Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris World Music. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris World Music. Mostrar tots els missatges

divendres, de setembre 11, 2009

DO’A: ELS PIONERS DE LA “WORLD MUSIC”


En el primer dels posts dels 5 discs que us vaig oferir i que podeu recordar aquí:

http://terraxaman.blogspot.com/2009/04/15-discs-codona.html


Deia que no eren tots els que havien de ser, en faltaven alguns que em semblaven impossibles de trobar, però vaig pensar, si tens els discs perquè no els puges a la web i els ofereixes als teus lectors. Tenia uns certs remordiments, estarà bé, si?, no? Però l’èxit d’aquells missatges –les baixades han estat nombroses - em va dur a fer-ho.
Així que avui, us ofereixo una selecció d’algunes de les peces de DO’A que a mi personalment més m’agraden, en particular: “Ornament of Hope” i “Ligth upon ligth”. A més he tractat d’oferir-vos una imatge - perspectiva que inclogui diverses fases i períodes de la trajectòria d’aquest fantàstic grup.






http://www.mediafire.com/?sharekey=b52024d599ece3feb94117dade8fc295e33a0cd4b4e25df15621d66e282a0ee8


L’arxiu és llarg, no sé com hauria de fer-ho perquè no ho fos tant, però són vàries hores de música que espero gaudireu, tant com jo.
Darrerament, vaig poder comprovar que a ITUNES, tenen alguns dels discs de DO’A, raó per la qual us convido a que si us agrada aquesta proposta, compreu els discs, segur que els músics i/o les seves famílies us ho agrairan.
Us adjunto l’article aparegut a la revista "Dirty Linen" a l’hivern del 89 / 90, de Laurie Bond, que us fa una explicació correcta del que va representar DO’A.

“Molt abans que els Talking Heads sortissin a la llum, abans que Peter Gabriel programés les seves màquines per a reproduir els ritmes dels tambors africans, abans que Paul Simon donés a conèixer la seva obra Graceland, i abans de el terme "world music" fos encunyat, hi havia Do'a.
La banda va ser fundada el 1974 per dos músics de New Hampshire de diverses habilitats i gustos musicals, Randy Armstrong i Ken LaRoche.




Do'a va ser un dels primers grups que s’atreví a combinar instruments de música tradicionals d'arreu del món per crear un tot unificat.
La banda inclou a més d’Armstrong i LaRoche, a Marty Quinn, Volker Nahrmann, i Charlie Jennison. En conjunt, aquests cinc músics interpreten més de 70 instruments de tot el món.
Un aspecte important de la música Do'a és la coexistència pacífica de la música de pobles molt diversos i de pràcticament totes les tradicions del planeta.
Do'a ha guanyat el reconeixement formal per part de les Nacions Unides per la seva èxitosa "Peace Tour" pels Estats Units i Canadà. Aspectes destacats de la gira que incloïa una Conferència de Pau Internacional a San Francisco, on Do'a va tocar davant d’un públic de més de 80.000 persones. També van formar part de la primera cursa de la Terra i va fer una gira per invitació de l'Índia.
La música de Do'a es pot descriure en una frase, "que afirmen la vida." El nom del grup prové de la paraula do'a terme àrab que significa literalment "per cridar al culte". La música en si, que sovint es descrita com de “New Age”, a causa del seu missatge, és més semblant al jazz fussió de músics com ara Don Cherry, Oregon, o Weather Report.


