“L’anarquisme no pot realitzar-se d’un dia a l’altre, com ho creuen tants il·luminats. L’anarquisme és, abans que tot, una filosofia i una moral, una concepció de l’home i de la societat.
L’ideal anarquista preconitza la superació contínua, el progrés infinit, el millorament constant de l’individu”
L’ideal anarquista preconitza la superació contínua, el progrés infinit, el millorament constant de l’individu”
Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.
En aquest intent de recuperar la historia d'algunes de les personalitats que més han contribuït a la dignificació de les classes obreres i populars catalanes, avui voldria reflexionar sobre Salvador Seguí, un dels més manipulats i controvertits del dirigents anarcosindicalistes catalans.
Quant els polítics d'esquerra (PSC, PSUC, ERC, etc) o els sindicats grocs (CC.OO. i UGT) intenten apropiar-se d'una figura com en Salvador Seguí, és sense cap mena de dubtes, perquè el seu llegat, el seu record en el subconscient de les classes treballadores catalanes és encara molt viu i present.
Mai en Seguí hauria tolerat aquesta manipulació de la seva vida, de les seves idees, anarquista, sindicalista, anarcosindicalista com era, va supeditar sempre les idees abstractes a les necessitats concretes del moviment obrer, però sense renunciar a l'essencial.
Així, com homenatge a aquell que donà la vida per l'emancipació de la classe treballadora i per a fer callar a tots aquells que des de diverses posicions polítiques intenten apropiar-se de la seva figura, vagi aquest petit estudi sobre alguns aspectes de la seva vida i obra.
Salvador Mateu Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 a Lleida, segons consta en la seva partida de naixement. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona amb motiu de l’exposició universal, coincidint amb un dels primers moviments migratoris del camp a la ciutat amb l’esperança d’una millora en les seves condicions de vida. Va assistir a escola fins als 10 anys, els seus mestres asseguren que ja des del parvulari, Salvador era un rebel, feia moltes “campanes” –absències injustificades-, decididament no l’agradava l’escola, ni els càstigs dels mestres, ni les reganyines dels seus pares no l’intimidaven, segons els seus biògrafs, la seva passió era caminar de sol a sol, pels carrers sense lligams ni consells impertinents, jugar, discutir, barallar-se, escapar-se fins el moll on la seva imaginació infantil podia imaginar viatges i mons llunyans i nous.
Quan només tenia deu anys, desprès d’una violenta discussió amb el seu pare, va estar tres dies sense aparèixer per casa, aguantà la gana, la son i la por, doncs l’amor propi que el tenia molt arrelat, l’impedia tornar a casa. El seu pare, convençut que no el faria estudiar, va decidir portar-lo amb ell al forn de pa on treballava, però no va aguantar gaire temps. S’inicià en l’ofici de pintor de parets, però tampoc aguantava gaire en una mateixa empresa, doncs les discussions amb els seus amos eren constants, aquest perquè pagava poc, aquell perquè no ensenyava l’ofici als aprenents i els feia servir de criats, l’altre perquè els cridava contínuament.
A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller, en un d’aquests troba algun company que li va passar llibres i opuscles àcrates i comença a militar en el moviment anarquista. Era encara un infant però aquestes lectures li van desvetllar un gran afany de saber i abandonà el seu viure dispers i vagabund, per centrar-se en la lectura i l’adquisició de coneixements. Als 12 anys ja va parlar públicament en un acte de la societat de pintors de la qual formava part i als 14 o 15 ja va intervenir en mítings i formava part de la joventut més revoltada de Barcelona. Sovintejava les llibreries de vell i les Biblioteques, com l’Arús,
o la de la Universitat.
Seguí fou un autodidacte, va sentir de forma instintiva i natural d’ideologia àcrata molt abans de trobar-la als llibres, i al llarg de la seva vida, aniria aprofundint les seves idees i perfeccionant les seves tàctiques, d’acord amb les necessitats immediates. Assistia sovint a mítings I discussions polítiques, va llegir autors com Cornelissen, Sorel, Kropotkin, Grave, Marx, Bakunin o Reclus, entre d'altres. Sobre aquesta formació autodidacta, va desenvolupar posicions anarcosindicalistes pròpies. Era partidari de dotar als sindicats d'una formació cultural i orgànica que fomentés la preparació tècnica i intel·lectual dels treballadors. Seguí tenia una gran sentit polític, una visió clara i un esperit molt constructiu. Rebutjava la variant russa d'accés al poder de la classe treballadora per la manca de llibertat que havia establert. Tenia la convicció que «el sindicalisme, sense la pretensió de ser una idea immutable, constitueix la més gran possibilitat de llibertat i la més gran garantia del triomf de la revolució.
En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor.
Ela mateix Seguí ens explica que: “ tenia 13 o 14 anys quan un primer de maig es va oferir per anar a donar mítings en commemoració d’aquesta dta. No en feien cas, però a l’últim moment faltava un orador i el van enviar. En preguntar-li el presentador com l’havia d’anunciar, Seguí li va respondre: digueu que parlarà “El Noi del Sucre”.
Segui a la seva joventut dona l’idea de ser un solitari, des del punt de vista familiar, però un solidari davant de tot el que el rodeja, solidari de l’amistat, solidari del grup i pers sobre de tot, solidari de la seva classe social. Amb d’altres amics van constituir un grupet que s’autoanomenava “Els fills sense nom”, on discutien de filosofia – en particular de Nietzsche, molt de moda entre el jovent progressista d’aquells anys- en un llardós Café del Carrer Arc del Teatre de Barcelona.
Als 19 anys, un cop superat el xarampió nietzschià, és "doctorà" en el Café Español en les arts d’oratòria, discussió i polèmica que el durien a ser el gran líder que tots coneixem. Manuel Escorza ens diu que per aquests anys: “Era el Noi del Sucre, un xicotàs d’estatura avantatjada, de caràcter jovial i afable en extrem. Mai l’hem vist entristit, malgrat les dificultats econòmiques per les que passava ell i la seva família...Recordo amb aquelles tardes passades al café discutint eternament. Ell sempre plé d’optimisme sobre el futur de la humanitat, i amb el ventre buit...
Calia conèixer aquell jove de vint anys, ple d’energia, a l’època en que les passions es desbordaven, fent una vida tan sòbria que vorejava l’austeritat. Per ell no existien vicis, fins la cigarreta del fumador no havia pres lloc als seus llavis, i de coses per a beure, sol coneixia i amb no gaire intimitat el café”
El mateix Escorza explica: “un dia, posant un to transcendent a les seves paraules ens va parlar així: Mireu, amics, fa set o vuit anys que cultivem la nostre amistat, i ens hem comunicat tota la gamma dels nostres pensaments; però ha arribat el moment que aquesta penya és un cercle massa reduït per a desenvolupar les nostres activitats, i com que sempre en les converses tingudes hem mantingut un criteri de renovació constant en tots els valors d’humanitat, jo us incito perquè actueu en el sentit d’alliberació social que furga dins nostre fent que la nostre obra transcendeixi més enllà d’aquest petit cercle. Incorporem el nostre esforç a la tasca que els és encomanada a tots els homes d’ideals generosos... Bona part dels amics, gairebé tots, varen seguir el camí assenyalat...”
En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, en la que el nostre protagonista serà la punta de llança, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal –una batussa generalitzada entre Segui i els lerrouxistes, on Seguí patí el seu primer atemptat i rebé múltiples ferides d’arma blanca i cops diversos -, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, a conseqüència d’un tret fet per un altre “jóven bárbaro” que era com és feien anomenar a ells mateixos els lerrouxistes i passa nou mesos empresonat.
No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, tot i que alguns testimonis ens el presenten amb manegues de camisa i un esplèndid fusell màuser, a les barricades del carrer de l’Hospital i a les escales de la presó de les dones que era atacada per la Guàrdia Civil.
Desprès de la derrota de la revolta, va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Sabem això sí, del respecte que tant Ferrer i Guàrdia, com l’Anselmo Lorenzo sentien pel jove Salvador seguí.
Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910.
També en aquest any, participaria en la fundació de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona que tenia per funció la formació de nodrides minories d’anarquistes sindicalistes, que formessin part dels organismes sindicals. Per aquests anys Salvador Segui ja ha esdevingut un dels dirigents més destacats de l’obrerisme anarquista peninsular, especialment entre els grups de militants més joves. Un d’ells, ens explica que Seguí, dotat d’una gran intuïció, sabia distingir pràcticament a primera vista, entre els militants que serien “autèntics” amb els que solia establir lligams d’amistat i els “llaunes”.
Ricardo Sanz, un d’aquests joves “autèntics” ens diu: Salvador Seguí... era menys comunicatiu (que l’Àngel Pestaña), més personal, sense ser orgullós, ho semblava, amb el seu mocador blanc al coll... no vaig arribar a tenir una amistat franca amb en Seguí per raons molt comprensibles; ell vivia a la barriada de Sants, a l’extrem oposat del Poble Nou que era on vivia jo. El vaig conèixer personalment perquè jo anava a gairebé totes les reunions de militants que s’efectuaven al marge de les assemblees per a poder parlar amb total llibertat sense la presència de la policia. Tot i que jo, per ser un jove sense iniciar, no prenia part de les discussions, sovint acabava reconeixent les “raons de pes” que aportava el Noi del Sucre, tot sovint divergents de les que aportava Pestaña...
Les discussions en les reunions eren sempre molt respectuoses. Malgrat els diversos punts de vista que en ocasions eren fonamentals, mai hi havia insults ni manca de consideració envers el company discrepant. El respecte mutu no és va alterar mai en les controvèrsies: aquesta era una de les coses que més em suggestionaven.
En la jove CNT d’aquells anys, mai va haver-hi rivalitat per a ocupar càrrecs representatius. I això no es devia al fet de que no hi havia càrrecs retribuïts; era pel sentit de responsabilitat, així com pels naturals escrúpols. Les regles morals establertes com a norma d’actuació no les vulnerava ningú. Si a un company se’l anomenava per un càrrec més o menys representatiu en una assemblea, només que hi hagués una impugnació, el company escollit renunciava immediata i voluntàriament, sense perllongar el debat”.
Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914.
Molts autors es pregunten perquè l’obrerisme català el més extens i ben organitzat de la península, s’orientà envers l’anarcosindicalisme i no envers un sindicalisme socialista tipus UGT, evidentment no hi ha una resposta definitiva, concloent, podeu veure en aquest sentit la polèmica Peiró-Maurin, però per a qualsevol que s’acosti a la realitat social, política i obrera a la Catalunya d’aquells anys, li resultarà evident que l’anarcosindicalisme, la formulació orgànica de la CNT responia millor que cap altre a les necessitats societàries, morals, psicològiques i reivindicatives de la classe obrera catalana. De fet, la CNT des d’aquell moment i fins la derrota de l’any 1939, va ser una expressió del proletariat català que és va estendre per tota la península, però que sempre va tenir les seves arrels més profundes a Catalunya.
En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916, entre la CNT i La UGT. Ens diu Josep Viadiu: “Salvador Seguí va comprendre molt aviat que l’èxit d’un moviment i el triomf de la classe obrera...depenia de la capacitat d’aglutinar i cohesionar les forces obreres i dotar-les d’organismes potents que responguessin...a totes les necessitats que la lluita contra el capitalisme fessin necessàries”. Tot i que l’experiència acumulada sempre el va fer desconfiar de la direcció de la UGT i defensava aferrissadament el principi de l’acció directa, es a dir: “tracte directe entre els patrons i els obrers per a solucionar els conflictes laborals, sense intervenció de cap organisme, tant si era local com estatal”, cosa que els socialistes acceptaven i fins i tot propugnaven.
Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. El fracàs de la vaga revolucionària, va enfortir encara més el convenciment de l’anarcosindicalisme del seu rebutg envers la política, els partits polítics en general i de la Lliga Catalana en particular, encaminant el moviment obrer català cap l’apoliticisme i l’abstencionisme electoral, tendència que no s’abandonaria més que en una ocasió (febrer del 36).
El context històric de 1917 va ser de crisi social, política i econòmica, amb un notable protagonisme dels militars, l'emergència de noves tendències polítiques i el caire revolucionari d'algunes vagues urbanes a les àrees industrials, a les quals cal sumar les revoltes camperoles a Andalusia. Amb el sistema de partits en descomposició i la monarquia trontollant, els sindicalistes van veure una oportunitat per a la vaga general indefinida i unitària, i la van convocar per al 13 d'agost contra la carestia de la vida i la manca de treball. Reprimida pels despitats militars “junteros” i la guàrdia civil seguint les pautes d'«un pla cinegètic», en paraules de Besteiro, es va saldar amb un fracàs. Previsible, d'acord amb les paraules de Pablo Iglesias a Seguí i Pestaña sobre l'oportunitat de la mateixa: «vostès els obrers manuals, ho veuen així, però nosaltres, els intel·lectuals, ho veiem de diferent manera.» A l'assemblea de parlamentaris de esquerres i liberals, que demanava Corts constituents, els va faltar temps per apartar-se del moviment de vagues, per por a la revolució, o per fugir a l'estranger, i dos homes de Cambó van deixar les reformes i la seva reivindicació de l'autonomia catalana per entrar al govern l'1 de novembre.
La CNT havia recolzat la vaga pensant que, en una conjuntura de crisi, podia ser l'ariet d'un impuls revolucionari, però l'actuació de la UGT durant el seu desenvolupament va evidenciar per a bona part dels llibertaris que la direcció ugetista, encara interessada en la pressió social per aconseguir els seus objectius, no sobrepassaria mai els límits parlamentaris que canalitzen als treballadors per senders acceptables per a la burgesia. Per això, la CNT va començar a redefinir la seva estratègia i va reprendre la preparació del congrés suspès el juny de 1917 per culminar la seva reestructuració.
La CNT havia recolzat la vaga pensant que, en una conjuntura de crisi, podia ser l'ariet d'un impuls revolucionari, però l'actuació de la UGT durant el seu desenvolupament va evidenciar per a bona part dels llibertaris que la direcció ugetista, encara interessada en la pressió social per aconseguir els seus objectius, no sobrepassaria mai els límits parlamentaris que canalitzen als treballadors per senders acceptables per a la burgesia. Per això, la CNT va començar a redefinir la seva estratègia i va reprendre la preparació del congrés suspès el juny de 1917 per culminar la seva reestructuració.
Van començar per Catalunya, la regió amb més desenvolupament orgànic. Pestanya va deixar al novembre la secretaria general del comitè regional per dirigir la "Soli" i el nou comitè, format Seguí, Quemades, Pey, Roda i Camilo Piñón va convocar el congrés, que tindria lloc a la barriada de Sants entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918.
Entre els acords orgànics d'aquest, destaca la supressió de les típiques federacions d'ofici, amb connotacions gremialistes medievals, i una nova organització basada en els Sindicats Únics d'indústria, és a dir, un únic sindicat agruparia a tots els treballadors del mateix ram productiu, una estratègia més adequada per enfrontar-se al mode de producció capitalista sorgit amb la industrialització. Els Sindicats Únics, que comptarien amb seccions d'ofici, s'agruparien al seu torn en federacions locals i comarcals autònomes i federades. A diferència del federalisme polític, que buscava transformar l'estructura de l'estat, el federalisme llibertari pretenia transformar l'estructura social, potenciant la solidaritat entre els oficis per sobre dels interessos gremials, alhora que possibilitava un major grau d'unitat enfront de la patronal i facilitava estratègies com la vaga general i la acció directa. Els nous estatuts van recollir aquest i altres acords que, en els aspectes orgànics, impedien que els polítics professionals representessin a l'organització, potenciaven la sindicació femenina, s'establien el carnet confederal, centralitzaven el comitè pro-presos i impulsaven les escoles racionalistes.
Aula principal de l'Escola Moderna
Altres acords van reivindicar la jornada de vuit hores, els salaris mínims fixats pels sindicats, l'abolició del treball a preu fet i de l'explotació de menors, a més de la negativa a treballar hores extraordinàries. La menció de l'agrupació del proletariat en una organització unitària també va ser debatuda, i fins i tot propugnada en un acord, però sense cap resultat pràctic, perquè a escasses setmanes de conclòs el congrés la CNT va decidir seguir endavant amb les mobilitzacions i les protestes sense comptar amb la UGT.
Entre els acords de tipus ideològic, destaca la preferència per la acció directa, entesa com enfrontament directe amb la burgesia en el pla econòmic, sense intermediaris ni pal·liatius. No obstant això, no excloure altres mètodes d'acció, amb la intenció de mantenir obertes les portes de la Confederació al major nombre possible de societats obreres, salvant la reticència de les agrupacions que encara confiaven en alguns mètodes del sindicalisme de base múltiple, com el mutualisme o el cooperativisme. La CNT comptava llavors amb uns 70.000 afiliats, participant en el congrés altres 5.000 treballadors no federats.
Entre els acords de tipus ideològic, destaca la preferència per la acció directa, entesa com enfrontament directe amb la burgesia en el pla econòmic, sense intermediaris ni pal·liatius. No obstant això, no excloure altres mètodes d'acció, amb la intenció de mantenir obertes les portes de la Confederació al major nombre possible de societats obreres, salvant la reticència de les agrupacions que encara confiaven en alguns mètodes del sindicalisme de base múltiple, com el mutualisme o el cooperativisme. La CNT comptava llavors amb uns 70.000 afiliats, participant en el congrés altres 5.000 treballadors no federats.
Intervenció de Seguí en la cloenda del Congrés:
“Companys: us agrairé una mica de silenci, el que espero de la vostra benevolència, perquè les meves condicions físiques no permetran, potser, que arribi la meva veu a tots vosaltres i faran que en aquest acte no m'estengui en massa consideracions. Així doncs, seré molt breu, d'això dono la meva promesa.
El Congrés que té la seva coronació en aquest acte, ho han dit tots els que m'han precedit en l'ús de la paraula i jo ho repeteixo, és d'una importància capitalíssima. Ho és perquè quan creia la burgesia catalana que la Confederació Regional havia rebut un cop de mort; que les nostres energies s'havien esgotat i els nostres mètodes s'havien declarat en fallida, ens aixequem més forts que mai, i amb una potència i una capacitat superiors conquerir les nostres posicions. És mirant a les lluites passades que es creia que el proletariat quedaria anèmic, que no podria fer més que una vida vegetativa, i que hauríem de conformar amb el que se'ns donés com una almoina.
El Congrés ha demostrat que els treballadors de Catalunya no només sabran rescabalar dels procediments amb ells empleats; ha demostrat també que ens han sobrat energies per ocupar-nos de les coses presents i per discutir i preparar les coses de l'avenir.
El fet anormal, la bogeria desencadenada de formes gegantines que s'ha produït en el món, ha despertat les consciències i ha fet veure la necessitat de preparar-nos per les lluites del futur. Els problemes que han de plantejar després de la universal matança, no els resoldran els governs capitalistes, perquè ja la consciència dels treballadors no permet que se'ls enganyi. No podran resoldre-ho, perquè el problema és de tan difícil solució que potser nosaltres, en aquest moment, tampoc podríem resoldre-ho si ens exigissin la responsabilitat d'això.
No hi ha possibilitat humana de fer-ho segura i matemàticament. És molt profund. No és una solució el que fan els anglesos, no ho resol el vincular la riquesa a l'Estat, sinó que cal lliurar al poble que és l'element creador d'aquesta riquesa. Lloyd George, a qui considerem com el tipus representatiu del nou sistema capitalista, que tendeix a vincular la riquesa en l'estat, pateix una gran equivocació. Les 600.000 cases que es construeixen a Anglaterra per lliurar-les als obrers després de la guerra, ja és avui una solució mesquina. Lloyd George, en qui reconeixem, encara que sigui el nostre adversari, una gran capacitat, fracassarà. No s'acontentarà amb barraques qui ha ofert la seva vida; voldrà justícia i la llibertat completes; rebutjarà la tutela de l'Estat. La guerra es perllonga perquè la burgesia no troba una fórmula per acabar-la. I això succeeix el mateix a Alemanya i Àustria, que a França, Itàlia i Anglaterra. Acceptem la possibilitat que sigui certa l'expressió de Wilson quan diu que els aliats encarnen la justícia, però aquesta justícia i aquesta llibertat no són la justícia i la llibertat les nostres, no són la justícia i la llibertat dels companys dels Estats Units i dels treballadors del món sencer.
La transcendència del Congrés és que ens dóna la possibilitat de portar a les nostres organitzacions al màximum de la seva potència. Per això no tenim més de posar en pràctica les pautes d'organització que ell ens ha traçat. Quan acabi la guerra, quan les qüestions es resolguin més aviat pels dictats de la passió que pels consells del cervell, sinó representem una força immensa, si no som una agrupació potentíssima per la nostra cohesió i per la nostra capacitat, serem joguines de la burgesia.
Però si ens superem, si conquistem la nostra capacitat i ens posem en condicions d'actuar d'una manera enèrgic, de fer front a totes les possibilitats d'atac, serem respectats, atesos i ens imposarem.
Companys: passant per sobre de tot, procurem que l'organització forta sigui un fet per fer front a la burgesia catalana, la burgesia espanyola, a la burgesia del món tot.
¡Treballadors de Barcelona que heu segellat amb el vostre entusiasme la tasca del Congrés Regional, camarades delegats, que en representació de la Catalunya que pensa i treballa vareu assistir a les tasques del Congrés el epíleg fem aquesta nit aquí, jo en el vostre nom salutació a tots els explotats de la Terra, que, com nosaltres, esperen el regne de la justícia i de la llibertat!
Han conclòs les tasques del Congrés.
Ha acabat l'acte”.
El Congrés que té la seva coronació en aquest acte, ho han dit tots els que m'han precedit en l'ús de la paraula i jo ho repeteixo, és d'una importància capitalíssima. Ho és perquè quan creia la burgesia catalana que la Confederació Regional havia rebut un cop de mort; que les nostres energies s'havien esgotat i els nostres mètodes s'havien declarat en fallida, ens aixequem més forts que mai, i amb una potència i una capacitat superiors conquerir les nostres posicions. És mirant a les lluites passades que es creia que el proletariat quedaria anèmic, que no podria fer més que una vida vegetativa, i que hauríem de conformar amb el que se'ns donés com una almoina.
El Congrés ha demostrat que els treballadors de Catalunya no només sabran rescabalar dels procediments amb ells empleats; ha demostrat també que ens han sobrat energies per ocupar-nos de les coses presents i per discutir i preparar les coses de l'avenir.
El fet anormal, la bogeria desencadenada de formes gegantines que s'ha produït en el món, ha despertat les consciències i ha fet veure la necessitat de preparar-nos per les lluites del futur. Els problemes que han de plantejar després de la universal matança, no els resoldran els governs capitalistes, perquè ja la consciència dels treballadors no permet que se'ls enganyi. No podran resoldre-ho, perquè el problema és de tan difícil solució que potser nosaltres, en aquest moment, tampoc podríem resoldre-ho si ens exigissin la responsabilitat d'això.
No hi ha possibilitat humana de fer-ho segura i matemàticament. És molt profund. No és una solució el que fan els anglesos, no ho resol el vincular la riquesa a l'Estat, sinó que cal lliurar al poble que és l'element creador d'aquesta riquesa. Lloyd George, a qui considerem com el tipus representatiu del nou sistema capitalista, que tendeix a vincular la riquesa en l'estat, pateix una gran equivocació. Les 600.000 cases que es construeixen a Anglaterra per lliurar-les als obrers després de la guerra, ja és avui una solució mesquina. Lloyd George, en qui reconeixem, encara que sigui el nostre adversari, una gran capacitat, fracassarà. No s'acontentarà amb barraques qui ha ofert la seva vida; voldrà justícia i la llibertat completes; rebutjarà la tutela de l'Estat. La guerra es perllonga perquè la burgesia no troba una fórmula per acabar-la. I això succeeix el mateix a Alemanya i Àustria, que a França, Itàlia i Anglaterra. Acceptem la possibilitat que sigui certa l'expressió de Wilson quan diu que els aliats encarnen la justícia, però aquesta justícia i aquesta llibertat no són la justícia i la llibertat les nostres, no són la justícia i la llibertat dels companys dels Estats Units i dels treballadors del món sencer.
La transcendència del Congrés és que ens dóna la possibilitat de portar a les nostres organitzacions al màximum de la seva potència. Per això no tenim més de posar en pràctica les pautes d'organització que ell ens ha traçat. Quan acabi la guerra, quan les qüestions es resolguin més aviat pels dictats de la passió que pels consells del cervell, sinó representem una força immensa, si no som una agrupació potentíssima per la nostra cohesió i per la nostra capacitat, serem joguines de la burgesia.
Però si ens superem, si conquistem la nostra capacitat i ens posem en condicions d'actuar d'una manera enèrgic, de fer front a totes les possibilitats d'atac, serem respectats, atesos i ens imposarem.
Companys: passant per sobre de tot, procurem que l'organització forta sigui un fet per fer front a la burgesia catalana, la burgesia espanyola, a la burgesia del món tot.
¡Treballadors de Barcelona que heu segellat amb el vostre entusiasme la tasca del Congrés Regional, camarades delegats, que en representació de la Catalunya que pensa i treballa vareu assistir a les tasques del Congrés el epíleg fem aquesta nit aquí, jo en el vostre nom salutació a tots els explotats de la Terra, que, com nosaltres, esperen el regne de la justícia i de la llibertat!
Han conclòs les tasques del Congrés.
Ha acabat l'acte”.
Després del congrés, la CNT va reorganitzar els seus sindicats i va emprendre una campanya per crear-los allà on encara no existien, en el que va constituir un procés d'expansió sindical i d'augment de la militància basat en la visualització constant de la Confederació en boicots, vagues, manifestacions contra la carestia i contra el preu dels lloguers, mobilitzacions contra l'atur, sabotatges, piquets i actes violents contra els esquirols. Els sindicalistes van convertir al carrer el seu teatre d'operacions i es incrustar en l'entramat social dels barris, convertint-se en la veu i al canal d'expressió dels qui tenien tot tipus de problemes per subsistir i una predisposició bastant generalitzada a la solidaritat, propiciada per l'entorn social i el contacte personal en la comunicació. Si la Confederació Regional del Treball de Catalunya i la d'Andalusia ja existien abans del congrés de Sants, a finals de 1918 es va constituir la de Llevant, i a l'any següent la del Nord, el 1920 van néixer la d'Astúries i la d'Aragó, i el 1921 la de Galícia”.
En aquells anys Seguí ja definia amb precisió el paper dels sindicats:
“El Sindicat no és el fruit d’un moment circumstancial que ens serveix sols per determinats casos; com tampoc és sols el resultat d’una lluita contra la burgesia; és l’una cosa i l’altra, però també és quelcom més. Si el Sindicat fos sols això, desapareixeria tan prompte arribés l’hora del triomf de la seva raó circumstancial, o simplement demostrada; però els fets no es desenvolupen així, i això és la prova que els sindicats responen a una missió futura, encara que, en realitat, no estiguin ben orientats sobre ella.
Succeeix també que molts són els qui confonen el Sindicat i el sindicalisme amb el socialisme marxista o l’anarquisme, i avui, ningú que sigui honrat, intel·lectualment parlant, no pot afirmar en quina forma seran realitzables els nous valors que el socialisme tracta d’establir com a norma de vida a la consciència col•lectiva dels pobles. El que és essencial és saber que els homes sotmesos d’ahir, avui són valors actuants que ja tenen consciència de la seva vàlua. Que sigui el Sindicat, el col·lectivisme, el comunisme o l’ individualisme, o un altre sistema o procediment el que s’adopti, depèn de la capacitat i preparació tinguda pels socialistes en el moment del triomf.
Succeeix també que molts són els qui confonen el Sindicat i el sindicalisme amb el socialisme marxista o l’anarquisme, i avui, ningú que sigui honrat, intel·lectualment parlant, no pot afirmar en quina forma seran realitzables els nous valors que el socialisme tracta d’establir com a norma de vida a la consciència col•lectiva dels pobles. El que és essencial és saber que els homes sotmesos d’ahir, avui són valors actuants que ja tenen consciència de la seva vàlua. Que sigui el Sindicat, el col·lectivisme, el comunisme o l’ individualisme, o un altre sistema o procediment el que s’adopti, depèn de la capacitat i preparació tinguda pels socialistes en el moment del triomf.
El sindicalisme, d’altra banda, hauria d’ésser el mitjà d’atansar-se a aquest ideal llunyà, hauria d’emancipar els obrers, instruir-los, fer-los capaços d’organitzar l’economia socialista. Hauria d’ésser un instrument d’alliberament material i moral a la vegada per la lluita reivindicativa i per una obra positiva de creació d’escoles, d’institucions, d’organismes d’ajut.
Sense una organització sindical sòlida i amb un proletariat ignorant i primitiu, una transformació socialista i llibertària de la societat és impossible. El camí a recórrer és llarg, molt llarg. No cal fer-se il·lusions fàcils o sembrar demagògia".
Sense una organització sindical sòlida i amb un proletariat ignorant i primitiu, una transformació socialista i llibertària de la societat és impossible. El camí a recórrer és llarg, molt llarg. No cal fer-se il·lusions fàcils o sembrar demagògia".
Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques.
La Vaga de La Canadenca (febrer-març de 1919)
La Vaga de la Canadenca ha estat el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. El detonant de la vaga es produí els darrers dies de gener a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA), quan l'empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s'estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l'Empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions, amb el rerefons de no reconèixer com interlocutor el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18). Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos.
El dia 10 de febrer la direcció de "la Canadenca" va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per "la Canadenca" (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d'Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball. Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. El 1er de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la "censura roja", sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d'aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament). La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats). La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l'estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern:
a) L'obertura de tots els sindicats clausurats.
b) la llibertat dels treballadors empresonats
c) l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.
b) la llibertat dels treballadors empresonats
c) l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.
Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de "La Canadenca" i del Comitè de Vaga. El dia 17 s'arribà a un acord:
a) Es posaria en llibertat als treballadors empresonats.
b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies.
c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
d) S'establiria la jornada de 8 hores
d) Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.
b) Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies.
c) Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
d) S'establiria la jornada de 8 hores
d) Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.
Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros "Les Arenas". A l'acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.
Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s'havia aconseguit en cap moment precedent.
Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s'havia aconseguit en cap moment precedent.
Valoració de Seguí d’aquesta assemblea:
Barcelona, 19 de març de 1919
"Seria una covardia moral, seria una insinceritat no dir les coses tal com són i amb tots els detalls.
Les autoritats han pactat amb la representació obrera perquè els obrers havien estat agreujats amb el comiat de vuit de la Canadenca. Les autoritats han fet honor al compromís contret, han reconegut l’existència del greuge i la necessitat d’una satisfacció.
Però s’ha de ponderar la possibilitat de realitzar les coses. Els presos a conseqüència de la suspensió de garanties han estat deixats anar, però hi ha hagut incidències pròpies de tots els moviments i s’han produït noves detencions.
Les organitzacions obreres, posant la realitat per damunt de sentimentalismes generosos, no neguen llur confiança al Comitè i el Comitè continua treballant per l’alliberament total. Si no s’obté, si dilluns no hi ha els presos en llibertat, tornarem a la lluita i el moviment s’estendrà a tot Catalunya.
Però en una de les clàusules del pacte amb les autoritats es dóna un marge de temps per a la desmobilització, i seria faltar nosaltres al pacte no concedir aquesta pròrroga a l’autoritat que ha començat complint el que havia ofert.
Seria una covardia si, en cas de no fer-se la desmobilització, no ens redrecéssim. Els presos que queden ens han dit, en sortir nosaltres: Digueu als companys que tenim plena confiança en el Comitè.
Per consegüent, malgrat els sentimentalismes, malgrat les generositats, malgrat les impetuositats que aquí es manifesten, convé demà tornar a la feina.
Penseu en la transcendència del moment present, penseu que ara es ventila no sols la llibertat dels presos, sinó la responsabilitat de les organitzacions obreres i l’efectivitat dels compromisos que d’aquí endavant puguin contreure. Que hi hagi manifestacions de disconformitat isolades o unànimes, és el de menys, però penseu que aquesta disconformitat, és una injúria al Comitè.
Aquesta nit, malgrat les impetuositats de què he parlat, hem de salvar les organitzacions obreres. Si desautoritzeu el Comitè, poseu en perill la llibertat deis presos i doneu una satisfacció a la burgesia.
Que es refermin aquí la confiança i la unió i, així, o s’aconsegueix aviat la llibertat deis presos o començarà una guerra formidable. En nom dels presos, jo em sotmeto al Comitè. Tingueu en compte que hem d’estendre la nostra propaganda per les muntanyes de Catalunya i per les colònies industrials i per tot Espanya, perquè tot Espanya té els ulls fits a Catalunya esperant que el proletariat de Catalunya l’ha de redimir.
És per aquesta obra gegantina que volem que l’organització obrera de Catalunya s’enforteixi, és per aquesta obra gegantina que se us demana unió i confiança".
NOTA:
En acabar Seguí la seva intervenció, Simó Piera, com a cap del Comitè de vaga, preguntà Esteu conformes a anar demà a treballar?. Els treballadors que abarrotaven la plaça contestaren amb un atronador si !!
Les autoritats han pactat amb la representació obrera perquè els obrers havien estat agreujats amb el comiat de vuit de la Canadenca. Les autoritats han fet honor al compromís contret, han reconegut l’existència del greuge i la necessitat d’una satisfacció.
Però s’ha de ponderar la possibilitat de realitzar les coses. Els presos a conseqüència de la suspensió de garanties han estat deixats anar, però hi ha hagut incidències pròpies de tots els moviments i s’han produït noves detencions.
Les organitzacions obreres, posant la realitat per damunt de sentimentalismes generosos, no neguen llur confiança al Comitè i el Comitè continua treballant per l’alliberament total. Si no s’obté, si dilluns no hi ha els presos en llibertat, tornarem a la lluita i el moviment s’estendrà a tot Catalunya.
Però en una de les clàusules del pacte amb les autoritats es dóna un marge de temps per a la desmobilització, i seria faltar nosaltres al pacte no concedir aquesta pròrroga a l’autoritat que ha començat complint el que havia ofert.
Seria una covardia si, en cas de no fer-se la desmobilització, no ens redrecéssim. Els presos que queden ens han dit, en sortir nosaltres: Digueu als companys que tenim plena confiança en el Comitè.
Per consegüent, malgrat els sentimentalismes, malgrat les generositats, malgrat les impetuositats que aquí es manifesten, convé demà tornar a la feina.
Penseu en la transcendència del moment present, penseu que ara es ventila no sols la llibertat dels presos, sinó la responsabilitat de les organitzacions obreres i l’efectivitat dels compromisos que d’aquí endavant puguin contreure. Que hi hagi manifestacions de disconformitat isolades o unànimes, és el de menys, però penseu que aquesta disconformitat, és una injúria al Comitè.
Aquesta nit, malgrat les impetuositats de què he parlat, hem de salvar les organitzacions obreres. Si desautoritzeu el Comitè, poseu en perill la llibertat deis presos i doneu una satisfacció a la burgesia.
Que es refermin aquí la confiança i la unió i, així, o s’aconsegueix aviat la llibertat deis presos o començarà una guerra formidable. En nom dels presos, jo em sotmeto al Comitè. Tingueu en compte que hem d’estendre la nostra propaganda per les muntanyes de Catalunya i per les colònies industrials i per tot Espanya, perquè tot Espanya té els ulls fits a Catalunya esperant que el proletariat de Catalunya l’ha de redimir.
És per aquesta obra gegantina que volem que l’organització obrera de Catalunya s’enforteixi, és per aquesta obra gegantina que se us demana unió i confiança".
NOTA:
En acabar Seguí la seva intervenció, Simó Piera, com a cap del Comitè de vaga, preguntà Esteu conformes a anar demà a treballar?. Els treballadors que abarrotaven la plaça contestaren amb un atronador si !!
L'organització de la CRT de Catalunya, amb l'estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d'abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.
Tot i així hem d'assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l'oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció). La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d'Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l'abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d'agost) i 70.000 acomiadaments . La batalla arrossegà al govern de Romanones que no volia cedir als dictats dels militars.
Tot i així hem d'assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l'oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció). La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d'Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l'abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d'agost) i 70.000 acomiadaments . La batalla arrossegà al govern de Romanones que no volia cedir als dictats dels militars.
Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. Veiem l’argumentació de Segui:
Intervenció de Salvador Seguí en el Segon congrés confederal de la CNT (Congrés del Teatre de la Comèdia), en el debat d'Adhesió a la Tercera Internacional. Madrid, 10-18 de desembre de 1919,
"Companys: per a nosaltres el fet rus és una cosa sorprenent, és una cosa gegantina que nosaltres només hem de admirar. Innegablement, ho deia aquí de manera admirable el company Quintanilla, el fet rus, com tots els grans fets que registra la Història, té els seus defectes, tot i que també té les seves grans virtuts, però el fet rus no ha de servir per assenyalar aquí filies i allà fòbies, ni aquestes ni les altres tendències, ha de servir, en la nostra humil opinió, per treure lliçons i conseqüències.
No, com ho deia admirablement el company Quintanilla, el fet rus no és la realització dels nostres mètodes, de les nostres pràctiques, de les nostres doctrines sindicalistes, no ho és i aquí, realment, aquesta la necessitat de discutir entre nosaltres, fora d'aquest Congrés , millor que dins, tot el relatiu al fet rus. Hem de treure grans ensenyaments, d'aquest fet.
Hi ha hagut a Rússia una cosa que nosaltres no voldríem que es produís a Espanya ni en cap altre poble, i és una manifesta incapacitat, una manca de preparació per a la pràctica del fet o de la validació del sentit socialista en la producció. Això és el que ha fet que, aparentment, es entronitzar una tirania a Rússia, això és el que ha fet que el triomf definitiu de la revolució russa no es doni ja per descomptat.
No parlem només del factor Rússia pel que fa a l'exterior. Sabem sobradament que tots els governs capitalistes impossibilitaran el seu desenvolupament i la seva expansió. Parlem concretament del fet rus pel que fa a la seva administració interna.
Si els espanyols, si els portuguesos, si els italians, si els treballadors del món, quan arribi el moment de la possibilitat de la transformació del règim capitalista en règim socialista, en règim comunista, tenim les nostres organitzacions amb el agilitat suficient, amb la preparació suficient, amb la capacitat necessària per poder fer-se càrrec de la producció, totes les coses que s'han esdevingut a Rússia, totes les incoherències de Rússia, no es produiran.
S'ha preguntat -i encara que és una cosa amarga convinguem que tenen raó de dir-ho-: què ha guanyat el camperol rus després del traspàs de poders d'un règim tsarista a un règim socialista? Fins al moment s'ha de convenir que no ha guanyat res, i no ha guanyat res perquè abans eren les hordes tsaristes les que anaven a prendre-li el producte del seu treball, ara són els soldats del soviet els que també van a prendre-li el producte del seu esforç.
Hi ha una perfecta organització industrial, hi ha una rudimentària organització industrial si més no, perquè, a canvi del producte de la terra que els camperols proporcionen, se'ls donin eines de treball i altres coses necessàries per al seu sosteniment i per a la seva vida, perquè el mateix camperol trobés justificat l'estat de traspàs de poders que s'havia verificat? Fins aquest moment -és dolorós confessar-ho, però cal rendir a l'evidència- el proletariat de Rússia, com el d'alguns altres pobles, no s'ha adonat encara de la possibilitat d'aquesta transformació, que estem en el moment més culminant de la vida de la humanitat i que només mitjançant aquesta preparació i aquesta capacitat industrial és possible que els pagesos ens donin, als homes de ciutat, als obrers de la indústria i als obrers de la intel·ligència, allò que ens faci falta.
D'altra manera, si no tenim aquesta capacitat, si a canvi dels productes de la terra no proporcionem al pagès sabates, no els proporcionem teles, no els proporcionem cases confortables, no els proporcionem les coses producte de la intel·ligència, haurem apoderar, com s'ha fet a Rússia, per la força, del producte del treball del pagès.
Aquest és el fet que cal debatre, però no és aquest el lloc més apropiat per discutir serenament, ni tampoc tenim temps. El discutirem un altre dia. El fet en si mateix comporta una gravetat extraordinària. Què passaria a Espanya, donada la rudimentària organització industrial que tenim, si ara mateix totes les classes directores, tots els poders dirigents de la societat espanyola, vinculessin a les nostres mans la responsabilitat de garantir la vida material de la col·lectivitat espanyola? Passaria gairebé el mateix que ha passat a Rússia.
Per això cal que els treballadors de la indústria, que els treballadors del camp, que els treballadors de la intel·ligència, vegin realment aquest moment únic en la història del món que vivim actualment i vegin també que cal fer tot el possible, mitjançant de la voluntat i de la intel·ligència per superar-nos a nosaltres mateixos, per preveure, per tenir, més ben dit, resoltes totes aquestes coses que, en moments determinats, podrien ser la garantia del traspàs del poder del capitalisme al proletariat.
Creiem, nosaltres, que no és l'Estat, que no són els partits polítics socialistes, els que han de disposar, els que han de determinar el funcionament del nou estat de coses. Aquest ha estat l'error inicial a Rússia, aquest ha estat l'error inicial a Alemanya, i aquest serà l'error inicial de tots aquells pobles que segueixin el mateix procediment. Són les organitzacions sindicals les que tenen en elles mateixes, en realitat, el fet de la seva professió respectiva, les qui han de respondre, les que han de tenir la responsabilitat davant de la col·lectivitat de garantir aquells productes indispensables per al sosteniment de la pròpia col·lectivitat, però no els partits socialistes. És més, perpetuar, alimentar el fet que els partits socialistes tinguin la mateixa estructura burgesa i hagin de respondre i vagin actuant per fer pràctiques de socialisme, no solament és ineficaç, sinó que nosaltres no dubtem a afirmar rotundament que és contraproduent, que és pertorbador per les mateixes pràctiques del socialisme.
Es cert que a cada poble segons l'estat de consciència a col·lectiva, segons l'estat de preparació industrial, segons l'estat d'educació pròpia, segurament que aquest traspàs de poder de la burgesia al proletariat tindrà les seves fesomies, tindrà les seves característiques pròpies. No pot acceptar, perquè la realitat el desmentiria, que aquell mateix fet s'hagi de produir en les mateixes circumstàncies i forma idèntica a tot el món. Això la realitat ens demostrarà que no és veritat. És possible que a Anglaterra, el traspàs de poder, quan es realitzi, sigui més perfecte que en qualsevol altre poble del món, més perfecte fins i tot que a Alemanya, perquè si bé Alemanya tenia molt desenvolupat el sentiment de disciplina, en canvi no tenia desenvolupat , tenia atrofiat, millor dit, el sentiment de la personalitat de l'home. Aquest és el compliment, vet aquí l'equilibri, aquest equilibri tan indispensable en la vida de l'home i en la vida dels pobles.
Per això, com que el fet quan es produeixi en realitat no es verificarà a tot arreu de la mateixa manera, cal fer els possibles perquè aquells que convinguem, perquè aquells que coincidim en un punt determinat, anem treballant perquè aquest fet tingui la major extensió possible.
Som partidaris, no en teoria perquè som contraris, però per necessitat de la realitat, som partidaris d'entrar en la Tercera Internacional, i som partidaris d'entrar en la Tercera Internacional perquè això avalarà el capteniment de la crida que la Confederació Nacional de Treball a Espanya farà a les organitzacions sindicals del món per a constituir la veritable, l'única, la genuïna Internacional dels treballadors.
D'altra banda no podem estar allunyats dels companys, dels treballadors de la resta del món. L'abstencionisme portaria conseqüències que nosaltres no podem preveure, però que serien molt doloroses. Però és més, per a ningú és cap secret que el rei d'Espanya en el seu últim viatge a Londres ia París, principalment, ha convingut amb la política de l'Entente, amb el vesànic polític Clemenceau, que a canvi ...
(En aquest punt intervingué el Delegat de l'Autoritat: L'orador no pot continuar per aquest camí protesta).
El president de la Mesa, Digué: El company està fent una relació pública, que s'ha fet en tots els diaris del món, i no sé per què s'ha de prohibir l'orador que digui allò que s'ha permès dir a la premsa de tot el món. De tota manera, prego al company Seguí que continuï sense al·ludir cap personalitat.
(Nota: el president de la Taula era Galo Díez del País Basc).
Seguí va continuar dient:
El prec és innecessari.
S'ha convingut últimament que, a canvi de la solució del problema de Tànger per la política espanyola, Espanya es comprometia, no només a portar a Rússia material de guerra, sinó que, fins i tot, l’alta representació de l'Estat es va comprometre a portar homes a Rússia per lluitar contra els revolucionaris d'aquell país.
Per això el procediment més adequat, al nostre humil parer, que ha d'observar l'organització obrera d'Espanya no és bloquejar o boicotejar els productes de l'Entente, i no per les raons que exposava el company Quintanilla, les quals no comparteixo, perquè Espanya , excepte en dos o tres aspectes de la producció de les seves matèries primeres, no necessita avui dia res de l'estranger, no per això, que jo no comparteixo, sinó més aviat perquè seria innecessari, perquè això no podria ni tan sols practicar. En canvi, cal que temples nostres esperits i les nostres ànimes per quan arribi el moment que els fills del poble, que els nostres germans vagin a l'Àfrica i d'allà a Rússia.
Comenceu ja, treballadors d'Espanya, a temperar les vostres ànimes i temperar les vostres armes per aixecar dignament, per aixecar tots absolutament en un crit de santa rebel i fer, i produir i provocar la revolució a Espanya!
Res més, el temps no ens permet cap altra cosa. Sostenim que cal incorporar-nos a la Tercera Internacional circumstancialment i que després la Confederació espanyola convoqui totes les organitzacions sindicals del món per a organitzar, definitivament, la veritable Internacional dels treballadors".
"Companys: per a nosaltres el fet rus és una cosa sorprenent, és una cosa gegantina que nosaltres només hem de admirar. Innegablement, ho deia aquí de manera admirable el company Quintanilla, el fet rus, com tots els grans fets que registra la Història, té els seus defectes, tot i que també té les seves grans virtuts, però el fet rus no ha de servir per assenyalar aquí filies i allà fòbies, ni aquestes ni les altres tendències, ha de servir, en la nostra humil opinió, per treure lliçons i conseqüències.
No, com ho deia admirablement el company Quintanilla, el fet rus no és la realització dels nostres mètodes, de les nostres pràctiques, de les nostres doctrines sindicalistes, no ho és i aquí, realment, aquesta la necessitat de discutir entre nosaltres, fora d'aquest Congrés , millor que dins, tot el relatiu al fet rus. Hem de treure grans ensenyaments, d'aquest fet.
Hi ha hagut a Rússia una cosa que nosaltres no voldríem que es produís a Espanya ni en cap altre poble, i és una manifesta incapacitat, una manca de preparació per a la pràctica del fet o de la validació del sentit socialista en la producció. Això és el que ha fet que, aparentment, es entronitzar una tirania a Rússia, això és el que ha fet que el triomf definitiu de la revolució russa no es doni ja per descomptat.
No parlem només del factor Rússia pel que fa a l'exterior. Sabem sobradament que tots els governs capitalistes impossibilitaran el seu desenvolupament i la seva expansió. Parlem concretament del fet rus pel que fa a la seva administració interna.
Si els espanyols, si els portuguesos, si els italians, si els treballadors del món, quan arribi el moment de la possibilitat de la transformació del règim capitalista en règim socialista, en règim comunista, tenim les nostres organitzacions amb el agilitat suficient, amb la preparació suficient, amb la capacitat necessària per poder fer-se càrrec de la producció, totes les coses que s'han esdevingut a Rússia, totes les incoherències de Rússia, no es produiran.
S'ha preguntat -i encara que és una cosa amarga convinguem que tenen raó de dir-ho-: què ha guanyat el camperol rus després del traspàs de poders d'un règim tsarista a un règim socialista? Fins al moment s'ha de convenir que no ha guanyat res, i no ha guanyat res perquè abans eren les hordes tsaristes les que anaven a prendre-li el producte del seu treball, ara són els soldats del soviet els que també van a prendre-li el producte del seu esforç.
Hi ha una perfecta organització industrial, hi ha una rudimentària organització industrial si més no, perquè, a canvi del producte de la terra que els camperols proporcionen, se'ls donin eines de treball i altres coses necessàries per al seu sosteniment i per a la seva vida, perquè el mateix camperol trobés justificat l'estat de traspàs de poders que s'havia verificat? Fins aquest moment -és dolorós confessar-ho, però cal rendir a l'evidència- el proletariat de Rússia, com el d'alguns altres pobles, no s'ha adonat encara de la possibilitat d'aquesta transformació, que estem en el moment més culminant de la vida de la humanitat i que només mitjançant aquesta preparació i aquesta capacitat industrial és possible que els pagesos ens donin, als homes de ciutat, als obrers de la indústria i als obrers de la intel·ligència, allò que ens faci falta.
D'altra manera, si no tenim aquesta capacitat, si a canvi dels productes de la terra no proporcionem al pagès sabates, no els proporcionem teles, no els proporcionem cases confortables, no els proporcionem les coses producte de la intel·ligència, haurem apoderar, com s'ha fet a Rússia, per la força, del producte del treball del pagès.
Aquest és el fet que cal debatre, però no és aquest el lloc més apropiat per discutir serenament, ni tampoc tenim temps. El discutirem un altre dia. El fet en si mateix comporta una gravetat extraordinària. Què passaria a Espanya, donada la rudimentària organització industrial que tenim, si ara mateix totes les classes directores, tots els poders dirigents de la societat espanyola, vinculessin a les nostres mans la responsabilitat de garantir la vida material de la col·lectivitat espanyola? Passaria gairebé el mateix que ha passat a Rússia.
Per això cal que els treballadors de la indústria, que els treballadors del camp, que els treballadors de la intel·ligència, vegin realment aquest moment únic en la història del món que vivim actualment i vegin també que cal fer tot el possible, mitjançant de la voluntat i de la intel·ligència per superar-nos a nosaltres mateixos, per preveure, per tenir, més ben dit, resoltes totes aquestes coses que, en moments determinats, podrien ser la garantia del traspàs del poder del capitalisme al proletariat.
Creiem, nosaltres, que no és l'Estat, que no són els partits polítics socialistes, els que han de disposar, els que han de determinar el funcionament del nou estat de coses. Aquest ha estat l'error inicial a Rússia, aquest ha estat l'error inicial a Alemanya, i aquest serà l'error inicial de tots aquells pobles que segueixin el mateix procediment. Són les organitzacions sindicals les que tenen en elles mateixes, en realitat, el fet de la seva professió respectiva, les qui han de respondre, les que han de tenir la responsabilitat davant de la col·lectivitat de garantir aquells productes indispensables per al sosteniment de la pròpia col·lectivitat, però no els partits socialistes. És més, perpetuar, alimentar el fet que els partits socialistes tinguin la mateixa estructura burgesa i hagin de respondre i vagin actuant per fer pràctiques de socialisme, no solament és ineficaç, sinó que nosaltres no dubtem a afirmar rotundament que és contraproduent, que és pertorbador per les mateixes pràctiques del socialisme.
Es cert que a cada poble segons l'estat de consciència a col·lectiva, segons l'estat de preparació industrial, segons l'estat d'educació pròpia, segurament que aquest traspàs de poder de la burgesia al proletariat tindrà les seves fesomies, tindrà les seves característiques pròpies. No pot acceptar, perquè la realitat el desmentiria, que aquell mateix fet s'hagi de produir en les mateixes circumstàncies i forma idèntica a tot el món. Això la realitat ens demostrarà que no és veritat. És possible que a Anglaterra, el traspàs de poder, quan es realitzi, sigui més perfecte que en qualsevol altre poble del món, més perfecte fins i tot que a Alemanya, perquè si bé Alemanya tenia molt desenvolupat el sentiment de disciplina, en canvi no tenia desenvolupat , tenia atrofiat, millor dit, el sentiment de la personalitat de l'home. Aquest és el compliment, vet aquí l'equilibri, aquest equilibri tan indispensable en la vida de l'home i en la vida dels pobles.
Per això, com que el fet quan es produeixi en realitat no es verificarà a tot arreu de la mateixa manera, cal fer els possibles perquè aquells que convinguem, perquè aquells que coincidim en un punt determinat, anem treballant perquè aquest fet tingui la major extensió possible.
Som partidaris, no en teoria perquè som contraris, però per necessitat de la realitat, som partidaris d'entrar en la Tercera Internacional, i som partidaris d'entrar en la Tercera Internacional perquè això avalarà el capteniment de la crida que la Confederació Nacional de Treball a Espanya farà a les organitzacions sindicals del món per a constituir la veritable, l'única, la genuïna Internacional dels treballadors.
D'altra banda no podem estar allunyats dels companys, dels treballadors de la resta del món. L'abstencionisme portaria conseqüències que nosaltres no podem preveure, però que serien molt doloroses. Però és més, per a ningú és cap secret que el rei d'Espanya en el seu últim viatge a Londres ia París, principalment, ha convingut amb la política de l'Entente, amb el vesànic polític Clemenceau, que a canvi ...
(En aquest punt intervingué el Delegat de l'Autoritat: L'orador no pot continuar per aquest camí protesta).
El president de la Mesa, Digué: El company està fent una relació pública, que s'ha fet en tots els diaris del món, i no sé per què s'ha de prohibir l'orador que digui allò que s'ha permès dir a la premsa de tot el món. De tota manera, prego al company Seguí que continuï sense al·ludir cap personalitat.
(Nota: el president de la Taula era Galo Díez del País Basc).
Seguí va continuar dient:
El prec és innecessari.
S'ha convingut últimament que, a canvi de la solució del problema de Tànger per la política espanyola, Espanya es comprometia, no només a portar a Rússia material de guerra, sinó que, fins i tot, l’alta representació de l'Estat es va comprometre a portar homes a Rússia per lluitar contra els revolucionaris d'aquell país.
Per això el procediment més adequat, al nostre humil parer, que ha d'observar l'organització obrera d'Espanya no és bloquejar o boicotejar els productes de l'Entente, i no per les raons que exposava el company Quintanilla, les quals no comparteixo, perquè Espanya , excepte en dos o tres aspectes de la producció de les seves matèries primeres, no necessita avui dia res de l'estranger, no per això, que jo no comparteixo, sinó més aviat perquè seria innecessari, perquè això no podria ni tan sols practicar. En canvi, cal que temples nostres esperits i les nostres ànimes per quan arribi el moment que els fills del poble, que els nostres germans vagin a l'Àfrica i d'allà a Rússia.
Comenceu ja, treballadors d'Espanya, a temperar les vostres ànimes i temperar les vostres armes per aixecar dignament, per aixecar tots absolutament en un crit de santa rebel i fer, i produir i provocar la revolució a Espanya!
Res més, el temps no ens permet cap altra cosa. Sostenim que cal incorporar-nos a la Tercera Internacional circumstancialment i que després la Confederació espanyola convoqui totes les organitzacions sindicals del món per a organitzar, definitivament, la veritable Internacional dels treballadors".
En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). En aquesta presó escriuria un dels textos més significatius del seu pensament:
Conferència pronunciada en el la presó del Castell de la Mola (Maó - Illes Balears), 31 desembre 1920
"És creença general que el sindicalisme no significa res. Els equívocs que al voltant d'aquesta negació s'han format són tants, i alguns de tal magnitud, que convé, d'una vegada per sempre, desfer, destruir-los.
Que el sindicalisme no és res, no seria res, sense l'espiritualitat irradiada de l'anarquisme, com afirmen alguns, és condicionalment veritat. Però només condicionalment.
Què és l'anarquisme. L'anarquisme és una gradació del pensament humà. Diríem, millor, que és la gradació més alta del pensament humà. És una conseqüència lògica de les diverses fases que, a través dels temps, han patit les idees, passades pel filtre del sentiment.
Totes les idees no són res sense les persones que les creen. Si les persones no les creessin, no existirien. Per tant, doncs, les idees han estat determinades per les persones.
L'anarquia, repetim-ho, no és anterior a l'ésser humà, perquè si fos així, els anarquistes deixarien de ser, espiritual i moralment, el que van ser i el que són, per retre culte fanàticament al sobrenatural.
En aquest cas no es distingirien els principis anarquistes dels deístas.
I, precisament perquè les idees són creades per l'ésser humà, concebudes per l'ésser humà, tenen consistència i valor humà. En cas contrari, ja ho hem dit, res serien; res valdrien. Serien, sí, un valor negatiu. Serien una negació de la consciència de les persones. Concretem.
Qualsevol idea que no passi o que no hagi passat pels processos de l'evolució no és més que elucubracions mentals.
L'anarquisme va haver de passar per aquest procés evolutiu del qual parlem. Si no fos així, no es concebria l'anarquia com a manifestació humana.
Hem de tenir en compte també una altra cosa. Que totes les idees, tant les més modestes com les més atrevides, han patit aquest procés d'evolució. Ho demostra el fet que ni una sola de les concebudes ha estat portada a la pràctica, s'ha plasmat en realitat, en la seva concepció primitiva, en la seva integritat i puresa. Així les religions, així totes les concepcions filosòfiques, econòmiques i polítiques. Així les nostres idees.
Fins i tot algunes, de la concepció a la realització, han deixat en el trànsit trossos dels seus principis.
Ara bé. Amb quanta més fe lluitem i com més íntegrament sigui plantejada la lluita, més aviat i més feliçment s'arribarà a la realització de les idees. En cas contrari, trigaran més a fer com més indiferents siguem.
Però tinguem en compte també, no ho oblideu, perquè el desengany seria funest, que les idees perden la integritat de la concepció originària, de la mateixa manera que totes les idees es bifurquen, per tal que es puguin dur a la pràctica, més o menys tard, pels nous camins oberts, el de realització més immediata.
Una idea pot donar marge a noves concepcions ideològiques, a noves exposicions. Pot ser motiu per crear organitzacions que, basant-se en la concepció espiritual de la mateixa idea, creu de noves. I encara que fonamentalment no siguin les mateixes, no es poden diferenciar en res.
Què és el SINDICALISME. Això passa amb el sindicalisme. Perquè l'anarquisme, assentant aquesta afirmació, dóna lloc al sindicalisme.
El sindicalisme és la base, l'orientació econòmica de l'anarquisme. Diguem que és la concepció. L'anarquia no és un ideal de realització immediata.
No ho limita res. Per la seva extensió espiritual, és infinit. Per a la seva implantació, no té lloc ni temps. En l'ordre social de les idees, les persones no aconseguiran dominar mai.
Fem una altra afirmació referent a l'anarquisme, i és: que sent la concepció ideal de la vida de les persones, no arribarà a tenir realització, perquè és una perfecció tal de pensament que per tenir-la cal passar per fases del definitiu.
Al contrari del que ha passat amb les religions positives, que van donar formes tangibles a tot allò que es van proposar que les tingués, l'anarquisme, pels motius abans exposats, no ho vaig poder fer.
Admetent que l'anarquisme, a través dels temps, pogués ser una realitat, no dubteu que-abans-donarà marge a la creació d'altres concepcions i altres escoles, nascudes, evidentment, de la concepció primitiva de la Idea.
L'anarquisme no arribarà a fer-se realitat en la seva veritable filosofia. Seria tant com definir-lo i matar-lo. I això, no.
L'anarquisme no té un origen material. No neix en un punt per morir en un altre. És propi de la intel ligència i del sentiment. És la suma, com dèiem, de perfeccions humanes.
Per això, anarquisme és ja individualisme. De la mateixa manera que aquell ideal en la seva integritat és individualista, hi ha també la concepció col.lectivista que accepta les coses més fàcilment realitzables de l'anarquisme.
És innegable, per tant, que la nostra organització, que el sindicalisme, és fill espiritual de l'anarquisme I quin significat té el sindicalisme?
Històricament, és el resultat i una condensació del procés del pensament, ideològicament, és la condensació del pensament al qual van donar vida els companys de la Interrnacional, praticamente és l'arma, és l'instrument de l'Anarquisme per dur a la pràctica allò més immediat de la seva doctrina.
Diuen que el sindicat no és res. Es nega el valor del sindicat. Aquesta afirmació és un error. El sindicat és. És cervell. Cervell i braç. No es pot comprendre l'un sense l'altre. Crec que els anarquistes poden estar orgullosos si el sindicalisme i el seu instrument, el sindicat, plasmen en realitat alguna o algunes de les concepcions de l'Anarquisme. El sindicalisme tendeix a usufructuar les prerrogatives que li són pròpies en l'ordre social.
És clar que el sindicalisme no és anarquisme. Però sí que és una gradació de l'anarquisme.
També es diu que el sindicalisme no té idees pròpies. No és cert. És un error més en una altra afirmació.
En els congressos celebrats en els anys 1910, 15, 16, 18, 19, el sindicalisme arriba a precisar que s'emparà dels instruments de treball. I quan es parla de la idea pràctica del comunisme, es diu que això és anarquisme. Sí, bé bé. Però de quin instrument es valdria l'anarquisme per aconseguir la realització del seu postulat econòmic? Del sindicat oi?
L'anarquisme dóna ànima i esperit al sindicalisme. Però que ningú dubti que el sindicalisme és una promesa i una garantia per a la precipitació de les idees anarquistes.
Qui nega que el sindicalisme planteja i resol el problema econòmic, problema dels problemes? Qui gosarà negar que el sindicalisme revolucionari i llibertari, en la seva concepció econòmica, qui dubtarà, qui negarà, repeteixo, que sigui l'auxiliar poderós i eficaç de l'anarquisme?
Vet aquí la virtualitat del sindicalisme. Per aquesta raó no estem d'acord amb els socialistes. Ells fan homes que no creuen en la seva personalitat.
Els socialistes, amb l'obra que realitzen retarden el moment de la possessió integral de les prerrogatives socials de la humanitat. Mentre hi hagi qui cregui que els problemes no els hem de resoldre per ells mateixos, davant d'ells mateixos,, sinó que la seva solució depèn dels altres, l'ésser humà no farà mai res. Qui cregui en l'organització és un esclau.
La virtut del sindicalisme, com té idees pròpies, és revelar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia.
L'organització professional del sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s'apropa a l'anarquisme.
Sindicalisme és l'agrupació natural dels elements d'una mateixa professió. Aquest no només substituirà els valors burgesos i capitalistes, dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès.
El sindicalisme, diguem-ho ja, és l'avançada de l'anarquisme".
"És creença general que el sindicalisme no significa res. Els equívocs que al voltant d'aquesta negació s'han format són tants, i alguns de tal magnitud, que convé, d'una vegada per sempre, desfer, destruir-los.
Que el sindicalisme no és res, no seria res, sense l'espiritualitat irradiada de l'anarquisme, com afirmen alguns, és condicionalment veritat. Però només condicionalment.
Què és l'anarquisme. L'anarquisme és una gradació del pensament humà. Diríem, millor, que és la gradació més alta del pensament humà. És una conseqüència lògica de les diverses fases que, a través dels temps, han patit les idees, passades pel filtre del sentiment.
Totes les idees no són res sense les persones que les creen. Si les persones no les creessin, no existirien. Per tant, doncs, les idees han estat determinades per les persones.
L'anarquia, repetim-ho, no és anterior a l'ésser humà, perquè si fos així, els anarquistes deixarien de ser, espiritual i moralment, el que van ser i el que són, per retre culte fanàticament al sobrenatural.
En aquest cas no es distingirien els principis anarquistes dels deístas.
I, precisament perquè les idees són creades per l'ésser humà, concebudes per l'ésser humà, tenen consistència i valor humà. En cas contrari, ja ho hem dit, res serien; res valdrien. Serien, sí, un valor negatiu. Serien una negació de la consciència de les persones. Concretem.
Qualsevol idea que no passi o que no hagi passat pels processos de l'evolució no és més que elucubracions mentals.
L'anarquisme va haver de passar per aquest procés evolutiu del qual parlem. Si no fos així, no es concebria l'anarquia com a manifestació humana.
Hem de tenir en compte també una altra cosa. Que totes les idees, tant les més modestes com les més atrevides, han patit aquest procés d'evolució. Ho demostra el fet que ni una sola de les concebudes ha estat portada a la pràctica, s'ha plasmat en realitat, en la seva concepció primitiva, en la seva integritat i puresa. Així les religions, així totes les concepcions filosòfiques, econòmiques i polítiques. Així les nostres idees.
Fins i tot algunes, de la concepció a la realització, han deixat en el trànsit trossos dels seus principis.
Ara bé. Amb quanta més fe lluitem i com més íntegrament sigui plantejada la lluita, més aviat i més feliçment s'arribarà a la realització de les idees. En cas contrari, trigaran més a fer com més indiferents siguem.
Però tinguem en compte també, no ho oblideu, perquè el desengany seria funest, que les idees perden la integritat de la concepció originària, de la mateixa manera que totes les idees es bifurquen, per tal que es puguin dur a la pràctica, més o menys tard, pels nous camins oberts, el de realització més immediata.
Una idea pot donar marge a noves concepcions ideològiques, a noves exposicions. Pot ser motiu per crear organitzacions que, basant-se en la concepció espiritual de la mateixa idea, creu de noves. I encara que fonamentalment no siguin les mateixes, no es poden diferenciar en res.
Què és el SINDICALISME. Això passa amb el sindicalisme. Perquè l'anarquisme, assentant aquesta afirmació, dóna lloc al sindicalisme.
El sindicalisme és la base, l'orientació econòmica de l'anarquisme. Diguem que és la concepció. L'anarquia no és un ideal de realització immediata.
No ho limita res. Per la seva extensió espiritual, és infinit. Per a la seva implantació, no té lloc ni temps. En l'ordre social de les idees, les persones no aconseguiran dominar mai.
Fem una altra afirmació referent a l'anarquisme, i és: que sent la concepció ideal de la vida de les persones, no arribarà a tenir realització, perquè és una perfecció tal de pensament que per tenir-la cal passar per fases del definitiu.
Al contrari del que ha passat amb les religions positives, que van donar formes tangibles a tot allò que es van proposar que les tingués, l'anarquisme, pels motius abans exposats, no ho vaig poder fer.
Admetent que l'anarquisme, a través dels temps, pogués ser una realitat, no dubteu que-abans-donarà marge a la creació d'altres concepcions i altres escoles, nascudes, evidentment, de la concepció primitiva de la Idea.
L'anarquisme no arribarà a fer-se realitat en la seva veritable filosofia. Seria tant com definir-lo i matar-lo. I això, no.
L'anarquisme no té un origen material. No neix en un punt per morir en un altre. És propi de la intel ligència i del sentiment. És la suma, com dèiem, de perfeccions humanes.
Per això, anarquisme és ja individualisme. De la mateixa manera que aquell ideal en la seva integritat és individualista, hi ha també la concepció col.lectivista que accepta les coses més fàcilment realitzables de l'anarquisme.
És innegable, per tant, que la nostra organització, que el sindicalisme, és fill espiritual de l'anarquisme I quin significat té el sindicalisme?
Històricament, és el resultat i una condensació del procés del pensament, ideològicament, és la condensació del pensament al qual van donar vida els companys de la Interrnacional, praticamente és l'arma, és l'instrument de l'Anarquisme per dur a la pràctica allò més immediat de la seva doctrina.
Diuen que el sindicat no és res. Es nega el valor del sindicat. Aquesta afirmació és un error. El sindicat és. És cervell. Cervell i braç. No es pot comprendre l'un sense l'altre. Crec que els anarquistes poden estar orgullosos si el sindicalisme i el seu instrument, el sindicat, plasmen en realitat alguna o algunes de les concepcions de l'Anarquisme. El sindicalisme tendeix a usufructuar les prerrogatives que li són pròpies en l'ordre social.
És clar que el sindicalisme no és anarquisme. Però sí que és una gradació de l'anarquisme.
També es diu que el sindicalisme no té idees pròpies. No és cert. És un error més en una altra afirmació.
En els congressos celebrats en els anys 1910, 15, 16, 18, 19, el sindicalisme arriba a precisar que s'emparà dels instruments de treball. I quan es parla de la idea pràctica del comunisme, es diu que això és anarquisme. Sí, bé bé. Però de quin instrument es valdria l'anarquisme per aconseguir la realització del seu postulat econòmic? Del sindicat oi?
L'anarquisme dóna ànima i esperit al sindicalisme. Però que ningú dubti que el sindicalisme és una promesa i una garantia per a la precipitació de les idees anarquistes.
Qui nega que el sindicalisme planteja i resol el problema econòmic, problema dels problemes? Qui gosarà negar que el sindicalisme revolucionari i llibertari, en la seva concepció econòmica, qui dubtarà, qui negarà, repeteixo, que sigui l'auxiliar poderós i eficaç de l'anarquisme?
Vet aquí la virtualitat del sindicalisme. Per aquesta raó no estem d'acord amb els socialistes. Ells fan homes que no creuen en la seva personalitat.
Els socialistes, amb l'obra que realitzen retarden el moment de la possessió integral de les prerrogatives socials de la humanitat. Mentre hi hagi qui cregui que els problemes no els hem de resoldre per ells mateixos, davant d'ells mateixos,, sinó que la seva solució depèn dels altres, l'ésser humà no farà mai res. Qui cregui en l'organització és un esclau.
La virtut del sindicalisme, com té idees pròpies, és revelar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia.
L'organització professional del sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s'apropa a l'anarquisme.
Sindicalisme és l'agrupació natural dels elements d'una mateixa professió. Aquest no només substituirà els valors burgesos i capitalistes, dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès.
El sindicalisme, diguem-ho ja, és l'avançada de l'anarquisme".
L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. Alhora col·laborà en la ponència que demanava la retirada de la CNT de la IIIª Internacional que argumentava així:
“Al Ple:
Atès que el fet d'haver-se adherit la CNT a la Tercera Internacional, organitzada i constituïda pels elements dirigents de la revolució russa, més que a una coincidència de principis, va obeir a la simpatia que entre el proletariat d'Espanya, i del món reflectia el gest revolucionari rus, i no que l'actuació futura de la CNT quedés hipotecada per aquesta adhesió;
Atès que les circumstàncies anormals en què el proletariat espanyol es desenvolupava en nomenar la Delegació al Congrés constitutiu de la ISR va impedir que la classe treballadora espanyola o els seus representants autoritzats puguin determinar, orientacions o línies de conducta a seguir, raons per les quals no poden les organitzacions espanyoles subscriure ni acceptar els acords que aquesta Delegació prengués;
Considerant a més que el caràcter marcadament polític i partidista que es dóna a la Tercera Internacional ia la ISR discrepen fonamentalment dels principis que sustenta la CN del T;
Atès que adoptar resolucions definitives pel que fa a si la CNT ha o no continuar adherida a la ISR no competeix a les facultats d'un Ple.
Atès que els acords d'un Congrés només per un altre Congrés poden ser revocats, sense que això, però impedeixi pugui en principi un Ple de la CNT prendre acords sobre acords de Congressos anteriors, acceptant, en canvi, les resolucions del Ple sense donar caràcter definitiu , però sí d'orientació i de consell;
Atès que la qüestió de romandre o de retirar-se de la ISR apassiona intensament, a la classe treballadora espanyola, i que si no es prengués una resolució qualsevol pogués produir profundes pertorbacions, aquest (sic) estat de violència moral en què fins ara ens hem desenvolupat ;
Atès que concórrer a la Conferència de Berlín no és obstacle ni obstacle per al bon funcionament orgànic de la CNT, i que la nostra participació en aquesta Conferència no vulnera els principis de la Confederació ni els acords presos en el Congrés de desembre de 1919 al teatre de la Comèdia de Madrid, ja que aquests es van encaminar a que la Confederació s'adherís a una organització sindical internacional independent de tot partit polític;
Atès que problema tan transcendental requereix el beneplàcit i l'acord en ferm de la majoria dels Sindicats de la CNT;
Atès que perquè aquest acord de separar de la Tercera Internacional i de la ISR revista la màxima autoritat que resolucions de tanta transcendència han d'estar revestides davant el proletariat nacional i internacional, creu el Ple necessari sotmetre a la deliberació dels Sindicats la resolució definitiva , ja que la reunió d'un Congrés no es pot fer amb la urgència que les circumstàncies exigeixen, es proposa:
Primer: Que el Ple de la CNT, reunit a Saragossa el 11 de juny de 1922, en què es troben representats nombrosos militants i les organitzacions següents: (nota), accepta en principi la separació de la Confederació de la ISR, però considerant que les facultats d'un Ple no arriben a poder revocar un acord d'un Congrés sotmet a la consideració de tots els Sindicats la separació definitiva de la CNT de la ISR i de la Tercera Internacional i l'adhesió de la CNT a tots els intents es facin per l'organització d'una Internacional Sindical Revolucionària, autònoma de tot partit polític, sigui del matís que sigui.
Segon: Que per realitzar el "referèndum" es concedeixi un termini màxim d'un mes; acabat aquest, queda facultat el Comitè Executiu de la CNT per prendre una resolució definitiva d'acord amb el criteri sustentat per la majoria dels sindicats que contestin al "referèndum "i que integrin la CNT.
Tercer: Acabat el "referèndum", el Comitè procurarà fer-ho públic al més aviat possible, per a coneixement de tots els Sindicats”.
Atès que el fet d'haver-se adherit la CNT a la Tercera Internacional, organitzada i constituïda pels elements dirigents de la revolució russa, més que a una coincidència de principis, va obeir a la simpatia que entre el proletariat d'Espanya, i del món reflectia el gest revolucionari rus, i no que l'actuació futura de la CNT quedés hipotecada per aquesta adhesió;
Atès que les circumstàncies anormals en què el proletariat espanyol es desenvolupava en nomenar la Delegació al Congrés constitutiu de la ISR va impedir que la classe treballadora espanyola o els seus representants autoritzats puguin determinar, orientacions o línies de conducta a seguir, raons per les quals no poden les organitzacions espanyoles subscriure ni acceptar els acords que aquesta Delegació prengués;
Considerant a més que el caràcter marcadament polític i partidista que es dóna a la Tercera Internacional ia la ISR discrepen fonamentalment dels principis que sustenta la CN del T;
Atès que adoptar resolucions definitives pel que fa a si la CNT ha o no continuar adherida a la ISR no competeix a les facultats d'un Ple.
Atès que els acords d'un Congrés només per un altre Congrés poden ser revocats, sense que això, però impedeixi pugui en principi un Ple de la CNT prendre acords sobre acords de Congressos anteriors, acceptant, en canvi, les resolucions del Ple sense donar caràcter definitiu , però sí d'orientació i de consell;
Atès que la qüestió de romandre o de retirar-se de la ISR apassiona intensament, a la classe treballadora espanyola, i que si no es prengués una resolució qualsevol pogués produir profundes pertorbacions, aquest (sic) estat de violència moral en què fins ara ens hem desenvolupat ;
Atès que concórrer a la Conferència de Berlín no és obstacle ni obstacle per al bon funcionament orgànic de la CNT, i que la nostra participació en aquesta Conferència no vulnera els principis de la Confederació ni els acords presos en el Congrés de desembre de 1919 al teatre de la Comèdia de Madrid, ja que aquests es van encaminar a que la Confederació s'adherís a una organització sindical internacional independent de tot partit polític;
Atès que problema tan transcendental requereix el beneplàcit i l'acord en ferm de la majoria dels Sindicats de la CNT;
Atès que perquè aquest acord de separar de la Tercera Internacional i de la ISR revista la màxima autoritat que resolucions de tanta transcendència han d'estar revestides davant el proletariat nacional i internacional, creu el Ple necessari sotmetre a la deliberació dels Sindicats la resolució definitiva , ja que la reunió d'un Congrés no es pot fer amb la urgència que les circumstàncies exigeixen, es proposa:
Primer: Que el Ple de la CNT, reunit a Saragossa el 11 de juny de 1922, en què es troben representats nombrosos militants i les organitzacions següents: (nota), accepta en principi la separació de la Confederació de la ISR, però considerant que les facultats d'un Ple no arriben a poder revocar un acord d'un Congrés sotmet a la consideració de tots els Sindicats la separació definitiva de la CNT de la ISR i de la Tercera Internacional i l'adhesió de la CNT a tots els intents es facin per l'organització d'una Internacional Sindical Revolucionària, autònoma de tot partit polític, sigui del matís que sigui.
Segon: Que per realitzar el "referèndum" es concedeixi un termini màxim d'un mes; acabat aquest, queda facultat el Comitè Executiu de la CNT per prendre una resolució definitiva d'acord amb el criteri sustentat per la majoria dels sindicats que contestin al "referèndum "i que integrin la CNT.
Tercer: Acabat el "referèndum", el Comitè procurarà fer-ho públic al més aviat possible, per a coneixement de tots els Sindicats”.
El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona per una conjura policiacopatronal.
Veiem el testimoni de Joan García Oliver:
"El 10 de març de 1923, al carrer de la Cadena, al xamfrà amb Sant Rafael, cau Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Juntament amb ell, fou abatut a trets el seu company Paronas (Francesc Comas i Pagès). Garcia Oliver sent els trets des de dins la taverna on beu un got de vi: «Han matat el Noi del Sucre!», crida desesperat en Narcís, un dels cambrers. El cos de Seguí és recollit per la Creu Roja, El duen a l'hospital. No hi ha res a fer, està ferit de mort. Morí a les mans dels pistolers blancs dels Sindicat Lliure pagats a sou per la patronal catalana. En el míting de Manresa, Seguí va ser molt dur amb el rei Alfons XIII i la seva camarilla de generals i polítics, responsables del desastre d'Annual, al Rif. Tenia enemics, fins i tot dins la mateixa CNT, però en general era respectat i estimat (alguns anarquistes radicals el van amenaçar de mort en un ple regional celebrat el gener del mateix any). Seguí, dirigent obrer anarquista moderat, era contrari a seguir l'exemple dels pistolers del Sindicat Lliure. La seva mort s'afegia a la llarga llista de militants cenetistes abatuts pel pistolerisme patrocinat per les autoritats, i va colpir especialment la societat catalana, tres anys després que l'advocat defensor dels cenetistes, Francesc Layret, morís també assassinat.
Els anarquistes estaven preocupats, temien per llur vida. S'escolten veus de venjança, de ràbia continguda: «Tanta injusticia no debe seguir. Si tu existencia es un mundo de penas, antes que esclavo, prefiere morir.» A l'hora de les bufetades, els considerats «irresponsables» per part dels anarquistes moderats esdevingueren els responsables de l'Organització Anarcosindicalista: homes d'acció, obrers anònims, militants que donaven sempre la cara, com va passar el 19 i el 20 de juliol de 1936. La revenja no es fa esperar. La seu del requetè, a Portaferrissa, és assaltada i totes els que eren a dins moren afusellats. A Manresa, Garcia Oliver, Roigé i Figueras s'encarreguen de fer justícia als del Sindicat Lliure i en deixen malferits uns quants; a València, cau l'exgovernador de Barcelona, el mestre Laborda; a Lleó, Durruti, Ascaso i Aruelio Fernández, executen l'exgovernador de Bilbao, José Regueral, i a Saragossa, el cardenal Juan Soldevila. Augmenta, així, l'espiral de violència. Aquestes execucions crearen una mala imatge en tot el país i provocaren l'enduriment de les mesures policials.
Home bohemi, força perseguit -empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920-, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs pel sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. Va ser autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres.
Bé, com sempre, espero que us hagi estat útil i interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada