divendres, de setembre 11, 2009

DO’A: ELS PIONERS DE LA “WORLD MUSIC”


En el primer dels posts dels 5 discs que us vaig oferir i que podeu recordar aquí:

http://terraxaman.blogspot.com/2009/04/15-discs-codona.html


Deia que no eren tots els que havien de ser, en faltaven alguns que em semblaven impossibles de trobar, però vaig pensar, si tens els discs perquè no els puges a la web i els ofereixes als teus lectors. Tenia uns certs remordiments, estarà bé, si?, no? Però l’èxit d’aquells missatges –les baixades han estat nombroses - em va dur a fer-ho.
Així que avui, us ofereixo una selecció d’algunes de les peces de DO’A que a mi personalment més m’agraden, en particular: “Ornament of Hope” i “Ligth upon ligth”. A més he tractat d’oferir-vos una imatge - perspectiva que inclogui diverses fases i períodes de la trajectòria d’aquest fantàstic grup.






http://www.mediafire.com/?sharekey=b52024d599ece3feb94117dade8fc295e33a0cd4b4e25df15621d66e282a0ee8


L’arxiu és llarg, no sé com hauria de fer-ho perquè no ho fos tant, però són vàries hores de música que espero gaudireu, tant com jo.
Darrerament, vaig poder comprovar que a ITUNES, tenen alguns dels discs de DO’A, raó per la qual us convido a que si us agrada aquesta proposta, compreu els discs, segur que els músics i/o les seves famílies us ho agrairan.
Us adjunto l’article aparegut a la revista "Dirty Linen" a l’hivern del 89 / 90, de Laurie Bond, que us fa una explicació correcta del que va representar DO’A.

“Molt abans que els Talking Heads sortissin a la llum, abans que Peter Gabriel programés les seves màquines per a reproduir els ritmes dels tambors africans, abans que Paul Simon donés a conèixer la seva obra Graceland, i abans de el terme "world music" fos encunyat, hi havia Do'a.
La banda va ser fundada el 1974 per dos músics de New Hampshire de diverses habilitats i gustos musicals, Randy Armstrong i Ken LaRoche.




Do'a va ser un dels primers grups que s’atreví a combinar instruments de música tradicionals d'arreu del món per crear un tot unificat.
La banda inclou a més d’Armstrong i LaRoche, a Marty Quinn, Volker Nahrmann, i Charlie Jennison. En conjunt, aquests cinc músics interpreten més de 70 instruments de tot el món.
Un aspecte important de la música Do'a és la coexistència pacífica de la música de pobles molt diversos i de pràcticament totes les tradicions del planeta.
Do'a ha guanyat el reconeixement formal per part de les Nacions Unides per la seva èxitosa "Peace Tour" pels Estats Units i Canadà. Aspectes destacats de la gira que incloïa una Conferència de Pau Internacional a San Francisco, on Do'a va tocar davant d’un públic de més de 80.000 persones. També van formar part de la primera cursa de la Terra i va fer una gira per invitació de l'Índia.
La música de Do'a es pot descriure en una frase, "que afirmen la vida." El nom del grup prové de la paraula do'a terme àrab que significa literalment "per cridar al culte". La música en si, que sovint es descrita com de “New Age”, a causa del seu missatge, és més semblant al jazz fussió de músics com ara Don Cherry, Oregon, o Weather Report.


El grup va néixer amb el nom de Do'a a començaments - mitjans dels 70's, el duo format per Armstrong i LaRoche a la guitarra i la flauta respectivament. Les primeres gravacions van poder escriure el seu nom (do'a) d’acord amb l’àrab tradicional, però ho van haver de canviar per evitar confusions amb la banda de punk-rock DOA (Dead On Arrival!), i van incloure una H al final DO’AH que jo he suprimit respectant la voluntat dels músics. "Això realment va passar una vegada", diu Armstrong, "els dos grups estàvem tocant a la mateixa ciutat i algunes persones es van presentar en espera de l’altre DOA...".
Certament, aquestes dues bandes ocupen els extrems oposats de l'espectre musical.
La música de Do'a és tan polifacètica com els molts instruments que toquen. "Do'a pot incloure’s en un munt de categories. “Així que el que he pogut fer és entrar en molts mercats diferents ...", explica Armstrong. "Hem tocat en festivals de jazz, hem estat a la sèrie de belles arts, treballem a les universitats, i com a duo hem sortit al circuit folk."
De fet, aquest escriptor –l’autor del reportatge- va tenir el seu primer contacte amb Do'a el 1982 quan tocaven en un escenari, literalment, ple d'instruments exòtics, era al club de l'ara popular i llegendari “Mores”, a Peterborough, New Hampshire.


Actualment de gira com un quartet, LaRoche, Armstrong, Quinn, i Narhmann, amb l'addició ocasional de Jennison, de viatge amb els 75 instruments de la col•lecció personal de la banda de més de 400.



Ken LaRoche es troba tocant la flauta, piano, sintetitzadors, saxo soprano, flautes bansri (del nord de l'Índia), de Sud d'Àfrica la kalimba, Mbira i d’altres instruments de percussió. Randy Armstrong interpreta les guitarres acústica i clàssica, balafón de l'Àfrica Occidental, tambors, mandolina, arpa, biwa japonès, xinès yueh-chin, el sitar, el charango bolivià, i la percussió. Marty toca a la percussió exòtics diferents i tambors, amb Volker Narhmann, natural d'Alemanya, el baix acústic i elèctric, violoncels, i els teclats. Aquests dos poden proporcionar un so atapeït i, de vegades fins i tot el funky, amb la secció rítmica.
Per a mostra de la música Do'a, la selecció de qualsevol dels seus cinc discos, us oferirà un alegre viatge multi-cultural de la celebració de textures, ritmes, i veus.


Això es fa més evident que en el seu àlbum, World Dance, potser la seva obra més madura.
Do'a té encara una altra cosa al seu favor, en comparació a les bandes similars que es troben en la categoria de la música “New Age” i és que la seva música és molt ballable.
Si t'agrada la “música del món” i has estat buscant un grup que jugui fort, optimista, i de melodies ballables, Do'a es definitivament una molt bona elecció”.

(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarregues el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament).

Espero que us agradi.

diumenge, de setembre 06, 2009

NARRACIONS CURTES II


MISSATGE DES DE LES GUILLARIES.


“Quan els estels s’amaguin…quan els estels s’amaguin…quan els estels s’amaguin…” Una càlida veu repetia amb insistent cadència la frase, que lenta i fragmentàriament primer, i de manera més intel·ligible després, era captada per la meva oïda interior, encara embolcallada per les darreres boires del son… traslladant per estranys i complicadíssims camins, la urgència al meu cervell.
De cop, com si s’hagués premut un interruptor, vaig passar de la inexistència a la consciencia, en una fracció de temps inferior a un parpelleig. Instants abans el no-res, la eternitat, buida, caòtica, generadora, rica en possibilitats infinites, al moment següent la immensa finitud de totes les coses presents, passades i futures; és a dir l’existència, la vida, la reconstrucció de la pròpia personalitat, el jo, el Terraxaman que vull ser.



Ara recordo que la nit abans, seguint un vell costum que em va ensenyar la meva mare, vaig demanar a “les ànimes del purgatori”, o a “les potències bones de l’univers” - o a mi mateix –com diria ara - sense supèrbia -, que em despertessin de matinada, “quan els estels s’amaguin”… vaig dir recordant la frase dels insurrectes cenetistes del 17 de juliol del 36. Miro el despertador ¼ de 6, perfecte!. Amunt!.
Després d’una silenciosa pregària –en aquests casos acostumo a fer el Parenostre -, d’agraïment a les “ànimes” – ja sabeu allò de reduir l’estada en aquell lloc de patiment -, o a mi mateix, em decideixo a aixecar-me sense fer gaire soroll, no vull despertar la meva companya que així podrà descansar unes quantes hores més, doncs aquest final de trimestre, amb les correccions i preparacions de classes, ens té a tots molt estressats i fatigats. La beso suaument a la galta i amb la mica llum que entra per les escletxes de la persiana puc intuir, mes que veure, el seu bell rostre, rèflex d’una bondat infinita, el seu posat relaxat, amb els cabells desordenats, el braç recolzat en el coixí… També a ella li agraeixo calladament, la seva companyonia, la seva lluita heroica per tirar endavant tots aquests anys sortejant junts tota mena d’esculls, el seguit d’alegries, dificultats, dolors…alegries… creixent!.
M’arreglo en un no res, em vesteixo, menjo qualsevol cosa - poc - i bec un suc de fruites -darrerament m'he afeccionat al de mango -. Agafo la borsa que m’havia preparat la nit abans, trec el vell 4x4 del pàrquing, mentre sento el cant d’una gall que matiner, insisteix en despertar tota la comunitat, i enfilo la carretera que des de Viladrau , em durà a St. Hilari. Pels altaveus del Cd, m’arriben els suggerents sons de la música del disc “Tonami” de Jorge Reyes, les voltes i les rectes de les carreteres, semblen ballar acompassadament al seu ritme. Travesso un adormit St. Hilari i prenc la carretera/pista del Subirà, reduint la velocitat a uns 15-20 Kms/h; primer perquè la suspensió pugui absorbir els sots de la pista, en molt mal estat després de les fortes pluges de la setmana passada, i després, perquè m’agrada passejar lentament i amb les finestres abaixades, per a deixar-me penetrar per la fresca de la matinada, del despertar de la vida al bosc en que m’estic endinsant.
Aviat deixo endarrere les llums de St. Hilari, i ultrapasso les masies que disperses a la vora de la pista, em parlen de la història i del poblament d’aquest bell indret, el desviament cap a Santa Margarida de Valors –acompanyat del record d’alguna nit màgica en aquella ermita -, tot seguit el de la casona de Villaveccia que suscita la incontestada pregunta – que carai fan uns japonesos –darrerament m’han parlat, fins i tot, de monjos budistes - al vell mig de les Guilleries?-, en arribar dalt d’una suau pujada, redueixo encara més la velocitat per a poder albirar a la llum dels fars les magnificents i retorçades soques d’uns castanyers centenaris que semblen tretes de la fantasia de Tolkien, fins el punt que un espera veure sorgir – d’un moment a l’altre – de entre les seves arrels centenàries, algun gnom, elf, fada, nan o qualsevol altre criatura meravellosa amb les que els humans em poblat aquests indrets a força d’imaginació.
En sobrepassar la Taverna del Subirà, m’assalten imatges “inventades” (?), de la darrera “gran juerga” d’en Serrallonga i els seus companys, no sé perquè m’és fàcil imaginar-los per aquests paratges feréstecs, isolats, lluny de qualsevol lloc...



El nou dia s’insinua ja per l’horitzó oriental. Una claror encara tènue, em fa pensar en la universal metàfora diària del coneixement espiritual que ens ve d’orient, molt lentament la nit s’il·lumina amb resplendors virolats, púrpures i vermells que uns magnífics núvols s’encarreguen de reflectir per damunt de totes les criatures que aviat s’aniran despertant a la vida.
Aquesta hora del dia te per a mi un encant especial, és un sublim espectacle al que no prestem l’adequada atenció. En mig de tanta agitació, preses i ocupacions em perdut la capacitat d’astorar-nos davant la gloriosa senzillesa de les coses naturals i quotidianes, com ara una sortida del sol, una nit estrellada, i tantes altres!.
Reprenc la marxa que ha esdevingut un suau descens. Aproximadament a la meitat de la baixada, mig amagat entre els esbarzers, els bastons dels castanyers i la barreja indesxifrable d’una vegetació sobreabundant, s’amaga, protegit de les mirades estranyes, el senderol que he vingut a cercar.
Aparco el cotxe al marge de la pista i prenc la borsa i la resta de l’equipament: un petit i vell coixí de cuir, ja molt gastat per la “bona vida” que l’hi he fet dur, i el tambor que em dugueren els indis Tao, fabricat amb escorça de bedoll i pell de gam, ah! I el bastó d’avellaner!. A la borsa hi duc: una càntia d’aigua fresca de la font, tabac, una espelma, una mica de carbó i copal – encens -, platets amb sorra i sal, el poderós quars que sempre m’acompanya i unes quantes ametlles i avellanes que seran la meva ofrena d’avui.
Després d’assegurar-me que no em deixo res – ostres! El llibre de Holderlin!, l’agafo del seient del darrera i l’entafono de qualsevol manera a l’interior de la borsa- i sense més preparatius m’endinso pel caminet.
A la naixent claredat del dia, no em cal cap llum per a seguir amb prudència el serpentejant senderol que s’introdueix per un magnífic bosc que ja aquesta hora comença a vibrar amb els refilets de milers d’ocells i el brunzir de milions d’insectes que saluden amb algaravia el pare Sol. De tant en tant, de les branques dels arbres i arbustos se’n desprenen lleugeres gotetes de rosada, mentre la boira comença a aixecar-se del terra per enfilar-se cap a els cims de les properes muntanyes.



Prenc aquell pas en que la respiració i les gambades es compassen sense esforç, d’acord amb el que Carlos Castañeda anomenava “marxa de poder” i que podria mantenir per unes quantes hores i, tracto de mantenir la ment atenta només al que m’envolta, sense judicis de valor, ni records, i tot aquell parlotejar constant que ens impedeix adonar-nos d’allò que és veritablement necessari: l’ara i aquí. D’entrada no ho aconsegueixo del tot, però en pocs minuts, pràcticament només queda el camí.
Petits rierols que cal salvar, arbres monumentals, roures, pins, faigs, alzines, algun arboç, plantes aromàtiques i medicinals: farigola, romaní, l’estepa blanca i rosada, és barregen amb tota mena de falgueres, i un que altre esbarzer que murri, ficant-se entre els mitjons i els pantalons, em va deixant les seves senyals de reconeixement. En no poques ocasions haig de travessar matolls d’ortigues – pel dret i sense respirar! – com m’havien aconsellat de jovenet, però no sempre puc fer-ho impunement. En algunes ocasions –quan una espina particularment dolorosa o una fuetejada urticant més forta de l’habitual, m’ho duen al cap - m’he plantejat de dur el matxet i fer neteja del camí, o almenys d’una part, però sempre com si és tractés d’una maledicció bíblica em venen al cap aquelles paraules: “El veritable guerrer passa per la vida sense deixar petjades, com si mai hagués estat en un lloc determinat, no modifica per a res –o el mínim- el seu entorn, ni el medi natural”.
Ara que ja m’acosto al meu objectiu, comença la part més complicada del camí, arbres caiguts, parets que s’enfilen abruptament i que cal superar a quatre grapes, no hi ha perill, però si una certa dificultat... sinó fos per la recompensa...


En arribar dalt del petit turonet, s’hi troba un reduït però tancat bosquet de Cedres de l’Atles – si, ja ho sé!, m’ho diu sempre el meu fill gran, el biòleg!: “no són una espècie autòctona, són introduïts per a fer fusta” i què? tampoc ho són els castanyers!-, que a aquesta hora, amb el terra cobert de pinassa i molsa, net de branques el terra, a la llum de l’albada, amb el cors i l’orquestra simfònica que m’acompanya des de tots els recons del bosc, pren una dimensió màgica.
Miro el cel i per la claredat que hi ha, me’n adono de que encara disposo d’uns minuts. M’aturo i assegut contra el tronc d’un dels arbres, trec una cigarreta de la borsa, mentre deixo vaguejar la mirada per damunt del mar de copes d’arbre que s’estén als meus peus. Em porta a la memòria una d’aquelles pintures japoneses d’inspiració zen, però també els solemnes paisatges d’aquell pintor alemany que tant m’agrada: Caspar David Friedrich. Ah! Si jo sabés pintar!. Quan m’acabo la cigarreta, després de guardar la burilla a la butxaca dels pantalons, faig un glop d’aigua fresqueta i em disposo a fer els darrers metres del meu recorregut. I amb un pensament de gratitud m’acomiado del petit bosquet que per uns instants m’ha acollit al bell mig de la seva bellesa.


Una clariana de notables dimensions m’ofereix una magnífica vista del Cabrerés i dels meravellosos cingles plens d’avencs i coves a les vores de Tavertet, de Sant Martí Sacalm, del poblet de Sau i de Vilanova, no és veu el pantà que jeu amagat darrera dels turons que tinc al davant, però si els gallards pics dels Pirineus, enrogits pels primers rajos del sol que és reflecteixen en l’escassa neu que encara retenen al seu cim.
A la dreta, a uns 50 0 60 metres, ja és veuen sobresortint per damunt els arbres les “moles” de granit que són el meu destí. Mentre observo la solitària formació rocosa, just en el límit del meu camp visual, una ombra obscura és retalla contra el encara pàl·lid blau del cel, mentre emet un crit curt i metàl·lic. M’agrada imaginar que soc capaç de diferenciar un falcó, d’un esparver, un àliga d’un trencalòs, o qualsevol altre rapinyaire, per la mida, color, la forma de les ales, la forma i el nombre de plomes de la punta de les ales i cua; però mai són com les recordo, sovint decidint per la mida: si és petit un falcó, o un esparver i si és gran, com per aquí malauradament ja no queden voltors, doncs ha de ser una àliga, d’aquesta manera em sento més dins d’un territori salvatge, on no hi arriben gaire els humans i a més, ho interpreto com un senyal de l’esperit, un bon àugur, un senyal inequívoc de bona rebuda al “lloc especial” al que em dirigeixo. Em reprenc a mi mateix per aquesta petita concessió a l’estúpida vanitat, “alimentar a la feroz importància personal” que diria en Guillermo Marín -, m’acomiado mentalment de la suposada ”àliga”, mentre l’observo dansant entre les invisibles turbulències i corrents aèries, ingràvida, solemne, magnífica i silenciosa... fins el moment en que deixant-se abatre, fa un nou crit agut, com contestant el meu pensament, desapareixent muntanya avall.



M’acosto cada cop més... Entre la munió d’alzines, pins, roures i avets, es destaquen les quatre columnes pètries d’uns 3 o 4 metres d’alçada que formen en l’espai interior una figura, com un rectangle irregular, perfectament pla, d’unes poques desenes de metres quadrats. Les dues primeres donen pas a la petita esplanada, mentre que les dues darreres més juntes, donen lloc a un precipici perpendicular d’uns dos cents o més metres. A l’esplanada, a poc més d’un metre i mig del tallant, s’hi troba una magnífica roca plana, lleugerament inclinada que pot acollir perfectament a quatre o cinc persones, assegudes o estirades. La roca, orientada exactament cap l’est, ofereix una vista espectacular de la plana del Gironès, i més enllà, s’intueix la Badia de Roses, per la desagradable presència d’aquelles antenes ianquis, al cim del turó, en la llunyania, i el mar.
Ara a la meva esquerra, hi ha les darreres estivacions del Cabreres, amb els seus cingles tan característics i al damunt, la volta del cel en aquests instants gairebé sense cap núvol.


L’últim tram per accedir a l’esplanada, el forma un breu i relativament estret pont de roca que s’obre en abruptes pendents a banda i banda, per la banda sud de l’esplanada, de manera que un cop ets dins, es com si fos un pati amb tres costats tancats, a excepció de l’estreta esquerda de l’entrada i evidentment el penya-segat oriental.
Abans de donar la darrera passa que em faria entrar a l’esplanada, m’aturo novament. Deixo la borsa, el coixí i el tambor amb el bastó al terra, em preparo interiorment per entrar en aquell “espai sagrat” que per a mi forma la petita esplanada. Respiro rítmica i profundament per 10 cops i amb la cama esquerra inicio les tres voltes rituals, en el sentit de les agulles del rellotge, traçant un cercle al llarg del perímetre de l’esplanada.
Com que el Sol apunta a sortir d’un moment a l’altre, de sota el mar, agafo les coses del terra i em dirigeixo cap a la pedra de davant del precipici, m’acomodo estirat amb el coixí sota el cap i em disposo a donar la rebuda a l’astre rei. Un estol de gaigs irromp el silenci amb els seus estridents i sincopats crits, tot sumant-se a la benvinguda. Des de la meva posició privilegiada, observo la gama de colors del blau fosc, al roig encès, recorrent tota la gamma de liles, virolats, carabasses, taronges, i de cop, el primer raig de sol, recorre el firmament, com una sageta de llum de llevant a ponent.


Per uns instants, tot calla, els ocells, els insectes, el vent, la meva ment..., després de travessar l’infra món, aquell a qui tants i tants pobles, atorguen la categoria de Deu suprem, com surant damunt del mar, ens renova, un cop més, la seva promesa de vida i d’esperança, espargint la llum damunt de totes les criatures, mentre s’enlaira més i més, com un escut refulgent, com una viva bola de foc, que pren a cada instant una dimensió més gran.
M’agraden aquests moments en que encara és deixa admirar directament, em venen a les pantalles interiors aquelles fotografies en que veiem la seva superfície incandescent en constant ebullició, les seves taques, les seves immenses protuberàncies, l’energia brutal d’una entitat sense la qual res del que ens envolta seria aquí i sí, el reconec com el que en veritat és: un Deu poderós i just que ens ofereix a tots la seva gràcia perquè puguem dur la vida que vulguem.


Mentre éll s’enlaira a poc a poc, jo em deixo anar totalment ajagut a la llisa pedra, la meva vista aviat és perd en l’alçaria infinita, sense mirar enlloc i veient per a tot arreu, en un angle molt proper als 360º d’un cel, ara ja si decididament blau contra el que és retallen les quatre “moles” i alguns dels turons circumdants, aquí i allà, la punta d’un arbre més alt que els altres, i els senders fugissers que els ocells tracen amb singular mestria, en sobrevolar la posició que domino visualment.



Aturada la ment, amb la respiració sota control, en la immobilitat absoluta, va formant-se en les meves pantalles interiors, aquell singular dibuix geomètric que és com allò dels “caçadors de somnis” dels indígenes nord-americans, però acolorit i en tres dimensions, i calidoscòpic, doncs va canviant lleugerament, sent sempre el mateix i alhora, sempre una mica diferent. Al principi que vaig començar a veure’l, fa uns quants anys, em vaig espantar, tindré algun problema a la vista, a la retina?, vaig cercar informació: fosfens?. Si s’assemblaven, només que no es caòtic, ni esporàdic, sinó sempre ordenat i permanent; però també a certes pintures geomètriques prehistòriques trobades en algunes coves d’Europa, Amèrica i d’Àfrica..., posteriors visites a l’oculista van descartar cap lesió; no he pogut donar-me una explicació satisfactòria, però el dibuix continua sempre present, tant amb els ulls oberts com tancats. Amb els ulls oberts el veig millor en espais oberts, el cel, la nit estrellada, bora del mar. Amb els ulls tancats, no m’abandona mai.


Ara ja no em preocupa, a esdevingut com una mena de símbol de l’ordre que s’amaga darrera l’aparent desordre de la natura i de les coses, em recorda que totes les coses estem unides les unes a les altres, des del Sol a la més insignificant dels milers de pedretes que forment la sorra de la més perduda de les platges, planetes, muntanyes, plantes, éssers vius, humans, per vincles que ens semblen invisibles, que em perdut la capacitat de sentir, però que són absolutament reals i poderosos.
Acompanyo la visió amb la repetició del meu mantram particular que vaig prendre dels ensenyaments de Sri Ramana Maharshi “jo...jo...jo...jooo...” i la sensació d’embranzida cap a dalt es tant gran que el cos sembla notar-la, molt endins del cap, però també a la panxa quatre dits per sota el melic, en un punt equidistant entre l’esquena i la panxa, en el centre d’equilibri que els japonesos anomenen Hara.





És com un vertigen però molt suau, com una remor, un inici de pessigolleig a la boca de l’estómac, una premonició d’una levitació que no s’acabarà de produir mai, com una vibració, un lleugeríssim corrent d’electricitat estàtica que em recorre tot el cos i que per l’esquena em permet connectar amb el terra, pels ulls i el cap amb el firmament, per les puntes de les mans i dels peus, ara oberts i formant una creu, amb totes les criatures que m’envolten. No se explicar-ho millor, però he esdevingut un fragment més del dibuix, formo part d’aquest disseny a qui jo, pels meus interiors, anomeno “La cara de Deu”.
Els instants entre un pensament i l’altre s’allaaaarguent, s’allaaaaargueeent, gaudeixo de les pauses entre l’un i l’altre, d’aquests deliciosos buits amb la mateixa fruïció com quan de petit menjava aquells gelats de plàtan i xocolata que comprava en una parada del carrer Pelai de Barcelona, fins a perdre tota noció.
Silenci absolut...
No sé quanta estona vaig estar en aquest estat, ajagut damunt la pedra i deixat anar, perdut en aquest descansat buit, però recordo que en un moment determinat – el Sol ja era més amunt de la meitat del seu recorregut ascendent -, la dolça sentor del bosc m’omple les foses nassals, escampant-se per tot el meu interior, recupero (havia respirat en aquells instants buits?) el domini de la respiració fent-la lenta i profunda, em sentia fort, energètic, renovat i vaig decidir que ja havia arribat l’hora de fer el que m’havia proposat de fer, el que m’havia dut fins aquí, tot i que no podia descartar el pensament de que potser havia vingut a fer, era justament allò que ja havia fet. Em vingueren a les pantalles interiors aquelles paraules de Gautama Buda: “sentado, sólo sentado y la hierba crece”, però ja havia decidit una altre cosa.



