ENTORN LA CULTURA MEGALÍTICA.

Un dels misteris arqueològics més importants en l'actualitat, i que més explicacions sobrenaturals ha provocat, ha estat el de les construccions megalíticas. Enterraments, culte als morts, observacions astronòmiques, misteriosos ritus i cerimònies… tot es fon i barreja en els megàlits. Es van distribuir per tota l’Europa occidental, tant en la costa atlàntica com en alguns punts del Mediterrani.
Per que ens fascinen tant?, en primer lloc per les grans dimensions dels blocs de pedra amb els quals estan construïts, semblen en veritat obra de titans. Van haver d'emprar molta força, organització i perícia per a transportar-los i aixecar-los. En segon lloc, la forma o disposició en que estan col·locats fa que ens sorprenguem dels coneixements que posseïen en matèria astronòmica. Els que han arribat fins als nostres dies han demostrat que les pedres no estan en cercle o files perquè si sinó que cadascuna d'elles està col·locada seguint un patró i ordre preestablert.
Tant el Sol com la Lluna van ser claus per a establir els solsticis i l'orientació d'aquests monuments, un fet que no deixa lloc a dubtes en el dolmen de Newgrange o Stonehenge, per exemple.

També el paisatge, la vegetació que hi havia al voltant, fins i tot, el lloc precís on eren enclavats era molt important, com ens explica Juan Antonio Belmonte en el seu llibre "Les lleis del cel", un dels autors més anomenats de una ciència recent que anomenem "Arqueoastronomía" i que tracta de provar que en la construcció d'aquests monuments és van tenir en compte un munt de coneixements astronòmics que avui en dia ens semblen increíbles.

Fins i tot determinats estudis ens parlen de la seva construcció seguint unes determinades línies d’acord amb les forçes tel·lúriques, i podriem afegir un munt de teories o hipòtesis més, que desenvoluparem més endavant.

Per aquestes o d’altres raons, el cert és que els megalits ens continuen fascinant, tot i que se’ns escapin les veritables causes de la seva construcció i del seu significat. Però el que resulta evident, es que és van prendre moltes molèsties per a construir-los.

Tant pels enterraments trobats com per totes les característiques que els defineixen està clar que formen part d'un important sistema de creences que motivava aquests esforços per part d'un gran nombre de persones treballant de forma coordinada i en alguns casos al llarg de moltes generacions.

La construcció de megàlits està associada a una revolució social -la revolució neolítica- important que va començar uns 5.000 anys abans de la NE, es tracta doncs del principi de la fi de la Prehistòria en molts llocs, com per exemple en les conques dels rius Tigris, Eufrates, Nil, … on les primeres civilitzacions ja estan sorgint. A l’Europa occidental les coses prenen un altre caire i el Neolític va perdurar més temps fins que les cultures del Mediterrani oriental van anar adquirint una major importància.

Aquesta va ser una primera cultura universal, doncs trovem monuments megalítics prácticament per tot arreu, des de Korea, Japó, la Xina, la India, penísula d'Indoxina, illes del Pacífic, Caucas, sud de Rúsia, Península dels Balcans, Nord i centre d'Àfrica, la Europa Occidental i del Nord, Amèrica del Nord, Mesoamèrica i Sud Amèrica. Els més antics, d'uns 5000 anys abans de la NE, els trovem al Nordoest de la India i des d'allà és van anar expandint cap a tot arreu, éssent els últims els de Amèrica del Sud.

La tradició megalítica es va extingir fa uns 4.000 anys. Només l'impressionant complex de Stonehenge va seguir ampliant-se, però també va tenir la seva fi. Malauradament, no ha existit cap continuïtat d’aquestes creences que ens orienti sobre el seu possible significat. El màxim apogeu d'aquesta cultura va arribar al voltant del 3.000 abans de NE, època de construcció dels més importants com el ja citat Stonehenge (Anglaterra), Newgrange (Irlanda) i els alineaments de Carnac (França).

Reconstrucció a escala més petita de Stonehenge, als EE.UU.

Però, què és el que va dur a la construcció d'aquestes obres ?, en realitat tot va començar amb un nou canvi climàtic amb tot el que aixó suposava. Els habitants del continent europeu van haver de variar el seu estil de vida de tal manera que es va arribar a una situació en la qual el sistema de creences va ser molt important per a sostenir a una societat distinta a la anterior i aquest, es va manifestar amb la construcció d’aquests monuments. En d’altres cultures més allunyades aquest canvi es manifestaria de forma diferent. Anem a veure de forma més atenta en què van consistir tots aquests canvis.

Quan va acabar l'última glaciació l'entorn va anar canviant de forma ràpida. Els boscos avançaven cap al nord i colonizaban terres on abans solament havia gel i el sòl estava congelat (permafrost). Els éssers humans havien d'aprendre a sobreviure en un mitjà diferent, adaptant les tècniques de caça practicades abans en les estepes. Així, es van desenvolupar les destrals (que servien entre altres coses per a talar arbres) l'arc i les fletxes. Aquestes últimes eren projectils més petits que les llances i podien lliscar-se millor entre el frondós bosc. Aquests avanços van ser generals, és a dir es van donar en territoris molt extensos, des del nord d'Àfrica fins a Escandinàvia, però els pobles de la costa atlàntica a més van començar a construir megàlits.

Com a conseqüència del canvi climàtic les costes es van modificar. Anglaterra i Irlanda es van convertir en illes i es va reduir en general la superfície terrestre. Això no va suposar molts problemes de proveïment, al contrari, es van crear multitud de badies i llacunes salobres que van conformar un ecosistema ric que proporcionava aliments de sobres i sense esforç als habitants de les costes.
Amb el desglaç de l'última glaciació el nivell de les aigües va augmentar. Els jaciments, coves i monuments molt pròxims a la costa van quedar submergits. Aquests grups es van anar fent sedentaris per la seguretat del seu subministrament mentre que pobles de l'interior van haver d'adquirir l'agricultura i fer hores extres per a poder subsistir. Els pobles de la costa podien accedir a aliments des dels assentaments en menys d'un jornada a peu. D'aquesta manera la població va anar augmentant cada vegada més en un món ple d'abundància i estabilitat. Quan un grup humà es fa sedentari la seva forma de vida i les seves relacions canvia molt ràpidament. Un dels canvis té a veure amb el repartiment del treball, l'especialització en la fabricació d'utensilis i redistribució de béns i serveis. L'organització del grup havia de ser major i, a l'augmentar cada vegada més la població, els recursos van anar fent-se més escassos, es començarien a reivindicar amb més afany territoris com a propietat sent possiblement l'origen d'algunes disputes.

Els assentaments costaners albergaven grans quantitats de musclos i ostres sense obrir, agulles d'asta de cérvol, adorns de dents de catxalot a les tombes,… es tractava de pobles principalment recol·lectors-caçadors però que començaven a dedicar-se a la criança de bestiar i a l'agricultura. És probable que en les primeres fases del Neolític europeu existissin ja, societats agrícoles governades per caps de llogaret.

Els megàlits van constituir així un paper fonamental aglutinador i distribuïdor de la població entre els diferents grups que van col·laborar en la seva construcció, reforçant així els llaços de solidaritat. Cap a l'any 5.000 a de la NE van aparèixer els primers camps de enterraments en el sud d'Escandinàvia: Borm i Skatholm (Suècia) i Bogebakken (Dinamarca). Uns segles després, a Irlanda, tenen lloc enterraments més complexos amb pedres sobre els difunts, començava així l'era dels megàlits.

Vinculats a ells també es va desenvolupar un art particular com gravats, destrals, creus, ídols, estàtues, menhirs,… molts d'aquests monuments van ser reconstruïts i ampliats en diverses ocasions, el que mostra que van ser utilitzats durant llargs períodes, des del Neolític fins a l'Edat de Bronze. Quan el megalitisme estava en tota la seva esplendor, l'agricultura s'havia fet molt important, ja no existia tanta abundància perquè la població era molt elevada, de fet, per a construir aquests monuments es necessitava a moltes persones (solament en la construcció del túmul Silbury Hill es calcula que van haver d'intervenir 500 persones durant 10 anys sense interrupcions).

La major densitat de població va fer que els boscos verges anessin talant-se per a estendre els cultius, la pressió sobre els recursos va augmentar i va obligar a saber utilitzar millor els territoris disponibles. La tecnologia agrícola va millorar, inventant-se l'arada, el carro de dues rodes i usant el cavall com muntura i animal de càrrega. Totes aquestes innovacions eren conseqüència del grau d'influència d'altres cultures orientals més avançades en l'agricultura i la domesticació d'animals. Com a conseqüència de tot això, els conflictes entre grups veïns es van fer cada vegada més freqüents i violents, es van començar a construir assentaments fortificats, a desenvolupar les destrals i les fletxes que s'usaven per a matar als adversaris, els exèrcits, el poder, els privilegis i l’Estat. Existeixen moltes proves d'aquest canvi en les relacions entre les societats neolíticas com esquelets amb fletxes de sílex incrustades, episodis de canibalisme, fosses comunes de persones clarament assassinades i sacrificis humans.

Una de les hipòtesis de la mort de l'Home del Tirol és que fugia d'un campament cap a les muntanyes a causa de un atac d'altres pobles veïns. El seu cos té els signes de les fletxes rebudes per l'esquena.

Tant el canibalisme d'individus (pot ser que de tribus enemigues) com els sacrificis humans constituïen fets crucials en totes les societats megalíticas i fan pensar que l'agressió era considerada necessària per a poder garantir la continuïtat de l'existència, i que tot això formava part de cerimònies religioses.

El culte als avantpassats sembla crucial en totes aquestes cultures durant el gran espai de temps que es va mantenir la tradició megalítica. Es pensa que les diferents tombes i els menhirs representen als avantpassats, els esperits dels quals es consideren sempre presents i que participen en les cerimònies. Els sacrificis podrien servir per a apaivagar als avantpassats o per a garantir l'ingrés en el regne dels morts, per exemple.

Les tombes amb entrades de corredor, com si de l'entrada a una cova profunda i misteriosa es tractés, sembla la porta al regne dels morts, o l'estatge de la Mare Terra. D'alguna forma es mantenen avui dia records del passat religios que envoltava a aquestes construccions, sobretot pel que fa als ritus de la fertilitat.
Però tot s’acaba, i l'època de la construcció de megàlits també va arribar a la seva fi.
Es parla de l'enfonsament econòmic i social com explicació. Els canvis socials en tot el continent van ser enormes, les poblacions es movien, les invasions eren cada vegada més importants per part de pobles vinguts de l'est muntats a cavall i amb armes més poderoses. La recerca de zones on trobar metalls per a fabricar aquestes armes, apropiar-se de collites i terres de cultiu van ser la tònica general que donaria motiu a una edat dels metalls a Europa amb un caire violent. Cap a l'any 2.800 a C. van deixar de construir-se monuments de pedra a Europa, molts d'aquests monuments han perdurat fins als nostres dies.

Després de milers d'anys, totes aquestes construccions ens semblen obres de gegants, i des de l'antiguitat han despertat un temor supersticiós. Encara en el segle XVIII es pensava que aquests monuments eren obres de tribus gegants que van viure abans del diluvi. En Holanda i Alemanya se'ls coneix amb el nom de “llits gegants” i fins i tot algunes llegendes els relacionaven amb cultes demoníacs, així a les nostres contrades s’anomenaven “cases de bruixes”. En el segle XIX es va acceptar que van ser obra d'homes però la seva interpretació estava plena d'especulacions i fantasies romàntiques.

La gran semblança, i fins i tot la coincidència total, entre les tombes, temples i construccions amb pedres gegantesques, la repetició de certs signes, ídols i rituals sagrats en territoris tan distants entre si com l’Orient Mitjà i el nord d'Europa ha estat interpretat com un indici de la lenta expansió de certes creences religioses i de l'estil arquitectònic unit a aquestes. Els trets més destacats d'aquesta religió han estat els enterraments col·lectius, el culte a la mort i als avantpassats, als quals calia assegurar-los una vida eterna amb un habitatge indestructible, i es troven íntimament relacionats amb l'adoració de la Gran Mare, com podreu veure en la comunicació d'aquest mateix blog:

http://terraxaman.blogspot.com/2008_01_14_archive.html

És difícil pensar en una aparició i desenvolupament totalment independent de manifestacions gairebé idèntiques en el camp del culte i de l'arquitectura, tant a l’Orient com a Occident. Es desconeix amb certesa de quin lloc va procedir aquesta influència, si de l’est a l’oest, o viceversa, el que semblava cert és que les cultures megalíticas van tenir una millor expressió en l'oest: Malta, Península Ibèrica, França, Irlanda, Gal·les, Escòcia i Anglaterra, tot i que hi ha serioses dubtes al respecte, en funció de l'estudi més detallat que s'està duent a terme d'aquestes construccions en d'altres indrets més o menys allunyats.

La hipòtesis més extesa ens diu que els portadors d'aquesta cultura venien de l'est, petits i reduits grups de miners i enginyers vinguts a la recerca dels metalls tant necessàris per a fabricar armes, però innegablement l’apogeu de la mateixa es va donar a l'oest.

En part perquè les religions posteriors els han considerat com un lloc semi-sagrat o misteriós, les imponents pedres han seguit impressionant a generació rera generació. Molts d'ells es van destruir o es van utilitzar com “pedreres” com els megàlits de Carnac, i avui dia són tan populars que apareixen en historietas de còmic com les de Asterix i Obelix, i fins i tot existeixen grups que diuen ser druidas que realitzen "cerimònies" d'allò més folklòric en Stonehenge i d’altres d’aquests monuments, com la que van realitzar durant l'últim eclipsi total de sol vist a Europa a l'agost de 1999.

Després de repasar i comprendre el context del moment, estem preparats per a veure en què consisteixen aquestes construccions de forma més detallada, i el més misteriós de tot, la seva connexió amb coneixements astronòmics gens senzills.


Les construccions megalítiques.

Les primeres tombes de corredor bretones daten aproximadament de l'IV mil·lenni a. de C. I a la illa de Malta s’ha trovat els temples més antics del món.

Amb el mot megalitisme s'entén, bàsicament, construir amb grans blocs de pedra. Existeixen tres tipus fonamentals de monuments: els dòlmens, els simples menhirs i els alineaments rituals (cromlechs i henges).

- Dolmen és un terme derivat del bretó que significa taula (dol) de pedra (men). Els dòlmens són un monument megalític destinat segons alguns autors a enterraments col·lectius i estan constituïts per una càmera funerària realitzada amb grans pedres verticals (ortostats) que suporten les lloses que serveixen de coberta. Moltes vegades es recobrixen de terra formant un gran túmul. Existeixen dòlmens amb vestíbul, amb diversos corredors i càmeres, etc. També alguns ortostats estan coberts de gravats, els més importants són els de la regió francesa de Bretanya. Cal dir que en moltes construccions megalítiques hi ha un gravat que es repeteix nombroses vegades: l'espiral.

L'espiral és un símbol mil·lenari i universal, el seu simbolisme està vinculat a la llum, al moviment cíclic de l'energia i a la rotació de la Vida.
- Hi ha bàsicament tres tipus de dòlmens:
Dolmen de corredor, posseïx un passadís d'accés flanquejat per grans lloses de pedra (ortostats) des del corredor fins a la càmera funerària. El més espectacular és el de Newgrange, a Irlanda.

L’anomenat tholos és una variant que consisteix en una càmera circular i coberta amb un falsa volta, el més famós és l’anomenat “Tresor d’Atreo” a Micenas.

Dolmen de galeria, és una càmera allargada a manera de passadís. Tenim per exemple el de Borger, a Holanda.

Cista megalítica, és el més senzill i més popular, doncs existeix en moltes localitats, i viatjant per diferents regions espanyoles, portugueses i franceses podem trobar algun aquí i allà si preguntem als vilatans. El seu nombre ha de ser molt elevat perquè a més dels centenars que avui coneixem, ens han arribat notícies de la destrucció per guerres i catàstrofes naturals, o no tant naturals, de molts d’ells, per dir-ho d'alguna manera és el model standar i més conegut, poden variar de tamany, però les característiques són molt similars.

- Menhir és una paraula bretona ( men – pedra, hir – allargada) que designa el més simple dels monuments megalítics que consisteix en un gran bloc de pedra allargat, en estat natural o parcialment regularitzat, col·locat de forma vertical sobre el sòl.

Abunden sobretot a Bretanya (França) on algun va arribar a tenir 20 metres d’alçada i un pes de 350 tones (Locmariaquer) però els exemplars majors coneguts actualment in situ arriben a els 10 metres per damunt del sòl.

Alguns duen decoracions gravades o esculpides. A Carnac s'associen formant aliniamients de moltes decenes que es pensa representaven cadascun a un difunt.

D'altres prenen formes circulars, llavors els anomenem Cromlenchs, que és un terme gal que es refereix a l'alineació de menhirs de forma cuadrangular, rectangular, ovalada o en forma d'O, la més comuna. Van associats als alineaments i també s’associent al dòlmens.

Henges és una paraula anglesa que es refereix als recintes cerimonials desenvolupats en l'III mil·lenni abans de la NE per la seva similitud del famós Stonehenge. Són de forma circular, elipsoidal o oval i estan delimitats per blocs de pedra o pals de fusta i al seu torn estan envoltats de rases o murs. Els més antics són d'aproximadament 3.300 anys a. NE com el de Hembury, que al principi era solament una rasa que limitava l'àrea sagrada, després a partir del 2.800 anys a NE es van anar incorporant grans blocs de pedra. Els més importants són els de Avebury, Durrinton Walls, Marden i Mount Pleaseant. Existeix també el monticle de Silbury Hill que s'ha inclòs en aquesta categoria.

Hi ha encara molts més tipus de monuments megalítics, peculiars o limitats en l'espai i el temps, una bona mostra són els de la Cultura Balear, ja en plena Edat del Bronze i que es mantindrien com a sistema constructiu pràcticament fins l'arribada dels romans, al S.III abans de la NE, com ara las Taules:

Els talaïots:

i les Navetes:

Molts són doncs els interogants que ens planteja la fabulosa cultura megalítica, evidenment no estem capacitats per a donar una resposta definitiva, ni aproximada, a tanta diversitat i misteri, però si que ens atreviriem almenys a intentar acompanyar aquesta explicació amb algunes insinuacions que poden donar-nos algunes claus interpretatives.

Unes claus interpretatives.


En primer lloc, hem de fer referència a la relació d'aquest monuments amb el seu entorn. L'Arqueoastronomia, ha posat l'accent tant en l'orientació de les principals estructures constructives en referència a determinats fenòmens astronòmics, com ara solsticis i equinoccis, com amb dates puntuals, alineaments estelars o planetaris, estacions, etc. Un estudi pormenoritzat de Stonehenge sembla confirmar la idea d'un observatori-temple Solar-Lunar.

No menys significativa, tot i que més discutida per la ciencia oficial, és la hipòtesis desenvolupada per l'anomenat "The Dragon Project", un projecte anglès que va començar en 1977 i tracta de detectar l'energia terrestre mitjançant sofisticats equips. Aquesta energia terrestre podria ser conseqüència de camps magnètics, entre d’altres causes. Actualment es pensa que el nucli de la Terra està format per una barreja de ferro i níquel fosos a més de 6000 graus ( Celsius ) de temperatura. Per tant és molt possible que els camps magnètics que allí es formen influeixin d'alguna forma en els éssers humans i en el planeta. La idea del projecte seria verificar que en tota l'escorça terrestre existeix aquesta energia, localitzada de forma més intensa en uns punts que en uns altres, els anomenats Leys, o línies de força tel·lúrica.
Aquesta energía podria ser activada mitjançant els megàlits i obeliscs, a manera d'antenes verticals. De fet molts d’aquests monuments megalítics és troven –suposadament- al damunt d’algun d’aquests Lays. Al meu entendre podria, en tal cas, ocórrer una mica com amb la pròpia "columna" vertebral humana... Vindria a ser quelcom semblant al que realitzen els acupuntors en el nostre cos, només que amb agulles més grans... i en la mateixa Terra!
Durant el projecte es van realitzar mesuraments d'ultrasons, intensitat de camps magnètics, radioactivitat... De totes les mesures almenys "unes quantes" eren inexplicables des del punt de vista de la ciència actual. En altres paraules, que les mesures no eren les que haurien d'haver estat en condicions normals. Una d'elles va ser el mesurament d'emissions de partícules beta, una de les partícules que poden emetre els elements radioactius. Aquestes mesures eren completament distintes a les de les zones circumdants, i es va comprovar que estaven influïdes per les fases lunars i la sortida i posta del sol, sent més intenses durant els equinoccis.

Més endavant va aparèixer una altra perspectiva d'anàlisi que en principi havia passat desapercebuda: la possible emissió d'ultrasons en aquests llocs! En 1978 l'informe d'un zoòleg va dur a l'actualitat la idea que alguns llocs arqueològics que tenien menhirs emetien ultrasons capaços d'afectar al comportament normal dels animals.
Al càrrec del grup d'investigació es trobava el químic especialista en anàlisi mineralógicos G. Robins. Van començar els mesuraments, que haurien de ser preses al llarg del dia i de la nit durant un temps. Aviat van arribar les primeres sorpreses. Mitja hora abans de clarejar els cercles de pedres van començar a emetre ultrasons a manera de pulsacions. La pulsació va seguir ascendint fins a arribar a valors increïblement alts ( de 7 sobre 9 en l'escala). Unes hores després les emissions començaven a desaparèixer.
Un dia va ocórrer un fet inesperat: un dels integrants de l'equip va entrar en el cercle. I què va ocórrer? Que va desaparèixer la pulsació! Aquest fet sempre ocorria quan algú interferia en el cercle. Perquè? Òbviament la persona, d'alguna forma, evitava que la pulsació continués. Encara més: semblava interactuar energèticament d'alguna forma amb els propis menhirs, evitant l'estrany comportament habitual el motiu del qual es desconeix. Quan parlo d'interactuar amb els menhirs em refereixo, evidentment, als elements minerals que els formen, o a algun d'ells en concret. En aquest cas serien elements conductors de l'electricitat o d'energia electromagnètica. Segurament quars, sílice, etc.
En definitiva: l'única opció possible semblava ser que les emissions d'ultrasons ( en definitiva emissions energètiques ) provinguessin del sòl i que les pedres fossin les seves activadores. I això va ser el que Robins va exposar. A partir de 1982 es va utilitzar un altre detector ultrasónico més potent al costat d'un comptador geyger. Els resultats globals van posar de manifest impulsions regulars però de diferent intensitat segons l'hora del dia i de la nit. I aquestes emissions d'ultrasons eren més fortes en els equinoccios i més febles en els solsticios. Perquè? El comptador geyger va mostrar l'existència de radiacions en el centre del cercle de megàlits. Les ones no eren permanents ni regulars, i variaven segons les estacions de l'any.
Podria ser que els antics habitants d'aquesta regió haguessin construït el conjunt megalític de Stonehenge, i algun altre més, amb l'objectiu que les alineacions amb el Sol i la Lluna permetessin d'alguna forma l'acumulació de l'energia còsmica o terrestre? O podria senzillament haver estat un centre cerimonial o religiós?
Més darrerament s'ha intentat estudiar la relació existent entre els megalits -i altres llocs sagrats- i els estats de conciència, per tal de verificar la hipòtesis de que en aquests llocs és més fàcil tenir percepcions de fenòmens més enllà de la conciència ordinària, de caràcter metafísic o sobrenaturals, a travers d'una pràctica de trance induida que e´s coneix com a "somni de temple". Milers de voluntaris de procedències i cultures molt diverses d'arreu del món, s'han sotmés a aquestes experiències amb resultats sorprenents que semblen d'alguna manera confirmar aquesta "especificitat" dels llocs sagrats.
Per què van posar tant obstinació i treball en l'empresa? Per què ocorren aquests fenòmens tan estranys? Van ser construïts amb pedra per alguna motiu especial, potser perquè resistissin mil·lennis en la mateixa posició o perquè "tenien" que ser pedres, o va ser perquè si?

En el món en que vivim ens resulta gairebé impossible considerar que determinades i costoses activitats no tinguessin un objectiu exclusivament econòmic, al llarg dels segles ha quedat evidenciat que també l'arquitectura, com a qualsevol altre expressió artística pot esdevenir un instrument del poder polític -els grans arcs de triomf, les termes, anfiteatres, etc., de l'antiga Roma, els palaus barrocs de les monarquies absolutes, etc.- o religiós -les grans catedrals gòtiques-, el megalitisme: la primera arquitectura propiament dita de la humanitat, no se'n lliura d'aquesta instrumentalització al servei d'uns conceptes polítics i/o religiosos, com a expresió molt elaborada d'un determinat sistema de creences que podríem anomenar la religió de la Gran Mare.

Des de temps immemorials, els éssers humans van sentir-se atrets per determinats fenòmens naturals, molt probablement s'establí algun tipus de relació entre ells i per exemple: els rius, determinades muntanyes, arbres, boscos, coves, animals, l'animisme, el totemisme i d'altres expresions semblants s'han mantingut al llarg de decenes de milers d'anys, fins arribar als nostres dies, l'arbre de Gernika al Pais Basc, no es un exemple aillat, ni molt menys. Obviament, aquells que per la seva configuració tinguin una expressió explícita com ara la imatge que segueix, esdevindrien de forma natural santuaris o llocs sagrats.

No te res d'estrany que llocs com aquest fossin considerats santuaris de la Mare Terra i que al seu voltant es desenvolupessint determinats rites i cerimonials.

Les coves en general, serien l'espai ideal per aquesta mena de culte

Independentment de la referència més o menys explícita com és el cas de l'entrada d'aquesta cova a Bulgaria, la veritat és que en l'interior de les coves, fosques, silencioses, humides, protectores, els humans trovaren la reproducció adequada de l'úter matern, on és produía el miracle de la reproducció de la vida i inmediatament les coves esdevindrien santuaris i llocs sagrats de la Mare Terra. Curiosament, les primeres manifestacions artístiques de les que tenim constància -fa uns 250.000 anys- atribuida a l'Homo Sapiens de Neanderthal són unes petites escultures amb la representació antropomòrfica d'aquesta divinitat:

Algunes de les més conegudes tenen una antiguitat molt més modesta, com la de Willendorf, d'entre 65.000 i 15.000 anys abans de la NE.

Pel que fa a les pintures rupestres, a les parets més amagades de les coves, tornem a trobar en primer lloc - fa uns 32.000 anys abans de la NE- aquests simbols -vulves- que ens recorden a la Gran Deesa Mare:

Tot els dólmens no són sinò la reproducció d'aquest espai ideal dins de l'úter de la Mare Terra, el difunt tornava a la terra preparant-se per un futur renaixement: d'aquí que molt sovint els morts fossin col·locats en posició fetal, pintats d'ocre vermell.

Encara més, la mateixa obertura d'entrada al dolmen, la galeria, la cámara on era dipositat el mort, el túmul de terra amb que es recobria el conjunt, poden assimilar-se a vulva, vagina, l'úter i la panxa inflada de la Mare,

és a dir, l'escenari ideal pel cicle de neixement-mort-renaixement, de caràcter agrari que dominava les creences dels nostres avantpassats.
Però si com tot sembla indicar els dolmens i d'altres construccions megalítiques, mostren amb contundència els aspectes de fecunditat que semblen imprescindibles de la religió de la Gran Mare, el culte a la potència fecundadora i a la fertilitat, poden perfectament ser reprentats en els menhirs.

El costum de "plantar pedres" al costat dels camps de conrreu, en el lloc on les parelles anaven a fer l'acte sexual, com a ritual propiciatori de les bones collites, era força habitual per les nostres latituts fins fa un parell de generacions. Per a tot arreu, a totes les cultures trovem monolits

En alguns casos els monolits deixen de ser simbòlics per a manifestar amb total claredat el seu simbolisme:

fins i tot al nostre país,

També trovarem a l'estil de les deeses mares primitives, ídols andrògins sintetitzant aquests dos principis,

En definitiva, sembla que des d'aquesta perspectiva, podem entendre millor el megalitisme com a forma d'expresió d'aquests cultes a la fertilitat i fecunditat, associades a la religió de la Gran Mare.