Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segona República. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segona República. Mostrar tots els missatges

dissabte, de maig 01, 2010

LA REVOLUCIÓ SOCIAL: EL COMITÉ CENTRAL DE LES MILICIES ANTIFEIXISTES DE CATALUNYA

El Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya (juliol-octubre del 36).

Que els esdeveniments que seguiren al fracàs de la insurrecció feixista del 19 de juliol del 1936, donaren lloc a Barcelona i arreu de Catalunya, en més o menys mesura, a una veritable revolució social, és una afirmació que a hores d'ara, no pot sorprendre ningú. La possibilitat d'una transformació pacífica de les estructures del nostre país, encetada amb la victòria de les candidatures del Front d'Esquerres de Catalunya a les eleccions del febrer del 36, amb la consegüent aplicació del programa mínim de reformes que els era pròpia, es veié truncada per la cruenta commoció que significà l'aixecament insurreccional de bona part de la guarnició de Barcelona, que es va afegir a la que tingué lloc a tots els altres indrets de l'Estat republicà.



Declaración del Alzamiento Nacional:

"¡Españoles! A cuantos sentís el santo nombre de España, a los que en las filas del Ejército y la Armada habéis hecho profesión de fe en el servicio de la patria, a cuantos jurasteis defenderla de sus enemigos hasta perder la vida, la nación os llama a su defensa. La situación en España es cada día más crítica; la anarquía reina en la mayoría de los campos y pueblos; autoridades de nombramiento gubernativo presiden, cuando no fomentan, las revueltas; a tiro de pistola y ametralladoras se dirimen las diferencias entre los asesinos que alevosa y traidoramente os asesinan, sin que los poderes públicos impongan la paz y la justicia. Huelgas revolucionarias de todo orden paralizan fa vida de la población, arruinando y destruyendo sus fuentes de riqueza y creando una situación de hambre que lanzará a la desesperación a los hombres trabajadores. Los monumentos y tesoros artísticos son objeto de los más enconados ataques de las hordas revolucionarias, obedeciendo a la consigna que reciben de las directivas extranjeras, con la complicidad y negligencia de los gobernadores de monterilla. Los más graves delitos se cometen en las ciudades y en los campos, mientras las fuerzas de orden público permanecen acuarteladas, corroídas por la desesperación que provoca una obediencia ciega a gobernantes que intentan deshonrarles. El Ejército, la Marina y demás institutos armados son blanco de los más soeces y calumniosos ataques, precisamente por parte de aquellos que debían velar por su prestigio, y entre tanto los estados de excepción de alarma sólo sirven para amordazar al pueblo y que España ignore lo que sucede fuera de las puertas de sus villas y ciudades, así como también para encarcelar a los pretendidos adversarios políticos.
La Constitución, por todos suspendida y vulnerada, sufre un eclipse total: ni igualdad ante la ley; ni libertad, aherrojada por la tiranía; ni fraternidad, cuando el odio y el crimen han sustituido el mutuo respeto; ni unidad de la Patria, amenazada por el desgarramiento territorial, más que por regionalismos que los Poderes fomentan; ni integridad ni defensa de nuestra frontera, cuando en el corazón de España se escuchan las emisoras extranjeras anunciar la destrucción y reparto de nuestro suelo. La Magistratura, cuya independencia garantiza la Constitución, sufre igualmente persecuciones y los más duros ataques a su independencia. Pactos electorales, hechos a, costa de la integridad de la propia Patria, unidos a los asaltos a Gobiernos civiles y cajas fuertes para falsear las actas formaron la máscara de legalidad que nos presidía.
Nada contuvo las apariencias del Gobierno, destitución ilegal del moderador, glorificación de las revoluciones de Asturias y Cataluña, una y otra quebrantadoras de la Constitución, que en nombre del pueblo era el Código fundamental, de nuestras instituciones.
Al espíritu revolucionario e inconsciente de las masas, engañadas y explotadas por los agentes soviéticos, se ocultan las sangrientas realidades de aquel régimen que sacrificó para su existencia 25 millones de personas, se unen la molicie y negligencia de autoridades de todas clases que, amparadas en un Poder claudicante, carecen de autoridad y prestigio para imponer el orden en el imperio de la libertad y de la justicia.
¿Es que se puede consentir un día más el vergonzoso espectáculo que estamos dando al mundo? ¿Es que podemos abandonar a España a los enemigos de la Patria, con proceder cobarde y traidor, entregándola sin lucha y sin resistencia?
¡Eso, no! Que lo hagan los traidores, pero no lo haremos quienes juramos defenderla.
Justicia, igualdad ante las leyes, ofrecemos.
Paz y amor entre los españoles; libertad y fraternidad, exenta de libertinajes y tiranías.
Trabajo para todos, justicia social, llevada a cabo sin encono ni violencia y una equitativa y progresiva distribución de riqueza, sin destruir ni poner en peligro la economía española.
Pero, frente a esto, una guerra sin cuartel a los explotadores de la política, a los engaños del obrero honrado, a los extranjeros y a los extranjerizantes, que directa y solapadamente intentan destruir a España.
En estos momentos es España entera la que se levanta pidiendo paz, fraternidad y justicia; en todas las regiones el Ejército, la Marina y fuerzas del orden público se lanza a defender la Patria.
La energía en el sostenimiento del orden estará en proporción a la magnitud de la resistencia que se ofrezca.
Nuestro impulso no se determina por la defensa de unos intereses bastardos ni por el deseo de retroceder en el camino de la Historia, porque las instituciones, sea cuales fuesen, deben garantizar un mínimo de convivencia entre los ciudadanos, que, no obstante las ilusiones puestas por tantos españoles, se han visto defraudadas pese a toda la transigencia y comprensión de todos los organismos nacionales, con una respuesta anárquica, cuya realidad es imponderable.
Como la pureza de nuestras intenciones nos impide el yugular aquellas conquistas que representan un avance en el mejoramiento político social, el espíritu de odio y venganza no tiene albergue en nuestro pecho; del forzoso naufragio que sufrirán algunos ensayos legislativos, sabremos salvar cuanto sea compatible con la paz interior de España y su anhelada grandeza, haciendo reales en nuestra Patria, por primera vez y en este orden, la trilogía, fraternidad, libertad, e igualdad.
Españoles: ¡Viva España! ¡Viva el honrado pueblo español!
Tetuán, 17 de julio de 1936".

Més transcendència que l’aixecament per ell mateix, va tenir la parcial destrucció de l'ordenament polític de la República, produïda perquè bona part de l'administració, del funcionariat, dels transports i les comunicacions, etc., quedaren inutilitzats, davant la pressió d'unes noves circumstàncies, caracteritzades per la desmembració de l'aparell de l'Estat Republicà, i el sorgiment de dues zones que pugnaven entre si, pel redreçament d'uns ordenaments ben diferenciats. 



A Catalunya, com a la resta de regions i països de l'Estat espanyol on l'aixecament militar va ésser avortat, principalment, per l'enèrgica actuació del poble, es produí un veritable buit de poder, que comportà la immediata necessitat de crear uns nous organismes de poder (els Comitès Locals), 


 Acta consistorial de constitució del Comite Antifeixista de Barxeta (València)

capacitats per endegar, en el termini més curt possible, la represa de la normalitat en la vida dels pobles i ciutats de Catalunya, però evidentment aquests Comitès haurien de tenir una característiques molt peculiars: respondre a la nova situació creada per la victòria popular.

Organització i defensa popular





A la majoria de pobles i ciutats de Catalunya la situació podria representar-se aproximadament així: el poble, els obrers del camp o de les indústries, en alguns casos amb el suport de la Guàrdia Civil, o de la Guàrdia d'Assalt, després de reduir els nuclis sublevats, es troba com a propietari del carrer; els Ajuntaments, com totes les institucions de l'antic ordenament, quedaren desfasats, bé per incapacitat de dirigir la lluita antifeixista, bé perquè els regidors estiguessin, més o menys, implicats en l'aixecament, però principalment, per la manca d'iniciativa de què van fer gala tots els responsables de l'administració republicana, i que afecta sobremanera els representants dels partits polítics de la petita i mitjana burgesia E.R.C., A.C.R., etc., així, aparegueren en els pobles, veritables organismes de poder revolucionari que, amb diferents noms, d'acord amb la correlació de forces existent a cada un dels pobles i poblets, son coneguts amb el genèric de Comitès Locals, i que, des del primer moment, es veieren obligats a desenvolupar totes les funcions pròpies d'uns veritables «microgoverns», fet que comportà un fenomen de gran transcendència que perduraria, fins el total redreçament de l'aparell de l’Estat Republicà - després dels fets del maig del 37-: l'atomització del poder a Catalunya. 

Aquesta atomització, ens permet explicar l’èxit i l'agilitat de les conquestes revolucionàries: col•lectivització agrícola i industrial, control obrer de la producció, edificació d'un esquema de nou ordenament polític i social, però també, les dificultats importantíssimes que trobaria la Generalitat, en el camí de la reconstrucció del seu poder. També, aquesta atomització del poder, seria la causa d’una manca d’homogeneització de les iniciatives, fet que en darrera instància, produiria un increment de les tensions estructurals en el nou ordenament revolucionari. Sense dubtes podem afirmar que els Comitès Locals són una de les institucions més característiques del procés revolucionari català, i també, un dels organismes que més resistència oposarà a la centralització que, a partir d’Octubre del 36, iniciarà la Generalitat.



Igualment a Barcelona, des del primer moment de lluita, la responsabilitat de la iniciativa antifeixista, restà en mans d'uns Comitès de Defensa de Barriada, vinculats estretament a les organitzacions del moviment llibertari (CNT-FAI, JJ.LL.LL.) i molt especialment al Comité de Defensa Confederal –el Grup Nosotros, amb algun afegitó- que, des de molts dies abans de la insurrecció feixista, ja preparaven la resistència a la "militarada". Així, quan el 19 de juliol, les tropes, manipulades per llurs caps, inicien l'assalt a la ciutat sortint de les diferents casernes - Sant Andreu, Pedralbes, Drassanes, etc-., els obrers de Barcelona, migradament equipats, seran els primers d'enfrontar-se als sublevats. Posteriorment, la incorporació dels serveis d'ordre públic, i de destaca¬ments sencers de soldats que un cop descobert l'engany dels seus superiors, s’afegiriren a la defensa popular, fusionant-se amb els destacaments armats d'obrers, culminarà amb una aclaparadora victòria sobre els mili¬tars que, endemés d’heroica, tindrà una transcendència definitiva pel desenvolupament de la resistència popular, a d’altres llocs de l'Estat espanyol on encara es combatia.


La victòria de Barcelona no pot ésser atribuïda a cap organització en concret, ja que pertany a la multitud de persones que, enquadrades o no en cap organització, í d'una manera espontània í, fins i tot, desorganitzada, es llencen al carrer, amb una intensitat creixent, en la mesura que es va afermant la victòria popular. Espontània aquí no vol dir ni irreflexiva, ni arrauxada, doncs, des de feia moltes dècades els treballadors catalans venien duent a terme allò que Joan Garcia Oliver, i d’altres membres de la FAI, anomenaren amb encert la “gimnàstica revolucionària”.
Mentre dura la lluita, es donen ja els primers passos de reconstrucció d’un nou ordre revolucionari: la constitució d'una «Federació de Barricades», que a més d'organitzar la lluita als diferents llocs, tindrà cura d'enllestir uns primers centres assistencials pels ferits, bancs de sang, proveïments i distribució d'armaments que millorarà a partir de l'ocupació de les casernes i de la incautació dels dipòsits d'armaments militars, í també, s’ocuparà, de l’organització d'uns menjadors populars i gratuïts. Aquesta «Federació de Barricades», primera de les institucions revolucionàries de Barcelona, es creà per a una funció específica: contribuir a solucionar els problemes propis d'una situació de lluita oberta dins la ciutat de Barcelona; per aquest motiu, quan els feixistes van ésser derrotats, la «federació de Barricades», perdé la seva pròpia raó d'ésser. Aquesta és una de les característiques fonamentals de tota organització revolucionària la no burocratització ni manteniment en el temps, neix per a una funció concreta i, desapareixerà quan la funció ja no sigui necessaria.

L'esfondrament econòmic i recuperació.

 

Però el fet de derrotar la insurrecció feixista a Barcelona, no era suficient, nous problemes es presentaren. L'enemic ja no era dins la ciutat; els nuclis feixistes arreu de Catalunya eren igualment derrotats, i aquests, quedaren situats darrera Fraga, però era necessari, per garantir la victòria aconseguida, impedir que els militars, des de Saragossa i d’altres ciutats que quedaren a les seves mans, tinguessin el temps suficient per organitzar una expedició contra Catalunya. Era, doncs, peremptori, organitzar uns destacaments de milicians voluntaris, que sortissin a l'encontre dels feixistes. Calia a més, assegurar els proveïments d'una ciutat molt poblada com Barcelona, que després dels dies de lluita, s'havia quedat sense reserves alimentaries, i el que també es important, calien uns circuits no comercials, ateses les circumstàncies. Lògicament, era necessari reorganitzar els transports urbans i els exteriors, sobretot, les importants vies de comunicació amb Madrid i Franca. També, redreçar i reorganitzar l'administració de la ciutat i de Catalunya en general, així com tractar d'instaurar un ordre social, que tenia com a principals alteracions, l'actuació de nuclis feixistes aïllats, i certs "incontrolats" que, aprofitant-se del maremàgnum existent, sense massa escrúpols i amagant-se darrera l'etiqueta d'una o altra organització, procedien a saquejar, requisar, acaparar aliments, diners o joies, i fins i tot, a eliminar físicament a tots aquells que els semblava; i tot amb l'única intenció de treure'n un benefici personal. Aquests elements «incontrolats", tot i ésser molt minoritaris, aconseguiren de crear una mena de «terror», que si bé és cert que es tracta d'un subproducte necessari de qualsevol procés revolucionari, airejat exageradament pels partits del govern, embrutava l'actuació responsable i serena, de la majoria de la població.


Ràpidament, però, es produirà un dels problemes de més gran transcendència, i de més difícil solució. L'aixecament feixista comportà la convocatòria, per part de les centrals sindicals anarcosindicalista i socialista, d'una vaga general indefinida, el que volia dir la paralització total de la producció. A més, molts empresaris, propietaris importants, personatges de les finances, etc., havien fugit de Catalunya, emportant-se els diners, i abandonant les seves indústries, en molts casos, després d'amagar les matèries primes, o el combustible, destruint els llibres de clients i proveïdors, o fins i tot, la maquinària, elements imprescindibles per a recuperar la “normalitat de la producció”. D'altres, caracteritzats –al llarg de molts anys- per la seva intransigència en els conflictes amb el món del treball, van ésser eliminats pels seus propis obrers. Com ens diu Frederica Montseny: "prop de 20.000 empresaris desaparegueren de l'esfera social catalana. Totes aquestes circumstàncies ens permeten d'afirmar que, per damunt dels greus problemes polítics i socials, hi hagué un veritable esfondrament de l'economia catalana, que obligà els treballadors catalans, a donar proves inequívoques d'un gran enginy i capacitat constructiva”. Cal pensar tanmateix, que un cop garantida la victòria en territori català, la reincorporació dels treballadors, a les empreses, a les fàbriques, etc., no es podia donar sense que és produís una profunda transformació de les relacions de producció capitalistes que, a més de permetre la cobertura de les circumstàncies d’una indústria que tenia com a principal i nou objectiu acomplir les necessitats de la guerra, alhora, havia de garantir un millorament essencial en les condicions de vida de les classes populars.

Nou paper de la Generalitat


Si ja hem parlat anteriorment de la parcial desmembració de l'aparell de l'Estat republicà, i del buit de poder que en fou conseqüència, ara ens cal dibuixar les línies generals de les possibles vies de reconstrucció que el moment oferia. A diferència del que succeïa a la resta de l'Estat, la Generalitat, tot i quedar, des del primer moment, reduïda a una posició secundària, no va quedar tan perjudicada per la insurrecció feixista, com per deixar d'existir definitivament. A més, com veurem seguidament, la visió política de Lluís Companys, permetrà a la Generalitat fer-se imprescindible, tot i que en els primers mesos, es veié obligada a sancionar totes les disposicions que li feien arribar els diferents Comitès; en d'altres paraules, com molt bé s'ha dit, la Generalitat quedà reduïda a poc més que un ”segell de goma”, però que es va anar fent imprescindible. Una de les característiques generals, en aquells llocs on la victòria sobre els feixistes fou gairebé obra exclusiva de l'entusiasme popular, és la de l’espontaneïtat, la qual implicava una reconstrucció, atenta prioritàriament als problemes immediats, cosa que evidentment, dificulta una actuació ràpida i sense entrebancs, i que en darrera instància, treia eficàcia a les solucions demanades. 


