Admira i Bosko de Sarajevo.
Veiem el que explica un testimoni directe dels fets:
... "Va haver una petita batalla, entre les forces bosnianes contra un grup de soldats serbis, prop de les ruïnes de la construcció de la Unión Invertir ,... De cop i volta, va aparèixer un tanc serbi a 200 metres davant de nosaltres, i van disparar sobre els nostres caps ", va dir Milstein -l'autor de la fotografia de dalt-. Un dels soldats va cridar al mirar per la finestra, apuntant a una noia i noi que corrien en l'altre costat del pont. Els nois van ser abatuts. Admira Ismic musulmana de Bòsnia i el serbi de Bòsnia Bosko Brckic, ambdós 25 anys, van morir tractant d'escapar de Sarajevo. Els seus cadàvers van romandre en terra de ningú durant gairebé vuit dies abans de ser recuperats.
Fins a la data, no se sap amb certesa qui va disparar els trets. Els cosos d'Admira i Bosko van restar en el pont per dies ja que ningú es va atrevir a entrar en el Sniper Alley, una terra de ningú, i recuperar-los. Atès que els cossos restaven en el pont, els serbis i els bosnis discutien sobre qui va matar a la parella i qui en última instància, hauria d’assumir la responsabilitat de la matança.
Després de vuit dies, els cossos van ser recuperats per les forces sèrbies en meitat de la nit. No obstant això, es va revelar més tard que l'exèrcit serbi bosni va utilitzar presoners obligats a anar allí enmig de la nit a recuperar els cossos.”
La zona en la qual els van matar era tan perillosa que els cossos van romandre intactes, abraçats, per vuit dies. Els seus cossos es van podrir al sol mentre els bel·ligerants s'acusaven recíprocament de la mort dels enamorats. Qui arriscaria la seva vida per a recuperar els cadàvers dels enamorats? Diuen que ningú ha pogut separar-los.
La seva mort va alimentar encara més el nombre de víctimes de la guerra dels Balcans. La declaració d'independència d'Eslovènia i Croàcia el 1991 d'Iugoslàvia, i el seu rebuig per part del govern de Belgrad, va marcar l’inici del conflicte.
Bòsnia i Macedònia també van reclamar la seva autonomia, però els serbi-bosnis suportats per l'exèrcit iugoslau es van oposar i van atacar Sarajevo, la capital Bòsnia. El conflicte va acabar en 1995 amb la mediació d'EUA, amb un saldo de 260.000 morts, entre ells Bosko i Admira.
L'arribada dels fèretres al seu últim estatge marca el final del viatge que ambdós van emprendre al maig de 1993.
"Encara queda gent que segueix sense entendre la grandesa de la seva mort", es lamenta ara Zijah Ismic, el pare d'Admira. "Ell [Bosko] va romandre a Sarajevo per amor i ella [Admira] va voler retornar-li el seu afecte fugint junts a zona sèrbia".
Els amants de Sarajevo
es podreixen al sol
sobre un pont
en terra de ningú.
El franctirador televisiu
de la CNN no perd detall
amb el seu càmera dels horrors
mentre la premsa internacional
dispara sobre els cadàvers
instantànies
per al circ dels mitjans.
El món es consterna
i oblida, queda lluny,
abans fins i tot que Benetton
immortalitzi als morts
en un anunci,
però allí segueix morint gent.
Barrufets de l'ONU,
impotents com penis lacis,
segueixen preguntant-se que pinten
en aquesta guerra
si no poden detenir els gallets
mentre els gallets
es culpen mútuament
de l'incident.
I enmig de tota aquesta merda
l'única cosa certa és
que aquests dos joves han mort
per bales òrfenes,
i els seus cossos jeuen units
en un toll de sang seca
en el punt de mira
d'assassins d'un costat i d'un altre.
Ell va ser el primer a caure,
sagetas de foc li van llançar
al sòl mentre la seva vida
s'extingia.Ella també va ser derribada,
però abans de morir
el seu amor la va arrossegar fins a ell
per a donar-li l'última abraçada.
Només volien fugir,
potser a cap part,
però fer-ho junts.
no els van permetre viure
perquè la seva passió era la prova
més evident que aquesta guerra,
com totes, manca de sentit,
eren un crit contra l'odi,
una espelma encesa
a la convivència en pau,
això els va condemnar a morir,
la intolerància,
i allí, en terra de ningú,
un serbi i una musulmana,
dues persones,
van perdre la seva vida,
i moltes altres, potser,
la seva innocència.
Peer acabar podeu veure el vídeu d'una cançó preciosa del cantant francés Adamo, amb la lletra traduida de la cancó "A l'altre costat del pont"
No sempre es fàcil mantenir-se en equilibri entre allò que s’ha de dir i el com s’ha de dir. No soc gens partidari de la llagrimeta com a recurs pedagògic, tot i que sempre, defensaré la conveniència d’expressar els sentiments obertament, amb un punt de moderació.
Conscient de que aquest blog és seguit per uns quants adolescents, haig de ser curós amb els exemples i amb els temes, sense que això em faci amagar la cruesa quan el que vull dir ho és, ni que sigui en un grau extrem, com el que avui ens ocupa.
Avui vull parlar de la guerra, tema que ja ha sortit en aquest blog en d’altres ocasions, però no de la guerra en general, de la seva inutilitat, de la seva barbàrie, i tants disbarats associats a aquesta bogeria, sinó de l’amor en temps de guerra.
Conscient de que aquest blog és seguit per uns quants adolescents, haig de ser curós amb els exemples i amb els temes, sense que això em faci amagar la cruesa quan el que vull dir ho és, ni que sigui en un grau extrem, com el que avui ens ocupa.
Avui vull parlar de la guerra, tema que ja ha sortit en aquest blog en d’altres ocasions, però no de la guerra en general, de la seva inutilitat, de la seva barbàrie, i tants disbarats associats a aquesta bogeria, sinó de l’amor en temps de guerra.
Amors en temps de guerra, que no entenen de rivalitats ètniques ni religioses, els hi ha hagut i els haurà sempre, la majoria ens són desconeguts, anònims, d’altres, per motius aliens als protagonistes, o fins i tot, per desgràcia, esdevenen notícia i ocupen per uns dies les portades dels diaris o les capçaleres dels telenotícies, per caure molt ràpidament en l’oblit.
Un d’aquests, va ser el cas de Bosco Brkic, un serbi ortodox, i Admira Ismic, musulmana, executats per franctiradors quan intentaven fugir de l’ infern de Sarajevo en 1993. Potser millor deixem parlar els fets, sense fer gaires comentaris.
S'havien conegut en una festa de cap d'any a mitjans la dècada del 80, quan a Bòsnia - Hercegovina convivien una minoria de serbis i una majoria croata i musulmana.
Bosko i Admira van anar a la mateixa escola secundària al juny de 1986. Ambdós estimaven el cinema i la música. Admira tenia un gat anomenat “Yellow” al que idolatrava, i Bosko era un incurable bromista.
Ambdós havien crescut en una ciutat multicultural on els matrimonis inter ètnics eren freqüents abans que esclatés l'odi ètnic.
El pare d'Admira, Zijah, recorda: "Vaig saber de la relació des del primer dia i no em vaig oposar. A Bosko el volia com a un fill després de vuit anys de festeig”...
Un d’aquests, va ser el cas de Bosco Brkic, un serbi ortodox, i Admira Ismic, musulmana, executats per franctiradors quan intentaven fugir de l’ infern de Sarajevo en 1993. Potser millor deixem parlar els fets, sense fer gaires comentaris.
S'havien conegut en una festa de cap d'any a mitjans la dècada del 80, quan a Bòsnia - Hercegovina convivien una minoria de serbis i una majoria croata i musulmana.
Bosko i Admira van anar a la mateixa escola secundària al juny de 1986. Ambdós estimaven el cinema i la música. Admira tenia un gat anomenat “Yellow” al que idolatrava, i Bosko era un incurable bromista.
Ambdós havien crescut en una ciutat multicultural on els matrimonis inter ètnics eren freqüents abans que esclatés l'odi ètnic.
El pare d'Admira, Zijah, recorda: "Vaig saber de la relació des del primer dia i no em vaig oposar. A Bosko el volia com a un fill després de vuit anys de festeig”...
L'àvia d'ella, una senyora ja gran Sadika, per aquells anys, ho recordava d’una altre manera: "Jo em vaig oposar. Pensava: ell és serbi, ella és musulmana. Com pot funcionar?".
Bosko va estar fora complint amb el servei militar obligatori i va demostrar que encara separats la relació funcionava be. En una carta a la seva núvia va escriure: "El meu benvolgut amor, falta poc temps perquè tornem a estar junts. Després d'això ja res podrà separar-nos".
Sarajevo era llavors una ciutat cosmopolita que encara recordava la glòria de les Olimpíades de 1984. Però cap el 1992, els serbis de Bòsnia es van oposar a la proposta musulmana d'un referèndum per a legitimar la separació d'Iugoslàvia. I el 5 d'abril milicians serbis entrenats per tropes federals iugoslaves van caure ferotgement sobre la ciutat, encenent la guerra.Bosko va enfrontar el seu moment de decisió. No podia matar musulmans. I no podia amagar-se a les muntanyes que envoltaven la ciutat per a disparar-li al poble on vivia la seva estimada. Ambdós van decidir fugir. Per a escapar havien de creuar el pont que travessa el riu Mikjacka, en una terra de ningú entre les línies sèrbies i musulmanes, farcida de franctiradors d’ambdós bàndols.
Admira i Bosko, que llavors tenien 25 anys, confiaven que la seva seguretat estava garantida i, des de les posicions governamentals bosnies, es van endinsar en el front de combat a través d'edificis eriçats de franctiradors. Pretenien arribar fins al barri serbi de Grbavica i viatjar després a Belgrad per a començar allí una nova vida.
Havien assolit travessar dos terços de pont. Però una ràfega de metralladora va segar el seu somni en terra de ningú. Mai es va poder determinar qui va disparar als amants. Els testimonis diuen que Bosko va morir instantàniament. Admira encara va tenir temps d’arrossegar-se cap al seu estimat Bosko i abraçar-lo abans d'expirar, uns (15?)minuts després.
Veiem el que explica un testimoni directe dels fets:
... "Va haver una petita batalla, entre les forces bosnianes contra un grup de soldats serbis, prop de les ruïnes de la construcció de la Unión Invertir ,... De cop i volta, va aparèixer un tanc serbi a 200 metres davant de nosaltres, i van disparar sobre els nostres caps ", va dir Milstein -l'autor de la fotografia de dalt-. Un dels soldats va cridar al mirar per la finestra, apuntant a una noia i noi que corrien en l'altre costat del pont. Els nois van ser abatuts. Admira Ismic musulmana de Bòsnia i el serbi de Bòsnia Bosko Brckic, ambdós 25 anys, van morir tractant d'escapar de Sarajevo. Els seus cadàvers van romandre en terra de ningú durant gairebé vuit dies abans de ser recuperats.
Fins a la data, no se sap amb certesa qui va disparar els trets. Els cosos d'Admira i Bosko van restar en el pont per dies ja que ningú es va atrevir a entrar en el Sniper Alley, una terra de ningú, i recuperar-los. Atès que els cossos restaven en el pont, els serbis i els bosnis discutien sobre qui va matar a la parella i qui en última instància, hauria d’assumir la responsabilitat de la matança.
Després de vuit dies, els cossos van ser recuperats per les forces sèrbies en meitat de la nit. No obstant això, es va revelar més tard que l'exèrcit serbi bosni va utilitzar presoners obligats a anar allí enmig de la nit a recuperar els cossos.”
La zona en la qual els van matar era tan perillosa que els cossos van romandre intactes, abraçats, per vuit dies. Els seus cossos es van podrir al sol mentre els bel·ligerants s'acusaven recíprocament de la mort dels enamorats. Qui arriscaria la seva vida per a recuperar els cadàvers dels enamorats? Diuen que ningú ha pogut separar-los.
La seva mort va alimentar encara més el nombre de víctimes de la guerra dels Balcans. La declaració d'independència d'Eslovènia i Croàcia el 1991 d'Iugoslàvia, i el seu rebuig per part del govern de Belgrad, va marcar l’inici del conflicte.
Bòsnia i Macedònia també van reclamar la seva autonomia, però els serbi-bosnis suportats per l'exèrcit iugoslau es van oposar i van atacar Sarajevo, la capital Bòsnia. El conflicte va acabar en 1995 amb la mediació d'EUA, amb un saldo de 260.000 morts, entre ells Bosko i Admira.
Tres anys després que morissin per amor, la noia musulmana i el jove serbi la tràgica destinació dels quals simbolitza la bogeria de la partició ètnica de Sarajevo han estat retornats a la seva ciutat. Els cadàvers d'Admira Ismic i Bosko Brkic, més coneguts com els “Romeo i Julieta de Sarajevo”, han estat exhumats d'una tomba sense identificar situada en un cementiri militar serbi, gràcies a uns amics serbis que van ajudar a Zijah i a la seva esposa Nera a localitzar la tomba de la seva filla i del seu estimat.
Traslladats a la reunificada capital Bòsnia, de l'horrorós setge de la qual intentaven fugir, Els amants seran enterrats avui (26-11-1996) un al costat de l'altre en el cementiri del Lleó, en tombes amb vistes al cafè on solien cortejar-se.
Traslladats a la reunificada capital Bòsnia, de l'horrorós setge de la qual intentaven fugir, Els amants seran enterrats avui (26-11-1996) un al costat de l'altre en el cementiri del Lleó, en tombes amb vistes al cafè on solien cortejar-se.
L'arribada dels fèretres al seu últim estatge marca el final del viatge que ambdós van emprendre al maig de 1993.
"Encara queda gent que segueix sense entendre la grandesa de la seva mort", es lamenta ara Zijah Ismic, el pare d'Admira. "Ell [Bosko] va romandre a Sarajevo per amor i ella [Admira] va voler retornar-li el seu afecte fugint junts a zona sèrbia".
Sense oració fúnebre
El funeral no obeirà a cap ritu religiós. Ni al musulmà ni a l'ortodox. "Si ells haguessin estat creients, no haurien seguit junts” sentencia el pare d'Admira. "No és la meva decisió, sinó la que ells haurien pres. Amb la seva mort van deixar palès que el seu amor era més fort que qualsevol creença".
La seva esposa va plorar ahir durant hores i hores mentre Zijah organitzava el trasllat dels cadàvers dels amants. "He estat esperant tres anys aquest moment: poder enterrar-los a Sarajevo; he pensat fins a en l'últim detall. Però durant tot aquest temps em negava en el meu fur intern a acceptar la realitat mentre no localitzéssim la seva tomba", ploriquejava Nera.
L'autòpsia dels joves confirma que van morir tirotejats. Els forenses van trobar un projectil de metralladora en el pit d'Admira. El seu pare creu que van ser els serbobosnis els quals van estrènyer el gallet, però prefereix oblidar: "No puc canviar el passat ni retornar-los la vida. De res serveix ja trobar als culpables".
Zijah i Nera només volen col·locar una làpida en forma de cor en la tomba dels amants de Sarajevo.
La seva esposa va plorar ahir durant hores i hores mentre Zijah organitzava el trasllat dels cadàvers dels amants. "He estat esperant tres anys aquest moment: poder enterrar-los a Sarajevo; he pensat fins a en l'últim detall. Però durant tot aquest temps em negava en el meu fur intern a acceptar la realitat mentre no localitzéssim la seva tomba", ploriquejava Nera.
L'autòpsia dels joves confirma que van morir tirotejats. Els forenses van trobar un projectil de metralladora en el pit d'Admira. El seu pare creu que van ser els serbobosnis els quals van estrènyer el gallet, però prefereix oblidar: "No puc canviar el passat ni retornar-los la vida. De res serveix ja trobar als culpables".
Zijah i Nera només volen col·locar una làpida en forma de cor en la tomba dels amants de Sarajevo.
Bosco i Admira (Poema de Rafael Baena Zapatero, del llibre "Hora punta en el mirall")
Els amants de Sarajevo
es podreixen al sol
sobre un pont
en terra de ningú.
El franctirador televisiu
de la CNN no perd detall
amb el seu càmera dels horrors
mentre la premsa internacional
dispara sobre els cadàvers
instantànies
per al circ dels mitjans.
El món es consterna
i oblida, queda lluny,
abans fins i tot que Benetton
immortalitzi als morts
en un anunci,
però allí segueix morint gent.
Barrufets de l'ONU,
impotents com penis lacis,
segueixen preguntant-se que pinten
en aquesta guerra
si no poden detenir els gallets
mentre els gallets
es culpen mútuament
de l'incident.
I enmig de tota aquesta merda
l'única cosa certa és
que aquests dos joves han mort
per bales òrfenes,
i els seus cossos jeuen units
en un toll de sang seca
en el punt de mira
d'assassins d'un costat i d'un altre.
Ell va ser el primer a caure,
sagetas de foc li van llançar
al sòl mentre la seva vida
s'extingia.Ella també va ser derribada,
però abans de morir
el seu amor la va arrossegar fins a ell
per a donar-li l'última abraçada.
Només volien fugir,
potser a cap part,
però fer-ho junts.
no els van permetre viure
perquè la seva passió era la prova
més evident que aquesta guerra,
com totes, manca de sentit,
eren un crit contra l'odi,
una espelma encesa
a la convivència en pau,
això els va condemnar a morir,
la intolerància,
i allí, en terra de ningú,
un serbi i una musulmana,
dues persones,
van perdre la seva vida,
i moltes altres, potser,
la seva innocència.
Peer acabar podeu veure el vídeu d'una cançó preciosa del cantant francés Adamo, amb la lletra traduida de la cancó "A l'altre costat del pont"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada