dissabte, d’octubre 11, 2008

NADA BRAHMA

EL SO ES DÉU.





La música, com la lectura forma part de les meves activitats preferides, afortunadament de tant en tant, encara em quedo astorat davant d’alguna magnífica obra literària recent descoberta, o d’una peça musical que te un “so de veritat” i per un temps, més o menys llarg, visc amb intensitat el llibre o el disc, en un procés d’enamorament que dura fins que apareix un altre que els substituirà. No, no l’oblidaré, sinó que s’incorporarà a la meva llista de favorits i crec que de tant en tant, retorno a ells, així he rellegit varies vegades alguns llibres i escolto encara, música que em va agradar fa molts, molts anys.
Un dels fenòmens musicals que més em va impressionar ja fa una bona colla d’anys, va ser escoltar els jocs de veus de l’Harmònic Choir, en particular, del seu espectacular disc “Hearing Solar Winds” un autèntic “best seller” d’allò que per entendre’ns catalogaré de “world music” tot i que és tracta de quelcom inclassificable, amb centenars de milers de còpies venudes arreu del món i del que podeu escoltar -i veure- un fragment en el següent vídeo:
David Hykes i l’Harmònic Choir: “Arc Descending”





No puc recordar quan el vaig descobrir, deuria de ser allà pels començaments dels anys 80 i immediatament va passar a ser un dels meus preferits, company de moltes meditacions i excursions psíquiques, de les que em confesso fervent partidari. Un pas més en la meva devoció per aquest tipus de música va ser escoltar-la el cinema, com a fragment de la banda sonora d’una pel·lícula que llavors – i avui encara- em va semblar excepcional: “Baraka”, segur que tots els qui heu vist la pel·lícula us recordareu, no es aquesta l'escena que cercava però de segur que us agradarà recordar-la:







Posteriorment m’he fet amb bona part de la seva discografia i no deixa de fascinar-me.
Internet, molt més tard, va acabar per permetre’m un coneixement més profund de l’Harmònic Choir i la meva admiració no ha parat de créixer...





David Hykes, nascut l’any 1953 a Nou Méxic (USA) que s’interessà per la música del Tibet i de Mongòlia. Fundador allà per l’any 1975 del conjunt musical Harmònic Choir, allò que el va captivar i que ha dedicat la seva carrera va ser el cant “Khöömi”, o de gola, en el llenguatge dels pobles de Tuva, d'on és originari, i del que a arribat a ser un virtuós reconegut internacionalment, tant pels seus concerts, recitals i discs, xerrades i conferències, com pels seus seminaris i cursos arreu del món.
Explicada de manera molt senzilla, amb aquesta tècnica, un cantant pot produir dos o més notes a l’hora, una nota fonamental i les seves harmòniques aïlladament, així la veu esdevé una mena de prisma sonor que “refrecteix” el so descomponent-lo en els seves diverses tonalitats. Ja sé que és molt difícil fer-se una idea mental, és fa difícil d’explicar, però ho comprendreu bé si heu escoltat el fragment de l’Harmonic Choir reproduït anteriorment. El cant harmònic permet escoltar dues veus simultàniament, és a dir, produir de forma neta i deliberada un so de base i alhora un so continu o una melodia (en certa manera similar al que es pot assolir fent fregar un got de cristall), o potser en aquell instrument inventat per Benjamin Franklin, l’arpa o harmònica de cristall, per que recordeu com sona podeu veure:
HArmònica de cristall Benjamin Franklin






El Cant Köömii, per raons tècniques i de dificultat, requereix per part dels seus intèrprets d'una gran dosis de concentració i atenció.
En la meva opinió, l’excepcionalitat del cant Khöömi no és deu només als resultats d’un determinat virtuosisme artístic, o d’una especial habilitat tècnica que amb dedicació i paciència hom pot arribar a assolir, sinó que és degut, principalment, a la seva capacitat per transmetre als ocasionals oïdors, una qualitat diguem-ne “espiritual”.
Així, en aquelles freqüències “especials”, provocades per la coincidència de varies notes, i en particular en aquelles de tonalitats més cristallines –les més belles, en la meva opinió- hi sento quelcom molt similar a allò que és pot experimentar en determinats estats meditatius, o Estats Xamànics de Consciència (ECC), d’aquesta manera la música originada pel cant Khöömi pot ser una ajuda per aquestes activitats.
Veus de savis antics i contemporanis, han entonat aquest cant natural per a l'home, un cant que àdhuc es practica a Mongòlia per xamans de la tradició i també en el Tibet. Actualment s'està estenent per occident com una forma de cant terapèutic, ja que la seva vibració, te funcions sanadores i equilibradores del nostre sistema biopsíquic.
A través d'aquesta tècnica s'aprèn a conèixer exactament la part del cervell que cal fer vibrar i els seus principals efectes es refereixen abans de res a la concentració i a l'equilibri psicològic.
És una forma de canta xamànic perquè cura i ens connecta directament amb els regnes cristal·lins i subtils de la ment, aportant equilibri i pau.
Anomenem Cant Harmònic al so que resulta de fer "ressonar" la nostra veu pròpia en l'exacte punt mig entre les oïdes: és a dir l'oïda interna. Aquesta energia activa la fibra òptica en el centre del cervell produint-se així una veritable unió entre la llum i el so, la unió dels dos hemisferis, que pot donar pas a la visió i a l'escolta global. Quan comprenem i activem aquesta manera d'expressió del so, trobem un nou i vast univers intern amb una infinitud de possibilitats que poden resumir-se en una: l'assoliment d'un estat d'harmonia i pau que ens guareix i ens revitalitza.
És una forma de tornada a la nostra totalitat. Totes les cultures han desenvolupat la ciència del so, el so sagrat que esta vinculat amb l'experiència espiritual.
Tenim la necessitat de restablir constantment el nostre equilibri interior, d'aprendre, d'escoltar al nostre cos i trobar el lloc del silenci. El cant és una de les maneres mes directes de fer-lo, perquè el so és la força mes subtil i fonamental de la naturalesa. A l'entonar el cant entrem immediatament en l'estat de silenci interior, la clau mestra que ens obre el portal de tots els misteris, l'avantsala per a transcendir.
D’altres pobles practiquen aquesta mena de cant harmònic, també a Europa hi tenim alguns exemples, les veus búlgares, els cants tradicionals ibicencs, també podríem reconèixer-lo en aquestes Polifonies Corses:




El mateix David Hykes és conscient de la capacitat transcendent d’aquest cant, i ens diu: “La Cosmologia contemporània – l’estudi de l’Univers considerat com un tot ordenat- ens parla entre d’altres tems, del moment original de la Creació. Jo proposo que s’anomeni aquest moment inicial com “El Gran So”, doncs l’antic terme Big Bang –la gran explosió- està feta a mida de la imatge de violència i soroll predominants de la nostre cultura. En el moment del Gran So, forces desconegudes van crear l’Univers. El so i la reverberació d’aquella primera nota de la qual l’expansió i l’eco no han cessat fins avui, és allò que anomenem la Creació i que els científics anomenen la radiació de fons. Podeu escoltar alló que els astrofísics anomenen el So del Big Bang, en el nº 39 de la llista de reproducció que teniu al costat.
Escoltem les veus búlgares:
Legend (Bulgaria)





L’ésser humà és una mena d’instrument que recull aquestes impressions i les transforma, una antena viva i sensible a les influències de tot l’espectre d’energia. La sordesa i el soroll en que estem immersors ens impedeix de ser veritablement receptius. Per això hem de trobar un silenci que ens faci sensibles als senyals fonamentals que ens ajudin en el nostre desenvolupament i hem d’aprendre a escortar-les. Utilitzo el terme escoltar, significant la totalitat de la nostre receptibilitat als senyals, sons, ones i impressions de tota mena. Per a poder escoltar millor, hem de trobar un estat interior molt més silenciós, d’aquesta manera, l’escolta pura seria una receptivitat de la persona sencera, del cos, de la ment i de l’esperit”.
La relació entre música i esperit és per tant quelcom que val la pena de considerar detingudament. Veiem el qual ens diu Joachim Ernst Berendt, músic, crític de jazz, autor d’un dels llibres sobre la música contemporània més reconeguts internacionalment i que podeu trobar aqui:
"http://www.cuantolibro.com/llibre/32879/El-Jazz-+-De-Nova-Orleans-AL-Jazz-Rock.html"
“El Jazz - De Nova Orleans al Jazz Rock”, destacat coneixedor de les tradicions musicals a les diverses cultures, compositor de la famosa obra “Nada Brahma”, Berendt pregona la tornada a l'home oïdor, a aquell que, de manera viva, activa, pot escoltar entre les vibracions musicals els ecos d'un poder diví, creador. Aquesta potència del so, d’allò musical, és la que comencem a entreveure a través de la indagació de Berendt, que inicia la seva obra recordant-nos a un antic poeta persa: "Hafiz, un dels grans poetes de l'antiga Persia, conta la llegenda següent: “Déu va fer una estàtua de fang. Va modelar el fang a la seva semblança. Volia insuflar ànima a aquesta estàtua. Però l'ànima no es deixava atrapar. Doncs resideix en la seva naturalesa el desig de ser volàtil i lliure. No vol estar limitada ni lligada. El cos és una presó, i l'ànima no vol entrar en aquesta presó. Llavors Déu va demanar als seus àngels que toquessin música. I al tocar els àngels, l'ànima es va sentir extasiada. Volia experimentar la música d'una manera més directa i clar, per això va entrar al cos. Hafiz diu així: “La gent diu que l'ànima, a l'escoltar aquesta cançó, va entrar al cos. Però en realitat l'ànima mateixa és la cançó".
I continua: “Però resulta encara més meravellós el que significa. Doncs ella ens explica dues lleis. Una d'elles és que l'ànima és lliure per naturalesa i la tragèdia de la vida és la presència d'aquesta llibertat. L'altra significació de l'antiga llegenda persa radica que l'única raó per la qual l'ànima va penetrar en el cos de fang i matèria morta va ser, precisament, perquè volia experimentar la música de la vida”.
Sempre descobrim una cosa: el llenguatge ¨sap¨ més que els que parlen. Les dues primeres oracions de la llegenda del savi poeta Hafiz diuen així: “Déu va fer una estàtua de fang. Va modelar el fang a la seva semblança”. Aquí tornem a trobar la paraula ¨Ton¨ (to, fang) en les seves múltiples accepcions. El alfarer modela el fang (Ton) i sorgeix una estàtua. El músic modela el to (Ton) i sorgeix la música. Déu modela el to o el fang (Ton) i sorgeix el món. En cada cas és el “Ton” la matèria primitiva, el component primitiu del que anomenem creació: tensió primitiva. De nou: el grec tovos, que significa també: tensió. Al principi va ser el to. El to com a logos.
Ja hem parlat sobre això: El ¨faci's¨ de Déu al principi de la història judeocristiana de la creació va ser alhora, en primera instància, to i so. Els sufís, els místics de l’ Islam, saben que Déu va crear al món a partir del so. Sagues i mites, llegendes i contes on el món es va iniciar com a so existeixen en molts pobles de la Terra.
A l’antic Egipte era el “Sol cantant”, qui va crear al món per mitjà del seu ¨crit de llum¨. En un antic text egipci se’ns diu que va ser ¨la llengua del creador¨ la que va donar vida a “tots els déus i a tot el que existeix. . . Atum i tot el que és diví s’automanifesten en el pensament del cor i en el so de la llengua. Resulta concloent el fet que en l'escriptura jeroglífica egípcia el signe de “llengua” signifiqui també “paraula”.
La llengua és la que forma el so que, al seu torn, porta la paraula. Segons una altra tradició egípcia, va ser Thot, el Déu de la Paraula i l'escriptura, de la Dansa i de la Música –i de la saviessa-, qui va crear el món per mitjà de la seva “riallera paraula”, repetida set vegades. Berendt ens ampliarà la seva investigació cap al lloc de la música en algunes creences religioses africanes i hindús, i fins i tot en el Timeo de Plató: ¨En gairebé tots els pobles del món, la música i el diví es troben en estreta relació. Molts ragues (les escales de la música índia) posseeixen un sentit religiós. ¨En l'Índia, Prayapati, el déu vedic de la Creació, és ell mateix himne i cançó. ¨Els ritmes -segons es diu- són els seus membres¨, és a dir, són els membres del déu que ha creat el món. Sobre el déu Brahma es diu: ¨Va meditar cent mil anys, i el resultat de la seva meditació va ser la creació del so i la musica.¨ Per tant, el primer acte creatiu va ser la creació del so. Tot la resta va ocórrer a continuació i gràcies a ell.




En el Timeo, el famós diàleg de Plató, es diu que el creador del món va compondre l'ànima universal -el que en Plató significa la idea del cosmos- d'acord a proporcions i sèries numèriques musicals.
Podeu escoltar la peça Nada Brahma de Sheila Chandra, en el nº 38 de la llista de reproducció que teniu al costat.
1 de 4.

NADA BRAHMA II

(2/4)


En la imaginació de molts pobles de la Terra va ser Déu, o diversos déus, els qui van crear originalment la música, que d'una manera o una altre van donar a conèixer a l'home, Segons el relat d'un vell monjo bramànic, Theo Meier i Ernst Schlager van escriure la següent llegenda balinesa: ¨Una vegada estava assegut el déu Shiva en la muntanya Mahameru... De sobte va escoltar a la llunyania dolços tons com mai abans havia escoltat. Va cridar al seu costat al savi Narada para enviar-lo a les ermites del Himàlaia amb la missió de investigar d'on procedien aquests tons. Narada es va posar en camí i, finalment, va arribar a l'ermita del savi Dereda. Allí sonaven els tons amb més força. Va entrar. L'ermità li va explicar que, de fet, aquests tons meravellosos tenien el seu origen en el terreny on es trobaven. L'ermita estava envoltada per un bosc de bambú. Ell havia perforat i lligat les canyes de bambú. Quan el vent passava pels forats, ressonaven els tons més dissimilis. Havia quedat tan meravellat del seu descobriment, que va lligar a un arbre tot un seguit de canyes de bambú, com si anés un “sunari” -un instrument semblant a un arpa eòlica-, amb l'única fi de produir constantment un bell so¨.
Com sona?, vegeu i escolteu la d’Ozark Mountain:





¨Narada va retornar al costat del déu Shiva i li va informar el que havia vist. Shiva va decidir, llavors, que aquest instrument de bambú seria la base de la música en Bali. Amb ella es donaria als homes la possibilitat d'honorar als déus i d'agradar-los d'una nova manera. I això ho saben els sacerdots balineses.
En la mitologia japonesa, el sol, a diferència d'altres mitologies, és femení. La deessa sol japonesa és Amaterasu. L'antiga estirp imperial de l'Imperi del Sol Naixent es creia descendent d'aquella deessa.
¨Una llegenda particularment emocionant sobre la creació del món a través del so i la música prové de Japó. ¨Al principi regnaven les tenebres. Amaterasu, la deessa del sol, no regnava encara en el cel. Vivia en una caverna. El món era fred, inhospitalari i estava sense vida. Llavors la deessa va prendre sis arcs enormes, els va reunir i va crear així la primera arpa. En ella tocava belles melodies. Atreta per aquesta música, va aparèixer l'encantadora nimfa Ame-No-Uzume. Entusiasmada amb les seves melodies, va començar a ballar i, finalment, també a cantar. La deessa solar Amaterasu va voler escoltar millor la música que venia des de la llunyania. Per això va treure el cap per l'entrada de la seva caverna i, en aquest mateix instant, la llum va enllumenar el món. El sol es va fer visible i sensible. Flors, plantes i arbres van començar a desenvolupar-se. Els peixos i ocells, els animals i els homes van trepitjar la Terra plena de llum. Però els déus van acordar des de llavors conrear el cant i la dansa, perquè la deessa del Sol no retornés mai a la seva caverna. Ells sabien que si bé la vida s'havia iniciat gràcies al Sol, no obstant això, sense la música dels sis grans arcs en forma d'arpa i sense el cant de la nimfa Amè-Uzume mai hauria abandonat la deessa del Sol, Amaterasu, el seu tron celestial. S'hauria quedat eternament en la seva cova. I, aquesta va ser la raó, per la qual amb la música i la dansa, va començar el món.
A la Xina, existeix la història del gran taoista Huan Yi, qui no només va ser un savi il·luminat, sinó també un meravellós flautista. Un dignatari taoista es va assabentar que Huan Yi es trobava de viatge per les proximitats i va enviar un missatger amb la petició que vingués a veure'l per a compartir amb ell la seva saviesa. Llavors ¨Huan Yi va descendir del seu vehicle, es va asseure en una cadira i va tocar tres vegades la flauta. A continuació va tornar a pujar al cotxe i va partir¨. Els dos no van intercanviar paraula, però el dignatari -segons narra la tradició- es va convertir en un savi a partir d’aquell moment.
Deia Hazrat Inayat Jan comentant la història: ¨La música és meditació. I la meditació és música. I la inspiració que trobem en la meditació, la podem experimentar també en la música¨.
Alexandra David-Neel va ser una famosa viatgera, una de les primeres a explorar la regió del Tibet. Allí, va recórrer multitud de temples i va conèixer a molts monjos. Alguns d'ells savis. Com el cas de l’anomenat “mestre del to2, ¨Se li donava el nom de “mestre del to” a un savi ancià, que Alexandra David- Neel va trobar en un apartat monestir, en algun lloc de la frontera xinès-tibetana del Himàlaia. El Lama explicava als viatgers: “Sóc el mestre del to. A través del to puc matar als vius i despertar als morts...Tots els éssers, totes les coses que fins i tot semblen sense vida, donen tons. Cada ésser i cada cosa aporta un to especial, un que li és particular. No obstant això, aquest to es transforma segons els diferents estats pel que travessa l'ésser o la cosa que ho produeix. Com?
Els éssers i les coses són conglomerats de petites partícules que ballen i produeixen els tons amb els seus moviments. Els ensenyaments diuen: “Al principi va ser el vent. Amb els seus remolins va formar els “gjatams”, les formes primitives i l'origen del món. Aquest vent sonava i així va ser que el to va formar la matèria. A través dels tons d'aquests primers gjatams, van sorgir altres formes que, al seu torn, amb la força dels seus tons, van produir noves formes. I això no és simplement un conte d'èpoques llunyanes, sinó que segueix sent així. El to produeix totes les formes i éssers. Vivim pel to.¨

Aquí podeu escoltar el que els astrofísics anomenen el So del Big Bang, el Gran So diriem:

http://faculty.washington.edu/jcramer/BBSound.html
També en la lista de música que teniu al costat amb el nº 39.

Com Déu va crear el món a partir del so i com el so i la música van ser donats als homes pels déus, serà sempre la música, en els seus sons, on l'home trobarà la clau de la voluntat de la divinitat i del sentit de la creació.
Però això són molt més que llegendes més o menys boniques. El científic suís doctor Hans Jenny va passar deu anys de la seva vida observant i fotografiant els efectes del so en la matèria inorgànica. Solia posar aigua i altres líquids, plàstics, engrut i pols sobre plats d'acer als quals feia vibrar amb freqüències distintes. Gran part d'aquest treball estava inspirat en el de Ernst Chadldni, un científic del segle XVIII que posava grans de sorra sobre un vidre i els feia vibrar amb un arc de violí. La sorra adquiria així les formes més belles i simètriques. Veiem-ho:
Experiment de Cimàtica 1






Algunes de les fotografies dels experiments, en imatges de qualitat:

Els experiments de Jenny han permès que la comprensió de la relació entre so i forma donés un salt quàntic cap a endavant. Entre els centenars de fotografies que tant ell com el seu equip van prendre hi ha algunes que semblen estrelles de mar, òrgans humans, bacteris microscòpics i vida subaquàtica.
Però, perquè apareixen aquestes formes?
Quan es fa vibrar una superfície (de vidre, metall o la superfície de l'aigua) aquestes vibracions es difonen en totes direccions amb la mateixa intensitat.
El só i l’aigua:






Degut al fet que totes elles es produeixen de la mateixa forma, aquestes ones són iguals en qualsevol de les direccions en que es separin. Quan una o més d'aquestes ones sonores idèntiques es troben, s'anul·len unes a les altres. El lloc on coincideixen es diu punt de trobada. La sorra que jeu en la làmina que vibra se sacseja amb les vibracions. S'acumula en les zones que no vibren (els punts de trobada) i d'aquesta forma apareix el dibuix en línies. Així es va descobrir la forma tridimensional del so.





¨Com Déu va crear el món a través del so, per això tota la música es remunta a Déu i als déus. Per aquesta raó, tota la música és -en primera instància- una lloa a Déu. Aquest pensament impregna també totes les concepcions musicals dels pobles de la Terra.
De la llum, del So, sorgeix tot el que coneixem, sent el so el principal agent pel qual gira la roda de la naturalesa. La literatura i les escriptures de totes les nacions antigues i les grans religions, donen testimoniatge de l'eficàcia del so en tot el que és tangible i visible. El so o "paraula original" posa en vibració "la matèria de la qual estan fetes totes les coses", i inicia l'activitat atòmica com vibració. El so del pensament i el de la veu es projecta al món i retorna altra vegada, convertit en la realitat que vivim.
Un dels cantors que millor ha resumit en paraules aquest pensament de la forma més bella és el salmista, que es troba en la poesia - i la música!- jueva i cristiana. Fa milers d’anys va compondre els quatre últims cants dels Salms -del 147 a 150- els següents versos, que han inspirat als músics i compositors a través dels segles -des de Juan Sebastián Bach fins a Duke Ellington-
Canteu a Yavé un cant nou...
Lloïn el seu nom amb la dansa,
toquin per a ell l'arpa i la cítara...
Lloeu a YAvé en el seu santuari,
lloeu-lo en el seu august firmament,
lloeu-lo per les seves grans meravelles,
lloeu-lo per la seva immensa majestat.
Lloeu-lo amb so de corneta,
lloeu-lo amb cítara i amb arpa,
lloeu-lo amb dansa i amb tambor,
lloeu-lo amb cordes i amb flautes,
lloeu-lo amb címbals sonors.¨
Aquest podria ser un bon exemple de pregària:
Sirius: Digdiridoo, Cuencos de cristal, Cantos armónicos.







Canto Khöömii.
Desafiant els límits de l’enginy vocal, els cantants d'harmònics poden crear sons distints del que estem habituats a escoltar, emetent dues línies musicals simultàniament. Des de les escarpades cims que s'entrecreuen amb els prats del sud de Sibèria i els boscos taigà de Tuva, la primera impressió és d'un silenci pur tan enorme com la terra en si mateixa. Gradualment l'oïda s'habitua a l'absència d'activitat humana. El silenci es dissol en una simfonia subtil de brunzits, balits, barbotejos, piar, xiulades - la nostra taquigrafia onomatopeica per als sons d'insectes, bèsties, aigua, ocells, vent-. La polifonia es revela a poc a poc, els seus colors i ritmes giren i reverberen.
Els tuves són una nació en el sud de Sibèria. Els tuves han desenvolupat una peculiar forma de cant, anomenat Khöömii, expressió que és la paraula mongol per a designar a la gola. En aquest cant s'emeten dues notes al mateix temps; la seva sonoritat és aguda i gutural. I a més d'una qüestió específicament de tècnica musical, en el cant tuvan es també una manifestació cultural vinculada amb creences religioses i animistes.
Podem veure una interpretació de la cantant Tuva Shainko en la que recrea els sons de la taiga:





"Segons el animisme Tuvan, l'espiritualitat de muntanyes i rius es manifesta no només per la seva forma física i posició sinó també pels sons que produeixen o poden ser fets per a produir per éssers humans. L'eco d'una roca, per exemple, pot ser impregnat d'empremta espiritual. La gent pot assimilar el poder d'alguns animals imitant els seus sons. Entre els pastors de Tuva, emular els sons ambientals és tan natural com parlar. Aquest cant gutural és transmès igual que una llengua per tradició oral...
La popularitat de cant harmònic entre els pastors Tuvan sembla haver provingut d'una coincidència de cultura i geografia: d'un costat, la sensibilitat animista enfront de les subtileses de so, sobretot el seu timbre, i d'altre costat, la força que aquest so és capaç de projectar sobre l'obert paisatge de l'estepa". Per als pastors seminòmades de Tuva, el paisatge els inspira una forma de la música que es barreja amb aquests murmuris ambientals.
Envoltat d'un anell per muntanyes, lluny de rutes principals comercials i aclaparadorament rural, Tuva sembla un congost musical, un registre viu d'un món protomusical, on sons naturals i humans es barregen.
El Cant Harmònic és una notable tècnica en la qual un únic cantant produeix dos tons distints simultàniament. Un to és un baix, el diapasó fonamental, similar al bordó o so base d'una gaita. El segon és una sèrie d'harmòniques semblances a una flauta, que ressonen per sobre del bordó, i que poden ser estilitzats melodiosament per a representar sons com el cant d'un ocell, els ritmes sincopats d'un rierol o el ritme del trotar d'un cavall.
En les llengües locals, el terme general per a aquest cant és khöö millor Khöömii la paraula mongol per a "la gola". En espanyol comunament diem com Cant Harmònic o Canto gutural. Alguns músics contemporanis occidentals també han dominat la pràctica i l’anomenen “el cant d'insinuació”.
Aquesta música és una part d'una cultura expressiva i un artefacte de l'acústica de la veu humana. L'intent per comprendre aquesta tècnica ha estat un desafiament per als estudiants occidentals de música.



LLEGENDES DE TUVA



A Tuva, les llegendes sobre els orígens del cant de gola, afirmen que el gènere humà va aprendre a cantar de tal manera fa molt, molt de temps. El que intentaven aquells primers cantants era duplicar sons naturals els timbres dels quals, o colors tonals, eren rics en harmònics, com l'aigua cabalosa o vents que murmuren. Encara que la gènesi veritable del cant de gola tal com es practica avui en dia, sigui fosca , la musica dels pastors de Tuva, va connectada a una antiga tradició animista en la qual els objectes naturals i fenòmens tenen ànima o són habitats per esperits. Segons el animisme Tuvan, l'espiritualitat de muntanyes i rius es manifesta no només per la seva forma física i posició sinó també pels sons que produeixen, o que poden ser reproduïts per éssers humans. L'eco d'una roca, per exemple, pot ser impregnat d'empremta espiritual. La gent pot assimilar el poder d'alguns animals imitant els seus sons, etc. Entre els pastors de Tuva, emular els sons ambientals és tan natural com parlar.
Aquest cant gutural és transmès igual que una llengua per tradició oral, de pares a fills, o de mestre a aprenent. Un percentatge gran de pastors masculins pot cantar harmònics, encara que no tots siguin perfectament melodiosos. Antigament existia el tabú que les dones no havien de fer aquests harmònics doncs podria causar-los infertilitat. Afortunadament s'està superant actualment aquest absurd tabú i moltes dones joves comencen a practicar la tècnica també, com podem veure en aquest video en que intervenen junts Huun Huur Tu un dels millors grups tuvans i Shainko.





La popularitat del cant harmònic entre els pastors Tuvan sembla haver provingut d'una coincidència de cultura i geografia: d'un costat, la sensibilitat animista enfront de les subtileses de so, sobretot el seu timbre, i d'altre costat, la força que aquest so és capaç de projectar sobre l'obert paisatge de l'estepa. De fet, fins a fa dues dècades era rara l'existència de concerts perquè la major part de Tuvans considerava la música com una part de la seva casa.
Però ara conjunts professionals han arribat a l’èxit, i són els cantants favorits, fins i tot per a molts joves i esdevingut símbols d'identitat nacional i cultural. La major part de les pràctiques virtuoses de cant harmònic es concentra en Tuva (ara oficialment anomenada Tyva), una república autònoma dintre de Rússia per la seva frontera amb Mongòlia, i en el límit de la regió de Altai, Mongòlia occidental.
Un d’aquests grups d’èxit es Huun Huur Tu, interpretant una melodia tradicional molt popular:
Kongorei








Però els harmònics guturals també poden ser escoltats en llocs dispars d'Àsia central. Entre els Bashkirs, poble de llengua turca als Urals, els músics canten harmònics en un estil anomenat uzliau. Cantants èpics a Uzbekistan, Karakalpakstan i Kazakstán introdueixen el Cant harmònic amb poesia oral, i certes formes de càntics budistes-Tibetans destaquen un harmònic únic reforçat o sostingut sobre un diapasó fonamental.

NADA BRAHMA III

(3/4)

Més enllà d'Àsia, l'ocupació d'al•lusions vocals en la música tradicional és rara, però no desconeguda. Apareix, per exemple, en el cant de dones Xhosa a Sud-àfrica i, en un cas insòlit d'improvisació musical, en les cançons de vaquer dels anys 1920 del cantant texà Arthur Milers, que va substituir la seva habitual manera de cantar a la tirolesa per Cants harmònics.
Com podem escoltar aquí:




Aquests sons van ser poc documentats fins a fa una dècada, quan Tuvan i la música mongol van començar a arribar a una audiència mundial. Segons ens explica la Revista Scientific American en un estudi sobre els cantants Tuva: “La millor manera per a tractar d'explicar el procés pel qual sorgeixen harmònics vocals és el model de la font de so amb un filtre. A partir de la font d'aire dels pulmons, aquesta energia crua, és filtrada mitjançant les formes en la boca, en els llavis, i amb diferents posicions al pronunciar vocals o consonants.
Els plecs de la laringe fan de filtre per al corrent d'aire que arriba suau però fermament des dels pulmons. La boca modela la pressió d'aire fent-la oscil•lar en una freqüència fonamental o diapasó. Els harmònics ocorren en els múltiples de nombres sencers de la freqüència fonamental. El més baix fonamental en el repertori d'òpera, per exemple, és una nota de C baixa, la freqüència convencional de la qual és 65.4 hertz; els seus harmònic són 130.8 hertz, 196.2 herzis etcètera. La força dels harmònics disminueix la seva pujada de freqüències, de manera que la intensitat cau 12 decibels (un factor d’ aproximadament 16 en l'energia acústica) amb cada vuitena més alta. El segon component del model de la font amb filtre, l'extensió vocal, és bàsicament un tub pel qual el so viatja. L'aire dintre de l'extensió no és un mitjà passiu que simplement transporta el so a l'aire exterior. Té les seves pròpies propietats acústiques en particular, una tendència natural de ressonar en certes freqüències. Com el so xiulador fet bufant a través del cim d'una ampolla, aquestes ressonàncies, conegudes com harmònics, són posades en moviment mitjançant els plecs vocals. El seu efecte ha d'amplificar o ressaltar el so, transformant un brunzit bastant avorrit en una polifonia significativa de tons.
Esculpir el so no acaba una vegada que arriba a la boca. Quan l'ona arriba a l'exterior, perd l'energia i s'estén sobre un àrea major i posa l'aire en moviment. Aquesta filtració externa, coneguda com la característica de radiació, excita freqüències inferiors i fa ressonar freqüències mes altes formant harmònics.
La major part de l'energia que emprem al parlar, és concentrada en una freqüència fonamental, i els harmònics són percebuts com els elements de timbre - la mateixa qualitat que distingeix el ric so d'un violí dels tons més purs d'una flauta - més aviat que com emissions diferents. En el cant de gola, no obstant això, un harmònic gana tal força que és escoltat com un diapasó distint, semblat a una xiulada. aquests harmònics sovint semblen incorpòris –cristallins?-.
Ressonen en l'extensió vocal del cantant, en l'espai circumdant físic o simplement en la ment de l'oïdor?
Investigacions recents demostren que aquests harmònics no són una il•lusió de la percepció, sinó que tenen origen físic i són mesurables i reproduïbles.
En aquest sentit veure la pág:
http://www.khoomei.com/spec.htm
Per a temperar un harmònic, el cantant ajusta la freqüència fonamental del so base produït pels plecs vocals, per a modular l'harmònic. Aquest procediment és l'equivalent acústic de pujar o baixar una escala. L'anàlisi acústica ha verificat la precisió de la sintonia per comparació de dos harmònics diferents, el primer temperat al centre d'un bec de formant i el segon detonat lleugerament. El primer és molt més fort.
Els cantants arriben a aquesta sintonia per biofeedback: ells aixequen o baixen el diapasó fonamental fins a emetre l'harmònic desitjat ressonant en l'amplitud màxima. Els cantants de gola pessiguen el doll de so tancant els plecs de la glotis. Com els pulmons expulsen l'aire, la pressió empeny els plecs fins a obrir la glotis. L'elasticitat i forces aerodinàmiques els llencen tancant-la altra vegada, enviant un buf d'aire a l'extensió vocal.
Un altre video de Hunn Huur Tu

Lament of Igil





Els Electroglottographs, que usen els transductors col•locats sobre el coll per a rastrejar el cicle, mostren que els cantants de gola mantenen els plecs oberts per una petita fracció del cicle i es tanquen per a un de més llarg. Un tancament més abrupte posa la major energia en els harmònic més alts. A més, la fase més llarga de tancament ajuda a mantenir la ressonància en l'extensió vocal en l'essència, reduint el so base.
El tercer component del cant harmònic és l'assortiment de tècniques que els cantants de gola solen emprar per a augmentar l'amplificació i seleccionar del sons harmònics, refinant les propietats ressonants mitjançant l'articulació de vocals o consonants. Així, ells reforcen els harmònics que alineen amb el bec de formant (Formant és una ona de so) estret, afeblint els harmònics que estan fora d'aquest bec estret. A més, els cantants avancen les seves mandíbules i estreteixen els seus llavis. Aquestes contorsions redueixen la pèrdua d'energia i alimenten les ressonàncies de la vibració vocal, realçant el bec ressonant.
En un estudi tant de Tuvans com de cantants de harmònics Occidentals conduït per l'Hospital Universítary of Dissonin amb el suport del Centre Nacional per a la Veu, el vídeo fluoroscopi (Raigs X en moviment) i el nasoendoscopi (filmació dels plecs vocals usant una càmera en miniatura), han confirmat que els cantants manipulen les seves extensions vocals per a canviar la freqüència de l'ona i alinear-la amb un harmònic. Els nou músics en l'estudi demostraren almenys quatre maneres específics d'assolir el canvi.
Altres mètodes també poden ser possibles. Vegeu i escolteu-los aqui:
Els sis mètodes Khoomii

http://www.youtube.com/watch?v=NNVrmW0VL2I

En el primer, la punta de la llengua roman darrere de les dents superiors mentre la xiulada s'eleva a tons harmònics successivament més alts. A més, els cantants ajusten el so harmònic obrint els seus llavis lleugerament. A Tuva, l'estil de la música produïda amb aquest sistema es coneix com sygyt ("la xiulada").
En el segon mètode, els cantants avancen la llengua, tal com si pronunciessin les lletres o/a/i/. Controlant amb precisió quant separen el harmònic del so basic. Un músic Tuvan pot temperar un harmònic reforçant en dos llançaments simultàniament, com de vegades ocorre en l'estil el Khöömii.
El tercer mètode implica el moviment en la gola més aviat que en la boca. Per a harmònics inferiors, els cantants col•loquen la base de la llengua prop de l'inrevés de la gola. Per a arribar a harmònics alts, ells avancen la base de la llengua fins que un buit aparegui en el vallecula - l'espai entre l'inrevés de la llengua i la epiglotis-, cartílag que impedeix a l'aliment entrar en els pulmons. Per als harmònic més alts, la epiglotis es balanceja endavant per a tancar el val•lècula.
En el quart mètode, els cantants eixamplen la boca en increments exactes. L'efecte acústic ha d'escurçar l'extensió vocal, aixecant la freqüència de primer formant. L'harmònic més alt que pot ser realitzat és limitat principalment per pèrdues de radiació, que empitjoren quan la boca s'eixampla. Segons el diapasó dels fonamentals, un cantant pot aïllar fins a 120 harmònics.

NADA BRAHMA IV

(4/4)

Els Tuvans combinen aquesta tècnica amb una segona font vocal per a crear l'estil kargyraa, en el qual es pot reforçar un harmònic tan increïblement alt com el 43 harmònic. Aquesta font addicional és un altre aspecte fascinant del cant de gola. Els cantors d’harmònics, per a generar un segon so molt baix utilitzen altres òrgans a part dels plecs de la boca. Aquests altres òrgans estan disposats en altres punts de l'extensió vocal. El Kargyraa utilitza estructures flexibles situades damunt dels plecs vocals: plecs falsos (teixits paral•lels que existeixen directament damunt dels plecs veritables i són també capaços de tancar el corrent d'aire); el cartílag aritenoide (situat en l'inrevés de la gola, fent-lo girar de costat a costat i cap a endavant i cap a enrere, per a ajudar a controlar la fonació); el plec aryepiglottic (teixit que connecta el aritenoides i la epiglotis); i l'arrel de epiglotis (la part inferior del cartílag epiglotis). El Kargyraa se sembla al so dels càntics Tibetans budistes, alguns investigadors han usat el terme " la manera de càntic " per a descriure'l. Això generalment, encara que no sempre, assumeix un 2:1 la proporció de freqüència, amb el tancament supraglotal en cada tancament del plec vocal. Un diapasó típic fonamental seria el C en 130.8 hertz, amb els plecs falsos que vibren una vuitena sota en 65.4 hertz.
L'anàlisi espectral mostra que quan un cantant realitza "la manera de càntic", el nombre de components de freqüència es duplica, verificant que la segona font és periòdica i la meitat del diapasó normal. La manera de càntic també afecta a les propietats ressonants de l'extensió vocal. L'ocupació dels plecs falsos escurça l'extensió vocal en un centímetre, formant freqüències que canvien de més alt a més baix depenent de la posició de la constricció sobre formant seleccionat.
Un altre característica és fer àmplies pauses entre els alens del cant harmònic. (Aquests alens poden durar no menys de 30 segons). A un oïdor Occidental, les pauses li resulten massa llargues i tedioses. Però els músics Tuvan no conceben frases com la constitució d'una obra musical unitària. Més aviat cada frase transporta una imatge independent acústica. Les pauses llargues proveeixen als cantants del temps per a escoltar els sons ambientals i formular una resposta - així com, per descomptat, prendre alè.
El cant harmònic és també un mitjà sovint empleat pels caçadors i els pastors per a interactuar amb el seu ambient natural acústic. També s'acompanyen d'instruments com el ediski, una canya dissenyada per a imitar a un cérvol; khirlee, un tros de fusta prim que fan girar com un propulsor per a emular el so de vent; amyrga, una banya que caça que solia fer-se sonar com crit d'acoblament per a un animal en zel; i chadagan, una cítara que canta en el vent quan pastors Tuvan ho col•loquen sobre els teulats de les seves yurtes.
Els intèrprets del khomus, una mena d'arpa, recreen sons no només naturals, com el moviment o l'aigua o degoteig, sinó també sons humans, incloent el llenguatge parlat. Bons interpretis khomus poden codificar textos que un oïdor experimentat pot desxifrar.
És a través dels Cants harmònics que els Tuvans mantenen vius els elements mes reverenciats de la seva cultura, de la seva llengua i del seu entorn, donant claus per a la seva supervivència, fins i tot allà, on la llengua verbal s'acaba. Per als pastors, això expressa els sentiments de exultació i independència que les paraules no poden expressar. (Per Theodore C. Levin i Michael I. Edgerton Scientific American 20 de setembre de 1999 1996-2005 Scientific American)
Veiem una demostració dels Monjos Tibetans del Monestir de Gyuto:



A més de la veu, els éssers humans també podem produir harmònics de característiques similars mitjançant la utilització de determinats instruments, com ara bols de quars, o tibetans (metàl•lics), veiem-los:

XTC DIDGERIDOO - MACK YIDHAKY



Bols de Quars:




Bols Tibetans. Luis Paniagua Esferas

http://www.imeem.com/people/yivLvB2/video/l3RPo39E/paniagua_luis_esferes_bolss_tibetans_music_video/

Bols Tibetans.



EL CANT HARMÒNIC: LA MÚSICA DE LES ESFERES

El cant harmònic és veritablement la música de l'espai o música de les esferes. Es diu que en el súper univers existeixen prop de vuit-centes energies d'ona. D'aquests grups de cent manifestacions de l'energia, en la terra es reconeixen seixanta-quatre. Els raigs del sol constituïxen quatre vuitenes en l'escala suprauniversal, comprenent els raigs visibles una sola vuitena. El grup ultraviolat és el següent, mentre que deu vuitenes cap amunt estan els raigs X, seguits pels raigs gamma de ràdio. Trenta-dues vuitenes per sobre de la llum visible del sol estan els raigs d'energia de l'espai exterior barrejats amb partícules diminutes de matèria altament energizada. Cap avall, a partir de la llum solar visible, apareixen els raigs infrarojos i trenta-dos vuitenes mes baix està el grup de les ones hertzianes a través de les quals es propaga el so fins a arribar a cau d'orella humà. La moderna física anomena la matèria "camps de ressonància", creu que la matèria esta organitzada en camps de ressonància mòrfica”. Rupert Sheldrake defineix els Camps Mòrfics com regions materials de influencia que actuen a través del temps i de l’espai. És localitzen tant en los sistemes que organitzen como al seu voltant (…). Son patrons organitzats de influencies potencials, i poden tornar a aparèixer físicament en un altre temps i en un altre lloc, en que les condicions físiques siguin les adequades (…) contenen una mena de memoria acumulativa i tendeixen a esdevenir cada cop més habituals (Sheldrake, 1990: 16).
Les melodies espirituals no són ones materials de so sinó pulsacions que tenen una amplitud de gamma i una ànima d'expressió, així com una magnitud d'execució associades amb la melodia de les esferes que es troben mes allà de la comprensió humana. Aquestes meravelloses melodies es poden transmetre fins a les zones mes distants de l'univers per ressonància harmònica doncs en veritat l'harmonia és l'únic codi universal de comunicació espiritual.
El do de l'harmonia, tan important en la seva naturalesa, ha estat enormement diluït a l'aïllar-nos dels ritus naturals i es fa necessari que regressi. Així es diu que un sol ésser humà entonant l'acord correcte podria canviar el curs d'una sencera nació i àdhuc de tot el món civilitzat i que la melodia té el poder de transformar un món sencer.

Altai Orguil