als Alps muntat en el seu elefant Sirus-, 

d’ Asdrubal, el germà d’aquell amb qui arribà a parlar en més d’una ocasió, i com no!, 

dels odiats Escipions,  generals romans, de qui el seu pare deia havien vingut a Iberia per a arrencar la llibertat.

          

Mentre el seu cos i la seva ment creixien i es preparava per a ser un gran guerrer i el líder del seu poble. 

Alertat pel mestre d’armes del poblat de que ell ja no podia ensenyar-li res més sobre les tàctiques i estratègies, el rei Buntals, 

va ordenar a Narró, el millor guerrer dels ausetans que havia format part de les tropes d’Anibal en la seva campanya italiana, i que per tant coneixia les tàctiques dels cartaginesos i dels romans, perquè acabés la formació d’Amusic.

Narró ensenya moltes coses a Amusic, sense estalviar-li més d’una rebolcada i també alguna lleugera ferida d’espasa quan el jove Amusic portat pel cansament i al límit de les seves forces, es distreia i oferia la més mínima oportunitat.

Dur com una roca, fort com un bou, poderós com un roure, valent com un lleó, astut com una guineu, lleial i honest com el qui més, Narró, va acabar de modelar Amusic per a convertir-lo en alló que els seues pares esperaven, el millor dels prínceps que mai havien tingut els ausetans.

Així que als setze anys, ja fou mereixedor de dur les armes de guerrer ausetà. 

Els seus pares per a celebrar aquesta important data li regalaren un meravellós poltre de la raça Asturcó complertament negre, de mida no massa gran, de crinera i cua aspres, i potes ben peludes, resistent al fred, infatigable, obedient però amb temperament i forta personalitat, a qui Amusic no dubta en anomenar “Nit” i que seria a partir d’aquell moment, una de les seves més preuades propietats, a més d’un extraordinari company d’aventures i finalment, un fidel amic.

Solemnement, Amusic oferí les seves armes als deus de la seva tribu, en la cerimònia de la "devotio" que assenyalava la majoria d'edat del jove príncep.

De caràcter fort demanaria al seu pare que el permetés anar a la guerra contra els romans, però el seu pare li deuria dir que encara era massa jove, que ja tindria temps per anar-hi.

Així passaren dos anys, en els que el jove príncep ajuda al seu pare en les més importants funcions administratives i del govern de la tribu. Aviat tingué coneixement sobre l’administració de justicia, dels tributs, de l’organització, fins que un mal dia, el seu pare que no s’havia recuperat del tot d’una mala ferida, morí per les febres, no sense acomiadar-se de la seva dona i nomenar Amusic el seu successor,  com a rei del Ausetans.

Tothom plorà desconsoladament la mort d’aquell que havia dut els ausetans a esdevenir una de les més poderoses tribus iberes peninsulars, fent del seu regnat anys de prosperitat, on no hi hagué llargs períodes de fam, ni epidèmies importants.

Es proclamaren dos dies de dol i al tercer dia s’incinerà el seu cos.

Les seves cendres i propietats més estimades foren dipositades amb ell per acompanyar-lo al més enllà, en el cementiri reial prop d’Ausa.

Immediatament després del rituals funeraris, Amusic, fou proclamat com a Rei del Ausetans, el més jove que havien tingut mai.

La majoria del poble dubtava que un noi tan jove estigués preparat per a regnar en lloc del savi Buntals, i a mes no tenia experiència en la batalla. Segurament ell mateix n’estava d’insegur. Però va ser la confiança de Narró, de la seva mare, dels savis del Montgrós i l’escalf de la estimada Irene que el van fer acceptar el càrrec de rei i fer el corresponent jurament: “Juro pels deus i per l’honor del meus avantpassats, defensar la llibertat de la nostre terra i de la nostre gent, fins el darrer dels meus alés”. I a continuació feu un crit que esdevindria el clam de batalla dels ausetans per sempre més: “La terra lliure o la mort”.

Al dia següent oferí l’habitual  banquet ritual, als principals personatges entre els Ausetans, vinguts des dels emplaçaments de Les Lloses, de L’Esquerda, El Casol de Puigcastell, Calm, Ausor, Ausormort, Espines Albes, Vila Adraw, El Pla del Castell, del Castell de Montgrós, de tots aquells indrets que es trobaven a tres dies de distància d’Ausa. D’altres farien arribar les condolences per la mort del gran rei, i les felicitacions al nou rei, uns quants dies, setmanes o mesos després, quan els arribaren les notícies. Especialment sentides van ser les dels grans reis dels Ilergetes i dels Ilercavons Indibil i Mardoni, que feien la promesa d’una propera visita per a entrevistar-se amb Amusic. Del gran rei Orisó dels Oretans que en temps passat havia batallat contra els ausetans però que havia arribat a admirar la justícia i magnificència del rei Buntals.

En complir-se el més del seu regnat i d’acord amb les tradicions del seu poble i amb el permís de la seva mare i de Cacir el pare d’Irene, en mig de l’alegria general va celebrar-se el matrimoni de la jove parella, que van decidir abandonar la capital d’Ausa i tornar a viure al més petit i senzill Castell del Montgrós, on havien viscut la seva infància i joventut.

Efectivament, al cap d’uns pocs mesos, Amusic va rebre als reis Indibil i Mardoni, portadors d’una proposta. Li confirmaren el que ell ja sabia. Cneo Escipió –germà de Publi Corneli i el seu lloctinent -, havia creuat l’Ebre amb un poderós exercit, la IX legió Hispania, una de les millors de l’Imperi, amb 1.000 genets més de la tribu dels Indiquetes, total uns gairebé 10.000 soldats, amb desenes de carros de proveïments i màquines de guerra i d’assalt.

Indibil i Mardoni, després de presentar les condolences i de felicitar a la jove parella, li comunicaren que havien fet una aliança amb els vascons que els havien ofert 3.500 dels seus guerrers, amb els aquitans que col·laborarien amb 2.000 soldats, ells reunirien uns 4.000 soldats d’infanteria i uns 2.000 genets, si els ausetans afegien 3.000 o 4.000 d’infanteria, mes 1.000 de cavalleria, la victòria estava garantida i podrien desfer-se per sempre més de la amenaça romana.

Amusic, es sentí eufòric per la notícia, i hauria respost afirmativament i sense dubtar a la proposta, però recordà aquells consells que l’acompanyaren des de la seva infància i va demanar al grans cabdills que acceptessin la seva hospitalitat per dos dies, després de consultar els seus consellers els donaria la resposta. Indibil i Mardoni, van considerar-se ofesos per l’actitud d’Amusic i amb menyspreu li digueren que el valent del seu pare no hauria dubtat ni un segon a afegir-se a una campanya victoriosa com la que li proposaven que si es decidia l’esperaven en el camp de batalla prop d’Ilerda, en no més de 18 dies, que si no es presentava, després d’acabar amb els romans ja el tornarien a veure...

Amusic es va encendre de ràbia. A punt va estar de treure la falcata i escometre aquells reis que l’ofenien i amenaçaven a casa seva, però un cop més, mossegant-se els llavis fins a sentir el sabor de la sang a la llengua, es va poder contenir i els oferí la libació ritual que els altres acceptaren per a partir precipitadament cap a les seves terres.

En el saló del tron d’Ausa, al voltant de la taula d’un gran banquet que els oferí Amusic, es van reunir els principals mandataris dels Ausetans.

Amusic els comunicà la proposta que havia rebut dels reis Indibil i Mardoni i l’ofensa i amenaça posteriors.

Un gran escàndol es va despertar pels crits de bona part dels assistents. “Guerra als romans” cridaven uns. “Ja arribat l’hora de fer fora als invasors”, responien els altres…

Quan un relatiu silenci s’apoderà de la sala, Narró prengué la paraula:

-“Ausetans, tots em coneixeu, cap de vosaltres podrà dir que us parla un covard. Més de 40 cicatrius, donen constància del meu valor i de l’entrega de sang que he fet a la causa ausetana. He lluitat amb el general Anibal contra els romans, i els he vençut incontables ocasions. Però deixeu que us ho digui amb claredat: l’enfrontament en una batalla oberta contra la V legió, que proposen Indibil i Mardoni, es una batalla absolutament perduda”…

Els crits de protesta i algun “ets un vell i un covard” van tornar a apoderar-se dels assistents… Per fer de nou el silenci, Amusic va haver de donar uns quants cops amb l’espasa damunt la taula. I a crits digué:

-“No permetré aquestes actituds, ni que ningú acusi a Narró de ser un covard sense donar la cara i ara deixem-lo seguir parlant”.

