D'entre les boires de la memòria, sorgeix com un raig de llum l'escena. Un dia de Nadal -no recordo l'any, però no deuria de tenir mes de 7 o 8 anys- al voltant de la taula guarnida -malgrat les dificultats econòmiques- per l'ocasió. La discussió hauria començat per alguna "tonteria" sense importància, però ben aviat el to anà pujant, de les frases fortes s'arribà als insults, dels insults, al plor de les dones - els menuts, crec, ploràvem també - espantades pel caire que prenia la situació, i dels plors...a..., no, no s'arribà a les mans i les bufetades, poc en deuria faltar!. Em veig -encara- en un racó de la taula, envoltat dels meus cosins més grans que jo, però també espantats, incapaç d'entendre el que estava passant, mentre el meu cap intentava interpretar aquelles paraules tan estranyes "Esquerra", "dreta", "falangistes", "Franco", "CNT-FAI" llançades a l'aire com a malediccions eternes, o invocacions a uns deus desapareguts des de feia una eternitat.
Recordo també, els darrers anys a les Escoles Pies de Balmes, veien des de les finestres de 5é. de batxillerat una gran manifestació, brutalment reprimida pels "grisos", el sentiment d'injustícia, de salvatgisme... la meva empatia per aquella noieta que rebia de valent, envoltada d'aquells sinistres goril·les armats amb porres... i els meus primers passos per la clandestinitat antifeixista...,o l'escampada accidental d'uns pasquins nacionalistes davant d'uns grisos que ni em van, o no van voler, veure. La curta militància en els partits polítics de caire nacionalista i/o d'esquerres en el front estudiantil. Les manifestacions que em provocaven veritable mal de panxa. I després, l'entrada al món del treball i les Plataformes Anticapitalistes...
Estava predestinat!
Ja des de l'inici de la Facultat sabia el que m'interessava, volia conèixer el significat profund d'aquelles paraules que com un eixam de vespes revolotejaven pels laberints del meu cervell, estudiaria la Guerra Civil.
Classes, lectures, lectures i més lectures, treballs, exàmens, discussions amb els profes, col·laboracions amb companys, anaren forjant una imatge mental sobre aquells fets que finalment prengueren cos en una tesina de Llicenciatura que obtingué una de les més altes qualificacions per un alumne de nocturn de la Universitat de Barcelona d'aquells anys: "Excel·lent per Unanimitat".
Tesina que recorreria un breu trajecte editorial. La primera estació va ser l'Editorial Curial, una de les més prestigioses en aquells anys. Els interessava molt... però... hauria de millorar l'estil - totalment d'acord, jo havia aprés el català al carrer, a casa es parlava castellà... i a l'escola...-, corregir algunes dades sense importància, d'acord evidentment, en més de dos mil fulles pot haver-se colat alguna imprecisió, només faltaria!. I a més..., hauria d'introduir alguns canvis (amb la boca petita) perquè la imatge de Companys i d'Esquerra, i en general dels partits polítics de la legalitat republicana, no és veiés tan malparada, n'hi havia prou amb suavitzar una mica les conclusions i... bla...bla...bla... ho vaig tenir clar: abans me la menjo amb patatones!
La segona estació, encara em va doldre més. Va ser l'Editorial Antrophos, amb la que vaig col·laborar molts anys, publicant articles a la seva revista, fins i tot vaig donar seminaris i xerrades, en l'anomenada "Universitat Antrophos" sempre avalat pel meu mentor, el gran Antoni Jutglar, un dels millors i més lúcids historiadors que em tingut a la Universitat espanyola en els anys del franquisme i de la transició. Allà el problema va ser que l'havia de traduir al castellà. En aquells anys quan la utilització de la llengua era encara una lluita em va semblar impossible, ho vaig tenir clar: abans me la menjo amb patatones!
No vaig voler seguir cercant que alguna editorial em fes el favor de publicar-la, entre d'altres coses perquè ja havia trobat les respostes que aquell menut espantat volia, i ara -vint anys després-, noves preguntes acudien sense poder evitar-ho a les meves pantalles interiors, captivant la meva atenció.
M'havia de guanyar la vida i el sou de l'investigador sense padrins influents a l'Espanya d'aquells anys, bé... ja us ho podeu imaginar.... Així que vaig haver de dirigir les meves energies cap a l'Ensenyament, ja sabeu, oposicions i tot això.
Així que: a la prestatgeria!... a l'armari de les quimeres impossibles!, silenciós testimoni d'una època, d'una joventut, d'uns quants -molts - anys lliurats a la recerca apassionada, de supeditar d'altres aspectes de la meva vida personal a aquell somni.
Al llarg dels anys alguna trucada d'algú que feia la tesis de Doctorat demanant-me una entrevista, o permís per a reproduir algun fragment, alguna referència d'algun autor important -com ara el mateix Pierre Villar, posant-me com a exemple del tipus d'investigació que feia falta per entendre la Guerra Civil-, o no tan important o conegut, com n'hi ha unes quantes per internet, em feia dirigir la mirada cap el racó de la biblioteca, on ha anat envellint - o embellint (?)- i sempre pensant... ho hauria de intentar de nou.
Els temps que corren tenen tants punts de contacte amb aquells, hi veig tantes similituts... Potser es això el que m'ha empés a auto publicar-la en el meu blog. No, no ho faré de cop quina empanada! per vosaltres i per a mi mateix. A més duu feina escanejar tantes planes, documents, plànols, cal acompanyar-la amb imatges, perquè sigui més digerible... en fi, anirem a poc a poc.
El que avui us convido a llegir, seria el capítol introductori que he dividit en tres parts.
De la República Catalana a la Generalitat de Catalunya.
Les raons d'un conflicte.- Els darrers dies de la Dictadura.- El Manifest d’Intel•ligència Republicana. El Pacte de Sant Sebastià.- La insurrecció de Jaca.- Vers la República.- Les eleccions del 12 d’abril.- Els resultats electorals a Catalunya.- La República Catalana.- La Proclamació de la República.- La Generalitat Provisional de Catalunya.- L'Estatut de Núria.- República federal o unitària.- L'Estatut de Catalunya a les Corts.- La campanya antiautonomista.- La Sanjurjada.- El "problema catalán".- L’autonomia catalana segons l’estatut del 32.-La continuïtat dels problemes de l’estructura de l'Estat.
Encara es freqüent que molts autors i fins i tot un bon nombre d'historiadors, ens parlin de la revolució espanyola -ells ens diuen Guerra Civil - com d'un accident estrany, producte exclusiu i aïllat de la militarada franquista, sense cap mena de referència al procés de conformacions estructurals prèvies que, engloba bona part de la moderna historia del nostre país i que, en darrera instància, són la veritable causa d'aquell trist i alhora heroic episodi.
Ens ha semblat de tot punt impossible referir-nos a la gran transformació social efectuada a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol - en una menor mesura -, després del 19 de juliol del 36, sense presentar les línies generals d’allò que hem vingut a anomenar "assaig reformista de la burgesia" i de l'ascens gradual, de les forces revolucionaries, ascens que, tindrà el seu punt més alt, en el període de temps comprès entre el febrer i el setembre del 36 pel que fa a Catalunya.
El gran drama dels anys 36 al 39 està íntimament lligat a les possibles solucions dels greus problemes socio-econòmics i polítics que delimiten el desenvolupament de la nostra historia contemporània, l'anàlisi detallat dels quals queda fora de les possibilitats d'aquest treball i, haurem per tant, de cenyir-nos al temps de la 2a. República, que constitueix el vertader nus que cal desfer, per entendre las causes pròximes de la Revolució Social que tingué lloc a Catalunya i a la resta de l'estat.
De la Dictadura a la República.
Els darrers dies de la monarquia, la Dictadura i la "dictablanda", acabaren per destruir totalment la imatge dels Borbons. Tots els grups socials, des dels mes conservadors, fins els sectors més radicals del moviment obrer, tenien plena consciència de la necessitat de canviar les orientacions mantingudes per les classes dominants, d’ençà el fracàs de la Iª República, en el que no estaven d'acord - com sol ser freqüent entre les anomenades forces polítiques de l'esquerra- era en que havia de ser canviat.
Alfons XIII amb el Dictador Primo de Rivera i d'altres membres de la Junta Militar.
Els darrers mesos del règim de Primo de Rivera, s'havien produït seriosos intents per tal d'acabar amb la Dictadura, i en conseqüència amb la monarquia, doncs aquesta, amb el seu suport al Dictador, havia lligat la seva sort i el seu esdevenidor en el país, al sistema dels militars.
Un dels més transcendents, fou el conegut com "Manifest d’Intel•ligència Republicana", en ell quedaren compromesos sectors tan oposats ideològica i socialment - antagònics podríem dir- com: Els nacionalistes catalans, els radicals, els socialistes i fins i tot, un personatge de gran ascendència en els mitjans anarcosindicalistes com J. Peiró, encara que a títol personal i no com a representant orgànic de la CNT. El "Manifest d’Intel•ligència Republicana" era fonamentalment, una plataforma d'acció, una crida a les persones d'idees progressistes conscienciades de la necessitat de sortir d'una situació prou podrida. Després d'una forta crítica a la Dictadura de Primo de Rivera, es plantejava com única sortida "el restablecimiento del orden legal bajo la égida de la soberanía popular", i això serà molt important, "l’establiment d'una república federal com alternativa a la monarquia".
La deterioració de la societat espanyola. L 'increment de les tensions polítiques i socials es mantenia. Era urgent una sortida, però el regim no semblava decidit a escoltar-se les bones paraules, calia forçar-lo. L'acord definitiu de les forces progressistes, cristal•litzaria en l'anomenat Pacte de Sant Sebastià.
En aquest pacte, que mai fou signat per ningú, degut el seu caràcter conjuntural i l’ambigüitat dels acords; nacionalistes catalans, republicans i socialistes, formaren un Comitè revolucionari que s’encarregaria de centralitzar la lluita contra la Dictadura.
Alguns dels que participaren en el Pacte de Sant Sebastià
En aquest pacte, que mai fou signat per ningú, degut el seu caràcter conjuntural i l’ambigüitat dels acords; nacionalistes catalans, republicans i socialistes, formaren un Comitè revolucionari que s’encarregaria de centralitzar la lluita contra la Dictadura.
Una de les primeres conseqüències del Pacte de Sant Sebastià, fou la insurrecció de la guarnició de Jaca el 12 de desembre de 1930, dirigit per Fermin Galán i Josep García Hernández.
Insurrecció que va ésser fàcilment derrotada i els seus caps afusellats, després d'un Consell de Guerra que desperta una gran solidaritat internacional i posà en evidencia la passivitat de les forces compromeses, massa enfrontades en les seves aspiracions i concepcions programàtiques com per poder impedir per la forca l’assassinat dels inculpats republicans.
Insurrecció que va ésser fàcilment derrotada i els seus caps afusellats, després d'un Consell de Guerra que desperta una gran solidaritat internacional i posà en evidencia la passivitat de les forces compromeses, massa enfrontades en les seves aspiracions i concepcions programàtiques com per poder impedir per la forca l’assassinat dels inculpats republicans.
Però a la llarga, el Pacte de Sant Sebastià, tindria com a resultat, l'aclaparadora victòria de la coalició republicano-socialista a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931, eleccions que havien estat presentades com un autèntic plebiscit sobre la necessitat o no de mantenir la monarquia. En constatar l'aclaparadora majoria dels candidats republicano-socialistes, fonamentalment a les ciutats, es va fer evident que la república era l’única possible sortida després del fracàs continuat de les diferents formes de monarquia i que el regim republicà era el que millor responia a les necessitats del moment.
Com a demostrat Albert Balcells, la implantació de la ha República, va coincidir amb la pitjor depressió econòmica travessada per el sistema capitalista occidental al llarg de tota la seva historia. Motivada per aquesta situació, la nostra burgesia va tractar el 1931 d'adoptar unes estructures demo-liberals, semblants a les de la resta de països de l'Europa Occidental mes avançats; en síntesis unes estructures polítiques i socials que li permetessin resoldre les greus contradiccions que determinen la nostra historia, i el necessari desenvolupament econòmic social i cultural, ajornats des de el S.XIX.
Però allò que els nostres burgesos no podien preveure el 12 d’abril, era que la greu depressió de la dècada dels 30, arribaria a tenir en el nostre país el seu punt culminant a finals del 1933 i, faria inútil aquest intent democràtic burgès, que moriria ofegat per l’ agudització de la lluita de classes.
La reina Victoria Eugenia camino del exilio despedida por algunos de sus fieles seguidores
Si tothom coincidia en que la monarquia ja no servia, el que ja no era unànime, -com em dit anteriorment- era com s'havia de procedir a solucionar tots i cadascun del problemes tradicionals del nostre país, agreujats en aquest moment, per la greu crisis econòmica i política, tant a nivell nacional com internacional.
A Catalunya, la victòria dels partits republicans - petit burgesos, va ésser més amplia del que ells mateixos havien esperat. La gran derrotada fou la Lliga, que si tradicionalment havia representat els interessos de la mitjana i alta burgesia catalanes, darrerament s'havia venut el seu esdevenidor polític, en prestar-se a la formació del Partit de Centre Constitucional autèntic intent desesperat de salvar la monarquia i al oposar-se frontalment a la República.
Francesc Cambó líder de La Lliga i president del Foment Nacional -la patronal catalana-
Si la Lliga com a partit característic de les dretes catalanes sortí derrotada, fins i tot, en el pla ideològic global, dins el camp de les esquerres republicanes, va ésser on la sorpresa fou més gran, la derrota de l'ambiciós Partit Catalanista Republicà, format mesos abans per la fusió d'Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, es molt significativa del caràcter i de les noves orientacions ideològiques que s' obrien amb el nou període. El Partit Catalanista Republicà, es presenta a les eleccions com a guanyador quasi segur, però quedà en una tercera posició humiliant, haguda compte de que a les seves files hi havien cognoms històrics de gran prestigi com el de Pi i Sunyer, etc. Però el Partit Catalanista Republicà, tot i representar el republicanisme federal tradicional - pel llinatge dels seus dirigents no va saber prescindir de figures que anteriorment havien estat molt vinculades a la Lliga, i en aquells moments de canvi, tot el que podia semblar vestigi del passat va ésser rebutjat per el poble en les seves votacions.
Francesc Macià, conegut com "L'avi", president de la breu República Catalana i després de la Generalitat de Catalunya.
La gran guanyadora va ésser l'Esquerra Republicana de Catalunya, organització creada per la fusió del Partit Republicà Català, el petit grup de Francesc Macià, Estat Català i, el prestigiós grup existent entorn de la revista "l'Opinió", l’Esquerra Republicana de Catalunya va tenir des dels primers moments el recolzament de la Unió Socialista de Catalunya i de la Unió de Rabassaires, i també de bona part dels "dirigents moderats" de la CNT, encara que mai ho manifestaren obertament.
L'Esquerra Republicana de Catalunya era, en aquells moments, mes un conglomerat de figures de gran prestigi popular que no un partit completament estructurat. Sota la direcció de "l'Avi", Francesc Macià, l'home de Prats de Molló, de la Conferència de l'Havana i de la conspiració contra la monarquia; de Lluís Companys, amic i col•laborador del malaguanyat Francesc Layret, advocat laboralista, defensor de cenetistes i cofundador de la Unió de Rabassaires; de Josep Dencàs i de molts altres, l'Esquerra Republicana de Catalunya esdevindria un veritable catalitzador del moviment de les classes mitges catalanes.
L'Esquerra Republicana de Catalunya, va saber reproduir en bona part, l'antic moviment federalista i demòcrata de la revolució de 1868, amb les correccions necessàries del moment, des de els seus nuclis bàsics organitzatius, els barris, les comarques, els pobles, etc., fins el seu programa - reformista en lo polític i avançat en matèria social -, i gaudint del llegat de lluita intransigent i decidida en l'aspecte nacionalista i republicà, l'Esquerra Republicana de Catalunya havia forçosament de convertir-se en el partit republicà mes progressista de la Península, així com, el que tingué un mes gran recolzament del seu electorat.
El 14 d'abril, coneguts els resultats electorals, Companys, aleshores lloctinent de Macià, proclama des de la Diputació, la República espanyola, mentre declaracions similars es produïen a Eibar i Vigo, hores abans de que a Madrid es fes la declaració corresponen.
Francesc Layret
L'Esquerra Republicana de Catalunya, va saber reproduir en bona part, l'antic moviment federalista i demòcrata de la revolució de 1868, amb les correccions necessàries del moment, des de els seus nuclis bàsics organitzatius, els barris, les comarques, els pobles, etc., fins el seu programa - reformista en lo polític i avançat en matèria social -, i gaudint del llegat de lluita intransigent i decidida en l'aspecte nacionalista i republicà, l'Esquerra Republicana de Catalunya havia forçosament de convertir-se en el partit republicà mes progressista de la Península, així com, el que tingué un mes gran recolzament del seu electorat.