Un tret molt significatiu del procés revolucionari català, és que com que els obrers anarcosindicalistes tenien una preponderància indiscutible, el moviment revolucionari, si bé disposava de suficients dades informatives pel que fa referència a qüestions econòmiques, com la marxa de les empreses, funcionament dels rams de la producció, etc., com correspon a un moviment sindical d'una llarga experiència, mancava en canvi d'una preparació ideològica en els aspectes pràctics de la política i del poder, fet que ens permet d'explicar els dubtes i vacil•lacions dels dirigents anarcosindicalistes que, per aquesta raó, acabarien deixant la iniciativa, als homes de la política professional.
Tots aquests elements els dugueren, des del mateix 20 de juliol, a la Revolució Social catalana a la consideració d'una falsa disjuntiva que a la llarga resultaria decisiva: O s'imposaven unes vies revolucionàries que eliminessin definitivament els vestigis del poder governamental, en aquest cas la Generalitat, o s'acceptava la permanència d'aquest poder, encara que hauria necessàriament de modificar-se per tal d'adaptar-se a la nova correlació de forces. La primera possibilitat, duia implícit l’enfrontament entre els sectors no feixistes o antifeixistes de Catalunya, i a més, era possible que, el fet de lliurar-se a un procés total de transformació revolucionària, provoqués la intervenció estrangera, per defensar els importants mitjans econòmics estrangers al nostre país. D'altra banda, la segona possibilitat, comportava necessàriament l'enfrontament entre els sectors decididament revolucionaris, i les organitzacions que optaren pel manteniment de les formes republicanes i capitalistes. Mantenint-se ambdós sectors en aquestes posicions –en l’opinió de la majoria dels militants “representatius” de les organitzacions obreres -, s'hagués accelerat la recuperació de les forces feixistes, en aquells moments encara de retirada. Certament, aquest era el quadre que estava present al cap de tots els dirigents de totes les organitzacions antifeixistes de Catalunya, i fou precisament això, el que decidí Companys a demanar la collaboració de la CNT i la FAI, per tal de trobar-hi una solució. 


Companys sabia perfectament que l'impuls revolucionari no era un producte exclusiu de la CNT, però també sabia, que en aquells moments era imprescindible la col•laboració cenetista, si volia impedir que la disminuïda Generalitat, quedés definitivament engolida per la marea revolucionària, ja que el que era innegable és que bona part dels Comitès revolucionaris eren creació dels militants de base i quadres intermedis de la central anarcosindicalista. Companys, va saber fer acceptar els seus plantejaments, a una CNT desconcertada per la magnitud dels esdeveniments, i que se situava davant la problemàtica del poder, amb una veritable fascinació i complex d’inferioritat. D'aquesta entrevista, a proposta del mateix Companys, nasqué el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, que tingué com a objectius, diguem-ne “oficials”, l'organització del 5 cossos armats de milicians que havien de sortir vers l'Aragó.

El Comitè de Milícies Antifeixistes



En realitat, el CCMA, era un compromís, entre la Generalitat, els partits del Front d'Esquerres de Catalunya, que actuaven com a representants de la legalitat i democràcia republicana, í els dirigents de la CNT, l'organització més propera a les posicions revolucionàries que dominaven el carrer, í l'objectiu últim d'aquest organisme era: “integrar les iniciatives revolucionàries del poble, dins l'esfera del poder constituït”; en d'altres paraules: buidar el contingut revolucionari de les conquestes populars, i preparar el camí per a la reconstrucció de l'aparell de dominació republicana, tot esperant uns moments més favorables que permetessin donar un cop de gràcia a la Revolució Social de¬sencadenada.
Així, el 21 de juliol, el Butlletí Oficial de la Generalitat, publicà un Decret signat per Companys, pel qual es crea un Comitè de Milícies Ciutadanes - nom oficial que no seria utilitzat per ningú -. Aquest mateix dia, hi ha la primera reunió de l'esmentat organisme, a la qual assisteixen: Com a delegat de la Generalitat, el Comissari de Defensa Sr. Prunés, com a representant de la Conselleria de Governació Josep Tarradellas, i, com a Cap de les Milícies, Pérez Farràs, així com també el Cap de les Forces d'Ordre Públic de la Generalitat, el Sr. Luengo. Com a representants de les forces antifeixistes, per l'ERC: Artemi Aiguader, Jaume Miravitlles i J. Pons; per la CNT: Durruti, García Oliver í Marcos Alcón; per la FAI: Aureli Fernández i Dídac Abad de Santillán; per la. UGT: Josep del Barrio, González i López; pels partits marxistes: Vidiella (més tard del PSUC) i Rovira (POUM); per la ACR: Fàbregas; i per la Unió de Rabassaires: Torrens. A aquests, n'hem d'afegir d'altres que més endavant s’incorporarien per cobrir absències, per exemple Acea, J. P. Fàbregues í Asens per la CNT, Durán, Estivill, Rossell i Miret per la UGT-PSUC, Gorkin i Gironella del POUM, etc.

Joan García Oliver, veritable ànima del Comitè Central de Milícies

Des d'un primer moment, í com a conseqüència de la situació al carrer, els homes de la CNT i de la FAI, serien els que determinarien les decisions i orientacions del CCMA d'entre tots ells, Garcia Oliver esdevingué la veritable ànima del Comitè, fins el punt que, en el transcurs de les perllongades sessions nocturnes del Comitè, Garcia Oliver era l’únic que parlava en representació de la CNT i la FAI.

El CCMA, esdevindria una mena de govern de circumstancies, mentre la seva primera í prioritària missió, dur endavant les operacions de guerra, el conduiria a l'organització d'una bona quantitat de Columnes de voluntaris milicians. Entre aquestes, la primera que es va preparar va ésser la Columna «Durrutí-Farrás», un era el Cap polític i l'altre el Cap militar, formada principalment per homes de la CNT i la FAI; més endavant, sortiren, la «Bueno», formada per homes de l'ERC, la «Lenín» del POUM, la «Ascaso» també de la CNT-FAI, « Aguiluchos » de la FAI í les JJ.LL.LL., la «Carlos Marx» de la UGT í del PSUC, que després esdevindria la "Marx-Bakunin" en integrar-se un destacament de metralladores confederals, la «Maurin» del POUM, la «Sur-Ebro» i la «Maciá-Companys» organitzada per la Generalitat. 


És pràcticament impossible determinar el nombre de milicians mobilitzats pel Comitè Central de Milícies, al llarg de tres mesos del funcionament. La xifra de 150.000 que ens dóna D. Abad de Santillan al seu llibre «Porqué perdimos la guerra» ens sembla molt exagerada, però de tota manera, el que és important de retenir, és que els milicians, gairebé sense equipaments sense instrucció militar, etc., aconseguiren de reconquerir mig Aragó, i d'establir un front de prop de 700 km des de Jaca fins més avall de Terol, el que ens pot donar una idea aproximada, de l’esperit i decisió d'aquells homes, en el moment de màxim impuls revolucionari.

Però les activitats guerreres del Comitè Central de Milícies, no es reduïren al front d'Aragó, sinó que el Comitè i la Generalitat, organitzaren una expedició per recuperar les illes Balears "l'Expedició a Mallorca" que, si bé va fracassar com a conseqüència de les pugnes entre la Generalitat - Comitè Central de Milícies, i per l’actitud del Govern de la República que tampoc no va voler prestar-li el suficient suport logístic, per qüestions d'atribucions, etc. La fallida expedi¬ció, malgrat els nombrosos impediments materials que arrossegava, aconseguí però, de recuperar Eivissa, totes les illes menors, així com mantenir Menorca, amb la impor¬tantíssima base de Maó, al servei de la legalitat republicana, i fins tot, de desembarcar a l'Illa de Mallorca, tot i que després s’hagueren de retirar.
Una altre de les operacions, aquesta amb èxit, fou l’enviament d’una columna per ajudar el poble de València a derrotar l’aixecament militar.

Un autèntic govern

Però si l’esforç de direcció de la guerra, sembla ja suficient per reconèixer la importància del Comitè Central de Milícies, les tasques superaren de llarg aquest objectiu primer. Ben aviat, el Comitè, hagué de dividir-se en diferents Comissions i Comitès, com: Transports, Guerra, Investigació, Oficina Jurídica, Proveïments, Sanitat, organització de les milícies, Patrulles de Control; es formà una Secretaria General, que va anar a càrrec de J. Miravitlles. En resum, el Comitè hagué de desdoblar-se per tal de donar sortida als nombrosos problemes plantejats pel moment. El que es farà evident tot seguit, és que el Comitè, havia esdevingut un autèntic govern, les seves funcions abastaren tots els ordres de la vida interior de Catalunya, però també els exteriors; així el Comitè s’encarregà de les relacions amb el Govern de Madrid, de les gestions prop del President de la República francesa per tal d'aconseguir vendes d’armament, les relacions amb el Govern d'Euzkadi, l'organització de les delegacions comercials de la Catalunya revolucionària a l’estranger, dels contactes amb els nacionalistes i independentistes del Marroc, que es van sublevar a mitjans d'agost, etc. 
Aquesta multiplicitat de funcions del Comitè, era només possible dins el marc d'un règim d’autonomia absoluta; certament, darrera el CCMA, Catalunya aconseguí una situació de quasi independència, í és simptomàtic que precisament en aquests moments, l'Aragó, í dues de les tres Illes Balears, quedessin sota la cobertura de la Catalunya revolucionària. Per aquesta raó, s'ha pogut dir, que curiosament els anarcosindicalistes, estigueren molt a la vora de reconstruir una nova Confederació dels Països Catalans, més que possible en aquells moments. 

No menys important, va ser l'ingent tasca de direcció de l'economia, que si bé és cert que en el primer moment la iniciativa restà en mans dels consells d'Empresa o dels Sindicats, i de la Comissió d’Indústries de Guerra, també ho és, que quan la complexitat del nou ordenament ho requerí, el Comitè, constituí un Consell Suprem de l’Economia de Catalunya, que aviat esdevingué un organisme diferencial, de singular transcendència, que assentaria les bases d 'una reconstrucció econòmica de tipus autogestionari i col•lectivista, de transició vers el socialisme.

També dins d'aquest Consell Suprem de l’Economia de Catalunya, hi eren presents representants de totes les organitzacions antifeixistes, en la mateixa proporció en què es trobaven al Comitè Central de Milícies, i també aquí, foren els homes de la CNT els qui més incidiren en els seus plantejaments, molt especialment, J. P Fàbregues, Eusebi C. Carbó, etc.
Es certament molt difícil tractar d’explicar l’acció quotidiana del CCMA en la seva ingent tasca de transformació de la societat catalana, en el període de temps comprés entre el 19 de juliol í el 4 d'octubre, data de la seva derogació, a conseqüència de la manca de documents propis del Comitè Central, acaparats per alguns dels prohoms d'aquells i d'aquests moments. Amb posterioritat a la redacció d’aquest article, el llavors ex - president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas, va fer donació a l’arxiu de l’abadia de Montserrat del seu arxiu personal, on imaginem que s’hi trobaran bona part d’aquests documents.
El Comitè Central de Milícies, complí l’objectiu que Companys li volgué donar. En el breu període de temps de la seva existència, el Comitè, acabà per eliminar les causes que li varen donar motiu d'ésser, les seves funcions no tingueren raó de continuar fent-se, quan es produí l’entrada dels anarcosindicalistes al Govern de la Generalitat, entrada no tan sorprenent a tenor de les funcions que els mateixos anarcosindicalistes havien desenvolupat des dels càrrecs als Comitès i Comissions del CCMA.

Estendart de la Legión Cóndor, tropes regulars de l'exèrcit alemany que intervingueren a la Guerra Civil.

Quan el COMITÉ CENTRAL desapareix, les circumstàncies s'han modificat molt favorablement per als partidaris del poder governamental de la Generalitat. La internacionalització del conflicte, amb l’entrada de Portugal, Itàlia i Alemanya al bàndol feixista, significà el pas d'una guerra de reconquesta revolucionària a una guerra estabilitzada, que necessità un comandament únic centralitzat, una disciplina militar rígida, uns oficials professionals, un aparell d’Estat estructurat, un ordre jeràrquic a la reraguarda, en resum, una sèrie de condicions totalment contràries al magnífic impuls espontani, que dugué al poble, als treballadors catalans, a la construcció d'una Catalunya més lliure, justa i solidària.

(Article que vaig publicar a L'Avenç nº 14)

dimecres, d’abril 28, 2010

LA SEGONA REPÚBLICA: EL FRACÀS DE L'ASSAIG REFORMISTA DE LA BURGESIA 1/3

D'entre les boires de la memòria, sorgeix com un raig de llum l'escena. Un dia de Nadal -no recordo l'any, però no deuria de tenir mes de 7 o 8 anys- al voltant de la taula guarnida -malgrat les dificultats econòmiques- per l'ocasió. La discussió hauria començat per alguna "tonteria" sense importància, però ben aviat el to anà pujant, de les frases fortes s'arribà als insults, dels insults, al plor de les dones - els menuts, crec, ploràvem també - espantades pel caire que prenia la situació, i dels plors...a..., no, no s'arribà a les mans i les bufetades, poc en deuria faltar!. Em veig -encara- en un racó de la taula, envoltat dels meus cosins més grans que jo, però també espantats, incapaç d'entendre el que estava passant, mentre el meu cap intentava interpretar aquelles paraules tan estranyes "Esquerra", "dreta", "falangistes", "Franco", "CNT-FAI" llançades a l'aire com a malediccions eternes, o invocacions a uns deus desapareguts des de feia una eternitat.
Recordo també, els darrers anys a les Escoles  Pies de Balmes, veien des de les finestres de 5é. de batxillerat una gran manifestació, brutalment reprimida pels "grisos", el sentiment d'injustícia, de salvatgisme... la meva empatia per aquella noieta que rebia de valent, envoltada d'aquells sinistres goril·les armats amb porres... i els meus primers passos per la clandestinitat antifeixista...,o l'escampada accidental d'uns pasquins nacionalistes davant d'uns grisos que ni em van, o no van voler, veure.  La curta militància en els partits polítics de caire nacionalista i/o d'esquerres en el front estudiantil. Les manifestacions que em provocaven veritable mal de panxa. I després, l'entrada al món del treball i les Plataformes Anticapitalistes...
Estava predestinat!
Ja des de l'inici de la Facultat sabia el que m'interessava, volia conèixer el significat profund d'aquelles paraules que com un eixam de vespes revolotejaven pels laberints del meu cervell, estudiaria la Guerra Civil. 
Classes, lectures, lectures i més lectures, treballs, exàmens, discussions amb els profes,  col·laboracions amb companys, anaren forjant una imatge mental sobre aquells fets que finalment prengueren cos en una tesina de Llicenciatura que obtingué una de les més altes qualificacions per un alumne de nocturn de la Universitat de Barcelona d'aquells anys: "Excel·lent per Unanimitat".
Tesina que recorreria un breu trajecte editorial. La primera estació va ser l'Editorial Curial, una de les més prestigioses en aquells anys. Els interessava molt... però... hauria de millorar l'estil - totalment d'acord, jo havia aprés el català al carrer, a casa es parlava castellà... i a l'escola...-, corregir algunes dades sense importància, d'acord evidentment, en més de dos mil fulles pot haver-se colat alguna imprecisió, només faltaria!. I a més..., hauria d'introduir alguns canvis (amb la boca petita) perquè la imatge de Companys i d'Esquerra, i en general dels partits polítics de la legalitat republicana, no és veiés tan malparada, n'hi havia prou amb suavitzar una mica les conclusions i... bla...bla...bla... ho vaig tenir clar: abans me la menjo amb patatones!
La segona estació, encara em va doldre més. Va ser l'Editorial Antrophos, amb la que vaig col·laborar molts anys, publicant articles a la seva revista, fins i tot vaig donar seminaris i xerrades, en l'anomenada "Universitat Antrophos" sempre avalat pel meu mentor, el gran Antoni Jutglar, un dels millors i més lúcids historiadors que em tingut a la Universitat espanyola en els anys del franquisme i de la transició. Allà el problema va ser que l'havia de traduir al castellà. En aquells anys quan la utilització de la llengua era encara una lluita em va semblar impossible, ho vaig tenir clar: abans me la menjo amb patatones!
No vaig voler seguir cercant que alguna editorial em fes el favor de publicar-la, entre d'altres coses perquè ja havia trobat les respostes que aquell menut espantat volia, i  ara -vint anys després-, noves preguntes acudien sense poder evitar-ho a les meves pantalles interiors, captivant la meva atenció. 
M'havia de guanyar la vida i el sou de l'investigador sense padrins influents a l'Espanya d'aquells anys, bé... ja us ho podeu imaginar.... Així que vaig haver de dirigir les meves energies cap a l'Ensenyament, ja sabeu, oposicions i tot això.
Així que: a la prestatgeria!... a l'armari de les quimeres impossibles!, silenciós testimoni d'una època, d'una joventut, d'uns quants -molts - anys lliurats a la recerca apassionada, de supeditar d'altres aspectes de la meva vida personal a aquell somni.
Al llarg dels anys alguna trucada d'algú que feia la tesis de Doctorat demanant-me una entrevista, o permís per a reproduir algun fragment, alguna referència d'algun autor important -com ara el mateix Pierre Villar, posant-me com a exemple del tipus d'investigació que feia falta per entendre la Guerra Civil-, o no tan important o conegut, com n'hi ha unes quantes per internet, em feia dirigir la mirada cap el racó de la biblioteca, on ha anat envellint - o embellint (?)- i sempre pensant... ho hauria de intentar de nou.
Els temps que corren tenen tants punts de contacte amb aquells, hi veig tantes similituts... Potser es això el que m'ha empés a auto publicar-la en el meu blog. No, no ho faré de cop quina empanada! per vosaltres i per a mi mateix. A més duu feina escanejar tantes planes, documents, plànols, cal acompanyar-la amb imatges, perquè sigui més digerible... en fi, anirem a poc a poc.
El que avui us convido a llegir, seria el capítol introductori que he dividit en tres parts.


De la República Catalana a la Generalitat de Catalunya.




Les raons d'un conflicte.- Els darrers dies de la Dictadura.- El Manifest d’Intel•ligència Republicana. El Pacte de Sant Sebastià.- La insurrecció de Jaca.- Vers la República.- Les eleccions del 12 d’abril.- Els resultats electorals a Catalunya.- La República Catalana.- La Proclamació de la República.- La Generalitat Provisional de Catalunya.- L'Estatut de Núria.- República federal o unitària.- L'Estatut de Catalunya a les Corts.- La campanya antiautonomista.- La Sanjurjada.- El "problema catalán".- L’autonomia catalana segons l’estatut del 32.-La continuïtat dels problemes de l’estructura de l'Estat.


Encara es freqüent que molts autors i fins i tot un bon nombre d'historiadors, ens parlin de la revolució espanyola -ells ens diuen Guerra Civil - com d'un accident estrany, producte exclusiu i aïllat de la militarada franquista, sense cap mena de referència al procés de conformacions estructurals prèvies que, engloba bona part de la moderna historia del nostre país i que, en darrera instància, són la veritable causa d'aquell trist i alhora heroic episodi.
Ens ha semblat de tot punt impossible referir-nos a la gran transformació social efectuada a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol - en una menor mesura -, després del 19 de juliol del 36, sense presentar les línies generals d’allò que hem vingut a anomenar "assaig reformista de la burgesia" i de l'ascens gradual, de les forces revolucionaries, ascens que, tindrà el seu punt més alt, en el període de temps comprès entre el febrer i el setembre del 36 pel que fa a Catalunya.
El gran drama dels anys 36 al 39 està íntimament lligat a les possibles solucions dels greus problemes socio-econòmics i polítics que delimiten el desenvolupament de la nostra historia contemporània,  l'anàlisi  detallat dels quals queda fora de les possibilitats d'aquest treball i, haurem per tant, de cenyir-nos al temps de la  2a. República, que constitueix el vertader nus que cal desfer, per entendre las causes pròximes de la Revolució Social que tingué lloc a Catalunya i a la resta de l'estat.

De la Dictadura a la República.


 

Els darrers dies de la monarquia, la Dictadura i la "dictablanda", acabaren per destruir totalment la imatge dels Borbons. Tots els grups socials, des dels mes conservadors, fins els sectors més radicals del moviment obrer, tenien plena consciència de la necessitat de canviar les orientacions mantingudes per les classes dominants, d’ençà el fracàs de la Iª República, en el que no estaven d'acord - com sol ser freqüent entre les anomenades forces polítiques de l'esquerra- era  en que havia de ser canviat.

Alfons XIII amb el Dictador Primo de Rivera i d'altres membres de la Junta Militar.

Els darrers mesos del règim de Primo de Rivera, s'havien produït seriosos intents per tal d'acabar amb la Dictadura, i en conseqüència amb la monarquia, doncs aquesta, amb el seu suport al Dictador, havia lligat la seva sort i el seu esdevenidor en el país, al sistema dels militars.
Un dels més transcendents, fou el conegut com "Manifest d’Intel•ligència Republicana", en ell quedaren compromesos sectors tan oposats ideològica i socialment - antagònics podríem dir- com: Els nacionalistes catalans, els radicals, els socialistes i fins i tot, un personatge de gran ascendència en els mitjans anarcosindicalistes com J. Peiró, encara que a títol personal i no com a representant orgànic de la CNT. El "Manifest d’Intel•ligència Republicana" era fonamentalment, una plataforma d'acció, una crida a les persones d'idees progressistes conscienciades de la necessitat de sortir d'una situació prou podrida. Després d'una forta crítica a la Dictadura de Primo de Rivera, es plantejava com única sortida "el restablecimiento del orden legal bajo la égida de la soberanía popular", i això serà molt important, "l’establiment d'una república federal com alternativa a la monarquia".
La deterioració de la societat espanyola. L 'increment de les tensions polítiques i socials es mantenia. Era urgent una sortida, però el regim no semblava decidit a escoltar-se les bones paraules, calia forçar-lo. L'acord definitiu de les forces progressistes, cristal•litzaria en l'anomenat Pacte de Sant Sebastià. 



Alguns dels que participaren en el Pacte de Sant Sebastià

En aquest pacte, que mai fou signat per ningú, degut el seu caràcter conjuntural i l’ambigüitat dels acords; nacionalistes catalans, republicans i socialistes, formaren un Comitè revolucionari que s’encarregaria de centralitzar la lluita contra la Dictadura.
Una de les primeres conseqüències del Pacte de Sant Sebastià, fou la insurrecció de la guarnició de Jaca el 12 de desembre de 1930, dirigit per Fermin Galán i Josep García Hernández. 


Insurrecció que va ésser fàcilment derrotada i els seus caps afusellats, després d'un Consell de Guerra que desperta una gran solidaritat internacional i posà en evidencia la passivitat de les forces compromeses, massa enfrontades en les seves aspiracions i concepcions programàtiques com per poder impedir per la forca l’assassinat dels inculpats republicans.
Però a la llarga, el Pacte de Sant Sebastià, tindria com a resultat, l'aclaparadora victòria de la coalició republicano-socialista a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931, eleccions que havien estat presentades com un autèntic plebiscit sobre la necessitat o no de mantenir la monarquia. En constatar l'aclaparadora majoria dels candidats republicano-socialistes, fonamentalment a les ciutats, es va fer evident que la república era l’única possible sortida després del fracàs continuat de les diferents formes de monarquia i que el regim republicà era el que millor responia a les necessitats del moment.

Com a demostrat Albert Balcells, la implantació de la ha República, va coincidir amb la pitjor depressió econòmica travessada per el sistema capitalista occidental al llarg de tota la seva historia. Motivada per aquesta situació, la nostra burgesia va tractar el 1931 d'adoptar unes estructures demo-liberals, semblants a les de la resta de països de l'Europa Occidental mes avançats; en síntesis unes estructures polítiques i socials que li permetessin resoldre les greus contradiccions que determinen la nostra historia, i el necessari desenvolupament econòmic social i cultural, ajornats des de el S.XIX.
Però allò que els nostres burgesos no podien preveure el 12 d’abril, era que la greu depressió de la dècada dels 30, arribaria a tenir en el nostre país el seu punt culminant a finals del 1933 i, faria inútil aquest intent democràtic burgès, que moriria ofegat per l’ agudització de la lluita de classes.


La reina Victoria Eugenia camino del exilio despedida por algunos de sus fieles seguidores

Com a primera conseqüència, un cop coneguts els resultats electorals, es produí la fugida del "rey felón" per tal "d'evitar un malversament de sang", que tot sigui dit de passada mai no l'havia importat gens, acomiadat per alguns dels mes caracteritzats guanyadors del moment. Immediatament les classes dominants - des de l’oligarquia agrària fins a la burgesia perifèrica - s'aprestaren a col•laborar per seguir mantenint el seu control damunt d'una situació que tenia molt de pre - revolucionària, decidides a provar una nova forma de dominació, encara que signifiqués, posar-se "el vestit de ball republicà" que diu C. Marx.
Si tothom coincidia en que la monarquia ja no servia, el que ja no era unànime, -com em dit anteriorment-  era com s'havia de procedir a solucionar tots i cadascun del problemes tradicionals del nostre país, agreujats en aquest moment, per la greu crisis econòmica i política, tant a nivell nacional com internacional.
A Catalunya, la victòria dels partits republicans - petit burgesos, va ésser més amplia del que ells mateixos havien esperat. La gran derrotada fou la Lliga, que si tradicionalment havia representat els interessos de la mitjana i alta burgesia catalanes, darrerament s'havia venut el seu esdevenidor polític, en prestar-se a la formació del Partit de Centre Constitucional autèntic intent desesperat de salvar la monarquia i al oposar-se frontalment a la República.

Francesc Cambó líder de La Lliga i president del Foment Nacional -la patronal catalana-
Si la Lliga com a partit característic de les dretes catalanes sortí derrotada, fins i tot, en el pla ideològic global, dins el camp de les esquerres republicanes, va ésser on la sorpresa fou més gran, la derrota de l'ambiciós Partit Catalanista Republicà, format mesos abans per la fusió d'Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, es molt significativa del caràcter i de les noves orientacions ideològiques que s' obrien amb el nou període. El Partit Catalanista Republicà, es presenta a les eleccions com a guanyador quasi segur,  però quedà en una tercera posició humiliant, haguda compte de que a les seves files hi havien cognoms històrics de gran prestigi com el de Pi i Sunyer, etc. Però el Partit Catalanista Republicà, tot i representar el republicanisme federal tradicional - pel llinatge dels seus dirigents no va saber prescindir de figures que anteriorment havien estat molt vinculades a la Lliga, i en aquells moments de canvi, tot el que podia semblar vestigi del passat va ésser rebutjat per el poble en les seves votacions.

Francesc Macià, conegut com "L'avi", president de la breu República Catalana i després de la Generalitat de Catalunya.

La gran guanyadora va ésser l'Esquerra Republicana de Catalunya,  organització creada per la fusió del Partit Republicà Català, el petit grup de Francesc Macià, Estat Català i, el prestigiós grup existent entorn de la revista "l'Opinió", l’Esquerra Republicana de Catalunya va tenir des dels primers moments el recolzament de la Unió Socialista de Catalunya i de la Unió de Rabassaires, i també de bona part dels "dirigents moderats" de la CNT, encara que mai ho manifestaren obertament.
L'Esquerra Republicana de Catalunya era, en aquells moments, mes un conglomerat de figures de gran prestigi popular que no un partit completament estructurat. Sota la direcció de "l'Avi", Francesc Macià, l'home de Prats de Molló, de la Conferència de l'Havana i de la conspiració contra la monarquia; de Lluís Companys, amic i col•laborador del malaguanyat Francesc Layret, advocat laboralista, defensor de cenetistes i cofundador de la Unió de Rabassaires; de Josep Dencàs i de molts altres, l'Esquerra Republicana de Catalunya esdevindria un veritable catalitzador del moviment de les classes mitges catalanes. 


Francesc Layret

L'Esquerra Republicana de Catalunya, va saber reproduir en bona part, l'antic moviment federalista i demòcrata de la revolució de 1868, amb les correccions necessàries del moment, des de els seus nuclis bàsics organitzatius, els barris, les comarques, els pobles, etc., fins el seu programa - reformista en lo polític i avançat en matèria social -, i gaudint del llegat de lluita intransigent i decidida en l'aspecte nacionalista i republicà, l'Esquerra Republicana de Catalunya havia forçosament de convertir-se en el partit republicà mes progressista de la Península, així com, el que tingué un mes gran recolzament del seu electorat.
El 14 d'abril, coneguts els resultats electorals, Companys, aleshores lloctinent de Macià, proclama des de la Diputació, la República espanyola, mentre declaracions similars es produïen a Eibar i Vigo, hores abans de que a Madrid es fes la declaració corresponen.


Seguidament i després d'una tensa reunió de l'organisme dirigent de l'Esquerra Republicana de Catalunya, Macià proclamà:  

Plaça de Sant Jaume, Barcelona · 14 abril de 1931
Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President

i tot seguit, es constituí el Govern Provisional de la República Catalana, en el que estaven representats, Esquerra Republicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya i el Partit Catalanista Republicà.  Macià havia ofert a J.Peiró i d’altres dirigents moderats de la CNT que entressin a formar part del govern de la República catalana, però aquests es negaren, però això no vol dir que no li oferissin un recolzament incondicional que duraria uns pocs mesos.
Aquesta decisió dels homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, venia determinada per dos raons fonamentals: primera, per que aquesta havia estat la voluntat del poble català, doncs la proclamació de la República s'entenia com  una República Federal, aquest era un dels fonamentals punts programàtics de l'Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva mateixa constitució, i segona, perquè contràriament a l'opinió de Pierre Vilar, aquesta era la interpretació que els catalans assistents a la reunió on s’elaborà el Pacte de Sant Sebastià feien dels acords presos en aquella reunió. Arribats a aquest punt, caldria recordar, que tots els partits republicans, des dels radicals, fins Acció Republicana o Izquierda Republicana, s'havien manifestat sempre com a federals. L’únic partit obertament centralista i unitari, havia estat el PSOE, a més de tots els partits de dretes, era doncs lògic, que els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya donessin aquest pas, creient respectar lícitament els acords del Pacte de Sant Sebastià, i esperessin, que les altres forces guanyadores farien el mateix per a tot arreu.




Però passats els primers moments d’eufòria, la nova correlació de forces, establerta després de l'enderrocament de la monarquia, va fer que els republicans espanyols demanessin urgentment a Macià la des proclamació de la República Catalana.
Seguiren tres dies de vives negociacions. A la fi, Macià i els altres homes de l’Esquerra republicana de Catalunya, renunciaren a la República Catalana. Com a contrapartida, Alcalá Zamora prenia el compromís de reconèixer l’existència d'una "Generalitat Provisional de Catalunya" que actuaria com a representant del Govern Provisional de la República a Catalunya, fins que les Corts espanyoles no prenguessin cap decisió sobre aquest respecte.
Així, el 17 d'abril, Companys proclamà novament la República Espanyola. Amb aquest gest, s'iniciava la reculada de les forces polítiques de la burgesia. Els actes son sempre fills de les circumstàncies, pels homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya i per tots els partits republicans, una cosa ben diferent era trobar-se en el govern i assumir les responsabilitats pròpies de la situació, a les proclames pre - electorals i les conspiracions.
El 9 de maig, un decret del Govern Provisional de la República establia les relacions "oficials" entre ell i la Generalitat provisional. En aquest decret, a més del reconeixement oficial de l’existència de la Generalitat, s’introduïen uns elements definitoris del caràcter d'aquestes relacions, i en certa mesura determinants per la marxa de la pròpia IIa. República, vegem-los:
- S'establia per part del Govern Republicà, l’obligació de que la Generalitat de Catalunya, elaborés un Estatut de Catalunya.
- Aquest estatut, seria sotmès a l'aprovació de les Corts Espanyoles, que en darrera instància decidirien el que caldria donar o deixar de donar a Catalunya.
- Per aquestes dues raons, l'autonomia de Catalunya ja no tindria una estructuració federal, doncs com tothom sap, el pacte federal es un pacte entre iguals, i pel decret, la supeditació de la sobirania de Catalunya, i amb ella, la dels anhels populars lliurament manifestats, prenia el caràcter de Llei.



Els homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no van fer res per evitar aquest estat de coses. No es que no volguessin, sinó que con veurem mes endavant, llurs pròpies contradiccions de classe els impedien d’oposar-se a aquestes imposicions, i a més, no podien donar altres alternatives.
Com dèiem anteriorment, aquests fets determina¬ran en bona mesura, la dinàmica de la IIa. República, que d'ésser una esperança de solucionar els greus problemes plantejats, seguint el camí de les llibertats individuals, col•lectives i fins i tot nacionals, reprenia el vell camí de "componendas" i de les imposicions centralistes.
Fidels al manament de l'alta magistratura republicana, els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, constituirien el 10 de juny, la Diputació Provisional de Catalunya, integrada pels regidors dels Ajuntaments d'arreu de Catalunya, electes el 12 d'abril. Aquesta Diputació Provisional quedà presidida per Jaume Carner del Partit Catalanista Republicà. En l'Assemblea de la Diputació Provisional s’escollí una comissió encarregada de la redacció d'un Estatut d'Autonomia, aquesta comissió estava composada per homes tan significatius corn Pere Coromines, Rafael Campalans, Josep Dencàs, Martí Esteve, Antoni Xirau i Lluís Companys, entre d'altres. La citada comissió es va reunir a Núria, d' aquí que el document elaborat rebés el nom d'Estatut de Núria o Estatut del 31.
L'Estatut de Núria, es un dels textos més significatius de l’ideari nacionalista i federalista, plasmació fidel i característica del moviment que durant tants anys havia dirigit la petita burgesia catalana. En les seves disposicions més representatives, l'Estatut del 31 partia d'una identitat; Catalunya, era una Nació, com a tal, li corresponia en justícia un Estat propi. Aquesta aspiració estatista de la nostra burgesia s’unia amb les tradicions dels moviments d'alliberació nacional del resta d'Europa desenvolupats per tot el S. XIX i en el primer quart del S.XX. Establert que Catalunya, com a nació sobirana, havia de tenir un Estat propi, s’acceptava voluntàriament un pacte federal - entre iguals - amb la resta de "pobles-nacions-estats" ibèrics, s'obrien igualment les portes a uns postulats confederals, al recollir en l'articulat de l'Estatut, la possibilitat de que d'altres pobles es federessin amb Catalunya Principat, en la línia dels Països Catalans.
A mes, l'Estatut del 31, plantejava de forma explícita la divisió i separació dels tres poders, amb llurs atribucions corresponents ben diferenciades, d’acord amb les necessitats de l'estat modern que la nostra burgesia volia establir. Així, l'Estatut del 31 reconeixia per a Catalunya un poder judicial de Catalunya, i es parlava del Tribunal Suprem de Catalunya; un poder legislatiu, el Parlament de Catalunya - que era d'una sola cambra -;  i un poder executiu que s'anomenava Govern de la Generalitat.
Segons el mateix redactat, el President de la Generalitat era el màxim representant de Catalunya, la sobirania, era atribut exclusiu de la totalitat del poble català, que la delegava en els seus representants, els diputats al Parlament de Catalunya. Era també aquest, qui anomenava el President de la Generalitat i de Catalunya.
Jurídica i políticament, l'Estatut del 31, d'haver-se aprovat per les Corts de la República, hagués forçat a la República a organitzar-se de forma federal, més semblant al tipus confederal suís, o a la constitució inicial dels Estats Units, que no a la de Weimar (Alemanya), que seria en definitiva d'on es trauria la Constitució de la República Espanyola.
Una de les intencions manifestes en la redacció de l'Estatut del 31, es una quasi meticulosa delimitació de les funcions del Govern republicà  i de les del govern de la Generalitat; esquemàticament, per el primer quedaven totes les funcions de representació, relacions exteriors, i per el segon les de poder real a l’ interior de Catalunya.
Per a qualsevol observador, queda clar, que la redacció de l'Estatut del 31, tractava de repetir la jugada del 14 d'abril. Però després de la primera i definitiva reculada del dia 17, només podem entendre aquest Estatut, com un intent demagògic davant l’opinió de les classes populars catalanes, tractant de fer-les creure, que l'Esquerra Republicana de Catalunya, no havia oblidat els seus objectius programàtics.
Per confirmar aquesta hipòtesis, només cal recordar, que un cop la ponència finalitzà la redacció de l'esmentat Estatut, va ésser presentat secretament al cap del Govern de la República, que hi afegí algunes esmenes de poca transcendència.

Finalment, l’Estatut de Núria es va sotmetre a referèndum entre la població de Catalunya, plebiscit, que es va resoldre amb unes xifres de participació del 80 % sobre l'electorat i un 99,4 % de vots afirmatius.
A més, cal tenir en compte la participació multitudinària de molts sectors que no podien participar normalment en les votacions - com ara: recent immigrats i les dones -, però que es mobilitzaren adreçant al Palau de la Generalitat prop de sis-centes mil targes postals, recolzant l’Estatut d'Autonomia.
Dies després, amb molta pompa, Macià presentà a Alcalá Zamora l’Estatut plebiscitat, que des de llavors -14 d'agost del 31- quedaria a l’espera de la redacció de la Constitució espanyola.
Malgrat això, el 22 de setembre, les Corts de Madrid, aprovaren la redacció de l'article segon de la Constitució. En aquest, quedava rebutjat definitivament - i gairebé sense discussions- el projecte d’estructuració federal, presentat pels diputats gallecs. Les Corts republicanes, seguin la tradició borbònica, establien que "España es un Estado integral" tot i reconèixer la possibilitat de "crear regiones autónomas dentro del Estado Español"... Malament hagués pogut reeixir en unes Corts semblants, el redactat de l'Estatut plebiscitat per tot el poble de Catalunya, d'altra banda, la posició claudicant dels homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, condemnà irremissiblement, la supeditació de la sobirania catalana a la voluntat de les Corts d'un altre poble - estat.


El 9 d'abril de 1932, la ponència de les Corts espanyoles, que estudiava l'Estatut, acabà el seu informe. En ell es retallaven un bon nombre de les atribucions d'autogovern, autoatorgades per el poble de Catalunya en el seu plebiscit, i això es produïa, amb el vist i plau del Senyor Cambó i tots els diputats de la Lliga, i la cambra republicana, feia orelles sordes als planys de Macià, Companys, i els altres diputats catalans d’esquerra.
El sis de maig, el Ple de les Corts republicanes, iniciava la discussió de l’articulat de l'Estatut, la qual es mantindria en la línia de supeditació a que hem fet reiteradament referència, i que d'haver seguit una dinàmica pròpia, hagués pogut finalitzar, sense el més mínim reconeixement pràctic, del dret de Catalunya a autogovernar-se. Algú pot sorprendre’s de que l'Esquerra Republicana de Catalunya es fes responsable d'aquesta supeditació i escamoteig mitjançant la seva participació en els debats i votacions i el que es més greu, ho feia com a representant dels centenars de milers de catalans que li van donar els seus vots, com a partit defensor dels interessos nacionals de Catalunya.
Quasi totes les forces polítiques amb representació parlamentaria s’oposaren a la concessió de l'Estatut, des de el Partit Socialista Obrer Espanyol, a traves dels seus dirigents més significatius com: Largo Caballero i Indalecio Prieto, fins els monàrquics com Calvo Sotelo, passant per els republicans de tots els colors; dreta, centre i esquerra, àdhuc, els intel•lectuals com Unamuno, Ortega i Gasset, etc., tots ells feien pinya espanyolista, contra l'autonomia i l’autodeterminació de Catalunya, fins - com ja hem dit- aturar completament la discussió de l'Estatut d’Autonomia.


José Ortega y Gasset


Al llarg de tot el més de juliol, té lloc principalment a Castella i Andalusia una campanya, amb gran participació popular, anticatalana i espanyolista, notòriament reaccionaria. Organitzada per les forces "vivas" de l'Espanya agrària i clerical que després d'haver assumit les derrotes parcials que li podien haver significat mesures tan moderades com: separació de l’Església i l'Estat, la tímida reforma electoral i l’aprovació de la "Ley de Bases para la Reforma Agraria", - que no l’aplicació de la reforma agrària -, etc., ara iniciaven lentament el seu redreçament, i, tenien la primera oportunitat seriosa per escometre directament al govern republicà. Els "ayuntamientos" castellans, els estudiants de la Federació Universitària Espanyola, les Juventudes Socialistas, les agrupacions patronals i de propietaris de la terra, els centres de cultura i les cambres de comerç..., tothom seguia les consignes d'una figura fosca i retorçada - Royo Vilanova-, que des de les planes del diari madrileny "El Imparcial" es manifestava reiteradament contra "el rompimiento de España", amb uns arguments propis de l’època dels reis catòlics, í no de l'Espanya canviant i dinàmica dels anys trenta. No deixa de ser significatiu, el constatar, que aquesta campanya al carrer, era aprofitada per tots els diputats de les Corts per fer acceptar a Companys i els altres, la paralització dels debats sobre l'Estatut.


El que aquesta campanya evidentment reaccionaria, gaudis d'unes certes simpaties populars, s'ha d'explicar, tenint en compte l'increment de les tensions socials arreu de l'Estat espanyol, i molt especialment a Catalunya, ens cal recordar que al gener s'havia produït, l’aixecament insurreccional dels obrers de la conca de l'Alt Llobregat, inaugurant-se el període conegut amb el nom de "insurreccional" de la CNT i de la FAI, que culminaria amb el trencament de la gran organització sindical dels treballadors catalans. La dreta utilitzava el desordre social existent, per culpar a la coalició republicano-socialista d'ésser massa tova i de no saber mantenir l'ordre.

 
El General Sanjurjo

El deteriorament de la situació, l'increment de les tensions i enfrontaments socials, durà com a conseqüència, l’aixecament del general Sanjurjo a Sevilla, i al crit de "VIVA LA ESPAÑA UNICA E INMORTAL", el 10 d' agost. El mòbil, "salvar la España católica".
L’aixecament serà avortat fàcilment a Sevilla, mercès a l’actitud decidida dels anarcosindicalistes(20), que en aquell moment salvaren la República, mentre a Ma¬drid hi hagué un breu intercanvi de trets. En darrera instància. l'aixecament militar anava dirigit contra la reforma agrària, contra la separació de l’Església i l’Estat i contra les mesures laiques en l'ensenyament, però també, contra l'autonomia, contra l'Estatut, en síntesis, contra tot allò que podia ser mínimament avançat i progressiu. 



La "Sanjurjada" va ésser un "pronunciamiento" al més típic estil noucentista, sense preparació prèvia, doncs, Sanjurjo, tenia la certesa de que la resta de generals el seguirien cegament. L' acte del "general republicà" com era conegut, tingué el resultat contrari al que s'havia proposat. D'ençà va variar radicalment l’actitud dels socialistes i dels republicans, es va fer evident, que l'oligarquia agrària havia trencat la treva... Aquest havia estat un cop precipitat de la reacció, però podien seguir d'altres, i dins d'aquesta perspectiva, el que no volien els republicans era un enfrontament també amb Catalunya, que tradicionalment era un dels puntals de la democràcia, i ara, de la República.
S’havia fet necessari superar el “problema catalán", per tal de no arribar a una situació de possible enfrontament, que hauria tingut conseqüències irreparables per la consolidació del règim republicà, davant del qual ja s'havien situat l'oligarquia més recalcitrant, i a més, amplis sectors del moviment obrer com a resultat de la repressió, que tan el govern central, com la Generalitat havien deixat caure damunt del mateix, després de la insurrecció obrera del gener.
Si al llarg de tants mesos les Corts republicanes no havien pogut o volgut aprovar més que vuit articles de l'Estatut, ara de cop, aprovarien la resta de l'articulat.
El 9 de setembre, per 334 vots a favor i 24 en contra - d’ells dos de catalans- s'aprovaria el text de l'anomenat Estatut del 32. Els polítics dels partits republicans i socialistes, parlarien de generosa concessió, el que havia costat més de tretze mesos de debats i un cop d'Estat, i de més a més, sortia totalment desconegut i mutilat. S'havia burlat la voluntat de tot el poble de Catalunya, amb l'aprovació de l'autonomia, es produïa una assimilació legal que no democràtica de les aspiracions autonomistes.


Macià i els altres homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, l’acceptaren argumentant que era només una eina de treball, encara que, no pogueren amagar, ni ho intentaren, que l’Estatut del 32 no tenia res a veure amb l’Estatut del 31, ni amb els plantejaments federalistes í nacionalistes que havien permès el triomf de l’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions.
El 14 de gener del 33 s’iniciaren els traspassos de poders entre el govern republicà i la Generalitat de Catalunya, amb la cessió del regim local. Més endavant, el 16 de maig van ésser traspassades les assegurances socials i, el 1 de juny l'autonomia de la Universitat de Barcelona. El traspàs de funcions quedaria aturat en aquestes condicions, el novembre del 33 amb la victòria de les dretes i l’inici de l'anomenat bienni negre i la posterior supressió de l'autonomia a partir dels fets d'Octubre del 34, dels quals en parlarem mes endavant.
De fet, l'Estatut del 32 no era massa més del que havia estat la Mancomunitat catalana a l’època de Prat de la Riba. Formalment l'Estatut del 32 era exactament el contrari de l'Estatut del 31. En els seus punts més importants s'establia; que només hi havia un Estat, l’espanyol i aquest, oferia a una "región" - la catalana- poc mes que una senzilla descentralització administrativa, i això ho podem dir perquè existia la possibilitat d'utilitzar l’idioma català per segons quins assumptes interns de Catalunya, sempre que les dues parts interessades ho desitgessin. Tots els altres aspectes quedaven sempre supeditats a la voluntat del govern republicà de Madrid, el que volia dir en d'altres paraules, que l'autonomia de Catalunya, quedava supeditada al tarannà més o menys democràtic dels governs espanyols, i no, a la dinàmica pròpia i específicament catalana.
La Generalitat quedava reduïda a la categoria d'instrument de vigilància al servei del govern republicà, encarregada del control de la correcte aplicació en el territori català de les disposicions presses a Madrid per els governs centralistes.
Si bé, l'Esquerra republicana de Catalunya, podia argumentar que mentre els Azaña estiguessin en el poder de la República, l’autonomia podria anar endavant, el temps s'encarregaria de demostrar, amb la pujada de les dretes al govern que l'autonomia de Catalunya era un “bluf” sense cap realitat d'autogovern. El govern republicà podia anular l'autonomia catalana a voluntat; una Llei aprovada pel Parlament Català podia ser igualment suprimida, etc., i el que seria més greu, tots els funcionaris de la Generalitat, àdhuc el President - representant de Catalunya -, ho eren també de l'administració i govern republicà.
Com hem anat veient, en el breu període de temps comprès entre l'abril del 31 i el juliol del 33, es produeix un canvi abismal en l’actitud de les forces nacionalistes i petit burgeses de Catalunya. D'un nacionalisme de tipus federalista, que per alguns podria arribar - Macià, Dencàs, Estat Català i Joventuts d'E.R.C.- a ésser independentista, s'havia passat a una mena de regionalisme claudicant molt proper a l'abandonisme.
Però, el que l'estudiós amb esperit crític no pot acceptar són explicacions sense fonament, com que el procés és només imputable als "espanyols anticatalanistes"; en propietat, la causa de la frustració dels anhels populars catalans, en el que fa referència a la qüestió nacional, l'hem de cercar en la dinàmica de la lluita de classes pròpia de l’historia de la IIa. República. Dinàmica que en el seu desenvolupament conduiria necessàriament, que no irremissiblement, vers els fets del 19 de juliol. Aquesta dinàmica, troba la seva justificació, en l’alternativa que les classes dominants poguessin aportar, per solucionar els obstacles estructurals que impedien el normal desenvolupament de la societat espanyola. En darrera instància, la mateixa correlació entre els diferents grups i classes socials, determinava l’elecció del mètode - el reformista o el revolucionari - i en conseqüència la possibilitat o no, de solucionar-los.

Josep Dencàs
Un dels problemes més greus era, precisament el de la forma de l'Estat. El que la República fos o no federal - era un dels aspectes fonamentals i determinants - de tot el procés. L'establiment d'una república federal hagués estat un acte revolucionari, per que això, obligava al trencament definitiu de l'Estat monàrquic, herència de l'Antic Règim. Proclamar la república "integral" per molt que fos "de trabajadores de todas clases", no era més que un eufemisme per amagar els qualificatius de centralista i unitària, més escaients al seu caràcter.
El pas d'una monarquia centralista a un règim republicà "integral", era senzillament una reforma, i segons el nostre criteri, insuficient per enderrocar l'aparell de l'Estat anterior, i per tant, per produir el necessari trencament social i obrir les portes de la via revolucionaria. Com veiem, estem situats davant d'una de les claus mes significatives per explicar l’èxit o el fracàs de tot el procés reformista.
Proclamar la República Federal, hagués estat un acte revolucionari de primera magnitud, i en conseqüència, atemptar directament contra els interessos de les classes dominants a Espanya, però també a Catalunya, el que ens permet de comprendre la posició transigent de l’Esquerra Republicana de Catalunya, solidària, com a representant d'una part de la classe dominant, amb els altres partits amb representació de la burgesia a les Corts Constituents de la República, i a més a més, sense cap intenció revolucionaria.



L’Esquerra Republicana de Catalunya, havia representat inicialment a les Corts quelcom més que un partit. L'Esquerra Republicana de Catalunya havia guanyat per una àmplia majoria, i era vista amb una certa simpatia arreu de l’estat espanyol per les forces populars perquè podia representar a tots els moviments d'emancipació nacional dels altres pobles ibèrics, sotmesos tradicionalment, al centralisme dels estats. borbònics. Però l’Esquerra Republicana de Catalunya va renunciar a aquest paper, va restar subornada per la promesa d'una solució particular per Catalunya, i oblidà, que la solució de la problemàtica nacional només podia tenir solució dins la perspectiva federal. A canvi d' aquesta renuncia, s’assegurava de barrar el pas a cap proposta veritablement revolucionaria. Des d’aquest punt de vista, també podem entendre millor, perquè la campanya anticatalana i antiautonomista del juliol, va tenir certa reeixida entre les classes populars de la resta de la península. D'aquesta manera, el que havia d'ésser un exemple de com s’havien de solucionar els problemes de les diverses nacionalitats de l’estat espanyol, esdevenia privilegi, i a mes, per desgràcia, un privilegi inservible.



L'autonomia quedà reduïda a un no res, sense possibilitats d'autodecisió en cap dels aspectes importants: econòmic, militars, legislatius, judicial. El dret del les nacionalitats a l'autodeterminació, principi elemental de qualsevol democràcia digne d’aquest nom, havia estat substituït per una descentralització administrativa.
No pot enganyar-nos que quan es promulgà l'Estatut, la reacció centralista cridés, s'esvalotés, i que fins i tot, els sectors més intransigents de l’Espanya integrista s’aixequessin violentament. Irritats, en la seva ceguesa política, aquests sectors no van ésser capaços de comprendre, el que per la burgesia democràtica i liberal era evident: la capacitat autonòmica de Catalunya concedida per les Corts de Madrid, era insignificant, gairebé nul•la. Si la Generalitat volia tenir, en el futur, una autonomia autèntica, no tindria més remei que cercar el recolzament en les organitzacions del proletariat i de les classes populars catalanes, adscrites en bona part a la C.N.T. La qual cosa restava molt lluny dels afanys limitadament progressistes de l'Esquerra Republicana de Catalunya.
La reacció més intransigent combatia contra una molt remota possibilitat i no contra un fet real. Àdhuc aquesta remota possibilitat, seria negada pels esdeveniments posteriors.
L'Esquerra Republicana de Catalunya dels Macià, Companys, Dencàs, etc., va rendir-se davant l'estat republicà i abandonà els seus plantejaments nacionalistes, en el precís moment en que la lluita de classes reprenia a Catalunya la seva tradicional violència. La petita í mitjana burgesia, que sempre havien estat molt dures i repressives, si havien d’escollir entre l’exèrcit i la Guardia Civil, o d'Assalt centralistes, i els obrers catalans revolucionaris, sacrificaria en sagrat holocaust la causa nacionalista, per tal de salvar el seu dominí de classe, la propietat privada i el capitalisme.
Sí analitzem les mesures legislatives dels primers dos anys de la República, des de la consolidació constitucional del dret a la propietat privada, fins la tímida reforma agrària, passant per la Llei de Defensa de la República - veritable anticonstitució pel que fa referència als drets individuals i col•lectius -, fins la promulgació de l'autonomia per Catalunya, podem afirmar que anaven dirigides no a solucionar d’una vegada per totes els obstacles que impedien el normal i ple desenvolupament de la societat espanyola, en un sentit de modernització econòmica, política o social, sinó a impedir l'acció revolucionària de les classes populars, oposant-hi una resclosa legal de contenció.
Aquest va ésser el trist paper de l'Esquerra Republicana de Catalunya, doncs era ben conscient, de que la contradicció fonamental del moment no era l'enfrontament entre l’oligarquia central i la burgesia perifèrica "regional", que resulta pràcticament insignificant, si la comparem amb el veritable problema que ja en aquells anys enfrontava a la burgesia i els terratinents coalitzats, contra el camperolat i el proletariat.


Les classes dominats del període republicà, com les de tots els règims i països, només poden unir-se, per combatre les classes dominades, i ha de ser aquest, l'esquema que ens ajudi a comprendre tot aquest convuls període.

(continua)