dissabte, de maig 01, 2010

LA REVOLUCIÓ SOCIAL: EL COMITÉ CENTRAL DE LES MILICIES ANTIFEIXISTES DE CATALUNYA

El Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya (juliol-octubre del 36).

Que els esdeveniments que seguiren al fracàs de la insurrecció feixista del 19 de juliol del 1936, donaren lloc a Barcelona i arreu de Catalunya, en més o menys mesura, a una veritable revolució social, és una afirmació que a hores d'ara, no pot sorprendre ningú. La possibilitat d'una transformació pacífica de les estructures del nostre país, encetada amb la victòria de les candidatures del Front d'Esquerres de Catalunya a les eleccions del febrer del 36, amb la consegüent aplicació del programa mínim de reformes que els era pròpia, es veié truncada per la cruenta commoció que significà l'aixecament insurreccional de bona part de la guarnició de Barcelona, que es va afegir a la que tingué lloc a tots els altres indrets de l'Estat republicà.



Declaración del Alzamiento Nacional:

"¡Españoles! A cuantos sentís el santo nombre de España, a los que en las filas del Ejército y la Armada habéis hecho profesión de fe en el servicio de la patria, a cuantos jurasteis defenderla de sus enemigos hasta perder la vida, la nación os llama a su defensa. La situación en España es cada día más crítica; la anarquía reina en la mayoría de los campos y pueblos; autoridades de nombramiento gubernativo presiden, cuando no fomentan, las revueltas; a tiro de pistola y ametralladoras se dirimen las diferencias entre los asesinos que alevosa y traidoramente os asesinan, sin que los poderes públicos impongan la paz y la justicia. Huelgas revolucionarias de todo orden paralizan fa vida de la población, arruinando y destruyendo sus fuentes de riqueza y creando una situación de hambre que lanzará a la desesperación a los hombres trabajadores. Los monumentos y tesoros artísticos son objeto de los más enconados ataques de las hordas revolucionarias, obedeciendo a la consigna que reciben de las directivas extranjeras, con la complicidad y negligencia de los gobernadores de monterilla. Los más graves delitos se cometen en las ciudades y en los campos, mientras las fuerzas de orden público permanecen acuarteladas, corroídas por la desesperación que provoca una obediencia ciega a gobernantes que intentan deshonrarles. El Ejército, la Marina y demás institutos armados son blanco de los más soeces y calumniosos ataques, precisamente por parte de aquellos que debían velar por su prestigio, y entre tanto los estados de excepción de alarma sólo sirven para amordazar al pueblo y que España ignore lo que sucede fuera de las puertas de sus villas y ciudades, así como también para encarcelar a los pretendidos adversarios políticos.
La Constitución, por todos suspendida y vulnerada, sufre un eclipse total: ni igualdad ante la ley; ni libertad, aherrojada por la tiranía; ni fraternidad, cuando el odio y el crimen han sustituido el mutuo respeto; ni unidad de la Patria, amenazada por el desgarramiento territorial, más que por regionalismos que los Poderes fomentan; ni integridad ni defensa de nuestra frontera, cuando en el corazón de España se escuchan las emisoras extranjeras anunciar la destrucción y reparto de nuestro suelo. La Magistratura, cuya independencia garantiza la Constitución, sufre igualmente persecuciones y los más duros ataques a su independencia. Pactos electorales, hechos a, costa de la integridad de la propia Patria, unidos a los asaltos a Gobiernos civiles y cajas fuertes para falsear las actas formaron la máscara de legalidad que nos presidía.
Nada contuvo las apariencias del Gobierno, destitución ilegal del moderador, glorificación de las revoluciones de Asturias y Cataluña, una y otra quebrantadoras de la Constitución, que en nombre del pueblo era el Código fundamental, de nuestras instituciones.
Al espíritu revolucionario e inconsciente de las masas, engañadas y explotadas por los agentes soviéticos, se ocultan las sangrientas realidades de aquel régimen que sacrificó para su existencia 25 millones de personas, se unen la molicie y negligencia de autoridades de todas clases que, amparadas en un Poder claudicante, carecen de autoridad y prestigio para imponer el orden en el imperio de la libertad y de la justicia.
¿Es que se puede consentir un día más el vergonzoso espectáculo que estamos dando al mundo? ¿Es que podemos abandonar a España a los enemigos de la Patria, con proceder cobarde y traidor, entregándola sin lucha y sin resistencia?
¡Eso, no! Que lo hagan los traidores, pero no lo haremos quienes juramos defenderla.
Justicia, igualdad ante las leyes, ofrecemos.
Paz y amor entre los españoles; libertad y fraternidad, exenta de libertinajes y tiranías.
Trabajo para todos, justicia social, llevada a cabo sin encono ni violencia y una equitativa y progresiva distribución de riqueza, sin destruir ni poner en peligro la economía española.
Pero, frente a esto, una guerra sin cuartel a los explotadores de la política, a los engaños del obrero honrado, a los extranjeros y a los extranjerizantes, que directa y solapadamente intentan destruir a España.
En estos momentos es España entera la que se levanta pidiendo paz, fraternidad y justicia; en todas las regiones el Ejército, la Marina y fuerzas del orden público se lanza a defender la Patria.
La energía en el sostenimiento del orden estará en proporción a la magnitud de la resistencia que se ofrezca.
Nuestro impulso no se determina por la defensa de unos intereses bastardos ni por el deseo de retroceder en el camino de la Historia, porque las instituciones, sea cuales fuesen, deben garantizar un mínimo de convivencia entre los ciudadanos, que, no obstante las ilusiones puestas por tantos españoles, se han visto defraudadas pese a toda la transigencia y comprensión de todos los organismos nacionales, con una respuesta anárquica, cuya realidad es imponderable.
Como la pureza de nuestras intenciones nos impide el yugular aquellas conquistas que representan un avance en el mejoramiento político social, el espíritu de odio y venganza no tiene albergue en nuestro pecho; del forzoso naufragio que sufrirán algunos ensayos legislativos, sabremos salvar cuanto sea compatible con la paz interior de España y su anhelada grandeza, haciendo reales en nuestra Patria, por primera vez y en este orden, la trilogía, fraternidad, libertad, e igualdad.
Españoles: ¡Viva España! ¡Viva el honrado pueblo español!
Tetuán, 17 de julio de 1936".