Narró continuà:

- “Els romans han creat una precisa màquina de guerra que es ara per ara invencible, cada soldat sap perfectament el que ha de fer en cada moment, llargs anys d’entrenament diari, moltes hores cada dia, repetint sempre els mateixos moviments, fins que arriben a fer-los automàticament sense pensar-hi, en el seu sistema de senyals fa avançar i retrocedir les unitats d’una manera tal que sempre hi ha tropes que descansen, s’avituallen d’aigua i tornen a primera fila relativament frescos. Els nostres mètodes son antiquats, grollers… es basen en coses com la valentia, el coratge, la força bruta, l’ individualisme, l’heroisme, l’habilitat… els seus, en la ciència de la guerra, la experiència en la batalla, l’ordre, l’eficàcia, l’esforç just, treure el màxim rendiment de cada unitat, el treball en equip, la modificació estratègica de les condicions de la batalla, no, no estem fets a la manera d’enfrontar-se amb les legions romanes. No estem, ni ho estarem en molts anys. A més, nosaltres tenim un nombre limitat de soldats, en un càlcul ràpid uns 4.500 soldats d’infanteria i uns 2.500 genets, podríem aconseguir uns 1.500 soldats més, fent una mobilització general dels més joves i dels mes grans, si moren tots el nostre poble desapareix, però Roma te en aquest moments unes 10 legions perfectament entrenades, es a dir uns cent mil homes, pot arribar a mobilitzar 10 legions més en molt poc de temps, anys potser, en l’hipotètic i improbable cas de guanyar aquesta batalla, quan creieu que trigaran en enviar una altre, i una altre legió?.

Quan es feu el silenci, se sentiren nombrosos rumors, alguns en contra de les paraules de Narró, però la majoria assentien els seus raonaments.

Finalment Amusic, prengué de nou la paraula:

-“Ausetans, anirem a la batalla contra Roma”, un clam s’aixeca entre els presents…

-“però –continuà- serem prudents i tindrem en compte els consells del savi Narró, no anirem amb tots els nostres homes, sinó que durem un contingent menor, 500 genets i 2.000 soldats d’infanteria”….

“Però llavors la gloria de la victòria serà pels altres… els nostres aliats ens menystindran… i la part del boti serà molt petita”… es queixaren alguns dels assistents.

Amusic recuperà la paraula:

- “aquest cop serem prudents, no vull arriscar-ho tot a una batalla de dubtosos resultats, no m’importa el que els nostres aliats ilergetes i ilercavons puguin dir de nosaltres, hem combatut contra ells en d’altres ocasions, ens han derrotat i també els hem vençut, i no deixaré les nostres terres indefenses pel que pugui passar. Si guanyem, haurem eliminat provisionalment l’amenaça romana, si perdem, i la nostre expedició es exterminada, vosaltres haureu d’assessorar la Reina Irene i continuar la defensa de la nostre terra. La terra lliure o la mort!”. “La terra lliure o la mort” respongueren tots solemnement.

D’aquesta manera Amusic i el seu fidel cavall asturcó “Nit”, al capdavant d’una part de l’exèrcit dels ausetans és dirigí cap a la batalla, arribant a la cita amb els cabdills ibers abans del mig dia del dia 17. En veure el seu reduït exèrcit, li recriminaren la poca capacitat de mobilització, i es produïren moments d’una certa tensió. Amusic els respongué: “He vingut a disputar una batalla i a vèncer els romans amb els millors homes que tenia disponibles. En el camp de batalla veureu que cadascun dels meus ausetants val per dos de qualsevol dels vostres i per quatre de romans. Assigneu-nos la posició més perillosa al front de la batalla i ho podreu comprovar”. Els generals de les altres tribus acceptaren el desafiament, pensant que si Amusic i l’exèrcit ausetà eren destruïts, després podrien apropiar-se del seu extens i ric territori.

Els dos exercits  -l’iber i el romà- acamparen prop d’on el dia següent hi hauria el camp de batalla.

Amusic –com molts dels soldats de ambdós bàndols- no va poder dormir. Mai havia participat en un fet d'armes com el que l'esperava. Mai havia mort ningú en combat. I la por el va posseir per una llarga estona. Fins que poc abans de la mitja nit, Narró és presentà a la seva tenda i li va fer entendre que fins i tot ell que havia participat en desenes de batalles, tenia por. Van compartir una gerra de cervesa i varen xerrar una estona. Abans de tornar a la seva propia tenda de campanya, Narró li digué: -"Només els inconscients o els borratxos –que  en aquells moments serien molts en els dos campaments- no en tenien". I l’advertí de que "aquesta por aniria creixent fins arribar el moment de la veritat, quan lluités amb l’enemic per a matar o morir, que llavors ja no tindria temps, ni per pensar, dons si s’aturava a fer-ho moriria".

La terrible batalla començà amb les primeres llums del dia. 

En un primer, moment la força i empenta dels ibers semblava que s’imposaria.

Amusic i els seus és llençaren contra l’enemic cridant:

“La terra lliure o la mort” El seu primer contrincant fou un experimentat centurió romà. El combat va ser dur, llarg, brutal, gens honorable, trampós, gairebé li va costar la vida, va rebre dues ferides superficials, només la fortalesa física pròpia de la joventut d’Amusic li va permetre aprofitar un segon de distracció i d’esgotament de l’oficial romà per travessar-li el coll. Amusic recordaria per molt de temps la mirada primer de sorpresa i després de terror del legionari que va caure mort a terra. No va poder pensar gaire, dons al davant seu ja hi havia un altre romà a qui matar o morir. Va descobrir també que en la batalla els homes no son herois valents, només els importa sobreviure, i per aconseguir-ho son capaços de tot i el pitjor. La batalla esdevingué acarnissada, els crits, els laments dels ferits, la pols, la sang i els membres amputats, és barrejaren fins el punt de perdre l'orientació i la situació, només hi ha el davant, el pròxim enemic a batre. L'esgotament, la set, les incontenibles necessitats fisiològiques, el desig de ser a qualsevol altre lloc, lluny d'aquell lloc pudent i terrorífic, s'anava imposant a tots els lluitadors, només el coratge i la força de voluntat els empenyia a seguir matant, a seguir morint. Però conforme avançaven les hores, la millor organització i ordre de les tropes romanes, s’anava imposant. Els valents ibers, esgotats anaven cedint terreny a les més eficaces tropes de Cneo Escipió. Com Narró havia predit, la batalla va esdevenir una carnisseria, on els ibers queien a milers. Quan la llum del sol va desaparèixer, fent impossible continuar la matança, els dos exèrcits es van retirar cap els seus campaments respectius. El camp de batalla presentava un aspecte horrible. Milers d’homes morts, els ibers havien perdut prop de 5.000 homes, els romans i els seus aliats, menys de mil. El camp havia quedat impregnat de sang, orins i defecacions. Gemecs dels ferits que demanaven a crits algú que els ajudés a morir i els estalviés uns dolors insuportables. L’horror, la ràbia, una tristesa infinita en comprovar tanta crueltat, es va apropiar d’Amusic, que plorà desconsoladament per la mort de tants amics coneguts, de tants enemics desconeguts. Ara veia amb uns altres ulls, les campanyes del seu pare contra altres pobles… veia per primer cop el veritable rostre de la guerra… Comprenia que cap victòria valia el preu de tanta mort. Va ordenar la retirada de tots aquells ferits de la seva tribu que poguessin sobreviure, deixa en el camp de batalla 150 genets i 680 dels seus soldats d’infanteria que malauradament serien menjats pels voltors i les altres besties carronyaires, iniciant el tristíssim camí de tornada cap a Ausa. Els seus aliats fugiren cap els seus territoris, tots eren conscients de que l’arribada dels exèrcits romans significava la fi de la seva manera de viure, la seva destrucció com a pobles lliures i que les primeres víctimes serien els ilergetes i ilercavons. Tots, havien aprés a un cost elevadíssim en vides humanes, la lliçó que Narró els havia explicat. No hi havia en tot el món una màquina de guerra millor que les legions romanes, en camp obert eren invencibles. Per la seva part, Cneo Escipió, somreia veient el camp de batalla cobert per milers de cossos, les portes d’ Hispania s’havien obert de par en par a la dominació romana. No seria ràpid, aquests ibers eren soldats molt valents i resistents, dignes d’admiració, però no eren rivals per l’exèrcit que ell i el seu germà havien creat. Ell ja sabia que 1.000, 2.000 o 3.000 homes més li serien enviats ràpidament des de Roma, per a substituir els que havia perdut en aquella batalla. En arribar a la seva ciutat, després dels rituals funeraris en honor a les víctimes caigudes, reuní als representants del seu poble i els digué: -“Jo Amusic, fill de Buntals, rei dels ausetans vaig ser educat per la voluntat del meu pare i d’acord amb les tradicions ancestrals que es perden en la nit de la  memòria, per a ser un guerrer. He tingut els millors mestres i desafio a qualsevol de vosaltres a derrotar-me amb les armes… (es feu un silenci total). Els ausetans per la meva voluntat i seguint el vostre consell, vàrem adherir-nos a una coalició proposada i dirigida pels reis dels ilergetes i ilercavons, per a presentar una batalla –que hauria de ser decisiva- contra les tropes romanes dirigides pel general i Consol romà d’ Hispania Cneo Escipió. El nostre exèrcit era més gran que el seu, els nostres soldats, tots ells homes lliures de les diverses tribus, eren plens de coratge, d’entusiasme, de valor. Em sento molt orgullós d’haver encapçalat els nostres homes, tots els que allà varen quedar estesos i els que varem tornar, hem lluitat fins l’extenuació portant-nos molts romans per endavant, jo mateix vaig matar 8 legionaris romans, Narró 12, Almides el jove capità de Puigcastellet en portava 17 quan un pilum el va travessar per l’esquena… No, ningú no podrà dir que els ausetans no van lluitar heroicament. Però hem estat derrotats, i de seguir així, serem exterminats i el nom d’ausetants desapareixerà de damunt la terra per sempre mes. I no penso permetre-ho. Després de pensar-ho molt, he arribat a les següents conclusions que vull transmetre-us. Els ausetans estem derrotats…. (tot de protestes s’elevaren dins la sala)… No avui encara, dons la prudència ens va fer enviar a la guerra només una part del nostre exèrcit, però us dic sense cap dubte que la nostre forma de vida s’acabarà en un plaç de temps molt breu..., el que triguin els romans en arribar al nostre territori (noves airades protestes). La cobdícia romana no te límits, no volen només les nostres terres, les nostres riqueses, el nostre or, el fruit dels nostres camps de conreu, els nostres ramats, no, els romans volen les nostres ànimes i per tenir-les s’apropiaran de les nostres vides, de la nostre sang. Ens volen esclaus o morts. (Mai!, Mai!, cridaren molts dels assistents) La meva obligació com a rei vostre es impedir-ho, salvar les vostres vides, garantir la nostre llibertat, perpetuar-la pels nostres fills i els seus propis fills. Per aixó –ajudat per alguns d’entre vosaltres- he ideat un pla que se que no us agradarà, ple de sacrificis, que canviarà totalment la nostre realitat d’ara per tal de que la major part possible del nostre poble pugui sobreviure. En primer lloc donarem el dret de ser ciutadans ausetans a tos els que visquin a la nostre terra. Ja no hi haurà més esclaus (les veus dels grans propietaris de terres van protestar enèrgicament), els que tinguin esclaus els hauran d’alliberar, si volen podran seguir treballant a canvi del salari que cobrin els homes lliures de la finca. Els esclaus que ho vulguin podran marxar als seus llocs d’origen. L’ex-amo, els haurà de donar subministres per deu dies (noves protestes més airades), els qui es quedin tindran els mateixos deures i drets que els altres i seran considerats com a homes lliures. Totes les collites, ramats, bestiar, productes artesanals, seran comprades per la corona ausetana a un preu-just fixat anualment (noves protestes, en aquest cas més generals), els productes seran administrats de manera que hi hagi per tothom, i ningú passi fam als nostres territoris. L’acumulació exagerada de productes i la venda dels mateixos fora del control del regne, serà considerat un delicte de traïció i castigat amb la pena de mort. (Mes protestes) Els poblats, ciutats, enclavaments, viles i tots els nuclis on hi visquin mes de 6 famílies, escolliran en assemblea i anomenaran uns diputats, que seran responsables davant de l’assemblea i del rei. Les dones i els joves a partir dels 16 anys, podran participar d’aquestes assemblees, en igualtat de condicions, drets i deures, com a ciutadanes lliures. A més, a partir d’ara mateix les nenes des dels 6 anys –igual que els nens-, i totes les dones entre els 16 i els 25 anys que ho desitgin rebran instrucció militar, elles seran en darrera instància les que hauran de decidir sobre la conveniència de defensar o abandonar la resistència de les nostres ciutats i enclavaments. Es formarà un cos especial de 1.000 voluntaris encarregat de dur a terme operacions militars especials. Al capdavant d’aquest cos hi haurà en Narró, a partir d’aquest moment, màxima autoritat després del rei i la reina. Reforçarem les muralles i defenses del nostre regne, a més construirem 5 refugis fortificats amb capacitat per a 1.000 persones a l’interior de les Guilleries. Aquests refugis secrets, seran la darrera esperança de la nostre supervivència. Allà hi anirem quan els romans ens robin la totalitat de les ciutats del nostre territori. Espero que tots comprengueu la importància i la irrevocabilitat d’aquestes ordres. Sé que a ulls de molts esdevindré un tirà, són moments de gran emergència que no admeten vacil·lacions. Cada tres mesos serà convocada una assemblea dels representants, on seran valorades, discutides, modificades o anul·lades totes i cadascuna de les lleis. D’altra banda, si en tres consecutives, d’aquestes assemblees generals del regne, es demana la meva abdicació, em retiraré i quedaré a disposició de l’assemblea. Ausetans: “La Terra lliure o la mort”. Malgrat les protestes d’uns quants privilegiats de l’anterior ordre de les coses, ben aviat el regne dels ausetans va donar mostres d’una nova energia. Pocs van ser els esclaus que van voler anar-se’n, esperançats en que el nou rei tractaria a tothom amb equanimitat i justícia. Els treballs de fortificació i la construcció dels refugis fortificats va anar avançant depresa. Les dos primeres assemblees de representants dels pobles, no van significar cap entrebanc als projectes d’Amusic. Tot semblava anar bé. De tant en tant els arribava alguna noticia sobre l’avenç de les tropes romanes que guerrejaven en terres dels Ilergetes, assolant-ho tot. Arribà l’ hivern i amb ell el fred i la neu que ho paralitzaren tot. En arribar la primavera, els exploradors que recorrien sense descans els límits del territori ausetà, van detectar un exèrcit romà que des de la Via Augusta, havia pres el camí d’Ausa. 5 maniples i uns 500 homes de tropes auxiliars, amb un gran seguici de carros i mules amb subministraments és dirigia contra la capital. Amusic i Narró, coneixedors del terreny, van decidir no enfrontar-los obertament, sinó preparar-los una mortal emboscada. Narró aconsellà a Amusic que fes servir una estratègia que va donar la victòria a Anibal sobre Siracusa allà on les parets del congost es feien més estretes. A més de llances, pedres, fletxes, els ausetans els hi van llençar  desenes de ferotges eixams de vespes… De sacs amb centenars de serps verinoses embogides… D’altres amb escorpins de la zona, que si bé les seves picades no eren mortals, aterriren als soldats romans… Primer els cavalls i les altres besties, tot seguit, l’exèrcit romà en ple fugí a la desbandada, deixant mes de 80 morts i gairebé tots els subministraments i queviures. Finalment, els homes d’Amusic, recoberts amb pells de cabra i d’ovella, des dels peus fins a la cintura, van poder llançar-se sobre els romans sense por a les picades dels escorpins i escurçons. Va ser una gran victòria que confirmava les noves tàctiques i el bon sentit del rei Amusic i els prudents consells d’en Narró. Però els romans tornaven un cop i un altre. Els valents ausetans els esperaven en els llocs més inesperats, utilitzant tàctiques de guerrilles, Però Amusic era conscient de que cada victòria no servia per a res més que guanyar una mica de temps per a poder dur a terme els seus plans. Cada primavera i cada estiu, els atacs romans eren més freqüents, mes nombrosos i més propers, Un dia els enfrontaments ja tingueren caràcter defensiu, dins del territori ausetà. Els llogarets ausetans anaven caient un a un. El preu de la derrota era car, molt car!, en vides humanes... Després d’una campanya que durà dos anys, els romans s’apoderaven d’Ausa, la capital del regne. La lluita va ser aferrissada, carrer per carrer, casa a casa. La brutalitat de les tropes romanes va ser tal que no van quedar més supervivents que alguns dels nens de la ciutat  salvats per un destacament de dones d’espasa dirigides per la reina Irene -convertida en una guerrera temible- que van aconseguir rescatar-los en el darrers instants. Totes les ciutats i fortaleses ausetanes van ser ocupades i destruïdes per l’exèrcit romà. Totes?, no. Els cinc emplaçaments secrets en el més profund de les Guilleries esperaven per a rebre els supervivents. Però inexorablement, la imparable màquina de guerra romana Es va anar apoderant lentament De tota la península Ibèrica. Fins que Hispania no va ser  sinò una província mes del seu immens imperi al voltant del Mare Nostrum (el “nostre mar” pogueren dir els romans) Tota Hispania va caure sota domini romà? No, no tota.  Als pics d’Europa, al País Basc, a Galícia va haver nuclis de resistència que no van ser reduïts mai totalment, on de tant en tant, un grup de guerrillers en nom de la llibertat els feien la guerra. El mateix Publi Corneli Escipió va morir d’un cop de llança d’un guerrer iber. Un d'aquests indrets on els romans no van aconseguir introduir el seu ple domini, van ser les Guilleries. Territori esquerp, muntanyós, sense grans vies de comunicació, apartat de tot i oblidat gairebé de tots. Allà, amagats entre immensos boscos de roures, alzines i faigs, 10.000 ausetans, van sobreviure lliures i en pau durant segles i segles. Es diu que en els seus refugis al bosc, es va establir un sistema d’igualtat social com no hi hagut un altre. No hi havia rics ni pobres, tot era de tots. No hi havia dominadors ni dominats, tots eren iguals en drets i deures. Hi havia llibertat religiosa per a tots els deus, però cap era més important que les altres. Visqueren en harmonia amb la natura, de la terra i per la terra, però sense abusar-ne ni destruir-la. La vida era senzilla, sense luxes, ni excessives comoditats, però mai a ningú li va mancar res per a menjar, ni en el pitjor dels hiverns. Tots els nens eren estimats per tots, i creixien saludables, forts i sense por. Amusic no va tenir ni un sol any de pau. Ell que odiava la guerra considerant-la la pitjor desgràcia de la humanitat, va haver de passar tots els dies del seu regnat defensant la llibertat dels seus. Fins que una fletxa traïdora va acabar amb ell. Tots els que el conegueren van plorar la seva mort quan encara era relativament jove i podia haver viscut uns quants anys mes. Si, Amusic va morir, com hauran de morir al seu temps totes les criatures que caminen per la terra, volen pels aires, o neden en les aigües… Però el seu somni es va mantenir al llarg del temps, primer Irene i després els seus descendents el van mantenir ben viu. “la Terra lliure o la mort” s’escoltà al llarg dels segles. “Visca la terra”, o “Terra i Llibertat!”, ens han acompanyat al llarg de la nostre història. Aquest és el llegat del gran guerrer i cabdill dels ausetans Amusic, fill de Buntals. Com sempre, espero que us hagi estat útil i interessant.