Continua (2/3)
Els Fets d’Octubre del 34.
Els Fets d’Octubre del 34.
La crisis econòmica arriba a la península. –El moviment obrer contra la República. - El trencament del pacte republicano - socialista. - El fracàs del "Bienni Constitucional.- Les eleccions de novembre del 33.- La Llei de Contractes de Conreu i la Reforma Agrària. - La Generalitat contra el govern de les dretes. - La Lliga i el tribunal de Garanties.- Les divisions de la Generalitat. - L’Aliança Obrera de Catalunya. - La preparació de l’ insurrecció.- Els fets d'octubre a l'estat espanyol.- A Catalunya.-
Si en les pàgines anteriors hem pogut veure la renuncia de les forces polítiques de la burgesia a solucionar els problemes de l’estructuració de l'estat i el de les nacionalitats, tractarem seguidament d’observar, la vertebració d’aquests, i d’un tercer no menys transcendent per la sort de la IIa. República, el de la Reforma Agrària, en el camí de l'enfrontament armat de classes que és produí després de l’aixecament militar del Gral. Franco, i que té com a punt de referència obligat els fets de la primera quinzena d’octubre de l'any 34.
Aquest fets, han merescut per alguns autors el qualificatiu de "primera revolució espanyola", si be, nosaltres som de l'opinió de que a l'octubre del 34 no és produí cap revolució. Com a molt, podríem parlar d'un aixecament insurreccional a la zona nord d'Espanya, l'únic lloc on prengué el caràcter d’autèntica revolució fou a Astúries, i que en resumides comptes, com a molt ha d'ésser catalogat "d'assaig general" - amb totes les diferències que calguin- amb la veritable revolució social que és produirà dos anys després.
La situació de crisis econòmica i social que hem tractat de dibuixar en les pàgines anteriors, té el seu punt mes alt en les darreries de l'any 33, dades en les que la crisis econòmica – Crac del 29 - internacional penetra definitivament en el nostre país.
Les mesures per a tractar de redreçar les economies no havien tingut resultats efectius. A nivell internacional és pot observar una gran quantitat d'atur, una reducció del comerç, etc., i com a conseqüència una tendència generalitzada a tots els països europeus, vers posicions en certa mesura autàrquiques, tancament dels mercats, paralització de les inversions exteriors, etc., situació que en línies generals, feia evidents a l'opinió pública els enfrontaments imperialistes que provocarien la IIa. Guerra Mundial.
Simultàniament, assistim a un auge dels autoritarismes en els estats occidentals com ara; el New Deal als Estats Units de Nordamèrica, comparable a la situació de França o Anglaterra, i que té com a casos extrems: l’Alemanya de Hitler, l’Itàlia de Mussolini o la Unió Soviètica de Stalin.
Com es fàcil de suposar, aquest quadre europeu tenia el seu reflex en el nostre país, però és veia agreujat per que la depressió internacional havia impedit l'habitual riuada d'emigrants que es desplaçava als països capitalistes a treballar, fins i tot, molts dels emigrants van haver de tornar, augmentant el nombre dels sense feina a la península i impedint, al mateix temps, una important font de divises. La interrupció de les inversions estrangeres en el nostre país, fou nefasta per una economia dependent com l'espanyola i, a mes, en produir-se el tancament dels mercats internacionals les nostres, ja de per si, minvades exportacions, es veieren brutalment reduïdes. Estem, sense dubtes, davant d'una de les crisis més greus que havia patit mai la nostra economia, el que comportà un increment de les tensions i enfrontaments socials, entre una patronal molt dura que està molt millor organitzada que no l’any 31, i una classe obrera i camperola, que ha anat observant amb desencís creixent, com la república del 14 d'abril no havia pogut solucionar cap dels greus problemes plantejats.
Les dificultats dels sectors reformistes, els socialistes i els republicans per dur endavant el seu programa, va produir un ambient de desconfiança dins els mitjans obrers en general, fàcilment visible a finals de l'any 33, i encara mes, dins el camp confederal com era tradicional, però aquest desencís havia pres el caràcter d'una epidèmia, abraçant fins i tot, a importants nuclis de socialistes i comunistes i, per sobre de tot a amplies masses d'ugetistes.
La defecció del moviment obrer i camperol envers la República, afavorí que a les eleccions del novembre del 33, les dretes tinguessin una aclaparadora victòria a quasi la totalitat d'Espanya, si bé, en el cas català l'Esquerra Republicana de Catalunya mantingué el seu predomini, la progressió de les dretes va ésser molt important.
Aquesta victòria de les dretes, provocà el trencament definitiu del pacte republicano - socialista que estava molt deteriorat, com a conseqüència de la seva no aplicació, particularment a un dels seus aspectes fonamentals, el de la Reforma agrària, veritable "taló d'Aquil·les" de les lluites polítiques al llarg de més d'un segle. El trencament del pacte, i la nova orientació de l'opinió pública, segons els resultats electorals, vers les dretes, durà al President de la República a dissoldre les Corts Constituents i a convocar unes noves eleccions legislatives, les quals donarien a les dretes una victòria encara més amplia.
Som de ' opinió de que no hi ha una veritable orientaci6 dretana en els resultats, sinó, un apartar-se, un abandó de la política, abandó que es fa pales, analitzant la gran quantitat d'abstencions en les circumscripcions suposadament obrers. Les dretes van tractar de justificar la seva victòria, com la conseqüència de les mesures laiques aprovades per el govern republicà en el període 31-33, però de fet, com ens diu Pierre Villar: "la decepció va ésser produïda per allò que la República no va fer i que s'esperava que fes ràpidament" i el mateix autor ens les assenyala:
- Una reforma agrària immediata, i no dos anys de discussions i estudis.
- Una Constitució veritablement federal, i no un Estatut "regional" exclusiu per a Catalunya - i encara- desprès de grans vacil•lacions i mals humors.
- I a la fi, una política social avançada i nova, i no la timidesa, la por d'espantar que en l’acció quotidiana va fer tots els possibles per tranquil•litzar els patrons ( sense aconseguir-ho), i que només prenia mesures violentes - a voltes criminals- contra les vagues obreres i les lluites camperoles."
- D'altre banda, un motiu no menys important psicològicament, foren les violentes actuacions de les forces de l'ordre, que com en el cas de Casas Viejas - al gener del 1933-, havia superat de llarg, les quotes repressives aconseguides per la monarquia, fins i tot en l’època de la Dictadura de Primo de Rivera: Nou mil empresonats per participar a la insurrecció o en les mostres de solidaritat, són un balanç tràgic, de l’actuació de les forces repressives, i raó mes que suficient per entendre l’hostilitat del món del treball, envers els republicans.
- Com a conseqüència, una radicalització del moviment obrer, radicalització que te com a seguit, noves de tensions, nous enfrontaments, etc. Com podem veure en aquesta gràfica sobre l’increment dels conflictes entre empresaris i treballadors:
Any Nº de Vagues a Barcelona Nº vaguistes
1930 58 49.086
1931 155 78.759
1932 25 20.977
1933 55 115.722
En aquest mateix període de temps, arreu de l’Estat es va passar de 402 vagues amb més de 3 milions d’hores de feina perdudes el 1930, a 1.127 vagues i mes de 14 milions d’hores de feina perdudes el 1933.
Pel moviment obrer Català, l' objectiu primordial del moment, era la consecució d'una amnistia i per aconseguir-la, organitzarà una amplia campanya que tindrà com a acte de cloenda, un important míting organitzat per la CNT a la plaça de braus de Barcelona que aplegà prop de 40.000 persones sota la consigna de: “Davant les urnes, la Revolució Social”, en aquest míting la CNT es comprometia a la insurrecció armada, en el cas de que les dretes guanyessin les eleccions.
Frederica Montseny en el esmentat Míting
La victòria de les dretes, forçà als dirigents de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) a convocar la insurrecció promesa, que va fracassar, però en la violenta repressió que la seguí, la Generalitat tingué un paper de gran importància, trencant-se qualsevol mena d’entesa possible entre la central anarcosindicalista i l’ERC, trencament de funestes conseqüències en els anomenats “fets d’Octubre del 34”.
Alexandre Lerroux, conegut com l' "Emperador del Paral·lel
Amb la victòria de les dretes, s’inicià el seguit de governs lerrouxistes – radicals que tindran com a principal i única característica comuna, la eliminació sistemàtica de tota la tasca legislativa del primer bienni.
A Catalunya, la minoria de la Lliga al Parlament es va retirar, per motius de representativitat, la qual cosa permetria a l’abril del 1934, que el Parlament aprovés la Llei de Contractes de Conreu per unanimitat. L’Esquerra Republicana de Catalunya, tractà amb l’aprovació d’aquesta Llei, impedir que la pagesia catalana, retirés el seu recolzament a la Generalitat, tal i com ja havia fet bona part del moviment obrer.
La Llei de Contractes de Conreu era molt similar en el seu contingut, a la Ley de Arrendamientos Rústicos que les Corts Republicanes no havien volgut ni plantejar-se al llarg dels anys 33 i primers mesos del 34. La Lliga catalana, forçada per un important sector del seu electorat, els integrants de l’ Institut Agrícola Català de Sant Isidre – agrupació dels grans propietaris de la terra -, impugnà davant del Govern de Madrid la citada Llei, emparant-se en que ni el Parlament de Catalunya, ni la Generalitat tenien atribucions per aprovar aquesta Llei, afirmant que havien sobrepassat el marc constitucional de les atribucions reconegudes en l’Estatut d'autonomia, el que jurídicament era correcte.
La impugnació d’anti constitucionalitat, fou presentada pel Govern republicà al Tribunal de Garanties Constitucionals, que restava sota el control governamental. El Tribunal de Garanties Constitucionals, en una caòtica reunió, acordà per 13 vots contra 10, l'anti constitucionalitat de la esmentada Llei de Contractes de Conreu i fou derogada.
La decisió del Tribunal anava dirigida, tant contra una moderada mesura en matèria social - absolutament justificada a Catalunya -, com contra la mateixa autonomia catalana. La conseqüència va ésser molt diferent a la que el Tribunal havia pretès. A partir d’aquell moment es produeix una articulació, definitiva i per a tots els grups d'opinió catalana, entre l'autonomia que apareixia vinculada a la reforma, i el centralisme, el qual suprimint una mesura moderada com la Llei de Contractes, quedava vinculat per a sempre mes a la reacció.
L' oligarquia catalano - espanyola, ja completament redreçada, controlant la situació mitjançant el govern, tenia un especial interès en impedir qualsevol mesura de reforma agrària, encara que fos tan moderada com l'aprovada pel govern Azaña, i que queda definida en l'apartat que reproduïm del llibre "El Gran Camuflaje" de Burnett Bolloten: "Los jefes campesinos -escribió un comunista- calculan que la ley agraria tiene planes para 50.000 asentamientos por año, lo que signfica veinte años para asentar a un millón de campesi¬nos y más de un siglo para dar tierra a todos".
Idènticament, l'oposició de les dretes a la Llei de Contractes de Conreu, perseguia assentar un precedent pels futurs règims autonòmics, gallecs i bascos, per que aquests no tinguessin intenció de fer mesures reformistes sense l’aprovació del govern central.
L'Esquerra Republicana de Catalunya, fracassada l'autonomia, doncs des del juliol del 33 no havia rebut cap traspàs més, enfrontada obertament amb el moviment obrer català, no estava disposada a perdre la darrera aliança que li restava amb els Rabassaires, la qual cosa s'hauria inevitablement produït, si no responien decididament a la supressió de la Llei.
Es decidí dons a donar la batalla a l’oligarquia i a la reacció, que es mostraven incapaces de comprendre les necessitats de la situació a Catalunya. Aquesta exigia el “manteniment del règim republicà de dominació capitalista per la via reformista” - segons l'opinió de Companys -, per tal de frenar l’ascens revolucionari de les masses que prenia un ritme accelerat.
El 12 de juny, el Parlament de Catalunya, torna a aprovar la Llei de Contractes de Conreu. Havia esdevingut un símbol, superant la importància econòmic ~ política del seu contingut. Per aquesta mateixa raó, quan els diputats catalans d'esquerra van saber la decisió del Tribunal de Garanties Constitucionals, abandonaren les Corts republicanes.
El caire dels esdeveniments empitjorava dia rere dia. S’inicià un procés desesperat de cercar solucions satisfactòries per part dels prohoms dels partits implicats, principalment de l'Esquerra i de la Lliga. Aquesta darrera, en un acte que era prova de bona voluntat tornà a asseure’s en els seus escons del Parlament català, l'objectiu: reduir les tensions polítiques i evitar, en la mesura que fos possible l’enfrontament entre els grups de les classes dominants.
Ignasi Girona President de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Aquesta actitud "raonable” dels dirigents de la Lliga, no va ésser acceptada pels obstinats components de l’ Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que retiraren el seu recolzament a la Lliga i crearen l’Acció Popular Catalana, que serà la filial de la C.E.D.A. a Catalunya. Des d’aquest moment, els propietaris de terres catalans, es tancaran en banda davant de qualsevol intent negociador, tractant de forçar al govern central a prendre mesures. En aquest sentit, els de l’ Institut Català de Sant Isidre, convocaran una concentració de propietaris agrícoles a Madrid, exigint al govern de la República que es faci càrrec de l'ordre públic, de l’administració de justícia i de les capacitats legislatives en matèria social, que fins llavors tenia la Generalitat. La posició dels propietaris catalans, es veia sustentada a Catalunya per l'actuació dels jutges membres de l’Audiència de Catalunya que sistemàticament boicotejaven l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu, afavorint els acomiadaments de gran quantitat de Rabassaires que havien tractat d'acollir-se a la nova llei.
