L'ANTIC CULTE AL BOLET

El bolet en l'origen de les religions.

“Sóc vell, molt més vell que el pensament en la teva espècie, la qual cosa vol dir 50 vegades més vell que la teva història. He estat en la terra des de fa eres. Vinc de les estrelles. La meva llar no és cap planeta: em propago pels molts móns del brillant disc de la galàxia que donen opció de vida a les meves espores. El bolet que tu veus és la part del meu cos banyada pel sol, lliurada a les emocions del sexe. Però el meu veritable cos és una fina xarxa de fibres que s'estén pel subsòl. Aquestes xarxes poden cobrir grans superfícies i poden arribar a tenir moltes més connexions que les del cervell humà”.
"Psilocybin: Magic Growers's Guide" de McKenna.



Imaginem una cosa que va poder ocórrer moltes vegades fa milers d'anys.
Un grup d'humans primitius s'acostaven a un bosc, pel qual tal vegada havien passat un parell de dies abans. D'improvís, mirant al sòl van veure que entre la fullaraca sorgien unes estructures en forma de paraigua, uns bolets. El fet curiós que en aquell bosc, on dos dies abans no havia més que fulles seques i brancades, haguessin aparegut aquells estranys éssers de cridaners colors, va tenir sens dubte que cridar l'atenció d'aquells rudes homes i dones. Això els va dur a pensar que es tractava d'alguna cosa màgica. De fet, la manera de brollar dels bolets, que no surten d'un arbust, d'una tija, d'una arrel evident, sinó que semblen sorgir de la pròpia terra, els conferia un caràcter misteriós que potser va contribuir que, quan els humans van descobrir que la ingestió d'alguns d'aquests estranys fruits de la terra els posava en contacte amb visions meravelloses d'éssers extraordinaris i de llocs indescriptibles, van pensar que realment eren divins i que el que veien a l'ingerir-les era l'estatge de la divinitat, i a la divinitat mateixa.

Potser la forta relació entre els homes i els bolets va tenir el seu origen a Àfrica, on existeixen unes coves amb dibuixos de bolets i molt especialment un estrany personatge, mig xaman, mig divinitat de més o menys uns 9.000 anys, és a dir, que des de llavors va poder establir-se aquesta relació i dispersar-se juntament amb les migracions de la humanitat fins a arribar a Amèrica.

Existeixen altres registres en els quals s'evidencia aquesta relació, fins i tot en dates més remotes.

La possibilitat que el consum de bolets enteogens - el terme enteogen (Déu entre nosaltres) s'aplica a substàncies vegetals i químiques diverses i significa que indueix la visió de Déu- contribuís a l'estructuració de les idees místic-religioses, de Déu i la vida eterna, va ser proposada per vegada primera, basant-se en estudis realitzats al llarg de més de 30 anys, per Roger i Valentina Wasson.
Els Wasson, matrimoni format per una pediatra russa i un banquer americà, van intentar buscar explicacions a les actituds oposades enfront del món dels bolets que existien entre les cultures que cadascun d'ells pertanyia: la cultura del poble rus, micofílica, i la del món anglosaxó, micofóbica. Van estudiar múltiples aspectes de la cultura en relació als bolets, usos, noms, creences, al·lusions als bolets en refranys, mites i llegendes històriques, en l'argot popular i en la literatura. Van viatjar per museus i galeries d'art, van visitar els principals països micofílics. I van elaborar una bella teoria etnomicológica, segons la qual fa més de 4 000 anys els nostres propis remots avantpassats van adorar a un bolet com vehicle o contacte entre Déu i els humans.

Terence Mckenna – un dels més controvertits i visionaris etnobotánics de les últimes dècades- ens explica que les selves d'Àfrica del Nord van desaparèixer a final de l'última edat de gel, donant lloc a les sabanes. Els nostres avantpassats van començar a viure en aquest entorn, i per a alimentar-se es dedicaven a rosegar tot el que trobaven en el camí. No hi ha altra forma d'incorporar nous aliments a la dieta que provar-los en petites dosis i observar atentament els efectes sobre el propi organisme, augmentant paulatinament la dosi. Això, o acceptem la idea defensada pels mateixos xamans que ve a explicar-nos que en determinats estats de consciència és possible la comunicació entre l'esperit del xaman i el de la mateixa planta i que són aquestes les que van donar a conèixer les seves propietats.

Sigui com sigui, un dels aliments que van incorporar a la seva dieta van ser els bolets i entre ells, en un mitjà on abundaven tant els herbívors, sens dubte tots els tipus de Psilocybe, rics en psilocibina, una substància molt especial. Els canvis causats per la inclusió d'aquesta droga en la dieta dels primats van ser molts, McKenna teoritza, per exemple, sobre els efectes de la sinestèsia (l'eliminació dels límits entre els sentits). Aquesta podria haver dut a desenvolupar el llenguatge parlat: l'habilitat de formar imatges en la ment d'altra persona a través de l'ús de sons vocals. McKenna va més lluny, i postula que la intel·ligència (no la vida), podria haver vingut de l'espai exterior, continguda en espores que podrien haver arribat a la terra transportades per algun meteorit o asteroide, de manera semblant a com ho planteja la teoria de la Panespermia.

Diu, a més, que els fòssils de bolets apareixen abruptament en un moment donat de la història humana: fa 40 milions d'anys. La ciència ortodoxa diu que això és a causa de la poca resistència del bolet. No obstant això, existeixen fòssils de cucs i altres invertebrats marins datats prop dels mil milions d'anys.
En paraules del propi McKenna: "La proposta no és tan fantasiosa com sembla. Les espores del bolet poden sobreviure al fred de l'espai exterior; de fet, els qui conreen aquests bolets, emmagatzemen les espores en nitrogen líquid. Així que, si algú estigués dissenyant un paquet bioinformacional, la millor opció seria una espora. Milions d'elles, impulsades per les pressions lumíniques, els vents estel·lars i les dinàmiques gravitatòries podrien filtrar-se a través de tota la galàxia.
La inusual estructura química de la psilocibina suggereix un origen estrany. És l'únic àcid fosfóric de tota la naturalesa que conté indol, el que indica que potser provingui de fora de l'ecosistema terrestre."
No cal comentar la “al·lucinant” hipòtesi de McKenna – però hem volgut deixar constància d'ella, doncs no hem trobat arguments definitius en la seva contra -, perquè això no faria més que allunyar-nos del que realment ens interessa en aquesta ocasió. Així que anem a exposar algunes dades històriques, botànics i arqueològics que donen suport el qual aquest culte religiós basat en bolets alucinógens va existir a Àfrica, Euràsia i posteriorment es va traslladar als continents de Oceania i americà.

D’altra banda, cal fer una distinció entre els cerimonials religiosos mateixos, que es recolza en la diferent naturalesa dels enteogens empleats. Fàrmacs de possessió i fàrmacs d'excursió psíquica. Certa bruixeria i sacerdoci es limiten a postular l'eficàcia immediata del ritual, sense que per a això sigui necessari modificar la consciència del bruixot o el sacerdot. Aquests individus tenen en comú no ser vocacionals ni haver sofert algun tipus d'experiència directa o mística amb el món espiritual que administren al seu feligresía; la seva funció els ve d'un peritatge que ha après els himnes, els gestos rituals, el vol de les aus i el seu significat, la lectura de les vísceres de certes víctimes, el calendari de efemèrides oficials, el vestuari i el compliment deguts al seu ofici, els llibres sacres, etc. D'aquesta índole són els pontífexs romans, els brahmans hindús, els rabins jueus, els clergues cristians i un seguici de figures anàlogues.

En contrast amb ells, hi ha un grup de bruixots i sacerdots que ocupen les seves funcions en connexió directa amb diferents substàncies psicoactivas, doncs per a l'eficàcia de les seves operacions - endevinació, sacrifici llustral, cures i qualsevol intervenció en la realitat- cal que arribin a estats alterats de consciència. Potser no és necessari que s'administrin a ells mateixos aquestes substàncies cada vegada que realitzen els actes propis de la seva condició, però el seu aprenentatge ha passat inexcusablement per aquestes «grans proves de l'esperit» (Michaux) que són els viatges a l'Altre Món; a més, una de les seves tasques és conduir periòdicament a individus aïllats o al grup sencer a aquest Altre Món, servint com a guies en l'experiència.
Més a prop d'aquest segon grup que del primer es troben santons que - com els ioguis i altres anacoretes- practiquen tècniques molt complexes per a alterar la consciència i no empren, o empren només tangencialment, alguns fàrmacs. Sens dubte, és possible arribar a experiències místiques de gran intensitat seguint mètodes ascètics (dejuni, silenci, solitud, determinades formes de gimnàstica, formes més severes de mortificació, etc.). Però és possible, i fins i tot probable, que amb aquests exercicis es modifiqui el metabolisme cerebral de manera anàloga al derivat d'ingerir certes substàncies psicoactivas, si més no si s'ha de jutjar per les declaracions dels uns i els altres.

Després de la seva primera experiència amb bolets visionaris, un analfabet dogrib athabaskan de les muntanyes Mackenzie, a Canadà, pot experimentar visions estranyament semblants als relats d'un místic medieval europeu o d'un santó hindú contemporani.
Joan dels Àngels, un místic espanyol del Segle d'Or, diu per exemple:
«Sortint de tu seràs dut netament al llamp de les divines tenebres. En aquest alineament dels sentits que pròpiament es diu èxtasi, escolta l'home coses que no li és lícit ni pot dir-les, perquè tot està en l'afecte sense discurs ni obra de la raó».
No ofereix la menor dubta que qualsevol membre de l'actual Native American Peyote Church subscriuria aquestes paraules com excel·lent descripció de les seves pròpies experiències setmanals amb botons d'aquest cactus. Però tampoc hi ha dubte que no prendria aquestes paraules com descripció de les seves pròpies experiències un fidel als ritus de la macumba, que alterna els ensalms amb glops de aiguardent de canya i xuclades d'un gran pur, o la bruixeria medieval sumida en trànsit d'ungüents, o una bacant grega.

Considerant que tots aquests ritus estan caracteritzats per l'ús de substàncies psicoactivas, sembla precís distingir dintre de les cerimònies dues classes d'experiència, vinculades a dos tipus bàsics de fàrmacs.
Una és la embriaguesa de possessió o rapte, que es realitza amb drogues que «emborratxen», excitant el cos i aniquilant la consciència com instància crítica, no menys que la memòria. Els seus agents són fonamentalment les begudes alcohòliques i les solanácees psicoactives - Belenyo, belladona, detures (estramoni, inoxia, metel), brugmansia, mandrágora i tabac, sobretot -, que en dosis altes produeixen una barreja de desinhibició i endormiscament anímic propensa al trànsit orgiàstic, entenent orgia en sentit etimològic («confusió»). Amb l'acompanyament de música i danses violentes, aquests ritus busquen un frenesí que alliberi del jo i promogui l'ocupació del seu espai per un esperit tant més redemptor quan menys és sembli a una lucidesa. El sagrat és l'estupefacció i l'oblit, un trànsit sord i mut encara que físicament molt vigorós que conclou en un reparador esgotament.

Pintura rupestre d'una cova del Llevant de la península ibèrica. A més del brau, es pot veure unes figures que semblen ser psilocibes ibèrics, pel seu barret. L'antiguitat d'aquestes pintures estaria prop dels 6.000 aban de la nostre era.

Una altra és la embriaguesa extàtica, que es realitza amb drogues que desenvolupen espectacularment els sentits, creant estats anímics caracteritzats per la seva «alçaria». Els seus agents són sobretot plantes riques en fenetilamines o indoles - Es tracta d'una família química pràcticament inesgotable, on destaquen la psilocibina, la harmina, la amida de l'àcid lisèrgic, la dimetiltriptamina, etc.-, que es distingeixen dels agents emprats per a les cerimònies de possessió per una toxicitat molt baixa i una gran activitat visionària. Caracteritza el trànsit no només retenir la memòria (per a començar, el record d'estar sotmès a una alteració de la consciència) sinó una disposició activa, que en comptes de ser posseït per l'esperit busca posseir-lo. Però el pròpiament essencial del seu efecte - on coincideix sorprenentment amb el viatge místic sense inducció química- és una excursió psíquica caracteritzada per dos moments successius.

El primer és el vol màgic (en termes seculars s'anomenaria la «pujada») on el subjecte passa revista a horitzons desconeguts o tot just sospitats, salvant grans distàncies fins a veure's des de fora, com un altre objecte del món.
El segon és el viatge pròpiament dit, que en esquema implica començar tement embogir per a acabar morint en vida, i renaixent purificat del temor a la vida/mort. Si bé l'èxtasi pot considerar-se centrat en la fase del renaixement, la seqüència extàtica comprèn el conjunt i - quan el cas és favorable- es resol en alguna forma de serenor beatífica.
Recorrent a termes nietzschians, es diria que la bruixeria i els cultes de possessió són dionisíacs, i que els extàtics són apol·linis. Els bruixots i sacerdots que administren els primers pertanyen a diverses corrents, mentre són sempre xamans (masculins i femenins) qui administren els segons. Això no vol dir que el xamanisme i la bruixeria de possessió manquin de trets comuns, sobretot en contrast amb els sacerdots purament ritualistes. En efecte, ambdós són «vocacionals», i ambdós són bruixots de «poder» (en el sentit que tenen un tracte íntim amb esperits), que a causa de les seves suposades capacitats per a profetitzar i guarir màgicament romanen en una situació de marginalitat social, molt distinta de la qual caracteritza al pontífex ritualista.
Però l'experiència del xaman - i la qual indueixen en el seu grup les drogues usades per ell- és la d'un jo que abandona momentàniament el cos, transformant-se en esperit, mentre en el bruixot de possessió l'experiència és més aviat la d'un cos que abandona momentàniament el jo, transformant-se en reparador silenci i insensibilitat. En un cas es pretén «raptar» i en l'altre «ser raptat».
D'altra banda, el xamanisme té com focus d'irradiació Àsia Central, des d'on podria haver passat a Amèrica, al Pacífic i a Europa, mentre la bruixeria de possessió regna a l’Àfrica, i des d'aquest centre pot haver-se estès al Mediterrani i al gran arc indonesi d'illes, on amok constitueix una de les seves manifestacions més clares; en temps històrics va envair Amèrica amb la tracta d'esclaus, i avui gaudeix en ella d'una envejable prosperitat (vudú, mandinga, candomble, etc.).

Com a resum del que venim explicant podria dir-se que el nucli del sacrifici-àgape són tècniques arcaiques d'èxtasis i possessió, vinculades a pràctiques xamàniques i a altres branques de la bruixeria, algunes convertides en castes de hierofants. Pel que fa al xamanisme, és per descomptat indubtable que les seves manifestacions contemporànies empren drogues a tals fins. No obstant això, alguns dels estudiosos consideren que les primeres notícies dignes de confiança sobre l'ús de bolets visionaris en el nord d'Europa i Àsia provenen de mitjan del segle XVIII, i que hi ha un buit de mil·lennis entre l'ocupació testificada de enteogens en civilitzacions antigues i l'actual, que permet parlar de xamanisme primitiu i modern, pur i impur, vigorós i decadent. Sense fer valer aquest desfasament seria difícil no deduir que les tècniques de l'èxtasi han estat sempre alguna cosa essencialment lligat al consum de certs fàrmacs. Per a ser exactes, el desfasament mateix no acaba d'ésser tot el nítid que convindria, doncs suposa passar per alt els cultes precolombins a Amèrica (documentats almenys des del X a. de C.), i l'explosió de bruixeria esdevinguda a Europa des del segle XIV al XVII, fenòmens ambdós acompanyats per l'ocupació de fàrmacs precisos. Però el veritable motiu que duu a distingir entre xamanisme vigorós i decadent no són tant raons com sentiments. La repugnància a vincular misticisme i intoxicació - tal com pot vincular-se el culte bàquic amb el vi- apareix exemplarment en aquest erudit sobre la matèria:
«El prestigi màgic-religiós de la intoxicació amb fins extàtics és d'origen iranià [...], i és possible que la tècnica d'intoxicació xamanica entre els ugros del Bàltic tingui origen iranià. Però què prova això per a l'experiència originària?. Els narcòtics són només un substitut plebeu del trànsit "pur". Vam tenir ja ocasió de constatar en nombrosos pobles siberians que les intoxicacions (alcohol, tabac, etc.) són innovacions recents i acusen d'alguna manera una decadència de la tècnica xamanica. S'esforcen a imitar per mitjà de l'embriaguesa narcótica un estat espiritual incapaç ja d'arribar-se a per altres mitjans. Decadència o vulgarització d'una tècnica mística, en l'Índia antiga i moderna, en tot Orient, sempre trobem aquesta estranya barreja de les "vies difícils" i les "vies fàcils" per a realitzar l'èxtasi místic o altra experiència decisiva».
Tan indubtable com que les experiències místiques poden assolir-se per mitjans ascètics ho és que persones amb certa constitució anímica cauen en trànsit amb molta més facilitat que unes altres, sense recórrer a estimulació química alguna. Amb tot, anomenar plebeu i decadent l'ús de narcòtics, o la utilització de substàncies que cap farmacòleg anomenaria d'aquesta manera, i que no són inductores de somni o sopor, no s'explica des de fonaments científics.

Es diria que aquestes «receptes elementals d'èxtasis» menystenen la noblesa de l'autèntic misticisme com «camí difícil», fent que el desapassionat interès de Eliade per totes les institucions religioses humanes -impossible davant sacrificis humans, antropofagia, cruents ritus de passatge, etc.- es converteixi de cop i volta en preocupació moral davant «tècniques aberrants».
Aquesta presa personal de partit no aporta proves que el xamanisme arcaic sigui més «pur» que el contemporani o el medieval, i es resol en una imprevista acusació d'impuresa, més pròpia de les mentalitats investigades per l'historiador de les religions que previsible en l'investigador mateix. El clixé etnocéntric apareix, una vegada més, en el fet que els ritus báquics no es consideren succedanis aberrants o decadents, sinó manifestacions «originals» del sagrat.
D'altra banda, Eliade no nega la incidència present i passada d'aquestes «tècniques aberrants» (de fet, la destaca més que d'altres historiadors de la religió) i gràcies entre altres coses als seus treballs ha estat possible construir una teoria del trànsit extàtic - anomenada per ell «excursió psíquica»- que ajuda a comprendre aquestes tècniques dintre de l'evolució religiosa de la humanitat.

Esquema d'una de les més antigues representacions de bolets enteògens, trobades al Tassilli, Argelia, d'uns 9.000 abans de la nostre era.
Si ell i alguns altres dels seus il·lustres col·legues s'haguessin procurat una informació farmacològica mínima, o haguessin experimentat personalment amb les substàncies emprades actualment en ritus xamanics, haurien matisat bastant millor un criteri el principal inconvenient del qual és la excesiva simplificació. Acostumats al vi i al cafè, no se'ns ocorre confondre'ls sota la rúbrica de «narcòtics». Però hi ha tanta o més diferència entre peyote i opi, o entre cànem i coca, que entre vi i cafè. Encara que a molts els repugni admetre-ho, certs psicofármacs són incomparablement més idonis per a induir en el seu usuari un viatge místic que uns altres, i per això mateix duen temps immemorial usant-se amb aquests fins en diversos continents.

"De tota manera, cal assenyalar que hi ha una profona diferència entre tenir experiències religioses i/o espirituals i arribar a dur una vida espiritual i/o religiosa. Tot i que un enteogen ens pot permetre albirar fugaçment "la terra promesa", per dir-ho d'alguna manera, la vida espiritual a la que cal aspirar, continua tan allunyada de la nostre realitat quotidiana com sempre: segueix exigint disciplina, sacrifici, sotmetiment de la ment capritxosa i de l'ego despòtic. (...) Els enteogens poden proporcionar una revelació mes o menys fàcil i comparativament ràpida del que podria ser la il·luminació, en consequüència poden servir com incentiu i estímul per tal de cercar-la i/o perseguir-la; però aquells qui els considerin una mena de camí mes ràpid en el terreny espiritual o bé es un ilús, o està mal informat".

Jonathan Ott: Pharmacophilia, o los paraísos naturales

La Amanita muscaria, el primer bolet màgic

És aquesta sens dubte la més popular de totes els bolets, la més coneguda. Espècie àmpliament difosa en el planeta, creix a l'estiu i tardor en boscos de coníferes i planifolis, des de les terres baixes fins a la zona subalpina. S'hi troba pràcticament a tota la zona temperada i subtropical a Europa, nord i sud de Àfrica, Àsia continental, Japó, Austràlia i en el nord i sud d'Amèrica. La forma típica és l'Europea, d'un color vermell granat, però existeixen varietats de color vermell-ataronjat i escarlata. Diversos aspectes molt curiosos en relació a aquest bolet, criden poderosament la nostra atenció:
Perquè aquest bolet en moltes cultures, en molts països, és considerada com molt verinosa, fins als nens ho saben i afirmen que el bolet més verinós és aquest bolet vermell amb piquets blancs?

No té gaire sentit, perquè aquest bolet no és molt tòxic, fins i tot en alguns llocs del món es consumeix habitualment. Altre fet: Perquè s'associa aquest bolet en moltes cultures i en moltes tradicions amb el món dels gnoms, dels folletss?

Perquè en els països on es menyspreen els bolets i no es consumeixen bolets, on hi ha una cultura micofóbica, de rebot o indiferència pels bolets i la seva utilització, aquest bolet no té nom propi i ho tradueixen del llatí i l’anomenen “bolet matamosques” o “bolet de les mosques”; mentre que en els països que existeix consum tradicional de bolets té noms variats, originals i propis?
Així, a Catalunya s’anomena “Reig bord”, “Reig de fageda”, “Oriol foll”, i a Itàlia “uovolo malèfic”. I perquè la nomenclatura de muscaria que se li va posar fa dos o tres segles demostra que en algunes zones la relacionen amb les mosques, insectes que en cultures antigues estaven, al seu torn, relacionats amb la bogeria? Tot això és degut al fet que hi ha un entorn cultural, místic, religiós al voltant d'aquest bolet. Podem dir que els gnoms són probablement la antropomorfització de les visions suggeridores i estranyes que produeix el consum d'aquest bolet enteogen.
Podem dir que la por a consumir-la, la idea falsa, estesa, arrelada i ancestral que és molt tòxica, és el resultat actual d'un tabú que van imposar sobre el seu consum els “xamans”, els escollits, els iniciats, perquè aquest bolet fos només per a ells, perquè ells eren els únics que podien veure a Déu, a la divinitat. Aquest tabú en alguns països es va estendre fins a tal punt que la gent va menysprear tota classe de bolets i va oblidar els noms d'aquest i d'altres bolets. Els micólegs moderns, per a donar-li el seu nom popular ho han hagut d'inventar. En d'altres països on aquest tabú no existia, o no va ser tan intens, i que són els països on es consumien i es consumeixen més bolets, no va poder prosperar aquesta idea, o perquè no existia un tabú religiós, o perquè el consum del bolet era més recreacional, no tan religiós, i en aquests llocs aquest i altres bolets tenen noms propis.

En els països occidentals, també l'esglèsia va contribuir a condemnar l'Amanita muscaria, equiparant-la amb el fruit prohibit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, com podem veure als vitralls de Nôtre Damme de Chartres:

O en alguns murs:

Tot això deriva possiblement per que aquest bolet, la Amanita muscaria, el bolet matamosques, la falsa oronja, conté substàncies psicoactives, derivats isoxazólics, alguns coneguts, però uns altres encara no plenament identificats.

Dues substàncies enteógenas, l'àcid iboténic i el muscimol, són els principals responsables de l'acció d'aquest bolet sobre el sistema nerviós central, en el qual actuen com falsos neurotransmisors. I un fet perfectament conegut és que la riquesa del bolet en aquestes substàncies varia molt: pot variar entre diferents països o entre varietats o subvarietats, o races del bolet, o per raons de climatologia, o pel mètode de conservació. El conjunt de coneixements que sobre la Amanita matamosques tenim ens permet suposar que els espècimens de la micoflora siberiana són els més rics és substàncies psicoactivas, mentre que les muscaries americanes manquen gairebé per complet d'acció psiquedèl·lica, mentre que els exemplars europeus presenten una irregular riquesa, pel que creiem per això aventurat consumir aquest bolet per provar, buscant una acció enteógena de la mateixa, sense fer uns assajos previs.
I hem d'advertir que, d'acord amb els relats de persones que han consumit aquests bolets, sembla ser que la seva acció enteógena, l'èxtasi dels bolets al·lucinògenes, no té perquè ser sempre una sensació agradable, pot ser, per contra, una mica esglaiador i desagradable.
Encara que no existeixen proves documentals, s'especula que la Amanita muscaria possiblement va ser utilitzada pels humans en l'Edat de Pedra. Aquest i d’altres bolets, però especialment aquesta per ser tant cridanera, van poder ser utilitzades per a trencar amb la monotonia i la duresa de la vida, vida de caverna i de lluita per la supervivència, i per a veure a la divinitat i entreveure la vida eterna. Aquesta és la hipòtesi audaç, poètica, suggeridora, que els Wasson van llançar en la seva obra clàssica “Mushrooms, Russia and History”.

El veritable canvi de perspectiva en la consideració de la Amanita Muscaria com a possible inductora de l'aparició de determinades concepcions religioses vingué de la mà del suís K. Meuli, quan en analitzar la penetració d'institucions xamaniques va determinar que la paraula «xaman» prové del pali samanta (sànscrit sramana), era un terme emprat per a designar a un eremita que té poders màgics sobre els déus gràcies als seus exercicis ascètics. Evidentment, això és el mateix que pretenen els xamans d'Àsia Central i Septentrional quan “posen els esperits al seu servei”. A més hem de considerar l'existència de personatges idèntics a Àfrica, Europa, Amèrica i Oceania.

Una evidència de la pràctica del trànsit xamanic ha volgut veure's ja en la pintura de la cova de Lascaux, i alguns especialistes en prehistòria consideren que les proves del xamanisme tenen a Europa uns 30.000 anys d'existència. A més existeix una sospitosa similitad entre els pictogrames apareguts a diverses parets de coves a diversos llocs del món i les visions suggerides per la ingestió de substàncies enteogenes. Això és el que mantenen Closs i Narr, per a qui es remuntaria a la transició entre el Paleolític superior i inferior. Uns altres, com Vadja, situen el començament del xamanisme asiàtic molt després, a l'iniciar-se l'Edat del Bronze, com a resultat d'intercanvis culturals entre societats agrícoles del sud i caçadors del nord.
Segons el propi Eliade - un dels més eminents i respectats experts en història comparada de les religions-, el xamanisme és un «fenomen originari» conegut per la humanitat arcaica en la seva totalitat.
Existeix la prova documental que en la Grècia arcaica va destacar la intervenció del cànem –cannabis sativa i indica - com vehicle d'èxtasi entre escites, caucàsics i iranians, al mateix temps que de la connexió d'aquests ritus amb sessions de culte en tribus altaiques i siberianes.
A partir d’aquest moment - encara que faltaven moltes notícies sobre grups americans i africans, avui disponibles- els erudits van començar a reparar en coneixements abans passats per alt, com la referència en el Ahura-Mazda, l'esment a bolets visionaris en himnes d'Àsia i del nord d'Europa i el fet que el vell terme indoiranià per a cànem (bhanga en iranià, bhang en sànscrit) designa també qualsevol tipus d'embriaguesa mística tant en l'Àsia Central com Septentrional, començant per l'èxtasi lligat a la Amanita muscaria. A això va venir a afegir-se una massa d'informacions sobre els nòmades de les estepes àrtiques, des del Bàltic a Sibèria Oriental, i la utilització de l’Amanita per una alta proporció dels habitants d'aquestes regions en rituals extàtics i d'iniciació; menys de fiar són les analogies existents a aquest nivell entre associacions de guerrers tan distants com els bersekir escandinaus i els marya vèdics, encara que és conegut que els víkings consumien abans d'entrar en batalla, un beuratge consistent en whisky en el qual s'havien deixat macerar Amanites Muscaria almenys per tres dies.
Però tornem a les dades existents sobre el consum ritual de Amanita muscaria. Existeixen indicis que permeten acceptar amb gran probabilitat que una substància que s'esmenta cap a l'any 1200 abans de Crist en el Rig Veda, el llibre sagrat hindú, sigui en realitat la Amanita muscaria. Doncs en els sagrats himnes dels hindús es parlava dels efectes d'una substància, el soma, un dels components del qual era sens dubte un bolet. Per als Wasson aquesta és una prova documental icontestable, i per a nosaltres, és una prova de pes en favor de la possibilitat que aquest bolet hagi estat objecte de consum humà des de fa més de tres mil·lennis.

Podem dubtar si el bolet va jugar o no, un paper important en l'origen de les religions, però com hipòtesis de treball és perfectament vàlida. Però el que sí és un fet, i hi ha proves documentals d'això, és que a Sibèria es consumia Amanita muscaria fa més de tres segles. Entre els anys 1600 i 1700 arriben relats de viatgers procedents de Rússia i Sibèria, que fan clar esment al consum d'aquest bolet. I vam trobar curiosament dos tipus de consum bé diferenciats: en la zona Occidental de Sibèria un consum religiós i sotmès a un rigorós tabú, és a dir, només el xaman i els seus acòlits podien consumir el bolet. No obstant això, en les cerimònies i ritus que s'usava la Amanita muscaria, després de veure a Déu, i d'estar en estat d'èxtasi i de suspensió de l'ànima, el xaman i els seus acollits solien oferir als seus seguidors, al poble, perquè ells poguessin participar de l'èxtasi, la seva orina, de la qual no s'havien eliminat totalment les substàncies enteógenas, l'àcid iboténic i el muscimol, amb la qual cosa també aquelles gents podien participar de les visions de la vida eterna i de l'èxtasi. En canvi, en altres zones de Sibèria molt extenses, a Sibèria Central i Oriental, existia un ús recreacional. En les festes, en lloc de beure tequila, whisky, vi o cervesa, consumien Amanita muscaria, amb un ús festiu.
Aquest ús recreacional va ser prohibit - hi ha proves d'això- pel govern dels Tsars, que eren qui es beneficiaven amb la producció i venda del vodka. Com el vodka calia comprar-lo i la Amanita muscaria era gratis, les gents no volia vodka. Per això es va perseguir l'ús del bolet, i es va reconvertir al poble siberià a l'ús del vodka. No obstant això, àdhuc avui dia alguns vells de Sibèria diuen preferir la borratxera de la Amanita muscaria a la borratxera del vodka.
Ningú pot provar que sigui certa, però a nosaltres ens agrada creure que els nostres rudes avantpassats trencaven la monotonia i la duresa de la vida d'humans de l'Edat de Pedra consumint, mastegant aquests bolets i percebent un món d'imatges acolorides de fantàstica bellesa, sentint que veritats absolutes s'obrien als seus ulls, intuint així el que ells van pensar que havia de ser un món més enllà de la vida. Potser això va contribuir a la creença d'altre món, de la vida eterna, del més enllà, on els humans s'unirien als déus, a les divinitats. Tal vegada, fins i tot, com afirma Roger Wasson, aquest prodigiós miracle va ser un detonador per a les seves ànimes, capaç de despertar en ells sentiments de temor i respecte, de tendresa i amor, i de dur-los fins al màxim grau que la humanitat és capaç, i constituir-se en sentiments i valors considerats des de llavors com el més alt patrimoni de l'espècie.

Els bolets màgics mesoamericans

Entre els més antics objectes arqueològics de Centre Amèrica destaquen un grup de petites estatuetes tallades en pedra, amb forma de bolets, la base dels quals està constituïda per figures humanes o d'animals. S'han trobat prop de 200 d'aquestes estatuetes en diversos pecíols arqueològics a Guatemala, El Salvador i en el sud de Mèxic. Les més antigues d'aquestes pedres-bolet s'estima que van ser tallades aproximadament 1500 anys abans de Crist.

Molts arqueòlegs, etnòlegs i historiadors han estudiat aquestes estàtues, entre ells Valentina Paulovna Wasson i el seu espòs, han suggerit que aquestes petites escultures constituïen el símbol d'una antic culte en la zona ocupada per la civilització maia. Semblen donar suport aquesta hipòtesi els freqüents motius decoratius amb bolets trobats en els frescos de la gran metròpolis meso-americana de Tepantitla, en Teotihuacán. Aquests murals daten d'aproximadament l'any 500 de la nostra era. El més cridaner d'ells representa a Tláloc, déu tolteca de la pluja, amb els braços dirigits cap amunt al mateix temps que dels palmells de les seves mans brolla aigua. Sota les gotes de pluja s'observen diversos bolets, i entre ells figures de sacerdots al servei de la divinitat.

Sota Tláloc es trova el Tlalocán, el paradís de la mitologia tolteca, i allí, de nou, creixen els bolets sagrats al costat dels homes.

Així mateix, aquests bolets són esmentats en alguns dels pocs llibres sagrats que ens han arribat de l'Amèrica precolombina.

Aquests documents, pergamins bellament pintats, narren la història i ritus de les gents que els van pintar, i en aquests intervenen bolets que són consumits pels sacerdots. Els bolets apareixen de nou amb clar significat religiós en els anomenats Còdex, conjunts d'il·lustracions realitzades per indígenes en el segle XVI, el que prova que el culte del bolet màgic meso-americà, que es remunta a fa almenys 3 500 anys, seguia vigent en els primers anys després de l'arribada dels espanyols a Amèrica. Per això, quan Francisco Hernández, naturalista i mèdic del rei Felip II va visitar el nou món, amb l'encàrrec real d'estudiar la seva Història Natural, va observar que els nadius, en les seves cerimònies religioses o festivitats consumien uns bolets, considerats d'origen diví, als quals cridaven teonanácatl. Aquest nom, que en ocasions s'interpreta com “pa o carn dels déus”, es forma a partir del vocable nanácatl, el significat del qual era pròpiament bolet o bolet. Es tractava doncs de bolets sagrats, als quals atribuïen un poder diví. L'ús d'aquests bolets estava reservat als sacerdots, bruixots o xamans. Bernardino de Sahagún i Toribio de Benavente, frares espanyols contemporanis d'Hernández, ens refereixen que els bolets eren amargs, pel que solien consumir-se amb mel o amb una barreja de grans de cacau, chile i altres espècies a la qual designaven com cacahuatl.
En la nostra opinió, aquest culte va arribar fa mil·lennis el nou continent per l'estret de Berhing, probablement dut per pobles transhumants que venien de Mongòlia i Sibèria, aprofitant el gel que feia practicable aquell braç de mar. Amb ells va passar també la cultura del bolet enteogen, de la Amanita muscaria. I si bé en Mesoamérica també existeix Amanita muscaria, aquest bolet va ser substituïda per unes altres. Suposem que per dos motius: per una banda, per l'abundància en espècies de bolets al·lucinògens de diversos gèneres en aquella zona, i d'altra banda, pel fet que la muscaria americana possiblement no posseeix el poder enteogen de la muscaria siberiana. Per això el teonanacalt, el bolet sagrat mexicà, és clàssicament un bolet petit del gènere Psilocybe.

La manera com aquest culte, aquesta religió autòctona del nou món, va estar a punt de desaparèixer per complet, és una més de les pàgines poc dignes que els europeus van escriure durant la conquesta del nou continent. Els espanyols van considerar als bolets com objectes de culte idolátric, i en el segle XVII així ho va proclamar explícitament la Inquisició. Amb el pas dels segles es van oblidar els escrits dels monjos del segle XVI, i a l'inici del segle XX la ciència moderna desconeixia pràcticament als bolets màgics de Mesoamérica i els rituals religiosos que els acompanyaven.
Malgrat això, el rastre estava prou fresc com perquè despertés l'interès de diversos investigadors, com Reko, Evans Schultes, Weitlaner i Johnson. I el 1952, les notícies del treball d'aquests autors van arribar a coneixement del matrimoni d’etnomicólegs del que ja hem parlat, Valentina Paulovna i Roger Wasson. Primer sols, després en successius viatges amb el gran micòleg Roger Heim, i més tard amb el químic Hofmann, van visitar en diverses ocasions Mèxic, i van rescatar de l'oblit imminent un culte que solament en aïllats i recòndits llocs de Mèxic havia arribat a el segle XX.

Roger Gordon Wasson, i el fotògraf Allan Richardson, el 29 de juny de 1955, el dia de Sant Pere i Sant Pau, bé entrada la nit, van consumir Psilocybe caerulescens i van arribar per primera vegada l'èxtasi al costat de Maria Sabina, anciana xamana mazateca, en una cabanya en el llogaret de Huautla de Jiménez, a la Serra d’Oaxaca.
Podeu escoltar els cants de Maria Sabina de la cerimònia gravada:

http://sidcamel.webset.tv/filemgmt/index.php?id=25

Es tracta d’un document antropològic de primera magnitut. Cal tenir present que Maria Sabina, coneguda com la “Dama del Sol” ha estat considerada com una veritable reliquia viva i els seus dons i capcitats mistiques i remeires molt admirades.
D'aquesta manera, van anar probablement els primers estranys iniciats en els secrets i en el misteri dels bolets al·lucinògens. Posteriorment també els van provar l'esposa de Wasson, i el propi Roger Heim. Aquest va identificar els diversos bolets utilitzades pels sacerdots, xamans i remeiares, i va posar de manifest que diverses espècies dels gèneres Panaeolus, Psilocybe, Conocybe, i Stropharia eren utilitzades com “divines embriagadores”. Poc després Hofmann, el químic suís conegut per molts com el pare del LSD, substància que va descobrir estudiant derivats dels alcaloides del cornezuelo del sègol, va analitzar nombrosos exemplars de bolets mexicans per encàrrec de Heim i Wasson, arribant molt prompte a dilucidar perfectament que dues substàncies derivades de l'anell indol eren les responsables de l'activitat al·lucinògena dels bolets màgics mexicans: la Psilocybina i la Psilocina.
Comprenem que els Wasson creguessin que l'efecte dels bolets màgics en els homes primitius fos el desencadenant de les idees i els mites d'una religió, en la qual els fidels adoraven a la divinitat per mitjà dels bolets. Així mateix, entenem que Roger Wasson acceptés amb entusiasme el terme enteogen per a referir-se a l'acció dels bolets màgics. Els seus relats sobre els efectes d'aquests bolets parlen per si sols. Com a exemple, transcriurem un fragment d’un d'aquests relats:
“...els cinc sentits estan lliures del seu llast corporal, perfectament a to per a percebre les sensacions més exquisides, combinant-se uns amb uns altres... mentre el teu cos reposa en el jaç, la teva ànima vaga lliure, perduda tota noció de temps, però alerta com mai, vivint en una nit l'eternitat, i projectant l'infinit en un gra de sorra... Per fi saps què és l'inefable i què significa l'èxtasi. Èxtasi! La ment es remunta a l'origen d'aquesta paraula... Per als grecs ekstasis significava la sortida de l'ànima procedent del cos. Pot trobar-se millor paraula que aquesta per a descriure l'estat d'ànim sota els efectes dels bolets?. En llenguatge corrent, per a tots aquells que mai ho han experimentat, èxtasis és passar-s’ho bé, però èxtasis no és diversió, doncs la teva pròpia ànima és presa i sacsejada fins a estremir-se, i ningú tria voluntàriament experimentar aquest incontaminat temor reverencial a vagar suspès per l'aire davant de la Divina Presència.”

Com ens refereix el mateix Wasson, l'experiència no té per que ser agradable. És més, l'èxtasi és quelcom que va més enllà de la diversió; més important que passar-s’ho bé, és albirar quelcom misteriós, meravellós que ultrapassa la realitat quotidiana, és situar-se per sobre del món real, i descobrir coneixements situats per damunt del bé i del mal. Això pot ser esglaiador i angoixant, i per descomptat no és com per a fer-lo totes les nits...

De nou creiem necessari insistir en el perill de consumir bolets al·lucinògens – o qualsevol altra substància psicoactivas- sense l'adequada preparació, sense una predisposició d'ànim reverent, sense el pertinent estat de pau espiritual.
L'experiència pot ser totalment negativa de no tenir en compte aquestes circumstàncies a les quals Weil ha vingut a anomenar “set” i “setting” en relació al consum d'agents enteogens: “set” és el que una persona espera obtenir del bolet, considerant aquesta expectativa en el context de la seva completa personalitat”. “Setting” és l'ambient, tant físic com social, que el bolet és ingerit. Per això el resultat del consum de bolets enteogens difereix d'unes persones a unes altres, i àdhuc en la mateixa persona pot ser totalment diferent d'una vegada per a una altra, segons sigui l'estat d'ànim, l'ambient o el lloc que es realitzi el consum.
I pel mateix motiu el consum accidental de bolets al·lucinògens, recol·lectats per error en comptes d'espècies comestibles, és en general una experiència desagradable, en la qual els símptomes són interpretats com una mica perillós pels pacients o els seus familiars.

El Kikeó i el culte de Eleusis


Par acabar, voldriem fer uns breus comentaris sobre un altre exemple entorn l'origen d'un culte religiós-místic primitiu del qual hem parlat en d’altres comunicacions del nostre blog que va jugar un paper l'acció d'altre bolet. Ens referim als misteris d’Eleusis, que se celebrava en la segona meitat de setembre, en l'antiga Grècia.

El culte del Eleusis es portava a terme en aquella ciutat sagrada de Àtica, santuari de Demeter, en el temple del “Telesterió”. En el més recòndit del misteri de Eleusis trobem un secret al que fan referència nombrosos documents, però en cap d'ells es desvetlla aquest secret. Per nombrosos escrits, així com per un fresc que es conserva en Pompeia, sabem que de diversos llocs arribaven a l’Àtica els qui anaven a ser iniciats, qui després d'uns dies de preparació, en els quals entre altres coses es portaven a terme saludables exercicis atlètics i es realitzaven sacrificis, penetraven en el temple. A continuació, precedits pel oficiant, bevien una beguda, un beuratge anomenada “Kikeó”. Després, en la foscor de la nit, vivien una extraordinària experiència, veien directament “sense la mediació dels seus ulls mortals” les realitats del Mes Enllà. A l'endemà seguien tan afectats que tenien la impressió de no poder mai mes, tornar a ser ells mateixos. Els iniciats sentien “quelcom nou, sorprenent, inassequible a la raó”. Aristides, escriptor del segle II de la nostra era ens va desvetllar alguns aspectes del secret amb la seva descripció del misteri de Eleusis:
“Eleusis és un santuari patrimoni de la humanitat i és, de tot el diví existent entre els humans, el més important i grandiós. En quin altre lloc del món s'han contat més miracles, on s'han inspirat majors emocions, on s'ha donat tanta rivalitat entre el veure i l’escoltar?”.
Aristides ens parla després de “les visions inefables que moltes generacions d'homes i dones han tingut la fortuna de contemplar”.
Malgrat l'atmosfera de reserva que en la societat grega envoltava els misteris de Eleusis, per les dades que als nostres dies han arribat, pot deduir-se que el secret del ritu radicava amb tota seguretat en el beuratge, en la beguda refrescant que ingerien els participants en el culte.
Roger Gordon Wasson no té el menor dubte que Plató havia begut la beuratge en el Temple de Eleusis, i ho dedueix de l'anàlisi dels escrits del filòsof, que ens diuen que més enllà d'aquesta forma d'existència efímera i imperfecta existeix un món ideal d'arquetips, on es troben els models originals, veritables i bells de les coses, i on existeixen per a sempre. La idea que el ritual de Eleusis desvetllava als iniciats el misteri de l'altra vida, del més enllà, sembla deduir-se de les paraules de Sófocles:
“Tres cops felicos aquells mortals que després d'haver contemplat aquests misteris marxaran a la mansió de l’Hades. Per als altre tot serà sofriment”.

Per fi, en 1978, del treball conjunt del químic Hofmann i de les indagacions històriques de Wasson i Ruck, sorgeix l'explicació i es desvetlla el secret dels Misteris de Eleusis: El “Kikeó” era una beguda elaborada amb aigua de blat o d'ordi, aromatitzada amb narcís i un poc narcótica, per contenir també adormidora. L'ordi o el blat amb que es produïa estaven contaminats amb el “cornezuelo del sègol”, i els seus alcaloides hidrosolubles, derivats de l'àcid lisérgic (LSD-25), contaminaven l'aigua, i amb ella la beguda. Aquests alcaloides són substàncies psicotròpiques de gran poder al·lucinogen, i era la seva presència en el Kikeó la responsable de l'esglaiadora experiència que suposava la iniciació al misteriós culte.
Un bolet va ser, doncs, el responsable de la iniciació místic religiosa en els misteris de Eleusis, i de nou podem afirmar que un bolet va jogar un important paper, no solament en l'origen d'un ritual religiós de l'antiga Grècia, sinó possiblement també en el pensament i l'obra de nombrosos dels seus grans filòsofs i poetes i per la seva influència en el conjunt de la cultura europea i mundial.

Sens dubte en els nostres dies, malgrat la moderna tecnologia, la cultura de la civilització, segueix sent necessària la poesia i segueixen estant vigents els plantejaments filosòfics sobre la vida, sobre el món i sobre el saber humà.

Per això, com Wasson, ens preguntem: “Potser amb tota la nostra moderna ciència no necessitem ja als bolets divins... o, potser, avui els necessitem més que mai?”