dilluns, de març 30, 2009

ELS MORTS PODEN BALLAR.

DEAD CAN DANCE

Si parlem de somiar, volar, viatjar, abandonar el món conegut i traspassar el llindar cap a un altre univers paral·lel, els Dead Can Dance, són sens dubte els millors mestres de cerimònies per a dur-nos de la mà en aquest viatge. Amfitrions perfectes en atmosferes dissenyades en les quals la nostra imaginació pren el comandament i la possessió de terres exòtiques i estranyes.
Escombrats per la marea de cançons mediocres i cridaneres que sovint ens provoquen mal de cap amb la seva reiteració pesada, podem trobar, a la manera dels experts cribadors de "pepites' d'or, conquilles anacarades que enlluernen la nostra vista amb els seus reflexos irisats enmig d'aquesta immensitat de vulgar sorra blanca que és la música. Un d'aquests prodigis de la naturalesa és el grup d'origen australià Dead Can Dance, una proposta a contra corrent capaç de barrejar l'acústica amb l'electrònica sense perdre per això el seu rerefons renaixentista i medieval, amb clars ressons ètnics.


Dead Can Dance es va formar a Melbourne en 1981 a iniciativa de Lisa Gerrard, vocalista, i Brendan Perry, guitarrista i segona veu. Ambdós compartien les seves arrels anglo-irlandeses i la seva predilecció per la música dels seus avantpassats, a la qual afegien una fascinació pels instruments de l’Edat Mitjana i pel romanticisme gòtic. Per aquesta raó, al donar els seus primers passos van ser etiquetats com un grup gòtic, encara que aviat es constataria que la seva música abastava un espectre molt més ampli.
L'elecció del nom del grup va ser fruit d'una profunda meditació. La manera que van trobar Brendan Perry i Lisa Gerrard de fer ballar als morts va consistir a insuflar vida a instruments i música preterides, com els temis ‘Saltarello' i ‘The Song of the Sibyl', inclosos ambdós en l'àlbum ‘Aion', sent el primer una dansa italiana del segle XIV i el segon una cançó popular catalana del XVI. D'aquesta manera van voler brindar una nova alba al só mort, que no marcit, d'altres èpoques. En paraules de l'angelical cantant:
"Nosaltres estem buscant descobrir com és produeix el procés de la creativitat, de portar coses inanimades a la vida, de manera que aquestes s'expressin".
Sent aquestes les seves constants vitals i objectius, és fàcil suposar que les seves lletres parlin de la bellesa perduda, de regnes ignots i de la nostàlgia d'un passat esplendorós.
Brendan i Lisa van ser les peces clau i es van mantenir al capdavant de la formació durant l'època de transició, encara que en el projecte inicial també van participar Paul Erikson i Simon Monroe, que no trigarien en baixar-se del vaixell.



De tots ells, el qui tenia més experiència era el guitarrista -Brendan-, malgrat que mai havia signat un contracte discogràfic. Va començar a tocar en una banda punk australiana anomenada Scavengers, que en 1979 canviaria el seu nom pel de Marching Girls. Un any més tard, insatisfet amb la marxa del grup, ho va abandonar i es va dedicar a experimentar amb la música electrònica.
Tan sols un any després de crear-se Dead Can Dance, entrat l'any 82, Lisa Gerrard i Brendan Perry van prendre la resolució d'anar-se a Londres, al mateix temps que els altres membres romanien en el seu país natal. Amb això buscaven el suport d'una casa discogràfica que edités els seus discos, doncs cançons no els faltaven. En Austràlia, on mai van trobar un recolzament pel seu concepte de música, només van poder publicar el tema ‘The Fatal Impact', inclòs en una cassette de la revista especialitzada Fast Forward.
La seva recerca no es va perllongar massa, i ja per a 1983 van signar amb el segell discogràfic de rock alternatiu 4AD, sota que la seva ègida havien crescut grups tan influents com Cocteau Twins. Així doncs, el camí estava aplanat, i ara només havien de ficar-se en un estudi d'enregistrament per a deixar anar el seu immens talent.
El seu primer disc, titulat amb el nom del grup, va aparèixer al març de 1984. Era un compendi del treball realitzat durant els últims quatre anys, incloent el citat ‘The Fatal Impact'.


La portada era especialment significativa: una màscara funerària de Papua Nova Guinea que, en opinió de Brendan:
"Era una part d'un arbre vivent i ara està mort, però el mestre que la va fer l'ha omplert amb la seva pròpia energia de vida. Només pensa en la transformació de vida en mort i de la mort en vida." Una explicació més del perquè del nom del grup.
A la fi d'aquest any van ser inclosos en el recopilatori ‘Dreams and Desires' i van contribuir amb dues cançons a l'àlbum ‘It'll End in Tears', la seva primera col·laboració amb This Mortal Coil, el grup liderat per Elizabeth Fraser. També van editar un Maxi Single, ‘Garden of the Arcane Delights', un títol que bevia del cèlebre quadre del Bosco –que es pot admirar en el Museu del Prat–, que posteriorment es convertiria en la caràtula del seu memorable disc ‘Aion'.
El seu estil poc convencional no va passar desapercebut, i el nom de Dead Can Dance va correr com la pólvora en els cercles musicals més selectes.


La seva consolidació vindria amb el seu següent àlbum, ‘Spleen and Ideal', evocatiu títol que recorda a Baudelaire i que va sortir a la venda en 1985. Es va fer amb el nombre dos en les llistes independents del Regne Unit i els va valer l'aurèola de grup de culte, tot un assoliment per a una formació que no havia estat profeta en la seva terra. ‘Enigma of the Absolute' i ‘Mesmerism' sorprenien per la seva força i riquesa de sons.





Els dos anys següents els van dedicar a fer gires, sense oblidar la composició. En 1987 el seu segell, 4AD, va editar una antologia i un vídeo anomenats ‘Lonely is an Eyesore', per als quals van prestar dos dels seus temes. Aquest mateix any van publicar el seu tercer disc, ‘Within the Realm of a Dying Sun', en el qual van donar un gir al seu estil musical augmentant la presència del component electrònic i barrejant-lo adequadament amb els instruments acústics, donant així lloc a una sonoritat impactant. En ell destacaven cançons com ‘Cantara', ‘Summoning the Muse' i ‘Persephone. The Gathering of Flowers', que posaven en relleu la inquietud de Lisa i Brendan pels temes mitològics. La figura de marbre de la portada, al seu torn, era un símbol de la mort i de l'oblit.




En 1988 sortiria el seu quart treball, batejat amb el mateix títol que la conspícua pel·lícula de Ingmar Bergman: ‘The Serpent's Egg', el podeu descarregar aquí:


que constituirà un acostament més decidit a la música medieval. La primera cançó del disc, ‘The Host of Seraphim', era senzillament celestial, i va ser gràcies a ella que molts vàrem entrar en coneixement amb Dead Can Dance. També contenia temes d'una gran bellesa i serenitat com ‘Chant of the Paladin' i ‘Song of Sophia'.
A la fi d'aquest mateix any Dead Can Dance va fer el salt al cinema component la banda sonora de la pel·lícula 'El nen de la Lluna', d'Agustín Villaronga, pel·lícula en la qual la pròpia Lisa Gerrard es va reservar un paper. La relació del grup amb el cinema tindria continuïtat en anys posteriors. La seva aportació més notable va ser al film 'Baraka' (1993), del director americà Ron Fricke. Encara que el compositor principal era Michael Stearns, la cançó més destacable era l'esmentada 'The Host of Seraphim', que embellia unes imatges du summa cruesa com poques vegades s'ha vist en el cinema.





Gairebé al mateix temps, contribuïen amb dos temes a la pel·lícula 'Sahara Blue', d'Hèctor Zazou, i a 'Angels of Perversity', de Elijah's Mantle i Mark Ellis.



La particular comunió de Dead Can Dance amb la tradició i la cultura peninsular culminaria en 1990 amb 'Aion', el seu cinquè disc i probablement un dels més complerts, que podeu descarregar aqui:


A més de les citades cançons instrumentals rescatades de l'Edat Mitjana i del Renaixement, es podien escoltar vibrants temes com 'Black Sun', amb la veu profunda i fosca de Brendan més suggestiva que mai.
Els anys següents els emprarien en gires per EUA, país que encara no havien trepitjat, i en produccions teatrals.


En 1992 Dead Can Dance va publicar la seva primera antologia, 'A Passage in Time', editada per Rykodisc.




L'any 1993 va marcar un abans i després en la seva trajectòria. Per un part, va llançar el seu sisè disc, 'Into the Labyrinth', que podeu descarregar aquí:


el seu major èxit de vendes fins a la data. Cançons com 'The Ubiquitous Mr. Lovegrove' o 'Yulunga' els van reportar una merescuda fama fins i tot a Amèrica del Nord.

Podeu veure'l aquí

http://video.mail.ru/mail/angel4843/24/40.html


D'altre costat, les diferències entre els dos components principals del grup es van intensificar fins al punt d'optar per viure en diferents països on compondre en solitari i trobar-se només per a l'enregistrament. Brendan Perry es va instal·lar en la frontera entre Irlanda del Nord i Eire, en una vella església que va adquirir i que es diu Quivy Church. Lisa Gerrard, per la seva banda, va regressar a Austràlia. El desencontre tenia com raó de ser dos punts de vista oposats sobre el que devia ser Dead Can Dance en el futur: el guitarrista volia dotar de major presència als teclats i sintetitzadors, mentre que la vocalista advocava per uns arranjaments més orquestrals.



Malgrat les diferències insalvables, Dead Can Dance va publicar dos nous treballs: 'Toward the Within' (1994), que podeu descarregar aquí:

http://www.mediafire.com/?agnhmyzudi1


i del que podem veure els videos de Rakim:






un disc i vídeo amb els enregistraments de la seva gira internacional, a més de Rakim, voldria fer-vos escoltar aquesta meravellosa peça "Oman", tota una exhibició de les percussions del grup:

http://video.mail.ru/inbox/klaviat/420/429.html





i 'Spiritchaser' (1996), el seu vuitè i últim àlbum. Brendan i Lisa van posar la seva veu a les noves composicions, però mai les van cantar a duo. Aquest disc, amb 'The Snake and the Moon' com a tema principal i "Birds" una autèntica peça de trance xamànic, recordava a la música dels seus inicis.





Entre tant, Lisa Gerrad va fer el seu debut en solitari amb 'The Mirror Pool' (1995), compost per temes descartats dels discos de Dead Can Dance.
Per desgràcia, en 1998 es va confirmar el que es venia anunciant, i el grup es va dissoldre després de disset anys de brillant existència, deixant un buit irreemplaçable que no han estat capaços d’omplir grups com “Eater Lotus”, o l’interessant “Rajna” que s’haurà de deslliurar de l’influx de DCD, per a trobar el seu propi camí, doncs qualitats artístiques i interpretatives no li manquen .
Cadascun va emprendre el seu camí en solitari. Fins al moment, Brendan conta amb un sol disc en el seu haver: 'The Eye of the Hunter', del 2000.
Lisa, per la seva banda, s'ha mostrat molt més prolífica. A 'The Mirror Pool' li van seguir 'Duality' (1998), amb Peter Bourke, 'Whale Rider' (2003) i 'Immortal Memory' (2004), amb Patrick Cassidy, entre molts altres. A més, el seu interès pel cinema s'ha acrescut, i ha col·laborat en pel·lícules estimables com 'El dilema' (1999) i 'Ali' (2001), ambdues de Michael Mann, i, sobretot, 'Gladiator' (2000), de Ridley Scott, qui gairebé va haver de posar-se de genolls perquè participés després de la seva negativa inicial. Per sort, va acceptar la invitació després de ser-li enviat el muntatge provisional, i d'aquesta manera va compondre, conjuntament amb Hans Zimmer, una de les millors bandes sonores de tots els temps.
Encara que l'ombra de Dead Can Dance sigui allargada, potser la dissolució del grup hagi repercutit en pro de la llibertat creativa, tal com va expressar en el seu moment Brendan Perry, i, al mateix temps, hagi servit per a oferir-nos a la millor Lisa Gerrard, que és la que viu mes en harmonia amb el cinema. Per afegiment, les portes per a una reconciliació no estan tancades del tot... Caldrà esperar.
Serien necessaris diversos post per abastar l'essència dels que afirmen que "els morts poden ballar" -DCD-, però en aquesta ocasió, si hagués de triar un disc que recollís com cap altre el seu esperit, em quedo amb "Toward The Whithin" i la seva etapa d'atracció per les ètnies d'Àsia i Amèrica.
Encara que, escoltant alguns temes i veient les imatges dels seus vídeos, es corre el risc de ficar-se massa en el paper. A veure qui és el que no mira reüll un cop d'ull a la porta de l'armari on guardes la motxilla, o les maletes ... A la segona mirada, sense adonar-te'n, ja estan llestes i preparades per viure físicament, tot alló que amb aquesta música has experimentat mentalment, i ser facturada en l' pròxim avió...
Destinació: Yulunga. 1 Escala: ...Rakim.
Que els disfruteu... Bon viatge!

(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament.)

(afegit el 11/4/2012) 
He tingut la sort de llegir aixó:
El retorn de Dead Can Dance
Publicat el 11 gener 2012 per Juan Rebenaque · 
Estan treballant en un nou àlbum i planejant una gira mundial.





Dead Can Dance tornarà aquest any amb un nou disc i una nova gira mundial.
La reunió es va confirmar a través del Facebook del grup:
"Hem començat a treballar en un àlbum i la gira mundial va prenen forma ... Anunciarem més notícies en les pròximes setmanes".
Dead Can Dance va deixar d'existir fa més o menys una dècada, però des de llavors han publicat diverses recopilacions, incloent Memento (2005).
Actualment es pot descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web quatre cançons gravades en directe sota el títol de Live Happenings-Part IV.

A Barcelona actuaran a l'Auditori el 22 d'Octubre del 2012.


Dons vinga, els interessats ja ho saben.

dissabte, de març 28, 2009

L'ESTRANYA MÚSICA DE OYC.


O YUKI CONJUGATE


En aquests intent per compartir amb vosaltres aquelles músiques que més m'han agradat, avui, voldria presentar-vos a un dels meus predil·lectes OYC. Quan els vaig conèixer, acabava de sortir al mercat el disc Peyote, sense dubtes un dels preferits de la meva col·lecció i des de llavors no ha deixat de sonar l'extranya música d'aquest extraordinàri grup incalificable.
Grup format a finals del 1982 principalment per Andrew Hulme i Robert Horberry, amb la col·laboració de Tim Horberry, Claire i Elliot, als que s’afegirien després els extraordinaris músics Malcom McGeorge, Dan Mudford i Peter Woodhead –en diferents èpoques- a la ciutat anglesa de Nottingham, resultat de la fusió de diversos grups de rock alternatiu. A la seva música trobem poderoses influències que van des de la etno-electrònica a l’estil de John Hassell, a la psicodèlia exótica de Jade Warrior, passant per l’etno-rock a l’estil de Jorge Reyes o Steve Roach, fins al més pur ambient de Brian Eno, o a la guitarra de Durruti Column, però amb una personalitat pròpia inconfusible que probablement els ha convertit en una de les bandes de més qualitat de finals del segle passat, tot i ser pràcticament desconeguda en els nostres dies, coses del marketing!


La primera obra significativa de O yuqui Conjugate va ser “Mirage” el 1984, àlbum avantguardista que tenia poc a veure amb les necessitats de la industria musical d’aquells anys, per la complexitat de les seves textures musicals i la incorporació de tocs ètnics, podria considerar-se com un avançament a una nova era musical que avui ja no ens es gens estranya.
El següent, “In de dark waters” del 1986, afegeix elements electrònics, ritmes atordidors, veus sensuals, bucles sense fi, creant una atmosfera fosca, profunda, del que podria ser anomenat “trance-pagà”.


Arribem així l'any 1991, en que apareixeria la seva obra més ben aconseguida - en la meva opinió-, “Peyote”. Es tracta d’un disc eteri, sensual, però alhora fort, tel·luric que ha esdevingut un clàssic de la fusió de la música ambient amb elements de les músiques tribals i rituals. Com ja hem dit anteriorment, en aquest disc, que reuneix composicions dels anys 1988-1990, podem trobar ressons de Jorge Reyes, de Steve Roach, però sense perdre el seu singular estil que els allunya de qualsevol dels tòpics d’aquest tipus de música. Disc que us recomano molt particularment i que podeu baixar aquí:
A partir del 1995, la col·laboració entre O Yuki Conjugate i Paül Schütze –que serà el nou manager del grup- els farà entrar en una nova etapa en la que es prestarà encara una atenció més gran als detalls , característica aquesta de la musica electrònica, com podem apreciar en el disc “Equator” d’aquell mateix any i que podeu baixar aquí:
http://rapidshare.com/files/208398959/O_Yuki_Conjugate_-_Equator.rar


“Sunchemical” del 1996 va ser un dels preferits pels psiconautes de finals dels noranta, és un cicle de composicions dedicades als elements de la taula periòdica dels elements, un disc complex que us durà per paisatges mentals inimaginables, podeu descarregar-lo aquí:
http://www.megaupload.com/?d=2NCADCA6


Del mateix any, és l’àlbum “Primitive” que podríem considerar un precedent de la música màquina, interpretat, aixó si, a peculiar la manera del grup, no és un disc fàcil, doncs les harmonies, cedeixen el protagonisme a les textures una mica mecàniques.
Poc després apareixeria “Undercourrents” una versió més étnica de “In the Dark Waters", possiblement després de Peyote, el millor de la banda, que podeu baixar aquí:





http://www.mediafire.com/?midwry5wew3

A partir d’aquest moment els principals membres del grup comencen un allunyament que els duu a iniciar experiències separades,





Andrew Hulme, una de les ànimes de OYC, juntament amb el guitarrista nord-americà Marc Sedgwick donaria lloc a “Slim West”, projecte que intenta posar música als paisatges de les immenses planures nordamericanes. “Cool Water”, “Pink and Purple”, son d’altres experiències en aquesta mateixa direcció dels anys 1996-1998. Lentament Hulme s’orientarà cap el muntage sonor pel cinema i la Televisió, on està aconseguint grans èxits. “Slim West II” del 2002 continua el programa iniciat amb el primer disc d’aquest nom.
L’infatigable Andrew Hume, a més participa de d’altres grups com “The Sons of Silence”, caracteritzats per crear una música electrònica, atmosfèrica i de clares intencions psicològiques que durien des de Nova Iork a la Gran Bretanya.


Per la seva banda, Roger Horberry, l'altre suport de O Yuki Conjugate, esdevindrà compositor de l’anomenada música concreta, creador del grup “Alp”, en el seu disc “Out and About” destaquen les manipulacions de la música de camp, per a la creació de música ambient.



L’any 2006 una tercera reencarnació de O Yuqui Conjugate (a la foto), formada pels ja esmentats Andrew Hulme, Roger Horberry, amb nous membres com el guitarrista Rob Jenkins i el percusionista Cliff Martinez, componen una nova i magnífica obra del que s’anomena “ambient-fosc”, amb el títol de “The Euphoria of Disobedience”.

Portada del darrer treball dels O Yuki Conjugate.

Espero que us agradi i que els disfruteu tant com jo.



(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament.)

dimecres, de març 18, 2009

EL PIPILTZIN QUE BAIXÀ AL MICTLAN.



"¿Acaso de veras se vive con raíz en la tierra?
Nada es para siempre en la tierra:
Sólo un poco aquí.
Aunque sea de jade se quiebra,
Aunque sea de oro se rompe,
Aunque sea plumaje de quetzal se desgarra.
No para siempre en la tierra:
Sólo un poco aquí".
Nezahualcóyotl


EN MEMÒRIA DE JORGE REYES



No m'agraden gens els recordatoris dels qui ens han deixat, solem reflectir en ells, només aquelles coses positives, perdent bona part de la necessària objectivitat i convertint-los, en una mena de lloa o panegíric del difunt. Però sempre ha d'haver-hi excepcions i aquesta serà una d'elles, almenys en aquest blog i ho faig a consciència, perquè ja feia molt de temps que volia introduir posts de referències musicals i malauradament, la mort d'en Jorge Reyes és una excusa inevitable.

Quantes nits, al llarg d'aquests darrers deu o dotze anys, m'ha acompanyat amb la seva música suggerent i transportadora, deliciosa barreja de tradició multisecular i avantguarda futurista, creant aquells climes atmosfèrics transespaials i atemporals que tan m'ajuden per a llegir, estudiar, meditar o senzillament per a contemplar un paisatge, o una nit estrellada, fins arribar a ser la banda sonora de molts moments únics, irrepetibles, extraordinaris.

El reconegut músic mexicà Jorge Reyes, va morir la matinada del dissabte 7 de febrer del 2009 a l'edat de 57 anys víctima d'una aturada cardíaca, després d'haver desenvolupat una brillant trajectòria artística basada en la seva barreja de rock progressiu amb música prehispànica.

La seva esposa i actriu Ariadne Pellicer va relatar que “la nit del divendres, Reyes, qui tenia bronquitis, es va anar a descansar, però abans vam veure una pel·lícula. Al despertar em vaig preocupar, perquè no va regressar al llit, a l'aixecar-me ho vaig veure inert en la sala. Va morir dormit. Em vaig adonar perquè ho vaig tocar i estava fred. Vaig entrar en shock i vaig sortir corrent. Estic en shock encara”.
Reyes deixa tres fills Citlalli, Ridwan i Eréndira.
Les restes del flautista i guitarrista seran cremats avui a les 15:00 hores en una coneguda agència funerària dels carrers de Sullivan, on també van ser vetllats pels seus amics i familiars.
Jorge va néixer en Uruapan, Michoacán i estudià música en l'escola de Mascarons de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. A més, els seus constants viatges a Alemanya (on gaudeix de gran prestigi artístic) amb la intenció d'estudiar música clàssica, jazz i sons exòtics provinents de països com l'Índia, el van dur a ser un músic molt complet.
La creativitat de Reyes el va dur a formar cap a la dècada dels 70 el grup Al Univers, llegendari dintre de la història del rock nacional mexicà, així com la seva participació en el grup Nou Mèxic, al costat de Carlos Mata, amb qui va compondre la rola El Taló d'Aquil·les, en la qual va contribuir fent els arranjaments de flauta transversal
En 1980 es va integrar en el grup Chac Mool, on va fer història, sent considerat com un dels primers grups mexicans de rock progressiu, del que tot just fa dos anys va aparèixer en el mercat una antologia amb el millor d'aquesta agrupació amb la qual va treballar al costat de Maurici Bieleto, Carlos Alvarado. Armando Suárez i Carlos Castro, destacant amb temes com: Un Món Feliç, Benvinguts a l'altra part del món, El dia que Va morir el Rei Camaleó i Ningú especialment.
Va ser el 1985 quan Jorge va iniciar la seva trajectòria solista a través del disc A l'Esquerra del Colibrí, incloent el so d'instruments prehispànics, sent conegut el seu estil com etno-rock, utilitzant sons extrets del seu mateix cos i realitzant constants presentacions en el Temple Major.

Aquí el podem veure en una de les peces més significatives del seu repertori "A l'esquerra del colibrí" amb el seu amic i mestre Antonio Zepeda:






Pel que fa a l'essència del seu treball, el músic michoacà va comentar: “El so concebut com la vestidura sonora d'una revelació, vincle entre el cel i la terra, entre l'humà i el diví. La música com un mitològic conjur que encarna la creació de totes les coses visibles i invisibles”.



El talent de Jorge Reyes és reconegut internacionalment per la seva àmplia discografia i les seves excepcionals actuacions amb les quals ha recorregut Amèrica, Europa i Àsia. Durant la dècada dels setanta va estudiar música clàssica, electrònica i jazz a Alemanya; posteriorment en Dharamsala (Índia), va realitzar estudis de música tradicional hindú i Tibetana.

Al seu retorn a Mèxic en 1980 va fundar el grup Chac Mool, amb qui va gravar quatre discos. En 1982 publica el seu primer àlbum en solitari “Ek Tunkul”. Els seus concerts són com cerimònies rituals que pretenen ser experiències profundes per al públic, on utilitza un arsenal d'instruments d'origen pre-hispànic: tambors, teponazcle, caparazón de tortuga, pedres, sonajas, atuells,...al costat d'instruments Electrònics.



En ocasions és acompanyat per dansaires indígenes mexicans, abillats amb els vestits tradicionals dels antics rituals prehispànics. Al seu torn, la veu a manera d’oració i encanteri que es converteix en l'element propiciatori del misteri i la evocació, la percussió corporal, i la respiració rítmica, s'encarreguen de produir un efecte hipnòtic i sensual en la música, totalment envolupant i orgànica. Jorge Reyes recupera amb la seva música antigues tradicions i les fusiona orgànicament amb la tecnologia del present, també amb la idea d'esborrar alguns estereotips de la cultura mexicana. Al llarg de la seva carrera a col·laborat amb destacats músics com el nord-americà Steve Roach i el famós músic avantguardista i productor espanyol Suso Saiz (formant el trio SUSPENDED MEMORIES), i va col·laborar amb el grup Deep Forest.


Jorge Reyes va gravar 26 àlbums, entre discografia original i col·laboracions, de les que destaquen: A l'esquerra del colibrí (1985),
Comala (1986),
Ek Tunkul (1987),
Vent de navalles (1988)
i l'obra fonamental/angular/básica Sota el Sol Jaguar (1991).



A mes va publicar Nierika (1989),
El costum (1993),
Rituals prehispànics (1996),
El Camí del Jaguar, 1983-2001 (2001)
I el Concert en el Zócalo de la ciutat de Mèxic (gravació no oficial apareguda el 2006),

entre molts d'altres.
Podeu descarregar gran part de la seva discografia aquí:

http://www.musicapacheca.com/2007/08/discografia-jorge-reyes.html


Els amics de Jorge van encendre ciris i veles i van formar amb els instruments musicals de l'artista un altar adornat amb dues fotografies en blanc i negre de Reyes, així com una catifa de pètals de flors feta al voltant del fèretre. Quatre grans rams de flors custodiaven el taüt, mentre algunes persones feien sonar les flautes de fang i els tambors que Jorge Reyes va utilitzar en alguna part del món o en el país que el va veure néixer fa 57 anys.
Ariane Pellicer va definir al seu company: “Va ser un ésser que va jugar amb la música antiga i la moderna, i que anava molt endavant a la seva època, pel que tot món ho va a recordar, per creatiu i bona persona, que estimava als seus fills i família”.




L’afecte dels afeccionats a la seva música s’ha deixat veure en la multitud de comentaris apareguts a la premsa especialitzada, no només de Mèxic, sinó d’arreu del món.
“Ara que ha de recórrer el mictlán, ara que ha d'arribar al regne de Tonatiuh, sempre et recordarem i et durem en la ment, fes ballar als morts en aquell lloc on el sentiment es contreu i es converteix en amor!!!! no per a sempre en aquesta terra pipiltzin (nom donat als guerrers asteques)!!! però si per a sempre en els nostres cors!!!!"

Petita nota sobre el significat de la mort al mèxic prehispà:

La muerte en la concepción prehispánica, es la reintegración de los cuerpos a la naturaleza después de un largo viaje por nueve niveles hasta el inframundo, hasta el reino del Mictlán a donde van los fallecidos por muerte natural, ya que si murieron por causas del agua, del proceso de nacer, de la guerra, o de parir a otros seres, irán a otros tres diferentes reinos de la muerte. 
Tras cuatro días después de la muerte –cuando se empieza a descomponer el cadáver-, empieza el largo viaje al Mictlán...
Río Apanoayan
1.- Río caudaloso ( Apanoayan ), en el Chignahuapan 
(De los nueve ). Perro bermejo ayuda a cruzar el río
Tepeme
2.- Dos montañas que entrechocan entre sí
Itztépetl
3.- Cerro de obsidiana
Itzehecayan
4.- Donde sopla el viento helado que corta como si fuesen navajas de obsidiana
5.- Donde tremolan las banderas
6.- Lugar donde se flecha a la gente
Teocoylehualoyan
7.- Fieras que comen los corazones de la gente
8.- Paso por estrechos lugares entre piedras
Chignahumictlan
9.- Chignahumictlan ( Noveno lugar de los muertos)
Cito a la historiadora María de los Ángeles Ojeda para clarificar el concepto del reino de los muertos en el mundo prehispánico:
´El Mictlan, lugar de los muertos, destino final del hombre poseído por la fuerza divina de la muerte. Cuatro años tardará el difunto en realizar el penoso viaje, y nueve páramos recorrerá para disgregar la materia impura y pesada que le permitirá, al final del recorrido, fusionarse a la fuerza original que da vida y muerte; cuando sea recibido en el regazo de los dioses Mictlantecuhtli y Mictlancihuatl, Señor y Señora de la muerte, allá en la Casa de Plumas de Quetzal, el interior de la Tierra, donde se engendra sin cesar y se da forma y vida a todo lo que regresa a ella inerte y estéril`.
Como apunta la historiadora, los muertos se reintegran al núcleo generador de vida. Eso es motivo de regocijo, no de dolor ni de sentimiento marcado como terrible designio. Finalmente, ser parte del centro que genera la vida –el interior de la Tierra- es motivo de alegría y felicidad. Muy lejos de esa concepción está el pensamiento judeocristiano con su noción terrible de que la muerte es símbolo de tragedia, pérdida, y cercanía con el castigo del infierno o la tan esperanzadora posibilidad de salvación en el reino de los cielos. Manuel Zavala 

(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament.)