El 14 d'abril, coneguts els resultats electorals, Companys, aleshores lloctinent de Macià, proclama des de la Diputació, la República espanyola, mentre declaracions similars es produïen a Eibar i Vigo, hores abans de que a Madrid es fes la declaració corresponen.
Seguidament i després d'una tensa reunió de l'organisme dirigent de l'Esquerra Republicana de Catalunya, Macià proclamà:
Plaça de Sant Jaume, Barcelona · 14 abril de 1931
Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
i tot seguit, es constituí el Govern Provisional de la República Catalana, en el que estaven representats, Esquerra Republicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya i el Partit Catalanista Republicà. Macià havia ofert a J.Peiró i d’altres dirigents moderats de la CNT que entressin a formar part del govern de la República catalana, però aquests es negaren, però això no vol dir que no li oferissin un recolzament incondicional que duraria uns pocs mesos.
Aquesta decisió dels homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, venia determinada per dos raons fonamentals: primera, per que aquesta havia estat la voluntat del poble català, doncs la proclamació de la República s'entenia com una República Federal, aquest era un dels fonamentals punts programàtics de l'Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva mateixa constitució, i segona, perquè contràriament a l'opinió de Pierre Vilar, aquesta era la interpretació que els catalans assistents a la reunió on s’elaborà el Pacte de Sant Sebastià feien dels acords presos en aquella reunió. Arribats a aquest punt, caldria recordar, que tots els partits republicans, des dels radicals, fins Acció Republicana o Izquierda Republicana, s'havien manifestat sempre com a federals. L’únic partit obertament centralista i unitari, havia estat el PSOE, a més de tots els partits de dretes, era doncs lògic, que els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya donessin aquest pas, creient respectar lícitament els acords del Pacte de Sant Sebastià, i esperessin, que les altres forces guanyadores farien el mateix per a tot arreu.
Gobierno Provisional del 14 de abril de 1931: de pie: Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Casares Quiroga, Fernando de los Rios, Lluís Nicolau d'Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral, Diego Martínez Barrio. Sentados: Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro y Álvaro de Albornoz.
Però passats els primers moments d’eufòria, la nova correlació de forces, establerta després de l'enderrocament de la monarquia, va fer que els republicans espanyols demanessin urgentment a Macià la des proclamació de la República Catalana.
Seguiren tres dies de vives negociacions. A la fi, Macià i els altres homes de l’Esquerra republicana de Catalunya, renunciaren a la República Catalana. Com a contrapartida, Alcalá Zamora prenia el compromís de reconèixer l’existència d'una "Generalitat Provisional de Catalunya" que actuaria com a representant del Govern Provisional de la República a Catalunya, fins que les Corts espanyoles no prenguessin cap decisió sobre aquest respecte.
Així, el 17 d'abril, Companys proclamà novament la República Espanyola. Amb aquest gest, s'iniciava la reculada de les forces polítiques de la burgesia. Els actes son sempre fills de les circumstàncies, pels homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya i per tots els partits republicans, una cosa ben diferent era trobar-se en el govern i assumir les responsabilitats pròpies de la situació, a les proclames pre - electorals i les conspiracions.
El 9 de maig, un decret del Govern Provisional de la República establia les relacions "oficials" entre ell i la Generalitat provisional. En aquest decret, a més del reconeixement oficial de l’existència de la Generalitat, s’introduïen uns elements definitoris del caràcter d'aquestes relacions, i en certa mesura determinants per la marxa de la pròpia IIa. República, vegem-los:
- S'establia per part del Govern Republicà, l’obligació de que la Generalitat de Catalunya, elaborés un Estatut de Catalunya.
- Aquest estatut, seria sotmès a l'aprovació de les Corts Espanyoles, que en darrera instància decidirien el que caldria donar o deixar de donar a Catalunya.
- Per aquestes dues raons, l'autonomia de Catalunya ja no tindria una estructuració federal, doncs com tothom sap, el pacte federal es un pacte entre iguals, i pel decret, la supeditació de la sobirania de Catalunya, i amb ella, la dels anhels populars lliurament manifestats, prenia el caràcter de Llei.
Els homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no van fer res per evitar aquest estat de coses. No es que no volguessin, sinó que con veurem mes endavant, llurs pròpies contradiccions de classe els impedien d’oposar-se a aquestes imposicions, i a més, no podien donar altres alternatives.
Com dèiem anteriorment, aquests fets determina¬ran en bona mesura, la dinàmica de la IIa. República, que d'ésser una esperança de solucionar els greus problemes plantejats, seguint el camí de les llibertats individuals, col•lectives i fins i tot nacionals, reprenia el vell camí de "componendas" i de les imposicions centralistes.
Fidels al manament de l'alta magistratura republicana, els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, constituirien el 10 de juny, la Diputació Provisional de Catalunya, integrada pels regidors dels Ajuntaments d'arreu de Catalunya, electes el 12 d'abril. Aquesta Diputació Provisional quedà presidida per Jaume Carner del Partit Catalanista Republicà. En l'Assemblea de la Diputació Provisional s’escollí una comissió encarregada de la redacció d'un Estatut d'Autonomia, aquesta comissió estava composada per homes tan significatius corn Pere Coromines, Rafael Campalans, Josep Dencàs, Martí Esteve, Antoni Xirau i Lluís Companys, entre d'altres. La citada comissió es va reunir a Núria, d' aquí que el document elaborat rebés el nom d'Estatut de Núria o Estatut del 31.
