dijous, de juliol 08, 2010

LES CRIATURES ELEMENTALS DE L'AIGUA: NIMFES I SIRENES

Aquest any a trigat, però finalment, molt més tard del que és habitual, l'estiu a arribat. Amb ell, molts dels meus conciutadans, aniran a les platges a prendre el sol i banyar-se en el mar, als rius, llacs o qualsevol altre lloc on el líquid element s'acumuli en quantitats suficients per a permetre aquesta deliciosa activitat.
En aquesta època, semblava apropiat introduir una reflexió sobre les criatures o entitats elementals que segons la tradició de la totalitat dels pobles de la terra no les veiem, no vol dir  -ni molt menys- que no estiguin per enllà, mig amagades, fugint de tot contacte amb una humanitat massa preocupada per fer-se mal a ella mateixa i de passada, destruir tot allò que aquestes criatures tenen per a funció vetllar i tenir-ne cura. poblen aquests llocs especials. Com veureu al llarg d'aquest escrit, que els atabalats éssers humans del S.XXI
Aquests elementals de les aigües: nimfes i sirenes, tenen una història ben particular que m'agradaria compartir amb vosaltres, tot gaudint de les meravelloses creacions que els artistes de tots temps i de tota procedència, han anat fen d'aquestes criatures que avui en diríem fantàstiques, només perquè -segons ens explica la tradició- hem perdut la facultat de percebre-les.

Quan ens endinsem en el seu coneixement, aquests elementals, ens porten fins a uns temps remots, on el món era encara un lloc on els éssers humans vivien en plena harmonia entre ells i amb el seu entorn natural, quan encara les deesses governaven els cels i la Terra i no havien aparegut les lacres de la desigualtat social, la injustícia, l'abús de poder i tots els altres mals de les societats que coneixem.
En d'altres entrades d'aquests blocs he parlat àmpliament d'aquella veritable "època daurada", o Paradís Terrenal, del que ens parlen totes les cultures o tradicions. Deixeu-me només recomanar-vos aquesta:
 
http://terraxaman.blogspot.com/2008/01/la-religi-de-la-deesa.html 

per a entendre ben bé en quin context apareixen aquestes criatures elementals.

I sense més, anem a parlar dels Elementals de l'Aigua.

En aquells remots temps els éssers humans practicaven l'animisme que és la religió natural, la que brolla gairebé per generació espontània de la mateixa relació de l'home amb el món del qual forma part. És la convicció que les forces que ni comprèn ni és capaç de dominar, estan regides per "esperits" semblants al seu, dotats de passions i de voluntat. Que els vents són emanacions d'aquests esperits, de la mateixa manera que emana del seu cos el seu propi esperit. Que des del fons de la terra fins al més alt del firmament, tot té ànima (l'astrologia és una reminiscència d'aquesta concepció animista de l'univers). 


I que de la mateixa manera que el seu propi esperit i el dels seus semblants, si està alterat es pot apaivagar mitjançant sacrificis propiciatoris o expiatoris, també els esperits de la natura se'ls pot fer propicis si els conrea (si els rendeix culte) i si ajusta la seva conducta al que és capaç d'interpretar que són les seves lleis. I així va ser mentre van ser les forces de la natura les que va sentir l'home sobre si. 
Segons conceptes mil·lenaris sobre la constitució del Cosmos, aquest estaria constituït sobre la base d'un sol Element. Això respondria al concepte d'unitat que prima sobre els posteriors processos d'harmonització de les dualitats dels intel·ligibles. Però sent l'Arquetip un, la seva essència ha de ser, per força, una en essència. A això es referien les publicacions de Demòcrit sobre l'àtom com a part indivisible sobre la qual s’ assentava el Cosmos.
No és l'anomenat àtom, que des de fa mig segle l'home desintegra, al qual es van referir els antics grecs. El que avui anomenem àtom (que literalment vol dir sense  parts i per tant, indivisible) no passa de ser una micromolècula integrada al seu torn per molt variats elements. L'àtom dels clàssics està més enllà de tot el que coneix la ciència actual.

 
 

Però en el pla manifestat en què ens movem i ens és donat percebre i entendre, podem afirmar que existeixen quatre Elements: la Terra, l'Aigua, l'Aire i el Foc, tot i que molts estudiosos afegeixen encara un cinqué element –l’Esperit- . Aquests quatre formen dues creus generatives interpenetrades, ja que la Terra i l'aire tenen moviment horitzontal i l'Aigua i el Foc, vertical. Així, la Terra és fecundada per l'Aigua i l 'aire és fecundat pel Foc. D'aquests encreuaments sorgeixen elements vitals que es caracteritzen pel seu impuls i acció benefactora per a l’home: la fertilitat material i la fertilitat energètica.
No s'han d'entendre aquests quatre Elements com la Terra física, l'Aigua física, l'aire físic i el Foc físic, sinó com a grups molt mes amplis representats exotèricament pels quatre anomenats anteriorment. Així mateix es corresponen amb els quatre plans inferiors de la Natura: la Terra amb el físic, l'Aigua amb el Energètic, l'aire amb el Psíquic i el Foc amb el Mental.



En l' Alquímia són els quatre estrats que es plasmen en l'interior de l’Atanor. A la base, la Sal, en el mig les dues formes de Mercuri, i en la part superior el Sofre coronat pel Fènix de Foc, en forma de cinquè Element que en l'estat natural és impossible trobar, ja que és molt inestable en estar encara en la seva etapa formativa.
Els quatre Elements influeixen en les característiques de les coses i així sentim parlar, encara que no sempre amb coneixement de causa, de vegetals d'Aigua, de pedres d'aire o, de signes zodiacals de Foc. En veritat, els quatre Elements són com quatre impulsos o notes musicals fonamentals de la nostra Natura, dins de la tònica d'Unitat Dinàmica que la caracteritza, que permet que aquestes quatre Modalitats s'interpenetren i siguin arquitectures bàsiques pel Pla Diví que ens regeix.

QUE SÓN ELS ELEMENTALS?.
 




 

Són Formes de vida dins dels Elements. Òbviament és molt difícil explicar les característiques bàsiques que haurien de definir-los, ja que en no estar els seus cossos en el pla estrictament físic en què es desenvolupa el nostre entorn visual i auditiu, o millor expressat, en no estar els seus cossos en la posició en què ens és fàcil veure les coses, però això no treu que puguin estar d'alguna manera en el físic, se'ns apareixen com inexistents fantasies dels homes primitius o dels nens desocupats.
Aquestes formes de vida tenen els seus cossos en el Pla Prànic. Però com els plànols no estan tallats com per navalla, sinó que hi ha una gradació gairebé infinita entre ells, i les circumstàncies de la Natura no són sempre les mateixes (amb variacions que coneixem com el dia i la nit, les èpoques de l'any, l'alçada, la profunditat, la major o menor càrrega de electricitat estàtica, les diferents pressions atmosfèriques i les diverses temperatures, els components passatgers de l'aire com són les concentracions d'Aigua, d'Ozó, etc., sumat el tot terrestre a les influències dels astres, especialment del Sol i de la Lluna), en certes ocasions els Elementals - també anomenats Devas a l'orient- cauen en una major materialització que els fa senzillament visibles. Però fins i tot en tan favorables condicions no són observats normalment.
 


Donarem un exemple: un full rígid de paper que estigués sostingut a vint metres dels nostres ulls, en ple dia, seria perfectament visible si ens mostrés alguna de les seves cares de manera perpendicular al nostre angle de visió. Però si estigués de perfil i immòbil, o es mogués al mateix temps que allò que li serveix de fons, seria en la pràctica invisible per als quals no estiguessin a l'espera de la seva presència.
Difícilment la podria percebre aquell que a priori negués l'existència d'aquest full de paper i no posés cap atenció en descobrir-lo. Això explicaria - encara que després tocarem més extensament el tema- perquè les pàgines dels vells llibres, les tauletes d'argila, els papirs i els pergamins, estan plens de referències als Esperits de la Natura i en canvi els elements culturals de la nostra civilització materialista i positiva no tinguin aquestes referències.


 
Per a un conjunt humà que arriba a negar l’ànima als vegetals i animals que veiem, toquem i devorem, per als que la fidelitat d'un animal domèstic, o la presència i companyia vivificadora d'un arbre o un roser no els diu res més enllà de formes i colors que atribueix a la casualitat, o a les més o menys inventades lleis genètiques mentre les despulla sistemàticament de tot atribut metafísic, és difícil explicar  l'existència i presència dels Esperits de la Natura.
D'aquí que aquest intent d’explicació no està dirigit a uns pocs, ni té intencions elitistes, sinó que, oferint-se a tots, dóna per descomptat que mentre no variïn encara més les característiques materialistes d'immediata herència, seran els propis lectors els que s’autoexcluirán dels seus beneficis.

Historia dels Elementals

Segons els ensenyaments esotèrics, són més vells encara que l'Home sobre la Terra. Ells són habitants, guardians i consubstancials amb els Elements com a formes manifestades des que el Món existeix. Quan aquest era tan sols una massa de gasos radioactius i matèria incandescent, els Elementals del Foc 



el vetllaren, en aparèixer els gasos estables en la seva composició química i l'època dels grans vents, els Elementals de l'Aire 


cuidaren que l'evolució d'aquests incipients gasos i la seva estratificació sobre la recent consolidada escorça terrestre, es tornés cada vegada més apta per a les formes de vida física que estaven planejades.
Quan els gasos es van fer pesats i es van precipitar com les primeres aigües i aquestes van cobrir la quasi totalitat del planeta, donant lloc a les primeres formes realment materials de vida, 


els Elementals de l'Aigua treballaren i modificaren el primitiu aspecte del líquid element, per aquell temps fortament sobrecarregat de matèries pesades en suspensió, cosa que li donava una característica gairebé col·loïdal en els assentaments, mentre que les altes onades fregaven amb les seves escumes encara no blanques els núvols baixos i compactes. 




 
Més tard, com immenses tortugues alletargades, van sorgir els escuts continentals, i sobre ells van vetllar els Elementals de la Terra donant-los característiques de fertilitat i ajudant a l'enorme població forestal que va possibilitar formes de vida superiors i la plasmació de la humanitat mateixa. 





 
Cada cosa a l'Univers té el seu Esperit Guardià. El Planeta també ho tenia ja quan van començar els dies i les nits. Encara el té i el tindrà fins a la seva desaparició. És el Dyane-Chohan del Llibre tibetà de Dzyan, l'Alma Resplendent que regeix la Terra, o el Anima Mundi dels llatins (ja que anima i mou, i no s'ha de confondre amb l'Esperit o Ego Planetari del qual la Terra física seria el cos).
Aquest coneixement és mil·lenari i no sabem quan va començar. Des de l’esmentat llibre,  fins a totes les altres referències de la antiguitat, ens parlen d'aquests processos que a l'ombra de la nostra alienació científica poden semblem contes de fades o històries per a no dormir.
Però els Elementals, fins i tot aquells que sent petits i febles, poden entrar en relació amb els homes, també omplen els llibres vells. Des de Sumer fins a Egipte i des de la Xina fins el poc que sabem de les cultures d'Amèrica i de l'Àfrica Negra, passant per Polinèsia i els habitants de les zones properes als pols, i arribant als segles que ens van precedir en la civilització de Europa, els Esperits de la Natura tenen un paper rellevant en aquelles formes de viure menys comtaminades i més naturals.
 


Narracions sobre Genis, Gnoms, Ondines, Elfs i tota l'extensa gamma de Elementals, omplen la Història de la Humanitat de tal manera que sense ells no seria igual el seu desenvolupament ni la seva narració, com podem comprovar des del Mite de Enkidu i Gilgamesh, passant per l'Odissea homèrica, les Sagues d'Arturo i Merlí, fins als que van ensenyar a ballar a Isadora Duncan i inspirar els vidres d’Emile Gallé.



 


Fins fa molt poc, les seves representacions adornaven les proes dels vaixells, i encara tenen centenars d'estàtues al món, bé en els parcs, bé sobre les roques que donen al mar. 





 
També les trovem en enginyoses campanyes publicitàries:





Les àvies (... en el temps en què els nens eren nens, els adults adults i gent gran ancians, bé estiguessin en possessió de títols universitaris, de noblesa, o fossin analfabetes) comptaven a les seus nets, sobre els Esperits de la Natura, deliciosos contes on els personatges eren ondines, gnoms, fades, elfs, dels quals es descrivien característiques de forma i de vida, prodigis i aparicions. 





La mateixa creença catòlica en un Àngel de la Guarda que cuida les criatures fins que compleixen els set anys, té arrels molt més antigues que el mateix cristianisme, i des de l'Arcàdia fins Amèrica tots creien que els nens, per la seva puresa i fragilitat, tenien un Esperit Guardià que els evitava molts accidents i protegia de les feres, donant-los així mateix orientacions per tornar a casa quan estaven perduts.
El més curiós de tot això és que en pobles tan dissemblants, els Esperits de la Natura es representen de manera molt semblant en les seves diferents interpretacions artístiques. En la tradició es parla dels mateixos éssers Elementals a l'Europa Central del segle XV que en el cor de l'Índia del segon mil·lenni A. C. 

Oannes a Babilonia

 




  Representació de Vishnu 


Representació de genis protectors japonesos





Els famosos nommos dels dogons africans

 Ololok de l'àfrica sud oriental



Yamaja de les cultures centre africanes


Representació de  Sedna dels Innuit nordamericans


Si tenim en compte que molts d'aquests grups humans no es coneixien ni sospitaven de la seva mútua existència, el que hagin tingut tants punts de coincidència en la descripció dels Elementals, ens porta a marges que superen tota possible casualitat és evident que tots van veure les mateixes o molt semblants coses i que obraven de les mateixes maneres. Se'ls atreia, se'ls conjurava, se'ls repel·lia o se'ls temia ... però sempre de la mateixa manera.
Això reafirma que estem, davant d'un mateix tipus de fenomen i que per lògica unicitat humana el tractaven de semblant manera. Com davant d'un riu tots van fer ponts més o menys sofisticats, però ponts a la fi. I si tots els pobles antics han parlat dels rius i dels ponts que van construir sobre ells, és evident que els rius eren una presència real. 




Pont de cordes inca

El mateix val pels Elementals que eren per a tots els pobles antics una presència real, que arriba fins als nostres dies a través del folklore i els vells tractats.
La gamma de Elementals és immensa, des dels Regents dels Planetes i fins i tot de les estrelles, fins als que mantenen amb la seva vida la dels àtoms.
En els Misteris de l'antiguitat es feia referència a ells. Se'ls representava amb figures geomètriques, paraules sense aparent significat i xifres numèriques avui incomprensibles. Les referències són vetllades i indirectes.
Són els que regeixen els moments del naixement i de la mort de tots els Éssers manifestats i també de les coses, el traspàs de les Ànimes pels diferents llindars. Els que es mouen en un espai-temps que no és el que coneixem i en el qual vivim.
Són els que vigilen la marxa del Rellotge de la Història des de fora d'aquesta maquinària de causes i efectes encadenats de manera lògica. Els que tenen cura dels Annals on es pot llegir el passat i el futur.

La matèria dels elementals



Anteriorment hem dit que els Esperits de la Natura tenien per cossos formes d'energia i que no eren estrictament físics o materials en la versió comú del terme, encara que l'energia és també material i diàriament ens mostra els seus efectes en el pla més dens d'acció.
El fet que l'anomenada "electricitat" sigui energia i normalment invisible, no treu que al córrer per la superfície d'un cable metàl·lic produeixi fenòmens materials traduïts en moviment de pesades peces d'una màquina, que alhora mou o trasllada tones de matèria. I tots coneixem els fenòmens meteorològics que es tradueixen en raigs i llamps, centelles i "llums de San Telm". D'altra banda, l'existència d'estats vibratoris intermedis entre l'energia invisible i la matèria visible, fa que segons es superen aquestes fronteres, de "dalt" a "baix", la possibilitat d'observació humana dels elementals es potenciï, fins i tot sense proposar-s'ho. Però normalment els Elementals tenen la seva part més densa o "cos" en el Pla Energètic, podent en condicions favorables ja citades reflectir fins certa corporeïtat a les zones etèriques que són barreja i enllaç entre el que podem anomenar energia - que destaca és la manca de forma perceptible pels nostres sentits - i la matèria - les característiques ens són evidents i fàcilment registrables. D'això podem deduir que els Elementals tenen com a propietat una plasticitat molt més "veloç" que la nostra, i les seves formes més inestables i dinàmiques. Quan aquestes formes s’alenteixen és quan es fan més corpòries i la seva visió es torna més fàcil, bé per factors naturals que esmentavem anteriorment, o bé per la voluntat del qui vulgui veure'ls, voluntat que ha de ser forta però no agressiva, ja que qualsevol inestabilitat repercuteix en els Esperits de la Natura i els espanta cap als seus "refugis" energètics i als jocs òptics propis del seu extraordinari poder per dissimular-se en els mateixos Elements en què habiten.





L'aigua Element Espiritual

Un recent article a la revista “Mas Alla” sobre la naturalesa de l'aigua en què s'entrevista al Doctor Masaru Emoto, en aquest article mostren les diferències existents entre l'aigua contaminada i la pura per mitjà de la cristal·lització de la mateixa, la pura es cristal·litza de forma ordenada i la contaminada té una cristal·lització menys ordenada, però també i molt més interessant sembla la influència de les paraules que pronunciem quan l'aigua es cristal·litza, paraules considerades desfavorables impedeixen una cristal·lització ordenada, mentre que les paraules favorables influeixen en una cristal·lització ordenada l'aigua, això unit als resultats d'experiments realitzats fa dècades a Àustria i alguns països europeus sobre la influència del camp astral a l'aigua ens dóna la certesa de la naturalesa espiritual de l'aigua i la seva influència en els aspectes més misteriosos i profunds de la vida.







Les investigacions sobre la influència del camp astral en el líquid element consistien en estudiar un possible comportament de la molècula de l’aigua davant diverses configuracions astrològiques, ja en aquella època es va comprovar que les considerades configuracions astrològiques inharmòniques, destacant en particular les del Sol i Urà, alteraven la tensió superficial de la molècula d'aigua, ràpidament si pensem que el nostre cos està compost en més del 70% de líquids, i sembla que així és, l'experiència ha demostrat que les persones afectades per certes configuracions astrològiques veuen alterada la seva conducta i comportament, perden el control sense raons aparents que puguin explicar-ho. L'aigua sempre s'ha considerat un element imprescindible per a la vida, però sembla que també té la funció de preservar o gravar la informació que irradia la vida, emocions, pensaments, passions, etc, actua a manera de gravadora, com un mitjà en què tot deixa empremta, l'aigua sembla estar dotada d'unes qualitats i característiques especials que li permet interrelacionar-se amb l'entorn, dóna la sensació que és sensible a l'entorn i aquest es grava sobre el líquid vital.
 

La Font sagrada de Castalia al Santuari de Delfos

La plasticitat i la mutabilitat de la mateixa ens fa pensar diverses opcions, estem davant d'unes reaccions químiques de diferents nivells que afecten a la forma i organització molecular, o l'aigua conté "microorganismes vius" que són sensibles a l'entorn i la seva resposta afecta la estructura de l'aigua, o ambdues coses, és possible que només sigui un element plàstic capaç emmagatzemar informació, segur que apareixen moltes preguntes com, per quant de temps s'emmagatzema aquesta informació?, les respostes requeriran una profunda i rigorosa investigació, atès que per a major complexitat l'aigua canvia d'estat segons la temperatura (diferències de l'energia de l'entorn) i probablement això afecti al tipus i temps que pot durar gravada la informació en el cas que aquest temps sigui limitat. 



L'element aigua s'associa a certes funcions psíquiques de l'ésser humà com els sentiments i les emocions, aquestes han de romandre en cert ordre i proporcionar una adreça de referència que ens serveixi d'equilibri, això contribuirà a que l'aigua del nostre cos estigui ordenada de la millor manera possible i viceversa.
La salut física i psíquica considerant això dependrà en gran manera de la tendència a l'ordre i l'estabilitat del camp superficial de les molècules d'aigua. És evident que tots els líquids de la mateixa manera que l'aigua han de tenir certes propietats físico químiques per a ser saludables, però potser ara haguem de fer consideracions més subtils. En primer lloc no hi ha dubte que l'aigua de més qualitat serà la que gestiona la pròpia naturalesa en els seus tres estats físics; líquid, sòlid i gasós, probablement, cada un dels tres estats pot actuar com a renovació i filtre de les impureses en l'estat anterior. En l'estat líquid les molècules d'aigua conviuen unes amb altres participant de gran mobilitat, sent el seu estat més natural, o almenys en el qual manifesten millor totes les seves propietats plàstiques, i probablement el que millor s'impregna i transmet informació. Aquesta capacitat per absorbir i gravar informació de l'aigua ha estat utilitzada per l'homeopatia en altes dilucions, en les que hi ha molt poques molècules del medicament, arribant fins i tot en algunes a no existir cap molècula del medicament, però si és cert que en el líquid ha quedat gravada la informació referida a aquest medicament d'aquesta manera molt eficaç en certs casos. 





En l'estat sòlid l'element aquós es mantindrà fix, la informació quedarà retinguda, però és molt probable que un cop hagi passat el procés de solidificació la informació en funció del temps la gravació sigui més intensa, i a causa de la plasticitat de l'aigua la tendència sigui a buscar la ordenació que tenia en l'estat anterior, així com la seva forma i empremtes gravades.
Existeix l'opinió que l'aigua dels desglaços és més saludable, i fins i tot que allarga la vida.
En estat gasós les molècules d'aigua tendeixen a la dispersió i això també sembla afavorir el desordre i el caos en perdre contacte unes molècules amb altres o en augmentar la seva distància, les raons d'això són complexes, però pel que sembla l'aigua i la seva plasticitat tenen diversos comportaments en funció de la quantitat i el moviment de la mateixa.
No deixa de ser causal que els ambients humits siguin menys saludables, més estranys, rars, en els que la nostra ment més fàcilment percep sensacions que tendeixen a distorsionar la interpretació de la realitat, la nit independentment d'altres elements és més humida i sembla més propícia a les sensacions estranyes.
Probablement dir que l'aigua és un vehicle d'informació pot semblar un absurd, però tampoc cal oblidar que per l'aigua viatgen la llum, el so, es transmet l'electricitat, vibracions, etc .., si més no és un element "que permet ", millora, revitalitza i en definitiva és base de la vida.
Tenim un cas que ens és familiar com a vehicle d'informació espiritual, el cas del "aigua beneïda", que no és més que, "bé dir a l'aigua", en realitat no és més ni menys que per mitjà de la paraula transmetre informació al aigua, en aquest cas és gravar en el líquid la protecció d'una autoritat superior o dotar-la de certes qualitats favorables. 




L'ordenació i orientació adequada de les molècules de l'aigua afavoreixen el trànsit de l'energia en totes les seves expressions, calòrica, elèctrica, vital, astral, èters, psíquica, etc ..., seria una cosa així com carretera ben construïda i asfaltada que permet un trànsit més fluid i segur.
La cohesió i coherència de les molècules d'aigua afavoreixen el cos Àuric, és possible que contribueixin a tenir un aura estable i sense pertorbacions necessari per protegir-nos de les influències hostils de l'entorn.
És molt probable que l'ordenació i orientació a la qual tendeixen les molècules sigui determinant perquè es gravi i registri amb més o menys facilitat un tipus d'informació o un altre, és molt possible que els pensaments encaixin millor en un ordre i els sentiments en un altre , igual passarà amb diversos tipus de sensacions i emocions, això possiblement obri una porta a una interessant investigació. Ja hem parlat del camp astral i les influències dels astres sobre l'aigua, però hem deixat a la nostra Lluna que afecta els líquids en la seva mecànica i dinàmica per mitjà de la força gravitatòria, a més dels efectes que pot exercir en interior de les molècules d'aigua.  


És evident que la Lluna té una força notable sobre la vida en tots els seus regnes, i des de sempre tots els estudis ens indiquen que en els dies de Lluna plena apareixen més llunàtics, més assassinats, més violència, i en general menys sentit comú, menys racionalitat i una exaltació distorsionada de les emocions, és molt probable que la influència i influència de la Lluna alteri la dèbil tendència a orientar-se i ordenar els nostres cossos les molècules de l'aigua, i amb això es distorsioni la informació que emmagatzemen. Cal no oblidar que la informació es transmet i processa en el nostre cos mitjançant senyals electroquímiques, i és molt possible que a aquests micro nivell, l'orientació i tendència a ordenar d'alguna manera  pot afectar la transmissió correcta d'aquests senyals.
És molt possible que un cop l'aigua grava certa informació s'activi algun tipus de senyal i / o energia per descomptat molt subtil i desconeguda que intervingui en el camp i en el pla espiritual.
En aquest tema com més investiguem més preguntes i interrogants apareixen i queden per resoldre, però d'una cosa si ens adonem, "L'AIGUA SEMBLA estar en relació amb tota LA VIDA", la fa partícip d'un element en comú, és l'aigua potser qui dota de ÀNIMA a la vida sigui l'espècie que sigui de qualsevol regne, hem vist que l'aigua és com el paper d'escriure, el disc dur de l'ordinador que emmagatzema dades, sense aigua, la informació de la vida no es transmet ni es transporta, com veieu queden moltes qüestions per resoldre, i tampoc cal menysprear el simbolisme de la Lluna amb l’Ànima, i la seva regència sobre els líquids.
És l'element dels sentiments, les emocions, l'amor, els somnis, l'inconscient i el poder de la intuïció.




 
Ens parla del cor mateix de l'ésser humà, dels desitjos i temors ocults al fons del llac. Treballar amb l'aigua és atrevir a submergir-nos i descobrir el que hi ha al fons del nostre cor, És deixar-nos portar per la intuïció i percebre els subtils canvis de la natura.
L'element aigua està relacionat amb la inspiració espiritual, amb la meditació, els estats de trànsit i la imaginació creativa. La literatura, els contes i la pintura ens ajuden a entrar en contacte amb l'element aigua, percebent la realitat de diferents maneres.
Quan despertem als éssers elementals de les aigües dins nostre estem creant un llac màgic al qual anar a demanar desitjos, fer consultes, demanar orientació màgica i espiritual; enfrontar els monstres que dormen sota l'aigua i observar el nostre reflex.

Segons la Mitologia



Una de les "bèsties" fantàstiques que amb més freqüència es troben esculpides en capitells, arquivoltes, mènsules o mètopes dels temples romànics és la que fa referència a un tipus d'éssers mitològics les denominacions dels quals de vegades es confonen o s'entrecreuen, motivat per una part per certes similituds en la seva morfologia, i d'altra l'evolució del seu concepte, que va patir també diferents influències i interpretacions. Ens referim a les sirenes, les nereides i les harpies, i l'objectiu d'aquestes línies és el de oferir una mica de claredat sobre l'origen i les característiques principals de cada una, sense gairebé entrar en el discutit tema de la seva interpretació com a símbols .
 



Sirenes i Nereides 
 




 


"The Sirenes, daughter of the River Achelous and the Muse Melpomene." Pseudo-Hyginus, Fabulae 141 (mitògraf romà, s. II dC)

anem a aportar més ingredients al pastís, amb l'esperança que després surti més "saborós". Em refereixo al terme nimfa, esperits femenins o déus menors del món natural: encarregades de tenir cura de la bellesa de tota la naturalesa, des de l’arranjament i creixement de plantes o arbres, al manteniment dels animals, o la formació de cavernes, etc. Dins d'aquest grup general, es troben les relacionades amb el medi aquàtic, i allà ens trobem amb les oceànides-poblen l'oceà-, les nereides-habiten mars interiors-, i les nàiades-viuen en els rius-.
Encara que el seu veritable origen sigui una mica difús, ja que ja hi havien en civilitzacions tan antigues com l'egípcia o la assiri-babilònica, ens atendrem a la mitologia grega, ja que d'ella prendria el cristianisme la seva iconografia, i adoptarem el nom de sirenes com a referència la sirena - au, filles de Aquelou -el déu Rio - i d'una Musa (Terpsícore, Melpòmene o Kalliope), de la qual obtenen les seves facultats per a la música, el cant i el do de la seva eloqüència, ja que eren capaces de relatar boniques històries. 




Perséfone de Dante Gabriel Rossetti

Eren inicialment nimfes que acompanyaven amb les seves cançons a Persèfone (la Proserpina romana, filla de Zeus, reina del inframón i en alguna tradició del Riu Infernal); en ser aquesta raptada per Hades, es van convertir en híbrids de dona i ocell, com a càstig d' Demeter - deessa de la Terra- en no haver impedit el rapte de la seva filla, tot i que hi ha altres explicacions com que les ales van ser un atribut concedit per Zeus (o demanades per elles mateixes, o la mateixa Demeter) per perseguir millor al raptor.

 


L'episodi d'Ulisses a l'Odissea potser sigui el que més ha marcat el caràcter del seu cant fatalment embriagador, arribant per exemple a dir Sant Isidor de Sevilla que "... arrossegaven al naufragi amb el seu cant als seduïts navegants. Però la veritat és que van ser unes meretrius (prostitutes) que arruïnaven als que s'apropaven, i després es veien en la necessitat de simular el naufragi. Tenen ales i ungles perquè l'amor vola i fereix ...". També les corrents filosòfiques van aportar el seu granet de sorra: el pitagorisme les va pintar com a símbols de la música enganyosa i corrupta, diferenciant així de les harmonies purificadores que creaven les muses, i l'estoïcisme va reiterar el seu caràcter de símbol de l'atracció sexual: el treball dels teòlegs cristians estava ja molt facilitat. 


D'altra banda, i com veurem en les nereides, es tracta d'éssers femenins associats a l'aigua, que una religió solar com la cristiana es veia obligada a rebutjar com a elements pagans i negatius, quedant així la seva aigua baptismal preparada com a element purificador.   
Tant en la cultura egípcia, com per l'islam o les religions de l'Antiguitat clàssica, se les relaciona finalment amb els morts. En aquesta última s'encarreguen d'acompanyar amb els seus cants -ara funeraris - a les ànimes cap al Hades o a la Illa dels Benaurats, prèvia donació de la corona de la vida i la branca de lotus, símbol d'immortalitat.
La descripció que els autors grecs donaven de les sirenes, rostre o tors femení i cos d'au, es manté en el Physiologus, Isidor de Sevilla -Etimologies-, Raban Maur -De Univers-, Theobald -De naturis Animalium-, Honori «Augustudonensis »- Speculum Eeclesiae -, Herrade de Landsberg -Hortus Deliciaruin-, Bestiari Cambridge, Bestiari de Pierre de Beauvais, i Bartolomé l'anglès- De genuinis reuma caelestium, terrestrium et inferarum proprietatibus-. En la representació pictòrica i escultòrica hi ha variants pel que fa a les seves potes (d'au o de quadrúpede), la seva cua pot finalitzar en forma de tija vegetal o aparentar una serp, les seves ales poden aparèixer desplegada o recollides, i el seu cap, que de forma força característica sol anar decorada amb cabell llarg i en general molt pentinats a l'estil clàssic, i porta també tocats, teles o corones que ho cobreixin. Si alguna vegada pels seus trets masculins semblen ser "sirenos" (catedral de Salamanca), sempre apareixen afrontats o aparellats a una altra sirena.
 



Però entre els segles VII i IX apareix una obra en què a la nostra sirena se li "cauen" les ales i li creixen escates i cua de peix: en el Liber monstruorum de diversiis generibus a la descripció de la Nereida se li posa el nom de "... Sirenes són donzelles marines, que atrauen els navegants per la seva bellesa i la bellesa del seu cant. Des del cap fins al melic tenen forma de dona i tenen cues escamoses de peixos, movent-se en les profunditats ... "
Encara que també aquí l'origen de la imatge pogués estar en cultures orientals i fins i tot eslaves, pel que fa a l'art la representació de les nereides, soles o acompanyant els tritons (ambdós constitueixen el seguici de Posidó) vindria també per via grecoromana. 




La figura de Escila, de caràcter i aspecte monstruós per la seva cua de peix i els sis gossos que sorgien de la cintura, amb la seva condició femenina, va haver influir en l'evolució iconogràfica de les sirenes. 


 Una altre versió d'escila del s.V aC.


Autors com Odette Touchefeu-Meyn sostenen que ja hi va haver representacions de dona-peix en els segles II i I aC; segons aquesta autora, les sirenes pintades per Homer en les roques, evolucionarien com altres relats de l'Odissea en la seva transmissió oral (tret propi de l'èpica), passant a la mar i adaptant-se a aquest element.
Durant la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident s'atura aquesta evolució, a excepció dels artífexs bizantins i coptes. I es reprèn en l'art merovingi i carolingi (la sirena-peix predomina en la il·lustració dels manuscrits, com el fisiòleg de Brussel), on es van forjar els canvis que donarien lloc a les realitzacions dels segles XI i XII. Al món medieval en general guanya terreny a la sirena-au, tot i que el text confongui moltes vegades a totes dues. Per exemple en el Bestiari de Cambridge il·lustra la seva explicació amb un ésser que barreja la cua de peix amb les altres característiques de la sirena -cos d'au i tors de dona-. 



Així, els éssers humans ignorants i incauts es veuen enganyats per les boniques veus, quan els encanten les faltes de delicadesa, els trets d'ostentació, o els plaers, o quan es tornen llicenciosos ... Perden tot el seu vigor mental, com si estiguessin sumits en un profund somni, i, de sobte, l'atac captivador de l'enemic cau a sobre d’ells.
En l'art escultòric del període romànic hi ha dos grans tipus de Nereida: les de cua única i les de cua bífida. Aquesta última té més representacions potser per la seva major adaptació al marc arquitectònic i per respondre millor als cànons de simetria. La de cua única es sotmet també a la llei del marc, adaptant-se a la simetria, per exemple, al corbar la seva extremitat quan ocupen marcs rectangulars (Uncastillo). 




Encara que per principi vam decidir en el present treball evitar interpretacions, una de les més afortunades que fa a aquesta Nereida de doble cua sembla la de Canà Garcia (Iconografia del romànic burgalès), a l'assimilar a la dona exhibicionista, amb les dues cames aixecades i mostrant el seu sexe, que també forma part del repertori habitual en capitells. Així, el que les imatges de sirenes i nereides fossin acceptades en l'interior dels temples va ser potser un eufemisme visual lògic i molt útil per significar el mateix. Segons Cirlot "la doble cua de peix és una rèplica infernal de l'actitud clàssica d'adoració, amb els braços en alt, que mostren per exemple les figuretes de les sacerdotesses cretencs".
Mentre que les sirenes amb prou feines apareixen portant objectes en les seves representacions escultòriques (si ho feien les pintures i mosaics grecoromans, generalment instruments musicals), les nereides duen a vegades a les seves mans una pinta (La Oliva o Ripoll), una pinta i un mirall (
Navaridas), o peixos (Sangüesa, Bureva). De vegades se les mostra lpeentinant-se el pèl (Pineda de la Serra, Sant Claudi d'Olivares), en una actitud que novament suscita controvèrsies interpretatives, des de la simple "coqueteria", fins la proposta per Beigbeder: "la desesperació o la còlera és inseparable del vici, confonent dos temes de la psicomàquia de Prudenci, luxúria i desesperació "
 




Com passava amb les sirenes, i passarà amb les harpies, hi ha exemplars masculins que, si adoptem la terminologia proposada per les nereides, hauríem d’anomenar tritons en comptes de "sirenos" o "sirenos-peix". 



A Tritó, déu-missatger de les profunditats marines, i fill dels déus marins Posidó i Amfitrite, se li sol representar de cintura cap amunt com un humà i la cua d'un peix. Amb el temps la seva imatge i nom es va associar amb unes criatures semblants a sirenes, els tritons, que podien ser masculins o femenins, i que solen formar el seguici de divinitats marines. Aquesta idea podria derivar-se dels déus-peixos fenicis.  



Tenim al déu dels filisteus Dagon (el nom deriva de "dag", peix), la simbologia volia representar la fertilitat i els poders vitals de la natura i la reproducció. Els babilonis tenien un mite sobre un ésser que va emergir del Mar Eritrea, que era part home i part peix, a qui van adoptar també com deïtat: Ea, al que ja hem vist anteriorment. 


 
De passada dir que hi ha alguns altres tipus amb característiques comunes als dos anteriors (dones-au-peix, sirena-cavall, etc), que per no ser prou representatius i incidir en l'aparent confusió regnant en l'època sobre l'esmentat concepte, no
recollim aquí.
Un apunt final pel que fa a l'etimologia.
"Sirena" prové del terme llatí Siren (que manté l'idioma anglès, per cert, on es diferencia de mermaids, possible derivació del seu equivalent llatí Nereides), que al seu torn deriva del grec Seiran, el significat no pot ser més apropiat i bell: "Seira, llaç, corda", instrument que també de forma figurada trobarem en moltes escultures dels nostres estimats temples: personatges lligats, lianes o tiges vegetals envoltants, cues d'animals ... I és que la pèrdua (o guany, segons es miri) de llibertat espiritual que ocasionava la comissió de certs pecats, devia ser motiu de preocupació en la ideologia religiosa de l'edat mitjana, si és que alguna vegada va deixar de ser-ho.
La sirena, que representa la unió de la Gran Mare i l'aigua, té un llinatge antic. Com poder aquàtic femení, la sirena porta l'home fins a les profunditats dels sentiments, de les emocions i de l'element irracional i intuïtiu. El mar és el regne de l'inconscient i del que no diferenciat i ha criatures estranyes.




 
 Totes les sirenes són boniques, amb llargs cabells que pentinen amb pintes d'or. La pinta i el mirall són els seus atributs comuns. Les sirenes poden ser bones i amables o malèvoles i traïdores, però sempre tenen el do de la profecia. La sirena dels contes de fades sol tenir un aspecte trist. Vol tenir una ànima i sent una gran necessitat de tenir fills humans. "
J.C. Cooper
La seva ascendència no està clara. Segons les versions més comunes del mite, són filles de Melpòmene (musa de la tragèdia) i de Aquelou (déu del riu homònim i primogènit dels déus-rius). Però altres versions les fan filles de Aquelou i Estéropes, o Terpsícore (musa de la poesia i la dansa) o també del déu Forcis. Segons la versió de libani, van néixer de la sang de Aquelou, que va ser vessada per Hèracles (Hèrcules). 



 
La primera menció que es coneix de les Sirenes és a La Odissea, quan Odisseu s'enfronta al seu cant al mar. Aquí apareixen només dos, però d'altres tradicions parlen de tres: Pisínoe (Partènope), Agláope (Leucosia), i Telxiepia (Ligia) o fins i tot de quatre: Teles, Redne, Molpe, i Telxíope.
De les sirenes se sap que la seva especialitat era la música. Es creu que una tocava la lira, una altra cantava i l'altra tocava la flauta.
Per al poeta i mitògraf Ovidi, les sirenes no sempre van tenir aquesta forma, sinó que en un principi eren dones molt boniques companyes de Persèfone (deessa del món subterrani i companya d'Hades), abans que fos raptada per Hades.
Quan va succeir el segrest, elles li van demanar als déus que els donessin ales per poder anar a la recerca de la seva amiga. Una altra versió diu que la seva transformació va ser un càstig de Demèter per no defensar la seva filla de Hades i impedir el segrest. També es diu que Afrodita els va treure la seva bellesa, perquè menyspreaven les arts de l'amor.
Hi ha una llegenda que conta que després de la metamorfosi, van rivalitzar amb les muses, i aquestes molt ofeses, les van desplomar i es van coronar amb les seves despulles.




D'acord amb el mite més difós, vivien en una illa del Mediterrani que tradicionalment és s'ubicava davant de la costa italiana meridional, més específicament davant de la Illa de Sorrent i amb la música que tocaven atreien als mariners, que atordits pel so, perdien el control del vaixell que s'estavellava contra els esculls.
Llavors les Sirenes devoraven als imprudents navegants.
Diversos herois van passar per la seva illa incòlumes, gràcies a trucs o l'ajuda d'algun déu. En el cas dels Argonautes, es diu que van passar molt a prop de l'illa de les sirenes, però que Orfeu, que tenia fama de cantar meravellosament (heroi grec) va fer ús del seu talent amb tanta harmonia i melodia, que no les van escoltar, pel que es van salvar del seu terrible destí. Butes (un dels argonautes) no va poder suportar la temptació i es va llançar al mar, però Afrodita el va rescatar. 



 
De la mateixa manera, Odisseu (Ulisses), fecund en ardits, quan s'anaven acostant a l'illa temuda, per consell de Circe, va ordenar als seus homes que es tapessin les orelles amb cera, i ell que no podia amb la curiositat d'escoltar, es va fer amarrar al pal, amb ordre que passés el que passés, no ho desfermada. En escoltar els cants de les sirenes voler deixar-se anar però els seus companys no l'hi van permetre. Diu la llegenda, que les sirenes devastades pel seu fracàs, es van llançar al mar i van morir ofegades.
Posteriorment, les sirenes van passar a ser considerades divinitats del més enllà, i se suposava que cantaven per als benaurats a les Illes Afortunades. Va ser així com van passar a representar les harmonies celestials i és així com les dibuixen en els taüts i sarcòfags.


Les Nimfes




A la mitologia grega, una nimfa és qualsevol membre d'un gran grup d'esperits femenins de la natura, de vegades units a un lloc o orografia particular. Les nimfes solien acompanyar a diversos déus i deesses, i eren sovint l'objectiu de sàtirs luxuriosos.
Les nimfes són les personificacions de les activitats creatives i encoratjadores de la natura. La paraula grega νύμφη significa 'núvia' i 'vetllat' entre altres coses, és a dir, una dona casada i, en general, una en edat casadora. Altres fan referència a aquesta paraula (i també a la llatina nubere ja l'alemanya Knospe) com una arrel que expressa la idea de 'créixer' (segons Hesiqui d'Alexandria, un dels significats de νύμφη és 'capoll de rosa'). La llar de les nimfes està a les muntanyes i arbredes, en els fonts i rius, a les valls i les fredes grutes.
Amb freqüència són el seguici de divinitats superiors: d'Àrtemis la caçadora, d’Apolo el profeta, del juerguista i déu dels arbres Dionís –Baco-, i també de déus rústics com Pa i Hermes, déu dels pastors.
Ninfa (correctament 'les donzelles joves'), divinitats inferiors de la natura que habiten en arbredes, boscos i coves, al costat de fonts, rierols i rius, en alguns casos també en illes solitàries, com Calipso i Circe. Les nimfes de les muntanyes, els boscos, els prats i les fonts (anomenades per Homer filles de Zeus, tot i que Hesíode fa a les nimfes dels turons i els boscos al costat dels pròpis turons i boscos fills de Gaia) apareixen com els esperits benèvols d'aquests llocs, i porten una vida de llibertat, de vegades teixint en grutes, de vegades ballant i cantant, de vegades cantant amb Àrtemis, o Orfeo, o delectant-se amb Dionís.  




Gea (Gaia) la Mare de tots.

A part d'aquestes deïtats són especialment Apolo, Hermes i Pan els que estan dedicats a elles i busquen el seu amor, mentre els lascius sàtirs estan també contínuament a la seva espera. Estan ben predisposades cap als mortals i llestes per ajudar-los, de vegades fins i tot casant-se amb ells. Segons les diverses províncies de la naturalesa es distingeixen diverses classes de nimfes: les dels rius i fonts, les Nàiades, amb qui les Oceànides i Nereides estan estretament relacionades, les dels turons, Oréades, les dels boscos i arbres, Dríades o Hamadríades, a més d'aquests reben sovint noms especials per certs llocs, turons, fonts i grutes. 


Les Nàiades, com deesses de l'aigua nutrícia i fructífera, eren especialment pròdigues en favors, fent créixer i prosperar plantes, bestiar i mortals. Per aquest motiu també van ser considerades com les deesses guardianes del matrimoni, i el ruixat de la núvia amb aigua de font era un dels ritus indispensables de la cerimònia. En el mateix principi, les tradicions llegendàries les representen alletant i criant als fills dels déus, com per exemple a Zeus i Dionís. Més encara, a causa del poder curatiu i inspirador de moltes fonts, pertanyen a les divinitats de la curació i la profecia, i poden fins i tot portar els homes a raptes d'inspiració profètica i poètica. Les pròpies Muses són a l'origen nimfes de les fonts. La creença popular assignava a les nimfes en general una vida extremadament llarga, sense immortalitat real. 



L'existència de les dríades, se suposava, estava estretament relacionada amb l'origen i la descomposició de l'arbre en què vivien. Gaudien d'honors divins des dels temps més remots, originalment en els llocs on tenien poder: fonts, arbredes i grutes. En èpoques posteriors se'ls van construir temples propis anomenats Nymphaea, fins i tot a les ciutats. Aquests van arribar finalment a ser edificis magnífics, on s'acostumava a celebrar bodes. Se'ls oferia cabres, xais, llet i oli. 


Ninfeo de Pompeia



En les obres d'art eren representades amb la forma de donzelles encantadores, lleugeres de roba o nues, amb flors i garlandes, les Nàiades traient aigua o portant-ne en una urna d'or.
Entre les nimfes de la Terra (epigees) trobem les Alseides (dels canals i arbredes), les Auloníades (nimfes de les pastures) i el gran grup de Hespèrides, nimfes de l'ocàs i filles d'Atlas, subclasificar a Aretusa, Eriteia, Hespèric o Saraesa (la nimfa de la brisa o del vent bó), entre altres. Podem citar també, entre les nimfes terrestres, a Limónides (que representa els prats), a Mint (menta), Napeas (valls, muntanyes i carrerades) així com a Oréades, nimfa de les grutes.
Després, entre les nimfes dels boscos, trobem a les famoses Dríades (nimfes dels arbres) al seu torn classificades en Hamadríades (nimfes dels roures), Melíades (nimfes de la pomera), Lèucada (nimfes dels àlbers), entre
altres.
Pel que fa a les nimfes aquàtiques -és a dir Efidríades- podem esmentar Maia (parella de Zeus i mare d'Hermes), a les nàiades (generalment nimfes de l'aigua dolça), a Creno (de les fonts), Eleionomae (dels pantans ), Híades (de la pluja), Limnades o Limnátides (dels llacs), Pegeas (dels rius i deus), Nereides -les filles de Nereu, el mar Mediterrani- i, finalment, les oceànides, filles d'Oceà i Tetis, nimfes generalment d'aigües salades.
Finalment ens queda esmentar d’altres nimfes conegudes com les Muses, les làmpades (de l'inframón) o les Plèiades, filles d'Atlas i les constel·lacions. 

 




 


"Les aigües porten cap avall, al món submarí, lloc on es troba el Paradís, segons la tradició maori i celta. Fonts, brolladors, pous ... poden resultar entrades a un món màgic o al regne de les ànimes, són part del gran poder femení de les aigües: aigües, tant de fertilitat com de mort, que mantenen i destrueixen. El vol s’asocia amb la llum i l'aigua amb la seva contrapartida líquida. Volar o submergir-se per sota de les aigües és, en qualsevol cas, passar a regnes diferents i desconeguts. En els textos hindús als rius se'ls anomena "mares", fonts de fertilitat, i en el mite celta hi ha rius-mare habitats pels esperits fluvials. Posteriorment, en els contes de fades, aquests esperits es converteixen en follets o fades de les aigües, però continuen mantenint el seu significat femení de naixement- nutrició - mort i renaixement. 
  

 



El món romà, hereu culturalment del grec i especialment devot des dels seus orígens de la mare natura, va prestar una gran atenció a les seves nimfes. Per exemple: abans de fer un pont suplicaven el perdó del riu, és a dir, la nimfa o ser sobrenatural invisible que el guardava, prèviament a la tala d'un arbre, amb més motiu si es tractava d'un bosc, feien el mateix. També en construir una via pavimentada o erigir una ciutat, consultaven oracles i realitzaven múltiples cerimònies sempre dedicades al subtil, "a aquests éssers intangibles que tot el poblen i governen".
A fi de demanar perdó adequada i piadosament a les nimfes arbòries explica Cató el següent: "Segons el ritual romà, així convé fer llum al bosc. Sacrifica un porc expiatori i ara d'aquesta manera: Si ets déu, si ets deessa a qui pertany aquest lloc sagrat, per suplicar el teu clemència et sacrifici aquest porc en senyal de expiació per perturbarte. Si ho faig jo com si ho fa algú per ordre meva, que sigui fet correctament, de manera que et sigui grat perquè per aquestes súpliques em siguis propiciïn mostrant bondadós o bondadosa cap a mi, la meva casa, la meva família i els meus fills, és gràcia que confio assolir amb aquest sacrifici expiatori ".
 



Cloris-Flora de Botticelli

Relacionat amb les deïtats protectores de la vegetació, els romans celebraven el 15 de març i el dedicaven a Anna Perenna, deessa amb santuari propi. També en aquesta festivitat es commemorava la iniciació a la primavera, la nimfa era Flora-Cloris. En aquesta festivitat es pregava el perdó per haver molestat a les nimfes, per haver maltractat als seus arbres (dríades i hamadríades) o per enterbolir les aigües i torbar a les nàiades.
A Pales, com a Eutencio -que va arribar a tenir temple propi-, se li va considerar durant un temps un geni però, posteriorment, va passar a ser considerada una deïtat femenina vinculada amb els ramats i els seus pastors.
Cada 21 d'abril els pastors calaven grans fogueres amb palla i mala herba i saltaven per sobre del foc.
Una altra divinitat campestre era Dea Dia, a qui l'escola sacerdotal Germans Arval ofrenava, amb el marc incomparable d'un bosc consagrat, productes de la natura amb encens, en el transcurs d'una bonica cerimònia.
Com dèiem consideraven divinitzats rius i fonts; Fontana era la divinitat protectora femenina.
Precisament a ella es dedicaven les processons efectuades a les fonts. D'entre totes, la més famosa era Iuturna, la font de l'aigua inesgotable. En un altre important font habitava la nimfa Egèria, amant de Numa, el famós sacerdot-rei. Diu la tradició que Egèria anava cada dia a conversar amb les nou muses, inspiradores de la poesia, la música, la dansa, l'astronomia i altres arts, transmetent aquests coneixements, que d'elles aprenia, a Numa, que, d'aquesta manera, va poder crear i organitzar el calendari litúrgic romà, fixant les dates de les festivitats dedicades a cada déu, la cerimònies i la legislació oportuna. Quan amb el pas dels anys va morir Numa, Egèria es va sentir tan desconsolada que totes les nimfes i la mateixa Diana van acudir en el seu consol. La deessa va acabar convertint-la en una clara i fresc a deessa.






 


A la font Carmenae acudien diàriament les vestals a la recerca d'aigua per a realitzar els seus ritus. La festa de les nimfes aquàtiques es celebrava el 13 d'octubre. En aquest dia llançaven flors a l'aigua, s'adornaven els pous i fins i tot es sacrificaven ovelles i moltons.
Lligades amb el mateix mitjà líquid, els romans veneraven a les limfes, éssers sobrenaturals, igual que les seves parents les nimfes, que compartien amb aquestes la protecció de les fonts. Però de signe i reaccions una mica més perverses, si algun mortal arribava a veure-les, embogia, a imitació de com les nàiades gregues castigaven als mal advertits profanadors.
Nimfes especialment famoses, lligades a boscos i aigües, van ser Carna i Flora. Carna vivia entre les "set turons" que albergarien, molt més tard, la capital  de  l'imperi, llavors simplement naturalesa verge. Concretament habitava al costat del Tíber, enmig d'un gran bosc al qual els sacerdots anaven per ofrenar sacrificis. Tan bella com coqueta i esmunyedissa, agradava d'aparèixer i enamorar mortals, als que després burlava desapareixent entre la floresta, fins que un bon dia va ensopegar amb Janus, el de les dues cares, que, enganyant gràcies a tan extraordinari do, va aconseguir posseir- i arrencar-li una sèrie de poders que el convertirien en el protector de les cases. 






 

Flora de Tiziano

Per la seva banda, Flora, emparentada per a molts amb la nimfa primaveral Cloris i famosa després per donar a llum el déu Mart, era l'encarregada del renaixement anual arbori. Se li tenia consagrat el mes d'abril i les seves festes s'anomenaven, lògicament, florals. Zèfir es va enamorar tan perdudament d'elles que la va fer reina de camps i flors i, per extensió, també se li atribueix l'origen de la mel. En les florals, els agricultors es vestien de blanc i, proveïts de branques d'olivera, donaven ritualment tres voltes als seus camps de conreu, que prèviament havien deixat dins d'un cercle traçat a aquest efecte. Tot seguit, es pregava i es practicaven els sacrificis destinats a homenatjar la deïtat.
Robigo, nimfa protectora del blat, gaudia d'honors semblants en la seva festivitat, que es celebrava el 25 del mateix mes que la de Flora, però aquesta vegada en un bosc que se li tenia dedicat a prop de Roma.
 




Maia va ser una altra nimfa que personificava també el despertar de la natura. El mes de maig li deu el seu nom. I Pomona era una hamadríade especialitzada en la protecció dels arbres de cultiu, tan important, que tenia sacerdoci propi. A ella se li va consagrar el bosc Pomonal, a prop del port romà d'Òstia. Pel que sembla molt enamoradissa, se li atribuïen diverses aventures amb mortals i alguna que altra divinitat. Dels seus amors humans només es coneix un nom, Vertumno.
 




Furrina, Marica, Florentina i Lara eren nimfes dels boscos i fonts. Lara era ja famosa en els seus temps per xerraire i xafardera. Assabentada per casualitat dels propòsits de Júpiter envers Iuturna va anar a prevenir la incauta, de manera que, a més de desbaratar els plans del déu, va encendre la seva còlera contra ella. Aquest, en venjança, va ordenar a Mercuri que arrossega la xafardera als inferns, però, com una cosa no treu l'altra, el missatger diví, enamorat de la bellesa de Lara, va decidir aprofitar el viatge per fer-la seva. D'aquesta unió van néixer els famosos déus Lares, protectors familiars que van tenir capella pròpia en un angle del saló principal de totes les llars romans. 



 
Feronia era la protectora del verd bosc, és a dir, dels brots més joves atorgant per tant la força vital que feia retallada dels arbres.
Va arribar amb el temps a tenir santuari a la ciutat de Soracte. Entre els rituals que se li oferien, es comptava el de caminar sobre les brases sense cremar-se, gràcia que atorgava la pròpia nimfa.
Relacionades amb Faune, ser meitat home meitat cabra i incansable rastrejador de nimfes, s'han fet famoses: Dríope i Simetis, el fill va ser Acis.
Gairebé sempre benignes, o com a molt entremaliades en la seva relació amb els mortals, les nimfes podien resultar realment severes, si algú aconseguia fer les enfadar seriosament. Aquest va ser el cas de Erisicton, un home rude i descregut, com pocs, que menyspreava superbament tot allò que no fos més fort que ell o que no pogués tocar amb les mans i veure amb els seus ulls. Un mal dia se li va ocórrer superar-se a si mateix en la seva acostumada impietat carregant, destral en mà, contra el gran vell roure consagrat a Ceres.
Ni la grandiositat de l'arbre ni la seva bellesa, com tampoc les protestes o el desconsolat clam de les dríades que el custodiaven, dansant al seu voltant, van impedir la ferotge i desafiant tala. Les nimfes, justament enfurides, van sol·licitar dels déus un càstig exemplar per al sacríleg. Des de llavors, Erisicton mai va poder saciar la fam ni de bon tros sentir-se satisfet, mengés el que mengés. Va haver de vendre tot el que posseïa a canvi de més i més aliments i, al cap i a la fi, el seu defalliment i desesperació arribar a tals extrems que va acabar per devorar a si mateix.

 



Altres possibles nimfes o, almenys, divinitats menors relacionades amb elles són: Rusina, protectora dels camps arades, Collatino, dels colls, Vallonia, de les valls; Tutelina, conservadora de les messes; Messi, vetlla per la sega; Meditrina , presideix el cultiu de la vinya, Melloni, de les cabres, i Epona, dels cavalls. 


Abans de tancar aquesta entrada m'agradaria oferir-vos una selecta recopilació d'imatges que artistes de diverses èpoques han fet d'aquests personatges.
























Com sempre desitjo que us hagi estat útil.
Bones vacances!

3 comentaris:

Ana Belén Fraile ha dit...

Para la mayoría de los seres humanos les será muy difícil de creer y por tanto ver a los elementales. Pero, no resulta tan difícil si estando en plena naturaleza, en silencio, con los ojos cerrados, tranquilos y abiertos....percibir su presencia. Sentiremos algo que está ahí, pero que no son, ni el árbol, ni los pájaros, ni el viento acariciando mis brazos, es otro tipo de presencia, de energía. A los elementales no les gusta ser vistos por los seres humanos, a no ser que exista una razón especial. Por eso, es más fácil que se nos acerquen si cerramos los ojos, al acercarse podremos percibir su presencia.
La mayoría de los seres humanos no creen en los personajes fantásticos que salen en los cuentos, para unos pocos se trata simplemente de simbolismo y para muy pocos realmente existen, ¿pero cómo ibámos a tener tanta imaginación los seres humanos?

Gracias, Josep Eduard ha sido un placer.

Ana Belén Fraile

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Us reprodueixo un comentari adressat per un comunicant anònim:

J'aime vraiment votre article. J'ai essaye de trouver de nombreux en ligne et trouver le v?tre pour être la meilleure de toutes. Mon francais n'est pas tres bon, je suis de l'Allemagne.