dissabte, gener 10, 2015

UNA EXPERIÈNCIA FORA DEL NORMAL A SILLUSTANI (PERÚ)

Com molt bé sabent els lectors d’aquest blog, en totes les entrades, he tractat d’adoptar un to el més objectiu possible, sense oblidar aquell principi de que l’objectivitat pura, es impossible, doncs tothom –fins i tot aquells que pretenen ser científics i molt objectius- veu el món conforme al color de les ulleres que fa servir per a mirar-l’ho. Una vella amiga, científica –biòloga-, em comentava que havia deixat l’experimentació de laboratori, en adonar-se de que amb la seva ment, amb els seus afectes –treballava amb animals-, amb els seus pensaments, idees preconcebudes, certeses adquirides a priori, etc.,  condicionava els resultats dels experiments.
El debat entre objectivitat i subjectivitat ve de molt lluny, i queda fora de l’àmbit d’aquesta entrada, deixo els lectors al seu propi criteri.
Sigui com sigui, per raons diverses, fins avui, amb l’excepció d’aquelles entrades literàries, contes... he evitat parlar d’experiències personals, o almenys de no condicionar l’opinió dels lectors – o no massa-, amb detalls determinats per les meves pròpies ulleres.
En aquest cas, faré una excepció.
Avui, vull parlar-vos d’una experiència viscuda fa cinc anys, amb motiu del nostre viatge al Perú. He deixat passar conscientment tot aquest temps, perquè em calia pair-la,  documentar-me, posar-la en el seu context, per quan arribés el moment, poder transmetre-la amb un mínim (o un màxim) de rigor. No sé quin qualificatiu s’adapta millor al que us vull explicar: sobrenatural, paranormal, anormal, esotèrica, mística, extraordinària, aixó també us ho deixo a la vostre consideració, després de llegir aquestes línies.
No vull amagar-vos que al llarg de la vida, he viscut d’altres experiències del mateix estil, fins i tot, d’una magnitud igual o superior: en determinats monuments megalítics, en algun bosc antic, 







en alguna ermita perduda, a l’interior de la piràmide de Keops, 






experimentant amb plantes de poder... potser algun dia, hauré d’obrir el calaix dels records i oferir-vos una part més àmplia del seu contingut, ajudant des de la meva modesta experiència, a aixecar el vel d’Isis...
Quant als cinquanta i pico d’anys, et planteges la possibilitat de fer un viatge al Perú, pensant que molt probablement sigui una última i única possibilitat, vols veure-ho tot: la costa de nord a sud, el desert d’Atacama, Ica, Titicaca, l’Amazones, Nazca, Machu Pichu... però es clar!, no som els Rockefeller, ni tenim tots els diners, ni tot el temps necessaris. No em queixaré, deu ni do el que vàrem veure, però van quedar coses en el sarró: Chavín de Huantar, al Nord de Lima i molt especialment, Tihuanaco a Bolívia, tocant el llac Titicaca, entre les més significatives. Tant en un cas, com en l’altre, van ser problemes de temps, connexions, en fi d’estructura, amb més temps i mes calers... Qui sap! A Bolívia, al nord de l’Argentina i de Xile... m’agradaria anar-hi.
Alguns aspectes d’aquest viatge van quedar ja recollits aquí:



http://terraxaman.blogspot.com.es/2010/09/el-tawaismo-una-espiritualidad-andino.html

i més poèticament:





Ens trobàvem a Puno, a la vora del Llac Titicaca, frontera entre Perú i Bolivia, a l’altiplà a uns 4.000 metres d’alçada. Jo ja sabia que en aquest Llac i les seves rodalies, s’hi troba un encreuament molt important de les línies Ley, podeu informar-vos aquí:



que defineixen alló que alguns anomenen el segón chakra del planeta Terra, el chakra de les energies sexuals. També que des de temps immemorials, aquesta zona és caracteritza per l’abundància d’observacions de fenòmens ovni (?), 




de suposades visions o viatges al passat, tunnels d’una banda a l’altre dels Andes, ciutats submergides o amagades, gegants, nans, extraterrestres, i tot un seguit de fenòmens semblants.
Amb el meu moderat escepticisme, dubtava de tot, però alhora –com acostumo a fer- tractava de tenir la ment el més oberta i centrada. En les condicions naturals de l’altiplà a més de 4.000 metres d’alçada, amb la manca d’oxigen, si bé els moviments, els esforços físics, son molt cansats, des del punt de l’atenció i concentració, tot sembla molt més fàcil, la respiració es fa més conscient i t’ajuda a ser-hi més present. D’altra banda, com a turista en un lloc on creus que serà molt difícil de tornar-hi mai més, t’obres a tot el que t’envolta amb més intensitat.
El plà del dia, era anar a navegar pel Llac, l’illa de Taquile, el poblat dels Uros. Abans però, fariem una petita excursió pels voltants: Chucuito –templo de la fertilidad-, 