Més transcendència que l’aixecament per ell mateix, va tenir la parcial destrucció de l'ordenament polític de la República, produïda perquè bona part de l'administració, del funcionariat, dels transports i les comunicacions, etc., quedaren inutilitzats, davant la pressió d'unes noves circumstàncies, caracteritzades per la desmembració de l'aparell de l'Estat Republicà, i el sorgiment de dues zones que pugnaven entre si, pel redreçament d'uns ordenaments ben diferenciats. 



A Catalunya, com a la resta de regions i països de l'Estat espanyol on l'aixecament militar va ésser avortat, principalment, per l'enèrgica actuació del poble, es produí un veritable buit de poder, que comportà la immediata necessitat de crear uns nous organismes de poder (els Comitès Locals), 


 Acta consistorial de constitució del Comite Antifeixista de Barxeta (València)

capacitats per endegar, en el termini més curt possible, la represa de la normalitat en la vida dels pobles i ciutats de Catalunya, però evidentment aquests Comitès haurien de tenir una característiques molt peculiars: respondre a la nova situació creada per la victòria popular.

Organització i defensa popular





A la majoria de pobles i ciutats de Catalunya la situació podria representar-se aproximadament així: el poble, els obrers del camp o de les indústries, en alguns casos amb el suport de la Guàrdia Civil, o de la Guàrdia d'Assalt, després de reduir els nuclis sublevats, es troba com a propietari del carrer; els Ajuntaments, com totes les institucions de l'antic ordenament, quedaren desfasats, bé per incapacitat de dirigir la lluita antifeixista, bé perquè els regidors estiguessin, més o menys, implicats en l'aixecament, però principalment, per la manca d'iniciativa de què van fer gala tots els responsables de l'administració republicana, i que afecta sobremanera els representants dels partits polítics de la petita i mitjana burgesia E.R.C., A.C.R., etc., així, aparegueren en els pobles, veritables organismes de poder revolucionari que, amb diferents noms, d'acord amb la correlació de forces existent a cada un dels pobles i poblets, son coneguts amb el genèric de Comitès Locals, i que, des del primer moment, es veieren obligats a desenvolupar totes les funcions pròpies d'uns veritables «microgoverns», fet que comportà un fenomen de gran transcendència que perduraria, fins el total redreçament de l'aparell de l’Estat Republicà - després dels fets del maig del 37-: l'atomització del poder a Catalunya. 

Aquesta atomització, ens permet explicar l’èxit i l'agilitat de les conquestes revolucionàries: col•lectivització agrícola i industrial, control obrer de la producció, edificació d'un esquema de nou ordenament polític i social, però també, les dificultats importantíssimes que trobaria la Generalitat, en el camí de la reconstrucció del seu poder. També, aquesta atomització del poder, seria la causa d’una manca d’homogeneització de les iniciatives, fet que en darrera instància, produiria un increment de les tensions estructurals en el nou ordenament revolucionari. Sense dubtes podem afirmar que els Comitès Locals són una de les institucions més característiques del procés revolucionari català, i també, un dels organismes que més resistència oposarà a la centralització que, a partir d’Octubre del 36, iniciarà la Generalitat.



Igualment a Barcelona, des del primer moment de lluita, la responsabilitat de la iniciativa antifeixista, restà en mans d'uns Comitès de Defensa de Barriada, vinculats estretament a les organitzacions del moviment llibertari (CNT-FAI, JJ.LL.LL.) i molt especialment al Comité de Defensa Confederal –el Grup Nosotros, amb algun afegitó- que, des de molts dies abans de la insurrecció feixista, ja preparaven la resistència a la "militarada". Així, quan el 19 de juliol, les tropes, manipulades per llurs caps, inicien l'assalt a la ciutat sortint de les diferents casernes - Sant Andreu, Pedralbes, Drassanes, etc-., els obrers de Barcelona, migradament equipats, seran els primers d'enfrontar-se als sublevats. Posteriorment, la incorporació dels serveis d'ordre públic, i de destaca¬ments sencers de soldats que un cop descobert l'engany dels seus superiors, s’afegiriren a la defensa popular, fusionant-se amb els destacaments armats d'obrers, culminarà amb una aclaparadora victòria sobre els mili¬tars que, endemés d’heroica, tindrà una transcendència definitiva pel desenvolupament de la resistència popular, a d’altres llocs de l'Estat espanyol on encara es combatia.


La victòria de Barcelona no pot ésser atribuïda a cap organització en concret, ja que pertany a la multitud de persones que, enquadrades o no en cap organització, í d'una manera espontània í, fins i tot, desorganitzada, es llencen al carrer, amb una intensitat creixent, en la mesura que es va afermant la victòria popular. Espontània aquí no vol dir ni irreflexiva, ni arrauxada, doncs, des de feia moltes dècades els treballadors catalans venien duent a terme allò que Joan Garcia Oliver, i d’altres membres de la FAI, anomenaren amb encert la “gimnàstica revolucionària”.
Mentre dura la lluita, es donen ja els primers passos de reconstrucció d’un nou ordre revolucionari: la constitució d'una «Federació de Barricades», que a més d'organitzar la lluita als diferents llocs, tindrà cura d'enllestir uns primers centres assistencials pels ferits, bancs de sang, proveïments i distribució d'armaments que millorarà a partir de l'ocupació de les casernes i de la incautació dels dipòsits d'armaments militars, í també, s’ocuparà, de l’organització d'uns menjadors populars i gratuïts. Aquesta «Federació de Barricades», primera de les institucions revolucionàries de Barcelona, es creà per a una funció específica: contribuir a solucionar els problemes propis d'una situació de lluita oberta dins la ciutat de Barcelona; per aquest motiu, quan els feixistes van ésser derrotats, la «federació de Barricades», perdé la seva pròpia raó d'ésser. Aquesta és una de les característiques fonamentals de tota organització revolucionària la no burocratització ni manteniment en el temps, neix per a una funció concreta i, desapareixerà quan la funció ja no sigui necessaria.

L'esfondrament econòmic i recuperació.

 

Però el fet de derrotar la insurrecció feixista a Barcelona, no era suficient, nous problemes es presentaren. L'enemic ja no era dins la ciutat; els nuclis feixistes arreu de Catalunya eren igualment derrotats, i aquests, quedaren situats darrera Fraga, però era necessari, per garantir la victòria aconseguida, impedir que els militars, des de Saragossa i d’altres ciutats que quedaren a les seves mans, tinguessin el temps suficient per organitzar una expedició contra Catalunya. Era, doncs, peremptori, organitzar uns destacaments de milicians voluntaris, que sortissin a l'encontre dels feixistes. Calia a més, assegurar els proveïments d'una ciutat molt poblada com Barcelona, que després dels dies de lluita, s'havia quedat sense reserves alimentaries, i el que també es important, calien uns circuits no comercials, ateses les circumstàncies. Lògicament, era necessari reorganitzar els transports urbans i els exteriors, sobretot, les importants vies de comunicació amb Madrid i Franca. També, redreçar i reorganitzar l'administració de la ciutat i de Catalunya en general, així com tractar d'instaurar un ordre social, que tenia com a principals alteracions, l'actuació de nuclis feixistes aïllats, i certs "incontrolats" que, aprofitant-se del maremàgnum existent, sense massa escrúpols i amagant-se darrera l'etiqueta d'una o altra organització, procedien a saquejar, requisar, acaparar aliments, diners o joies, i fins i tot, a eliminar físicament a tots aquells que els semblava; i tot amb l'única intenció de treure'n un benefici personal. Aquests elements «incontrolats", tot i ésser molt minoritaris, aconseguiren de crear una mena de «terror», que si bé és cert que es tracta d'un subproducte necessari de qualsevol procés revolucionari, airejat exageradament pels partits del govern, embrutava l'actuació responsable i serena, de la majoria de la població.


Ràpidament, però, es produirà un dels problemes de més gran transcendència, i de més difícil solució. L'aixecament feixista comportà la convocatòria, per part de les centrals sindicals anarcosindicalista i socialista, d'una vaga general indefinida, el que volia dir la paralització total de la producció. A més, molts empresaris, propietaris importants, personatges de les finances, etc., havien fugit de Catalunya, emportant-se els diners, i abandonant les seves indústries, en molts casos, després d'amagar les matèries primes, o el combustible, destruint els llibres de clients i proveïdors, o fins i tot, la maquinària, elements imprescindibles per a recuperar la “normalitat de la producció”. D'altres, caracteritzats –al llarg de molts anys- per la seva intransigència en els conflictes amb el món del treball, van ésser eliminats pels seus propis obrers. Com ens diu Frederica Montseny: "prop de 20.000 empresaris desaparegueren de l'esfera social catalana. Totes aquestes circumstàncies ens permeten d'afirmar que, per damunt dels greus problemes polítics i socials, hi hagué un veritable esfondrament de l'economia catalana, que obligà els treballadors catalans, a donar proves inequívoques d'un gran enginy i capacitat constructiva”. Cal pensar tanmateix, que un cop garantida la victòria en territori català, la reincorporació dels treballadors, a les empreses, a les fàbriques, etc., no es podia donar sense que és produís una profunda transformació de les relacions de producció capitalistes que, a més de permetre la cobertura de les circumstàncies d’una indústria que tenia com a principal i nou objectiu acomplir les necessitats de la guerra, alhora, havia de garantir un millorament essencial en les condicions de vida de les classes populars.

Nou paper de la Generalitat


Si ja hem parlat anteriorment de la parcial desmembració de l'aparell de l'Estat republicà, i del buit de poder que en fou conseqüència, ara ens cal dibuixar les línies generals de les possibles vies de reconstrucció que el moment oferia. A diferència del que succeïa a la resta de l'Estat, la Generalitat, tot i quedar, des del primer moment, reduïda a una posició secundària, no va quedar tan perjudicada per la insurrecció feixista, com per deixar d'existir definitivament. A més, com veurem seguidament, la visió política de Lluís Companys, permetrà a la Generalitat fer-se imprescindible, tot i que en els primers mesos, es veié obligada a sancionar totes les disposicions que li feien arribar els diferents Comitès; en d'altres paraules, com molt bé s'ha dit, la Generalitat quedà reduïda a poc més que un ”segell de goma”, però que es va anar fent imprescindible. Una de les característiques generals, en aquells llocs on la victòria sobre els feixistes fou gairebé obra exclusiva de l'entusiasme popular, és la de l’espontaneïtat, la qual implicava una reconstrucció, atenta prioritàriament als problemes immediats, cosa que evidentment, dificulta una actuació ràpida i sense entrebancs, i que en darrera instància, treia eficàcia a les solucions demanades. 


Un tret molt significatiu del procés revolucionari català, és que com que els obrers anarcosindicalistes tenien una preponderància indiscutible, el moviment revolucionari, si bé disposava de suficients dades informatives pel que fa referència a qüestions econòmiques, com la marxa de les empreses, funcionament dels rams de la producció, etc., com correspon a un moviment sindical d'una llarga experiència, mancava en canvi d'una preparació ideològica en els aspectes pràctics de la política i del poder, fet que ens permet d'explicar els dubtes i vacil•lacions dels dirigents anarcosindicalistes que, per aquesta raó, acabarien deixant la iniciativa, als homes de la política professional.
Tots aquests elements els dugueren, des del mateix 20 de juliol, a la Revolució Social catalana a la consideració d'una falsa disjuntiva que a la llarga resultaria decisiva: O s'imposaven unes vies revolucionàries que eliminessin definitivament els vestigis del poder governamental, en aquest cas la Generalitat, o s'acceptava la permanència d'aquest poder, encara que hauria necessàriament de modificar-se per tal d'adaptar-se a la nova correlació de forces. La primera possibilitat, duia implícit l’enfrontament entre els sectors no feixistes o antifeixistes de Catalunya, i a més, era possible que, el fet de lliurar-se a un procés total de transformació revolucionària, provoqués la intervenció estrangera, per defensar els importants mitjans econòmics estrangers al nostre país. D'altra banda, la segona possibilitat, comportava necessàriament l'enfrontament entre els sectors decididament revolucionaris, i les organitzacions que optaren pel manteniment de les formes republicanes i capitalistes. Mantenint-se ambdós sectors en aquestes posicions –en l’opinió de la majoria dels militants “representatius” de les organitzacions obreres -, s'hagués accelerat la recuperació de les forces feixistes, en aquells moments encara de retirada. Certament, aquest era el quadre que estava present al cap de tots els dirigents de totes les organitzacions antifeixistes de Catalunya, i fou precisament això, el que decidí Companys a demanar la collaboració de la CNT i la FAI, per tal de trobar-hi una solució. 


Companys sabia perfectament que l'impuls revolucionari no era un producte exclusiu de la CNT, però també sabia, que en aquells moments era imprescindible la col•laboració cenetista, si volia impedir que la disminuïda Generalitat, quedés definitivament engolida per la marea revolucionària, ja que el que era innegable és que bona part dels Comitès revolucionaris eren creació dels militants de base i quadres intermedis de la central anarcosindicalista. Companys, va saber fer acceptar els seus plantejaments, a una CNT desconcertada per la magnitud dels esdeveniments, i que se situava davant la problemàtica del poder, amb una veritable fascinació i complex d’inferioritat. D'aquesta entrevista, a proposta del mateix Companys, nasqué el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, que tingué com a objectius, diguem-ne “oficials”, l'organització del 5 cossos armats de milicians que havien de sortir vers l'Aragó.

El Comitè de Milícies Antifeixistes



En realitat, el CCMA, era un compromís, entre la Generalitat, els partits del Front d'Esquerres de Catalunya, que actuaven com a representants de la legalitat i democràcia republicana, í els dirigents de la CNT, l'organització més propera a les posicions revolucionàries que dominaven el carrer, í l'objectiu últim d'aquest organisme era: “integrar les iniciatives revolucionàries del poble, dins l'esfera del poder constituït”; en d'altres paraules: buidar el contingut revolucionari de les conquestes populars, i preparar el camí per a la reconstrucció de l'aparell de dominació republicana, tot esperant uns moments més favorables que permetessin donar un cop de gràcia a la Revolució Social de¬sencadenada.
Així, el 21 de juliol, el Butlletí Oficial de la Generalitat, publicà un Decret signat per Companys, pel qual es crea un Comitè de Milícies Ciutadanes - nom oficial que no seria utilitzat per ningú -. Aquest mateix dia, hi ha la primera reunió de l'esmentat organisme, a la qual assisteixen: Com a delegat de la Generalitat, el Comissari de Defensa Sr. Prunés, com a representant de la Conselleria de Governació Josep Tarradellas, i, com a Cap de les Milícies, Pérez Farràs, així com també el Cap de les Forces d'Ordre Públic de la Generalitat, el Sr. Luengo. Com a representants de les forces antifeixistes, per l'ERC: Artemi Aiguader, Jaume Miravitlles i J. Pons; per la CNT: Durruti, García Oliver í Marcos Alcón; per la FAI: Aureli Fernández i Dídac Abad de Santillán; per la. UGT: Josep del Barrio, González i López; pels partits marxistes: Vidiella (més tard del PSUC) i Rovira (POUM); per la ACR: Fàbregas; i per la Unió de Rabassaires: Torrens. A aquests, n'hem d'afegir d'altres que més endavant s’incorporarien per cobrir absències, per exemple Acea, J. P. Fàbregues í Asens per la CNT, Durán, Estivill, Rossell i Miret per la UGT-PSUC, Gorkin i Gironella del POUM, etc.

Joan García Oliver, veritable ànima del Comitè Central de Milícies

Des d'un primer moment, í com a conseqüència de la situació al carrer, els homes de la CNT i de la FAI, serien els que determinarien les decisions i orientacions del CCMA d'entre tots ells, Garcia Oliver esdevingué la veritable ànima del Comitè, fins el punt que, en el transcurs de les perllongades sessions nocturnes del Comitè, Garcia Oliver era l’únic que parlava en representació de la CNT i la FAI.

El CCMA, esdevindria una mena de govern de circumstancies, mentre la seva primera í prioritària missió, dur endavant les operacions de guerra, el conduiria a l'organització d'una bona quantitat de Columnes de voluntaris milicians. Entre aquestes, la primera que es va preparar va ésser la Columna «Durrutí-Farrás», un era el Cap polític i l'altre el Cap militar, formada principalment per homes de la CNT i la FAI; més endavant, sortiren, la «Bueno», formada per homes de l'ERC, la «Lenín» del POUM, la «Ascaso» també de la CNT-FAI, « Aguiluchos » de la FAI í les JJ.LL.LL., la «Carlos Marx» de la UGT í del PSUC, que després esdevindria la "Marx-Bakunin" en integrar-se un destacament de metralladores confederals, la «Maurin» del POUM, la «Sur-Ebro» i la «Maciá-Companys» organitzada per la Generalitat. 


És pràcticament impossible determinar el nombre de milicians mobilitzats pel Comitè Central de Milícies, al llarg de tres mesos del funcionament. La xifra de 150.000 que ens dóna D. Abad de Santillan al seu llibre «Porqué perdimos la guerra» ens sembla molt exagerada, però de tota manera, el que és important de retenir, és que els milicians, gairebé sense equipaments sense instrucció militar, etc., aconseguiren de reconquerir mig Aragó, i d'establir un front de prop de 700 km des de Jaca fins més avall de Terol, el que ens pot donar una idea aproximada, de l’esperit i decisió d'aquells homes, en el moment de màxim impuls revolucionari.

Però les activitats guerreres del Comitè Central de Milícies, no es reduïren al front d'Aragó, sinó que el Comitè i la Generalitat, organitzaren una expedició per recuperar les illes Balears "l'Expedició a Mallorca" que, si bé va fracassar com a conseqüència de les pugnes entre la Generalitat - Comitè Central de Milícies, i per l’actitud del Govern de la República que tampoc no va voler prestar-li el suficient suport logístic, per qüestions d'atribucions, etc. La fallida expedi¬ció, malgrat els nombrosos impediments materials que arrossegava, aconseguí però, de recuperar Eivissa, totes les illes menors, així com mantenir Menorca, amb la impor¬tantíssima base de Maó, al servei de la legalitat republicana, i fins tot, de desembarcar a l'Illa de Mallorca, tot i que després s’hagueren de retirar.
Una altre de les operacions, aquesta amb èxit, fou l’enviament d’una columna per ajudar el poble de València a derrotar l’aixecament militar.

Un autèntic govern

Però si l’esforç de direcció de la guerra, sembla ja suficient per reconèixer la importància del Comitè Central de Milícies, les tasques superaren de llarg aquest objectiu primer. Ben aviat, el Comitè, hagué de dividir-se en diferents Comissions i Comitès, com: Transports, Guerra, Investigació, Oficina Jurídica, Proveïments, Sanitat, organització de les milícies, Patrulles de Control; es formà una Secretaria General, que va anar a càrrec de J. Miravitlles. En resum, el Comitè hagué de desdoblar-se per tal de donar sortida als nombrosos problemes plantejats pel moment. El que es farà evident tot seguit, és que el Comitè, havia esdevingut un autèntic govern, les seves funcions abastaren tots els ordres de la vida interior de Catalunya, però també els exteriors; així el Comitè s’encarregà de les relacions amb el Govern de Madrid, de les gestions prop del President de la República francesa per tal d'aconseguir vendes d’armament, les relacions amb el Govern d'Euzkadi, l'organització de les delegacions comercials de la Catalunya revolucionària a l’estranger, dels contactes amb els nacionalistes i independentistes del Marroc, que es van sublevar a mitjans d'agost, etc. 
Aquesta multiplicitat de funcions del Comitè, era només possible dins el marc d'un règim d’autonomia absoluta; certament, darrera el CCMA, Catalunya aconseguí una situació de quasi independència, í és simptomàtic que precisament en aquests moments, l'Aragó, í dues de les tres Illes Balears, quedessin sota la cobertura de la Catalunya revolucionària. Per aquesta raó, s'ha pogut dir, que curiosament els anarcosindicalistes, estigueren molt a la vora de reconstruir una nova Confederació dels Països Catalans, més que possible en aquells moments. 

No menys important, va ser l'ingent tasca de direcció de l'economia, que si bé és cert que en el primer moment la iniciativa restà en mans dels consells d'Empresa o dels Sindicats, i de la Comissió d’Indústries de Guerra, també ho és, que quan la complexitat del nou ordenament ho requerí, el Comitè, constituí un Consell Suprem de l’Economia de Catalunya, que aviat esdevingué un organisme diferencial, de singular transcendència, que assentaria les bases d 'una reconstrucció econòmica de tipus autogestionari i col•lectivista, de transició vers el socialisme.

També dins d'aquest Consell Suprem de l’Economia de Catalunya, hi eren presents representants de totes les organitzacions antifeixistes, en la mateixa proporció en què es trobaven al Comitè Central de Milícies, i també aquí, foren els homes de la CNT els qui més incidiren en els seus plantejaments, molt especialment, J. P Fàbregues, Eusebi C. Carbó, etc.
Es certament molt difícil tractar d’explicar l’acció quotidiana del CCMA en la seva ingent tasca de transformació de la societat catalana, en el període de temps comprés entre el 19 de juliol í el 4 d'octubre, data de la seva derogació, a conseqüència de la manca de documents propis del Comitè Central, acaparats per alguns dels prohoms d'aquells i d'aquests moments. Amb posterioritat a la redacció d’aquest article, el llavors ex - president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas, va fer donació a l’arxiu de l’abadia de Montserrat del seu arxiu personal, on imaginem que s’hi trobaran bona part d’aquests documents.
El Comitè Central de Milícies, complí l’objectiu que Companys li volgué donar. En el breu període de temps de la seva existència, el Comitè, acabà per eliminar les causes que li varen donar motiu d'ésser, les seves funcions no tingueren raó de continuar fent-se, quan es produí l’entrada dels anarcosindicalistes al Govern de la Generalitat, entrada no tan sorprenent a tenor de les funcions que els mateixos anarcosindicalistes havien desenvolupat des dels càrrecs als Comitès i Comissions del CCMA.

Estendart de la Legión Cóndor, tropes regulars de l'exèrcit alemany que intervingueren a la Guerra Civil.

Quan el COMITÉ CENTRAL desapareix, les circumstàncies s'han modificat molt favorablement per als partidaris del poder governamental de la Generalitat. La internacionalització del conflicte, amb l’entrada de Portugal, Itàlia i Alemanya al bàndol feixista, significà el pas d'una guerra de reconquesta revolucionària a una guerra estabilitzada, que necessità un comandament únic centralitzat, una disciplina militar rígida, uns oficials professionals, un aparell d’Estat estructurat, un ordre jeràrquic a la reraguarda, en resum, una sèrie de condicions totalment contràries al magnífic impuls espontani, que dugué al poble, als treballadors catalans, a la construcció d'una Catalunya més lliure, justa i solidària.

(Article que vaig publicar a L'Avenç nº 14)