"LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA": ELS OOPARTS/1

“La veritat és allà fora” profetitzava la famosa sèrie X-Files, i tenim tota la nostra vida per a poder trobar-la. Mai perdin las ganes de saber mes”.

http://misteriosdelahumanidad.blogspot.com/

Com bé saben els que segueixen amb una certa assiduïtat aquestes pàgines, sempre he intentat oferir als meus lectors, aquells temes que convidin a la reflexió, a l’ inconformisme, a la evolució de la nostra naturalesa espiritual, en ocasions els he presentat textos, documents, argumentacions amb la clara intenció de dur-los a una situació que la seva pròpia ment els condueixi pel camí de la recerca del coneixement, ja sigui del món exterior o de l'interior. Així, la mitologia, l'art, la música, la poesia, la literatura, les ciències –antigues o d’avantguarda -, les utopies, la filosofia, la història de les religions, la mística, els camins espirituals, en fi, tot el que ha anat apareixent en aquestes les vostres pàgines, sempre ha estat tractat amb l'objectiu de despertar el desig de saber mes.

Mai o gairebé mai, crec, he tancat la porta després de les meves paraules,  o pretès tenir la veritat absoluta, sempre he mantingut obertament la meva subjectivitat, la meva opinió personal, una mes entre les moltes possibles.

Diuen per aquí, que és impossible mantenir als lectors mes de 10 minuts llegint un text en una pàgina d'internet. Diuen que avui, per a tenir èxit, tot ha de ser curt, ràpid, concís, molt visual, com si fossin espots publicitaris…, desgraciadament, molt probablement sigui així, però… les desenes de milers de visites de aquesta pàgina web, i considerant que la majoria de elles miren mes d'una pàgina per dia, les baixades i còpies del contingut de moltes de les entrades, em fan concebre l'esperança que encara som prous els que volem augmentar els nostres coneixements, els que tenim set de saber i estem disposats a fer l'esforç de llegir un “totxo”, ni que sigui de moltes pàgines, per a treure una mica de coneixement.

L'entrada d'avui, dedicada a un tema apassionant com són els “Artefactes fora de lloc ”, Ooparts (sigles en anglès que explicarem més endavant), o senzillament objectes estranys o impossibles, és una d'aquelles en les quals he d'insistir en els principis o criteris que dirigeixen aquest bloc. No deuríem limitar-nos a mirar les fotografies dels estranys i curiosos objectes que es van a presentar, per a quedar-se amb la superficial primera impressió.

El nostre món-univers és meravellós. El misteri ho abasta tot: des del Big Bang, fins a la tomba i mes enllà. Afortunadament, les mes elaborades, profundes i assenyades hipòtesis científiques, són això, hipòtesis pendents sempre de revisió i han de ser modificables, en funció de l'avanç dels nostres coneixements, de proves –o d'intuïcions- que ens duguin a comprovar-les de nou, per a sobrepassar-les un día …i adoptar unes noves, successivament.

La “ciència oficial”, desgraciadament convertida avui –en bona part- en el gos guardià d'un sistema socio-econòmic injust, homicida i pervers, ha abandonat ja fa molt, els ideals que allà pels segles XIV –XV, li donaren un primer impuls en la denominada revolució científica, allà pels anys del Renaixement i que ens ha conduït, amb l'ajuda del temps, al relativisme de les primeres dècades del S.XX. 

Però la “ciència oficial”, aquella que domina en les universitats, en els laboratoris de les multinacionals, en les fàbriques d'armament, en les portades d'unes revistes “científiques” que serveixen als seus amos com simples servents, fa ja temps que s'ha anquilosat, aferrant-se al capital, a les beques, a les subvencions, a les investigacions per compte de les multinacionals, del sistema que evidentment, es tanquen a tots aquells científics, pensadors, etc., que aportin noves idees o descobriments que posin, en alguna mesura, en perill l’“ordre establert”, no importa com de salvatge, brutal o suïcida sigui.

Sí, ja ho van fer amb Galileu, Bruno, Servet, ho segueixen fent amb Loveloock, Capra, Chomsky i tants d’altres. La foguera d'ahir, s'ha convertit en la falta d'ajudes, el silenci forçat, el desprestigio, la difamació –quan no la presó pura i dura -, el resultat és el mateix. El “perquè no et calles!” autoritari, xulesc, despòtic, amenaçador, que tan admiren els mitjans d’informació i bona part de la societat, s'estén en els fòrums polítics internacionals, però també en els mitjans científics, religiosos, docents, com xacra d'uns temps que no passaran a la història com els millors de la història de la humanitat.

Si algú diu: " Aixó és impossible", hauries d'entendre-ho com: "D'acord, amb  la meva molt limitada experiència i el meu reduït capteniment de la realitat, ho veig poc probable"

Tots els grans descobriments, les revolucions científiques procedeixen dels heretges, dels heterodoxos. Una de les majors qualitats d'aquests homes i aquestes dones, brillants i valentes, és indubtablement la seva gran independència de esperit, en comparació amb les seus contemporanis, que els permet posar en dubte el dogma oficial i elaborar unes teories mes conformes amb les noves observacions.

En comptes de dir "no comprenc, per tant és impossible", quan les teories vigents es mostren incapaces d'explicar els fets, cal cercar unes noves teories.

Els heretges tenen un altre punt en comú, estan íntimament convençuts, contra totes les adversitats, que és possible d'acostar-se un poc mes a la veritat.

Mentre que, els ortodoxos, en comptes de posar en dubte les teories establertes, com a molt, intenten encaixar els fets en els dogmes amb una interpretació personal. També s'encomanen al seu déu atzar, i en el futur aconseguiran sens falta una explicació que, per descomptat, entrarà en el marc establert actual.

En el pitjor dels casos, espantats per unes implicacions que els superen, ignoren, desacrediten, dissimulen, sense molestar-se en estudiar-los, tots els descobriments impossibles. Anem a presentar alguns d'ells en aquest lloc.

En els diferents camps de la ciència, els grans avenços sempre es van fer amb dolor i cismes. I gràcies al valor i a l’esforç d’uns pocs grans descobridors en contra de la "massa científica" (els no descobridors, alguns professors i els poc inclinats al canvi…) unes obertures significatives seran reconegudes al final, per a imposar-se al seu torn com a nous dogmes.

De tant en tant, els científics haurien de tornar a llegir la història de les ciencias per a recordar que, en totes les èpoques, moltes teories improbables de l'ahir es van convertir en les veritats del dia de demà.

Efectivament, aquests mateixos que es vanen de freda objectivitat, els campions de la racionalitat, es converteixen ràpidament en inquisidors radicals, i quan queden curts d'arguments, manegen l'insult i el menyspreu. D’aquesta manera, els qui s’atreveixin a interessar-se per aquests fenòmens estranys, diran d'ells que han "perdut la brúixola".

Un cop pronunciat l'anatema als heretges, se'ls excomunica i a manca de cremar-los, se'ls castiga "universitàriament", se'ls nega dirigir doctorats, rebre beques, treballar en laboratoris i els comitès de lectura de les grans revistes científiques els emmordassen a l'impedir les seves publicacions.

Aquests enginys, oposats a la ètica científica, no són sempre el fruit de la falta d'honradesa, perquè moltes vegades el que està en joc pot inhibir als esperits mes brillants, i una conclusió embarassosa pot falsejar l'estudi d'un fenomen; a mes, "si un s'equivoca, sembla ximple", llavors prudència, fins i tot ignorància… Un té mes inclinació a la seva fama que al respecte de la veritat. Resulta mes fàcil pels científics ignorar les proves molestes i seguir en la línia establerta, en comptes de construir un nou model basat en excepcions.

La majoria dels científics prefereix ignorar els fenòmens que plantegen problemes. Llavors, la política de la cadira buida deixa la porta oberta de bat a bat als xarlatans, encantats de poder treure partit de la credulitat dels curiosos interessats pels fenòmens "insòlits".

Aquesta situació permet als científics negar-se a tot debat, tota investigació, amb el cap ben alt i el sentiment del deure complert. En efecte, no poden ficar-se en pseudo ciencies, perquè és el sector dels xarlatans. D’aquesta manera, no sortim del cercle viciós.

No obstant això, no seria la veritable vocació dels científics, tributaris d'una constant obertura de esperit, enunciar hipòtesis deduïdes de l'estudi racional dels fets? Amb unes reserves mentals mínimes (els qui pretenguin no tenir-les són uns mentiders).

Quan no tenen ni idea del mètode de investigació de tals descobriments impossibles, neguen l'evidència dels fets i rebutgen uns camps de investigació nous, perquè amenacen trencar els sacrosants dogmes.

La “ciència oficial”, per molt que molesti a alguns, no succeeix només entre microscopis, telescopis, complexos laboratoris cibernètics, aparells de caríssima tecnologia, on una munió de bates blanques volteja d’una banda a l’altre apressadament. No, la ciència també es dóna en el camp de les anomenades “ciències socials”, les humanitats.

La Història no és precisament una excepció. També te les seves Església i Dogmes sacrosants que s'han de respectar i obeir. Malauradament, ho vaig experimentar en les meves pròpies carns els anys universitaris i post universitaris. Si no combregaves amb els dogmes d’una determinada escola ho tenies molt difícil, senzillament eres un heterodox, és a dir “escombraries”. Molts dels millors professors que vaig tenir, dels que mes vaig aprendre, van ser infravalorats, deixats de costat, precisament per no combregar amb rodes de molí i no sotmetre’s a l'ortodòxia.

D'ells vaig aprendre que per a assolir un anàlisis històric, seria important tenir en compte (i alhora prendre com punt de partida) la complexitat, dinàmica i contradicció dels processos (i no d'uns pocs i determinats fets) històrics, i dessacralitzant a "la història" com un ens absolut i objectiu (apreciant la inter subjectivitat, respectant-criticant-reflexionant sobre la subjectivitat) perquè la història no ens menteix, a tot estirar els historiadors que escriuen "la història", o millor dit, aquella porció de la realitat passada, son els qui en funció dels seus interessos, poden mostrar una realitat viciada pels seus propis desitjos i idees “a priori”.

Com a segon punt es molt recomanable restar ben atents a les fonts, seria important, sempre per evitar un article falsejat, conspiratiu o propagandístic revisar d'on prové aquesta informació. Podem considerar igual la opinió d'un vídeo de youtube que la d'un historiador o grup d’investigadors? Per altra banda sempre és important distingir les intencions del autor de l'article: Si se’ns vol revelar el "secret major guardat de la humanitat", podem creure que ens serà desvelat en 10 minuts de vídeo?, sense utilitzar la reflexió critica, la bibliografia adequada, els coneixements interdisciplinaris (la historia com disciplina independent no té raó d'ésser), i l'ajuda de professors, companys, és a dir, sense esforç?

Per això sempre és important, a l'analitzar la història (o qualsevol aspecte de la realitat en general) saber d'on ve, qui l'escriu, perquè i per a qui l'escriu i quins interessos es posen en joc. I finalment, a qui beneficia aquest escrit?

En terrenys tan relliscosos com el dels Oopart cal ser molt curós, perquè a la majoria ens falta la informació arqueològica, històrica, tècnica, antropològica, en general científica i global com per a percebre l’engany si hi es. Encara que són molts els exemples que podrien donar-se, hi ha un summament revelador, doncs mes que parlar de mala fe per part d'un o de l’altre suposats investigadors, l’engany en aquest cas radica mes en les “ganes de creure” que en els suposats beneficis que tal engany pogués reportar.

L'home de Mart de l’Uzbekistán

Aquesta pintura -segons es va dir- va ser descoberta per l'arqueòleg Guergui Chatski, en la regió de les coves de Fergana a l’Uzbekistán, al costat de gran quantitat d'altres pintures rupestres, d’animals. No solament pot ser presa com un Ooparts, sinó que estaria relacionada amb una trobada amb civilitzacions d'altres mons.

En ella es pot distingir sobre les muntanyes, un objecte semblant a un OVNI, que ascendeix o baixa sobre una columna de fum i a sota en el sòl, es troba un estrany ésser amb un casc del que sobresurten antenes, estenent la seva mà dreta.

També podem apreciar en el cel tres cossos celestes, dos sobre les muntanyes i un tercer una mica mes a la dreta. En primer plànol apareix altre ésser estrany que sembla tenir en una de les seves mans un artefacte circular similar a un disc. Tot això es troba en el llibre "Chariots of the Gods" de 1979 escrit per Erich Vön Daniken, autor força interessant, que pot ser un bon punt de partida, però mai un punt d’arribada. 

Però fixem-nos ara en el que és la informació i la automatització del sistema actual per adquirir coneixements.

Vostès llegeixen aquest article i dema pel matí en l'oficina, universitat, club, o a l’escola, el comenten sense investigar un poc més, la remor correria i al poc temps, tots donaríem –com en realitat va succeir- per fet que aquesta és una pintura rupestre de 12.000 anys d'antiguitat en la qual veiem un OVNI, un extraterrestre, etc.

Però que succeiria si aquest instint avui en dia adormit d’investigar els demanes saber més?

Això em va succeir. Temps després, investigant en un llibre sobre “Ufologia científica”, vaig trobar un informe que conta la veritable història de la famosa pintura rupestre.

El francès Didier Leroux interessat en el tema, va trobar l'any 2000 l'origen veritable de la imatge intrigant, i en el nombre 335 de la revista russa d’ovnilogia "Lumières dans la Nuit" va informar que no es tractava d'una pintura rupestre de 12.000 anys d'antiguitat, sinó que és la il•lustració d'un artista rus, publicada al juny de 1967 en la Revista "Spoutnik".

El primer número de la revista russa, presenta l’artícle "els visitants del Cosmos" de l'escriptor Viatcheslaw Zaitsev, on en una pagina central va aparèixer la imatge senzillament amb finalitats il•lustratives. Com pot apreciar-se en el detall, la imatge apareix perfectament signada.

Sabeu el que mes interessant em resulta dels ooparts? Precisament que trenquen amb l’esquematisme, amb allò que cal esperar. Sempre hi ha una cosa que se'ns escapa. Sempre hi ha una cosa mes intel•ligent que un mateix.

La veritat és allà fora i difícilment pot ser transmesa: només pot ser coneguda directament por un mateix. Aquest és el famós "coneixement directe" al que podem aspirar, en lloc de conformar-nos amb que ens ho serveixin tot amb cullereta i/o mastegat.

Com heterodox i historiador, el meu interès pels Ooparts –abans no els anomenàvem així, simplement eren curiositats o misteris- ve de molt lluny, probablement de molt abans de realitzar la carrera, segurament en algun programa del Dr. Jimenez de l'Oso d'aquells que donaven per la TV, quan encara la veia en blanc i negre, sigui el culpable. 

El Crani de Yakutia .

No podria precisar on, ni qui, però si recordo que el meu primer “objecte misteriós” va ser l’anomenat “Crani de Yakutia”, un crani de bisó (?) trobat en l'extinta Unió Soviètica, que segons es deia mostra l'orifici característic que causen les bales, sense línees radials. Segons tots els estudis que sobre balística i d'altre tipus com el carboni 14 , que s'han emprat per estudiar aquest crani, es va arribar a la conclusió que té centenars de milers de anys. Però cóm?, armes de foc en la prehistòria?, Impossible!...

Aquest crani –que estaria exposat en el Museu de Paleontologia de Moscou- ha estat mostrat en llibres i pel·lícules com a evidència que algú li va disparar amb un rifle (o alguna arma similar) fa milers de anys. Ara bé, confesso que mai m'ha quedat clara la identitat de l'animal, doncs parlen lleugerament de "bisó" (inexistent, almenys des de fins del Plistocè, en els confins d'Euràsia) i sospito que pot ser un bou mesquer, una mena de "Yak siberià", tot i que també, temps endarrere es va parlar d’un Mamut (!). Però, be, això no és el que importa. El que es rellevant és la idea que l’estrany orifici ha estat provocat pel tir d'un arma de foc... El forat en el crani del bisó és un fet tan estèril en conseqüències, tan circumscrit a la anècdota individual que no pot servir de base per a cap mena d’hipòtesi.

Si no sabem qui disparava a la prehistòria... sí sabem qui dispara avui contra la visió racional –i basada en proves concretes- que tenim d'ella, i això no es un judici de valor, sinó senzillament una evidència. Que cal qüestionar-nos molts dels nostres coneixements sobre la prehistòria? I tant!... Sabem tan poc!. Però, és rellevant de cares a conèixer millor les etapes inicials de l’evolució de la humanitat, saber si uns extraterrestres es dedicaven a matar pacífics bisons amb rudimentàries armes de foc, en comtes d’utilitzar les armes desintegradores mes coherents amb la seva tecnologia interplanetària?. Sincerament?, no.

Però… ja us ho he dit, sóc un heterodox. No podia deixar de pensar en això. Mai deixo un impossible en el calaix. Com un arxiu guardat en l'ordinador, sempre està allí, a favorits, amb la marca: “pendent de resoldre”.

Amb el temps m'han estat donades altres explicacions, que si aquest orifici va ser fet molt temps després de mort l’animal amb la intenció de enganyar-nos, que si va ser el resultat d'un afortunat cop de la banya d'altre mascle en una baralla per la hegemonia sexual dins el ramat, que si l'animal va patir una sinusitis que va acabar per perforar-li l’os frontal… que si… i a cada hipòtesi mes em fascinava el tema i un piló mes d’objectes misteriosos em van sortir al pas: la bateria de Bagdad, cargols en l'interior de pedres, avions a l'antic Egipte, rodes a civilitzacions que aparentment les desconeixien, il·lminació elèctrica improbable i una llarga llista mes.

Haig de confessar-vos que en la majoria dels casos no he pogut – o no m’ha interessat prou- trobar una hipòtesi que expliqués en un o l’altre sentit, la finalitat, causa o raó de ser de tal o qual oopart, però i això és per a mi molt important, tots ells, comporten preguntes, en alguns casos, prou significatives com per a qüestionar idees –dogmes- que poden, o han de ser qüestionades.

Per això, para donar-vos un poc –o un molt- que pensar us proposo aquest missatge, que donada la multiplicitat dels ooparts presentats, dividiré en diverses parts.