NARRACIONS CURTES II

MISSATGE DES DE LES GUILLARIES.

“Quan els estels s’amaguin…quan els estels s’amaguin…quan els estels s’amaguin…” Una càlida veu repetia amb insistent cadència la frase, que lenta i fragmentàriament primer, i de manera més intel·ligible després, era captada per la meva oïda interior, encara embolcallada per les darreres boires del son… traslladant per estranys i complicadíssims camins, la urgència al meu cervell.

De cop, com si s’hagués premut un interruptor, vaig passar de la inexistència a la consciencia, en una fracció de temps inferior a un parpelleig. Instants abans el no-res, la eternitat, buida, caòtica, generadora, rica en possibilitats infinites, al moment següent la immensa finitud de totes les coses presents, passades i futures; és a dir l’existència, la vida, la reconstrucció de la pròpia personalitat, el jo, el Terraxaman que vull ser.

Ara recordo que la nit abans, seguint un vell costum que em va ensenyar la meva mare, vaig demanar a “les ànimes del purgatori”, o a “les potències bones de l’univers” - o a mi mateix –com diria ara - sense supèrbia -, que em despertessin de matinada, “quan els estels s’amaguin”… vaig dir recordant la frase dels insurrectes cenetistes del 17 de juliol del 36. Miro el despertador ¼ de 6, perfecte!. Amunt!.
Després d’una silenciosa pregària –en aquests casos acostumo a fer el Parenostre -, d’agraïment a les “ànimes” – ja sabeu allò de reduir l’estada en aquell lloc de patiment -, o a mi mateix, em decideixo a aixecar-me sense fer gaire soroll, no vull despertar la meva companya que així podrà descansar unes quantes hores més, doncs aquest final de trimestre, amb les correccions i preparacions de classes, ens té a tots molt estressats i fatigats. La beso suaument a la galta i amb la mica llum que entra per les escletxes de la persiana puc intuir, mes que veure, el seu bell rostre, rèflex d’una bondat infinita, el seu posat relaxat, amb els cabells desordenats, el braç recolzat en el coixí… També a ella li agraeixo calladament, la seva companyonia, la seva lluita heroica per tirar endavant tots aquests anys sortejant junts tota mena d’esculls, el seguit d’alegries, dificultats, dolors…alegries… creixent!.
M’arreglo en un no res, em vesteixo, menjo qualsevol cosa - poc - i bec un suc de fruites -darrerament m'he afeccionat al de mango -. Agafo la borsa que m’havia preparat la nit abans, trec el vell 4x4 del pàrquing, mentre sento el cant d’una gall que matiner, insisteix en despertar tota la comunitat, i enfilo la carretera que des de Viladrau , em durà a St. Hilari. Pels altaveus del Cd, m’arriben els suggerents sons de la música del disc “Tonami” de Jorge Reyes, les voltes i les rectes de les carreteres, semblen ballar acompassadament al seu ritme. Travesso un adormit St. Hilari i prenc la carretera/pista del Subirà, reduint la velocitat a uns 15-20 Kms/h; primer perquè la suspensió pugui absorbir els sots de la pista, en molt mal estat després de les fortes pluges de la setmana passada, i després, perquè m’agrada passejar lentament i amb les finestres abaixades, per a deixar-me penetrar per la fresca de la matinada, del despertar de la vida al bosc en que m’estic endinsant.
Aviat deixo endarrere les llums de St. Hilari, i ultrapasso les masies que disperses a la vora de la pista, em parlen de la història i del poblament d’aquest bell indret, el desviament cap a Santa Margarida de Valors –acompanyat del record d’alguna nit màgica en aquella ermita -, tot seguit el de la casona de Villaveccia que suscita la incontestada pregunta – que carai fan uns japonesos –darrerament m’han parlat, fins i tot, de monjos budistes - al vell mig de les Guilleries?-, en arribar dalt d’una suau pujada, redueixo encara més la velocitat per a poder albirar a la llum dels fars les magnificents i retorçades soques d’uns castanyers centenaris que semblen tretes de la fantasia de Tolkien, fins el punt que un espera veure sorgir – d’un moment a l’altre – de entre les seves arrels centenàries, algun gnom, elf, fada, nan o qualsevol altre criatura meravellosa amb les que els humans em poblat aquests indrets a força d’imaginació.
En sobrepassar la Taverna del Subirà, m’assalten imatges “inventades” (?), de la darrera “gran juerga” d’en Serrallonga i els seus companys, no sé perquè m’és fàcil imaginar-los per aquests paratges feréstecs, isolats, lluny de qualsevol lloc...

El nou dia s’insinua ja per l’horitzó oriental. Una claror encara tènue, em fa pensar en la universal metàfora diària del coneixement espiritual que ens ve d’orient, molt lentament la nit s’il·lumina amb resplendors virolats, púrpures i vermells que uns magnífics núvols s’encarreguen de reflectir per damunt de totes les criatures que aviat s’aniran despertant a la vida.
Aquesta hora del dia te per a mi un encant especial, és un sublim espectacle al que no prestem l’adequada atenció. En mig de tanta agitació, preses i ocupacions em perdut la capacitat d’astorar-nos davant la gloriosa senzillesa de les coses naturals i quotidianes, com ara una sortida del sol, una nit estrellada, i tantes altres!.
Reprenc la marxa que ha esdevingut un suau descens. Aproximadament a la meitat de la baixada, mig amagat entre els esbarzers, els bastons dels castanyers i la barreja indesxifrable d’una vegetació sobreabundant, s’amaga, protegit de les mirades estranyes, el senderol que he vingut a cercar.
Aparco el cotxe al marge de la pista i prenc la borsa i la resta de l’equipament: un petit i vell coixí de cuir, ja molt gastat per la “bona vida” que l’hi he fet dur, i el tambor que em dugueren els indis Tao, fabricat amb escorça de bedoll i pell de gam, ah! I el bastó d’avellaner!. A la borsa hi duc: una càntia d’aigua fresca de la font, tabac, una espelma, una mica de carbó i copal – encens -, platets amb sorra i sal, el poderós quars que sempre m’acompanya i unes quantes ametlles i avellanes que seran la meva ofrena d’avui.
Després d’assegurar-me que no em deixo res – ostres! El llibre de Holderlin!, l’agafo del seient del darrera i l’entafono de qualsevol manera a l’interior de la borsa- i sense més preparatius m’endinso pel caminet.
A la naixent claredat del dia, no em cal cap llum per a seguir amb prudència el serpentejant senderol que s’introdueix per un magnífic bosc que ja aquesta hora comença a vibrar amb els refilets de milers d’ocells i el brunzir de milions d’insectes que saluden amb algaravia el pare Sol. De tant en tant, de les branques dels arbres i arbustos se’n desprenen lleugeres gotetes de rosada, mentre la boira comença a aixecar-se del terra per enfilar-se cap a els cims de les properes muntanyes.



