dilluns, de març 30, 2009

ELS MORTS PODEN BALLAR.

DEAD CAN DANCE

Si parlem de somiar, volar, viatjar, abandonar el món conegut i traspassar el llindar cap a un altre univers paral·lel, els Dead Can Dance, són sens dubte els millors mestres de cerimònies per a dur-nos de la mà en aquest viatge. Amfitrions perfectes en atmosferes dissenyades en les quals la nostra imaginació pren el comandament i la possessió de terres exòtiques i estranyes.
Escombrats per la marea de cançons mediocres i cridaneres que sovint ens provoquen mal de cap amb la seva reiteració pesada, podem trobar, a la manera dels experts cribadors de "pepites' d'or, conquilles anacarades que enlluernen la nostra vista amb els seus reflexos irisats enmig d'aquesta immensitat de vulgar sorra blanca que és la música. Un d'aquests prodigis de la naturalesa és el grup d'origen australià Dead Can Dance, una proposta a contra corrent capaç de barrejar l'acústica amb l'electrònica sense perdre per això el seu rerefons renaixentista i medieval, amb clars ressons ètnics.


Dead Can Dance es va formar a Melbourne en 1981 a iniciativa de Lisa Gerrard, vocalista, i Brendan Perry, guitarrista i segona veu. Ambdós compartien les seves arrels anglo-irlandeses i la seva predilecció per la música dels seus avantpassats, a la qual afegien una fascinació pels instruments de l’Edat Mitjana i pel romanticisme gòtic. Per aquesta raó, al donar els seus primers passos van ser etiquetats com un grup gòtic, encara que aviat es constataria que la seva música abastava un espectre molt més ampli.
L'elecció del nom del grup va ser fruit d'una profunda meditació. La manera que van trobar Brendan Perry i Lisa Gerrard de fer ballar als morts va consistir a insuflar vida a instruments i música preterides, com els temis ‘Saltarello' i ‘The Song of the Sibyl', inclosos ambdós en l'àlbum ‘Aion', sent el primer una dansa italiana del segle XIV i el segon una cançó popular catalana del XVI. D'aquesta manera van voler brindar una nova alba al só mort, que no marcit, d'altres èpoques. En paraules de l'angelical cantant:
"Nosaltres estem buscant descobrir com és produeix el procés de la creativitat, de portar coses inanimades a la vida, de manera que aquestes s'expressin".
Sent aquestes les seves constants vitals i objectius, és fàcil suposar que les seves lletres parlin de la bellesa perduda, de regnes ignots i de la nostàlgia d'un passat esplendorós.
Brendan i Lisa van ser les peces clau i es van mantenir al capdavant de la formació durant l'època de transició, encara que en el projecte inicial també van participar Paul Erikson i Simon Monroe, que no trigarien en baixar-se del vaixell.



De tots ells, el qui tenia més experiència era el guitarrista -Brendan-, malgrat que mai havia signat un contracte discogràfic. Va començar a tocar en una banda punk australiana anomenada Scavengers, que en 1979 canviaria el seu nom pel de Marching Girls. Un any més tard, insatisfet amb la marxa del grup, ho va abandonar i es va dedicar a experimentar amb la música electrònica.
Tan sols un any després de crear-se Dead Can Dance, entrat l'any 82, Lisa Gerrard i Brendan Perry van prendre la resolució d'anar-se a Londres, al mateix temps que els altres membres romanien en el seu país natal. Amb això buscaven el suport d'una casa discogràfica que edités els seus discos, doncs cançons no els faltaven. En Austràlia, on mai van trobar un recolzament pel seu concepte de música, només van poder publicar el tema ‘The Fatal Impact', inclòs en una cassette de la revista especialitzada Fast Forward.
La seva recerca no es va perllongar massa, i ja per a 1983 van signar amb el segell discogràfic de rock alternatiu 4AD, sota que la seva ègida havien crescut grups tan influents com Cocteau Twins. Així doncs, el camí estava aplanat, i ara només havien de ficar-se en un estudi d'enregistrament per a deixar anar el seu immens talent.
El seu primer disc, titulat amb el nom del grup, va aparèixer al març de 1984. Era un compendi del treball realitzat durant els últims quatre anys, incloent el citat ‘The Fatal Impact'.


La portada era especialment significativa: una màscara funerària de Papua Nova Guinea que, en opinió de Brendan:
"Era una part d'un arbre vivent i ara està mort, però el mestre que la va fer l'ha omplert amb la seva pròpia energia de vida. Només pensa en la transformació de vida en mort i de la mort en vida." Una explicació més del perquè del nom del grup.
A la fi d'aquest any van ser inclosos en el recopilatori ‘Dreams and Desires' i van contribuir amb dues cançons a l'àlbum ‘It'll End in Tears', la seva primera col·laboració amb This Mortal Coil, el grup liderat per Elizabeth Fraser. També van editar un Maxi Single, ‘Garden of the Arcane Delights', un títol que bevia del cèlebre quadre del Bosco –que es pot admirar en el Museu del Prat–, que posteriorment es convertiria en la caràtula del seu memorable disc ‘Aion'.
El seu estil poc convencional no va passar desapercebut, i el nom de Dead Can Dance va correr com la pólvora en els cercles musicals més selectes.


La seva consolidació vindria amb el seu següent àlbum, ‘Spleen and Ideal', evocatiu títol que recorda a Baudelaire i que va sortir a la venda en 1985. Es va fer amb el nombre dos en les llistes independents del Regne Unit i els va valer l'aurèola de grup de culte, tot un assoliment per a una formació que no havia estat profeta en la seva terra. ‘Enigma of the Absolute' i ‘Mesmerism' sorprenien per la seva força i riquesa de sons.





Els dos anys següents els van dedicar a fer gires, sense oblidar la composició. En 1987 el seu segell, 4AD, va editar una antologia i un vídeo anomenats ‘Lonely is an Eyesore', per als quals van prestar dos dels seus temes. Aquest mateix any van publicar el seu tercer disc, ‘Within the Realm of a Dying Sun', en el qual van donar un gir al seu estil musical augmentant la presència del component electrònic i barrejant-lo adequadament amb els instruments acústics, donant així lloc a una sonoritat impactant. En ell destacaven cançons com ‘Cantara', ‘Summoning the Muse' i ‘Persephone. The Gathering of Flowers', que posaven en relleu la inquietud de Lisa i Brendan pels temes mitològics. La figura de marbre de la portada, al seu torn, era un símbol de la mort i de l'oblit.




En 1988 sortiria el seu quart treball, batejat amb el mateix títol que la conspícua pel·lícula de Ingmar Bergman: ‘The Serpent's Egg', el podeu descarregar aquí:


que constituirà un acostament més decidit a la música medieval. La primera cançó del disc, ‘The Host of Seraphim', era senzillament celestial, i va ser gràcies a ella que molts vàrem entrar en coneixement amb Dead Can Dance. També contenia temes d'una gran bellesa i serenitat com ‘Chant of the Paladin' i ‘Song of Sophia'.
A la fi d'aquest mateix any Dead Can Dance va fer el salt al cinema component la banda sonora de la pel·lícula 'El nen de la Lluna', d'Agustín Villaronga, pel·lícula en la qual la pròpia Lisa Gerrard es va reservar un paper. La relació del grup amb el cinema tindria continuïtat en anys posteriors. La seva aportació més notable va ser al film 'Baraka' (1993), del director americà Ron Fricke. Encara que el compositor principal era Michael Stearns, la cançó més destacable era l'esmentada 'The Host of Seraphim', que embellia unes imatges du summa cruesa com poques vegades s'ha vist en el cinema.





Gairebé al mateix temps, contribuïen amb dos temes a la pel·lícula 'Sahara Blue', d'Hèctor Zazou, i a 'Angels of Perversity', de Elijah's Mantle i Mark Ellis.



La particular comunió de Dead Can Dance amb la tradició i la cultura peninsular culminaria en 1990 amb 'Aion', el seu cinquè disc i probablement un dels més complerts, que podeu descarregar aqui:


A més de les citades cançons instrumentals rescatades de l'Edat Mitjana i del Renaixement, es podien escoltar vibrants temes com 'Black Sun', amb la veu profunda i fosca de Brendan més suggestiva que mai.
Els anys següents els emprarien en gires per EUA, país que encara no havien trepitjat, i en produccions teatrals.


En 1992 Dead Can Dance va publicar la seva primera antologia, 'A Passage in Time', editada per Rykodisc.




L'any 1993 va marcar un abans i després en la seva trajectòria. Per un part, va llançar el seu sisè disc, 'Into the Labyrinth', que podeu descarregar aquí:


el seu major èxit de vendes fins a la data. Cançons com 'The Ubiquitous Mr. Lovegrove' o 'Yulunga' els van reportar una merescuda fama fins i tot a Amèrica del Nord.

Podeu veure'l aquí

http://video.mail.ru/mail/angel4843/24/40.html


D'altre costat, les diferències entre els dos components principals del grup es van intensificar fins al punt d'optar per viure en diferents països on compondre en solitari i trobar-se només per a l'enregistrament. Brendan Perry es va instal·lar en la frontera entre Irlanda del Nord i Eire, en una vella església que va adquirir i que es diu Quivy Church. Lisa Gerrard, per la seva banda, va regressar a Austràlia. El desencontre tenia com raó de ser dos punts de vista oposats sobre el que devia ser Dead Can Dance en el futur: el guitarrista volia dotar de major presència als teclats i sintetitzadors, mentre que la vocalista advocava per uns arranjaments més orquestrals.



Malgrat les diferències insalvables, Dead Can Dance va publicar dos nous treballs: 'Toward the Within' (1994), que podeu descarregar aquí:

http://www.mediafire.com/?agnhmyzudi1


i del que podem veure els videos de Rakim:






un disc i vídeo amb els enregistraments de la seva gira internacional, a més de Rakim, voldria fer-vos escoltar aquesta meravellosa peça "Oman", tota una exhibició de les percussions del grup:

http://video.mail.ru/inbox/klaviat/420/429.html





i 'Spiritchaser' (1996), el seu vuitè i últim àlbum. Brendan i Lisa van posar la seva veu a les noves composicions, però mai les van cantar a duo. Aquest disc, amb 'The Snake and the Moon' com a tema principal i "Birds" una autèntica peça de trance xamànic, recordava a la música dels seus inicis.





Entre tant, Lisa Gerrad va fer el seu debut en solitari amb 'The Mirror Pool' (1995), compost per temes descartats dels discos de Dead Can Dance.
Per desgràcia, en 1998 es va confirmar el que es venia anunciant, i el grup es va dissoldre després de disset anys de brillant existència, deixant un buit irreemplaçable que no han estat capaços d’omplir grups com “Eater Lotus”, o l’interessant “Rajna” que s’haurà de deslliurar de l’influx de DCD, per a trobar el seu propi camí, doncs qualitats artístiques i interpretatives no li manquen .
Cadascun va emprendre el seu camí en solitari. Fins al moment, Brendan conta amb un sol disc en el seu haver: 'The Eye of the Hunter', del 2000.
Lisa, per la seva banda, s'ha mostrat molt més prolífica. A 'The Mirror Pool' li van seguir 'Duality' (1998), amb Peter Bourke, 'Whale Rider' (2003) i 'Immortal Memory' (2004), amb Patrick Cassidy, entre molts altres. A més, el seu interès pel cinema s'ha acrescut, i ha col·laborat en pel·lícules estimables com 'El dilema' (1999) i 'Ali' (2001), ambdues de Michael Mann, i, sobretot, 'Gladiator' (2000), de Ridley Scott, qui gairebé va haver de posar-se de genolls perquè participés després de la seva negativa inicial. Per sort, va acceptar la invitació després de ser-li enviat el muntatge provisional, i d'aquesta manera va compondre, conjuntament amb Hans Zimmer, una de les millors bandes sonores de tots els temps.
Encara que l'ombra de Dead Can Dance sigui allargada, potser la dissolució del grup hagi repercutit en pro de la llibertat creativa, tal com va expressar en el seu moment Brendan Perry, i, al mateix temps, hagi servit per a oferir-nos a la millor Lisa Gerrard, que és la que viu mes en harmonia amb el cinema. Per afegiment, les portes per a una reconciliació no estan tancades del tot... Caldrà esperar.
Serien necessaris diversos post per abastar l'essència dels que afirmen que "els morts poden ballar" -DCD-, però en aquesta ocasió, si hagués de triar un disc que recollís com cap altre el seu esperit, em quedo amb "Toward The Whithin" i la seva etapa d'atracció per les ètnies d'Àsia i Amèrica.
Encara que, escoltant alguns temes i veient les imatges dels seus vídeos, es corre el risc de ficar-se massa en el paper. A veure qui és el que no mira reüll un cop d'ull a la porta de l'armari on guardes la motxilla, o les maletes ... A la segona mirada, sense adonar-te'n, ja estan llestes i preparades per viure físicament, tot alló que amb aquesta música has experimentat mentalment, i ser facturada en l' pròxim avió...
Destinació: Yulunga. 1 Escala: ...Rakim.
Que els disfruteu... Bon viatge!

(M'agrada compartir, promoure l'accessibilitat a l'art i a la cultura, però no la pirateria. Descarrega el material que t'ofereixo i si t'agrada compra la versió original per incentivar l'art i els artistes que tan necessitats estan de mitjans per sobreviure. Si algú troba que el contingut d'aquestes descarreges el perjudica que m'ho faci saber i el retiraré immediatament.)

(afegit el 11/4/2012) 
He tingut la sort de llegir aixó:
El retorn de Dead Can Dance
Publicat el 11 gener 2012 per Juan Rebenaque · 
Estan treballant en un nou àlbum i planejant una gira mundial.





Dead Can Dance tornarà aquest any amb un nou disc i una nova gira mundial.
La reunió es va confirmar a través del Facebook del grup:
"Hem començat a treballar en un àlbum i la gira mundial va prenen forma ... Anunciarem més notícies en les pròximes setmanes".
Dead Can Dance va deixar d'existir fa més o menys una dècada, però des de llavors han publicat diverses recopilacions, incloent Memento (2005).
Actualment es pot descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web quatre cançons gravades en directe sota el títol de Live Happenings-Part IV.

A Barcelona actuaran a l'Auditori el 22 d'Octubre del 2012.


Dons vinga, els interessats ja ho saben.

1 comentari:

TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Dear John:

I also believe that the information must be distracted.
'm Glad you like it.

Josep Eduard