Cutumbo, on faríem una breu aturada per a fer les fotos de rigor




, i després, Sillustani.
De Chucuito, m’havia informat, doncs els temes dels antics cultes a la fecunditat i fertilitat, són uns dels que més m’interessen, per contra, de la cultura Qolla, només tenia una idea molt superficial i sempre en relació a l’Imperi Inca que els acabaria absorbint.
De Sillustani, sabia sí que era una necròpolis Qolla i Inca, però no tenia ni idea. No havia llegit res mai. No en sabia res. Així que anava totalment buit d’idees preconcebudes sobre el que trobaria.
Veiem una descripció arqueològica:

Sillustani és una enigmàtica necròpolis construïda sobre un misteriós i singular paisatge natural. La seva visió impacta al visitant que té la sensibilitat de percebre tot allò que escapa a l'experiència quotidiana. El lloc assembla una petita península envoltada per una llacuna d'aigües blaves i cristal·lines anomenada Umayo. Està tan perfectament harmonitzat tot l'entorn que sens dubte és un lloc fora del comú. Els que ho van planejar i van construir sabien que des d'allà era possible contactar amb el Hanan Pacha (cel). Així de increïble !!!







Segons els estudiosos va pertànyer al poble Qolla i posteriorment va ser influenciat per l'Estat Inka durant la seva expansió en temps de Pachakuteq i Tupaq Yupanki, entre els segles XII i XIV. Es troba a menys d'una hora de viatge des de la ciutat de Puno en direcció SO i se situa dins de la jurisdicció del districte de Hatunqolla.





Sillustani és un grup nombrós de tombes (anomenades chullpas, també Tchulpas) o més ben dit, les restes del que alguna vegada van ser; perquè ara llueixen només com closques de fruites consumides per la voracitat de famolencs "huaqueros" -lladres de tombes- i de tota mena de insensibles lladres que van saquejar el patrimoni històric  del país –com a tot arreu, es clar!- per aconseguir una fortuna fàcil. 
Feliçment ara aquesta necròpolis s'està recuperant i posada en valor per l'INC (ara, Ministeri de Cultura).





Chullpa reconstruida

Les chullpas són immensos monuments cilíndrics fets de pedra que arriben fins a 12 metres d'altura; alguns de factura tan fina (període Inka) que constitueixen meravelloses obres d'art i d’altres més rústiques fetes de pedra menuda i argamassa (període Qolla). Semblen "qeros" (Gots cerimonials) gegantins 






amb petites portes d'accés ubicades a la part inferior del monument i amb orientació a la sortida del sol –l’est-. 



Alguns posseeixen peces lítiques amb animals gravats, significant potser, vincles totèmics amb algun déu familiar o comunal. 







També es pot apreciar algunes chullpas de forma quadrada 



Com aquesta de Cutimbo


Chullpa quadrada reconstruida

i més d'una es va quedar en procés de construcció. La forma de qero, pres com a icona andina, potser estigui relacionat amb el ritual de libacions de begudes, tan propies en els costums ancestrals.
També és important esmentar que la forma semblant a la d'un con invertit o de cilindre expandit per la part superior i recoberts d’una cúpula, es deu al clima extrem de la zona on el meteorisme és tan poderós, que l'única manera d'alleujar la tremenda fricció dels elements, és fent construccions amb aquest disseny. Es nota en la majoria de les pedres els efectes extrems del vent, la pluja, el sol i les diferències tan accentuades en la temperatura durant el dia que la seva acumulació en centenars d'anys ha deixat empremtes inevitables d'un gran desgast.
Hi ha chullpas de totes les mides i disposades, aparentment, en desordre. No obstant això, una mirada més atenta ens va portar a "ordenar el caos". Moltes d'elles mostren aspectes arqueoastronòmics que mereixen ser destacats.
El lloc, com vam poder comprovar, té un magnetisme molt accentuat i cada Chullpa o pedra massiva es comporta com un imant natural que distorsiona i "embogeix" a les brúixoles. Algú ens va dir que en certes èpoques de l'any, les bateries de les càmeres fotogràfiques es descarreguen misteriosament. Vàrem poder determinar que hi ha parells, o fins i tot grups de chullpas que alineades apunten amb precisió al ORTO (sortida) o al OCAS (posada) del Sol en els Solsticis i en els equinoccis. També hi ha alineaments que assenyalen al Nord o al Sud, respectivament; i d’altres que s'assenyalen en dates assenyalades al Sol en el seu Zenit o al Sol Nadir.
Una pregunta intrigant sorgeix de seguida: Per què van fer alineaments astronòmics en una necròpolis? Avui dia ja és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que els estudis realitzats arreu del món ens brinden dades interessants; així, intentarem una explicació: Els difunts de la classe noble o dirigent, que gaudien de grans privilegis, tenien una destinació preferencial en el més enllà, després de la seva mort. Les seves ànimes o esperits anirien a reunir-se amb les seves deïtats i la millor manera de fer-ho serien en les dates astronòmiques més importants de l'any; és a dir, en els Solsticis o Equinoccis. Per allà accedirien a la seva trobada amb el Sol, el gran déu andí. No en va cada Chullpa té la seva porta cerimonial orientada cap on surt el Sol jove, renovat i infon la vida al planeta en cada dia de l'any. Tota una lliçó de cosmologia andina !!!
Veritablement, el misteri de Sillustani continua però convida a seguir investigant.

ASPECTE GEOGRÀFIC: 






El Complex Arqueològic de Sillustani està situat al nord-oest de la ciutat de Puno, per arribar a Sillustani es va cap al nord en direcció a Juliaca, passant pel districte el Paucarcolla el qual es troba al quilòmetre 12, després es continua fins arribar al quilòmetre 20 en el qual hi ha un desviament en direcció esquerra, seguint la trajectòria pel desviament es poden observar camps de cultiu, aproximadament a 15 minuts del desviament s'arriba al districte de Hatunkolla, se segueix la trajectòria passant pel museu de lloc i altres instal·lacions de servei fins arribar al Complex Arqueològic de Sillustani situat  a uns 34 quilòmetres de la ciutat de Puno i una duració del viatge total de 45 minuts. 

A prop de Sillustani, per un desviament cap a la dreta, està Potes on hi ha un conjunt de Chullpas, torres o edificacions de pedra on es dipositaven els difunts, construïts pels Kollas, des d'abans i durant l'ocupació inka. 


UBICACIÓN: 
El Complex Arqueològic de Sillustani està situat entre els paral·lels 15 ° 41'30 '' i 15 ° 46'30 '' de latitud sud i entre els meridians 70 ° 13'y 70 ° 08 'de longitud oest del meridià de Greenwich. 

CLIMA: 

El clima com a tot l'altiplà és temperat pels matins i fred per les nits amb fortes gelades en els mesos de maig i juny, amb vents en els mesos de juliol i agost; plujós en els mesos de gener, febrer i març; la temperatura mitjana de Sillustani és de 12ºC 

ALTURA: 

Està a una alçada mitjana de 3,910 msnm i l'altitud màxima és de 3,920 msnm 
AREA SUPERFICIAL: 
L'àrea superficial de Sillustani és de 62 hectàrees aproximadamente.
TOPOGRAFIA: 





Sillustani, topogràficament, és una península estesa sobre la llacuna de Umayo. El seu sòl és irregular i poc accidentat, d'elevada inclinació a mes de 100 metres des de la vora de la llacuna de Umayo. Por el sector est i nord és poc accidentat presenta un vessant zigzaguejant, amb ondulacions i promontoris on existeixen evidències de andenerías (terrasses ). En canvi, el sector oest, és completament accidentat, costerut, i la part superior del cim envoltat de penya-segats molt elevats i força inaccessibles. 

La part superior de Sillustani presenta una esplanada allargada, amb lleugera inclinació; en ella, s'observa l'aflorament de la roca andesita i sobre la qual esta situada la gran necròpoli de Sillustani.

HIDROGRAFIA: 

LLACUNA DE Umayo 

El nom de Umayo prové de dues veus quechuas les que són: UMA = cap i MAIG = riu, unint aquestes dues paraules el seu significat seria cap de riu i aquest nom se li atribueix per que per les seves vessants passa el riu Illpa. 

Un altre dels orígens d'aquesta llacuna se li atribueix  a l'era quaternària a causa del desglaç de la serralada occidental dels Andes i així es va formar aquesta llacuna. 
La llacuna de Umayo té una extensió de 7 km de llarg i 6 km d'ample tenint una profunditat variable arribant fins als 25m. com a màxim, en aquesta llacuna podem apreciar biodiversitat de flora i fauna entre aus i animals terrestres i la flora tradicional del llac com és la boga i el llachu; tenint fauna aquàtica com són els carachis, suches, pejerreyes, truites, etc. 
Al mig d'aquesta llacuna ha una illa del mateix nom que té forma de "S" amb extensions de 1415 de llarg i 1190 d'ample; tenint una altura màxima de 3925 msnm. 









EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE Sillustani: 



PERÍODE Preceramic (8000 aC-3000 aC) 

La visió històrica correspon a la primera ocupació de l'àrea de Sillustani pels homes nòmades aproximadament el 8000 aC; els que només sabien usar eines de pedra, vivint en coves cavernes i en llocs d'abric dels turons rocosos com el de Chingarani, Conavire, Cavana, Pomasi, Quejata, etc. 

PERÍODE FORMATIU (200 aC-1200 dC) 

Correspon des de la formació de petits llogarets fins al sorgiment de l’ urbanisme. És el període de la influència de les cultures preincaica de Pukara i Tiwanacu. 
CULTURA Pukará (200 aC-800 aC) 
Ubicada al districte del mateix nom, on va tenir el seu centre d'irradiació cultural, tenint com a antecedents a les cultures de Qaluyo i Chiripa. 
Es caracteritza per les seves grans construccions a manera de piràmides que van integrar la gran ciutat prehispànica, on s'aixequen esculturals monuments lítics, esteles i també va destacar la terrisseria molt original en aquesta part del Perú. 
Aquesta cultura va influenciar sobre Sillustani, les evidències estan localitzades en el sector est de Sillustani consistents en enterraments soterrats. Així mateix, aquesta cultura va desenvolupar l'agricultura en andenerías (terrases) i waru warus; la ramaderia, pasturatge, Tèxtil, alfareria, metal·lúrgia, etc. 








CULTURA Tiwanacu (800 dC-1200 dC) 

Aquesta cultura fa la seva influència en Sillustani, en el seu període d'expansió imperial per acció militar associada a creences religioses. 

La evidències culturals deixades per la cultura Tiwanacu consisteixen en ceràmica, gots, cantis amb representacions de caps de felins, auquénids, aus, rostres humans, etc. 

DESENVOLUPAMENT REGIONAL (1200 dC-1450 dC) 
A la subregió de Puno, a la decadència Tiwanacu, van sorgir dos grans cultures de Desenvolupament Regional Kolla i Lupaca la primera desenvolupada en el nord de la ciutat de Puno i la segona al sud de la mateixa ciutat. Per al millor coneixement de la seva ubicació en l’àrea corresponent, només ens ocuparem de la cultura Kolla. 







L'estat regional Kolla, amb la seva capital Hatunkolla va florir entre el 1200 i 1450 després de Crist projectant fins al riu Ramis, Lampa i Ayaviri, traspassant així mateix la serralada oriental dels Andes. A aquesta cultura corresponen les construccions de chullpas rustiques de forma circular, construïdes amb còdols, lloses i en alguna, mesura treballades. 

PERÍODE INCA (1450 dC-1533 dC) 

És el període d'ocupació inka sobre Sillustani pels governants com Wiracocha, Pachacutec, 





Tupac Inca Yupanqui, etc., que després d'una llarga lluita van trenar diplomàticament aliances que van permetre la seva penetració cultural i després es dona el començament d’un procés simbiòtic de culturació mútua i dinàmica. 

A aquesta cultura corresponen les chullpas polides, de maçoneria concertada i treballada amb patrons arquitectònics Kolla, a això s'afegeix la terrisseria consistent en l'elaboració de plats, aríbals, etc. En l'època incaica l'economia girava en l'estructura bàsica del pasturatge, agricultura, comerç, artesania relacionada amb la pràctica religiosa. 







L'organització social i política es basa en el Ayllu i el sistema de treball es basava en la reciprocitat a través de AYNI i la Minka. 

PERÍODE COLONIAL (1533 -1824) 

Al llarg d’aquest període Sillustani i Hatunkolla van passar a les pertinences del rei d'Espanya, quedant per tant sota el domini espanyol. Al període colonial, es van produint llargs processos d'aculturació. Els  espanyols van destruir i van substituir Déus, temples, cerimònies, sacerdots i d’altres símbols religiosos pel simple fet d'haver trobat una religió i una cultura que no concordava amb la que ells duien. S’ha d’afegir la desmesurada ambició de trobar or, plata i pedres precioses en tota infraestructura Kolla, raó per la qual van destruir tota construcció, temple o palau d'aquesta cultura. 

L'evidència és notòria en el mateix poble de Hatunkolla, on es troba el temple de Sant Andreu d'estil renaixentista amb el seu atri i cementiri propi de la corona. 
PERÍODE REPUBLICÀ (1824-actualitat) 
En aquest període van ocórrer grans fets com que va estar per aquí Tupac Amaru 





en la seva revolució. 

Actualment se li està donant un ús turístic.


Una de les chullpas, restaurades coberta amb la bandera nacional del Perú amb motiu dels actes oficials.





EL SIGNIFICAT DE Chullpa 

Segons el pare Ludovico Bertonio prové de la veu aimara Chullpa que significa enterrament o sàrria on es fiquen als difunts i sepultura. 

D'altra banda els bolivians li donen un significat d'una mòmia en posició fetal cobert per un teixit de palla o manera de canastra. 

PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ DE LES TORRES FUNERÀRIES 

MATERIALS DE CONSTRUCCIÓ 
Els materials utilitzats van ser la pedra, la tova, terrossos i argamassa, per a les unions es va utilitzar fang blanc i perquè no s'ensorri utilitzaven la palla o chilliwa 
EINES UTILITZADES 
Utilitzaven per al tallat de les pedres martells elaborats de roca ferruginosa i es diu que les adquirien dels rius, coneixien sobre aquestes pedres que eren molt consistents , gairebé tant com el metall. 
EXTRACCIÓ DE LA PEDRA 
Les pedreres treballades de Sillustani, ens indiquen que el tall de pedra es feia a base d'un treball de percussió que incidia en la pedra fins a uns 50cm. De profunditat procedint després a introduir boixets de fusta per a desprès mullar-los i en glaçar-se a la matinada, permetien el despreniment de blocs  de mida considerable.
Una altra forma era el d'aprofitar la caiguda de grans blocs de pedra  i els traslladaven a força de braços. Cal tenir present que en aquesta regió no hi ha arbres, per tant la hipòtesi de fer lliscar grans roques damunt de troncs, era impossible. 
TRASLLAT DE LES PEDRES 
Les fonts escrites ressalten que els antics peruans traslladaven els grans blocs de pedra amb força de braç ja que utilitzaven una quantitat considerable de persones treballant en el trasllat d'aquestes pedres per a la construcció d'aquests gegants mausoleus. 
PLANEJAMENT DE CONSTRUCCIÓ 
El planejament i la construcció dels mausoleus era un gran i ardu treball, molt especialitzat, tots treballaven en una àrea determinada existint des d'extractors de la pedra, fins els arquitectes.

PROCEDIMENT I CONSTRUCCIÓ 
L'obra començava col·locant la primera filada de pedres que era el mur de protecció que seria la base que resistiria la resta de la filades, després seguien les altres filades fins a cobrir les càmeres amb una volta, 




per col·locar les pedres es posaven rampes i la rampa pujava a mesura que avançava la mida de la Chullpa. 

TIPUS D'ENTERRAMENT 

Les conegudes comunment com chullpas que estan ubicades a la península de Sillustani i llocs limítrofs, com a Qutumbo. 

Enterraments semi soterrats 

Són les que estan ubicades a la superfície l'estructura es troba una a la part interior de la terra i l'altra part en la superfície que estan delimitades amb pedres lloses. 

SOTERRAMENTS A GRUTES 

Estan ubicats en els roquissars protegits, per algunes pedres rústiques i dretes. 

SOTERRAMENTS SOTERRATS 

Són tombes subterrànies la cavitat funerària aquesta per sota de la superfície construïdes en forma de pous amb profunditats variables. 

SOTERRAMENTS en monticles 
Construïts en petits promontoris, algunes vegades coberts amb algunes petites pedres i una mica de terra. 






TECNIQUES DE MOMIFICACIÓ:





En les tècniques de momificació, es procedia de la següent manera: 

a) Al cadàver se li s'extreien les vísceres, així com les parts de fàcil putrefacció, inclòs li extreien la massa encefàlica. 

b) Es procedia al embalsamen, emprant certes substàncies químiques i orgàniques com el calç, bàlsam de Tolú, muña i d’altres ingredients que probablement van ser herbes aromàtiques i greixos fins avui desconegudes.






c) Es col·locava el mort en posició fetal amb els membres contrets i ajustats contra el tronc. 

d) En molts casos es col·locaven fines màscares laminades o d'un altre tipus a la boca, mans, braços, etc. 







e) Es procedia amb el “enchullpamiento” o embolcall a manera d’enfardellament a càrrec dels especialistes en la matèria. 



PROCEDIMENTS EN ELS SOTERRAMENTS 

Els enterraments eren solemnes, més encara si la persona era notable o important. A la mort d'una persona, el dol es produïa immediatament i en forma contínua per diversos dies, d'acord a la seva posició social. 
El procediment de l'enterrament més comú d'acord amb els cronistes va ser: 
a) En general, les cerimònies, plors i cançons a cor duraven 8 dies. 
b) Els parents, dones i servents es tallaven els cabells al zero; cobrint-se el cos des del cap amb grans mantes. 
c) Els parents i acompanyants es vestien de negre. 
d) Es preparava prou menjar i beguda per als acompanyants. 
e) El cadàver luxosament arreglat era transportat a coll; sobre una espècie de llitera. 
f) El difunt era acompanyat al compàs de la música funerària executada al so d'una petita tinya i amb càntics tristos i malenconiosos. 
g) El difunt rebia cerimònies especials, en el gran temple obert a Sillustani, per després ser traslladat a la seva última morada. 
h) Es feien sacrificis d'animals inclosos d'humans com les dones, nens i criats del difunt perquè el servissin a l'altra vida. 



Bebe en un enterrament





i) El gran sacerdot procedia a espargir la tomba amb sang portant a terme cerimònies especials. 

j) L'enterrament del difunt, a part de les seves vestidures, mantells i teixits especials, ho feien amb tota la seva roba especial i més estimada al costat de les seves joies, 




Part de l'anomenat tresor de Sillustani


instruments de treball, armes, bastant menjar i beguda en vaixelles especials especialment treballades. 



D'altres parts interessants del jaciment:


Wacakancha: 











És l'escalinata principal situada en el sector Sillustani inca, té aproximadament una mesura de 147 metres, amb una pedra situada a la part superior la qual té petroglifs en forma espiral o d'un caragol. L'escalinata de Wacakancha esta flanquejada per restes d'una muralla de pedra que protegia el lloc. Als costats de l'escalinata podem trobar terrasses utilitzades per a la tasca agrícola, a la part superior de l'escalinata es poden albirar tres chullpas de construcció rústica. 

L'escalinata té com a funció la comunicació i ascens cap a l'esplanada. L'escalinata anomenada en llengua aimara Patapata. El 1971 Arturo Ruiz realitza treballs de descombregat i neteja el sector, descobrint part de l'escalinata. 


D'altres tipus d'enterraments

Torres Funeràries Rústiques: 

Possiblement edificades o construïdes en l'època kolla, aquestes chullpas són elaborades amb pedra pedres planes i unides amb terra i / o argila, tenen una forma circular o de con invertit o falsa volta, actualment semi conservades i en estat natural. La porta com a totes les chullpas amb direcció a l'est, els costats de la porta es denominen brancals i la pedra situada a la part superior denominada dentell. Les chullpas rústiques restaurades no tenen argila per a la unió només s'observa pedres col·locades una sobre l'altra sense cap unió.  Reprenent el camí cap al nord s'accedeix a un conjunt de chullpas circulars, pertanyents al sector Qaracachi, les quals estan sobre un promontori. Són d'època kolla, construïdes amb pedres rústiques, fang i argila. A la immediatesa hi ha nombrosos enterraments i llocs d'ofrenes que estan protegits amb pedres al seu interior ". 
Torres Funeràries Blanques: 





Torre blanca restaurada



Conegudes també com Yurac Ayawasi que significa la casa blanca del mort, situades cap al nord-oest de la península de Sillustani. ¿Perquè torres funeràries blanques? Perquè aquestes chullpas tenen la particularitat d'estar revestides amb argila blanca i palla, actualment amb buits a causa del picot. Aquestes chullpas construïdes possiblement en l'època inka, ja que compten amb pedres tallades a la base i la primera filera; alhora una de les chullpas blanques disposa d'una plataforma amb petroglifs de figura no ben definida encara que possiblement es van usar per ritus cerimonials. "En una d'elles es va trobar el cadàver d'un personatge important i de 14 persones entre homes i dones, que haurien estat sacrifica 2 per acompanyar el seu senyor", "conegut com YURAC AYAWASI es denomina així per destacar justament per la blancor de les seves paraments exteriors ".  
La Torre Funerària ciclòpia Quadrada: 






Chullpa edificada en època inka pel perfecte tallat de la pedra al lloc Ayawasi Chullpa amb planta quadrangular. La porta orientada cap a l'est. La particularitat d'aquesta Chullpa a part de la seva forma són els enormes blocs de pedra utilitzats i també es pot trobar un bloc de pedra amb dotze angles. Aquesta Chullpa té 8 blocs de pedres frontals, quatre dalt i quatre baix; les quatre de dalt tenen protuberàncies o tetons. Té una superfície convexa o plana, la façana o parament monumental unides amb gran perfecció i aquesta té una mena de fonament. Al voltant de la Chullpa es troba una gran quantitat de pedres cansades, blocs semi treballats aproximadament 40, el que denota la interrupció de l'activitat. 



Torre Funerària monumental el Llangardaix: 








"Chullpas de secció circular amb 6.50 m de diàmetre a la base i 7.20 m a la cornisa i una alçada total de 12.20 m. Aquesta Chullpa es divideix en tres parts el primer cos, la cornisa, el segon cos i la cúpula. Per a la seva construcció van utilitzar pedra volcànica i pedra andesita. La porta situada cap a l'est. En la sisena filera presenta una figura en forma de llangardaix que possiblement va ser el protector de la Chullpa, la seva càmera inferior és de pedres irregulars unides amb fang. Per a aquesta construcció les pedres tallades eren buides en les seves parts laterals de manera que en ajuntar quedés una cavitat la qual era emplenada amb argila. Actualment deteriorada a causa d'ensorrament d'una part de la cambra funerària, deteriorada pel temps. 

Denominada torre del llangardaix, per que en ella hi ha una sargantana tallada en alt relleu. Aquest animal simbolitza el lloc del silenci, tranquil·litat, meditació, ja que representa al déu tutelar que vigila la tomba, obeint el seu culte a l'esperit dels morts. És també una tomba funerària per personatges molt importants de la classe social alta. 
























Al parament exterior és digne admirar una tècnica diferent a les altres chullpas que per mantenir el seu hermetisme i seguretat, s'han tallat buits semiesfèrics en un extrem de les pedres on anava la argamassa per després ser unides perfectament sense deixar cap espaiós malgrat l'existència d'alguns pegats lítics a les cantonades ocasionats possiblement durant el transport això s'afegeix la petita entrada que dóna a la cambra sepulcral de la Chullpa el parament és de pedra treballada d e6.00 m. de profunditat sense nínxol i el seu espai és fosc. L es mòmies possiblement es col·locaven en petits altars, el seu pis i troba remogut en canvi, al costat oest de la Chullpa aquesta semi destruït i s'observen pedres amuntegades i assegurades amb ciment que corresponen a temps actuals. 



Bajoca Cerimonial: 

Conegut també com a recipient cerimonial lítica , de forma quadrada i llaurada que té un orifici possiblement usat per ritus cerimonials de fertilitat, també coneguda com la pedra de les ofrenes. 





Coneguda paca cerimonial, de forma quadrada llaurada amb certa tècnica i mestratge en pedra d'aspecte porós d'andesita, recipient que un dels seus les dues a la part inferior i central, presenta un forat a manera de desguàs. 


Aquest recipient cerimonial consta de dues parts: 

1-.recipiente o tassa 
2.-base o pedestal 

la funció d'aquest recipient va ser per fer discórrer la sang dels animals sacrificats o per a la chicha cerimonial, practiqueu en la cerimònia ritual en honor a l'esperit dels seus morts. Aquest recipient cerimonial possiblement estava col·locat al temple circular de Intiwatana. 

També cal assenyalar la roca magnètica:

Els guies i la gent del lloc t'ensenyen com "connectar amb la pedra"

Que es troba dalt de tot de l'escala que puja des de l'entrada fins la gran esplanada on hi són les Chullpas, certament una "pedra de poder"






En diversos llocs del jaciment és posible trobar pedres com aquesta.

Però tornant a les intiwatanas que és on es produeixen les experiències més interessants:

Intiwatanas: 

Intiwatanas: 
Ubicades al sector del mateix nom en què podem albirar 2 intiwatanas, una més petita que l'altra. 






La Intiwatana més gran és el lloc on s'amarra el sol, o també anomenada cercle solar ostenta tres escalinates en una porta d'accés amb direcció nord-est, amb una plataforma externa i amb un diàmetre aproximat de 13 m; compta amb 48 pedres col·locades en forma vertical actualment deteriorades, la pedra més gran té aproximadament 60 cm d'altura: per la ubicació de la porta es podria pensar que és un centre cerimonial propiciatori per a l'agricultura. Van utilitzar per a aquesta construcció la pedra andesita. 
Hi ha un gravat d'un explorador anglès de finals del S.XIX:


Avui en dia el seu estat es molt diferent, malauradament:



La Intiwatana de menor grandària té un diàmetre de 9 m aproximadament i està feta també amb pedra andecita. 


Segons sembla podrien formar part d'un conjunt, encara més ampli:



Existeixen testimoniatges d'haver tingut dues fileres de pedres toscament treballades. L'obertura és de 46 centímetres d'ample. La pedres, a banda i banda de l'entrada tenen orificis a la part superior. La funció del cercle seria de sòcol que protegeix la base del mur d'un habitatge, possiblement d'una persona important. 
A la península de Sillustani podem trobar 4 cercles de pedra o intiwatanas elaborades amb la mateixa pedra andecita.
A més dels dos o tres que estem veient, hi ha d'altres:





La paraula Intiwatana ens duu irremisiblement a Machu Pichu, la sagrada pedra d'aquell centre cerimonial i darrer refugi dels Inques davant la "conquesta" dels espanyols:


Els que la conegueu sabeu que certament és una "pedra de poder" que emiteix una sútil energia:



malgrat que ara no és permés de tocar-la, tothom acosta les seves mans per a captar-la, jo vaig aprofitar un moment de distracció dels vigilants per a carregar el cristall de quars que sempre duc a aquests llocs.








Però l'experiència a la Intiwatana de Sillustani, no va ser d'aquest estil. Diguem d'entrada, que quan arribes a un lloc com a Machu Pichu, tot el que has llegit, tot el que t'han explicat, tot el que penses, et predisposa a "sentir alguna cosa". Centenars de milers, potser, millions de persones al llarg dels anys van deixant en aquesta pedra, en aquell lloc sagrat, part d'ells mateixos i efectivament, la pedra ho recull, en forma d'una subtil vibració energètica que és capta a la punta dels dits. A més a més, centenars de "guiris" -com jo mateix-, mamas cridant els seus fills: -no toquis aixó!, vina cap aquí!-, la parelleta de jovenets empenyen-te per a fer-se la "afoto", els vigilants cansats que fan mala cara, el nodrid grup de turistes alemanys que és preparen per assaltar tot l'espai disponible, en fi, tot alló que coneixem dels llocs de turisme de masses, no afavoreix gens, un estat de concentració suficient -almenys en el meu cas-, com per a gaudir d'una experiència més profunda.
Pel contrari, a Sillustani, 





estavem sols, no teniem idees preconcebudes, de cap mena, no estavem preparats per a rebre el que ens va succeïr.
Quan ja acabàvem, el recorregut per la necròpolis, de baixada per anar al cotxe, la guia ens comença a parlar de les Intiwatanes, en acabar ens assenyala el punt central de la més gran i ens recomanà que ens posem de peu amb els braços estesos en creu, amb una mà cap el centre i l'altra cap el costat contrari:



