L' IDEAL CAVALLERESC

Orígens de la Cavalleria

En principi la Cavalleria està lligada a la història dels guerrers a cavall, particularment en la França de finals del segle X, quan els cavallers es converteixen en el cos militar més important, enfront de la infanteria comuna, i en figura de creixent poder polític. El mer exercici del poder pels cavallers va ser possible perquè solament ells posseïen el necessari entrenament militar, la suficient riquesa i el propi cavall per a poder desenvolupar la seva forma típica de combat.
La diferenciació social basada inicialment en l'habilitat i destresa dels propis cavallers va desembocar en un sentit de classe cavalleresca orgullosa de la seva conducta i valors marcials i desdenyosa cap a altres segments no armats de la societat, els clergues i els camperols. Els cavallers van néixer de la necessitat, entre els nobles i l'Església, de defensar els dominis contra els enemics o contra els pillatges i rapinyes de camins. D'aquesta forma, la Cavalleria va ser un exèrcit coercitiu.
Els cavallers o milites, utilitzant el vocable llatí amb el qual eren denominats, defensaven els interessos d'aquells de qui depenien, és a dir, dels senyors que els mantenien. Els cavallers eren encarregats de cobrar les càrregues que aquells senyors imposaven als camperols. Així com en els cavallers predominava en els seus orígens l'esperit guerrer, ja des dels primers relats artúrics es dóna major èmfasi al valor militar, als fets de guerra i a les descripcions de les batalles.

L'Església es va oposar al poder d'aquests milites, doncs els dominis eclesiàstics tenien també que satisfer aquests pagaments, encara que posteriorment, va desviar l'apetit de combat dels milites cap a objectius més acords amb l'esperit cristià: la lluita contra les injustícies i la lluita contra els infidels. D'aquesta forma, a poc a poc l'Església va acceptar l'ús de la violència fins a tal punt que de l'Església van sortir cèlebres narradors artúrics, com és el cas de Robert de Boron, a la fi del segle XII, i la mateixa Església va proclamar la Primera Croada contra els enemics de la fe cristiana.
Dintre d'aquesta estructura feudal, els cavallers mantenien un feu que un senyor els havia concedit, a canvi de retre-li homenatge i prestar-li servei amb les armes. Al seu torn aquest senyor podia ser vassall d'altre senyor més poderós, o el cavaller ser servit per altres cavallers d'inferior rang. Amb el pas del temps eren molts els milites, de vegades de baixa extracció social, que volien convertir-se en cavallers, pel que es va imposar una prova selectiva, que va acabar per prendre la forma d'un ritu d'iniciació, beneït per l'Església, anomenat recolzament o palmellada.
Com el seu nom indica, el ritu consistia en el cop solemne dau al principiant pel seu padrí o cavaller que li havia instruït i li introduïa en la Cavalleria. El prestigi que va adquirir la citada cerimònia i el caràcter sagrat que li va conferir l'Església, va provocar que molts nobles de naixença es fessin armar cavallers.
Amb el temps, cap al segle XIII, Noblesa i Cavalleria van acabar confonent-se, encara que en general els nobles eren els responsables de mantenir la pau a causa de la seva assumpció d'autoritat real, i de vegades a un especial carisma basat en la seva descendència d'herois o sants, mentre que els cavallers eren els seus auxiliars, sense un llinatge distingit i amb poca o cap terra.
La Cavalleria no va ser només una disfressa o una mera norma de conducta per a un petit grup social, sinó que va suposar una gran transformació medieval l'eco de la qual ha ressonat múltiples vegades en la Història Universal. Reflex d'això va ser l’anomenada literatura cavalleresca que va enaltir la figura d'un cavaller ideal com veiem en el llibre de Lancelot del Llac, pertanyent al cicle de la “Vulgata”: “AL principi, no havia home per naixement millor que els altres, doncs tots descendien d'un mateix pare i mare. Però quan l'enveja i la cobdícia es van apoderar del món i el poder es va imposar sobre el dret, certs homes van ser assenyalats com garants i defensors dels pobres i els humils.”

En definitiva, l'auge de la Cavalleria va tenir lloc a França cap als segles XII o XIII, en la mateixa època que els relats artúrics, però es va desenvolupar i va prendre forma en un context europeu. En els primers relats, en el Cantar de Roldán, per exemple, la Cavalleria o Cavallerositat s'identifica amb l'acció valerosa en el camp de batalla. No obstant això, a partir del segle XII aquesta s'entén com un codi social, moral i religiós de conducta cavalleresca, posant l'accent en les virtuts de coratge, honor i servei.
Les opinions abocades per diferents especialistes com Dujols i d’altres són discutibles en més d'un punt però substancialment correctes i sens dubte bé documentades. Inevitablement es conclou que l'autèntica Cavalleria és iniciàtica i transcendeix per tant en molt la religiositat exotèrica en qualsevol forma que aquesta última adopti.
La història solament ha contemplat la cavalleria com una ordre militar destinada a lliurar combats, demostrant no haver comprès més que la seva forma exterior, això és, el cos físic de la institució.
En realitat, la Cavalleria era una organització molt completa basada en el ternari que comprenia cos, ànima i esperit. L'esperit estava constituït per un areòpag d'alts iniciats, sacerdots-filòsofs hereus de la Saviesa i de la Ciència egípcia dels Mags, de Pitàgores, Plató i els Druides cèltics. Conservaven en el seu col·legi les tradicions mistèriques de l'antiguitat i imprimien moviment a l'organisme per mitjà dels trobadors.

Aquests, bards, menestrals, joglars, constituïen el cos mig que servia de llaç entre els dos extrems. Rebien de l'alt la doctrina i la transmetien cap a baix, per mitjà de poemes i cançons al·legòriques, el sentit íntim de les quals escapava freqüentment a l'auditori compost per gent coberta de ferro, matèria rude, grollera, defensora del dogma, que prenia al peu de la lletra les belles històries dels poetes i extreia les virtuts i l'heroisme indispensable per a l'acció secular que havien de realitzar els guerrers de la corporació.
No es perdi de vista que en el segle XI l'Església experimentava grans dificultats per a contenir el bandidatge dels temps feudals. Europa era un lloc immens i poc segur. La invasió dels bàrbars havia alterat profundament els seus costums. L'autoritat eclesiàstica imposava als poderosos barons la "Treva de Déu", però havia de donar la part a aquests lleons desencadenats, permetent que durant tres dies de la setmana poguessin exercir els seus nobles rapinyes. La massa no estava, per altra banda, penetrada pel fermento teològic de Roma i conservava els costums, usos i creences pròpies del paganisme.
Jesuscrist no era més que un déu entre uns altres, superior sens dubte als déus de l'Olimp als quals havia vençut i destronat, però incomprès pels adeptes de la nova fe.
La Cavalleria era, una prolongació de les ordres eqüestres gregues i llatines. Tot delata, d'altra banda, orígens estrangers a la religió que s'estenia progressivament sobre el país. El present no està fet més que del passat, de la mateixa forma que l'avenir es compon del passat i del present. No es crea un món només amb una vareta màgica. Les coses evolucionen lentament i se succeeixen per filiació. Després, amb el córrer dels segles, canvien de rostre.

A més, la cavalleria occidental medieval té el seu equivalent en la cavalleria sufí, la iniciació guerrera està estretament relacionada amb la iniciació en els oficis i la iniciació espiritual. La tradició de la cavalleria sufí es coneix amb el vocable àrab de Futuwah, segons el Dr. Javad Nurbakhsh , aquesta es fundava sobre els valors de la generositat (Morowat), la dedicació absoluta als altres (Isar), el sacrifici (Fada Kari), l'auxiliar als oprimits i desemparats, la compassió cap a les criatures, el mantenir la paraula donada i , finalment, la humilitat. A més estaven compromesos amb un codi ètic (Adab) i uns costums de cavalleria.
Els orígens de la Futuwah sembla que es remunten fins a l'Iran pre islàmic, és a dir, al zoroastrisme. Encara que com després veurem també va tenir un fort assentament en el món turc. En el sufisme aquest concepte transmet la idea i el sentiment de la noblesa en el comportament. Hi ha un Hadiz on el Profeta diu: "He estat enviat per a perfeccionar la noblesa del comportament" i altre referit per Sulami : ..l’Arcàngel Gabriel va venir a buscar al Profeta i li va dir: Oh, Mahoma, t'he portat l'excel·lència del comportament.., consisteix en que perdonis al que ha estat injust amb tu; que donis al que et nega , que visitis al que s'ha desviat de tu; que t'apartis del que dóna proves d'incomprensió cap a tu, i que practiquis el bé amb el que actua amb tu pel mal."
Qualsevol via de realització espiritual inclou la preparació i la purificació de la "matèria" receptora sobre la qual es pretén exercir una influència espiritual. El descens de l'esperit diví requereix d'un ànima purificada. Aquesta és la finalitat de l'excel·lència del comportament i de la noblesa del cavaller. Aquesta purificació de l'ésser és el segell de l’"Home Perfecte", en el sufisme aquesta noblesa condueix a l'obertura del "cor" espiritual, segons el gran mestre sufí Rumí "El cor físic posseeix un ànima immaterial (yân-i-ûâî ) que, quan està purificat i il·luminat per l'amor, produeix un altre cor, és a dir, l'òrgan espiritual que percep l'invisible. El suwaydâ és el lloc de la revelació mística i del coneixement diví (´ilm-é-î ) Déu ha dipositat en aquest cofre la joia que ningú més en l'univers pot contenir" (Matnawi, I, 1016).
Històricament ens hem de remuntar fins al califa abasida AL Nasir li Din Allah (m.620/1233) per a trobar l'origen més significatiu de l'establiment d'una filiació iniciàtica de la Futuwah. Aquest califa rep la investidura de mans d'un dels grans representants de Bagdad: AL Shayj ´Abd al Yabbar i recorre al cèlebre sufí Omar Suhrawardi perquè constitueixi socialment la cavalleria, escrivint els tractats sobre la Futuwah, al mateix temps que organitza la institució iniciàtica. Aquest fet ens recorda el paper de San Bernardo pel que fa a l'Ordre del Temple.
La Futuwah pretenia ser un instrument d'educació i d'iniciació espiritual; en el plànol temporal i en l'espiritual, era un mitjà de mobilitzar als diferents mitjans socials cap als valors espirituals de l'Islam. El Califa AL Nasir va voler estendre la iniciació més enllà dels limitis del seu Imperi iniciant al sobirà Saldyukid de Anatolia, Kayka´us. A petició del Nasir la seu últim descendent Kayqubad també va ser iniciat per Suhrawardi.

Aquest llinatge cavalleresc i aristocràtic de Futuwah va sobreviure durant algun temps a Egipte sota els Mamelucs para acabar desapareixent. La tradició de la cavalleria espiritual la tornem a trobar en un dels cossos d'infanteria de monjos-soldats més coneguts del món àrab, els geníssers. Organitzats en una època en la qual tota Europa prevalia el reclutament feudal. La creació d'aquest cos es deu al Sultà otomà Murat I (1359-1389), encara que la figura espiritual que la va inspirar va ser el sant Haxi Bektach Veli, tornem a trobar aquí els colors blanc i vermell utilitzats pel temple i els assacis –més coneguts com l’Ordre dels Assassins-, utilitzaven el vestit blanc i un bonet vermell, ser genísser exigia l'obediència absoluta a les ordres dels caps i oficials; la unió perfecta entre tots els membres del cos; acceptació alegre d'una vida senzilla i adusta, entrenament militar; acatament de les normes de l'ordre religiosa dels "bektachís". A més no podien casar-se, portar barba, viure fora de les seves casernes, exercir cap ofici, beure vi, ni practicar jocs d'atzar. Segons Ahmet Cevat Bey practicaven un misticisme encès: " Som creients (…), oferim la nostra vida per aquesta creença (…), estem embriagats de tota l'eternitat (…), oferim la nostra vida per aquesta creença (…), estem embriagats en la llum divina (…), em format, en aquest món, una legió sempre en èxtasi davant la grandesa de Déu".
Com veurem més endavant en parlar de l’ideari cavalleresc en l’Occident cristià, són moltes les similituds entre aquesta Futuwah i l’Ordre de la Cavalleria, no ens han d’estranyar les relacions més que cordials entre els templers i els seus equivalents musulmans: Drusos i Assassins.

I és que en realitat la cavalleria medieval, tot i desenvolupar-se en l’Edat Mitjana, sota el mantell de l’Església Catòlica, enfonsa els seus arrels molt més enllà, molt abans. Segons Julius Evola: La cavalleria, tenint per ideal a l'heroi abans que al sant i al vencedor abans que al màrtir; per a qui tots els valors es resumien en la fidelitat i l'honor, més que en la caritat i l'amor; veient en la deixadesa i la vergonya mals pitjors que el "pecat": poc inclinat a no resistir al mal i a retornar bé per mal, sinó, més aviat, habituada a castigar la injustícia i retornar mal per mal; excloent de les seves files aquells que mantinguessin el principi cristià de "No mataràs", tenint per principi no estimar a l'enemic sinó combatre'l i no demostrar magnanimitat amb ell sinó després d'haver-lo vençut; en tot això la Cavalleria afirma, gairebé sense alteració, una ètica heroica-pagana en el sí d'un món que tenia de catòlic solament el nom.
Hi ha més. Si la "prova de les armes", la solució de les conflictes per la força, considerada com una virtut concedida per Déu a l'home per a fer triomfar la justícia i la veritat, és la idea fonamental sobre la qual reposa l'esperit cavalleresc i s'estén del dret feudal al plànol teològic proposant l'ús de les armes i el "judici de Déu", fins i tot en matèria de fe, tal idea pertanyia, també, a l'esperit pagà; més directament encara, es referia a la doctrina mística de la "Victòria", que, estranya als dualismes propis de les concepcions religioses, unia l'esperit a la potència, transformant la victòria en una espècie de consagració divina, al vencedor i a l'heroi en un ésser tan pròxim als "cels" com podia estar-lo un sant o un asceta; mentre que assimilava al vençut, per contra, al culpable i gairebé al pecador.

Aquest treball de transformació que escapa, sovint, a la història tradicional, ha de ser analitzat per la Filosofia. En aquest terreny una plèiade d'escriptors han exhumat, per a sorpresa dels Pontífexs, una Cavalleria completament diferent d'aquella de la Tradició. Que la cavalleria de l'Edat Mitjana procedeixi de les iniciacions gregues o druídicas no sembla discutible. Però en el cas que derivés d'una formació cèltica, podria dur molt més allà.
Artur, el Rei - Cavaller i el "penteyrn" dels Bretons, pretenia extreure el seu origen de Troia i la seva genealogia de Ascanio, fill d'Enees l'Iniciat, funda l'Ordre de la Taula Rodona sobre tradicions antigues. El punt de partida de la institució es perd doncs en la nit dels temps, però l'evidència imposa que les associacions cavalleresques eren alienes a la doctrina cristiana, Sembla bé demostrat que la cavalleria és una ordre mistèrica, prolongació de Memfis, Tebas i Grècia. El docte Goerres va convenir que formava una àmplia societat secreta i identificava tots els seus ritus amb els misteris pagans.

El Grial és la clau del misteri cavalleresc. És la màscara cristiana de la fe antiga, el Palladium de l'ordre que ho situa a l'abric de la sospita de heretgia. El Grial de les llegendes de la Taula Rodona és, per al profà i l'església gelosa, el Sant Got en el qual Jesús ha celebrat l'últim sopar abans de la seva mort i instituït el sagrament de l'eucaristia. En realitat, per als adeptes, era altra cosa, o més aviat, el símbol espiritual de l'arcà materialitzat per Roma.
El títol de cavaller no es concedia en absolut a la lleugera. Calia superar certes proves. Tot just podem imaginar que aquestes proves es limitessin a rudes estocades o proeses de bravura. Es tractava d'altra cosa. Per a ser armat cavaller calia ser home de bé en tota l'acceptació del terme, renunciar a la vida de rapinya dels barons errants i protegir a la vídua i a l'orfe, en una paraula estar regenerat i nascut per a una vida nova.
L'Església, en el segle XI no podia més que oposar una feble barrera a les depredacions dels grans senyors i no va poder en absolut exercir suficient influència perquè es pogués canviar els costums feudals. Calia para una obra tan considerable una lleva més poderosa que la força del clergat sobre els elements temporals.
No neguarem absolutament a l'Església romana una acció moral que seria injust negar. Però la cavalleria, encara que s'hagi desenvolupat sota el seu patronatge, era una mica més que un hàbil maquillatge, un cimbell de la potència dels papes.
Una objecció es planteja: en els seus bons temps la cavalleria no era hereditària mentre que la noblesa de raça si ho era. Aquest tret distintiu mostra que la cavalleria consagrava una evolució moral completament personalitzada.

La cavalleria llegendària exigiria un període de prova molt forta. Originàriament durava vint-i-un anys. Era conferit per mitjà d'un cerimonial simbòlic que sorprenia al menys avisat. Els padrins o jurats eren indispensables i no comparses de mera forma. El candidat passava primerament per banys freqüents, després romania diverses nits en una capella fosca sense llum. Era la "nit de la tomba" en la qual l'home vell anava a ser inhumat i després entrar en putrefacció per a ressuscitar a una vida nova (la Vita Nuova de Dante). Després reapareixia amb el dia, vestit de blanc per a testimoniar la resurrecció moral. Llavors realitzava els ritus de la religió oficial. Després d'aquest deure rebia l'espasa, la del bon combat, i es procedia a vestir-lo. Un discurs iniciàtic acompanyava cada peça de l'armadura que habitada en alguna part del recipiendaris en els deures del seu càrrec. La intenció esotèrica és manifesta: l'armadura no és més que una al·legoria.

La cavalleria s'inspirava en principis molt elevats per a no ser més que una institució guerrera. El cavaller era un guerrer a cavall de la Europa medieval que servia al rei o a altre senyor feudal com contrapartida habitual per la tinença d'una parcel·la de terra, encara que també per diners o com tropa mercenària. El cavaller era en general un home de noble bressol que, havent servit com patge i escuder, era després ceremonialment ascendit pels seus superiors al rang de cavaller. Durant la cerimònia l'aspirant solia prestar jurament de ser valent, lleial i cortès, així com protegir als indefensos.

Ideals Caballerescos

Ara bé: per a tenir feu, per a ser admès en el vassallatge, cal mostrar-se primer de tot, capaç de dur les armes. En la institució de la cavalleria, el caràcter militar és la clau d’aquesta modalitat del Contracte Feudal. El vassall és el soldat per excel·lència, soldat que combat a cavall (cavaller), per a distingir-se del poble que només guerreja a peu. En aquesta distinció el que està operant és l'estructura jeràrquica i piramidal de la societat feudal. I és tal aquesta assimilació cavaller-soldat que les paraules “vasallus” (cavaller) i “miles” (soldat) són emprades indistintament en el llenguatge del segle XI.
Doncs bé, amb la cavalleria apareix l'ideal cavalleresc. En aquest s'expressen els ideals de la noblesa i de les corts medievals. A què apunta llavors aquest ideal cavalleresc? En primer lloc, en una societat com la medieval, penetrada de cristianisme per tots els porus, s'acudeix a les creences religioses per a fonamentar l'ideal mateix. Aquest és expressió dels sentiments religiosos.

L’arcàngel Sant Miguel, famós pels seus fets d'armes, és l'avantpassat dels cavallers i el seu patró. I la cavalleria no és altra cosa que la successió terrenal de l'exèrcit celestial entorn del tron del Senyor. En segon lloc, si acudim a les cròniques de llavors, l'ideal cavalleresc apareix en un doble aspecte: teòricament és una crida a la virtut, a la glòria per les armes, al cultiu del bell i el bo: honor, lleialtat, cortesia, pietat, gentilesa, valentia, ascetisme, decència, senzillesa, defensa de les vídues i desprotegits, justícia, continència, compassió, amor.

Però a la pràctica, es converteix en traïcions, enveges, crueltats, violències, cobdícies. Com anota l’ historiador Huisinga en el seu cèlebre llibre “La tardor de l'Edat Mitjana”, la cavalleria és una professió de les armes que en última instància és una qüestió de guanys.
En tercer lloc, la producció literària més popular de l'ideal, a més dels càntars de gesta (El Meu Cid, La Cançó de Roland…) i la lírica dels trobadors (cavalleria poètica on dames, cavallers, armes, amors, cortesia, són líricament poetitzats) són els llibres de cavalleria. En aquests, el protagonista és el perfecte cavaller, l'heroi, les accions del qual ho fan immortal. I amb l'heroi, l'estimada, la dama dels seus somnis i amors. És la figura de l'heroi per amor. En aquesta figura brilla, com molt bé ho adverteix el ja citat Huisinga, l'erotisme de l'ideal cavalleresc. Cal mostrar el valor, exposar-se a perills, sofrir, morir, tot per la dama del seu amor. I sobretot, el súmmum de l'heroisme consisteix que cal lliurar-la del perill o dels perills, que perdi el seu virginitat en mans d'un altre. Aquest motiu eròtic, aquest conservar l'estimada per a si, posseir-la, lliurar-la d'uns altres, és el foc vital del cavaller com heroi. D'aquí els tornejos cavallerescos. En això es lluita per la possessió i defensa de l'estimada, la qual regala a la seva combatent part de la seva roba o del seu cabell o del seu perfum. No sense raó l'Església condemna els tornejos. Són adulteris o sexualitats.

En quart lloc, la gran creació institucional de l'ideal són les ordres militars: Cavallers, Templaris, Santjoanistes, etc. Aquestes ordres volen ser encarnació de la noblesa d'ànim i esperit del guerrer cristià. Fan vots com les ordres monàstiques i tenen els seus rituals de cor i missa. El seu gran enemic és l'Islam. La lluita contra aquest és el suport de la seva constitució. No obstant això aquest és el seu aspecte teòric, doncs en la pràctica (com pot succeir amb qualsevol idea i el seu ús) les ordres es converteixen en grans institucions polítiques i econòmiques, immenses potències financeres en constant joc d'interessos polítics.
En cinquè i últim lloc, en el plànol històric, la gran gesta de la cavalleria van ser les Croades. L'alliberament de Jerusalem com gest heroic i piadós, deixant de costat les seves incidències econòmic-polític-socials, respon adequadament a l'objectiu cavalleresc. En ella, heroisme i cristianisme s'uneixen perquè el perfecte cavaller s'immortalitzi en les seves accions i lluites contra islàmics i turcs.
Valor: Els cavallers han de suportar sacrificis personals per a servir els ideals i a les persones necessitades. Això implica el triar mantenir la veritat costi el que costi. El valor no significa ser estúpid arrogant, sinó tenir voluntat de fer el correcte. Aquests personatges tenien un gran valor, capaços de barallar amb gran coratge contra éssers superiors que mantenien a les persones dels pobles terroritzats. Els cavallers eren capaços d'enfrontar-se a persones amb major habilitat per a lluitar, sense aturar-se a considerar les conseqüències.
Defensa: Els cavallers juraven quan eren ascendits, defensar als seus senyors i senyores, a les seves famílies, a la seva nació, a les vídues i als orfes, i a la Església.
Fe: Els cavallers que tenien una forta fe en Déu que els permetia portar a terme tota una vida de sacrificis i temptacions, donant-los arrels i esperança fortes contra els malvats del món.
Humilitat: Els cavallers humils eren els primers a dir a les altres persones quan portaven a terme fets de gran heroïcitat, donant-los l'honor que mereixen dels seus bons fets. I deixant o altres que els felicitin pels seus propis fets i aquests els ofereix a Déu. Aquesta és una de les característiques més excel·lents d'un cavaller.
Justícia: Per als cavallers era molt important buscar la veritat sobretot, els cavallers no buscaven el seu benefici personal. La justícia sense temperar per la misericòrdia pot portar pena. La justícia buscada pels cavallers sense cedir a la temptació era la utilitzada per ells.
Generositat: La generositat era una característica d'un cavaller. Per a contradir la debilitat de l'avarícia, els cavallers eren tan abundants com els seus recursos permetrien. Un cavaller generós pot recórrer millor la línia entre la misericòrdia i la justícia freda.
Temprança: El cavaller havia d'estar acostumat a menjar i beure amb moderació. A més el cavaller ha de ser moderat amb les seves riqueses, això no significava abstenir-se d'elles sinó, no utilitzar-les vanament. Sense temprança no es podia mantenir l'honor de la cavalleria. El cavaller havia de contenir-se dels seus apetits sexuals.
Lleialtat: Els bons cavallers juraven defensar ferventment els seus ideals, a l'Església i als seus senyors, ells donarien la seva vida per defensar-los.
Noblesa: La noblesa és el principi de la cortesia. I els cavallers devien així ser cortesos, honrats, estimables, generosos i il·lustres, equitatius amb tots mentre mantinguessin un caràcter noble amb els ideals de la cavalleria. Un cavaller és per sempre un exemple a seguir.

Els cavallers també posseïen manaments infrangibles:

Creureu en tot el que la Santa Església ensenyi i observareu tots els seus manaments. Protegireu a la Santa Església.
Tindreu respecte per les seves debilitats, les defensaràs.
Estimareu el país que vareu néixer.
No retrocedireu davant l'enemic.
Fareu als infidels una guerra sense quarter.
Complireu els vostres deures feudals si no contradiu la llei de Déu.
No mentireu i sereu fidel a la vostra paraula.
Sereu generós.
Mantindreu el bé enfront de la injustícia i el mal.

Èpoques de la Cavalleria

Heroica: Aquesta va ser l'època de màxima expressió, la cristiandat era la fi i objecte de l'home. Es va produir en els segles XII i principis del XIII. La cavalleria es caracteritzava per ser viril, austera i conquistadora.
Galant: Es va produir a finals del XIII. Comença a declinar la cavalleria. En aquesta època es registren poemes, joglars i relats sobre la cavalleria. El cavaller canvia la guerra per les passions amoroses amb les dones.
Decadència: Les guerres santes perden el sentit i la pau els fa sedentaris i de dediquen a l'oci. A més s'obre la inscripció a la cavalleria a tots els joves, dignes o no. Però principalment l'esperit religiós ja no posseïa la seva ànima.

Si desitjeu ampliar la perspectiva sobre aquest tema podeu seguir l'enllaç seguent:

http://terradesomnis.blogspot.com/2008/11/el-simbolismo-del-caballero-y-el-dragn.html