El grup va néixer amb el nom de Do'a a començaments - mitjans dels 70's, el duo format per Armstrong i LaRoche a la guitarra i la flauta respectivament. Les primeres gravacions van poder escriure el seu nom (do'a) d’acord amb l’àrab tradicional, però ho van haver de canviar per evitar confusions amb la banda de punk-rock DOA (Dead On Arrival!), i van incloure una H al final DO’AH que jo he suprimit respectant la voluntat dels músics. "Això realment va passar una vegada", diu Armstrong, "els dos grups estàvem tocant a la mateixa ciutat i algunes persones es van presentar en espera de l’altre DOA...".
Certament, aquestes dues bandes ocupen els extrems oposats de l'espectre musical.
La música de Do'a és tan polifacètica com els molts instruments que toquen. "Do'a pot incloure’s en un munt de categories. “Així que el que he pogut fer és entrar en molts mercats diferents ...", explica Armstrong. "Hem tocat en festivals de jazz, hem estat a la sèrie de belles arts, treballem a les universitats, i com a duo hem sortit al circuit folk."
De fet, aquest escriptor –l’autor del reportatge- va tenir el seu primer contacte amb Do'a el 1982 quan tocaven en un escenari, literalment, ple d'instruments exòtics, era al club de l'ara popular i llegendari “Mores”, a Peterborough, New Hampshire.


Actualment de gira com un quartet, LaRoche, Armstrong, Quinn, i Narhmann, amb l'addició ocasional de Jennison, de viatge amb els 75 instruments de la col•lecció personal de la banda de més de 400.



Ken LaRoche es troba tocant la flauta, piano, sintetitzadors, saxo soprano, flautes bansri (del nord de l'Índia), de Sud d'Àfrica la kalimba, Mbira i d’altres instruments de percussió. Randy Armstrong interpreta les guitarres acústica i clàssica, balafón de l'Àfrica Occidental, tambors, mandolina, arpa, biwa japonès, xinès yueh-chin, el sitar, el charango bolivià, i la percussió. Marty toca a la percussió exòtics diferents i tambors, amb Volker Narhmann, natural d'Alemanya, el baix acústic i elèctric, violoncels, i els teclats. Aquests dos poden proporcionar un so atapeït i, de vegades fins i tot el funky, amb la secció rítmica.
Per a mostra de la música Do'a, la selecció de qualsevol dels seus cinc discos, us oferirà un alegre viatge multi-cultural de la celebració de textures, ritmes, i veus.


Això es fa més evident que en el seu àlbum, World Dance, potser la seva obra més madura.
Do'a té encara una altra cosa al seu favor, en comparació a les bandes similars que es troben en la categoria de la música “New Age” i és que la seva música és molt ballable.
Si t'agrada la “música del món” i has estat buscant un grup que jugui fort, optimista, i de melodies ballables, Do'a es definitivament una molt bona elecció”.

(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarregues el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament).

Espero que us agradi.

divendres, d’abril 03, 2009

1/5 DISCS: CODONA


La meva relació amb la música va ser tardana. Soc d'una generació que a la adolescència teníem altres coses al cap, les discoteques –les boites- com en dèiem, eren un entreteniment per aquells que no tenien en el cap més que divertir-se, anar a “ lligar”. Per alguns d'entre nosaltres, la paraula màgica que ho explicava tot era “REVOLUCIÓ”, i la militància en alguna dels moltes organitzacions revolucionàries de l'extrema esquerra, ens ocupava 24 sobre 24 hores al dia. Tractavem d'anar més enllà del reformisme de psuqueros, bandereros, CC.OO., UGT i tota aquesta colla que després, amb menys o menys bona intenció, han pretès infructuosament “transformar” el capitalisme. Ja... ja... ja!
Així que, no va ser fins a tres o quatre anys desprès de la mort del dictador que a poc a poc vaig adonar-me que a més dels Raimon, Lluis Llach, Paco Ibañez, els Quilapayun i en Víctor Jara, o el Labordeta – amb la addenda de Maria del Mar Bonet, i alguna, poca cosa d'en Joan Manel Serrat- i que havien estat la única banda sonora que fins llavors m'havia interessat, hi havia un univers sencer per a descobrir.
Dels “Duo Dinàmico”, Rocios Jurado, Manolo Escobar i tota la colla –que ocupava el panorama musical d'aquella època en blanc i negre- no en volia ni sentir, ni parlar... Amb el pas dels anys però, m'he adonat que o tinc un extraordinari sentit musical –que no és el cas -, o la penetració inconscient a través de la repetició matxacona per la ràdio i potser també per la TV van ser molt efectives, doncs en ocasions en venen al cas, mentre em dutxo, afaito, o faig alguna feina singularment rutinària i/o avorrida. És clar!, també coneixia alguna cosa dels Beatles i dels Rollings... però em semblava llavors que aquella era una música per apartar-nos del veritable objectiu: canviar el món, i la qualificava de música burgesa...
Així doncs, fins l'any 77 o 78, amb el lent descobriment de la traïció als ideals dels qui de debò volíem un canvi per aquest país a qui tant estimem, no vaig tenir la primera experiència d'escorta musical seriosa. Va ser, ho recordo molt bé, amb el disc “Tales of Mistery and Imagination” d'Allan Parsons, a casa d'un company que s'havia separat feia poques setmanes, no puc explicar-ho amb paraules, però aquella tarda van començar a canviar moltes coses a la meva vida.
Però la veritable iniciació, no és va produir fins la dècada dels 80... un molt estimat amic de la infància retrobat, de manera senzilla però sistemàtica, em va fer conèixer coses que ni imaginava que existien, algunes d'aquelles perles musicals us els transmetré en aquests cinc posts dedicats exclusivament a la música que mes m'agradava i que em segueix agradant.
Lògicament, ni són tots els que voldria – algunes d’aquelles perles són avui introbables, ni tan sols tractant de comprar-les – ni puc fer tres-cents posts dedicats a aquest tema, així que vaig rumiar i rumiar, fins a decidir-me per cinc: CODONA, KEITH JARRET, ZAKIR HUSSAIN, DAVID HYKES I SETEPHAN MICUS, que us aniré comentant al llarg d'aquests 5 posts.
Si fos possible trobar un eix únic per a tots ells, jo diria que més que música per a distreure'ns i passar l'estona –que també- és una música que s'adreça a la totalitat de nosaltres mateixos, per a fer-nos créixer espiritualment, o modestament, això és el que crec i espero i, la raó de que us escrigui aquests missatges.
Així que sense mes preambuls us presento a:
CODONA

Va ser un grup irrepetible, mes que això Codona va ser un projecte que representava a les veus sense nom, una música única i irrepetible, amb tres noms però sense cognoms. Collin Walcott, Don Cherry i Naná Vasconcelos (d'esquerra a dreta en la foto) van fer una música indefinida i original, relacionada amb tot i alhora única i intransferible. El seu mètode de diàleg conjugava espiritualitat i cosmopolitisme, ancestres i modernitat sense fer ús de la fusió.
La improvisació i l'ús d'un arsenal variat d'instruments tradicionals i de percussió (transcendint la seva funció rítmica cap a una dimensió descriptiva i mimètica de la naturalesa i del fenomen ritualista) eren els seus principals valors expressius.

Don Cherry ja havia fixat les bases de l’anomenada world music en els anys seixanta, inventant-se el terme transcultural “multi kulti” . Fill de mare índia i pare negre i viatger infatigable, Cherry va començar la seva carrera com trompetista al costat de Ornette Coleman en el quartet històric amb el qual es van posar els primers pilars del free jazz. Ja a la fi dels seixanta, Cherry, adscrit al moviment avantgarde, impulsaria nous camins de exploració creativa entre mètodes de improvisació derivatius del free i maneres adquirides de cultures no occidentals, africanes i orientals principalment.

El també nord-americà Collin Walcott havia arribat anys abans a aquesta plataforma de creació fecunda i visionària que era ECM en els setanta. Sitarista i percusionista especialitzat en la tabla i la música de la Índia, en els seus primers treballs per al segell de Manfred Eicher había unit jazz i cultura oriental usant ponts ja estesos, en la dècada anterior, per Ravi Shankar. En l'excel·lent Grazing Dreams (1977) Walcott conta amb Cherry; és el pas que anuncia una aliança a la qual li faltava un darrer eslavó per a crear una de les mes sòlides carenes de la música de tots els temps.

Acabat d’arribar de la mà de Egberto Gismonti ( Dança das cabeças ,1977), Naná Vasconcelos possibilita la connexió amb el primitivisme de la percussió (la metàl·lica del berimbau i el triangle , de cuirs tous i veus) provinent de África, però conreada entre la exuberància amazònica i els ravals de Brasil. El seu debut en ECM ( Saudades , 1980) coincideix amb el període en el qual aquest grup va romandre actiu.
L'obra d’aquest magnífic grup ha quedat recollida en un esplèndid triple àlbum que podeu descarregar aquí:

http://rapidshare.com/files/209251581/Don_#Cherry_#Nana_#Vasconcelos_#Colin_#Walcott-The_#Codona_#Trilogy-3CD-2009-OBC.part1.rar

Codona 1 (1979) el que escolto més sovint, dominen les composicions de Walcott. S'obre amb el colpidor Like that of sky i la flauta de Cherry, instrument aquí destacat que no apareixerà en els següents lliuraments. L'esquema parteix d'una introducció solista a la qual es van sumant els altres membres. Codona és el segon tall, on s'aprecia millor aquesta intenció dialogant en el desplegament instrumental. Colemanwonder és una peça en tres parts (l'última de Stevie Wonder) que reflecteix la referència jazzística més clara de Codona, la de Ornette Coleman. Els temes finals l’excel·lent Mumamakata i New light són desenvolupaments llargs amb el protagonisme d'instruments africans i indis entrellaçats per càntics. La percussió -una de les grans troballes de Codona- és un decorat viu de situacions, no només un recurs rítmic. Amb lleugers però molt subtils canvis sobre l'àmplia gamma d'instruments (pel que fa a Don Cherry), els següents treballs de Codona incorporen uns i abandonen altres.

Codona 2 (1980) comença amb l'alegre tonada afro-amerindia Que Faser (el nordest brasiler combregant amb el sitar), per a seguir amb Godumaduma , un breu tema basat en repeticions (Steve Reich via Gabon) que superposa sitars. Malinye és la composició angular del disc. Escrita per Cherry per a melòdica , Malinye és l'aventura utòpica d'un Mississippí africà, narrada per sanza i berimbau . La conjunció de la tensió del free jazz i l'espiritualitat s'aprecia en Drip-Dry , reinvenció del món colemaniano. Codona podia cenyir-se a un llenguatge jazzístic sobretot quan recuperaven a Coleman , però l'ús d'instruments atípics en aquest gènere li imprimia una tessitura singular. Això és apreciable en Walking Eggs . Com visió integral, era l'articulació de melodia (intercanviable entre Walcott, amb el sitar, i Cherry, amb els vents) i la base rítmica o ornamental (Vasconcelos) la qual sostenia el discurs improvisat, també en Again and Again, again.

El que crida l'atenció del principi de Codona 3 (1982), l'últim lliurament i potser el millor, és l'ús del silenci, dels temps espaiats i meditatius esbiaixats per feixos de llum de la trompeta de Cherry, en el meravellós començament de Goshakabuchi (per a dulcimer, ambientació percussiva amb rítmica final i trompeta). Les implicacions metalingüístiques adquireixen una nova dimensió: l'ús del temps. Vasconcelos i les seves onomatopeies additives s'ensenyoreixen de Hey dóna ba doom . En aquest postrer treball s'aprecien molt millor els contrastos de veus, d'instruments i de timbres, l'equilibri d'essències, de respiracions ancestrals i panteistes. Passant diversos temes que viatgin sense rumb fins a la Índia, entre tonades folkies i jazz tribal, arrivem a la monumental peça que és, així mateix, el testament del grup. Inner organs (per a òrgan en moviment continu, tabla i tambors en un tempo que deriva cap al reggae ) és el ritual sonor de Codona sublimat, la projecció universal d'un coneixement interior.

Molt de temps després va aparèixer al mercat un anomenat Codona 4 que no és sinò el recull d’algunes interpretacions en directe que el grup va fer per Alemanya. Com som molts a qui ens agrada la música en directe, tot i sacrificant una mica la perfecció del directe podeu descarregar-lo aquí:


La mort poc després de Collin Walcott en accident de tràfic, quan viatjava amb el seu altre grup, Oregon, va posar fi a aquesta formació històrica de la qual només queda viu el gran Naná Vasconcelos(2002).
Només va haver una única segona intenció d'estendre aquest llegat en el gairebé coetani treball compartit per Don Cherry i Ed Blackwell en El cor (ECM,1982).
El llegat de CODONA en els tres discos per a ECM (una excel·lent casa discogràfica que cuidava amb exquisidesa les seves publicacions), més aquest darrer quart, serveixen com exemple de la possible i desitjable comunió veraç entre totes les cultures.
(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament).

dijous, d’abril 02, 2009

3/5 DISCS: ZAKIR HUSSAIN

MAKING MUSIC


Zakir Hussain és un dels percussionistes més extraordinaris del món. Toca una gran varietat d'instruments de percussió, però és capaç d'omplir tot l'espai acústic simplement amb la seva taula i l'afegit ocasional de la seva veu. Zakir Hussain és un virtuós, les seves brillants i emocionants actuacions no només ho han convertit en un tresor nacional en el seu propi país, l'Índia, sinó que la seva fama ha transcendit a tot el món. La seva música es caracteritza per una estranya intuïció i improvisació i una destresa magistral, basades en el coneixement i l'estudi.
Zakir Hussein va començar la seva carrera musical molt jove i aviat va començar a aparèixer al costat de Ravi Shankar. En 1973 va formar The Tal Vayda Rhythm Band, que més tard es va convertir en The Digui Rhythm Band i va col·laborar amb Mickey Hart (de The Grateful Dead) en el seu àlbum homònim de 1976.
El seu àlbum de debut en solitari, “Making Music”, va aparèixer en 1987 amb molt bones crítiques i èxit de vendes, hi col·laboraren John_McLaughlin, l’extraordinari guitarrista que creà el grup Shakti al que ens referirem una mica més endavant i, el nogensmenys virtuós del saxo tenor Jan Garbarek, disc que podeu descarregar aquí:




http://rapidshare.com/files/101174560/ZHMaking.rar

La bellesa d’alguna de les seves peces ha fet d’aquest disc un clàssic que no hauria de mancar a cap col·lecció de música.
Varies de les obres de Zakir Hussain han merescut premis i reconeixements internacionals, com “Planet Drum”, de 1992 , al costat de Mickey Hart que va rebre el Grammy en la categoria de World Music. Ha col·laborat amb nombrosos artistes de renom, des de Van Morrison i George Harrison, fins a Billy Cobham i Pharoah Sanders, amb el grup Megadrums i ha participat en la banda sonora de populars pel·lícules, com “Apocalipsis Now!”.
Però és va donar a conèixer internacionalment per la seva participació en Shakti, el grup liderat per John McLaughlin que amb un total de 6 o 7 discos, va assolir la fusió entre el jazz i la música tradicional de la Índia, amb notable èxit que s'ha mantingut al llarg de més de 20 anys.


L'instrument:


La taula (també anomenat el tablá) és l'instrument de percussió més popular de la música clàssica del nord d'Índia, usat no només com acompanyament rítmic sinó també com instrument solista. El terme taula es refereix tant al parell de tambors (usats en algunes variants de música índia) com solament al tambor melòdic. La taula consisteix en un petit tambor de fusta anomenat sidda (tabla, tablá, dayan o dahina) i altre més gran anomenat dagga (bayan). El sidda es toca amb els dits i palmell de la mà dreta, mentre que el dagga es toca amb els dits, palmell i canell de la mà esquerra (de fet, dayan significa ‘dreta' i bayan, ‘esquerra'). Els tambors s'acomoden en dos coixins amb forma de toroide anomenats chutta, fets de fibra de planta i embolicats de tela. Ambdós tambors tenen un cercle dintre, en el cap, compost de fusta de sàndal o d'una pasta especial, anomenat shai, shahi o syahi (literalment ‘tinta'), que té un so diferent al d'altres parts del tambor, el que permet major versatilitat sonora. El syahi també permet produir els complexos harmònics d'aquest tambor, que els intèrprets experts saben aprofitar. El tambor que es toca amb la mà dominant està fet de fusta i s'afina a una nota específica, contribuint o complementant així a la melodia. El rang de afinació és limitat, encara que hi ha dayans de diferents grandàries, cadascun amb el seu propi rang. Per a entrar en harmonia amb el solista, normalment serà necessari afinar el dayan amb la tònica, la dominant o la subdominant de la tonalitat del solista. L'altre tambor de la taula és més gran i està fet de metall (o, de vegades, argila, encara que és més rar). Té un to sota més profund i sostingut. A més dels cops normals amb les puntes dels dits, s'usa el canell per a aplicar pressió, o per a lliscar-la sobre el pegat per a assolir un glisando. Aquesta tècnica aconsegueix un efecte inusual i altament característic de l'instrument. La taula és un instrument de percussió de l'estil musical clàssic indi Khyal. Es poden veure instruments de percussió molt similars en construcció en les escultures dels temples indis de fa milers d'anys, encara que es generalment s'accepta que la forma actual es va popularitzar en el segle XVII i XVIII.



El saxofonista Jan Garbarek


Una mica de teoria sobre la música índia:

La filosofia hindú de la música es basa en supòsits metafísics. El so s'iguala amb la consciència universal, l'estructura de l'univers, el procés còsmic de la creació, i pren cos en la divina trinitat que componen Brahma, Vishnú i Shiva. En el Sangita-ratnakara es diu: L'Ànima Universal, volent parlar, aviva la ment. La ment sacseja al foc constant en el cos i aquest foc sacseja al vent. Després, aquest vent constant en la regió de Brahma, elevant-se per les senderes ascendents, manifesta al so successivament en el navel, el cor, la gola, el cap i la boca. Gens (so), ocupant aquestes cinc posicions, assumeix, respectivament, aquests cinc noms: molt subtil, subtil, manifest, no manifest i artificial. Gens es diu així perquè la síl·laba NA és sinònim d'alè (prana) i la síl·laba NA significa foc; en conseqüència, gens és la conjunció de l'alè i el foc. Per això, el so musical és una manifestació del corrent continu de so universal que corre pel profund del cos humà. L'alè essencial de la vida (prana) ho duu, l'energia calòrica ho actua i presa parteix en el poder metafísic de Vac (eloqüència), tractada com deïtat en els himnes vèdics. A mesura que el so va emergint a través dels canals corporals, descobreix ressonància de cadascun dels chakras (registres, concentracions de l'aire vital) del cos. El so pur, intern, és subtil, espiritual, indiferenciat, no manifest i etern; el so expressat és groller, material, diferenciat (en síl·labes, notes i durades individuals), manifest i particular. Els filòsofs hindús van reconèixer subtils gradacions del procés pel qual s'allibera el so musical; a partir de l'inconscient, comprès com intenció en la ment conscient, brollant des de l'estrada interior del so, manifestant-se en la gola, formant en llenguatge articulat pels òrgans de l'expressió (paladar, llengua, llavis) i emergint en l'aire com so groller, diferenciat. Amb això com fons, és fàcil entendre la unió de la música i la fonètica articulatòria en el gènere literari hindú primerenc conegut com siksa. Se sol comparar el procés d'emanació musical amb les fases evolutives successives de la vida vegetal; absència total de diferenciació, llavor, brot, formació de fulles, tipus diferenciats de fulles i formes externes. Imbuït d'aquesta filosofia, el músic hindú considerava a cada emissió de so (especialment el so vocal) com una acció sagrada i com un mitjà de "embarqui" en el so universal. La seva improvisació inicial en temps lliure (alap) simbolitza l'alliberament de so de la seva font interna i la seva delineació de les altures i els registres individuals del raga continua la divisió de la seva expressió en unitats més grolleres.
Podeu veure i escoltar un fragment de la peça Joy del Grup Shakti:

El procés de divisió i exteriorització es completa quan el ritme del tala és posat en moviment pel tamboriner. AL final de l'execució, molts músics hindús reverteixen conscientment aquest procés, permetent que el so s'enfonsi en el brunzit continu i atemporal que s'ha mantingut durant l'execució. La teoria del no-res demostra amb quina força es pot veure influïda la música d'una cultura per la seva filosofia.



John MacLaughin


La major part de les filosofies hindús són monistes i veuen a la matèria, la vida i la ment com parts d'un continu, sense diferenciar amb precisió aspectes de l'existència. A pesar de la seva addició a les categories lògiques i les anàlisis crítiques, la ment hindú col·loca el valor més alt sobre aquell que és continu (més que dividit) i universal (oposat a l'individual i particular). El flux de música representa el fluir de totes les coses, el procés continu de creació i dissolució i el joc esportiu (lila) de formes que interpretem com la realitat externa. Però tot això és il·lusió (maya). AL copejar la font interna del so pur i l'absorció fixa en el procés musical, tant l'executant quant l'oïdor poden escapar al seu aferrament a les coses materials i assolir la condició de moksa: alliberament. El resultat de l'experiència musical es descriu amb eloqüència en el Vijnanabhairava Tantra: "Per al yogui l'esperit del qual assoleix un estat unificat en la benedicció uniforme engendrada pel gaudi d'objectes com la música, té lloc una absorció i un ancoratge de la ment en aquesta benedicció. On hi ha un flux continu i llarg de sons d'instruments encordats, un s'allibera d'altres objectes de cognició i es fon en aquesta última i veritable forma d'aquest Ésser Suprem (Brahman)".



La teoria també ens recorda la importància del cos humà com model per a la música en les cultures asiàtiques. Davant l'absència de notacions precises i altres objectivacions externes de la música i condicionada per les filosofies tradicionals, la cultura musical de la Índia amida l'altura i les durades pel cos i sobre ell. Els moviments de les mans acompanyen els varis temps i expressen l'estructura i les energies dels distints tales, s'empren altres gestos per a referir-se a les altures i als centres tonals del sant samavèdic; l'alè serveix com model per a la frase musical i com font de tensió, així com de vehicle prevalgut per al so musical. Des de la perspectiva asiàtica, el so musical no és una mica extern, com quan un s'asseu al piano i activa un mecanisme productor de so. És una mica intern que es treu a la superfície; un procés amb el qual un es pot posar a to; és, per fi una identificació.
Que el disfruteu!
(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament. )

dimecres, d’abril 01, 2009

4/5 DISCS: DAVID HYKES I THE HARMONIC CHOIR



D’aquest extraordinari music ja en vaig parlar en el post:
http://terraxaman.blogspot.com/2008/10/nada-brahma_11.html

amb motiu de l’explicació del Cant Khoomi, o cant de gola, o cant harmònic.
En aquell post deia: “Un dels fenòmens musicals que més em va impressionar - ja fa una bona colla d’anys -, va ser escoltar els jocs de veus de l’Harmònic Choir, en particular, de l’espectacular disc “Hearing Solar Winds” que avui os ofereixo.
El podeu descarregar aquí:
Es tracta d’un autèntic “best seller” d’allò que per entendre’ns catalogaré de “world music”, un clàssic dins del seu gènere que s’utilitza a totes les acadèmies i centres d’ensenyament del cant Köömi, un dels més difícils i que requereix d’una apurada técnica i control de la respiració. Malgrat l’etiqueta “world music”, és tracta de quelcom inclassificable, amb centenars de milers de còpies venudes arreu del món…”
“David Hykes, nascut l’any 1953 a Nou Méxic (USA) s’interessà ben aviat per la música del Tibet i de Mongòlia. Fundador allà per l’any 1975 del conjunt musical Harmònic Choir, allò que el va captivar i que ha dedicat la seva carrera va ser el cant “Khöömi”, o de gola, en el llenguatge dels pobles de Tuva, d'on és originari, i del que a arribat a ser un virtuós reconegut internacionalment, tant pels seus concerts, recitals i discs, xerrades i conferències, com pels seus seminaris i cursos arreu del món.
Explicat de manera molt senzilla, amb aquesta tècnica, un cantant pot produir dos o més notes a l’hora, una nota fonamental i les seves harmòniques aïlladament, així la veu esdevé una mena de prisma sonor que “refrecteix” el so descomponent-lo en els seves diverses tonalitats. Ja sé que és molt difícil fer-se una idea mental, és fa difícil d’explicar, però ho comprendreu bé si heu escoltat el fragment de l’Harmonic Choir reproduït anteriorment. El cant harmònic permet escoltar dues notes simultàniament, és a dir, produir de forma neta i deliberada un so de base i alhora un so continu o una melodia (en certa manera similar al que es pot assolir fent fregar un got de cristall)”, entre d’altres coses: “El Cant Köömii, per raons tècniques i de dificultat, requereix per part dels seus intèrprets d'una gran dosis de concentració i atenció.En la meva opinió, l’excepcionalitat del cant Khöömi no és deu només als resultats d’un determinat virtuosisme artístic, o d’una especial habilitat tècnica que amb dedicació i paciència hom pot arribar a assolir, sinó que és degut, principalment, a la seva capacitat per transmetre als ocasionals oïdors, una qualitat diguem-ne “espiritual”.
“El mateix David Hykes conscient de la capacitat transcendent d’aquest cant, ens diu: “La Cosmologia contemporània – l’estudi de l’Univers considerat com un tot ordenat- ens parla entre d’altres temes, del moment original de la Creació. Jo proposo que s’anomeni aquest moment inicial com “El Gran So”, doncs l’antic terme Big Bang –la gran explosió- està feta a mida de la imatge de violència i soroll predominants de la nostre cultura. En el moment del Gran So, forces desconegudes van crear l’Univers. El so i la reverberació d’aquella primera nota de la qual l’expansió i ressò no han cessat fins avui, és allò que anomenem la Creació i que els científics anomenen la radiació de fons”.
Podeu veure i escoltar una peça d'aquest disc :
(Per raons tècniques, per a reproduir-lo, haureu de clicar damunt del text Graviti Waves subratllat)
Parlant de la música de David Hykes hi ha qui diu que no és una música per escoltar molta estona, una peça avui, una altre demà i així... certament, no és una música fàcil, ni divertida o amena –per passar una estona -, ni ballable – en el sentit de “disco” o de festa major -, es clar!, però com tot, cal saber-la utilitzar, requereix una determinada actitud per part de l’oïdor. Jo us recomanaria que us possessiu molt còmodes, fins i tot ajaguts al llit, a les fosques o quasi; que tracteu d’escoltar el disc, no amb les orelles – es a dir, com escoltaríem qualsevol altre disc -, sinó amb tot el cos, posant l’atenció per exemple al ventre, concretament uns tres centímetres per sota del melic, allà on les tradicions japoneses situen “hara”, o a qualsevol altre lloc del vostre cos, sempre que us sigui interior, profund.
A més, si tracteu d’harmonitzar les vostres respiracions amb les dels cantants – sense forçar gens -, els resultats us sorprendran, no només aconseguireu una relaxació intensa, sinó... bé, ja ho descobrireu!... i si m’ho feu saber i ho voleu compartir, doncs millor.
(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament).