NIGRA SUM

«Soc Negra però bella...» (Cantar dels Cantars)

La visita al Santuari de Montgrony i més concretament la petita imatge de Nostra Senyora, va despertar una curiositat que restava latent en el meu interior des de feia ja molt de temps. Les Verges Negres constitueixen un d'aquells temes envoltats de misteri que tant m'agraden. Els lligams amb càtars, templers, consideracions místiques, cosmològiques, són alguns dels ingredients que ens ajuden a l'adequada consideració del tema. Potser em mancava un alicient extra per a endinsar-me i la petita moreneta de Montgrony em va donar l'empenta que necessitava per a llençar-me.

Aquells artistes que van fer les verges negres què volien dir?, què volien transmetre a aquells que les miressin? Tenint present, però, que tota religió, té quelcom de màgia i de misteri. Totes les obres d'art, i també la música, tenen quelcom de màgia i de misteri. Molt més doncs, en té l'art religiós. No perdem de vista que les imatges de les verges negres són unes obres d'art religiós. Les imatges són la forma, el seu sentit està en la substància. O sigui, en l'espiritualitat que ens transmeten. Què simbolitzen? Què signifiquen?

Contextualització.

L’aparició de les Verges Negres coincideix amb una època d’importants transformacions religioses, així com amb el sorgiment d’unes ordes místiques que significarien un canvi en la configuració social europea. Va ser una d’aquelles etapes en les quals periòdicament ressorgeix per un moment el veritable esoterisme, abans de submergir-se novament en el silenci, deixant al seu darrera, les restes culturals que les generacions següents no aconsegueixen entendre, així: càtars, templers, alquimistes, cabalistes, Fidels d’Amor, els Trobadors, formen part d’aquella munió heterodoxa de grups amb un assenyalat caràcter gnòstic que floriren una mica per a tot arreu, però en particular al Sud d’Europa i que tingueren una gran influència en l’art i en les formes de vida.

Va ser l’Orde del Temple una de les que més va influir en aquest canvi cultural, doncs van ser ells i els monjos del Cister, els qui més contribuirien a restaurar el culte antic i gairebé oblidat a les Verges Negres. Així, aquells pobles que adoren a qualsevol Verge Negra, com la de Montserrat, entren en comunió amb la Gran Mare Natura, el seu cos físic és el negre terra, els rius les seves venes, les aigües la sang vital, les muntanyes els seus pits, la vegetació la seva pell, les entranyes el seu ventre, les valls els seu si acollidor i la seva túnica: la fertilitat de la natura, manifestació del seu poder.

Una de les primeres representacions d'aquesta Mare Terra es l'anomenada Venus de Brassempouy, malgrat estar model·lada en ívori, els trets negroides -tal i com assenyalen la majoria dels especialistes -semblen força evidents, en consonància amb un model àmpliament extés arreu del Vell Món,

El model de la Gran Mare Terra te una infinitat de representacions, adaptades a les característiques de cada poble i cultura, totes elles ens parlen de la fertilitat i la força repoductora, el seu gran poder; les unes ens poden semblar més aviat subtils, d'altres en canvi expresen amb claredat el seu missatge.

La vella imatge de la Deessa Negre Kali, recull tots els atributs d'aquest tipus de divinitat i sembla la supervivent més antiga dels cultes paleolítics i neolítics a la Mare Terra.

Des d’aquesta perspectiva, podem fàcilment determinar que el culte a les Verges Negres és molt anterior als segles XI-XII, aquests segles ens mostren un ressorgir d'aquest antic culte, ja que tots els pobles de l’antiguitat i a tot arreu, havien adorat a la Gran Mare sota diferents noms. Apuleyo, en la seva obra“L’ase d’or” fa pronunciar aquestes paraules a la Gran Mare:

“Jo soc la Mare Natura, la Mare universal, senyora de tots els elements, filla primordial del Temps, sobirana de totes les coses espirituals, reina dels morts, dels immortals, l’única manifestació de tots els Deus i Deesses que existeixen. Els Frigis primitius m’anomenen Cibeles la Mare dels Deus; els atenencs m’anomenen Artemisa, a Xipre Afrodita, pels arquers de Creta soc Dictynna, pels sicilians Persèfone i pels d’Eleusis Demeter. Alguns em coneixen com a Juno, d’altres Bellona, o Mecate, alguns com Rhamnusia, però per les races etíops, damunt de les seves terres brilla abans d’enlloc el Sol del matí i els egipcis que sobresurten en la ciència antiga i m’adoren amb cerimònies apropiades per a la meva divinitat m’anomenen pel meu veritable nom: la Reina Isis”.

En l'àrea mediterrània, la poderosa influència de la cultura egípcia va condicionar una iconografía molt peculiar a la que estem plenament acostumats:

La imatge de Isis alletant al seu petit Horus, hauria de ser perfectament coneguda pels nostres artistes romànics i la vàren prendre com a model de moltes de les nostres imatges de la Verge, tan romàniques com gòtiques:

Els Templers van intentar que l’occident cristià retornés al “si” de la Mare Terra. No coneixem alló que els cavallers de l'Orde del Temple varen descobrir a Terra Santa, però resulta evident que alguna cosa els va succeïr, doncs serien els implsors - no els únics - d'un canvi radical en les creences religioses, en particular al voltant del paper de Maria que fins llavors havia tingut un paper molt secundari en el cristianisme. El culte a les Verges Negres era –i potser encara sigui- l’única manera de recuperar la innocència edènica; ells creien que només la mare amorosa pot allunyar-nos de tot mal, acollir-nos i alimentar-nos amb la veritable saviesa.

El misticisme natural a la Mare Terra es va cultivar intensament en aquella època, només ens caldria recordar a Sant Francesc d’Asís, o al mateix Sant Bernat de Claravall, fundador del Cister i principal patrocinador dels templers, qui en una carta a un conegut seu deia:
“Trobaràs mes coses en els boscos que en els llibres; els arbres i les pedres t’ensenyaran allò que els Mestres no puguin ensenyar-te... Creus que no pots extreure mel de la pedra i oli de la roca més dura?... No desprenen dolçor les muntanyes?... I no flueixen pels turons la llet i la mel? Oh!, es tant el que podria dir-te... Gairebé, no puc contenir-me!...
Però la introducció del culte a les Verges Negres no va ser fàcil, ni va estar exempt de dificultats. Moltes persones, cristians i no cristians, per fanatisme o per racisme, volgueren considerar que les Verges Negres eren totalment estranyes a la tradició del Cristianisme primitiu. Fins i tot arribaren a negar l'existència d'aquestes. Els mateixos bisbes deien que; “les nostres estàtues són negres a causa del fum de desenes d’espelmes ardent al seu davant que les han ennegrit”. Però no poden explicar perquè unes determinades parts estan ennegrides –rostres, mans- però en canvi les vestidures i el blanc dels ulls no. És sorprenent el selectives que poden ser les fumaroles dels ciris. Tota l’estàtua hauria de ser negra si tinguessin raó.

Hi ha d’altres arguments encara més nebulosos. Però farien bé d’adonar-se de l’evidència de que aquestes estàtues són negres, perquè aquells que les van fer ho volien així. En un altre temps les Verges Negres havien estat molt més nombroses, però moltes d'elles han desaparegut. Llavors van intentar emblanquir-les o recobrir-les de plata per a tapar el seu color veritable, com ara: les de Dijon, Moussages, Laroque, Pelussin, etc. O d’or, com les de Tournus, Avith, Chappes, etc.

Imatge recoberta de plata per a disimular la seva negritud.

Una de les primeres representacions medievals de les Verges Negres, es la famosa Verge Negre de Czestochowa una ícona oriental que segons la tradició va ser pintada pel mateix apòstol Sant Lluc, damunt d'una tabla que havia estat propietat de la família de Maria. L'ícona original d'inspiració bizantina va ser restaurada el S.XVII després de sobreviure a un violent atac -iconoclastia- que va deixar senyals perdurables en el rostre de la Verge.
Moltes altres, senzillament van ser destruïdes, cremades, enterrades, lapidades, robades o desaparegudes, de la majoria no en guardem memòria, d'algunes sí, per exemple la molt vella imatge de la Verge de Notre Dame du Puy, l’any 1794 va ser llençada a la foguera als crits de: “Mort a l’egípcia”...

Còpia moderna de l'antiga verge de Le Puy.
En els països protestants,"l’homenatge ha de ser donat únicament a Crist i no a les supersticions que glorifiquen a la Verge”, doncs consideren que les verges negres, són les supervivents d’un culte pagà i per tant cal destruir-les".

Afortunadament, els esforços destructors -de catòlics i protestants- no van aconseguir eliminar-les físicament, però per si un cas la destrucció també podia ser ideològica. En aquesta representació dels nostres dies, queden recollits i exemplaritzats bona part dels arguments utilitzats contra les Verges Negres. La Verge Negre representada com la Mare del Dimoni, en la posició i l'actitud hieràtica de les verges romàniques, amb els atributs de la fertilitat a imatge de la deessa afrodita, etc. La mateixa crítica i intent desprestigiador, denoncien la lucidessa dels que posseits pel fanatisme religiós volien destruir-les.

Per tractar de saber que ens volien dir els artistes que les van fabricar, donat que ja no ho sabrem per boca dels artistes, - si ho van deixar per escrit no ho conec -, ens cal veure quines són les característiques formals de les imatges, però també totes les llegendes i folklore que hi al seu voltant, per tal de poder deduir el seu sentit religiós d’una manera mínimament raonable.

Les principals característiques de l’escultura romànica i gòtica:

L’escultura romànica s’allunya totalment dels valors clàssics greco-romans, per tal d’assolir un valor purament funcional, no té un valor per ella mateixa, sinó que fonamentalment persegueix una finalitat didàctica, simbòlica i decorativa. Per aquestes raons, formalment s’adapta al marc arquitectònic, així serà:
Estilitzada, si està pensada per anar al fust d’una columna, o al mainell d’una portalada.
Apaïsada, si ha d’anar a un timpà o a un dintell.
Aplanada, si va a un capitell.
D’altra banda, l’escultura romànica és accentuadament expressionista, les imatges és deformen, els membres és retorcen o adopten posicions impossibles, estranyes, en alguns casos s’allarguen, tot això ens fa veure la recerca d’una expressivitat anímica, a través de l’alteració i l’exageració de la forma.
L’escultura romànica també és marcadament antinaturalista, predomina en ella una visió geomètrica condicionada per l’espai al que s’han d’adaptar les figures.

Les obres exemptes, normalment escultures d'altar en fusta, pedra o d'altres materials, reservades gairebé exclusivament a la representació de la Madonna - la Verge Maria amb el nen, o a Jesús a la Creu-, utilitza amb freqüència la repetició d’uns determinats tipus iconogràfics, heretats de l’art paleocristià, pre-romànic, especialment bizantí i, fins i tot, islàmics. La figura humana no té un tractament individual, no és pretén retratar a tal o qual persona, sinó que és tracta de formes estereotipades, que volen representar a tota la humanitat, o bé a uns personatges extrets de la història sagrada.

Tots aquests elements, ens deixen entreveure el caràcter accentuadament simbòlic de l’escultura romànica que arriba al seu màxim nivell de desenvolupament en els conjunts escultòrics carregats de signes i al·legories que decoren els claustres i les portalades.
Pel que fa a l’aspecte més destacat del gòtic en les arts figuratives es l’interès creixent per la natura, una nova actitud espiritual derivada de les predicacions de St. Francesc d’Assís.
La Natura, les muntanyes, els arbres i els animals, com a obres del creador, són belles per elles mateixes i dignes de ser representades pels artistes tal i com són.
Els personatges no són ja éssers deshumanitzats, insensibles a l’amor i al dolor creats amb la finalitat de fer pensar en l’eternitat i la grandiositat de la divinitat, sinó l’encarnació del Déu de l’amor i del Déu del dolor. En pocs aspectes és manifesta tan clarament aquest canvi d’actitud com en la manera d’interpretar els dos temes capitals de l’art cristià: la Verge amb el Nen i el Crucificat, en els que l’artista gòtic, intentarà fer-nos veure per damunt de tot, l’amor matern i el dolor humà.

Preciosa imatge de la Verge Blanca de la Catedral de Lleó.

L’impassible Verge Romànica, concebuda com el tro de Déu, amb el naturalisme gòtic arriba a convertir-se en la mare que contempla amorosament al seu fill, juga amb ell, i l’alegria substitueix els significats més simbòlics. La Verge perd el formalisme i la verticalitat romànica inclinant el seu cos cap un costat, per a poder contemplar millor el seu fill que té als braços. Quan apareix asseguda, en contes de col·locar al nen entre les cames i de front, el seu al damunt d’una d’elles per a fer possible el diàleg, acariciar-lo, i alhora, el nen juga amb les seves mans, amb una fruita, o amb un ocellet, etc.

La Verge, com a tema artístic, adquireix ara un desenvolupament extraordinari, no solament com a tro de Déu i Mare de Jesús, sinó en els moments gloriosos de la seva Concepció, Anunciació, Assumpció als cels, etc.
Les Verges Negres, fonamentalment romàniques, però també gòtiques i fins i tot de més recents, segueixen plenament aquestes característiques. Hauríem de considerar a més, que és difondrien pràcticament per tot el Vell Món, però també pel continent americà, com exemple, la important Verge de Guadalupe, que a més és una verge embarassada.

Les llegendes i el folklore:

Després d’aproximar-nos a les característiques estilístiques més significatives des del punt de vista formal i artístic, podem ara acostar-nos al que ens explica la tradició, el folclore o les llegendes sobre les nostres verges. Cal tenir present que no totes elles presenten totes les característiques que ara esmentarem, però he preferit fer un recull ampli per a poder fer-nos una idea més complerta del seu significat:

1.- Imatges pintades de color negre, o treballades en un material d'aquest color.
2.- Les verges són trobades en coves, enterrades sota terra, llocs on hi ha pedres, en arbres, dins, en el brancatge o les arrels, i en arques.
3.- Són trobades per pastors. A vegades els crida l'atenció una llum, unes llums o el só d'una campana com a Núria. Un exemple d'aquestes es el de Nostre Senyora de Lluc a l'illa de Mallorca, la llegenda de la seva troballa es arquetípica i la reprodueixo:

Conta la llegenda, que poc després de la Reconquesta, quan els cristians, manats pel rei Jaume I, van assolir arrabassar Mallorca a l'islam, un matrimoni àrab va haver de lliurar la seva granja, situada a la part alta de la Serra de Tramuntana, als nous senyors. Per a sobreviure, no van trigar a abraçar la fe cristiana i batejar així mateix als seus fills. Un d'ells, el petit Lluc s'encarregava de dur a les muntanyes el ramat de cabres i ovelles del seu pare perquè s'alimentessin allí. Un dia Lluc va observar una estranya llum entre els espessos matolls del "massís". Mogut per la curiositat, es va endinsar en ells i va descobrir una petita figura de la Mare de Déu que sobresortia amb prou feines del sòl. No obstant això, el que realment li va causar sorpresa va anar que la Verge tingués una pell tan fosca com la seva pròpia. Pres d'una gran excitació, el jove pastor va dur la figura al rector de l'església de Sant Pere d'Escorca, la primera referència de la qual documental data de l'any 1247. El rector va destinar a la valuosa troballa un lloc d'honor en la petita església, però a l'endemà, quan els vents de la Tramuntana havien difós la notícia i arribaven fidels per a venerar-la, la Verge havia desaparegut. Aquest mateix dia a la tarda, Lluc va tornar a trobar-la exactament en el lloc del dia anterior. La hi va tornar a dur al rector, qui la va col·locar de nou en la seva fornícula per a comprovar amb gran sorpresa a l'endemà que havia tornat a desaparèixer. Aquest joc de l'amagatall va continuar fins que al rector se li va encendre una llum: la Verge volia estar en el lloc que, amb la seva resplendor, va cridar per primera vegada l'atenció del pastoret i immediatament es va construir allí una capella. Aquesta és la versió romàntica i poètica i qui es resisteixi a llançar-se en els braços del racionalisme modern - acceptant, per exemple, la versió més prosaica que en mallorquí "lluc" significa bosc, que encara abunda en el lloc i que, per tant, el petit Lluc seria una invenció piadosa amb un àlies adequat- farà bé en creure-la a ulls clucs. Així ho va fer i continua fent-lo el poble, doncs immediatament van començar a afluir pelegrins amb tal intensitat que en l'any 1260 es va posar la primera pedra de l'ermita.
4.- Són trobades per pagesos llaurant amb un toro o un bou.
5.- Es relacionen amb la presencia d'éssers que es consideren àngels. (La Candelaria (Canàries). La Mercè a Barcelona (Catalunya) i a Jerez de la Frontera (Andalusia).
6.- Són relacionades amb animals considerats astrològicament de simbologia solar: toro, bou, bens o xais, cérvols, gossos, coloms, abelles,...
7.- Fesomia oriental , mirada frontal i fixa.(Com faccions egípcies semblants a les que veiem en les estàtues dels faraons). A vegades són anomenades pel poble "egipcíaques".

L'anomenada Mare de Déu de les Creuades, duta a Europa el S.XI.

8.- Són portades pels templers quan tornen de les croades , o pels monjos benedictins.
9.- Se les relaciona amb Sant Lluc ( A Mallorca tenim una verge negra dita Nostra Senyora de Lluc que ja hem vist anteriorment) . El mateix Apòstol Lluc és l’autor –suposadament- d’una de les més antigues representacions de la verge la de Czerstokova a Polònia.
10.- Són fetes amb fusta i les llegendes els atribueixen una "fusta estranya", "desconeguda", "amb propietats màgiques".
11.- Són miraculoses. Les llegendes els atribueixen molts miracles.
12.- Se les relaciona amb la fertilitat (Refrany català: No és ben casat qui no ha portat la seva dona a Montserrat)
13.- Deixen anar un perfum especial (Hi ha qui diu que es de la fusta amb la que estan fetes)
14.- Guareixen de les malalties.

15.- No volen ser traslladades del lloc on han estat trobades. Si se les trasllada, de nit tornen a on van ser trobades. Paga la pena recordar aquí la llegenda sobre Nostre senyora de Marceille(S.XI):

“En una època molt llunyana que es perd a la nit dels temps, un pagès que conreava el seu camp als pendents de Marcellan va veure com els seus bous s’aturaven de cop com si haguessin topat amb un obstacle invisible. Va provar de mourel’s, d’arrossegar-los, però restaven immòbils malgrat els seus esforços. El pagès, superats els primers moments de sorpresa, va començar a sentir una sensació indefinible. Atemorit s’agenollà i demanà socors al Cel. Impulsat per una inspiració súvita, obrí un forat al terra per tal de descobrir l’obstacle que aturava els seus bous. De cop i volta, una Madonna de fusta, de figura bruna i un somrís celestial és presenta davant els seus ulls astorats. Pren amb respecte l’estàtua de la Madonna i la va dur fins a casa seva, on va ser acollida feliçment per tota la família. Però malauradament, al dia següent la Madonna havia desaparegut!
El pagés va tornar al seu camp i retroba la venerada imatge en el mateix lloc on l’havia trobat el dia anterior. Inútilment va tractar d’emportar-la dues, tres vegades, però la miraculosa estàtua desapareixia per retornar al Turó de la Predilecció. La notícia s’escampà ràpidament per la regió, i els eclesiàstics reconegueren en aquest fet la intervenció divina per tal que fos construïda una església per a la Verge Negra miraculosa en el precís lloc del seu descobriment. Així segons la tradició van construir la primera capella de Marcellan.”

En aquesta imatge de la Verge Negra de Sant Francesc dels EUA, trobem el mateix missatge que en la de Marceille, la Verge Negra, ha donat a llum a un infant-Déu blanc, la Llum que surt de les tenebres...

16.- Porten noms de llocs geogràfics concrets: Núria, Montserrat, ...,
17.-Porten noms d'arbres i plantes: Pi, Lledó (Castelló de la Plana), Roure, Vinyet, Roser,...
18. Estan assegudes en un trono, cadira o càtedra. En postura aristocràtica. Com de reina.
19. Són trobades aproximadament a la mateixa època: segles XI-XIII (Coincideix amb l'època de la màxima expansió europea de l'Ordre del Temple).
20. Desproporció de la cara respecte la resta del cos.
21. Desproporció de la mà respecte de la resta del cos.
22. Porten alguna cosa a la mà: una pinya, una flor, raïm, una figa ...un ciri de color verd (La Candelaria (Canàries)).
23. El nen assegut sobre el genoll esquerra. També entre ambdues cames.
24. El nen te tres dits de la ma dreta oberts en signe de benedicció, (La mà dels Pirineus. Pantocràtor Art romànic).
25. Porta una bola a la mà esquerra símbol del domini sobre el món.
26. El pentinat: Moltes porten fetes unes trenes i van sense vel.
27. No mostra una relació afectiva amb el nen. La verge presenta al nen com una emanació de sí mateixa de forma natural. No es miren ni s'amanyaguen.
28. Van vestides amb vestits de colors, en els que hi ha dibuixades estrelles. A vegades aquestes estrelles són daurades i ficades sobre un fons blau cel.

