El Mapa de Piri Reis
El mapa de Piri Reis és una carta nàutica elaborada suposadament per l'almirall otomà Piri Reis en 1523 com part de la seva obra “El llibre de les matèries marines”. Encara que Piri Reis va viure en un temps anterior, se sol dir que va dibuixar els mapes posteriorment al "descobriment d'Amèrica"... encara que és cert que la data de la seva creació va ser en el mateix segle que els viatges de Colom, Piri Reis es va basar en mapes amb una antiguitat de 1500 anys, de l'era d'Alexandre el Gran de Macedònia. Colom i la seva tripulació podrien haver navegat sabent perfectament cap a quin lloc es dirigirien utilitzant els mapes de l'otomà, ja que hi ha certs fets que vinculen a Colom amb Piri Reis. Per contenir aparents representacions de terres llavors desconegudes i arran dels propis escrits de Reis indicant que les seves fonts havien estat "els antics reis del mar", ha suscitat gran interès com “enigma” i se’l sol considerar un anacronisme. L'original es conserva en el Museu Topkapi Sarayi d'Istanbul però no sol estar exposat al públic.
La Porta Sublim, entrada al Palau
El mapa està pintat en pell de gasela, amb un entramat de línies que travessen l'Atlàntic. Anomenades "línies de rumb", són típiques de les cartes dels marins medievals tardans i no indiquen latitud i longitud, sinó que s'usen com ajuda per a establir direccions (avui dia, s'usen també en l’aviació). En el bahriye (comentari marginal) va anotar: "Un mapa d'aquesta mena no el posseeix ningú avui dia". El mapa inclou bellíssims dibuixos, acompanyats d'inscripcions que indiquen descobriments importants.
La península Ibèrica i la costa d'Àfrica occidental estan dibuixades amb molta cura, gairebé com en les cartes portolanes. És freqüent que rebin el nom de "portolans", malgrat que no ho sigui stricto sensu. Molts dels noms d'aquestes regions es donen en turc el que indicaria que els otomans tenien coneixement propi d'aquestes costes.
En 1929 el Palau Topacki, a Istanbul, estava en procés de ser convertit en Museu. Un grup d'erudits que treballaven classificant material en la secció d'arxius de l'Imperi otomà va fer un descobriment notable: una secció d'un mapa de principis del segle XVI basada, en aparença, en cartes dibuixades per Cristòfol Colom en el seu viatge al Nou Món.
La troballa va ser presentada a la comunitat científica dos anys després pel orientalista Paul Khale en el 18º congrés de l'especialitat, i va causar una profunda impressió. El portolà presentava una inscripció particularment rellevant: Les costes i illes d'aquest mapa van ser obtingudes del mapa de Colom.
D'acord a la investigació subsegüent, la història del mapa va començar en 1501, nou anys després del descobriment de Colom, quan Kemal Reis, capità de la flota otomana, va capturar set naus prop de les costes d'Espanya, i va descobrir mitjançant interrogatori a les tripulacions que un d'ells, que havia viatjat amb l'Almirall cap al Nou Món, posseïa un mapa dibuixat per Colom en persona. Kemal va enviar al marí al seu nebot Piri, també capità naval i cartògraf.
La troballa va ser presentada a la comunitat científica dos anys després pel orientalista Paul Khale en el 18º congrés de l'especialitat, i va causar una profunda impressió. El portolà presentava una inscripció particularment rellevant: Les costes i illes d'aquest mapa van ser obtingudes del mapa de Colom.
D'acord a la investigació subsegüent, la història del mapa va començar en 1501, nou anys després del descobriment de Colom, quan Kemal Reis, capità de la flota otomana, va capturar set naus prop de les costes d'Espanya, i va descobrir mitjançant interrogatori a les tripulacions que un d'ells, que havia viatjat amb l'Almirall cap al Nou Món, posseïa un mapa dibuixat per Colom en persona. Kemal va enviar al marí al seu nebot Piri, també capità naval i cartògraf.
El 1511 Piri Reis va començar a dissenyar un nou mapa que contindria tots els recents descobriments ibèrics. Va usar unes vint fonts cartogràfiques, de les quals es coneix la procedència de catorze: quatre (en aquells dies noves) cartes portugueses, vuit ptolemaics, una àrab i la colombina lliurada pel marí espanyol capturat.
Piri es va retirar a Gallipoli, i va treballar durant els següents tres anys, reduint els mapes font a una mateixa escala, el que era una labor molt dificultosa. A l'acabar-la, va agregar aquesta inscripció: L'autor d'això és l'humil Piri ibn Hajji Muhammad, conegut com el nebot de Kemal Reis, en la ciutat de Gallipoli en el Sagrat Mes de Muharram de l'any 919 [1513].
El mapa i els seus relats hagueren d'haver estat molt útils al govern otomà: demostraven que les noves rutes descobertes pels exploradors hispans i lusitans suposaven una amenaça per al domini turc dels mars de l'Oceà Índic i el Golf Pèrsic. Molts anys després, en 1551, el mateix Reis va ser posat al comandament d'una flota amb la missió de foragitar les forces portugueses que freqüentaven el Golf.
És per aquests motius que la conferència de Paul Kahle en 1931 sobre el mapa va sorprendre tant a la seva audiència i va tenir una repercussió tan gran. Semblava gairebé miraculós que l'únic registre cartogràfic directe del major descobriment de tots els temps s'hagués preservat en una biblioteca d'Istanbul, i que deguem la seva conservació a un pirata de la marina otomana. No obstant això, malgrat la dimensió de la troballa documental, la seva atracció es va dissipar ràpidament. Pocs investigadors des de l'època de Kahle han examinat amb detall els components colombins del mapa de Reis, i la qüestió de fins a quin punt representa les idees del descobridor no està resolta en absolut.
La majoria dels erudits considera que les al·legades similituds del perfil meridional del mapa de Reis amb el de la costa antàrtica són en extrem tènues i casuals. Durant segles, abans del descobriment del continent blanc en el S. XIX, els cartògrafs havien dibuixat una gran massa austral de terra (la Terra Australis Incognita) basats en la presumpció de simetria; la massa meridional del mapa de Reis podria ser una continuació d'aquesta tradició. Al principi es creia que l'extrem sud de Sudamèrica i el de Austràlia, havien d'estar units a aquesta gran terra polar, la qual s’imaginava molt mes gran del que és el veritable continent blanc.
Piri es va retirar a Gallipoli, i va treballar durant els següents tres anys, reduint els mapes font a una mateixa escala, el que era una labor molt dificultosa. A l'acabar-la, va agregar aquesta inscripció: L'autor d'això és l'humil Piri ibn Hajji Muhammad, conegut com el nebot de Kemal Reis, en la ciutat de Gallipoli en el Sagrat Mes de Muharram de l'any 919 [1513].
El mapa i els seus relats hagueren d'haver estat molt útils al govern otomà: demostraven que les noves rutes descobertes pels exploradors hispans i lusitans suposaven una amenaça per al domini turc dels mars de l'Oceà Índic i el Golf Pèrsic. Molts anys després, en 1551, el mateix Reis va ser posat al comandament d'una flota amb la missió de foragitar les forces portugueses que freqüentaven el Golf.
És per aquests motius que la conferència de Paul Kahle en 1931 sobre el mapa va sorprendre tant a la seva audiència i va tenir una repercussió tan gran. Semblava gairebé miraculós que l'únic registre cartogràfic directe del major descobriment de tots els temps s'hagués preservat en una biblioteca d'Istanbul, i que deguem la seva conservació a un pirata de la marina otomana. No obstant això, malgrat la dimensió de la troballa documental, la seva atracció es va dissipar ràpidament. Pocs investigadors des de l'època de Kahle han examinat amb detall els components colombins del mapa de Reis, i la qüestió de fins a quin punt representa les idees del descobridor no està resolta en absolut.
La majoria dels erudits considera que les al·legades similituds del perfil meridional del mapa de Reis amb el de la costa antàrtica són en extrem tènues i casuals. Durant segles, abans del descobriment del continent blanc en el S. XIX, els cartògrafs havien dibuixat una gran massa austral de terra (la Terra Australis Incognita) basats en la presumpció de simetria; la massa meridional del mapa de Reis podria ser una continuació d'aquesta tradició. Al principi es creia que l'extrem sud de Sudamèrica i el de Austràlia, havien d'estar units a aquesta gran terra polar, la qual s’imaginava molt mes gran del que és el veritable continent blanc.
S'ha suggerit que la suposada Antàrtida que figura en la part meridional del mapa no és altre cosa que el perfil de la costa de la Patagònia oriental, girada en sentit antihorari uns noranta graus a causa de fallences en els mapes portuguesos en els quals Reis es va basar (entre els navegants de la península ibèrica era comuna el modificar substancialment la longitud posicional dels territoris per a situar-los a un costat o altre del límit assignat pel tractat de Tordesillas), o per limitacions d'espai en la pell de gasela que serveix de substrat al dibuix. En efecte, va poder donar-se el cas que Piri Reis, o l'escribà que va copiar la seva obra, reparés que a l'arribar al Rio de la Plata, s'estava acabant la valuosa pell de gasela. En aquest moment podria haver girat la línia costanera cap a l'aquest i haver descrit un semicercle que li cabés en el cuir. Aquest tipus de pràctiques eren molt habituals en l'època.
Mentre, el gran veterà de la cartografia, professor Xerris H. Hapgood, es lliurava al seu torn a l'estudi de Piri Reis. En una de les cartes rebudes per Hapgood, que mantenia correspondència amb les Forces Aèries dels EEUU, encarregades de cartografiar l'Antàrtida, es deia el següent: "Les línies costaneres van haver de ser cartografiades abans que el continent quedés cobert pel gel. En aquesta regió la capa de gel arriba a prop d'una milla d'espessor. No tenim la menor idea de com aquestes dades van poder assenyalar-se en el mapa amb només els coneixements geogràfics de 1513". Entre tots els investigadors van arribar a una conclusió que ha de, almenys, sorprendre'ns: aquesta és ni més ni menys que els mapes de Piri Reis han estat traçats... basant-se en fotografies aèries!, preses a una extraordinària altura, des d'una mena de satèl·lit d'aquests que creuen ara el cel, però en el que era fins i tot impossible pensar en els primers anys del nostre segle. Fotografia aèria fa més de 400 anys, si els mapes són del segle XVI? Fa 23 segles, si estaven ja confeccionats en l'època d'Alejandro Magne? Anteriors Potser? Piri Reis no va poder basar-se en els viatges d'espanyols a Amèrica, doncs quan ells van arribar i van reconèixer el continent, els mapes ja estaven confeccionats. El professor Sarton, d'Harvard, va realitzar un estudi de l'escala i va extreure les següents conclusions: les distàncies entre els diferents punts eren exactes, prenent com barem la mesura grega estadi; l'escala utilitzada per Piri Reis va ser derivada del mesurament de la circumferència de la Terra que va portar a terme Eratóstenes (segle III - II a. de C.) i que va ser calculada precisament en estadis (1 estadi = 559 peus = 186 metres). Tant Reis com Eratóstenes van sobreestimar el perímetre del globus en un 4,5%. Restant aquesta diferència a les escales dels mapes de Reis, l'exactitud amb la realitat és sorprenent. Basant-se en això, Hapgood ha arribat a afirmar que els mapes de Reis són fins i tot anteriors a Eratóstenes, això és, anteriors al segle III abans de Crist. Possiblement de l'època d'Alejandro Magne. I llavors hauríem de tornar a plantejar-nos la pregunta de com va ser possible -i amb quina informació es va contar en el segle IV a. de C. per a això- que fossin confeccionats uns mapes tan perfectes sense una tecnologia propera a la nostra. A sobre de sorpreses, si observem detingudament els mapes de Reis, veurem que entre Amèrica del Sud i Àfrica existeix una illa de gran grandària denominada Antillia, que no existeix, o almenys no existeix ja. Altres illes més petites l'envolten. Es tracta del mític continent de l’Atlàntida? 
Mapa mundi xinés del 1418 (abans del descobriment) que possiblement era conegut per Piri Reis
Els mapes de Piri Reis són un incòmode indici a favor de la teoria danikeniana sobre l'antiga visita d'éssers procedents del cosmos: Segons Erich von Däniken, la cosa és clara: éssers extraterrestres van cartografiar el nostre planeta, i potser també d’altres, des d'estacions espacials; en una de les seves visites a la Terra van regalar còpies dels seus mapes als nostres avantpassats; naturalment van ser considerats com una cosa sagrada, i així es van conservar durant mil·lennis fins que finalment van caure en mans del nostre hàbil almirall turc. AL traçar el seu mapamundi, aquest no sabia veritablement el que representava. Els mapes de Piri Reis han estat comparats amb els més moderns, i les divergències resultants són mínimes.
Ooparts de l'Antic Egipte.
Tots els qui hem tingut el goig d'anar a Egipte, recordem l'ambient de misteri que planeja una mica per a tot arreu. Per poc sensibles que siguem, qualsevol pot percebre que el que veiem davant les piràmides, temples, el mateix Nil, va molt mes enllà del que les explicacions dels egiptòlegs poden explicar-nos.
El que cadasqú experimenta en l'interior de la sala del sarcòfag de la Gran Piràmid de Keops, al vell mig de la sala de columnes del Temple de Luxor, o del gran Temple de Seti I, és molt mes que veure unes runes mes o menys glorioses d'un llunya passat.
A ningú pot dons estranyar-li que a Egipte hi hagi una bona acumulació d'objectes misteriosos aqui en parlarem d'alguns d'ells. De fet, podria dir-se que tot Egipte és un immens Oopart.
El Papir Tulli
Segons Boncompagni, el papir deia: "... el 22 dia del tercer mes d'hivern, a la sisena hora del dia 1 els Escribes, els Arxivistes i els Anualites de la Casa de la Vida es van adonar que un cercle de foc ... per la boca emetia un esbufec pestífer ... però no tenia cap ... cos media una perica (18 mts. per una perica i era silenciós. I els cors dels mestres, i dels Arxivistas van ser espantats i confusos i es van tirar al mig de la pols amb la panxa a terra .... Ells van explicar llavors això al faraó. Sa Majestat va ordenar que ells siguiessin examinats i va meditar sobre el que havia passat, ja que estava registrat en els papirs de la Casa de la Vida. Ara, passats uns dies, aquestes coses van arribar a ser freqüents en el cel d'Egipte. El seu esplendor superava el del sol i ells anaven i tornaven lliurement per les quatre vores del cel. L'estació de la qual anaven i venien aquests cercles de foc estava a dalt del cel i l'exèrcit del faraó la va observar molt de temps amb el mateix Rei. Això va passar després del sopar i després aquests cercles de foc van pujar mes que mai en el cel i es van dirigir cap al sud. Peixos i aus van caure llavors del cel, fenomen que mai s'havia observat abans en aquesta terra ... Llavors el faraó va fer portar encens per tornar a estar en pau amb la Terra i va ordenar que s'escrigui el que havia passat, per preservar-lo en els annuals de la Casa de la Vida, i perquè fos recordat per sempre en la posteritat ... "
L'Estela de Gebel Barkal
L'Estela és una llosa que va ser descoberta entre unes runes davant d'una columna del primer pati del gran Temple d'Amon, al peu de la muntanya de Gebel Barkal.
És un dels llocs més importants de l'època Tardana d'Egipte, sent la part més antiga del Temple realitzada potser pel faraó Tuthmosis III a la Dinastia XVIII, cronológica a la fundació de Napata, arribant al seu declivi en l'època de la Dinastia núbia XXV. L'Estela es troba avui al Museu de Khartum, al Sudan podent ser observada per qualsevol persona.
Tota aquesta regió és de molt difícil accés i de trànsit gairebé impossible. El desert de Bayuda, zona de la muntanya de Geber Barkal està en permanent recerca i exploració. Van ser molts els investigadors i arqueòlegs que s'han perdut en el desert, fins i tot han trobat la mort, com ha passat amb un grup de funcionaris Sudan que van morir en aquest lloc.
L'estela medeix 173 centímetres d'alt, 97 d'ample i 15 de gruix. És de granit gris procedent de la tercera Catarata de Tombes. Li falta una part a la cantonada inferior dreta i es troba una mica desgastada.
En la seva part superior hi ha una ofrena on apareix Tuthmosis III fent una libació a Amon protegit per un gran disc solar alat per dos serps després de les seves ales. Aquí es destaquen les campanyes del faraó a Àsia i la glorificació del Déu Amon protector de Tuthmosis III. Es detalla una data, l'any 47, 3 mes de la inundació, dia 10 sota la Majestat d'Horus. Aproximadament el 23 agost 1457 a.c. Però el més destacat el trobem durant la seva campanya a Núbia, en les línies 33, 34, 35 i 36 del text es descriu l'aparició d'una "estrella lluminosa" que va aparèixer en el camp de batalla, es deté i després desapareix en l'horitzó .
George Reissner va publicar el 1933 aquest document per a la revista egiptològica Zeitschrift fur ägyptischen Sprache und Altertumskunde en la seva edició número 69.
"(33) [falten 16,85 centímetres]" Escolteu, oh poble de la Terra del Sud!, Que esteu [vivint] a la Muntanya Sagrada anomenada "Tron de les Dues Terres" entre les gents [d'Egipte?] [encara que aquesta terra] era desconeguda. Conegueu el miracle d'Amon Ra, en presència de les Dues Terres. Una cosa que mai ha estat vist. (34) [falten 18 centímetres] [...Els guardes?] estaven venint per tal de fer a la nit (el canvi regular de) la guàrdia. Hi havia dos guàrdies (asseguts un davant de l'altre). Una estrella vingué aproximant des del sud. El fet mai havia succeït. [L'estrella] es va col.locar sobre ells i cap entre ells va poder romandre (allà). (35) [falten 19,75 centímetres] Es va girar com si mai haguessin existit, i llavors ells van caure sobre la seva sang. Ara [l'estrella] estava darrere d'ells (il.luminant) amb foc els seus rostres ; cap home entre ells va poder defensar-se, cap va mirar al voltant. Ells no tenien més cavalls ja que (aquests) atemorits havien fugit a la muntanya. (36) [falten 20,75 centímetres] [Aquest és el miracle que Amon va fer per mi, el seu estimat fill] per tal de fer veure als habitants de les terres estrangeres el poder de Mi Majestat ".
En aquest document trobem que Reissner només es va limitar a descriure aquest esdeveniment extraordinari com "El Miracle de la Estrella". Per a la egiptòloga Bàrbara Cumming considera que "la naturalesa exacta d'aquest miracle és incerta. Per la descripció semblaria haver estat un meteorit ... ". Per a altres com Serge Sauneron considera en el "Diccionari de la civilització egípcia" que es va tractar del Cometa Halley, que va poder haver estat vist l'any 1465 ac durant el regnat de Tuthmosis III i també en el 1.457 ac data d'encapçalament de la Estela.
Altres neguen rotundament això, com Dimitri Meeks que considera pel sobtat del fenomen i el moviment de la "estrella" es tractaria d'un meteorit i no d'un estel.
Per la nostra part descartem que hagi estat un cometa o un meteorit. Quin meteorit pot realitzar moviments determinats, es deté sobre un grup de persones i després segueix la seva trajectòria?.
Sens dubte aquesta "estrella" tan ben descrita per l'escriba posseïa "moviments intel ligents". En la línia 34 aquesta "estrella" s'atura romanent immòbil a poca alçada sobre el grup de persones. Quin meteorit o cometa o estrella fugaç pot fer això?. En la línia 35 aquesta "estrella" estava tan a prop que il.luminava la cara de les persones, és a dir va seguir acostant-se i en la línia 36 els cavalls atemorits van fugir del lloc. "Alguna cosa" realment hi havia.
George Reissner va publicar el 1933 aquest document per a la revista egiptològica Zeitschrift fur ägyptischen Sprache und Altertumskunde en la seva edició número 69.
"(33) [falten 16,85 centímetres]" Escolteu, oh poble de la Terra del Sud!, Que esteu [vivint] a la Muntanya Sagrada anomenada "Tron de les Dues Terres" entre les gents [d'Egipte?] [encara que aquesta terra] era desconeguda. Conegueu el miracle d'Amon Ra, en presència de les Dues Terres. Una cosa que mai ha estat vist. (34) [falten 18 centímetres] [...Els guardes?] estaven venint per tal de fer a la nit (el canvi regular de) la guàrdia. Hi havia dos guàrdies (asseguts un davant de l'altre). Una estrella vingué aproximant des del sud. El fet mai havia succeït. [L'estrella] es va col.locar sobre ells i cap entre ells va poder romandre (allà). (35) [falten 19,75 centímetres] Es va girar com si mai haguessin existit, i llavors ells van caure sobre la seva sang. Ara [l'estrella] estava darrere d'ells (il.luminant) amb foc els seus rostres ; cap home entre ells va poder defensar-se, cap va mirar al voltant. Ells no tenien més cavalls ja que (aquests) atemorits havien fugit a la muntanya. (36) [falten 20,75 centímetres] [Aquest és el miracle que Amon va fer per mi, el seu estimat fill] per tal de fer veure als habitants de les terres estrangeres el poder de Mi Majestat ".
En aquest document trobem que Reissner només es va limitar a descriure aquest esdeveniment extraordinari com "El Miracle de la Estrella". Per a la egiptòloga Bàrbara Cumming considera que "la naturalesa exacta d'aquest miracle és incerta. Per la descripció semblaria haver estat un meteorit ... ". Per a altres com Serge Sauneron considera en el "Diccionari de la civilització egípcia" que es va tractar del Cometa Halley, que va poder haver estat vist l'any 1465 ac durant el regnat de Tuthmosis III i també en el 1.457 ac data d'encapçalament de la Estela.
Altres neguen rotundament això, com Dimitri Meeks que considera pel sobtat del fenomen i el moviment de la "estrella" es tractaria d'un meteorit i no d'un estel.
Per la nostra part descartem que hagi estat un cometa o un meteorit. Quin meteorit pot realitzar moviments determinats, es deté sobre un grup de persones i després segueix la seva trajectòria?.
Sens dubte aquesta "estrella" tan ben descrita per l'escriba posseïa "moviments intel ligents". En la línia 34 aquesta "estrella" s'atura romanent immòbil a poca alçada sobre el grup de persones. Quin meteorit o cometa o estrella fugaç pot fer això?. En la línia 35 aquesta "estrella" estava tan a prop que il.luminava la cara de les persones, és a dir va seguir acostant-se i en la línia 36 els cavalls atemorits van fugir del lloc. "Alguna cosa" realment hi havia.
Per tot això deduïm que l'observat pel faraó Tuthmosis III a Núbia va ser la presència d'un fenomen aeri No Identificat, conegut avui com OVNI, que va realitzar moviments i detencions de caràcter intel ligent i que va ser interpretat per l'escriba com una "estrella" glorificant al poderós Déu Amon.
El planador de Saqqara, a Egipte.
Descobert en una tomba. Aquesta peça del Museu Egipci del Caire amb el nombre 6.347 constitueïx tot un enigma per als experts en aeronàutica. El Planador de Saqqara o ocell de Saqqara és un objecte tallat en fusta de sicòmor i trobat en 1891 en la tomba de Pa-Imen en l'antiga necròpoli egípcia de Saqqara, que s'assembla a un aerodinàmic avió en miniatura. Data del 200 a. C. i es troba en el museu egipci del Caire. Va ser classificat com objecte de culte pels seus descobridors. Medeix 15 cm, amb una envergadura de 18,30 cm. i pesa 39 grams. Té un bec, forats per a les plomes, ulls, i va ser pintat originalment per a assemblar-se a un falcó, amb imatges i talles que representen les plomes de les ales.
L’ocell de Saqqara probablement era una joguina per a un nen o un penell.
Però no hi ha cap ocell que tingui la cua vertical, raó per la qual, alguns estudiosos pensen que en realitat seria un model miniatura d'una màquina voladora.
Per a confirmar totalment aquesta hipòtesis els experts assenyalen que li mancaria un estabilitzador horitzontal a la cua, però hi ha indicis de que hi era.
Com a tal és un interessant objecte, però els cientícs no creuen que sigui un exemple d'alta tecnologia faraònica o d'algun coneixement perdut, sobre coneixements aèris.
De tota manera, aquest no és l'únic "avió" de l'antiguitat com veurem en el cas dels relleus del temple d'Abydos, però fixem-nos ara en aquestes supossades joies trobades una mica per a tot arreu des de Meso a sudamèrica.
El disc de Sabu, a Egipte (Museu del Cairo).
En la primera planta del Museu Egipci del Caire i entre dues sales molt pròximes a la Sala de les Mòmies, un no pot per menys que parar-se sorprès al veure en una petita vitrina, encara que no sense certa dificultat pels reflexos de la llum sobre el cristall que ho cobreix, un objecte solitari semblança a una roda o disc de pedra.
Realitzant unes excavacions l'any 1936, a la zona arqueològica de Sakkara, va ser descoberta la Tomba del Príncep Sabu, fill del faraó Adjuib, governant de la I Dinastia (3.000 aC). Entre els utensilis de l'aixovar funerari que van ser extrets, a B. Walter Emery li va cridar poderosament l'atenció un objecte que va definir inicialment en el seu informe Les Grans Tombes de la I Dinastia com: "... un recipient amb forma de tassa d'esquist ...". Anys més tard, en la seva obra esmentada amb anterioritat, Egipte Arcaic, feia un comentari que ve a resumir perfectament la realitat i situació d'aquest incòmode "cachibaches": "... no s'ha aconseguit cap explicació satisfactòria sobre el curiós disseny d'aquest objecte ...". Aquest objecte a què es referia B. Walter Emery en els seus informes, té 61 centímetres de diàmetres, i 10,6 centímetres d'alçada a la zona central. Està fabricat és esquist, una roca molt trencadissa i fràgil, que requereix un tallat molt laboriós. La seva forma s'assembla a la d'un plat o volant de cotxe còncau, amb una mena de tres talls o pales corbes que recorden l'hèlix d'un vaixell, i al centre d'aquesta, un orifici amb un vora que sobresurt com si fos el receptor d'algun eix d'una roda o d'algun altre mecanisme desconegut, disposat per girar.
Com bé és sabut per tots, la postura que manté l'egiptologia oficial respecte a l'aparició i ús de la roda per part dels antics egipcis, és molt clara i no deixa lloc a cap dubte. La seva introducció a Egipte ens asseguren, va ser deguda a la invasió dels Hikses al final de l'Imperi Mitjà, 1.640 aC, que la van utilitzar, entre altres coses, en els seus carros de guerra, i que era coneguda també en aquest moment per molts altres pobles d'Orient Mitjà. La pregunta llavors és inevitable: si no és una roda, què és l'estrany objecte que va aparèixer a la Tomba d'un príncep de la I dinastia, 1.400 anys abans de la invasió dels Hikses? Tot i la complexitat d'aquest problema, el tema s'aguditza encara més arran dels estudis tècnics que diferents investigadors han dut a terme, impulsats pel sorprenent i estrany disseny d'aquest artefacte.
El també egiptòleg Cyril Aldred va arribar a la conclusió que, independentment del que fos aquell objecte, el seu disseny es corresponia sens dubte, a una reproducció d'un objecte metàl.lic anterior molt més antic. De fet, aquesta roda de esquist va aparèixer a la Tomba del Príncep Sabu, juntament amb altres estranys objectes de coure, pràcticament l'únic metall que coneixien els egipcis en aquella època. El dubte ens assalta en pensar com van poder dissenyar un objecte tan delicat i tan complex estructuralment, fa més de 5.000 anys. Una estructura que en el cas dels seus tres estranys talls o pales corbes, ens indueix a pensar gairebé immediatament en la utilització d'aquest objecte en un medi líquid. Aquest detall, juntament amb l'orifici excel.lent a la part central, ens fa sospitar també que aquest objecte només sigui una petita part d'algun mecanisme més complex, i que es va salvar gràcies a una reproducció en pedra que per alguna desconeguda raó, va realitzar un artista, amb unes no menys desconegudes eines.
Els estranys jeroglifs del Temple de Seti I
La història de Dorothy Eady, més coneguda com Omm seti, (1904-1981) és una de les més increïbles dins de l'egiptologia. Aquesta anglesa va ser una de les persones més importants dins de l'egiptologia, això si, els seus mètodes no van ser dels més tradicionals com veurem a continuació, però gràcies a ella avui podem gaudir i admirar la reconstrucció total del temple de Seti I d'Abydos.
Quan tenia tres anys Dorothy va caure per les escales de casa seva a Londres i ràpidament va acudir un metge el qual després de reconèixer-la no li va quedar més remei que signar la mort.
Els seus pares es van venir avall i després de tombar al seu llit el metge es va anar a atendre'ls al saló i segons expliquen les cròniques després d'una hora el metge va tornar l'habitació on es va trobar a la petita jugant a sobre del llit, com si res hagués passat. Segons va explicar molts anys després algú havia tornat del passat per reviure.
Els seus pares es van venir avall i després de tombar al seu llit el metge es va anar a atendre'ls al saló i segons expliquen les cròniques després d'una hora el metge va tornar l'habitació on es va trobar a la petita jugant a sobre del llit, com si res hagués passat. Segons va explicar molts anys després algú havia tornat del passat per reviure.
Un any després de l'accident, va començar a tenir estranys somnis sobre un edifici ple de columnes i amb un jardí ple d'arbres fruiters. Això cap a que sempre els cridés als seus pares que volia tornar a casa i clar, ells desconcertats no sabien que fer ja que no sabien de que parlava i ella tampoc donava molts detalls ja que no sabia tampoc el que veia. Total, una bogeria.
Un dia que els seus pares la van portar al Museu Britànic, va passar una cosa increïble a l'entrar a l'enorme sala egípcia. Va començar a córrer i va començar a besar els peus de totes les estàtues que allí es trobaven.
Un dia que els seus pares la van portar al Museu Britànic, va passar una cosa increïble a l'entrar a l'enorme sala egípcia. Va començar a córrer i va començar a besar els peus de totes les estàtues que allí es trobaven.
Els seus pares no donaven crèdit al que veien, no entenien el perquè d'aquest afecte per aquelles estàtues.
La resposta no va trigar a arribar, un matí el seu pare va deixar un diari local sobre d'una taula i Dorothy que passava per allà es va quedar mirant fixament la fotografia de la casa que ella veia en els seus somnis i aquesta no era una altra que el temple d'Osiris a Abydos. Antigament envoltat de jardins i estanys.
Tot el puzle s'anava armant però taodavía quedava alguna peça per muntar.
Quan va complir 14 anys una nit se li va apreciar a la seva habitació una figura amb una capa, que ella de seguida va reconèixer, era ni més ni menys que el faraó Seti I, el constructor de Abydos, "casa seva".
Després de tot això, els esdeveniments es van precipitar. Dorothy, en les nits de lluna plena, va començar a rebre missatges en escriptura automàtica, on va començar a comprendre la seva autèntica realitat. Aquests missatges estaven redactats amb escriptura jeroglífica.
La resposta no va trigar a arribar, un matí el seu pare va deixar un diari local sobre d'una taula i Dorothy que passava per allà es va quedar mirant fixament la fotografia de la casa que ella veia en els seus somnis i aquesta no era una altra que el temple d'Osiris a Abydos. Antigament envoltat de jardins i estanys.
Tot el puzle s'anava armant però taodavía quedava alguna peça per muntar.
Quan va complir 14 anys una nit se li va apreciar a la seva habitació una figura amb una capa, que ella de seguida va reconèixer, era ni més ni menys que el faraó Seti I, el constructor de Abydos, "casa seva".
Després de tot això, els esdeveniments es van precipitar. Dorothy, en les nits de lluna plena, va començar a rebre missatges en escriptura automàtica, on va començar a comprendre la seva autèntica realitat. Aquests missatges estaven redactats amb escriptura jeroglífica.
Per mitjà dels missatges va descobrir que en una altra vida va ser una jove anomenada Bentreshyt i havia crescut des dels 3 anys al temple d'Abydos. Va ser deixada allà pel seu pare, un militar, incapaç de fer-se càrrec de la nena després que la seva mare, una modesta venedora de fruita, morís.
Als 29 anys va embarcar cap a Egipte, a la recerca del seu passat i amb la idea de resoldre els seus dubtes interiors. El 1933 va arribar a Port Said on va prendre un tren cap al Caire. I excepte en un parell d'ocasions mai va tornar a deixar la seva terra d'adopció.
Assentada en Gizeh durant 20 anys, es va casar amb Iman Abd El Megid. Va tenir un fill anomenat Seti, el que va fer que tot el món la digués Omm Seti "la mare de Seti".
Als 29 anys va embarcar cap a Egipte, a la recerca del seu passat i amb la idea de resoldre els seus dubtes interiors. El 1933 va arribar a Port Said on va prendre un tren cap al Caire. I excepte en un parell d'ocasions mai va tornar a deixar la seva terra d'adopció.
Assentada en Gizeh durant 20 anys, es va casar amb Iman Abd El Megid. Va tenir un fill anomenat Seti, el que va fer que tot el món la digués Omm Seti "la mare de Seti".
En els anys que va estar a Gizeh va participar en diverses excavacions, realitzant publicacions de monuments que arqueòlegs com Selim Asan o Ahmed Fakhry publicar com a propis, relegant a un segon pla.
És molt curiós perquè encara que ella sabia que la clau de la seva vida estava a uns centenars de quilòmetres d'allà, a Abydos, no es va traslladar allí fins 1952.
En Abydos va viure en una modesta casa de tova, separada del seu marit i oblidada pel seu fill, envoltada d'uns gats un ase i una oca.
Va viure com ho van fer els seus avantpassats, amb els seus ritus i professant la religió d'Osiris, vivint les seves festes i realitzant ofrenes, tot igual. El seu excepcional coneixement de la llengua jeroglífica li va servir per introduir-se en els Textos de les Piràmides o en el Llibre dels Morts.
És molt curiós perquè encara que ella sabia que la clau de la seva vida estava a uns centenars de quilòmetres d'allà, a Abydos, no es va traslladar allí fins 1952.
En Abydos va viure en una modesta casa de tova, separada del seu marit i oblidada pel seu fill, envoltada d'uns gats un ase i una oca.
Va viure com ho van fer els seus avantpassats, amb els seus ritus i professant la religió d'Osiris, vivint les seves festes i realitzant ofrenes, tot igual. El seu excepcional coneixement de la llengua jeroglífica li va servir per introduir-se en els Textos de les Piràmides o en el Llibre dels Morts.
Al llarg de la seva vida van ser nombroses les ocasions en les que va tenir l'oportunitat de trobar-se amb el faraó Seti I, arribant fins i tot a realitzar l'acte sexual.
Gràcies a Omm Seti, avui en dia podem veure Abydos reconstruït. Ajudada dels nombrosos viatges astrals que va realitzar, en els que deixava volar fora del cos el AKH, terme que utilitzaven els egipcis pel astral, aquesta dona va poder reconstruir amb paciència dels 2.000 blocs de relleus que fins arribar ella, romanien escampats per terra del temple a la intempèrie.
Va deixar preparat el seu funeral amb molta antelació, com els antics egipcis. Va voler que la enterressin al pati de casa seva. No va poder per problemes burocràtics però Egipte, pressionat per tota la comunitat egiptòloga, que sempre va admirar aquesta dona, li va atorgar un lloc d'honor a l'occident al costat del temple que va ser casa seva, perquè pogués seguir els raigs del sol. Fins aquí la història d'aquesta increïble dona.
Gràcies a Omm Seti, avui en dia podem veure Abydos reconstruït. Ajudada dels nombrosos viatges astrals que va realitzar, en els que deixava volar fora del cos el AKH, terme que utilitzaven els egipcis pel astral, aquesta dona va poder reconstruir amb paciència dels 2.000 blocs de relleus que fins arribar ella, romanien escampats per terra del temple a la intempèrie.
Va deixar preparat el seu funeral amb molta antelació, com els antics egipcis. Va voler que la enterressin al pati de casa seva. No va poder per problemes burocràtics però Egipte, pressionat per tota la comunitat egiptòloga, que sempre va admirar aquesta dona, li va atorgar un lloc d'honor a l'occident al costat del temple que va ser casa seva, perquè pogués seguir els raigs del sol. Fins aquí la història d'aquesta increïble dona.
Doncs be, en una de les sales del Temple de Seti I hi ha aquests indescriptibles jeroglífis, hi ha tantes i tan diverses interpretacions que es fa difícil decantar-se per una o altre, potser millor les vegeu primer.
Veiem una ampliació
El que els nostres ulls veuen no admet interpretacions, helicòpters, vehicles voladors, però... els especialistes diuen que és tracta de una superpossició dels jeroglífics de Seti i Ramses
Però no s'acaven aqui els misteris d'aquest Temple. Després de recòrrer una galeria soterrània s'arriba a l'Osirió, on segons la tradició hi havia la tomba d'Osiris, com podeu veure avui mig inundat per les aigues freàtiques,
baixant per l'escala que veiu a la fotografia s'arriba a aquesta mena d'arc inferior, en ell hi ha gravada la flor de vida.
El símbol de la Flor de Vida, s'anomena així perquè simbolitza un arbre que conté una flor que alhora conté una llavor que conté en ella mateixa l'arbre. La llavor que conté l'imatge de l'arbre en el seu interior es un holograma. La flor ha de contenir també la imatge de la llavor. La part de la flor de vida que es la llavor es troba en el cercle central, com també els sis cercles que l'envolten.
Trobem la "Flor de Vida" a totes les religions importants. A Egipte, font de totes les religions monoteístes; a Isrrael a antigues sinagogues de Galilea i Massada; al Santuari d'Eleusis a Grècia; a antics santuaris celtes; en antigues esglésies cristianes i en construccions templeres; però també a l'India, Xina i a les civilitzacions precolombines. Fins i tot el gran Leonardo da Vinci li dedica un interesantíssim estudi.
Segons la tradició esotèrica, la Flor de Vida ens recorda el moment en que la creació sorgí del Gran Buit i que totes les coses estàn fetes del pensament del Creador. L'antiguitat d'aquest símbol és d'uns 5000-6000 o mes.
La il·luminació a l'Antic Egipte.
Quan s'ha tingut la fortuna de poder veure in situ les meravelloses pintures amb les que els egipcis decoraven els seus temples, les seves tombes, innevitablement, davant de tanta bellesa i pulcritut, sorgeix una pregunta: Com s'ho feien els artistes per a pintar en l'interior de profundes tombes excavades en l'interior de les muntanyes? La resposta oficial dels egiptòlegs és amb torxes i llànties d'oli, espelmes.
Efectivament s'han trobat ostraques, en les que s'apuntaven les despeses de les construccions de les tombes, en les que han quedat enregistrades la quantitat d'espelmes utilitzades en la construcció d'algunes, i com el nombre d'aquestes va augmentant conforme es va aprofondint. També en algunes tombes s'han trobat taques a les parets, però sempre son tombes poc importants, no gaire cares., fetes sense gaire cura, el que no serveix per explicar el com de les grans construccions.
Quan els preguntes, llavors perquè no hi ha rastres de taques de fum a les parets, als sostres de les tombes dels grans faraons i nobles? Després d'un llarg i incòmode silenci, contesten: Amb la llum reflectida per miralls col·locats estratègicament.
Ah!... d'acord!... Però...
Ja ho sabeu, soc un heterodoxe i m'agrada esbrinar la veracitat de les coses.
En primer lloc, cal tenir present que les lleis de la reflexió de la llum amb els moderns miralls que utilitzem avui, fan que aproximadament un 30% de la llum sigui absorvida pel mirall i el 70% reflectit, aixó ens permetria certament entendre com il·luminaven els llocs mes propers a la sortida a la llum, però... En primer lloc, pel que avui sabem, els egipcis utilitzaven miralls de coure polit que no tenen ni de bon tros, la capacitat de reflexió dels nostres.
Com que no tenim referències certes i quantificables de la capacitat de reflexió d'aquests miralls, farem un acte de fe i els hi donarem el mateix 70% que els nostres. Ara imaginem la tomba de Tutmosis IV, que no és ni molt menys ni la més gran, ni profunda, ni complicada de les tombes de la Vall dels Reis, prop de Luxor.
La cambra funerària es troba a uns 70 metres de l'entrada, hi ha dos angles rectes, dos desnivells, parets i obstacles diversos que s'han de salvar, quants miralls van haver d'utilitzar, 4, 5, 6?, però si el primer només deixa anar un 70%, el segon un 40%, el tercer un ja només un 10% de la llum inicial. Per tant els següents... es clar! pintarien a les fosques, o millor encara, agafarien artesans cecs, diuen que el gran Tizià, el pintor venecià de finals del Renaixement, que era pràcticament cec al final de la seva vida, podia pintar magnífics retrats...
No, ha d'haver-hi alguna explicació mes convincent.
D'Entre les moltes possibilitats, n'hi ha una de fascinant. El Cronista àrab Abdul el Latif cap el 1150 de la NE, recollia la crònica del recubriment metàl·lic - barreja d'or i plata que anovenàvem "electrum" - d'un obelisc que podia fer les funcions para raigs del temple d'Heliòpolis. Trobem referències semblants a Roma i a Grècia, citant làmpares incandescents vermelles , que no podíen apagar-se ni amb el vent ni amb la pluja, o la coneguda llum que romania sempre encesa en el Temple de Nuno Pompilio a Roma, o al Temple de Minerva,o a Hieràpolis. També plutarc va veure en el Temple de Júpiter - Amó, una làmpada perpètua que brillava des de feia anys, sense cap mena de combustible.
Electrum, làmpada sempre brillant i sense combustible? Impossible!... Tornem-hi!
En el Temple dedicat a la deessa Hator -protectora del coneixement i de les ciencies -, per cert Temple bessó del de Horus a Edfú, un dels més bonics dels d'Egipte
Doncs en aquest temple hi ha uns relleus ben coneguts i sorprenents:
Que hi veiem?, unes estranyes formes allargades com una albergínia transparent que contenen una mena de serps ondulades, emergin d'una mena de suport en forma de flor, conectada per uns filaments a una estatua damunt d'un pedestal. Hi ha també una mena de pilars - Djed - que aguanten... (les bombetes?)... Si deixem correr la imaginació...
Alguns arqueòlegs, asseguren quels jeroglífics que envolten les imatges parlen de lluminositat, coneixement i del gran poder d'Isis. Alguns investigadors sostenen que el coneixement de l'electricitat restava en mans d'uns pocs sacerdots i que lentament aquest coneixement s'anà perdent.
Si no tenim gaires prejudicis podem especular amb la idea de que aquest va ser el sistema que és feia servir per a pintar en l'interior dels Temples i Tombes, i potser també, l'acceptació del coneixement de la tecnologia elèctrica ens ajudés a entendre molts dels misteris existents al voltant la construcció de les piràmides.
Començant per la mateixa antiguitat d'aquestes. Segons els arqueòlegs, les tres piràmids corresponen als reis de la IV dinastia, Kuhfú, Kefré i Menkaura, tots tres van viure el tercer milenni, en conseqüencia les piràmids serien del 2800-2600 abans de la nostre era. Però...
En un petit museu a Núbia al Sud, hi ha aquest ou d'estruç pintat que és va trobar en una tomba del 4.500 abans de la nostre era...
La qualitat de la imatge no és molt bona, però a dalt a l'esquerra s'hi veuen tres piràmids que tenen certa similitud amb les de Giza, però llavors en que quedem?, 2800?, 4500?...
Podríem iniciar aquí, una altre serie de missatges al voltant dels misteris d'Egipte, però aixó serà en una altre ocasió.
Com heu pogut veure al llarg d'aquests tres missatges, el misteri, el desconegut, el que no sabem, presideix encara bona part de l'espai que hauria d'estar reservat al coneixement.
Des d'aquestes línies he volgut sembrar dubtes, obrir portes, despertar interessos, plantejar misteris. En la majoria dels casos m'he limitat a expossar els fets rellevants, tot i que en algun cas potser he decantat les informacions en el sentit de promoure la curiositat, defugint les visions tancades, les respostes definitives. Es a vosaltres estimats lectors, continuar els camins que aquí s'han encetat, si es que he aconseguit els objectius que pretenia en iniciar aquesta trilogia.
Afortunadament, no ho sabem tot! Encara hi ha alguna possibilitats de descobrir!
La ment humana, oberta a totes les possibilitats! Sense deixar-se restringir per absurds dogmes i veritats heretades, trobarà amb tota seguretat, resposta a tots els interrogants que la vida, la Naturalesa, l'Univers li possin per endavant!.
1 comentari:
Great article, exactly what I needed.
My page airhog review
Publica un comentari a l'entrada