Incorporant-me, vaig agafar la borsa, vaig vessar una mica d’aigua a les mans per a rentar-me la cara i les mans, remullant-me els cabells (pocs!), mentre decidia que em fumaria una altre cigarreta per a sortir de la situació d’autèntic èxtasi que havia viscut i normalitzar l’atenció, un altre cop, en les coses ordinàries, doncs el ritual que havia previst m’exigia un determinat nivell de control mental, físic i manual. Al poc, podria dir-se que ja estava recuperat, “normal” o almenys tan “normal” com quan havia arribat.
En el que era aproximadament el centre geomètric de l’esplanada, en una estada anterior, havia fet un cercle de pedres d’un metre i mig de diàmetre, amb quatre pedres més grans alineades cap els quatre punts cardinals, en l’interior havia col·locat un pedra molt especial de la que us parlaré més endavant, de la mida adequada per agenollar-me còmodament –amb el coixí -, vaig orientar-la en direcció cap a l’Est, a uns pocs pams vaig col·locar l’espelma i la vaig encendre, al costat vaig estendre un mocador amb el símbol del Ying i del Yang i al damunt els plats pel copal que vaig encendre amb un carbó d’aquells per les barbacoes, la sorra, la sal i l’aigua i el ceptre de quars. Una mica separades les ametlles i avellanes, i a la meva esquerra, a terra el tambor i el bastó. Em vaig treure la camisa i els pantalons i quan estava en calçotets, em van venir ganes de pixar, on?, no dins de l’esplanada!, havia de sortir, així que vaig donar tres ràpides voltes en el sentit contrari a les agulles del rellotge, vaig abandonar l’esplanada per retornar – ja més alleugerit – a donar les tres voltes ara molt més pausada i reverencialment en sentit de dreta a esquerra.
Em vaig posar la xil·laba blanca amb ribets blaus que havia aconseguit al Temple d’Edfú, en el viatge a Egipte, i que per uns moments, em fa sentir una mica estrany i em vaig asseure al coixí damunt la pedra, amb les cames al costat i cap endarrere, l’esquena ben recte, anava a començar el ritual.



Contràriament al que us pugui semblar no m’agraden gaire els rituals, menys encara quan penso que és molt fàcil, i la història de les religions n’estan plenes, arribar a caure en el gravíssim error de pensar que el ritual és quelcom valuós en éll mateix. El ritual que em disposo a fer, tot ritual es una metàfora, una representació teatral, una mena de joc, una cristal·lització de quelcom que abans era viu i que malgrat tot, conté una certa Bellesa i un molt de Saviesa.
Els rituals -a través dels seus diferents components sonors, visuals, corporals i teatrals- juntament amb els mites i les representacions simbòliques, expressen el cor mateix de l'activitat creativa humana en tota època, moment i societat. En ells adquireixen particular relleu diverses manifestacions estètiques que tot i variar d'un lloc a un altre, ofereixen les claus per a reconstruir i interpretar el context sociocultural, la peculiar manera de veure i viure el món d’una societat determinada. Aquestes manifestacions s'inscriuen en processos més amplis de construcció d'identitat, constituint vehicles de significats de l'acció individual i col·lectiva, a través de les generacions.
Tant en condicions d'aïllament, com d'interacció grupal, els rituals en les seves diferents variables, contribueixen a la conformació i al canvi de patrons estètics establerts, però també a donar una nova significació i a l’actualització de les tradicions sociopolítiques, i és en aquest sentit, el de tornar a donar un nou significat a les nostres tradicions, a la nostre manera de relacionar-nos entre nosaltres i amb el Tot-interconnectat (el “wyrd” en llengua celta) que ens entorna i del que formem part inexorable, la raó que em duu a ritualitzar una part de la vida, particularment aquella que dediquem al creixement espiritual.



Fixem-nos en el ritual inicial de donar tres voltes al voltant d’un espai que volem fer “diferent”, sagrat... en una o d’altre direcció segons sigui al començament –entrar- o al final –sortir -. L’entrada sempre s’ha de fer en el sentit de les agulles del rellotge, o del recorregut del Sol, de dreta esquerra, o si ho preferiu de la mà de l’acció, cap a la mà del cor, dels sentiments. Es segueix la direcció del Sol perquè d’alguna manera és demanen “llum”, “energia”, “discerniment” perquè el ritual doni els fruits pretesos. En l’altre sentit, tota la nostre vida quotidiana, està dirigida al fer, tenir èxit, sobresortir, alimentar la nostre personalitat, l’acció és el que compta, el fet d’anar cap a l’esquerra pretén materialitzar la voluntat de no-fer, es a dir, de no fer res que alimenti el nostre “ego”, la nostre personalitat, sinó que anem a fer quelcom absolutament inútil des d’aquesta perspectiva, deixem actuar els nostres sentiments: de pertinença a un determinat grup, de devoció, de fe... i els permetem manifestar-se, només per “alimentar” un altre part del nostre ésser al qual no deixem mai aflorar a la superfície: el nostre esperit.
Però és que a més, amb aquest recorregut en cercle, recuperem una de les formes primordials: l’espiral i el cercle. El creixement de les plantes, el moviment de les galàxies, les orbites dels planetes, els primers moviments d’un acabat de néixer, els caus i nius d’una infinitat d’animals de tota mena, tenen aquesta forma circular; els passos de les danses més esteses arreu del món, son en cercle i/o espiral, per créixer, per encabir alguna cosa dins les altres, la primera resposta, gairebé sempre suficient, són sempre el cercle i l’espiral.
A més, amb la marxa circular és constitueixen dos espais, l’exterior i l’interior del cercle, allò de profà i allò de sagrat, la part interior –sagrada i protegida- esdevé un “altre món”, una porta, una comunicació amb unes dimensions “diferents”, naturals sí, perquè l’esperit també forma part d’allò natural, però d’una naturalesa més subtil, menys densa, més elevada.
Aquest és el territori de la màgia. No, no és tracta de que una pedra deixi de ser una pedra, o de que puguem treure un conill d’un barret de copa, o de posar-nos a volar per damunt del penya segat, quan un ritual no és fa de forma mecànica –com em vist a tants sacerdots fer les misses catòliques – sinó amb la deguda atenció i sinceritat (voluntat i sentiment), s’origina una mena de mutació en l’espai i el temps que recordem-ho, sempre depenen de la consciència de l’observador. Es com si a l’interior d’aquell cercle res no fos ja exactament com era. Aquesta pedra que ara em poso a les mans, és senzillament una pedreta... però... dins del cercle, en fer un ritual... és possible descobrir-hi quelcom més, com si una pàtina de misteri la recobrís, una mena d’aura procedent d’una altre realitat l’envoltés, ara és possible descobrir en la seva superfície mil signes de llenguatges indesxifrables que en el ritual poden ser interpretats... Es com si els objectes, les persones que hi participen, tot prengués una vida diferent, amb cinc, sis, o ves a saber quantes dimensions.





Però be, retornem al moment en que ataviat amb la meva gel·laba i amb tots els estris preparats, anava a començar el ritual.
Agafant amb les dos mans el platet on cremava el copal aixecant-lo fins l’alçada de la boca i bufant vaig dirigir el fum primer cap el sud, l’oest, el nord, l’est, cap el terra, cap el cel i finalment cap el meu propi cos, mentre pronunciava les següents paraules:
A vosaltres criatures del sud, us ofereixo l’aigua, la veritable essència comuna de totes les coses vives, representació de l’oceà misteriós que és l’univers sencer, la unitat inseparable de la creació, del Kosmos. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element de l’aigua!.
A vosaltres criatures de l’oest, us ofereixo la terra que representa l’alternança, l’oposició, els contraris, l’equilibri imprescindible, la continuïtat en l’eternitat de l’existència. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element de la terra!
A vosaltres criatures del nord, us ofereixo l’aroma de l’encens, que volen representar l’aire i l’energia que ens ve de l’altre món, allà on resideix el misteri. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element de l’aire!.
A vosaltres criatures de l’est, us ofereixo el foc –l’espelma- que representa l’esperit sempre canviant i sempre el mateix, com la mateixa vida i l’amor. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element del foc!
A Tu Mare Terra, com a símbol de la nostre naturalesa material, la sal que purifica.
A Tu Gran Esperit, com a símbol de l’anhel superior, de la divinitat, la llum del quars.
Que la vostre protecció vingui a aquest fill vostre!
I a mi mateix, el jo que és alhora el Ser de totes les coses, li ofereixo tot el que soc, perquè faci de mi un fidel instrument de la Seva voluntat que és la meva.
Em trobo avui aquí amb vosaltres per a demanar-vos guia i ajuda per a seguir el recte camí del cor. Vosaltres sabeu de la meva fragilitat, de les meves febleses i insinceritats, sabeu que no sempre sé mantenir-me en el centre de mi mateix i com en massa ocasions em derroten les situacions de la vida quotidiana. Feu-me mereixedor de les vostres benediccions. I aporteu llum i pau a tots aquells que m’acompanyen en aquest viatge.
Així sigui: “Que la nostre ment resti en pau, perquè tots els éssers puguin ser feliços”.
Amb la punta del bastó d’avellaner, vaig fer una petita incisió al terra, justament al meu davant, allà on còmodament podria més endavant adreçar la mirada sense esforç.
Tot seguit agafo el tambor i adopto una postura còmoda, més relaxada, respiro profundament per quatre cops i inicio a colpejar el tambor, d’entrada lentament, augmentant la velocitat fins a aconseguir un ritme d’entre 200 i 220 cops per minut (+o- 3 per minut) que és l’adequat per a dur a terme un “Viatge Xamànic”.
El Viatge Xamànic no pretén traslladar-me per l’espai a cap altre lloc, sinó que és un viatge intern que utilitza el ritme del tambor com a guia i medi de transport, no en va el tambor és conegut com el "cavall volador" del xamans. En aquest viatge l’objectiu és aconseguir una alteració de l’estat de consciència, obrir els meus sentits, per experimentar realitats que normalment queden fora de la nostre percepció ordinària.



Si bé d’altres cultures utilitzen diversos instruments, com "maraques", diggiridoo, etc., la majoria de les tradicions de la humanitat s’han orientat pel tambor, perquè el seu so ajuda a les persones a accedir a aquelles altres realitats. No se sap encara molt bé, des del punt de vista científic, com és que el so del tambor a aquest nivell de vibració té uns efectes tan poderosos; però hi ha evidencies documentals que escoltar aquest ritme monòton una estona llarga (10-15 minuts) facilita la producció d’ones cerebrals del tipus alfa (de 14 a 7 cicles per segon, són les característiques dels estats de relaxació i somni lleuger. El cos es calma i la ment entra en un estat de benestar. El diàleg mental és redueix, el sentit del temps es dilueix i poden produir-se visualitzacions.), i si tinc una mica de sort, arribar a les ones theta (de 7 a 4cps, en aquest estat la ment entra en una relaxació profunda; les imatges mentals emergeixen amb força, les sensacions corporals desapareixen, l’espai i el temps desapareixen, es relacionen amb la creativitat i d’èxtasis). Contràriament , ens passem la major part de la nostre vida en les ones beta (de 22 a 14 cps que és corresponen al nivell de vigília, l’estat conscient, els sentits desperts, del Temps i l’Espai, la ment creu que ho controla tot, actúa amb lógica i raonament.
No ens ha d’estranyar que molts pobles indígenes que continuen utilitzant aquestes tècniques, és refereixin al so del tambor, com el “Batec de la Terra”, cal recordar que la freqüència de la resonancia electromagnètica de la Terra és de 7,5 cicles per segon, es a dir, molt semblan al que seria una theta alta i una alfa baixa, potser si que d’aquesta manera podria explicar-se perquè el so del tambor pot ajudar-nos a sintonitzar les nostres ones cerebrals amb el batec de la Mare Terra.
A totes les cultures mil·lenàries, es cerca el coneixement en la soledat i la puresa de la natura per trobar-se amb allò més pur de l’ésser humà. Retirar-se per uns dies i/o hores dels costums i de les activitats diàries comuns, disposar d’un temps consagrat a l’esperit, es per dir-ho d’alguna manera anar a la recerca de l’Esperit.
Ja fa temps vaig trobar aquest lloc. Però al llarg dels anys n’he trobat molts d’altres: una cova al Nord dels Pirineus, aquell roure majestuós, aquella clariana amb un menhir, un encissador bosc de faigs, en general llocs aïllats, on es fa difícil trobar d’altres éssers humans i, immersos en la Natura.
Recordo que la trobada d’aquesta petita esplanada va ser “casual” –si es que existeix quelcom que pugui ser casual, es clar! -. Un molt estimat amic d’aquestes terres –de les que jo soc/era foraster – em va comentar que “aquestes muntanyes i boscos, ja des de molt abans de l’arribada dels romans, eren un santuari dels pobles que vivien a les Guilleries: celtes, celtibers, ibers..., que en determinats llocs, a les roques s’havien trobat gravats de dibuixos, entre ells l’anomenada “Flor de Vida”, molt antics”. No va voler dir-me on, i això va provocar una recerca pel meu compte, guiat només per la intuïció i el mètode infal·lible, de no pensar en res i deixar-te portar –què fàcil de dir i que difícil de fer!-. Com que sempre anava amb el temps just, un parell d’hores, vaig estar mesos sense sort. Fins que un dia, quan ni pensava, abstret, cercant bolets, en un indret on no recordava haver-hi estat mai, una pedra coberta de molsa i mig enterrada sota la pinassa del petit bosquet que dona pas a l’entrada de l’explanada, em va cridar l'atenció poderosament, vaig intuir unes ratlles que no podien ser naturals.



No em va fer falta girar-la per saber quin seria el dibuix que molt desgastat trobaria a sota la capa de molsa i sorra acumulades al llarg dels segles, però amb gran emoció i sentiments de gratitud vaig donar-li la volta, mentre amb el ganivet treia la brutícia que tenia adherida. I efectivament, allà hi era aquest símbol d’una saviesa ancestral que he retrobat al llindar d’algunes masies arreu la Catalunya interior, a Eleusis –Grècia-, al Temple d’Osiris a Egipte, i en altres llocs. Malgrat la mida i el pes, vaig decidir emportar-me-la cap a casa per a netejar-la bé i tornar-la al seu lloc...
Però... que hi feia aquesta pedra allà?, vaig aixecar el cap i mirar pels voltants, de seguida vaig adonar-me dels grans blocs o columnes, semblaven del mateix material, per tant no era impensable que... els meus peus ja avançaven cap a les moles i a través dels matolls d’esbarzers, fins veure l’esplanadeta que esdevindria un dels meus “llocs de poder”.
Ara mentre sona el tambor, estic assegut al damunt d’aquesta pedra que en un temps imprecís assenyalà l’existència d’un espai sagrat, per uns altres éssers humans dels que em reclamo fill i continuador.
“Dumdumdumdumdum”... el ritme creixent del tambor reclama tota la meva atenció...amb els ulls tancats, en un estat d’escolta total...dumdumdumdum... com sempre entre els dum – dum i per sobre, va apareixent un altre so, una mena d'udol sostingut, d’ona vibratòria d’una escala diferent, ja sé que és un pur efecte sonor, com quan repiquen les campanes, o el so d’un gong tibetà quan l’acarones sense colpejar-lo, aquesta és la que m’atrapa de manera definitiva.
Torna l’espiral en les pantalles interiors, obro els ulls un segon per a constatar que també hi es, allà al meu davant, ara els seus moviments caleidoscòpics son molt ràpids, podria dir-se que ballen al so sincopat del tambor. En un moment perdo la noció del temps, de l’espai i de mi mateix, la respiració, la posició del cos, la tensió als braços tot desapareix en el no res, només hi ha la cançó del tambor... dumdumdumdum... Una vibració que em recorre l’esquena, el cap, el pit, el ventre, manifestant-se com a escalfor, o energia; malgrat estar ensimismat, tinc una lucidesa absoluta, percebeixo tot el que m’envolta amb total claredat, l’escalfor de Sol que s’enlaira en el cel, el vent que fa dansar les branques dels arbres, els animals i insectes del bosc, l’olor del copal...
No sé, es fa difícil explicar-ho amb paraules que vosaltres, estimats lectors, pugueu comprendre si no heu viscut experiències similars, però aquest ritual del tambor, en soledat o acompanyat, enmig la natura, ajuda a connectar amb la pròpia autenticitat, no hi ha que fer res per a ningú, només la teva sinceritat, la capacitat de mantenir la intenció. Ajuda a treure’s del damunt les exigències i condicionaments imposats per la tirànica ment racional que constantment ens allunya dels nostres objectius.
Es en aquest moments quan pràcticament no queda res al que puguem anomenar jo, que es comprèn el valor del sacrifici, cal que alguna cosa mori perquè una altra cosa pugui viure. Pots observar sense judicar, les falses pròpies limitacions, les pors, els prejudicis, les idees heretades que han arrelat en tu pràcticament sense que t’hagis adonat, tot allò que creies era cert i que resulta ser fals. La manca de confiança en nosaltres mateixos, en la humanitat en el seu conjunt, el materialisme ferotge que ens impedeix reconèixer i experimentar la dimensió espiritual de la nostre vida, un magnífic regal, que sovint desaprofitem i del que no savem trobar-hi sentit.




Totes aquestes paraules, idees, no hi son mentre toco el tambor, son ara quan reflexiono i tracto de representar-vos aquella experiència per definició inexplicable. Però deixeu-me dir que la meva consciència s’havia obert a allò Sagrat.
És curiós però el recolliment, la soledat, el contacte amb la Natura, et permet descobrir la veritable importància de les nostres relacions amb d’altres persones, la família, els nostres amics, de sentir-te interconnectat amb totes les formes de vida, amb la Mare Terra i, fins i tot, amb el Sol i els astres que poblen la nit. Sense cap mena de dubtes, sents que tots els esdeveniments, circumstàncies bones o no tan bones, al llarg de la vida, amb totes les lliçons –en molts cops doloroses- acumulades, son com una unitat necessària per a descobrir la nostre veritable essència, perquè acomplim allò que em de fer en el camí d’evolució espiritual. Cal obrir-se al moviment sempre canviant de la vida, amb confiança, amb paciència, acceptar...aquest és el darrer sentit de la vida.
Me’n adono que no estic sol, al meu voltant hi ha milers, potser milions de germans en l’esperit, d’altres cercadors que en un altre espai, en un altre temps, en diferents circumstàncies, també han “trobat”. Estan allà per orientar-te, per a donar-te forces, que mai has estat sol, que ells des de sempre t’han estimat, han tingut cura del teu progrés perquè poguessis realitzar el propòsit de la teva vida. Dumdumdumdum...
Vaig mig obrir els ulls, mirant el petit forat al terra que hi havia al meu davant, ara tractava d’imaginar-me’l com l’entrada a una cova dels Pirineus francesos que tant bé recordava. Amb una certa facilitat, vaig poder ingressar a la cova.





Sentia els meus passos damunt les irregulars pedres d’aquella cova, recorria amb la imaginació les diverses sales, la munió d’estalactites i estalagmites, els racons de nits inoblidables de comunió amb la Mare Terra, en soledat o acompanyat, la petita coveta on milers de ratapinyades donaven vida les parets i el sostre, els reflexos platejats –a la llum de la lot- d’aquella paret on milers de formes suggerents però no recognoscibles, s’omplien de mamuts, ossos de les cavernes, cavalls, bisons, cabres de tota mena.




I mentre escoltava com una pulsació el ininterromput tam...tam...tam... del tambor, seguia endinsant-me pel laberíntic recorregut de túnels desnivellats, de petits basals d’aigua poblats d’estranyes i petites criatures blanques, cegues. Amb quina claredat recordava els més insignificants detalls, era ...“com si...” estigues novament allà, però alhora, tenia molt present que estava a la petita esplanada tocant el tambor, era “com si” fos en dos llocs diferents alhora.
En un revolt molt pronunciat, al final del nou ramal que s’obria al meu davant brillava refulgent una llum molt blanca, sabia que m’havia de deixar arrossegar cap a ella, doncs d’alguna manera era la sortida de la cova i l’entrada a “l’altre món”, a l’altre realitat, el “lloc” on trobaria les respostes que m’havien dut aquest dia a l’esplanada. Dumdumdum...Tam...Tam...Tam...




Al meu davant s’obria un esplendorós paisatge. Un seguit de suaus turons tots coberts d’herba, valls al fons de les quals s’intuien multitud de rierols serpentejants de plata, desenes d’arbres puntejaven aquí i allà la immensitat verda amb tons més foscos. Però la llum, el sol, els núvols, l’atmosfera d’irrealitat que desprenia el conjunt, em feien adonar que no em trobava ni a l’Eire, ni a Escòcia, ni a cap lloc del món en que tu –lector- i jo ens trobem en aquests moments, sinó en “un altre”, d’una qualitat diferent.
En un primer moment vaig sentir una desagradable sensació de soledat absoluta, no arribava a provocar-me por, la pitjor de les pors, però és cert que vaig dubtar entre donar el pas que m’endinsaria en aquell món, o tornar endarrere, i recórrer a la màxima velocitat el camí de tornada per la cova.
Quan ja havia decidit retornar – després de caure en la trampa dels habituals: “ja ho faré un altre dia”, “quan estigui més preparat”, “s’està fent tard”, “quina por!”, “t’estàs tornant boig”, etc., etc. - una acolorida taca ocre enmig del verd, em cridà l’atenció de manera irresistible. Un calfred com no l’havia sentit mai em recorregué el cos de baix a dalt; els pocs cabells que em queden a la closca gairebé van sortir disparats cap a dalt, els pels dels braços van fer una estranya dansa –crec que en aquell moment vaig deixar de sentir el tambor -, la pell de tot el meu cos va omplir-se de petites muntanyetes, allò que en diuen “pell de gallina”, quan vaig poder codificar el que els meus ulls veien. A pocs metres al meu davant una guineu de considerables proporcions caminava lenta, majestuosa i directament cap a on jo em trobava, fixos els seus ulls en els meus.




No hi havia cap agressivitat en el seu gest, més aviat irradiava una gran sensació de poder, però d’un poder benèfic. Quan se’n va adonar de que l’havia vist i que havia vençut la por de la sorpresa, va asseure’s a l’herba i amb tota claredat vaig percebre –no sé si per l’orella, o per algun sentit intern i ocult- el seu missatge:
- “Vine, acostat!”. No sé si ho deia en català, en anglès, castellà, o cap altre idioma, ni tant sols puc dir que parlés, però la vaig entendre perfectament. Era una ordre que no és podia desobeir, tot el meu ser respongué afirmativament i, de cop i volta, em trobava jo també assegut, a uns pocs centímetres del superb animal, que amb penetrant mirada semblava llegir en mi. No sé exactament que volen dir les persones de sexe femení quan diuen allò de que “em despullava amb la mirada”, però era perfectament conscient de que davant d’aquella esplèndida criatura la meva ànima, la totalitat de la meva persona, apareixien amb total claredat, sense possibilitat de amagar res.





- “Tu m’has cridat!, ja ens coneixem de d’altres ocasions. He estat–per a tu – flor en un camp, els ulls d’una criatura, la carícia d’aquelles mans, l’emoció davant d’un paisatge, una posta de sol en una platja deserta, estel fugaç en resposta a les teves pregàries, poema en un llibre, pintura d’un museu, aquelles notes musicals, l’abandonament a l’amor, en ocasions la teva pròpia veu interior. Si avui em presento així és perquè tu ho has imaginat així, a les Guillaries, una Guilla, no?”. No sé si les guineus saben “fer l’ullet”, però aquesta ho va fer.
- “Soc totes les coses alhora..., la manifestació en la teva ment de les Guillaries, l’esperit de l’esplanada. Si ho prefereixes, diguem que ara i aquí, soc el teu “animal de poder”, el teu “nagual”... però tu ja saps que això només son noms que hi poseu vosaltres els humans, per tractar d’explicar el que no pot explicar-se, creacions d’una ment que necessita posar-hi etiquetes a tot, perquè es resisteix a esfondrar-se en el caos generador del no-res”.
- “He accedit a la teva invocació, no pels teus valors personals, doncs com tu molt be saps, ets encara un vehicle poc transparent, ple d’orgull, de mancances, de contradiccions i de falsedats”... –aquí va fer un llarg silenci i, em mirà fixament com observant l’efecte que aquestes paraules produïen en la meva consciència, després va continuar -, “com la majoria dels de la teva espècie, ets limitat, estúpid, ignorant, enganxat a errònies creences sobre la realitat i la vida, incapaç de controlar la teva ment, de penetrar en els nivells superiors de la teva pròpia naturalesa, de percebre la vertadera realitat que s’amaga darrera les aparences... segles i segles d’una educació fonamentada en la falsa creença de que sou l’espècie escollida, la més important, els exclusius “fills de Deu”, us ha dut a no saber reconèixer el vostre paper i el vostre lloc, en la fràgil trama de la vida. Segles i segles d’autoritarisme, de reduir els vostres germans a l’esclavatge i a la misèria, d’injustícies i privilegis exagerats de tota mena, del mecanicisme i mercantilisme pels que heu cregut que podíeu usar i abusar de tot en benefici propi, us han dut a posar en perill la vostre supervivència i amb ella, la de totes les criatures, visibles i invisibles que poblen aquest ser a qui vosaltres anomeneu Planeta Terra, i a qui hauríeu de considerar la nostre Mare comuna.”




- “Escolta’m be, s’acosten moments difícils per a la humanitat, ha arribat l’hora de rendir comptes del vostre comportament. Esfondrament del sistema econòmic, canvis climàtics, desastres naturals d’enormes proporcions, crisis energètiques que us faran retrocedir segles, guerres interminables i generalitzades, violència inter - ètnica, conflictes entre les grans religions, gegantines migracions forçades per la manca de recursos vitals com ara el menjar o l’aigua, governs incapaços, corruptes i desentesos del bé comú, desaparició de pobles indígenes, de milers d’espècies d’animals i plantes, pèrdua d’ecosistemes, ampliació desmesurada de les diferències entre rics i pobres, no són més que alguns dels esdeveniments que esteu atreien amb els vostres pensaments, valors i actituds.
No, no s’allargarà cap mà redemptora per a ajudar-vos, cap civilització extraterrestre s’acostarà per evitar el desastre, cap Jesús, no baixarà del cel, en un núvol resplendent per a estalviar-vos l’immens patiment, ni la tecnologia, ni la ciència seran capaces de salvar-vos... En aquest tràngol esteu sols, només us teniu vosaltres mateixos i allò que vosaltres vulgueu fer. Si hagués de jutjar a la Humanitat per les experiències prèvies, no podria ser gaire optimista, en tres ocasions anteriors, la humanitat ha patit desastres similars al que ara s’acosta acceleradament, i no heu sabut/pogut evitar-los.
Avui, com abans, heu rebut centenars, potser milers de missatges que us advertien del que ja s’acosta, tots us han dit pràcticament el mateix, però esteu sords per escoltar, cecs per a mirar i estúpids per a comprendre els senyals evidents de que les coses no van com podrien anar. Tot allò que anomeneu progressos de civilització: el poder i l’autoritat, les desigualtats, la injustícia, les lleis, les religions institucionalitzades, la tecnologia orientada a la guerra i a la destrucció del medi ambient, la suposada comoditat del consumisme ferotge, la deïficació de la riquesa , us han allunyat de la vida per la qual vareu ser cridats, apartant-vos dels cicles naturals, heu deixat de tenir cura de les relacions entre vosaltres mateixos i del medi ambient, oblidat el respecte envers el Misteri, i que tota creatura, petita, insignificant o immensa i poderosa, és sagrada, perquè tots som una i la mateixa cosa.
Els vostres líders polítics i religiosos, han deixat d’estar al vostre servei, per a servir només als seus interessos i per a retornar els favors a aquells que els han col·locat dalt de tot. La maldat, l’egoisme, el desamor, l’odi, la violència, el “salvi’s qui pugui”, la llei del més fort o més espavilat, la cobdícia il·limitada, la pèrdua dels valors humans, us ha col·locat davant d’un abisme al qual us veureu avocats. I saps el que és pitjor...? – aquí va tornar a fer una pausa mentre amb una de les potes del darrera es gratava l’arrel de l’orella -, que com un ramat de xais, ho heu acceptat, que molts de vosaltres heu renunciat a canviar les coses que no us agraden, us han convençut de que no hi ha res a fer, que “sempre ha estat així i que per sempre serà així”, però jo et dic, ja no hi ha un per sempre, la fi d’aquesta humanitat s’acosta i haureu de fer molts, molts canvis, i força traumàtics, si voleu evitar el que sembla inevitable.
Les malalties, la fam, la guerra, la mort, no són estigmes inevitables de la condició humana, són només els símptomes de que alguna cosa no marxa bé, de que en el camí de la evolució vareu donar passos equivocats que no heu sabut rectificar, fins ara.
Mira Terraxaman, com a d’altres abans que tu, i molts d’altres després que tu, l’esperit vol que et renovi el vell missatge. La humanitat està cridada a ser capaç de comunicar-se entre vosaltres i amb el conjunt de la Natura, però per això heu d’esdevenir i donar Amor. Una part important d’aquesta transformació és recordar i recuperar les facultats de quan éreu criatures; però no a la manera inconscient de l’Infant, sinó amb convicció, amb fe en les possibilitats de canviar, amb esperança en un futur que si arriba a existir serà el resultat de la projecció d’unes ments noves que s’han de tornar positives i constructives. Evidentment, això no s’aconseguirà de forma automàtica, ni ràpida i fàcilment, esforceu-vos dons des d’ara mateix, per aconseguir una gradual superació, orienteu-vos en la consecució de nivells cada cop més elevats de d’autoconeixement, de comprensió i des d’ells, irradieu amb força l’esperança i tracteu de reforçar-la, adaptant en la mesura de les vostres possibilitats, noves formes de vida basades en l’Amor, el respecte, esdevingueu exemple de vida. Treballeu pel canvi, tot i que per molt de temps encara, us semblarà que sou una pàl·lida i solitària llum enmig d’un oceà de foscor.
L’ésser humà conte en el seu interior, les llavors per ajudar-se, però no les descobrirà, mentre només pensi en la comoditat, en seguir la roda que ens marca la societat. Si no sou capaços d’enfrontar-vos als reptes que us esperen, no podreu progressar ni material, ni espiritualment, i milions d’anys d’evolució seran malmesos per la vostre incapacitat.



Totes les religions basades en intermediaris, en institucions, en el poder, han de ser deixades de banda, heu de reclamar el coneixement directe de l’experiència divina, doncs aquesta és la vostre naturalesa; totes les doctrines, filosofies i ideologies que us parlin d’odi, de violència, de diferències de raça, de sexe, econòmiques o de qualsevol tipus, bandejades i oblidades en el bagul dels records per sempre més. La llibertat, la igualtat davant la llei, el sufragi, han demostrat ser insuficients per acostar-nos a la Fraternitat, l’única aspiració veritablement digne de la Humanitat i, es ara o mai.
Si ho feu així, si dediqueu les vostres vides al descobriment de les vostres potencialitats internes, si us comprometeu massivament en enfocar les vostres vides envers el compromís, el respecte i l’amor, tindreu alguna possibilitat, perquè el futur, no és una altre cosa que la mateixa Llei de Causa- Efecte, si el negre present és el resultat de les decisions i actuacions que és van prendre en un passat molt remot, els vostres pensaments, desitjos i actuacions d’avui, seran la causa generadora de nous efectes que desplaçaran els anteriors. La més petita modificació en els vostres hàbits, maneres de fer i de pensar, portaran a un futur diferent. Però hi ha que creure-ho per a crear-ho”.
La guineu es va posar lentament dempeus, avançà el musell fins que quedà a molts pocs centímetres del meu rostre i mirant-me de nou amb profunditat continua:
“Si tens manera de donar a conèixer la veritat, pels mitjans que sigui, fes-ho!, digues que coneixes la veritat, explica’ls el que has escoltat, el que has vist amb els teus propis ulls!. Potser tu tindràs èxit allà on d’altres fracassaren, recorda’ls que tots heu comés errors en el passat, però que podeu tornar al veritable Camí de Vida, comportant-vos com a germans i germanes, compartint la Nostre Mare Terra amb totes les creatures vivents”.
La guineu donà la volta molt lentament, avançà tres o quatre passes allunyant-se, s’aturà uns instants i girant el cap en la meva direcció afegí: “Potser d’aquesta manera, podreu portar un nou futur per a tots, en un món regit per l’Amor, d’acord amb els designis de l’Esperit, i la Mare Terra podrà oferir-vos tot allò que heu de menester. Au! Terraxaman, retorna al món de la vida quotidiana, tramet aquests pensaments de pau, amor i unitat, i no t’oblidis de que en veritat: Tots som un. Ens tornarem a veure!” i desaparegué instantàniament, mentre ressonaven en el meu interior les seves darreres paraules...




Amb una barreja de sensacions contradictòries, sorpresa, llàstima, alegria, responsabilitat, jo també vaig abandonar aquell altre món, dirigint-me cap a la cova que em duria al món ordinari.
Tam...tam...tam...tam... el so del tambor em guiava de nou per l’intricat recorregut a l’interior de la cova. Com en una pel·lícula passada al revés i a gran velocitat, em vaig trobar de nou assegut a la meva pedra amb la Flor de Vida gravada, sostenint el tambor – finalment ja silenciós – i amb els ulls clavats en el petit foradet del terra.
El ritual s’havia d’acavar.
Sileeeeeenciiiiii...
Hem trobo amb el rostre mirant la volta del cel, els ulls plorosos, en un estat de plenitud molt gran, viu i en pau. Sento, una immensa gratitud cap a tot el que m’envolta del que em noto part indivisible; els meus familiars, amics i enemics, la humanitat en el seu conjunt, les muntanyes, els arbres, els animals, cap a cadascuna de les cèl·lules del meu propi cos. L’alegria i l’amor s’ha apoderat del meu ser i d’aquí trauré la força per a continuar endavant, en aquest camí que sé infinit, sense meta ni final.
Suau i lentament, moc els braços per deixar el tambor i la maça al terra i estirar-los primer cap endavant, després cap endarrere. A poc a poc, estiro les cames cap al davant, tot de aiss!... i uiss!, el preu de la immobilitat!, i de l’edat!... juuuaasss...juuuaaasss.
A poc a poc, les sensacions van “normalitzant-se”. Miro el rellotge, ostres!... només fa vint minuts des que vaig començar el ritual del Viatge Xamànic i han passat tantíssimes coses!. Deu ser cert allò de que el temps es com un xicle, s’estira i s’arronsa segons els nostres estats d’ànim!.
Apago, l’espelma, amb l’aigua remullo el que queda del copal, i després d’assegurar-me els llenço al terra. Recullo tots els altres estris, la sal - d’un erg de Tunísia -, la sorra vermella - de les muntanyes de prop de casa -, el ceptre de quars que sembla brillar més que mai amb tot de reflexos iridiscents al seu interior, el mocador i els ordeno dins del meu sarró.
Quan ja he acabat de posar ordre, em disposo a fer l’última part del ritual.
Posant-me ben dret agafo les ametlles i avellanes mentre dic en veu alta:
Com a mostra d’agraïment i restitució a totes vosaltres criatures i forces de l’Univers, us ofereixo aquestes ametlles i avellanes torrades; amb elles vull simbolitzar el reconeixement, la plena consciència de formar part del Tot, d’un projecte comú, on totes i cadascuna de les parts, tenim el nostre petit paper; i reiterar el meu compromís de contribuir a aquesta obra que ja és perfecta, doncs conté en ella totes les possibilitats que hauran de florir.
A continuació les llenço en las quatre direccions, mentre pronuncio el comiat:
“Que les vostres ments restin en pau, perquè tots els éssers pugui ser feliços!.”
Amb esforç em poso dempeus, prenc el sarró, el coixí i el bastó d’avellaner, faig un recorregut visual per l’esplanada i els seus magnífics voltants, em prometo tornar un altre dia i després d’ajuntar les mans davant del pit, inclino el cap, mentre els meus llavis en veu quasi inapreciable pronuncien la paraula “Namasté”.
Quan trepitjo un altre cop el territori profà - el petit bosquet -, l’agut crit de l’àliga –la mateixa d’abans o un altre - sembla acomiadar-me, “Namasté” també per a tu germana àliga, aviat ens tornarem a veure!...
I amb el cor alegre, carregat d’energia, ple d’amor, amb el desig de millorar-me i de contribuir ni que sigui mínimament, a millorar el món que ens envolta amb totes les seves desgràcies, injustícies i malfuncionaments, mentre em venen a la ment algunes de les paraules que m'ha donat la guineu: "Treballeu pel canvi", "creure és crear", "doneu exemple de vida en respecte i amor", "tots som un", "canviar el futur es questió de fe i esperança", "ens tornarem a veure"... desfaig, un cop més, el camí cap a la quotidianitat, que ara és ja, una mica diferent.
Les notes de la música de Jorge Reyes m'acompanyen, se que som molts els qui estem decidits a treballar per un futur nou.
Així sigui!.

dimarts, de setembre 01, 2009

ARTHUR MACHEN: LA NATURALEZA DEL MAL.

Un escritor maldito.


Hace ya algunos -muchos- años, leí un libro que en aquel entonces fué todo un Best Seler, se trataba de "El retorno de los brujos" de Louis Pauwels y Jacques Bergier, que si os interesa podéis bajaros aquí:







http://www.telefonica.net/web2/ugutz/brujos.pdf




En aquellos años (mediados de los 60), de la TV en blanco y negro, del Madrid campeonísimo de todo, de los grises, de la cutre dictadura franquista, de la censura, de llevar las obras escogidas de Lenin envueltas en papel de peródico, de las manifestaciones y de la clandestinidad, la moralidad dominante, hacían que muy pocos temas de tipo "esotérico", mágico, o sencillamente alejados de lo que eran las creencias "correctas", tuvieran difusión. Pero ese libro y en mucha menor medida su continuación "La Rebelión de los brujos", rompieron el silencio y a algunos, nos despertó el gusanillo por lo "extraño".
Visto desde aquí, casi 40 años después, el libro no deja de ser una curiosidad, muchas de las cosas que allí leí son para olvidarlas, pero siempre me quedó éste pequeño texto en la "cocorota", la visión del mal de ese escritor maldito Arthur Machen, que me sigue pareciendo verdaderamente sabia y terrible.




Un día... hablaremos del diablo..., de ése Lucifer que pena por toda la eternidad, su rebeldía ante ese tiránico creador que es el Dios del Judaísmo y del cristianismo, de momento, podéis ir haciendo boca con ésta reflexión sobre el verdadero Mal.
Por otra parte, debo comentaros que aunque no era mi intención entrar en éste mensaje a hablaros de la relaciones del nazionalsocialismo con determinadas escuelas "esotéricas", me ha sido de todo punto evitarlo, aunque deba añadir que éste tema, así como el del satanismo o la demonología, serán ampliamente desarrollados en mensajes posteriores.


Arthur Machen nació bajo otro nombre: el de Arthur Llewelyn Jones, en Caerleon-on-Usk, condado de Gwent, al sur de Gales, el 3 de marzo de 1863. Era hijo de un pastor anglicano, John Edward Jones, vicario de la pequeña iglesia de Llandewi, cerca de Caerleon. Fue en la escuela cuando el pequeño Arthur adoptó el nombre de soltera de su madre, Machen.
Gales es una región de orígenes celtas, conquistada por los romanos, y después aplastada bajo el peso del poderoso imperio británico. A pesar de ello, Gales, se las arregló para seguir conservando todas sus costumbres y tradiciones, lengua incluida.
Machen, como buen galés, no podía dejar de verse influenciado por la tradición, y ya desde niño estaba fascinado por las ruinas romanas de Isca Silorum, muy cerca de su lugar de nacimiento, y que acababan de ser descubiertas recientemente. En realidad, el tema romano daría mucho de sí en su futura obra de ficción.
Machen asistió al Hereford Cathedral School, pero suspendió el examen de entrada en el Real Colegio de Cirujanos en 1880, y dado que sus padres no podían permitirse darle una educación universitaria, Arthur tuvo que marcharse a Londres a intentar ganarse la vida.
Justo antes de abandonar Gales, ya había publicado una edición privada de su primera obra, el poema «Eleusinia», en 1881, en una tirada de sólo cien números. Más tarde intentaría destruir todas las copias, seguramente avergonzado por su escasa calidad, pero según sus propias palabras, aún quedarían dos ejemplares intactos del panfleto, de las cuales ninguna ha llegado hasta nosotros.
En Londres, Machen tenía la esperanza de convertirse en un periodista y hacerse de este modo una carrera, pero de nuevo fracasa, teniendo que trabajar como empleado en una imprenta y como tutor para evitar morir de hambre. Arthur era un hombre solitario y apasionado por entonces, aún joven, pero más tarde se convertiría en una persona extrovertida.
Cuando su padre muere en 1887, dejó a su hijo una considerable suma de dinero, por lo que de pronto, Machen pasó a ser alguien económicamente independiente, y así lo sería durante los siguientes quince años.
En esta «Gran Década», que generalmente se suele enmarcar entre 1889 y 1899, Machen escribió muchas obras importantes, incluyendo la traducción de las «Memorias de Casanova», y por supuesto, los cuentos fantásticos que le dieron su bien merecida fama:



«El Gran dios Pan»,





«El pueblo blanco», o "La gente blanca"





su novela encadenada «Los tres impostores», y otras.
Muchas de esas obras, incluyendo la posterior «La casa de las almas», la novela casi autobiográfica «La colina de los sueños» y «La Gloria secreta», fueron por entonces condenadas como fruto de una imaginación enferma por la crítica victoriana. Machen, inasequible al desaliento, logró que algunas de esas críticas fueran posteriormente recopiladas en el volumen «Precious Balms».
En la década de los años 1880, Machen había escrito algunas obras menores, como la traducción del «Heptamerón» de Margarita de Navarra, el tratado «La Anatomía del Tabaco» (basado en la «Anatomía de la melancolía» de Burton) y la novela «Crónica de Clemendy». La traducción del «Heptamerón» le había sido encargada por el librero y editor George Redway de Covent Garden, quien contrató a Machen como vice-editor del «Walford's Antiquarian», y más tarde le hizo catalogar su colección de libros de ocultismo, una experiencia muy significativa para el futuro autor de «El gran dios Pan». Su traducción de Casanova también vale la pena mencionarla, por cuanto se trató en su día de la edición más completa y erótica, con lo cual muchos dueños de imprentas se negaron a editarla.
También traduciría «Moyen de Parvenir», una obra del escritor del siglo XVI Besroalde de Verville. Y en lo que respecta a «Crónica de Clemendy», una novela pseudo-medieval sin demasiado interés, la tradujo porque hablaba de su condado natal, Gwent.
En 1887, Arthur Machen se casó con Ameila Hogg. Esta relación según parece fue inusualmente hermética, ya que el autor ni tan siquiera la llega a mencionar en sus autobiografías, y no existen ni retratos ni fotografías de su mujer. Sin embargo, esto no quiere decir que no la amara, porque Machen quedó destrozado cuando Ameila falleció víctima de cáncer en 1899.
Por entonces, dejó de escribir, y se unió a la Golden Dawn u Orden del Amanecer Dorado, una sociedad secreta dedicada al esoterismo.






Veamos con algo más de detalle lo que era la Golden Dawn.


"La Orden Hermética de la Golden Dawn –que traducida al español significa Alba Dorada-, ve la luz allá por el 1887 o el 1888, no hay coincidencia en cuanto a su fundación. De lo que si se tienen datos precisos es que fueron tres individuos, Mathers ,Westcott, y Woodman quienes sentaron las bases de la futura Orden. Todos ellos habían participado en Logias Masónicas y eran reconocidos como ocultistas practicantes.


Un misterio inquietante refiere a los documentos que le confirieron a la Golden Dawn la acreditación necesaria. Hay quién sostiene que su nacimiento se debió al hallazgo aparentemente casual de unos documentos procedentes de una fuente de Nuremberg, que contenían rituales de iniciación hasta hoy desconocidos. Aunque desde la Orden se predica que Mathers recibió los Manuscritos Cifrados para traducir. El código era simple, y había sido creado en el siglo XV por el abate Trithemius. La historia registra que fue Westcott quién encargó a Mather traducir los manuscritos y usarlos como esqueleto para lo que luego se conocería como las Iniciaciones de la Orden Externa de la Golden Dawn. Se cree que Mathers y Wescott ya estaban iniciados en los Misterios Rosacruces y que los Manuscritos Cifrados eran un método de proteger su propio juramento de secreto.





En 1892 la Golden Dawn se enfrentó a una grave crisis que puso de manifiesto cuan frágiles eran las bases que le servían como sustento. Ocurrió que la Orden había obtenido una cédula original y los rituales para los primeros cinco grados de una logia afín en Alemania, con la que mantenía abundante correspondencia. Sin embargo, ni un solo miembro de Alba Dorada había visitado jamás la Logia Alemana, ni conocía a ninguno de sus miembros. Los entusiastas magos incipientes ya pisaban terreno peligroso. Cundió la consternación cuando la Logia de Nuremberg se negó a entregar los cuatro grados de ascenso de los adeptos, los cuales conducían directamente a la comunicación con las jerarquías de inteligencias superiores.





Gracias a la oportuna intervención de Mathers, la Logia logró sobrevivir. En una reunión general de la Logia, anunció que él mismo había establecido contacto con los Poderes, que se le había presentado con los grados y rituales requeridos del Segundo Orden. Sin embargo él no se había comunicado con las jerarquías celestiales, sino con una jerarquías de Superhombres... los jefes secretos del Tercer Orden. Estamos llegando a un punto interesante en la historia de la Orden. Crucial, diríamos, porque estas Jerarquías o Superiores Desconocidos no son patrimonio exclusivo de la Golden Dawn. La Teosofía también fue presa de estos contactos.

Pero no adelantemos especulaciones.

Superada la crisis gracias a la rápida intervención de Mathers “la sociedad hermética tuvo un período de unos quince años de vida, suficientes para marcar la trayectorias vitales de muchos de sus afiliados”, que contó en sus filas con destacadas personalidades, como el mencionado William Butler Yeats, Bram Stocker, autor de Drácula, y también algunos científicos y actores.

La Orden practicaba magia ceremonial “que incluían invocaciones a dioses de panteones extintos. La calidad literaria de muchos de tales rituales no es nada despreciable, con pasajes de alto contenido poético”. También fue permitida la entrada de mujeres, convirtiéndose en una Sociedad Hermética de orden abierto. Los adeptos de la Golden Dawn aprendían el alfabeto hebreo y el sefirótico árbol de la vida, además de tarot, astrología y geomancia.

A diferencia de la Teosofía que tenía una estrecha relación con el pensamiento oriental, en la Golden Dawn se buscó un acercamiento con el legado de los egipcios, griegos, romanos, hermetistas, gnósticos y cabalistas. La reputación de la Orden sufrió un duro revés cuando saltó a la luz pública que su líder, Mathers, se contactaba con unos seres, que afirmaban pertenecer a una categoría distinta a la del hombre y que más tarde fueron conocidos como los jefes secretos del Tercer Orden o Superhombres. De la noche a la mañana la Orden pasó de ser considerada como una mera Sociedad de Hermetistas, a ser vista como una Sociedad de Brujos, con un coqueteo no admitido de la Magia Negra.

¿Pero había razón para alarmarse? Prestar atención a las palabras de Mathers: “...Ni siquiera conozco sus nombres, y en rara ocasiones los he visto en cuerpos físicos ... Mis encuentros con ellos me han mostrado lo difícil que es para un mortal, por muy avanzado que esté, soportar su presencia ... No quiero decir que durante mis pocos encuentros con ellos haya experimentado los mismos sentimientos de intensa depresión física que acompaña a la pérdida de magnetismo; al contrario, la sensación era la de estar en contacto con una fuerza tan terrible que solo puedo comparar con lo que usualmente experimenta una persona a la que un relámpago cae muy de cerca durante una violenta tormenta; esto unido a una dificultad respiratoria parecido al efecto estrangulador del éter. Debido a mi práctica en el trabajo ocultista, no puedo concebir que un iniciado mucho menos avanzado sea capaz de soportar una tensión de tal magnitud, ni aún durante unos minutos, sin que le sobrevenga la muerte..., la postración nerviosa después de cada encuentro es terrible y va acompañada de sudores fríos y hemorragias de la nariz, la boca y los oídos...”






La relación entre la Golden Dawn y el nazionalsocialismo se produce a través de Otto Rahn y la Sociedad de Thule:




La Sociedad Thule originalmente Grupo de Estudio de la Antigüedad Alemana fue un grupo ocultista, notable principalmente por ser la organización que patrocinó al (DAP), más tarde transformado por Adolf Hitler en el Partido_Nacionalsocialista_Alemán de los Trabajadores".
Wolfram von Sievers (1905-1948), maestro ocultista que figura poco también en nuestras obras de referencia. Bajo la mirada de Himmler, fundó el oscuramente famoso Ahnenerbe (Investigaciones Ancestrales o algo parecido), departamento secreto de las SS pensado, en un primer momento, para descubrir el auténtico origen de la esvástica y, por supuesto, de la raza aria que se relacionaba con La Atlántida





La Sociedad Thule fue fundada el 17 de agosto de 1918 por Rudolf von Sebottendorff, un ocultista alemán, como rama muniquesa de la Germarnenorden, una sociedad secreta también conocida como «Orden de los Teutones» (1912).Von Sebottendorff sostuvo más tarde que originalmente pretendió que la Sociedad Thule fuese un vehículo para promover sus propias teorías ocultistas, pero que la Germanenorden le presionó para hacer énfasis en los temas políticos, nacionalistas y antisemitistas. Dado que esta afirmación fue hecha mientras los nazis seguían en el poder y von Sebottendorff tenía poco que ganar con la negación de su antisemitismo, bien pudiera ser cierta. El principal interés de la Sociedad Thule fue una reivindicación sobre los orígenes de la raza ária. «Thule» era un país situado por los geógrafos grecorromanos en el más lejano norte. La sociedad fue bautizada en honor a la Última Tule (en latín ‘el norte más distante’), mencionada por el poeta romano Virgilio en su poema épico La Eneida, que era la porción más al norte de Thule y se suele asimilar a Escandinavia. Designada por la ariosofía capital de la Hiperbórea, situaron Ultima Thule en el extremo norte cercano a Groenlandia o Islandia.
Los thulistas creían en la teoría intraterrestre. Entre sus metas, la Sociedad Thule incluyó el deseo de demostrar que la raza aria procedía de un continente perdido, quizás la Atlántida.






La Sociedad Thule mantuvo estrechos contactos con seguidores de la
teosofía y de Helena Blavatsky, una famosa ocultista de la segunda mitad del siglo XIX.Los temas antroposóficos también eran frecuentes, como expresa el lema Der Weg ist in Dir (‘El camino está dentro de ti’). La autorrealización y la posición suprema de la persona humana eran esenciales para los thulistas.
En el misticismo nazi, son importantes varios lugares como la Atlántida, Thule, Hiperbórea, Shambhala, Agartha y la estrella de Aldebarán los cuales se consideran como los hogares originales de la raza aria y el superhombre.
Otra creencia habla sobre la raza maestra (Herrenrasse) la cual fue corrompida y debilitada por medio de la mezcla con otras razas consideradas inferiores. Asimismo, uno de los datos centrales que ilustra este conjunto de creencias, y uno de los que más popularidad ha cobrado, fue la búsqueda del Santo Grial por parte de los Nazis. Otto Rahn, investigador, miembro de las SS y autor del libro "La corte de Lucifer" lo buscó en Montsegur, y el propio Heinrich Himmler acudió a Montserrat el 23 de octubre de 1940, supuestamente en su búsqueda, acompañado de Karl Wolf, su jefe de estado mayor y mentor de Rahn, a quien introdujo en las SS.




Himmler llevaba consigo la obra de Rahn (que había fallecido el año anterior), La corte de Lucifer, la cual ordenó distribuir gratuitamente entre los oficiales de alta graduación del cuerpo Himmler concedía a ciertos elegidos un anillo (Totenkopfring) que, según algunos autores, indicaba un rango de iniciación en las creencias de tinte esotérico que caracterizaban a la alta cúpula de las SS, creencias que se traducían en rituales mágico-paganos que se practicaban durante los solsticios o equinoccios y propugnaban la exaltación de la raza aria.




Otras de las prácticas que atraían el interés de los Nazis eran el Espiritismo, el Mesmerismo-magnetismo, el significado de las runas y la astrología. Si bien el gobierno no exigía pertenecer a algún culto específico, es cierto que dentro de ciertos círculos de líderes influidos por las creencias paganas de Alfred Rosenberg, se propugnara un Neopaganismo como una contraposición al judeocristianismo, con Himmler como uno de sus principales adeptos.

Himmler creía ser la reencarnación de Heinrich “el Cazador”, fundador de la estirpe real de Sajonia, en el siglo X, y entregado al paganismo, se proclamó adorador del dios Wotan.








El interés por el Catarismo fue, sin embargo, otra nota dominante; Otto Rahn tenía a los Cátaros por legítimos guardianes del Grial y consideraba el Catarismo como una religión ecuménica y capaz de unificar Europa. Rahn falleció el 13 de marzo de 1939, y una de las teorías, a la que en general se le ha concedido bastante verosimilitud, apunta a que habría muerto de frío en el Wilden Kaiser, practicando el Endura Cátaro, una especie de suicidio ritual. " Sacado de:



Continuando con la biografía de Arthur Machen.
El dinero que le había dejado la herencia de su padre se agotó en 1901, por lo que Machen no tuvo más remedio que buscarse un empleo, encontrándolo como actor en la compañía de Frank Benson desde 1901 a 1909, un periodo que según su biógrafo Anthony Lejeune fue «el más feliz de su vida». Durante esta época teatral, en 1903 se casó otra vez, en esta ocasión con Dorothy Purefoy Hudleston, de la que tuvo un hijo, nacido en 1912, Hilary, y una hija, en 1917, Janet.


Pero la «pobreza» y la «oscuridad» serían de hecho los estados más habituales en la vida de Machen. Después de dejar el teatro, se unió al periódico «London Evening News» para trabajar como reportero.
Parece que como periodista era aún peor que como actor, tal vez porque estaba obligado a dejar en el trabajo parte de su libertad. Pero este empleo le hizo conocer personas y lugares poco habituales, que él encontraba interesantes, o ser testigo de acontecimientos extraordinarios como, en 1913, el funeral por el Capitán Scott, el hombre que había muerto intentando llegar al Polo Sur; y sus jefes se dieron cuenta de que Machen estaba hecho para escribir artículos como ese.
En este periodo como reportero, Machen vuelve a la literatura y escribe varias obras originales, como «El Regreso», o su celebrada «El Terror», y por supuesto incontables artículos periodísticos para el «Evening News», muchos de los cuales son bastante malos, o al menos no tan importantes como sus trabajos de ficción.



En 1914 escribió «Los Ángeles de Mons», un relato totalmente ficticio sobre unos arqueros angelicales que durante la Primera Guerra Mundial se aparecieron en la batalla de Mons en ayuda de los soldados británicos. Aunque la historia es pura ficción, hizo que mucha gente creyera en ella, y a pesar de sus constantes negaciones de veracidad del cuento, existen hoy en día al menos tres libros y cientos de artículos supuestamente «serios» que hablan de los ángeles de Mons como prueba irrefutable de la existencia de los celestiales seres.
Además de trabajar para el «Evening News», Machen se dedicó como "freelance" a escribir para otros muchos periódicos y revistas literarias, como «The Academy», «T.P.'s Weekly», «John O'London's Weekly», «The Independent», «Daily Mail» y otros. Aunque no han sido publicados en España, existen selecciones de sus artículos periodísticos en libros como «Dog and Duck», «Notes and Queries», «The Shining Pyramid» (¡no confundir con su libro del mismo título!) y «The Glorious Mystery». Esta última era una revista publicada por Vincent Starrett, una persona que jugó un importante papel en la introducción de Machen entre los lectores americanos.
De hecho, Machen ya era muy popular en los Estados Unidos en los años 20, teniendo editados sus libros por Alfred A. Knopf. Su reputación como escritor era buena, aunque sin reportarle ganancias espectaculares.


En 1921, Lord Alfred Douglas, un antiguo editor de Machen, presentó una demanda contra el «Evening News» porque Machen había publicado un artículo afirmando que dicho Lord Douglas había muerto, y en la necrológica lo tildaba de «degenerado». Aunque el adjetivo era un asunto discutible, lo cierto es que Lord Douglas estaba, por supuesto, vivo, y el asunto costó mil libras de indemnización al "Evening News" y el puesto de trabajo para Arthur Machen.
Pero al parecer, ser despedido no le importó mucho, pues gracias a las ganancias que le reportaban sus libros en los Estados Unidos, tenía tiempo suficiente para pasarlo sin trabajar. Vivía en Melina Place, St. John's Wood, Londres, posiblemente mucho más cómodo que nunca antes en su vida. Solía celebrar pequeños encuentros con su círculo de amigos los fines de semana.
Sin embargo, al final de los años 20, Machen volvió a caer en la pobreza, ya que la moda de sus obras en América había pasado y el dinero dejó de fluir. Los Machen vendieron la casa familiar y se mudaron a Amersham, Buckinghamshire, en 1929. Arthur ya había pasado más de cincuenta años en Londres, y a partir de entonces viviría en Amersham hasta el fin de su vida.
Sus amigos se encargaron de conseguirle una pensión de cien libras al año, lo que no le permitía vivir establemente.
En estos últimos años su obra fue muy escasa: «La Ronda Verde» (no muy apreciada por la crítica), y dos colecciones de cuentos, «The Cosy Room» y «Los niños del estanque». También escribió artículos y comentarios de libros para obtener algún dinero extra.
Dado su penoso estado de vida, las autoridades civiles de Monmouthshire tuvieron que organizarle una cena homenaje en Newport con motivo de su 74 cumpleaños, donándole un cheque por 1.200 guineas.
La situación económica de Machen era ya tan mala que dos de sus admiradores, Desmond MacCarthy y Colin Summerford, propusieron una colecta para obtener fondos, que finalmente obtuvo más de 2.000 libras.
Después de una carrera que había durado más de 55 años como escritor, Arthur Machen falleció el 30 de marzo de 1947 a la edad de 84 años.
La influencia de Machen en la carrera de otros escritores es tan grande que es casi imposible mencionarlos a todos.




Se puede considerar entre los más importantes a H.P. Lovecraft, con su relato «El Horror de Dunwich»,




la novela «Ceremonia» de T.E.D. Klein, o la «Historia de Fantasmas» de Peter Straub, entre los más modernos.


El relato de Lovecraft y la novela de Straub están directamente influidas por el cuento de Machen «El gran dios Pan», mientras que la novela de Klein tiene una fuerte influencia de «El pueblo blanco».
Pero en lo que se refiere a Lovecraft, su obra está llena de recuerdos machenianos, comenzando por el nombre del dios Nodens, que aparece en «El gran dios Pan». En «La extraña casa sobre la colina» y «En busca de la ciudad del sol poniente» también aparece Nodens mencionado.
Además, el maestro de Providence usó un fragmento completo del cuento de Machen «La mano roja» al comienzo de la genial «El Horror de Red Hook». Podemos considerar que la misma idea de antiguas razas supervivientes en nuestros días está al menos influenciada por las creencias de Machen en las leyendas celtas sobre la «pequeña gente», los duendes y las hadas.
Es aconsejable leer las referencias completas que hace Lovecraft sobre Machen en su ensayo «El Horror en la Literatura", publicado por Alianza Editorial.



Rafael Llopis, en su excelente ensayo publicado en la famosa edición de Alianza Editorial de "Los Mitos de Cthulu", nos dice, refiriéndose a Machen que este autor fue un adelantado en la corriente que acabó produciendo una trascendente mutación del cuento de miedo anglosajón. Sigue Llopis:
"Machen sintió que era necesario revisar a fondo el cuento de miedo: Y empezó a eliminar de él toda una serie de elementos caducos: el castillo medieval, el muerto en todas sus infinitas variedades y subespecies, la noche...En una palabra, sepultó la tramoya romántica y se puso a escribir cuentos de miedo a base de luz, de campo, de verano, de cantos de insectos, de piedras y de montes.
Se sabe de Machen que pertenecía una sociedad secreta llamada "Golden Dawn". Tal vez fue en ella donde encontró material numinoso novelable. Quizá el mismo no quería asustar, sino dar publicidad a aquellas doctrinas místicas. No lo sé. Pero de lo que no cabe duda es de que sus relatos fueron aceptados como cuentos de miedo, es decir como pura ficción fantástica que producía un deseable estremecimiento de terror".




SOBRE LA NATURALEZA DEL MAL
Arthur Machen - 'The White People' Prólogo .



Podéis descargarlo aquí:



http://66.240.239.19/2/1/5/21551.ZIP

"Ambrosio dijo: Brujería y santidad, he aquí las únicas realidades, Y prosiguió: la magia tiene su justificación en sus criaturas; comen mendrugos de pan y beben agua con una alegría mucho más intensa que la del epicúreo.
¿Os referís a los santos?
Si, y también a los pecadores, creo que vos caéis en el error frecuente de los que limitan el mundo espiritual a las regiones del bien supremo. Los seres extremadamente perversos forman parte también del mundo espiritual. El hombre vulgar, carnal y sensual no será jamás un gran santo. Ni un gran pecador. En nuestra mayoría somos simplemente criaturas de barro cotidiano, sin comprender el significado profundo de las cosas, y por esto el bien y el mal son en nosotros idénticos: de ocasión, sin importancia.



¿Pensáis, pues que el gran pecador es un asceta lo mismo que el gran santo?
Los grandes, tanto en el bien como en el mal, son los que abandonan las copias imperfectas y se dirigen a los originales perfectos. Para mí no existe la menor duda, los más excelsos entre los santos jamás hicieron 'una buena acción', en el sentido común de la palabra. Por el contario existen hombres que han descendido hasta el fondo de los abismos del mal, y que en toda su vida, no han cometido lo que vosotros llamáis una 'mala acción'.
Se ausentó un momento de la estancia, Cotgrave se volvió a su amigo y le dio las gracias por haberle presentado a Ambrosio. Es formidable, dijo. Jamás había visto a un chalado de esta clase
Ambrosio volvió con una nueva provisión de whisky y sirvió a los dos hombres con largueza. Criticó con ferocidad la secta de los abstemios, pero se sirvió un vaso de agua. Iba a reanudar su monólogo cuando Cotgrave le atajó.
Vuestras paradojas son monstruosas.
¿Puede un hombre ser un gran pecador sin haber hecho nunca nada culpable? ¡Vamos hombre!
Os equivocáis completamente, dijo Ambrosio, pues soy incapaz de paradojas: ¡ojala pudiera hacerlas! He dicho simplemente que un hombre puede ser un gran conocedor de vinos de Borgoña sin haber entrado jamás en una taberna. Esto es todo, y ¿no os parece más una perogrullada que una paradoja?.


Vuestra reacción revela que no tenéis la menor idea de lo que puede ser el pecado.
¡Oh! naturalmente existe una relación entre el Pecado con mayúscula y los actos considerados como culpables: asesinato, robo, adulterio, etc. Exactamente la misma relación que existe entre el alfabeto y la poesía genial.
Vuestro error es casi universal: os habéis acostumbrado como todo el mundo a mirar las cosas a través de unas gafas sociales. Todos pensamos que el hombre que nos hace daño a nosotros o a nuestros vecinos es un hombre malo. Y lo es desde el punto de vista social. ¿Pero no podéis comprender que el Mal, en su esencia, es una cosa solitaria, una pasión del alma? El asesino corriente, como tal asesino, no es en modo alguno un pecador en el verdadero sentido de la palabra. Es sencillamente una bestia peligrosa, de la que debemos librarnos para salvar nuestra piel. Yo lo clasificaría mejor entre las fieras que entre los pecadores.
Todo esto me parece un poco extraño
Pues no lo es, el asesino no mata por razones positivas, sino negativas, le falta algo que poseen los no-asesinos. El Mal por el contario es totalmente positivo. Pero positivo en el sentido malo. Y es muy raro. Sin duda hay menos pecadores verdaderos que santos. En cuanto a los que llamáis criminales, son seres molestos, desde luego, y de los que la sociedad hace bien en guardarse; pero entre sus actos antisociales y el Mal existe un abismo. ¡Creedme!.
Se hacía tarde. El amigo que había llevado a Cotgrave a casa de Ambrosio había oído sin duda esto otras veces. Escuchaba con sonrisa cansada y un poco burlona, pero Cotgrave empezaba a pensar que su 'alienado' era tal vez un sabio.
¿Sabéis que me interesáis enormemente? , dijo.
¿Opináis pues que no comprendemos la verdadera naturaleza del Mal?
Lo sobreestimamos. O bien lo menospreciamos. Por una parte, llamamos pecado a las infracciones de los reglamentos de la sociedad de los tabúes sociales. Es una exageración absurda. Por otra parte atribuimos una importancia tan enorme al 'pecado' que consiste en meter mano a nuestros bienes o a nuestras mujeres que hemos perdido absolutamente de vista lo que hay de horrible en los verdaderos pecados.
Entonces ¿qué es el pecado?, dijo Cotgrave
Me veo obligado a responder a su pregunta con otras preguntas. ¿Qué experimentaría si su gato o su perro empezaran a hablarle con voz humana? ¿Y si las rosas de su jardín se pusieran a cantar? ¿Y si las piedras del camino aumentaran de volumen ante sus ojos? Pues bien, estos ejemplos pueden darle una vaga idea de lo que realmente es el pecado.
Escuchen, dijo el tercer hombre, que hasta entonces había permanecido muy tranquilo, me parece que los dos están locos de remate. Me marcho a mi casa. He perdido el tranvía y tendré que ir a pie, Ambrosio y Cotgrave se arrellenaron aun mas en sus sillones después de su partida. La luz de los faroles palidecía en la bruma de la madrugada, que helaba los cristales.
Me asombra usted, dijo Cotgrave. Jamás había pensado en todo esto. Si realmente es así hay que volverlo todo al revés. Entonces según usted la esencia del pecado sería...
Querer tomar el cielo por asalto, respondió Ambrosio. El pecado consiste en mi opinión, en la voluntad de penetrar de manera prohibida en otra esfera más alta. Esto explica que sea tan raro. En realidad pocos hombres desean penetrar en otras esferas, sean altas o bajas, y de manera autorizada o prohibida. Hay pocos santos. Y los pecadores, tal como yo los entiendo, son todavía más raros. Y los hombres de genio (que a veces participan de aquellos dos) también escasean mucho... Pero puede ser más difícil convertirse en un gran pecador que en un gran santo.
¿Porque el pecado es esencialmente naturaleza?
Exacto. La santidad exige igualmente un esfuerzo igualmente grande, o poco menos, pero es un esfuerzo que se realiza por caminos que eran antaño naturales. Se trata de volver a encontrar el éxtasis que conoció el hombre antes de la caída. En cambio el pecado es una tentativa de obtener un éxtasis y un saber que no existen y que jamás han sido dados al hombre y el que lo intenta se convierte en demonio.
Ya le he dicho que el simple asesino no es necesariamente un pecador. Esto es cierto, pero el pecador es a veces asesino. Pienso en Gilles de Rais, por ejemplo. Considere que, si el bien y el mal están igualmente fuera del alcance del hombre contemporáneo, del hombre corriente, social y civilizado, el mal lo está en un sentido mucho más profundo.
El santo se esfuerza en recobrar un don que ha perdido; el pecador persigue algo que no ha poseído jamás. En resumidas cuentas reproduce la Caída.



¿Es usted católico?, preguntó Cotgrave.
Sí, soy miembro de la Iglesia anglicana perseguida.
Entonces ¿qué me dice de esos textos en que se denomina pecado lo que usted califica de falta sin importancia?
Advierta, por favor, que en estos textos de mi religión aparece reiteradamente el nombre de 'mago' que me parece la palabra clave. Las faltas menores que se denominan pecados, solo se llaman así en la medida que el mago perseguido por mi religión esta detrás del autor de esos pequeños delitos. Pues los magos se sirven de las flaquezas humanas resultantes de la vida material y social como instrumentos para alcanzar su fin infinitamente execrable. Y permita que le diga esto: nuestro sentidos superiores están tan embotados, estamos hasta tal punto saturados de materialismo, que seguramente no reconoceríamos el verdadero mal si nos tropezáramos con él.
Pero ¿es que no sentiríamos a despecho de todo un cierto horror, este horror, de que me hablaba hace un momento al invitarme a imaginar unas rosas que rompiesen a cantar?
Si fuésemos seres naturales, sí. Los niños, algunas mujeres y los animales sienten ese horror. Pero en la mayoría de nosotros, los convencionalismos, la civilización y la educación han embotado y oscurecido la naturaleza. A veces podemos reconocer el mal por el odio que manifiesta al bien, y nada más, pero esto es puramente fortuito. En realidad, los Jerarcas del Infierno pasan inadvertidos a nuestro lado.


¿Piensa que ellos mismos ignoran el mal que encarnan?
Así lo creo. El verdadero mal en el hombre es como la santidad y el genio. Es un éxtasis del alma, algo que rebasa los límites naturales del espíritu, que escapa a la conciencia. Un hombre puede ser infinitamente y horriblemente malo, sin sospecharlo siquiera. Pero repito: el mal, en el sentido verdadero de la palabra, es muy raro. Creo que incluso cada vez lo es más.
Procuro seguirle, dijo Cotgrave. ¿Cree usted que el Mal verdadero tiene una esencia completamente distinta de lo que solemos llamar el mal?
Absolutamente. Un pobre tipo excitado por el alcohol vuelve a su casa y mata a patadas a su mujer y a sus hijos. Es un asesino. Gilles de Rais es también un asesino. Pero ¿advierte usted el abismo que los separa? La palabra es accidentalmente la misma en ambos casos, pero el sentido es totalmente distinto.
Gilles de Laval, Baron de Rais (1404-1440) - (Barba Azul). Acaudalado noble y militar, defensor de Francia junto a Juana de Arco y ferviente admirador de ésta cuya trágica muerte en la hoguera perturbará su personalidad definitivamente iniciando una increíble carrera de crímenes y sacrilegios que lo conducirán a las más crueles prácticas de sadismo bajo la influencia del mal del cual parecerá librarse solamente poco antes de ser ejecutado en la hoguera.
Cierto que el mismo débil parecido existe entre todos los pecados sociales y los verdaderos pecados espirituales, pero son como la sombra y la realidad. Si usted es un poco teólogo tiene que comprenderme.
Le confieso que no he dedicado mucho tiempo a la teología, observó Cotgrave.
Lo lamento; pero volviendo a nuestro tema ¿cree usted que el pecado es una cosa oculta, secreta?


Si. Es el milagro infernal, como la santidad es el milagro sobrenatural. El verdadero se eleva a un grado tal que no podemos sospechar en absoluto su existencia. Es como la nota más baja del órgano, tan profunda que nadie la oye. A veces hay fallo, recaídas, que conducen al asilo de locos o a desenlaces todavía más horribles.
Pero en ningún caso debe confundirlo con la mala acción social. Acuérdese del Apóstol: hablaba del otro lado y hacia una distinción entre las acciones caritativas y la caridad. De la misma manera que uno puede darlo todo a los pobres y, a pesar de ello, carecer de caridad, puede evitar todos los pecados y, sin embargo ser una criatura del mal.
¡He aquí una psicología singular!, dijo Cotgrave. Pero confieso que me gusta. Supongo que según usted, el verdadero pecador podía pasar muy bien por un personaje inofensivo, ¿no es así?.
Ciertamente. El verdadero mal no tiene nada que ver con la sociedad. Y tampoco el Bien, desde luego. ¿Cree usted que se sentiría a gusto en compañía de san Pablo?
¿Cree usted que se entendería bien con sir Galahad?. Lo mismo puede decirse de los pecadores. Si usted encontrase a un verdadero pecador y reconociese el pecado que hay en él sin duda se sentiría horrorizado. Pero tal vez no existiría ninguna razón para que aquel hombre le disgustara. Por el contrario es muy posible que si lograba olvidar su pecado, encontrase agradable su trato.
¡Y sin embargo! ¡No! ¡Nadie puede adivinar cuan terrible es el verdadero mal..!
¡Si las rosas y los lirios del jardín se pusieran a cantar esta madrugada, si los muebles de esta casa empezaran a desfilar en procesión como en el cuento de Maupassant...!
Celebro que vuelva a esta comparación, dijo Cotgarve, pues quería preguntarle a que corresponden, en la humanidad estas proezas imaginarias de las cosas que usted cita.
Repito: ¿qué es pues el pecado? Quisiera que me diese un ejemplo concreto.
Por primera vez Ambrosio vaciló:
Ya le he dicho que el verdadero mal es muy raro. El materialismo de nuestra época que tanto ha hecho para suprimir la santidad, tal vez ha hecho más aun para suprimir el mal. Encontramos la tierra tan cómoda, que no sentimos deseos de subir ni de bajar. Todo ocurre como si un especialista del Infierno realizase trabajos puramente arqueológicos.
Sin embargo tengo entendido que sus investigaciones se han extendido hasta la época actual.
Veo que usted está realmente interesado. Pues bien, le confieso que he reunido, en efecto, algunos documentos...
Ambrose tomó una vela y se dirigió a un lejano y sombrío rincón de la habitación. Cotgrave le observó abrir un viejo buró ahí situado, y, de un secreto alojamiento sacar un paquete; volviendo posteriormente a la ventana donde habían estado sentados.


Ambrose deshizo la envoltura, y extrajo un libro verde, era un libro de bolsillo
-¿Cuidará de él? - dijo - No lo deje a la vista. Es una de las piezas más preciadas de mi colección, y lamentaría mucho que se perdiera. - Manoseó la deslucida cubierta. - Conocí a la joven que escribió esto. Cuando lo lea, usted verá como ilustra la conversación que hemos tenido esta noche. Hay una continuación también, pero no voy ha hablar de eso.
“ Leí una extraño artículo en una revista hace algunos meses, - comentó, con el aire de alguien que cambia de tema - escrito por un médico, Dr. Coryn, creo. Él comenta que una señora, al estar observando a su hija jugar en la ventana del cuarto de dibujo, vio caer súbitamente el pesado marco de la ventana sobre los dedos de la pequeña. La señora se desmayó, me parece, pero de algún modo el doctor fue llamado, y cuando éste hubo vendado los maltrechos dedos de la niña fue solicitado por la madre. Estaba gimiendo de dolor, se halló que tres dedos de su mano, correspondientes a aquellos lastimados en la mano de la niña, se hallaban hinchados e inflamados, y más tarde, hablando en lenguaje médico: “aparecieron escarificaciones purulentas”. Ambrose aún sostenía delicadamente el volumen verde.
-Muy bien, aquí lo tiene - dijo finalmente, soltando su tesoro con aparente dificultad - Ha de devolverlo tan pronto como lo haya leído.
Dijo, al tiempo que caminaban fuera del recibidor, penetrando en el viejo jardín inundado por el tenue olor de los lirios blancos. Había una ancha banda roja en el oriente cuando Cotgrave se dio la vuelta para partir, y desde el elevado punto desde donde se encontraba vio, como en un sueño, ese horrible espectáculo que es Londres".

Después de éstas líneas quizás deberíamos reflexionar sobre la "Verdadera naturaleza del Mal".