dimecres, d’abril 28, 2010

LA SEGONA REPÚBLICA: EL FRACÀS DE L'ASSAIG REFORMISTA DE LA BURGESIA 1/3

D'entre les boires de la memòria, sorgeix com un raig de llum l'escena. Un dia de Nadal -no recordo l'any, però no deuria de tenir mes de 7 o 8 anys- al voltant de la taula guarnida -malgrat les dificultats econòmiques- per l'ocasió. La discussió hauria començat per alguna "tonteria" sense importància, però ben aviat el to anà pujant, de les frases fortes s'arribà als insults, dels insults, al plor de les dones - els menuts, crec, ploràvem també - espantades pel caire que prenia la situació, i dels plors...a..., no, no s'arribà a les mans i les bufetades, poc en deuria faltar!. Em veig -encara- en un racó de la taula, envoltat dels meus cosins més grans que jo, però també espantats, incapaç d'entendre el que estava passant, mentre el meu cap intentava interpretar aquelles paraules tan estranyes "Esquerra", "dreta", "falangistes", "Franco", "CNT-FAI" llançades a l'aire com a malediccions eternes, o invocacions a uns deus desapareguts des de feia una eternitat.
Recordo també, els darrers anys a les Escoles  Pies de Balmes, veien des de les finestres de 5é. de batxillerat una gran manifestació, brutalment reprimida pels "grisos", el sentiment d'injustícia, de salvatgisme... la meva empatia per aquella noieta que rebia de valent, envoltada d'aquells sinistres goril·les armats amb porres... i els meus primers passos per la clandestinitat antifeixista...,o l'escampada accidental d'uns pasquins nacionalistes davant d'uns grisos que ni em van, o no van voler, veure.  La curta militància en els partits polítics de caire nacionalista i/o d'esquerres en el front estudiantil. Les manifestacions que em provocaven veritable mal de panxa. I després, l'entrada al món del treball i les Plataformes Anticapitalistes...
Estava predestinat!
Ja des de l'inici de la Facultat sabia el que m'interessava, volia conèixer el significat profund d'aquelles paraules que com un eixam de vespes revolotejaven pels laberints del meu cervell, estudiaria la Guerra Civil. 
Classes, lectures, lectures i més lectures, treballs, exàmens, discussions amb els profes,  col·laboracions amb companys, anaren forjant una imatge mental sobre aquells fets que finalment prengueren cos en una tesina de Llicenciatura que obtingué una de les més altes qualificacions per un alumne de nocturn de la Universitat de Barcelona d'aquells anys: "Excel·lent per Unanimitat".
Tesina que recorreria un breu trajecte editorial. La primera estació va ser l'Editorial Curial, una de les més prestigioses en aquells anys. Els interessava molt... però... hauria de millorar l'estil - totalment d'acord, jo havia aprés el català al carrer, a casa es parlava castellà... i a l'escola...-, corregir algunes dades sense importància, d'acord evidentment, en més de dos mil fulles pot haver-se colat alguna imprecisió, només faltaria!. I a més..., hauria d'introduir alguns canvis (amb la boca petita) perquè la imatge de Companys i d'Esquerra, i en general dels partits polítics de la legalitat republicana, no és veiés tan malparada, n'hi havia prou amb suavitzar una mica les conclusions i... bla...bla...bla... ho vaig tenir clar: abans me la menjo amb patatones!
La segona estació, encara em va doldre més. Va ser l'Editorial Antrophos, amb la que vaig col·laborar molts anys, publicant articles a la seva revista, fins i tot vaig donar seminaris i xerrades, en l'anomenada "Universitat Antrophos" sempre avalat pel meu mentor, el gran Antoni Jutglar, un dels millors i més lúcids historiadors que em tingut a la Universitat espanyola en els anys del franquisme i de la transició. Allà el problema va ser que l'havia de traduir al castellà. En aquells anys quan la utilització de la llengua era encara una lluita em va semblar impossible, ho vaig tenir clar: abans me la menjo amb patatones!
No vaig voler seguir cercant que alguna editorial em fes el favor de publicar-la, entre d'altres coses perquè ja havia trobat les respostes que aquell menut espantat volia, i  ara -vint anys després-, noves preguntes acudien sense poder evitar-ho a les meves pantalles interiors, captivant la meva atenció. 
M'havia de guanyar la vida i el sou de l'investigador sense padrins influents a l'Espanya d'aquells anys, bé... ja us ho podeu imaginar.... Així que vaig haver de dirigir les meves energies cap a l'Ensenyament, ja sabeu, oposicions i tot això.
Així que: a la prestatgeria!... a l'armari de les quimeres impossibles!, silenciós testimoni d'una època, d'una joventut, d'uns quants -molts - anys lliurats a la recerca apassionada, de supeditar d'altres aspectes de la meva vida personal a aquell somni.
Al llarg dels anys alguna trucada d'algú que feia la tesis de Doctorat demanant-me una entrevista, o permís per a reproduir algun fragment, alguna referència d'algun autor important -com ara el mateix Pierre Villar, posant-me com a exemple del tipus d'investigació que feia falta per entendre la Guerra Civil-, o no tan important o conegut, com n'hi ha unes quantes per internet, em feia dirigir la mirada cap el racó de la biblioteca, on ha anat envellint - o embellint (?)- i sempre pensant... ho hauria de intentar de nou.
Els temps que corren tenen tants punts de contacte amb aquells, hi veig tantes similituts... Potser es això el que m'ha empés a auto publicar-la en el meu blog. No, no ho faré de cop quina empanada! per vosaltres i per a mi mateix. A més duu feina escanejar tantes planes, documents, plànols, cal acompanyar-la amb imatges, perquè sigui més digerible... en fi, anirem a poc a poc.
El que avui us convido a llegir, seria el capítol introductori que he dividit en tres parts.


De la República Catalana a la Generalitat de Catalunya.




Les raons d'un conflicte.- Els darrers dies de la Dictadura.- El Manifest d’Intel•ligència Republicana. El Pacte de Sant Sebastià.- La insurrecció de Jaca.- Vers la República.- Les eleccions del 12 d’abril.- Els resultats electorals a Catalunya.- La República Catalana.- La Proclamació de la República.- La Generalitat Provisional de Catalunya.- L'Estatut de Núria.- República federal o unitària.- L'Estatut de Catalunya a les Corts.- La campanya antiautonomista.- La Sanjurjada.- El "problema catalán".- L’autonomia catalana segons l’estatut del 32.-La continuïtat dels problemes de l’estructura de l'Estat.


Encara es freqüent que molts autors i fins i tot un bon nombre d'historiadors, ens parlin de la revolució espanyola -ells ens diuen Guerra Civil - com d'un accident estrany, producte exclusiu i aïllat de la militarada franquista, sense cap mena de referència al procés de conformacions estructurals prèvies que, engloba bona part de la moderna historia del nostre país i que, en darrera instància, són la veritable causa d'aquell trist i alhora heroic episodi.
Ens ha semblat de tot punt impossible referir-nos a la gran transformació social efectuada a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol - en una menor mesura -, després del 19 de juliol del 36, sense presentar les línies generals d’allò que hem vingut a anomenar "assaig reformista de la burgesia" i de l'ascens gradual, de les forces revolucionaries, ascens que, tindrà el seu punt més alt, en el període de temps comprès entre el febrer i el setembre del 36 pel que fa a Catalunya.
El gran drama dels anys 36 al 39 està íntimament lligat a les possibles solucions dels greus problemes socio-econòmics i polítics que delimiten el desenvolupament de la nostra historia contemporània,  l'anàlisi  detallat dels quals queda fora de les possibilitats d'aquest treball i, haurem per tant, de cenyir-nos al temps de la  2a. República, que constitueix el vertader nus que cal desfer, per entendre las causes pròximes de la Revolució Social que tingué lloc a Catalunya i a la resta de l'estat.

De la Dictadura a la República.


 

Els darrers dies de la monarquia, la Dictadura i la "dictablanda", acabaren per destruir totalment la imatge dels Borbons. Tots els grups socials, des dels mes conservadors, fins els sectors més radicals del moviment obrer, tenien plena consciència de la necessitat de canviar les orientacions mantingudes per les classes dominants, d’ençà el fracàs de la Iª República, en el que no estaven d'acord - com sol ser freqüent entre les anomenades forces polítiques de l'esquerra- era  en que havia de ser canviat.

Alfons XIII amb el Dictador Primo de Rivera i d'altres membres de la Junta Militar.

Els darrers mesos del règim de Primo de Rivera, s'havien produït seriosos intents per tal d'acabar amb la Dictadura, i en conseqüència amb la monarquia, doncs aquesta, amb el seu suport al Dictador, havia lligat la seva sort i el seu esdevenidor en el país, al sistema dels militars.
Un dels més transcendents, fou el conegut com "Manifest d’Intel•ligència Republicana", en ell quedaren compromesos sectors tan oposats ideològica i socialment - antagònics podríem dir- com: Els nacionalistes catalans, els radicals, els socialistes i fins i tot, un personatge de gran ascendència en els mitjans anarcosindicalistes com J. Peiró, encara que a títol personal i no com a representant orgànic de la CNT. El "Manifest d’Intel•ligència Republicana" era fonamentalment, una plataforma d'acció, una crida a les persones d'idees progressistes conscienciades de la necessitat de sortir d'una situació prou podrida. Després d'una forta crítica a la Dictadura de Primo de Rivera, es plantejava com única sortida "el restablecimiento del orden legal bajo la égida de la soberanía popular", i això serà molt important, "l’establiment d'una república federal com alternativa a la monarquia".
La deterioració de la societat espanyola. L 'increment de les tensions polítiques i socials es mantenia. Era urgent una sortida, però el regim no semblava decidit a escoltar-se les bones paraules, calia forçar-lo. L'acord definitiu de les forces progressistes, cristal•litzaria en l'anomenat Pacte de Sant Sebastià. 



Alguns dels que participaren en el Pacte de Sant Sebastià

En aquest pacte, que mai fou signat per ningú, degut el seu caràcter conjuntural i l’ambigüitat dels acords; nacionalistes catalans, republicans i socialistes, formaren un Comitè revolucionari que s’encarregaria de centralitzar la lluita contra la Dictadura.
Una de les primeres conseqüències del Pacte de Sant Sebastià, fou la insurrecció de la guarnició de Jaca el 12 de desembre de 1930, dirigit per Fermin Galán i Josep García Hernández. 


Insurrecció que va ésser fàcilment derrotada i els seus caps afusellats, després d'un Consell de Guerra que desperta una gran solidaritat internacional i posà en evidencia la passivitat de les forces compromeses, massa enfrontades en les seves aspiracions i concepcions programàtiques com per poder impedir per la forca l’assassinat dels inculpats republicans.
Però a la llarga, el Pacte de Sant Sebastià, tindria com a resultat, l'aclaparadora victòria de la coalició republicano-socialista a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931, eleccions que havien estat presentades com un autèntic plebiscit sobre la necessitat o no de mantenir la monarquia. En constatar l'aclaparadora majoria dels candidats republicano-socialistes, fonamentalment a les ciutats, es va fer evident que la república era l’única possible sortida després del fracàs continuat de les diferents formes de monarquia i que el regim republicà era el que millor responia a les necessitats del moment.

Com a demostrat Albert Balcells, la implantació de la ha República, va coincidir amb la pitjor depressió econòmica travessada per el sistema capitalista occidental al llarg de tota la seva historia. Motivada per aquesta situació, la nostra burgesia va tractar el 1931 d'adoptar unes estructures demo-liberals, semblants a les de la resta de països de l'Europa Occidental mes avançats; en síntesis unes estructures polítiques i socials que li permetessin resoldre les greus contradiccions que determinen la nostra historia, i el necessari desenvolupament econòmic social i cultural, ajornats des de el S.XIX.
Però allò que els nostres burgesos no podien preveure el 12 d’abril, era que la greu depressió de la dècada dels 30, arribaria a tenir en el nostre país el seu punt culminant a finals del 1933 i, faria inútil aquest intent democràtic burgès, que moriria ofegat per l’ agudització de la lluita de classes.


La reina Victoria Eugenia camino del exilio despedida por algunos de sus fieles seguidores

Com a primera conseqüència, un cop coneguts els resultats electorals, es produí la fugida del "rey felón" per tal "d'evitar un malversament de sang", que tot sigui dit de passada mai no l'havia importat gens, acomiadat per alguns dels mes caracteritzats guanyadors del moment. Immediatament les classes dominants - des de l’oligarquia agrària fins a la burgesia perifèrica - s'aprestaren a col•laborar per seguir mantenint el seu control damunt d'una situació que tenia molt de pre - revolucionària, decidides a provar una nova forma de dominació, encara que signifiqués, posar-se "el vestit de ball republicà" que diu C. Marx.
Si tothom coincidia en que la monarquia ja no servia, el que ja no era unànime, -com em dit anteriorment-  era com s'havia de procedir a solucionar tots i cadascun del problemes tradicionals del nostre país, agreujats en aquest moment, per la greu crisis econòmica i política, tant a nivell nacional com internacional.
A Catalunya, la victòria dels partits republicans - petit burgesos, va ésser més amplia del que ells mateixos havien esperat. La gran derrotada fou la Lliga, que si tradicionalment havia representat els interessos de la mitjana i alta burgesia catalanes, darrerament s'havia venut el seu esdevenidor polític, en prestar-se a la formació del Partit de Centre Constitucional autèntic intent desesperat de salvar la monarquia i al oposar-se frontalment a la República.

Francesc Cambó líder de La Lliga i president del Foment Nacional -la patronal catalana-
Si la Lliga com a partit característic de les dretes catalanes sortí derrotada, fins i tot, en el pla ideològic global, dins el camp de les esquerres republicanes, va ésser on la sorpresa fou més gran, la derrota de l'ambiciós Partit Catalanista Republicà, format mesos abans per la fusió d'Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, es molt significativa del caràcter i de les noves orientacions ideològiques que s' obrien amb el nou període. El Partit Catalanista Republicà, es presenta a les eleccions com a guanyador quasi segur,  però quedà en una tercera posició humiliant, haguda compte de que a les seves files hi havien cognoms històrics de gran prestigi com el de Pi i Sunyer, etc. Però el Partit Catalanista Republicà, tot i representar el republicanisme federal tradicional - pel llinatge dels seus dirigents no va saber prescindir de figures que anteriorment havien estat molt vinculades a la Lliga, i en aquells moments de canvi, tot el que podia semblar vestigi del passat va ésser rebutjat per el poble en les seves votacions.

Francesc Macià, conegut com "L'avi", president de la breu República Catalana i després de la Generalitat de Catalunya.

La gran guanyadora va ésser l'Esquerra Republicana de Catalunya,  organització creada per la fusió del Partit Republicà Català, el petit grup de Francesc Macià, Estat Català i, el prestigiós grup existent entorn de la revista "l'Opinió", l’Esquerra Republicana de Catalunya va tenir des dels primers moments el recolzament de la Unió Socialista de Catalunya i de la Unió de Rabassaires, i també de bona part dels "dirigents moderats" de la CNT, encara que mai ho manifestaren obertament.
L'Esquerra Republicana de Catalunya era, en aquells moments, mes un conglomerat de figures de gran prestigi popular que no un partit completament estructurat. Sota la direcció de "l'Avi", Francesc Macià, l'home de Prats de Molló, de la Conferència de l'Havana i de la conspiració contra la monarquia; de Lluís Companys, amic i col•laborador del malaguanyat Francesc Layret, advocat laboralista, defensor de cenetistes i cofundador de la Unió de Rabassaires; de Josep Dencàs i de molts altres, l'Esquerra Republicana de Catalunya esdevindria un veritable catalitzador del moviment de les classes mitges catalanes. 


Francesc Layret

L'Esquerra Republicana de Catalunya, va saber reproduir en bona part, l'antic moviment federalista i demòcrata de la revolució de 1868, amb les correccions necessàries del moment, des de els seus nuclis bàsics organitzatius, els barris, les comarques, els pobles, etc., fins el seu programa - reformista en lo polític i avançat en matèria social -, i gaudint del llegat de lluita intransigent i decidida en l'aspecte nacionalista i republicà, l'Esquerra Republicana de Catalunya havia forçosament de convertir-se en el partit republicà mes progressista de la Península, així com, el que tingué un mes gran recolzament del seu electorat.
El 14 d'abril, coneguts els resultats electorals, Companys, aleshores lloctinent de Macià, proclama des de la Diputació, la República espanyola, mentre declaracions similars es produïen a Eibar i Vigo, hores abans de que a Madrid es fes la declaració corresponen.


Seguidament i després d'una tensa reunió de l'organisme dirigent de l'Esquerra Republicana de Catalunya, Macià proclamà:  

Plaça de Sant Jaume, Barcelona · 14 abril de 1931
Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President

i tot seguit, es constituí el Govern Provisional de la República Catalana, en el que estaven representats, Esquerra Republicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya i el Partit Catalanista Republicà.  Macià havia ofert a J.Peiró i d’altres dirigents moderats de la CNT que entressin a formar part del govern de la República catalana, però aquests es negaren, però això no vol dir que no li oferissin un recolzament incondicional que duraria uns pocs mesos.
Aquesta decisió dels homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, venia determinada per dos raons fonamentals: primera, per que aquesta havia estat la voluntat del poble català, doncs la proclamació de la República s'entenia com  una República Federal, aquest era un dels fonamentals punts programàtics de l'Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva mateixa constitució, i segona, perquè contràriament a l'opinió de Pierre Vilar, aquesta era la interpretació que els catalans assistents a la reunió on s’elaborà el Pacte de Sant Sebastià feien dels acords presos en aquella reunió. Arribats a aquest punt, caldria recordar, que tots els partits republicans, des dels radicals, fins Acció Republicana o Izquierda Republicana, s'havien manifestat sempre com a federals. L’únic partit obertament centralista i unitari, havia estat el PSOE, a més de tots els partits de dretes, era doncs lògic, que els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya donessin aquest pas, creient respectar lícitament els acords del Pacte de Sant Sebastià, i esperessin, que les altres forces guanyadores farien el mateix per a tot arreu.




Però passats els primers moments d’eufòria, la nova correlació de forces, establerta després de l'enderrocament de la monarquia, va fer que els republicans espanyols demanessin urgentment a Macià la des proclamació de la República Catalana.
Seguiren tres dies de vives negociacions. A la fi, Macià i els altres homes de l’Esquerra republicana de Catalunya, renunciaren a la República Catalana. Com a contrapartida, Alcalá Zamora prenia el compromís de reconèixer l’existència d'una "Generalitat Provisional de Catalunya" que actuaria com a representant del Govern Provisional de la República a Catalunya, fins que les Corts espanyoles no prenguessin cap decisió sobre aquest respecte.
Així, el 17 d'abril, Companys proclamà novament la República Espanyola. Amb aquest gest, s'iniciava la reculada de les forces polítiques de la burgesia. Els actes son sempre fills de les circumstàncies, pels homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya i per tots els partits republicans, una cosa ben diferent era trobar-se en el govern i assumir les responsabilitats pròpies de la situació, a les proclames pre - electorals i les conspiracions.
El 9 de maig, un decret del Govern Provisional de la República establia les relacions "oficials" entre ell i la Generalitat provisional. En aquest decret, a més del reconeixement oficial de l’existència de la Generalitat, s’introduïen uns elements definitoris del caràcter d'aquestes relacions, i en certa mesura determinants per la marxa de la pròpia IIa. República, vegem-los:
- S'establia per part del Govern Republicà, l’obligació de que la Generalitat de Catalunya, elaborés un Estatut de Catalunya.
- Aquest estatut, seria sotmès a l'aprovació de les Corts Espanyoles, que en darrera instància decidirien el que caldria donar o deixar de donar a Catalunya.
- Per aquestes dues raons, l'autonomia de Catalunya ja no tindria una estructuració federal, doncs com tothom sap, el pacte federal es un pacte entre iguals, i pel decret, la supeditació de la sobirania de Catalunya, i amb ella, la dels anhels populars lliurament manifestats, prenia el caràcter de Llei.



Els homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no van fer res per evitar aquest estat de coses. No es que no volguessin, sinó que con veurem mes endavant, llurs pròpies contradiccions de classe els impedien d’oposar-se a aquestes imposicions, i a més, no podien donar altres alternatives.
Com dèiem anteriorment, aquests fets determina¬ran en bona mesura, la dinàmica de la IIa. República, que d'ésser una esperança de solucionar els greus problemes plantejats, seguint el camí de les llibertats individuals, col•lectives i fins i tot nacionals, reprenia el vell camí de "componendas" i de les imposicions centralistes.
Fidels al manament de l'alta magistratura republicana, els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, constituirien el 10 de juny, la Diputació Provisional de Catalunya, integrada pels regidors dels Ajuntaments d'arreu de Catalunya, electes el 12 d'abril. Aquesta Diputació Provisional quedà presidida per Jaume Carner del Partit Catalanista Republicà. En l'Assemblea de la Diputació Provisional s’escollí una comissió encarregada de la redacció d'un Estatut d'Autonomia, aquesta comissió estava composada per homes tan significatius corn Pere Coromines, Rafael Campalans, Josep Dencàs, Martí Esteve, Antoni Xirau i Lluís Companys, entre d'altres. La citada comissió es va reunir a Núria, d' aquí que el document elaborat rebés el nom d'Estatut de Núria o Estatut del 31.
L'Estatut de Núria, es un dels textos més significatius de l’ideari nacionalista i federalista, plasmació fidel i característica del moviment que durant tants anys havia dirigit la petita burgesia catalana. En les seves disposicions més representatives, l'Estatut del 31 partia d'una identitat; Catalunya, era una Nació, com a tal, li corresponia en justícia un Estat propi. Aquesta aspiració estatista de la nostra burgesia s’unia amb les tradicions dels moviments d'alliberació nacional del resta d'Europa desenvolupats per tot el S. XIX i en el primer quart del S.XX. Establert que Catalunya, com a nació sobirana, havia de tenir un Estat propi, s’acceptava voluntàriament un pacte federal - entre iguals - amb la resta de "pobles-nacions-estats" ibèrics, s'obrien igualment les portes a uns postulats confederals, al recollir en l'articulat de l'Estatut, la possibilitat de que d'altres pobles es federessin amb Catalunya Principat, en la línia dels Països Catalans.
A mes, l'Estatut del 31, plantejava de forma explícita la divisió i separació dels tres poders, amb llurs atribucions corresponents ben diferenciades, d’acord amb les necessitats de l'estat modern que la nostra burgesia volia establir. Així, l'Estatut del 31 reconeixia per a Catalunya un poder judicial de Catalunya, i es parlava del Tribunal Suprem de Catalunya; un poder legislatiu, el Parlament de Catalunya - que era d'una sola cambra -;  i un poder executiu que s'anomenava Govern de la Generalitat.
Segons el mateix redactat, el President de la Generalitat era el màxim representant de Catalunya, la sobirania, era atribut exclusiu de la totalitat del poble català, que la delegava en els seus representants, els diputats al Parlament de Catalunya. Era també aquest, qui anomenava el President de la Generalitat i de Catalunya.
Jurídica i políticament, l'Estatut del 31, d'haver-se aprovat per les Corts de la República, hagués forçat a la República a organitzar-se de forma federal, més semblant al tipus confederal suís, o a la constitució inicial dels Estats Units, que no a la de Weimar (Alemanya), que seria en definitiva d'on es trauria la Constitució de la República Espanyola.
Una de les intencions manifestes en la redacció de l'Estatut del 31, es una quasi meticulosa delimitació de les funcions del Govern republicà  i de les del govern de la Generalitat; esquemàticament, per el primer quedaven totes les funcions de representació, relacions exteriors, i per el segon les de poder real a l’ interior de Catalunya.
Per a qualsevol observador, queda clar, que la redacció de l'Estatut del 31, tractava de repetir la jugada del 14 d'abril. Però després de la primera i definitiva reculada del dia 17, només podem entendre aquest Estatut, com un intent demagògic davant l’opinió de les classes populars catalanes, tractant de fer-les creure, que l'Esquerra Republicana de Catalunya, no havia oblidat els seus objectius programàtics.
Per confirmar aquesta hipòtesis, només cal recordar, que un cop la ponència finalitzà la redacció de l'esmentat Estatut, va ésser presentat secretament al cap del Govern de la República, que hi afegí algunes esmenes de poca transcendència.

Finalment, l’Estatut de Núria es va sotmetre a referèndum entre la població de Catalunya, plebiscit, que es va resoldre amb unes xifres de participació del 80 % sobre l'electorat i un 99,4 % de vots afirmatius.
A més, cal tenir en compte la participació multitudinària de molts sectors que no podien participar normalment en les votacions - com ara: recent immigrats i les dones -, però que es mobilitzaren adreçant al Palau de la Generalitat prop de sis-centes mil targes postals, recolzant l’Estatut d'Autonomia.
Dies després, amb molta pompa, Macià presentà a Alcalá Zamora l’Estatut plebiscitat, que des de llavors -14 d'agost del 31- quedaria a l’espera de la redacció de la Constitució espanyola.
Malgrat això, el 22 de setembre, les Corts de Madrid, aprovaren la redacció de l'article segon de la Constitució. En aquest, quedava rebutjat definitivament - i gairebé sense discussions- el projecte d’estructuració federal, presentat pels diputats gallecs. Les Corts republicanes, seguin la tradició borbònica, establien que "España es un Estado integral" tot i reconèixer la possibilitat de "crear regiones autónomas dentro del Estado Español"... Malament hagués pogut reeixir en unes Corts semblants, el redactat de l'Estatut plebiscitat per tot el poble de Catalunya, d'altra banda, la posició claudicant dels homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, condemnà irremissiblement, la supeditació de la sobirania catalana a la voluntat de les Corts d'un altre poble - estat.


El 9 d'abril de 1932, la ponència de les Corts espanyoles, que estudiava l'Estatut, acabà el seu informe. En ell es retallaven un bon nombre de les atribucions d'autogovern, autoatorgades per el poble de Catalunya en el seu plebiscit, i això es produïa, amb el vist i plau del Senyor Cambó i tots els diputats de la Lliga, i la cambra republicana, feia orelles sordes als planys de Macià, Companys, i els altres diputats catalans d’esquerra.
El sis de maig, el Ple de les Corts republicanes, iniciava la discussió de l’articulat de l'Estatut, la qual es mantindria en la línia de supeditació a que hem fet reiteradament referència, i que d'haver seguit una dinàmica pròpia, hagués pogut finalitzar, sense el més mínim reconeixement pràctic, del dret de Catalunya a autogovernar-se. Algú pot sorprendre’s de que l'Esquerra Republicana de Catalunya es fes responsable d'aquesta supeditació i escamoteig mitjançant la seva participació en els debats i votacions i el que es més greu, ho feia com a representant dels centenars de milers de catalans que li van donar els seus vots, com a partit defensor dels interessos nacionals de Catalunya.
Quasi totes les forces polítiques amb representació parlamentaria s’oposaren a la concessió de l'Estatut, des de el Partit Socialista Obrer Espanyol, a traves dels seus dirigents més significatius com: Largo Caballero i Indalecio Prieto, fins els monàrquics com Calvo Sotelo, passant per els republicans de tots els colors; dreta, centre i esquerra, àdhuc, els intel•lectuals com Unamuno, Ortega i Gasset, etc., tots ells feien pinya espanyolista, contra l'autonomia i l’autodeterminació de Catalunya, fins - com ja hem dit- aturar completament la discussió de l'Estatut d’Autonomia.


José Ortega y Gasset


Al llarg de tot el més de juliol, té lloc principalment a Castella i Andalusia una campanya, amb gran participació popular, anticatalana i espanyolista, notòriament reaccionaria. Organitzada per les forces "vivas" de l'Espanya agrària i clerical que després d'haver assumit les derrotes parcials que li podien haver significat mesures tan moderades com: separació de l’Església i l'Estat, la tímida reforma electoral i l’aprovació de la "Ley de Bases para la Reforma Agraria", - que no l’aplicació de la reforma agrària -, etc., ara iniciaven lentament el seu redreçament, i, tenien la primera oportunitat seriosa per escometre directament al govern republicà. Els "ayuntamientos" castellans, els estudiants de la Federació Universitària Espanyola, les Juventudes Socialistas, les agrupacions patronals i de propietaris de la terra, els centres de cultura i les cambres de comerç..., tothom seguia les consignes d'una figura fosca i retorçada - Royo Vilanova-, que des de les planes del diari madrileny "El Imparcial" es manifestava reiteradament contra "el rompimiento de España", amb uns arguments propis de l’època dels reis catòlics, í no de l'Espanya canviant i dinàmica dels anys trenta. No deixa de ser significatiu, el constatar, que aquesta campanya al carrer, era aprofitada per tots els diputats de les Corts per fer acceptar a Companys i els altres, la paralització dels debats sobre l'Estatut.


El que aquesta campanya evidentment reaccionaria, gaudis d'unes certes simpaties populars, s'ha d'explicar, tenint en compte l'increment de les tensions socials arreu de l'Estat espanyol, i molt especialment a Catalunya, ens cal recordar que al gener s'havia produït, l’aixecament insurreccional dels obrers de la conca de l'Alt Llobregat, inaugurant-se el període conegut amb el nom de "insurreccional" de la CNT i de la FAI, que culminaria amb el trencament de la gran organització sindical dels treballadors catalans. La dreta utilitzava el desordre social existent, per culpar a la coalició republicano-socialista d'ésser massa tova i de no saber mantenir l'ordre.

 
El General Sanjurjo

El deteriorament de la situació, l'increment de les tensions i enfrontaments socials, durà com a conseqüència, l’aixecament del general Sanjurjo a Sevilla, i al crit de "VIVA LA ESPAÑA UNICA E INMORTAL", el 10 d' agost. El mòbil, "salvar la España católica".
L’aixecament serà avortat fàcilment a Sevilla, mercès a l’actitud decidida dels anarcosindicalistes(20), que en aquell moment salvaren la República, mentre a Ma¬drid hi hagué un breu intercanvi de trets. En darrera instància. l'aixecament militar anava dirigit contra la reforma agrària, contra la separació de l’Església i l’Estat i contra les mesures laiques en l'ensenyament, però també, contra l'autonomia, contra l'Estatut, en síntesis, contra tot allò que podia ser mínimament avançat i progressiu. 



La "Sanjurjada" va ésser un "pronunciamiento" al més típic estil noucentista, sense preparació prèvia, doncs, Sanjurjo, tenia la certesa de que la resta de generals el seguirien cegament. L' acte del "general republicà" com era conegut, tingué el resultat contrari al que s'havia proposat. D'ençà va variar radicalment l’actitud dels socialistes i dels republicans, es va fer evident, que l'oligarquia agrària havia trencat la treva... Aquest havia estat un cop precipitat de la reacció, però podien seguir d'altres, i dins d'aquesta perspectiva, el que no volien els republicans era un enfrontament també amb Catalunya, que tradicionalment era un dels puntals de la democràcia, i ara, de la República.
S’havia fet necessari superar el “problema catalán", per tal de no arribar a una situació de possible enfrontament, que hauria tingut conseqüències irreparables per la consolidació del règim republicà, davant del qual ja s'havien situat l'oligarquia més recalcitrant, i a més, amplis sectors del moviment obrer com a resultat de la repressió, que tan el govern central, com la Generalitat havien deixat caure damunt del mateix, després de la insurrecció obrera del gener.
Si al llarg de tants mesos les Corts republicanes no havien pogut o volgut aprovar més que vuit articles de l'Estatut, ara de cop, aprovarien la resta de l'articulat.
El 9 de setembre, per 334 vots a favor i 24 en contra - d’ells dos de catalans- s'aprovaria el text de l'anomenat Estatut del 32. Els polítics dels partits republicans i socialistes, parlarien de generosa concessió, el que havia costat més de tretze mesos de debats i un cop d'Estat, i de més a més, sortia totalment desconegut i mutilat. S'havia burlat la voluntat de tot el poble de Catalunya, amb l'aprovació de l'autonomia, es produïa una assimilació legal que no democràtica de les aspiracions autonomistes.


Macià i els altres homes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, l’acceptaren argumentant que era només una eina de treball, encara que, no pogueren amagar, ni ho intentaren, que l’Estatut del 32 no tenia res a veure amb l’Estatut del 31, ni amb els plantejaments federalistes í nacionalistes que havien permès el triomf de l’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions.
El 14 de gener del 33 s’iniciaren els traspassos de poders entre el govern republicà i la Generalitat de Catalunya, amb la cessió del regim local. Més endavant, el 16 de maig van ésser traspassades les assegurances socials i, el 1 de juny l'autonomia de la Universitat de Barcelona. El traspàs de funcions quedaria aturat en aquestes condicions, el novembre del 33 amb la victòria de les dretes i l’inici de l'anomenat bienni negre i la posterior supressió de l'autonomia a partir dels fets d'Octubre del 34, dels quals en parlarem mes endavant.
De fet, l'Estatut del 32 no era massa més del que havia estat la Mancomunitat catalana a l’època de Prat de la Riba. Formalment l'Estatut del 32 era exactament el contrari de l'Estatut del 31. En els seus punts més importants s'establia; que només hi havia un Estat, l’espanyol i aquest, oferia a una "región" - la catalana- poc mes que una senzilla descentralització administrativa, i això ho podem dir perquè existia la possibilitat d'utilitzar l’idioma català per segons quins assumptes interns de Catalunya, sempre que les dues parts interessades ho desitgessin. Tots els altres aspectes quedaven sempre supeditats a la voluntat del govern republicà de Madrid, el que volia dir en d'altres paraules, que l'autonomia de Catalunya, quedava supeditada al tarannà més o menys democràtic dels governs espanyols, i no, a la dinàmica pròpia i específicament catalana.
La Generalitat quedava reduïda a la categoria d'instrument de vigilància al servei del govern republicà, encarregada del control de la correcte aplicació en el territori català de les disposicions presses a Madrid per els governs centralistes.
Si bé, l'Esquerra republicana de Catalunya, podia argumentar que mentre els Azaña estiguessin en el poder de la República, l’autonomia podria anar endavant, el temps s'encarregaria de demostrar, amb la pujada de les dretes al govern que l'autonomia de Catalunya era un “bluf” sense cap realitat d'autogovern. El govern republicà podia anular l'autonomia catalana a voluntat; una Llei aprovada pel Parlament Català podia ser igualment suprimida, etc., i el que seria més greu, tots els funcionaris de la Generalitat, àdhuc el President - representant de Catalunya -, ho eren també de l'administració i govern republicà.
Com hem anat veient, en el breu període de temps comprès entre l'abril del 31 i el juliol del 33, es produeix un canvi abismal en l’actitud de les forces nacionalistes i petit burgeses de Catalunya. D'un nacionalisme de tipus federalista, que per alguns podria arribar - Macià, Dencàs, Estat Català i Joventuts d'E.R.C.- a ésser independentista, s'havia passat a una mena de regionalisme claudicant molt proper a l'abandonisme.
Però, el que l'estudiós amb esperit crític no pot acceptar són explicacions sense fonament, com que el procés és només imputable als "espanyols anticatalanistes"; en propietat, la causa de la frustració dels anhels populars catalans, en el que fa referència a la qüestió nacional, l'hem de cercar en la dinàmica de la lluita de classes pròpia de l’historia de la IIa. República. Dinàmica que en el seu desenvolupament conduiria necessàriament, que no irremissiblement, vers els fets del 19 de juliol. Aquesta dinàmica, troba la seva justificació, en l’alternativa que les classes dominants poguessin aportar, per solucionar els obstacles estructurals que impedien el normal desenvolupament de la societat espanyola. En darrera instància, la mateixa correlació entre els diferents grups i classes socials, determinava l’elecció del mètode - el reformista o el revolucionari - i en conseqüència la possibilitat o no, de solucionar-los.

Josep Dencàs
Un dels problemes més greus era, precisament el de la forma de l'Estat. El que la República fos o no federal - era un dels aspectes fonamentals i determinants - de tot el procés. L'establiment d'una república federal hagués estat un acte revolucionari, per que això, obligava al trencament definitiu de l'Estat monàrquic, herència de l'Antic Règim. Proclamar la república "integral" per molt que fos "de trabajadores de todas clases", no era més que un eufemisme per amagar els qualificatius de centralista i unitària, més escaients al seu caràcter.
El pas d'una monarquia centralista a un règim republicà "integral", era senzillament una reforma, i segons el nostre criteri, insuficient per enderrocar l'aparell de l'Estat anterior, i per tant, per produir el necessari trencament social i obrir les portes de la via revolucionaria. Com veiem, estem situats davant d'una de les claus mes significatives per explicar l’èxit o el fracàs de tot el procés reformista.
Proclamar la República Federal, hagués estat un acte revolucionari de primera magnitud, i en conseqüència, atemptar directament contra els interessos de les classes dominants a Espanya, però també a Catalunya, el que ens permet de comprendre la posició transigent de l’Esquerra Republicana de Catalunya, solidària, com a representant d'una part de la classe dominant, amb els altres partits amb representació de la burgesia a les Corts Constituents de la República, i a més a més, sense cap intenció revolucionaria.



L’Esquerra Republicana de Catalunya, havia representat inicialment a les Corts quelcom més que un partit. L'Esquerra Republicana de Catalunya havia guanyat per una àmplia majoria, i era vista amb una certa simpatia arreu de l’estat espanyol per les forces populars perquè podia representar a tots els moviments d'emancipació nacional dels altres pobles ibèrics, sotmesos tradicionalment, al centralisme dels estats. borbònics. Però l’Esquerra Republicana de Catalunya va renunciar a aquest paper, va restar subornada per la promesa d'una solució particular per Catalunya, i oblidà, que la solució de la problemàtica nacional només podia tenir solució dins la perspectiva federal. A canvi d' aquesta renuncia, s’assegurava de barrar el pas a cap proposta veritablement revolucionaria. Des d’aquest punt de vista, també podem entendre millor, perquè la campanya anticatalana i antiautonomista del juliol, va tenir certa reeixida entre les classes populars de la resta de la península. D'aquesta manera, el que havia d'ésser un exemple de com s’havien de solucionar els problemes de les diverses nacionalitats de l’estat espanyol, esdevenia privilegi, i a mes, per desgràcia, un privilegi inservible.



L'autonomia quedà reduïda a un no res, sense possibilitats d'autodecisió en cap dels aspectes importants: econòmic, militars, legislatius, judicial. El dret del les nacionalitats a l'autodeterminació, principi elemental de qualsevol democràcia digne d’aquest nom, havia estat substituït per una descentralització administrativa.
No pot enganyar-nos que quan es promulgà l'Estatut, la reacció centralista cridés, s'esvalotés, i que fins i tot, els sectors més intransigents de l’Espanya integrista s’aixequessin violentament. Irritats, en la seva ceguesa política, aquests sectors no van ésser capaços de comprendre, el que per la burgesia democràtica i liberal era evident: la capacitat autonòmica de Catalunya concedida per les Corts de Madrid, era insignificant, gairebé nul•la. Si la Generalitat volia tenir, en el futur, una autonomia autèntica, no tindria més remei que cercar el recolzament en les organitzacions del proletariat i de les classes populars catalanes, adscrites en bona part a la C.N.T. La qual cosa restava molt lluny dels afanys limitadament progressistes de l'Esquerra Republicana de Catalunya.
La reacció més intransigent combatia contra una molt remota possibilitat i no contra un fet real. Àdhuc aquesta remota possibilitat, seria negada pels esdeveniments posteriors.
L'Esquerra Republicana de Catalunya dels Macià, Companys, Dencàs, etc., va rendir-se davant l'estat republicà i abandonà els seus plantejaments nacionalistes, en el precís moment en que la lluita de classes reprenia a Catalunya la seva tradicional violència. La petita í mitjana burgesia, que sempre havien estat molt dures i repressives, si havien d’escollir entre l’exèrcit i la Guardia Civil, o d'Assalt centralistes, i els obrers catalans revolucionaris, sacrificaria en sagrat holocaust la causa nacionalista, per tal de salvar el seu dominí de classe, la propietat privada i el capitalisme.
Sí analitzem les mesures legislatives dels primers dos anys de la República, des de la consolidació constitucional del dret a la propietat privada, fins la tímida reforma agrària, passant per la Llei de Defensa de la República - veritable anticonstitució pel que fa referència als drets individuals i col•lectius -, fins la promulgació de l'autonomia per Catalunya, podem afirmar que anaven dirigides no a solucionar d’una vegada per totes els obstacles que impedien el normal i ple desenvolupament de la societat espanyola, en un sentit de modernització econòmica, política o social, sinó a impedir l'acció revolucionària de les classes populars, oposant-hi una resclosa legal de contenció.
Aquest va ésser el trist paper de l'Esquerra Republicana de Catalunya, doncs era ben conscient, de que la contradicció fonamental del moment no era l'enfrontament entre l’oligarquia central i la burgesia perifèrica "regional", que resulta pràcticament insignificant, si la comparem amb el veritable problema que ja en aquells anys enfrontava a la burgesia i els terratinents coalitzats, contra el camperolat i el proletariat.


Les classes dominats del període republicà, com les de tots els règims i països, només poden unir-se, per combatre les classes dominades, i ha de ser aquest, l'esquema que ens ajudi a comprendre tot aquest convuls període.

(continua)

LA SEGONA REPÚBLICA: EL FRACÀS DE L'ASSAIG REFORMISTA 3/3

(continua 3/3)

D’Octubre a les eleccions del Front Popular


Després d'octubre.- Una valoració del bienni negre.- El redreçament de les forces d’esquerra. - Els fronts electorals.- El Front Popular.- El Front d'Esquerres. - La campanya electoral i les eleccions.- Els tres primers mesos de govern de Front Popular.- L’oasi republicà. - La Revolució Social en marxa.- Els problemes del període.


A partir d'octubre, segons una escaient frase de Joaquim Maurín : " la problemàtica ja no serà monarquia o república, dictadura o democràcia, sinó revolució í contrarevolució, socialisme i feixisme". En d’altres paraules, o el manteniment de grat o per forca del sistema capitalista, o la revolució social.
Els fets d'octubre havien estat una nova oportunitat perduda per a resoldre per la via revolucionària els problemes. Però com ja havia succeït a la primavera del 31, la iniciativa restà a mans de l’oligarquia i la burgesia. Com que l’ascens de les forces revolucionàries havia estat molt important, igualment, les mesures de les classes dominants per a mantenir el seu dominí, haurien d’ésser importants.
D'octubre del 34 a gener del 36, Catalunya visqué una situació de quasi estat de guerra. La pèrdua total de l’autonomia, no era més que una de les mesures que suposaven l’anul•lació de bona part dels drets individuals í col•lectius, i la supressió de la majoria de les garanties constitucionals. 

Portela Valladares entre els generals Batet i Jimenez Arenas


Des de el 6 d'octubre, serà el govern de Madrid qui governí directament a Barcelona, en un primer moment anomenant com a President de la Generalitat al coronel Jiménez Arenas, d'una manera provisional i transitòria, fins la culminació de l'ofensiva anti autonomista, el gener del 1935, en que fou derogat l'Estatut i la Generalitat. D’ençà aquell moment la màxima autoritat a Catalunya seria un Governador General; el primer seria el centrista Portela Valladares que poc després seria el cap del Govern republicà d’Alcalà Zamora.
Amb aquestes mesures semi dictatorials, les forces polítiques de Catalunya - i de la resta de l'Estat - es veuran obligades a una reordenació de les seves directrius polítiques. Així dins les organitzacions específicament obreres, cal senyalar, que els fets d'octubre augmentaren les diferenciés entre la CNT i l'Aliança Obrera, la que com a conseqüència del seu fracàs en els fets d'octubre, no va poder mantenir la coalició per gaire temps, malgrat els intens de constituir un comitè' d’enllaç entre totes les forces que la constituien per lluitar contra la repressió. Malgrat el fracàs del procés unitari general, s'aconseguiren dos processos parcials diferents: d'una banda, el B.0.C. de Joaquim Maurin, i el petit grup d’Esquerra Comunista de Andreu Nin, constituirien el 20 de Setembre del 1935, el Partit Obrer de Unificació Marxista, que aglutinaria als comunistes - no ortodoxes- catalans, 




l'altre procés, recollí les petites organitzacions socialistes i comunistes ortodoxes de Catalunya, encara mes minoritaris que els anteriors, i que no podrien culminar el seu anhel unitari fins un cop començada la guerra i la revolució. Aquests partits, el Partit Català Proletari, l'Unió Socialista de Catalunya, i el Partit Comunista de Catalunya, als que mes endavant s'afegiria la Federació Catalana del P.S.0.E., formarien el PSUC, en el que també entrarien les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català.
Un procés semblant es donà dins del camp de les organitzacions sindicals de Catalunya, es produeix una aproximació entre la U.S.O.G. i la U.G.T. de Catalunya, mentre la petita F.0.U.S. és mantenia tancada dins del seu sectarisme habitual - excepte la Federació Local de Barcelona que s'integraria a la U.G.T. La USOG i el CADCI - un cop començada la revolució quedarien incloses dintre la UGT. 


Joan Peiró un dels més significatius dirigents de la CNT i dels Sindicats d'Oposició

Curiosament, on el procés unitari seria més ràpid fou en el camp anarco-sindicalista, els Sindicats d’Oposició a la CNT i la Federació Sindicalista Llibertària que en els primers mesos de l'any 35 semblaven molt allunyades de la CNT - massa propera a posicions faistes -, assistirien pel maig del 36, al segon congrés extraordinari de la CNT, celebrat a Saragossa on s'acordaria la unificació, així com alguna de les mesures mes importants de la nostre història com: “La Declaració confederal sobre el Comunisme Llibertari”,  document fonamental damunt la qual s’aixecaria l’edifici de les col•lectivitzacions després del juliol del 36.
Dins d'aquest camp, concretament la possible Aliança entre la UGT i la CNT, farà evidents les rancúnies derivades dels fets d'octubre. El procés d'unificació entre la UGT i la CNT, demanat reiteradament per la CNT des de l'any 1921, no arribaria a produir-se, per l’aproximació de la UGT a les forces polítiques de la burgesia i pel paper cada cop més important jugat pel PSOE en la política republicana, tot i que el procés descaradament oportunista de molts dels dirigents confederals, feu variar substancialment l’actitud de la CNT, sobre tot, després del febrer del 36 com veurem més endavant.


 Delegats de les JJ.LL. al Congrès Confederal de Saragossa

Però on el procés de reordenació tingué una mes gran transcendència fou, sense dubtes, dins el camp de les forces polítiques de la petita i mitjana burgesia, fins a la Lliga, representant dels interessos de l'alta burgesia i de sectors agraris importants.
Pel que fa referència a l'Esquerra Republicana de Catalunya, culminà en aquest període, la divergència entre els sectors "dinàmic" í "intransigent”. Detingut Companys, i la majoria dels alts càrrecs de l'Esquerra, desprestigiat Dencàs, pel seu exili voluntari a l’Itàlia feixista, s'havia de produir el trencament definitiu entre els partidaris respectius, fet que produirà, en negar-se les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català, influïdes pels intransigents, a reconèixer l’autoritat de la Comissió Executiva del partit, controlada per fidels seguidors de Companys, i presidida pel mes que moderat, Carles Pi i Sunyer.


L'Esquerra Republicana de Catalunya, i els altres partits governamentals del 6 d' octubre, constituïren un Comitè d'enllaç, que inicià una amplia campanya per l’amnistia i pel restabliment de l’Estatut i de la figura de Companys com a President de la Generalitat. Mentre, com ja hem dit, les JERC – EC, anirien prenen posicions cada cop més socialdemòcrates, fins la seva entrada massissa al PSUC, un cop iniciada la guerra civil.
Una altre, de les organitzacions que és veié obligada a un radical canvi d’actitud fou la Lliga catalana. La seva responsabilitat en el desenllaç dels fets d'octubre, havien contribuït a desprestigiar la imatge política dels homes que volien representar el “seny català". Tot i el caràcter reaccionari i decididament anti popular, durant l'any i escaig, que separen octubre del 34 de les eleccions del febrer del 36, el partit va esdevenir la força política mes important de Catalunya, haguda compte de la situació per la que travessava l’ERC. Vers mitjans del 35, la degradació política dels radical - cedistes en el govern, permetia a la Lliga catalana, una mena de “veranillo de Sant Martí", adoptà una actitud centrista, tractant d’apartar-se de l'Acció Popular Catalana i dels altres grups dretans com: la Comunió Tradicionalista, Dreta de Catalunya - Renovació Espanyola (que eren grups monàrquics), i dels petits grups feixistes sense implantació a Catalunya. En una prova de catalanisme, presentà davant del govern radical - cedista, una enèrgica protesta per l’actitud anti catalana d'aquell, i fins i tot, impugnaria davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, la Llei del 2 de Gener del 35 que anul•lava l’Estatut d’Autonomia que amb la seva actitud davant la Llei de Contractes de Conreu, havia ocasionat.
El mes d'agost de l'any 35, el Comitè d’enllaç de la coalició d'esquerres catalanes, publicà un manifest en el qual és reclamava la immediata convocatòria d’eleccions i s'exigia el que els empresonats poguessin figurar a les candidatures. S'iniciava el redreçament popular i les forces polítiques d'esquerra també es recuperaven.

Ramon d'Abadal un dels dirigents de la Lliga que més destacà en aquells anys

Mentre això succeïa a Catalunya, a Madrid és donava una situació semblant. Republicans i socialistes tractaven de retornar al vell pacte que els dugué a la victòria a la llunyana primavera del 31. Les converses entre aquests dos grups, seguides molt atentament pel comitè d’enllaç de la coalició d'esquerres catalanes, s’adreçaven a mes de la constitució d’una coalició electoral, a la elaboració d'un programa ampli, que permetés el suport dels socialistes a un govern exclusivament republicà, en el cas de guanyar les eleccions.
Paral•lelament, la pràctica governamental del "bienni negre" aconseguia de deixar exactament igual - o pitjor - la problemàtica del període. Contràriament, sota l’aparença del manteniment de l'ordre, els conflictes socials s'agreujaven. Com molt bé diu Xavier Tusell:"la història de la IIa. República espanyola, transcorre entre dues experiències parlamentaries fracassades. La segona la de les dretes, ho fou molt mes, i es pot dir que conclouria a finals de l'any 1935". Cal dir, contràriament a allò que han manifestat molts autors, que la característica mes significativa del període no es una actitud reaccionaria a ultrança, sinó la impossibilitat d'una estabilitat parlamentària, d'una aliança entre els partits governamentals, impossibilitat que venia determinada per l’actitud excessivament dretana de la CEDA, per les nombroses descobertes de negocis fraudulents dels homes del partit radical (conegut com a partit estraperlista), i principalment, per l'agudització del trencament social, que es veia aguditzat, per l’actitud cada cop mes enfrontada i agressiva d'una incipient extrema dreta, la Falange i el Requeté, i d'una esquerra cada cop mes bel•ligerant. La  tasca governamental de les dretes, culminà el desencís popular envers la República.
Si com hem dit, en parlar dels fets d'octubre, ja era evident que les alternatives no era monarquia o república, però per si encara algú en tenia dubtes, l'actuació totalment estèril de les dretes, ho reafirmava dia rere dia.
La petita burgesia i les classes mitjanes, veien acostar-se l'hora revolucionària i, precisament per impedir la revolució, es produirà un dels processos de concentració de forces polítiques mes importants de la moderna historia del nostre país, la formació del Front Popular, que a Catalunya prendrà el nom de Front d'Esquerres de Catalunya.

Manuel Azaña

El Front Popular, tingué en els Azaña i Prieto, republicà i socialista respectivament, els seus principals impulsors, i no, com han volgut fer-nos creure determinats autors, en els comunistes. Eren precisament Azaña i Prieto, els únics que podien fer d'aglutinadors de totes les forces polítiques d'esquerra, des dels republicans, fins els socialistes, comunistes, sindicalistes, etc.
Com en el cas de la vaga general d'octubre del 34, el PSOE es manifestava contradictòriament, segons quina de les tendències exposava la concepció del que aquest nou pacte amb els republicans significava. Per Largo Caballero (el Lenin espanyol), que com a conseqüència de la seva perllongada estança a la presó pels fets d'octubre s’havia après de memòria bona part de les ensenyances leninistes, per a la UGT - els sindicats mes nombrosos i radicals, i les J.J.S.S., el que calia era la pressa del poder, mitjançant la unitat d'esquerres amb els partits i sindicats obrers, inclosa la CNT. Aquesta posició resultava molt semblant a la de “classe contra classe”, que fins aquell moment havien propugnat els comunistes.
Per a Prieto, el que calla era un senzill pacte o aliança electoral d'esquerres per tal de continuar l’experiència reformista dels dos primers anys de la república. En aquesta ocasió entrarien a formar part els següents grups o partits: els republicans i els socialistes, amb l’afegit dels comunistes i d’altres grups encara més intranscendents. Com es fàcil de suposar, guanyaren las tesis de Prieto i Largo Caballero, es veié precisat a dimitir de l'executiva del PSOE.
El Partit Comunista d'Espanya, capitanejat per l'ex cenetista José Díaz, va adoptar les tesis del VII Congrés de l' Internacional Comunista, que pel juliol - agost del 35 havia defensat Dimitrov. En les mateixes, s'abandonava la tesis de "classe contra classe", defensada tot just fins el dia abans, i que ara, era catalogada de "social - feixista". Les noves orientacions de la política exterior soviètica, exigien la formació de "fronts populars contra el feixisme". El contingut ideològic d’aquests fronts populars, els estudiarem abastament en valorar el seu programa, i així el PCE, s’adherí als postulats que havien defensat els republicans i els socialistes.
A finals del desembre del 1935, es creà un comitè electoral del Front Popular, amb la participació de: Izquierda Republicana, Unión Republicana i el PSOE. Precisament, en aquest mes, el President de la República Aniceto Alcalà Zamora, davant l'hecatombe de la coalició radical cedista, donarà l’encàrrec de formar un nou govern al centrista Portela Valladares. La intenció de Alcalà Zamora, era la de crear un centre governamental fort, amb imatge de credibilitat. Les dificultat per dur a bon terme aquesta tasca centrista, es van posar de manifest, al no aconseguir una majoria parlamentaria suficient, per aquesta raó, i potser confiant en que la consulta electoral donaria la victòria al centre, Alcalà Zamora dissolt les Cortes, i procedeix, el mateix 7 de gener, a convocar eleccions legislatives pel 16 de febrer del 36.
Aquesta decisió del President de la República potenciarà el procés de concentració de les forces polítiques d’esquerra. 


El 15 de Gener, apareix el programa del Front Popular, signat ja per: Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista -el petit partir d'Àngel Pestaña-, Partido Obrero de Unificación Marxista, Unión General de Trabajadores i les Juventudes Socialistas, els punts mes importants eren els següents:
- Promulgació d'una amplia amnistia.
- Restabliment dels principis constitucionals.
- Lliure exercici de les llibertats individuals i col•lectives.
- Restabliment de l'Estatut d’Autonomia a Catalunya.
- Derogació de les lleis i decrets que havien anul•lat la tasca legislativa del primer bienni, particularment: la reforma agrària, relacions laborals, instrucció pública, independència del poder judicial, etc.
- Formació d'un govern exclusivament republicà amb el suport parlamentari dels altres grups signants.
Pel que fa referència a Catalunya, la formació del Front d’Esquerres de Catalunya, no es gaire diferent. En formar-se el govern Portela Valladares, el Comitè d’enllaç de la coalició d'esquerres catalanes, ja era conscient de que ben aviat hi haurien eleccions. A principis de gener, s'incorporarien alguns partits obrers. La Unió Socialista de Catalunya, que havia fet possible l'entrada de les altres organitzacions obreres, després de vèncer els escrúpols d'algun partit burgès, va quedar encarregada de realitzar les gestions, entre aquest comitè d’enllaç i el Comitè del Front Popular de Madrid.
No seria fins a molt tard, el 4 de febrer, que es faria públic el manifest-programa del Front d'Esquerres de Catalunya. El retard sorprèn, haguda compte de que mancaven només dotze dies per les eleccions, fou degut al desacord sobre el nombre de representants de les organitzacions obreres a les candidatures. Com cal imaginar, els primers llocs, estaven ocupats per Companys i els altres Consellers de la Generalitat, empresonats després del 6 d'octubre. En el seu programa, no molt diferent al del Front Popular, destacava el del restabliment en els seus càrrecs, de tots aquells van ser destituïts per la seva participació en els fets d'octubre. El manifest-programa del Front d'Esquerres de Catalunya, era signat per: l'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Partit Republicà d'Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires de Catalunya, Partit Obrer d'Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista Català. Es molt significativa l’absència de la Unió General de Treballadors i de la Federació Catalana del PSOE - tot i que un dels seus dirigents es presenta en les llistes de Tarragona -. Com no ho es menys que ni les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català, volguessin signar el programa del Front d’Esquerres. El Partit Sindicalista, va ser exclòs, perquè és va considerar que aquest ja formava part del Front Popular. Però curiosament, s’acceptà la presència del POUM. 

Entretant, la CNT i - sobre tot - els Sindicats d’Oposició a la CNT quedaven formalment fora del Front d'Esquerres de Catalunya, malgrat els contactes a nivell personal, entre Martí Barrera i Joan Peiró, en un tímid i infructuós intent per part dels polítics burgesos d'integrar en les candidatures del Front d’Esquerres al reconegut i prestigiós dirigent anarco - sindicalista. Peirò que va rebutjar l’oferiment, també els Sindicats d’Oposició, però tant aquests com els dirigents faistes mes capacitats - B. Durruti -, recomanaren oberta o subtilment el vot "per l'amnistia i contra el feixisme", el que en aquells moments volia dir votar al Front d’Esquerres. Com veurem mes endavant, aquesta recomanació de vot, tindrà greus repercussions en els esdeveniments que seguiren als fets del 19 de juliol.
L'explicació mes escaient sobre les raons de la formació d’aquestes grans coalicions electorals, ens les assenyala Borja de Riquer quan ens diu : primer, en la mateixa llei electoral, i segon, perquè l’Esquerra Republicana de Catalunya, per a triomfar havia d’aplegar el màxim de forces polítiques possibles, amb la seguretat que li donava la seva hegemonia entre les esquerres, suficient garantia per a caracteritzar aquesta aliança.

L' ambigüitat del programa del Front d' Esquerres de Catalunya era tal que, permetia a cada organització, analitzar de diversa manera llurs compromisos i, que cap d’elles renunciés al seu programa, ni a cap objectiu a mes llarg termini, i que cap dels partits obrers es veiés privat de "l'honor revolucionari".
A Catalunya, a l’igual que arreu de l’Estat, a la gran coalició de les esquerres, s’oposarà la unió de les dretes. El principal partit de les dretes catalanes – la Lliga -, en comptes de mantenir-se en una posició de centre, i cercar una aliança amb els republicans moderats, com ara la Unió Democràtica de Catalunya - que per altra banda sembla mes lògic - s'endinsarà pels camins de la coalició amb els partits i organitzacions que havien manifestat una notòria fe d’anticatalanisme i anti republicanisme i, formaran el Front Català d'Ordre, que era mes una munió de forces molt heterogènies, que és mantenien juntes únicament per la por a una victòria de les esquerres. Mancats d’un programa unitari, la seva campanya, estigué caracteritzada per un munt de consignes demagògiques, tòpiques i totalment fora de lloc. 



Es fonamentava en que:
- el triomf de l'esquerra seria un primer pas per la revolució social;
- la defen¬sa de la propietat, de la religió, de la família i de l'ordre establert.
El Front Català d'Ordre, no va poder fer cap acte unitari amb la participació de totes les organitzacions que el composaven, perquè les diferències entre elles, eren molt grans. Així, mentre la Lliga es manifestava oberta i decididament partidària del restabliment de l'Estatut i de la Generalitat, les altres forces, seguien argumentant els conceptes propis de la dreta immobilista tradicional.
Contràriament, la campanya de les esquerres, tenien uns objectius molt concrets, que sota el lema general de: "Per la República, Per l'Estatut de Catalunya i per la llibertat dels presos!", pretenia:
- ler. Contrarestar el tradicional abstencionisme de les masses obreres confederals - en aquest cas purament formal i sense gaire ímpetu - es remarcà la importància de votar les esquerres per aconseguir l’amnistia pels 30.000 dissidents que el “bienni negre" havia empresonat i, la readmissió dels acomiadats per raons socials i polítiques als seus llocs de treball.
- 2ón. Desmentir el caràcter de front revolucionari que les dretes havien tractat de difondre entre 1' opinió pública de Catalunya, remarcant el decidit esperit moderat de la coalició, en la pràctica totalitat des aspectes.
- 3er.Defensar l'Estatut i l’autonomia que només podia retornar amb la victòria de les esquerres.
Com cal suposar, la diferència de plantejaments, entre ambdues coalicions electorals, trobarien el seu reflex en els resultats. A totes les circumscripcions catalanes, el Front d'esquerres, aconseguí la majoria absoluta.

Partit Escons % Esc. Dif.
Partit Socialista (PSOE) 99 20,9 +41
Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) 88 18,6 -27
Izquierda Republicana (IR) 87 18,4 +87
Unió Republicana (UR) 38 8,0 +38
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) 37 7,8 +19
Partit Comunista d'Espanya (PCE) 17 3,5 +16
Centristes 16 3,3 -
Bloque Nacional 12 2,5 -
Lliga Catalana- Front Català d'Ordre 12 2,5 -12
Partit Agrari 11 2,3 -24
Partit Nacionalista Basc (PNV) 10 2,1 -2
Tradicionalistes 10 2,1 -
Republicans progressistes 6 1,2 +3
Radicals 5 1,1 -
Republicans conservadors 3 0,6 -
Independents de dreta 3 0,6 -
Altres 19 4,0 -
A la resta de l’Estat espanyol, els resultats foren molt ajustats, el triomf del Front Popular, només pot ser atribuït, a que les esquerres presentaren candidatures úniques, mentre que les dretes i el centre, concorrien amb una multiplicitat de candidatures; fins a tres en una mateixa circumscripció. 
La Prensa de dretes analitzava així els resultats: "El llamado triunfo arrollador de las izquierdas que tanto pregonaban en las elecciones del 16 de febrero, no había sido tal, ya que los sufragios emitidos daban los siguientes resultados: Derechas, 4.187.571; Centro, 466.334; Izquierdas, 3.912.086. Lo que da una diferencia a favor de la derecha-centro de 741.819 votos. No obstante, en cuanto a número de diputados elegidos el resultado es el siguiente: Derechas, 147; Centro, 66; Izquierdas, 260. Es decir, que los partidos políticos centro-derechistas, con cerca de un millón de votos más que las izquierdas, obtuvieron casi medio centenar de diputados menos".

El triomf del Front Popular, es fonamentà com sempre, en el vot de les grans ciutats, però també, en algunes zones rurals, de forta tradició anarquista. L’ increment de vots, indica – per a la majoria dels analistes - la participació d'aquests sectors obrers tradicionalment abstencionistes. Cal afegir, que grups de centre con el PNV i els republicans centristes de Portela Valladares, tot i no formar part del front popular, després del 19 de juliol, foren contraris a l’ insurrecció dels militars.
En síntesi, la característica mes significativa de les eleccions, es el caràcter de moderació de l'opinió pública, i no, com han volgut fer-nos creure, la victòria dels extremismes. Mai unes eleccions poden expressar els anhels revolucionaris, la voluntat revolucionària s'afirmava en la vida quotidiana, com veurem a continuació.
L’endemà mateix de les eleccions, presentarà la dimissió el Governador general de Catalunya, Feliu Escalas que era de la Lliga, substituït per J. Moles, home d’esquerra independent, la seva primera mesura de govern, de clara intencionalitat política, serà la de retornar els càrrecs, a tots els batlles i regidors destituïts després dels fets d'octubre del 34.
Portela Valladares, hagué de presentar la dimissió. Azaña que després de novembre del 33 semblava haver acabat la seva carrera política, tornava a pujar al poder, un cop mes de la mà dels socialistes, va rebre l’encàrrec de formar govern, el primer del Front Popular.
Companys i els altres Consellers detinguts des de l'any 34, sortien de les presons dirigint-se immediatament cap a Madrid, per tal de pressionar a Azaña per tal que revoqués les lleis que havien derogat l’autonomia. La seva tornada a Catalunya va ésser triomfant. 



Companys arribant a Barcelona en cotxe. (foto Centellas)

En arribar a Barcelona l'esperava una multitud de prop de dues-centes mil persones, davant les quals pronunciaria la famosa frase: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer."
Companys, fou reelegit pel Parlament de Catalunya - prèviament autoritzat a reunir-se per una decisió del Tribunal de Garanties Constitucionals, de data 26 de febrer - com a President de la Generalitat, amb l’abstenció simbòlica, de la minoria de la Lliga al Parlament de Catalunya.
El 2 de març, el Govern de la Generalitat, restablia la Llei de Contractes de Conreu i demana al Govern republicà l'acceleració dels traspassos de poders, paralitzats des de feia tan de temps. 
Per a molts autors Catalunya entre el febrer 1 el juliol del 36, fou una mena d'oasi de pau i tranquil•litat, comparada amb l'etapa de violències i enfrontaments que es produïen a la resta del territori republicà. Ni la Lliga aconseguirà impedir el desenvolupament tranquil, de la tasca governamental de l’Esquerra Republicana de Catalunya i els seus aliats, en una situació que podríem definir-la com "la calma que precedeix a la tempestat".
La victòria dels Fronts Populars i d'Esquerres, semblava assenyalar que es podria tornar a la política reformista i autonomista del bienni constitucional. Per a la majoria de la població d’esquerres de Catalunya, s’establia una continuïtat que havia estat tallada pel període governamental de les dretes – bienni negre -, malgrat que aquesta possibilitat quedaria truncada pels esdeveniments que es produirien a la resta de l’Estat.

A l'inici de l'any 36, la radicalització dels conflictes socials havia arribat al seu punt mes alt. De fet, després de dos anys de govern dretà, votar les candidatures del Front Popular, era molt mes que el senzill acte de votar. Tan les pròpies necessitats de la part mes deprimida de la població, sobre tot el camperolat pobre i els jornalers, com les campanyes electorals de molts candidats tant de la dreta com de l’esquerra, havien aconseguit que per la majoria dels electors, el vot frontpopulista equivalia a donar el tret de sortida a la revolució social. Aquest fet, entrava en contradicció amb el fet de que les eleccions donarien la majoria a les Corts i en el govern de la República, als candidats republicans més moderats, quan la immensa majoria dels vots provenien dels militants socialistes, comunistes o fins tot, anarcosindicalistes. La victòria dels republicans no obeïa a la realitat desitjada pel poble. Per entendre de veritat l’autèntic significat del vot popular, només cal fixar-se en allò que succeí al carrer immediatament després de conèixer-se els resultats.
La primera actuació de les masses fou l'alliberament dels presos polítics o socials, fet que es produí a molts llocs, abans de conèixer els resultats definitius. Milers de persones, militants o no, de totes les organitzacions, es dirigiren, desprès de vèncer l’oposició de la guardià civil o d'assalt, a llibertar els seus companys detinguts arran dels fets d’octubre. Però si pot semblar, que l'alliberament dels presos no té necessàriament un caràcter revolucionari podem veure un altre exemple ens ho farà comprendre millor.
Mentre això passava pels carrers de les ciutats, milers de camperols inicien de forma espontània i contra els mandats del mateix Front Popular, l'ocupació de les grans propietats apropiant-se d’elles i repartint-les en forma de col•lectivitats o cooperatives. Aquestes ocupacions, donaran lloc a episodis molt sagnants on les forces "de l’ordre públic" del Front Popular, s'enfrontaran amb acarnissament amb els camperols revolucionaris. Si a mes a mes, pensem que els obrers de les ciutats iniciaren moltes experiències de control obrer a moltes fàbriques, així com la imposició de la readmissió dels acomiadats per motius polítics, sindicals o senzillament laborals, podrem fer-nos una idea força aproximada de com ja des del febrer, el procés revolucionari restava obert.

A mes, per a captar la veritable importància de la decisió revolucionària de les masses populars, cal recordar i tenir present, la decidida oposició que les actuacions d’aquesta mena, trobarien en els quadres dirigents de les organitzacions socialistes i comunistes. Aquest paper d’opositors als avenços revolucionaris de socialistes i comunistes, serà una de les condicions determinats del període de temps que va de febrer a juliol.
L’actitud dels socialistes i comunistes la comprendrem millor, després d'analitzar – ni que sigui superficialment - el programa del Front Popular, que pretenia ser un programa per a tota la nació. Des de una perspectiva amplia, i segons les paraules dels propis dirigents de les organitzacions signants, pretenia ser un vehicle d'identificació entre sectors socials tan diferents com el proletariat, camperols de diferents categories econòmiques, funcionaris, tècnics, petita burgesia o fins i tot, sectors de la mitjana o alta burgesia. Tots ells podien sentir-se igualment representats en els seus interessos, sense afavorir especialment cap d'ells. Darrera d’aquestes paraules, s'amagava una realitat inconfessable, en aquells moments, un programa com el del Front Popular, només beneficiava a un sector, el dels propietaris, i actuava com un apaga focs de la revolució.
El Front Popular, havia nascut com una coalició mes amplia que l'anterior republicano - socialista, però amb un contingut idèntic, la diferència mes significativa es trobava, en el nombre de partits i organitzacions suposadament "obreres” que en signaren un programa de govern estrictament capitalista. Però el que és mes greu, en aquestes alçades - l9 de febrer del 36-, el programa d’aquesta coalició, no és plantejava ni de lluny, cap de les solucions que exigia la continuació de la revolució democràtic - burgesa, quan l’experiència del període anterior, els havia d'haver ensenyat, que no dur-les a terme, comportava deixar a la reacció les mans lliures per donar un cop - que ara seria definitiu contra la democràcia i la república. Malgrat tota la demagògia esquerranista que el PCE i el PSOE van exhibir en segons quins cercles, afirmant que el programa del Front Popular era un primer pas per la Revolució Social, en essència, el seu programa estava concebut com una trampa a la revolució.

Després de la victòria del Front Popular, el tradicional anticlericalisme torna a aflorar

El programa del Front Popular, no parlava mes que d'una de les mesures de la revolució democràtic – burgesa: la de l'expropiació de les terres dels grans propietaris i el seu lliurament als camperols, però només ho feia per a negar-la i prohibir-la, a més a mes, curiosament, els socialistes i d’altres representants de les organitzacions obreres, van fer constar en molts apartats les seves posicions minoritàries, per exemple en temes, com la nacionalització de la terra, del sistema bancari, el control Obrer damunt la producció, etc. Però acceptaren signar el programa i cedir el poder als republicans moderats, argumentant que es tractava “d’un sacrifici pels interessos generals de la nació”. En definitiva, el que veritablement pretenien era salvar la seva imatge davant dels seus afiliats o simpatitzants, doncs si bé, ni la nacionalització de la terra, ni el control obrer, signifiquen un atac mortal al capitalisme, eren mesures que podien millorar en bona part, l'angoixant situació dels sectors populars. Fer constar la seva posició minoritària al voltant d’aquestes mesures, els permetia , capitular impunement davant de interessos suprems del capitalisme, veritable estructura última de la nació.
L'objectiu literal del programa del Front Popular, era en darrera instància, desenvolupar l'economia capitalista, però això es produïa precisament en els moments de la màxima agudització d'una crisis econòmica - política i social que a més d’un context internacional clarament desfavorable, es veia agreujada a causa de la incapacitat del capitalisme espanyol, de satisfer les seves necessitats de desenvolupament econòmic, social i cultural. El que resulta més greu es que les organitzacions obreres signants del programa del Front Popular, es prestaven amb totes les seves forces a garantir la continuïtat i salvaguarda del capitalisme, oposant-se a la direcció del procés històric, i afavorien, al retardar la crisis revolucionària, el que Espanya esdevingués un país feixista.


Cartell de propaganda d'Acció Popular (dreta) que potser va ajudar a molts a votar el Front Popular.

Resumint, el programa del Front Popular, era moderat i poc perillós per la reacció, per bé que aquesta en la campanya pre-electoral l’hi atribuís terribles intencions secretes. Contràriament, quan després del 16 de febrer, els treballadors de les ciutats i  dels camps, van decidir iniciar les mesures revolucionaries, amb llur mobilització als carrers la dreta no va tenir cap inconvenient, en reconèixer per boca de Gil Robles de la CEDA, que el govern del Front Popular, era l’única garantia de controlar a les masses, precisament per que el poder del govern del Front Popular, es fonamentava, en l’estabilitat que li donaven les organitzacions obreres compromeses a frenar i desarticular l'ofensiva revolucionària. El Front Popular constituïa en aquells moments la millor barricada contra revolucionària, per això, es veien obligats a reprimir, l'acció revolucionària assumida per amplis sectors de treballadors i camperols.

Govern del Frente Popular

En aquestes condicions, el Front Popular, es veié precisat a tolerar i transigir amb les accions d'una extrema dreta que es manifestava oberta i decididament en plena llum pública, acusant al govern de ser incapaç de mantenir l'ordre. Aquesta situació, forçava a les organitzacions obreres del Front Popular, a col•laborar més i més amb el govern republicà, defensant amb ungles i dents, l'anomenat "interès nacional”, la qual cosa, en definitiva feia possible que l'extrema dreta s’afermés en llurs posicions i cerqués mitjans i aliats, per quan arribés el moment oportú, donar el cop definitiu a la revolució i, de passada, a la democràcia, a la República i al Front Popular.
En tot el territori republicà, de febrer a juliol, assistim a un increment de la lluita de classes, novament la Guardia d'assalt i Civil omplirien les presons, aguditzant la crisis social. De fet, els drets democràtics, individuals i col•lectius, la llibertat de premsa, la desaparició de la censura prèvia, no van donar-se gaire o gens. Les vagues polítiques, o senzillament laborals, van ésser reprimides violentament per la policia, pels grups d'extrema dreta o, pels mateixos militants de les organitzacions obreres fidels al Front Popular, com va ser el cas de la vaga de la construcció a Madrid. Com en els millors temps del bienni negre, s'aplicava la presó preventiva indiscriminadament, a tots aquells treballadors sospitosos d'organitzar vagues, o als dirigents d'aquelles organitzacions revolucionàries..., mentre aquells que havien tingut la responsabilitat dels greus crims d'octubre, els sanguinaris Franco i Dávila, eren mantinguts en els seus càrrecs de comandament, sense que ningú els hi demanés responsabilitats pels crims comesos.

Els cops dels escamots d’extrema dreta, eren cada cop, mes audaços, des de l’assassinat, fins les “razzies” als barris obrers - a "repartir llenya" -, davant la mirada impertorbable d'Azaña, que s'havia proposat com a objectiu màxim aturar la revolució, encara que per aconseguir-ho tingués que entregar la República al feixisme.
El deteriorament del govern del Front Popular, resultava evident per a tothom. Grups com Falange Española, conspiraven obertament amb els capitostos de l’exèrcit, recolzats per la burgesia, la noblesa i l’Església. Malgrat això, els socialistes i els comunistes, fidels al capitalisme, contenien, frenaven, obstaculitzaven, qualsevol vaga, manifestació, etc., dirigida a acabar amb tot allò que permetia el creixement del feixisme. El millor exemple de la tasca contrarevolucionària d’aquestes organitzacions, el donaren amb motiu de la vaga de la construcció de Madrid. En ella, escamots d'ugetistes i comunistes, s’enfrontaren pistola en mà, amb els vaguistes de la CNT, col•laborant amb la policia en la detenció de molts dels dirigents cenetistes, tràgic antecedent del que succeiria a les jornades del maig del 37. Amb tot, la forca de la vaga, rebé el recolzament d’amplis sectors de la població madrilenya, va aconseguir de mantenir-se fins el mateix 18 de juliol del 36.


 Franco i d'altres militars amb càrrecs de comandament, conspiraven per a donar el cop definitiu a la Revolució.

Mentre el creixement del feixisme era evident, els membres del Front Popular, volien fer creure que l'Estat burgès, ben dirigit per "autèntics republicans", podria barrar el pas al feixisme, però això ho pretenien, sense atacar directament les bases materials de la societat capitalista i burgesa, que eren les que donaven vida al fenomen del feixisme. Si l' extrema dreta pel febrer, era conscient de que no podia lliurar-se a un enfrontament directe amb el moviment revolucionari, des de aquella data fins al juliol, l’actuació del govern i les altres forces del Front Popular, van permetre la creació de les bases suficients per que la reacció ordenés i estructurés, les seves forces de xoc contrarevolucionàries, mercès a que la petita burgesia s’orientà vers posicions cada cop més dretanes, tant per la por d'una revolució creixent, com per la ineficàcia reformista d’aquells candidats a qui havia votat. La por del govern del Front Popular a irritar les dretes era tan gran, que fins i tot després de conèixer les intencions colpistes dels militars, feia manifestacions en el sentit, de que seguia confiant en la fidelitat i l'honorabilitat de les institucions armades, posant en evidència, el seu caràcter de col•laboradors i encobridors del feixisme.
El Front Popular, era en l'opinió de G. Munis, "una d’aquestes coalicions de impostors que, anomenant-se socialistes i comunistes, soscaven les bases de la revolució viva. Són els fronts populars de l’historia, que amb noms diferents, han donat la victòria a la reacció en tantes ocasions". El Front Popular, en el cas espanyol, va complir els seus objectius a la perfecció, però desgraciadament pels interessos de la reacció, com ja havia passat en el cas del cop d’Estat del General Sanjurjo, el sector mes recalcitrant, fent gala d'una miopia excepcional, provocà amb l’aixecament del Gral. Franco, una nova embranzida revolucionària, precisament en el moment en que el front Popular anava en camí de paralitzar la revolució tot fent petites concessions com en el cas català.
Tractant de resumir els trets essencials d’aquest període que hem vingut a anomenar de assaig reformista de la burgesia, només ens caldria repassar quina era la situació en que es trobaven els tres problemes fonamentals de la revolució democràtic- burgesa i com, aquests s’aniran unint inseparablement al desenvolupament o no, de la revolució social.
Les úniques mesures reformistes del règim republicà anaren quasi exclusivament adreçades contra l’Església i els sectors més intransigents de la noblesa i, aquest segon aspecte encara de forma molt limitada. Per exemple, la reforma de l'exèrcit, no va fer desaparèixer aquells militars susceptibles d' atacar 1' ordre democràtic, sinó que precisament succeiria tot el contrari, a aquells que en un moment determinat haurien pogut defensar la Republicà. Les mesures laïcistes en l’educació, no van poder evitar que l' any 36, encara estiguessin a les mans de les ordres religioses, oberta o dissimuladament, la majoria de les escoles, igualment, l'Església – en el seu conjunt - continuava essent la més important propietària de terres del país i el seu patrimoni era immens. D'altres mesures, com la reforma electoral, va poder acabar amb el caciquisme, endèmic des del S.XIX, però no va saber impedir d'altres tipus de caciquisme més modern.


Camperols jutgats per una ocupació de terres.


En torn a la problemàtica de les relacions de propietat i de producció al camp, sembla que no calgui parlar-ne massa, després dels excel•lents treballs de Gerald Brenan i de Pierre Vilar, en síntesis diriem, que les Corts constituents de la República, malgrat que aquest era un dels problemes fonamentals des de l'època de Joaquim Costa, trigaren divuit mesos en enfrontar-lo, i ja hem vist que quan ho feren, fou només de passada. La complexitat dels problemes del camp espanyol, exigien molt més que moderades mesures anti latifundistes, que desafortunadament s’aplicaren poc i malament, i que en l’opinió dels analistes, només podien haver solucionat mínimament - al cap de dos-cents o tres-cents anys- els problemes d’Andalusia, per a citar un exemple. La Llei de Reforma Agrària que no passaria mai del projecte de bases aprovades el setembre del 32, no va poder duur-se a la pràctica per l’oposició de les dretes reaccionàries. La fam de terra dels camperols, expressada reiteradament per les masses camperoles, exigia una reforma revolucionària - si se’ns permet aquest joc de paraules – el que volia dir "la terra per qui la treballa", reivindicació a la qual es van oposar tots els governs republicans, siguin de dretes o d’esquerra i, va ser precisament això el que varen fer les masses camperoles en quan van tenir ocasió, com ara al gener del 33, de maig a setembre del 34 a Catalunya, pel febrer del 36, i sobre tot, després del juliol del 36.
La problemàtica agrària enverinarà molt, les possibles disponibilitats reformistes dels governs d'esquerra, mes preocupats de no emprenyar els "democràtics" i burgesos propietaris de terres, que no de solucionar veritablement els problemes del nostre país. Com a conseqüència, les forces revolucionaries, es veuran precisades a donar-se alternatives fora de la legalitat: repartició de les terres, expropiacions sense indemnitzacions, treball col•lectiu de la terra, etc. L'únic resultat efectiu de les moderades mesures reformistes dels governs va ser que alguns propietaris de terres poguessin augmentar llurs propietats, en detriment de l' Església, tot i que en una menor mesura, petits o mitjans propietaris, o burgesos de les ciutats àvids de terra també se’n beneficiaren. En resumides comptes, el problema del canvi en les relacions de propietat i producció, com a conseqüència de la ineficàcia reformista dels diferents governs republicans, quedaria vinculat al de la revolució Social i a les forces que aquesta deixaria en llibertat.
L'altre problema transcendental, el de l’estructuració de l’Estat, quedava sense solució des de el mateix 14 d'abril. L'Estat Unitari, “integral” era santificat amb l’aprovació del títol ler. de la Constitució. Si les forces progressistes d'esquerra, no s'atreviren a proclamar la República Federal, garantint d'aquesta manera la continuïtat de l'aparell de l’Estat de l'Antic Règim, les forces reaccionaries aclamaren una república que havia tornat la unitat d'Espanya, en derogar l’estatut d'Autonomia de Catalunya. La República, o millor els republicans, tampoc no van gosar establir solucions a la problemàtica que tractem. En considerar el cas català, com un cas especial, condemnaven els problemes estructurals a 1' espera de que la revolució social els solucionés d’una manera definitiva.
Sense solucionar els problemes de la terra, ni de l’estructuració de l’Estat, els nostres republicans difícilment, podien donar un tractament adequat al problema de les nacionalitats. En el primer capítol d'aquest apartat hem pogut seguir els passos de com es produí l’articulació lluita de classes - problemàtica nacional, pel que podem obviar en aquest moment qualsevol referència més a aquesta problemàtica.

Per tot el que hem anat dient fins ara, sembla evident que la solució dels diferents problemes fonamentals, que haurien d’haver culminat la revolució democràtica, darrera fase de la revolució burgesa, no va poder ser duta a terme, ni per la burgesia perifèrica, ni per la burgesia agrària, ni per l’acció conjunta de totes dues, precisament, perquè aquestes mesures, contenen una essència democràtica i popular que perjudicaria, ni que fos mínimament, els seus interessos capitalistes, i convindria recordar, que quan una classe dominant fa concessions a les classes dominades, és només per la pressió d’unes circumstàncies insostenibles, i en el cas del nostre país, la classe dominant va esperar fins el moment en que la revolució social, mercès a l'actuació espontània del poble espanyol, que tindrà lloc de juliol a setembre del 1936, amb Catalunya el seu epicentre, li prengué de les mans.

(final de la Introducció)