L’entrada d’avui es una de les mes difícils a les que m’he enfrontat fins ara. Vivim en un món dominat per un seguit de veritats acceptades per tothom a l’estil de: “som així i així”, “això no pot ser”, “tenim unes limitacions físiques”, “el nostre cos obeeix a unes determinades lleis”, etc., etc.
De tant en tant, succeeixen coses inverosímils, o ens arriben determinades notícies que semblen posar en tela de judici aquelles “veritats acceptades per tothom”, quan no negar-les obertament, i en general, davant d’aquestes “curiositats” solem creure que ens volen enganyar, ens prenen per idiotes i, la “ciencia oficial” de seguida acudeix en el nostre ajut negant-les, això és impossible!, afirmen els nous oracles de la realitat, quan ni tan sols s’acosten a verificar els rumors, o les evidències, fins i tot, en la seva supèrbia organitzen concursos del milió de dòlars, pel que pugui demostrar la capacitat de fer alguna cosa “paranormal”, amb l’actitud de suficiència de que ningú podrà fer-ho.
Però malgrat tot, els fenòmens “no ordinaris”, continuen saltant esporàdicament a les planes de l’actualitat i si bé, en alguns casos, les proves no suporten el més mínim anàlisi crític, en d’altres caldria investigacions molt acurades per a determinar l’autenticitat o falsedat. D’altra banda, els nous corrents d’investigació en camps molt recents de la física, de la medecina, el que podríem anomenar la ciència de avantguarda, ja està donant moltes sorpreses que ens fan pensar que allò que fa poc era una impossibilitat, aviat, formarà part de les realitats acceptades.
En aquesta entrada, que coincideix amb el temps de les cinquanta mil visites al blog, voldria presentar-vos alguns d’aquests fenòmens no ordinaris. No, no és la meva intenció determinar la seva autenticitat, o el seu contrari, no disposo de la formació, ni dels instruments adequats, ni tan sols del temps necessari. Senzillament vull oferir-vos uns materials per a la vostra reflexió, si a més, aconsegueixo despertar en vosaltres la curiositat, l’interès per a investigar o aprofundir, millor.
No, no us parlaré aquí d’ovnis –potser algun dia ho haurem de fer- ni d’extraterrestres, o d’intraterrestres –com dirien els nostres amics de la comarca d’Osona-, ni de fantasmes, ni de manifestacions sobrenaturals relacionades amb sants o dimonis, vull que m’acompanyeu en un viatge d’aproximació a les possibilitats reals de l’ésser humà. Quan dic reals, vull dir que contradient les afirmacions de la ciència oficial, alguns éssers humans les han manifestat, d’una manera com a mínim creïble, en ocasions de manera innegable.
Si un grec de l’època clàssica, tingués l’ocasió de veure els records de les actuals olimpíades: salt d’alçada 2,45 mts., salt de llargada 8,95 mts, o velocitat 100 mts en 9,77 segons que creieu que veuria, doncs fenòmens impossibles, veuria homes i dones volant, si, literalment volant:
Si, podríem explicar-li que aquestes proeses han estat possibles gràcies a la tècnica, a l’entrenament constant... però amb això no n’hi ha prou, com sabent tots aquells que es dediquen a una activitat esportiva de gran nivell, cal visualitzar-ho, creure-ho possible, l’anomenat “training mental”. Aquell contemporani de Fídies, continuaria veient fenòmens “sobrenaturals” i després, en tornar a la seva Atenes, parlaria al seus coetanis de divinitats, herois, o criatures extraordinàries i la iconografia els dotaria d’ales als peus, o a l’esquena.
Molt probablement, això és el que ens passa quan ens trobem davant les proeses de determinades persones que des del moment dels seu naixement, o amb el temps adquireixen determinades capacitats “sobrenaturals” o, si voleu, per utilitzar un llenguatge més modern, “paranormals”.
Al llarg dels temps, d’alguns éssers humans s’ha dit que podien “volar”, les nostres esglésies, els nostres museus, la nostre literatura, son plens d’aquests homes voladors, avui en diríem “levitadors”, però es clar!, això són contes de velles, llegendes, mites, històries per a ser contades a prop d’una llar de foc, impossible!.
Si, segurament això és el que hauríem de pensar, però... mirem aquest video.
Si no fos pels coneixements que tenim sobre les tècniques del paracaigudisme, nous materials, les imatges similars que hem vist anteriorment en algun moment, etc., no podríem afirmar que es tracta d'humans dotats de capacitats per volar?
Que ens fa pensar que el vídeo que segueix és un frau?, perquè no podem reconèixer que deu d'haver-hi el coneixement d'unes tècniques, que malgrat ser desconegudes en el nostre àmbit cultural i científic, poden ser perfectament conegudes i utilitzades utilitzades en d'altres contextos culturals... ho ignorem, i sovint davant de la ignorància ens neguem a percebre el que és evident.
L’equip de filmació d’una televisió alemanya, va tractar per tots els mitjans de descobrir el truc, la suposada trampa sense trobar-la, finalment és van declarar incapaços d’acceptar el que van veure i filmar.
O aquest altre, d’un ritual vudú a l’Àfrica que no puc insertar per voluntat del propietari:
http://www.youtube.com/watch?v=77m2zoBbZgA
"Els habitants de Ahmedabad, la
capital de Gujarat, estàn de sort. Prahlad Jani, o Matajee, per als seus
fidels, va deixar per uns dies la cova on viu, en un lloc remot de la regió, i
es troba en la ciutat. Avui ha beneït a milers de persones que han vingut a
veure-li. Alguns li duien un fill perquè el sanés, altres volien ser tocats per
l'home sant. A nosaltres ens rep a la nit en la residència del seu amic V.
Chaudhari, qui diu haver estat company de jocs d'infància del místic. El nostre
home apareix en escena amb una velocitat i soltesa increïbles per a l'edat que
diu tenir, 76 anys. A un metre de distància, veient les profundes arrugues en
el seu front i la seva barba blanca, ja es percep que és un home major, però en
forma. Al principi, Matajee no parla. Està assegut en un balancí amb les cames
creuades i la mirada perduda. Només reacciona per a jugar amb el petit de la
casa, al que agafa en braços. Menys les seves polseres, pendents i cercle en el
nas, que són d'or, tot en ell és vermell: el seu sari de seda, el seu collaret
de pedres precioses, la seva tika o marca vermella en el front que indica la seva
devoció religiosa, els seus mitjons i sabatilles, la pintura d’ungles que
decora les seves mans. A primera vista criden la atencions dues coses, el vestit de dona, imitant a la deessa que
venera, i que les seves robes siguin tan noves i esplèndides. Arriba el
traductor de gujarati i ens traslladem a un dormitori. Sembla que corre en
comptes de caminar, té una agilitat extraordinària. S'asseu en el llit i
comença l'entrevista. No és la primera vegada. La seva història ja ve precedida
per la atenció de publicacions que, com TIME, s'han fet eco de les seves
sorprenents heroïcitats místiques.
Prahlad Jani sap que hi ha molts
mes com ell. En l'Índia és freqüent veure a homes que dediquen la seva vida a
la completa meditació, o a peregrinar de temple en temple duent una vida
austera i completament mística. Els que mediten i practiquen ioga durant hores,
els ioguis, aconsegueixen un nivell d’abstracció equiparable al trànsit. Els
jainistes, seguidors d'una de les religions mes antigues del món, són capaços
d’estar sense menjar durant un mes o 45 dies.
Hi ha molts casos documentats. El mes cridaner va succeir fa gairebé 10 anys.
Jain Muni Shri, un home de 64 anys, va dejunar 201 dies, prenent dos gots
d'aigua diaris. Els homes sagrats o holy men, com el nostre entrevistat, són
respectats i estimats. D'ells es diu que poden parlar amb els déus, conèixer
els seus desitjos i fins i tot persuadir-los per a fer certes coses. Deuen
viure d'una forma molt simple, sense luxes ni diners; han de deixar-se créixer
el pèl i anar descalços si és possible. Gairebé mai surten en els mitjans de
comunicació. La seva pràctica és massa normal i coneguda. Són milers els quals
existeixen en l'Índia. Els que sí acaparen atenció i atreuen a devots són
alguns que s’atribueixen poders sanadores o miracles. Por tot el país hi ha
algunes ONG que s'ocupen d'alertar contra aquests estafadores i la falsedat i
ànim de lucre que els envolta.
En la imatge precedent podem observar a un saddhu naga que ha fet el vot de viure penjat d'un arbre.
En la Universitat de la Sorbona un iogui
va detenir en tres oportunitats els batecs del seu cor per mig minut. La
National Geographic va testimoniar cóm en la universitat de Standfor es va
introduir un iogui en una urna super hermética amb aire per a 15 minuts. El
iogui va estar allà tres hores i no li va passar res doncs va sortir amb una
lucidesa i calma increïbles.
Igualment increïble, pot resultar-nos
acceptar que el record d’apnea sigui de prop de 17 minuts i 24 segons, quan
segons se’ns diu al cap de 8 minuts sense l’aportació d’oxigen el cervell es mora.
O que no es pot estar més de tres dies
sense dormir, hi ha qui afirma la veracitat de la història d’un camperol tailandès
que s’hi va estar 35 anys!.
O aquests practicants de Tummo, un exercici de ioga que els permet generar una escalfor interna de tal magnitud que poden soportar temperatures extremadament fredes pre llargs períodes de temps
Una altre de les proves de domini de la ment sobre el cos es sense dubtes l'automomificació. Si heu llegit bé. En determinades escoles del budisme japonés, lames d'avançada edat, iniciaven un llarg període, d'uns tres anys aproximadament sotmetent-se a unes dietes i exercicis molt estrictes, com a resultat dels quals aconseguien precisament aixó, automomificar-se
I la llista podria continuar indefinidament.
http://www.youtube.com/watch?v=77m2zoBbZgA
No, no us puc donar raó de la seva veracitat, poden ser un frau –fake- en diem ara, però…
Si ja ho sé, amb els medis de que disposa la industria cinematogràfica, ens poden fer veure el que vulguin, un exemple Avatar, sense anar més lluny ens permet de veure un nou món, tot i que sigui "virtual":
Però en el cas dels vídeos anteriors no semblen ser fets per a impressionar ningú, sinó un senzill document del que succeeix.
Si, l’ésser humà és potencialment portador d’unes capacitats que la ciència moderna no sembla ser capaç d’explicar, però això no vol dir ni que aquestes capacitats no siguin possibles, ni que la ciència no s’hagi esforçat per a trobar-ne una explicació, veiem sinó el cas de la russa Nina Kulagina que al llarg de molts anys va ser sotmesa a tota mena de probes i mesuraments
En aquest sentit podeu cercar al youtube, d’altres vídeos sota el nom de “Parapsicólogos rusos” en els que s’expliquen més detalladament les facultats d’aquesta Nina Kulagina i de d’altres persones amb sorprenents facultats sotmeses a tota mena d'investigacions. Així fenòmens com la telequinesis, la telepatia, la transmissió de pensaments i d’altres per l’estil, han estat suficientment estudiats a diversos països, malauradament no sempre amb la intenció de fer avançar el coneixement de cara a un millorament dels éssers humans, sinó que ben al contrari, amb finalitats militars.
Sovint, aquestes facultats han estat catalogades sota l'etiqueta de "paranormals", i amb aquest qualificatius els "científics" s'han pogut rentar les mans i mirar cap a un altre lloc.
Però que s'ha d'entendre per "paranormal"?.
Veiem el que ens diu Miguel Paz Bonells, sobre aquest particular:
Sovint, aquestes facultats han estat catalogades sota l'etiqueta de "paranormals", i amb aquest qualificatius els "científics" s'han pogut rentar les mans i mirar cap a un altre lloc.
Però que s'ha d'entendre per "paranormal"?.
Veiem el que ens diu Miguel Paz Bonells, sobre aquest particular:
“Abans d'intentar una definició del paranormal, convé assentar algunes premisses referides a la seva contrapart conceptual, és a dir, el normal.
Tota normalitat està referida a un món, sent, per tant, una noció relativa i compartida.
Un món és el resultat de la interacció d'un col·lectiu psíquic amb un entorn cultural donat. Així existeixen, per exemple, el món de les abelles, el món dels microbis i el món dels Yanomamis. En cada món existeixen normes culturalment establertes
En un món determinat poden donar-se successos i conductes anormals, però això no té relació amb el paranormal. L'anormal, a mes, trenca les normes, però no és necessàriament disfuncional. La presència d'un policía de tràfic muntant un camell en el centre de Nova York, per exemple, seria alguna cosa anormal, però podria funcionar.
Tot psiquisme representa un nivell de percepció, la qual cosa implica restriccions que limiten la aprehensió de realitat. Aquestes restriccions perceptuals es deuen al fet que els nostres sentits, i els sentits de cada espècie, no poden captar tota la gamma de estímuls que envia l'entorn objectiu. Aquest enfocament amplia la noció de normalitat, fonamentant, la definició de paranormal que desitgem precisar, ja que permet tractar l'espai com una matriu de realitats dimensionals.
La realitat també és una resultant interactiva, que podria ser compartida per diferents col·lectius en la mesura del seu impacte. Un ocell amb una ala trancada podria sentir temor davant la presència d'un gat, però si un elefant entra en escena no sentirà temor; però si es presenta un gran foc els tres fugiran. Tot això és possible mentre el col·lectiu comparteixi les mateixes restriccions perceptuals.
El perceptual, és a dir, fenomènic, tot allò que assoleix impressionar el nostre aparell perceptor (els sentits), implica, en conjunt, la percepció de l'espai, és a dir, la seva dimensionalitat. L'abella mor tractant de travessar el cristall, degut a que és atreta per la llum que ella pot percebre a l'altre costat del mateix i perquè la seva restricció, pel que fa al sentit espacial que ella posseeix, no li permet adonar-se que volant en una direcció distinta a les dues que determinen la dimensionalitat del plànol que l'atalla, podria evitar el obstacle. Un ésser humà es giraria immediatament perquè el seu sentit espacial abasta tres dimensions.
L'objectiu és una cosa interpretable que existeix fora de la consciència del subjecte. A diferència de la realitat, el real seria, dintre de la coherència del present enfocament, l'objectiu no-interpretable.
Alguns místics com Pedro Ouspensky han parlat de "consciència objectiva" per a referir-se a un dels graus mes alts del que els especialistes denominen "consciència expandida", des de la qual seria possible, no tan sols contemplar la realitat tal qual és, sinó vivenciarla des de dintre (multidimensionalment), és a dir, ser un amb ella, però desafortunadament aquest no és el cas.
El normal –insistimos- podria entendre's, a manera de contrast amb el paranormal, com una sèrie de restriccions perceptuals compartides per un col·lectiu, que bé pot ser una família, un barri, una ciutat, un pais o el planeta sencer.
El normal, a mes, forma part dels anomenats paradigmes, que són una espècie de model generalitzat per a entendre la realitat, "la forma com percebim el món", segons Adam Smith, qui afirma també que el paradigma dintre del com vivim és bàsicament racional i científic: només allò que és susceptible de ser repetit per altres homes de ciència, només allò que és mesurable, pot convertir-se en "veritat". Qualsevol cosa que trenqui el paradigma francament ens incomoda... Mentre aquest paradigma persisteixi el col·lectiu no podria investigar el paranormal, principalment perquè aquests fenòmens no estan sota el seu control, no són repetibles, requerint-se una metodologia especial.
Del que s'ha dit pot col·legir-se fàcilment que la normalitat dintre d'un món donat, qualsevol món, no és tota la realitat, doncs el real és infinit, com l'univers. Un món representa un subconjunt molt petit dintre de l'univers de mons, però tots els mons possibles, incloent els corresponents a realitats alternes, són una part d'aquest Gran Tot que és el real.
Dintre d'aquest ordre d'idees el paranormal podria ser una pertorbació o una intercepció de realitats, com ho va suggerir alguna vegada el astrofísic Dr. Allen Hynek. Si algú pren una formiga amb una pinça i la col·loqués dos metres mes allà, la formiga, assumint que percebi el desplaçament, no podria entendre el succeït, simplement perquè per a ella seria una cosa paranormal.
Qualsevol manifestació o percepció que no estigui codificada dintre del paradigma és de fet paranormal i, per tant, incòmoda. Fort es va ocupar de classificar algunes d'aquestes manifestacions i les va denominar "fets maleïts", però l'amic Fort, cal dir-ho, va exagerar un poc. Francament parlant, ens sembla que estranyar-se davant aquestes percepcions singulars que solen impressionar-nos alguna vegada en la vida, o témer-les, no deixa d'indicar un cert subdesenvolupament conscient, és a dir, somni de la consciència, raó per la qual ampliar la consciència, expandir-la, desenvolupar-la, ha de ser una meta per a tot cercador de la veritat.
Si considerem en profunditat la tesi aquí plantejada, podria afirmar-se, llavors, que el paranormal és el normal en l'univers.
L'estudi del paranormal exigeix una ment veritablement científica, és a dir, oberta, sense prejudicis, dialèctica...
Tota normalitat està referida a un món, sent, per tant, una noció relativa i compartida.
Un món és el resultat de la interacció d'un col·lectiu psíquic amb un entorn cultural donat. Així existeixen, per exemple, el món de les abelles, el món dels microbis i el món dels Yanomamis. En cada món existeixen normes culturalment establertes
En un món determinat poden donar-se successos i conductes anormals, però això no té relació amb el paranormal. L'anormal, a mes, trenca les normes, però no és necessàriament disfuncional. La presència d'un policía de tràfic muntant un camell en el centre de Nova York, per exemple, seria alguna cosa anormal, però podria funcionar.
Tot psiquisme representa un nivell de percepció, la qual cosa implica restriccions que limiten la aprehensió de realitat. Aquestes restriccions perceptuals es deuen al fet que els nostres sentits, i els sentits de cada espècie, no poden captar tota la gamma de estímuls que envia l'entorn objectiu. Aquest enfocament amplia la noció de normalitat, fonamentant, la definició de paranormal que desitgem precisar, ja que permet tractar l'espai com una matriu de realitats dimensionals.
La realitat també és una resultant interactiva, que podria ser compartida per diferents col·lectius en la mesura del seu impacte. Un ocell amb una ala trancada podria sentir temor davant la presència d'un gat, però si un elefant entra en escena no sentirà temor; però si es presenta un gran foc els tres fugiran. Tot això és possible mentre el col·lectiu comparteixi les mateixes restriccions perceptuals.
El perceptual, és a dir, fenomènic, tot allò que assoleix impressionar el nostre aparell perceptor (els sentits), implica, en conjunt, la percepció de l'espai, és a dir, la seva dimensionalitat. L'abella mor tractant de travessar el cristall, degut a que és atreta per la llum que ella pot percebre a l'altre costat del mateix i perquè la seva restricció, pel que fa al sentit espacial que ella posseeix, no li permet adonar-se que volant en una direcció distinta a les dues que determinen la dimensionalitat del plànol que l'atalla, podria evitar el obstacle. Un ésser humà es giraria immediatament perquè el seu sentit espacial abasta tres dimensions.
L'objectiu és una cosa interpretable que existeix fora de la consciència del subjecte. A diferència de la realitat, el real seria, dintre de la coherència del present enfocament, l'objectiu no-interpretable.
Alguns místics com Pedro Ouspensky han parlat de "consciència objectiva" per a referir-se a un dels graus mes alts del que els especialistes denominen "consciència expandida", des de la qual seria possible, no tan sols contemplar la realitat tal qual és, sinó vivenciarla des de dintre (multidimensionalment), és a dir, ser un amb ella, però desafortunadament aquest no és el cas.
El normal –insistimos- podria entendre's, a manera de contrast amb el paranormal, com una sèrie de restriccions perceptuals compartides per un col·lectiu, que bé pot ser una família, un barri, una ciutat, un pais o el planeta sencer.
El normal, a mes, forma part dels anomenats paradigmes, que són una espècie de model generalitzat per a entendre la realitat, "la forma com percebim el món", segons Adam Smith, qui afirma també que el paradigma dintre del com vivim és bàsicament racional i científic: només allò que és susceptible de ser repetit per altres homes de ciència, només allò que és mesurable, pot convertir-se en "veritat". Qualsevol cosa que trenqui el paradigma francament ens incomoda... Mentre aquest paradigma persisteixi el col·lectiu no podria investigar el paranormal, principalment perquè aquests fenòmens no estan sota el seu control, no són repetibles, requerint-se una metodologia especial.
Del que s'ha dit pot col·legir-se fàcilment que la normalitat dintre d'un món donat, qualsevol món, no és tota la realitat, doncs el real és infinit, com l'univers. Un món representa un subconjunt molt petit dintre de l'univers de mons, però tots els mons possibles, incloent els corresponents a realitats alternes, són una part d'aquest Gran Tot que és el real.
Dintre d'aquest ordre d'idees el paranormal podria ser una pertorbació o una intercepció de realitats, com ho va suggerir alguna vegada el astrofísic Dr. Allen Hynek. Si algú pren una formiga amb una pinça i la col·loqués dos metres mes allà, la formiga, assumint que percebi el desplaçament, no podria entendre el succeït, simplement perquè per a ella seria una cosa paranormal.
Qualsevol manifestació o percepció que no estigui codificada dintre del paradigma és de fet paranormal i, per tant, incòmoda. Fort es va ocupar de classificar algunes d'aquestes manifestacions i les va denominar "fets maleïts", però l'amic Fort, cal dir-ho, va exagerar un poc. Francament parlant, ens sembla que estranyar-se davant aquestes percepcions singulars que solen impressionar-nos alguna vegada en la vida, o témer-les, no deixa d'indicar un cert subdesenvolupament conscient, és a dir, somni de la consciència, raó per la qual ampliar la consciència, expandir-la, desenvolupar-la, ha de ser una meta per a tot cercador de la veritat.
Si considerem en profunditat la tesi aquí plantejada, podria afirmar-se, llavors, que el paranormal és el normal en l'univers.
L'estudi del paranormal exigeix una ment veritablement científica, és a dir, oberta, sense prejudicis, dialèctica...
El xiulet ultrasònic que l'amo utilitza per a cridar al gos, només és real per al gos i, indirectament, per a qui ho genera a través del xiulet…
Totes les funcions que caracteritzen a l'home, tant des del punt de vista fisiològic com psíquic, estan especialitzades, la qual cosa significa que ens trobem immersos en un procés evolutiu general.
Cadascun dels cinc sentits normals respon a un rang determinat de vibracions, que tenen els seus límits, per sobre i per sota de l'escala respectiva, representen les restriccions que fem referència, la qual cosa és fàcil de demostrar pel que fa al que podem escoltar i a la visió.
L’anomenada llum visible està perfectament delimitada per una banda de radiació electromagnètica les longituds d'ona varien entre quatre mil i set mil deumil·lèsimes de mil·límetre i si un so té mes de setze mil vibracions per segon és senzillament inaudible. Els altres tres sentits responen a variacions d'ordre químic (gust i olfacte) i de pressió (tacte), però es troben igualment determinats pel que fa al seu rang.
La restricció del sentit espacial, el qual ens permet percebre la dimensionalitat, ens constrenyi al àmbit tridimensional, o tetradimensional, si hem de considerar el temps, però no ens permet aprehendre les dimensions superiors de l'espai, problema que -fins a on sabem- no està definit per la ciència.
Els anomenats “cinc sentits” no són, de fet, la única font d'impressions: sempre hi ha hagut, entre els individus, unes diferències que podem associar amb el seu “nivell d'ésser” i grau de consciència, les diferències poden conduir-nos des d'un sensitiu fins a un superdotat amb facultats paranormals especials com:
Clarividència
Clariaudiencia
Telepatía
Projecció Mental
Desdoblament
Telequinesia
Teleportació
Precognició
Canalizació
Xenoglòssia
Ubiqüitat
Sanació
Levitació
Etc.
Per a percebre normalment aquests fenòmens la persona ha de tractar de convertir-se en un observador atent, tant del món objectiu com del seu propi món interior; ha de posseir, a mes, una ment oberta i equilibrada, però, sobretot la seva lògica ha de ser eminentment dialèctica, perquè aquesta metodologia allunya la possibilitat que incorri en el mes greu defecte dels investigadors: la presa de posició prèvia, a priori.
La Dialèctica és, per definició, una filosofia i un mètode. La Dialèctica com filosofia reconeix, abans de res, que la realitat objectiva és dinàmica i canviant; quan a mètode exerceix una estricta influència sobre la ment perquè s'adeqüi a aquestes característiques de la realitat objectiva, de manera que pot percebre-la tal qual és: una ment amb prejudicis, evidentment, no pot captar la realitat en els seus múltiples moviments. Per aquesta raó la Dialèctica no pot ser, segons George Gurvitch, materialista ni espiritualista, sinó només això: dialèctica, és a dir, “una eina depurativa” i res mes.
L'autor sosté la tesi que tota normalitat, en essència, és el resultat d'un conjunt de restriccions en els mecanismes de percepció, mes una bona dosi de subdesenvolupament de la consciència, és a dir que tota normalitat és de per si mateixa excloent. Quan la consciència comença a despertar, com resultat d'un treball que el subjecte ha de realitzar sobre si mateix per a millorar la qualitat de les seves percepcions i desenvolupar les seves virtuts, l'individu comença a percebre mes enllà del normal.
Sota un estat de atenció concentrada, és possible percebre, per exemple, si un pensament és propi o si, per contra, ha estat induït d'alguna manera; sota tal estat és possible captar, intuïtivament, missatges del Ser Intern que ens permeten millorar i expandir la consciència o evitar un accident. Si romanem serens i atents, estarem en capacitat de veure la realitat des d'una perspectiva diferent, que facilitarà la nostre percepció d'allò que es troba mes enllà de les aparences”Però si la ciència oficial occidental, no sap, o no vol, donar una explicació a aquestes facultats i capacitats de la ment humana, a l’orient, milers d’anys d’avantatge en aquestes investigacions, els ha permès elaborar un seguit d’escoles, doctrines i pràctiques conduents a adquirir un domini sobre aquestes facultats, per exemple Saddhus i Faquirs, el Ioga, el Tantra, etc. Tots he, vist en alguna ocasió imatges semblants a aquestes:
o aquest altre que substitueix els claus, per les espines d'una planta urticant:
Veiem algunes imatges més que semblen d'una veracitat innegables:
Podem objectar tot el que volguem, però davant d'aquestes imatges, ens costa molt de creure que tot sigui només un truc per enganyar als que veiem les fotos, hi ha un video que ens ho mostra ben clarament:
Només una fe extraordinària i una ferma decissió poden portar a éssers humans a autolesionar-se d'aquesta manera.
No he volgut possar-vos més imatges d'aquestes. Podem pensar en que és tracta de fanàtics aïllats, però no és així, son una veritable munió i els trobem a L'Islam sí, però també en el cristianisme, i en general a totes les religions i en quasi tots els països, a la nostre Setmana Santa, pertanyen els de la primera fotografia, a les conseqüències de la tamborada de Calanda la que segueix
O aquesta velleta, te una força sobrehumana, o la pedra és volcànica, vuida i sense pes?
Aquesta fotografia pot ser també una enganyifa?
Les imatges que segueixen constitueixen un dels exemples més colpidors del domini de la ment damunt del cos. Durant la Guerra dels EE.UU i el Vietnam, alguns monjos budistes van decidir cremar-se com a mesura de protesta per la intervenció nordamericana, els testimonis presents declaren que ni un sol crit, o gest de fugida acompanyaven la seva decissió.
Les tres imatges anteriors ens mostren una activitat que els científics -en aquesta ocasió sí -poden explicar; segons diuent, l'aire i la suor fan de capa protectora de la pell de la planta del peu. Jo no ho probaria!.
Les imatges que segueixen són de diversos saddhus i fakirs, de l'Índia, el Pakistan i diversos països àrabs, la capacitat d'aquests homes, ni que sigui producte de la necessitat de guanyar unes poques rúpies, és inexplicable, sense un entrenament molt llarg i una voluntat molt, molt fèrria.
Les 3 i 4 fotografíes, ens mostren dos saddhus que han promés no abaixar mai més els dos, o un dels braços, si us fixeu en la de la fondació Getti, veureu les deformacions dels dits i dels braços. La 5 ens mostra a una saddhu abans d'enterrar-se en una tomba per espai de cinc dies. I a la fotografia inmediatament anterior, podem veure la mà d'un d'aquests enterrats, vigilat pels seus ajudants.
Vull parlar-vos a continuació
del cas de Ram Bahadur Bomjon, un noi budista del Nord d’Índia que, l’any 2005
amb 15 anys d’edat, va romandre al llarg de 10 mesos en perfecta meditació, segons
diuen, sense menjar ni beure res.
Si, ja sé el que
esteu pensant, això és del tot impossible, cap ésser humà pot estar mes de tres
o quatre dies sense beure i, al cap de 21 dies sense menjar, comença
l’autofàgia i els danys poden ser irreversibles; després de 40 o 50 dies, el
risc d’una aturada cardíaca o d’un col·lapse cerebral es troben a l’ordre del
dia, molts pocs han arribat més enllà… Així que deu mesos: Impossible!.
Amb la intenció
d’investigar els fets i demostrar que tot era un engany –impossible!-, un canal
de la televisió britànica va enviar un equip que va filmar ininterrompudament
al jove al llarg de les 24 hores varis
dies consecutius, per més d’una setmana i, no van poder demostrar que algú
alimentés al noi d’amagat, sense que ningú s’adonés. Posteriorment, mitjans
març del 2006, el jove va desaparèixer sense rastres, i va començar a córrer el
rumor que s’havia internat a la selva per a poder continuar la seva meditació
sense que ningú l’interrompis.
Des de llavors el van començar a anomenar el
“Nen Buda”, el “Jove Buda”, o el “Nou Buda”. El novembre del 2008 va tornar a
aparèixer en públic. Actualment gaudeix de la màxima devoció popular, com si
fos un nou Buda, tot i que ell –i els seus superiors de l’Orde a la que
pertany-, ho neguen.
Fins aquí la
noticia. Si acabés aquí l’escrit, afegint per exemple un comentari a l’estil
de: “em costa creure que no sigui un frau molt ben orquestrat”, la meva cordura
quedaria salvada davant de tots vosaltres. No deixaria de ser una noticia
curiosa i ja està.! Si afegís, “un reporter de l’agencia de notícies ATV
assegura que va beure com li donaven uns sucs de fruites”, tots respiraríeu més tranquils i podríem
continuar la nostre vida com si res.
Però… sempre hi
ha un però…
Mircea Eliade, el gran estudiós de les
religions, afirma haver vist a l' Himàlaia a un Naga, o asceta nu que
s'alimentava solament amb un grapat d'arròs i lluïa un cos extraordinàriament
ufanós. Aquest li va contar que totes les nits practicava el Pranayama o
respiració iòguica. Tenia un cos admirable. El naga li va dir: “només visc de
dia, en la nit redueixo el número de respiracions a la desena part”.
Però darrerament també he llegit el cas de Prahlad Jani que fa que el cas del nostre
“Nen Buda”, sembli –i mai més ben dit- una cosa de nens. Reprodueixo l’article, extret del diari El Mundo:
PREGUNTA.- Vostè diu que fa molts anys
que no menja ni beu. Per què va deixar
de fer-ho?
RESPOSTA.- ALS 11 anys vaig veure la figura de la deessa, es refereix a Durga,
també anomenada Matajee. Em va tocar la llengua,es toca la llengua amb els dos
dits, i des d'aquell dia no necessito menjar ni beure.
P.- Una persona que no mengi ni begui durant molt temps, es mor. Vostè per què
segueix vivint sense ingerir cap aliment?
R.- La deessa em va tocar la llengua. La energia m'arriba per aquí (es toca el
cap].
La prova va començar el 12 de novembre. Els metges el van recloure durant 10
dies en l'Hospital Sterling sota estricta vigilància i control mèdic expliquen
que va aguantar sense menjar i beure durant aquest temps. Aquest fet no els
causa cap impressió. A l’Índia és comú el dejuni perllongat entre els ermitans
o gurus. El que mes els impressionà és que no hagi orinat. «Es pot aguantar
sense ingerir líquids o sòlids, però si una persona no expulsa orina durant
tres dies o mes, les seves ronyons emmalalteixen», apunta el doctor Urman
Dhruv, dietista i secretari de la Asociación de Metges de Ahmadabad, un
col·lectiu que va actuar de testimoni i part en aquest experiment científic.
El doctor Dhruv explica que van trobar formació d'orina, i que sembla que va
ser absorbida per les parets de la seva bufeta. «No trobem cap explicació
científica a aquest fet, vam convidar a especialistes de tot el món que aportin
el seu coneixement», ressalta el doctor Shah en el seu despatx de l'Hospital
Sterling.
També van trobar petits restes de femta en el seu intestí gruixut, però, segons
ells, va poder ser formada per les secrecions de l'aparell digestiu. Això, que
també és anormal des del punt de vista mèdic, no els condueix a constatar que
el guru dugui dècades sense menjar. «No donem suport a la teoria que aquest home hagi passat 60 anys
sense menjar ni beure. La única certesa que presentem és el resultat d'aquests
10 dies, i no vam trobar explicació científica a cóm funciona el seu
metabolisme».
Els doctors ens ensenyen la habitació on el van recloure durant una setmana,
que va ser estesa a 10 dies pel bon estat físic i psíquic del pacient. Segons
expliquen, van segellar la cambra de bany i li van demanar que no es dutxés ni
rentés per a poder comprovar que no ingeria ni expulsava líquids. Éll va
accedir, només va demanar un got d'aigua amb el qual esbandir-se la boca cada
dia. La quantitat de líquid es va amidar abans i després de cada operació per a
estar segurs que no s'empassava ni una gota.
Sembla que al sortir Matajee només havia perdut una mica de pes, però el seu
bon estat de salut era digne de menció. Als set dies de tancament a l’hospital,
després de fer-li els corresponents anàlisis de sang i proves rutinàries, el
van obligar a pujar sis pisos d'escales per a comprovar la seva forma física. A
l'arribar a l’últim, li van amidar les pulsacions. Van contar 55, una marca
reservada als millors atletes, impensable per a un senyor de 76 anys que ha
passat una setmana de dejuni. Els metges van arribar amb 100 pulsacions.
Un laboratori de Nova Delhi anomenat DIPAS, i el seu director, el professor
Selwamurthy, estan examinant ara totes aquestes probes mèdiques i preparant un
treball de investigació sobre Matajee. L'estudi està en aquests moments parat
per la malaltia d'un dels investigadors.
ALS doctoris Dhruv i Shah tan sols se'ls ocorren dos possibles hipòtesis per a
explicar el metabolisme sobrenatural d'aquest sadhu o sant. La primera, que
sobrevisqui no d'ingerir calories, sinó d'absorbir una altra font de energia,
com la solar. La segona, que aquestes persones que passen des de petits molt
temps dintre d'una cova, s'acostumen a ingerir aigües subterrànies amb alt
contingut en minerals, el que pot constituir un aporti energètic extra.
Els seus veïns del poble de Ambaji, el lloc mes proper a la cova on viu, i els
seus fidels en general, asseguren que fa molts anys que no menja, i que viurà
així tots els anys que vulgui. Nosaltres seguim interessats en la seva vida.
Però, es clar!, això és
impossible!. Tanquem els ulls, mirem cap a un altre costat. I ens seguim
preocupant de les nostres petites coses quotidianes.
La ciència no te explicació per a aquests
fenòmens.
Però... Des del punt de vista iòguic sí
poden explicar-se.
Els siddhis són els “poders” que assoleix
un iogui avançat en qualsevol de les distintes vies del ioga. Són poders en el
sentit que per a aquells que no posseeixen el coneixement necessari són màgia
igual que per a un bàrbar la televisió seria diabòlica perquè té multitud de
persones tancades en el seu interior.
Un iogui, a mesura que avança
espiritualment i va adquirint coneixement, és capaç de fer coses que, per a una
persona normal, serien miracles o màgia. No obstant això tots els mestres
aconsellen vehementment renunciar als siddhis ja que és molt fàcil deixar-se
dur i fer mal ús d'ells. Així que
als siddhis es deuria arribar després d’una llarga pràctica, ja que són una cosa
secundaria que ve amb aquesta pràctica, encara que possiblement quan els
tinguis, no voldràs usar-los perquè t'importarà molt poc el que és mundà i molt
allò d'espiritual. Les persones que no fan
cas a aquests consells acaben perdent els siddhis i acaben en una condició
lamentable. En definitiva: no s'han d'usar amb finalitats egoistes perquè ens
lliguen als objectes materials i això significa anar marxa endarrere,
retrocedir en el camí espiritual.
Llavors on es troba la diversió? Be, hi ha
qui diu que quan busques una cosa no la trobes i que no és sinó mes tard, quan
ja no la cerques, quan la trobes?. Pues amb els siddhis passa una cosa
semblant.
Si un dia teniu la sort de conèixer a un
gran iogui no li demaneu demostracions de siddhis: no us les donarà. El que
menys vol és convertir-se en un espectacle circense o en conillet d'índies.
(extret de
http://kundaliniongnamo.blogia.com/2007/121501-sobre-els-siddhis.php)
Un iogui pot adquirir un o varis dels
següents siddhis depenent de les pràctiques que realitzi:
1. Alliberar-se de la fam i la set.
2. Alliberar-se dels efectes del fred i de
la calor.
3. Alliberar-se de totes les emocions
4. Clarividència.
5. Clariaudiència.
6. Conquesta de la ment.
7. El iogui pot adoptar la forma que
desitgi.
8. Pot entrar en altre cos, pot animar un cadàver
i pot entrar en éll transferint la seva ànima.
9. Mort pròpia a voluntat.
10. Jugar amb els déus després de
veure'ls.
11. Pot obtenir qualsevol cosa que desitgi.
12. Coneixement del passat, del present i
del futur.
13. Estar per sobre dels parells
d'oposats.
La lògica darrera d'adquirir tots aquests
siddhis ve explicada en diverses fonts que anirem analitzant mes endavant, com
per exemple, la tècnica denominada samyama de la qual parla Patanjali en els Ioga
Sutras, o els efectes de concentrar-se en els distints chakras del cos dels
quals es parla en tractats del Hatha Yoga i Kundalini Yoga.
Els siddhis com per exemple: obtenir
qualsevol cosa que es desitgi, l’obtenen els ioguis un cop que eradiquen
completament el desig de possessions materials. El siddhi de morir a voluntat
ho obtenen els ioguis quan arriben a un punt en el qual la vida o la mort té el
mateix significat per a ells. Els siddhis són proves per a un iogui. Si fa ús
d'ells significa que no ha superat aquestes proves.
Continuem amb la segona part dels siddhis
menors:
14. Qualsevol cosa que el iogui predigui
ocorrerà.
15. El Iogui pot convertir qualsevol
metall en or.
16. El Iogui pot prendre quants cossos
desitgi per a “cremar” tot el seu Karma
en aquesta vida.
17. El poder de saltar com una granota.
18. El Iogui es converteix en el Senyor
del Desig i pot destruir les desgràcies i les malalties.
19. Obté coneixement de les seves vides
passades.
20. Obté coneixement de la distribució de
les estrelles i dels planetes.
21. Obté el poder de percebre als éssers
perfectes i alliberats.
22. Obté la mestria sobre els elements i
sobre el Prana.
23. El Iogui pot moure's a qualsevol lloc
que desitgi.
24. Obté omnipotència i omnisciència.
25. El Iogui pot elevar-se en l'aire a
voluntat.
26. Pot localitzar llocs amb objectes i
tresors amagats.
Insisteixo, un Iogui que obtingui aquests
siddhis el que desitja és alliberar-se de la roda del karma i del sofriment i
sap que usar-los en públic li implicarà mes sofriment. Si ha d'usar-los per a
salvar a algú els usarà, però no els usarà per a sadollar la curiositat de la
gent.
Diversos d'aquests siddhis es poden
obtenir per distintes vies i per distints mètodes: un mateix siddhi es pot
obtenir per recitació d'un mantra, per concentració en un objecte material o
immaterial determinat o per exercicis físics.
Alguns exemples de cóm s'obtenen els
siddhis: en alguns textos de Ioga es diu que si practiques la veritat absoluta
en obra i pensament durant mes de 12 anys obtindràs el poder de que es
compleixi qualsevol cosa que prediguis. El siddhi de dominar els elements
s'obté mitjançant la pràctica de samyama en un chakra concret.
Si ioguis com Babaji, segons es diu, estan
vius des de fa mes de 2000 anys és perquè han “comprès” el què significa
envellir i saben com contrarestar-ho. Babaji no roman en la Terra per al seu
propi delit sinó per a ajudar a les persones que ho desitgin a arribar a la il·luminació.
Si ioguis com Bava Neem Karoli són capaces
de desaparèixer és perquè han “comprès” el que significa realment la vista o el
moviment. No fan això per a cridar la atenció sinó precisament perquè no els
molestin i poder meditar amb tranquil·litat (i ajudar a la Humanitat amb
aquesta meditació).
Un iogui realitzat que camini per mitjà de
Kundalini Yoga està en poder dels vuit siddhis majors: Anima, Mahima, Laghima,
Garima, Prapti, Prakamya, Vasitvam i Ishitvam.
ANIMA: El Iogui es pot fer tan petit com
desitgi.
MAHIMA: És el siddhi oposat a Anima. El
Yogi pot fer-se tan gran com desitgi. Pot fer que el seu cos adquireixi una
grandària molt gran. Pot ocupar l'univers sencer. Pot assumir Virat Svarupa.
LAGHIMA: Pot fer el seu cos tan lleuger
com el cotó o com les plomes. Vayustambhanam es porta a terme a través d'aquest
Siddhi. També en Jalastambhanam l'aquest poder es desenvolupa fins a un nivell
bastant reduït. El cos es fa lleuger a través de Plavini Pranayama (exercici
respiratori). El Iogui produeix una disminució de la seva gravetat específica
ingerint enormes quantitats d'aire. El Iogui pot volar a través del cel amb
l'ajuda d'aquest siddhi. Pot viatjar milers de quilòmetres en un minut.
GARIMA: És l'oposat a Laghima. Amb aquest
siddhi el Iogui adquireix un increment de la seva gravetat específica. Pot fer
el seu cos tan pesat com una muntanya ingerint grans quantitats d'aire.
PRAPTI: El Iogui, estant sobre la Terra, pot
arribar a les objectes més elevats. Pot tocar el sol o la lluna o el cel. A
través d'aquest siddhi el Iogui adquireix els seus objectes desitjats així com
poders sobrenaturals. Adquireix el poder de predir esdeveniments futurs, el
poder de la clarividència, clariaudiencia, telepatia, lectura del pensament,
etc. Pot comprendre els llenguatges de les bèsties i dels ocells. Pot entendre
llenguatges desconeguts per a ell. També és capaç de guarir totes les
malalties.
PRAKAMYA: Pot bussejar en l'aigua i sortir
en el moment que desitgi. La Swami Trilinga de Benares solia viure sis mesos
sota el Ganges. Aquest és el procés a través del qual un Iogui es fa invisible
en ocasions. Per alguns escriptors es defineix com el poder d'entrar el cos
d'altres (Parakaya Pravesh). Sri Sankara va entrar en el cos de Amaruka de Benarés. Tirumular, del sud de la
Índia, va entrar el cos d'un pastor. Vikramaditya també ho va fer.
Aquest és el poder de mantenir una aparença jove durant tot el temps que es
desitgi. Yayati tenia aquest poder.
VASHITVAM: Aquest és el poder de domesticar
animals salvatges i mantenir-los sota el teu control. És el poder de mesmerizar
persones a través de l'exercici de la voluntat i fer-los obedients a la
voluntat i a les ordres d'un. És restringir les passions i les emocions. És el
poder de tenir homes, dones i els elements sota control.
ISHITVAM: És l'adquisició del poder diví.
El Iogui es converteix en el Senyor de l'Univers. El Iogui que arriba a aquest
poder és capaç de retornar la vida als morts. Els swamis Kabir, Tulsidas i
Akalkot tenien aquest poder.
Aquests poders requereixen un grau de
desenvolupament molt elevat i, en aquesta era, tan solament unes poques persones
adquireixen alguns d'aquests siddhis.
Si us interesa aprofondir en el coneixement d'aquestes tècniques del Ioga, podeu llegir: "Los aforismos sobre el Yoga" de Patanjali, que podeu descarregar aquí:
http://www.linksole.com/58b7px
clave: 1libro+
Bé, espero que aquestes imatges i idees, us obrin les portes a una profunda reflexió sobre les veritables possibilitats il·limitades.
1 comentari:
I couldn't refrain from commenting. Perfectly written!
my web blog :: stress relief toys
Publica un comentari a l'entrada