Prenc aquell pas en que la respiració i les gambades es compassen sense esforç, d’acord amb el que Carlos Castañeda anomenava “marxa de poder” i que podria mantenir per unes quantes hores i, tracto de mantenir la ment atenta només al que m’envolta, sense judicis de valor, ni records, i tot aquell parlotejar constant que ens impedeix adonar-nos d’allò que és veritablement necessari: l’ara i aquí. D’entrada no ho aconsegueixo del tot, però en pocs minuts, pràcticament només queda el camí.
Petits rierols que cal salvar, arbres monumentals, roures, pins, faigs, alzines, algun arboç, plantes aromàtiques i medicinals: farigola, romaní, l’estepa blanca i rosada, és barregen amb tota mena de falgueres, i un que altre esbarzer que murri, ficant-se entre els mitjons i els pantalons, em va deixant les seves senyals de reconeixement. En no poques ocasions haig de travessar matolls d’ortigues – pel dret i sense respirar! – com m’havien aconsellat de jovenet, però no sempre puc fer-ho impunement. En algunes ocasions –quan una espina particularment dolorosa o una fuetejada urticant més forta de l’habitual, m’ho duen al cap - m’he plantejat de dur el matxet i fer neteja del camí, o almenys d’una part, però sempre com si és tractés d’una maledicció bíblica em venen al cap aquelles paraules: “El veritable guerrer passa per la vida sense deixar petjades, com si mai hagués estat en un lloc determinat, no modifica per a res –o el mínim- el seu entorn, ni el medi natural”.
Ara que ja m’acosto al meu objectiu, comença la part més complicada del camí, arbres caiguts, parets que s’enfilen abruptament i que cal superar a quatre grapes, no hi ha perill, però si una certa dificultat... sinó fos per la recompensa...


En arribar dalt del petit turonet, s’hi troba un reduït però tancat bosquet de Cedres de l’Atles – si, ja ho sé!, m’ho diu sempre el meu fill gran, el biòleg!: “no són una espècie autòctona, són introduïts per a fer fusta” i què? tampoc ho són els castanyers!-, que a aquesta hora, amb el terra cobert de pinassa i molsa, net de branques el terra, a la llum de l’albada, amb el cors i l’orquestra simfònica que m’acompanya des de tots els recons del bosc, pren una dimensió màgica.
Miro el cel i per la claredat que hi ha, me’n adono de que encara disposo d’uns minuts. M’aturo i assegut contra el tronc d’un dels arbres, trec una cigarreta de la borsa, mentre deixo vaguejar la mirada per damunt del mar de copes d’arbre que s’estén als meus peus. Em porta a la memòria una d’aquelles pintures japoneses d’inspiració zen, però també els solemnes paisatges d’aquell pintor alemany que tant m’agrada: Caspar David Friedrich. Ah! Si jo sabés pintar!. Quan m’acabo la cigarreta, després de guardar la burilla a la butxaca dels pantalons, faig un glop d’aigua fresqueta i em disposo a fer els darrers metres del meu recorregut. I amb un pensament de gratitud m’acomiado del petit bosquet que per uns instants m’ha acollit al bell mig de la seva bellesa.


Una clariana de notables dimensions m’ofereix una magnífica vista del Cabrerés i dels meravellosos cingles plens d’avencs i coves a les vores de Tavertet, de Sant Martí Sacalm, del poblet de Sau i de Vilanova, no és veu el pantà que jeu amagat darrera dels turons que tinc al davant, però si els gallards pics dels Pirineus, enrogits pels primers rajos del sol que és reflecteixen en l’escassa neu que encara retenen al seu cim.
A la dreta, a uns 50 0 60 metres, ja és veuen sobresortint per damunt els arbres les “moles” de granit que són el meu destí. Mentre observo la solitària formació rocosa, just en el límit del meu camp visual, una ombra obscura és retalla contra el encara pàl·lid blau del cel, mentre emet un crit curt i metàl·lic. M’agrada imaginar que soc capaç de diferenciar un falcó, d’un esparver, un àliga d’un trencalòs, o qualsevol altre rapinyaire, per la mida, color, la forma de les ales, la forma i el nombre de plomes de la punta de les ales i cua; però mai són com les recordo, sovint decidint per la mida: si és petit un falcó, o un esparver i si és gran, com per aquí malauradament ja no queden voltors, doncs ha de ser una àliga, d’aquesta manera em sento més dins d’un territori salvatge, on no hi arriben gaire els humans i a més, ho interpreto com un senyal de l’esperit, un bon àugur, un senyal inequívoc de bona rebuda al “lloc especial” al que em dirigeixo. Em reprenc a mi mateix per aquesta petita concessió a l’estúpida vanitat, “alimentar a la feroz importància personal” que diria en Guillermo Marín -, m’acomiado mentalment de la suposada ”àliga”, mentre l’observo dansant entre les invisibles turbulències i corrents aèries, ingràvida, solemne, magnífica i silenciosa... fins el moment en que deixant-se abatre, fa un nou crit agut, com contestant el meu pensament, desapareixent muntanya avall.



M’acosto cada cop més... Entre la munió d’alzines, pins, roures i avets, es destaquen les quatre columnes pètries d’uns 3 o 4 metres d’alçada que formen en l’espai interior una figura, com un rectangle irregular, perfectament pla, d’unes poques desenes de metres quadrats. Les dues primeres donen pas a la petita esplanada, mentre que les dues darreres més juntes, donen lloc a un precipici perpendicular d’uns dos cents o més metres. A l’esplanada, a poc més d’un metre i mig del tallant, s’hi troba una magnífica roca plana, lleugerament inclinada que pot acollir perfectament a quatre o cinc persones, assegudes o estirades. La roca, orientada exactament cap l’est, ofereix una vista espectacular de la plana del Gironès, i més enllà, s’intueix la Badia de Roses, per la desagradable presència d’aquelles antenes ianquis, al cim del turó, en la llunyania, i el mar.
Ara a la meva esquerra, hi ha les darreres estivacions del Cabreres, amb els seus cingles tan característics i al damunt, la volta del cel en aquests instants gairebé sense cap núvol.


L’últim tram per accedir a l’esplanada, el forma un breu i relativament estret pont de roca que s’obre en abruptes pendents a banda i banda, per la banda sud de l’esplanada, de manera que un cop ets dins, es com si fos un pati amb tres costats tancats, a excepció de l’estreta esquerda de l’entrada i evidentment el penya-segat oriental.
Abans de donar la darrera passa que em faria entrar a l’esplanada, m’aturo novament. Deixo la borsa, el coixí i el tambor amb el bastó al terra, em preparo interiorment per entrar en aquell “espai sagrat” que per a mi forma la petita esplanada. Respiro rítmica i profundament per 10 cops i amb la cama esquerra inicio les tres voltes rituals, en el sentit de les agulles del rellotge, traçant un cercle al llarg del perímetre de l’esplanada.
Com que el Sol apunta a sortir d’un moment a l’altre, de sota el mar, agafo les coses del terra i em dirigeixo cap a la pedra de davant del precipici, m’acomodo estirat amb el coixí sota el cap i em disposo a donar la rebuda a l’astre rei. Un estol de gaigs irromp el silenci amb els seus estridents i sincopats crits, tot sumant-se a la benvinguda. Des de la meva posició privilegiada, observo la gama de colors del blau fosc, al roig encès, recorrent tota la gamma de liles, virolats, carabasses, taronges, i de cop, el primer raig de sol, recorre el firmament, com una sageta de llum de llevant a ponent.


Per uns instants, tot calla, els ocells, els insectes, el vent, la meva ment..., després de travessar l’infra món, aquell a qui tants i tants pobles, atorguen la categoria de Deu suprem, com surant damunt del mar, ens renova, un cop més, la seva promesa de vida i d’esperança, espargint la llum damunt de totes les criatures, mentre s’enlaira més i més, com un escut refulgent, com una viva bola de foc, que pren a cada instant una dimensió més gran.
M’agraden aquests moments en que encara és deixa admirar directament, em venen a les pantalles interiors aquelles fotografies en que veiem la seva superfície incandescent en constant ebullició, les seves taques, les seves immenses protuberàncies, l’energia brutal d’una entitat sense la qual res del que ens envolta seria aquí i sí, el reconec com el que en veritat és: un Deu poderós i just que ens ofereix a tots la seva gràcia perquè puguem dur la vida que vulguem.


Mentre éll s’enlaira a poc a poc, jo em deixo anar totalment ajagut a la llisa pedra, la meva vista aviat és perd en l’alçaria infinita, sense mirar enlloc i veient per a tot arreu, en un angle molt proper als 360º d’un cel, ara ja si decididament blau contra el que és retallen les quatre “moles” i alguns dels turons circumdants, aquí i allà, la punta d’un arbre més alt que els altres, i els senders fugissers que els ocells tracen amb singular mestria, en sobrevolar la posició que domino visualment.



Aturada la ment, amb la respiració sota control, en la immobilitat absoluta, va formant-se en les meves pantalles interiors, aquell singular dibuix geomètric que és com allò dels “caçadors de somnis” dels indígenes nord-americans, però acolorit i en tres dimensions, i calidoscòpic, doncs va canviant lleugerament, sent sempre el mateix i alhora, sempre una mica diferent. Al principi que vaig començar a veure’l, fa uns quants anys, em vaig espantar, tindré algun problema a la vista, a la retina?, vaig cercar informació: fosfens?. Si s’assemblaven, només que no es caòtic, ni esporàdic, sinó sempre ordenat i permanent; però també a certes pintures geomètriques prehistòriques trobades en algunes coves d’Europa, Amèrica i d’Àfrica..., posteriors visites a l’oculista van descartar cap lesió; no he pogut donar-me una explicació satisfactòria, però el dibuix continua sempre present, tant amb els ulls oberts com tancats. Amb els ulls oberts el veig millor en espais oberts, el cel, la nit estrellada, bora del mar. Amb els ulls tancats, no m’abandona mai.


Ara ja no em preocupa, a esdevingut com una mena de símbol de l’ordre que s’amaga darrera l’aparent desordre de la natura i de les coses, em recorda que totes les coses estem unides les unes a les altres, des del Sol a la més insignificant dels milers de pedretes que forment la sorra de la més perduda de les platges, planetes, muntanyes, plantes, éssers vius, humans, per vincles que ens semblen invisibles, que em perdut la capacitat de sentir, però que són absolutament reals i poderosos.
Acompanyo la visió amb la repetició del meu mantram particular que vaig prendre dels ensenyaments de Sri Ramana Maharshi “jo...jo...jo...jooo...” i la sensació d’embranzida cap a dalt es tant gran que el cos sembla notar-la, molt endins del cap, però també a la panxa quatre dits per sota el melic, en un punt equidistant entre l’esquena i la panxa, en el centre d’equilibri que els japonesos anomenen Hara.





És com un vertigen però molt suau, com una remor, un inici de pessigolleig a la boca de l’estómac, una premonició d’una levitació que no s’acabarà de produir mai, com una vibració, un lleugeríssim corrent d’electricitat estàtica que em recorre tot el cos i que per l’esquena em permet connectar amb el terra, pels ulls i el cap amb el firmament, per les puntes de les mans i dels peus, ara oberts i formant una creu, amb totes les criatures que m’envolten. No se explicar-ho millor, però he esdevingut un fragment més del dibuix, formo part d’aquest disseny a qui jo, pels meus interiors, anomeno “La cara de Deu”.
Els instants entre un pensament i l’altre s’allaaaarguent, s’allaaaaargueeent, gaudeixo de les pauses entre l’un i l’altre, d’aquests deliciosos buits amb la mateixa fruïció com quan de petit menjava aquells gelats de plàtan i xocolata que comprava en una parada del carrer Pelai de Barcelona, fins a perdre tota noció.
Silenci absolut...
No sé quanta estona vaig estar en aquest estat, ajagut damunt la pedra i deixat anar, perdut en aquest descansat buit, però recordo que en un moment determinat – el Sol ja era més amunt de la meitat del seu recorregut ascendent -, la dolça sentor del bosc m’omple les foses nassals, escampant-se per tot el meu interior, recupero (havia respirat en aquells instants buits?) el domini de la respiració fent-la lenta i profunda, em sentia fort, energètic, renovat i vaig decidir que ja havia arribat l’hora de fer el que m’havia proposat de fer, el que m’havia dut fins aquí, tot i que no podia descartar el pensament de que potser havia vingut a fer, era justament allò que ja havia fet. Em vingueren a les pantalles interiors aquelles paraules de Gautama Buda: “sentado, sólo sentado y la hierba crece”, però ja havia decidit una altre cosa.



Incorporant-me, vaig agafar la borsa, vaig vessar una mica d’aigua a les mans per a rentar-me la cara i les mans, remullant-me els cabells (pocs!), mentre decidia que em fumaria una altre cigarreta per a sortir de la situació d’autèntic èxtasi que havia viscut i normalitzar l’atenció, un altre cop, en les coses ordinàries, doncs el ritual que havia previst m’exigia un determinat nivell de control mental, físic i manual. Al poc, podria dir-se que ja estava recuperat, “normal” o almenys tan “normal” com quan havia arribat.
En el que era aproximadament el centre geomètric de l’esplanada, en una estada anterior, havia fet un cercle de pedres d’un metre i mig de diàmetre, amb quatre pedres més grans alineades cap els quatre punts cardinals, en l’interior havia col·locat un pedra molt especial de la que us parlaré més endavant, de la mida adequada per agenollar-me còmodament –amb el coixí -, vaig orientar-la en direcció cap a l’Est, a uns pocs pams vaig col·locar l’espelma i la vaig encendre, al costat vaig estendre un mocador amb el símbol del Ying i del Yang i al damunt els plats pel copal que vaig encendre amb un carbó d’aquells per les barbacoes, la sorra, la sal i l’aigua i el ceptre de quars. Una mica separades les ametlles i avellanes, i a la meva esquerra, a terra el tambor i el bastó. Em vaig treure la camisa i els pantalons i quan estava en calçotets, em van venir ganes de pixar, on?, no dins de l’esplanada!, havia de sortir, així que vaig donar tres ràpides voltes en el sentit contrari a les agulles del rellotge, vaig abandonar l’esplanada per retornar – ja més alleugerit – a donar les tres voltes ara molt més pausada i reverencialment en sentit de dreta a esquerra.
Em vaig posar la xil·laba blanca amb ribets blaus que havia aconseguit al Temple d’Edfú, en el viatge a Egipte, i que per uns moments, em fa sentir una mica estrany i em vaig asseure al coixí damunt la pedra, amb les cames al costat i cap endarrere, l’esquena ben recte, anava a començar el ritual.



Contràriament al que us pugui semblar no m’agraden gaire els rituals, menys encara quan penso que és molt fàcil, i la història de les religions n’estan plenes, arribar a caure en el gravíssim error de pensar que el ritual és quelcom valuós en éll mateix. El ritual que em disposo a fer, tot ritual es una metàfora, una representació teatral, una mena de joc, una cristal·lització de quelcom que abans era viu i que malgrat tot, conté una certa Bellesa i un molt de Saviesa.
Els rituals -a través dels seus diferents components sonors, visuals, corporals i teatrals- juntament amb els mites i les representacions simbòliques, expressen el cor mateix de l'activitat creativa humana en tota època, moment i societat. En ells adquireixen particular relleu diverses manifestacions estètiques que tot i variar d'un lloc a un altre, ofereixen les claus per a reconstruir i interpretar el context sociocultural, la peculiar manera de veure i viure el món d’una societat determinada. Aquestes manifestacions s'inscriuen en processos més amplis de construcció d'identitat, constituint vehicles de significats de l'acció individual i col·lectiva, a través de les generacions.
Tant en condicions d'aïllament, com d'interacció grupal, els rituals en les seves diferents variables, contribueixen a la conformació i al canvi de patrons estètics establerts, però també a donar una nova significació i a l’actualització de les tradicions sociopolítiques, i és en aquest sentit, el de tornar a donar un nou significat a les nostres tradicions, a la nostre manera de relacionar-nos entre nosaltres i amb el Tot-interconnectat (el “wyrd” en llengua celta) que ens entorna i del que formem part inexorable, la raó que em duu a ritualitzar una part de la vida, particularment aquella que dediquem al creixement espiritual.



Fixem-nos en el ritual inicial de donar tres voltes al voltant d’un espai que volem fer “diferent”, sagrat... en una o d’altre direcció segons sigui al començament –entrar- o al final –sortir -. L’entrada sempre s’ha de fer en el sentit de les agulles del rellotge, o del recorregut del Sol, de dreta esquerra, o si ho preferiu de la mà de l’acció, cap a la mà del cor, dels sentiments. Es segueix la direcció del Sol perquè d’alguna manera és demanen “llum”, “energia”, “discerniment” perquè el ritual doni els fruits pretesos. En l’altre sentit, tota la nostre vida quotidiana, està dirigida al fer, tenir èxit, sobresortir, alimentar la nostre personalitat, l’acció és el que compta, el fet d’anar cap a l’esquerra pretén materialitzar la voluntat de no-fer, es a dir, de no fer res que alimenti el nostre “ego”, la nostre personalitat, sinó que anem a fer quelcom absolutament inútil des d’aquesta perspectiva, deixem actuar els nostres sentiments: de pertinença a un determinat grup, de devoció, de fe... i els permetem manifestar-se, només per “alimentar” un altre part del nostre ésser al qual no deixem mai aflorar a la superfície: el nostre esperit.
Però és que a més, amb aquest recorregut en cercle, recuperem una de les formes primordials: l’espiral i el cercle. El creixement de les plantes, el moviment de les galàxies, les orbites dels planetes, els primers moviments d’un acabat de néixer, els caus i nius d’una infinitat d’animals de tota mena, tenen aquesta forma circular; els passos de les danses més esteses arreu del món, son en cercle i/o espiral, per créixer, per encabir alguna cosa dins les altres, la primera resposta, gairebé sempre suficient, són sempre el cercle i l’espiral.
A més, amb la marxa circular és constitueixen dos espais, l’exterior i l’interior del cercle, allò de profà i allò de sagrat, la part interior –sagrada i protegida- esdevé un “altre món”, una porta, una comunicació amb unes dimensions “diferents”, naturals sí, perquè l’esperit també forma part d’allò natural, però d’una naturalesa més subtil, menys densa, més elevada.
Aquest és el territori de la màgia. No, no és tracta de que una pedra deixi de ser una pedra, o de que puguem treure un conill d’un barret de copa, o de posar-nos a volar per damunt del penya segat, quan un ritual no és fa de forma mecànica –com em vist a tants sacerdots fer les misses catòliques – sinó amb la deguda atenció i sinceritat (voluntat i sentiment), s’origina una mena de mutació en l’espai i el temps que recordem-ho, sempre depenen de la consciència de l’observador. Es com si a l’interior d’aquell cercle res no fos ja exactament com era. Aquesta pedra que ara em poso a les mans, és senzillament una pedreta... però... dins del cercle, en fer un ritual... és possible descobrir-hi quelcom més, com si una pàtina de misteri la recobrís, una mena d’aura procedent d’una altre realitat l’envoltés, ara és possible descobrir en la seva superfície mil signes de llenguatges indesxifrables que en el ritual poden ser interpretats... Es com si els objectes, les persones que hi participen, tot prengués una vida diferent, amb cinc, sis, o ves a saber quantes dimensions.





Però be, retornem al moment en que ataviat amb la meva gel·laba i amb tots els estris preparats, anava a començar el ritual.
Agafant amb les dos mans el platet on cremava el copal aixecant-lo fins l’alçada de la boca i bufant vaig dirigir el fum primer cap el sud, l’oest, el nord, l’est, cap el terra, cap el cel i finalment cap el meu propi cos, mentre pronunciava les següents paraules:
A vosaltres criatures del sud, us ofereixo l’aigua, la veritable essència comuna de totes les coses vives, representació de l’oceà misteriós que és l’univers sencer, la unitat inseparable de la creació, del Kosmos. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element de l’aigua!.
A vosaltres criatures de l’oest, us ofereixo la terra que representa l’alternança, l’oposició, els contraris, l’equilibri imprescindible, la continuïtat en l’eternitat de l’existència. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element de la terra!
A vosaltres criatures del nord, us ofereixo l’aroma de l’encens, que volen representar l’aire i l’energia que ens ve de l’altre món, allà on resideix el misteri. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element de l’aire!.
A vosaltres criatures de l’est, us ofereixo el foc –l’espelma- que representa l’esperit sempre canviant i sempre el mateix, com la mateixa vida i l’amor. Que vingui a mi la protecció de l’antic i mític element del foc!
A Tu Mare Terra, com a símbol de la nostre naturalesa material, la sal que purifica.
A Tu Gran Esperit, com a símbol de l’anhel superior, de la divinitat, la llum del quars.
Que la vostre protecció vingui a aquest fill vostre!
I a mi mateix, el jo que és alhora el Ser de totes les coses, li ofereixo tot el que soc, perquè faci de mi un fidel instrument de la Seva voluntat que és la meva.
Em trobo avui aquí amb vosaltres per a demanar-vos guia i ajuda per a seguir el recte camí del cor. Vosaltres sabeu de la meva fragilitat, de les meves febleses i insinceritats, sabeu que no sempre sé mantenir-me en el centre de mi mateix i com en massa ocasions em derroten les situacions de la vida quotidiana. Feu-me mereixedor de les vostres benediccions. I aporteu llum i pau a tots aquells que m’acompanyen en aquest viatge.
Així sigui: “Que la nostre ment resti en pau, perquè tots els éssers puguin ser feliços”.
Amb la punta del bastó d’avellaner, vaig fer una petita incisió al terra, justament al meu davant, allà on còmodament podria més endavant adreçar la mirada sense esforç.
Tot seguit agafo el tambor i adopto una postura còmoda, més relaxada, respiro profundament per quatre cops i inicio a colpejar el tambor, d’entrada lentament, augmentant la velocitat fins a aconseguir un ritme d’entre 200 i 220 cops per minut (+o- 3 per minut) que és l’adequat per a dur a terme un “Viatge Xamànic”.
El Viatge Xamànic no pretén traslladar-me per l’espai a cap altre lloc, sinó que és un viatge intern que utilitza el ritme del tambor com a guia i medi de transport, no en va el tambor és conegut com el "cavall volador" del xamans. En aquest viatge l’objectiu és aconseguir una alteració de l’estat de consciència, obrir els meus sentits, per experimentar realitats que normalment queden fora de la nostre percepció ordinària.



Si bé d’altres cultures utilitzen diversos instruments, com "maraques", diggiridoo, etc., la majoria de les tradicions de la humanitat s’han orientat pel tambor, perquè el seu so ajuda a les persones a accedir a aquelles altres realitats. No se sap encara molt bé, des del punt de vista científic, com és que el so del tambor a aquest nivell de vibració té uns efectes tan poderosos; però hi ha evidencies documentals que escoltar aquest ritme monòton una estona llarga (10-15 minuts) facilita la producció d’ones cerebrals del tipus alfa (de 14 a 7 cicles per segon, són les característiques dels estats de relaxació i somni lleuger. El cos es calma i la ment entra en un estat de benestar. El diàleg mental és redueix, el sentit del temps es dilueix i poden produir-se visualitzacions.), i si tinc una mica de sort, arribar a les ones theta (de 7 a 4cps, en aquest estat la ment entra en una relaxació profunda; les imatges mentals emergeixen amb força, les sensacions corporals desapareixen, l’espai i el temps desapareixen, es relacionen amb la creativitat i d’èxtasis). Contràriament , ens passem la major part de la nostre vida en les ones beta (de 22 a 14 cps que és corresponen al nivell de vigília, l’estat conscient, els sentits desperts, del Temps i l’Espai, la ment creu que ho controla tot, actúa amb lógica i raonament.
No ens ha d’estranyar que molts pobles indígenes que continuen utilitzant aquestes tècniques, és refereixin al so del tambor, com el “Batec de la Terra”, cal recordar que la freqüència de la resonancia electromagnètica de la Terra és de 7,5 cicles per segon, es a dir, molt semblan al que seria una theta alta i una alfa baixa, potser si que d’aquesta manera podria explicar-se perquè el so del tambor pot ajudar-nos a sintonitzar les nostres ones cerebrals amb el batec de la Mare Terra.
A totes les cultures mil·lenàries, es cerca el coneixement en la soledat i la puresa de la natura per trobar-se amb allò més pur de l’ésser humà. Retirar-se per uns dies i/o hores dels costums i de les activitats diàries comuns, disposar d’un temps consagrat a l’esperit, es per dir-ho d’alguna manera anar a la recerca de l’Esperit.
Ja fa temps vaig trobar aquest lloc. Però al llarg dels anys n’he trobat molts d’altres: una cova al Nord dels Pirineus, aquell roure majestuós, aquella clariana amb un menhir, un encissador bosc de faigs, en general llocs aïllats, on es fa difícil trobar d’altres éssers humans i, immersos en la Natura.
Recordo que la trobada d’aquesta petita esplanada va ser “casual” –si es que existeix quelcom que pugui ser casual, es clar! -. Un molt estimat amic d’aquestes terres –de les que jo soc/era foraster – em va comentar que “aquestes muntanyes i boscos, ja des de molt abans de l’arribada dels romans, eren un santuari dels pobles que vivien a les Guilleries: celtes, celtibers, ibers..., que en determinats llocs, a les roques s’havien trobat gravats de dibuixos, entre ells l’anomenada “Flor de Vida”, molt antics”. No va voler dir-me on, i això va provocar una recerca pel meu compte, guiat només per la intuïció i el mètode infal·lible, de no pensar en res i deixar-te portar –què fàcil de dir i que difícil de fer!-. Com que sempre anava amb el temps just, un parell d’hores, vaig estar mesos sense sort. Fins que un dia, quan ni pensava, abstret, cercant bolets, en un indret on no recordava haver-hi estat mai, una pedra coberta de molsa i mig enterrada sota la pinassa del petit bosquet que dona pas a l’entrada de l’explanada, em va cridar l'atenció poderosament, vaig intuir unes ratlles que no podien ser naturals.



No em va fer falta girar-la per saber quin seria el dibuix que molt desgastat trobaria a sota la capa de molsa i sorra acumulades al llarg dels segles, però amb gran emoció i sentiments de gratitud vaig donar-li la volta, mentre amb el ganivet treia la brutícia que tenia adherida. I efectivament, allà hi era aquest símbol d’una saviesa ancestral que he retrobat al llindar d’algunes masies arreu la Catalunya interior, a Eleusis –Grècia-, al Temple d’Osiris a Egipte, i en altres llocs. Malgrat la mida i el pes, vaig decidir emportar-me-la cap a casa per a netejar-la bé i tornar-la al seu lloc...

Però... que hi feia aquesta pedra allà?, vaig aixecar el cap i mirar pels voltants, de seguida vaig adonar-me dels grans blocs o columnes, semblaven del mateix material, per tant no era impensable que... els meus peus ja avançaven cap a les moles i a través dels matolls d’esbarzers, fins veure l’esplanadeta que esdevindria un dels meus “llocs de poder”.
Ara mentre sona el tambor, estic assegut al damunt d’aquesta pedra que en un temps imprecís assenyalà l’existència d’un espai sagrat, per uns altres éssers humans dels que em reclamo fill i continuador.
“Dumdumdumdumdum”... el ritme creixent del tambor reclama tota la meva atenció...amb els ulls tancats, en un estat d’escolta total...dumdumdumdum... com sempre entre els dum – dum i per sobre, va apareixent un altre so, una mena d'udol sostingut, d’ona vibratòria d’una escala diferent, ja sé que és un pur efecte sonor, com quan repiquen les campanes, o el so d’un gong tibetà quan l’acarones sense colpejar-lo, aquesta és la que m’atrapa de manera definitiva.
Torna l’espiral en les pantalles interiors, obro els ulls un segon per a constatar que també hi es, allà al meu davant, ara els seus moviments caleidoscòpics son molt ràpids, podria dir-se que ballen al so sincopat del tambor. En un moment perdo la noció del temps, de l’espai i de mi mateix, la respiració, la posició del cos, la tensió als braços tot desapareix en el no res, només hi ha la cançó del tambor... dumdumdumdum... Una vibració que em recorre l’esquena, el cap, el pit, el ventre, manifestant-se com a escalfor, o energia; malgrat estar ensimismat, tinc una lucidesa absoluta, percebeixo tot el que m’envolta amb total claredat, l’escalfor de Sol que s’enlaira en el cel, el vent que fa dansar les branques dels arbres, els animals i insectes del bosc, l’olor del copal...
No sé, es fa difícil explicar-ho amb paraules que vosaltres, estimats lectors, pugueu comprendre si no heu viscut experiències similars, però aquest ritual del tambor, en soledat o acompanyat, enmig la natura, ajuda a connectar amb la pròpia autenticitat, no hi ha que fer res per a ningú, només la teva sinceritat, la capacitat de mantenir la intenció. Ajuda a treure’s del damunt les exigències i condicionaments imposats per la tirànica ment racional que constantment ens allunya dels nostres objectius.
Es en aquest moments quan pràcticament no queda res al que puguem anomenar jo, que es comprèn el valor del sacrifici, cal que alguna cosa mori perquè una altra cosa pugui viure. Pots observar sense judicar, les falses pròpies limitacions, les pors, els prejudicis, les idees heretades que han arrelat en tu pràcticament sense que t’hagis adonat, tot allò que creies era cert i que resulta ser fals. La manca de confiança en nosaltres mateixos, en la humanitat en el seu conjunt, el materialisme ferotge que ens impedeix reconèixer i experimentar la dimensió espiritual de la nostre vida, un magnífic regal, que sovint desaprofitem i del que no savem trobar-hi sentit.

Totes aquestes paraules, idees, no hi son mentre toco el tambor, son ara quan reflexiono i tracto de representar-vos aquella experiència per definició inexplicable. Però deixeu-me dir que la meva consciència s’havia obert a allò Sagrat.
És curiós però el recolliment, la soledat, el contacte amb la Natura, et permet descobrir la veritable importància de les nostres relacions amb d’altres persones, la família, els nostres amics, de sentir-te interconnectat amb totes les formes de vida, amb la Mare Terra i, fins i tot, amb el Sol i els astres que poblen la nit. Sense cap mena de dubtes, sents que tots els esdeveniments, circumstàncies bones o no tan bones, al llarg de la vida, amb totes les lliçons –en molts cops doloroses- acumulades, son com una unitat necessària per a descobrir la nostre veritable essència, perquè acomplim allò que em de fer en el camí d’evolució espiritual. Cal obrir-se al moviment sempre canviant de la vida, amb confiança, amb paciència, acceptar...aquest és el darrer sentit de la vida.
Me’n adono que no estic sol, al meu voltant hi ha milers, potser milions de germans en l’esperit, d’altres cercadors que en un altre espai, en un altre temps, en diferents circumstàncies, també han “trobat”. Estan allà per orientar-te, per a donar-te forces, que mai has estat sol, que ells des de sempre t’han estimat, han tingut cura del teu progrés perquè poguessis realitzar el propòsit de la teva vida. Dumdumdumdum...
Vaig mig obrir els ulls, mirant el petit forat al terra que hi havia al meu davant, ara tractava d’imaginar-me’l com l’entrada a una cova dels Pirineus francesos que tant bé recordava. Amb una certa facilitat, vaig poder ingressar a la cova.

Sentia els meus passos damunt les irregulars pedres d’aquella cova, recorria amb la imaginació les diverses sales, la munió d’estalactites i estalagmites, els racons de nits inoblidables de comunió amb la Mare Terra, en soledat o acompanyat, la petita coveta on milers de ratapinyades donaven vida les parets i el sostre, els reflexos platejats –a la llum de la lot- d’aquella paret on milers de formes suggerents però no recognoscibles, s’omplien de mamuts, ossos de les cavernes, cavalls, bisons, cabres de tota mena.

I mentre escoltava com una pulsació el ininterromput tam...tam...tam... del tambor, seguia endinsant-me pel laberíntic recorregut de túnels desnivellats, de petits basals d’aigua poblats d’estranyes i petites criatures blanques, cegues. Amb quina claredat recordava els més insignificants detalls, era ...“com si...” estigues novament allà, però alhora, tenia molt present que estava a la petita esplanada tocant el tambor, era “com si” fos en dos llocs diferents alhora.
En un revolt molt pronunciat, al final del nou ramal que s’obria al meu davant brillava refulgent una llum molt blanca, sabia que m’havia de deixar arrossegar cap a ella, doncs d’alguna manera era la sortida de la cova i l’entrada a “l’altre món”, a l’altre realitat, el “lloc” on trobaria les respostes que m’havien dut aquest dia a l’esplanada. Dumdumdum...Tam...Tam...Tam...

Al meu davant s’obria un esplendorós paisatge. Un seguit de suaus turons tots coberts d’herba, valls al fons de les quals s’intuien multitud de rierols serpentejants de plata, desenes d’arbres puntejaven aquí i allà la immensitat verda amb tons més foscos. Però la llum, el sol, els núvols, l’atmosfera d’irrealitat que desprenia el conjunt, em feien adonar que no em trobava ni a l’Eire, ni a Escòcia, ni a cap lloc del món en que tu –lector- i jo ens trobem en aquests moments, sinó en “un altre”, d’una qualitat diferent.
En un primer moment vaig sentir una desagradable sensació de soledat absoluta, no arribava a provocar-me por, la pitjor de les pors, però és cert que vaig dubtar entre donar el pas que m’endinsaria en aquell món, o tornar endarrere, i recórrer a la màxima velocitat el camí de tornada per la cova.
Quan ja havia decidit retornar – després de caure en la trampa dels habituals: “ja ho faré un altre dia”, “quan estigui més preparat”, “s’està fent tard”, “quina por!”, “t’estàs tornant boig”, etc., etc. - una acolorida taca ocre enmig del verd, em cridà l’atenció de manera irresistible. Un calfred com no l’havia sentit mai em recorregué el cos de baix a dalt; els pocs cabells que em queden a la closca gairebé van sortir disparats cap a dalt, els pels dels braços van fer una estranya dansa –crec que en aquell moment vaig deixar de sentir el tambor -, la pell de tot el meu cos va omplir-se de petites muntanyetes, allò que en diuen “pell de gallina”, quan vaig poder codificar el que els meus ulls veien. A pocs metres al meu davant una guineu de considerables proporcions caminava lenta, majestuosa i directament cap a on jo em trobava, fixos els seus ulls en els meus.

No hi havia cap agressivitat en el seu gest, més aviat irradiava una gran sensació de poder, però d’un poder benèfic. Quan se’n va adonar de que l’havia vist i que havia vençut la por de la sorpresa, va asseure’s a l’herba i amb tota claredat vaig percebre –no sé si per l’orella, o per algun sentit intern i ocult- el seu missatge:
- “Vine, acostat!”. No sé si ho deia en català, en anglès, castellà, o cap altre idioma, ni tant sols puc dir que parlés, però la vaig entendre perfectament. Era una ordre que no és podia desobeir, tot el meu ser respongué afirmativament i, de cop i volta, em trobava jo també assegut, a uns pocs centímetres del superb animal, que amb penetrant mirada semblava llegir en mi. No sé exactament que volen dir les persones de sexe femení quan diuen allò de que “em despullava amb la mirada”, però era perfectament conscient de que davant d’aquella esplèndida criatura la meva ànima, la totalitat de la meva persona, apareixien amb total claredat, sense possibilitat de amagar res.

- “Tu m’has cridat!, ja ens coneixem de d’altres ocasions. He estat–per a tu – flor en un camp, els ulls d’una criatura, la carícia d’aquelles mans, l’emoció davant d’un paisatge, una posta de sol en una platja deserta, estel fugaç en resposta a les teves pregàries, poema en un llibre, pintura d’un museu, aquelles notes musicals, l’abandonament a l’amor, en ocasions la teva pròpia veu interior. Si avui em presento així és perquè tu ho has imaginat així, a les Guillaries, una Guilla, no?”. No sé si les guineus saben “fer l’ullet”, però aquesta ho va fer.
- “Soc totes les coses alhora..., la manifestació en la teva ment de les Guillaries, l’esperit de l’esplanada. Si ho prefereixes, diguem que ara i aquí, soc el teu “animal de poder”, el teu “nagual”... però tu ja saps que això només son noms que hi poseu vosaltres els humans, per tractar d’explicar el que no pot explicar-se, creacions d’una ment que necessita posar-hi etiquetes a tot, perquè es resisteix a esfondrar-se en el caos generador del no-res”.
- “He accedit a la teva invocació, no pels teus valors personals, doncs com tu molt be saps, ets encara un vehicle poc transparent, ple d’orgull, de mancances, de contradiccions i de falsedats”... –aquí va fer un llarg silenci i, em mirà fixament com observant l’efecte que aquestes paraules produïen en la meva consciència, després va continuar -, “com la majoria dels de la teva espècie, ets limitat, estúpid, ignorant, enganxat a errònies creences sobre la realitat i la vida, incapaç de controlar la teva ment, de penetrar en els nivells superiors de la teva pròpia naturalesa, de percebre la vertadera realitat que s’amaga darrera les aparences... segles i segles d’una educació fonamentada en la falsa creença de que sou l’espècie escollida, la més important, els exclusius “fills de Deu”, us ha dut a no saber reconèixer el vostre paper i el vostre lloc, en la fràgil trama de la vida. Segles i segles d’autoritarisme, de reduir els vostres germans a l’esclavatge i a la misèria, d’injustícies i privilegis exagerats de tota mena, del mecanicisme i mercantilisme pels que heu cregut que podíeu usar i abusar de tot en benefici propi, us han dut a posar en perill la vostre supervivència i amb ella, la de totes les criatures, visibles i invisibles que poblen aquest ser a qui vosaltres anomeneu Planeta Terra, i a qui hauríeu de considerar la nostre Mare comuna.”

- “Escolta’m be, s’acosten moments difícils per a la humanitat, ha arribat l’hora de rendir comptes del vostre comportament. Esfondrament del sistema econòmic, canvis climàtics, desastres naturals d’enormes proporcions, crisis energètiques que us faran retrocedir segles, guerres interminables i generalitzades, violència inter - ètnica, conflictes entre les grans religions, gegantines migracions forçades per la manca de recursos vitals com ara el menjar o l’aigua, governs incapaços, corruptes i desentesos del bé comú, desaparició de pobles indígenes, de milers d’espècies d’animals i plantes, pèrdua d’ecosistemes, ampliació desmesurada de les diferències entre rics i pobres, no són més que alguns dels esdeveniments que esteu atreien amb els vostres pensaments, valors i actituds.
No, no s’allargarà cap mà redemptora per a ajudar-vos, cap civilització extraterrestre s’acostarà per evitar el desastre, cap Jesús, no baixarà del cel, en un núvol resplendent per a estalviar-vos l’immens patiment, ni la tecnologia, ni la ciència seran capaces de salvar-vos... En aquest tràngol esteu sols, només us teniu vosaltres mateixos i allò que vosaltres vulgueu fer. Si hagués de jutjar a la Humanitat per les experiències prèvies, no podria ser gaire optimista, en tres ocasions anteriors, la humanitat ha patit desastres similars al que ara s’acosta acceleradament, i no heu sabut/pogut evitar-los.
Avui, com abans, heu rebut centenars, potser milers de missatges que us advertien del que ja s’acosta, tots us han dit pràcticament el mateix, però esteu sords per escoltar, cecs per a mirar i estúpids per a comprendre els senyals evidents de que les coses no van com podrien anar. Tot allò que anomeneu progressos de civilització: el poder i l’autoritat, les desigualtats, la injustícia, les lleis, les religions institucionalitzades, la tecnologia orientada a la guerra i a la destrucció del medi ambient, la suposada comoditat del consumisme ferotge, la deïficació de la riquesa , us han allunyat de la vida per la qual vareu ser cridats, apartant-vos dels cicles naturals, heu deixat de tenir cura de les relacions entre vosaltres mateixos i del medi ambient, oblidat el respecte envers el Misteri, i que tota creatura, petita, insignificant o immensa i poderosa, és sagrada, perquè tots som una i la mateixa cosa.
Els vostres líders polítics i religiosos, han deixat d’estar al vostre servei, per a servir només als seus interessos i per a retornar els favors a aquells que els han col·locat dalt de tot. La maldat, l’egoisme, el desamor, l’odi, la violència, el “salvi’s qui pugui”, la llei del més fort o més espavilat, la cobdícia il·limitada, la pèrdua dels valors humans, us ha col·locat davant d’un abisme al qual us veureu avocats. I saps el que és pitjor...? – aquí va tornar a fer una pausa mentre amb una de les potes del darrera es gratava l’arrel de l’orella -, que com un ramat de xais, ho heu acceptat, que molts de vosaltres heu renunciat a canviar les coses que no us agraden, us han convençut de que no hi ha res a fer, que “sempre ha estat així i que per sempre serà així”, però jo et dic, ja no hi ha un per sempre, la fi d’aquesta humanitat s’acosta i haureu de fer molts, molts canvis, i força traumàtics, si voleu evitar el que sembla inevitable.
Les malalties, la fam, la guerra, la mort, no són estigmes inevitables de la condició humana, són només els símptomes de que alguna cosa no marxa bé, de que en el camí de la evolució vareu donar passos equivocats que no heu sabut rectificar, fins ara.
Mira Terraxaman, com a d’altres abans que tu, i molts d’altres després que tu, l’esperit vol que et renovi el vell missatge. La humanitat està cridada a ser capaç de comunicar-se entre vosaltres i amb el conjunt de la Natura, però per això heu d’esdevenir i donar Amor. Una part important d’aquesta transformació és recordar i recuperar les facultats de quan éreu criatures; però no a la manera inconscient de l’Infant, sinó amb convicció, amb fe en les possibilitats de canviar, amb esperança en un futur que si arriba a existir serà el resultat de la projecció d’unes ments noves que s’han de tornar positives i constructives. Evidentment, això no s’aconseguirà de forma automàtica, ni ràpida i fàcilment, esforceu-vos dons des d’ara mateix, per aconseguir una gradual superació, orienteu-vos en la consecució de nivells cada cop més elevats de d’autoconeixement, de comprensió i des d’ells, irradieu amb força l’esperança i tracteu de reforçar-la, adaptant en la mesura de les vostres possibilitats, noves formes de vida basades en l’Amor, el respecte, esdevingueu exemple de vida. Treballeu pel canvi, tot i que per molt de temps encara, us semblarà que sou una pàl·lida i solitària llum enmig d’un oceà de foscor.
L’ésser humà conte en el seu interior, les llavors per ajudar-se, però no les descobrirà, mentre només pensi en la comoditat, en seguir la roda que ens marca la societat. Si no sou capaços d’enfrontar-vos als reptes que us esperen, no podreu progressar ni material, ni espiritualment, i milions d’anys d’evolució seran malmesos per la vostre incapacitat.

Totes les religions basades en intermediaris, en institucions, en el poder, han de ser deixades de banda, heu de reclamar el coneixement directe de l’experiència divina, doncs aquesta és la vostre naturalesa; totes les doctrines, filosofies i ideologies que us parlin d’odi, de violència, de diferències de raça, de sexe, econòmiques o de qualsevol tipus, bandejades i oblidades en el bagul dels records per sempre més. La llibertat, la igualtat davant la llei, el sufragi, han demostrat ser insuficients per acostar-nos a la Fraternitat, l’única aspiració veritablement digne de la Humanitat i, es ara o mai.
Si ho feu així, si dediqueu les vostres vides al descobriment de les vostres potencialitats internes, si us comprometeu massivament en enfocar les vostres vides envers el compromís, el respecte i l’amor, tindreu alguna possibilitat, perquè el futur, no és una altre cosa que la mateixa Llei de Causa- Efecte, si el negre present és el resultat de les decisions i actuacions que és van prendre en un passat molt remot, els vostres pensaments, desitjos i actuacions d’avui, seran la causa generadora de nous efectes que desplaçaran els anteriors. La més petita modificació en els vostres hàbits, maneres de fer i de pensar, portaran a un futur diferent. Però hi ha que creure-ho per a crear-ho”.
La guineu es va posar lentament dempeus, avançà el musell fins que quedà a molts pocs centímetres del meu rostre i mirant-me de nou amb profunditat continua:
“Si tens manera de donar a conèixer la veritat, pels mitjans que sigui, fes-ho!, digues que coneixes la veritat, explica’ls el que has escoltat, el que has vist amb els teus propis ulls!. Potser tu tindràs èxit allà on d’altres fracassaren, recorda’ls que tots heu comés errors en el passat, però que podeu tornar al veritable Camí de Vida, comportant-vos com a germans i germanes, compartint la Nostre Mare Terra amb totes les creatures vivents”.
La guineu donà la volta molt lentament, avançà tres o quatre passes allunyant-se, s’aturà uns instants i girant el cap en la meva direcció afegí: “Potser d’aquesta manera, podreu portar un nou futur per a tots, en un món regit per l’Amor, d’acord amb els designis de l’Esperit, i la Mare Terra podrà oferir-vos tot allò que heu de menester. Au! Terraxaman, retorna al món de la vida quotidiana, tramet aquests pensaments de pau, amor i unitat, i no t’oblidis de que en veritat: Tots som un. Ens tornarem a veure!” i desaparegué instantàniament, mentre ressonaven en el meu interior les seves darreres paraules...

Amb una barreja de sensacions contradictòries, sorpresa, llàstima, alegria, responsabilitat, jo també vaig abandonar aquell altre món, dirigint-me cap a la cova que em duria al món ordinari.
Tam...tam...tam...tam... el so del tambor em guiava de nou per l’intricat recorregut a l’interior de la cova. Com en una pel·lícula passada al revés i a gran velocitat, em vaig trobar de nou assegut a la meva pedra amb la Flor de Vida gravada, sostenint el tambor – finalment ja silenciós – i amb els ulls clavats en el petit foradet del terra.
El ritual s’havia d’acavar.
Sileeeeeenciiiiii...
Hem trobo amb el rostre mirant la volta del cel, els ulls plorosos, en un estat de plenitud molt gran, viu i en pau. Sento, una immensa gratitud cap a tot el que m’envolta del que em noto part indivisible; els meus familiars, amics i enemics, la humanitat en el seu conjunt, les muntanyes, els arbres, els animals, cap a cadascuna de les cèl·lules del meu propi cos. L’alegria i l’amor s’ha apoderat del meu ser i d’aquí trauré la força per a continuar endavant, en aquest camí que sé infinit, sense meta ni final.
Suau i lentament, moc els braços per deixar el tambor i la maça al terra i estirar-los primer cap endavant, després cap endarrere. A poc a poc, estiro les cames cap al davant, tot de aiss!... i uiss!, el preu de la immobilitat!, i de l’edat!... juuuaasss...juuuaaasss.
A poc a poc, les sensacions van “normalitzant-se”. Miro el rellotge, ostres!... només fa vint minuts des que vaig començar el ritual del Viatge Xamànic i han passat tantíssimes coses!. Deu ser cert allò de que el temps es com un xicle, s’estira i s’arronsa segons els nostres estats d’ànim!.
Apago, l’espelma, amb l’aigua remullo el que queda del copal, i després d’assegurar-me els llenço al terra. Recullo tots els altres estris, la sal - d’un erg de Tunísia -, la sorra vermella - de les muntanyes de prop de casa -, el ceptre de quars que sembla brillar més que mai amb tot de reflexos iridiscents al seu interior, el mocador i els ordeno dins del meu sarró.
Quan ja he acabat de posar ordre, em disposo a fer l’última part del ritual.
Posant-me ben dret agafo les ametlles i avellanes mentre dic en veu alta:
Com a mostra d’agraïment i restitució a totes vosaltres criatures i forces de l’Univers, us ofereixo aquestes ametlles i avellanes torrades; amb elles vull simbolitzar el reconeixement, la plena consciència de formar part del Tot, d’un projecte comú, on totes i cadascuna de les parts, tenim el nostre petit paper; i reiterar el meu compromís de contribuir a aquesta obra que ja és perfecta, doncs conté en ella totes les possibilitats que hauran de florir.
A continuació les llenço en las quatre direccions, mentre pronuncio el comiat:
“Que les vostres ments restin en pau, perquè tots els éssers pugui ser feliços!.”
Amb esforç em poso dempeus, prenc el sarró, el coixí i el bastó d’avellaner, faig un recorregut visual per l’esplanada i els seus magnífics voltants, em prometo tornar un altre dia i després d’ajuntar les mans davant del pit, inclino el cap, mentre els meus llavis en veu quasi inapreciable pronuncien la paraula “Namasté”.
Quan trepitjo un altre cop el territori profà - el petit bosquet -, l’agut crit de l’àliga –la mateixa d’abans o un altre - sembla acomiadar-me, “Namasté” també per a tu germana àliga, aviat ens tornarem a veure!...
I amb el cor alegre, carregat d’energia, ple d’amor, amb el desig de millorar-me i de contribuir ni que sigui mínimament, a millorar el món que ens envolta amb totes les seves desgràcies, injustícies i malfuncionaments, mentre em venen a la ment algunes de les paraules que m'ha donat la guineu: "Treballeu pel canvi", "creure és crear", "doneu exemple de vida en respecte i amor", "tots som un", "canviar el futur es questió de fe i esperança", "ens tornarem a veure"... desfaig, un cop més, el camí cap a la quotidianitat, que ara és ja, una mica diferent.
Les notes de la música de Jorge Reyes m'acompanyen, se que som molts els qui estem decidits a treballar per un futur nou.

Així sigui!.