divendres, d’abril 03, 2009

1/5 DISCS: CODONA


La meva relació amb la música va ser tardana. Soc d'una generació que a la adolescència teníem altres coses al cap, les discoteques –les boites- com en dèiem, eren un entreteniment per aquells que no tenien en el cap més que divertir-se, anar a “ lligar”. Per alguns d'entre nosaltres, la paraula màgica que ho explicava tot era “REVOLUCIÓ”, i la militància en alguna dels moltes organitzacions revolucionàries de l'extrema esquerra, ens ocupava 24 sobre 24 hores al dia. Tractavem d'anar més enllà del reformisme de psuqueros, bandereros, CC.OO., UGT i tota aquesta colla que després, amb menys o menys bona intenció, han pretès infructuosament “transformar” el capitalisme. Ja... ja... ja!
Així que, no va ser fins a tres o quatre anys desprès de la mort del dictador que a poc a poc vaig adonar-me que a més dels Raimon, Lluis Llach, Paco Ibañez, els Quilapayun i en Víctor Jara, o el Labordeta – amb la addenda de Maria del Mar Bonet, i alguna, poca cosa d'en Joan Manel Serrat- i que havien estat la única banda sonora que fins llavors m'havia interessat, hi havia un univers sencer per a descobrir.
Dels “Duo Dinàmico”, Rocios Jurado, Manolo Escobar i tota la colla –que ocupava el panorama musical d'aquella època en blanc i negre- no en volia ni sentir, ni parlar... Amb el pas dels anys però, m'he adonat que o tinc un extraordinari sentit musical –que no és el cas -, o la penetració inconscient a través de la repetició matxacona per la ràdio i potser també per la TV van ser molt efectives, doncs en ocasions en venen al cas, mentre em dutxo, afaito, o faig alguna feina singularment rutinària i/o avorrida. És clar!, també coneixia alguna cosa dels Beatles i dels Rollings... però em semblava llavors que aquella era una música per apartar-nos del veritable objectiu: canviar el món, i la qualificava de música burgesa...
Així doncs, fins l'any 77 o 78, amb el lent descobriment de la traïció als ideals dels qui de debò volíem un canvi per aquest país a qui tant estimem, no vaig tenir la primera experiència d'escorta musical seriosa. Va ser, ho recordo molt bé, amb el disc “Tales of Mistery and Imagination” d'Allan Parsons, a casa d'un company que s'havia separat feia poques setmanes, no puc explicar-ho amb paraules, però aquella tarda van començar a canviar moltes coses a la meva vida.
Però la veritable iniciació, no és va produir fins la dècada dels 80... un molt estimat amic de la infància retrobat, de manera senzilla però sistemàtica, em va fer conèixer coses que ni imaginava que existien, algunes d'aquelles perles musicals us els transmetré en aquests cinc posts dedicats exclusivament a la música que mes m'agradava i que em segueix agradant.
Lògicament, ni són tots els que voldria – algunes d’aquelles perles són avui introbables, ni tan sols tractant de comprar-les – ni puc fer tres-cents posts dedicats a aquest tema, així que vaig rumiar i rumiar, fins a decidir-me per cinc: CODONA, KEITH JARRET, ZAKIR HUSSAIN, DAVID HYKES I SETEPHAN MICUS, que us aniré comentant al llarg d'aquests 5 posts.
Si fos possible trobar un eix únic per a tots ells, jo diria que més que música per a distreure'ns i passar l'estona –que també- és una música que s'adreça a la totalitat de nosaltres mateixos, per a fer-nos créixer espiritualment, o modestament, això és el que crec i espero i, la raó de que us escrigui aquests missatges.
Així que sense mes preambuls us presento a:
CODONA

Va ser un grup irrepetible, mes que això Codona va ser un projecte que representava a les veus sense nom, una música única i irrepetible, amb tres noms però sense cognoms. Collin Walcott, Don Cherry i Naná Vasconcelos (d'esquerra a dreta en la foto) van fer una música indefinida i original, relacionada amb tot i alhora única i intransferible. El seu mètode de diàleg conjugava espiritualitat i cosmopolitisme, ancestres i modernitat sense fer ús de la fusió.
La improvisació i l'ús d'un arsenal variat d'instruments tradicionals i de percussió (transcendint la seva funció rítmica cap a una dimensió descriptiva i mimètica de la naturalesa i del fenomen ritualista) eren els seus principals valors expressius.

Don Cherry ja havia fixat les bases de l’anomenada world music en els anys seixanta, inventant-se el terme transcultural “multi kulti” . Fill de mare índia i pare negre i viatger infatigable, Cherry va començar la seva carrera com trompetista al costat de Ornette Coleman en el quartet històric amb el qual es van posar els primers pilars del free jazz. Ja a la fi dels seixanta, Cherry, adscrit al moviment avantgarde, impulsaria nous camins de exploració creativa entre mètodes de improvisació derivatius del free i maneres adquirides de cultures no occidentals, africanes i orientals principalment.

El també nord-americà Collin Walcott havia arribat anys abans a aquesta plataforma de creació fecunda i visionària que era ECM en els setanta. Sitarista i percusionista especialitzat en la tabla i la música de la Índia, en els seus primers treballs per al segell de Manfred Eicher había unit jazz i cultura oriental usant ponts ja estesos, en la dècada anterior, per Ravi Shankar. En l'excel·lent Grazing Dreams (1977) Walcott conta amb Cherry; és el pas que anuncia una aliança a la qual li faltava un darrer eslavó per a crear una de les mes sòlides carenes de la música de tots els temps.

Acabat d’arribar de la mà de Egberto Gismonti ( Dança das cabeças ,1977), Naná Vasconcelos possibilita la connexió amb el primitivisme de la percussió (la metàl·lica del berimbau i el triangle , de cuirs tous i veus) provinent de África, però conreada entre la exuberància amazònica i els ravals de Brasil. El seu debut en ECM ( Saudades , 1980) coincideix amb el període en el qual aquest grup va romandre actiu.
L'obra d’aquest magnífic grup ha quedat recollida en un esplèndid triple àlbum que podeu descarregar aquí:

http://rapidshare.com/files/209251581/Don_#Cherry_#Nana_#Vasconcelos_#Colin_#Walcott-The_#Codona_#Trilogy-3CD-2009-OBC.part1.rar

Codona 1 (1979) el que escolto més sovint, dominen les composicions de Walcott. S'obre amb el colpidor Like that of sky i la flauta de Cherry, instrument aquí destacat que no apareixerà en els següents lliuraments. L'esquema parteix d'una introducció solista a la qual es van sumant els altres membres. Codona és el segon tall, on s'aprecia millor aquesta intenció dialogant en el desplegament instrumental. Colemanwonder és una peça en tres parts (l'última de Stevie Wonder) que reflecteix la referència jazzística més clara de Codona, la de Ornette Coleman. Els temes finals l’excel·lent Mumamakata i New light són desenvolupaments llargs amb el protagonisme d'instruments africans i indis entrellaçats per càntics. La percussió -una de les grans troballes de Codona- és un decorat viu de situacions, no només un recurs rítmic. Amb lleugers però molt subtils canvis sobre l'àmplia gamma d'instruments (pel que fa a Don Cherry), els següents treballs de Codona incorporen uns i abandonen altres.

Codona 2 (1980) comença amb l'alegre tonada afro-amerindia Que Faser (el nordest brasiler combregant amb el sitar), per a seguir amb Godumaduma , un breu tema basat en repeticions (Steve Reich via Gabon) que superposa sitars. Malinye és la composició angular del disc. Escrita per Cherry per a melòdica , Malinye és l'aventura utòpica d'un Mississippí africà, narrada per sanza i berimbau . La conjunció de la tensió del free jazz i l'espiritualitat s'aprecia en Drip-Dry , reinvenció del món colemaniano. Codona podia cenyir-se a un llenguatge jazzístic sobretot quan recuperaven a Coleman , però l'ús d'instruments atípics en aquest gènere li imprimia una tessitura singular. Això és apreciable en Walking Eggs . Com visió integral, era l'articulació de melodia (intercanviable entre Walcott, amb el sitar, i Cherry, amb els vents) i la base rítmica o ornamental (Vasconcelos) la qual sostenia el discurs improvisat, també en Again and Again, again.

El que crida l'atenció del principi de Codona 3 (1982), l'últim lliurament i potser el millor, és l'ús del silenci, dels temps espaiats i meditatius esbiaixats per feixos de llum de la trompeta de Cherry, en el meravellós començament de Goshakabuchi (per a dulcimer, ambientació percussiva amb rítmica final i trompeta). Les implicacions metalingüístiques adquireixen una nova dimensió: l'ús del temps. Vasconcelos i les seves onomatopeies additives s'ensenyoreixen de Hey dóna ba doom . En aquest postrer treball s'aprecien molt millor els contrastos de veus, d'instruments i de timbres, l'equilibri d'essències, de respiracions ancestrals i panteistes. Passant diversos temes que viatgin sense rumb fins a la Índia, entre tonades folkies i jazz tribal, arrivem a la monumental peça que és, així mateix, el testament del grup. Inner organs (per a òrgan en moviment continu, tabla i tambors en un tempo que deriva cap al reggae ) és el ritual sonor de Codona sublimat, la projecció universal d'un coneixement interior.

Molt de temps després va aparèixer al mercat un anomenat Codona 4 que no és sinò el recull d’algunes interpretacions en directe que el grup va fer per Alemanya. Com som molts a qui ens agrada la música en directe, tot i sacrificant una mica la perfecció del directe podeu descarregar-lo aquí:


La mort poc després de Collin Walcott en accident de tràfic, quan viatjava amb el seu altre grup, Oregon, va posar fi a aquesta formació històrica de la qual només queda viu el gran Naná Vasconcelos(2002).
Només va haver una única segona intenció d'estendre aquest llegat en el gairebé coetani treball compartit per Don Cherry i Ed Blackwell en El cor (ECM,1982).
El llegat de CODONA en els tres discos per a ECM (una excel·lent casa discogràfica que cuidava amb exquisidesa les seves publicacions), més aquest darrer quart, serveixen com exemple de la possible i desitjable comunió veraç entre totes les cultures.
(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament).

2/5 DISCS: KEITH JARRETT


THE KÖLN KONCERT


Keith Jarrett va néixer el 8 de maig de 1945 en Allentown, Pennsilvània. És un dels pianistes mes importants que van sorgir des dels anys ' 60. La seva carrera ha passat per diverses etapes i va guanyar fama internacional pels seus concerts com solista improvisant la totalitat de la seva música sense cap pla previ.
Va liderar quartets, quintets, ha interpretat música clàssica i recentment va tocar standars en versions de exploració musical amb el seu trio. Encara que la seva tendència de “cantar solament” amb el seu piano pot distreure de tant en tant , Jarret segueix creixent com un gran improvisador després de 30 anys de importants èxits.
Als tres anys, va començar a tocar el piano i quan en tenia set ja havia donat el seu primer recital. Va ser un nen prodigi i ja era professional quan encara estava en l'escola. En 1962 es va graduar en la Universitat de Berklee i després va començar a treballar en Boston amb la seva trio. Es va mudar a Nova York en 1965 i va passar quatre mesos amb els “Jazz Messengers” del baterista Art Blakey. Com membre del molt popular quartet Xerris Lloyd (1966-1969), Keith va viatjar pel món i es va fer conegut, també va començar a tocar l’òrgan i els teclats (que utilitzaria durant els anys ' 70). Durant els anys 1969 a 1971 va estar al costat del grup de fusió de Milers Davis tocant l’òrgan i els teclats, un altre integrant important del grup va ser Chick Corea . Si bé durant tot el concert en viu de Fillmore es nota clarament la “lluita” entre Keith Jarret i Chick Corea, la mateixa resulta encara molt mes creativa en el disc Live/Evil.
Després de deixar el grup de Milles Davis, Keith Jarrett va deixar d'usar per complet qualsevol tipus de teclat per a dedicar-se únicament al piano acústic. Va dirigir el seu grup durant les sessions de gravació que es van realitzar durant els anys 1967 a 1969 en Vòrtex i en 1971 in Atlàntic, però a partir de 1971 va gravar predominantment per a ECM encara que també va gravar en 1970 per a ABC/impulsi. La seva associació amb EMC ha arribat fins als nostres dies. L’any 1970 Jarrett va dirigir dos grups; un molt interessant amb Dewey Redman, Charlie Haden, Paul Motian i un percussionista ocasional que freqüentment era Guillermo Franco; i una banda Europea amb Jan Garbarek, Palle Danielsson i Jon Cristensen amb la qual va gravar el famós i extraordàri disc “MY SONG”.


Que podeu descarregar-vos aquí:

http://rapidshare.com/files/63351761/KJarrettMySong.part2.rar

A mes, podem veure i escoltar la peca "My Song"





A mes del treball amb tos dos grups, a partir de 1972 el compositor va començar la seva famosa sèrie de concerts improvisats que van resultar en els enregistraments coneguts com “concerts en solitari”, “Koln Concert” i "Sun Bear Concerts". Durant els anys ' 80 les seves interpretacions de música clàssica es van sumar a les de Jazz, no obstant això, durant els anys ' 90 va gravar molt material (inclosos els Sis CD gravats en viu) amb el seu “Standars Trio” en el qual va participar Gary Peacock i Jack DeJohnette. Encara que inicialment influenciat per Bill Evans, el pianista s'ha caracteritzat per posseir un estil original, que ha estat d'influència per a molts músics dels anys ' 70 i que segueix sent d'una gran força en el Jazz.

Gravat en 1975 en el Teatre d’Òpera de Colònia, Alemanya, aquest disc és una veritable obra mestra, en particular per la mestria mostra Jarret per a la improvisació. Cap de les notes que s'escolten en aquesta obra va ser planejada amb antelació,tot és espontani! Encara que la peça es va dividir en 4 seccions o moviments, principalment per a poder-la acomodar a un LP doble, en realitat es tracta d'una obra contínua, que va evolucionant amb cada nova figura que Keith agrega: un acord va harmonitzant, una nova línea melòdica, un gir inesperat, com l’onatge que no cessa… Aquest disc ha passat als anals de la història de la música del segle XX (hi ha qui diu que és la millor gravació d'un pianista en solitari de tota la història de la música) i des dels moments del seu llançament va deixar petjada... Per a la revista "Estafi Magazine" va ser el disc de l’any en 1976, va ser reconegut per Deutsche Phono-Akademie (Acadèmia Discogràfica Alemanya) d'una manera similar en el mateix any i va ser catalogat en 1980 com àlbum de la dècada pels lectors de la revista Poll.
Que els disfruteu!

(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament).