ÚRSULA K. LE GUIN: "EL VERITABLE VIATGE ÉS EL RETORN"

Després de l'anterior entrada sobre Hölderlin, se'm feia molt difícil trobar algun altre autor i obra de les que poder parlar sense que les comparances fossin insuportables. Afortunadament, feia temps que tenia pensada aquesta entrada sobre una de les escriptores que més m'agraden i han influït en la meva manera de veure el món. Bé, en realitat no sé si l'Úrsula em va influir o, jo ja pensava així, tot i que no tingués les paraules adequades per expressar-ho. Però el cert és que amb l'Úrsula, com em passà també amb en Rafael Argullol, o amb el llibre Paraula del Buda, cada pàgina llegida em provocava una estranya sensació de reconeixement intern, era com si les idees expressades en els llibres també fossin meves, no és com si jo escrivís els llibres, ojala! em fos possible imaginar aquestes històries tan magnífiques i tingués la capacitat de dur-les a terme. Reconec perfectament les meves limitacions!. Però... hi havia un sentiment de germanor, una mena de..., de complicitat que feien que el desenvolupament de l'acció, les conclusions de l'autora s'ajustessin perfectament a allò que jo hauria fet, dit, escrit si tingués aquesta facultat.

Es un plaer, presentar-vos avui l'obra de l'Úrsula K Le Guin, en el convenciment de que us proporcionarà grans moments de satisfacció i distracció, però també de profunda reflexió, en el camí cap el creixement personal.

Breu esbos biogràfic

Úrsula K Le Guin va néixer a Berkeley, Califòrnia, el 21 d'octubre de 1929, filla de l'antropòleg Alfred L. Kroeber (autor d'un bon nombre de treballs essencials sobre les tribus indígenes de Califòrnia i la costa nord-oest d'Estats Units), i de l'escriptora Theodora Kroeber Quinn (a qui es deuen dues cròniques sobre un dels últims supervivents de les poblacions autòctones nord-americanes, ambdós de 1961). Des de la primera infància, tant Úrsula com els seus germans Clifton, Ted i Karl van escoltar els contes que el seu pare havia recol·lectat de les tribus del nord de Califòrnia, i es van nodrir amb els mites i llegendes que la seva mare estimava, procedents de totes les cultures.

La família vivia en una casona de fusta en Berkeley i passava els estius en un vell ranxo en la vall de Napa. “Durant la segona guerra mundial”, recorda Le Guin, “tots els meus germans van ingressar al servei militar i els estius en la vall es van tornar solitaris, únicament els meus pares i jo en la vella casa. No hi havia televisió llavors; una vegada al dia enceníem la ràdio per a escoltar les notícies de la guerra. Aquests estius de solitud i silenci —una adolescent vagabundejant pels pujols, sense companyia, sense ‘res que fer'— van ser molt importants per a mi. Crec que va ser llavors que vaig començar a fer-me un ànima.”

Una de les seves primeres trobades decisives va ser amb l'obra de Rudyard Kipling, de qui va aprendre el que serà l'essència mateixa de la seva pròpia escriptura: “Kipling és capaç de contar una història en quatre o cinc nivells simultanis”, comentarà després. El taoisme també seria essencial per a la seva visió del món. Havia après a escriure als cinc anys i en la seva formació va tenir la sort de trobar suport i solidaritat de família i amics. “Quan era jove, els pocs escriptors grans que vaig conèixer em van animar, i els escriptors que conto ara com amics són gent generosa amb un fort sentit de comunitat. Em mantinc lluny dels escriptors que consideren l'art com una competència per a assolir fama, diners, premis, etcètera. El que importa és el treball”.

               El volcà Santa Helena, prop d'on viu l'Úrsula K Le Guin


La seva educació, eminentment acadèmica, la va dur a interessar-se per la lectura i l'escriptura, i als 11 anys va enviar un manuscrit a la coneguda revista Astounding Science Fiction, que va ser rebutjat, però el fet ens dóna una idea de l'embranzida creativa que ja es gestava en la ment de Úrsula. Va ingressar en l'Escola Radcliffe de la Universitat d'Harvard, en la qual es va graduar en l'any 1951; posteriorment va assistir un any a les classes de la Universitat de Columbia, en la qual va fer un postgrau de llengües romançes.

En tots els registres de l'escriptura de Úrsula Le Guin són evidents els seus fonamentals interessos: taoisme, anarquisme, feminisme, antropologia i sociologia.

L'univers de Úrsula K. Le Guin és tot menys un reducte escapista: sorgeix d'un profund compromís (tant humanista com polític, social i cultural) que permet situar la seva literatura en el punt més àlgid de l'experiència humana: les seves novel·les són veritables simfonies que examinen, com en molt pocs casos, l'ampli rang de les contradiccions (però també les possibilitats) de l'home.

Le Guin ha creat una obra silenciosa i estentòria. Silenciosa perquè no juga el joc dels sorolls quotidians ni es presta a la faràndula del “èxit” i el best-seller (el que no contradiu la seva enorme celebritat en cercles cada vegada més amplis: la seva obra, traduïda a setze idiomes, conta sens dubte amb centenars de milers de lectors). Estentòria perquè, sense ànim retòric, bé pot trobar-se en ella la saviesa i profunditat que tant falten en el nostre temps. És en aquest sentit que també en aquesta obra reposa l'única resposta vàlida a si existeix o no una literatura femenina: existeix, si no es proposa a priori com a tal. Existeix, si va més enllà de totes les barreres genèriques. Existeix, si conté una mirada capaç de disseccionar les contradiccions de la civilització i llançar-los la violenta i definitiva llum del coneixement ancestral, segons aquesta declaració de principis: “La realitat és un peix fugisser que de vegades només pot ser atrapat en una xarxa d'encisos, o amb l'ham de la metàfora” (Les claus de l'aire, 1996).

En 1988 Slawek Wojtowicz li pregunta: “Si pogués triar un lloc i un temps per a viure, quan i on seria?” Le Guin respon: “Seria aquí i ara. Per què? Perquè aquests són el meu temps i el meu espai, i el meu ‘ésser' està ara i aquí. Crec que el fet que en aquest aspecte no podem triar, és molt interessant, i extremadament important”.

Aquesta “gran dama” de la fantasia i la ciència ficció completa una de les carreres més variades d'aquests gèneres: des de la poesia fins als llibres infantils i els assajos, res es resisteix a Úrsula K. Le Guin. Al llarg de la seva activitat com escriptora, ha guanyat diversos premis Hugo i Nebula, i va ser guardonada Gran Mestra per l'Associació d'escriptors Nord-americans de ciència ficció i fantasia (SFWA), la primera dona en aconseguir-lo. 

Ha publicat sis llibres de poesia, vint novel·les, més de cent relats, quatre col·leccions d'assajos, onze llibres per a nens i algunes traduccions poètiques i polítiques, d’entre aquestes, una de les més significativa, o almenys de les que jo he trobat més interessants, és la traducció que va fer del Tao Te King de Lao Tsé, en ella Úrsula K Le Guin, fa comentaris com aquest: “El Lao-Tse, místic, desmitifica el poder polític. L'autocràcia i la oligarquia fomenten la creença que el poder es guanya màgicament i es reté a base de sacrifici, i que els poderosos són autènticament superiors als que no tenen poder.

Lao Tse no té per màgic al poder polític. Considera el poder legítim com guanyat i al il·legítim com usurpat. No veu el poder com virtut, sinó com a resultat de la virtut. Les democràcies es fonamenten en aquest enfocament.

Veu el sacrifici d'un o dels altres com una corrupció del poder, i veu el poder assequible a qualsevol que segueixi el Camí (El Tao). Es tracta d'una actitud radicalment subversiva. No sorprèn que els taoistes i els anarquistes es portin bé”.

S’ha dit en nombroses ocasions que seria mereixedora del Premi Nobel de Literatura sinó fos perquè les editorials i els crítics han catalogat la seva obra dins del gènere marginal de la “ciència ficció”, “fantasia” o “juvenil”.

En 1958 ella i A. Le Guin, amb qui s'havia casat a París en 1953, es van establir en Portland, Oregon, en una casona victoriana situada en Thurman Street, a la riba de Forest Park —una reserva ecològica en la part nord-oest de la ciutat—, des d'on es té una esplèndida vista del Mount St. Helens. Mig segle més tard segueix vivint aquí —bé podria dir-se irradiant- des d'aquí.

Podeu descarregar bona part dels seus llibres (entre ells els que us comentaré) aquí:

http://www.mediafire.com/?fmnlhsdm180.

“Els mons de Úrsula K. Le Guin”

Englobant en un mateix conjunt als Desposseïts, El nom del món és Bosc i La mà esquerra de la foscor, és a dir, els tres llibres que conformen Els Mons de Úrsula K. Le Guin, puc dir que tenim algunes de les millors obres de ciència ficció de l'autora, si bé no es tracta d'una ciència ficció convencional, si no més aviat de la via o el camí que ella utilitza per a mostrar-nos els seus ideals i pensaments d'algunes de les visions més utòpiques de la nostra societat, encara que sempre des del característic punt de vista de Le Guin. A més, no només es limita a criticar de forma subjectiva les grans esquerdes que es troben en la base de la paraula Utopia dintre de la seva més ampli sentit de la paraula; ens ensenya fins a on pot arribar aquest concepte sense límits, estirant-lo, modelant-lo, jugant amb ell al seu antull.

A més, amb aquests títols, el lector no només serà testimoni directe de les directrius més fonamentals que han dirigit el pensament i l'actitud de Le Guin i que són la base del seu idealisme i visió crítica de la nostra realitat i el nostre món; d'igual manera, el lector podrà gaudir de tres grans i magistrals novel·les, sent vàries d'elles, i al meu entendre sobretot La mà esquerra de la foscor, uns dels grans clàssics de la ciència ficció en general, englobant tots els aspectes que el gènere pugui comportar.

En definitiva, recomano encaridament aquests llibres no només als seguidors de Úrsula K. Le Guin, sinó també a tots aquells que busquin una lectura diferent i que després de la finalització de la mateixa, aquesta els faci pensar i recapacitar sobre el que realment busquen els éssers humans amb els seus somnis de civilització perfecta, o el que alguns savis van anomenar Utopia. Fem un breu repàs al contingut argumental sense revelar el desenllaç, es clar!

La mà esquerra de la foscor.

En aquest univers –Ecumen, iniciat en la novel·la “El Món de Rocannon”- es troba la seva primera obra mestra, La mà esquerra de la foscor (1969), novel·la que va marcar una fita pel qüestionament que fa de la identitat sexual humana i els tabús relacionats amb ella.
En el mateix títol hi ha amagat el missatge del llibre. Es com una mena de Koan -endevinalla del zen japonès que els mestres imposen als deixebles en el seu camí d'aprenentatge -. En la noció de complementarietat pròpia del taoisme, la mà esquerra de la foscor, no potser sinó la llum, ens permet veure'ns des d'una perspectiva complementària, per dur-nos a una profunda interrogació sobre nosaltres mateixos, com a individus que formem part d'una espècie.. 

La luz es la mano izquierda de la oscuridad,

y la oscuridad es la mano derecha de la luz.

Las dos son una, vida y muerte, juntas

como amantes en kémmer,

como manos unidas,

como el término y el camino

(Balada de Tormer)

En La mà esquerra de la foscor, Genry Ai és un visitant terrestre al planeta Gueden, millor conegut com Hivern, un lloc en perpetu fred. En els llenguatges d'aquell planeta existeixen 62 paraules per a descriure les diferents classes, estats, edats i qualitats de la neu caiguda - molt semblant al que els passa als innuits o esquimals- i després una altra sèrie de paraules per a la neu que cau, per al gel, per la temperatura, la força del vent i la classe de precipitació de neu o pluja. Un lloc poc acollidor per a un humà. Però la missió de Ai és important: ha d'assolir que Hivern s'uneixi al Ecumen, una lliga de mons. Per a això ha d'entrevistar-se amb el rei Argaven, el dirigent de Karhide, el país on Ai ha viscut en l'últim parell d'anys. La reunió és assolida a través del ministre Estraven. Però una sèrie d'intrigues i acusacions declaren traïdor a Estraven, qui ha d'exiliar-se. Els contactes de Ai amb Estraven ho posen també en risc i l'humà decideix marxar a Orgoreyn, un país veí. Allí serà fet presoner i alliberat audaçment per Estraven. Ambdós fugen i decideixen que el més convenient és regressar a Karhide a través d'un atzarós viatge de més de vuitanta dies per les zones glaceres.

La narració alterna els episodis de Ai en primera persona, així com algunes llegendes i històries que posen en context els orígens dels països d'Hivern i també amb les entrades del diari de viatge de Estraven i les seves reflexions sobre els esdeveniments. Aquesta alternança, usada amb freqüència com tècnica narrativa, té aquí una funció diferent a la comuna doncs les seqüències complementen informacions sobre aquest “nou món” en el qual estem sent submergits com lectors, i també ens permet conèixer la doble perspectiva, la de l'humà-visitant i la del nadiu del planeta, sobre els esdeveniments de la història.

És indubtable que a l'endinsar-se a una obra de ciència-ficció, el lector ho fa sotmetent-se a certes regles. Una d'elles és oblidar la lògica del que coneix per a acceptar, sense titubejos, les regles i funcionaments d'altres mons, els plantejats per l'escriptor, donar-los per reals. El repte i l'habilitat de l'escriptor s'amiden en la mesura que pot convèncer al lector d'això, fer-lo entrar a aquestes altres realitats i viure dintre d'elles (a través de la lectura), visualitzar-los i fins a trobar un espai d'identificació per a connectar amb la història. Així mateix, un dels reptes per a l'escriptor dintre d'això és com no fer monòtona la seva història explicant-nos totes i cadascuna d'aquestes noves regles o formes de vida. Le Guin va soltant-les a través de la seva narració de manera que és el mateix context el qual va explicant què són cadascuna de les coses, nomenades moltes vegades en les paraules d'Hivern.

Al principi, aquesta abundància de termes pot resultar aclaparant per al lector i li dóna, al meu gust, una arrencada molt lenta i quelcom pesat a l'inici de la novel·la. De fet havia intentat començar a llegir aquest llibre 2 o 3 vegades anteriors, però la deixava, potser perquè no estava d'ànim com per a retenir tanta informació diferent. La novel·la, en aquest sentit, requereix de l'afilada percepció del lector des d'un inici. Però si un està en sintonia i de ganes per a anar assimilant la informació i per a endinsar-se en les regles del joc, la resta de la lectura transcorre amb molta agilitat i es torna molt més amable. Una altre manera de fer-ho, que he aprés amb els anys, es la de no donar excessiva importància a aquelles parts que no és comprenen perfectament en una primera lectura i que molt sovint, el context ajuda a encabir en el conjunt.

Sens dubte el millor d'aquesta narració comença cap a la meitat del llibre, quan Ai és fet presoner en Orgoreyn. La seva vida aquí, el seu alliberament però sobretot el viatge per les glaceres per a regressar a Karhide li donen a la història dinamisme, una mica de la qual cosa manca en la primera part on es van plantejant les situacions però sobretot, es van donant a conèixer les condicions de vida d'Hivern.

En aquesta primera part és difícil dilucidar un argument com a tal o cap a on va la història. No obstant això, no deixa de ser interessant, doncs estem sent presentats a aquest “altre món”, on els humans som els estranys, els visitants, “els extraterrestres”. Ai és vist amb curiositat i amb una mica de morbo, ja que a l'hivern, els éssers són bi-sexuals: quan entren en kémmer (una cosa així com entrar en zel), de mutu acord algun dels dos aparellats es converteix en femella i pot embarassar-se i procrear. El rei mateix, en algun moment de la novel·la, està embarassat encara que arriba a perdre al seu fill. Ai, per als habitants d'Hivern, és algú que està en kémmer permanent, la qual cosa és inconcebible per als nadius, i a més, els sexes estan diferenciats, cosa que per als d'Hivern és inimaginable.

Hi ha altres conceptes estranys per als habitants d'Hivern. No existeix la guerra, per exemple. Encara que si existeix la traïció. El temps està manejat de maneres molt diferent. I per descomptat, la relació amb el clima, la disposició biològica per a suportar temperatures sota zero, els aliments i les begudes, els costums... tot és diferent.

No obstant això, Le Guin eleva el gènere aportant la creació d'un món molt complex on, de manera inversa, no és l'extraterrestre invasor amenaçador el qual arriba a la terra a causar destrucció. Aquí s'inverteix tot: és l'humà l'invasor que la seva presencia no causa destrucció però si incomoditat, sospites i inestabilitat. Aquest enfocament em va semblar molt efectiu per a poder “conèixer” un món aliè, tan minuciosament elaborat per l'autora.

Le Guin és actualment una de les millors representants de la novel·la de fantasia i ciència-ficció, que retrata a través de les seves històries, moltes de les nostres condicions com humans. En La mà esquerra de la foscor sembla retratar-les a través del no-retrat, és a dir, a través de la realitat plantejada d'una manera radicalment diferent, oposat al nostre. La qual cosa per descomptat ens mou a la reflexió sobre la nostra pròpia realitat. (Jacinta)

De La mà esquerra de la foscor s'ha dit moltes vegades que és una obra mestra. No ho és, tenint en compte que obres mestres deu haver unes cent o dues-centes en tota la història de la literatura, i només tres o quatre pertanyen al ghetto –de la Ciència Ficció-. És, no obstant això, una novel·la magnífica i potent, dotada d'una fèrtil capacitat de suggeriment, un llenguatge ric en expressivitat, colorit i forjat amb martell mestre, sense fissures, bell i senzill com el dels contes de fades que recordem de la infància. Perquè això és, en el fons, l'obra de Le Guin: un conte de fades per a adults amb ganes de no deixar mai de somiar. (Alberto Cairo)

Le Guin deconstrueix el sentit humà del gènere sexual; la raça que habita el llunyà planeta Gethen (o Hivern) està formada per individus andrògins, asexuats la major part del temps excepte quan entren en kemmer; llavors adquireixen, a l'atzar, uns o altres caràcters sexuals masculins o femenins, d'acord amb el gènere que hagi adoptat prèviament la persona amb la qual es relacionen. Despullats de la fonamental dicotomia humana, la seva cultura és altra en un sentit poques vegades albirat per la ciència-ficció. En aquest cas el contrast es dóna entre la raça nativa i el protagonista de la història, un enviat del Ecumen anomenat Genly Ai, que és, com tots els terrestres, unisexuat.

“El nom del món és bosc”:

Més tard Le Guin va regressar a l'univers hainita en la novel·la. El nom del món és bosc (1972), que va tornar a guanyar el premi Hugo. “Dintre de la gran tradició literària de les utopies i anti-utopies que s'inicia en el segle XVII, El nom del món és Bosc descobreix un univers dinàmic i en equilibri que es manté en el temps d'acord amb lleis pròpies que no admeten la intromissió de l'home. En el planeta Athshe, el cicle de la vida, la cultura els costums, les maneres mentals neixen i es desenvolupen en l'estabilitat autònoma del cosmos.”

Escrita en 1972, igual que Els Desposseïts es va fer amb el premi Hugo, el 1973. El nom del món és Bosc va ser escrita anteriorment a Els Desposseïts, i com prova més evident d'això tenim aquests conceptes carregats crítica social que, encara que en aquest llibre no són tan evidents, ja afloraven subreptíciament per a germinar per complet en la següent novel·la. Així, ens trobem de nou amb un títol caracteritzat per l'enorme crítica social, encara que orientada a uns punts diferents, entre els quals podem destacar l'ecologisme i la col·lisió d'una societat “civilitzada” i amb clares ànsies expansionistes enfront d'altra civilització més “salvatge” i la manera de vida està intrínsecament unida a la naturalesa.

Per a comprendre millor aquests conceptes passem a l'argument del llibre en si, i anirem analitzant aquesta crítica a mesura que fem un cop d'ull a la trama  de les seves pàgines. Primer, cal dir que ens trobem de nou amb una novel·la desenvolupada sota l'ampli concepte Ekumen, encara que aquesta vegada, l'acció es desenvolupa en un llunyà planeta anomenat Athshe, però més conegut com Nou Tahití, la característica principal del qual és que es troba gairebé en la seva totalitat cobert d'un verd i exuberant bosc. En aquest planeta habiten uns petits éssers de pelatge verd la forma  de vida recorda molt als ideals taoistes, dels quals l'autora es declara seguidora; se'ns presenta una civilització pacífica, amant de la naturalesa i la filosofia. Però com sabem, i més atenent a la nostra història, cap civilització pot sobreviure amb aquests ideals molt temps, doncs aquells altres pobles que no els comparteixen de seguida veuen un objectiu del com aprofitar-se i treure benefici. I això va ser el que els va succeir als habitants de Athshe.

Els expansionistes terrans, com són coneguts els homes de la Terra descobreixen aquest pacífic planeta, i veient la naturalesa dels seus habitants no triguen en aprofitar-se i esclavitzar-los, explotant d'aquesta manera els recursos de Athshe, per mitjà de la barata mà d'obra autòctona. En aquest punt veiem clarament aquest xoc de cultures tan diferents, i com Úrsula K. Le Guin és tan crítica.

Tot això comentat anteriorment se'ns planteja com a llavor del llibre, doncs aquest comença amb la consegüent, i tot cal dir-lo, inevitable revolució per part dels habitants de Athshe.

Com conclusió final, dir que El nom del món és Bosc és, de nou, una novel·la carregada d'una enorme crítica social, però aquesta vegada orientada més cap a l'efecte que tenen els diferents xocs de les civilitzacions sobre el planeta terra i la futura extinció dels seus recursos naturals que en ell hi ha, i que com se'ns mostra, no són inesgotables.

Els desposseïts

Obtindria de nou el Premi Hugo, i a més el Nébula, amb la novel·la considerada la seva segona obra mestra -cal a dir que en allò personal  considero  Els desposseïts (1974), que duu com subtítol Una utopia ambigua, una de les més importants obres literàries de tots els temps -. Totes les dicotomies  s'encarnen en Urras i Anarres (els dos planetes enfrontats en els quals se situa la història): occident i orient, raó i intuïció, progrés i simultaneïtat, materialisme i idealisme, col·lectivitat i individu.

Els desposseïts suposa un pas més en la ciència-ficció política perquè, si bé llibres com 1984, Un món feliç o Fahrenheit 451 són novel·les de denúncia social, aquesta obra arriba a plasmar l'ideal al que les anteriors aspiren: en ella es planteja un model tangible i assentat de societat anarquista que s'enfronta obertament al capitalisme, fonamentalment, però també al comunisme d'estat.

L'escriptora ens presenta a Urras, un planeta on conviuen diversos règims, sobresortint el capitalista, i que, dos segles enrere, va expulsar als anarquistes a la seva lluna, Anarres. Allí, els llibertaris van construir una societat àcrata que es manté aïllada però estable. El conflicte de la novel·la sorgeix quan un habitant de Anarres, el científic Shevek, viatja fins a Urras para tractar d'impulsar la comunicació entre ambdós planetes.

A pesar d'aquest apetitós plantejament, la novel·la ha de tenir una bona execució perquè el llibre no es quedi tan sols en bones idees. I Le Guin també aquí supera les expectatives.

L'obra s'articula en dues línies temporals, una anterior en el temps a l'altra, que convergeixen al final. La primera d'elles ens conta la vida de Shevek en Anarres, el planeta anarquista i la segona, la seva estada en Urras. Aquesta alternança d'espais va enriquint la nostra visió progressivament i de bon tros cuidat, doncs cada capítol (dedicat a un planeta) se centra en un aspecte concret dels personatges i/o de la societat. És una estructura molt clara i efectiva.

L'aguda anàlisi de Le Guin desmunta tot possible maniqueisme, dotant al conjunt d'una gran credibilitat. Els personatges de la novel·la són tremendament complexos i rics. En aquest sentit, la figura de Shevek és una de les aportacions més memorables. Aquest físic és el prisma pel qual Le Guin transmet el seu discurs. Recolzant-se en el seu contradictori individualisme, l'escriptora construeix un protagonista de gran atractiu i solidesa. Així mateix, la novel·la guarda una immensa galeria de personatges estupendament treballats, tant principals com secundaris. La dedicació amb la qual està tractada tota l'obra també s'aprecia en aquest aspecte.

La projecció dels desposseïts és enorme; podem incidir en els aspectes polítics, sociològics o psicològics del llibre, ja que la seva implicació en aquests àmbits és molt gran. No en va, admet dues lectures: una com obra de reflexió pràctica anarquista i altra com novel·la de xoc entre dues societats.

La primera es basaria en l’elabora’t retrat que es realitza de la civilització àcrata. AL mostrar-nos plasmacions reals de les teories llibertàries, el text serveix de discussió i debat entre els anarquistes. La seva màxima aportació, referent a això, és el presentar aquest model com un sistema viu, amb deficiències i incoherències, que realcen la credibilitat d'aquest món. És per això pel que el subtítol del volum és Una utopia ambigua; perquè Anarrés no és un sistema perfecte.

Els desposseïts com obra de xoc entre dues civilitzacions es recolza en la perplexitat, en l'estranyament. Le Guin recull la incomprensió dels habitants d'un o altre planeta respecte al seu veí. En aquest sentit, és especialment ressenyable la que sent l'anarquista cap al capitalista, aspecte en el qual l'escriptora no té referents. El resultat exigeix un gran esforç d'empatia per part del lector, però és summament gratificant.

La novel·la és una exhortació a l'autocrítica, a l’ inconformisme, a posar en tela de judici les nostres conviccions i l'establert. Així mateix, és una oberta apologia de l'anarquisme. Però a un anarquisme conseqüent, crític, contínuament revolucionari.

Veiem alguns paràgrafs d'aquesta extraordinària novel·la.

"-El sofriment és un malentès- va dir Shevek (...) -Existeix. És real. Vull dir que és un malentès, però no pretenc dir que no existeixi, o que deixarà d'existir alguna vegada. El sofriment és la condició pròpia de la vida. I quan sobrevé, un ho reconeix. Ho reconeix com la veritat. És bo, per descomptat, guarir les malalties, prevenir la fam i la injustícia, com ho fa l'organisme social. Però cap societat pot modificar la naturalesa de l'existència. No podem evitar el sofriment. Aquest dolor i aquell dolor, sí, mes no el Dolor. Una societat només pot alleujar el sofriment social, el sofriment innecessari. La resta subsisteix. L'arrel, la realitat. Tots nosaltres, els quals estem aquí, anem a conèixer el dolor; si vivim cinquanta anys, seran cinquanta anys de dolor. I al final morirem. Aquesta és la condició en la qual hem nascut. Em fa por la vida! Hi ha moments que... que em dóna molta por. Tota la felicitat sembla trivial. I no obstant això, em pregunto si en tot això no hi ha un malentès en aquest voler córrer darrere de la felicitat, en aquesta por al dolor... Si en comptes de témer-lo i fugir d'ell, un pogués anar més enllà del dolor, transcendir-lo. Perquè hi ha alguna cosa més allà del dolor. El que sofreix és el jo, i hi ha un lloc, un moment que el jo... deixa de ser. No se com dir-lo. Però crec que la realitat, la veritat que reconec en el sofriment i no en el consol i en la felicitat... que la realitat del dolor no és el dolor. Si un és capaç d'anar més enllà. De suportar-lo fins a la fi".

"Era tota una revelació, un alliberament. Físics, matemàtics, astrònoms, lògics, biòlegs, tots estaven allí, en la Universitat, i accedien a veure'l, que ell els veiés, i conversaven, i d'aquells col·loquis naixien mons nous. La idea, per la seva naturalesa mateixa, necessita ser comunicada: escrita, explicada, realitzada. Com l'herba, la idea busca la llum, estima les multituds, les crítiques i el debat l'enriqueixen, creix més vigorosa quan es trepitja".

"-Si pots veure una cosa completa - va dir -, sempre et sembla bella. Els planetes, les vides... Però de prop, un món és terra i pedres. I dia a dia, la vida és un treball dur, et canses, et perds. Necessites distància, interval. Per a veure com de bella és la vida, cal contemplar-la des de l'altura de la mort".

"- ¡Perquè no hi ha res, res en Urras que nosaltres els anarresti necessitem! Ens vam anar amb les mans buides, fa cent setanta-cinc anys, i vam fer bé. No portem res. Perquè no hi ha res aquí, res més que els Estats i les seves armes, els rics i les seves mentides, i els pobres i la seva misèria. No hi ha manera d'actuar honestament, amb el cor net, a Urras. No hi ha res que un pugui fer que no intervingui el lucre, i la por de perdre, i l'ànsia de poder. No és possible donar-li a algú els «bon dia» sense tenir present quin dels dos, vostè o l'altre, és el «superior», o tractar de demostrar-ho. No pot actuar com un germà amb la gent, ha de manipular-los, o enviar-los, obeir, o enganyar. "

Un bon retrat del món contemporani:

"-El meu món, la meva Terra, és una ruïna. Un planeta arruïnat per l'espècie humana. Ens multipliquem i ens devorem els uns als altres i barallem fins que no va quedar res en peu i llavors van morir. No dominàvem ni els nostres apetits ni la nostra violència, no ens adaptem. Ens destruïm a nosaltres mateixos. Però primer destruïm el món. Ja no queden boscos a la meva terra. L'aire és gris, el cel és gris, sempre fa calor. És habitable, encara és habitable, però no com aquest món. Aquest és un món viu, una harmonia. El meu és una discòrdia. Vostès els odonians van triar un desert; nosaltres els terrans vam fer un desert ... I allà sobreviure, com sobreviuen vostès. És dura la gent! Ara som gairebé mig bilió. En un temps vam anar nou bilions. Encara es poden veure per tot arreu les antigues ciutats. Els ossos i els maons es converteixen en pols, però les petites panícules de material plàstic mai es polvoritzen, tampoc s'hi adapten. Fracassem com a espècie, com a espècie social ".

"-Vostès no comprenen el que és el temps - va dir -. Diuen que el passat s'ha anat per sempre, que el futur no és real, que no hi ha canvi, que no hi ha esperança. Pensen que Anarres és un futur inabastable, així com és immutable el passat. I llavors no els queda més que aquest, aquest Urras, aquest ric, real, estable, el moment, l'ara. I se'ls passa que això es pot posseir! L’envegen d'alguna manera. Pensen que els agradaria tenir una cosa semblant. Però no és real, ¿entén? No és estable, no és sòlid ... res ho és. Les coses canvien, canvien ... Ningú no pot tenir res. I menys que res el present, a menys que ho accepti juntament amb el passat i el futur ".

"-Bé, nosaltres pensem que el temps «passa», flueix i ens deixa enrere, però i si som nosaltres els que ens avancem, del passat al futur, sempre descobrint el nou? Seria com llegir un llibre, s’adona?. El llibre està tot aquí, tot al mateix temps, entre la tapa i la contratapa. Però si vostè vol llegir la història i comprendre-la, ha de començar per la primera pàgina, i seguir endavant, sempre en ordre. L'univers seria doncs un llibre immens, i nosaltres lectors molt petits".

"-(...) No és anar d'un costat a un altre el que et manté viu. És tenir el teu propi temps. Treballar amb el temps, no contra ell".

Aquest paràgraf recull un dels discursos més colpidors i concienciadors que he llegit en una novel·la.

“Quan va parlar, no va haver para ell diferència entre parlar i escoltar. No ho va moure un impuls conscient; no es va adonar que ell mateix estava parlant. Els ecos multiplicats de la seva veu des dels altaveus distants i les façanes de pedra dels superbs edificis, ho distreien un poc, i per moments titubejava i parlava molt lentament. Però no titubejava buscant paraules. Expressava de viva veu el pensament d'ells, el sentir de tots ells, en l'idioma d'ells, i no obstant això no deia sols que el que havia dit molts anys abans, el que havia brollat de la seva pròpia solitud, del centre del seu ésser.

—És el nostre sofriment el que ens uneix. No l'amor. L'amor no obeeix a la ment, i quan se’l violenta es transforma en odi. El vincle que ens uneix està més enllà de tota possible elecció. Som germans. Som germans en allò que compartim. En el dolor, en aquest dolor que tots nosaltres hem de sofrir tot sol, en la pobresa i en l'esperança reconeixem la nostra germanor. La reconeixem perquè hem hagut de viure sense ella. Sabem que per a nosaltres no hi ha altra sortida que ajudar-nos els uns als altres, que cap mà ens salvarà si nosaltres mateixos no tendim la mà. I la mà que vosaltres tendiu està buida, com ho està la meva. No teniu res. No posseïu res. No sou amos de res. Sou lliures. Tot quant teniu és el que sou.

»Estic aquí perquè vosaltres veieu en mi la promesa, la promesa que vam fer fa dos-cents anys en aquesta ciutat: la promesa complerta. Nosaltres l'hem complert. En Anarres no tenim sols que la nostra llibertat. No tenim res que donar-vos excepte la vostra pròpia llibertat. No tenim lleis excepte el principi únic de l'ajuda mútua. No tenim govern excepte el principi únic de la lliure associació. No tenim nacions, ni presidents, ni ministres, ni caps, ni generals, ni patrons, ni banquers, ni propietaris, ni salaris, ni caritat, ni policia, ni soldats, ni guerres. Tampoc tenim altres coses. No posseïm, vam compartir. No som pròspers. Cap de nosaltres és ric. Cap de nosaltres és poderós. Si el que vosaltres voleu és Anarres, si és aquest el futur que busqueu, llavors us dic que aneu a ell amb les mans buides. Heu d'anar a ell sols, sols i nus, com ve el nen al món, al futur, sense cap passat, sense cap propietat, depenent totalment dels altres per a viure. No podeu prendre el que no heu donat, i vosaltres mateixos heu de donar-vos. No podeu comprar la Revolució. No podeu néixer la Revolució. Només podeu ser la Revolució. Ella està en el vostre esperit, o no està enlloc”.

Els desposseïts és una lectura meravellosa. Cada expressió, cada gest, és un petit botó de mostra que ens revela com és cada civilització. Cada frase està pensada i escollida amb paciència i saviesa, perquè no hagi no-res indispensable i tot sigui transcendent. És una novel·la per a degustar pausadament, amb la ment buida, perquè ja se sap: "Només pot omplir-se el que és buit".

El concepte que millor defineix la manera de veure el món de l'Úrsula K Leguin em sembla molt propera al que en d'altres missatges d'aquest blog he anomenat "anarcotaoísme" i que l'autora complementa amb uns tocs d'ecologia profunda, el resultat de tot plegat és una combinació radical, revolucionària que unifica la realitat que així esdevé sagrada.
Així no puc sinó recomanar-vos la lectura d'aquests extraordinaris exemples de literatura de gran qualitat, sota l'aparença de la Ciència Ficció. 

La saga de Terramar

L'altre gran univers creat per Le Guin participa del gènere fantàstic: serà la sèrie Els llibres de Tarramar. En ella es narra la història de Ged, un aprenent de mag que ha de lluitar contra les seves pors i fantasmes; la sèrie va ser iniciada amb la novel·la Un mag de Terramar (1968) i continuada amb Les tombes de Atuan (1971), La costa més llunyana (1972), Tehanu (1990), Contes de Terramar (2001) i En l'altre vent (2001).

Malgrat la seva completa bibliografia, la saga de Terramar ha marcat a aquesta prolífica autora, tant en el terreny mediàtic com en el professional. L'encertada barreja de misticisme i contingut social i humà, tan aliè en moltes obres de fantasia o ciència ficció, converteix a Úrsula K. Le Guin en un referent molt valuós, i sovint allunyat de l'èpica que domina a gairebé tots els autors d'aquests gèneres. En Terramar el protagonisme s'allunya de les batalles tradicionals, dels consells dels reis, de les espases dels herois, per a dipositar-se en el desenvolupament social i humà d'un món en constant perill. Criatures fantàstiques, mags, bruixotes, reis corromputs i gent senzilla ocupen la narració i posen les bases de l'ideari fantàstic de la saga. Les victòries no es conquisten amb la força de les armes, sinó que els protagonistes han d'utilitzar tot el cabal del seu saber i comprensió per a salvar-se del perill.

Úrsula juga contínuament amb conceptes tan universals com l'ambició, l'ecologia sostenible, la crítica social i la maduració. Terramar basa la seva supervivència en un encertat equilibri dels seus habitants amb el mitjà on viuen. El poder resideix en les paraules: un mag ha de conèixer el “autèntic nom” d'un objecte o persona per a influir sobre ell, i el més poderós és aquell que pot endevinar el nom veritable que durant la Creació es va assignar a qualsevol objecte en la llengua universal: els núvols, el mar, cada pujol i regió tenen els seus noms veritables, i cal conèixer cadascun per a influir sobre els elements. El món de la màgia “veritable” se centralitza en la Illa de Roke, una comunitat de mags que alhora és escola, i on van els nois amb “habilitats” per a aprendre sobre l'equilibri del món i com dominar a les criatures que ho poblen. Precisament Esparver serà un dels alumnes de Roke, i a través d'ell entendrem Terramar i les complexes relacions que regeixen els poders que la dominen.

Malgrat que la primera novel·la va ser qualificada en el seu moment de “juvenil”, el món de Terramar és un lloc dur i inhòspit, on la crueltat és moneda comuna. Els mags són la base del teixit social dels pobles de l'arxipèlag, i el seu poder assisteix a la gent comuna: llauradors i aldeans veneren als alumnes que surten de Roke, conscients de la inestimable ajuda que representen en la vida comuna. Al costat del seu poder, eminentment masculí, en Terramar també existeixen les “bruixotes”: dones amb certs poders que es veuen apartades pels homes de Roke del saber comú, i són considerades per aquests com un perill per a l'equilibri del món, gents illetrades i perilloses que no entenen el “veritable poder i equilibri del món”. Aquest és altre dels temes centrals de Terramar, la contraposició entre els poders masculins i els femenins, l'eterna lluita de gènere pel poder i la influència en un món canviant. L'abisme insalvable entre ambdues visions del món en Terramar és utilitzat per Úrsula para establir paral·lelismes amb el nostre propi món de forma subtil.

Malgrat l'enfocament social de les històries de Terramar, l'acció forma part essencial dels llibres. El lector no ha d'esperar batalles brutals de grans exèrcits, sinó que sovint els duels personals d'encisos entre mags, fetillers, bruixotes o dracs són la base de la lluita de poders, i sovint una paraula o una acció meditada és suficient per a decantar la victòria a favor d'uns o altres. Terramar està poblada de protagonistes carismàtics, personatges que per si sols sostenen una narració, i sens dubte Esparver és el principal d'ells, però no l'únic. A través dels diferents llibres que conformen l'edició de Minotaure trobarem diferents escenaris, aventures ombrívoles i perills constants que enganxaran al lector des de les primeres pàgines. Res pot donar-se per assegut en l'arxipèlag, i sovint, quan un perill és evitat, un altre ve a prendre el seu lloc. El delicat equilibri de Terramar canvia, i un nou i desconegut estat de coses ve a substituir-lo.

La prosa de Úrsula K. Le Guin és preciosista, sincera i no s'entreté en complicades descripcions de llocs o cultures, sinó que ens descriu Terramar amb els ulls de cadascun dels protagonistes i la seva relació amb el mitjà en el qual habiten i sofrixen. Tampoc l'autora es recrea en cap moment en les emocions, sinó que anima al lector contínuament a seguir llegint, renovant l'interès en cada paràgraf. La sinceritat amb la qual tracta als seus personatges evita que el lector els mitifique massa, el que fins i tot els converteix en més humans, sens dubte el principal fet responsable del seu èxit. Precisament aquí radica la diferència entre Úrsula i Tolkien i molts altres autors que van seguir a l'autor britànic i al seu èxit de crítica i públic. El procés de maduració personal que continua durant tota la saga veu el seu reflex en els canvis en l'equilibri que regeix Terramar, i que fan evolucionar també al món que descriu Úrsula.

Un mag de Terramar:

Duny, un nen que habita en el llogaret de Deu Alisos en la illa de Gont, viu plàcidament en un entorn rural sense massa preocupacions, però un dia escolta com la seva tia, la bruixota del llogaret, governa a les cabres amb paraules. Duny, intrigat, fa el mateix que la bruixota, però les cabres comencen a perseguir-lo fins al llogaret. Allí, per primera vegada la seva tia s’adona del poder que habita en el nen i comença a iniciar-lo en els seus arts. Per mitjà de les paraules influeix en el món, encara que de forma una mica tosca, però efectiva per a les seves necessitats. Duny va aprendre primer a dominar a les bèsties i a les aus, i els seus veïns acostumaven a veure-li sovint envoltat d'aus de rapinya, que esvoletegaven entorn seu. D'aquesta manera, van començar a cridar-lo Esparver, un dels noms que conservaria tota la seva vida.

Un dia, soldats de l'imperi de Kargad irrompen en les costes i envaeixen el seu llogaret, però Esparver, sorprenentment, encara un nen, declama un conjur cridat “tramaboires”, per a amagar el camí al llogaret dels kargos. Però aquest no solament aconsegueix aixecar la boira, sinó que acorrala als soldats enemics amb formes construïdes amb ella. Gràcies a això, molts homes dels llogarets veïns van poder unir-se i combatre als invasors fins que no va quedar ni un.

Però Esparver, malgrat sortir físicament il.lès, cau malalt per l’esgotament: el conjur era massa per al seu jove cos i els seus poders gairebé inexplorats. Ho duen davant la bruixota però aquesta no pot fer res, però la història de la seva feta havia ja corregut per tota la illa de Gont, fins a arribar a l'orella del mag Ogión el Silenciós, de grans poders i major saviesa, que el guareix a l'instant. El mag, conscient que Esparver podria convertir-se en el més gran, decideix prendre'l com aprenent. Però abans ha de rebre el seu veritable nom.

Esparver passa per la Cerimònia del Passatge, en la qual és despullat del nom que la seva mare li va donar al néixer i rep un nou, el veritable: Ged. Després del seu pas per les gelades aigües del jaç de l’Ar, el seu nom l’ acompanyarà ja per sempre i serà la clau del poder que uns altres tinguin sobre ell. Ged viatja amb Ogión al seu llogaret, amb la finalitat d'aprendre les arts màgiques, però després d'un temps perd la paciència i el mag li proposa una alternativa: la illa dels mags de Roke, on existeix l'escola de màgia més important de Terramar. Allí podrà avançar més de pressa en els ensenyaments secrets, i començarà a conèixer el delicat equilibri que la màgia manté amb el món físic. Una vegada allí, durant una fanfarronada amb altre estudiant, Ged deslliga una ombra, un poder secret, que s'abalança sobre ell per a ensenyorir-se de la seva vida, i que ja el perseguirà per sempre.
Recordo amb emoció la primera lectura que vaig fer de "El Mag de Terramar", potser aquest llibre em va permetre descobrir que l'anomenada literatura de fantasia -quan és de qualitat, com la que ens ocupa- és molt més que un entreteniment. Molts coneixements, no poden ser explicats sinó és amb el recurs d'imatges i metàfores. Ja em vist en el missatge "El simbolisme del Mag" que l'Il·lusionista, no és sinó un altre dels arcans, dels mites, dels símbols que assenyalen el camí de l'autoconeixement i que la Màgia, la veritable, no la de l'espectacle televisiu o circenc, és el resultat de la Saviesa i el Coneixement. Però dit de manera tan senzilla, no és més que una simple data, la nostre ment, atapeïda d'un excés d'informació, no arriba a entendre el veritable sentit d'aquesta comprensió. D'aquí el poder  revelador de les imatges que una verdadera Maga, com ho és l'Úrsula, crea quan escriu:
 

El Mestre Malabar mirar el diamant que espurnejà en el palmell de Ged, brillant com la joia més preciosa del tresor d'un drac. El vell Mestre murmurar una paraula:-Tolka ...-, i el còdol  va reaparèixer al palmell de Ged, no una pedra preciosa sinó una tosca pedreta gris. El Mestre la va prendre i la va retenir en el buit de la mà.
-Això és una pedra, Tolka en la Llengua Veritable -va dir, mirant amablement a Ged-. Una pedreta de l'illa de Roke, una minúscula porció de la terra seca en què viuen els homes. Aquesta pedra és ella mateixa. És part del món. Per mitjà de la Il·lusió i el canvi pots fer que sembli un diamant o una flor o una mosca o un ull o una flama ... La pedra es transformava d'instant en instant en les coses que ell anava anomenant, i tornava a ser pedra .- Però són només aparences. La Il·lusió enganya a l'observador, li fa veure i sentir que l'objecte s'ha transformat. Però no el transforma. Per transformar aquesta pedra en una gemma has de posar-li un altre nom veritable. I això, fill meu, n'hi ha prou amb una pedreta tan petita com aquesta, és canviar el món. Es pot fer. En veritat, es pot. És l'art del Mestre de Transformacions, i tu ho aprendràs, quan estiguis preparat per aprendre. Però no transformaràs una sola cosa, un còdol, un gra de sorra fins que no sàpigues quin serà el bé i el mal que resultarà. El món es manté en Equilibri. El poder de Transformació de Invocació d'un mag pot trencar aquest equilibri. Ha de ser guiat pel coneixement, i servir a la necessitat. Encendre una espelma és projectar una ombra ...
Va mirar una altra vegada el còdol en el buit de la mà.
-També una pedra és una cosa bona, saps -va seguir dient, en to menys greu -. Si les Illes de Terramar fossin totes de diamant, tindríem aquí una vida dura. Gaudeix amb les il·lusions, noi, i deixa que les pedres siguin pedres.
...

 

Perquè en això consistia la màgia, conèixer el nom veritable de cada cosa. Això els havia dit Kurremkarmerruk una vegada, la primera nit que van passar a la Torre, i mai més ho havia repetit, però Ged no ho va oblidar.
«Més d'un mag de gran poder», havia dit, «s'ha passat la vida buscant el nom d'una sola cosa, un nom únic i ocult. I les llistes no estan acabades encara, ni ho estaran abans de la fi del món. Escolteu, i comprendreu per què. En el món sota el sol, i en l'altre món que no té sol, hi ha moltes coses alienes a l'home i la parla dels homes, i hi ha també poders inaccessibles per a nosaltres. Mas la màgia, la màgia veritable, és obrada només per aquells éssers que parlen la llengua hárdica de Terramar, o la Parla Antiga de la qual ha nascut.
»És la llengua que parlen els dracs, i la que parlava Segoy, el creador de les illes del món, i la llengua de les nostres trobes i cançons, dels nostres encanteris, encanteris i invocacions. En la llengua hárdica encara hi ha paraules d'aquesta parla, trucades i ocultes. A l'escuma de les ones l'anomenem suki: aquesta paraula està feta amb dues paraules de la Parla Antiga, suk, ploma, i inien, la mar, Ploma del mar, això és l'escuma. Però no és anomenant suki com encantareu a l'escuma, haureu d'utilitzar el nom veritable en la Parla Antiga, essa. Qualsevol bruixa coneix algunes d'aquestes paraules de la Parla Antiga, i un mag coneix moltes. Però hi ha moltíssimes més, i algunes s'han perdut amb el pas de les edats, o han estat secretes, i altres només són conegudes pels dracs i els Poders Antics i no les coneix ningú. Cap home podria aprendre-les totes. Perquè aquesta llengua és infinita. Però el que nosaltres anomenem el Mar Interior també té el seu propi nom en el Parla Antiga. I com res no pot. tenir dos noms veritables, iníen significa ja que tota la mar excepte el Mar Interior. I per descomptat, ni tan sols és això el que vol dir, perquè hi ha mars i badies i estrets incomptables i cada un té un nom que li és propi. De manera que si un Mag Mestre de la Mar estigués tan boig com per tractar de fer un sortilegi de tempesta o calma sobre tot l'oceà, l'art d'encantament hauria de contenir no només aquesta paraula, inien, sinó el nom de cada tram i tros i parcel·la de mar a través de tot l'Arxipèlag i fins a l'extrem Llunyans, i encara més enllà, on ja no hi ha noms. Així doncs, el que ens dóna el poder de la màgia, limita al mateix temps aquest poder. Un mag només pot dominar el que és a prop, el que pot nomenar amb la paraula exacta. I és bo que sigui així. Si no fos així, la maldat dels poderosos o la bogeria dels savis hauria intentat temps enrere canviar el que no pot canviar-se, i l'Equilibri s'hauria trencat. I el mar, perdut l'equilibri, envairia aquestes illes en les que habitem perillosament, i l'antic silenci es portaria amb si totes les veus i tots els noms. 

Les tombes de Atuan:

Una nena anomenada Tenar és duta a les Tombes de Atuan, en la illa del mateix nom del regne de Kargad. Va néixer la mateixa nit que l'última sacerdotessa de les Tombes va morir, i és reconeguda pels enviats del temple com la seva reencarnació. A l'arribar, la despullen del seu nom i li donen un sobrenom, Arha, “la devorada”. Arha ja no tindrà un nom veritable, doncs el poble de Kargad no rendeixen culte a la màgia de la illa de Roke, i no tenen “noms autèntics”.

AL complir els tretze anys, envoltada de servidores, Arha deixa de ser una nena i comença a assumir els seus deures com nova sacerdotessa de les Tombes de Atuan, on es rendeix culte als Sense Nom. Les tombes estan formades per immenses galeries i criptes on s'oculta un tresor, una ofrena als Sense Nom, i tan sols Arha té ple accés al complex subterrani. Les sacerdotesses i els eunucs poden entrar a determinades sales, però tan sols ella pot traspassar tots els llindars. No obstant això, les seves entrades a les Tombes ha de fer-les sense cap llum, pel que es veu obligada a temptejar cada galeria i racó. A poc a poc comença a manejar-se en ells, i en una de les seves correries descobreix a un home, un intrús, que pretén violentar el temple subterrani dels Sense Nom. Arha es veurà obligada a capturar-li, encara que al mateix temps li fascini un home tan agoserat.

La costa més llunyana:

Arren, el jove príncep de Enlad i hereu del tron de Morred, arriba a la illa de Roke enviat pel seu pare: alguna cosa inquieta a les gents dels Confinis, els mags ja no teixeixen encanteris, la gent oblida els seus oficis i els seus cants i embogeix, els animals emmalalteixen, les lleis ja no regeixen la voluntat dels homes i les paraules veritables estan perdent el seu poder. L'equilibri que regeix Terramar està desfent-se, i el caos és ara llei.

Ged i Arren parteixen junts en la seva barca Miralluny per tots els confinis de l'arxipèlag, intentant descobrir la causa dels mals que ara afligeixen al món. En el seu camí, es topen una vegada i una altra amb les conseqüències de la pèrdua de la màgia i posen en perill les seves vides. Molts habitants de les illes són addictes a una terrible substància, el hazia, que provoca l'oblit dels noms i la submissió de la ment a una voluntat externa, i Ged i Arren comencen a sospitar que algú o alguna cosa està darrere dels canvis que s'han produït en Terramar.

Tehanu:

Tenar, vídua del granger Pedernal, viu en Gont i té dos fills, i la seva ment navega contínuament cap al passat mentre atén la seva hisenda. Un dia, descobreix a una nena en el camp mig cremada: un grup d'homes la va violar, la va colpejar i la va llançar a les flames, creient-la morta. Tenar l'adopta i li dóna un nom: Therru. La nena creix temorosa de la gent que no coneix, però sobretot està marcada, i no solament per les seves cremades facials. Els vilatjans l'eviten i temen el seu passat i les seves cicatrius.

Ambdues es traslladen a la casa de Ogión, el mestre de Ged, ja molt ancià i a punt de morir, per a assistir-li en els seus últims dies. Després de la mort d'aquest, Tenar i Ged tornaran a trobar-se, ambdós amb la seva pròpia ferida a coll, i intentaran guarir-se mútuament en companyia de Therru, com en els vells temps.

Aquest llibre marca un punt d'inflexió en la saga, orientat cap a un escenari molt menys màgic i més social i adult. L'autora deixa de costat els “grans assumptes” de palau per a mostrar la intimitat de dos personatges ferits, i les osques que la vida va deixant en cadascun de nosaltres.

En l'altre vent:

Alliso, un fetiller capaç d'esmenar objectes danyats, comença a tenir somnis lúgubres, en els quals la seva dona morta intenta travessar el Mur dels Morts per a escapar de l'altre costat. Fins i tot els morts li demanen “ser alliberats”. Desesperat, Alliso acudeix a Roke, però el Mestre de les Formes, Azver, l’ envia A Gont, a la recerca de Ged. Però aquest, després de passar uns dies amb ell, l’envia al seu torn a Havnor, on podrà parlar amb la seva filla Tehanu.

AL mateix temps, els antics dracs han despertat de nou, i es dediquen a assolar Terramar, reclamant els seus antics territoris. En Havnor, el Rei Lebannen, juntament amb Tenar, Tehanu i el propi Alliso, haurien d'alliberar-se de la terrible amenaça que es cerneix sobre ells. AL mateix temps, el Rei dels Kargos ofereix a Lebannen a la seva filla com esposa.

Aquesta és, presumiblement, l'última de les aventures de Úrsula K. Le Guin i l'univers de Terramar. Després del parèntesi en l'acció de l'anterior llibre de la saga, en aquesta cinquena part torna la màgia amb renovat esplendor.

Recolliré una entrevista apareguda a la revista Mundoficción.

Alejandro Serrano: La imatge típica d'un escriptor, sobretot si té certa reputació i una prolífica carrera internacional, és d'una persona habitualment asseguda en la seva butaca favorita, donant vida a diferents personatges, allunyada del món. No obstant això, els seus llibres mostren que la seva vida és molt més intensa que tot això, la seva imaginació té forts tints socials i un profund coneixement de la naturalesa humana… com passa els seus dies Úrsula K. Le Guin? Quines experiències en la seva vida o quins llibres han marcat el seu concepte de la fantasia?

Úrsula K. Le Guin: em temo que, com la majoria d'escriptors, Úrsula passa gairebé tots els dies asseguda enfront d'un escriptori, amb un quadern de notes o un ordinador sobre ell. La meva vida no és molt emocionant –per a ningú -, però per a mi està plena de passió, ansietat, alegria, tristesa,... tant que em sorprèn pensar en això.

Ja escrivia històries fantàstiques quan tenia vuit anys d'edat, així que no crec que les meves experiències vitals siguin la base de la meva forma d'escriure fantasia. Simplement, la meva ment funciona així. La “raó pura” és inaccessible per a mi; la meva raó treballa a través de la imaginació.

Alejandro Serrano: La primera vegada que algú em va parlar de Terramar, fa molt temps, la va descriure com “una molt bona saga de fantasia però massa feminista”. Sempre vaig sospitar de les etiquetes, així que aquest comentari va reforçar la meva intenció de llegir-la. I no sé com va ser la seva intenció a l'iniciar la saga, però crec que va intentar reclamar la imatge de la dona en la fantasia però sense oblidar a l'home, especialment a aquell que respecta a la dona i el seu paper en la vida. Estic equivocat? Creu que la fantasia actual ignora bastant més el gènere dels personatges per a centrar-se en la seva psicologia? Avui dia hi ha molt poques Éowyns per aquí, la majoria dels personatges femenins en els llibres actuals prenen rols protagonistes per dret propi, no només com complement del baró. No esperen als seus homes cosint i sospirant, afortunadament.

Úrsula K. Le Guin: No estàs equivocat, però has de recordar que vaig començar a escriure Terramar en 1968, quan no havia dones en la fantasia heroica, tan sols Éowyns. De fet, havia poques dones en la literatura, tan sols Emma Bovarys. Els llibres tractaven sobre els homes, que feien coses pròpies del seu gènere; les presència de les dones era marginal, i tan sols eren concebudes en la seva relació amb els homes. “Un mag de Terramar” no posa en qüestió això en absolut. El següent llibre, “Les tombes de Atuan”, situa a la dona com centre, acompanyada d'un home: cap dels dos pot assolir la seva llibertat sense l'altre. “La costa més llunyana” torna al món dels homes. Els últims tres llibres de la saga miren al món dels homes però posant els seus fonaments morals sota una lupa, a pesar de la seva realitat.

No obstant això, la paraula “feminista” ha estat mal interpretada i denigrada, i al feminisme hem de donar les gràcies de la inclusió en la literatura de tot el gènere humà, no solament de la seva meitat masculina.

La veritat és que les dones encara tenen més possibilitats d'acabar a cura de la casa que els homes –potser cosint, potser sospirant, potser estudiant matemàtiques o tocant la viola, però gairebé sempre a cura dels nens, posant el menjar en la taula o netejant el sòl. Cal avergonyir-se d'això? En què fa a la dona inferior a l'home dedicar-se a aquestes tasques? Les dones no tenen perquè imitar a l'home per asr considerades éssers humans.

Durant molt temps, la ficció va fallar precisament en això, en preguntar-se que ocorre en la llar, entre les dones. Si està cosint, perquè ho fa? Vol fer això o no? Perquè desfà el tapís cada nit? Sospira pel seu amant absent, o per l'estat de l'economia del país, o el problema de l'origen de la maldat? Com és la vida, l'actual vida interna di la meitat de la raça humana?

Si a un home no li interessen les respostes a aquestes preguntes, deixem que llegeixi llibres per a nois sobre batalles, etc. Hi ha molts d'aquest tipus.

Alejandro Serrano: El seu treball en Terramar i altres novel·les se centra habitualment en la maduració dels seus personatges, i en els seus esforços per trobar el seu lloc en un món cruel ple de perills, l'equilibri dels quals tendeix a ser volàtil… Això és únicament un reflex de la vida real, trasplantat a un món ple de criatures sobrenaturals, i que realça encara més la universalitat dels temes socials dels seus llibres. La majoria de la fantasia sol centrar-se en herois sense escrúpols o en escenes on l'espectacularitat eclipsa tota reflexió. Algunes vegades semblen intents per amagar la falta d'arguments de l'escriptor, però els seus llibres se centren per complet en aquestes reflexions… La fantasia hauria de fer-nos pensar sobre el món real, sobre la nostra relació amb la resta del món?

Úrsula K. Le Guin: Dubto molt a l'hora d'afirmar que qualsevol tipus de literatura “hauria de” fer una cosa; això redueix a l'art a la practicitat –ensenyant, inculcant moral-, com si fos la seva única funció possible. Així que diria només que la fantasia que no explori d'alguna forma metafòrica la nostra pròpia existència en el món, probablement resulti trivial. No obstant això, també pot ser divertida.

Alejandro Serrano: El paper de la dona i l'home en la societat occidental ha canviat molt en les últimes dècades, i ambdós espais vitals s'han aproximat molt, però… algunes vegades sembla que si no estem casats, no tenim nens o relacions estables no puguem realitzar-nos com persones; i si tenim nens, tant la dona com l'home han de treballar fora, sense temps per a educar-los. No creu que en moltes ocasions se'ns demana, a homes i a dones, complir amb el seu paper en el seno de la família i en el nostre treball com si fóssim super herois?

Úrsula K. Le Guin: Si. Veig el dur que ha estat per a la generació dels meus fills (ara en els quaranta) treballar, complir amb els seus deures, amb molt poc temps per a prendre's les coses amb tranquil·litat; sento profundament que alguna cosa està molt malament. És el treball, i la seva naturalesa, els quals estan equivocats. Crec que els homes i les dones estan atrapats en una gran màquina que ha convertit al món, la màquina del capitalisme, en la qual la productivitat, l'activitat i el creixement no poden parar ni un moment. Aquesta gran màquina cobreix la terra de residus i devora als seus fills.

Alejandro Serrano: Tots els llibres de la saga de La Costa Oest (‘Gifts', ‘Voices' i ‘Powers'), seran publicades a Espanya, segons l'editor de Minotaure. De moment, tan sols han traduït el primer, “Els Dons”, una novel·la que explora la naturalesa dels poders, el creixement personal i com aquests poden entrar en conflicte amb la resta del món. El nostre coneixement pot ser útil, però també l'origen de la nostra ruïna. Aquesta lliçó està bastant lluny del tracte que usualment se li dóna en la literatura, com regals sense condicions: però hem de ser curosos a l'usar-lo, són perillosos. No crec que aquests llibres estiguin dirigits només a l'audiència juvenil, els adults poden aprendre molt d'aquestes històries i aplicar les seves lliçons en la seva vida real, en la seva relació amb els altres. Quants conflictes podrien haver-se evitat si fóssim més curosos amb les nostres diferències?

Úrsula K. Le Guin: Els editors adoren la categoria de “jove adult”, que els proporciona vendes segures entre els adolescents. Desafortunadament, si publiques un llibre en aquesta categoria pots estar segur que els crítics (fins i tot dintre de la ciència ficció i la fantasia) ho ignorin, i que molts adults ho evitin, creient que tan sols és per a criatures. El fet és que, molts llibres per a “joves adults”, particularment en la fantasia, difereixen únicament de la resta que els seus protagonistes solen tenir menys de vint anys. M'agrada escriure sobre persones d'aquesta edat perquè són oberts, vulnerables, la seva trobada amb el món és fresc i apassionat; però certament, no crec que els meus llibres amb protagonistes joves estiguin tan sols escrits per a adolescents (després de tot, tan sols cal fixar-se en “Romeo i Julieta”)…

Alejandro Serrano: Mentre esperem per ‘Voices' (“Veus”) i ‘Powers' (“Poders”) a Espanya, Minotaure publicarà a últims de febrer d'aquest any un llibre amb algunes històries seves de ciència ficció: “Els Mons de Úrsula K. Le Guin”, amb ‘The Left Hand of Darkness' (“La mà esquerra de la Foscor”), ‘The Word for the World is forest' (“El nom del Món és Bosc”), and ‘The Dispossesed' (“Els Desposseïts”). Sent que hi ha diferències substancials entre escriure ciència ficció o fantasia? Pot contar-nos una mica sobre aquestes històries?

Úrsula K. Le Guin: Aquestes tres novel·les són totes de ciència ficció, no de fantasia; això és així, se situen en un univers en el qual s’ obvien les lleis de la física que coneixem, però no violen obertament els principis científics, tal com fa la fantasia amb els seus mags, gats alats o els Alephs.

Crec que la fantasia és la més antiga classe de literatura que encara es practica, i la ciència ficció la més recent. La ciència ficció és un derivat del realisme. Igual que el realisme, usa el món actual com base, sovint el contemporani. Difereix del realisme únicament en l'extrapolació d'un futur al que es pot arribar a través de l'actualitat present, o a imaginar algun plausible avanç científic o canvi social, tot això desenvolupat de la forma més realista i preciosista possible. És una forma de ficció altament enginyosa i divertida, que he gaudit molt llegint i escrivint.

Crec que la ciència ficció està canviant de forma, perdent el seu esquema intel·lectual, barrejant-se sota altres formes, i tal com el món canvia ràpidament al nostre al voltant, la ficció no pot, literalment, mantenir aquest creixement de la ciència i la tecnologia, i només ho intenta.

Alejandro Serrano: Hi ha sectors en la nostra societat (i en EUA), que intenten forçar a la població a abraçar idees polítiques que crèiem superades, com el fonamentalisme religiós, els tabús sexuals o la seva visió de la violència justificada. Persegueixen a tot el qual no opina de la mateixa forma, i asseguren que el país sofreix sota la falta de moralitat… Creu que existeix una moral distinta del fonamentalisme polític o religiós, més tolerant en termes socials, amb major llibertat de pensament? Quin paper té la fantasia en ella?

Úrsula K. Le Guin: Diré únicament que tant la ciència ficció com la fantasia són formes de literatura que permeten imaginar ALTERNATIVES. Societats, polítiques, cultures, regles de gènere, idees religioses,… totes elles alternatives. I precisament per això tenen un gran paper a l'hora de conrear l'ús racional de la imaginació, a alliberar a les ments de la mà morta de les ideologies rígides i irracionals.

Alejandro Serrano: No sé que ocorre amb les adaptacions de Terramar. Francament, no és tan difícil comprendre almenys l'esperit de la saga (encara que hagi moltes coses interpretables), però cada vegada que algú intenta adaptar-la a altres formats, el resultat no té res que veure amb el que vostè ha escrit. No només li ocorre a vostè, òbviament, per exemple, fa poc Hollywood ha destrossat per complet “Sóc Llegenda”, de Richard Matheson. Crec que no haurien d'adaptar un llibre si no volen preservar el seu esperit. Les tres pel·lícules de “El Senyor dels Anells”, de Peter Jackson, són una excepció… hi ha molts canvis en elles, però l'esperit de J.R.R. Tolkien està en ella. Fins i tot amb l'excés de la violència i la falta de les profundes reflexions que sí estan presents en els llibres, un pot apreciar la bellesa de la vida i el que Sauron pretén destruir: milers de petites històries personals, tot el bo que existeix en el món, una mica que està per sobre de la supervivència de qualsevol regne. Creï vostè que en el futur podrem veure una bona adaptació de Terramar, després dels intents de Goro Miyazaki i Lieberman? Ningú està interessat en el seu propi guió, que va escriure al costat de Michael Powell? Què pensa de les dues adaptacions de Terramar i sobre la del Senyor dels Anells?

Úrsula K. Le Guin: Ai, ai,! Per favor, no em preguntis sobre això!

Alejandro Serrano: Sembla que tot està dit en Terramar, i en ocasions ha expressat el seu rebuig a continuar la saga, alguna cosa molt comprensible, per altra banda, després d'anys de dedicació a ella. I francament, encara que podria continuar, argumentalment parlant, sembla bén tancada. Ha pensat algun cop tornar a escriure sobre Ged i Tenar?

Úrsula K. Le Guin: Bé, com se sol dir, “Mai diguis mai més”. Estimo a la gent que habita Terramar, i hi ha moltes illes que mai vaig tenir l'oportunitat de visitar… però crec que la història va finalitzar per si mateixa per complet al final del sisè llibre.

Alejandro Serrano: El treball d'un escriptor mai sembla finalitzar, almenys si la inspiració acudeix… quins projectes té en ment?

Úrsula K. Le Guin: El meu pròxim llibre, que es publicarà aquesta primavera, es titula ‘Lavinia'. És la noia italiana amb la qual Aeneas està condemnat a casar-se, i per a poder fundar la ciutat i l'imperi de Roma. Els últims llibres de la Eneida estan plens de batalles: Virgili tenia bastant que contar sobre la guerra, la seva bogeria i tragèdia, perquè (crec), ell volia mostrar al seu nou emperador Augusto el cost real de l'Imperi i preguntar-li: “mereix la pena?”. Però no va tenir temps de contar-nos molt sobri Lavinia, o almenys de deixar-la parlar. Així que, llegint el poema, vaig començar a preguntar-me sobre ella, li vaig dir: “Lavinia, qui ets?” I ella em va respondre. I aquí està la novel·la. És diferent a tot el que he escrit fins a ara. Estic molt contenta amb ella.

I després de Lavinia no se el que faré, mai ho sé.

Alejandro Serrano: Finalment, ha estat un plaer conèixer-la… Què diria als seus fans de Fantasymundo i a aquells que encara no han llegit els seus llibres?

Úrsula K. Le Guin: Un escriptor sense lectors és una criatura miserable. Si sou felices llegint els meus llibres, creieu-me, sóc feliç perquè els llegiu! I estic feliç d'haver-vos trobat, en una forma misteriosa –l'única màgia autèntica que conec-, en l'espai de la literatura, on les ments i la imaginació es troben, s'uneixen i juguen juntes, i encara que siguem sempre estranys, encara més per parlar en distintes llengües, ens comprenem.

He gaudit d’aquesta entrevista. Moltes gràcies!

M'agrada compartir, no la pirateria. Per això et demano que, un cop hagis llegit el material, si pots, compra l'original.

Espero que ho disfruteu.