Aquesta actitud de l’Audiència, provocarà fortes topades entre el poder judicial de Catalunya i de la mateixa Generalitat, que culminaran, amb la detenció del Fiscal General de Catalunya per l' encarregat de l' ordre públic de la Generalitat, el nacionalista Miquel Badia.
Seguidament, l’Audiència, presentarà una protesta formal davant del Govern republicà, saltant-se a la Generalitat, a qui teòricament estava subordinada. Companys farà destituir a Miquel Badia, doncs algú havia de fer de cap de turc, però tot seguit, fa arribar mitjançant el Conseller de Justícia als mes alts càrrecs de l’Audiència, la insinuació de que la Generalitat no veuria amb recança, que presentessin la dimissió.
Entretant, a la resta de l'Estat hi ha una situació igualment tensa. A la concentració de propietaris catalans a Madrid, els socialistes i comunistes respondrien amb la convocatòria d'una vaga general agrària que no reeixirà plenament. El 23 de setembre, el Govern de Samper, declara l'Estat d'Alerta i procedeix a efectuar nombroses detencions preventives.
Miquel Badia
A Catalunya, el partit governamental (l’ERC) es troba molt escindit. El sector "dinàmic" partidari de cercar una solució política a la situació que impedís l'enfrontament amb el govern central, té com a capdavanter a Lluís Companys, í el sector “intransigent", capitanejat per Dencàs, que es manifesta pública í obertament partidari d’una postura de força en favor de l'autonomia, fan perillar la coherència organitzativa de l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en conseqüència de la Generalitat. El sector "intransigent" organitzarà un sopar d’homenatge a la persona de Miquel Badia, en ell, les proclames incendiàries contra el govern de Madrid i la feblesa de Companys foren constants. En un moment determinat, el President de la Generalitat, volgué intervenir en l'acte però va ésser estrepitosament xiulat pels assistents.
La posició bel•ligerant dels "intransigents”, posava en serioses dificultats l’actitud conciliadora de Companys amb el govern de Madrid, qui davant qualsevol intent d’aproximació de la Generalitat, responia comentant els paràgrafs del darrer discurs de Dencàs.
La Generalitat dubta. Es troba situada davant d'un triple front de molt complicada solució; d'una banda el govern central republicà, decididament contrari a la Generalitat i a l'autonomia, en un segon lloc, la CNT i els moviments obrers i populars de Catalunya, que representen la línia revolucionaria que Companys i els seus rebutgen i, en tercer lloc, els "intransigents", en oberta ruptura de la disciplina de partit, que exigeixen una posició decidida d’enfrontament amb la República. Dels tres, la Generalitat només podia intentar una aliança, d’altra banda molt difícil amb el tercer, i amb una nova i minúscula forca - a Catalunya -, l’Aliança Obrera, formada a Catalunya, per la coalició dels següents partits i organitzacions: el Bloc Obrer i Camperol, l'Esquerra Comunista, la Unió General de Treballadors, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya, i els Sindicats d’Oposició a la CNT – trencament dins la CNT encapçalat per Àngel Pestaña -, així com l’encara més minúscula, Federació Sindicalista Llibertària. Tot i ser, com ja hem assenyalat, una forca minoritària dins el moviment obrer català, l’Aliança Obrera era qui tenia en aquells moments més capacitat de maniobra i d'oferir alternatives, el que en certa mesura, posava en perill l'hegemonia política que la Generalitat havia acaparat en els darrers anys.
Acceptar les tesis dels intransigents, entrava en contradicció amb totes les mesures preses anteriorment, com la famosa negativa a comprar l'armament del vaixell "El Turquesa". Sense armaments, la Generalitat només podia haver confiat en una insurrecció revolucionària i aquest serà un dels punts que tractarem d’estudiar més endavant,.
Abans d’endinsar-nos en els fets d’octubre, cal que expliquem ni que sigui superficialment, els esdeveniments que tenen lloc a la resta de l'Estat, doncs els fets de Barcelona, no poden comprendre's sense tenir una idea del que succeïa a nivell general.
Un cop els socialistes es veieren a fora del govern de la República, es produí un violent enfrontament entre els diversos sectors del partit, en torn la tàctica a seguir, en la nova situació de ruptura social que incidia en tots els grups i organitzacions socials del moment. La via reformista, com a conseqüència de la seva erosió, era abandonada per sectors cada cop mes nombrosos i importants de la UGT i del PSOE. Aquests darrers sectors, havien proclamat una vaga general agrària el mes de juny, exigint l'aplicació de la reforma agrària.
José Maria Gil Robles
La vaga general, va portar aparellada una repressió molt forta envers els medis socialistes i ugetistes, especialment afectats foren els batlles i regidors socialistes d’infinitat de pobles d’Andalusia. A mitjans d’agost, els socialistes amenaçaren al govern radical amb la convocatòria d’una nova vaga general sí la CEDA entrava a formar part del Govern republicà en coalició amb els radicals, i, per a preparar i organitzar la vaga, constituïren un Comitè revolucionari on hi eren representats: el PSOE, la UGT, les Joventuts Socialistes i el PCE. Però com veníem dient, el PSOE no era en aquests moments un bloc homogeni, les diferents tendències, la moderada i la radical – representades per Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero, respectivament -, entenien de manera molt diferent el significat i els objectius de la vaga general.
FRancisco Largo Caballero
Indalecio Prieto
Per l'ala radical, Largo Caballero, l'esquerra del PSOE, els més importants sindicats de la UGT i les Joventuts socialistes, la vaga general seria un preludi a la Revolució social que perseguien. Per aconseguir aquest objectiu, el sector radical, estava disposat a cercar una aliança amb els comunistes i sindicalistes, i fins i tot, a entendre's amb la CNT i la FAI. Tot era lícit, per tal d’impedir que la CEDA de Gil Robles, que representava el feixisme, entrés a formar del govern, el que faria perillar la democràcia i la mateixa República.
Per a bona part de l’executiva del PSOE, encapçalada per Prieto, la vaga general era una forma de pressionar els republicans d’esquerra per a refer el pacte republicano - socialista i la convocatòria de noves eleccions. Amb la posició de Prieto, la "oficial" del PSOE, coincidien els nacionalistes catalans i bascos que compartien el criteri de que l'entrada de la CEDA al govern seria la fi de la democràcia i la fi de l’autonomia de Catalunya, així com la definitiva postergació de la possible i demanada – però encara no concedida - autonomia pel País Basc.
El que resulta evident, és que en aquest desdoblament d’objectius els socialistes cercaven aliats incompatibles, i en molts aspectes antagònics; antagonisme que d'altra banda, es trobava dins del mateix PSOE, per aquest motiu el PSOE perdia credibilitat davant dels seus possibles aliats.
El 4 d'octubre, es constitueix el nou govern Lerroux, amb la participació de tres membres de la CEDA. La coalició era absolutament necessària al Partit Radical per a poder tenir majoria a les Corts. Tots els partits republicans, des de els de centre de Martínez Barrios, o els de centre esquerra com el d’Azaña, fins els d'esquerra de Nicolau d'Olwer, van fer arribar la seva nota de protesta al govern, també ho feren els partits "obrers" i organitzacions sindicals.
El 5 d'octubre, en fer-se publica la noticia, el Comitè revolucionari declara la vaga general, que serà només relativament "general", centrant-se a la zona nord de la República, des del País Basc, fins a Barcelona, Madrid i Castella la Nova.
El 5 d'octubre, en fer-se publica la noticia, el Comitè revolucionari declara la vaga general, que serà només relativament "general", centrant-se a la zona nord de la República, des del País Basc, fins a Barcelona, Madrid i Castella la Nova.
Un cas ben diferent es produeix a Astúries. L'estudi a fons dels esdeveniments de la regió asturiana en aquests dies, queda fora de les possibilitats i objectius del nostre treball, només anunciarem que enllà es produí una veritable insurrecció revolucionària, que aviat prengué el caràcter d’una autèntica Revolució Social. Van ser gairebé quinze dies de lluita armada i transformacions revolucionàries, de remarcable caràcter col•lectivista, de proclamar la Comuna, etc., els fets d’Astúries van ser el primer exemple de revolució social en un país europeu des de la revolució russa del 1917. El moviment dels treballadors asturians, va ésser impulsat per un Comitè revolucionari, on hi figuraren plegades la UGT, la CNT - conseqüència de la situació minoritària de la CNT en aquella regió - i de la llarga tradició unitària de la regió, així com també els comunistes. Les seves repercussions no van fer trontollar l' entrada de la CEDA al govern, sinó la mateixa existència de l'Estat burgès.
En poques hores, com a màxim un parell de dies –amb l’excepció d’Astúries - tot s’havia acabat. El Comitè Revolucionari de Madrid - Largo Caballero, Prieto, Besteiro, etc.- fou detingut.
Igualment, a Catalunya, el 5 d'octubre Dencàs fa detenir alguns dirigents de la FAI i ocupa militarment la redacció i oficines de "Solidaridad Obrera" - el diari de la CNT -, mentre la vaga s’estén arreu de Catalunya. Era la primera vegada que una vaga no convocada per la CNT reeixia àmpliament a Catalunya.
El dia 6, Companys, fa una valoració aproximada de la situació. Rep noticies que li fan creure una generalització i extensió del conflicte. El moment es crític, i exigeix una definició a tothom. També al President de la Generalitat.
Finalment, Companys, el moderat, ell que era republicà abans que nacionalista, que recomanà a Macià la des proclamació de la República Catalana, ara forçat per les circumstàncies, és veié obligat a proclamar-la. Un cop mes, des del Palau de la Generalitat a la Plaça Sant Jaume torna a proclamar-se la República Catalana "dins la República Federal espanyola", com a la llunyana primavera del 31. Veiem el text de la proclamació:
Tot seguit, demana al General Batet que es situï a les seves ordres. Batet que havia rebut notícies i ordres de Madrid, li contesta que vol l'ordre per escrit i aprofita el temps per ultimar la declaració d'Estat de Guerra, i ocupar els punts estratègics de la ciutat. Es produeix la desbandada. Les breus nou hores que durà en aquesta ocasió la República catalana, han posat en evidència la poca consistència de l’actitud "intransigent" de Dencàs i els seus. Assabentat dels esdeveniments, Companys i d’altres alts càrrecs de la Generalitat, resten dins el Palau, esperen a que Batet vingui a detenir-los, sense oposar-hi resistència armada.
El poble català que havia mostrat la seva joia i entusiasme a l' abril del 31 quan fou promulgada per primer cop la República catalana, mobilitzant-se als carrers, ara es quedarà a casa seva. Els escamots d'Estat Català que la nit anteriror s'havien enfrontat a trets amb obrers cenetistes desarmats, els mossos d'esquadra, el sometent, etc., van rendir-se sense disparar gairebé cap tret - només la guarnició del Palau de la Generalitat va disparar alguna curta rafaga – i “l’intransigent” Dencàs, fugí per una claveguera del Palau corrents per anar a refugiar-se a la Itàlia de Mussolini. Només a la seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mónica, Jaume Compte i alguns dels escamots d'Estat Català, fan oferir resistència.
«Catalans: Les forces monarquitzants i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minvades llibertats de la nostra terra i els nuclis polítics que prediquen constantment l'odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. Els fets que s'han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República en els seus fonamentals postulats democràtics es troba en gravíssim perill. Totes les forces autèntiques republicanes d'Espanya i els sectors socialistes avançats, sense distinció ni excepció, s'han alçat en armes contra l'audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democràtica, republicana, no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país, ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els seus germans que en terra hispana lluiten fins a morir per la llibertat i el dret.
»Catalunya enarbora la seva bandera, crida a tots al compliment del deure ia l'obediència deguda al Govern de la Generalitat, que des d'aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades.
»En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català a la República Federal Espanyola i estableix i fortifica la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els convida a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal, lliure i magnífica. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les essències de la República. Convido a tots els catalans a l'obediència al Govern ja que ningú desacatament les seves ordres, amb l'entusiasme i la disciplina del poble.
»Ens sentim forts i invencibles; mantindrem a ratlla a qui sigui, però cal que cadascú es contingui, subjectant-se a la disciplina i a la consigna dels dirigents. El Govern des d'aquest moment obrarà amb energia inexorable perquè ningú tracti de pertorbar ni pugui comprometre els patriòtics objectius de la seva actitud.
»¡Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. ¡Cada un al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots!
»Visca la República! Visca la llibertat!
Tot seguit, demana al General Batet que es situï a les seves ordres. Batet que havia rebut notícies i ordres de Madrid, li contesta que vol l'ordre per escrit i aprofita el temps per ultimar la declaració d'Estat de Guerra, i ocupar els punts estratègics de la ciutat. Es produeix la desbandada. Les breus nou hores que durà en aquesta ocasió la República catalana, han posat en evidència la poca consistència de l’actitud "intransigent" de Dencàs i els seus. Assabentat dels esdeveniments, Companys i d’altres alts càrrecs de la Generalitat, resten dins el Palau, esperen a que Batet vingui a detenir-los, sense oposar-hi resistència armada.
El poble català que havia mostrat la seva joia i entusiasme a l' abril del 31 quan fou promulgada per primer cop la República catalana, mobilitzant-se als carrers, ara es quedarà a casa seva. Els escamots d'Estat Català que la nit anteriror s'havien enfrontat a trets amb obrers cenetistes desarmats, els mossos d'esquadra, el sometent, etc., van rendir-se sense disparar gairebé cap tret - només la guarnició del Palau de la Generalitat va disparar alguna curta rafaga – i “l’intransigent” Dencàs, fugí per una claveguera del Palau corrents per anar a refugiar-se a la Itàlia de Mussolini. Només a la seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mónica, Jaume Compte i alguns dels escamots d'Estat Català, fan oferir resistència.
En resum, els socialistes no van poder respondre com havien promès a l’entrada de Gil Robles al govern, només l'esquerra, i això tan sols en el cas de Astúries -. Els republicans van demostrar que les seves simpaties envers la vaga general i el Comitè revolucionari, eren purament teòriques. Els catalanistes, es van poder sentir solidaris amb la vaga general, declarada per l’Aliança Obrera de Catalunya, per que aquesta vaga no seria de mobilitzacions al carrer, en general, tot i que en algun lloc de Catalunya va proclamar-se la República Social Catalana, com a conseqüència de la posició de relativa inhibició que va prendre la CNT.
A Catalunya, els fets d’octubre seran la conseqüència de l’explosió d’un seguit de diversos enfrontaments polític – socials i de problemes molt greus que exigien solucions efectives, fonamentalment eren aquests:
1. Lluita dels treballadors contra la reacció en el govern. Particularment contra l'entrada dels filo-feixístes de la CEDA i contra el deteriorat partit de Lerroux, cada cop mes moderat í dretà.
2. Ofensiva dels camperols contra els propietaris, problemàtica Rabassaire, que es troba clarament connectada amb el problema, a nivell d’Estat de la Reforma Agrària.
3. Defensa de les llibertats de Catalunya, i per la solució de la problemàtica dels moviments d’emancipació nacional, bascos, gallecs.
4. Rebel•lió de les forces obreres contra la classe mitja i la petita burgesia, que havien fracassat estrepitosament en el seu intent reformista.
5. Pugna entre les diferents faccions de l’Esquerra Republicana de Catalunya, com a conseqüència, de la nova orientació de les forces socials i, molt particularment, diferència entre les concepcions polítiques d'ambdós grups, el que vol dir crisis entre els components de la petita burgesia.
Lluís Companys i d'altres membres del seu Govern a la presó del Puerto de Santa Maria
En termes generals, estem situats davant dels mateixos problemes que en cada moment de la nostre història contemporània ens hem anat trobant:
• l’estructuració de l'Estat,
. la problemàtica de les nacionalitats o la diferència interregional
• i, la reforma agrària, però agreujats.
Per tot això, no deixa de ser molt significatiu que forces específicament obreres, estiguessin disposades a oferir alternatives globals a la situació d’ineficàcia de les forces reformistes, però cal remarcar-ho, es tracta d’alternatives decididament revolucionaries, i en molts de casos, de forces obreres, no necessàriament enquadrades en cap de les organitzacions tradicionals del moviment obrer, o si es vol, no controlades directament per aquestes organitzacions.
Els fets d'Octubre, assenyalaran l’inici de l’oposició de quatre nuclis de poder diferents, que es mantindran fins el juliol del 36 i que són:
- ler. El poder república central, amb el seu aparell d'Estat, les seves forces armades, etc.
- 2n. La Generalitat, que en aquest moment es troba dividida.
- 3er. La organització hegemònica dins el proletariat català.
i també podríem parlar en aquest cas d'una petita i incipient - 4t. L’Aliança Obrera de Catalunya.
Els problemes plantejats, les forces en presència, ens permeten de veure, que els motius i els esdeveniments van tenir una gran transcendència, el que ens manca de veure, es perquè les iniciatives - que hi van haver -, no van poder reeixir, en síntesis:
• ler. Perquè la vaga, tot i ésser prou generalitzada, va quedar limitada a les zones del nord de la península, doncs, la fallida vaga agrària del juny í la posterior repressió van impedir afegir, al moviment insurreccional d'octubre, una de les forces més interessades en la solució del problema agrari, els jornalers d’Andalusia í Extremadura, que havien estat fins aquells moments, una de les forces capitals a tenir en compte per a qualsevol intent insurreccional que efectivament aspirés a aconseguir els mínims resultats possibles.
• 2on. Perquè, si bé el procés d'octubre es producte de la triple coincidència de socialistes, nacionalistes i d’una part del moviment obrer, aquesta coincidència implicava, com a mínim dos programes í objectius molt diferents. En darrera instància la impossibilitat de mobilització camperola i la parcial no participació del moviment obrer (CNT), deixava completament soles a dos forces decididament negades per l'acció revolucionària, els socialistes i els nacionalistes. De fet, els exemples comparats d’Astúries i Barcelona, o Madrid, ens poden donar una idea certa del caràcter que republicans, nacionalistes i socialistes, volien donar a la insurrecció. Mentre a Astúries es produïa un veritable intent de revolució social, donat el predominí de les forces revolucionaries, a Barcelona, ni la Generalitat, ni els cossos armats, ni els escamots d'Estat Català, van oposar cap resistència seriosa a l’exèrcit espanyol, lliurant la petita burgesia la revolució al govern central.
• 3er. Perquè tota la problemàtica plantejada, exigia una coordinació de totes les forces en lluita, coordinació que no arribaria a produir-se mai, i que va permetre que el Govern central mantingués en tot moment la iniciativa, per damunt dels diferents comitès revolucionaris de Madrid, Barcelona i Oviedo, i que en conseqüència, al final, pogués dominar amb relativa facilitat la situació a tot arreu.
• Però, la raó fonamental del fracàs de l’ d’Octubre va ser que es produí en un moment en que no es donaven encara, les condicions objectives ni subjectives, per produir-se un fet revolucionari. Les forces en lluita eren insuficients, i a més, ho feren desordenadament i sense identitat d’interessos. L'acció va fracassar, i el principal derrotat – com gairebé sempre - seria el món del treball, però com dèiem al començament d'aquest apartat, l’experiència acumulada serviria per preparar al moviment obrer per l’acció revolucionària que es produirà a partir del febrer del 36.
El futur triomf del front popular, l'inici de la revolució social a partir del juliol del 36, no poden ser compreses, sense tenir en compte allò que s’esdevingué a l’octubre del 34, i molt especialment, de tot el que es produiria després d’aquesta fallida revolucionària:
- La desmesurada repressió que el govern republicà deixà caure al damunt dels socialistes i revolucionaris, molt especialment en el cas d’Astúries, on els Grals. Franco í Dávila amb els regulars i la Legión, prepararien les seves tàctiques repressives, que tan bon resultat els hi donarien dos anys després, culminant el divorci entre la República i les classes populars.
- La República, curiosament, esdevenia - per uns pocs mesos- l'ideal dels grups més ultra conservadors, í era aclamada per les dretes, des de els monàrquics fins la mateixa Falange espanyola.
- La supressió de l'autogovern de Catalunya i el bloqueig del procés autonòmic basc i gallec, que determinaria la definitiva unió entre la problemàtica nacional i la lluita de classes.
• A Catalunya Companys, es va estimar mes sacrificar l'autogovern í la posició dominant de l'Esquerra Republicana de Catalunya, abans que col•laborar amb les forces obertament reaccionàries i antidemocràtiques, perquè sabia que aquest sacrifici, li permetia mantenir el prestigi de la seva política damunt la classe mitjana, prestigi que s’havia deteriorat molt en els darrers temps, de manera que quan tornés la democràcia, hauria de tornar forçosament l'autonomia, i el seu partit, l’Esquerra Republicana de Catalunya, seria considerada com la campiona de la democràcia i de Catalunya.
- Un replanteig general de les aliances entre les diferents forces socials, en el camí vers la dinàmica del front popular d'esquerres, al qual necessàriament, si hauria d’oposar un front nacional de les dretes; el que vol dir, l’enfrontament armat de classes i la revolució.
- Una seriosa advertència per a la CNT, que al quedar-se al marge d’aquest conflicte, podia semblar aliada del poder central. A més, per primera vegada, s’havia produït una insurrecció a Catalunya sense el seu consentiment actiu. Si encara semblava impossible que perillés l'hegemonia de la CNT en els medis obrers, els dirigents de la CNT, sospitaren que això podia canviar, el que sense dubte influiria en l’oportunisme d’aquests dirigents després del juliol del 36.
El moviment obrer en general, inclosa la CNT, no van poder mirar mai mes, l'autonomia amb indiferència. La brutal repressió i la inhibició dels partits republicans burgesos, impulsaria al moviment obrer a col•locar-se a la avantguarda de la lluita antifeixista, lligant-la amb la de la revolució social, i amb la lluita per l'autonomia de Catalunya i l’emancipació dels altres pobles ibèrics.
(continua)
(continua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada