S'han dit i escrit tantes coses sobre l'Orde de Temple que sembla que ja no quedi res més per a dir, però sentia en el meu interior que jo també havia de contribuir ni que fos mínimament a donar a conèixer alguns aspectes de la seva/nostre història i així va sortir aquest conjunt de comunicacions.
D’entre la multitud de bons i interessants treballs sobre l’Orde del Temple, vaig trobar aquest: “PROJECTE D'INTERVENCIÓ DIDÀCTICA SOBRE CONJUNTS HISTÒRICO-MONUMENTALS: CREACIÓ D’UNA ICONOGRAFIA COMPRENSIVA.
EXEMPLIFICACIÓ DEL CASTELL TEMPLER I HOSPITALER” de Marcel Joan Poblet Romeu, una tesis de Doctorat, especialment útil en les parts centrals en que fa una síntesis de la història de l’Orde que per la seva claredat s’ajustava bé a les meves necessitats i que m’he permés utilitzar i modificar –ampliar- en aquells aspectes que he cregut oportú.
EXEMPLIFICACIÓ DEL CASTELL TEMPLER I HOSPITALER” de Marcel Joan Poblet Romeu, una tesis de Doctorat, especialment útil en les parts centrals en que fa una síntesis de la història de l’Orde que per la seva claredat s’ajustava bé a les meves necessitats i que m’he permés utilitzar i modificar –ampliar- en aquells aspectes que he cregut oportú.
Introducció als ordes religioses-militars.
Els templers i els hospitalers eren dos ordes religiosos, però —igual que l’orde del Sant Sepulcre, els cavallers teutònics i altres— els seus integrants tenien una missió fonamentalment militar: la defensa i protecció dels cristians en les terres que havien estat l’escenari de la vida i passió de Crist i, en darrer terme, allí on aquesta religió es veiés amenaçada.
A més de mitjançant la força de les armes, la dita protecció tot sovint s’oferia també sota la forma d’assistència hospitalària. Aquestes organitzacions de religiosos guerrers foren típiques de l’edat mitjana i van néixer en el context de les croades; el seu nom genèric és el d’ordes religioses-militars, o simplement ordes militars.
El primer orde a configurar-se com a religiosa-militar fou el Temple, oferint així un model que seguirien —amb algunes modificacions— la resta de fundacions que anaren sorgint. Als inicials ordes militars internacionals —Temple, Hospital i Sant Sepulcre— se n’afegiren d’altres amb un caràcter nacional. L’orde alemany dels Cavallers Teutons, tot i que creat a Terra Santa —el 1198—, va centrar les seves activitats contra els pobles pagans de l’Europa oriental —Prússia—.
Altres, com l’orde de Montesa creat per iniciativa de Jaume II i establert en el Regne de València, van tenir des del principi un caire més marcadament lligat a un territori europeu.
Tot i haver-hi la presència d’altres ordes —el del Sant Sepulcre, l’orde català de Sant Jordi d’Alfama, el de Montjoi, el de Calatrava, el de Montesa, el de Sant Jaume— durant l’edat mitjana a la Corona d’Aragó —deixant de banda la ja citada excepció de l’orde Montesa, que obtingué la primacia al Regne de València— van tenir un predomini gairebé total els ordes del Temple i de l’Hospital. Com, d’altra banda, fou a aquests dos ordes a qui va pertànyer successivament el castell de Barberà ens hi centrarem de manera específica.
Els templers i els hospitalers eren dos ordes religiosos, però —igual que l’orde del Sant Sepulcre, els cavallers teutònics i altres— els seus integrants tenien una missió fonamentalment militar: la defensa i protecció dels cristians en les terres que havien estat l’escenari de la vida i passió de Crist i, en darrer terme, allí on aquesta religió es veiés amenaçada.
A més de mitjançant la força de les armes, la dita protecció tot sovint s’oferia també sota la forma d’assistència hospitalària. Aquestes organitzacions de religiosos guerrers foren típiques de l’edat mitjana i van néixer en el context de les croades; el seu nom genèric és el d’ordes religioses-militars, o simplement ordes militars.
El primer orde a configurar-se com a religiosa-militar fou el Temple, oferint així un model que seguirien —amb algunes modificacions— la resta de fundacions que anaren sorgint. Als inicials ordes militars internacionals —Temple, Hospital i Sant Sepulcre— se n’afegiren d’altres amb un caràcter nacional. L’orde alemany dels Cavallers Teutons, tot i que creat a Terra Santa —el 1198—, va centrar les seves activitats contra els pobles pagans de l’Europa oriental —Prússia—.
Altres, com l’orde de Montesa creat per iniciativa de Jaume II i establert en el Regne de València, van tenir des del principi un caire més marcadament lligat a un territori europeu.
Tot i haver-hi la presència d’altres ordes —el del Sant Sepulcre, l’orde català de Sant Jordi d’Alfama, el de Montjoi, el de Calatrava, el de Montesa, el de Sant Jaume— durant l’edat mitjana a la Corona d’Aragó —deixant de banda la ja citada excepció de l’orde Montesa, que obtingué la primacia al Regne de València— van tenir un predomini gairebé total els ordes del Temple i de l’Hospital. Com, d’altra banda, fou a aquests dos ordes a qui va pertànyer successivament el castell de Barberà ens hi centrarem de manera específica.
Orígen, funcions i organització dels ordes militars en l’Edat Mitjana.
Els dos ordes religioses-militars, dels quals aquí en farem un repàs general, tenien molts elements coincidents, fins al punt que els aspectes que volem tractar en aquest apartat es poden perfectament desenrotllar de manera conjunta.
El context en què van néixer fou el de les croades i l’esperit de fervorosa religiositat unida a l’ideal cavalleresc, que s’hi va viure. Així, fou relativament fàcil unir els dos elements que van caracteritzar els ordes que ens ocupen: el religiós i el militar.
Quant a les seves funcions, podríem resumir dient que es tractava de protegir els fidels cristians presents a Terra Santa dels perills que els amenaçaven. Posteriorment, el seu camp d’acció es féu extensiu a la Península Ibèrica, on també es vivia una situació de croada. Quan diem que foren creats per a protegir els cristians ho fem per tal de poder encabir en aquesta definició els camps diversos en què van actuar els denominats ordes religioses-militars, ja que no únicament van dur a terme tasques de protecció armada dels llocs sants i dels pelegrins que hi acudien, o de les terres hispàniques poblades per cristians, sinó que l’acolliment i atenció dels pobres i malalts també va entrar dins de les activitats que assumiren.
L’Hospital havia estat inicialment un orde de caràcter específicament caritatiu, especialitzat en la citada atenció de pobres i malalts; alguns autors atribueixen també aquestes activitats al Temple.
De qualsevol manera, la vessant militar fou l’element més característic dels presents ordes, que els diferencià de la resta d’organitzacions nascudes dins el si de l’Església. Alguns autors han atribuït l’origen d’aquest component militar a una influència del ribat i de la jihad islàmiques.
Igualment trobem respecte de la forma organitzativa que adoptaren unes pautes gairebé mimètiques. Tots ells ubicaren les seves institucions centrals a Orient, allí on —amb l’excepció de la Península Ibèrica— portaven a terme la seva missió, i organitzaren a Occident tot un aparell logístic capaç de produir els recursos —béns i combatents— que dita missió requeria. L’enorme prestigi de què gaudiren els proporcionà un fabulós patrimoni —donat per prínceps i devots en general— que organitzaren a partir d’unes unitats administratives denominades cases, preceptories o comandes. Aquestes comandes eren agrupades per províncies i les jerarquies provincials tenien la responsabilitat de centralitzar els recursos —denominats responsions— i els efectius humans que —fins i tot des dels regnes hispànics— serien tramesos a la casa central. Les categories jeràrquiques i les mateixes denominacions de l’aparell organitzatiu d’aquests ordes militars presenten igualment un marcat paral·lelisme. En mig de l’ambient entusiasta generat inicialment per les croades, els papes van veure la necessitat de protegir l’abnegada missió dels ordes militars amb un seguit de privilegis que els dotaren d’una total —o gairebé— independència respecte dels poders temporal i episcopal, situant-los sota l’obediència directa a la Santa Seu. Tot i la citada immunitat, els prínceps d’arreu d’Occident van afavorir els ordes militars permetent-los —quan no pregant-los— que s’instal·lessin en els seus Estats.
La relació entre els Estats occidentals i els ordes militars fou molt ambigua, fins i tot des del principi. En un moment en què no hi havia exèrcit permanent i els reis depenien de manera gairebé exclusiva de la mainada formada pels seus vassalls, els ordes militars —permanentment mobilitzats i sotmesos a una fèrria disciplina imposada per la pròpia regla— constituïen un poderós —i interessant— reclam. Ja en els moments inicials de l’existència del Temple, motius d’aquesta mena mogueren el rei de Jerusalem a afavorir dit orde (Sans, 1996:36).
La necessitat de mantenir les activitats a Orient mogué els ordes religioses-militars a desenvolupar unes habilitats en la gestió del seu patrimoni que els situà en una posició pròxima a la burgesia urbana i que els permeté obtenir uns ingressos molt importants.
A partir de mitjan segle XIII la idea de croada entrà en crisi i això plantejà com ha remarcat Demurger— interrogants sobre la continuïtat dels mateixos ordes militars, contra els quals —i especialment contra el Temple i l’Hospital— caigué un allau de crítiques.
En mig d’aquesta crisi de l’esperit de croada, durant el concili de Lió (any 1274) s’arribà a proposar com a solució la fusió de tots els ordes militars en un de sol. Jaume I de Catalunya-Aragó es negà en rodó a tal proposta: la seva actitud mostrava el canvi de la perspectiva des de la qual el poder temporal es mirava aquests ordes.
Els ordes militars constituïen a final segle XIII un mos desitjable per a qualsevol príncep. Conformaven exèrcits disciplinats i permanentment mobilitzats, i disposaven d’uns patrimonis fabulosos. Però a la vegada constituïen un obstacle per al poder de l’Estat centralitzat que llavors s’estava gestant: els privilegis i immunitats que papes i reis els havien atorgat havien convertit dits ordes en uns organismes poderosos i difícils de controlar.
La solució vingué donada per la redefinició de l’estatus dels ordes religioses-militars i per la supressió del Temple, a començament del segle XIV. I és també per això que es promocionà des de diversos Estats la creació d’ordes militars de caràcter nacional.
A continuació farem un repàs dels aspectes que considerem bàsics per al coneixement del Temple i, en una molt menor mesura, de l’Hospital. Tot i ser conscients que sovint semblarà que ens repetim —ja hem remarcat les similituds entre dits ordes— procedirem a fer el repàs per separat, començant pel Temple i prosseguint amb l’Hospital, a fi d’estructurar el discurs de la manera que ens sembla més clara, atesos els nostres objectius.
Els templers.
L’orde del Temple va ser creat per cavallers croats a Jerusalem entre els anys 1118 i 1120. El cavaller francès Hug de Payns en fou el fundador i primer cap; creà un grup d’homes que, renunciant a tot, decidiren consagrar la seva vida a la defensa dels pelegrins que acudien a Terra Santa. Segons sembla, inicialment es vincularen, en qualitat de donats, als canonges del Sant Sepulcre.
Però sense caure en patriotismes estèrils, cal tenir present que:
“En la Biblioteca Nacional de Madrid hay varios documentos procedentes de la casa de los Condes de Guimerá, hablan de un antepasado de la casa condal y dicen que, consultados los papeles, documentos varios y genealogías existentes en sus archivos, sería el Fundador del Temple y su primer Maestre un caballero originario de la Villa de Bagá llamado Hugo de Pinós por su linaje y Hugo de Bagá por su procedencia. El más lejano en el tiempo de estos documentos a que hacemos referencia, lleva por fecha el 4 de noviembre de 1620 y está escrito por Bernardo Galcerán de Pinós.
Dado lo extenso de los mismos, quien escribe no hará exacta referencia de cada uno de sus puntos, sí de un par que resulta notablemente llamativo y que consta como sigue: "Fue su hermano o hijo Hugo de Bagá, por error llamado de Paganís, dicho así por haber nacido en Bagá, el primer Maestre de los Templarios. Y según los años de fundación de la religión –Orden- antes ha de ser hermano, hijo que no tío"…..Otro documento que le sigue: "Pedro III Galcerán de Pinós casó con Berenguera de Moncada, año 1092. Fué Almirante Primero de Cataluña. Estuvo en la conquista de Tierra Santa …Pedro III Galcerán de Pinós tuvo dos hijos, a Galcerán Galcerán que le sucedió en las Varonías (no es error, está escrito con v corta) y a Hugo que con su hermano mayor se halló en la conquista de la Tierra Santa, que fue el primer Maestre de la Sagrada Milicia del Temple, llamado Hugo de Bagá por haber nacido en aquella Villa y no de Paga o Paganís como leen otros corrompidamente".
A la vista de los documentos existentes y consultados, a falta de otros estudios y argumentos y ante la ausencia de nuevos documentos que vengan a aclarar las dudas y lagunas, creemos que el caballero catalán Hugo de Bagá es el fundador del Temple. La evolución del nombre en una época en que la lengua escrita no estaba fijada aún por no existir una normalización lingüística, habría sido la siguiente:
De Baga = Baganis > Paganis > Payenis > De Payens > De Paynes”
Tot i les riqueses que posteriorment van caracteritzar l’orde, el petit grup inicial de cavallers visqué pobrament fins que el rei Baldoí II i l’Església de Jerusalem, veient que els podien fer servei, decidiren ajudar-los. Així, amb el suport de les autoritats civils i religioses de Jerusalem, l’any 1120 naixia de manera oficial l’orde del Temple, que prengué inicialment la denominació de Pauperes commilitones Christi. En aquells moments els fou cedit un lloc al costat del Temple de Salomó, raó per la qual aviat se’ls conegué per templers.
Convençut, Hug de Payns, que l’èxit de la missió que s’havia imposat només seria possible amb un important suport a Occident, féu gestions vora el papa i Bernat de Claresvalls —qui escriuria el conegudíssim Elogi de la nova milícia, en què es fa una defensa aferrissada del nou orde—. El concili de Troyes de 1129 suposà l’aprovació papal de l’orde —que fins llavors només comptava amb la del patriarca de Jerusalem— i la concessió de la seva regla, la qual seria retocada poc després —any 1130—, donant lloc a la versió definitiva de la regla primitiva.
Amb el camí obert per a estendre’s arreu de la cristiandat, aviat va gaudir de gran fama en la societat europea de l’època; molts cavallers van ingressar-hi, mentre que nobles, reis i gent de totes categories els va fer donació de terres, castells i altres béns. En aquestes possessions que van rebre arreu d’Europa van organitzar comunitats conventuals —comandes— que tenien la missió d’obtenir tants beneficis econòmics com fos possible a fi de poder mantenir les costoses activitats de protecció i vigilància que desenvolupaven a Orient.
Com a exemples del ressò que va tenir el nou orde a Occident, podem citar el cas del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, qui li donà el castell de Granyena i, a més, professà en l’orde cinc dies abans de morir, l’any 1131. Així mateix, poc després, el comte Ermengol VI d’Urgell —any 1132— i, posteriorment, Ramon Berenguer IV de Barcelona —any 1133— feren donació dels seus drets sobre el castell de Barberà a l’orde del Temple. I encara més espectacular fou la decisió d’Alfons el Bataller, rei d’Aragó, de convertir els ordes militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre en hereus del seu reialme —any 1131—.
El successor del fundador Hug de Payns, Robert de Craon, obtingué del papa Innocenci II la concessió del primer —la butlla Omne datum optime, l’any 1139— d’una sèrie de privilegis sobre els quals es fonamentaria el poder de l’orde. El contingut de dita butlla determinà, entre d’altres coses, que el Temple passés a dependre directament del pontífex assolint la immunitat tant enfront de les autoritats civils com de la resta de les eclesiàstiques. Altres privilegis obtinguts pel Temple foren l’exempció de pagar delmes, la concessió en propietat del botí que aconseguissin en lluita contra els sarraïns, així com els de disposar de capellans, esglésies i cementiris propis. El convenciment de la importància del paper jugat pel Temple a Terra Santa impulsà els papes a permetre una gran concentració de poder en mans d’aquell orde.
L’organització interna de l’orde.
La Milícia del Temple era un orde absolutament jerarquitzat i, com apunta Demurger, en el seu si s’imbricaven diversos esquemes jeràrquics. Hi podem copsar la divisió trifuncional medieval —cavallers i sergents, com a bellatores; capellans, com a oratores; frares dels oficis, com a laboratores—, la divisió entre nobles —els cavallers— i no nobles —els sergents—; l’esquema de divisió conventual —cavallers, sergents i capellans (els germans de convent), d’una banda, i frares dels oficis, per una altra—.
Els sergents, auxiliars dels cavallers en les tasques militars, es responsabilitzaven de les feines domèstiques i de la gestió de les seves propietats. Els que únicament es dedicaven als treballs domèstics dels convents i a les feines agrícoles i ramaderes formaven una categoria secundària dins els sergents: els frares dels oficis. Entre els sergents hi havia gent de nivell cultural molt baix, al costat d’homes més refinats.
Tot i el vot de pobresa que es feia en ingressar a l’orde, la riquesa era un important criteri de diferenciació entre els frares. El seu origen social determinava que ocupessin plaça de cavaller o de sergent. En els convents, a més, hi havia frares capellans. Es tractava de preveres que, en funció del privilegi que facultava l’orde per a tenir capellans propis, havien ingressat en la Milícia del Temple. Cavallers, sergents i capellans eren els únics veritables religiosos que hi havia en l’orde. Només ells havien fet els tres vots —pobresa, obediència i castedat— i només ells residien en les cases conventuals.
A banda dels autèntics religiosos, el Temple també comptava amb altres categories de membres, els quals residien fora dels convents.
Especialment nombrosos a Terra Santa i en terres hispàniques, hi havia cavallers associats a la Milícia per un contracte temporal —milites ad terminum—. La majoria, però, de les persones vinculades a l’orde entraven dins les categories de confrares i donats. En virtut del prestigi religiós i militar que assolí el present orde, moltes persones —sense fer els vots i, per tant, sense esdevenir religiosos— s’hi van vincular a través de la institució de la confraria. Per tal de ser-hi admesos, lliuraven un bé material, a canvi —a més dels beneficis espirituals— eren compensats amb la protecció dels templers.
El cas dels donats, categoria també molt nombrosa, sembla més propi de la gent humil que buscava específicament protecció. En alguns casos la donació s’assemblava molt a una vinculació de vassallatge, en d’altres anava associat a un establiment emfitèutic i el donat rebia —a més de l’acostumada protecció—l’usdefruit de les terres que havia entregat a l’orde per tal de ser admès en la seva família.
Demurger, però, en vista de la imprecisió del vocabulari emprat en la documentació, suggereix que confrares i donats podrien haver integrat una mateixa categoria.
Entre aquestes persones no religioses vinculades al Temple hi havia dones. La qüestió de l’admissió de dones dins de l’orde —que sí era permesa pels hospitalers— és una qüestió que desperta controvèrsia. Sans i Tomassi consideren que, tot i que no devien residir amb els frares, inicialment sí que van existir fraresses templeres i que la prohibició fou resultat de revisions de la regla primitiva. Per la seva banda, Demurger i Fuguet consideren que les dones mai foren acceptades dins l’orde i que només s’hi podien vincular com a donades.
Amb el camí obert per a estendre’s arreu de la cristiandat, aviat va gaudir de gran fama en la societat europea de l’època; molts cavallers van ingressar-hi, mentre que nobles, reis i gent de totes categories els va fer donació de terres, castells i altres béns. En aquestes possessions que van rebre arreu d’Europa van organitzar comunitats conventuals —comandes— que tenien la missió d’obtenir tants beneficis econòmics com fos possible a fi de poder mantenir les costoses activitats de protecció i vigilància que desenvolupaven a Orient.
Com a exemples del ressò que va tenir el nou orde a Occident, podem citar el cas del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, qui li donà el castell de Granyena i, a més, professà en l’orde cinc dies abans de morir, l’any 1131. Així mateix, poc després, el comte Ermengol VI d’Urgell —any 1132— i, posteriorment, Ramon Berenguer IV de Barcelona —any 1133— feren donació dels seus drets sobre el castell de Barberà a l’orde del Temple. I encara més espectacular fou la decisió d’Alfons el Bataller, rei d’Aragó, de convertir els ordes militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre en hereus del seu reialme —any 1131—.
El successor del fundador Hug de Payns, Robert de Craon, obtingué del papa Innocenci II la concessió del primer —la butlla Omne datum optime, l’any 1139— d’una sèrie de privilegis sobre els quals es fonamentaria el poder de l’orde. El contingut de dita butlla determinà, entre d’altres coses, que el Temple passés a dependre directament del pontífex assolint la immunitat tant enfront de les autoritats civils com de la resta de les eclesiàstiques. Altres privilegis obtinguts pel Temple foren l’exempció de pagar delmes, la concessió en propietat del botí que aconseguissin en lluita contra els sarraïns, així com els de disposar de capellans, esglésies i cementiris propis. El convenciment de la importància del paper jugat pel Temple a Terra Santa impulsà els papes a permetre una gran concentració de poder en mans d’aquell orde.
L’organització interna de l’orde.
La Milícia del Temple era un orde absolutament jerarquitzat i, com apunta Demurger, en el seu si s’imbricaven diversos esquemes jeràrquics. Hi podem copsar la divisió trifuncional medieval —cavallers i sergents, com a bellatores; capellans, com a oratores; frares dels oficis, com a laboratores—, la divisió entre nobles —els cavallers— i no nobles —els sergents—; l’esquema de divisió conventual —cavallers, sergents i capellans (els germans de convent), d’una banda, i frares dels oficis, per una altra—.
Com hem apuntat, hi havia tres categories de frares: els cavallers, els capellans i els sergents. Els cavallers procedien de famílies de la noblesa i tenien com a tasca específica el servei de les armes; eren la minoria selecta que exercia el poder dins de l’orde. Normalment el cap d’una comanda o convent —el comanador— era un cavaller.
Els sergents, auxiliars dels cavallers en les tasques militars, es responsabilitzaven de les feines domèstiques i de la gestió de les seves propietats. Els que únicament es dedicaven als treballs domèstics dels convents i a les feines agrícoles i ramaderes formaven una categoria secundària dins els sergents: els frares dels oficis. Entre els sergents hi havia gent de nivell cultural molt baix, al costat d’homes més refinats.
Tot i el vot de pobresa que es feia en ingressar a l’orde, la riquesa era un important criteri de diferenciació entre els frares. El seu origen social determinava que ocupessin plaça de cavaller o de sergent. En els convents, a més, hi havia frares capellans. Es tractava de preveres que, en funció del privilegi que facultava l’orde per a tenir capellans propis, havien ingressat en la Milícia del Temple. Cavallers, sergents i capellans eren els únics veritables religiosos que hi havia en l’orde. Només ells havien fet els tres vots —pobresa, obediència i castedat— i només ells residien en les cases conventuals.
A banda dels autèntics religiosos, el Temple també comptava amb altres categories de membres, els quals residien fora dels convents.
Especialment nombrosos a Terra Santa i en terres hispàniques, hi havia cavallers associats a la Milícia per un contracte temporal —milites ad terminum—. La majoria, però, de les persones vinculades a l’orde entraven dins les categories de confrares i donats. En virtut del prestigi religiós i militar que assolí el present orde, moltes persones —sense fer els vots i, per tant, sense esdevenir religiosos— s’hi van vincular a través de la institució de la confraria. Per tal de ser-hi admesos, lliuraven un bé material, a canvi —a més dels beneficis espirituals— eren compensats amb la protecció dels templers.
El cas dels donats, categoria també molt nombrosa, sembla més propi de la gent humil que buscava específicament protecció. En alguns casos la donació s’assemblava molt a una vinculació de vassallatge, en d’altres anava associat a un establiment emfitèutic i el donat rebia —a més de l’acostumada protecció—l’usdefruit de les terres que havia entregat a l’orde per tal de ser admès en la seva família.
Demurger, però, en vista de la imprecisió del vocabulari emprat en la documentació, suggereix que confrares i donats podrien haver integrat una mateixa categoria.
Entre aquestes persones no religioses vinculades al Temple hi havia dones. La qüestió de l’admissió de dones dins de l’orde —que sí era permesa pels hospitalers— és una qüestió que desperta controvèrsia. Sans i Tomassi consideren que, tot i que no devien residir amb els frares, inicialment sí que van existir fraresses templeres i que la prohibició fou resultat de revisions de la regla primitiva. Per la seva banda, Demurger i Fuguet consideren que les dones mai foren acceptades dins l’orde i que només s’hi podien vincular com a donades.
Les jerarquies templeres centrals.
L’autoritat responsable d’un convent templer —comanda, preceptoria, casa i mesó en són sinònims— era el preceptor o comanador. Però, per sobre d’ell, l’orde disposava de jerarquies més elevades. En primer lloc hi havia la casa central de Jerusalem, de la qual eren subordinades la resta. El responsable de la casa de Jerusalem —el mestre de l’orde— era la màxima jerarquia templera. Per sota d’ell —dins del grup selecte de jerarquies orientals— hi havia successivament el senescal, el mariscal, el comanador del regne de Jerusalem, el comanador de la ciutat de Jerusalem, el comanador d’Acre, el draper i els comanadors de Trípoli i d’Antiòquia. Altres càrrecs menys importants eren el turcople —encarregat de dirigir els combatents indígenes—, el comanador dels cavallers i alguns més.
L’actuació del mestre estava supervisada pel seu convent —la casa de Jerusalem—. La regla imposava que el mestre reunís, abans de prendre una decisió, els frares en capítol per tal de demanar-los consell.
El capítol era una institució regular de l’orde: cada comanda tenia el seu capítol setmanalment, les províncies el tenien anual i cada cinc anys tenia lloc a Terra Santa el capítol general que reunia els dignataris d’Orient i Occident. Amb tot, la situació de guerra permanent i la poca agilitat d’una institució tan complexa com aquella reduïren, en la pràctica, el paper del capítol general i deixaren l’orde en mans únicament dels dignataris presents a Orient.
Les jerarquies templeres provincials. La província catalana.
Per a racionalitzar l’administració del seu patrimoni i de les seves cases, l’orde creà diverses demarcacions o províncies a Occident. Al capdavant de cadascuna de les províncies s’hi situava —com a delegat dependent directament del mestre de l’orde— un mestre provincial. En el cas de la província catalana, cap a final segle XIII es creà una cort estable per al mestre provincial a Miravet.
La província catalano-aragonesa conformà una unitat amb la Provença fins a mitjan segle XIII, quan les incorporacions de Mallorca i València aconsellaren la segregació de la demarcació provençal. Així mateix, les comandes navarreses depenien també d’aquesta província catalana.
Durant el període d’unitat amb les cases provençals, a fi de subsanar la major dedicació que el mestre havia de dedicar als territoris hispànics es nomenà un delegat estable d’aquell per al nord del Pirineu: el lloctinent del mestre provincial.
El peculiar càrrec de comanador de Ribera era una jerarquia supralocal que donava resposta a les especificitats de les cases catalanes situades a les terres de l’Ebre.
A banda d’això, la documentació recull l’existència d’altres jerarquies provincials a Catalunya —un delmer, un senescal provincial—, però es tracta d’aspectes encara molt poc coneguts.Cada any —com ja hem dit més amunt— es reunia el capítol provincial. Consistia en la reunió del mestre provincial amb els comanadors de la província i alguns frares que haguessin estat cridats especialment per a l’ocasió. Igual com passava amb el mestre de l’orde, els poders del mestre provincial també estaven supervisats i calia, per a les qüestions més importants, consensuar les decisions amb els dignataris del capítol.
L’actuació del mestre estava supervisada pel seu convent —la casa de Jerusalem—. La regla imposava que el mestre reunís, abans de prendre una decisió, els frares en capítol per tal de demanar-los consell.
El capítol era una institució regular de l’orde: cada comanda tenia el seu capítol setmanalment, les províncies el tenien anual i cada cinc anys tenia lloc a Terra Santa el capítol general que reunia els dignataris d’Orient i Occident. Amb tot, la situació de guerra permanent i la poca agilitat d’una institució tan complexa com aquella reduïren, en la pràctica, el paper del capítol general i deixaren l’orde en mans únicament dels dignataris presents a Orient.
Les jerarquies templeres provincials. La província catalana.
Per a racionalitzar l’administració del seu patrimoni i de les seves cases, l’orde creà diverses demarcacions o províncies a Occident. Al capdavant de cadascuna de les províncies s’hi situava —com a delegat dependent directament del mestre de l’orde— un mestre provincial. En el cas de la província catalana, cap a final segle XIII es creà una cort estable per al mestre provincial a Miravet.
La província catalano-aragonesa conformà una unitat amb la Provença fins a mitjan segle XIII, quan les incorporacions de Mallorca i València aconsellaren la segregació de la demarcació provençal. Així mateix, les comandes navarreses depenien també d’aquesta província catalana.
Durant el període d’unitat amb les cases provençals, a fi de subsanar la major dedicació que el mestre havia de dedicar als territoris hispànics es nomenà un delegat estable d’aquell per al nord del Pirineu: el lloctinent del mestre provincial.
El peculiar càrrec de comanador de Ribera era una jerarquia supralocal que donava resposta a les especificitats de les cases catalanes situades a les terres de l’Ebre.
A banda d’això, la documentació recull l’existència d’altres jerarquies provincials a Catalunya —un delmer, un senescal provincial—, però es tracta d’aspectes encara molt poc coneguts.Cada any —com ja hem dit més amunt— es reunia el capítol provincial. Consistia en la reunió del mestre provincial amb els comanadors de la província i alguns frares que haguessin estat cridats especialment per a l’ocasió. Igual com passava amb el mestre de l’orde, els poders del mestre provincial també estaven supervisats i calia, per a les qüestions més importants, consensuar les decisions amb els dignataris del capítol.
Les comandes d’Occident.
Com assenyala Demurger, per als templers ultramar era a Europa. La direcció de l’orde va estar fins a la fi a Orient i les necessitats generades per la defensa dels llocs sants foren sempre la raó de ser dels convents establerts a Occident.
Hem apuntat que, especialment durant el segle XII i fins a mitjan segle XIII, els templers —i la missió que acomplien— gaudiren de gran prestigi entre totes les capes de la societat occidental. Hem dit, també, que aquesta fama els comportà el benefici de gran nombre de donacions pietoses i que en aquestes possessions van organitzar comunitats conventuals que tenien la missió d’obtenir tants beneficis econòmics com fos possible a fi de finançar les activitats de protecció i vigilància que desenvolupaven a Terra Santa.
Les comandes templeres occidentals podien ser indistintament urbanes —París, per exemple— i rurals —entre les quals podem citar el cas de Granyena, a Catalunya—. Algunes de les cases-convent —especialment les comandes rurals ubicades als regnes hispànics— eren veritables fortaleses, d’altres eren edificis que no havien estat construïts amb objectius militars, però fins en aquests casos l’orde els fortificà; Fuguet parla dels convents urbans com de veritables palaus fortificats. De qualsevol manera, Demurger remarca que, tot i el caràcter militar de la Milícia, en les seves cases predominà el caire econòmic per sobre del castrense i en aquest sentit també es pronuncia Sans en copsar la poca preparació de la major part de comandes de la província catalana per a suportar un setge quan, a començament del segle XIV, es presentà aquest cas.
Podem trobar diferències entre les activitats econòmiques que es realitzaven en una comanda urbana i en una de rural, ja que la ubicació urbana facilitava el desenvolupament de les activitats burgeses i mercantils, però sense marcar diferències absolutament radicals amb els negocis que es feien a les comandes rurals; de fet, les comandes urbanes —Barcelona i Perpinyà, per exemple— posseïen també notables propietats rurals on es portaven a terme tot tipus d’activitats agropecuàries i, per altra part, trobem que una comanda eminentment rural com Barberà posseïa cases en una ciutat com Tarragona, amb la més que probable finalitat de facilitar els negocis que devien fer en aquella. Potser la principal diferència entre els convents urbans i els rurals rau en el fet que els primers constituïen les bases a partir de les quals —a causa de la proximitat física dels centres de poder— el Temple exercia la seva influència política.
Al capdavant de cada casa hi havia un preceptor, o comanador, que habitualment pertanyia a la categoria dels cavallers. Aquest dirigia la comunitat de religiosos que hi vivia i administrava el seu patrimoni. Amb tot, en actes importants anava acompanyat del mestre provincial o d’altres grans dignataris i, prèviament, s’havia tractat l’afer en el capítol provincial. A més, segons l’estructura jeràrquica de l’orde, el comanador era assessorat en tot moment pel capítol conventual, del qual formaven part tots els frares d’una casa. Dit capítol tenia, com hem dit, una freqüència setmanal.
El lloctinent de comanador substituïa, donat el cas d’absència, el comanador i, en les comandes molt grans, el representava en les sotscomandes o cases dependents, en què es podien subdividir.
Quan no existia la figura del lloctinent, el cambrer —personatge sempre present— constituïa la segona autoritat de la comanda, la seva funció era primordialment la d’un tècnic en administració. El capellà —o capellans, segons el tamany de la casa— tenia cura de les necessitats espirituals de la comunitat conventual i sovint, atesa la seva preparació, era l’encarregat de redactar els documents.
La resta de la comunitat conventual era integrada per frares, la majoria dels quals eren sergents. El nombre variava segons la importància de la comanda i l’època. Segons Demurger el nombre mínim de frares que hi havia d’haver en una casa era de quatre; les comandes catalanes més poblades van arribar a tenir entre vint i trenta frares, tot i que el freqüent fou que n’hi haguessin bastants menys.
Sembla també que es formaren comunitats de confrares o donats que vivien en les proximitats d’alguns convents. És possible que la casa templera del Rourell —dependent de la comanda de Barberà— hagués comptat amb una comunitat d’aquestes.
Els esclaus que, especialment a partir de mitjan segle XIII, es documenten en les cases templeres també devien residir —com a propietat que n’eren— en els convents. Comandes catalanes importants, com Miravet, i mitjanes, com Gardeny, n’arribaren a posseir més de quaranta; de vegades existia un frare que ostentava el càrrec de guardià dels captius i s’ocupava de tot el relatiu a aquella mà d’obra. A banda d’aquells, i malgrat que no devien residir-hi, diversos homes i dones solien treballar en qualitat de jornalers dins de les residències conventuals templeres.
La comanda, a més de la residència dels frares, estava formada per les propietats que li corresponien —terres, bestiar, molins, drets feudals, etc.—, les quals eren administrades pels mateixos frares, amb el concurs de personal auxiliar.
Hem apuntat que, especialment durant el segle XII i fins a mitjan segle XIII, els templers —i la missió que acomplien— gaudiren de gran prestigi entre totes les capes de la societat occidental. Hem dit, també, que aquesta fama els comportà el benefici de gran nombre de donacions pietoses i que en aquestes possessions van organitzar comunitats conventuals que tenien la missió d’obtenir tants beneficis econòmics com fos possible a fi de finançar les activitats de protecció i vigilància que desenvolupaven a Terra Santa.
Les comandes templeres occidentals podien ser indistintament urbanes —París, per exemple— i rurals —entre les quals podem citar el cas de Granyena, a Catalunya—. Algunes de les cases-convent —especialment les comandes rurals ubicades als regnes hispànics— eren veritables fortaleses, d’altres eren edificis que no havien estat construïts amb objectius militars, però fins en aquests casos l’orde els fortificà; Fuguet parla dels convents urbans com de veritables palaus fortificats. De qualsevol manera, Demurger remarca que, tot i el caràcter militar de la Milícia, en les seves cases predominà el caire econòmic per sobre del castrense i en aquest sentit també es pronuncia Sans en copsar la poca preparació de la major part de comandes de la província catalana per a suportar un setge quan, a començament del segle XIV, es presentà aquest cas.
Podem trobar diferències entre les activitats econòmiques que es realitzaven en una comanda urbana i en una de rural, ja que la ubicació urbana facilitava el desenvolupament de les activitats burgeses i mercantils, però sense marcar diferències absolutament radicals amb els negocis que es feien a les comandes rurals; de fet, les comandes urbanes —Barcelona i Perpinyà, per exemple— posseïen també notables propietats rurals on es portaven a terme tot tipus d’activitats agropecuàries i, per altra part, trobem que una comanda eminentment rural com Barberà posseïa cases en una ciutat com Tarragona, amb la més que probable finalitat de facilitar els negocis que devien fer en aquella. Potser la principal diferència entre els convents urbans i els rurals rau en el fet que els primers constituïen les bases a partir de les quals —a causa de la proximitat física dels centres de poder— el Temple exercia la seva influència política.
Al capdavant de cada casa hi havia un preceptor, o comanador, que habitualment pertanyia a la categoria dels cavallers. Aquest dirigia la comunitat de religiosos que hi vivia i administrava el seu patrimoni. Amb tot, en actes importants anava acompanyat del mestre provincial o d’altres grans dignataris i, prèviament, s’havia tractat l’afer en el capítol provincial. A més, segons l’estructura jeràrquica de l’orde, el comanador era assessorat en tot moment pel capítol conventual, del qual formaven part tots els frares d’una casa. Dit capítol tenia, com hem dit, una freqüència setmanal.
El lloctinent de comanador substituïa, donat el cas d’absència, el comanador i, en les comandes molt grans, el representava en les sotscomandes o cases dependents, en què es podien subdividir.
Quan no existia la figura del lloctinent, el cambrer —personatge sempre present— constituïa la segona autoritat de la comanda, la seva funció era primordialment la d’un tècnic en administració. El capellà —o capellans, segons el tamany de la casa— tenia cura de les necessitats espirituals de la comunitat conventual i sovint, atesa la seva preparació, era l’encarregat de redactar els documents.
La resta de la comunitat conventual era integrada per frares, la majoria dels quals eren sergents. El nombre variava segons la importància de la comanda i l’època. Segons Demurger el nombre mínim de frares que hi havia d’haver en una casa era de quatre; les comandes catalanes més poblades van arribar a tenir entre vint i trenta frares, tot i que el freqüent fou que n’hi haguessin bastants menys.
Sembla també que es formaren comunitats de confrares o donats que vivien en les proximitats d’alguns convents. És possible que la casa templera del Rourell —dependent de la comanda de Barberà— hagués comptat amb una comunitat d’aquestes.
Els esclaus que, especialment a partir de mitjan segle XIII, es documenten en les cases templeres també devien residir —com a propietat que n’eren— en els convents. Comandes catalanes importants, com Miravet, i mitjanes, com Gardeny, n’arribaren a posseir més de quaranta; de vegades existia un frare que ostentava el càrrec de guardià dels captius i s’ocupava de tot el relatiu a aquella mà d’obra. A banda d’aquells, i malgrat que no devien residir-hi, diversos homes i dones solien treballar en qualitat de jornalers dins de les residències conventuals templeres.
La comanda, a més de la residència dels frares, estava formada per les propietats que li corresponien —terres, bestiar, molins, drets feudals, etc.—, les quals eren administrades pels mateixos frares, amb el concurs de personal auxiliar.
Les activitats d’una comanda templera.
Els frares del Temple eren religiosos i, com a tals, la seva regla els imposava tota una sèrie de pregàries i d’activitats comparables a les d’un convent d’un altre orde. La recitació de les hores canòniques, la celebració de la missa i la recitació dels oficis de difunts i de la Mare de Déu omplien bona part de l’activitat diària dels frares. Així mateix, la regla era molt estricta amb l’observació dels vots de pobresa, obediència i castedat.
Amb tot, presentaven la particularitat de ser, a la vegada que religiosos, soldats. Aquesta especificitat era allò que més els diferenciava dels altres ordes —tret, és clar, de la resta d’ordes militars—. Així, per exemple, la necessitat que tenien de gaudir de salut i fortalesa corporal era recollida per la regla, fent que els dejunis no fossin tan rigorosos com els dels ordes no militars.
Com a organització que tenia com a objectiu prioritari la defensa per les armes dels llocs sants conquerits als musulmans a Síria i Palestina, i la protecció dels pelegrins que hi viatjaven, els cavallers —i fins alguns sergents, que també podien participar en les accions militars— residents als convents d’Europa havien d’exercitar-se en les habilitats militars per a estar en forma, tenir cura dels seus cavalls i mantenir en condicions l’armament —cuirasses, cascs, espases, llances, etc.—.
Un dels aspecte polèmics relatius a les activitats desenvolupades en les cases templeres és el de la pràctica de l’hospitalitat. Alguns autors —recollint referències contingudes en la Regla, unes al·legacions presentades pels frares de París durant el procés i algunes altres cites— consideren que les cases del present orde van disposar d’hospitals on practicaven la caritat amb els vianants.
Un resum d’aquesta qüestió ens l’ofereix Fuguet. Una comanda templera, a banda de les activitats estrictament religioses, funcionava com qualsevol castell feudal. Era el centre des del qual s’administraven unes propietats —conreus, pastures, molins, etc.— que eren treballades per pagesos. Una part de les terres —i altres propietats— era administrada directament pels frares sergents —que organitzaven els treballs, però no hi treballaven directament— i una altra part era cedida en lloguer a pagesos. Aquests pagesos havien d’entregar als templers els acostumats censos o lloguers —consistents en una part de la collita, algun animal, etc.—; aquest pagament es feia determinats dies de l’any prèviament fixats.
Els frares sergents manaven als treballadors —alguns dels quals eren esclaus— que tenien a les seves ordres quines feines havien de realitzar en les propietats que administrava directament el convent. L’administració de les altres propietats entregades a cens era responsabilitat de cada pagès, que estava, però, obligat a pagar el dit cens, a més de procurar el sosteniment de la seva família i fer front a diverses obligacions feudals. Els guanys produïts pels múltiples negocis que tenien eren enviats a Orient per a finançar la defensa militar dels llocs sants. La raó de ser de les comandes occidentals era, doncs, subministrar combatents, productes i diners als templers establerts a Terra Santa, per això aquelles cases constituïen veritables centres econòmics, des d’on es coordinaven activitats agropecuàries, però també activitats comercials i financeres que incloïen el préstec amb interès.
Les enormes sumes de diners que manejaven les autoritats provincials van propiciar que esdevinguessin banquers i que fins reis, com ara Jaume I de Catalunya-Aragó, els demanessin importants préstecs. La seva capacitat militar, així mateix, féu que molts els sol·licitessin serveis de custòdia de béns. Les transferències i el canvi de moneda també foren presents entre les seves activitats. Fins les comandes van arribar a dur a terme operacions de préstec d’importància més limitada.
Els templers van arribar a organitzar una activitat bancària a gran escala i això sí que els distingeix. Però hospitalers, teutònics i fins altres ordes no militars també van practicar el préstec amb interès. A més, com veurem més endavant, els hospitalers catalans van arribar a organitzar un banc a Barcelona, detall que mostra una gran proximitat a l’estil dels negocis financers del Temple.Diversos autors, entre els quals s’hi troba Forey consideren que l’economia templera experimentà un empobriment durant el segle XIII i el relacionen amb un augment de la impopularitat de l’orde. En el cas de la Corona d’Aragó, Forey estableix un paral·lel entre la disminució de les donacions, de les compres de terres i dels contractes de confraternitat. No obstant, Demurger expressa els seus dubtes al respecte, tot constatant que es podria tractar d’un fenomen general que hauria afectat el conjunt dels ordes religiosos.
Els frares del Temple eren religiosos i, com a tals, la seva regla els imposava tota una sèrie de pregàries i d’activitats comparables a les d’un convent d’un altre orde. La recitació de les hores canòniques, la celebració de la missa i la recitació dels oficis de difunts i de la Mare de Déu omplien bona part de l’activitat diària dels frares. Així mateix, la regla era molt estricta amb l’observació dels vots de pobresa, obediència i castedat.
Amb tot, presentaven la particularitat de ser, a la vegada que religiosos, soldats. Aquesta especificitat era allò que més els diferenciava dels altres ordes —tret, és clar, de la resta d’ordes militars—. Així, per exemple, la necessitat que tenien de gaudir de salut i fortalesa corporal era recollida per la regla, fent que els dejunis no fossin tan rigorosos com els dels ordes no militars.
Com a organització que tenia com a objectiu prioritari la defensa per les armes dels llocs sants conquerits als musulmans a Síria i Palestina, i la protecció dels pelegrins que hi viatjaven, els cavallers —i fins alguns sergents, que també podien participar en les accions militars— residents als convents d’Europa havien d’exercitar-se en les habilitats militars per a estar en forma, tenir cura dels seus cavalls i mantenir en condicions l’armament —cuirasses, cascs, espases, llances, etc.—.
Un dels aspecte polèmics relatius a les activitats desenvolupades en les cases templeres és el de la pràctica de l’hospitalitat. Alguns autors —recollint referències contingudes en la Regla, unes al·legacions presentades pels frares de París durant el procés i algunes altres cites— consideren que les cases del present orde van disposar d’hospitals on practicaven la caritat amb els vianants.
Un resum d’aquesta qüestió ens l’ofereix Fuguet. Una comanda templera, a banda de les activitats estrictament religioses, funcionava com qualsevol castell feudal. Era el centre des del qual s’administraven unes propietats —conreus, pastures, molins, etc.— que eren treballades per pagesos. Una part de les terres —i altres propietats— era administrada directament pels frares sergents —que organitzaven els treballs, però no hi treballaven directament— i una altra part era cedida en lloguer a pagesos. Aquests pagesos havien d’entregar als templers els acostumats censos o lloguers —consistents en una part de la collita, algun animal, etc.—; aquest pagament es feia determinats dies de l’any prèviament fixats.
Els frares sergents manaven als treballadors —alguns dels quals eren esclaus— que tenien a les seves ordres quines feines havien de realitzar en les propietats que administrava directament el convent. L’administració de les altres propietats entregades a cens era responsabilitat de cada pagès, que estava, però, obligat a pagar el dit cens, a més de procurar el sosteniment de la seva família i fer front a diverses obligacions feudals. Els guanys produïts pels múltiples negocis que tenien eren enviats a Orient per a finançar la defensa militar dels llocs sants. La raó de ser de les comandes occidentals era, doncs, subministrar combatents, productes i diners als templers establerts a Terra Santa, per això aquelles cases constituïen veritables centres econòmics, des d’on es coordinaven activitats agropecuàries, però també activitats comercials i financeres que incloïen el préstec amb interès.
Les enormes sumes de diners que manejaven les autoritats provincials van propiciar que esdevinguessin banquers i que fins reis, com ara Jaume I de Catalunya-Aragó, els demanessin importants préstecs. La seva capacitat militar, així mateix, féu que molts els sol·licitessin serveis de custòdia de béns. Les transferències i el canvi de moneda també foren presents entre les seves activitats. Fins les comandes van arribar a dur a terme operacions de préstec d’importància més limitada.
Els templers van arribar a organitzar una activitat bancària a gran escala i això sí que els distingeix. Però hospitalers, teutònics i fins altres ordes no militars també van practicar el préstec amb interès. A més, com veurem més endavant, els hospitalers catalans van arribar a organitzar un banc a Barcelona, detall que mostra una gran proximitat a l’estil dels negocis financers del Temple.Diversos autors, entre els quals s’hi troba Forey consideren que l’economia templera experimentà un empobriment durant el segle XIII i el relacionen amb un augment de la impopularitat de l’orde. En el cas de la Corona d’Aragó, Forey estableix un paral·lel entre la disminució de les donacions, de les compres de terres i dels contractes de confraternitat. No obstant, Demurger expressa els seus dubtes al respecte, tot constatant que es podria tractar d’un fenomen general que hauria afectat el conjunt dels ordes religiosos.
L’acció del Temple a Terra Santa: l’orde com a milícia.
El marc específic de les croades donà lloc a l’aparició del Temple, i fou aquell marc el que donà peu a la peculiar barreja de religió i elements militars. Aquests aspectes militars de l’orde, però, no eren un mer adornament, eren reals: l’activitat militar dels templers, focalitzada a Terra Santa i als regnes hispànics, fou important; nombrosos frares —inclosos diversos mestres de l’orde— moriren en el camp de batalla. Amb tot, es poden copsar diferències entre la participació militar templera a Orient i a la Península Ibèrica; en aquest darrer lloc, els cavallers del Temple es van limitar sempre a participar com a mainada d’elit a les ordres dels senyors laics. En canvi, a Orient sovint van prendre posicions protagonistes i fins independents —despertant no poques crítiques i creant-los enemics— de les altres forces cristianes allí existents.
Tot i que inicialment la seva missió havia de consistir en la protecció dels pelegrins, l’enorme èxit assolit entre la noblesa europea i la munió de vocacions procedents de dit estament nobiliari acabaren transformant la missió del Temple en més específicament guerrera contra els infidels.
Malgrat ja tenir uns decennis d’existència, no fou fins a la segona croada —predicada el 1145— que la Milícia del Temple tingué capacitat militar suficient per a intervenir en fets d’armes importants. A pesar del desastre experimentat per les forces cristianes en aquella croada, en els anys successius anaren arribant a Jerusalem importants contingents de cavallers del Temple reclutats per les comandes d’Occident.
Els nous templers —amb els hospitalers passava quelcom de semblant— arribats a la casa mare de Jerusalem eren distribuïts arreu de la xarxa de convents i castells que l’orde havia creat a Terra Santa. No van faltar en aquells anys tampoc accions militars que els servissin per obtenir fama: per exemple, el setge d’Ascaló —any 1153—, on moriren 40 templers, incloent-hi el mestre; o la participació de 400 templers en la victòria obtinguda sobre Saladí el 1177.
Les forces del Temple a Terra Santa comptaven —a més dels frares—també amb els citats milites ad terminum i amb mercenaris contractats.
Diversos motius, entre els quals la immunitat que gaudien davant qualsevol autoritat que no fos el mateix papa —i que els comportà acusacions d’arrogància i d’individualisme— o les interessades actuacions d’alguns dels seus dignataris —el mestre Gerard de Ridfort, per exemple—, començaren a despertar enemistats vers la Cavalleria del Temple entre les instàncies civils i religioses de Terra Santa. La forta rivalitat amb els hospitalers n’és una clara mostra.
Com diu Demurger, la vida dels templers d’Orient —especialment entre 1153 i 1180— va estar marcada per una situació de guerra permanent. Paral·lelament, la seva influència política en la zona també va anar augmentant.
El marc específic de les croades donà lloc a l’aparició del Temple, i fou aquell marc el que donà peu a la peculiar barreja de religió i elements militars. Aquests aspectes militars de l’orde, però, no eren un mer adornament, eren reals: l’activitat militar dels templers, focalitzada a Terra Santa i als regnes hispànics, fou important; nombrosos frares —inclosos diversos mestres de l’orde— moriren en el camp de batalla. Amb tot, es poden copsar diferències entre la participació militar templera a Orient i a la Península Ibèrica; en aquest darrer lloc, els cavallers del Temple es van limitar sempre a participar com a mainada d’elit a les ordres dels senyors laics. En canvi, a Orient sovint van prendre posicions protagonistes i fins independents —despertant no poques crítiques i creant-los enemics— de les altres forces cristianes allí existents.
Tot i que inicialment la seva missió havia de consistir en la protecció dels pelegrins, l’enorme èxit assolit entre la noblesa europea i la munió de vocacions procedents de dit estament nobiliari acabaren transformant la missió del Temple en més específicament guerrera contra els infidels.
Malgrat ja tenir uns decennis d’existència, no fou fins a la segona croada —predicada el 1145— que la Milícia del Temple tingué capacitat militar suficient per a intervenir en fets d’armes importants. A pesar del desastre experimentat per les forces cristianes en aquella croada, en els anys successius anaren arribant a Jerusalem importants contingents de cavallers del Temple reclutats per les comandes d’Occident.
Els nous templers —amb els hospitalers passava quelcom de semblant— arribats a la casa mare de Jerusalem eren distribuïts arreu de la xarxa de convents i castells que l’orde havia creat a Terra Santa. No van faltar en aquells anys tampoc accions militars que els servissin per obtenir fama: per exemple, el setge d’Ascaló —any 1153—, on moriren 40 templers, incloent-hi el mestre; o la participació de 400 templers en la victòria obtinguda sobre Saladí el 1177.
Les forces del Temple a Terra Santa comptaven —a més dels frares—també amb els citats milites ad terminum i amb mercenaris contractats.
Diversos motius, entre els quals la immunitat que gaudien davant qualsevol autoritat que no fos el mateix papa —i que els comportà acusacions d’arrogància i d’individualisme— o les interessades actuacions d’alguns dels seus dignataris —el mestre Gerard de Ridfort, per exemple—, començaren a despertar enemistats vers la Cavalleria del Temple entre les instàncies civils i religioses de Terra Santa. La forta rivalitat amb els hospitalers n’és una clara mostra.
Com diu Demurger, la vida dels templers d’Orient —especialment entre 1153 i 1180— va estar marcada per una situació de guerra permanent. Paral·lelament, la seva influència política en la zona també va anar augmentant.
La caiguda de Jerusalem, l’any 1187, marcà profundament els esdeveniments i suposà una gran desfeta de totes les forces cristianes establertes a Terra Santa. Es predicà una nova croada i, gràcies a la seva empenta, el juliol de 1191 es recuperà Acre i al llarg dels mesos següents s’aconseguí reconquerir un faixa de costa d’uns cent quilòmetres. A més, els croats van signar una treva de cinc anys. Tot i que no fou possible prendre la ciutat santa de Jerusalem i que el domini militar cristià es limità a la costa, els croats van recuperar el prestigi perdut; així mateix, la treva havia de permetre als pelegrins la visita dels llocs sants.
Al llarg de la zona costanera ocupada en la tercera croada, els templers s’afanyaren a fortificar els castells. El pes que va tenir en aquesta croada Ricard Cor de Lleó es reflectí en l’elecció —any 1191— del seu amic Robert de Sablé com a nou mestre del Temple. Durant aquesta època i a causa de la precedent pèrdua de Jerusalem el Castell Pelegrí —Athlit— esdevingué quarter general de l’orde.
A començament segle XIII la intensificació dels pelegrinatges féu incrementar les tasques de transport i protecció dels fidels que s’havien imposat els frares de la Milícia. L’interès dels papes en l’organització de noves expedicions militars conjuntes a Orient, va reeixir en una nova croada que tenia com a objectiu neutralitzar Egipte. La campanya de conquesta de Damietta —any 1219— fou possible en bona part gràcies als diners i homes que hi esmerçaren els templers. L’objectiu final de vèncer Egipte no fou aconseguit, però es signà una nova treva de vuit anys.
Tot i mantenir-se en un polític segon terme, els templers també van participar en la croada que promogué —malgrat l’oposició de l’Església, que l’havia excomunicat— l’emperador Frederic II. Aquest, a través de negociacions —any 1229—, aconseguí recuperar Jerusalem, Betlem, Natzaret i la Galilea occidental, a més de la llibertat per als presoners i una nova treva per deu anys.
Ningú se sentí gaire satisfet, però, per aquell acord i menys encara els templers, que van veure com —en virtut de les clàusules contingudes en aquell— els terrenys corresponents a la seva casa mare continuarien sota control musulmà. L’enemistat entre el Temple i l’emperador esdevindria lluita oberta i accentuaria l’enemistat amb l’Hospital, el qual orde s’alià amb Frederic II.
Posteriorment, el 1240 el Temple reedificà el castell de Safet, tornà a Jerusalem, conclogué les defenses de dita plaça i proposà l’edificació de noves fortaleses; a més, poc abans, havien assolit un altre tractat amb Damasc. Era un moment de gran esplendor de l’orde, però el desastre no era llunyà: el 1244 els tàtars entraren a Jerusalem —que ja no pogué ser recuperada— i oferiren els seus serveis al soldà d’Egipte. Les forces egípcies saquejaren tot el Regne de Jerusalem i només la intervenció del rei de França impedí la seva desaparició.
La sisena croada fou obra de Lluís IX de França i aquest acaparà tot el protagonisme, fent que fins els templers es sotmetessin a la seva autoritat. A pesar d’algun incident, però, fou un període de col·laboració entre el rei Lluís i la Milícia del Temple, i fins i tot s’oblidaren momentàniament les diferències entre templers i hospitalers.
En el curs d’aquesta darrera croada, l’atac a Egipte fou un desastre i fins el rei va caure presoner. Les arques templeres van aportar una part important de l’astronòmic rescat que els musulmans exigiren per a alliberar Lluís IX i els presoners cristians.
Quan el rei de França abandonà Orient —any 1254— es féu palès que la supervivència del Regne de Jerusalem dependria dels ordes militars. Però el desgavell entre els cristians d’Orient era molt gran; l’oposició entre el Temple i l’Hospital —que donaven suport a venecians i genovesos respectivament—continuava viva.
Pel que fa a les intrigues i problemes interns entre els cristians establerts a Orient, cal dir que minaren molt la credibilitat dels ordes militars, que per causa dels objectius que s’havien marcat no van poder mantenir-se aliens a les maniobres orquestrades ja fos pels prínceps europeus, per la noblesa de Síria-Palestina o per les colònies italianes. Les relacions entre els ordes militars —Temple i Hospital— i els prínceps europeus presents a Orient només feren que situar dits ordes en una posició falsa, donat que en general aquells no es van prendre la defensa dels llocs sants d’una manera tan seriosa com els dits ordes.
Durant la dècada de 1260 es succeïren atacs dels mongols i dels egipcis. Els templers experimentaren seriosos revessos —pèrdua de Safet i Beaufort— i els territoris del Regne anaven minvant. En les dècades següents les derrotes continuaren i el maig de 1291 es perdé Acre —la plaça més important que es conservava—; els mesos següents anaren caient la resta de places. Els templers traslladaren la seva seu a Xipre i només conservaren —fins al 1303— l’illa de Ruad a poques milles de Tortosa.
En un altre ordre de coses, la regla recull també aspectes militars relatius a la vida dels frares en campanya. La disciplina, un dels elements que més hi sobresurten, donava lloc a unes tropes caracteritzades per un ordre en el camp de batalla molt admirat pels seus contemporanis. Tal com es desprèn dels documents, la càrrega dels cavallers del Temple resultava irresistible —la dels grups formats per frares sergents, menys equipats i pitjor entrenats, no ho devia resultar tant i per això no se’ls situava en primera línia—.
La confiança que transmetia la disciplina i competència de les forces del Temple i de l’Hospital, afegit a l’experiència que tenien sobre els mètodes de lluita dels musulmans —els croats en general eren absolutament ignorants d’aquestes qüestions—, féu que se’ls confiés la missió específica de formar l’avantguarda i la reraguarda de les tropes croades.
La Milícia del Temple neix en un context —l’Europa feudal— marcat per la violència i per la monopolització d’aquesta per part de la noblesa, que esdevé un grup de guerrers professionals. El perfeccionament de les tècniques de combat i el progressiu encariment d’unes armes cada cop més complexes van contribuir a l’aparició d’una noblesa com a casta militar: en aquestes condicions, els únics que —en general— podien respondre de manera adient al repte llençat pel Temple eren els frares d’origen nobiliari.
La disciplina que seguien els templers en campanya —a la qual ja ens referíem més amunt— marcava totes les activitats: muntar els cavalls, cavalcar, parar el campament, etc. Els escuders —alguns dels quals, el català Martí de Granyena per exemple, eren cavallers que servien temporalment en la Milícia—13 i els cavalls de càrrega també s’hi havien de sotmetre. La raó d’aquesta rigorosa reglamentació eren els constants i sobtats perills que amenaçaven els camins de Terra Santa. Els templers cavalcaven en columna i durant les càrregues tots seguien el cavall del mariscal, que duia l’estendard de l’orde,14 i anava protegit per un grup selecte de deu cavallers. Prop del mariscal cavalcava el comanador dels cavallers, protegit per uns altres deu cavallers, i duia un altre estendard de reserva, plegat, a fi de prendre el comandament de la càrrega en cas que el mariscal fos mort o descavalcat. Si aquest era posat, també, fora de combat, el substituïa un dels comanadors dels escamots, desplegant l’estendard que també duia.
Al llarg de la zona costanera ocupada en la tercera croada, els templers s’afanyaren a fortificar els castells. El pes que va tenir en aquesta croada Ricard Cor de Lleó es reflectí en l’elecció —any 1191— del seu amic Robert de Sablé com a nou mestre del Temple. Durant aquesta època i a causa de la precedent pèrdua de Jerusalem el Castell Pelegrí —Athlit— esdevingué quarter general de l’orde.
A començament segle XIII la intensificació dels pelegrinatges féu incrementar les tasques de transport i protecció dels fidels que s’havien imposat els frares de la Milícia. L’interès dels papes en l’organització de noves expedicions militars conjuntes a Orient, va reeixir en una nova croada que tenia com a objectiu neutralitzar Egipte. La campanya de conquesta de Damietta —any 1219— fou possible en bona part gràcies als diners i homes que hi esmerçaren els templers. L’objectiu final de vèncer Egipte no fou aconseguit, però es signà una nova treva de vuit anys.
Tot i mantenir-se en un polític segon terme, els templers també van participar en la croada que promogué —malgrat l’oposició de l’Església, que l’havia excomunicat— l’emperador Frederic II. Aquest, a través de negociacions —any 1229—, aconseguí recuperar Jerusalem, Betlem, Natzaret i la Galilea occidental, a més de la llibertat per als presoners i una nova treva per deu anys.
Ningú se sentí gaire satisfet, però, per aquell acord i menys encara els templers, que van veure com —en virtut de les clàusules contingudes en aquell— els terrenys corresponents a la seva casa mare continuarien sota control musulmà. L’enemistat entre el Temple i l’emperador esdevindria lluita oberta i accentuaria l’enemistat amb l’Hospital, el qual orde s’alià amb Frederic II.
Posteriorment, el 1240 el Temple reedificà el castell de Safet, tornà a Jerusalem, conclogué les defenses de dita plaça i proposà l’edificació de noves fortaleses; a més, poc abans, havien assolit un altre tractat amb Damasc. Era un moment de gran esplendor de l’orde, però el desastre no era llunyà: el 1244 els tàtars entraren a Jerusalem —que ja no pogué ser recuperada— i oferiren els seus serveis al soldà d’Egipte. Les forces egípcies saquejaren tot el Regne de Jerusalem i només la intervenció del rei de França impedí la seva desaparició.
La sisena croada fou obra de Lluís IX de França i aquest acaparà tot el protagonisme, fent que fins els templers es sotmetessin a la seva autoritat. A pesar d’algun incident, però, fou un període de col·laboració entre el rei Lluís i la Milícia del Temple, i fins i tot s’oblidaren momentàniament les diferències entre templers i hospitalers.
En el curs d’aquesta darrera croada, l’atac a Egipte fou un desastre i fins el rei va caure presoner. Les arques templeres van aportar una part important de l’astronòmic rescat que els musulmans exigiren per a alliberar Lluís IX i els presoners cristians.
Quan el rei de França abandonà Orient —any 1254— es féu palès que la supervivència del Regne de Jerusalem dependria dels ordes militars. Però el desgavell entre els cristians d’Orient era molt gran; l’oposició entre el Temple i l’Hospital —que donaven suport a venecians i genovesos respectivament—continuava viva.
Pel que fa a les intrigues i problemes interns entre els cristians establerts a Orient, cal dir que minaren molt la credibilitat dels ordes militars, que per causa dels objectius que s’havien marcat no van poder mantenir-se aliens a les maniobres orquestrades ja fos pels prínceps europeus, per la noblesa de Síria-Palestina o per les colònies italianes. Les relacions entre els ordes militars —Temple i Hospital— i els prínceps europeus presents a Orient només feren que situar dits ordes en una posició falsa, donat que en general aquells no es van prendre la defensa dels llocs sants d’una manera tan seriosa com els dits ordes.
Durant la dècada de 1260 es succeïren atacs dels mongols i dels egipcis. Els templers experimentaren seriosos revessos —pèrdua de Safet i Beaufort— i els territoris del Regne anaven minvant. En les dècades següents les derrotes continuaren i el maig de 1291 es perdé Acre —la plaça més important que es conservava—; els mesos següents anaren caient la resta de places. Els templers traslladaren la seva seu a Xipre i només conservaren —fins al 1303— l’illa de Ruad a poques milles de Tortosa.
En un altre ordre de coses, la regla recull també aspectes militars relatius a la vida dels frares en campanya. La disciplina, un dels elements que més hi sobresurten, donava lloc a unes tropes caracteritzades per un ordre en el camp de batalla molt admirat pels seus contemporanis. Tal com es desprèn dels documents, la càrrega dels cavallers del Temple resultava irresistible —la dels grups formats per frares sergents, menys equipats i pitjor entrenats, no ho devia resultar tant i per això no se’ls situava en primera línia—.
La confiança que transmetia la disciplina i competència de les forces del Temple i de l’Hospital, afegit a l’experiència que tenien sobre els mètodes de lluita dels musulmans —els croats en general eren absolutament ignorants d’aquestes qüestions—, féu que se’ls confiés la missió específica de formar l’avantguarda i la reraguarda de les tropes croades.
La Milícia del Temple neix en un context —l’Europa feudal— marcat per la violència i per la monopolització d’aquesta per part de la noblesa, que esdevé un grup de guerrers professionals. El perfeccionament de les tècniques de combat i el progressiu encariment d’unes armes cada cop més complexes van contribuir a l’aparició d’una noblesa com a casta militar: en aquestes condicions, els únics que —en general— podien respondre de manera adient al repte llençat pel Temple eren els frares d’origen nobiliari.
La disciplina que seguien els templers en campanya —a la qual ja ens referíem més amunt— marcava totes les activitats: muntar els cavalls, cavalcar, parar el campament, etc. Els escuders —alguns dels quals, el català Martí de Granyena per exemple, eren cavallers que servien temporalment en la Milícia—13 i els cavalls de càrrega també s’hi havien de sotmetre. La raó d’aquesta rigorosa reglamentació eren els constants i sobtats perills que amenaçaven els camins de Terra Santa. Els templers cavalcaven en columna i durant les càrregues tots seguien el cavall del mariscal, que duia l’estendard de l’orde,14 i anava protegit per un grup selecte de deu cavallers. Prop del mariscal cavalcava el comanador dels cavallers, protegit per uns altres deu cavallers, i duia un altre estendard de reserva, plegat, a fi de prendre el comandament de la càrrega en cas que el mariscal fos mort o descavalcat. Si aquest era posat, també, fora de combat, el substituïa un dels comanadors dels escamots, desplegant l’estendard que també duia.
L’estendard era la fita que guiava els templers en mig de la batalla. Tots tenien l’obligació de mantenir-s’hi tan a prop com fos possible i defensar-lo.Només en casos extrems un templer podia replegar-se vers l’estendard de l’Hospital o d’un senyor cristià —per aquest ordre—.
La desaparició del Temple.
De ser lloat per papes i sants —Bernat de Claresvalls—, de gaudir de la confiança de reis que els encomanaren tasques oficials, de ser considerats els més esforçats defensors de la cristiandat i ser objecte —en conseqüència— de nombrosíssimes donacions, passaren a ser perseguits i prohibits. Les causes d’aquest canvi de situació i tot el que envoltà el seu procés ha estat un dels temes més recurrents pels autors que s’han interessat pel Temple.
La desfeta dels croats el 1291 fou conseqüència, entre d’altres coses, dels enfrontaments entre templers i hospitalers i de clamoroses errades estratègiques dels ordes militars. Demurger dóna compte de com els contemporanis foren conscients d’aquella situació i de com va afectar la consideració que es tenia d’aquells ordes.
La iniciativa de l’acció contra el Temple partí de Felip IV de França. En primer lloc, disposà l’empresonament de tots els templers del seu reialme —ordre datada el 14 de setembre de 1307 i executada el 13 d’octubre següent— i després demanà a altres monarques i al mateix papa que seguissin el seu exemple. Els reis d’Anglaterra, de Portugal i d’Aragó es resistiren a actuar contra l’orde, però —d’una banda, per feblesa i, de l’altra, volent prendre la iniciativa que li havia pres el monarca francès— el papa Climent V ordenà empresonar els templers i confiscar tots els seus béns —butlla Pastorales praeminentiae, 22 de novembre de 1307—. Tots els monarques van obeir, encara que —a diferència de França— no es van aplicar penes de mort. Tot i la resistència armada dels templers en algunes regions —per exemple, en certs castells catalans i a Xipre—, la poca predisposició d’alguns reis a prendre mesures contra l’orde i l’oposició inicial del papa, els frares del Temple d’arreu foren detinguts, els seus béns confiscats i l’orde suprimida —butlla Vox in excelso de 22 de març de 1312, donada durant el concili de Vienne—.
Les acusacions fetes als templers eren diverses. Han estat resumides i classificades per Demurger, qui hi descobreix, a més de l’habitual arsenal de càrrecs imputats a les heretgies, la intenció expressa de relacionar el Temple amb el catarisme i l’Islam, i un afegit d’elements de màgia i bruixeria.
Els frares detinguts a França i torturats pels agents reials —fins i tot el mateix mestre Jaume de Molay— acabaren confessant gran part d’allò que se’ls imputava, donant així arguments per a prosseguir el procés i condemnar-los.
Veiem com en sortiran totes aquestes acusacions:
“21 de octubre de 1307. Una ventana ojival, estrecha y alta, apenas permite la entrada de la luz del día. Nos hallamos en una amplia sala abovedada del viejo Louvre de Felipe Augusto, que el humo de las antorchas murales oscurece todavía un poco más. Tras una mesa de tosca madera, unos hombres, vestidos con pesados ropajes, con los rostros tensos y crispados por el odio, los "legistas" de Felipe IV el Hermoso, escuchan la voz baja y triste que se eleva desde un bulto de ropas mugrientas y manchadas de sangre, desplomado delante de ellos. Detrás, unos carceleros revestidos de cuero y mallas, con rostro impasible, curtido por las campañas. El hombre que habla es un templario. Se llama Godofredo de Charnay, y fue comendador de Normandía. Hoy, después de haber sido "trabajado" duramente durante varios días por los verdugos del Palacio, cuenta las circunstancias de su admisión en la Orden del Temple, y toda su juventud, apasionada por las hazañas guerreras a caballo y por las carreras marítimas bajo el espléndido sol mediterráneo, acude ahora a su memoria...Sin duda, y a pesar del atroz sufrimiento que le causan sus piernas, que los verdugos han ido untando lentamente, durante horas, con aceite hirviendo, ha negado tenazmente su homosexualidad, una de las primeras acusaciones que se le hacían. Sin duda ha afirmado que ignoraba todo cuanto se le decía sobre la supuesta adoración ritual de un gato negro, o sobre una misteriosa "cabeza" en un relicario de plata. Pero en cuanto a renegar de la divinidad de Jesús, ha confesado, es más, incluso ha proporcionado detalles:"Después de haberme recibido e impuesto el manto, me trajeron una cruz en la que había una imagen de Jesucristo. El hermano Amaury me dijo que no creyera en aquel cuya imagen estaba representada allí, ya que era un falso profeta, no era Dios..."
El comendador que imponía semejante abjuración al joven Godofredo de Charnay, futuro comendador de Normandía, se llamaba Amaury de la Roche, y era el amigo y favorito del Rey de Francia San Luis...
Esta confesión de Godofredo de Charnay confirmaba la de otro caballero templario. A este otro, el comendador que acababa de proceder a su recepción le había asegurado, al verle retroceder horrorizado: "No temas nada, hijo. Éste no es el Señor, no es Dios, es un falso profeta..."
De ser lloat per papes i sants —Bernat de Claresvalls—, de gaudir de la confiança de reis que els encomanaren tasques oficials, de ser considerats els més esforçats defensors de la cristiandat i ser objecte —en conseqüència— de nombrosíssimes donacions, passaren a ser perseguits i prohibits. Les causes d’aquest canvi de situació i tot el que envoltà el seu procés ha estat un dels temes més recurrents pels autors que s’han interessat pel Temple.
La desfeta dels croats el 1291 fou conseqüència, entre d’altres coses, dels enfrontaments entre templers i hospitalers i de clamoroses errades estratègiques dels ordes militars. Demurger dóna compte de com els contemporanis foren conscients d’aquella situació i de com va afectar la consideració que es tenia d’aquells ordes.
La iniciativa de l’acció contra el Temple partí de Felip IV de França. En primer lloc, disposà l’empresonament de tots els templers del seu reialme —ordre datada el 14 de setembre de 1307 i executada el 13 d’octubre següent— i després demanà a altres monarques i al mateix papa que seguissin el seu exemple. Els reis d’Anglaterra, de Portugal i d’Aragó es resistiren a actuar contra l’orde, però —d’una banda, per feblesa i, de l’altra, volent prendre la iniciativa que li havia pres el monarca francès— el papa Climent V ordenà empresonar els templers i confiscar tots els seus béns —butlla Pastorales praeminentiae, 22 de novembre de 1307—. Tots els monarques van obeir, encara que —a diferència de França— no es van aplicar penes de mort. Tot i la resistència armada dels templers en algunes regions —per exemple, en certs castells catalans i a Xipre—, la poca predisposició d’alguns reis a prendre mesures contra l’orde i l’oposició inicial del papa, els frares del Temple d’arreu foren detinguts, els seus béns confiscats i l’orde suprimida —butlla Vox in excelso de 22 de març de 1312, donada durant el concili de Vienne—.
Les acusacions fetes als templers eren diverses. Han estat resumides i classificades per Demurger, qui hi descobreix, a més de l’habitual arsenal de càrrecs imputats a les heretgies, la intenció expressa de relacionar el Temple amb el catarisme i l’Islam, i un afegit d’elements de màgia i bruixeria.
Els frares detinguts a França i torturats pels agents reials —fins i tot el mateix mestre Jaume de Molay— acabaren confessant gran part d’allò que se’ls imputava, donant així arguments per a prosseguir el procés i condemnar-los.
Veiem com en sortiran totes aquestes acusacions:
“21 de octubre de 1307. Una ventana ojival, estrecha y alta, apenas permite la entrada de la luz del día. Nos hallamos en una amplia sala abovedada del viejo Louvre de Felipe Augusto, que el humo de las antorchas murales oscurece todavía un poco más. Tras una mesa de tosca madera, unos hombres, vestidos con pesados ropajes, con los rostros tensos y crispados por el odio, los "legistas" de Felipe IV el Hermoso, escuchan la voz baja y triste que se eleva desde un bulto de ropas mugrientas y manchadas de sangre, desplomado delante de ellos. Detrás, unos carceleros revestidos de cuero y mallas, con rostro impasible, curtido por las campañas. El hombre que habla es un templario. Se llama Godofredo de Charnay, y fue comendador de Normandía. Hoy, después de haber sido "trabajado" duramente durante varios días por los verdugos del Palacio, cuenta las circunstancias de su admisión en la Orden del Temple, y toda su juventud, apasionada por las hazañas guerreras a caballo y por las carreras marítimas bajo el espléndido sol mediterráneo, acude ahora a su memoria...Sin duda, y a pesar del atroz sufrimiento que le causan sus piernas, que los verdugos han ido untando lentamente, durante horas, con aceite hirviendo, ha negado tenazmente su homosexualidad, una de las primeras acusaciones que se le hacían. Sin duda ha afirmado que ignoraba todo cuanto se le decía sobre la supuesta adoración ritual de un gato negro, o sobre una misteriosa "cabeza" en un relicario de plata. Pero en cuanto a renegar de la divinidad de Jesús, ha confesado, es más, incluso ha proporcionado detalles:"Después de haberme recibido e impuesto el manto, me trajeron una cruz en la que había una imagen de Jesucristo. El hermano Amaury me dijo que no creyera en aquel cuya imagen estaba representada allí, ya que era un falso profeta, no era Dios..."
El comendador que imponía semejante abjuración al joven Godofredo de Charnay, futuro comendador de Normandía, se llamaba Amaury de la Roche, y era el amigo y favorito del Rey de Francia San Luis...
Esta confesión de Godofredo de Charnay confirmaba la de otro caballero templario. A este otro, el comendador que acababa de proceder a su recepción le había asegurado, al verle retroceder horrorizado: "No temas nada, hijo. Éste no es el Señor, no es Dios, es un falso profeta..."
Muchas otras confesiones parecidas completaron el expediente.En una de las obras más completas que se hayan consagrado a este proceso, M. Lavocat resume las preguntas formuladas a los templarios por los inquisidores, tal como aparecen en el propio expediente:
"Uno se encontraba frente a conclusiones de inculpación y de información ya establecidas (sistema demasiado cómodo), elaboradas por unos juristas versados en la ciencia de las herejías infligidas a la Iglesia. Los prelados instructores estaban encargados de investigar si los Templarios eran gnósticos y docetas, o, lo que era peor, maniqueos, de los que dividían a Cristo en un Cristo superior y un Cristo inferior, terrestre, pasible, partidista, vivo y cautivo en la Materia, cuya Organización él constituía. ¿Formarían parte de aquellas antiguas sectas llamadas libertinas de los gnósticos carpocratianos, nicolaístas y maniqueos?""¿Habrían abrazado la religión de Mahoma (como pretendía la Chronique de Saint-Denys)? Quedaba todavía un punto por examinar, pero difícil de conciliar con los otros. ¿Los hermanos del Templo consideraban a Jesús como un falso profeta, como un criminal de derecho común, que habría sido condenado y ejecutado por sus crímenes? De confirmarse esta última hipótesis, los Templarios se habrían sumado al número de los asesinos de Jesús, a quien crucificaban por segunda vez, como lo había escrito Felipe el Hermoso." (Op. cit.)En estas últimas preguntas, los inquisidores demostraban estar perfectamente informados. Cien años antes, los interrogatorios a los "perfectos" cátaros les habían revelado un secreto que siempre, hasta entonces, habían ignorado, puesto que era secreto de la Iglesia, únicamente conocido por sus más altos dignatarios: la revelación del verdadero rostro de Jesús en la Historia. Ese rostro había sido registrado en los archivos del Imperio romano. Y después de Constantino los habían expurgado. El judaísmo lo había conocido, y en la tormenta de las persecuciones que se habían abatido desde hacía mil trescientos años sobre los infortunados judíos se había conseguido confiscar, destruir o modificar los escritos comprometedores. Lo habían conocido los cátaros, y se había destruido esta herejía, así como sus documentos manuscritos. Lo habían revelado a los Templarios. Y ahora de lo que se trataba era de destruir a éstos. Ahí estaban las confesiones, formales, de numerosos hermanos de la Orden que lo sabían... ¿Y esos besos impúdicos que se daban, uno entre los dos hombros, y el otro en el hueco de los riñones, no estaban acaso destinados a atraer la atención hacia uno de los secretos del Zohar, hacia un procedimiento de acción que los cabalistas judíos denominan "el misterio de la Balanza", que pone en acción a Hochmah (la Sabiduría) y a Binah (la Inteligencia), los dos "hombros" del Antiguo Día en el mundo de Yesod (la "Base" de sus riñones)?Así pues, según los interesados inquisidores, en una época en que los documentos de archivo no permiten situar con exactitud, pero que se aproximaría a la segunda mitad del siglo XIII, la Orden del Temple, primitivamente conocida como la "Milicia de los Pobres Soldados de Cristo y del Templo de Salomón", sufrió una importante y grave mutilación espiritual en numerosas encomiendas de la Orden.
A raíz, sin duda, del descubrimiento de unos manuscritos efectuados por ellos en pueblos de Tierra Santa, o por medio de misteriosas conversaciones mantenidas con sabios árabes, con cabalistas judíos, o con "perfectos" cátaros, unos maestres secretos, aparecidos un buen día de forma harto misteriosa, demostraron que el verdadero rostro del Jesús de la historia había resultado ser muy diferente al de la leyenda.
Gracias a un hecho trivial, poseemos la prueba de la existencia de esos maestres secretos, que suplantaban a los maestres oficiales. ¿Quién había ordenado a Jacques de Molay, gran maestre oficial, que no sabía ni leer ni escribir, recoger todos los archivos de la Orden, y especialmente las "reglas" de las encomiendas, poco antes de la redada general organizada por Felipe el Hermoso?¿Quién es ese "maestre Roncelin", en realidad llamado Roncelin de Fos, a quien algunos templarios atribuyeron la introducción de aquella terrible práctica de renuncia a Jesús? En la lista de los maestres de la Orden del Temple no figura. O, al menos, en la lista de los maestres oficiales...
Es, pues, probable que ciertos altos dignatarios de la Orden, menos ignorantes que la gran mayoría de los demás, hubieran tenido conocimiento de documentos ignorados en Europa referentes a los verdaderos orígenes del cristianismo, documentos que la Iglesia se apresuró a hacer desaparecer de inmediato. Fue por ello por lo que poco a poco, a semejanza de Federico de Hohenstaufen, emperador de Alemania y rey de las Dos Sicilias, y el soberano más letrado de su época, la Orden del Temple fue rechazando el dogma de la divinidad de Jesús y volvió al Dios único, común al judaísmo y al Islam.
Y fue así cómo, en el propio seno de la Orden oficial, se constituyó una verdadera sociedad secreta interior, con sus jefes ocultos, sus enseñanzas esotéricas, y sus objetivos confidenciales, y todo ello de forma bastante fácil, ya que en el año 1193 la Orden no tenía más que 900 caballeros.A partir de entonces, en las ceremonias capitulares de recepción, aquellos que, como ingenuos neófitos, rehusaron despreciar la Cruz, creyendo que se trataba de una sencilla prueba sobre la solidez de su fe, fueron enviados a los campos de batalla de ultramar, para mantener allí el buen nombre de la Orden y cubrirse de gloria.
En cambio, aquellos otros que, sin decir palabra, perinde ad cadaver, dóciles ante la orden de los comendadores, aceptaron pisar una cruz de madera o la de un viejo manto de la orden tendido en el suelo, esos permanecieron en Europa, como reserva para los misteriosos y lejanos objetivos del poder templario. Y, efectivamente, en aquella época no podía haber prueba más definitiva que esa.
Se trataba de hacer del mundo entero una "tierra santa". Pero, para ello, primero había que apoderarse del mundo. Y eso, a una minoría valiente, organizada y rica, muy vagamente consciente de la grandiosa finalidad de sus hazañas, pero sabiamente dirigida por un grupo de iniciados, y que supiera guardar el secreto y obedecer ciegamente, le era perfectamente posible.Pero llegó un día en que la cosa salió a la luz y en que los tránsfugas, orgullosos decepcionados o amargados, hablaron.
El rey de Francia olfateó la ganancia, y supo hacer cómplice al papa, quien ya era su deudor desde el acuerdo nocturno del bosque de Saint-Jean-d'Angély. El tesoro real y el dogma romano tenían el jaque mate en sus manos.
Entonces los siervos de la justicia engrasaron la madera de los potros, y los verdugos pusieron al rojo candente sus tenazas ardientes. Y cuando se hubieron apoderado de todo el dinero del Temple y hubieron confiscado los feudos y las encomiendas, se encendieron las piras.Su humo negro, graso y maloliente, que entenebrecía albas y crepúsculos, desterró, durante seiscientos años, la esperanza de una unidad europea y de una religión universal que uniera a todos los hombres. Pero ese humo, ante todo, iba a ahogar la verdad sobre la mayor impostura de la Historia”.
Y fue así cómo, en el propio seno de la Orden oficial, se constituyó una verdadera sociedad secreta interior, con sus jefes ocultos, sus enseñanzas esotéricas, y sus objetivos confidenciales, y todo ello de forma bastante fácil, ya que en el año 1193 la Orden no tenía más que 900 caballeros.A partir de entonces, en las ceremonias capitulares de recepción, aquellos que, como ingenuos neófitos, rehusaron despreciar la Cruz, creyendo que se trataba de una sencilla prueba sobre la solidez de su fe, fueron enviados a los campos de batalla de ultramar, para mantener allí el buen nombre de la Orden y cubrirse de gloria.
En cambio, aquellos otros que, sin decir palabra, perinde ad cadaver, dóciles ante la orden de los comendadores, aceptaron pisar una cruz de madera o la de un viejo manto de la orden tendido en el suelo, esos permanecieron en Europa, como reserva para los misteriosos y lejanos objetivos del poder templario. Y, efectivamente, en aquella época no podía haber prueba más definitiva que esa.
Se trataba de hacer del mundo entero una "tierra santa". Pero, para ello, primero había que apoderarse del mundo. Y eso, a una minoría valiente, organizada y rica, muy vagamente consciente de la grandiosa finalidad de sus hazañas, pero sabiamente dirigida por un grupo de iniciados, y que supiera guardar el secreto y obedecer ciegamente, le era perfectamente posible.Pero llegó un día en que la cosa salió a la luz y en que los tránsfugas, orgullosos decepcionados o amargados, hablaron.
El rey de Francia olfateó la ganancia, y supo hacer cómplice al papa, quien ya era su deudor desde el acuerdo nocturno del bosque de Saint-Jean-d'Angély. El tesoro real y el dogma romano tenían el jaque mate en sus manos.
Entonces los siervos de la justicia engrasaron la madera de los potros, y los verdugos pusieron al rojo candente sus tenazas ardientes. Y cuando se hubieron apoderado de todo el dinero del Temple y hubieron confiscado los feudos y las encomiendas, se encendieron las piras.Su humo negro, graso y maloliente, que entenebrecía albas y crepúsculos, desterró, durante seiscientos años, la esperanza de una unidad europea y de una religión universal que uniera a todos los hombres. Pero ese humo, ante todo, iba a ahogar la verdad sobre la mayor impostura de la Historia”.
Resumint aquests darrers partats, podríem dir que els mites creats sobre els templers poden classificar-se en:
a) Pràctiques màgiques, esotèriques i satàniques.
Aquests relats acostumen a pretendre justificar-se en les confessions fetes per molts templers en el moment de la seva dissolució, on admetien adorar una mena d'ídol anomenat Baphumet. Ara bé, les descripcions del Baphumet mai no coincidien; en uns casos, resultava ser un cap de dona, i, en d'altres, un cap d'home i, a més, amb barba. Una prova més que el dissortat monjo templer confessava allò que, sota tortura, li feia confesar l'inquisidor que l'interrogava. En fi, el 1818, algú anomenat Joseph Hammer, publicà Revelació del misteri de Baphumet, la base de l'atribució de cultes satànics als templers.
b) Creences gnòstiques
c) Possessió d'un coneixement ocult
En primer lloc, al segle XVIII, encara no s'havien desxifrat els jeroglífics, això ho faria Champollion el 1824, per tant, malgrat el que es pogués explicar, d'Egipte no se'n sabia pràcticament res; a més, tampoc no havia començat l'estudi seriós dels documents medievals. Per altra banda, en quines fonts basaven aquestes suposicions?, si eren els documents del procés de dissolució, aquests, ja ho sabem, no tenen cap mena de credibilitat. Suposant que els templers haguessin disposat d'un coneixement ocult, aquest no hauria passat als ordes militars de l'Hospital, de Montesa, de Crist, d'Alcántara, de Santiago i de Calatrava, on s'integraren molts ex-templers després de la dissolució de l'Orde pel papa Climent V el 1312? No seria interessant un estudi sobre la documentació d'aquests ordes? Igual, però, aquest treball d'anàlisi de documents resulta decebedor per als creadors de mites.
d) Templers i maçons.
La pretensió dels maçons de ser els hereus dels templers presenta un altre vessant. Els maçons es definien com a republicans i revolucionaris; els templers havien estat liquidats per una conxorxa entre el Sant Pare i el rei de França, conclusió: la Revolució Francesa fou la conseqüència de la maledicció llençada pels templers en ser cremats a la foguera, els maçons ordiren la conspiració que acabà duent Lluís XVI a la guillotina per així venjar la injustícia comesa contra el Temple. A finals del segle XVIII, Johann August Starck, inventor d'un nou rite templer alemany, basava les seves teories en la valoració del nostre ja conegut Baphomet.Certament, haver estat víctimes de dos dels grans poders de l'Europa medieval -la Santa Seu i el Regne de França- eximia els templers de ser vistos com allò que realment foren: els més clars exponents del fanatisme religiós i el militarisme del món medieval. Només així s'explica que, als segles XVIII i XIX, persones i institucions amb vocació progressista pretenguessin reivindicar-los fins a proclamar-se'n hereus.
e) Com inventar la història
Al segle XIX, va començar l'anàlisi històrica dels textos medievals. Amb la primera publicació dels textos del procés contra els templers, tot el mite esotèric va quedar al descobert com el que era: una pura rondalla de la vora del foc. Ara bé, això no va significar pas la fi dels xerrameques. Si no hi ha documents sobre l'esoterisme dels templers, se n'inventen i ja està.
Raymond Fabré-Palaplat escrigué el Levitikon, un suposat manuscrit templer on s'hi pot descobrir que l'Orde fou fundat ni més ni menys que per Jesucrist; no sembla quedar clar si l'Orde Temple fou instituït al segle I o bé si al segle XII Jesucrist féu una visita a la Terra d'incògnit. Al Levitikon s'hi teoritzava una nova religió basada en el progrés i la ciència, força semblant a les doctrines de maçons i teòsofs.
Si algú mai troba un document datat el 1324 escrit per John Mark Larmenius, successor de Jacques de Molay i, doncs, primer Gran Mestre del Temple en la clandestinitat, no cal donar-hi importància. Aquest diploma el creà al segle XIX un tal Ledru, col·lega de Fabré-Palaplat.
El britànic Joseph Hammer, ja conegut com a autor de La Revelació del misteri de Baphumet (1818), va fer un descobriment sensacional: uns taüts templers coberts d'estranys garigots, a partir d'ací, va concloure que els templers havien estat realment culpables de les acusacions formulades el 1307. On deuria trobar Hammer aquests taüts no ho sabem; a sota de terra d'una antiga casa templera segur que no, els monjos templers els enterraven sense taüt.
f) Càbales i cabòries.
A mitjan segle XIX, el capellà Alphonse-Louis Constant, àlies Eliphas Lévi, va vincular els templers amb la càbala hebraica i va difondre les cabòries del Levitikon.
Inventaren els templers el joc del Tarot? No ens consta pas que això s'hagi arribat a dir mai; simplement, Eliphas Lévi apareix també com un dels teòrics del Tarot. N'hi ha que són a tot arreu.
g) Templers i càtars
Al segle XIX va elaborar-se una visió mítica de l'Edat Mitjana imaginant-hi una mena de combat perpetu entre dues religions: l'oficial, represora i obscurantista, imposada pels papes i els seus còmplices els reis, i l'altra, secreta i alliberadora proposada pels maniqueus. Segons aquest esquema, els maniqueus eren els cavallers del Graal, els valdesos, els càtars i, faltaria més, els templers, així com tots els grups herètics sorgits en època medieval.
A partir d'ací, s'han intentat trobar relacions entre els càtars i els templers. En realitat, aquests dos col·lectius tenen un important factor en comú: a l'Edat Mitjana foren exterminats per la Inquisició, el Papat i el Regne de França, i, durant l'Edat Contemporània, han estat víctimes dels mites -manera culta de dir bajanades o destarifos- creats per tota una sèrie de xerrameques sense solta ni volta. I ací s'acaben els paral·lelismes entre els templers i els càtars.
Si els templers haguessin tingut alguna intervenció en tot l'afer dels càtars, que no fou el cas, segur que hauria estat per lluitar amb valentia i entusiasme en la croada predicada contra aquests heretges el 1209 pel papa Innocenci III.
Malgrat aixó que venim dient, algunes fonts citen a Sant Durand, un frare templer de Puigcerdà que ajudà a molts càtars a fugir de la Inquisició i dels croats.
h) el gran tresor dels càtars.
L'Orde del Temple arribà a ser immensament ric. Què se'n féu del seu tresor després de la dissolució de l'Orde?. Doncs molt senzill, a tot arreu d'Europa, els grans dominis i béns immobles passaren als ordes on s'hi integraren els ex-templers; a França, aquest patrimoni se'l deuria apropiar la Corona. Quin destí tingueren les grans sumes de diners dipositades a la Casa de París?, ja sabem qui s'ho va quedar: Felip IV de França, i això no és cap secret ni cap misteri. Amagaren els templers el seu tresor en un lloc del Camí de Sant Jaume?, difícilment; els templers francesos foren capturats tots en una acció sorpresa a primera hora del matí del 13 d'octubre de 1307, no els van deixar temps ni d'esmorzar; per la seva banda, els templers castellans no foren perseguits i acabaren integrant-se en d'altres ordes del seu país.
Ara bé, avui no es dóna crèdit a la idea d’una corrupció generalitzada de l’orde. El per què d’aquesta caiguda estrepitosa es tendeix a relacionar amb l’afermament de l’Estat centralitzat enfront del papat i dels privilegis que havia concedit als ordes militars internacionals.
L'inici d'aquesta persecució implacable es produeix l'any 1305, quan Esquí de Floyrà, expulsat de l'Orde dels Templers, on havia arribat a ser prior de Montfalcó, anà a Lleida i es presentà a Jaume II. L'ex-templer va exposar-li tota una sèrie de denúncies i acusacions contra l'Orde, a les quals, el rei català no va donar cap mena de credibilitat. Aleshores, Esquí de Floyrà partí cap a França, on Felip IV va admetre les seves acusacions; ara, el rei de França ja disposava del pretext per actuar contra l'Orde. El 13 d'octubre de 1307, comptant amb el consentiment del feble papa Climent V, Felip IV donà ordre d'arrestar i lliurar a la Inquisició tots els templers de França.
En l'ordre de captura, quedaven tipificats els delictes de què eren acusats els templers:
1. Renegar de Crist i escupir a la Creu en la cerimònia d'admissió a l'Orde
2. Intercanviar-se besos obscens en aquesta cerimònia.
3. Ometre les paraules de la Consagració els sacerdots templers quan deien la Missa.
4. Practicar la sodomia (l'homosexualitat)
5. Adorar ídols.
6. Confesar-se mútuament i perdonar els pecats el president del capítol.
Els monjos templers de França acabaren en mans de la Inquisició i de tribunals reials on era normal obtenir confessions sota tortura; afeblits pel turment, els templers presos acabaven admetent totes les acusacions que els interrogadors els feien, per aberrants i forassenyades que fossin. Alguns historiadors que han estudiat aquest procés se n'han adonat d'un detall: hi ha moltes confessions iguals, on els monjos admetien haver comès les mateixes blasfèmies i sacrilegis. Sovint, aquests monjos procedien de cases diferents i, segurament, no havien tingut ocasió de conèixer-se; ara bé, el factor comú d'aquestes confessions era que, en totes, l'interrogador era el mateix, una prova més que l'interrogador fabricava la confessió que la seva víctima, sota tortura, acabava admetent.
Veiem una mica més en detall i de manera una mica novelada el final dels Templers exemplaritzats en el seu Gran Mestre Jacques de Molay:
“Este fue el camino que siguieron, a su vez, los Templarios; menos de setenta años separan la hoguera de Montségur de la de La Cité, y fue el mismo guantelete de hierro el que amordazó la Verdad. Porque: "Las armas han sido, en todo tiempo, los instrumentos de la barbarie. Han asegurado el triunfo de la materia, y de la más pesada, sobre el espíritu. Remueven, en el fondo de los corazones, el lodo de los peores instintos". Estamos en el 11 de marzo de 1314, y es lunes. (El 11 de marzo en el calendario juliano. Los historiadores difieren a la hora de fijar la fecha. Maillard de Champbure, que es a quien nosotros seguimos, estableció que el 11 de marzo de 1314 era la fecha exacta.
Sin duda, el hecho de que aún no se hubiera inventado la imprenta, la escasez de calendarios privados, el inicio del año en Pascua por aquellos tiempos, que era fiesta móvil, hacía muy fluctuante la cronología de la época. Pero dado que sabernos de fuente cierta que Molay y su compañero murieron un lunes, víspera de san Gregorio, es fácil verificar y constatar en un "calendario perpetuo" y un santoral que únicamente el lunes 11 de marzo de 1314 responde a esas exigencias. Hace ya muchos meses que en Francia se han ido encendiendo las hogueras por todas partes. Bien mediante torturas, presiones psicológicas, mazmorras y cadenas o bien por la amenaza del fuego eterno, lo cierto es que los inquisidores han obtenido 207 confesiones formales. Ahora no queda ya por decidir sino la suerte del gran maestre y de los principales oficiales mayores.
La mañana de ese día, en París, Jacques de Molay, gran maestre del Temple, Godofredo de Gonaville, comendador de Poitou y de Aquitania, Godofredo de Charnay, comendador de Normandía, y Hugo de Payrando, gran visitador de la Orden, son sacados de sus calabozos de la fortaleza del Temple y conducidos a la Cité. Allí, la comisión cardenalicia, compuesta por Arnaldo de Farges, sobrino de Clemente V, Arnaldo Novelli, monje de Ctteaux, convictorista de Francia, Nicolás de Fréauville, hermano predicador, antaño confesor y consejero del rey, Felipe de Marigny, familiar suyo, arzobispo de Sens, con algunos otros obispos y decretistas, habían hecho levantar una tarima delante del atrio de Notre-Dame, a fin de dar lectura pública a las confesiones y a la sentencia final.
Hacen subir a ella a los templarios, y se les manda arrodillarse. Uno de los cardenales toma la palabra y empieza la lectura. Cuando pronuncia la sentencia, que condena a Molay y a sus hermanos a cadena perpetua, es decir, a ser "encerrados a perpetuidad", teniendo como único alimento "el pan de dolor y el agua de tribulación", los representantes de Felipe el Hermoso se sobresaltan.Se había precisado que dicha gracia era consecutiva al hecho de haber "confesado ingenuamente sus faltas". Pero en ese instante, y cuando menos se lo esperaban los jueces, el gran maestre y el comendador de Normandía se levantaron, y, cortándole la palabra al cardenal, y dirigiéndose tanto a la comisión inquisitorial como a la multitud, declararon que todo lo que habían confesado en sus interrogatorios era falso. Sostuvieron que habían admitido dichas confesiones tan sólo por deferencia y confianza hacia el papa y el rey, quienes, a cambio de esas confesiones, les habían prometido la libertad, y protestaron enérgicamente contra la sentencia de los cardenales, principalmente contra el arzobispo de Sens, Felipe de Marigny, y los acusaron a todos de hacer caso omiso de la palabra del papa y del rey.Es fácil comprender los motivos del cambio de opinión de Molay y de Charnay. Las confesiones no les costaban nada, en cambio la libertad lo era todo. La libertad representaba, primero, la reanudación, luego la prosecución, y, quién sabe, quizás la realización de la gran empresa templaria. Y ahora, no quedaba nada de la libertad. Y en su lugar había algo mucho peor que la muerte: la lenta descomposición, física y moral, en una mazmorra, encadenado a un muro a veces chorreante, solo, en semioscuridad, y en medio de un silencio más pesado que el de una tumba. Y sólo quedaba una esperanza: una muerte liberadora, precipitada por la desnutrición y la disentería crónica.
Para ese anciano que era Molay (contaba ochenta y un años), que no esperaba ya nada de la vida, lo mismo que para Charnay, que se le acercaba mucho en edad, la elección estaba hecha. La mazmorra podía durar años. En cambio, los ejemplos y la costumbre demostraban que el hecho de desmentir las confesiones y retractarse acarreaba ipso facto la muerte en la hoguera. Dolorosa, cierto, pero breve a pesar de todo, y, a fin de cuentas, mucho menos terrible que irse pudriendo lentamente en el secreto de un calabozo tenebroso, cuando fuera la vida se exalta llena de luz para tantos otros seres.
Para Molay y para Charnay la decisión está ya tomada. Sus miradas se han cruzado cuando ha sido pronunciada la frase fatídica, y se han comprendido. Y es la voz del gran maestre la que se eleva: "Monseñores, mi hermano y yo protestamos contra el uso que se hace aquí de mis palabras de ayer, las cuales no tuvieron otro objeto que el de dar satisfacción al rey de Francia y al papa, nuestro señor. Y si por esas cosas, reconocidas por todos nosotros para su placer y nuestra obediencia, debemos ir a consumirnos en alguna prisión, entonces declaramos enérgicamente que los citados rey y papa nos habían asegurado de antemano, y casi jurado, que ningún daño, fraude o violencia nos resultaría de ello. Siendo así que esto no se ha cumplido, declaramos entonces que nuestras confesiones, obtenidas tanto por tortura como por astucia y engaño, son nulas y no válidas, y no las reconocemos ya como verídicas..."Reina el estupor. De inmediato los cardenales entregan de nuevo a los prisioneros al preboste de París, que está allí presente para representarlos al día siguiente. Se conduce, por lo tanto, de nuevo a los cuatro condenados a sus calabozos del Temple. Al mismo tiempo se lleva la noticia a Felipe el Hermoso, quien inmediatamente reúne a su consejo, sin llamar a él a ningún eclesiástico. Deciden que, al atardecer, el gran maestre y el comendador de Normandía serán quemados en la isla del Palacio, entre el jardín del rey y los Agustinos. Lívido de furor, el rey precisa que serán quemados "a fuego lento". Quizás ha adivinado la razón de su retractación.Inmediatamente, a la isla de los Judíos, llamada así porque allí habían quemado ya a varios rabinos y talmudistas testarudos, que se obstinaban en negar la divinidad de Jesús, llevan y amontonan la leña necesaria para hacer dos piras idénticas. Las cantidades que se quemarán serán relativamente mínimas, a fin de hacer durar el suplicio, conforme a "los deseos del rey, nuestro señor".
Se clavan en tierra dos sólidas vigas de encina. Estos maderos han sido sacados de las empalizadas de amarre sumergidas en el agua del río. Al estar embebidos de agua desde hace muchos meses, no se corría el riesgo de que se encendieran, y los condenados, estrechamente sujetos a ellas por cadenas, no podrán desatarse en el curso de la combustión.A las nonas, todo está a punto. Las campanas de Notre-Dame tocan lentamente a muerto. A la hora de las vísperas, el cielo, ya gris, se ensombrece todavía más; unas nubes cargadas de lluvia pasan rápidamente sobre la ciudad, empujadas por un viento frío que viene de Normandía. Las orillas del Sena están repletas de gente. Un rumor ininterrumpido, como el zumbido de un monstruoso insecto, se eleva hasta los centinelas que vigilan de pie en las atalayas del viejo Louvre.De pronto el rumor se acrecienta; bordeando la orilla izquierda de la isla de La Cité, acaba de aparecer un cortejo. El gran preboste, precedido por sargentos a caballo, viene seguido por un fuerte destacamento de hombres armados a pie, que rodean una carreta de heno tirada por un caballo. Apenas se distinguen vagamente las siluetas de dos hombres, tendidos y atados en el suelo de la carreta. Detrás de los últimos arqueros, y cerrando la marcha, hay un último destacamento de sargentos a caballo.
Bajan a los condenados y los trasladan en barca al islote, donde les espera ya el verdugo y sus ayudantes. Éstos atan fuertemente a Molay y a Charnay con largas cadenas a cada una de las vigas, y a su alrededor amontonan los leños, hasta la altura de las rodillas. Después de haber echado una última mirada hacia la ventana donde sabe que Felipe está mirando, el gran preboste se gira y hace una señal al verdugo; al mismo tiempo, un trompeta a caballo, a su lado, toca "fuego". Tanto en la isla como en las orillas del río, todos han comprendido, y los ejecutores, antorcha en mano, han prendido fuego a los ángulos de cada una de las piras. Como habían tomado la precaución de untar con aceite algunos de los maderos, el fuego prende rápidamente. Se eleva el humo, y, con él, un olor penetrante se va extendiendo poco a poco, primero sobre la isla, luego sobre el río, hasta llegar a las orillas.
Es entonces cuando, en medio del crepúsculo que ya oscurece insidiosamente La Cité, un clamor se eleva.
En un primer momento se cree que las llamas que brotan de los vestidos encendidos de los dos supliciados son la causa; pero no, no son gritos de dolor lo que sale de las hogueras. ¡Es la voz del héroe de San Juan de Acre, la voz que, erigiéndose en estandarte de batalla, veintitrés años antes, el atardecer del 5 de abril de 1291, arrastraba a la carga templaria en el estruendo de los cascos de sus corceles! Y, trescientos contra diez mil, el escuadrón blanco y negro, con el gonfalón "plata y sable" en cabeza, arrollaba las líneas egipcias...
Pero en este momento no es ya sino la voz de un hombre que va a morir, la voz de Jacques de Molay, último gran maestre de los templarios. Instantáneamente, el rumor popular ha enmudecido. El pueblo contiene la respiración, porque lo que clama esa voz es algo terrible, inesperado, imprevisible para esas almas sencillas, doblegadas por el temor al báculo y al cetro.Y el verbo sacrílego acaba de percutir contra las murallas del Palacio, abofeteando mejor a ese Capeto rencoroso, agazapado en la tronera de aquella estrecha ventana como no podría estarlo en un guantelete de justa. Y la voz truena:
"Clemente, y tú también Felipe, traidores a la palabra dada, ¡os emplazo a los dos ante el Tribunal de Dios!... A ti, Clemente, antes de cuarenta días, y a ti, Felipe, dentro de este año..."
Reina un silencio de muerte, no se oye sino el crepitar de las hogueras.
Y así será. El papa morirá de disentería y de vómitos en Roquemaure, en el valle del Ródano, el 9 de abril de 1314, veintiocho días más tarde. Y Felipe el Hermoso morirá el 29 de noviembre de 1314 en Fontainebleau, arrojado de su caballo, como sucede en la degradación de los caballeros traidores, ocho meses más tarde. El verbo y la llama dieron a conocer de qué lado estaba la razón.Pero el fuego ahora ha ganado altura; las ropas andrajosas se han encendido, y dos siluetas se retuercen bajo las llamas. Los gritos y gemidos son demasiado sordos para llegar hasta la multitud, muda en su silencio horrorizado. El fuego ha alcanzado ya las piernas y asciende, lamiendo los torsos ya desnudos; barbas y cabellos han desaparecido. Los cuerpos, irreconocibles, adosados a las vigas con las cadenas al rojo vivo, se convierten poco a poco en informes masas carbonizadas, y de los dos fuegos crepitantes, el humo, ahora negruzco, lleva en oleadas malolientes hasta las dos orillas del Sena el olor de la carne y la grasa quemadas.Ya tarde, cuando los cuerpos no fueron más que pobres restos lentamente carbonizados, el pueblo "se abalanzó hacia las hogueras", a pesar de algunos guardias que se habían quedado allí, según nos dice el abad Velly en su Historia de Francia, "y recogió ceniza de los mártires para llevársela como una preciosa reliquia. Todos se persignaban y no querían oír nada más. Su muerte fue bella, y tan admirable e inaudita, que todavía hizo más sospechosa la causa de Felipe el Hermoso..."
Los Compañeros, carpinteros y talladores de piedra, especie de tercera orden corporativa protegida por los Caballeros del Templo, que se habían introducido entre la muchedumbre en grupos de tres o cuatro, oyeron la voz de Molay como una sentencia. Eso significaba para ellos a la vez una orden para avanzar y una esperanza. Por eso las catedrales de Francia se quedarían como estaban, y sus torres inacabadas. Pero el pensamiento vengativo se abriría camino pacientemente, de siglo en siglo. Por tres veces la descendencia del rey se extinguiría con tres hermanos. Los Capetos con Luis X El Obstinado, Felipe V el Largo y Carlos IV el Hermoso. Los Valois con Francisco II, Carlos IX y Enrique III. Los Borbones con Luis XVI, Luis XVIII y Carlos X. La Jacquerie de 1358 preludiaría la Revolución jacobina de 1789; los Jacques (Jaimes), conducidos por Jacques Bonhomme, vengarían un día a Jaime (Jacques) de Molay. Y de esa torre del Templo donde fueron "interrogados" los jefes de la Orden, es de donde, una mañana de enero de 1793, partiría el vigésimo segundo sucesor de Felipe el Hermoso hacia su último viaje.
Y así, por un extraño misterio del verbo, el destino, obsesivo y monótono, hizo resonar incesantemente a lo largo de la historia de Francia el nombre del último gran maestre de los Templarios”...
Tornant a la nostre història...
Així, l’assalt de Felip el Bell de França al Temple estaria relacionat amb el pols que mantenia amb el papa i amb el rebuig d’uns ordes militars establerts en el seu reialme, però que estaven sota l’autoritat directa del pontífex. D’aquesta manera, tot i les reticències inicials, la majoria dels altres reis europeus van veure clar que l’ocasió els permetria enfortir la seva posició enfront de l’Església. És ben simptomàtic de tot això el fet que l’orde de l’Hospital —tot i no ser objecte d’un procés— va veure com diversos monarques exigien la reducció dels seus privilegis.
La detenció dels Templers.
Va ser iniciativa del rei de França qui crea l'assumpte dels Templiers. Philippe el Bell alerta per carta a partir del 16 d'octubre de 1307, l'endemà passat d'haver fet detenir els Templers del seu regne, els altres reis, en particular els d'Aragó i Mallorca. Els demana detenir, com ho van fer, a tots els germans del Temple a causa de les greus acusacions que pesen sobre ells i per posar la mà sobre els seus béns.
Els dos monarques vacil·len en un primer moment, demanen informació al Papa i no segueixen al Rei francés, fins a després d’haver tingut coneixement de les instruccions del Pontífex, finalment el 22 de novembre de 1307, al Rosselló, els germans són detinguts dos dies abans de Nadal del 1307 i són empresonats al Masdéu on esperaran el seu judici.
Per contra, a Catalunya, els Templers resten retinguts en els seus castells-fortalesa. En ells, serà necessari seguir la Regla, en particular el de Miravet, defensat pel comendador del Masdéu, Ramon Saguardia, perquè Jaime II d'Aragó pugui finalment empresonar als Templers. No obstant això, la informació contra els germans del Rosselló, tancats en la seva presó del Masdéu, permet obrir una causa judicial contra ells pel bisbe de Elne, Ramon Costa, dos anys més tard, al desembre de 1309.
En els interrogatoris les qüestions que se'ls plantegen, entre 88, són les que haurien de respondre tots els Templers de la cristiandat. Es van redactar a partir dels primers consentiments obtinguts a França sota la tortura.
Una primera sèrie de preguntes intenta presentar-los com renegats a partir del moment de la seva recepció a l’Ordre. Una segona sèrie agrupa les acusacions d'idolatria. Un tercer reprèn les acusacions de heretgia. Una quarta tracta de les pràctiques obscenes i de l'homosexualitat. Un cinquè pot estar constituït per tot el que afecta al secret en l'Ordre.
Es troba en aquest qüestionari tot l'instrumental conegut dels plets d’heretgia simplement adaptat al cas dels Templiers. Uns altres abans que ells havien tingut dret a aquest tipus de preguntes, com quan s'acusava als cathars, de bruixeria o de ser adeptes de sectes luciférines.
Els interrogatoris duts per la comissió eclesiàstica designada pel Bisbe de Elne tenen lloc al gener de 1310, en primer lloc al castell de Trouillas, després al Masdéu. Els germans són interrogats un per un, començant per Bartomeu de Torre, capellà del Masdéu, que fa establir als membres de la comissió el llibre de la Norma i els estatuts de l'Ordre conservats a l comanda. Cap dels germans no es torturat. La investigació del Masdéu, per l'absència de tota tortura i la consulta possible de la Norma, doncs va ser exemplar.
Per altra banda el comendador, el germà Ramon de Saguàrdia, va reunir tot el convent i va recomanar dir a tots "la plena i pura veritat". La seva declaració és la més llarga de totes, és la qual descriu la millor vida templèra. És també un model de dignitat, claredat i ortodòxia catòlica. Per a ell, "els crims denunciats són horribles i diabolics". No obstant això, en la seva opinió, no van ser comesos pels seus germans.
Entre ells, vint-i-cinc en total, es troben tres cavallers i quatre sacerdots. Els altres són homes simples, ocupats en els treballs del camp, sense gran instrucció. S'ha de preguntar-los en llengua vulgar, ja que cap, fins i tot els capellans, no semblen saber el llatí. Tots neguen el que se'ls acusa i es presenten com bons cristians, respectuosos de la doctrina de l'església, la norma i els estatuts del Temple. Heus aquí algunes de les seves respostes.
Sobre el respecte a causa de la Creu: Segons Berenguer de Coll, cavaller, honren la creu tres vegades a l'any, a les festes de la santa Creu de maig i setembre i el dia del Divendres sant. En recordar la creu del Crist, tots es refereixen al seu abric i protecció, i el dia del Divendres sant, ells retiren les seves sabates, dipositen la seva espasa i la seva cofia, i cap nu, a genolls, honren la creu récitant la fórmula: "t'adoro, Crist, i tu beneït, Crist, que per la teva santa creu els nostres pecats són perdonats".
Sobre les pràctiques idolâtres: Cap d’ells mai no ha vist aparèixer durant el capítol el gat negre diabolic. Cap va veure els famosos caps o ídols. Tots pensen que no existeixen. Sobre les pràctiques heretges: Un gran nombre de declaracions són veritables professions de fe d'ortodòxia catòlica. Els Templers creïen en l'eucaristia i en tots els sagraments, els seus sacerdots no es salten mai les paraules de la consagració durant la missa i cap dels seus dignatarios poden absoldre'ls dels seus pecats.
Sobre el secret: Totes les reunions del capítol tenen lloc en la capella del Masdéu, portes i finestres tancades, com ho indica la Norma, i en presència dels únics germans del Temple. Sempre han procedit així. El comendador, Ramon Saguardia, assenyala que l'acusació de secret és injusta i sense raó, ja que els altres ordres religiosos fan el mateix quan tenen els seus capítols i que per a les confessions, si han de recórrer en primer lloc als capellans de l'Ordre, ells poden també anar dirigits als germans Menors, als germans predicadores o fins i tot als sacerdots seculars.
Sobre els actes obscens i l'homosexualitat: L'únic consentiment, general, és el del petó sobre la boca en el moment de la recepció del nou germà. Forma parteix integrant del ritual i fins i tot com Ramon Rull és capaç de dir que es tracta d'un senyal d'amor i caritat fraternal entre ells. Els petons obscens es neguen, i l'homosexualitat rebutjada i severament castigada. Ramon Saguardia afirma que "quan un dels germans cometi un crim contra naturalesa perdria l’hàbit de l'Ordre." Se’ls posarien cadenes al coll i ferro a les mans, acabaria els seus dies a la presó, alimentat amb l'aigua de la tristesa i amb el pa de la tribulació”.
Sobre la causa de l’acceptació per part dels dignataris: la unanimitat és total. Pedro Bleda: "si el Gran Mestre va reconèixer-les, va mentir ". Jean de Coma: "si alguns van reconèixer, són falsos germans i duen il·legítimament la roba de l'Ordre". Barbeta de Terrats: "si el Gran Mestre va reconèixer-ho, va mentir en el seu cap i per la seva boca". Jacques Mascaro: "els qui ho van reconèixer no són germans, sinò diables que van prendre una forma humana".
No obstant això ningú diu que els dignataris ho van haver de reconèixer sota tortura. I amb tot Saguardia ho sabia, així com ho confirma la carta que envia de Miravet a l'Mestre provincial a finals del mes de novembre de 1307: "ja veuen com s'han apoderat del Gran Mestre i dels altres germans i com a través de tortures se'ls ha fet dir tantes coses falses i injustes".
Sobre la cobdícia de l'Ordre: Guillem de Tamarit: "nosaltres fem promesa de no fer gens injust i no prendre els béns d'uns altres, com això s'escriu en la Norma". Bernart Guerrer: "si un germà adquireix alguna cosa injustament, s'expulsa perd l’hàbit i serà expulsat de l'Ordre".
En total doncs, els consentiments es refereixen a detalls i sempre són justificats per la Norma que està a la disposició de la comissió i que va rebre l'aprovació del Papat. La investigació es tanca al final del mes d'agost de 1310, i l'informe final lliurat al bisbe el mes següent, per al concili de Viena, reunit a l'octubre de 1311, que havia de regular la sort de l'Ordre.
Interessant resaltar alló que el Pare Feijoo, en el S.XVII ens diu, sobre aquest Concili:
“Congregado el Concilio de Viena, como uno de los fines de su convocación era la decisión del negocio de los Templarios, se presentaron en él todos los Autos hechos sobre aquella causa, y leídos todos, propuso el Papa a los Padres, que profiriesen su dictamen. Eran más de trescientos los Obispos congregados de todos los Reinos de la Cristiandad, a que se agregaban muchos Prelados menores.
La respuesta fue casi unánime, que aquellos autos no eran bastantes para condenar los Templarios, y que antes de dar la sentencia, era preciso oírlos en el Concilio. Dije, que la respuesta fue casi unánime; pues en tan gran número de Prelados, sólo tres Franceses, y un Italiano disintieron.
Esto pasó a los principios de Diciembre del año 1311, y no se trató más de esta materia hasta la Primavera del año siguiente, en que el Papa formó, e hizo leer en el Concilio la Bula Ad Providam; en que decretó la extinción del Orden de los Templarios.
¿Pero cómo? No por vía de Sentencia Jurídica, sino provisionalmente. Nótense estas importantísimas palabras de la Bula: Eiusque Ordinis statum, habitum, atque nomen, non sine cordis amaritudine, & dolore, Sacro approbante Concilio, non per modum deffinitivae sententiae, cum eam super hoc secundum inquisitiones, & processus super his habitos, no possemus ferre de iure; sed per viam promissionis, seu ordinationis Apostolicae irrefragabili, & perpetuo valitura sustulimus sanctione. Confiesa el Papa, que en todos los Procesos hechos no había fundamento para condenar a los Templarios, según derecho.
El mismo dictamen habían manifestado los Padres del Concilio: luego así la autoridad del Concilio, como la del Papa, más están a favor de los Templarios, que contra ellos. Es verdad que el Papa en la misma Bula hace memoria de los delitos de los Templarios; pero no como suficientemente probados, sino como divulgados por la fama, y rumor público; lo cual era motivo razonable para el Decreto provisional de su extinción; porque ya infamada de tal modo aquella Religión, no podía ser muy útil a la Cristiandad”.
En això, el rei Jaume II de Mallorca more, després el bisbe de Elne. Mentre que l'assumpte arrossega encara, els germans del Temple, romanen a la presó al Masdéu. El veredicte del papa Clement V, al concili de Viena, declara l'Ordre abolida (3 d'abril 1312) i demana fer aparèixer els Templers de les diferents províncies i de fer-los jutjar pels concilis provincials. Si s'absolen, els concilis podran donar-los una porció congruent presa sobre els béns de l'Ordre. Vol que estiguin mantinguts decentment i recomana que se’ls tracti bé, excepte contra els relapses –els reincidents-. És el que s'aplicarà al Rosselló. Per als Templers catalans, la paraula del final és donada per l'arquebisbe de Tarragona, Barbeta de Rocaberti, que després del concili tingut a l'octubre i novembre de 1312 pronuncia la innocència dels tots Templiers catalans. Cap d'ells no es reconeix personalment culpable. No va haver doncs a Rosselló ni empresonament de per vida ni és va encendre cap foguera.
Pel que fa als béns del Temple, veritable objectiu del Rei francés, es determinà —amb l’excepció del Regne de València, on van servir per a dotar el nou orde militar de Montesa— que passessin a mans de l’Hospital, alló que quedà després de la rapinya del sobirà.
.JPG)
Els templers a Catalunya. L’arribada i el conflicte sorgit arran de l’herència del Regne d’Aragó.
Com ja s’ha dit, l’arribada del Temple a Catalunya es produí arran de la donació que Ramon Berenguer el Gran els féu del castell de Granyena l’any 1131 i de la donació del castell de Barberà que els feren, entre els anys 1132 i 1133, els comtes Ermengol VI d’Urgell i Ramon Berenguer IV de Barcelona. Aquestes primers donacions foren conseqüència de l’activitat propagandística duta a terme per fra Hug Rigaud, templer que s’encarregà de la difusió del llavors nou orde a Provença —d’on sembla que era originari— i als regnes ibèrics. L’èxit de fra Hug Rigaud fou especialment marcat al comtat de Barcelona, on aconseguí —com també s’ha dit— la professió del mateix comte Ramon Berenguer el Gran.
La intenció dels comtes catalans, amb aquelles donacions en els seus dominis, era que l’establiment de la Milícia en la frontera reforcés les posicions catalanes enfront dels sarraïns, convertint els frares-cavallers en l’element aglutinador de la denominada reconquesta. L’interès de l’hereu de Ramon Berenguer III en fer que els templers participessin en la lluita contra els sarraïns es palesà també en la concessió d’una Constitució de Pau i Treva —any 1134— que dotava d’immunitat els frares, els homes i les propietats de la Milícia arreu dels comtats catalans. Amb tot, l’establiment efectiu de l’orde es va retardar per causa de diversos factors: en primer lloc el fet que el Temple encara no hagués assumit que la defensa de la cristiandat també havia d’implicar els regnes ibèrics, però també la falta de recursos humans suficients per a emprendre aquella tasca; a més, Sans suggereix que la crisi de creixement que afectava en aquells moments l’orde també hauria pogut incidir en la negativa dels templers a participar en la defensa de la cristiandat hispànica. A tot això, s’afegiria el contenciós sorgit arran del testament d’Alfons el Bataller —qui havia declarat hereus seus els tres ordes religioso-militars internacionals—, entomat per Ramon Berenguer IV en casar-se amb Peronella d’Aragó. La solució a la qüestió del testament del Bataller permeté que es fes realitat allò que desitjaven els comtes d’Urgell i de Barcelona quan feren les primeres donacions als templers. A canvi d’importants donacions i privilegis, la Milícia —i els altres dos ordes internacionals— renunciava al regne d’Aragó i, a la vegada, assumia la seva participació en la lluita contra l’Islam a la Península Ibèrica. L’acord entre Ramon Berenguer IV i el Temple —posterior als acords amb l’Hospital i el Sant Sepulcre— es signà a Girona el 1143, tot i que la Cúria Romana no el va acceptar totalment fins el 1158
.
Incidència de l’orde a Catalunya i creació de les comandes.
Ja hem esmentat la professió en l’orde del Temple de Ramon Berenguer III. Aquest comte, però, no fou el primer templer català. Hug Rigaud, encarregat pel mestre Hug de Payns de fer proselitisme a Catalunya, ja es presentà davant del comte de Barcelona acompanyat d’un frare català: el rossellonès Pere Bernat. Els ideals cavallerescs i religiosos representats per la Milícia aviat van captar vocacions especialment entre la noblesa dels comtats catalans i els anys posteriors s’afegiren més noms catalans a les seves files. La bona imatge de l’orde en aquell temps es palesà, així mateix, en un seguit de donacions —el 5 de març de 1133, per exemple, Ramon Arnau de Bedors feia donació d’unes propietats situades a la plana de Vic, i en aquella data el seu fill Arnau ja era frare templer— que s’anaren succeint i que, juntament amb les recompenses per la participació en les campanyes contra Tortosa i Lleida, anaren posant en mans dels frares del Temple un important patrimoni a les terres catalanes. Tot i que la comanda del Masdéu —al Rosselló— s’havia establert el 1138, no fou fins a l’acord de 1143 que l’orde es va prendre més seriosament la qüestió del seu establiment en terres hispàniques i s’inicià l’organització de comandes en els Estats de Ramon Berenguer IV. Segons sembla, el castell de Montsó fou l’indret que primer va acollir una comunitat de templers, la qual probablement s’hi establí poc després del citat acord. La major part de cases templeres catalanes es fundà durant la segona meitat del segle XII. Tot sovint, però, abans de poder establir una comanda en les propietats que els eren donades fou necessari superar alguns impediments: insuficiència de recursos humans i econòmics, resistència dels senyors laics —per exemple, a Barberà—, falta d’entesa amb les autoritats diocesanes i amb altres ordes monàstics. Amb posterioritat al segle XII, no obstant, també es crearen noves comandes, com la de Torres de Segre, que no s’establí fins a les darreries del segle XIII, o la casa de Peníscola —Regne de València—, la qual tampoc no s’establí fins una data tan avançada com 1295.
Sans estableix quatre zones diferenciades de distribució de l’assentament templer a Catalunya i que corresponen a la Catalunya Vella, els territoris occidentals conquerits durant els segles XI i XII, els territoris entre el Segre i el Cinca conquerits a mitjan segle XII i, en darrer terme, l’àrea constituïda per les terres de l’Ebre. Freedman i Sans assenyalen que en la Catalunya Vella l’ocupació de la major part de la terra amb anterioritat a l’arribada dels templers determinà una feble presència de l’orde. En l’altre extrem, les condicions del tractat de 1143 amb Ramon Berenguer IV tingueren com a resultat que reunís les possessions més importants a les Terres de l’Ebre. Els territoris conquerits durant els segles XI i XII en la frontera occidental —on es situava Barberà— constituïren una altra àrea d’important assentament templer.
LES COMANDES CATALANES DEL TEMPLE I LES SEVES CORRESPONENTS SOTSCOMANDES.
Tortosa
Miravet -Gandesa
· Algars
· Nonasp
Horta
Ascó -Riba-roja
Gardeny -Torres de Segre
Corbins
Barbens
Granyena
Barberà -Vallfogona
· Mesó del Rourell
· l’Espluga de Francolí
Selma (Alt Camp)
Palau del Vallès-Barcelona La Joncosa (Gelida)
Puig-reig
Castelló d’Empúries Aiguaviva (Gironès)
Sant Llorenç de les Arenes
Masdéu -Perpinyà
· Mas de la Garriga
· Orla
· Palau del Vidre
· Sant Hipòlit
· Centernac
· Corbós
L’acció militar templera a la Corona d’Aragó.
Pel que fa a les activitats militars en terres hispàniques, Mestre remarca que “fer una relació de tots i cadascun dels fets militars on es desenvolupa la Reconquesta és, alhora, indicar el paper que hi tingueren els Templers.” La peculiaritat hispànica medieval —l’existència d’uns Estats en pugna amb l’enemic musulmà, amb la finalitat de recuperar uns territoris que havien estat cristians— féu d’aquestes terres el segon camp d’acció militar del Temple. Des de Portugal al comtat de Barcelona, tots els sobirans s’afanyaren a donar castells i propietats a aquell orde que es mostrava, als seus ulls, com una important possibilitat de recolzar els esforços que s’estaven fent en les fronteres.
En la Corona catalano-aragonesa el paper destacat de la Milícia és prou conegut. Algunes de les cases més importants constituïdes aquí tenien el seu origen en les propietats atorgades com a recompensa per la seva participació en la conquesta. La participació dels templers en campanyes militars s’hi remunta gairebé al moment de la seva implantació —Tortosa, el 1147; Lleida, el 1149—.
La funció militar del Temple en terres hispàniques fou doble i incloïa tant la defensa de les posicions que els foren donades en la frontera, com la participació en campanyes ofensives organitzades pels poders seculars. Forey remarca com els sobirans catalano-aragonesos, des d’Alfons el Cast, tendiren a regatejar les recompenses inicialment promeses als templers per Ramon Berenguer IV —una cinquena part de les conquestes—. Aquesta posició de la Corona vers el Temple sembla relacionada —en paraules del mateix Jaume II— amb una voluntat premeditada d’impedir l’enfortiment excessiu d’aquest orde, i en aquesta estratègia no dubtaren a afavorir altres ordes militars menys importants com el de Montjoi, el de Sant Jordi d’Alfama o el de Santiago.
Malgrat tot, els templers es convertiren en el principal orde militar de la Corona d’Aragó, arribant a posseir més castells que tots els altres ordes junts. Les guarnicions templeres establertes en les seves fortaleses de la Corona d’Aragó semblen haver estat molt inferiors a les que hi havia en els principals castells de Terra Santa. Forey contraposa la xifra de 10 templers documentada a Castellot —Regne d’Aragó— amb els 80 documentats a Safed —Síria—.
Igual que hem vist respecte d’Orient, els templers també comptaren aquí amb l’ajut de cavallers enrolats temporalment, però no sembla que utilitzessin aquí les forces mercenàries documentades a Terra Santa.
També podien mobilitzar les poblacions —fins i tot les musulmanes— sobre les quals tenien drets feudals; no obstant, el recurs a la mobilització de pagesos topà amb la lenta repoblació dels seus dominis, a més del handicap que suposava la limitació temporal d’aquesta mena de serveis —de manera anàloga a com succeïa amb les mainades nobiliàries—. En comparació als exèrcits vassallàtics, els frares dels ordes militars podien servir llargs períodes de temps.
A diferència d’Orient, on les accions militars individuals dels ordes eren freqüents, en el marc de la Corona d’Aragó van haver d’encabir-se dins els límits de la política reial. Això no treu que també es produïssin accions per iniciativa pròpia, algunes de les quals encoratjades pels propis monarques.
Una de les funcions que semblen haver jugat el Temple i l’Hospital dins la política militar de la monarquia és la de conformar l’elit de la força reial en l’inici de les campanyes, gràcies a la rapidesa amb què podien respondre a la crida del rei. La major rapidesa dels ordes militars, en front dels contingents nobiliaris, es constata en diversos moments al llarg de la conquesta del Regne de València.
A diferència del que succeïa a Terra Santa, no sembla pas que aquí els ordes militars —tant els templers com els hospitalers— tinguessin la missió específica de formar l’avantguarda i la reraguarda de les forces en campanya, tot i que devien constituir —a causa de la disciplina que regia el seu comportament— unes tropes més fiables que la majoria de les laiques. Aquesta manca de funció específica en el camp de batalla és relacionada amb els coneixements dels mètodes de lluita musulmans que tenia la noblesa catalano-aragonesa, cosa que no s’esdevenia entre les forces croades.
L’experiència i la sensatesa que caracteritzava els templers de la Corona d’Aragó, però, féu que els reis, des del mateix Ramon Berenguer IV, comptessin amb la seva opinió i consell en les campanyes militars. Quant al nombre de forces que conformaven els contingents templers —i tenint en compte que eren l’orde més poderós dins la Corona d’Aragó—, es constata que la seva participació fou proporcionalment —en relació a les forces laiques— inferior a la que tenien a Terra Santa. Es calcula que van aportar uns cent cavallers a la conquesta de Mallorca —una vint-i-cinquena part de les forces—; temps més tard, però, els contingents amb què comptava l’orde eren encara molt més curts: entre vint i trenta cavallers a començament segle XIV.
Un fenomen general que afectà els ordes militars en la Corona d’Aragó des de final segle XIII consistí en una progressiva resistència a prestar servei militar a la Corona. Segons Forey, caldria veure aquesta actitud en els problemes econòmics que afectaren els ordes religiosos des d’aquella època i a la necessitat d’incrementar les responsions.
Tot i que des de final segle XIII els templers van tenir un paper cada cop menys destacat en la lluita contra els sarraïns, van començar a prestar ajut militar a la Corona contra els seus adversaris cristians, la qual situació es prolongà fins a la seva detenció i processament. Aquestes qüestions seran ampliades quan tractem el paper polític del Temple a Catalunya.
L’economia templera i les contribucions catalanes a Orient.
La necessitat de proveir Orient d’homes, però sobretot de recursos, era la raó de ser de les cases templeres d’Occident. L’obligació de generar una riquesa per a transferir-la a la casa central va modelar bona part de les actuacions de l’orde. Així, resulta absurd persistir en aquelles visions ja àmpliament superades que atribuïen l’afany de guany i les activitats econòmiques precapitalistes del Temple a actituds avaricioses i arrogants. Demurger apunta de manera diàfana que foren els propis objectius generals de l’orde —la defensa de Terra Santa— que obligaren a triar un camí que podia semblar estrany per a l’estament dirigent de l’època —la noblesa laica i eclesiàstica—, però que possiblement no ho semblava tant a la naixent burgesia urbana. I això és vàlid per a tots els ordes militars internacionals.
La concentració de béns i el seu enviament a Orient en forma de responsions donà lloc al desenvolupament d’activitats financeres i comercials. Resultava necessari convertir el màxim possible de les rendes obtingudes en diner —era més fàcil de transportar, permetia adquirir aquelles coses de què no es disposava, etc.— i d’aquí la participació del Temple en operacions comercials.
Tot i que sembla que a la Corona catalano-aragonesa les activitats bancàries no foren de tanta volada com —per exemple— a França, la custòdia de dipòsits d’altres persones —inclosa la Corona—, les transferències i els préstecs són prou ben coneguts.
No tot el que produïen les comandes era susceptible de ser consumit a Orient —cereals, armes i cavalls, així com matèries primeres com la fusta i el ferro, eren les principals necessitats de Terra Santa—, calia vendre i comprar, i els templers acudien al mercat. Però, a més, ells mateixos esdevingueren mercaders i transportistes. Des de final segle XII el Temple posseí vaixells —a la Corona d’Aragó no en van tenir fins ja ben entrat el segle XIII— i amb ells transportaren no només les responsions, frares combatents i pelegrins, sinó també mercaderies d’altres comerciants.
A través d’aquestes activitats econòmiques de gran volada —i també a través de la més modesta administració de les seves comandes— els frares templers —i els de la resta dels ordes, per als quals també resulta vàlid tot el que hem dit— van esdevenir experts financers i comerciants. És prou coneguda la seva contribució al progrés de les tècniques financeres i la comptabilitat; en especial se’ls atribueix la introducció de la lletra de canvi. Segons Forey la contribució de les cases templeres de la Corona d’Aragó a Orient durant el segle XIII consistí en el 10% dels seus ingressos, mentre que en d’altres províncies es lliurava un terç del total. Per a Sans, tal distinció es deuria a les circumstàncies especials dels templers catalans, els quals també es veien obligats a lluitar contra l’Islam a la Península Ibèrica. A començament del segle XIV —i en això és possible que hi tingués molt a veure la fi de la denominada reconquesta—, però, s’havia pactat una quantitat global fixa. Les responsions catalanes, a més de diners en metàl·lic, consistien en cavalls, mules, armes, cereals i altres aliments, entre els quals bacons, cansalada, formatges o oli —és a dir, productes de fàcil conservació—. Respecte de l’obligació de proporcionar homes a la casa central del Temple per tal que participessin en les tasques de protecció de pelegrins i de defensa enfront l’Islam, tot i que no es disposa de gaires estudis, es coneix que sempre hi va haver presència catalana a Orient i que aquesta s’incrementà a partir del moment en què es donà per finalitzada la reconquesta catalana. En produir-se la detenció dels templers a Xipre —any 1310—, els frares de la província catalana eren els més nombrosos després dels francesos: n’hi havia setanta-sis.
El paper polític del Temple a Catalunya.
Arreu d’Occident els templers van tenir estretes relacions amb els Estats. La seva dependència exclusiva del papa no els impedí de posar-se al servei del poder temporal i la Corona d’Aragó no en fou una excepció; igual com tampoc fou aquesta actitud dels templers una excepció entre els ordes militars, tal com tindrem ocasió de veure més endavant respecte de l’Hospital. Igual que es produí a Anglaterra el 1298, el rei catalano-aragonès sol·licità repetidament la participació militar del Temple: contra França el 1283-1285,21 contra Navarra el 1292 i contra Castella el 1300-1301; és a dir, contra adversaris cristians i, en el cas de Navarra, en una guerra ofensiva. Aquestes qüestions, directament relacionades amb la creació dels Estats centralitzats les tractarem, però, més endavant en parlar de les relacions entre la Corona i l’Hospital en el segle XIV.
A diferència de l’actitud més ambígua de l’Hospital, el Temple es mostrà més pròxim als croats que França i el papa llançaren damunt dels albigesos. Proximitat que no implicà cap mena d’enfrontament entre els templers i els anomenats càtars, donades les relacions familiars entre molts dels nobles occitans i els cavallers templers, ans al contrari, molts dels occitans que hagueren de fugir de la repressió dels de Montfort, trobaren refugi en les comandes i cases templeres, fins i tot, és coneguda la història de Guillem Durand, del que em parlat breument amb anterioritat:
“La ciutat de Puigcerdà, capital de la comarca catalana de la Cerdanya, sempre ha estat molt castigada a causa de la seva situació com a pas natural dels Pirineus i porta del Llenguad’Oc, especialment en el període de les creuades contra Occitània, i posteriorment per l’actuació de la Inquisició francesa, entestada en natejar d’heretges la zona, bressol de l’amor cortés i la poesia trobadoresca, una de les regions més fèrtils econòmica i culturalment del món medieval i que aviat es va veure coberta de cadàvers...
Des de la fortalessa de Montcortés –curiosament situat en els anomenats Prats de Sió-, i des de la cases templeres de Sant Bartolomé i Santa Maria situades a Puicerdà, un monjo templer conegut segons unes fonts per Guillem de Puigmancle o Guillem Duran, destacaria per la seva defensa dels grups de pressos i fugitius càtars que al llarg dels segles XIII-XIV no deixaven d’atravessar la frontera de nort a sud, tractan d’escapar de la Croada i de la Inquisició. De fet, aquest Guillem Duran és l’únic monjo templer a qui se’l reconeixeria com a sant. El seu culte és mantindria viu a Catalunya fins el S. XVIII en que per ordre directe del Papa, seria esborrat de les llistes de sants”.
Potser per això —i pel prestigi de què gaudia l’orde— el papa encomanà als templers la custòdia de Jaume I, arran de la mort del seu pare a Muret. Entre 1214 i 1217 el mestre provincial Guillem de Montrodon tingué el rei-infant sota la seva tutela al castell de Montsó i el Temple jugà un paper central en el procés de redreçament polític del país.
Així mateix, a la Corona d’Aragó —igual que en altres territoris— els reis van confiar en el Temple per a diverses missions administratives. El mestre provincial sovint formava part del seguici, del consell o de la cort reials. El prestigi de què gaudia la figura de dit mestre —i no només pel poder militar o econòmic que tenia, sinó també per la categoria moral que se li atribuïa— fou molt elevat durant els segles XII i XIII, i és en funció d’això que el rei també el convocava a assistir a la cort general.
Però no només la talla moral dels dignataris templers cridà l’atenció dels reis, les seves habilitats comercials i financeres van fer que també se’ls confiessin les finances de l’Estat. Recaptació d’impostos, supervisió dels batlles reials, etc., foren tasques sovint delegades pel rei en el Temple, fins que Jaume II instaurà —any 1293— la institució del mestre nacional i la Corona passà a comptar amb una estructura administrativa pròpia. A banda del que ja hem dit, les missions diplomàtiques —dins i fora dels Estats de la Corona— tampoc van faltar entre els encàrrecs reials fets a destacats membres de la Milícia.
Les missions oficials encarregades pels monarques als dignataris templers catalans —de les quals n’hem fet un breu esbós— foren, d’altra banda, similars —si no idèntiques— a les que més endavant veurem que es confiaran durant el segle XIV als dignataris hospitalers.
Tot plegat fa que Demurger, a banda de recordar la gran contribució que feren amb els seus préstecs a l’estabilitat de moltes monarquies europees —entre les quals la nostra— es refereixi als frares templers com a funcionaris reials.
Fins al sobtat canvi d’actitud de Jaume II, i malgrat la tendència a afavorir altres ordes menors en detriment del Temple, les relacions amb la Corona foren excel·lents. Així, per exemple, des de Ramon Berenguer IV i fins a les darreres constitucions establertes el segle XIII, tots els comtes-reis catalans tingueren cura a deixar ben clara la inclusió de la Milícia del Temple en les Constitucions de Pau i Treva.
La fi del Temple a Catalunya.
Ja hem fet referències al cas català en parlar del procés dels templers en sentit genèric; igualment hem fet esment de la particular resistència que oferí l’orde en la província de Catalunya i Aragó, on —igual que succeïa a Orient— la Milícia estava fortament armada i disposava d’una xarxa d’importants fortaleses.
Inicialment, Jaume II fou reticent a seguir els consells de Felip el Bell de França i no va prendre mesures contra els templers dels seus Estats. Però més endavant —si no ja des del principi— degué comprendre els avantatges que per a l’autoritat reial es podrien desprendre de la neutralització del Temple i, com assenyala Sans, va planificar acuradament la seva actuació contra la Milícia, la qual actuació encetà el dia primer de desembre de 1307 amb l’ordre de detenció dels frares.
Tot i que molts frares i comandes senceres decidiren lliurar-se al rei pocs dies després que aquell n’ordenés la detenció, i que d’altres van fugir, una part dels que hi havia a Catalunya i Aragó decidí oferir resistència. Les fortaleses catalanes on es tancaren els rebels foren Miravet i Ascó —a Catalunya—, i Montsó, Xalamera, Cantavella, Castellot, Villel i Libros —a Aragó—.
Cap a dites fortaleses es dirigiren els frares que decidiren no obeir i alguns cavallers laics que es posaren al seu costat. El lloctinent fra Ramon de Saguàrdia, des de Miravet —i davant del lliurament i empresonament del mestre provincial—, fou qui encapçalà la rebel·lió.
El fet que —tot i estar datada el 22 de novembre— a finals de 1307 encara no hagués arribat a la cort de Jaume II la butlla Pastoralis preeminentiae demostra que el rei català havia decidit actuar contra els templers al marge de la decisió que pogués adoptar el papa —tal i com també estava fent Felip de França—. No obstant, la postura papal representada en dita butlla permeté eliminar l’oposició que aquelles mesures despertaren en alguns sectors de l’Església catalana, la qual hagué d’acceptar els fets consumats en el concili provincial de Tarragona celebrat els primers mesos de 1308. Tot i que durant tot el temps es van mantenir constants negociacions, davant la reiterada negativa a lliurar-se, Jaume II procedí a ordenar —febrer de 1308— l’expugnació dels castells templers rebels. Arribat l’estiu de 1308, la pressió sobre els assetjats s’intensificà i es lliuraren diverses fortaleses aragoneses. A finals d’any es rendien Miravet i Ascó. Montsó es lliurà el 24 de maig de 1309 i Xalamera pocs dies després.
Sans para esment del fet que les comandes situades a la Corona d’Aragó a començament segle XIV, tot i posseir castells i haver-los preparat per a resistir un assalt —decisió presa pel capítol provincial d’octubre de 1307—, ja no tenien el caire militar d’abans i estaven bàsicament orientades vers l’explotació econòmica. Això explica la facilitat amb què la majoria caigueren sota el poder de Jaume II.
Els templers catalans foren declarats innocents pel concili provincial de Tarragona de 1312, s’assignà una pensió anual per a cada extempler i es fixà els llocs on haurien de residir, ajustant-se als vots fets i sota l’autoritat eclesiàstica. La major part optaren per residir en les seves antigues cases.
La qüestió relativa als béns de l’antic orde es solucionà a través de negociacions entre Jaume II i el papat. El monarca no volia acceptar el traspàs dels béns que havien estat del Temple a l’Hospital, perquè temia l’enfortiment d’aquest i proposava la creació d’un nou orde; a més, reclamava alguns castells templers per raons estratègiques. Després de bastant de temps de no posar-se d’acord —i amb la mort de Climent V entre mig— la Santa Seu acceptà gairebé tots els plantejaments del rei català en la butlla Ad fructus uberes, de 10 de juny de 1317. Així, es creà l’orde de Montesa, que s’establiria al regne de València a partir dels béns que havien estat del Temple i també dels béns que en aquell regne tenia l’Hospital, mentre que als altres Estats de la corona l’Hospital rebria les propietats templeres, això sí, obligant-se la màxima dignitat provincial de l’orde —el castellà d’Amposta— a prestar sagrament i homenatge al rei. Al regne de Mallorca —en aquells moments separat de la Corona catalanoaragonesa— també s’havia assignat els béns del Temple als hospitalers.
Cal no perdre de vista tampoc els motius econòmics que haurien pogut menar les decisions de Jaume II contra els templers. Des que es produí la confiscació i fins que es resolgué la seva entrega a l’Hospital i al nou orde de Montesa —deu anys— van estar en mans del rei i fou ell qui se n’aprofità. A més, cal remarcar la poca diligència de la Corona a l’hora de traspassar les comandes que havien estat del Temple a l’Hospital i que la majoria dels béns mobles confiscats ja no foren entregats als santjoanistes.
Ja hem fet referències al cas català en parlar del procés dels templers en sentit genèric; igualment hem fet esment de la particular resistència que oferí l’orde en la província de Catalunya i Aragó, on —igual que succeïa a Orient— la Milícia estava fortament armada i disposava d’una xarxa d’importants fortaleses.
Inicialment, Jaume II fou reticent a seguir els consells de Felip el Bell de França i no va prendre mesures contra els templers dels seus Estats. Però més endavant —si no ja des del principi— degué comprendre els avantatges que per a l’autoritat reial es podrien desprendre de la neutralització del Temple i, com assenyala Sans, va planificar acuradament la seva actuació contra la Milícia, la qual actuació encetà el dia primer de desembre de 1307 amb l’ordre de detenció dels frares.
Tot i que molts frares i comandes senceres decidiren lliurar-se al rei pocs dies després que aquell n’ordenés la detenció, i que d’altres van fugir, una part dels que hi havia a Catalunya i Aragó decidí oferir resistència. Les fortaleses catalanes on es tancaren els rebels foren Miravet i Ascó —a Catalunya—, i Montsó, Xalamera, Cantavella, Castellot, Villel i Libros —a Aragó—.
Cap a dites fortaleses es dirigiren els frares que decidiren no obeir i alguns cavallers laics que es posaren al seu costat. El lloctinent fra Ramon de Saguàrdia, des de Miravet —i davant del lliurament i empresonament del mestre provincial—, fou qui encapçalà la rebel·lió.
El fet que —tot i estar datada el 22 de novembre— a finals de 1307 encara no hagués arribat a la cort de Jaume II la butlla Pastoralis preeminentiae demostra que el rei català havia decidit actuar contra els templers al marge de la decisió que pogués adoptar el papa —tal i com també estava fent Felip de França—. No obstant, la postura papal representada en dita butlla permeté eliminar l’oposició que aquelles mesures despertaren en alguns sectors de l’Església catalana, la qual hagué d’acceptar els fets consumats en el concili provincial de Tarragona celebrat els primers mesos de 1308. Tot i que durant tot el temps es van mantenir constants negociacions, davant la reiterada negativa a lliurar-se, Jaume II procedí a ordenar —febrer de 1308— l’expugnació dels castells templers rebels. Arribat l’estiu de 1308, la pressió sobre els assetjats s’intensificà i es lliuraren diverses fortaleses aragoneses. A finals d’any es rendien Miravet i Ascó. Montsó es lliurà el 24 de maig de 1309 i Xalamera pocs dies després.
Sans para esment del fet que les comandes situades a la Corona d’Aragó a començament segle XIV, tot i posseir castells i haver-los preparat per a resistir un assalt —decisió presa pel capítol provincial d’octubre de 1307—, ja no tenien el caire militar d’abans i estaven bàsicament orientades vers l’explotació econòmica. Això explica la facilitat amb què la majoria caigueren sota el poder de Jaume II.
Els templers catalans foren declarats innocents pel concili provincial de Tarragona de 1312, s’assignà una pensió anual per a cada extempler i es fixà els llocs on haurien de residir, ajustant-se als vots fets i sota l’autoritat eclesiàstica. La major part optaren per residir en les seves antigues cases.
La qüestió relativa als béns de l’antic orde es solucionà a través de negociacions entre Jaume II i el papat. El monarca no volia acceptar el traspàs dels béns que havien estat del Temple a l’Hospital, perquè temia l’enfortiment d’aquest i proposava la creació d’un nou orde; a més, reclamava alguns castells templers per raons estratègiques. Després de bastant de temps de no posar-se d’acord —i amb la mort de Climent V entre mig— la Santa Seu acceptà gairebé tots els plantejaments del rei català en la butlla Ad fructus uberes, de 10 de juny de 1317. Així, es creà l’orde de Montesa, que s’establiria al regne de València a partir dels béns que havien estat del Temple i també dels béns que en aquell regne tenia l’Hospital, mentre que als altres Estats de la corona l’Hospital rebria les propietats templeres, això sí, obligant-se la màxima dignitat provincial de l’orde —el castellà d’Amposta— a prestar sagrament i homenatge al rei. Al regne de Mallorca —en aquells moments separat de la Corona catalanoaragonesa— també s’havia assignat els béns del Temple als hospitalers.
Cal no perdre de vista tampoc els motius econòmics que haurien pogut menar les decisions de Jaume II contra els templers. Des que es produí la confiscació i fins que es resolgué la seva entrega a l’Hospital i al nou orde de Montesa —deu anys— van estar en mans del rei i fou ell qui se n’aprofità. A més, cal remarcar la poca diligència de la Corona a l’hora de traspassar les comandes que havien estat del Temple a l’Hospital i que la majoria dels béns mobles confiscats ja no foren entregats als santjoanistes.
Vida quotidiana i cultura material en les cases templeres.
La documentació de l’alta edat mitjana sovint silencia les qüestions relacionades amb la vida quotidiana i, especialment, aquelles relacionades amb la cultura material. Amb tot, i com ja s’ha dit, la regla del Temple regulava fins al detall la vida dels frares i permet accedir al dia a dia dels convents, així com als objectes, vestits, estris i altres artefactes de què disposaven. En aquest sentit, Bordonove reconstrueix bona part d’aquests aspectes a partir fonamentalment de la normativa recollida en la regla del Temple.
El vestit i l’aspecte físic dels templers. L’aixovar del templer.
La documentació de l’alta edat mitjana sovint silencia les qüestions relacionades amb la vida quotidiana i, especialment, aquelles relacionades amb la cultura material. Amb tot, i com ja s’ha dit, la regla del Temple regulava fins al detall la vida dels frares i permet accedir al dia a dia dels convents, així com als objectes, vestits, estris i altres artefactes de què disposaven. En aquest sentit, Bordonove reconstrueix bona part d’aquests aspectes a partir fonamentalment de la normativa recollida en la regla del Temple.
El vestit i l’aspecte físic dels templers. L’aixovar del templer.
Tot i l’escassetat de fonts iconogràfiques —possiblement degut a una persecució dels vestigis de l’orde després del procés a què fou sotmès—, les indicacions contingudes en la regla i les poques representacions que ens han arribat permeten establir una imatge bastant clara de quin era l’aspecte que tenien els frares del Temple.
Les categories de cavaller i sergent tenien el seu reflex més visible en uns hàbits diferenciats. Els cavallers vestien túnica i capa blanques, amb una creu vermella sobre l’espatlla esquerra; els sergents vestien túnica i capa negres o burelles, també amb una creu vermella sobre l’espatlla esquerra. Així mateix, s’ha suggerit que l’hàbit dels confrares podria haver-se distingit per dur una mitja creu —tau—.
En representacions iconogràfiques apareixen amb el cap cobert amb caputxa, un cordó cenyit a la cintura i la cara amb barba. Portaven el cabell del cap rasurat, tot i que des de finals del segle XIII anaren amb la cabellera solta. Les cuirasses també duien pintada la creu vermella. És possible que la creu que lluïen en la cuirassa els cavallers del Temple fos gran —com les que apareixen en representacions de cavallers croats—, però la que portaven a la banda esquerra de la capa no era gaire més grossa que un puny. L’arnès dels templers era anàleg al que feien servir els cavallers laics. També en aquest aspecte hi havia diferenciacions i les armadures del frare cavaller eren lleugerament millors que les del sergent.
La regla de l’orde establia quin havia de ser l’aspecte físic dels frares templers i els objectes de què havien de disposar. Segons dita regla, l’equip militar dels frares cavallers havia d’estar compost pels següents elements:
· Armadures, proteccions i abillaments:
· llòriga amb mànigues i guants.
· ausberg per a sota de la llòriga.
· calces de ferro.
· casc de ferro (cervellera).
· elm o barret de ferro.
· espatllera.
· escarpes, per a protegir els peus.
· cota d’armes blanca.
· escut (triangular, de fusta reforçada amb metall per dins i cobert de cuir per fora i de vegades reforçat amb làmines fixades amb claus)
· una gualdrapa, per a cobrir el cavall.
· Armes ofensives:
· llança (de fusta de freixe i punta de ferro cònica).
· espasa (recta, de doble tall i punta arrodonida).
· massa turca.
· coltell llarg (disposaven, a més, d’un ganivet per a tallar el pa i la carn i d’una mena de navalla).
· Montures:
· 3 cavalls (amb possibilitat d’un de quart).
· Servidors:
· 1 escuder (disposaven, a més, de diversos servents amb funció no estrictament militar).
Per la seva part, els sergents disposaven d’un sol cavall —hi havia, però, excepcions—, la cota d’armes era negra o burella, no tenien escuder, però el seu armament era molt similar al dels cavaller; les principals diferències es trobaven en la inferior qualitat d’armadures i proteccions:
· en lloc de llòriga, duien un ausberg sense mànigues, ni guants.
· calces de ferro sense antepeu.
· barret de ferro en comptes d’elm.
En ingressar en l’orde, els nous frares eren proveïts del corresponent aixovar individual —del qual, però, no n’eren propietaris i havien de respondre davant l’orde de la seva conservació—, que incloïa l’equipament per a la guerra i l’equipament d’ús quotidià. A banda de l’equipament militar —ja referit— es dotava els frares amb:
· dues camises.
· dos parells de calces.
· dos calçons.
· una casaca sense botons i que arribava fins a mig maluc (tallada a la part baixa per davant i per darrera, a fi de facilitar els moviments)
· una pellissa.
· una capa.
· un mantell d’hivern (folrat amb pell de cabra o be) i un d’estiu (no folrat).
· una túnica (peça de mànigues estretes que es duia sobre la camisa) i un cinturó ample de cuir.
· un bonet de cotó i un altre de feltre.
· duien la camisa cenyida amb un cordill a mode de cinturó.
· Roba de taula i bany:
· un tovalló per a taula
· una tovallola per a rentar-se.
· Roba de llit:
· una màrfega.
· dos llençols.
· una estamenya.
· una flassada (blanca o negra, o a ratlles blanques i negres).
· Equip de campanya:
· guarniments per als 3 cavalls
· un calder.
· un bol per a mesurar l’ordi.
· tres parells d’alforges.
· Estris per a menjar:
· una escudella individual (de banya o de fusta).
· una copa (de boca ampla) normal i una de luxosa.
· una cullera.un ganivet.
Amb tot, i en relació amb les armes i armadures que empraven els templers és probable que els frares combatissin armats segons el costum de la seva regió d’origen i que la superposició de la capa que feien servir com a hàbit fos el principal, si no l’únic, element uniformitzador. Així mateix, els costums particulars i les limitacions pressupostàries segurament també deurien introduir altres variacions en el conjunt de l’aixovar prescrit teòricament per la regla.
La professió en l’orde.
A diferència d’altres ordes, el Temple no establia període de noviciat per als nous membres, tret dels frares capellans que sí passaven un any de prova. La professió implicava, doncs, l’automàtica pertinença canònica a l’orde. Normalment es rebia els nous frares en el mateix convent on havien sol·licitat l’admissió. A diferència del que més endavant veurem en relació amb l’orde de l’Hospital durant el segle XIV, la mobilitat dels templers era baixa i —tret que fossin cridats a exercir càrrecs de comandament en altres cases—romanien en la comanda on havien professat .
La cerimònia d’admissió era llarga i complexa, i combinava elements propis d’una professió religiosa amb elements del ritual feudal. Tenia lloc durant el capítol conventual setmanal, reunit en la sala capitular o en la capella de la casa. S’iniciava amb l’exposició, per part del comanador, de la sol·licitud d’admissió presentada pel postulant. Si el capítol aprovava l’admissió, es cridava el postulant i se’l feia passar a una cambra. Dos o tres frares vells anaven a interrogar el postulant i li demanaven si persistia a sol·licitar la seva admissió. En cas afirmatiu s’iniciava un altre interrogatori més llarg on li demanaven si tenia esposa o promesa, si havia promès professar en un altre orde, si tenia deutes pecuniaris, si tenia salut, si havia hagut de donar diners a un seglar o a un templer per a poder ser admès en l’orde, si era lliure o bé serf o esclau d’altri. Si el postulant aspirava a ser admès en qualitat de cavaller o de sergent, també se li demanava si havia estat ordenat prevere, diaca o sotsdiaca, i si havia estat excomunicat; en cas de postular a sergent, també s’indagava si era cavaller en la vida seglar. Si els frares interrogadors es donaven per satisfets amb les respostes obtingudes tornaven amb el capítol i comunicaven el resultat de l’interrogatori.
Llavors el comanador demanava novament la conformitat de la comunitat conventual i cridava el postulant a la dependència on estava reunit el capítol, on novament se li demanava que reiterés la seva voluntat de professar en el Temple.
Acte seguit, el postulant, agenollat davant del comanador i amb les mans entrellaçades sol·licitava solemnement —davant Déu, el comanador i la resta de frares— ser admès i es comprometia a obeir els superiors. A continuació el comanador li exposava la duresa de la vida del templer, les moltes obligacions que suposava i li remarcava que els únics tres motius de voler professar havien de ser allunyar-se del pecat i els mals costums de la vida secular, fer servei a Déu i salvar la seva ànima a través de la pobresa i la penitència. Així mateix se li demanava que reafirmés la voluntat de fer-se templer i d’obeir els seus superiors. A continuació havia de sortir de la sala capitular i el comanador tornava a demanar la conformitat de la comunitat. Si no hi havia oposició es cridava el postulant i novament agenollat amb les mans entrellaçades repetia la seva sol·licitud i el comanador donava inici al seguit de preguntes rituals que conformaven l’acte de professió pròpiament dit. El postulant havia de respondre afirmativament a totes les sol·licituds.
Finalment el comanador pronunciava la fórmula d’acceptació del nou membre i li col·locava la capa. El capellà entonava el salm 132 i l’Esperit Sant, mentre els altres assistents resaven un Parenostre. A continuació, primer el comanador i després el capellà l’agafaven i el besaven a la boca. El nou templer era convidat a seure entre la comunitat, se li feien les darreres exhortacions i se li explicaven les normes que hauria de seguir.
Compartimentació de la jornada en el convent.
La jornada del convent estava organitzada en funció de les seves obligacions religioses i les seves ocupacions tant de caràcter militar com relatives al funcionament de la casa.
La campana que cridava a matines —a les 4 de la matinada durant l’hivern; a les 2 durant l’estiu— donava inici a la jornada del convent. Tots els frares —tret dels malalts o que tinguessin dispensa del comanador— havien d’anar silenciosament a la recitació de matines en la capella del convent —calia que hi anessin correctament vestits amb l’hàbit, es a dir, coberts amb el mantell anusat al coll o amb la cota d’armes—. Escoltaven cantar matines en silenci, mentre resaven 13 parenostres per la Mare de Déu i 13 més per al sant del dia.
Després d’assistir a matines havien d’anar als estables a veure els cavalls, revisar els arnesos, i donar ordres als escuders o criats —la regla establia que el tracte entre els frares o amb els subordinats fos correcte, i calia que s’adrecessin dolçament als interlocutors—. Després podien tornar al llit, però calia resar un altre parenostre abans de dormir. La campana que cridava a l’ofici d’hora prima els obligava a tornar a la capella, on mentre escoltaven cantar el capellà resaven 13 o 18 parenostres més —cada hora canònica anava acompanyada de 13 o 18 parenostres—. Tot seguit assistien a missa en la mateixa capella.
Un cop acomplertes les obligacions religioses de cadascuna de les hores canòniques, cada frare s’ocupava de les missions que tenia encomanades dins la casa —forn, ferreria, infermeria, conreus, etc. — i si no en tenia estava obligat a revisar els cavalls i arnesos.
Les campanes d’hora tèrcia i migdia aturaven periòdicament les ocupacions i congregaven la comunitat en la capella on escoltaven cantar en silenci i resaven.
En sentir la campana que avisava per a anar a dinar tots —llevat de certes excepcions— havien d’anar al refectori on menjarien en comú; no obstant, no els estava permès menjar res si al llarg de la jornada no havien assolit la xifra obligatòria de 60 parenostres resats, com a mínim. Després que el capellà de la casa hagués beneït la taula, i haguessin resat un altre parenostre, podrien menjar en silenci. No es podien aixecar de la taula —tret que hi hagués alarma— fins que el comanador fes el senyal que els indicava que sortissin de dos en dos per anar a la capella i donar gràcies. Per la tarda es repetien les anades a la capella quan sonava la campana de vespres, nona i completes. En sonar aquesta darrera, prenien un refrigeri en comú —a discreció del comanador— abans d’anar a escoltar l’ofici.
Previ a dormir, els frares revisaven per darrera vegada cavalls i arnesos —calia tenir l’equipament militar en permanents bones condicions—, mentre que els dirigents de la comunitat parlaven amb el comanador sobre qüestions de servei.
Ja en el dormitori —que compartien tots els frares—, resaven un parenostre previ a allitar-se. La comunitat restaria en silenci, tret de cas de necessitat, fins a la campana de prima, tot i que l’estança del dormitori es mantindria il·luminada tota la nit.
La vida de la comunitat estava presidida per un ambient silenciós, la regla prohibia comportaments sorollosos i reduïa les converses a les estrictament necessàries.
Si es trobaven fora del convent —per estar en campanya, per exemple—havien de respectar el res d’un nombre preceptiu de parenostres.
La campana que cridava a matines —a les 4 de la matinada durant l’hivern; a les 2 durant l’estiu— donava inici a la jornada del convent. Tots els frares —tret dels malalts o que tinguessin dispensa del comanador— havien d’anar silenciosament a la recitació de matines en la capella del convent —calia que hi anessin correctament vestits amb l’hàbit, es a dir, coberts amb el mantell anusat al coll o amb la cota d’armes—. Escoltaven cantar matines en silenci, mentre resaven 13 parenostres per la Mare de Déu i 13 més per al sant del dia.
Després d’assistir a matines havien d’anar als estables a veure els cavalls, revisar els arnesos, i donar ordres als escuders o criats —la regla establia que el tracte entre els frares o amb els subordinats fos correcte, i calia que s’adrecessin dolçament als interlocutors—. Després podien tornar al llit, però calia resar un altre parenostre abans de dormir. La campana que cridava a l’ofici d’hora prima els obligava a tornar a la capella, on mentre escoltaven cantar el capellà resaven 13 o 18 parenostres més —cada hora canònica anava acompanyada de 13 o 18 parenostres—. Tot seguit assistien a missa en la mateixa capella.
Un cop acomplertes les obligacions religioses de cadascuna de les hores canòniques, cada frare s’ocupava de les missions que tenia encomanades dins la casa —forn, ferreria, infermeria, conreus, etc. — i si no en tenia estava obligat a revisar els cavalls i arnesos.
Les campanes d’hora tèrcia i migdia aturaven periòdicament les ocupacions i congregaven la comunitat en la capella on escoltaven cantar en silenci i resaven.
En sentir la campana que avisava per a anar a dinar tots —llevat de certes excepcions— havien d’anar al refectori on menjarien en comú; no obstant, no els estava permès menjar res si al llarg de la jornada no havien assolit la xifra obligatòria de 60 parenostres resats, com a mínim. Després que el capellà de la casa hagués beneït la taula, i haguessin resat un altre parenostre, podrien menjar en silenci. No es podien aixecar de la taula —tret que hi hagués alarma— fins que el comanador fes el senyal que els indicava que sortissin de dos en dos per anar a la capella i donar gràcies. Per la tarda es repetien les anades a la capella quan sonava la campana de vespres, nona i completes. En sonar aquesta darrera, prenien un refrigeri en comú —a discreció del comanador— abans d’anar a escoltar l’ofici.
Previ a dormir, els frares revisaven per darrera vegada cavalls i arnesos —calia tenir l’equipament militar en permanents bones condicions—, mentre que els dirigents de la comunitat parlaven amb el comanador sobre qüestions de servei.
Ja en el dormitori —que compartien tots els frares—, resaven un parenostre previ a allitar-se. La comunitat restaria en silenci, tret de cas de necessitat, fins a la campana de prima, tot i que l’estança del dormitori es mantindria il·luminada tota la nit.
La vida de la comunitat estava presidida per un ambient silenciós, la regla prohibia comportaments sorollosos i reduïa les converses a les estrictament necessàries.
Si es trobaven fora del convent —per estar en campanya, per exemple—havien de respectar el res d’un nombre preceptiu de parenostres.
Els menjars i el comportament en el refectori.
Pel que fa al menjar, la regla fixa que en escoltar el senyal de la campana tots els frares —tret de comptades excepcions que no podien abandonar sense més llurs ocupacions— havien d’anar sense tardança al refectori. Cavallers, sergents i escuders menjaven per separat, la qual cosa obligava a organitzar els menjars en dos o tres serveis, en funció del nombre de frares existent. Els frares malalts, però, podien menjar en la infermeria.
Els llocs en la taula eren ocupats segons les normes. El comanador seia en el lloc d’honor; els frares més vells i els primers en arribar havien de seure d’esquena a la paret; la resta seurien al seu davant.
En arribar es trobaven la taula parada —escudella, copa, cullera, ganivet i un bocí de pa—, però no començaven a menjar fins que el frare capellà hagués beneït la taula i que tots els assistents, posats drets, haguessin resat un parenostre.
La taula es parava amb unes estovalles blanques, tret dels dies de dejuni en què es parava directament sobre la fusta, tot i que prèviament era ben netejada.
Es consumien els productes que s’obtenien de la gestió de les propietats de la comanda: pa, bou, be, cabra, bacó, pollastre, ànades, peix —de rius i estanys—, ous, formatge, llegums, verdures i vi. Es compraven viandes i vi de qualitat superior per a les ocasions especials —festes religioses—. Era frequent el comentari beure com un templer, en referència a la suposada quantitat de vi que consumien. La cansalada cosa habitual en l’època— constituïa la base proteínica de l’alimentació. Amb tot, només podien menjar carn tres vegades per setmana, la resta —el divendres era obligatori respectar el dejuni de carn— havien de consumir peix i verdures.
Tot i que sembla que la qualitat del menjar era la mateixa, els cavallers disposaven de racions més generoses que els sergents. Així mateix, els dejunis no podien ser excessivament mortificants, donat que calia que estiguessin en condicions de combatre.
Els plats que es cuinaven consistien en carn amb llegums, sopes i potatges; per beure prenien aigua i vi —fred o escalfat—. A la taula no hi podia haver recipients, de manera que la beguda els havia de ser distribuïda pels servidors, i agafaven el menjar de les safates que aquests els oferien.
Demanaven allò que els calia mitjançant unes convencions, ja que ningú podia parlar durant els menjars, mentre, però, un dels frares llegia les Escriptures. Les restes es donaven als pobres.
La salut.
La salut dels frares era una preocupació prioritària de l’orde i per això la regla establia que hi hagués una infermeria, on els malalts rebien atenció especial. La disciplina de l’orde es relaxava quan es tractava de frares malalts, els quals, per exemple, estaven autoritzats a menjar carn tots els dies —tret del divendres—, i també podien prendre les menges en la infermeria. La dieta que rebien els malalts era també especial: només carn d’au, peix i verdures. El frare infermer tenia coneixements mèdics, però per als casos greus es podia cridar un metge. Es creu que els templers disposaven de metges àrabs, donats els avenços mèdics de què disposaren. Arnau de Vilanova fou a Catalunya el metge dels Grans Mestres Provincials.
Els símbols del Temple.
L’orde del Temple disposava d’un estendard que el simbolitzava. Aquest estendard, denominat balçà en català, servia de punt de referència visual per als cavallers templers en les accions de guerra. La regla de l’orde recull una severa normativa sobre qui podia portar el balçà i l’ús que n’havia de fer; aquell frare que contravingués aquestes normes podia ser objecte de càstigs molt durs. Sembla ser que inicialment l’orde tenia un únic balçà, que era a Terra Santa. Més tard, però, el nombre d’aquests estendards es va multiplicar. Els documents que fan referència a les lluites entre templers i Entences a la Catalunya meridional de final segle XIII esmenten l’existència de balçans en mans de diferents comandes que hi intervenen.
Els colors del Temple eren el blanc i el negre, però sembla que el balçà adoptava variants de forma segons el lloc. No hem pogut documentar cap representació iconogràfica del balçà català —tot i que sí en tenim descripcions escrites—, però disposem de representacions del balçà en uns frescos de l’església de San Bevignate, a Perusa i en la Historia Anglorum de Matthew Paris. El terme balçà —que sembla d’origen occità— significa de colors blanc i negre. Efectivament, les representacions iconogràfiques citades ens mostren l’estendard templer com un penó vertical dividit horitzontalment en una part blanca i una de negra. Tot i que hi ha autors que consideren que el balçà tenia dues puntes, la miniatura de la dita obra de M. Paris ens el mostra amb forma clarament rectangular sense cap mena de puntes. Així mateix, aquesta darrera miniatura ens mostra un balçà sense creu, mentre que als frescos italians de Perusa la part blanca del balçà n’ostenta una. De manera similar, podem tobar discrepàncies respecte de l’amplada d’aquestes parts negra i blanca del balçà. Tot això sembla respondre al fet que els templers devien haver usat diversos balçans, segons l’època i el lloc.
El segell era un altre símbol de l’orde. L’organització d’una cancelleria que s’ocupés d’una administració cada cop més complexa féu que entre els templers també es generalitzés l’ús de segells. El gran mestre en disposà des de mitjan segle XII i posteriorment tots els dignataris i aquells que ostentaven càrrecs de comandament acabaren disposant del seu propi segell.
La matriu més important corresponia al segell del gran mestre. Rebia el nom de bolla i se’l considerava un objecte de gran valor. A l’anvers hi figurava la llegenda SIGILLUM:MILITUM, encerclant un parell de cavallers que muntaven un sol cavall, mentre que al revers hi figurava la llegenda DE TEMPLO CRISTI encerclant la mesquita de la Roca de Jerusalem.
El símbol més conegut, però, correspon a la creu. L’origen croat del Temple convertí la creu en objecte d’especial veneració i era present en hàbits, objectes i edificis.
Quant a la tipologia concreta de la creu emprada pel Temple, hi ha diversos exemples en la iconografia de l’època. Són notables els exemples procedents d’Itàlia, com els frescos de l’església de San Bevignate a Perusa —segle XIII—30, o els relleus de la làpida funerària de Simone di Quincy.
També són interessants les miniatures dels manuscrits francesos de Renart le Nouvel —versions de final segle XIII i de començament del XIV—. Així mateix hi ha diversos exemples catalans, com ara els relleus de capitells del castell de Corbera d’Ebre, la miniatura que representa fra Jaume d’Ollers en el capbreu d’Argelers o el relleu d’una imposta de la llotja del Castell del Temple de Barberà —final segle XIII o començament del XIV—. Tot i l’existència de notables variants d’uns exemples a altres, sembla possible generalitzar i establir que la creu del Temple presentava quatre braços d’igual longitud amb vuit puntes, menys estilitzades, però, que les puntes amb què es representa a partir de la Baixa Edat Mitjana la creu de l’Hospital.
Les visions esotèriques del Temple.
Un dels fenòmens més curiosos que s’ha produït al voltant de l’orde del Temple és el seguit d’interpretacions esotèriques que se n’ha fet i que el vinculen a tota mena coneixements màgics i societats secretes. Segons Demurger, aquestes visions del Temple es remunten a mitjan segle XVIII, quan un catòlic anglès establert a França, anomenat Ramsey, va voler relacionar l’antic orde amb la francmaçoneria i atribuí als antics templers coneixements màgics i ocults, als quals haurien tingut accés gràcies a la seva estada a Orient. Posteriorment —també segons l’esmentat Demurger-, la propaganda catòlica antiliberal s’hauria encarregat de difondre tota mena d’acusacions contra la maçoneria, tot aprofitant el seu suposat origen en l’orde del Temple.
Són molt variades les teories que relacionen el Temple amb els coneixements esotèrics i han generat una amplíssima literatura, que gaudeix d’un notable èxit entre el públic lector. Bàsicament, podríem resumir-ho de la següent manera: el Temple hauria estat una societat secreta medieval que tenia accés a coneixements màgics molt antics i que la ciència institucionalitzada s’entesta a negar.
Els autors que ofereixen aquesta interpretació esotèrica del Temple sovint fan referència a un seguit de símbols geomètrics suposadament relacionats amb aquest orde, com els que s’atribueixen als templers que van estar empresonats en la torre del castell de Chinon, França.
No volem entrar a valorar les diverses teories que atribueixen continguts esotèrics al Temple —i que, d’altra banda, la ciència ja s’ha encarregat de desprestigiar—, simplement esmentarem alguns dels autors que hom pot trobar avui dia a les llibreries: J.G. Atienza (1998) —autor prolífic i un dels més destacats defensors i divulgadors de teories inversemblants—, J. Ferret Talimé (1998), R. Lachaud (1998), etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada