ESCLARMONDA DE FOIX

La Gran Esclarmonda. “La guineu de Foix”

N'Esclarmonda vostre noms signifia

que vos donatz clardat al mon per ver

et etz monda que no fes non dever

aitals etz plan com al ric nom tanhia.

--------------------------------------

(Dama Esclarmonda, el vostre nom significa
Que doneu veritablement claredat al món
I que sou pura doncs no feu res deslleal
Així sou de la manera que més convé a un nom tan noble.)
Guilhem de Montanhagol


Com tots els grans personatges de la història, la biografia de la Gran Esclermonda de Foix barreja realitat, mite i llegenda a parts iguales, de manera que avui, tants segles desprès, es fa gairebé impossible destriar la realitat de la ficció. Com sol passar amb personatges tan allunyats en el temps, no hi ha gairebé documentació sobre els fets de la seva vida, i no conec que ens hagués deixat cap document escrit, en tot cas, per tractar d’acostar-nos al personatge haurem de conformar-nos amb uns pocs testimonis dels seus coetanis: referències en alguna cançó trobadoresca de l’època, algunes frases extretes de les actes dels Col·loquis de Pamiers, i de les declaracions del seu germà davant del Tribunal de la Inquisició, la resta, son tradicions orals, mites i llegendes que malgrat tot, ens trameten la grandesa del personatge, o al contrari, la dura crítica dels seus opositors.


Esclarmonda de Foix ha esdevingut amb el pas dels temps un mite, reconeguda com a “Perfecta” o “Bona Dama” exemplar, és un dels emblemes de la lluita de les dones occitanes per la llibertat de creences, i un mirall on es veuen reflectides totes aquelles dones que en aquell o en qualsevol altre lloc i època, lluitaren aferrissadament per aconseguir la igualtat de gènere i la llibertat.
L’autor d’aquestes línies vol fer constar que no pretén fer un seriós estudi històric del personatge, sinó senzillament una primera aproximació al la seva vida i obra, no sense prèviament destacar l’admiració que des de fa molt de temps he tingut per “La Gran Esclarmonda”, és en aquest sentit que recomanaria al lector amb intencions més serioses que és remetis a l’abundant literatura històrica sobre aquella època, com a petita mostra, vegeu el llibre de Jesús Mestre i Godes “Els càtars” d’Ed. 62, i el breu, però ben documentat “Albigeois et Cathares” de Fernand Niel de PUF que us situaran prou adequadament.
Per cert que no dec de ser l’únic que sent una especial predilecció per aquesta dama, doncs el músic Jules Massanet va escriure a mitjans-finals del S.XIX una Opera Còmica, “Esclarmonde”, considerada una de les grans peces de la música francesa.

També és protagonista d’algunes de les novel·les que s’han escrit darrerament sobre el tema del catarisme, com ara “l’Últim trovador”, del que s’espera una pel·lícula

així com d’una excel·lent saga de còmics anomenada Memoire de Cendres.


o d’una pel·lícula rodada a la França del 1944 sota el control dels nazis.

Segons un dels seus biògrafs – Louis Palaqui- de començaments del S.XX, autor d’un llibret el 1911, amb el nom de “Esclarmonda de Foix” ,



fou filla de Roger Bernat II i de Cecília Trencavel, comtes de Foix, germana de Raimon Roger que també seria Comte de Foix i de Geraldesse i Sybila ... ens explica que va néixer l’any de 1151 al Castell dels Comtes de Foix, mentre que la data de la seva mort estroba oculta darrera un núvol de misteri: el 1215? (a Pamiers?), 1244? Montsegur?.
La petita Esclarmonda era una nena d’una gran bellesa, d’un caràcter fort i molt activa. De llargs cabells rossos, amb els ulls blaus, de belles faccions i d’harmòniques proporcions i estilitzada figura, amb motiu del casament de la seva germana Geraldesse de Foix el 1162, els assistents i en particular els “trovadors” assenyalaven que ja des de joveneta Esclarmonda tenia una “bellesa
radiant".


Rebé la millor educació possible en el seu temps i en la seva adolescència, visqué en una de les petites corts més cultivades de l’època, doncs a Foix i des de Tolosa i Carcassona no paraven d’arribar, poetes, joglars, músics: Marcabrun, Pere Vidal, Arnau Daniel, Guillaume de Tudela, Jordan de Sanint-Antonin, Ramon de Miraval, Guillem de Cabestany, però també pensadors, filòsofs i homes de lletres i savis de tota mena, eren ben rebuts al Casal dels Comtes de Foix, Esclarmonda dotada d’una gran curiositat i d’un remarcable afany de coneixements, tingué bones nocions d’història i de la política del seu temps. Cal tenir en compte que aquella va ser una època d’esplendor mai vista en aquelles contrades –Occitània, Catalunya- , no en va, s’ha comparat aquell moment amb l’esplendor de l’Atenes clàssica, o del Renaixement florentí del S.XV, tothom està d’acord de que ens trobem com a mínim en un precedent d’allò que floriria a les ciutats italianes uns pocs segles desprès.
La jove Esclarmonda hauria de conèixer ben aviat els principis de la religió càtara -dels que parlarem una mica més endavant-, doncs sabem que als 13 anys ja feia gala d’una gran espiritualitat i va ser consagrada en el Sínode de l’Església Càtara celebrat a Saint Felix pel Bisbe Nicetes.
Va ser casada a una edat considerable per l’època –els 21 anys, contravenint tot el que era habitual -, per raons d’aliances polítiques amb el Vescomte de Gimoez a la Gascunya, Jourdain de l’Isle-Jourdan, Senyor d’un petit poble de prop de Tolosa i de la seva unió varen néixer: Bernat d’Isle-Jourdain que heretaria el senyoriu, Guillaumette, Oliver, Otó de Terride que seria Baró de Launac. Com resulta evident, no va ser un matrimoni per amor, però el caràcter gentil d’Esclarmonda li va permetre que el Senyor d’Isle Jourdain la considerés plenament capacitada per administrar el feu a la seva mort, anomenant-la hereva dels seus dominis.
Poques dades tenim dels temps del seu matrimoni amb Jordan d’Isle Jordan ni dels seus fills, fins al seu retorn a Foix l’any 1204, després de la mort del seu espòs.
A més, les circumstàncies polítiques de la regió, aviat farien que la nostre heroïna hagués de donar proves de la seva força i valor excepcionals.
Vegem-ho:



Projecte de monument d’Esclermonda de Foix per G. Calvet (1911)

Des del segle XI havia estat una època de gran malestar entre les nacions d'Europa: el seu món canviava, ho havia estat fent per més de 200 anys. Després de l’engany de l’any 1000, l'agitació religiosa va estendre’s pel continent, per a tot arreu sorgiren moviments – tant dins com fora de la mateixa Església catòlica- que tractaren de reconduir l’Església Catòlica cap a una fe més autèntica i conforme amb els principis de la senzillesa i pobresa del missatge de Jesús. Prelats corruptes, monestirs impietosos, nobles que abusant del seu poder feien estralls entre els vassalls, guerres constants entre ells, van portar al Papa, en l’intent per aturar una caiguda evident del seu poder, a promoure el 1068 la primera croada: prelats, prínceps, senyors, els fills més joves de la noblesa de menor importància, els seus vassalls, però també a les ciutats que emergien, tots van ser congregats sota les ordres i autoritat del Papa i de “la seva església ” per a recuperar la Terra Santa de les mans dels sarraïns. Tothom va ser persuadit “per prendre la creu” en aquesta causa “digna”; el resultat no va ser exactament l’esperat ja que cada home, i molt especialment els homes d’armes, esdevenia lliure per a fer allò que li donés la gana, doncs amb la benedicció papal podia buscar la seva fortuna sense cap consideració a la moralitat o a les lleis, doncs als partícips en aquesta creuada se'ls garantia la salvació i la remissió de tots els seus pecats.


Després d'una campanya sagnant i absolutament brutal –gens cristiana-, els croats havien aconseguit eventualment capturar Jerusalem. No sense la matança - inspirada pels poderosos- de multitud d’homes, dones i nens de dins de les seves muralles.
El papa estava encantat, el món cristià satisfet, i tothom content perquè la justícia de Déu havia estat feta. Tothom?, bé, excepte els musulmans desafortunats que havien patit els resultats d'aquest primer exemple de l’expansionisme papal. Les rebel·lions van esdevenir norma per tot arreu, mentre que els croats van trobar que el seu nou regne de Jerusalem romania sota amenaça constant dels sarraïns que desitjaven venjar-se i recuperar la ciutat tres vegades santa.
Encara que les croades van respondre a un propòsit pràctic, servint d’escapatòria de la violència, l'agressió i l'avarícia dels participants que fins a llavors va escampar-se per quasi tota Europa, les finances dels reis de França i d'Anglaterra, igual que les del Papa van quedar buides a causa d’aquestes expedicions.
La cristiandat va ser amenaçada tant per dintre com per fora, doncs a més dels avenços sarraïns a Terra Santa, un papat rival es va instal·lar en Avinyó i encara poc després, un altre a Peníscola.
Coincidint en el temps, una nova amenaça també guanyava espai en el sud de França en la terra d’Occitània, es tractava d’una nova religió, la de l’Església dels Bons Cristians -que l'església va anomenar càtara -.

La implantació del catarisme a Occitània


Les vies de penetració de les idees són poques vegades misterioses, en canvi, les condicions de la seva implantació són en general menys evidents. Els documents i el mateix desenllaç de la Història demostren de forma indubtable, que el catarisme es va estendre a través d'Europa durant el període històric de reobertura de les grans rutes comercials, després de les invasions i de l'establiment tant de nous centres d'intercanvis comercials (les fires), com de noves tècniques financeres, per no dir bancàries. La lletra de canvi, l'avantpassat directe del xec i de la targeta de crèdit, va ser inventada a Tolosa al segle XII.
Els principats occitans, que van formar el marc general del desenvolupament del catarisme albigès, són molt sovint aquestes zones europees reviscolades pels nous corrents d'intercanvis comercials i trasbalsades per la mateixa economia monetària. Es caracteritzen igualment per un progrés de la vida urbana, lligat a l'expansió econòmica i a l'emergència d'una classe burgesa marxant, i també per una estructuració de les ciutats que adquireixen llibertats, franquícies i consolats, en detriment dels vells senyor feudals (Tolosa, Carcassona, Besiers, ...).
Es tracta de llocs, on el clima sociocultural i econòmic, fa més favorable la implantació del cristianisme càtar, ja que aquest s'inscriurà sense dificultat aparent, en el conjunt de les classes socials i d'una manera francament "progressista", és a dir en el sentit del corrent econòmic innovador i portador de futur. Alhora, s'hi produeix un relatiu desvetllament d'una classe burgesa en relació amb el sistema feudal, que és la que pren el poder a les ciutats, almenys a les zones meridionals. Les ciutats tindran com a tret general, el fet de ser llocs de pas i d'intercanvi del nou gran comerç internacional, i bressols de projecció d'una nova cultura literària profana (el "trobar").
Una burgesia que en aquesta fi del segle XII, i a Occitània particularment, estava en ple apogeu polític a causa dels consolats urbans i en ple apogeu econòmic pel biaix d'un gran comerç internacional recolzat en les noves tècniques bancàries. Una classe burgesa doncs, que entre altres raons, devia sentir-se atreta, per una Església que no tenia cap raó d'ordre metafísic ni pràctic, per cobrir d'oprobi el préstec amb interessos, ni assimilar-lo amb la usura, i que no excomunicava de cap manera els qui la practicaven (si que ho feia l'Església romana des d'un decret del 1r. concili del Laterà l'any 1097).


A més a més, el rebuig de l'Església càtara per qualsevol mena de violència institucionalitzada, guerra o pena de mort, el seu menyspreu per qualsevol jerarquia temporal i el seu refús d'un dret de justícia laic, no van semblar pas destorbar gaire l'eficàcia de les prèdiques càtares entre la noblesa. No ho va semblar pas més que la teòrica igualtat en l'aspecte social que fluïa dels destins de la reencarnació d'un cos adinerat a un cos oprimit: la incitació tàcita dels Bons Homes als senyors, que necessitaven que el delme eclesiàstic no fos restituït, era un argument que comportava que realment no poguessin perjudicar aquests idealismes evangèlics. I, de fet, les relacions que es van establir entre l'Església dels Bons Cristians i la petita noblesa occitana no van ser mai relacions d'interès, sinó uns sòlids i fidels lligams de fervor i de cor. La classe burgesa marxant, en teoria, tenia millors raons per adherir-se al cristianisme càtar que no les tenia la noblesa. Per començar, i contràriament al clergat de l'Església dominant, que subsisteix de les imposicions fetes a les poblacions creients, els Bons Homes participaven en el món del treball. La seva regla de vida evangèlica, els obligava a treballar per viure, seguint l'exemple dels apòstols, els quals, exercien tots algun ofici.


Esdevinguts Bons Cristians, els antics cavallers ja no temien per a res "rebaixar-se". Cavallers que aprenien a teixir o a cosir, grans dames (símptoma d'una religiositat i d'una reivindicació del paper de la dona, com a participant de l'aventura espiritual que s'està inciant), que estaven obligades a treballar amb la filosa per tal de viure, predicadors itinerants que esdevenien també marxants i seguien les rutes del comerç pels burgs i les fires. Es innegable que la societat religiosa càtara s'obria vers el món de la burgesia marxant de manera ben natural.
Les cases càtares, les cases d'homes i dones perfectes, en les ciutats i en els burgs,



feien la funció de tallers, així com també de centres de predicació i de pregària. Eren tallers d'elaboració de teixits, de costura i de fabricació de diversos objectes artesanals de la vida quotidiana, des de l'escudella de fusta fins a la pinta de corn. Quant als perfectes itinerants, sempre de dos en dos, per la seva missió de la predicació i el seu sacerdoci del "consolament", exerciran oficis diversos, però sempre "mòbils", com a metges, fusters, ..., si de vegades es llogaven com a obrers agrícoles en terres laiques, feien raonablement de forma privilegiada uns oficis compatibles amb la seva situació de caminants. De manera natural, són encaminats a fer-se portadors, de plaça en plaça, tant de la Paraula del bé com dels productes procedents dels seus tallers. Contribuïen així àmpliament al finançament de la seva Església, a la qual naturalment també alimentaven diverses donacions i sobretot llegats donats en motiu dels "consolaments" conferits als moribunds.
Tot i ser una Església rica (rica pel fruit dels seus membres), per les donacions i els llegats pietosos com qualsevol Església, i malgrat la vida de probresa de cadascun dels seus membres, l'Església càtara necessitava diners. Els seus "bens" no van estar mai "congelats" en forma d'hisendes, sinó que es van quedar en el mercat econòmic. El món dels negocis es va acostumar a treballar amb ells (els confiava sumes en dipòsit perquè de tots era sabut la seva integritat), i l'Església va administrar aquests dipòsits juntament amb els seus propis fons i, probablement, sense dubtar a fer-los fructificar.
Ho va fer però, de forma escrupulosa, tenint extrema cura sempre a tornar els dipòsits, fins i tot en els períodes de gran perill, ja que el frau en els préstecs i en les gestions semblava figurar dins del rang dels "pecats". D'aquesta manera l'Església dels “Bons Cristians” va proporcionar uns serveis evidents, tant a qualsevol petit artesà local com a la classe burgesa comerciant en el seu conjunt, i es va inserir de manera generalitzada dins l'economia monetària de l'època.

Les causes de la Croada dels Albigesos.


Amb la seva població adherint-se a una creença acusada “d’herètica”, convindria recordar que herètic es aquell que s’aparta del dogma, l'església romana havia trobat la excusa que buscava per enfortir encara més el seu poder: una nova croada, però aquesta ja no és donaria en terres llunyanes a les quals només es podia accedir amb grans despeses, aquest cop és donaria en el mateix sòl d'Europa. El cristià guerrejaria contra un altre cristià – aquesta va ser l’hàbil excusa que va trobar l’Ordre del Temple per a no intervenir -, això si “herètic”. I aquesta nova croada, no hauria de creuar ni el mar, ni les muntanyes, ni les grans planures per a arribar a el seu objectiu. En resum, aquesta nova croada, va oferir una solució perfecta.
La por cap aquesta civilització més alta, juntament amb l’avarícia del Papa Inocenci III, van provocar que el 1209 és promulgués la nova croada que més endavant va ser anomenada dels Albigesos –doncs a Albí hi hagué una gran concentració de “creients” -, contra una gent que desitjava solament la pau.
Des del 1143 en el país que avui anomenem Alemanya, l’Església romana, havia posat sota vigilància a diversos càtars. Jutjats per heretgia, van rebutjar la renuncia a la seva fe i van ser cremats.



L’any 1163, els líders de l’església catòlica van escollir com a Papa a Alexandre III i a França van aprovar lleis prohibint els càtars als qui anomenaren Albigesos, demanant a les autoritats que els empresonessin i els traguessin tots els seus drets. Aquell mateix any, va ser desmantellada una comunitat càtara a Colònia, les seves cases i temples van ser cremats, i alguns dels supervivents van anar a refugiar-se a Albí, l’església va demanar a les autoritats de la ciutat que els lliuressin juntament amb els seus simpatitzants, però les autoritats de la ciutat s’hi van negar. El Papa no s’oblidaria fàcilment del desafiament de la regió.
L’any 1177, van ser enviats uns clergues catòlics a Tolosa per investigar l’arrelament de l’heretgia càtara en aquells territoris, aviat van concloure que el Catarisme estava massa arrelat per a ser eliminat només amb sermons. El 1179 en el III Concili de Laterà, es va decidir que l’església en els seus esforços per a combatre l’heretgia, podia fer ús legítim de la força. Així ràpidament, l’any 1181 el Papa va organitzar un exèrcit sota el comandament d’Henri de Mercy amb l’objectiu d’atacar dos ciutats càtares: Castres i Lavaur.
Però com ja hem vist, Esclarmonda era una dona de gran força i valor que va lluitar contra la injustícia allà on aquesta se li presentava. Així quan l’exèrcit de llegat papal va ocupar Lavaur, Esclarmonda amb la seva pròpia host, va atacar la fortalesa i ajudà els perfectes i les perfectes detinguts a escapar-se, conduint-los pels camins de les muntanyes fins a refugiar-los a les terres del Comte de Foix. Malgrat les protestes de l’Abat de Saint Antonin de Pamiers –enemic acarnissat dels Comtes de Foix- i del llegat del Papa que s’adreçà al seu marit Jourdain d’Isle Jourdain per a demanar explicacions que ell no va voler donar “per ignorar els fets”, a partir d’aquest moment l’aurèola d’heroïna de Esclarmonda va continuar creixent, fins el punt que molts dels seus amics i enemics ja l’anomenaven: “La Guineu de Foix”. Les investigacions posteriors dels inquisidors, van demostrar que efectivament aquest i d’altres accions posteriors havien estat iniciativa de la mateixa Esclarmonda, sense que el seu marit en sabés res.


Va quedar vídua a l’Octubre del 1200, a l’edat de 49 anys, a partir d’aquest moment s’orientà amb exclusivitat cap a l’Església Càtara, va fer els seus vots, renunciant a totes les seves pertinences materials i posició social –que deixà en mans del seu fill- i rebrà el “consolament” i arribant a ser reconeguda com a “perfecta” l’any 1204 de mans del Bisbe Càtar Guilhabert de Castres -fill gran del Bisbe Gaucelin de Fanjeaux- a Fanjeaux, juntament amb tres altres grans dames de la regió: Fays de Durfort, Raymonde de Sain-Germain i Aude de Fanjeaux, en presència del seu germà que donava així recolzament a l’església dels Bons Homes i Dones i d’una munió de cavallers occitans .
Guilhabert de Castres, era la figura més eminent de la nova religió, d’origen noble, bisbe entre el 1195 fins el 1229, va ser l’artífex de la difusió i organització de l’església dels bons homes. La repressió l’obligà a establir la seva seu a Montsegur, on moriria, d’edat molt avançada i venerat per tothom el 1240, va ser un excel·lient pastor, un gran orador i conseller polític de la noblesa occitana, va ser substituït com a bisbe el 1236, pel seu fill Bertran Martí que va ser cremat a Montsegur l’any 1244.


Molt lligada a la família de Péreille o Palliers, la Gran Escermonda va impulsar les obres de enfortiment del castell –Pog- de Montsegur a partir del 1207, sota la direcció de Raimon Blasco i Raimon de Mirepoix diaca de l’església càtara. Va ser en aquest lloc allunyat i inaccessible que és varen refugiar un bon nombre de Bons Cristians i creients a partir del 1209 en que començà la creuada i la invasió d’Occitània, entre ells Aude de Fanjeaux amb les seves filles Gaia, Braida de Lombardia, Prima, Genser i moltes altres dones.
Entre aquestes, cal destacar la família de Péreille, a començaments del S.XIII Fourneille de Péreille és separà del seu marit per a fer-se ordenar Bona Dona, el seu fill Raimon aixecà de les runes les malmeses estructures del Castell de Montsegur per acollir a la jerarquia i comunitats càtares, també si acolliren al refugi la seva dona Corba i la filla Esclarmonda que triaren de fer-se religioses càtares i moriren cremades –com tots els que no varen voler renunciar a la seva fe - a la foguera l’any 1244, en que és produiria la conquesta de Montsegur en mans dels creuats, aquesta Esclermonda de Péreille, sovint ha estat confosa amb la Gran Esclarmonda de Foix.


La Casa de Pamiers fou construïda pel Comte de Foix per albergar la seva dona i la seva germana, allà aquestes grans dames acollirien a les novícies que venien a retirar-se del món i a rebre la iniciació a l’església càtara. Allà s’instal·là la nostre protagonista, des d’on no va cessar de fer una fervorosa propaganda a favor del Catarisme. Sota el seu impuls i esforços, els seus viatges constants per la regió demanant ajuda als poderosos i ella mateixa ajudant els necessitats, van permetre obrir molts hospitals, escoles i llars, que ajudaren a estendre el catarisme per l’Aude i l’Ariege. Per la seva activitat generosa i caritativa, ben aviat és guanyà el sobre nom de “La Gran Esclarmonda”.
Els seus viatges per la regió van ser molt freqüents, especialment per a visitar als membres de la noblesa demanant-los que renunciessin als seus privilegis i riqueses i que col·laboressin econòmicament amb els “Bons cristians”, la seva eloqüència i les seves virtuts la va fer ser molt estimada per tothom, independentment de les seva posició social.
Però alhora, Esclarmonda mantenia una lucidesa mental molt gran, sabia perfectament que tard o d’hora els enemics dels càtars atacarien el seu país, per això, l’any 1204 en el Concili Càtar de Mirepoix, va aconsellar als nobles que enfortissin els seus castells i és preparessin per l’holocaust que s’acostava. Aquesta ingerència d’una dona en terreny estrictament militar seria impossible en qualsevol altre lloc d’Europa, alhora ens evidencia les diferències entre la societat occitana i les altres, però també la capacitat de Esclarmonda de convèncer als nobles del seu país.


Participà activament en l’anomenat “Col·loqui de Pamiers” impulsat pel Comte de Foix Raimon Roger el 1207, on juntament amb d’altres perfectes com ara: Arnaud Hot, Guilhabert de Castres, Benoît de Termes, Pons Jourda , s’enfrontà amb Foulqué Bisbe de Marsella i els Bisbes de Navarra, de Couserans, amb Dídac Bisbe d’Osma acompanyat, per Domènec de Guzmán que ben aviat esdevindria un personatge important i de gran transcendència, així com molts d’altres importants abats, també hi participaren en aquest col·loqui membres de l’església dels valdesos com Duran d’Osca. Presidí els debats i actuà com a moderador, el clergue Arnaud de Champagna. S’explica que quan en un determinat moment Esclarmonda volgué intervenir en els debats, un franciscà Etienne de la Misericorde li retragué: “Senyora, aneu a filar a la vostre roda, no teniu lloc per a parlar en aquestes reunions”. Pel que sembla el moderador va tenir seriosos problemes per a mantenir l’ordre de les discussions, anys després Arnaud de Champagna va decidir recolzar els catòlics i “extirpar l’heretgia” rebent a canvi la canongia de l’Abadia de Saint Antonin.
Tot i que el debat va tenir un resultat incert, l’odi dels catòlics i les diferències culturals entre ambdós bàndols van quedar ben evidenciades, l’odi dels catòlics contra Esclermonda de Foix va arribar fins el punt que el Papa posà preu al cap d’Esclermonda que a partir d’aquests moments seria perseguida constantment pels caçadors de recompenses que avui si, i demà també, tractaren d’apressar-la infructuosament, augmentant la seva aurèola mítica.
Avui 26/1/2016 afegeixo una nova imatge de la nostre protagonista:

i un vídeo:

ESCLARMONDE DE MONTSEGUR - VIDEO CLIP - Musica de los cataros from Los cataros on Vimeo.

Els principals elements de la religió dels “Bons Cristians”.

L'Església dels Bons Cristians, assemblea o comunitat de fidels, que aconseguia la seva salvació seguint una regla i seguint al peu de la lletra els preceptes de l'Evangeli, tenia una ordenació interna, lligada a la pròpia eclesiologia, i estava estructurada per tal d'acomplir eficaçment la seva vocació universalista: "difondre la Paraula de Crist i el Consolament (el seu sagrament salvador del baptisme espiritual)".
Aquesta Església es repartia en tres graus: CREIENTS, CONSOLATS i BONS CRISTIANS.
a) El CREIENT és l'oient, el que ve a escoltar la pràctica càtara.
b) El grau de CONSOLAT és més imprecís.
Hi ha el "simple consolat", és a dir, el malalt que ha rebut el sagrament dels moribunds i després ha sobreviscut, per la qual cosa està potser en espera de ser realment batejat?. El "simple perfecte o perfecta", és el batejat, però durant les èpoques de pau, només tenien el poder de dir la Pregària, de beneir el pa i de donar el consolament als moribunds.
c) El paper realment sacerdotal, de la predicació solemne i de l'ofici del baptisme de l'esperit, que s'atorgava al neòfit durant molt de temps preparat i iniciat, i que era destinat a entrar en els ordes càtars, sembla haver estat reservat a una jerarquia de BONS CRISTIANS o PERFECTES anomenats ANCIANS, DIAQUES o BISBES.


És clar, molt de pressa, des de l'època de les persecucions, la diferència entre simple perfecte, consolat o membre de la jerarquia va desaparèixer completament. Llavors, el més humil dels perfectes clandestins, la més aïllada de les perfectes dels boscos, representava tota l'Església en ells mateixos i reunien en ells totes les funcions pastorals i sacerdotals dels cristians recoberts per un poble de creients encasellat per la burocràcia inquisitorial.
L'Església càtara, va ser en realitat la suma d'un determinat nombre d'esglésies autònomes, que mantenien en general lligams de bona amistat entre elles. Quan una comunitat local esdevenia suficient nombrosa i influent, aquesta s'organitzava com a Església, és a dir, escollia un capdavanter, un bisbe gestor, i s'atorgava un cert nombre de diaques destinats a assegurar la predicació i la vida religiosa de les cel·les cristianes de base: LES CASES CÀTARES.
Les cases càtares no sabrien ser assimilades a un monestir o a un convent catòlic: ignoraven tota clausura, estaven obertes al món i a la societat i tenien trets d'hostal i de taller. Eren sobretot el lloc on el ritu de l'Església es mantenia, i on tot creient sabia que podia anar a escoltar parlar de Déu i tornar a les seves arrels, mitjançant pràctiques pietoses.
Hem explicat, que la jerarquia era composta per BISBES, que compten amb dos coadjutors: un FILL MAJOR destinat a succeir-lo un dia, i un FILL MENOR cridat llavors a esdevenir "fill major" (el prestigiós Guilhabert de Castres, havia estat "fill major" del bisbe Gaucelm).
No hem d'imaginar el bisbe càtar com un prelat catòlic, residint en un palau episcopal en la seva ciutat catedralícia: el bisbe càtar continua sent pobre i itinerant com tot Bon Cristià. Se'l crida per les cerimònies i les ocasions solemnes i, sens dubte, manté fins al final la funció de gestor "temporal" i "financer" de l'Església-comunitat. El "socius", company de vida i de camí del bisbe, era generalment un jove diaca format per ell.
Els DIAQUES, presidien prèdiques i fins i tot ritus en la vida de les comunitats locals agrupades en "cases". Sens dubte eren ells els que, anaven a celebrar el Service o Aparelhament a cada casa càtara, organitzaven les missions de predicació i la vida itinerant dels BONS HOMES, lligada al seu treball i a la comercialització de la seva producció.
Els càtars bàsicament es dividien en Perfectes (Bons Homes) i creients. Els principis estrictes valien sobretot per als primers, mentre que els segons, sovint només abans de morir, rebien "el consolament", ritu que constituïa -entre altres coses-, l'admissió al grau de Perfectes.
Tot i que l’ensenyament era fonamentalment oral, avui coneixem algunes de les obres escrites que formaven el cos doctrinal dels Bons Homes: El Llibre dels dos principis, el Ritual Occità, el Ritual Llatí i un fragment del Ritual de Dublin. Hauriem d’afegir encara un altre anomenat “Anònim”. A més els Bons Homes i les Bones Dones, duient sempre a sobre un exemplar del Nou Testament, doncs particularment a l’Evangeli de Sant Joan li tenien una gran deferència, tot i que la versió càtara no era exactament igual que la catòlica, doncs en la catòlica a Joan 1, 3 es diu:
“Tot ha estat fet per ell, i sense ell res no ha estat fet”.
En canvi a la versió dels Bons Homes es diu:
Tot ha estat fet per ell, i és sense ell que ha estat fet el no-res”


Per a ells, existeix el doble principi, el del Bé i el del Mal, de Déu i del Dimoni. Aquest món és el regne de Satanàs i per la seva voluntat existeixen les estrelles, el Sol, l’aire, la terra, l’home. L’Univers tal i com el coneixem és l’obra del dimoni. Pel seu cantó, Déu crea el que no passa, l’Invisible i l’ànima humana, aquesta ànima romandrà presonera del cos, així l’èsser humà és l’expressió d’aquest dualisme Bé i Mal.
Creien en la reencarnació, com la majoria dels homes i dones del món antic i que l’èsser humà s’anava desenvolupant al llarg d’aquestes vides, el cicle de neixements, mort i reencarnacions, terminava quan el desig dels creients els duia a demanar el “consolamentum” o bateig espiritual, és a dir quan l’ànima ja no tenia cap altre desig que la seva unió amb la divinitat. Però negaven el principi de la resurrecció dels morts i el Judici Final.
Com la majoria de les religions el catarisme tenia una manifestació exotèrica, expresada en els rituals i serveis més generals, a l’abast dels creients, i una doctrina més restringida o esotèrica adressada exclussivament als perfectes i les perfectes que serà allò que trobarem en aquests llibres. Els Bons Homes aspiraven a aconseguir l’agnòsis, és a dir el coneixement de la Veritat Pura – el Déu Bó -, un estat de l’esperit que és troba més enllà de la raó –discerniment- molt semblant al que cerquent els fidels de totes les religions, per exemple el Nirvanna dels budistes, la Salvació o com sigui que ho volguem anomenar. El Cel a que pot aspirar un pur es: “un lloc que te verds pasturatges, uns dolços prats, ls cants dels ocells, on no es coneix la fam, ni set, ni calor, ni fred”.
I també creien que Crist no va ser en realitat un ésser humà, sinò un àngel que prengué aparença humana. Com a tal àngel no va néixer i per tant no va poder sofri r i morir a la creu, és per això que la creu no és un dels símbols utilitzats en el catarisme. En realitat els càtars creien que la humanitat eren els àngels caiguts, revestits d’un cos físic pel diable, el missatge de Crist i el sosteniment als seus ensenyaments, era doncs, la porta que ens permetria retornar a recuperar l’essència angèlica que varem perdre en la revolta capitanejada per Lucifer.
La moral dels Bons Homes i de les Bones Dames, era molt estricta. Per a ells no hi ha pecats venials, tots són mortals, en la mesura que el pecat=món-l’obra del dimoni- ens encadena al Mal. El celibat i la privació foren una exigència que caracteritzà la seva conducta. Les mateixes relacions sexuals –fins i tot dins del matrimoni- eren consderades un acte demoníac. Tenien prohibit tot aliment procedent de la generació: la carn, però també el formatge, els ous, la llet, així com tota veguda fermentada i alcohòlica. Dilluns, dijous i divendres de cada setmana, així com uns dies abans de Nadal, de Pàsqua i de Pentecostès, havien de fer dejuni –en aquests dies tampoc podien menjar peix-, i nomès podien menjar pà i veure aigua.
Tampoc podien fer juraments. I per damunt de tot, no podien matar cap ésser viu, ni animal, ni persona. Aquesta imposibilitat de prendre la vida va ser duta a terme tant radicalment, que quan la Inquisició volia saber si un sospitòs era o no càtar li feient matar una gallina, si és negava, ja tenien la confesió de la seva pertanyença a l’Església dels Bons Cristians.

Car amors non es peccatz
ans es vertutz qu'els malvatz fai bons
e-l bo-n son melhor
e met om en via de ben far tot dia.

(L’amor no és cap pecat
Sino virtud que torna bons els malvats,
I millora els bons fent-los millors
Posant els homes en el camí
De fer el bé per sempre més.)

Guilhem de Montanhagol

A continuació, ampliarem el significat del ritu del Consolament, així com també d'altres com el Melhorament, el Service o Aparelhament i l'Endura.
CONSOLAMENT.
Sagrament d'alliberació del mal, és el baptisme espiritual de Jesuscrist, i desenvolupa un triple paper: evidentment el baptisme, però també l'ordenació i l’extremunció.
Suposava consagració i compromís. El futur cristià rebia en primer lloc la Pregària dominical, és a dir, la facultat de dirigir-se a Déu en primera persona, reconegut com un dels seus fills, demanant-li que l'alliberés del mal. Seguidament la seva renúncia al món maligne, era sacralitzada per la imposició de mans dels Bons Homes, que cridaven damunt d'ell l'Esperit Sant. Un cop batejat, el postulant ja era cristià. Bon cristià, la Inquisició dirà "perfecte" o "perfecta", en el sentit d'heretge acabat (perfectus= acabat, conclòs, complet.).
En el moment de realitzar aquesta cerimònia, pronunciaven una sèrie de vots d'essència monàstica: primerament, el de viure a partir d'aquell moment en comunitat (o almenys amb un "socius", un company o una companya), també el de recitar pregàries rituals a les hores indicades, de dia i de nit, i en les ocasions concretes, i finalment també el d'una doble ascesi, la dels vots d'abstinència i continència (vida de castedat absoluta i a part dels períodes de quaresma i de dejuni ritual de pa i aigua, s'abstenia definitivament de qualsevol aliment d'origen animal, -llevat de la carn de peix-).
El perfecte o la perfecta, es comprometen a no cometre cap més dels pecats que l'Evangeli oposa a la llei de vida del Crist, ja que la mínima falta era un pecat irreparable, i el mínim mal era el mal tot sencer, de manera que els cristians batejats amb l'Esperit (consolament)a, concentraven tota la seva atenció a no posar en perill el sagrament salvador que els havia alliberat del mal.
La mort en estat de perfecció, la mort "consolat", constituïa en el sentit propi, la bona fi vers la qual l'ànima encarnada tendia amb tota la seva voluntat de bé.
MELHORAMENT. (la millora)
Quan un creient càtar trobava uns perfectes, els saludava d'una forma ben particular: practicant "el melhorament", acte que el tornava millor, és a dir, el feia progressar en el camí cap al bé. S'inclinava tres vegades, profundament davant d'ells, i els demanava cada vegada:
"Bon Cristià (o Bona Dama), la benedicció de Déu i la vostra".
La tercera vegada afegia:
"Senyor (o Bon Cristià o Bona Dama), pregueu Déu pel pecador que jo sóc, que em dugui a una bona fi".

SERVICE O APARELHAMENT.
És la pràctica d'un tipus de penitència pública i col·lectiva, en un acte de penediment de les faltes - necessàriament molt lleus-, de les quals s'acusa una comunitat càtara o el seu propi ancià, davant d'un membre de la jerarquia de l’Església.
ENDURA.
Alguns creients càtars, davant l'angoixa de veure la seva Església sota el pes de la persecució, i obsessionats per la bona "fi" i per la salvació, tendien a assimilar la mort en les mans d'un perfecte, a un baptisme en l'Església del Crist.
Va ser d'aquesta manera que es van multiplicar, a finals del segle XIII i principis del segle XIV, les pràctiques que haurien pogut ser l'origen de la llegenda, d'aquest suïcidi ritual mitjançant una vaga de fam.




El 1209, a conseqüència d’una disputa entre el Comte de Tolosa i el llegat del Papa que acabà amb la mort d’aquest, en estranyes circumstàncies, el Papa convocà la Croada dirigida pel seu llegat Arnau Aymeric i per Simó de Montfort, un noble vassall del Rei d’Anglaterra que havia participat a la IV Croada a Terra Santa. Amb bones dots d’estrateg i al cap davant d’un exèrcit d’entre 20.000 i 30.000 homes, inicià la croada amb la destrucció de Beziers, on foren mortes més de 20.000 persones, tota la població de la ciutat, també a Tolosa i novament a Lavours, on els croats cremaren a més de 400 perfectes i creients. Avui sabem que la frase: “Mateu-los a tots que Déu ja distingirà els qui li han estat fidels” no va ser pronunciada pel Llegat Aymeric, però il·lustra prou clarament les intencions dels croats.


Al llarg d’aquests anys terribles Esclermonda de Foix, malgrat els perills evidents no cessà en la seva pràctica de perfecta, vers el 1212 estava a la Casa fortificada de Dun, tenint cura de la iniciació de les novícies. Entre el 1214 i el 1218 el Castell i tot el Comtat de Foix van caure a les mans de Simó de Montfort, no per això s’aturà la tasca d’Esclermonda que aconseguí burlar en tot moment els seus perseguidors.
El mateix Comte de Foix que acudí davant del Papa per aconseguir que li tornessin els seu feu, va difondre el rumor de que la seva germana havia mort el 1215, però pel que sembla només pretenia afluixar la pressió damunt d’Esclarmonda, perquè segons la tradició Occitana ella continuava viatjant pel país promovent la lluita i la resistència arreu. Al llarg de més de 30 anys, va viure amagada –de vegades en coves- i perseguida de prop pels representants del Papa i els caçadors de recompenses.
A l’edat de 78 anys el 1232, va assistir a la boda de la nova Comtessa de Foix Ermengarde de Narbonna, però tornaria a desaparèixer.
Ningú sap quan i on va morir Esclermonda de Foix, és diu que morí en una de les coves en que va haver d’amagar-se al llarg de tots aquells anys i que són tant abundants en aquella regió... d’altres diuen que va ser a Montsegur en el moment de la seva caiguda el 1244 i que la matinada de la rendició del castell la seva anima pujà cap el cel en la forma d’una coloma blanca... sigui com sigui la seva presència continuà ben viva a tota Occitània al llarg de tots aquests segles.



Els càtars del principat

M’era absolutament impossible acabar aquest petit treball sobre l’Església dels Bons Cristians, sense fer, ni que sigui superficial i anecdòticament, una breu referència a l’existència d’aquest moviment a Catalunya.
Cal tenir en compte que en el temps dels càtars el Rosselló, estava plenament integrat al comtat de Barcelona i a la Corona d'Aragó. Destacarem també que les relacions entri Occitània i Catalunya eren de caire familiar, cultural i polític, i fins a alguns historiadors han arribat a assegurar que les croades contra els càtars van ser instigades pel rei de França amb l'ajuda del Papa, per la por que el rei temia a una eventual unió entre occitans i catalans que hagués donat com resultat una superpotència econòmica, social i política, cosa contraria als interessos de França i de l'església catòlica.
L'estudiós del catarisme a Catalunya Jordi Ventura, manté que aquest moviment religiós va ser tan important a Catalunya que fins va haver un bisbat càtar en la Vall de Llauren. En canvi Jesús Mestre diu que això és poc probable, i que a part dels bisbats de sant Fèlix, el de Albí, el de Tolosa, el de Carcassonne, només es podria afegir el de Agen, per la seva proximitat i la seva concentració de càtars, pel qual aquest bisbat podia ser confós a través del temps pel de la Vall de Llauren. El que si sembla del tot cert, ja que està documentat és que en el concili càtar de Pieusse (1216), es decideix que Catalunya deixa de ser considerada com una dependència del bisbe de Tolosa, i se li concedeix al diaca Pere Cortona. El que si es cert amb tota seguretat és que a Catalunya el catarisme va existir i va perdurar durant molts anys, però no amb la intensitat de Occitània.


Un clar exemple és Arnau el vescomte de Castellbò i la seva família, com a mínim així ho argumenta la inquisició a Catalunya dirigida per Ramon de Penyafort i el beneplàcit del rei Jaume I. Els cossos d'Arnau i de la seva filla Ermessenda de Castellbò (esposa de Roger Bernat II de Foix) van ser exhumats per a cremar-los i deixar que les seves cendres se les hi dugués el vent, sota les ordres de la inquisidor Fra Pere de la Cadireta, però el poble de Castellbò, indignats amb els fets van arremetre amb pedres contra ell fins a deixar-lo mort a pocs passos de la vila, segons ens ho fa saber Esteve Albert en el seu poema dramàtic sobre Arnau de Castellbò. La inquisició "demostra" que Ermesenda pertanyia a la disciplina dels "Bons Homes" pel fet que ja en la seva casa es respira un cert ambient heretge però no podem deixar de banda que va ser la dona de Ramon Bernat de Foix i que va viure precisament en Foix. Ermesenda va rebre el Consolamentum en el seu llit de mort.
Tot sembla que la càtara de la família era però, la comtessa de Foix, que va viure amb la tia del seu marit, la gran Esclermonda de Foix, perfecta i cap d'una casa a Pàmies, aquesta i la mare de Ramon Roger podien haver estat unes bones conductores del catarisme cap a Ermessenda.
Tornant altra vegada a Castellbò, direm per a demostrar la heretgia del vescomte Arnau que estava emparentat amb altres simpatitzants càtars de l'altre costat dels Pirineus, en el Llenguadoc: La família Niort, estava emparentada amb la família de Castellbò per les noces de la germana d'Arnau amb Ramon de Niort. La mare dels Niort, també de nom Esclarmonda, que és reconeguda pel papa com herètica convençuda. Arnau per tant tenia filla i germana càtares el que no podem saber és si van abraçar la religió dels seus marits, o per contra, es van emparentar amb aquestes famílies per que les noies eren de la mateixa convicció religiosa. En les declaracions inquisitorials si que es diu que en Castellbò se celebraven ritus càtars; Andreu Bretós de Berga ens diu que va veure al Diaca Guillem Clergue i als seus socis predicant davant d'Arnau i d'altres cavallers. Hi ha testimonis de la presència d'Arnau a Mirepoix, i no falten les afirmacions dels qui diuen que en Castellbò havia un diaca titular. Si Arnau era, o no, perfecte, no es coneix, però el que si és cert és que en la zona de Castellbò havia moguda càtara.



Altre emplaçament càtar ho tenim a la cadena del Cadí, amb centre a Josa. La família dels Josa tenien estrets tractes amb l'església dels càtars; Ramon de Josa rebia delegacions d'heretges del nord, i va haver de respondre d'aquests fets diverses vegades davant de la inquisició catalana. Però sempre va sortir del pas amb promeses que no tornaria a passar més. El seu fill Guillem Ramon de Josa va seguir els passos del seu pare i va adoptar la mateixa tècnica de disculpa, i es va comportar com amic dels Bons Homes, o potser fins a tot com creient. Però es repeteix altra vegada la història d'Arnau, i la inquisició va ordenar l'exhumació de Ramon i la posterior crema en una pira. Guillem Ramon i la seva mare Timbors, van rebre la reconciliació i el rei no va confiscar les terres.
No es coneixen més personalitats de l'època que fossin càtars, això és degut al fet que el catarisme català mai va arribar a ser tan important com el de Occitània, sembla que a Catalunya aquesta disciplina religiosa va arribar de rebot des del nord dels Pirineus, i no tenim suficients dades per a saber la implantació real en el poble.
Les terres del Rosselló i de la Cerdanya lligades al comtat de Barcelona, per la seva proximitat al Llenguadoc tenien més possibilitats d'estar tocades pel catarisme, a causa de la mateixa proximitat geogràfica, als llaços familiars, militars i comercials d'aquestes terres amb el Llenguadoc.
Les personalitats directament implicades en el catarisme serien: Guillem de Niort, Veguer de la Cerdanya, condemnat a presó perpètua per heretge; Pere de Fenollet que havia perdut les seves terres en Occitània per fidelitat a l'església càtara; Robert de Castell-Rosselló, que va ser reconciliat.
La fugida cap a terres catalanes
Després de la derrota del catarisme en Occitània, els càtars que van aconseguir fugir, ho van fer principalment cap a Itàlia i Catalunya. En l'any 1256, el inquisidor Pere de Tènes i el bisbe d'Urgell, amb un exèrcit entren per Puigcerdà i Berga en terres dels Josa, on el seu senyor és favorable als càtars, nombrosos en la regió, i en condicions d'oferir refugi segur als missioners perseguits.
El comte de Foix havia autoritzat l'establiment dels càtars, en les seves terres d'Andorra, on va florir una prospera artesania tèxtil, que es va mantenir fins al segle XIX, se suposa que els càtars arribats en gran nombre a aquestes terres van mantenir la producció tèxtil fins al segle passat.
Mentre a Occitània la dura repressió havia arruïnat les ciutats, a Catalunya, gràcies a les argúcies del rei Jaume I i el seu conseller Raimon de Penyafort escapen a la destrucció, sinó al contrari fan de les terres catalanes unes terres més prosperes. Pere Authié, un molt fidel de la doctrina càtara, aconsegueix crear un grup de càtars en la Cerdanya. AL final va caure en mans de la inquisició, i va ser cremat, però el seu grup va aconseguir escapar a Catalunya, amb un vell càtar denominat Guillaume Bélibaste, que havia escapat de les presons de Carcassonne, que va representar la ultima església càtara de Occitània. Aquest home va viure en diferents pobles de Catalunya, alternant el seu treball de teixidor amb la de pastor. Va viure a Flix, Lleida (1313), Tortosa i en les muntanyes de Morella (1315), d'on només sortia per a presidir les reunions de creients que venien de totes parts de Catalunya, i que es trobaven a Sant Mateu.
La Inquisició va enviar un espia a Catalunya per a descobrir els grups de càtars que operaven en aquestes terres. Aquest espia era Arnau Sicre, membre d'una família càtara, a la qual li havien confiscat els seus bens. La mare d'aquest espia va ser cremada en la foguera acusada de heretgia, i el que Arnau volia aconseguir era el retorn de les seves possessions a la seva família. El 1218, i per casualitat, va topar amb la comunitat càtara de Sant Mateu, en la qual s'infiltrà, i amb l'excusa d'administrar el consolamentum a una moribunda, va arrencar de les terres catalanes a Bélibaste, que denunciat per Arnau, va ser empresonat i cremat a Villerouge-Termenès. La comunitat es va dissoldre donant-se a la fugida alguns i uns altres van ser condemnats a cadena perpètua.
Els càtars de Solsona:

La imatge de la Mare de Déu del Claustre és reconeguda pels experts en Art Romànic com la més ben treballada de totes les escultures conegudes.


Representa una reina asseguda portant el seu Infant a la falda. Quan s'esguarda de perfil l'escultura que avui veiem tan ennegrida, el gran relleu dels genolls de la Mare desapareix i es veu d'un gruix gairebé regular de dalt a baix. Fou esculpida l'any 1163 pel mestre Gilabert, quan era al servei de l'església de La Daurade de Tolosa, la gran capital del sud de França on hi ha encara altres imatges vestides i pentinades amb el seu tan meticulós art escultòric. Aquella església, actualment sense claustres i reconstruïda en estil neoclàssic, hi segueixen venerant una marededéu amb l'Infant, i ambdós també estan vestits i coronats. Es diu: Notre-Dame-la-Noire. Amb ella recorden la imatge més antiga perduda l'any 1240, sent evident que es tracta de la nostra, ja ben solsonina, també coneguda entre nosaltres com la “Verge de les Trenes”.
Primer l’escultura fou venerada dins d'una fornícula, essent la part central d'una escena entre els dotze apòstols. Posteriorment fou arrencada de la paret de les claustres de La Daurade i transportada fins al castell de Montsegur (Llenguadoc). Allí, però, abans que el gairebé l'aeri castell fos conquerit pels creuats - exactament la nit abans- la imatge fou poguda salvar per quatre càtars, dels quals només la persona d'una dona, excepcionalment agosarada i devota, ha resistit els esforços dels historiadors per tal d'assolir identificar el misteriós quart personatge.
A l'Edat Mitjana, els pacifistes càtars patiren l'oposició clerical dels catòlics perquè havien desitjat ser una Església menys rica. En defensar-ho, els càtars, ensems amb els nobles que els feien costat, foren foragitats de la vila de Tolosa pels soldats d'arreu d'Europa tots beneits pel Papa. Posteriorment foren perseguits per la inquisició dominicana que, en atrapar-los, els cremà a centenars en fogueres. Aquelles nou creuades successives van durar més de 60 anys. Tan llargues guerres d'extermini foren beneïdes malgrat fer-se contra gent batejada, assolint esborrar a sang-i-foc la cultura més avançada del període medieval, donant a França la molt cobejada sortida a la mar Mediterrània, en annexionar-se il·legalment aquella banda nord dels Països Catalans. La crueltat de la persecució obligà als càtars -uns purs fidels de l'Amor de Jesucrist que desitjaven l'austeritat de l’església de les catacumbes”-, a endur-se'n l’únic símbol que tenien, i que al cap i a la fi arreu del món és: Una mare amb el seu fill. Sense dogmes, llur missió a la vida era de redimir la natura. Transformarien el món sencer a fi d'espiritualitzar-lo. No veneraven la creu, tal com feien els catòlics, malgrat associar-se'ls posteriorment a la Creu de les Dotze Perles del comtat de Tolosa. Ells, però, saturats de les universals idees sofistes, podien pensar que eren veritables guardians de l'esperit de la Creu. Naturalment que creien en Déu; o si voleu podeu dir-li l'Inefable, omnipresent arreu del cosmos, perquè Ell encara parla més a la ment de cadascun de nosaltres, que no pas qualsevulla persona que arreu del món li pugi resar. Això per a mi és un fet, com ho és que: tota influença útil prové sempre del centre per anar al cercle, i no pas a l'inrevés. Qui no ho cregui així, que ho demostri. Per això diuen que, reconèixer la Llum del Centre és el triomf de l'esperit humà.
La nostra estimadíssima Mare de Déu del Claustre, una imatge de la Verge bruna que pesa uns 85 quilos, malgrat trencar-se passà a ser venerada en el seu pelegrinatge pel sud dels Pirineus, primer en la cova de Betlem (Ussat-les-Bains) on encara hi ha un espai pentagonal excavat a la paret, i dins s'hi esculpí la seva cara ovalada amb corona i trenes. D'aleshores hi ha vora dels peus dos forats lateralment disposats per a introduir-hi els ferros que li servien de trípode quan era el centre ritual de cerimònies càtars a la llum de les fogueres, a quines flames es veia bé que es suïcidessin aparellats. Deixant a banda llur fatalisme, que els hauria portat a fracassar sense cap "ajut", retien un molt particular culte a la fèmina sagrada (car també els motivava, fins el punt d'inventar les Corts d'Amor). Són dos dels molts aspectes on rauen llur principals errades, malgrat que és científicament provat que el culte a la Gran Mare va prevaler des del 30000 fins el 2000 a.C.


A Solsona l'any 1244 s'hi van reunir gairebé secretament (per a confabular-se) molts nobles catalans emparentats o amics del comte Roger IV de Foix-Castellbò, fautor dels càtars com els seus avantpassats, que sempre es defensaren militarment del bisbe de la Seu d'Urgell (qui certament aleshores passà a exercir des de Solsona). Per altra banda, l'empresa de salvaguardar la imatge d'en Gilabert fou a la vegada religiosa i patriòtica, pel fet que el rei Pere II de Catalunya havia mort en lluitar a Muret contra els creuats (1213). Són uns fets que no poden obviar-se, i vaig necessitar dos gruixuts volums dactilografiats per a exposar la meva recerca (encara inèdita) resseguint ben acuradament els tals esdeveniments. (L'esborrany és dipositat des de fa molts anys a l'Arxiu Històric Comarcal, ubicat a Solsona al darrer pis del Consell Comarcal del Solsonès).
La imatge, un cop a Solsona, va gaudir de la més gran protecció de nobles pro càtars confabulats, perquè tota la ciutat n'era llur refugi, tal com consta als: "Documents en Vulgar dels segles XI, XII i XIII de la Seu d'Urgell". Exactament a la línia 77 consta Solsona "niu de càtars". És el pergamí número XV, el qual a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona vaig adonar-me que s'inclou al llibre: BIBLIOGRAFIA FILOLÒGICA DE LA LLENGUA CATALANA, (Ed. 1913). A la p. 242 (i a la nota nº 50 de la p. 260) consta que Rubert de Solsona féu costat al bastard de malnom Lupus de Foix (el seu cognom veritable fou B. d'Orsans), i R. De Sabartés l'any 1246.
L'esmentat Lupus de Foix, que era germanastre d'Esclarmonda de Foix, i el gran heroi de la resistència contra els creuats, també se'l troba signant un acord amb els nobles solsonins. Val a dir que posteriorment a Solsona feren més confabulacions si bé ben encobertament, mercès al la nissaga dels Cap-de-Porc de Solsona. (Hi consta també un membre d'aquesta nissaga entre els darrers defensors del castell de Montsegur). Els càtars i llurs fautors, just un mes després de retre's els defensors de Montsegur l'any 1244, van acordar fer una estranya treva amb el Bisbe d'Urgell. Els representava el comte de Foix, Roger IV, també vescomte de Castellbò, signant Bernat d'Alió ensems amb Ramon de Josa (p. 168 de l'original esmentat). És més interessant el fet que el bastard Lupus de Foix, germanastre d'Esclarmonda i cap de la resistència càtar, es presenta allí com un substitut dels fiadors, per si un cas fallés qualque garant. Per altra banda, també l'investigador Lladonosa, a la seva Historia de Lérida (Vol. I, p. 355), informà que el catarisme es popularitzà en el decurs dels segles XI-XII entre Andorra i Berga, arribant fins a la comarca del Solsonès (potser sigui l'explicació del perquè la comarca de 1001 km2. té un semblant nombre de masies disperses?).
La veneració de la imatge (que els càtars li deien "Mani") va reeixir a Solsona molt aviat pel fet d'atribuir-li el gran miracle de salvar un infant caigut al pou, però sobretot mercès l'esforç particular de la mitificada dama N'Esclarmonda d'Alió -aleshores ja vídua de Bernat de Son, quina branca de descendents catalans fou estudiada Mn. A. Bach. El castell de N'Esclarmonda d'Alió (Llo de Cerdanya, a 7 km. d'on neix el riu Segre). Ella fou la noble -i aleshores jove- proveïdora secreta de l'avituallament als càtars resistents a Montsegur durant el molt llarg setge. Ella tenia el valor i l'organització per a garantir que arribés llur símbol de l'Amor a Solsona per tal de ser amagat al pou entorn del qual s'havia consolidat el prestigiós temple de Santa Maria. Tant ella com la seva família Foix-Castellbò restaren compromesos a posar en bones mans les fortunes que el s'hi confiaren els correligionaris i nobles occitans empresonats o morts. Solsona s'esdevingué molt i molt rica!.
Amb tants diners, no van tardar massa a retornar-li a la imatge ultrapirinenca la més digna veneració religiosa possible. Esclarmonda d'Alió, fugitiva, fou protegida pel vell comte de Bagà (vidu d'un altra senyora homònima). Esclarmonda d'Alió passà aleshores a senyorejar a Pinós del Solsonès, si bé ben segur que residiria a Solsona. No podia pas viure lluny del símbol de l'Amor veritable; ...tant li feia que fos venerat pels uns com pels altres! El sol surt tant pels bons com pels dolents, devia de pensar la tan mitificada Gran Esclarmonda. Ella, a més a més que ser recordada tradicionalment com una coloma que alçà el vol des de Montsegur al darrer moment, penso que, malgrat la imatge de la nostra Patrona tingui una coloma gràficament perfilada al mig del front (el nas li fa de cua), a Dona Esclarmonda de Foix li escauria millor el símbol de l'abella (que també ho és del Nord de Egipte, perquè treballa en fer la mel sense importar-li qui se la menjarà.
Els estudiosos del catarisme van demostrar que quatre càtars van treure secretament quelcom de Montsegur la darrera nit abans de retre's als creuats. Es estrany, pel fet que dies abans els càtars ja havien llevat llurs tresors materials carregats en albardes a l'esquena dels ases, per la qual cosa sospiten que podria haver estat llevat del castell de Montsegur nogensmenys que el Sant Grial, la relíquia medieval que inspirà cents de “llibres de cavalleria” a l'Edat Mitjana, i actualment més encara!. Els antics herois no cercaren llur transcendència -que és l'elevació des de la condició humana a la vida eterna en el si de les forces divines-, sinó tan sols generalitzar una qualitat il·luminadora.
Amb tan bons padrins, demostradorament fautors dels càtars del Llenguadoc que arribaven a milers al Solsonès, (camí de Siurana de Prades, tant o més acinglerat que Montsegur) la ennegrida nova imatge de la Mare de Déu del Claustre ben aviat substituí la que fou titular -també sedent- del temple de Santa Maria, la qual devia ser com totes les desatxurades talles de fusta pròpies d'aquells temps en aquesta banda dels Pirineus.
El vescomte Arnau de Castellbò, aliat amb el de Foix, des d'abans d'emparentar-se familiarment ja lluitaven a la defensiva plegats contra el bisbe de la Seu d'Urgell, que els perseguia per ajudar al transvasament dels fugitius càtars via Tírvia i Alins de la Vall Ferrera, (Pallars S.), atès que (pesi a qui pesi), el bisbe de la Seu d'Urgell, fins i tot des de la seva residència de Solsona, dominava les ribes dels riu Valira i Segre. Des de que els nobles perseguits reaccionaren, al bisbe no li fou pas possible de viure a la seva perillosa Seu, i passà a residir a Solsona, on tenia el castell d'Olius i també un palau a Sanaüja.




El 1911 un comitè d’artistes, escriptors i intel·lectuals de la regió, va iniciar una campanya per recollir fons per tal d’erigir una escultura d’Esclermonda en els murs del Castell de Foix, l’Església catòlica que no ha oblidat “La Guineu de Foix” si oposà amb totes les seves forces, aconseguint aturar el projecte.
Fins i tot, en els nostres dies –l’any 2006- s’ha tornat a replantejar el tema, doncs resulta evident que si hi ha algú que és mereix un monument per a recordar els càtars, a Foix o a qualsevol altre lloc d’Occitània, aquesta és la Gran Esclermonda de Foix, un dels més grans símbols de l’accés de la dona Occitana a la igualtat entre les persones, i com no, model i inspiració de la lluita contra la tirania i l’opressió.


“Los valientes caballeros occitanos, los puros cátaros y los místicos trovadores ... murieron. Pero a través de los siglos rezó una leyenda entre los viejos pastores y campesinos pirenaicos del camino de los cátaros, y ésta cuenta que todos los puros perecieron entre las llamas ... a excepción de Esclarmonde. "Esclarmonde no ha muerto. Continúa viviendo en el Paraíso terrenal."La figura de Esclarmonde de Foix pertenece a la historia, la poesía y la leyenda. Era la señora feudal del castillo de Montségur y la guardiana del grial.Esclarmonde se metamorforseó en una paloma, emblema del Dios-Espíritu, continúa rezando la leyenda de los pastores”.

Com sempre espero que us sigui útil.