UNA APROXIMACIÓ CONTEMPORÀNIA A LA MÀGIA

LA MÀGIA HA MORT? 

Recents obres aparegudes de camps tan dispars com la antropologia, el folklore i les religions comparades han demostrat la necessitat de mirar amb ulls nous els antics costums i creences relacionades amb la màgia.
No, no em referixo a la màgia d'espectacle, o il·lusionisme, molt respectable però que queda fora de les intencions d'aquest missatge, tot i que ja fa temps que estic preparant-ne un amb una antologia fantàstica.

En la nostre era, tan aparentment dominada pel materialisme, la ciència... que pot justificar un interés creixent per un fenòmen que hom suposa retrograt, herència d'un passat ja superat, un entreteniment absurd, alguna cosa oblidada en el bagul dels records, perduda a l'altell de la memòria?.

Potser hauríem de començar per a preguntar-nos que és la Màgia, fàcil no?, dons la màgia... és... Però de seguida ens adonem que donar una definició encertada del que és la màgia no resulta fàcil. Anem a pams.

Avui en dia l'home mig sembla haver perdut la clau del seu propi ésser; el denominador comú de “credo i ritual”, que en altres temps vinculava als homes entre si, ha perdut la seva força. Mentre que en els temps antics la màgia, els ritus i la religió subministraven a l'home una cuirassa espiritual contra l'entorn hostil, l'home modern es deixa dur per altra classe de creences, abocat al materialisme. Però continua, malgrat tot, aferrat a una creença màgica: la del Deu diner, enlairat fins el mes alt dels altars i del que per obtenir les seves benediccions, sacrifiquem la major part de les hores de les nostres vides, amb un fervor i una fe que ens permeten qualificar els temps presents com els més religiosos de tota la historia de la Humanitat.

L’objectiu d’aquest treball, serà entre d’altres, arribar a la comprensió del fenomen màgic i de com ha estat possible la seva supervivència en un mon que aparentment, s’ha abocat decididament pel materialisme i el tòpic de si “no lo veo, no lo creo”.

L'estudi d'aquelles cerimònies, ritus i pràctiques dels nostres avantpassats, executades per mitjà de rituals màgics, serà l'objecte principal d'aquest treball que procurarem portar a terme amb el major rigor possible, donat el recel que aquests estudis poden (i solen) suscitar, a causa de la pretesa vulgarització i proliferació actual dels usos màgics i astrològics, aprofitant-se els autoanomenats «mags» actuals de l'eterna credulitat de la raça humana, sempre disposada a omplir amb prodigis la seva imaginació i amb una resposta immediata els seus mes íntims desitjos. 

L'ésser humà roman a través dels temps, i amb ell, la imperiosa necessitat de protegir-se contra les forces malèfiques i d'atreure's les benèfiques. Aquesta necessitat podria ser, en opinió de diversos autors, l'origen de la màgia. Però, aquesta proliferació de «detestables xerraires», com els defineix Cumont, no és nova. Ja en el segle II de la nostra era, Vettius Valens es queixava dels que s’erigien en profetes, sense la llarga preparació necessària, convertint en ridícula o odiosa la ciència que gosaven invocar.


UNA DEFINICIÓ DEL CONCEPTE "MÀGIA" 

Començarem el nostre estudi per algunes qüestions prèvies: Què significa la paraula «Màgia»?, què s'entén per tal? i farem un cop d’ull a algunes de les ciències o disciplines que tenen relació amb ella, continuant pel anàlisis de les pràctiques mes comunes de màgia i brujeria que coneixem tals com la màgia del nom, el so, els lligaments, claus i nusos màgics, els miralls i la inversió de la imatge, les tabellae defixionum, etc.

Per polèmic que els pugui semblar a tots aquells impregnats d’un cientifisme recalcitrant, partim de la base que la màgia és una ciència. Aquesta, igual que la astrologia, parteix de la concepció fonamental de que: “existeixen en la naturalesa un ordre i unes lleis i que la mateixa causa produeix sempre el mateix efecte”.

L'ésser humà és religiós i màgic alhora, en el mes profund de si mateix, quants cops després de lliurar-nos d’un accident, aquell cotxe que no havíem vist, el vidre trencat d’aquella finestra que de cop es trenca i ens cau al costat, o quan desitgem alguna cosa important, no ens ve al cap una expressió d’agraïment, o pel contrari de queixa davant d’una desgràcia, evidentment hi ha uns patrons culturals inculcats, per la societat, l’educació, etc., sigui per les raons que sigui, l’ésser humà mig de les nostres societats, sofreix encara les conseqüències d’aquesta visió màgica...

Les idees màgiques tenen el seu punt de partida en una sèrie il•limitada d'observacions exactes. En l'estadi de vida primitiva, en la pesca i en la caça, l'home estava en un contacte mes íntim amb la naturalesa que un home civilitzat. La seva atenció, fixa en un mateix punt, de vegades durant llargues hores d’aguait, va poder conduir-li a certeses, mil vegades comprovades, referents a les forces a les quals obeeixen els altres éssers: el poder de la mirada que fascina, el del cant que apaivaga a un toro, que dorm a un nen o que torna inofensiva a la serp. Arribant a la convicció que existeixen en la naturalesa forces amagades, que es coneixen pel nom de« fluids», també podem anomenar-les senzillament energies, o “ànim”. Aquests fluids, segons Piobb són de tres naturaleses:

*Magnètica i purament terrestre.

*Vital i principalment humana.

*Essencial i generalment còsmica.

A mesura que anava evolucionant, la màgia s'ajudava de tècniques cada vegada mes pràctiques, de les quals en realitat podia dependre l'eficàcia dels rituals màgics. 

El que son els fluids magnètics no necessita, de moment de cap explicació aquí. La Física moderna se serveix d'ells d'una forma molt mes completa de la que es podien servir els Mags de la Índia o de Pèrsia. I aquest és solament un dels múltiples fenòmens de la naturalesa que els practicants de la màgia van saber aprofitar.

Els fluids vitals són aquells als quals cal atribuir els fenòmens del psiquisme, és a dir, les manifestacions misterioses i hiperfísiques de l'Ésser, una força vital del ser humà, mes allà de les formes conegudes de energia, a la qual Paracels anomenava spiritus vitae.

Quant als fluids essencials o còsmics, són d'un ordre mes elevat i varien de nom depenent de la forma que els diferents pobles els han presentat, sovint guardats per i per a un petit nombre d'iniciats i conservats gairebé secrets. La cerimònia oculta, que es realitzava amb la major cura, deuria tenir sempre el resultat desitjat. Solament era necessari conèixer les afinitats misterioses que uneixen a tots els éssers per a posar en moviment els mecanismes de l'univers.

Així dons, podem dir que la màgia utilitza forces naturals, del propi home, de la naturalesa i els fluids terrestres i estel•lars, donant lloc a la «Màgia macrocòsmica» i a la «Màgia microcòsmica», exercint-la de dues formes essencials, la« personal», quan el fenomen s'opera sense l'ajuda d'un ritual exterior i la «cerimonial» quan si que ho fa.

I serà d'aquesta segona manera com la Màgia entre en el domini de les religions, fins al punt que la religió, en les seves manifestacions exteriors, no és molt diferent de la màgia cerimonial.

Qui es pregunti què és la màgia, o millor, què s'entén per màgia en les diferents cultures, ha de tenir en compte diverses ciències, tant la antropologia cultural com la etnologia, que tenen sobre l’historiador l'avantatge de la «presència» actual de l'objecte del seu estudi, el poder comparar entre si sèries de mites, ritus i usos, extrets de les cultures actuals, estudiar les seves variants i buscar les seves estructures bàsiques.

L'historiador, en canvi, estudia una societat definida, tancada en un àmbit espai-temporal ben delimitat, però ha de tenir en compte que aquesta societat – qualsevol - mai és una societat totalment tancada, que les influències exteriors han de ser identificades i avaluades constantment, absorbides i estratificades. I ha d'aprendre el dinamisme concret del món que estudia, preguntant-se les causes i el per què d'elles, així com els mecanismes interns. Tot això sense oblidar que la màgia és, en si, un element profundament “conservador" i al llarg de la Història el que ha canviat és mes el concepte que la societat té de la màgia que les mateixes pràctiques màgiques. Així, mentre que en l'Edat Mitjana s'era acusat de màgia quan s’establia una actuació per mitjans diabòlics, en el segle xx, com diu Piobb un es pot trobar acusat de màgia quan s'esforça, a través de mitjans anomenats «sobrenaturals», per arribar a uns resultats impossibles d'aconseguir d'una altra forma.

Però, al llarg dels temps, la opinió sobre la Màgia ha variat, i com veurem, també la seva definició. Per a uns autors, “Màgia és la possibilitat d'obrar per mitjà de ritus, que la seva revelació, en la Antiguitat, era atribuïda als déus, sobre els éssers visibles o invisibles de la terra i de les aigües, dels abismes i del cel”.

Segons alguns, la màgia comprèn totes les arts i ciències ocultes, les supersticions i el folklore. Uns altres, en fi, la defineixen “com una tècnica fonamentada en la creença en uns poders localitzats en l'ànima humana i en l'univers extern o intern, una tècnica que tendeix a imposar el desig humà de dominar sobre la naturalesa o sobre els principis mateixos del ser humà, utilitzant poders sobrenaturals”. Hi ha qui l’ha definit com: “La màgia és l'art de produir efectes contraris a les lleis de la naturalesa”. Però també pot ser considerada com “una creença fonamentada en els il•limitats poders de l'ànima”.

La multitud de tots aquests poders, possiblement, poden reduir-se a un únic tipus de «poder». L'equivalent, o els equivalents grecs d'aquesta paraula, trobats en textos hel•lenístics, pot ser dynamis, «poder», charis, «gràcia», i arete, «eficàcia». Aquest «poder» màgic es pot utilitzar lliurement. Necessita un «canal» i el veritable mag és solament el seu mèdium, un transmissor, les robes del qual o tot el que toca, poden rebre i emmagatzemar aquest «poder».

Per Bouché-Leclercq, la màgia és distinta de la endevinació o màntica i cal separar-les, encara que de vegades una estigui lligada a l'altra, ja que estan estretament unides en el seu principi.

La endevinació és, per a aquest autor, la penetració del pensament diví per la intel•ligència humana, sent el seu domini tot el que el esperit humà no pot conèixer per les seves pròpies forces, en primer lloc l'avenir, després el passat i també el present.

Però és ben sabut que un gran nombre de mètodes endevinatoris consisteixen en la interpretació d'efectes meravellosos produïts abans per receptes màgiques. I és la màgia la que proporciona el tema sobre el que s'exerceix la penetració màntica.

Posem com exemple el cas de la endevinació per mitjà de les pedres precioses o «litomancia», que el mateix autor tracta una mica mes endavant, o la« lecanomancia» o endevinació per mitjà d'un mirall màgic, que veurem mes endavant. Es pot dir, generalitzant, que hi ha un element màgic en tota cerimònia o pràctica destinada a preparar o produir un efecte endevinatori. I no queda a la endevinació pròpiament mes que la observació i interpretació dels signes fortuïts, sota els quals la voluntat humana no pot exercir cap influència. Com la màgia serveix d'auxiliar i de vehicle a la endevinació, ella, al seu torn, aclareix la màgia i l'ajuda a perfeccionar les seves mètodes. I existeix tota una branca de la endevinació, la «iatromántica» o màntica aplicada a la medicina, que no és altra cosa que una barreja, en proporcions variables, de endevinació i màgia. Els remeis descoberts per aquesta endevinació eren veritables receptes màgiques, i els mestres en tal art sabien que els estava prohibit ressuscitar als morts, però que no era per a ells una cosa impossible.

Reinach, al seu torn, va definir la màgia com la «estratègia de l’animisme». “Màgia, en fi, és, per a P. V. Piobb, el mitjà pel qual l'enginy humà se serveix per a disposar, en la mesura que ho permeten les seves possibilitats, de les energies existents, sigui quina sigui la forma en que estiguin en l'Univers”.

Universalitat de la Màgia.

La màgia la trobem al llarg de la Història en tots els pobles en els quals la fe en els presagis i en les prediccions sobre l'avenir es general. El món primitiu que la va veure néixer era el de les concepcions animistes, un món on tots els éssers animats i inanimats, homes i déus, estrelles, arbres, fonts i roca es consideraven per igual, totes eren o posseïen un ànima, un esperit o, mes exactament, moltes ànimes. La creença de nostra civilització en l'existència en l'home d'una sola ànima, de la unitat i permanència del «jo», creença que, per descomptat, esta molt lluny de ser universal, ens fa difícil, de vegades, entendre la concepció animista que es troba en l'origen de la màgia.

La constatació de la diferència radical entre una persona viva i morta, la gran pregunta de què és el que un moment abans de la mort «animava» al cos viu, i de que l'«abandona» en el seu darrer sospir, les aparicions en somnis de les persones mortes als vius i el mateix afecte dels éssers vius que es neguen a deixar desaparèixer de la seva ment i de la seva vida a les persones benvolgudes, hagué de donar origen a unes creences universals de l'existència en el Mes Allà. Alhora els éssers humans, seguiran volent veure en els objectes i llocs on els seus afins havien viscut la seva presència espiritual, recaptant la seva intercessió i la seva ajuda davant les divinitats en l'altre món.

Segons Taylor, aquestes idees o pressentiments, van sorgir a causa de l’interès peculiar que sentia l'home primitiu davant aquells estats especials que de tant en tant, experimentava el mateix home i els qui li envoltaven: els estats de somni, el desmai, les al•lucinacions i fins i tot, la pròpia mort.

Quan els egipcis, ja convertits al cristianisme, parlen de l'ànima, empraven la paraula grega"Ψoχη, ηζ"(geni). Mostraven clarament amb això que cap dels termes emprats en la seva llengua s'adaptaven clarament per a definir les seves creences, les seves nocions sobre la idea cristiana d'ànima.

En el mes antic estadi de la Religió egípcia, que conservem gràcies a la compilació dels anomenats Textos de les Piràmides, havia ja tantes ànimes com centres d'activitat es percebien en el cos humà:

a) El Ka, en el qual alguns han volgut veure un reflex immaterial del cos, el doble, que reproduirà la imatge del cos i que recobrava la seva vida pròpia al morir el cos físic, però no podia tenir entitat pròpia sense la existència del suport físic, com la mòmia o l'estàtua del difunt i del que uns altres parlen com del geni protector que va néixer amb l'home, que va viure amb ell i que cuidava de l'home fins a la seva mort.

b) el Ba, o «ànima-ocell », que la mort té encara en els seus braços en les pintures funeràries, algunes vegades en forma de ocell amb cap i braços humans i presentant a la mòmia una espelma, jeroglífic del vent i l'alè. És la part espiritual de l'individu que, després de la mort, troba la seva individualitat i pot errar al seu antull. Que pot quedar-se en la càmera funerària, al costat de la mòmia, però que prefereix, sobretot, passejar-se pel cel i tornar als llocs on el difunt va viure, sent al seu torn, l'ànima itinerant d'un ésser vivent, capaç de acció material.

c) Altres dels seus principis espirituals era expressat per mitjà del ibis amb cresta, era el “akh”, un principi immortal, «el lluminós», de la mateixa essència del foc i els astres, que, al morir el cos, anava cap a la regió ígnia situada per sobre del cel. El akh és un principi immortal i a la mateixa corresponen les paraules «brillar» i «ser eficaç». I sembla que cal veure en el akh un poder invisible que pot prestar la seva eficàcia a l'home i també als déus. En alguns contextos, akh s'aplica als «esperits», genis intermediaris entre els déus i els humans. Algunes vegades, designa als morts privilegiats o tal vegada als fantasmes o apareguts, entre els Coptes: els akhou, en altres temps éssers prestigiosos, que es convertiran en «dimonis».

Al costat d'aquests principis, ka, ba i akh, que s’uniran al cos per a formar un ésser complet, la personalitat d'un egipci contava encara amb altres elements, com l'ombra negra que sortirà per les nits de la tomba o «Khaibit», i el« nom», l'essència mateixa de la persona, la seva força, que es mantenia en secret, del que ens ocuparem mes tard.

Tal vegada aquests principis coincideixen amb la afirmació de Diógens Laercio quan diu:

«Tot l'aire està ple d'ànimes, i per mitjà d’elles els són enviats als homes els somnis, les senyals i les malalties, i no solament als homes, sinó a les ovelles i altres animals”.

En la civilització egípcia, plena de creences en les forces sobrenaturals, la màgia es va distingir malament, tant de la pràctica de la religió com de la ciència o la medicina. I no és en els temples o en les seves representacions on es troben testimoniatges. El culte oficial esmentava, en ocasions, la màgia, com una ciència legislada, ensenyada i practicada pels déus, però no estava fonamentat sobre ella. En la religió funerària va succeir tot el contrari. El seu punt de partida estava fonamentat sobre un conjunt de fórmules i rituals màgics composts pels sacerdots de Heliópolis, que va tendir a reformar l'ordre establert en l'altre món per mitjà d'encanteris irresistibles i àdhuc amenaces. El procediment, heretat sens dubte d'usos prehistòrics, va romandre en les pràctiques funeràries desenvolupades ulteriorment i el seu esperit va penetrar usos que, com la momificació i les fórmules funeràries, no havien estat màgics en el seu origen.

Quant a la vida diària, al costat d'operacions màgiques considerades criminals, com la fetilleria, s'usava sobretot una màgia profilàctica contra esperits malignes, els animals danyins, les malalties o el mal d'ull. Aquesta màgia actuava sobretot per mitjà del recitat de fórmules màgiques, pel poder dels noms màgics, per encanteris, figures i pintures màgiques –papirs màgics- i per la possessió d'amulets que representaven déus o els seus emblemes, o per mitjà de la possessió de signes jeroglífics que anotaven el nom dels béns que la seva possessió es volia assegurar, tot acompanyat de cerimònies i sobretot de les poderoses paraules màgiques, que produirien resultats sobrenaturals.

Molt semblants al cas d’Egipte, serien els de les altres grans civilitzacions d’arreu del planeta, des de la Índia i Xina, fins el centre i sud d’Amèrica – Inques, Tolteques, Maies-, però també d’altres cultures que fins i tot, en els nostres dies segueixen practicant rituals animistes: natius nord americans, africans, aborígens australians, i un llarguíssim etc.

Els fenòmens Màgics.

L'ús de la màgia comprèn diversos fenòmens encara poc determinats, ja que la extensió de la paraula màgia és variable. En la seva concepció mes restringida, des del món clàssic, significaria, com ja vam dir, la ciència, la indústria i la religió dels Mags, és a dir, dels sacerdots de la religió de Zoroastre, importats a Grècia, que va ser tinguda en certs moments de la seva Història com la mes preciosa de totes les arts i la reina de les ciències.

El que pretén el mag, en termes generals, per mitjà dels seus encanteris i accions rituals, és conèixer, realitzar i obtenir allò que per mitjans naturals no pot assolir un ésser humà, perquè ho impedeixen les lleis de la naturalesa. Per això, el seu primer objectiu es superar aquestes lleis, pel que només pot utilitzar tres procediments:

I. Convertir-se ell mateix en un ésser sobrenatural, tornant-se immortal, ja que solament aquests éssers, de naturalesa extraordinària, amb poders fora del normal, poden trencar el ordre natural. Aquesta immortalizació del mag consisteix en la seva «solarització», és a dir, en la unió (systasis) enfortidora amb la divinitat solar i en ocasions pren l'aspecte d'una iniciació mistèrica. Aquest és el cas de la «Litúrgia de Mitra», amb la qual el mag s'inicia en els misteris per a convertir-se en immortal i, després d'un viatge pel món còsmic, ja pot enfrontar-se cara a cara amb el déu suprem i aprendre «el seu veritable Nom», el Nom que no es pot pronunciar, és a dir: arribar a el coneixement suprem i el poder suprem, ja que conèixer el nom secret del déu – o de qualsevol altre cosa - significa poder dominar-li, arribar a destruir-li i, per tant, obligar-li a actuar segons convingui al mag.

II. Una segona forma de trencar les barreres de les forces de la naturalesa és aconseguir que un déu, de naturalesa superior, es posi directament al servei del mag, ja sigui indirectament, a través d'un ésser intermedi, dimoni, àngel o arcàngel. Això només pot aconseguir-se a través de la utilització d'objectes o paraules màgiques que puguin obligar al déu a obeir a un ésser inferior.

III. I, finalment, el procediment mes corrent sol ser l'obligar a un d'aquests éssers intermedis inferiors, daemon o ànima (de vegades d'un difunt mort en circumstàncies especialment dramàtiques), que es posi al servei del mag. Això s'aconsegueix amb la utilització de fórmules màgiques, que terroritzen als dimonis o éssers inferiors, ja que les seves paraules els obliguen inexorablement, sota terribles amenaces.

Classes de Màgia.

A mes de les exposades anteriorment, es distingeixen, entre els entesos, diverses classes de Màgia:

1 . La Teúrgia, "θεοργ ", o màgia iniciàtica, reservada a una élite d'adeptes, triats entre els membres de les associacions dedicades a l'estudi d'una ciència superior. La paraula Teúrgia és grega i està composta per les paraules theos, "θεός" (déu) i "ἔρον" (obra, treball).

La expressió «teúrgia» tenia dos sentits: El d'«acte del poder diví» i la de « posada en acció d'aquest mateix poder». La pràctica teúrgica té, per les seves característiques, un caràcter secret i és gairebé desconeguda, exigeix al que la practica aptituds gairebé excepcionals i un alt

nivell de coneixements, que s'adquireixen amb una profunda i perllongada preparació. Els que la practiquen son els teúrgistas, als quals els antics grecs anomenaren "ἐπόπτης”, als quals els hebreus coneixeran com «Reis Mags». En la època clàssica, la paraula «teúrgia» es troba emprada en Sant Agustí en el sentit de evocació dels esperits. Aquesta classe de màgia era considerada en Roma al mateix nivell que l’art i la filosofia, demostrant Apuleyo la necessitat que tot filòsof tenia de conèixer tals pràctiques. I la filosofia era una de les ciències que formava part de la educació i formació de tot bon ciutadà. Per Apuleyo, el mag és aquell que te un profund coneixement de la ciència, practica les regles i les disposicions de la llei religiosa i els ritus del culte.

2 . L'Alta Màgia o Màgia usual, sovint confosa con la precedent, però molt distinta, sobretot perquè els principis en les quals està fundada, constituïxen un conjunt doctrinal en el qual el saber adquirit ordinàriament i els coneixements per vies sobrenaturals, a l'Alta Màgia és requereix també d’uns coneixements, a nivell físic i psíquic, per a ser practicada amb eficàcia. Els que la practicaven va rebre el nom de «magisters», als quals els antics grecs anomenaven "μὐοτης, i els hermetistes de l'Edat Mitjana «Savis» i se'ls coneix avui amb el nom de Mags.

3 . La Bruixeria o Màgia deformada, a la qual la majoria dels investigadors han pres sovint per la màgia original, que, sovint, es troba en contradicció amb el saber ordinàriament adquirit i que no té en comú amb l'Alta Màgia mes que l'ocupació de imatges i pràctiques, mes o menys alterades. La seva pràctica té també els seus secrets, que es poden entendre fàcilment de vegades. Només empra els medis tradicionalment transmesos, sovint poc o malament compresos. Per a ella calen pocs coneixements intel•lectuals o psíquics. El seu practicants són els bruixots, als quals els antics romans van confondre amb els endevins vulgars (ja hem vist la confusió entre els diversos termes, pels quals s'ha anomenat «mags» o «fakirs» fins als nostres dies). La paraula MAG, en hebreu, tal vegada relacionada amb Mahu, podria procedir d'una tribu meda d'origen no ari, de la qual els Mags eren una casta sacerdotal.

Una altra distinció de la Màgia seria dividir la màgia en «blanca», “vermella” i «negra» o "οητεία", sovint perseguida i castigada a nivell oficial, de la qual a Roma diu Apuleyo:

“Màgia ista, quantum ego àudio, cap de bestiar est legibus delégal•la, iam inde antiquitus duodecim tabulis propter incredundas frugumllézebres interdicta, igitur et occulta non minus quam tetrax et horríbilis, plerumque noctibus uigilata et tenebris abstrusa et arbitris solitària et carminibus murmurata”.

La Màgia Blanca seria aquella que podríem anomenar “neta”, la que fem servir per unes finalitats honestes, que és troben dins de l’ordre de les coses: invocacions per atreure la pluja, la fertilitat de les terres, animals o dones, la màgia curativa. També s’haurien d’incloure determinats aspectes de l’endevinació: quan és vol demostrar la fidelitat d’una persona, la innocència d’un presoner. Aquesta màgia utilitza per actuar únicament les forces de la natura, moldejant-les i transformant-les, és doncs una màgia “neta”.

La “vermella” és una màgia més egoista. Cerca pels seus fins, l’aliança amb forces menys recomanables que les naturals de la “blanca”, com per exemple els esperits. La Màgia “vermella” és mes evolucionada que la “blanca” i no comença a aparèixer fins l’Edat Mitjana, quan la religió crea a voltant dels éssers humans tota una demonologia que els “mags” s’apressaran a utilitzar. Les forces protagonistes de la màgia vermella son: els esperits, els genis, els gnoms, els elfs i els dimonis, tot a través d’una jerarquia de personatges intermediaris que s’inicia amb Adonai –l’Ángel de la Llum- pels esperits bons i, amb Lucífer –l’Emperador de les Tenebres- pels dolents, als quals segueix tot un seguit d’esperits i dimonis de major o menor categoria, tots ells degudament ordenats segons la seva importància i funció.

La Màgia “negra” sorgeix com a reacció a la primera gran onada de repressió contra la màgia a mans, tant de l’Església Catòlica, com dels governs dels països on es va produir. La Màgia Negra té com a únic protagonista a Satanás –el príncep dels dimonis- i com a principal objectiu realitzar un pacte amb ell per aconseguir els objectius mes perversos i inconfessables.

En qualsevol cas, els ritus màgics actuarien sobre els éssers, visibles o invisibles, principalment, segons Buisson de tres formes o maneres essencials, deixant a un costat les variants geogràfiques i ètniques dels diversos pobles que l'han practicat:

a) Per mitja de la màgia d'encanteri.

b) Per mitjà de la màgia simpàtica o de imitació.

c) Per mitjà de la màgia d'amulets, talismans i pentangles.

«La màgia d'encanteri» és la basada en el poder gairebé sobrenatural del cant, de la salmodia, de la repetició. En aquesta classe de màgia, una fórmula de conjur o imprecació posseeix la virtut d'encadenar la voluntat de qui la pronuncia, feta en les condicions rituals precises (paraula, ritme, entonació), als éssers i les coses del món de dalt i el món de baix.

«La màgia simpàtica» és la mateixa màgia d'encanteri, en tant que recorre a la similitud.

«La màgia d'amulets, talismans i pentangles» és la qual se serveix d'aquests objectes pels seus fins. La paraula «amulet» procedeix de amuletum, que Plini utilitza para designar un objecte que protegeix a les gents contra les malalties i que és una substància mèdica, que actua tant directa com indirectament. Existeix en ell sempre un sentit profilàctic, ja que durant molts anys, malefici, maleficium, va ser sempre sinònim de malaltia. Els amulets, almenys a l'origen, són vehicles de forces místiques que procedeixen del mundo sobrenatural. L'amulet, en el seu estadi mes elevat, és el« Talismà», terme d'origen incert, que pot estar en la paraula hebrea tseiem, imatge. Es troba entre els àrabs sota la forma de tilasm i tillams (plural talásim, tilasmát i tilassamát).

La seva diferència es que, mentre que el talismà és artificial, encara que la matèria amb que s'ha fet sigui natural, la influència se li atribueix en funció d'un raciocini, de vegades lògic, però sempre simbòlic i analògic, mentre que l’amulet pren la seva substància del món natural, animal o vegetal: cabell humà, espina de peix, ploma, pell, conquilla, etc.. la sola presència de la qual deté el mal.

La forma mes evolucionada del talismà és el "pentangle». Deriva de la paraula grega pa, tot, i procedeix de la idea que és un objecte que ho conté tot, que resumeix el« tot», sent una síntesis del macrocosmos. Però no és només un element protector com l'amulet, sinó que és una espècie de« emissor de fluids», una potència activa.

Màgia i medecina.

El pensament historicista de finals del passat segle XIX va intentar veure el naixement de la medicina en els termes d'una evolució en el sentit darwinià. Segons Hofschiaeger, la medicina va néixer del sentiment instintiu de l'home a guarir-se. I l'home, una vegada que va estar ja en possessió d'instruments, es serviria de els adequats per a evitar-se el dolor de les ferides i sobretot de les picades d'insectes i rèptils i de les ferides produïdes per ells.

L'home primitiu va entendre la malaltia com la introducció en l'organisme d'un cos estrany, que pot extreure's, si és un ectoparàsitat, bé per succió, bé fent pressió o amb una senzilla operació, com pot ser una lleugera incisió o aixecar la crosta amb alguna cosa punxant.

Quan la malaltia és interna i es desconeix la naturalesa i la localització d'aquest cos estrany, es fa el mateix, però d'una manera simbòlica, mitjançant un procés d’analogia que representa plàsticament la extracció. D'aquí arrenquen les danses i els cants medicinals que són el mes antic precedent de l'exorcisme.

Quan del preanimisme es passa a l'estadi animista, s'identifica la malaltia amb un esperit, al que s'intenta expulsar per mitjà de l'exorcisme. I aquest concebre els mètodes terapèutics com una acció espolsadora és alguna cosa tan arrelada en la mentalitat de l'home, que fins a la mateixa medicina hipocràtica es basa en la creença que els agents farmacopèutics afavoreixen l’ expulsió de la materia peccans.

Para Ackernecht, d'aquesta manera es fa una història de la medicina empírica químicament pura, anterior a l'origen i paral•lela en la seva evolució a la medicina sacra i a la medicina màgica.

Però deixant a banda els diversos procediments d’endevinament emprats per al diagnòstic de les malalties, els principis que es basa la medicina dels pobles primitius són, com reconeix Ch. Coury, molt a prop dels principis màgics. Abans de la fase animista, l'home primitiu té una vaga noció de « força», de caràcter mes o menys material (el «poder» al que ens referim en altre lloc), que emana de les coses d'una manera espontània o provocada per la acció del mag. Aquestes forces tendeixen a transmetre's per contacte i entren en relacions mútues de atracció i repelenca (similia similibus, contrària contrariis). D'aquí la pràctica de remeis homeopàtics i les cures per contraris.

El contacte amb aquestes forces, algunes malèfiques i oposades a la naturalesa humana, produeix la malaltia, que pot rentar-se i dissoldre's per mitjà de procediments purificatoris i elements catàrtics, com l'aigua. De vegades es guareixen amb plantes, de les quals es tenia un coneixement empíric, a les virtuts de les quals s’afegien la força de les paraules màgiques ("ἐπωδή, ῆς"; lat. incantum i "ἐζκμό"; lat. exorcismus), sobre les quals ens estendrem mes endavant).

L’extracció de la malaltia es feia per via de contagi a una altra persona –molt sovint al guaridor que és considerava immune a aquesta malaltia pels seus poders superiors- o a un animal (transferència i substitució). Com a profilaxis s'empraven amulets, talismans i fetitxes, que transmeten la seva força a qui els porta i rebutgen la de la malaltia.

Des de les èpoques mes remotes, al costat de la medicina empírica en principi, després tècniques, de caràcter profà, va haver l'altre tipus de medicina al que ens hem referit, la ritual i màgica, exercida per homes de característiques molt complexes. Si en la prehistòria del poble grec cap imaginar l'existència de herboristes, antecessors dels "ῥιζοτόμ" de la època històrica, com en altres societats primitives, des dels documents mes antics es perfila a Grècia la figura del «guaridor». La menció mes antiga de la professió mèdica correspon a una tablilla de Pilos en la qual apareix un "i-ja-et" en possessió de terres, el que demostra no només el seu elevat status social, sinó també la distinció de les seves funcions pel que fa a la de sacerdot "ἱερεθς, ἐος" i les d'endeví "μάτ'ς, εως".

Des de la època micènica no es van donar a Grècia aquestes interferències d'atribucions que hi havia a Babilònia, on els «conjuradores» (asipu o masmasu), a part de les seves altres comeses rituals, s'empraven contra el dimoni de la febre (Labartu) o a Egipte, on la medicina va ser competència de la casta sacerdotal, a l’igual que en alguns pobles meso americans. Però la medicina màgica va ser exercida pels denominats amb el terme “ατρό-ματις, εως", al•lusiu a la seva doble naturalesa i per a la època tardana el de «homes divins» "θεοργ, ός", teürgues o "θεοι-αδσες", guaridors d'ànimes per mitjà de la força divina o «poder» que passa a través de ell. Aquests van continuar actuant al llarg dels segles, amb importància social i personal variable, segons les distintes èpoques.

Inexistents o silenciats en els moments de il•lustració, van adquirir un singular relleu en les èpoques d'angoixa o crisi, quan malalts com Elio Arístides (s. II d. de C.) es va sotmetre a tractaments increïbles preferint a la actuació racional del metge, l’acció directa en la seva persona del numinós. Un Simó el Mag, un Apol•loni de Tiana en el segle I d. de C. i un Alexandre de Abonutico en el segle II d. de C. son els mes genuïns successors dels «xamans» grecs de època arcaica.

Ara bé, tenint en compte la similitud en les operacions de qui manipulaven les ciències ocultes i les dels «homes divins», en la pràctica era molt difícil traçar una divisió entre ambdós. L. Gil senya-la cóm termes tan desagradables en la seva significació com "σοφιστής, οῦ" es revaloritzen en els papirs màgics en l’accepció mes elevada de« savi» i al revés, cóm Plató utilitza irònicament el terme de"ἄωπος θειος", que un epicuri com Filodemo, empra en la seva accepció mes popular. Veiem doncs que la gamma de matisos entre vident, mag, profeta, savi i portador de poder era tan subtil que de vegades eren similars per al poble.

Màgia y religió.

Es pot fer una clara distinció entre religió i Màgia? S'han intentat moltes aproximacions al problema, però cap sembla ser la correcta. En general, podem dir que s'han discutit, en diverses obres, per diferents estudiosos, quatre posicions fonamentals:

1. La màgia es converteix en religió (K. T. Preuss).

2. La religió intenta reconciliar poders personals després que la màgia ha fallat (Sir James Frazer).

3. Religió i màgia tenen arrels comunes (R. R. Marrett).

4. La màgia és una forma degenerada de religió (P. Wilhem Schmidt).

És ben sabut que una persona religiosa resa a unes divinitats d'una forma humil i submisa, mentre que el mag obliga a aquests mateixos déus per mitjà d'amenaces. La persona religiosa confia en la bondat dels déus, mentre que el mag utilitza alguns coneixements especials que li donen poder sobre ells (algunes vegades coneix el nom secret, al que respon un dimoni). La religió, en canvi, es dirigeix a la divinitat mitjançant la plegaria, mentre la màgia commina a la divinitat a ajudar-la. El sacerdot «prega». El mag «imposa», «ordena». Aquell «serveix» a la divinitat, aquest «se serveix» de la divinitat, passant els límits de respecte, temor i consideració imposats per la religió.

Aquestes premisses solen o poden ser generalment veritat, i fins i tot trobem un tarannà «religiós» en alguns textos màgics, com veiem a Egipte en el Papir Màgic de Leiden:

"Jo t'invoco, tu que ets el mes gran, que has creat tot, tu, el qual s'ha creat a si mateix, que veus totes les coses però no pots ser vist. La teva has donat al sol tota la seva glòria i poder, tu has situat a la lluna en el cel...

Totes les coses estan subjectes a tu i cap dels déus pot veure la teva veritable forma. Tu pots transformar-te a tu mateix en tot el que pot ser. Tu ets l'invisible Aion de Aion".

El mag usa també rituals i litúrgies com els quals s'utilitzaven en les grans religions del passat o del present. El que concerneix al sacerdot i al mag era el mateix; salut, riquesa, amor, combatre el mal d’ull, protecció contra perills o desastres, etc...

Apuleyo, en el segle II d. de C. defineix al mag com «aquell que per la seva capacitat de parlar amb els déus immortals té poder en tot el que vol per la força increïble dels seus encanteris» (Magus est, qui communione loquendi cum dis inmortalibus ad omnia, quae velit, incredibili quadam vaig veure cantaminum polleat).

Per a molts autors, la màgia no és mes que simplement un estadi primitiu de la religió. Quan la intel•ligència humana encara no havia donat naixement als déus, creien en "forces". Aquestes forces, sent naturals, es trobaven en condicions de ser governades i dominades. L'intent de governar-les i dominar-les va donar origen a la Màgia. Aquesta hipòtesi suposa evidentment, la creença de que els homes primitius tenien una intel•ligència inferior en grau a la dels homes posteriors, i evidentment molt inferior a la nostre, cosa que com a mínim, resulta a més de pedant, insostenible, dons l’ésser humà, ho és – humà, amb tot el que això implica - des del començament.

Mes tard, aquestes forces es van humanitzar (o divinitzar), i la Màgia es transforma en Religió.

Aquesta teoria és certament molt interessant... però no és totalment exacta. Hi ha, evidentment, un paral•lelisme palpable entre Màgia i Religió, fins a tal punt que algunes vegades van arribar fins i tot a néixer juntes. Existeixen religions màgiques, igual que existeix una màgia religiosa.

No obstant això, entre ambdós conceptes hi ha una gran diferència. Al principi, és probable que Màgia i Religió fossin el mateix; no obstant això, amb el temps la diferència es va marcant a poc a poc, i va fent-se mes palesa. En el camí col•lateral però divergent d'ambdós conceptes, la Religió va delimitant-se lentament, especialitzant-se en el que d'altra banda constituïx solament un dels aspectes del a Màgia. Perquè la Màgia (com veurem de seguida), posseeix tres atributs: pregunta, exigeix i demana. La religió, per la seva banda, l’única cosa que fa és demanar. Això últim pot fer-lo tothom... i és per això pel que a tothom es dirigeix a la Religió. El preguntar i l'exigir, en canvi, només pot fer-lo una molt petita i selecta minoria, pel que la Màgia només s’adressa als iniciats.

És per això, per la seva finalitat primordial d'oferir un camí i una llum espiritual a tots els éssers humans, que la Religió abandona aviat aquests dos últims camins de la Màgia, obrint un camí particular per a ella. Certament, com dues coses que van tenir un origen comú, la Religió seguirà vestint en la seva litúrgia algunes de les vestidures i ritus que són propis també de la Màgia... però només el seu pla extern. Voler buscar qualsevol altre paral•lelisme mes profund és un greu error.

Per al mag, com ja hem vist, hi ha alguna cosa com la« màgia negra» (o «Goética», del grec goáo, οἀω, οώ (gemegar), que persegueix el mal de la persona a la qual desitja encantar (Oposada a la« màgia blanca» que busca efectes extraordinaris sense fer mal), considerant gairebé per definició que la religió per si mateixa no pot fer mal. No obstant això, les amenaces dels déus no són desconegudes en el context religiós.

I així, quan Germànic, el fill adoptiu de l'emperador Tiberi (no molt volgut pel seu pare adoptiu), mor, les circumstàncies no molt clares del fet van provocar reaccions en el poble romà. Entre els anys 69-73, l’historiador Tàcit no va excloure que fos causada per operacions màgiques i quan les gents de Roma van escoltar les notícies, van irrompre en els temples i van tirar les estàtues dels déus al carrer a puntades de peus.

De la mateixa manera, en temps mes recents, els pescadors italians, tractaven les estàtues dels seus sants de la mateixa forma. Quan tenien una bona pesca, oferien als sants l’encens, flors i veles, però quan la pesca no era bona, maldeien i treien a puntades de peus als sants de les esglésies.

Màgia i ciència.

Altres autors, per la seva banda, intenten trobar un paral•lelisme semblant entre Màgia (o Ocultisme) i Ciència, un paral•lelisme que s'intenta fer palès ja en el propi nom de "Ciències Ocultes". És evident que en moltes ocasions ambdós camins -el de la Màgia i el de la Ciència- s'han creuat, i que en determinades èpoques la florida científica va néixer evidentment de la branca de la Màgia, com va néixer, per exemple, la Química de la Alquímia. Fins i tot, en alguns períodes (com en el Renaixement i en el Romanticisme), va arribar a considerar-se a la Màgia com la "ciència suprema".

Però, ho és realment?

En absolut: no. Hi ha, entre ambdós conceptes, un immens abisme de base. En principi, la Ciència és racional: tot ho amida i ho pesa, el temps i l'espai no són solament conceptes sinó realitats fixes i inamovibles que regeixen tot el nostre món. A aquestes realitats ha de cenyir-se tot per a ella... i tot el que no pugui ser-ho, tot el que no pugui ser amidat, pesat o catalogat ha de ser rebutjat com impossible o fals.

La Màgia, per contra, és irracional. La matèria, el temps i l'espai són per a ella realitats a superar o a transformar. La Màgia parteix de principis afectius o espirituals (astrals són anomenats comunament, encara que mes endavant veurem que són de molt diverses classes), principis no materials, no pertanyents al món físic sinó a una categoria molt superior, i capaces d'actuar sobre aquest món físic superant o prescindint de la ciència. Per a la Màgia res és impossible, res hi ha il•lògic. No existeix temps ni espai. Tot és, o tot pot ser. Tot queda perfectament reflectit en aquest axioma: “L'Univers (i l'home) no són només matèria.”

Anem a realitzar, doncs, sobre aquestes bases, algunes puntualitzacions:

La Ciència, pel seu costat, només creu en un món físic i real.

La Religió i la Filosofia, en canvi, accepten també l'existència d'un món espiritual.

La Màgia, finalment, creu i afirma que l'Univers i l'home estan formats per una superposicions o compenetració de tres mons distints: el físic, l'astral i l'espiritual.

El problema, per descomptat, és, en el seu conjunt, molt mes complex del que pot donar a entendre un simple enunciat, i hauríem d'esperar mes endavant per a veure'l amb major deteniment. De moment, i per a sustentar les nostres hipòtesis, n'hi ha prou amb saber el següent: segons el que s'ha dit, i des del punt de vista de la Màgia, l'Univers (i l'home) estan compostos d'una banda, o món, o pla, segons com vulgui anomenar-se, material, físic, que constitueix la seva naturalesa (o el seu cos) visible; per una banda astral, que regeix els seus processos vitals i emocionals, i que és la base que dóna suport per a tots els processos màgics; i finalment per una banda espiritual, l'ànima amb totes les seves facultats, que és des de la qual realment actua el mag.

Naturalment, aquesta tercera part, l'espiritual, és privativa de l'home. Les altres dues parts o plans, existeixen en tot l'Univers, fins i tot en els regnes inanimats, i estan formats per matèria, el plànol físic, i per energies, el plànol astral.

La Llei de correspondència o simpatia.

Tenint en compte aquests factors, quin és, doncs, el fonament de la Màgia?

Per a respondre aquest interrogant hem d'acudir a una altra llei fonamental de la Màgia i que no forma part -ni de bon tros - de les lleis científiques que tots hem estudiat: la "llei de les correspondències".

Segons aquesta llei, l'Univers -i naturalment tot el que hi ha en ell- no és una juxtaposició d'elements distints i diferenciats –composició mecànica-, sinó un conjunt únic –composició orgànica-, íntimament relacionat entre si en totes les seves parts, intencionadament, i en una forma completament deslligada de l'espai i del temps. És a dir, que podem considerar al nostre univers i a tot el que ho forma no com un conjunt de coses distintes, sinó mes senzillament com les distintes formes o estats d'un mateix element comú. En aquesta situació, doncs, tot el que es troba en el nostre univers estarà sempre en constant relació, pel que és indubtable que al produir-se qualsevol fenomen o qualsevol variació en algun dels seus elements, aquest fenomen o variació repercutirà no tan sols aquest element en qüestió sinó també, en una forma i mesura determinades, en l'univers sencer.

Tenim aquí doncs la teoria base que regeix la astrologia, i que és comú a tot el conjunt de la Màgia; tot està en tot, tot actua sobretot. O, usant la coneguda frase comú a gran part dels llibres que intenten penetrar en aquests temes: "el que està dalt és com el que està baix, a fi que es realitzi el miracle d'una sola cosa".

És a dir, que l'univers està compost per una sèrie de Regnes, d'elements, d'éssers, d'objectes analògics, els respectius elements dels quals es corresponen un a un, de manera que la acció produïda sobre un qualsevol d'ells té immediatament la seva correspondència en tots els altres. Però atenció: això no vol dir que en la Màgia es produeixi, com en la ciència, una relació de causa a efecte entre els diferents elements en joc, ja que, des del moment que factors delimitatius tals com temps i espai no existeixen per a la Màgia, no pot existir tampoc, en absolut, una casualitat.

Arribem amb això a la base que es fonamenta tota la Màgia. Acceptant la llei de les correspondències, es comprèn la finalitat i efectivitat de l'acte màgic. La pota del lleó és el símbol de la força del lleó, el cabell d'un individu és el llaç que ens uneix a ell, el punt de suport que ens servirà per a actuar sobre ell. Els mags saben ben bé tot això. Aquests símbols no personifiquen exactament la qualitat o la forca que busquem, sinó que són el punt de suport que ens permet efectuar el ritual màgic que ens durà fins als nostres propòsits. El salvatge que es menja el cor de l'enemic valerós cerca en aquest òrgan el valor que es troba representat en ell, perquè el ritual màgic que acompanya aquest acte li permetrà actuar des del plànol astral per a infondre's a si mateix aquest valor... procés en el qual intervenen també, en gran manera, la concentració i la força de suggestió necessàries per a realitzar aquest ritual, son altres de les bases en la qual se sustenta tot acte màgic.

I això ha donat precisament origen a una de les primeres i mes espectaculars degradacions de la veritable Màgia: la fetilleria o bruixeria. El simbolisme de l'acte màgic ha estat sovint tergiversat... no, millor: oblidat. Moltes vegades, la tradició de l'acte màgic transmès de boca en boca solament ha deixat passar la part externa del ritual, una mica com la carcassa buida del que és en realitat l'acte màgic. Llavors, l'antic ritual és efectuat mecànicament, d'una forma automàtica, sense consciència del que s'està fent, i la major part de les vegades mutilat i irrecognoscible després de vàries generacions i conseqüentment els resultats...

La llei de la «simpatia» és, en efecte, com veurem mes endavant, que si tu dónes puntades a l'estàtua del seu sant o del déu, ell sentirà d'alguna manera el dolor i reaccionarà.

Per tant, alguns estudiosos creuen que no hi ha diferència fonamental entre religió i màgia.

Però, segons alguns autors, sí que pot haver hi alguna: resar per alguna cosa, donar gràcies per alguna cosa, és també concebible en màgia, i una cosa natural en la religió, però en canvi, no existeix en màgia la consciència de pecat ni pregar als déus demanant perdó.

El mag no reconeix el pecat. Ell està, en certa manera, per sobre de la moralitat i de la llei, té una llei per a si mateix. En una societat en la qual pràcticament tots creien en la màgia i la practicaven d'una forma o altra, aquest menyspreu per la moralitat convencional i les lleis de l'Estat podia haver impulsat el comportament criminal, però les raons per les quals mags i astròlegs (fins i tot filòsofs) eren periòdicament discriminats en el temps de l'Imperi i molt més tard – S. XIV-XVI - eren, principalment, de tipus polític.

Quant a la fe, recordem el que, parlant de la astrologia en la antiguitat diu Cumont :

«El que feia a la astrologia invulnerable als cops que li donaven la raó i el sentit comú, és que era, a pesar del rigor aparent dels seus càlculs i els seus teoremes, una fe. No solament implicava una creença en postulats indemostrables, sinó que havia nascut i crescut en els temples dels Caldeus, després es va desenvolupar a Egipte i arribà, fins i tot a Occident, no va oblidar mai els seus orígens sacerdotals i només es va separar a mig camí de la religió que la havia engendrat (?!)».

I aquesta fe en els ritus màgics, que trobem no solament en la Antiguitat sinó també en els nostres dies, és inherent a l'home quan exerceix un ritu, màgic o religiós. I de« fe» es pot parlar, tant en la religió cristiana com en qualsevol altre religió, antiga o moderna. Sempre que una persona resa, implora, ora, prega o intenta influir d'alguna manera en les potències divines, és perquè creu en elles.

Encara que la màgia es troba fosa i amalgamada amb la religió en molts països i edats, hi ha, segons Frazer, fonaments per a pensar que aquesta fusió no és primitiva i que va haver un temps en el qual l'home va recórrer a la màgia només para satisfer les necessitats que excedien als seus immediats desitjos animals. La consideració de les nocions màgiques i religioses fonamentals pot inclinar-nos a deduir que la màgia és mes antiga que la religió en la història de la humanitat. Per a Frazer, «la màgia no és mes que l’ equivocada aplicació dels mes simples i elementals processos de la intel•ligència, és a dir, la associació d'idees en virtut de la semblança o la contigüitat, i la religió pressuposa la acció d'agents personals i conscients, superiors a l'home, darrera del teló visible de la naturalesa».

Tal vegada, a causa de la major complexitat del procés religiós, segons aquest autor, la màgia va poder precedir a la religió en la evolució de la nostra raça, de manera que l'home intentà subjectar la naturalesa als seus desitjos per la força dels seus conjurs i encanteris, abans d'esforçar-se a apaivagar a una divinitat per mitjà d'oracions i sacrificis.

Per a Cumont, la màgia i la astrologia van tenir un origen religiós, i la màgia va quedar sempre com una «germana bastarda de la religió». Màgia i astrologia van créixer juntes en els temples d'Orient. Les seves pràctiques van formar part del saber equívoc dels encantadors i fabricadors d'amulets que pretenien, per mitjà de ritus coneguts només per ells, actuar sobre els esperits que poblaven la naturalesa.

Entre d’altres autors actuals, Dupuis, pensa que, quan es vol parlar de la vida religiosa de les societats neolítiques, cal evitar la confusió constant que es fa entre «religió» i «màgia». Per a aquest autor, els pobles primitius no tenien una clara noció del que nosaltres anomenem religió. Per a ells, no era mes que una part integrant d'un saber total que no discriminava el que podríem anomenar «el complex religió-màgia-tecnologia». En aquestes societats neolítiques, la religió es confonia amb la màgia. I la màgia era una part essencial de la tecnologia, que permetia exercir una acció sobre l'entorn.

Màgia i art.

Només S. Reinach, en plena expansió de l’ interpretació materialista sobre els orígens de la màgia, es va atrevir a refutar la reiterada opinió que l'art era merament un passatemps o entreteniment, situant els seus orígens en el rituals i la màgia. En el seu assaig, titulat "L'art et la magie", influenciat per J. G. Frazer, B. Spencer i F. J. Guillin, lliga l'impuls principal del seu naixement en la «edat del ren», al desenvolupament de la màgia, al•ludint a certes talles de fragments d'os que mostren caps de cavall escorxades, que per a ell vaig serviran d'amulet per a atreure a altres cavalls a les proximitats de la caverna, atès que en la Prehistòria, amb el pensament de l'home centrat en el seu relació amb forces invisibles, l'impuls mes profund a la creació artística residirà per a ell en els poders de la màgia, on l'art es va convertir en l'auxiliar mes preciós de l'home. Primer com abstracció que pot adoptar la forma d'un signe replet de significat simbòlic especial, de caràcter màgic o sagrat, que han utilitzat totes les religions, quan tractaven d'exorcitzar els poders hostils, després utilitzant figures d'animals; el cavall, l'elefant, la serp, els cérvols, etc...

També Jean Clottes i David Lewis – Williams en la seva importantíssima obra “Els xamans de la Prehistòria”, ens expliquen la relació entre l’art parietal i els estats alterats de consciència del xamans, sostenint la hipòtesi de que en la majoria dels casos, els mateixos artistes que decoraren les parets de les coves eren els propis xamans i que la finalitat d’aquestes obres és clarament màgica, o com a mínim part significativa de rituals màgics vinculats a la caça.

Ja l'home aurinyacienc obstaculitza, mitjançant una forma de possessió màgica els animals que tractava de caçar o de vèncer, dibuixant els seus contorns en la obscuritat de les cavernes, a l'escassa llum de les torxes. Al llarg d'un dilatadíssim període de temps, l'home només va saber expressar objectes per mitjà de contorns simples(?). Per això resulta encara mes sorprenent que pogués plasmar imatges forjades per la seva imaginació. Aquestes primeres fantasies rituals van néixer, sens dubte, amb el desig d'establir alguna relació amb l'invisible, desig que deuria de ser molt ardent per a produir tal abundància de símbols, compostos híbrids o imatges barreja d'animal i home.

La finalitat última de la Màgia.

“Hay un mago dentro de cada uno de nosotros un mago que lo ve y lo sabe todo.”

Chopra Deepak: “El sendero del Mago”

I arribem d’aquesta manera a plantejar-nos quina era i es la gran finalitat que persegueix la Màgia... l'essència del que s'ha anomenat "Alta Màgia" o Màgia espiritual. L'Alta Màgia és la sublimació de tota la Màgia, és la fi últim que persegueix el mag a l'iniciar el seu camí. Perquè el sublim objectiu, la fi última de la Màgia –com no podia ser d’una altre manera -, és el d'assolir una elevació del esperit humà, una superació de l'home en si mateix, a través de l'adequada acció del propi mag sobre el plànol físic, ja que la seva acció, repercutirà naturalment sobre els altres dos plànols, l’astral i l'espiritual. L'objectiu final de la Màgia – de la veritable Màgia - és, doncs, arribar a la perfecció. Clar que aquesta és la fi sublim i última... i per descomptat allò mes difícil d'aconseguir, objectiu reservat a uns pocs i perseverants escollits. Per a arribar a ella cal abans ascendir per una multitud d’esglaons, anar remuntant a poc a poc l'escala de la Màgia a través dels seus distints i difícils nivells, sempre en base a l’atenció, la concentració i el domini de la voluntat pròpia.

Això és el que ens permet explicar, perquè els mags de la tradició –com ara el cas del Merlí artúric – ens siguin sovint presentats com éssers poderosos sí, però també com a savis i decididament bons.

Aquesta finalitat darrera de la Màgia o màgia espiritual, serà tractada més àmpliament en un altre post d’aquest mateix blog.

La màgia avui i demà:

Arribem, amb tot això, a la Màgia d'avui... a la Màgia del segle XXI. Un segle que és caracteritzat com fred, racionalista, científic... un segle en el qual tot és pesat, amidat i reglamentat, on no hi ha lloc per a les coses que escapen a l'ordre, a qualsevol ordre. La Màgia, doncs, sembla condemnada a l’extinció...

I això és el que pot semblar a primera vista, si s'ha de jutjar pel que ens parlen la major part dels autors que toquen el tema. La Màgia del nostre temps, diuen, està morta. Des de Levi, Papus i els seus companys, sembla com si no hagi succeït res de nou. No hi ha, ens diu Rony, aquell afany de recerca que caracteritzava a la Màgia del Renaixement: els ocultistes contemporanis viuen tancats en si mateixos, sembla com si no els importés res del que ocorre al seu al voltant, ocupats exclusivament en interminables comentaris escolàstics sobre la Càbala, el gnosticisme o la teúrgia. La Màgia no avança, no evoluciona, no s'ha mogut tot just en aquest últim mig segle.

És així realment? Tenen raó els qui proclamen la mort de la Màgia?

La màgia primitiva, diuen, la que encara segueixen practicant els pobles “poc desenvolupats” que ocupen algunes regions del nostre planeta, ha estat explicada de moltes maneres "racionals": fanatisme, superstició, pervivències de vells rituals, histèria col•lectiva... Les noves disciplines científiques que s'ocupen de la ment, principalment la parapsicologia, han desmitificat molts dels "actes màgics" que es realitzaven antigament, donant-les explicacions científiques i sonors noms de seriosa aparença, i incloent-les dintre del patrimoni de les ciències... encara que no estiguin molt segures de les seves pròpies explicacions. La resta de la Màgia...Bah!...

Què cal pensar, en realitat, sobre això?

Un succint examen de la història, en tots els seus aspectes, ens convencerà de la veracitat d'una de les perogrullades mes certes de tot el fenomen històric: el que la història es repeteix. Els historiadors han anomenat a això els "cicles històrics": cada x anys, o decennis, o centúries, ens diuen, es reprodueixen unes mateixes condicions històriques... que abocaran a uns mateixos resultats, encara que sigui cada vegada en un plànol mes elevat, mes que la imatge d’un cercle ens hauriem d’imaginar una espiral. La història, doncs, no és mes que una successió de cicles històrics idèntics, a través de la seva successió pot intentar endevinar-se el que ocorrerà en el futur mitjançant l'examen de les èpoques passades en les quals les circumstàncies històriques van ser semblants a les actuals.

Això és el que podem dir pel que fa a la Màgia. N’hi ha prou en veure quines són les circumstàncies històriques que formen el nostre moment actual. En primer lloc, els nostres temps es caracteritzen per un exacerbat materialisme: l'home modern ha perdut la fe en tot; ha perdut la fe en una religió que segueix sense entendre, i que es revela cada vegada mes insegura sobre els seus passos; ha perdut la fe en una ciència que pot aniquilar-lo -que pot aniquilar a tot el planeta- en qualsevol moment i en qüestió d'escassos segons. L'home modern ha perdut el sentit i la mesura del bé i del mal. Està desorientat. Res del que veu al seu al voltant li convenç, res li resulta comprensible. La divulgació dintre de tots los ordenes, ha posat pràcticament totes les coses als seus peus... però no està preparat per a entendre-les. Així, el que li envolta, totes aquestes coses estranyes i meravelloses, no són per a ell mes que fruits d'una nova màgia, una màgia civilitzada que utilitza brillants aparells científics i que dóna noms sonors i estranys a les coses, però màgia al cap i a la fi.

L'home modern se sent ofegat pel materialisme que l’envolta: per la massificació, per la desorientació intel•lectual i moral. Intenta raonar... però no hi ha res raonable.

Aquesta situació no és nova. Tornant la vista cap al passat, trobem d’altres circumstàncies històriques en les quals es reprodueixen aquests mateixos condicionaments. La primera d'elles va ocórrer a Grècia i Roma. Els antics grecs i romans van arribar a una situació espiritual molt semblant a la de l'home modern: no creien ja en els seus déus, es veien envaïts pel materialisme, el raonament lògic ja no els servia. La segona es va presentar en plena Edat Mitjana... ho hem vist en temes com la bruixeria i la alquímia. L'home medieval es va sentir ofegat pel que l’envoltava, havia perdut la fe en tot. En ambdós casos era necessari un canvi.

I aquestes dues circumstàncies històriques vénen seguides efectivament per un profund canvi... i també per un gran ressorgir de la Màgia. És, en certa manera, una conseqüència lògica. Al perdre la fe en la religió i en la raó, necessita trobar alguna altre cosa, un substitut, que ens segueixi empenyent, que ens permeti seguir cap endavant. La Màgia, amb la seva irracionalitat, no necessita de la ciència ni de la religió. Llavors, l'home s'aboca a la Màgia, perquè és l’únic camí que li queda i en el qual pot creure.

I aquesta màgia va a buscar-se sempre a Orient. Grècia i Roma prenen la seva màgia de Caldea, el Renaixement basa la seva Màgia en els llibres orientals rescatats pels àrabs i els jueus.

Ara, hi ha en tot el món un intens corrent de orientalisme. L’ hinduisme, el budisme, les doctrines Zen, els Iogues, estan guanyant a Occident adeptes dia a dia. I totes aquestes doctrines tenen un palès fons màgic...

S'està preparant, doncs, un nou Renaixement de la Màgia. En realitat, el tenim ja aquí.

"La Màgia ha mort", ens diuen en forma molt ortodoxa alguns autors. Res mes lluny de la veritat. Mai, en aquests últims segles, s’ha demostrat un interès tan palpable sobre totes les qüestions màgiques. Existeix una enorme curiositat per conèixer mes a fons tots aquests temes: els llibres sobre Màgia es venen en tot el món per milions d'exemplars, les doctrines orientals guanyen adeptes dia a dia, els centres d’estudis i congregacions esotèriques es multipliquen. El món, mancat d'una ciència i d'una religió en les quals poder creure, creu cada vegada mes en la Màgia.

Si; mai, com fins a ara, la Màgia havia conegut un tan gran interès. S'està preparant, si podem anomenar-ho així, un nou Renaixement.

I de la mateixa manera que va succeir en el Renaixement, una nova ciència, un nou paradigma, l’acompanyaran en el seu ressorgiment.

Però abans caldrà destruir completament els valors que existeixen actualment i substituir-los per uns altres de nous. Això és una cosa que ja ha succeït abans, i que està succeint ara de nou.

Si, aquest ressorgir, aquesta Era Màgica que ens espera en el futur, es veurà precedida, com es va veure precedida en els anteriors cicles històrics, per una època de transformacions i fins i tot, de barbarie. És necessari que passi així, per a destruir tot el que ha de ser destruït i tornar a començar de nou.

Tal vegada seran necessaris encara molts anys, però el camí ja està iniciat.