29. Els vestits originals són de colors: blanc, vermell i blau. A vegades aquests colors els poden veure sobre un vestit tot ell de color daurat.(Ntra. Senyora de Montserrat. Notre Dame La Daurade de Tolosa de Llenguadoc).. El simbolisme cromàtic: negre, verd, blanc, vermell, blau, ja ve de lluny, aquests eren els colors que decoraven el Partenó de l'Acròpolis d'Atenes, i el daurat es relacionen en allò essencial amb el simbolisme alquimista de la transmutació i les seves diferents fases del procés de l'Opus Magnum - la Gran Obra-.
30. Són anomenades "Nostra Senyora" als països de parla catalana. "Nuestra Señora" als països de parla castellana. "Notre Dame" als països de parla francesa. En llatí "Nostra Damus" aquest nom el va fer un profeta, metge, astròleg, cabalista i alquimista provençal. El seu pare, per cert, es diu que era català que va anar a viure a la Provença a fer de notari del rei Ramon Berenguer quan aquest es va casar amb la reina Dolça de Provença. També se li diu "Nostra Dona" a alguns llocs dels Països Catalans, Occitània i Provença. El rei Jaume I va ser batejat a l'església de "Nostra Dona de les Taules" a la ciutat de Montpeller. Jaume I va ser qui va instaurar el culte a la verge negra de Nostra Senyora de la Mercè a Barcelona quan aquesta segons diu la llegenda se li va aparèixer i li va demanar que fundés l'Orde de la Mercè. Així doncs, se les anomenava "Nostra Senyora", no se les anomenava com ara "Mare de Déu". Aquells que les han fet anomenar "Mare de Déu" tot substituint "Nostra Senyora" són els mateixos que les han fet blanquejar. D'aquesta manera pretenen treure-les el simbolisme perquè es poden relacionar amb una manera d'entendre el cristianisme que ells no volen que es conegui.
31. Moltes imatges originals han estat cremades amb motiu d'incendis "fortuïts"... En temps en que hi havia capellà a l'església.
32. Se les relaciona amb l'Orde del Temple del Rei Salomó i el seu promotor Sant Bernat de Claravall. També amb els monestirs benedictins (els monjos benedictins porten hàbit negre).
33. Se les relaciona amb les ensenyances cristianes que s'explicaven segons la tradició de la càbala hebrea. Nostra Dona de les Taules de qui em parlat abans en parlar de Jaume I feia referència a aquestes Taules de la Llei lliurades per Jahvé a Moisès en el Mont Sinaí. El monestir que hi trobem als peus de Mont Sinaí, Monestir de Santa Caterina, venera una imatge de una verge negra. Salomó en el Cant dels Cants parla de una negra "nigra sum et formosa". Aquest cant és un poema d'amor que alguns cabalistes interpreten en clau al·legòrica.

34. Les imatges originals tenen unes mides standards: Altura 70 cm. Amplada 30 cm. Fondària 30 cm. Aquestes mides 70x30x30 els donen una forma piramidal. En aquest sentit, la piràmide, té relació amb la seva fesomia oriental egipcíaca de la que hem parlat abans. Aquesta proporció 7x3 té i un simbolisme. Ramon Llull, que va visitar el santuari de N.S de Lluch a Mallorca i el de ND de Rocamador a Occitània(França), entre d'altres, parlava d'aquestes dues xifres el "7" i el "3" en la seva obra l'Ars Magna donant-los un simbolisme relacionat amb la divinitat. La càbala i l'alquímia en parlen.
35. Les imatges originals han estat cercades per poderosos poders terrenals. (Napoleó va atacar Montserrat quan la Guerra. Hitler també hi va enviar un dels seus generals.... Hi ha altres exemples a diversos llocs d'Europa i al llarg del la història. Protagonitzats per reis, papes i emperadors). Molts reis han anat a visitar els llocs on hi havia verges negres: Els reis de França a N.D. de le Puy. Altres reis anaren a Montserrat i també al Castell d'Orcau prop de N.S. de les Esplugues a la comarca del Pallars de Lleida.
36. Apareixen i són trobades a llocs amb una orografia molt singular, determinada per la forma de les seves muntanyes majoritàriament.(Montserrat. Le Puy. Mont Saint Michel. Sant Miquel del Fai. Covadonga,...)
37 Se les relaciona amb aigua de rius o pous. (Notre Dame de Paris amb una forma especial que agafa el riu Sena. Núria que en basc voldria dir "N'uria" : lloc on neixen les aigües.
38 Moltes estan en llocs on anteriorment hi havia hagut culte a deesses paganes de caire naturalista considerades Deesses Mares. A vegades substitueixen el culte a pedres negres. Cal recordar que l'islam, religió que té prohibides les imatges, també fa pelegrinatges a visitar una pedra negra a la Kaaba.

39. Els llocs on s'apareixen les imatges són considerats llocs amb energia tel·lúrica. Relacionada amb configuracions astrològiques. I, també amb l’orografia, l’atmosfera i formes especials del relleu. Alguns estudiosos han cercat relacions entre els santuaris de les verges negres i les constel·lacions astrals. S'han fet estudis sobreposant constel·lacions astrals com la Ossa Gran i l'Ossa petita sobre llocs on hi ha culte a verges negres amb resultats molt curiosos donat que hi ha força coincidències.
40. Les verges negres són objecte de peregrinacions. Igualment passa a l'islam amb la pedra negra de la kaaba.
41. Els monestirs relacionats amb les verges negres tenen un licor típic d'alcohol fet per destil·lació de les herbes o els fruits propis de cada lloc. Per exemple a Montserrat els "Aromes de Montserrat". (Els monjos cartoixos tenen el licor de Chartreause"). Els monestirs benedictins tenen el licor "Benedictine".

42. Molts monestirs relacionats amb verges negres són en llocs poblats per vinyes i tenen una bodega.
43. Els llocs on hi ha verges negres també hi ha la presència de l'arcàngel Sant Miquel. En les aparicions de les imatges intervenen "àngels". Algunes imatges han estat trobades en "arques", en molts casos, transportades des d'orient. Molts miracles atributis a les verges negres, consistien en alliberar cristians captius de musulmans, transportant-los en arques voladores des de la presó on eren captius fins el seu poble on podien viure en llibertat.
44. Moltes apareixen a llocs on hi havia cultes pagans en dòlmens i menhirs o pedres negres. En aquest llocs s'hi ha mantingut balls de danses en determinats dies de l'any al ressò de les verges negres; danses ancestrals que ja es ballaven abans de les aparicions de les verges negres, les quals tenen un simbolisme i una iniciació religiosa.

Un intent d’aproximació al misteri:

El simbolisme del color negre es presenta amb dos aspectes oposats, com li succeeix a més d'un simbolisme: un aspecte benèfic i altre malèfic. Aquest últim, que és el més habitualment considerat, evoca en l'ordre material la nit i les tenebres oposades a la plena llum, juntament amb els seus perills; en l'ordre psicològic, la ignorància, la ceguesa, la pesades i la materialitat; i en l'ordre de l'esperit, finalment, la negació de la llum i de la intel·ligència espiritual, fins i tot el satanisme. En el seu aspecte benèfic, per contra, el color negre simbolitza el misteri, el inexpressable, fora mida, la interioritat i particularment el Coneixement.
No cal dir que el color de les representacions negres de la Verge s'ha d'entendre en aquest segon sentit, i de seguida comprovarem que el negre ens duu a trobar novament els principals caràcters i atributs de la Verge ja estudiats.

En primer lloc, el caràcter ctónico -tel·lúric- de Maria - la Mare de Deu de Montserrat ne's un clar exemple- assimilada a la terra: perquè el negre evoca la terra, la seva superfície, que la majoria de les vegades és fosca, però més encara el seu interior, la seva profunditat misteriosa, que aflora en grutes i cavernes, aquests llocs privilegiats de les manifestacions de la Verge, i en els seus substituts rituals, les criptes. Aquests llocs evoquen el «si» de la terra, en el qual la vida s'elabora en el «negre», que ens remet així immediatament al si matern.

Un altre tant podria dir-se, d'altra banda, del si de les aigües, fonts, llacs o pous -com el cas de la Verge del Claustre de Solsona, una imatge que els càtars estimaren molt i que fou amagada a un pou del claustre de la Catedral. Segons els entesos és una de les més boniques del romànic català.

les profunditats de les quals són imatge de les tenebroses Aigües Primordials. El si matern està en relació amb tot el misteri de la vida, i la gestació del blat en la terra és imatge de la de l'embrió en el ventre de la mare. Per això el negre de la terra, com el de les aigües profundes, té dos sentits: el color visible de la seva interioritat i el misteri de la gestació oculta de la vida, i tal vegada caldria recordar aquí, a propòsit del color negre, la relació de la terra i les aigües amb la lluna, perquè hi ha una «lluna negra» durant els períodes foscs de l'astre en els quals actua sobre les gestacions, i hem dit que, per aquesta raó, les entitats divines de tipus ctónico són també entitats lunars, com Artemisa-Diana. En el mateix ordre d'idees, pot esmentar-se també el «sol negre», nom que es donava antany al solstici d'hivern i el significat del qual era anàleg en el seu plànol al de la «pedra negra», de la qual parlarem dintre d'un moment. El «sol negre» és el sol de Nadal, el sol, si pot dir-se així, de la nit de Nadal, doncs tradicionalment la Verge va donar a llum a Jesús a l'hora de «mitjanit», en la «gruta» de Betlem, com canta l'Ofertori de la missa en la vuitena de la festivitat:
«Mentre un profund silenci embolicava totes les coses i la nit arribava a la meitat del seu curs, des de l'alt dels Cels La teva Paraula omnipotent, Senyor, es va llançar des del tron real».
Per altra banda, el «sol de mitjanit», símbol tradicional, està en relació amb la Nativitat de Crist. En tot cas, és difícil no veure relació entre el «sol negre» i la Verge negra, tan sovint cridada Verge paridora, la «Verge que ha de donar a llum»,

Una preciosa representació d'una Verge Negre romànica prenyada.

El mateix simbolisme el trobem en aquesta imatge posterior.
La terra, afectada de color negre, simbolitza el pol substancial de la manifestació, en el més baix de l'escala de l'ésser: és el que hem anomenat el seu simbolisme «negatiu»; però, com hem dit també, aquest simbolisme s'inverteix, si es considera la cúspide de l'eix vertical d'aquesta escala, i es torna «positiu», perquè llavors trobem el pol substancial superior de la creació, o sigui la Matèria primera, que és la matèria paridora, a la qual també correspon el color negre. Aquest color, en efecte, és imatge de la indistinció de la Substància, que és no-manifestada, igual que la matèria còsmica, en el pol substancial inferior, ocult també als sentits per «imitació» del pol superior. Diguem de passada que la «Pedra negra» de la Kaaba també té aquest sentit, i el mateix la Pedra negra de Efes com imatge de la Gran Mare.

Així el negre simbolitza la Saviesa celestial, quan «pol femení» de la manifestació, i per això la Verge negra és en certa manera la manifestació del no-manifestat. Apressem-nos a dir que la Mare de Déu ho és de totes maneres, sigui el que sigui el color que se li atribueixi, però evidentment el negre precisa de manera particularment sensible aquest aspecte de la seva naturalesa. (...)
I és això el que simbolitza al cap i a la fi, la icona de la Verge Negra. El color fosc, ja ho hem dit, és la imatge del que no s'ha manifestat, del que roman ocult, i en aquest àmbit correspon a Prakriti, la Substància universal, amb la qual s'identifica també Maria. i aquest color negre s'aplica també a fortiori al grau suprem, que és el més ocult. El negre de la matèria primera, que és la indistinció potencial, és el reflex, en aquest plànol inferior, de la no-distinció inicial de l'Infinit, de la Mahashakti, l'Etern Femení diví, el negre d'aquesta «Tenebra més que lluminosa», per a emprar l'expressió de Dionisi Areopagita. La icona negra és la icona de la Magna Mater, la Maha-Devi de la Índia, que en aquest aspecte es diu Kali, «La Negra», a la qual se saluda en aquests termes:
"Tu ets la imatge de Tot... la mare de Tot... Abans del començament de les coses, existies en forma d'una foscor que està més enllà de la paraula i del pensament; i pel desig creador d'aquest suprem Brahma, de tu va néixer l'univers sencer... Tu ets Kali, la forma primera de totes les coses... Recobrant després de la dissolució (maha-pralaya) la teva forma tenebrosa i sense forma, segueixes sent l'única, la inefable, la inconcebible (Maha Nirvana tantra)".

Si es consideren les dues icones de la Verge, el negre i el blanc, pot dir-se que el primer simbolitza l'Infinit i el segon la Puresa absoluta, combinant-se les dues en certa manera en la «Constel·lació de la Verge», la llum de la qual refulgeix sobre el cel fosc, i en el mantell amb el qual es vesteixen la majoria de les estàtues de Maria, mantell blau -el blau és un negre atenuat, tradicionalment sembrat d'estrelles d'or-.

Així, el simbolisme del color negre de la estatuària mariana abasta tot l'espai que va de la terra al cel, des de les tenebres del si de la terra fins a la Tenebra supraessencial de la Divinitat suprema.
Si havia, per a alguns, un «enigma» de les Verges negres, és aquí on tal enigma es resol, al propi temps que se'ns revela el fons del misteri marià mateix.

Tornant enrere, podem veure confirmada la tesi segons la qual l'aparició de les verges negres va ser obra conjunta de la intuïció secular d'un poble, alimentada pels records de les antigues deesses, i la teologia superior dels monjos més esclarits, que van sostenir i van espargir aquest tipus d'imatges que deien, a qui sabés comprendre'l o almenys pressentir-lo, el que la teologia corrent i la litúrgia tan sols deixaven escoltar amb mitges paraules quan celebraven la «assumpció» de la Verge al cel, on està coronada com «Reina dels àngels», és a dir, posada per sobre de tota la creació, quan «Dona terrenal» convertida en «Dona celestial» i reunint-se amb el seu origen etern que es troba així manifestat.
De manera que aquest misteri marià, als ulls d'aquells monjos, era d'una importància cabdal per als cristians.
El paper espiritual de Maria que acabem d'evocar ens duu directament a considerar un aspecte important i característic del culte rendit a la Verge negra: la seva relació amb la alquímia i amb els llaços que aquesta manté amb l'art dels constructors d'esglésies. «Les Verges negres», escriu Fulcanelli en El Misteri de les Catedrals, «instal·lades sempre en la cripta, representen en ella la matèria amb la qual havien de treballar els alquimistes». Paraules que poden sorprendre a primera vista, i que naturalment precisen aclariments; ja arribarem a elles més endavant. (...)

Abans de seguir endavant, expliquem-nos sobre aquesta manera de parlar, que cal situar, per a comprendre-la, en la perspectiva intel·lectual de les èpoques en les quals es practicava la alquímia. En efecte, per al lector del segle XX, dir que la Verge és aquesta matèria fosca, aquesta «terra» que caldrà purificar per a convertir-la en el «subjecte» de la Gran Obra, és normal que sorprengui i escandalitzi; perquè aquestes paraules podrien fer pensar en una reducció materialista de la Santa Mare de Déu a un tros de tosca matèria, la qual cosa seria, al mateix temps, una blasfèmia i una estupidesa. No és així en absolut, evidentment. Aquesta manera de parlar, com s'haurà comprès, pertany al llenguatge del simbolisme tradicional que guia sempre al pensament en l'adreça vertical, o sigui, que l'objecte material i visible apunta a una realitat intel·lectual o espiritual; va de Baix Dalt, del visible a l'invisible; mai en sentit invers, la qual cosa seria un punt de vista materialista i reductor. Dita això, atès que el símbol en sentit tradicional, que no és ni al·legoria ni encara menys un signe convencional, té un veritable valor ontològic a causa del fet que una analogia ho vincula amb una realitat invisible cap a la qual orienta, és completament legítim dir que determinat objecte material «és» la realitat superior a la qual designa; ho és, naturalment, en certa manera, que no és una identificació, però que amb tot és molt real. Ja hem mostrat anteriorment molts exemples d'això pel que fa a la Verge, a la qual es diu «font», «jardí», «arbre», «rosa», «porta», etc. i precisament «terra». Sent això així, per què no s'anava a poder cridar-la també «terra» de l'alquimista, atès que al cap i a l'últim la alquímia té a veure amb una activitat espiritual en la qual, precisament, tots els «materials» utilitzats en el «laboratori» designen en realitat principis que regulen la vida del món i la de l'home? Per a comprendre bé el que volen dir els autors hermètics quan plantegen aquesta espècie d'equació: Verge negra=terra de l'alquimista, convé recordar tot el que hem dit anteriorment sobre els tres nivells en els quals se situa el simbolisme de la terra aplicat a la verge: el nivell metafísic, en el qual la paraula remet a la matèria primera o Prakriti; el nivell cosmològic, en el qual remitent a la substància del cosmos; i finalment el nivell pròpiament material, en el qual designa la terra mineral.

Si tants textos religiosos han jutjat convenient cantar a Maria amb aquest símbol, no és perquè és una imatge particularment expressiva que ella que és la Mare? La Mare de Déu «és» la terra, en el sentit que encarna, per haver-la realitzat en si mateixa, la Substància universal i, així, és la «Reina del Món» o, per a emprar els termes de Villon, la «Regent terrenal».

La Verge negra ens ensenya que «sota terra», com en una cripta, està amagada «la llum mineral», en el més profund d'un «cos menyspreat», diuen els alquimistes al parlar de la «matèria llunyana» de l'Obra. «Menyspreat» però no menyspreable, el que ens suggereix les paraules del Cantar dels Cantars que l'Edat Mitjana va aplicar a la Verge negra: "Nigra sum sed formosa", «Negra sóc, però bella». Perquè si bé la terra, la nostra terra, situada en el punt inferior del cosmos, pot per això aparèixer des de cert punt de vista com un «element» poc gloriós, el menys gloriós dels quatre, és ella no obstant això qui, d'altra banda, tanca les energies vitals, sortides de la llum celeste, que fan sorgir tota la naturalesa vegetal. En la foscor, l'estàtua negra ens ensenya que, en el profund del seu cos, s'amaga la Llum del món; per això algunes d'aquestes estàtues duen en el ventre un sol radiant. (...)

La Verge Negra trobada a la Cripta de la Catedral de Chartres és una de les més atractives i plena de llegendes.
En suma, la Verge negra, des de la perspectiva alquímica, és el prototip al que ha de conformar-se l'ànima de l'individu; l'ànima ha de tornar-se «verge negra», ha de tornar-se «humil terra», és a dir, «aniquilar-se» en la perfecta humilitat per a arribar a l'estat de matèria primera, de matèria verge apta per a rebre l'influeixo de l'Esperit. L'home només pot fer-lo amb ajuda de Maria, i per això els alquimistes li van atribuir aquest paper. Ella és realment la Verge paridora, la qual dóna a llum a la «pedra» igual que dóna a llum a Crist; és a dir, dóna a llum a l'ànima. I els alquimistes no són els únics que ho van comprendre; també el poble cristià ha sentit –en menor grau sens dubte– que la Verge negra és la Verge iniciadora que fa morir i ressuscitar mitjançant la llum. El seu color negre significa que la Verge travessa el negre per l'home i així ho fa passar a la Llum. (...)
Hem explicat amb anterioritat la naturalesa i funció de la icona com instrument de contemplació, a la manera d'un mandala; diem bé: de la icona, doncs aquest no és qualsevol imatge «religiosa», sinó una imatge realment «sagrada», és a dir, concebuda i executada segons regles precises i per això mateix capaç de «obrir» el món invisible a la mirada d'aquell que la contempla.(...)

La Verge de Loreto general i detall, segons la llegenda a Ancona, hi ha la casa on va viure la Verge Maria, traslladada sobrenaturalment pels ángels des de palestina.

El color fosc de la Verge es refereix a la No-manifestació divina, de la qual és suport quan Mare del Verb, que també és manifestació del No-manifestat. Representa la condició substancial de la manifestació del Verb, la seva base; com a tal, ha de ser suport de «l'única cosa», no ha de veure's tacada per «allò Múltiple», identificat simbòlicament amb «la carn», àmbit de la quantitat i de la diferenciació. Així és com es converteix en instrument de contemplació la imatge: l'ànima del contemplatiu, com Maria, ha de realitzar en el seu cor la naturalesa del Verb, i per a això l'ànima, com Maria, ha de ser «pura» i estar «buida» per a servir de suport a la Presència divina. «Si la teva ànima és serva i pura com Maria», diu Angelus Silesius, «a l'instant quedarà prenyada de Déu». Com la Verge, l'ànima ha de llevar l'empremta de la No-manifestació, és a dir, la «foscor». Aquesta empremta, a títol transitori i secundari, és la nox profunda i el «descens als inferns» que constitueixen la «mort iniciática», de la qual ja hem parlat i que s'expressa, en la terminologia hermètica, com «Obra al negre»; a títol permanent, és la «extinció» o «indiferència» pel que fa al «món», o sigui, pel que fa a la «il·lusió»; és l'estat de «pobresa d'esperit» i de «humilitat».

La Verge Negra del principal Santuari del Opus Dei a la Península: Torreciudad.

El color negre significa llavors el «silenci» o absència de manifestació en l'ànima del contemplatiu, la "hesiquia" de l'espiritualitat oriental, que en un altre estudio Frithjof Schuon assimila al nirvâna.
Aquest era, al cap i a l'últim, el paper de les imatges negres de Maria, que a tots aquells que les contemplaven amb profunda devoció els oferien un mitjà de transmutar-se; en diferents graus i cadascú segons les seves possibilitats. Perquè no cal dir que no pretenien que tots arribessin a la perfecta «pobresa d'esperit»; fins i tot cal dir que només eren una petita minoria els qui ho aconseguien. Però tots, poden trobar allí, almenys si tenien voluntat recta, un mitjà d'operar un canvi en la seva vida. Precisem bé, d'altra banda, que tampoc pretenem que les estàtues o les imatges negres de la Verge fossin les úniques que complissin tal funció, la qual cosa seria ridícul; el que diem és simplement que la imatge negra, tal vegada a causa de la fascinació, era més particularment apropiada per a provocar en l'ànima del fidel un xoc adequat per a fer-li operar un canvi. (...)
Per altra banda, resultarà molt instructiu relacionar l'aparició o reaparició de nombroses icones negres en l'època que va constituir el moment de la màxima intensitat del cristianisme occidental, els segles XI i XII; la Verge negra és la revelació, en l'Edat Mitjana i de manera simbòlica, de la realitat transcendent revelada del Misteri de Maria.

EN LA PENOMBRA DE LA CRIPTA

La cripta és aquest lloc fosc sota terra i que tan bé evoca per la seva penombra les tenebres alhora destructives i generadores. És principalment en aquest lloc on eren venerades les Verges Negres a l'origen. No serà més que segles més tard quan les hi retirarà d'aquí per a establir-les en els santuaris de superfície. Nombroses Verges Negres duen noms que evoquen aquest món subterrani. Per no citar més que la més cèlebre d'entre elles, la Verge de Chartres era anomenada en l'Edat Mitjana «La beneïda Dama Subterrània» (La benoiste Madame Souterraine) abans de ser coneguda amb el nom de La nostra Senyora de Sotaterra, i aquest nom es tornarà a trobar en nombroses estàtues que van ser descobertes en les grutes de les quals la cripta és una figuració. En aquestes criptes, la Mare Universal es fa present en el si de la Terra Mare, la Nova Eva espera allí al pelegrí en la suau penombra. La cripta és una imatge de la matriu i per la seva presència, aquesta imatge pren força.
Aquest emplaçament d'elecció de La nostra Senyora la Negra és el lloc tranquil en el qual no entren els sorolls del món. Un pot recollir-se allí sense ser pertorbat, i ser divertit en el sentit pascalià -distret-. La cripta és veritablement aquest lloc on l'ànima pot trobar la pau en una atmosfera propícia i elevar-se, lliure de molèsties, cap al món sagrat.
«La cripta és el lloc del món on un pot fer-se, abans que la idea, el sentiment, és a dir la intima i experimental convicció» (Dom Jean Nesmy. Le monde donis cryptes)
Va haver tota una evolució en la utilització de la cripta. En l'origen, era la tomba d'un sant o d'un màrtir sobre el qual havia estat construït el santuari. Era llavors gairebé inaccessible al comú dels fidels. Era sobretot el cas de les esglésies romàniques primitives des de la liberalització dels cultes amb l'edicte de Milà en el 313. Més tard, en les esglésies noves, les criptes contenien simplement un reliquiari. Se les anomenava confessions a aquestes tombes o a aquests reliquiaris, ja que aquell que reposava allí, o les relíquies del qual estaven així conservades i protegides, havia confessat la seva fe en paraules i en actes. L'església superior, en la qual l'altar es troba normalment en l'eix de la cripta, és com sostinguda per ella, per aquesta confessió, trobant en ella la seva font i els seus fonaments. Es troba llavors orientada segons els sis eixos de l'espai.

La imatge de Santa Sara, és probablement una de les més interesants. Segons la llegenda aquesta Sara seria la filla de Maria Magdalena i del propi Jesús de Nazareth.
Tradicionalment aquests espais subterranis posseeixen una doble funció. En totes les mitologies és el punt de contacte amb el món ctonico, la porta d'accés al món dels morts, el punt d'unió dels dos universos. És això el que hem trobat en l'origen de la cripta cristiana. És també el lloc de tornada als orígens, el lloc d'on sorgeix l'energia primordial durant molt temps considerada únicament sota la seva forma tel·lúrica. És el lloc que ha de permetre una regeneració –«retrobar les arrels»– i relligar l'alt amb el baix. La gruta o la caverna, i per tant la cripta, no poden dissociar-se del concepte de la Terra Mare. És el lloc propici per excel·lència al naixement i a la regeneració. És descendint en les entranyes de la terra que un pot remuntar al cel. Fer-lo, no és altra cosa que materialitzar la investigació interior que ha de ser feta: descendir pel cap alt profund de si mateix per a trobar allí la seva realitat i per aquí accedir a la veritable llum. Si el gra no mor, quin fruit podria donar a llum? És per l'enorme potència de la imatge, per la foscor i la profunditat del món físic que es poden trobar els principis metafísics. Tot nou naixement i tota revelació passa per una estada en les entranyes de la Immaculada Concepció, que té el negre rostre no solament del caos original sinó també de la Tradició Primordial.

Per totes aquestes raons, aquest lloc sempre ha tingut una funció de centre, com ho exposa René Guénon. La cripta és també, simbòlicament parlant, anàloga al atanor de l'alquimista on ha de produir-se la transmutació de la matèria vil en or pur, en or espiritual. Si volem «modernitzar» aquesta imatge, diríem que ella simbolitza el lloc de la interiorizació que permet a la persona començar un procés de individualització.

Els antics misteris que donaven lloc a una iniciació sempre es realitzaven en «el lloc fosc» del que la cripta, suport del Temple, és la representació més perfecta. Es pot assenyalar que en el llibre del Gènesi els enterraments importants, com els d'Adán, Sarah, Abraham, Jacob, etc., es realitzaven en les cavernes. Com no estar convençut d'això per aquestes paraules del profeta Isaies: «Jo et donaré els tresors de la foscor i les riqueses amagades en un lloc secret perquè sàpigues que jo sóc l'Etern» (Is 45,3). Les riqueses de les quals es parla no poden ser altres que la pura potència no manifestada, per tant no comprensible directament per la intel·ligència humana. La foscor és la font de la Llum Sense Límits. L'abisme, que és el lloc secret designat en aquest versicle, és sovint anomenat «aigua profunda». És l'aigua profunda inclosa en el nom mateix de Myriam, nom original de Nostra Senyora el nom de la qual s'obre i es tanca per la lletra hebrea Mem, símbol de les aigües primordials, les maïm. Ella emblematiza per la seva doble presència en el seu nom la reunió de les aigües superiors i de les aigües inferiors separades en el primer capítol del Gènesi.
En la foscor de la cripta ens situem en la frontera del món dels vius i del món dels morts, en la frontera del conegut i del desconegut. Qui no ha percebut l'atmosfera particular que regna en una cripta, i per poc que s'hagi deixat dur, detenint tot pensament paràsit, qui no ha sentit la pau que emana d'aquest lloc? Perquè en els monestirs com el de Sant Puy sur Loire, per no citar més que un, les vespres i les misses dels monjos es desenvolupen en la cripta? No és necessari considerar això com una supervivència o una transposició dels misteris antics, sinó com una necessitat ontològica.
La Verge Negra es manté entre l'un i l'altre món, el de dalt i el de baix. De vegades ella va ser fins i tot anomenada Nostra Senyora de la bona mort (Clemont-Ferrand, Billom...), independentment de la llegenda que relata el seu descobriment. Ella està situada allí per a incitar a l'home a situar-se en el centre i provocar un renaixement, un nou naixement que pugui permetre a l'orat deixar les seves escombraries mentals. El pelegrí se situa en un punt d'equilibri de la seva existència espiritual. Està sobre una veritable línia fronterera entre el que era i el que pot venir. La Verge Negra està ella mateixa situada en un lloc frontissa, en una frontera, ella reuneix tot allò que pot i ha d'ajudar a un nou posicionament, a la realització d'una metanoia. En les cerimònies dels misteris antics, la recerca iniciática conduïa cap al renaixement espiritual i aquesta recerca era l'única que donava accés als Misteris. La demanda dirigida a la Mare negra condensava tota l'esperança del postulant.

La Verge Negra, a continuació de la gran deessa, condensa això en un nivell completament diferent. Ella ens exhorta a engendrar l'home nou que recapitula el passat i obre l'avenir veritable, aquest avenir que ha de situar-se en el món estant alhora completament fora del món. Està aquí una de les formes del segon naixement.
La penombra de la cripta té la seva funció pròpia. No sent ni completament llum, ni completament foscor, és ella la imatge d'un punt de passada, d'una porta. Aquesta penombra ens obliga, per a comprendre perquè ella era estimada com necessària, a tornar sobre el paper de les tenebres evocadores del color negre. Ella és, d'alguna manera, una figuració materialitzada de la via triada.
La via marial, perquè és totalment d'ella del que aquí es tracta, és considerada com una via iniciática directa comportant una veritable transmissió. Recordem que iniciació: «deriva del llatí initum i que aquesta paraula significa pròpiament entrada i començament d'una nova existència en el transcurs de la qual seran desenvolupades les possibilitats d'altre ordre que aquelles a les quals està estrictament lligada la vida d'un home ordinari; i la iniciació, així entesa en el seu sentit més estricte i més precís, no és en realitat sols que la transmissió inicial de la influència espiritual en estat de germen».(René Guénon, Iniciació i Realització Espiritual).
Ara bé, tradicionalment, tot canvi d'estat, i és això el que realitza una iniciació efectiva, es considera que solament pot realitzar-se en la foscor. Els més antics misteris, pel que ens ha arribat, ho proven. El candidat a la iniciació ha de passar per la foscor abans d'accedir a la llum, no a la llum del món que no és més que glòria efímera, sinó a la llum veritable que solament el cor és susceptible de percebre. És en aquesta fase de foscor que pot efectuar-se «una espècie de recapitulació dels estats antecedents, per la qual les possibilitats que es relacionen amb l'estat profà seran definitivament esgotades amb la finalitat de que puguin desenvolupar-se lliurement les possibilitats d'un ordre superior que ell (el candidat a la iniciació) duu en si mateix» (Ibid).
Dirigint-se a la cripta, el pelegrí penetra en el nivell de les profunditats terrestres on tot està encara indiferenciat, el lloc on la dualitat es troba en estat latent. És en aquest nivell on es troba el fruit de la virtut de l'Esperança, ja que ell conté la pau, el repòs veritable. El pelegrí espera trobar-se aquí aconsegueixo mateix. Sorgit de la terra, ell sap que a ella retornarà un dia. El pelegrí ve del món exterior on aquesta dualitat és activa i on els oposats es combaten i s'estripen de vegades, perfecta imatge del combat que es desenvolupa, d'ordinari, en l'ànima de l'home.

La Mare de Déu de la Merçé - patrona de la ciutat de Barcelona- és també una Verge Negre.
Però ha vingut aquí per a accedir al tercer nivell, el nivell superior, el nivell celeste on els oposats són «reconciliats», on la dualitat es reabsorbeix en la unitat, ja no més diferenciada sinó plena i viva. És el nivell de la victòria de l'home sobre l'home. El pelegrí haurà de seguir tot un camí per a arribar a la cripta, als peus de l'estàtua de la Verge. El va a passar figurativament i materialment del món profà al món sagrat.

Com ho és també la Verge de l'Almudena patrona de Madrid...
El franquejarà primer de tot el porxo de l'església i, travessant el nàrtex, canviarà d'univers. Després recorrerà el tram central de la nau per a arribar a la cruïlla del creuer que divideix en dos a l'església, separant definitivament el profà del sagrat, abans d'accedir al cor. Arribarà a la porta baixa que, per una escala estreta, li farà enterrar-se en les entranyes de la terra. Aquesta escala, la va a recórrer dues vegades. Va a descendir per a tornar a pujar. I quan torni, ell serà més ric del que ho era en arribar. «Qui s'elevi serà rebaixat, qui es rebaixi serà elevat» diuen en tres ocasions els Evangelis.
Aquesta marca franquejada és d'alguna manera una etapa sobre el camí del coneixement que simbolitza l'escala. Tradicionalment, el descens representa la recerca del coneixement esotèric i la pujada el del coneixement exotèric; ara bé no hi ha coneixement complet més que quan es reuneixen els dos. El descens s'interpreta també, aquí, com una presa de consciència. La pujada seria la seva posada en pràctica després de la volta cap a la llum del món profà que el pelegrí retrobarà després d'haver de nou recorregut els diferents espais de l'església, però en l'altre sentit aquesta vegada. I aquest món profà, ell, el pelegrí havent rebut en les profunditats de la terra una parcel·la de saber i una espurna de la llum amagada, haurà de contribuir a transformar-lo. Ha de fer-lo, perquè ell ha viscut d'alguna manera un renaixement per una adhesió al real situant-se en altre plànol i més enllà de les coses.
J. Bonvin, en la seva obra (Vierges Noires, la réponse vient de la terre), diu haver constatat que en les esglésies en les quals les Verges Negres ocupen encara el lloc que els era primitivament atorgat (el que està lluny del que ocorre ara), elles estan orientades de tal manera que queden enfront del quadrant nord-est. És a dir que elles miraven cap al punt de la sortida del sol en el solstici d'estiu.
No seria per res sorprenent que aquesta constatació correspongui a una realitat voluntàriament volguda, donada la quantitat d'elements simbòlics que envolten a les nostres estàtues. Recordem breument que els dos solsticis, «Porta dels Cels» pel d'estiu i «Porta dels homes» pel d'hivern, estan en relació en l'esoterisme cristià i en la tradició iniciática amb els dos Sant Joan. L'estàtua de la Verge fa així front de la sortida del sol en el dia de la llum més gran, en el dia en el qual la nit és més curta. La foscor està com amagada en l'instant en el qual va a recomençar el lent descens cap a les tenebres de la terra, quan s'obre la «Porta dels homes». És el bany de la llum celeste en la seva màxim de potència que ha d'il·luminar l'ésser interior realitzant, simbòlicament, la conjunció dels contraris (llum-tenebres) així com ho mostra la cripta i el color negre en relació amb solstici.
En l'oracle sobre Babilònia, ciutat emblema de les nacions perdent-se en la materialitat, on els homes no tenen ja la llum del saber il·luminant el quotidià, és a dir l'àmbit del múltiple, està escrit «El sol en la seva sortida està ombrívol» (Is. XIII, 10). Però el mateix profeta evocant la prosperitat futura de Sió enuncia «la llum de la lluna es farà com la llum del sol» (Is. XXX, 26) mentre que, nosaltres ho sabem, «Aquella que sorgeix del desert és bella com la lluna» (Cant. 1,10). I aquesta llum és la del coneixement que es viu en l'interior, és l'àmbit de la unitat.

La nostra Senyora la Negra, Aquella que és «com l'aurora, bella com la nit» (Cant. 6,10), ofereix la possibilitat d'acostar-se a la veritable llum tancada en les tenebres (Jn 1,5) i de la qual ella és la dipositària. Ella està allí, en la cripta afable, llista a donar sense mesura a qui venja amb un cor pur. («Benaurats els purs de cor, perquè ells veuran a Déu» – Mt 5,8 i Ps 51, 12-13). La foscor, en veritat, correspon menys a una absència de llum que a una llum amagada i aquesta llum invisible als ulls dels insensats, dels home dividits en si mateixos, aquesta llum no brilla més que per a aquells que han arribat a les misterioses noces, a les Noces de la Unitat.
Cripta, imatge de la gruta. Cripta, lloc fosc situat en les entranyes de la terra, figuració del ventre matern que ens duu de múltiples maneres al concepte arcaic de la Deessa Mare, cripta que se situa en la frontera del món dels vius i del món dels morts, lloc on els nostres llunyans ancestres buscaven la comunicació per a establir una espècie de continuïtat més enllà de la temporalitat. Cripta, lloc d'excel·lència per a buscar i intentar retrobar la pau i la plenitud de l'ànima i de l'esperit No és natural que hagi estat el santuari de la Dama Negra?

Us convido a veure aquest video:



Si lo queréis leer en castellano podéis hacerlo aquí:

http://issuu.com/extranyologia/docs/extra11/76

Com sempre espero que us sigui útil i interessant.