"LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA": ELS OOPARTS/2

Ooparts, els objectes que no haurien d'existir.

Oopart és l'acrònim en anglès d'Out of Place Artifact (literalment, Artefacte fora de lloc). És el terme amb el qual es coneixen a aquelles troballes arqueològiques que es troben en un lloc on és estranya aquesta aparició. Es tracta d'objectes que estan elaborats amb una tecnologia massa avançada, amb materials o organismes que no són propis del lloc en el qual s'han trobat o amb característiques que no coincideixen – suposadament -amb la cultura que s'investiga. 

És un terme encunyat pel zoòleg americà Ivan Sanderson que fa referència a objectes paleontològics i arqueològics que en aparença s'han trobat en llocs on es creia impossible per les seves característiques (complexitat tecnològica, referències a la civilització actual, etc.) o perquè no hagi objectes similars de la mateixa procedència.

Moltes vegades, els creacionistes al•ludeixen a aquest tipus d'objectes per a refutar la teoria de l'evolució o l'estimació científica de l'edat de la Terra. Els Oopart també s'han utilitzat pels afeccionats a la ufologia i altres pseudo ciències com base per a la teoria que la humanitat hauria estat fundada i/o alterada per civilitzacions extraterrestres molt més avançades o evolucionades, ja que des del seu punt de vista alguns dels pobles antics posseirien, precisament per aquest motiu, coneixements científics en determinades àrees almenys tan avançats com els actuals, així com tecnologia insòlita per al seu temps.

Si bé és cert que les característiques aparentment extraordinàries d'alguns d'aquests objectes encara no posseeixen una interpretació des de l'arqueologia, paleontologia o altres àrees d'estudi, o bé van ser catalogats  com Ooparts per després sortir d'aquesta classificació, en general la comunitat científica es mostra escèptica enfront les interpretacions que qualifiquen a aquests objectes com "fora de lloc". Un gran nombre d'aqueste han estat refutats com a falsificació, o simplement, com a resultat de la ignorància respecte a les cultures que van produir l'objecte en qüestió.

Actualment existeixen més de 4.000 qualificats com ooparts  oficialment registrats i repartits per tota la geografia mundial, alguns realment extraordinaris.

Llistat d'alguns dels ooparts mes coneguts.

* El ferro de Wolfsegg és una peça de ferro de forma més o menys cúbica trobada en una mina de carbó en Wolfsegg, Àustria. 

* Els platerets o discs de Bayan Kara Ula, més conegudes com les pedres dels Dropa o platerets de Dropa; trobades prop de Nimu en la regió xinesa de Sichuan, en la frontera del Tibet, de fa 12000 anys... De les que parlarem més endavant.

* Les runes de Kensington que suposadament és un objecte víking del segle XIV, trobat a Amèrica del Nord.

* L'Home de ferro (Eiserne Mann), datat en el segle XIII. 

* La Piràmide de Gympie, una construcció escalonada trobada en Gympie (Queensland, Austràlia).

 Imatge del Deu Annubis trobada prop de la Piramide Australiana

*La Font Magna, trobada a Bolívia. Un bol de ceràmica amb escriptura en sumeri cuneïforme. De la que també parlarem més endavant.

* L'Artefacte de Cuso, una pedra argilenca dintre de la qual es va trobar una bugia. 

* Les esferes metàl•liques de Klerksdorp, Sud-àfrica, datat fa 2800 milions d'anys. 

* D'altres esferes metàl·liques

* Pedres amb interruptors de tecnologia electrònica.

* El martell de Kingoodie, Escòcia, datada de fa 460 a 360 milions d'anys. 

* El got o gerro de Dorchester, Massachusetts (EE. UU.), datat fa 100.000 anys. 

* El morter descobert en Table Mountain (Califòrnia), datat fa aproximadament 50 milions d'anys. 

* El mapa del Creador en Bashkiria, Rússia, 20 milions d'anys. 

* L'esfera negra de Rússia, trobada en una mina d'Ucraïna en 1975, de 10 milions d'anys d'antiguitat. 

* Objectes microscòpics -nano tecnologia-  prop de ric Narada, a Rússia, de fa 300.000 anys. 

* El planejador de Saqqara, a Egipte, descobert en una tomba.En parlarem mes endavant.

* Els llums de Dendera, gravat en baix relleu en un temple dedicat a la Deessa Hator.En parlarem mes endavant.

* Els tubs de Baigong a Xina, d'antiguitat indeterminada, però amb un 8 % de materials que no hem pogut identificar

* La ràdio xinesa, en Galena, de fa 2.500 anys.(no he aconseguit imatges).

* Els cranis de cristall en Lubaantun, en Yucatán i Belize, 1400-1500 adC. D'aquests en parlarem més endavant

* El Pilar Ashoka a Índia, almenys del 423 adC. 

* La bateria de Bagdad, d’ aproximadament entre 250 adC i 250 d. de C.De la que en parlarem mes endavant.

* El mecanisme de Antiquitera, trobat en la illa grega de Antiquitera, que data de l'any 87 adC.En parlarem mes endavant

* El mapa de Piri Reis, fet per l'almirall turc Piri Reis a partir de diverses fonts. En parlarem mes endavant,

* Les figures de Acambaro, prop de Guanajuato, Mèxic, amb suposades pintures de dinosaures. 

* La lent de cristall de Heluan d'epoca asiria, d'uns 5.000 anys d'antiguitat.

* Els Jeroglífics de Abdus. En parlarem mes endavant.

* Forat en forma d'estrella a Noruega, uns 11.000 anys d'antiguitat.

* Copa de Ferro de Wilburton, tancada a l'interior d'una masa de carbó de centenars de milers d'anys.

* Cargol de Lanzhou (Xina) varis milers d'anys.

*Peça de metall treballada en l'interior d'una geoda. Milions d'anys.

* Disc Genètic un disc fabricat amb una aliació metàlica desconeguda, d'una antiguitat d'uns 6.000 anys, en ells se'ns explica de manera gràfica l'evolució de l'èsser huma des de la fecundació i l'estat embrionari, fins l'estat adult. El disc també descriu el desenvolupament d'un èsser clarament no humà.

* Ovni de Sanpaita grabat en pedra d'uns 800 anys d'antiguitat.

 * Ovni del Foyel uns 3.000 anys d'antiguitat.

* Pedra que levita quant és canta determinat mantra. Iran, actualitat.

* Grabat d'un Stagosaure a Angkhor Thailandia, uns 600 anys, d'antiguitat.

*Iaciment de La Mana a l'Ecuador, s'han trobat objectes amb iconografia egípcia i escriptura sánscrita, amb notables coneixements d'electromagnetisme, fosforescència, luminiscència i mecànica gravitacional.

D'entre els mes destacats figura aquest bloc de granit amb uns mapes molt detallats del globus terraqui.

*Les Pedres d'Ica, gran enciclopèdia grabada en pedres que conté els coneixements d'una humanitat anterior de varis milions d'anys d'antiguitat, de les que també en parlarem seguidament.

* Els xiulets de la mort, aerofans d'obsidiana i d'altres pedres, de l'època Olmeca i Tolteca, capaços d'emetre infra i ultrasons que en la seva frequència (soroll negre), poden arribar a produir la mort, d'aproximadament 2500 anys d'antiguitat, i que avui encara no hem sabut reconstruir.

*Anell - Rellotge "fet a Suissa" fabricat el 1910, trobat a una tomba de la dinastia Ming, segons els experts aquesta tomba estava segellada des de fa 400 anys.

*El Iaciment de Glozel on van trobar-se milers de tabletes d'os i ceràmica, amb una escriptura desconeguda, d'una antiguitat al voltant dels 17000 anys.

* Cargols de ferro incrustats en un material de centenars de 570 milers d'anys.

Anem doncs a comentar alguns dels Ooparts més significatius:

Oparts de l'àrea sudamericana

La Font Magna

Trobada a Bolívia, també coneguda com "la pedra Roseta de les Amèriques", aquesta font de ceràmica, va ser trobada prop del Llac Titicaca i va ser durant un temps considerada com una falsificació, posteriorment ha atret l'interès d'un nombre creixent d'investigadors que semblen confirmar la seva autenticitat.

La clau de la polémica és la presència d'escrits en lleungues que no tenen res a veure amb el punt geogràfic  -sudamèrica- de la seva localització, com són l'escriptura cuneiforme sumèria i semítica. Tant els gracats com l'estil que acompanyen els textos estàn en perfecta consonància amb les tradicions mesopotàmiques.

Aquest com d'altres objectes que veurem, solen aixecar molta polèmica perquè plantejen la molesta hipòtesis per la historiografia oficial, d'unes relacions econòmiques, comercials i culturals entre els diversos continents, cosa que cada cop sembla mes evident. Se li atribueix una antiguitat d'uns 5000 anys.

Les calaveres de cristall Maies

L'explorador anglés Frederick Albert Mitchell-Hedges, va descobrir l'any 1924 a les ruïnes d'un temple Maia a la ciutat de Lubaantum a Bélize, una calavera tallada en cristall de roca de dos peces.

Es una reproducció gairebé perfecta d'una calavera de dona, amb un pes de 5 kilos, es compón de dues parts, amb la mandíbula inferior mòvil que s'ajusta perfectament a la superior. Estudiada per  mes de 6 mesos per un equip de científics especialitzats en cristal·lografia de la companyia Hewlet-Packar, van arribar a les següents conclusions:

-Esta feta de quars natural, d'una qualitat molt pura, diòxid de silici "piezoelèctric" anisòtrop.

-No s'observa, ni a través del microscopi, cap rastre de treball amb instruments.

-Resulta impossible datar-la perquè el cristall de roca no envelleix.

-Els efectes prismàtics que provoca son gairebé impossibles de reproduir amb la més avançada tecnologia.

-Amb la tecnologia actual faria falta un any de treball per aconseguir l'aspecte exterior, però no podriem evitar que quedessin senyals de la maquinaria utilitzada en la seva el·laboració

-En el cas d'una el·laboració manual, farien falta més de 300 anys d'una tasca ininterrumpuda.

S'han trobat 8 calaveres mes, que avui estàn repartides per alguns museus d'arreu del mon. Segons sembla, plegades tindrien un gran poder místic.

No cal dir que els científics actuals s'han afanyat a afirmar que no son més que un frau.

Les pedres d'Ica

El Dr. Javier Cabrera Darquea disposa al seu centre d’estudis de la Plaza de Armas a la ciutat peruana d’Ica més de 11.000 pedres gravades reunides al llarg de 9 anys. A més d’aquesta impressionant col•lecció de gliptòlits calcula que hi ha 40.000 pedres més gravades escampades pel Perú i molts països.

Aquestes pedres es troben seriades segons els temes desenvolupats pels autors de la biblioteca lítica. Els temes d'aquesta biblioteca en pedra són molt variats:

Parts assistits. Trasplantaments d'òrgans. Dinosaures. Animals de diferents continents.  Altres animals extingits. Mapes d'altres moments en l'evolució de les plaques continentals. Escenes socio-sexuals. Astronomia.Genètica. Botànica. Tecnologies desconegudes, o no.

D’aquestes 11.000 pedres el Dr. Cabrera n’ha investigat a fons més de 500. En els seus estudis el Dr. Cabrera va atribuir la confecció d'aquestes pedres a una humanitat anterior a l'actual, a la que va anomenar "home gliphotecus". La majoria de les sèries de pedres analitzades fins ara es troben vinculades entre elles. Cap d’aquestes pedres té un caràcter profètic, tots els coneixements i fets reflectits als milers de roques llaurades formen part d’alguna cosa que va passar en una altra era. Els científics actuals afirmen que es tracta d'un frau orquestrat pel Dr. Cabrera, amb la col·laboració d'una parella d'indis que en serien els autors materials de les pedres. 

Ooparts de l'àrea extrem-orient.

Les pedres de Dropa

El 1938 una expedició arqueològica de la Universitat de Beijing, inspeccionaven un seguit de coves a les muntanyes de Bayan Kara - Ulla, a la frontera entre la Xina i el Tibet. Aviat van adonar-se que mes que coves naturals, era un complex sistema de tunels i rebosts artificials. Les parets eren quadrades i es trobaven cristallitzades, com si el tall de la muntanya s'hagués fet amb una font de calor de gran intensitat.

Dins les "coves" van trobar-se diversos enterraments, els esquelets eren prims, petits i amb cranis molt desenvolupats.

Sobre les parets hi havia pictogrames que representaven el cel: el Sol, la Lluna, les estrelles, la Terra i un seguit de línies de punt que les uneixen. Però el descobriment més important de tots va ser un disc de pedra de 27 cms. de diàmetre per 2 cm de gruix, amb un forat en el centre també de 2 cms. de diàmetre. Del centre, sortia un solc en espiral cap a l'exterior amb caracters escrits. Aquest disc, sotmés a diverses proves va estar datat d'entre 10000 i 12000 anys d'antiguitat.

Els 761 discs van ser etiquetats i guardats en el dipòsit de la Universitat dins l'any 1962, en que un grup d'experts dirigits pel professor Li i els seus colegues, van intuir que els solcs espirals no eren només dibuixos, sinò una escriptura increiblement antiga, la tasca de desxibrar el contingut dels discs va ser llarga i àrdua, finalment van poder desxifrar part del codi i juntament amb les seves conclusions, les va presentar a la Universitat que va prohibir la difusió d'aquest informe.

El Missatge

Els discs conten la història d'una nau espacial procedent d'un llunya planeta que va haver de realitzar un aterratge forçós en aquelles muntanyes. Els tripulants de la nau (Dropas) que no va poder ser reparada, van buscar refugi en aquelles coves i tot i que les seves intencions eren pacífiques, no van ser acceptats pels membres de la tribu Ham que ocupaven  les coves properes  els que, pensant que eren rivals que volien ocupar el seu territori, van perseguir i assasinar a alguns dels Dropas. Després d'un temps de conflictes, finalment els Ham van acceptar els Dropa que van barrejar-se amb els Ham, i fins no fa gaire hi havien suposats descendents d'aquells Dropas. Diverses llegendes molt  antigues semblen confirmar la historia dels discs.

Foto feta el 1947 de dos dels suposats descendents dels Dropa, mesuraven 1,20 i 1 metre respectivament.

Ooparts del Proper Orient.

La Pila de Bagdad.

El 1936, durant unes excavacions en un pujol de Kujut Rabua, un llogaret al sud-est de Bagdad (L'Iraq), els treballadors del Departament Estatal Iraquià del Ferrocarril van descobrir una vella tomba coberta amb una llosa de pedra. Durant dos mesos, el Departament Iraquià d'Antiguitats va extreure un total de 613 granets, figuretes d'argila, maons cisellats i altres peces. Van ser datats del període dels parts (entre 248 a. C. i 226 d. C.). També van trobar uns recipients molt singulars d'argila, amb forma de gerro i de color groc clar. En el seu interior havia un cilindre de coure, fixat amb asfalt a l'embocadura del coll. Dintre del cilindre havia una vara de ferro.

 

El recipient mesurava uns 13 cm d'alt per 4 cm de diàmetre, mentre que el cilindre de coure amidava 9 cm d'alt per 2,6 cm de diàmetre. La vara de ferro sobresortia 1 centímetre i feia l'efecte d'haver estat revestida d'una fina capa de plom.

En aquest any (1939), l'arqueòleg alemany Wilhelm König, llavors a càrrec del Laboratori del Museu Estatal de Bagdad, ho va identificar com una probable pila elèctrica. Va descriure la seva troballa a Àustria el 1940. La primera anàlisi d'aquest objecte va consistir a introduir en el seu interior un electròlit, i connectar-li un llum, que es va encendre molt feblement. L'informe oficial que es va redactar després deia que aquest objecte es comportava exactament igual que una pila elèctrica moderna. El doctor Konig va trobar també, diversos recipients de coure, coberts d'una fina capa de plata, procés efectuat per galvanització, extrets d'excavacions sumeries en el sud de l'Irak, fechados en por lo menos 2500 antes de Cristo. Haciendo una leve incisión en estos vasos se descubrió una delgada pátina azul que es característica de los trabajos plateados por electrólisis sobre una superficie de cobre. Parecería ser que los Partianos podrían haber heredado sus pilas de una de las más antiguas civilizaciones.

Arguments en contra: L'arqueòleg König no va mostrar amb quin material es podrien haver unit les  “bateries”, ja que entre els milers d'objectes arqueològics trobats en Mesopotamia no havia cap objecte metàl·lic transmissor del corrent elèctric (com un filferro de coure) de longitud suficient per a unir diverses d'aquestes “piles”. König va sostenir que l'objectiu d'aquestes bateries era proporcionar l'electricitat necessària per a realitzar la galvanització amb or i plata (encara que fins al moment no s'ha trobat cap objecte antic galvanitzat).
 

Per König i Gray no hi havia res més fàcil que afirmar que aquests recipients eren piles. No obstant això, segons els experts la hipòtesi de les piles és insostenible: no es van trobar restes, ni tan sols traces, de cap electròlit dins dels cilindres de coure. Si aquests recipients s'haguessin utilitzat com generadors de tensió, haurien d'haver contingut algun electròlit, el qual, encara que hagués passat molt temps, s'hauria pogut detectar en l'actualitat. A més, tampoc es va trobar el filferro necessari per a fer ús de les piles.
El fet que a l'agregar sulfat de coure com electròlit s'hagi generat una diferència de potencial de 1,5 V, no implica que realment s'haguessin utilitzat com bateries, ja que qualsevol altre recipient que contingui dos metalls pot generar una tensió elèctrica mínima si se li agrega algun element electrolític. L'experiment de l'enginyer Willard Gray (galvanitzar en dues hores una estatueta de plata amb electròlit de suc de raïm) va resultar ser fals. La pila de Bagdad podria haver generat com a màxim 10 Dt.. Llavors per a dipositar 10 g d'or teòricament serien necessaris gairebé 6 dies de treball continu (i 10 dies per a dipositar 10 g de plata). En la pràctica aquest temps es pot duplicar o triplicar.
Si s'agrega vi, vinagre o altre àcid, la vareta de ferro es desintegraria en poc més de 1 any. No obstant això aquestes varetes han arribat fins als nostres dies, clara mostra que no es va utilitzar aquest parell galvànic. Aquells que consideren que aquest artefacte era efectivament una pila elèctrica, la qualifiquen de Oopart. Els escèptics en canvi pensen que el gerro només servia per a guardar pergamins i cosmètics.

Actualitat: El 11 d'abril del 2003, durant la Invasió de L'Iraq, el Museu Nacional de L'Iraq a Bagdad, va ser assaltat i saquejat. Durant aproximadament tres dies moltes de les peces d'incalculable valor històric van ser destruïdes o robades. Aquest és el cas de les “bateries de Bagdad”. Encara que algunes versions afirmen que aquestes van poder ser retirades per a la seva protecció pel mateix govern Iraquià com mesura de protecció davant els bombarders, els més escèptics consideren que aquestes van passar a formar part del tràfic il·legal d'antiguitats mesopotàmiques. Actualment es desconeix el seu parador.

El Mecanisme d'Antiquitera

Un equip internacional ha desentranyat els secrets d'una "ordinador" de 2.000 anys d'antiguitat que podria transformar la nostra percepció del món antic.
Mike Edmunds i Tony Freeth, de la Universitat de Cardiff, van dirigir l'equip que creu haver desentranyat finalment el funcionament del Mecanisme de Antikitera (Antiquitera), una calculadora astronòmica, semblant a un rellotge, datada al segle II aC. 

Les restes d'una caixa trencada de fusta i bronze albergant més de 30 engranatges, van ser trobats fa gairebé cent anys per bussos que exploraven un naufragi davant de l'illa de Antikitera. Els científics han estat intentant reconstruir des de llavors. La nova investigació suggereix que és molt més sofisticat del que qualsevol havia suposat prèviament.
El treball detallat fet sobre els engranatges mostra que el mecanisme era capaç de seguir els moviments astronòmics amb notable precisió. La calculadora va poder reproduir els moviments de la Lluna i del Sol a través del Zodíac, predir eclipsis, i fins i tot, recrear l'òrbita irregular de la lluna. L'equip creu que també va poder haver predit les posicions d'alguns planetes o fins i tot de tots els coneguts en l'època.
Els resultats suggereixen que la tecnologia grega va ser molt més avançada que l'estimat prèviament. No es coneix cap altra civilització que hagi creat una cosa tan complicada durant almenys els següents mil anys.
 

El professor Edmunds recalca la fascinació que la màquina ha exercit sobre els científics moderns. "Aquest dispositiu simplement és extraordinari. És una cosa única en el seu gènere. El disseny és fantàstic, els seus càlculs astronòmics són d'una precisió admirable. La manera com va ser dissenyada la mecànica ens deixa atònits. Qualsevol que hagi fet això, ho va fer molt bé ".
L'equip va estar integrat per investigadors de la Universitat de Cardiff, el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes i les universitats d'Atenes i Tessalònica.
El mecanisme consta d'unes 80 peces i es troba guardat en condicions controlades amb extrema cura a Atenes, no podent ser tocat. Recrear el seu funcionament va ser un procés difícil, i involucrar a astrònoms, matemàtics, experts en computació, analistes d'escriptura i experts en conservació. 

Els investigadors esperen ara crear un model per ordinador del funcionament de la màquina, i amb el temps, desenvolupar una rèplica funcional. Encara no està clar per a què feien servir el mecanisme els antics grecs, o com de estesa estava aquesta tecnologia.
"Sorgeix la pregunta inevitable de què mes estarien fent en aquell moment. Pel que fa al seu valor històric i al seu caràcter únic, jo he de considerar aquest mecanisme com a més valuós que la Mona Lisa", declara Edmunds.