Immediatament vàrem sentir una força càlida, com un corrent d'aire que sorgia de la terra cap a l'aire i que gairebé anul·lava la tendència del braç a caure per la força de gravetat. Però en realitat no era aire calent, no s'aixecava pols, ni la roba tremolava, si haguéssim tingut un paper a les mans no hauria volat cap a dalt, no era una altre cosa. Una vibració, sostinguda, profunda que a poc a poc, t'anava omplint no de calma, més aviat de plenitud, de força física. Al cap d'una estona em vaig posar dempeus damunt del centre, d'aquesta mena de vòrtex, amb els braços deixats anar al costat del cos, respirant profundament tractant de concentrar-me en les sensacions que m'estaven succeint. 




Amb la mateixa rapidesa, des de la planta dels peus, fins la coroneta, la càlida vibració s'apoderà de mi, m'havia convertit en una mena de tub per l'interior del qual transcorria impertorbable aquesta energia des del terra fins al cel, i més enllà. Mentre sentia el batec del meu cor, amb els ulls tancats, aïllat, ensimismat, tractava de fer-me conscient del que estava vivint, però era com si li estigués passant a una altre persona, en realitat, jo m'havia perdut en la sensació de l'energia traspassant-me. 
Cap visió, ni del passat, ni del futur, ni colors, ni cintes de llum envoltant-me; cap veu, ni missatge, ni anunci de cap missió, cap revelació mística o de presència espiritual. Una experiència absolutament física, tangible, real i compartible, experimentable individual i col·lectivament com podria descobrir molt més endavant quan investigués sobre el lloc i el fet.




No sé quanta estona vaig estar-me allà... després vaig sentir la veu de la guia que ens deia que havíem de continuar.
No sense pesar, incrèdul, astorat, sorprès, vaig abandonar el recinte de les Intiwatanes, sense deixar de preguntar-me que m'havia succeït... han passat cinc anys i encara no puc respondre.
Entre les coses que si he trobat, es que d'altres persones han viscut també experiències "fora del normal" a Sillustani. Una d'elles ha estat David Icke,  aquesta mena de profeta de la Conspiranoia, amb el que fins aquest moment no he tinc precisament gaires afinitats.





David Icke:



Al febrer de 1991, en ​​el seu viatge al Perú, va visitar el territori pre-inca de Sillustani,   prop de Puno.   





Es   va sentir atret per un gran monticle de terra, a la part superior del qual hi havia un cercle de pedres. Mentre estava en el cercle, sentia els seus peus atrets   per la terra com per un imant, i l' impuls d'estendre els seus braços. Els seus peus van començar a vibrar i cremar, i el cap se sentia com trepada. Dos pensaments van penetrar en la seva ment. En primer lloc, "la gent   va   a estar parlant d'això en 100 anys ", i, a continuació," s'acabarà quan   sentis la pluja ". El seu cos va començar a tremolar com si estigués connectat a una presa de corrent, i les noves idees van començar a abocar en ell. El temps va deixar de tenir sentit, i no té idea de quant temps es va quedar allà amb els braços estesos. Llavors va començar a ploure, i l'experiència va acabar tan sobtadament com havia començat. Ell ho va descriure més tard com una explosió de la kundalini ascendint per la seva columna vertebral, activant el seu cervell i chakres, provocant-li una pujada en el nivell de consciència.
Es evident que cadascú ho explica d'acord amb el seu nivell d'experiència, però les similituds essencials són evidents.
Han passat gairebé cinc anys, i no, no tinc cap resposta per explicar el que vaig viure. Algunes vies d'interpretació ja han anat sortint al llarg del text, només puc deixar el testimoni de la pròpia experiència.
Qui sap si entre els lectors hi haurà algú que podrà explicar aquesta experiència.
De moment, només en cal recomenar-vos que, si algun cop penseu en viatgar a Perú, que tingueu en compte Sillustani,  prop de Puno. Em fa por que amb tanta reconstrucció s'hagin carregat l'"esperit" de les Intiwatanes. Confiem en que no sigui així, dons seria una gran pèrdua per tot els cercadors de la veritat.

Com sempre, espero que us hagi estat útil i interessant.