diumenge, de desembre 02, 2007

FRA RAMON DE SAGUÀRDIA, TEMPLER.



“Tras el Padrenuestro, con el que se daba por finalizada la exigua cena, el Maestre Provincial en funciones y Comendador de Masdeu, Ramón de Saguardia se dirigió en voz alta y algo afectada, a sus subordinados:
-“Hermanos míos:
Sé con certeza que éstos son momentos tristes y dolorosos para todos nosotros sin excepción. Perdida toda esperanza de que la Verdad y la Justicia acudan en nuestra defensa, mañana cuando el sol aparezca por el horizonte oriental, en virtud de la autoridad que me ha sido concedida por la Orden para coordinar la resistencia, agotadas todas las posibilidades y conseguido el compromiso de nuestros sitiadores de ser tratados con el respeto y la dignidad que merecemos, rendiré Miravet a los enemigos de la Orden y de Dios - se oyeron unos pocos murmullos de desaprobación -. Todos nosotros, seremos puestos en manos del rey y encerrados en Calatayud, a la espera de interrogatorio y juicio por parte de nuestros enemigos: la Inquisición, el Papa y el Rey - nuevos murmullos airados -.
Sabemos lo que nos espera.
Nuestros hermanos de Francia, de Llengüadoc y Provença, el Gran Maestre Provincial Ximén de Lenda y tantos otros, han pasado ya por ese duro trance. La privación de libertad, la calumnia, la vejación, la tortura, las más duras condenas, incluso la muerte más infamante para los que no pudieron soportar estas calamidades y, por encima de todo, la Excomunión, que nos aparta de la Iglesia privándonos de nuestro sagrado derecho a celebrar o recibir los Sacramentos y a ser enterrados en el Campo Santo.
Nada puedo exigiros.
Ante semejantes pruebas, nadie puede ser responsable de sus actos. A ninguno de nosotros se le ha ocurrido condenar a aquellos que sucumbiendo al terror y al dolor, han contribuido, con sus falsas confesiones, a difundir las patrañas que nos imputan la envidiosa Inquisición y el taimado rey francés Felipe; mentiras y falsedades que han llegado a creer incluso aquellos a quienes considerábamos nuestros amigos, como el Conseller Reial, Arnau de Vilanova, o aquellos a quienes creímos aliados, como el complaciente Papa Clemente, o Su Majestad el Rey Jaume II “el espabilado” - nuevas protestas por parte de algunos “freires” -.
Hermanos: Cuando entré en la Orden, era un joven orgulloso, seguro de mí mismo. Como muchos de vosotros, me sentía capaz de emular a los héroes de las historias antiguas, reconquistar yo sólo el Santo Sepulcro, y si fuera necesario, batirme con legiones de sarracenos haciéndolas retroceder por los inmensos desiertos de Siria hasta las mismísimas puertas de Catai.
Con gusto me impuse la Cruz sobre el hombro. Jamás me arrepentí en el pasado de mi osadía, hasta esta terrible hora, en la que debo reconocer, no me siento con fuerzas para seguir soportando, después de lo que ya hemos sufrido, todo lo que nos depararán los próximos días, quien sabe por cuanto tiempo.
He de confesar, que si hubiera alguna posibilidad honorable de escapar a lo que nos espera, no la hubiese desaprovechado, y aunque fuese, un poco menos que honorable, quizás tampoco. Pero la suerte está echada, a pesar de la promesa del Rey de que seremos tratados benignamente, conforme a nuestra condición y de que tendremos un juicio justo, debo preveniros, una vez más, que debéis aguardar lo peor - se oyeron murmullos de disconformidad -. Aprovechad las pocas horas que nos quedan para aliviar vuestra alma, por que algunos de entre nosotros, desgraciadamente, sabemos muy bien como las gastan y no tendréis una nueva ocasión para ello, por lo menos durante algún tiempo.
¡Sed prudentes!.
Aceptad con resignación los sufrimientos en el convencimiento, de que el mismo Cristo, tuvo que soportar escarnio y tortura por otros hombres, tan ciegos, bribones y mezquinos como los que mañana nos prenderán...”
Amb aquestes paraules imaginava el comiat que Fra Ramón de Saguàrdia, Lloctinent del Gran Mestre Provincial de l’Ordre del Temple de Catalunya i Aragó, dirigia als seus subordinats i amics, poques hores abans de la rendició de la Comanda i el Castell de Miravet, a l’enviat del Rei Jaume II de Catalunya Aragó, al que no sé perquè van anomenar “el Just”.

Fra Ramón de Saguàrdia, és també un d’aquells personatges de la nostre història que malauradament no ha rebut el reconeixement que pels seus actes mereixería. Som un país que no honora prou aquells homes i dones que pel seu exemple il·luminen i fan gran una nació petita com la nostre, potser per això vull dedicar-li aquestes poques línies.
No soc medievalista i no pretenc aquí escriure un tractat sobre els templers, ja n’hi ha masses i alguns de molt bons com per exemple, en aquest mateix blog teniu:
http://terraxaman.blogspot.com/2007_12_02_archive.html

Fra Ramon (Raimon) de Saguàrdia (aproximadament 1250- 1319).
Nascut al Castell de Saguàrdia de Ripoll, en el que avui anomenem terme municipal de les Lloses, membre de la molt il·lustre familia dels Pinós, formà part d’aquella aristocràcia que en aquells temps tan remots de la nostre història ocupà els càrrecs més importants de l’administració del país.




La Baronía de la Guàrdia ≈ Baronia de Sa Guardia = Saguàrdia, comprenia els municipis actuals de les Llosses i d’Alpens, prop de Ripoll. A la primera meitat del S.XI va establir-se aquesta baronia i una mica més endavant varen rebre la jurisdicció senyorial complerta.
En tenim les primeres notícies el 1017. El castell de Saguàrdia entrava dins els dominis del comte de Besalú Bernat Tallaferro. El 1054, el comte de Besalú Guillem, en un conveni amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer, es compromet al retorn dels castells de Finestres i Colltor i com a garantia li empenyora el castell de la Guàrdia amb el seu castlà Raimon Bernat Saguàrdia. Des d'aquell moment el castell fou de la família Saguàrdia. D'aquesta nissaga destacaren:
Reverter I, personatge increíble que aconseguí una gran anomenada, fou
vescomte nominal de Barcelona des del 1126 fins el 1133, efectiu del 1133 al 1135, i absent del 1135 al 1142.
Es diu que, encara en vida del seu pare el vescomte
Guislabert II de Barcelona (al que va succeir nominalment el 1126), fou fet presoner pel Soldà morabit (Almoravit) Alí, que va reconeixer les seves qualitats excepcionals i el va fer cap del seu exèrcit. No se sap si la història fou realment així però si que Reverter era cap de l'exèrcit cristià del soldà morabit en la seva lluita contra els almuhadís. Aquestos soldats tenien dret a posseir esglésies i el seu cap és crearia una fama de guerrer valent, arriscat i d'invencible. Muhammad Ibn Tumart, Soldà dels seus enemics els almuhadís l’anomenà “zaradjina”, ocell negre amb les ales blanques, doncs Reverter era blanc per fora però el seu cor era negre, per la brutalitat i violència amb la que tractava els seus enemics. Els homes de Reverter menystenien qualsevol tàctica que suposses romandre a la defensiva, deien que no havien viatgat fins l’Atles per a tancar-se dins un castell. Desitjaven acció, aventures, botí. La guerra contra els almuhadís prengué la forma d’una guerra terrorista: destrucció de les collites, assesinats en massa de camperols, violació de dones... Especialment remarcable va ser la seva actuació a la població d’Iyilliz d’Agra, on tots els seus habitans van ésser assesinats sense distincions de vell, dones i nens.

El
1133 va venir a Barcelona per reclamar el seu feu vescomtal, que li fou reconegut. En arrivar a Barcelona la seva primera activitat v ser anar a veure el Comte i enovar en acte solemne els seus vots de vassallatge per tal treure legitimitat a la rebelió dels seus nebots. En aquest acte va fer el jurament conegut com del “homo solidus”: “Jo, Reverter, convinc amb tu Ramón, Comte de Barcelona, el meu Senyor que serè el teu home fidel i sòlid, es a dir, sense cap limitació” . Per a possar-hi ordre en l’interior de la seva família, no li va caldre que la sang arribés al riu, va casar la seva filla Dolça amb el seu nebot Guillem, de manera que tots dos guanyaven, d’una banda Guillem millorava el seu patrimoni i Reverter, s’assegurava la lleialtat del seu administrador.
Va tornar al
Marroc el 1135 -acompanyat del seu fill Berenguer Reverter, a qui volia introduir en els costums i la llengua dels musulmans- i va deixar la regència al seu nebot Guillem I de Saguàrdia, home de poc seny i juici (segons Reverter) que es va veure desbancat per Berenguer Ramon de Castellet (1137). Des del Marroc Reverter va tractar de conservar el vescomtat en mans del seu nebot.
Reverter va morir heroicament el
1142 en lluita contra els almuhadís que es van revenjar de les passades derrotes crucificant el seu cadàver. Va deixar dos fills:
Berenguer, conegut per
Berenguer Reverter, el seu successor.
Alí ben Reverter, heroi català al servei dels musulmans.
Berenguer Reverter fou fill de
Reverter I i el seu successor al vescomtat de Barcelona el 1142.
Quan va arribar a Barcelona, on ja havia estat del 1133 al 1135, al haver estat educat al Marroc, no sabia signar en
romanç i ho feia en algarabia. Va governar fins a la seva mort el 1158 i el va succeir el seu fill Berenguer II de Saguàrdia. El 1186 quan el seu oncle Alí ben Reverter va morir al Marroc, se'n va anar cap allà per reclamar la seva herència. Va tornar a Catalunya al cap d'un temps i va acabar els seus dies com a monjo templer.Va morir el 1207 ja molt vell i sense descendència.



Ponç de Saguàrdia (aprox. 1140-1190) que va ser un anomenat cavaller i un excel·lent trobador de fama. Segons el documentat resum biogràfic sobre Ponç de Sa Guàrdia de Martí de Riquer: "Nasqué vers l'any 1140 i el mes d'agost del 1177 és documentat entre els cavallers que formaven part de la host i seguici del rei Alfons d'Aragó en la seva expedició a Conca. A la cort d'aquest rei passà uns quants anys de la seva vida, més constantment entre 1181 i 1183, encara que també se n'atestà la presència a les seves possessions. Consta que la seva muller es deia Agnès. Mori vers l'any 1190".
Ponç de la Guàrdia apareix, més enllà dels documents familiars, moltes vegades com a testimoni i proper al rei Alfons II d'Aragó. El primer, de 30 de juny de 1177, a Lleida, en una carta a favor dels Templers on figura al costat del rei i de, entre altres,
Ponç de Mataplana i Galcerà de Pinós, va estar en el setge de Conca de 1177 pels reis Alfons VIII de Castellà i Alfons II d'Aragó, va participar també en una de les campanyes d'Alfons II d'Aragó i Catalunya contra el comte Raimon V de Tolosa, segurament la de l’any 1175, a més acompanyà al rei Alfons d'Aragó a l’entrevista que aquest celebrà amb el futur rei anglès Ricard Cor de Lleó, aleshores Duc d’Aquitània i comte de Poitiers, el 15 d’abril de 1185, al castell de Najac de Roergue. Com es pot despendre d’aquestes dades Ponç de Saguardia i posteriorment els membres de la seva família tindràn una gran importància entre l’aristocràcia catalana més propera als reis d’Aragó.
El 17 d'agost del 1177 Pons i el seu germà Raimon de la Guàrdia, casat amb la marquesa de Montesquiu, aproven una transacció feta en els termes de llur feu a la parròquia de Sant Esteve de Vallespirans, en un lloc dit Masdeu, situat a Trullàs a pocs Kms. de Perpinyá, on s’establirà la més important de les Comandes Templeres de la Corona d’Aragó de la que el nostre Fra Ramón de Saguàrdia, serà Comendador i de la que en parlarem abastament en una altre ocassió.
Aquest Raimón (Ramón) aleshores Baró de Sa Guàrdia, morí sense descendència masculina va deixar l’any 1179 el Castell de Sa Guàrdia a la seva filla Guilleuma, desposada amb Bernat de sa Portella, Baró de sa Portella.
El nostre protagonista fou el tercer de 4 germans: Ponç, Berenguer, Ramón i la seva germana Marquesa tots ells fills de Guillem de Canet, emparentats amb la Reina Elisenda de Montcada.
El 1270 Ponç -el germà gran- dels Saguàrdia rebé de Sanç I de Mallorca el títol de vescomte de Canet. La fidelitat dels senyors de la Guàrdia als senyors de Mallorca (Sanç I i Jaume III) els dugué a participar en les guerres contra Pere III de Catalunya i Aragó en la campanya que aquest inicià per la recuperació del regne de Mallorca. La conquesta de Mallorca els dugué temporalment a l'exili.



Galçerà de Pinós dit “el vell”, que acompanyà el rei a la conquesta de Mallorca, es casà amb Esclarmonda de Canet i d'aquesta manera el castell de la Guàrdia passà a ser un domini més de la família Pinós que acumul·là una llarga llista de títols: Baró de Valmanya, de Tàrregas, de Gaià, de Sant Jaume, d’Esplà, de Gòssol, de Saldes, Josà, Quer Foradat, de Llo, Gliscareny, Alguaire, Alebsa, Lillet, Talteüll, Fórnols i Sa Guàrdia, Vescomtat de Canet...




L’altre germà Berenguer de Saguàrdia, fou canonge d'Elna i de Barcelona. Del 1306 al 1328 fou bisbe de Vic. Augmentà l'esplendor del culte i inicià el toc de l'àngelus a la
catedral. El 1315 cedí al rei el domini de la part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des del 890. També li cedí el domini dels castells i termes de Montbui, Tous i l'Espelt. Celebrà un notable sínode el 1318 i començà la construcció del claustre gòtic de la catedral. Morí a la casa Cervelló de Barcelona, on havia anat per entrevistar-se amb el rei. Fou enterrat a la catedral de Vic.

Mentre que la seva germana Marquesa, arribaria a ser Abadesa de Santa María de Valldaura.
El Castell de Saguàrdia de Ripoll, ja no existeix en els nostres dies, es trobava al terme municipal de les Llosses, a la serra de Santa Margarida. Alguns autors (Pladevall) el situen al mas Castell o Castelló, a un petit puig al S. de l'església de Santa Margarida de Vinyoles.



Però, per la situació dominant a 1050 m. d'altitud de la ubicació de l'església parroquial i pel possible aprofitament de les restes del castell per la construcció de l'esmentada església, tot fa pensar que el castell estaria edificat en el mateix lloc que ara ocupa l'edifici religiós.



Per accedir-hi hi ha dos possibilitats: 1ª. A cinc kms. de la carretera de Ripoll a Berga, surt a mà esquerra una pista preciosa que travessa uns quants boscos de pins, alzines, roures, etc. cimentada que va a Sovelles i Portavella i d'aquí una pista en mal estat arriba fins dalt l'església dita de Sant Marti de Vinyoles,


des d’aquí podem prendre el sender GR-1 –uns trenta minuts a peu- que passa per Santa Margarida en el seu tram Ripoll-Alpens.



La 2ª i més directe, davant mateix de l'Ajuntament de les Llosses, agafant la pista que travesa el Mas de la Ferreria –que pertany a la Montserrat Caballé – en uns 3 Kms.



Arribem a l’Església, no sense haver d’obrir i tancar diverses vegades tanques electriques que impideixen que el bestiar pugui sortir dels camps que els han asignat.




El 1363 vengueren el castell a l'Abad de Ripoll Ramon de Savarres. Així, formà el centre de la Baronia ripollesa de la Guàrdia de pertinença al monestir, el qual ja des del s. X tenia nombrosos bens aloers en el terme. Aquesta baronia comprenia vuit de les quinze parròquies de la baronia de Ripoll: les d'Alpens, de Sant Pere de Serrallonga, de Santa Maria de Matamala, de Santa Maria de les Llosses, de Sant Vicenç de Maçanós, de Sant Esteve de Vallespirans, de Sant Sadurní de Sovelles i de Santa Margarida de Vinyoles.



Amb aquests antecedents familiars, no pot estranyar-nos que el nostre protagonista estigués cridat a aconseguir una gran trascendencia. Tenim constància documental de la seva existència els anys 1269-1270 quan éssent un jove cavaller participà a la Creuada que Jaume I va organitzar cap Orient i que va fracassar estrepitosament. Ell va ser un dels pocs cavallers catalans que van arrivar a Sant Joan d’Acre, on romandria alguns mesos abans de regressar a Catalunya.


Molt probablement d’aquesta mala experiència i dels contactes i coneixements que allà va establir , li vingué el desig d’ingressar a l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Sant Sepulcre de Jerusalem, doncs el 1274 és rebut com a cavaller templer, a Saragossa pel Gran Mestre Pere de Montcada. Enviat a la Comanda de Masdeu a Trullàs del Roselló, on farà les seves primeres passes en el seu camí com a templer fins que el 1292 l’enviaren a la Comanda de Penyiscola.

Segons diuent el Castell de Peniscola és un dels millors i més ben conservats exemples de l'arquitectura militar templera.

El 1298 obté el grau de Comendador de la importantíssima Comanda del Masdeu. Des d’aquest moment Fra Ramón de Saguàrdia, esdevé un personatge clau en les complexes i violentes relacions entre els regnes –i els reis- de Mallorca i d’Aragó. Son incontables les missions diplomàtiques de gran dificultat que duria a terme el nostre personatge, especialment sota el govern de Jaume II de qui seria un lleial servidor i de qui reberia el pagament de la traició en els moments decissius.
S’ocupà també de ressoldre els problemes interns de la família reial de Mallorca, tractant de reconciliar al Rei Jaume II amb el seu fill l’Infant Ferran –de qui seria tutor i custodi durant un temps- a petició de la Reina Esclermonda.
Però si el seu nom va passar a la història del nostre país, es va deure al paper destacat que tindria en els moments de la supressió de l’Orde del Temple. A l’octubre del 1307 Fra Ramón de Saguàrdia, Mestre Comendador de Masdeu, fou anomenat Lloctinent del Gran Mestre Provincial de Catalunya Aragó Ximenez de Lenda, detingut aquest per Jaume II quan encapçalava una delegació templera en la que l’acompanyaren Ramon Oliver Comendador de Saragossa i Jaume d’Oluja, Sacerdot i Comendador de Granyena, també detinguts, en aquesta tesitura Fra Ramon de Saguàrdia esdevingué de fet la màxima autoritat del Temple en la Corona d’Aragó, amb l’encarrec d’organitzar la resistència contra les tropes del Rei i serà ell qui durà a terme totes les negociacions, en uns moments d’especial dramatisme. Després de onze mesos de setge, abandonat i traït per tothom, Ramon de Saguàrdia és veie obligat a ordenar la capitulació del Castell de Miravet i l’entrega dels seus companys i d’ell mateix al comissionat del Rei Bernat de Leyba i dels bens de l’orde als Hospitalaris –una altre orde militar competidora dels templers-. Les cartes que va enviar als Reis d’Aragó i de Mallorca, al Papa i a d’altres personatges i les respostes que d’aquests rebé, ens permeten entreveure la grandessa moral, l’honor i la dignitat de Fra Ramón.




Després de ser detingut, fou conduït a Calatayud, on fou interrogat per la Inquisició, sembla ser que sense tortures ni maltractaments, d’acord amb el que havia pactat amb el Rei en els termens de la rendició de Miravet.
A petició pròpia va ser traslladat a la seva Comanda del Masdeu per acompanyar els templers detinguts en aquella, on seria novament sotmés a interrogatori l’any 1310, repondrà sempre amb dignitat i noblesa, d’acord amb les actes que s’han conservat:

Traduït de la versió publicada a Bordonove (1997:233-234).
-Pregunta.- Tot i que l'orde del Temple es pretén santament instituïda i aprovada per la Seu Apostòlica, cadascun dels seus membres, en el moment de la seva recepció o poc després, així que pot, renega de Crist i, de vegades, de la Creu, de Jesús, de Déu, de la Mare de Déu o de tots els Sants i Santes de Déu d'acord amb les instruccions i les ordres d'aquells qui els van rebre.
-Resposta.- Tots aquests crims són i em semblen horribles, extraordinàriament espantosos i diabòlics.
-Pregunta.- Potser no diuen que Crist és un fals profeta?
-Resposta.- No crec que pugui ser salvat si no és per Nostre Senyor Jesucrist, que és la Veritable Salvació de tots els fidels, que patí la Passió per la redempció del gènere humà i pels nostres pecats i no pels seus, perquè mai va pecar i la seva boca mai va proferir cap mentida.
-Pregunta.- Potser no els fan escopir sobre la creu i trepitjar-la?
-Resposta.- Mai! És per a honorar i glorificar la molt Santa creu de Crist i la passió que Crist es dignà a patir en el seu molt gloriós cos per mi i per tots els fidels cristians que porto, igual com la resta de frares cavallers del meu orde, un mantell blanc sobre el qual hi ha cosida la venerable figura d'una creu vermella, en memòria de la sang per sempre sagrada que Jesucrist vessà pels seus fidels i per nosaltres...
Reconegut innocent, no havent-se pogut demostrar cap dels crims que li imputaven, com tots els frares de la Provincia d’Aragó i Catalunya, pel Concili de la Tarraconense, Fra Ramón de Saguàrdia va ser reclós de per vida a la seva Comanda de Masdeu, ara sota la jurisdicció dels Hospitalaris, amb una elevada pensió de 7.000 sous annuals, molt per sobre dels 2.400 sous que rebíen els cavallers, insuficients per la seva manutenció, raó per la qual, alguns d’aquests cavallers és veieren precissats a entrar en d’altres Ordes, o a dedicar-se a saltejar camins i cometre diversos crims i delictes.
Malgrat tot, el nostre personatge continuarà rebent dels sobirans de Mallorca senyals innequívoques d’afecte i respecte, així l’any 1315, la Reina Esclarmonda li fa l’encarrec d’anar a trobar a l’infant en Jaume que tornava de Sicilia perquè l’acompanyés a Perpinyà.
Sembla que morí a finals de l’any 1319, amb ell moria una part de la nostre història que jo he volgut recuperar.