L'ATOMITZACIÓ DEL PODER A LA CATALUNYA REVOLUCIONARIA (JULIOL-OCTUBRE DEL 1936)

Las revoluciones sociales, esas tentativas de reorganización de la producción y de la sociedad sobre nuevas bases, son extremadamente raras en la historia. En el siglo XX estallaron la revolución rusa, protagonizada por los soviets, la revolución alemana, caracterizada por los räters (consejos) y la revolución española, identificada con los comités. Soviets, räters y comités fueron los potenciales órganos de poder de la clase obrera en cada una de esas revoluciones. El estudio de esos órganos de poder permite un conocimiento profundo de las dinámicas sociales, problemas y debilidades de cada una de esas revoluciones. Más allá de las circunstancias políticas, sociales y económicas en que surgieron, nos aportan siempre una experiencia insustituible, tanto en sus éxitos como, sobre todo, en sus fracasos. Para los revolucionarios, la gran enseñanza de la revolución de los comités, en 1936, fue la necesidad ineludible de la destrucción del Estado.

Agustí Guillamon.

A diverses entrades d'aquest mateix blog, hem anat parlant de la Revolució Social que tingué lloc a Catalunya - i a d'altres indrets de l'estat espanyol- com a conseqüència del cop militar feixista del 19 de juliol del 1936. Només cal que mireu la llista d'etiquetes que teniu a la columna de la dreta, si us és més fàcil les teniu recollides en forma de llibre aquí:

https://issuu.com/terraxaman/docs/el_anarquismo_en_la_encrucijada

L'any 1979, vaig acabar els meus estudis a l' Universitat de Barcelona. Encara no feia 4 anys de la mort del dictador, els moments que vivíem eren difícils, plens d'esperances per alguns, i de desconfiances per uns altres. 

Tres anys de treball amb multitud de lectures, d'investigació, de recerques en arxius, d'entrevistes, es plasmaren en una tesina de llicenciatura que va merèixer la qualificació d'"excel·lent per unanimitat" que em concedí el tribunal, un grau per sota del "Cum Laude", malgrat fer els estudis en règim de nocturn -doncs treballava a jornada complerta-, dedicar moltes hores a la militància obrera i al sindicalisme revolucionari. 

Han passat molts, molts anys, i sí, canviaria algunes de les coses d'aquell treball, especialment la redacció, doncs em vaig entestar en escriure'l en català, quan gairebé no sabia ni parlar-lo, doncs com molts dels nens del franquisme el que parlàvem era el castellà, en el meu cas tant a casa, com a l'escola o al carrer. 

Mai vaig assistir a cap classe de català, només a la facultat algunes de les classes es feien en català, però jo tenia molt clar que era imprescindible reivindicar la llengua i cultura catalanes, com una part inalienable de la herència d'aquells homes i dones que ho donaren tot per la conquesta d'un món millor.

Contra el parer de molts dels que disposaven del poder polític i econòmic els anys 30, com de molts dels que el sustenten avui, emancipació nacional i revolució social, no són dos fenomens separats o diferents, son com dos cares d'una mateixa moneda, no poden ser l'un sense l'altre. 

El paral·lelisme entre el missatge que ens donaren els que manaven llavors quan ens deien: "primer guanyar la guerra i després, fer la revolució",  es pràcticament el mateix, dels qui ara ens diuen: "primer tinguem la independència de Catalunya i després, ja parlarem de la Catalunya que farem". S'han acostumat tant a l'idea de que "la fi justifica els mitjans", que s'han oblidat de que "els mitjans condicionen la fi", o més pròpiament que determinats medis, ens duran necessàriament a uns determinats objectius.

Però bé, aquest és un tema de política actual i ja sabeu que no m'agrada parlar-ne gaire, perquè no en sé.
Sigui com sigui, en aquells temps sense ordinadors ni internet, vaig tenir la gosadia i la perseverància, d'endinsar-me en el món de la revolució social a la Catalunya de l'estiu-tardor del 36, i malgrat les mancances i errors que el treball pugui contenir, em plau l'honor d'haver obert un camí que després d'altres, amb més temps i capacitats, han seguit transitant.
Un d'aquest que ha anat molt més enllà ha estat l'Agustí Gillamón que en la seva obra "Las Barricadas en Barcelona" 

a la seva pág. 70 diu: "Sobre el CCMA existen tres tesis muy interesantes, desgraciadamente inéditas:

ADSUAR TORRAS, Josep Eduard: Catalunya: Juliol - Octubre 1936. Una dualitat de poders? (2 vol.). Tesina de Llicenciatura. Depart

ament Història Contemporània. Universitat de Barcelona, 1979.

MOMPO, Enric: El Comité Central de Milicias Antifascistas de Catalunya y la situación de doble poder en los primeros meses de la guerra civil española. Tesis doctoral leída el 8 de junio de 1994, Departamento de Hª Contemporánea, Universidad de Barcelona.

POZO GONZALEZ, Josep Antoni: El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936. Crisi i recomposició de l´Estat. Tesi doctoral defensada el 21 de juny de 2002. Departament Hª Moderna i Contemporània, Universitat Autónoma de Barcelona".
Avui, voldria reproduir un altre dels capítols d'aquella tesina, concretament el que vaig dedicar als comitès locals, autèntics organismes de democràcia directe, on durant uns quants mesos va residir el veritable poder popular.
Per poder situar en el seu context el present text us recomanaria la lectura prèvia de les següents entrades:

http://terraxaman.blogspot.com.es/2010/04/la-segona-republica-el-fracas-de_8029.html 

i les seves 2 cotinuacions.

i molt especialment

http://terraxaman.blogspot.com.es/2010/05/la-revolucio-social-el-comite-central.html

L’atomització del poder a la Catalunya revolucionària.


En l'obra de Guillamón abans esmentada, resumint molt adequadament el que succeia, se'ns diu:
"EL PODER ESTÁ EN LA CALLE

El auténtico poder de ejecución y resolución estaba en la calle, era el poder del proletariado en armas, y lo ejercían los comités locales, de defensa y de control obrero, expropiando espontáneamente fábricas, talleres, edificios y propiedades; organizando, armando y transportando al frente los grupos de milicianos voluntarios que previamente habían reclutado; quemando iglesias o convirtiéndolas en escuelas o almacenes; formando patrullas para extender la guerra social; guardando las barricadas, ahora fronteras de clase, que controlaban el paso y manifestaban el poder de los comités; poniendo en marcha las fábricas, sin amos ni directivos, o reconvirtiéndolas para la producción bélica; requisando coches y camiones, o alimentos para el comité de abastos; “paseando” burgueses, fascistas y curas; sustituyendo a los caducos ayuntamientos republicanos, imponiendo en cada localidad su absoluta autoridad en todos los dominios, sin atender órdenes de la Generalidad, ni del Comité Central de Milicias Antifascistas (CCMA).

La noche del 19 no había más poder real que el de “la federación de barricadas”, sin más objetivo inmediato que la derrota de los sublevados. El ejército y la policía, disueltos o acuartelados, desaparecieron de la calle, después del 20 de julio. Habían sido sustituidos por Milicias Populares formadas por obreros armados, que confraternizaban con soldados licenciados y guardias semi uniformados en un solo bloque victorioso, que les había convertido en la vanguardia de la insurrección revolucionaria.

En Barcelona, durante la semana siguiente, mientras el CCMA era aún provisional, aparecieron los comités de barrio, como expresión del poder obtenido por los comités de defensa, que se coordinaron en una auténtica federación urbana que, en las calles y fábricas, ejercía todo el poder, en todos los ámbitos, en ausencia de un poder efectivo del Ayuntamiento, Gobernación y Generalidad.

Las decenas de barricadas levantadas en Barcelona permanecían aún activas en octubre, controlando el paso de los vehículos y exigiendo la documentación y el preceptivo pase, extendido por los distintos comités, como medio de imposición, defensa y control de la nueva situación revolucionaria y sobre todo como seña de identidad del nuevo poder de los comités.

Mientras tanto, la situación revolucionaria en la calle era indiferente a las consignas de colaboración impuestas por los dirigentes anarcosindicalistas". 

I fora de Barcelona, el buit de poder que és produí després del fracàs de la “militarada”, i de la conseqüent caiguda de l'estat republicà, inclosa la Generalitat, és manifestà, de forma inversament proporcional, a la mida i la importància de les diferents poblacions.

Així, aquest, buit de poder, seria pràcticament total en els pobles mitjans o petits, i comparativament menys important, en els grans nuclis urbans sobre tot, a les grans capitals, on malgrat tot, l’administració governamental de la Generalitat, aconseguí de poder retenir, una petita part d'autoritat i de poder.

Es davant la constatació d'aquest buit de poder, que és produeix l' aparició d'una multitud d'organismes revolucionaris, que tenen com a primer i fonamental objectiu, cobrir les moltes i variades necessitats de la població produïdes, per la nova situació revolucionaria

Aquests organismes revolucionaris, foren molts i variats, i al llarg d'aquestes entrades hem vist uns quants: Comitès de Proveïments de Barriada, Consells d’Obrers i soldats, Milícies populars, Comitès de Fàbrica i Taller, segons quin sigui l’àmbit de la seva funcionalitat.

També a les grans ciutats, ens hem referit als Comitès de Defensa Confederal de Barriada, que esdevingueren immediatament Comitès Revolucionaris, amb la incorporació de militants de base de quasi totes les organitzacions, i que com varem veure apuntaren vers la constitució d'una "Federació de Barricades".

Simultàniament, als pobles i ciutats mitjanes de Catalunya, aparegueren uns organismes, que han estat coneguts amb noms diferents, segons la correlació de forces, a cada una de les poblacions, així, segons els casos, podem parlar: d'uns "Comitès de Defensa Local", d'uns "Comitè de Salut Pública", d'uns "Comitès Revolucionaris", d'uns "Comitès Locals Antifeixistes" -mes freqüentment-, d'uns " Comitè de Milícies Antifeixistes", i mes senzillament, d'uns " Comitè Antifeixista", els quals son coneguts, amb el pas del temps, amb el nom genèric de "Comitès Locals", nom que nosaltres hem preferit al de " Comitè de Gobierno", empleat per César M. Lorenzo i Pierre Broué, en les seves respectives obres.

Es precisament al nivell d'aquests Comitès Lo­cals, on mes clarament s'observa el predomini dels militants anarco-sindicalistes, en els organismes revolucionaris.
Hem de fer especial referència, a que en alguns casos, s'arribaren a constituir veritables federacions de Comitès Locals, que prengueren noms tan significatius com "Comitè Comarcal de Figueres” que coor­dinava l’acció de 74 Comitès Locals, de diferents pobles de la comarca. Aquests pobles escolliren un únic Comitè repre­sentatiu que tenia com a Secretari General al conegut anarquista, Vicenç Soler, i que estava format per: 3 representants de la CNT, 2 de la UGT, 2 del POUM, 1 del Partit Sindicalista, i 2 dels partits republicans ERC- ACR.

D'altres casos semblants van ser el Comitè Comarcal de la Cerdanya, que estava integrat total­ment per militants anarco-sindicalistes, igual que el Comitè Regional de Cerdanyola, etc.
L'autor abans esmentat afegeig: "El poder atomizado de los distintos Comités Locales se extendió por toda Cataluña, con distintos grados de poder y autonomía, que alcanzaban en algunos lugares un nivel de ruptura absoluta con la legalidad republicana y el equilibrio existente, en Barcelona, entre la Generalidad y el CCMA.

Esos comités revolucionarios locales se habían constituido en auténticos estados-ciudad, o comités-gobierno, estableciendo multas y tributos, enrolando milicianos para el frente, formando patrullas de control para imponer su autoridad, realizando obras públicas financiadas con impuestos revolucionarios para resolver el paro masivo, imponiendo un nuevo modelo educativo racionalista, incautando alimentos, etcétera. Los ayuntamientos habían sido sustituidos por esos comités locales, arrebatando a la Generalidad la menor influencia. En toda Cataluña, sin consigna alguna por parte de la CNT, se procedió a una metódica expropiación de las fábricas y propiedades de la burguesía, las iglesias y conventos, al tiempo que el CCMA hacía en Barcelona un reparto entre las distintas organizaciones de los cuarteles, imprentas, diarios y algunos edificios y hoteles".

La primera de les tasques que s' imposaren els Comitès Locals, va ser la de combatre la possible insurrecció en favor dels militars rebels, de les respectives guarnicions de la Guardia Civil, o de la Guar­dia d'Assalt, dels carrabiners, o de les persones de reconeguda orientació dretana, dins de cadascuna de les poblacions.

Com a la immensa majoria dels pobles i ciutats petites o mitjanes de Catalunya, l'aixecament militar, no va tenir cap altre transcendència que una relativa agitació dins les casernes, els Comitès Locals, passaren tot seguit, a tractar d'impedir atacs a les seves poblacions, per part d'elements feixistes o filo-feixistes, procedents dels pobles veïns, doncs, en un primer moment, ningú no sabia on era, exactament l'enemic.

Així, els membres dels Comitès Locals, inicien la vigilància i control armat, de les vies de comunica­ció, properes a la seva vila, com les carreteres, la xarxa ferroviària.

En un dia, la xarxa viària catalana, va quedar farcida d'una innombrable quantitat de “mini duanes”, on s’havien d’aturar, de grat o per força, tots els vehicles, mitjançant el sistema de barricades vigilades per homes armats, que és col·locaven invariablement a l'entrada i sortida del poble.

Segons els testimonis de l’època, pràcticament cada 5 o 10 Kms, havies d’aturar-te, per presentar al Comitè corresponent una documentació, concreta i específica: el "salvoconducte", l'"aval", o el "pase" , sen­se el qual, “el mes fàcil que et podia passar era que et peguessin un tret, o tenir que passar la nit a la caserna de la patrulla, a l'espera de que el  Comitè decidís, un cop fetes les investigacions corresponents, una cosa o l'altre”.

Es per aixó, que s’arribà a dir, que en aquells moments, tot i disposant dels papers adequats, i d'un vehicle suficientment ràpid, trigaves molt mes en fer el trajecte Barcelona-Mataró, del que hauries trigat amb el mateix vehicle i en condicions normals, de Bar­celona a Saragossa.

Ben aviat però, els Comitès Locals, prengueren plena, consciència de ser els únics propietaris del carrer i és trobaren en la necessitat d'assumir la direcció de tota la vida de la comunitat, com a conseqüència de la total desaparició de l'anterior administració municipal, depenen de la Generalitat -els Ajuntaments-, desaparició, que venia determinada pel desgavell en que es trobaren im­mersos, tots els instruments de l'antic ordenament socio-polític, bé per l'incapacitat global d'aquests organismes per passar a dirigir la lluita antifeixista, bé perquè una part dels regidors, estaven mes o menys com­promesos en l'aixecament, o mes generalment, per una manca d'iniciativa, que afectà des de aquells dies, als representants dels partits polítics tradicionals de la petita i mitjana burgesia, molt especialment a la Acció Catalana Republi­cana i –en menor mesura-, a la Esquerra Republicana de Catalunya.

Es aquesta la raó, que determinà que els Comitès Locals, esdevinguessin uns veritables "microgoverns" el que justificaria la expresió de "Comitès Gobierno" de Cé­sar M. Lorenzo.

Els Comitès Locals, gaudiren de fet d'una gran autonomia en relació amb els altres organismes, resultants de la revolució,  com per exemple, del CCMAC.

Cadascun d'aquests Comitès revolucionaris, és volien “amos i senyors” a casa seva, i en la practica ho foren gairebé sempre, malgrat l'opinió en sentit contrari d'alguns autors.

A  mes d'aquesta diguem-ne “autonomia local”, és produïa un altre element d'autonomia, la de les organitzacions, respecte al CCMAC, o a la Generalitat. Cadascú anava a la seva, segons els capricis que els provocaven les necessitats de cada lloc, de cada moment, recordem que Joan Garcia Oliver confessava que en els dies posteriors al 19 de juliol, gairebé no havia pogut dormir una hora seguida, degut a l'activitat frenètica en que es van veure inclosos tots els militants anarcosindicalistes.
Dius l'Agusti Guillamon:

"Las consignas del CCMA eran acatadas por los comités si no eran contrarias a los intereses revolucionarios, pero encontraban enormes resistencias cuando se consideraba que eran fruto del compromiso con la burguesía y el gobierno de la Generalidad. Al mismo tiempo el CCMA tenía que contar con esos comités locales si quería que se hicieran realidad sus mandatos. El conflicto interno de los dirigentes de la CNT-FAI, entre los partidarios y los contrarios a la colaboración, se extendía a las problemáticas relaciones entre el Comité Central y los organismos revolucionarios locales. El gobierno de la Generalidad se limitaba a legalizar la realidad social y económica de las colectivizaciones y “conquistas revolucionarias”, como único medio de ir adquiriendo un prestigio y aceptación del que carecía. El CCMA apenas podía gobernar, ni disponer nada, fuera de la ciudad de Barcelona, sin la aceptación y colaboración de los comités locales o los sindicatos. La debilidad de éstos radicaba en la imposibilidad de consolidarse como un auténtico poder alternativo, a escala de toda Cataluña, sin el apoyo coordinador y centralizador de una organización obrera, y mucho menos en contra de todas las organizaciones existentes".

En els pobles de dimensions reduïdes o mitja­nes, una multitud de testimonis, de documents, ens donen a entendre que el  Comitè ho feia tot, s' encarregava de tot:

"El  Comitè és pare, jutge, capellà, botxí i comerciant, tot al mateix temps. Dirigeix la col·lectivitat i fixa els salaris... El  Comitè ho sap tot per que coneix tothom".

Els Comitès Locals van constituir-se com l’ alternativa pràctica revolucionària als Ajuntaments, que com tots sabem, eren els instruments clàssics i tradicionals de l'administració, a nivell local, de tots els estats moderns.

De fet, la constitució dels Comitès Locals, va ser una acte espontani, no planificat, com una mena de resposta automàtica, davant la destrucció de l'aparell coercitiu del capital,  així, com instrument de participació popular, en la tasca de reconstrucció revolucionària de la societat, d'aquesta manera, aquests organismes, tan propers a la majoria de la població, oferien la possibilitat, d'exercir un cert nivell de control popular, a aquests nous organismes rectors de la societat.

Els Comitès Locals, no eren ni uniformes ni homogenis, doncs, cada un d’ells, obeí a una concreta i determinada correlació de forces, i  així, els criteris sobre quines eren les persones , que devien formar els Comitès, variarien substancialment en cada un dels casos.

En els pobles petits, els Comitès Locals eren escollits en una assemblea general de veïns de tot el poble, sense distincions de les tendències o militància, aplicant, en una bona mesura, allò que hom coneix per democràcia directa.

En els pobles grans, o ciutats mitjanes, la elecció dels membres dels Comitès Locals, resultaven una mica mes complexos, els principals i mes usuals sistemes eren:

Per un compromís burocràtic entre els dirigents locals de les diferents organitzacions amb presència - o no- a la vila, imitant l'e­xemple del CCMAC, és a dir sota la base de la paritat acordada per les disposicions de la Generalitat.

Repartiment dels càrrecs segons les forces materials i la implantació de cada una de les organitzacions, dins de l'àmbit local.

Per una combinació entre compromís burocrà­tic i proporcionalitat.

Procurar que estiguessin representades totes les organitzacions, fins i tot, aquelles que no havien existit mai en aquella població.

En aquest cas, eren els membres escollits, o designats, els que "s'entenien entre ells" per determinar qui representava a tal o qual sindicat, o qui era el republicà i qui era el comunista o el socialista, o l'anarquista.

En realitat, en la immensa majoria dels casos, la voluntat de les organitzacions era la que determina­va, i la base, qui exercia, amb moltes dificultats, un relatiu control sobre l’actuació del  Comitè Local, que esdevenia molt  mes real, en els nuclis molt petits o comunitats molt actives.

A la primera reunió del  Comitè, és redactava un acta de constitució, que "teòricament" havia d'ésser tramesa al departament de Milícies Comarcals del CCMAC, regentat per D. Abad de Santillán, però que en termes generals, no tenia un altre finalitat que afermar una resolució ja pressa i duta a la pràctica. Com exemple podem veure la següent:

"ACUERDOS DEL COMITE ANTIFASCISTA DE GINESTAR-

Reunidas las milicias antifascistas en asamblea general, acuerdan levantar acta, constituyendo, este  Comitè, bajo las siguientes responsabilidades: Constitución del  Comitè.

Nombramiento de miembros del  Comitè.

Bajo la responsabilidad del  Comitè queda controlada la dirección del pueblo, en todo aque­llo, que hace referencia a los casos de guerra.

El  Comitè obrará en consequencia, en todos aquellos casos de su incumbencia.

El  Comitè dará cuenta por medio de Asamblea General, de todos los asuntos importantes,

El  Comitè no podrá en ningún caso obrar por su propia cuenta.

Presidente: José Monclús; Vicepresidente: Juan Fortuny;Vicesecretario: José Usach;Tesorero: Jose Pino; Contador: Antonio Usach; Secretario: Valentin Lio; Vocales: Hilario Pino, Juan Sabaté, Bautista Domenech."

Sembla que no cal fer gaires comentaris, tot quedava sota el control del Comitè, perquè en una situació de guerra, tot quedava sota el que és determinava en el punt 3er.

I és que precisament, aquesta característica deis Comitès Locals, el seu trànsit de ser instruments específicament defensius, a esdevenir els pilars fona­mentals de la nova edificació social revolucionària de Catalunya, la que ens duu, a una de les constatacions mes importants alhora de definir aquest període: l'exis­tència en el cas català, d'un dels fenòmens, comuns a tots els processos revolucionaris, el de la "Atomització del Poder", que podríem caracteritzar, com la substitu­ció del centre únic tradicional de poder en les socie­tats classistes, l'Estat, per una multiplicitat dels centres de direcció i poder, diferents quan no oposats, i que en la majoria de les ocasions, pugnen entre elles, per assolir unes  mes amplies capacitats i atribucions.

En d'altres paraules:

"Durant aquells dos mesos, hi havia una multi­plicitat de poders, i no a causa de les diferents concepcions ideològiques..., sinó principalment, a causa del caprici de qualsevol dels Comitès que s'havien format a totes les poblacions de Catalunya."

Tampoc s’escapa, Josep Mª Fontana, de la captació d'aquest fenomen tan evident, quán ens diu: "La autonomía se llevó hasta sus últimas consequencias a lo local; o sea que, hasta el más mínimo villorrio eligió un gobierno - Comité- con consejeros -ministros- de Abastos, Defensa, Cultura, Hacienda, etc. La mayoría acuñaron moneda y una atomización general deshizo todo síntoma de organización, retrotayéndo a los pueblos y ciudades al más puro régimen medieval."

Es precisament aquesta "atomització del poder", perfectament oposada -per l'autor de la frase que hem reproduït- a tot símptoma d' organització -estatista i governamental, caldria afegir- un dels principals elements configuradors de la conflictiva realitat catalana, en aquells dos o tres primers mesos de revolució social, i tindrà com a principals sostenidors a la multitud de Comitès Locals, i en una menor escala, a la resta d'institucions revolucionàries: milícies antifeixistes, Comitès de Fàbrica i taller, i és de tot punt necessari conèixer-la, per explicar-nos l’èxit i l'agilitat de les conquestes revolucionàries, com les col·lectivitzacions, agrícola o industrial, el control obrer, i molt especialment,  l' intent d' edificació del nou ordenament polític i social revolucionari.

D'una altre manera, l'atomització del poder, va ser la que va possibilitar que: "cada població, cada nucli tenia el seu poder. Aixó malgrat tot, fou el que va donar un sentit positiu a moltes realitzacions, a moltes ini­ciatives, que després,  mes cohesionades, van produir un model de nova estructura societària.

Però serà també aquesta "atomització del poder" la causa de moltes de les dificultats lògiques, produïdes per la no homogeneïtzació de les iniciatives, que és traduïren, en un seguit de tensions estructurals, que és manifestaren pràcticament, des dels primers mo­ments.

Un altre de les particularitats d'aquest procés revolucionari català, i que se’n desprèn de l'estudi del fenomen dels Comitès Locals, és la constatació de que la "atomització del poder" a Catalunya, és contraposa totalment, fins i tot negant-les, a aquelles definicions que afirmen que en aquell període és produí una "duali­tat de poders".

Parlar d'una "dualitat de poders", no ens per­met mes que una visió inexacta de la realitat. Ni la situació socio-política, molt  mes complexa que és va anar produint al llarg d'aquells dos o tres mesos, i  així, s'han manifestat molts dels autors que s'han aproximat a fons, al problema català en aquells dies, un cop poden deslliurar-se dels esquemes bolxevics - leninistes, tan de moda, entre molts dels historiadors de la República i de la Guerra Civil.

Els Comitès locals, els poders revolucionaris, no arribaren a completar totalment, ni molt menys, l' esquema d’edificació d'un nou ordenament social. Desesti­mats pels dirigents de la CNT-FAI, atacats pel PSU i la UGT, per la U.R. i la ERC, és van mig perdre, en el seu complicat i múltiple localisme, fins que l’acció coordinada de les organitzacions del Front Antifeixista i la Generalitat, els dominaren, els eliminaren, precisament, perquè els Comitès Locals, eren la plasmació pràctica del "desordre revolucionari", i tothom, fins i tot la CNT-FAI i el POUM, es van estimar mes jugar la carta de les formes de dominació  capitalistes, de l'ordre, es a dir de la Generalitat.
"CCMA y Generalidad coincidieron en su política de reafirmación de los antiguos ayuntamientos frente a los comités revolucionarios locales, que fue desarrollada con gran efectividad por el departamento de Milicias Comarcales, dirigido por Josep Miret y Joan Pons. Este departamento sustrajo a los comités locales el reclutamiento y organización de los milicianos, que habían ejercido espontáneamente durante las primeras semanas, atribuyéndola a las comisiones comarcales, basadas en la nueva división territorial de Cataluña. Esta estructura comarcal facilitaba la sumisión de los distintos comités locales, que debían enviar una delegación, alejada de la presión revolucionaria local.

Así pues, el CCMA no sólo no fue un gobierno revolucionario que coordinara los comités locales, sino que vio en éstos una merma de su autoridad. Y los líderes anarquistas no sólo apoyaron el fortalecimiento de la Generalidad, sino que además se felicitaban del debilitamiento de los comités locales. Por esto dejaron hacer a Miret del PSUC y a Pons de ERC. Era otro grave error de los dirigentes cenetistas, porque el debilitamiento de los comités locales segaba la base real que sustentaba el poder de la CNT fuera de la ciudad de Barcelona.

El decreto del 9 de octubre, complementado con el publicado el 12, declaraba disueltos todos los comités locales que habían surgido el 19 de julio, que serían sustituidos por los nuevos ayuntamientos. Pese a la resistencia de muchos comités locales a su disolución, y al retardo de varios meses en la constitución de los nuevos ayuntamientos, se trataba de un golpe de muerte del que no se recuperarían.

La resistencia de la militancia cenetista, que se desentendía de las consignas de los comités superiores o de las órdenes del gobierno de la Generalidad, amenazaba el pacto antifascista. Los dirigentes anarcosindicalistas estaban bajo la doble presión de una militancia, reacia a obedecerles, y la acusación por parte del resto de fuerzas antifascistas de que era necesario cumplir y hacer cumplir los decretos del gobierno, poniendo en cintura a “los incontrolados”.

Este era el balance real dejado por el CCMA en sus nueve semanas de existencia: el paso de unos comités locales revolucionarios, que ejercían todo el poder en la calle y las fábricas, a su disolución en beneficio exclusivo del pleno restablecimiento del poder de la Generalidad.

La fuerte resistencia de la base anarcosindicalista a la militarización de las milicias, al control de la economía y de las empresas colectivizadas por la Generalidad, al desarme de la retaguardia y a la disolución de los comités locales se manifestó en un retraso de varios

meses al cumplimiento real de los decretos del gobierno de la Generalidad sobre todos estos temas. Resistencia que, en la primavera de 1937, cristalizó en un gran malestar, al que se sumó el descontento por la marcha de la guerra, la inflación y la penuria de productos de primera necesidad, para desembocar entonces en una crítica generalizada de la militancia cenetista de base a la participación de los comités superiores de la CNT-FAI en el gobierno, y a la política antifascista y colaboracionista de sus dirigentes, a quienes se acusaba de la pérdida de “las conquistas revolucionarias del 19 de julio”. (Agustí Guillamon)

I és que d'alguna manera, aquest era un destí ineludible. El tret significatiu de la revolució cata­lana, fou precisament el de la parcial destrucció del poder, la fragmentació del poder en milers de nuclis, petits, aïllats, perquè, aquest és precisament, un principi essencial d'una bona part de la consciencia col·lectiva dels treballadors catalans, i que és reprodueix permanentment, en tots els trencaments socials que s’aniran produint al llarg de la nostre història contemporània.

Es el que podríem definir com, una tendència automàtica a l’"esperit de junta", al cantonalisme, recollit per l' ideari federalista pimargalià, i que té la seva continuïtat natural, en el federalisme anarquista o anarco-sindicalista, perfectament assimilat, per la gran massa de treballadors d'arreu de Catalunya.

Es per aixó que -en la meva opinió- no podem parlar d'una "dualitat de poders",  mes que a traves d'una abstracció de caràcter quasi metafísic, com és la de suposar que, els Comitès Locals i les altres institucions revolucionàries, arribaren a coordinar-se, de forma efectiva, al nivell d'un territori determinat, en aquest cas el català, i a  mes a  mes, d'ésser capaços d'enfron­tar-se, com una sola unitat, als restes del poder governamental classista i tradicional, la Generalitat, quan aixó, és precisament el contrari del que va succeir en la realitat.

Tractarem, a partir de tres exemples concrets, aproximar-nos documentalment a tres Comitès Locals, de tres poblacions diferents, però que tenen, com tots els altres, un bon nombre de similituds, els que estudiarem seguidament seran: "El  Comitè de Milícies Antifeixistes de Badalona", el " Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú" i, el " Comitè Antifeixista d’Igualada, advertirem al lector, que del primer, ens ha interessat fonamentalment, dibuixar els primers dies, mentre que del segon i tercer, desenvolupar una mica mes en profunditat -en funció de les possibilitats de que hem disposat-, el seu desenvolupament i activitats.

El  Comitè de Milícies Antifeixista de Badalona.

                       

A Badalona, el procés de configuració del Comitè Local és d'una gran complexitat, alhora d'esbrinar l'ordre dels esdeveniments.

Sembla que immediatament després de derrotats els militars a Barcelona, és constitueix a Badalona, un  Comitè de Front Popular Antifeixista -curiosa definició, que també es donaria en d'altres poblacions, que no reflexa, gens ni mica la veritable significació del seu contingut i objectius-, constituït de forma paritària, per dos membres de les següents organitzacions:

-Per la C.N.T.:

M. Tarin.

E. Piñero.

-Per la ÜG-T:

Ll.López.

E.Benaiges.

-Per la ERC:

J. Viñas.

J.M.Espinosa.

-Per la FAI:

Y. Burillo.

J. Silvente

“ Pel PSUC:

A.Lleal J.Calla

Per la ACR:

J. Prats.

J. Vives.

Per el PFI:

E.Reina

P.Colón.

Des de primer moment, l'objectiu d'aquest  Comitè, és en línies generals: guanyar la guerra i ga­rantir la llibertat.

A aquests objectius generals, els hi acompa­nyen, un seguit de funcions  mes concretades:

Contra els emboscats a la reraguarda.

Organitzar les milícies.

Manteniment de l'ordre revolucionari.

Repressió dels difusors de notícies falses.

Eliminar l'especulació damunt dels productes alimentaris.

En la nostra opinió, aquest document es de data molt posterior a la que apareix al peu del document, per varies raons: primer per que apareix signant pel PSUC – que encara no existia-, segon pels problemes que és plantegen, que no podien donar-se encara el 21 de juliol, i per l’existència de tres documents mes que entren en contradicció amb aquest, sobre la possi­bilitat de que el  Comitè estigués constituït el 21 de juliol.

L'un és un manifest de la FAI, signat amb da­ta 24 de juliol, en el qual és diu, referint-se als esdeveniments del 18 de juliol: "Como ya teníamos previstos estos acontecimientos, mucho antes de que se produjeran, constituimos un  Comitè Revolucionário, junto con la CNT, que ha actuado y actúa, de acuerdo con el sentir general del pueblo, esto es, para combatir al fascismo, y organizar la vida en estos momentos anormales." Aquest és el procediment típic de la immensa ma­joria dels pobles catalans.

Un  Comitè Revolucionari, constituït bàsicament pels militants llibertaris, que és qui prepara, des de dies abans el pla de defensa de la ciutat, i qui des dels primers moments s’oposà mes decididament als militars. Immediatament després d'iniciada la lluita, militants de base de d'altres organitzacions, és sumen a la lluita, col·laborant amb el  Comitè Revolucionari, el qual després d’ aconseguida la victòria en la lluita, esdevé, en el cas de Badalona un Comitè de Salut Pública, el qual organitzà, les primeres milícies, pa­trulles, del qual tenim noticies a partir d'un manifest de la Federació Local de Badalona de la CNT, de data 21 de juliol, el qual incita a la població, a se­guir les consignes de salut pública, emanades d'aquest  Comitè i que és troben reproduïdes en un altre document dels anarco-sindicalistes, i que en síntesis queden recollides en la següent frase:

" ALERTA, ARMA AL BRAZO.”

El pas immediat es la constitució d'aquest  Comitè de Salut Publica, del qual desgraciadament no hem pogut trobat altre documentació que un carnet expedit per aquest  Comitè, per un milicià de la ERC, i del qual ignorem si tenia per base la democràcia directa, o era un organisme de compromís.

Tot seguit, el  Comitè de Salut Pública serà substituït per un  Comitè de Front Popular Antifeixista, al qual ja ens hem referit anteriorment, i que serà la conseqüència de les disposicions adoptades per les direccions de totes les organitzacions "antifeixistes".

En un altre document, elaborat mes tard pel  Comitè d'enllaç de la CNT i de la FAI, és dona una mica  mes d' informació, de tot el que havia esdevingut al nivell de l'estat.

Es aquest un document molt interessant, en éll es diu:

"Los sindicatos, máximos responsables en estos momentos de la organización de la producción de primera necessitat, han de asumirla con toda inteligéncia y valentía."

Aquesta consigna, era fidel en la seva totali­tat a l’esperit i la lletra dels acords del Congrés de Saragossa de la CNT efectuat al mes de maig del 36, a partir d'aquest document podem observar clarament, l'abisme obert, entre els dirigents d’ importància, i els dirigents mes propers a les bases. Mentre aquests darrers, continuen pensant en sindicalitzar-ho tot, els "dirigents d'alçada" no han pogut superar encara el control obrer, i la col·lectivització, en alguns aspectes.

Divisió que queda patent, per la relativa oposició de consignes que existeix entre aquest mani­fest que culmina dient:

"Que nadie abandone los puestos (revolucionàrios) conquistados."

i el manifest del  Comitè del Front Popular Antifeixista, que ja avisa de la necessitat de supeditar qualsevol altre qüestió al "guanyar la guerra", la qual es defineix com a 'Guerra d’invasió".

A traves dels testimonis que he pogut recollir el procés de la darrera desena, del juliol del 36, va ésser aproximadament el que aquí ha quedat reflectit.

No és aquest el moment - per que no hem pogut estudiar-ho en detall- d'explicar la ingent tasca col·lectivitzadora que tingué lloc a Badalona, un dels exemples que  mes alt nivell d' organització i de resultats va ob­tenir d'arreu de Catalunya, i al qual, tenim la inten­ció de dedicar un estudi a fons en un altre treball.

El Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú.

El cas de la població de Vilanova, és també molt interessant, doncs en aquest cas podem analitzar, amb  mes detall, els esdeveniments que seguiren el 19 de juliol, i el paper desenvolupat pels organismes revolu­cionaris d'aquella localitat.

Vilanova i la Geltrú, és troba situada a la carretera de Barcelona a Tarragona, aproximadament a mei­tat del camí. L'any 1936, tenia una població d'uns vint -i-quatre mil habitants, dedicats aproximadament a parts iguals, a la pesca i a les activitats indus­trials o agrícoles, com el tèxtil, una petita Fàbrica de ciment, una farga de dimensions reduïdes i una única fàbrica de dimensions gens menyspreables, la dels neumàtics "Pirelli".

Des de uns quans dies abans de l' insurrecció, els militants de les_organitzacions obreres, prepararen la defensa de la ciutat, d'un possible "Alzamiento", de les guarnicions de les forces de l' ordre públic local, amb un material bèl·lic normal, textualment, se’ns ha dit, que anaven "mitjanament armats".

Els dies 18 i 19 de juliol, és van succeir una sèrie d'alteracions sense importància, doncs a Vilanova, com gairebé arreu de Catalunya, no va arribar a produir-se cap aixecament.

Des de els primers moments, els carrabiners, és posaren al costat dels obrers revolucionaris, mentre que la Guardia Civil -seguint la tònica general- després de 36 hores de dubtes i agitació dins les casernes, decidia de mantenir-se fidel al poble i a la República.

El 20 de juliol, és forma un primer  Comitè Revolucionari, que en rebre notícies de la marxa de la lluita a Barcelona, inicià la requisa dels principals edi­ficis de la ciutat, Casa de la Vila, centres religiosos, casernes de la guarnició, cases de la gent adinerada, que també van haver de fugir, etc.

Simultàniament, escamots de militants revolucionaris, inicien una acurada requisa de les armes existents a tota la vila, molt especialment les que és van trobar en els domicilis de la gent de dretes, en els centres religiosos, en les seus dels partits polítics de la dreta, etc,

Formaven el gruix d'aquest  Comitè Revolucionari de Vilanova, la CNT, la FAI, el POUM i la UGT.

Les Esglésies de la ciutat van ésser clausura­des, com els convents i col·legits que depenien dels capellans.  Mes endavant, els seus locals, serien condicionats , per a serveis ciutadans imprescindibles.

El 22 de juliol, es crea un  Comitè de Defensa Local, en el que hi col·laboraren d'una forma paritària, totes les organitzacions a les quals ens venim a referir quan parlem de Front Antifeixista, es a dir, en aquest cas:

La Esquerra Republicana de Catalunya, que tenia la majoria dels regidors de l'anterior A juntament. Estat Català i la Unió de Rabassaires, que tenien poca incidència en la ciutat, però, la segona de les quals, controlava, una bona part del camperolat de les rodalies de la vila.

Un reduït grup d' individus que  mes endavant constituirien el PSU.

També la UGT -en aquesta ciutat sota l’òrbita majoritàriament del P0UM-.

El POUM amb una bona presència de militants a la ciutat.

La CNT i la FAI que eren les organitzacions majoritàries en la industria i en la pesca.

Des de els primers moments, el  Comitè de Defensa Local, hagué d'assumir l'administració política i econòmica de la ciutat, per aquell fenomen al qual ja hem fet referència en d'altres ocasions, incapacitat per part dels organismes clàssics de l’ antic ordenament social i també, pel que fa referència a l' administració econòmica, procedí a la incautació de la majoria de les empreses de la vila, inclosa en un primer moment, la fàbrica de neumàtics "Pirelli" de capital italià, per tan pot suposar-se que obertament hostil a la República, i molt mes a la nova situació revolucionària.

El  Comitè de Defensa Local de Vilanova, va autoatorgar-se la funció de direcció del procés revolucionari, el que l'obligà com és lògic, a discutir i decidir, sobre tots els aspectes, defensa de la ciutat, control de les carreteres, etc., en síntesis, els CDL va haver d'assumir tots els poders.

A la primera reunió, acordà la creació o subdivisió del CDL de Vilanova, en 6 comissions de treball diferents que serien:

Milícies Locals: Que disposaven d'una força de 400 milicians, dels quals, nomes 200 tenien armes de foc.

Alimentació i Proveïments: Que s'encarregà de  l’ organització dels proveïments de la vila a traves de  l’ intercanvi o de la compra.

Transports: Organitzaria el trasllat de les mercaderies.

Censura de premsa: Que a  mes de les funcions que el seu nom indica, tindria a cura,  l’edició d'un butlletí diari d'informació i de la programació de les emissions de la radio local.

Ensenyament:Que aconseguí, molt ràpidament la plena escolarització infantil. Salut i Higiene: Es va redefinir la assistència sanitària i social

Economia i Treball: Direcció de  l’ economia.

Les reunions del  Comitè General del  Comitè de Defensa Local de Vilanova, com s'anomenaven a les reunions plenàries de tots els membres del C.D.L., eren diàries i, una mica improvisades. En termes generals, tampoc en aquest cas hi havia un ordre del dia prefixat, si no que és parlava i decidia sobre una multitud de problemes, que és plantejaven diàriament i que per la mateixa dinàmica del moment, havien de ésser resoltes al moment, sobre la marxa.

Les tasques revolucionàries que va dur endavant el CDL de Vilanova i la Geltrú, de les quals nosaltres en tenim notícia exacta, van ser:

Expropiació de tots els bens que pertanyien a  l’Església.

Expropiació de tots els bens que pertanyien als elements reaccionaris i als grans capitalistes.

Repartiment d'una bona part de les terres entre els camperols pobres.

Supressió dels arrendaments de rabassa morta i concessió en propietat de les terres als rabassaires.

Creació i direcció d' una col·lectivitat agrà­ria.

Socialització de bona part de  l’ industria local.

Confiscació dels dipòsits bancaris dels ele­ments reaccionaris.

Fixació dels preus de les matèries de prime­ra necessitat.

Rebaixa i en alguns casos suspensió dels lloguers de les vivendes.

Obligació als pocs empresaris que quedaren de pagar els dies de vaga, d'acord amb el que disposà la Generalitat, mesura a la qual van oposar-se en aquesta ciutat, els empresaris.

Direcció primer i control després, amb l’ajut de la Generalitat, de la Fàbrica Pirelli, considerada com a Industria de Guerra.

Incautació i custodia dels magatzems i dels productes de primera necessitat.

Control obrer, damunt del petit comerç de queviures i de productes tèxtils.

El  Comitè de Defensa Local de Vilanova, s'apropià de la Casa de la Vila, que passa a ser la seu d'aquest CDL.

Simultàniament, totes les organitzacions passaren a ocupar, locals expropiats, bé a l'Església, bé als partits dretans,  així:

La F.A.I. ocupà el ex-local del partit de Gil Robles.

La C.N.T. ho va fer del ex-local de la Lliga.

La UGT del Col·legit de religioses de la Concepció.

El POUM de l'edifici de l'Escola Pia.

En l'aspecte de les realitzacions econòmiques, Vilanova i la Geltrú, no van gaire al darrera del que succeí a d'altres pobles que també visqueren el pro­cés revolucionari.

Així, de les 7 empreses del ram tèxtil que existien a la ciutat, 3 van ser socialitzades i van passar a dependre de la direcció del CDL.

Les 4 restants, tot i que teòricament van se­guir en el regim de propietat privada, el propietari, contà amb  l’"ajuda" del  Comitè Obrer de Control.

També els transports van ser col·lectivitzats, curiosament per la UGT, com ho fou el cementiri, per la CNT, i la Fàbrica de ciment per la UGT i la CNT.

Les dues úniques empreses del metall existents a la vila, van ser també col·lectivitzades.

Per la seva banda, el sector de la pesca, va ser sindicalitzat per la CNT, amb la col·laboració d'un de­legat anomenat a tal efecte pel D.D.L. de Vilanova, a traves de la Comissió d'Alimentació i Proveïments, que cuidà, de la tramesa del producte, diàriament, a una cooperativa de consum, dirigida i controlada pel CDL, tan per abastir les necessitats pròpies de la població, com per utilitzar el sobrant pels intercanvis amb el resta dels pobles de les rodalies, col·lectivitats.

Tanmateix, la Unió de Rabassaires s'apropià de totes les grans propietats dels voltants de Vilanova, adoptant un programa d’explotació col·lectiva, sota la vigilància del CDL, oferint també, la possibilitat, de que alguns rabassaires, mantinguessin el règim de propietat privada.

El  Comitè Antifeixista d'Igualada.

L'exemple igualadí, té un interès molt especial per varies raons. La primera és per que és un exemple perfectament documentat. La segona, perquè en els seus trets generals, és perfectament representatiu del que succeí a totes les ciutats i pobles de Catalunya, que estiguin en unes condicions semblants a les igualadines, en quan a configuració econòmica i social.

Segons el document a que hem fet referència, Igualada era el 1936:

una ciutat de 15.621 habitants i 2.500 edificis, situada a la vora esquerra del riu Anoia, tra­vessada per la carretera de Madrid a França per la Jonquera. Cap de partit judicial; lloc de trànsit entre Barcelona i Lleida; centre de les organitzacions benèfic -sanitàries de la Comar­ca. Dista de Barcelona 68 quilòmetres i de Lleida 90.- Compta amb estacions telegràfiques i telefóniques. Té ferrocarril directe amb Barcelona i varies línies de servei automobilístic que utilitzen la xarxa de carreteres per a comunicar-se amb totes les comarques limítrofes. L'industria  mes típica i important és la de la pell, representada per 210 fàbriques que elaboren anualment 8 milions de quilos de sola, avaluada en 40 milions de pessetes. A  mes, existeixen 15 fàbriques de teixits amb 1.300 telers, 20 fàbriques de gèneres de punt amb 450 telers i 175 màquines de confecció. Es centre productor de guix i ciment. Compta amb fàbri­ques d'electricitat, gas, gelatina, pedra ar­tificial, mitges, farines, lleixiu, gasoses i d'altres.”

Cal també recordar, que a Igualada existeix, una ben organitzada i experimentada tradició de lluita obrera, des dels temps de la Primera Internacional (AIT), que és posa de manifest, tant per la riquesa i continguts dels seus òrgans d'expressió, com pel manteniment, al llarg de molts anys de "l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera", institució aquesta, dedicada a la difusió de les idees emancipadores, i a la capacitació moral i laboral dels treballadors igualadins, pràctica i experiència, que conduiran a una forta im­plantació dels sindicats anarco-sindicalistes a totes les empreses de la població, amb una petita minoria d'obrers de la UGT.

Les organitzacions obreres i front populistes d'Igualada, alertades, des de molts dies abans de les intencions insurreccionals dels militars, prepararen la defensa de la ciutat, de manera que, quan és van tenir noticies certes de que s’havia produït l'aixeca­ment, el mateix 19 de juliol, és constituí un  Comitè Revolucionari, on ja hi col·laboraren, totes les or­ganitzacions que s’oposaren als militars, és a dir: la CNT, la FAI, el POUM, la ERC, la ACR,  així com els petits nuclis de socialistes i els afiliats a la UGT.

Aquest primer  Comitè revolucionari, havia es­tat precedit, per un altre organisme, que no arriba a prendre cos, que en realitat era un Comitè d'enllaç CNT-FAI-POUM.

Les funcions i objectius del  Comitè Revolucionari d'Igualada, és limitaren en un primer moment -com en tots els casos- a organitzar la defensa de la ciu­tat d'un possible atac exterior,  així, aquest  Comitè Revolucionari, organitzà uns escamots de militants cenetistes i poumistes, que prengueren posicions a la Rambla, al Centre tradicionalista -proper a la Plaça de la Constitució.

A mes, establiren barricades armades a la Creu de les Botifarres, i al barri de la Palma.

En una segona etapa, també característica com ja hem vist en els casos anteriors, sortint del seu ter­me urbá, establiren controls a les carreteres, mentre que minaren el pont ferroviari de la Riera d'Odena.

Paral·lelament, el  Comitè Revolucionari, s' establí a la Casa de la Vila, i amb la col·laboració del reduït cos de carrabiners de la localitat, s’apropià de tots els edificis públics i importants de la ciutat.

Tot aixó, es produí gairebé sense resistència, doncs, deixant de banda les vacil·lacions inicials de la Guardia Civil, els militars insurrectes, no semblen tenir -tampoc en aquest cas- gaires seguidors entre la població civil, doncs, tots els sospitosos de col·labo­rar amb el feixisme, van ser realment molts pocs. Men­tre que seguint llur costum, els grans propietaris, així com les persones de reconeguda afinitat amb les dretes, havien aconseguit fugir, ben ràpidament.

Gairebé immediatament, els membres del  Comitè Revolucionari, hagueren d'assumir les funcions dels antics funcionaris municipals que, o desaparegueren de la vida pública per haver col·laborat amb la conspiració, o per la seva incapacitat d'adaptació a les noves circumstàncies exigides per la revolució, van quedar reduïts a  l’ inoperància.

El 21 de juliol, és reberen notícies del que havia succeït a Barcelona.

Seguint la norma d'actuació que venim estudiant, el  Comitè Revolucionari, és transformà en  Comitè Antifeixista, en el qual hi col·laboraren també, els tres sectors compromesos en la configuració del  Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya a Barcelona, o sigui:

Pel sector llibertári (CNT-FAI i JJ.IL.LL.) -Ramón Guitart

-Salvador Ramón -Isidre Torner -Joan Ferrer -Gaspar Muinsa -Ricard Marí -Joaquim Gil -Josep Massó.

Pel sector marxista (POUM, UGT i a partir del 24 de juliol el PSU)

-Marian Gil -Antoni Cubí -Françesc Ciará -Salvador Torras -Josep Balcells -Viçenc Puigrodón -Josep Piqué -Rossend Torres -M.Villar.

-J.Borras -J.Prats -B.Guimà

Pel sector republicà (ERC, ACR i URC)

-Pere Bertrán -Ángel Orobitg -M.Bertrán -P.Jorbá -Josep Riu -Bertomeu Torné -Prançesc Mas -Miquel Solá.

Com en d'altres casos, el  Comitè Antifeixis­ta d' Igualada, per a poder abastir a la multiplicitat i a la varietat dels problemes plantejats, als quals s'havia d'enfrontar amb agilitat, s'organitzà formant diferents departaments comissions o subcomitès que detallem:

Finances i Economia.

Treball.

Obres Públiques.

Transports.

Festivals.

Previsió i Proveïments.

Assumptes Generals.

Delegació Local de l'Escòla Nova Unificada

Incautacions.

Seguretat Interior.

Sanitat i Higiene.

Milícies L0cals Antifeixistes.

que d'una, manera genèrica, correspondrien als diferents ministeris que s’hauria autoatorgat un “go­vern" d'àmbit igualadí.

així, pràcticament tot: serveis de vigilància interior, escorcoll en els domicilis dels facciosos - comprovats o no-, detencions dels col·laboradors amb d’insurrecció, dels aprofitadors, control de les carreteres, fixació dels preus, creació d'un mini exèrcit local, justícia sumaríssima revolucionària, direcció de la economia, tot, passa a dependre del  Comitè Antifeixista d'Igualada.

Pel caràcter merament informatiu d' aquest capí­tol -doncs entrar-hi amb detall seria una altre treball- passarem a enumerar totes i cadascuna de les realitzacions pràctiques revolucionàries, que m'han semblat  mes interessants pel cas igualadí, sense  mes preàmbuls que serien repetitius del que venim dient.

Inicialment parlarem de les Milícies Locals Antifeixistes, que és composaren en un primer moment, d'uns 40 homes, armats fonamentalment, amb uns quans revòlvers, escopetes de caça i uns pocs Winchesters que procedien del cós del Somaten, desarmat en els primers moments, pels escamots del  Comitè Revolucionari inicial. El cap de les Milícies Antifeixistes Locals, seria el destacant militant de la ERC, Josep Riu, que comptà amb  l’assessorament técnic-militar del Caporal dels carrabiners J.López.

L'Estat Major de les Milícies Locals Antifei­xistes, s’instal·là en una gran cassa pairal expropiada, anomenada "Ca l'Oraníes".

Al llarg deis tres primers mesos de guerra, Igualada, envià al front la reduïda i ridícula quantitat de 250 milicians, la majoria dels quals, eren joves pertanyents a les Joventuts Llibertàries, i que s'inte­graren a les Columnes anarco-sindicalistes "Durruti" i "Aguiluchos", al passar aquestes Columnes vers el Front d'Aragò.

Tanmateix, de les Milícies Locals Antifeixis­tes, depengueren també els serveis de l'ordre públic revolucionari, que no constituïren cap mena de cos semblant a les Patrulles de Control, fenomen que per altra banda es poc freqüent en aquests tipus de població.

Les principals funcions, en aquest sentit, de les Milí­cies, van ser lògicament, la repressió dels facciosos, i dels minvats i minvats casos de delinqüència comú, que si no tenim cap prova de que desaparegués totalment, si va quedar molt reduïda.

Per altra part,  l’ ofensiva popular anticleri­cal, va tenir a Igualada, un dels exemples de  mes gran responsabilitat.

De la gran quantitat d'esglésies, convents, etc. que existien a la ciutat, abans del 19 de juliol, no mes el grandiloqüent convent dels frares franciscans va ser incendiat, en un moment d'ira popular, amb tota la seva gran biblioteca i les nombroses i importants riqueses artístiques i econòmiques acumulades en el seu interior, al llarg de molts decennis d'acumulació de riqueses, d' ignomínia i d'injustícies.

La resta dels centres religiosos, van ésser despullats dels seus atributs eclesiàstics, i transformats immediatament, i sota la direcció del Comitè en locals per a serveis de la comunitat com:

Menjadors Populars.

Fàbriques.

Cooperatives de consum i de producció.

Mercats oberts i coberts.

Magatzems.

Escoles.

Hospitals.

Casernes.

Presó Comunal.

Del quals estava tan necessitada la ciutat.

Els objectes d'or, plata, etc., dedicats fins aquell moment al culte, van ser fosos i donats al President de la Generalitat, per a contribuir a sufragar les despeses produïdes per la Guerra.

així mateix, totes les campanes de les esglésies i cases importants, van ésser enviades als forns de la Hispano-Suissa de Barcelona, per a la fabricació de canons.

El funcionament burocràtic, tan característic de l'anterior administració, el cèlebre sistema del "torni demà”, va ser remodelat substancialment, en el sentit d'una  mes gran utilitat, comoditat i d'un millor servei ciutadà.

S'establí un salari màxim, per a tots i cadascun dels empleats del  Comitè Antifeixista, de 60,- pessetes diàries, idèntic, al salari màxim en qualsevol de les branques industrials o agrícoles de la població.

El  Comitè Antifeixista d Igualada, a traves del seu departament de Previsió i Proveïments, organitzà i mantingué les despeses, d'una cuina comunal, que s’instal·là a  l’ex-local dels Escolapis, a on es donava de men­jar a tots els milicians que anaven vers el front.

En aquesta Cuina, s'arribaren a donar 1.000 àpats per torn, en els moments de màxima circulació, i totes elles, al preu aproximat de 1,50 pessetes per menú.

També d'aquest departament, depenia  l’abastiment de benzina i d'oli per màquines,  així, com un Taller de Reparacions Municipalitzat, de transcendental importància, en un indret de tant de pas com Igualada, vora dels Brucs. Aquest servei, era totalment gratuït, pels combois de milicians, i anà, totalment a càrrec de la Comunitat.

Igualment d'aquest Departament de Proveïments, depenia un Organisme Cooperatiu del Consum i la Distri­bució, adherit a la federació de cooperatives de la Co­marca, el qual, amb la col·laboració de cooperatives, col·lectivitats i sindicats a nivell local i intercomarcal, obrí 5 sucursals de venda de productes alimentaris, i una de productes tèxtils.

Paral·lelament, exercia un rigorós control da­munt els articles de primera necessitat, fixant els preus d'entrada i sortida dels productes a la vila, així com també, els de compra-venda en els establiments de la ciutat.

No gens menyspreable, va ésser l'iniciativa del Departament d' Obres Públiques d' iniciar les obres de construcció del Pantà de Jorba, magna obra d'enginyería, que hagués permès de posar en regadiu,  mes de 1.200 Has., propietat de petits propietaris i una bona part de terres col·lectivitzades. Aquest pantà, sovint demanat per totes les forces progressives de la vila, i denegat reiterativament, per les  administracions de la Generalitat, hauria estat costejat en un 60% pel Ministeri d'Obres Públiques, i en el 40% restant, pels propis camperols beneficiaris, mercès a uns crèdits que una Caixa de Pignoracions -controlada pel C.A. d'Igualada- els hi cediria, en molt avantatjoses condicions, i dels quals no haurien de començar a tornar res fins a passats 5 anys, des de l' inici del funcionament del Pantà. En  l’elaboració tècnica del projecte, hi col·laborà estretament, la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals, empresa col·lectivitzada.

Una transcendental importància té, la profunda transformació que és produí en el camp de  l’ escolarització i la pedagogia.

La delegació Local del CENU, amb la col·laboració dels altres departaments del C.A. d'Igualada, procedí a la reconversió de molts edificis senyorials, col·legits de religiosos, esglésies, etc., en centres escolars, amb mètodes avançats, laics i racionalistes, amb perso­nal suficientment capacitat, preparat pel Sindicat de l'Ensenyament de la CNT, o de la UGT, o bé directament pel CENU.

En poc  mes de dos mesos, aconseguiren la quasi plena escolarització, i és crearen, escoles professionals i d'oficis, i el que també és important, s'organitzaren actes culturals, exposicions, recitals de música, teatre, etc.,etc., amb l’ intencionalitat de dur la cultura a tota la població treballadora igualadina.

En termes generals molt semblants ens haurem de referir, en parlar del canvi radical hagut en la situació sanitària igualadina, després del 19 de juliol. En primer lloc, es cobrí totalment el dèficit assistencial tradicional, i se'n crearen d'altres de nous, haguda compte de que Igualada era una segona línia a on anaven a parar, una bona quantitat dels ferits del front, ca­mí de Barcelona,  així com també, on és recollien els de les zones rurals properes a la ciutat.

Va ser creat un nou hospital general, de res­pectables dimensions, una Casa de Maternitat i, es modernitzaren els centres sanitaris pre-existents, com  l’Hospital Comarcal, etc.

Per a millorar l'assistència social als vells, és traslladaren de totes les diferents residències privades i religioses, a una moderna LLar dels Vells, atesos per personal sanitari, professional i laïc.

Totes les despeses, el personal, els equipaments, etc., foren garantits pel  Comitè Antifeixista d'Igualada, per les diferents col·lectivitats, cooperatives, associacions,i sobre tot, per les organitzacions sindicals, amb la col·laboració, com ja dèiem en  l’apartat corresponent, pel  Comitè Central de la Sanitat de Catalunya, que a  l’igual que el CENU, arriba a coordinar-se amb les iniciatives locals, amb prou eficiència.

Pel que fa referència a  l’ organització econòmica en general, podem afirmar que a Igualada -com a l'imm mensa majoria de pobles de Catalunya- no s'establí cap model econòmic concret i determinat, sinó un sistema econòmic mixte, allunyat tan del capitalisme vigent abans del 19 de juliol, com del Comunisme Llibertari -objectiu teòric- dels anarco-sindicalistes.

Aquest sistema econòmic imperant després de la victòria del poble revolucionari, té com a característiques generals:

- La pervivència d'amplis sectors econòmics en règim de real propietat privada, com va ser el cas del petit comerç, petita industria,etc.

- Coexistència de sectors en règim de teòrica propietat privada, on el propietari era "ajudat" en les tasques de direcció per un Consell o  Comitè d'Empresa, es a dir, sota el control obrer.

-Empreses socialitzades, col·lectivitzades i sindicalitzades, on podríem incloure, les industries dependents del C.A. d'Igualada, confiscades per necessitats de la guerra.

La petita industria privada que podia seguir rutllant amb llurs propis medis, és mantingué com a tal, encara que controlada pels consells d' empresa o de fàbrica, i les Seccions d’Incautació d’Indústria i Comerç, vinculades al C.A. d'Igualada.

Per altre part, les industries caigudes, fallides o abandonades, van ser mobilitzades per a la guerra i, per tant, posades sota la direcció del C.A. d'Igua­lada, amb la col·laboració dels sindicats, doncs, el C.A. d'Igualada, "no va voler recórrer a la comoditat d'endossar la càrrega a la Generalitat", -sense comentaris-...

En la memòria del C.A. d'Igualada a que hem fet referència anteriorment, queden fixades les orientacions  mes generals, d'aquesta tasca transformadora de la economia: "Canalitzar  l’ empenta creadora dels nostres obrers, vers tota mena d'obres productives, les quals han de donar  mes endavant, un rendiment segur a la col·lectivitat", el que significava, com en aquest cas, l’aparició de transcendentals i enriquidores experiències en el pla econòmic entre las que sobresurten, una bona quantitat d'empreses col·lectivitzades: edificació, fusta i d’altres:

Transports de mercaderies.

Fleques.

Espectacles Públics.

Blanqueries.

Industries del Ferro.

Taller col·lectivitzat.

Taller de Pintura col·lectivitzat.

Sabateria.

Industria Lletera.

Vivenda.

Barberies.

Mercès a aquesta ingent tasca creadora, s'ha aconseguiren els primers resultats satisfactoris molt ràpidament:

El primer seria la total eliminació de  l’atur, mitjançant la creació d'una multitud de nous llocs de treball, fonamentalment en les obres públiques: millora de la xarxa viària, condicionament i sanejament de les vivendes, treballs al pantà, etc.

El segon, seria la racionalització i modernització de tota  l’industria en general, duent a terme, una concentració absolutament necessària pel desenvolupament dels mitjans de producció igualadins.

Al sector agrícola, els resultats van ésser també satisfactoris.

Les expropiacions de terres, van afectar nomes als grans propietaris i a la Església, però  l’immensa majoria de les terres de conreu, passaren o continua­ren a les mans dels petits propietaris, d'acord amb el programa rabassaire.

Una acurada orientació de les directrius emana des del C.A. d'Igualada, va permetre el fet de que a la Igualada dels tres primers mesos , d’ençà el 19 de juliol, no manqués cap dels productes alimentaris de primera necessitat, tot i que la comunitat, havia de disposar, de les reserves suficients per a la multitud de milicians que contínuament, és traslladaven al front, procedents de Barcelona.

En aquest sentit, el C.A. d'Igualada, creà uns organismes de intercanvi directe, entre l'Organisme Cooperatiu al qual ja hem fet referència, i les col·lectivitats agrícoles, i no nomes de Catalunya, garantint, amb la supressió dels intermediaris, un mes just preu de compra o venda.

Seguidament, entrarem a explicar les línies generals, de dos dels aspectes que sempre queden fos­cos alhora d'explicar situacions semblants: la moneda, i les fons de finançament.

La moneda, malgrat les condicions revolucionàries existents en el període que estem dibuixant. A Igualada, com a la majoria de les poblacions catalanes - a excepció de l'Hospitalet i d'altres a que ja hem fet referència-, la moneda va seguir mantenint el seu paper.

Però d'una forma paral·lela, aparegueren també, encara que d'una forma limitada, uns tiquets o "Vals", expedits pel CA d'Igualada per  l’adquisició de queviures o de roba, en tots aquells casos de demostrada indigència, etc.

Un dels aspectes sempre foscos, és el de les fons de finançament. Afortunadament, en el resum-memòria d'activitats, hom explica que hi havia:

Una Contribució de Sang Obligatòria: Que era una mena de càstigs que s’imposà a la gent adinerada, culpable moral o materialment, de  l’ alçament feixista d' import variable i que és cobrava de forma mensual.

Una Contribució Ciutadana Obligatòria: Que era, una quantitat fixa setmanal, que pagaven tots els comerciants e industrials de la ciu­tat, tan els de dreta, com els d'esquerra.

Una Contribució Obrera Voluntària: Que venia a significar aproximadament, el 15 % del salari de tots els treballadors de la ciutat.

La Renda de les Vivendes Incautades: Que s' ingressaven mensualment a la tresoreria del C.A. d'Igualada, corresponia als lloguers dels pisos o cases, propietat d'elements fei­xistes, administrades per la Secció d' Incauta­ció del C.A. d'Igualada.

Els productes de subscripcions públiques generals que és duien a terme als cafès, teatres i activitats o organitzacions culturals, polítiques, etc.

Per tot el que anem veien, la contribució del poble d'Igualada a l'esforç col·lectiu a la Guerra fou molt important.

Moltes de les seves industries tèxtils, conver­tides en industries de guerra, van cuidar-se d'abastir d'uniformes i equipaments a les Columnes de Milicians, principalment de "granotes" i camises. En un mes, el C. A. d'Igualada, va subministrar 1.000 camises de color caqui, 1.000 samarretes de punt, 2.000 casquets de mun­tanya, 300 caçadores de pell, 300 parells de guants de cuiro, tota mena de roba d'abric, fressades, suèters de llana, mantes, varis centenars de granotes especials,

La població civil, recaptà 3 camions de man­tes, fressades i abrics,  així com 9 camions de menjar i roba variada, tot destinat al front.

Cal pensar que, a  mes a  mes, el C.A. d'Iguala­da, amb la col·laboració dels diferents Comitès Locals de la comarca, acollí a  mes de 1.000 infants procedents de Madrid i Toledo, que van ser atesos en domicilis particulars, i als quals se’ls subministra, menjar, roba d'abric, sabates, i a  mes, és beneficiaren dels progressos en el camp de  l’ escolarització i assistència sanitària de que gaudí el conjunt de la població igualadina.

Però tot el que venim dient, no pot fer-nos pensar que la vida de la Igualada revolucionària, estigués exempta, de les lluites i enfrontaments de caire ideològic-polític, que tenien lloc arreu de Catalunya en aquells moments.

Contràriament, segons un testimoni de  l’època des dels primers dies, es va fer evident  l’oposició entre les dues concepcions que pugnaven per tenir el predomini dins el bàndol antifeixista;  així, d'una banda la CNT, la FAI i el POUM, recolzats, fins a cert punt i en aquest exclusiu cas per la ERC, eren partidaris d’impulsar, fins a les últimes conseqüències, els avenços revolucionaris, aconseguits després del 19 de juliol. Contràriament de l'altre, la UG-T, el PSU i la ACR, eren partidaris de retornar a una situació semblant - que no idèntica- a l'existent abans del 19 de juliol, ambdós bàndols, és lliuraran a un agre enfrontament, pri­mer amagat, però paulatinament  mes i  mes obert.

D'altra banda, el manteniment i ampliació de la pressió local, l'existència d'escamots d'obrers armats per mantenir l'ordre públic "revolucionari", la crema del convent dels frares franciscans, la Contribució de sang Obligatòria, etc., ens fan pensar en l'existència d'un cert clima de "terror revolucionari", però del qual, ens atrevim a afirmar que fou una qüestió marginal i dels primers dies -en segons quins dels aspectes-, que potser s'agreujà a començaments del gener del 37, en el període preparatiu dels fets de maig.

En tot el període que estem tractant d'explicar, l'iniciativa, la capacitat de decisió, restà a les mans dels sectors i organitzacions mes disposades a culminar els avenços revolucionaris, i de fet, aquest predomini, és mantingué fins a ben entrat el  mes de novembre del 36, quan el Consell de la Generalitat - amb la presència de la CNT- acordà la dissolució dels Comitès Locals, i la seva substitució per Consells Municipals, amb la sabuda composició de front antifeixista.

De fet, en l'etapa immediata a la seva consti­tució, el Consell Municipal, mantingué la mateixa com- posició i funcions de l'antic C.A. d'Igualada,  així, quedà configurà de la següent manera:

CARREC                                          NOM                ORGANITZACIO

Alcalde                                          Pere Bertrán             ERC

Secretari                                        Bertomeu Torner       CNT

Segón Alcalde i

Agricultura                                     Joan Ferrer               CNT

Governació	Josep Riu	ERC
Finançes	F.Martínez	CNT
Treball	I. Torner	CNT
Proveïments	J. Masso	CNT
Transports	F. Gil	POUM
Obres Públiques	M. Bertrán	ERC
Assumptes indeterminats	J, Borràs	PSÜ-UGT

No és aquest el moment de valorar  l’ importància i transcendència de les transformacions del  Comitè Antifeixista, en Consell Municipal, com el primer pas fins a la definitiva constitució en Ajuntaments, normals i corrents, doncs ja hem determinat al començament d'aquest capítol la, transcendència d'aquesta mesura.

Ara voldríem dibuixar les línies generals, la problemàtica de fons, per entendre i situar correctament l'actuació i activitats del  Comitè Antifeixista d'Igualada, com de tots els altres Comitès Locals, instruments revolucionaris, etc., etc., i des de una perspectiva  mes amplia, que determina  l’evolució de la societat catalana en el seu conjunt, en els vuits primers mesos de Guerra Civil, en els quals, té lloc, un complicat procés d'enfrontaments interrelacionats dialècticament, que son:

L'enfrontament global de totes les forces del bàndol republicà contra el feixisme.

L' enfrontament entre el Govern de la Republicà i les institucions catalanes de tot tipus: Generalitat, CCMAC, Comitès Locals, etc.

Pugna entre la Generalitat i els organismes revolucionaris. 

Manca de coordinació entre els diferents organismes revolucionaris, el que ocasionarà, no pocs enfrontaments entre ells.

L' enfrontament entre les organitzacions diguem -ne "revolucionàries" i les democràtiques o "front populistes"

Fins i tot, l'enfrontament entre les direccions de les organitzacions aparentment revolucionàries i els seus militants de base.

Aquesta situació, hauria de crear un seguit de dificultats greus, en  l’ intent de construcció d'un nou ordenament social,  mes favorable als interessos de les classes treballadores, intent, que tindrà en els Comitès Locals - com creiem que hem demostrat àmpliament en els tres casos que hem exposat- un dels seus pilars fona­mentals .

També cal retenir, que quan la Generalitat, com a representació del poder governamental burgés a Catalunya, inicií decidida i obertament el seu redreçament, trobarà precisament en els Comitès Locals, un dels obstacles mes importants, a partir de l'octu­bre del 1936, amb la captació de la CNT i de la FAI -el POUM mai s'havia negat a reconèixer l'efectivitat de  l’ intervenció obrera en el govern burgés- a  l’ òrbita governamental.

Nomes la correcta interpretació de la interdependència de tots aquests elements, pot permetre’ns dibuixar la situació de Catalunya en els primers mesos de guerra, o sigui, des de l' inici del període cons­tructiu de la revolució -moment del sorgiment de les institucions revolucionàries, Comitès Locals, Milícies Antifeixistes, Col·lectivitzacions, etc.- a la progressiva recuperació de l'aparell de dominació republicano -burguesa, la Generalitat, que culminà, després dels tràgics esdeveniments de la primera setmana del maig del 37 a Barcelona.
Com sempre espero que us sigui útil i interessant.