L'Estatut de Núria, es un dels textos més significatius de l’ideari nacionalista i federalista, plasmació fidel i característica del moviment que durant tants anys havia dirigit la petita burgesia catalana. En les seves disposicions més representatives, l'Estatut del 31 partia d'una identitat; Catalunya, era una Nació, com a tal, li corresponia en justícia un Estat propi. Aquesta aspiració estatista de la nostra burgesia s’unia amb les tradicions dels moviments d'alliberació nacional del resta d'Europa desenvolupats per tot el S. XIX i en el primer quart del S.XX. Establert que Catalunya, com a nació sobirana, havia de tenir un Estat propi, s’acceptava voluntàriament un pacte federal - entre iguals - amb la resta de "pobles-nacions-estats" ibèrics, s'obrien igualment les portes a uns postulats confederals, al recollir en l'articulat de l'Estatut, la possibilitat de que d'altres pobles es federessin amb Catalunya Principat, en la línia dels Països Catalans.
A mes, l'Estatut del 31, plantejava de forma explícita la divisió i separació dels tres poders, amb llurs atribucions corresponents ben diferenciades, d’acord amb les necessitats de l'estat modern que la nostra burgesia volia establir. Així, l'Estatut del 31 reconeixia per a Catalunya un poder judicial de Catalunya, i es parlava del Tribunal Suprem de Catalunya; un poder legislatiu, el Parlament de Catalunya - que era d'una sola cambra -; i un poder executiu que s'anomenava Govern de la Generalitat.
Segons el mateix redactat, el President de la Generalitat era el màxim representant de Catalunya, la sobirania, era atribut exclusiu de la totalitat del poble català, que la delegava en els seus representants, els diputats al Parlament de Catalunya. Era també aquest, qui anomenava el President de la Generalitat i de Catalunya.
Jurídica i políticament, l'Estatut del 31, d'haver-se aprovat per les Corts de la República, hagués forçat a la República a organitzar-se de forma federal, més semblant al tipus confederal suís, o a la constitució inicial dels Estats Units, que no a la de Weimar (Alemanya), que seria en definitiva d'on es trauria la Constitució de la República Espanyola.
Una de les intencions manifestes en la redacció de l'Estatut del 31, es una quasi meticulosa delimitació de les funcions del Govern republicà i de les del govern de la Generalitat; esquemàticament, per el primer quedaven totes les funcions de representació, relacions exteriors, i per el segon les de poder real a l’ interior de Catalunya.
Per a qualsevol observador, queda clar, que la redacció de l'Estatut del 31, tractava de repetir la jugada del 14 d'abril. Però després de la primera i definitiva reculada del dia 17, només podem entendre aquest Estatut, com un intent demagògic davant l’opinió de les classes populars catalanes, tractant de fer-les creure, que l'Esquerra Republicana de Catalunya, no havia oblidat els seus objectius programàtics.
Per confirmar aquesta hipòtesis, només cal recordar, que un cop la ponència finalitzà la redacció de l'esmentat Estatut, va ésser presentat secretament al cap del Govern de la República, que hi afegí algunes esmenes de poca transcendència.
Finalment, l’Estatut de Núria es va sotmetre a referèndum entre la població de Catalunya, plebiscit, que es va resoldre amb unes xifres de participació del 80 % sobre l'electorat i un 99,4 % de vots afirmatius.
A més, cal tenir en compte la participació multitudinària de molts sectors que no podien participar normalment en les votacions - com ara: recent immigrats i les dones -, però que es mobilitzaren adreçant al Palau de la Generalitat prop de sis-centes mil targes postals, recolzant l’Estatut d'Autonomia.
Dies després, amb molta pompa, Macià presentà a Alcalá Zamora l’Estatut plebiscitat, que des de llavors -14 d'agost del 31- quedaria a l’espera de la redacció de la Constitució espanyola.
Malgrat això, el 22 de setembre, les Corts de Madrid, aprovaren la redacció de l'article segon de la Constitució. En aquest, quedava rebutjat definitivament - i gairebé sense discussions- el projecte d’estructuració federal, presentat pels diputats gallecs. Les Corts republicanes, seguin la tradició borbònica, establien que "España es un Estado integral" tot i reconèixer la possibilitat de "crear regiones autónomas dentro del Estado Español"... Malament hagués pogut reeixir en unes Corts semblants, el redactat de l'Estatut plebiscitat per tot el poble de Catalunya, d'altra banda, la posició claudicant dels homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, condemnà irremissiblement, la supeditació de la sobirania catalana a la voluntat de les Corts d'un altre poble - estat.
El 9 d'abril de 1932, la ponència de les Corts espanyoles, que estudiava l'Estatut, acabà el seu informe. En ell es retallaven un bon nombre de les atribucions d'autogovern, autoatorgades per el poble de Catalunya en el seu plebiscit, i això es produïa, amb el vist i plau del Senyor Cambó i tots els diputats de la Lliga, i la cambra republicana, feia orelles sordes als planys de Macià, Companys, i els altres diputats catalans d’esquerra.
El sis de maig, el Ple de les Corts republicanes, iniciava la discussió de l’articulat de l'Estatut, la qual es mantindria en la línia de supeditació a que hem fet reiteradament referència, i que d'haver seguit una dinàmica pròpia, hagués pogut finalitzar, sense el més mínim reconeixement pràctic, del dret de Catalunya a autogovernar-se. Algú pot sorprendre’s de que l'Esquerra Republicana de Catalunya es fes responsable d'aquesta supeditació i escamoteig mitjançant la seva participació en els debats i votacions i el que es més greu, ho feia com a representant dels centenars de milers de catalans que li van donar els seus vots, com a partit defensor dels interessos nacionals de Catalunya.
Quasi totes les forces polítiques amb representació parlamentaria s’oposaren a la concessió de l'Estatut, des de el Partit Socialista Obrer Espanyol, a traves dels seus dirigents més significatius com: Largo Caballero i Indalecio Prieto, fins els monàrquics com Calvo Sotelo, passant per els republicans de tots els colors; dreta, centre i esquerra, àdhuc, els intel•lectuals com Unamuno, Ortega i Gasset, etc., tots ells feien pinya espanyolista, contra l'autonomia i l’autodeterminació de Catalunya, fins - com ja hem dit- aturar completament la discussió de l'Estatut d’Autonomia.
Al llarg de tot el més de juliol, té lloc principalment a Castella i Andalusia una campanya, amb gran participació popular, anticatalana i espanyolista, notòriament reaccionaria. Organitzada per les forces "vivas" de l'Espanya agrària i clerical que després d'haver assumit les derrotes parcials que li podien haver significat mesures tan moderades com: separació de l’Església i l'Estat, la tímida reforma electoral i l’aprovació de la "Ley de Bases para la Reforma Agraria", - que no l’aplicació de la reforma agrària -, etc., ara iniciaven lentament el seu redreçament, i, tenien la primera oportunitat seriosa per escometre directament al govern republicà. Els "ayuntamientos" castellans, els estudiants de la Federació Universitària Espanyola, les Juventudes Socialistas, les agrupacions patronals i de propietaris de la terra, els centres de cultura i les cambres de comerç..., tothom seguia les consignes d'una figura fosca i retorçada - Royo Vilanova-, que des de les planes del diari madrileny "El Imparcial" es manifestava reiteradament contra "el rompimiento de España", amb uns arguments propis de l’època dels reis catòlics, í no de l'Espanya canviant i dinàmica dels anys trenta. No deixa de ser significatiu, el constatar, que aquesta campanya al carrer, era aprofitada per tots els diputats de les Corts per fer acceptar a Companys i els altres, la paralització dels debats sobre l'Estatut.
José Ortega y Gasset
Al llarg de tot el més de juliol, té lloc principalment a Castella i Andalusia una campanya, amb gran participació popular, anticatalana i espanyolista, notòriament reaccionaria. Organitzada per les forces "vivas" de l'Espanya agrària i clerical que després d'haver assumit les derrotes parcials que li podien haver significat mesures tan moderades com: separació de l’Església i l'Estat, la tímida reforma electoral i l’aprovació de la "Ley de Bases para la Reforma Agraria", - que no l’aplicació de la reforma agrària -, etc., ara iniciaven lentament el seu redreçament, i, tenien la primera oportunitat seriosa per escometre directament al govern republicà. Els "ayuntamientos" castellans, els estudiants de la Federació Universitària Espanyola, les Juventudes Socialistas, les agrupacions patronals i de propietaris de la terra, els centres de cultura i les cambres de comerç..., tothom seguia les consignes d'una figura fosca i retorçada - Royo Vilanova-, que des de les planes del diari madrileny "El Imparcial" es manifestava reiteradament contra "el rompimiento de España", amb uns arguments propis de l’època dels reis catòlics, í no de l'Espanya canviant i dinàmica dels anys trenta. No deixa de ser significatiu, el constatar, que aquesta campanya al carrer, era aprofitada per tots els diputats de les Corts per fer acceptar a Companys i els altres, la paralització dels debats sobre l'Estatut.
El que aquesta campanya evidentment reaccionaria, gaudis d'unes certes simpaties populars, s'ha d'explicar, tenint en compte l'increment de les tensions socials arreu de l'Estat espanyol, i molt especialment a Catalunya, ens cal recordar que al gener s'havia produït, l’aixecament insurreccional dels obrers de la conca de l'Alt Llobregat, inaugurant-se el període conegut amb el nom de "insurreccional" de la CNT i de la FAI, que culminaria amb el trencament de la gran organització sindical dels treballadors catalans. La dreta utilitzava el desordre social existent, per culpar a la coalició republicano-socialista d'ésser massa tova i de no saber mantenir l'ordre.
El General Sanjurjo
El deteriorament de la situació, l'increment de les tensions i enfrontaments socials, durà com a conseqüència, l’aixecament del general Sanjurjo a Sevilla, i al crit de "VIVA LA ESPAÑA UNICA E INMORTAL", el 10 d' agost. El mòbil, "salvar la España católica".
L’aixecament serà avortat fàcilment a Sevilla, mercès a l’actitud decidida dels anarcosindicalistes(20), que en aquell moment salvaren la República, mentre a Ma¬drid hi hagué un breu intercanvi de trets. En darrera instància. l'aixecament militar anava dirigit contra la reforma agrària, contra la separació de l’Església i l’Estat i contra les mesures laiques en l'ensenyament, però també, contra l'autonomia, contra l'Estatut, en síntesis, contra tot allò que podia ser mínimament avançat i progressiu.
La "Sanjurjada" va ésser un "pronunciamiento" al més típic estil noucentista, sense preparació prèvia, doncs, Sanjurjo, tenia la certesa de que la resta de generals el seguirien cegament. L' acte del "general republicà" com era conegut, tingué el resultat contrari al que s'havia proposat. D'ençà va variar radicalment l’actitud dels socialistes i dels republicans, es va fer evident, que l'oligarquia agrària havia trencat la treva... Aquest havia estat un cop precipitat de la reacció, però podien seguir d'altres, i dins d'aquesta perspectiva, el que no volien els republicans era un enfrontament també amb Catalunya, que tradicionalment era un dels puntals de la democràcia, i ara, de la República.
La "Sanjurjada" va ésser un "pronunciamiento" al més típic estil noucentista, sense preparació prèvia, doncs, Sanjurjo, tenia la certesa de que la resta de generals el seguirien cegament. L' acte del "general republicà" com era conegut, tingué el resultat contrari al que s'havia proposat. D'ençà va variar radicalment l’actitud dels socialistes i dels republicans, es va fer evident, que l'oligarquia agrària havia trencat la treva... Aquest havia estat un cop precipitat de la reacció, però podien seguir d'altres, i dins d'aquesta perspectiva, el que no volien els republicans era un enfrontament també amb Catalunya, que tradicionalment era un dels puntals de la democràcia, i ara, de la República.
S’havia fet necessari superar el “problema catalán", per tal de no arribar a una situació de possible enfrontament, que hauria tingut conseqüències irreparables per la consolidació del règim republicà, davant del qual ja s'havien situat l'oligarquia més recalcitrant, i a més, amplis sectors del moviment obrer com a resultat de la repressió, que tan el govern central, com la Generalitat havien deixat caure damunt del mateix, després de la insurrecció obrera del gener.
Si al llarg de tants mesos les Corts republicanes no havien pogut o volgut aprovar més que vuit articles de l'Estatut, ara de cop, aprovarien la resta de l'articulat.
El 9 de setembre, per 334 vots a favor i 24 en contra - d’ells dos de catalans- s'aprovaria el text de l'anomenat Estatut del 32. Els polítics dels partits republicans i socialistes, parlarien de generosa concessió, el que havia costat més de tretze mesos de debats i un cop d'Estat, i de més a més, sortia totalment desconegut i mutilat. S'havia burlat la voluntat de tot el poble de Catalunya, amb l'aprovació de l'autonomia, es produïa una assimilació legal que no democràtica de les aspiracions autonomistes.
Macià i els altres homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, l’acceptaren argumentant que era només una eina de treball, encara que, no pogueren amagar, ni ho intentaren, que l’Estatut del 32 no tenia res a veure amb l’Estatut del 31, ni amb els plantejaments federalistes í nacionalistes que havien permès el triomf de l’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions.
El 14 de gener del 33 s’iniciaren els traspassos de poders entre el govern republicà i la Generalitat de Catalunya, amb la cessió del regim local. Més endavant, el 16 de maig van ésser traspassades les assegurances socials i, el 1 de juny l'autonomia de la Universitat de Barcelona. El traspàs de funcions quedaria aturat en aquestes condicions, el novembre del 33 amb la victòria de les dretes i l’inici de l'anomenat bienni negre i la posterior supressió de l'autonomia a partir dels fets d'Octubre del 34, dels quals en parlarem mes endavant.
De fet, l'Estatut del 32 no era massa més del que havia estat la Mancomunitat catalana a l’època de Prat de la Riba. Formalment l'Estatut del 32 era exactament el contrari de l'Estatut del 31. En els seus punts més importants s'establia; que només hi havia un Estat, l’espanyol i aquest, oferia a una "región" - la catalana- poc mes que una senzilla descentralització administrativa, i això ho podem dir perquè existia la possibilitat d'utilitzar l’idioma català per segons quins assumptes interns de Catalunya, sempre que les dues parts interessades ho desitgessin. Tots els altres aspectes quedaven sempre supeditats a la voluntat del govern republicà de Madrid, el que volia dir en d'altres paraules, que l'autonomia de Catalunya, quedava supeditada al tarannà més o menys democràtic dels governs espanyols, i no, a la dinàmica pròpia i específicament catalana.
La Generalitat quedava reduïda a la categoria d'instrument de vigilància al servei del govern republicà, encarregada del control de la correcte aplicació en el territori català de les disposicions presses a Madrid per els governs centralistes.
Si bé, l'Esquerra republicana de Catalunya, podia argumentar que mentre els Azaña estiguessin en el poder de la República, l’autonomia podria anar endavant, el temps s'encarregaria de demostrar, amb la pujada de les dretes al govern que l'autonomia de Catalunya era un “bluf” sense cap realitat d'autogovern. El govern republicà podia anular l'autonomia catalana a voluntat; una Llei aprovada pel Parlament Català podia ser igualment suprimida, etc., i el que seria més greu, tots els funcionaris de la Generalitat, àdhuc el President - representant de Catalunya -, ho eren també de l'administració i govern republicà.
Com hem anat veient, en el breu període de temps comprès entre l'abril del 31 i el juliol del 33, es produeix un canvi abismal en l’actitud de les forces nacionalistes i petit burgeses de Catalunya. D'un nacionalisme de tipus federalista, que per alguns podria arribar - Macià, Dencàs, Estat Català i Joventuts d'E.R.C.- a ésser independentista, s'havia passat a una mena de regionalisme claudicant molt proper a l'abandonisme.
Però, el que l'estudiós amb esperit crític no pot acceptar són explicacions sense fonament, com que el procés és només imputable als "espanyols anticatalanistes"; en propietat, la causa de la frustració dels anhels populars catalans, en el que fa referència a la qüestió nacional, l'hem de cercar en la dinàmica de la lluita de classes pròpia de l’historia de la IIa. República. Dinàmica que en el seu desenvolupament conduiria necessàriament, que no irremissiblement, vers els fets del 19 de juliol. Aquesta dinàmica, troba la seva justificació, en l’alternativa que les classes dominants poguessin aportar, per solucionar els obstacles estructurals que impedien el normal desenvolupament de la societat espanyola. En darrera instància, la mateixa correlació entre els diferents grups i classes socials, determinava l’elecció del mètode - el reformista o el revolucionari - i en conseqüència la possibilitat o no, de solucionar-los.
Josep Dencàs
Un dels problemes més greus era, precisament el de la forma de l'Estat. El que la República fos o no federal - era un dels aspectes fonamentals i determinants - de tot el procés. L'establiment d'una república federal hagués estat un acte revolucionari, per que això, obligava al trencament definitiu de l'Estat monàrquic, herència de l'Antic Règim. Proclamar la república "integral" per molt que fos "de trabajadores de todas clases", no era més que un eufemisme per amagar els qualificatius de centralista i unitària, més escaients al seu caràcter.
El pas d'una monarquia centralista a un règim republicà "integral", era senzillament una reforma, i segons el nostre criteri, insuficient per enderrocar l'aparell de l'Estat anterior, i per tant, per produir el necessari trencament social i obrir les portes de la via revolucionaria. Com veiem, estem situats davant d'una de les claus mes significatives per explicar l’èxit o el fracàs de tot el procés reformista.
El pas d'una monarquia centralista a un règim republicà "integral", era senzillament una reforma, i segons el nostre criteri, insuficient per enderrocar l'aparell de l'Estat anterior, i per tant, per produir el necessari trencament social i obrir les portes de la via revolucionaria. Com veiem, estem situats davant d'una de les claus mes significatives per explicar l’èxit o el fracàs de tot el procés reformista.
Proclamar la República Federal, hagués estat un acte revolucionari de primera magnitud, i en conseqüència, atemptar directament contra els interessos de les classes dominants a Espanya, però també a Catalunya, el que ens permet de comprendre la posició transigent de l’Esquerra Republicana de Catalunya, solidària, com a representant d'una part de la classe dominant, amb els altres partits amb representació de la burgesia a les Corts Constituents de la República, i a més a més, sense cap intenció revolucionaria.
L’Esquerra Republicana de Catalunya, havia representat inicialment a les Corts quelcom més que un partit. L'Esquerra Republicana de Catalunya havia guanyat per una àmplia majoria, i era vista amb una certa simpatia arreu de l’estat espanyol per les forces populars perquè podia representar a tots els moviments d'emancipació nacional dels altres pobles ibèrics, sotmesos tradicionalment, al centralisme dels estats. borbònics. Però l’Esquerra Republicana de Catalunya va renunciar a aquest paper, va restar subornada per la promesa d'una solució particular per Catalunya, i oblidà, que la solució de la problemàtica nacional només podia tenir solució dins la perspectiva federal. A canvi d' aquesta renuncia, s’assegurava de barrar el pas a cap proposta veritablement revolucionaria. Des d’aquest punt de vista, també podem entendre millor, perquè la campanya anticatalana i antiautonomista del juliol, va tenir certa reeixida entre les classes populars de la resta de la península. D'aquesta manera, el que havia d'ésser un exemple de com s’havien de solucionar els problemes de les diverses nacionalitats de l’estat espanyol, esdevenia privilegi, i a mes, per desgràcia, un privilegi inservible.
L'autonomia quedà reduïda a un no res, sense possibilitats d'autodecisió en cap dels aspectes importants: econòmic, militars, legislatius, judicial. El dret del les nacionalitats a l'autodeterminació, principi elemental de qualsevol democràcia digne d’aquest nom, havia estat substituït per una descentralització administrativa.
No pot enganyar-nos que quan es promulgà l'Estatut, la reacció centralista cridés, s'esvalotés, i que fins i tot, els sectors més intransigents de l’Espanya integrista s’aixequessin violentament. Irritats, en la seva ceguesa política, aquests sectors no van ésser capaços de comprendre, el que per la burgesia democràtica i liberal era evident: la capacitat autonòmica de Catalunya concedida per les Corts de Madrid, era insignificant, gairebé nul•la. Si la Generalitat volia tenir, en el futur, una autonomia autèntica, no tindria més remei que cercar el recolzament en les organitzacions del proletariat i de les classes populars catalanes, adscrites en bona part a la C.N.T. La qual cosa restava molt lluny dels afanys limitadament progressistes de l'Esquerra Republicana de Catalunya.
La reacció més intransigent combatia contra una molt remota possibilitat i no contra un fet real. Àdhuc aquesta remota possibilitat, seria negada pels esdeveniments posteriors.
L'Esquerra Republicana de Catalunya dels Macià, Companys, Dencàs, etc., va rendir-se davant l'estat republicà i abandonà els seus plantejaments nacionalistes, en el precís moment en que la lluita de classes reprenia a Catalunya la seva tradicional violència. La petita í mitjana burgesia, que sempre havien estat molt dures i repressives, si havien d’escollir entre l’exèrcit i la Guardia Civil, o d'Assalt centralistes, i els obrers catalans revolucionaris, sacrificaria en sagrat holocaust la causa nacionalista, per tal de salvar el seu dominí de classe, la propietat privada i el capitalisme.
Sí analitzem les mesures legislatives dels primers dos anys de la República, des de la consolidació constitucional del dret a la propietat privada, fins la tímida reforma agrària, passant per la Llei de Defensa de la República - veritable anticonstitució pel que fa referència als drets individuals i col•lectius -, fins la promulgació de l'autonomia per Catalunya, podem afirmar que anaven dirigides no a solucionar d’una vegada per totes els obstacles que impedien el normal i ple desenvolupament de la societat espanyola, en un sentit de modernització econòmica, política o social, sinó a impedir l'acció revolucionària de les classes populars, oposant-hi una resclosa legal de contenció.
Aquest va ésser el trist paper de l'Esquerra Republicana de Catalunya, doncs era ben conscient, de que la contradicció fonamental del moment no era l'enfrontament entre l’oligarquia central i la burgesia perifèrica "regional", que resulta pràcticament insignificant, si la comparem amb el veritable problema que ja en aquells anys enfrontava a la burgesia i els terratinents coalitzats, contra el camperolat i el proletariat.
Les classes dominats del període republicà, com les de tots els règims i països, només poden unir-se, per combatre les classes dominades, i ha de ser aquest, l'esquema que ens ajudi a comprendre tot aquest convuls període.
(continua)
(continua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada