dimecres, d’abril 28, 2010

LA SEGONA REPÚBLICA: EL FRACÀS DE L'ASSAIG REFORMISTA 3/3

(continua 3/3)

D’Octubre a les eleccions del Front Popular


Després d'octubre.- Una valoració del bienni negre.- El redreçament de les forces d’esquerra. - Els fronts electorals.- El Front Popular.- El Front d'Esquerres. - La campanya electoral i les eleccions.- Els tres primers mesos de govern de Front Popular.- L’oasi republicà. - La Revolució Social en marxa.- Els problemes del període.


A partir d'octubre, segons una escaient frase de Joaquim Maurín : " la problemàtica ja no serà monarquia o república, dictadura o democràcia, sinó revolució í contrarevolució, socialisme i feixisme". En d’altres paraules, o el manteniment de grat o per forca del sistema capitalista, o la revolució social.
Els fets d'octubre havien estat una nova oportunitat perduda per a resoldre per la via revolucionària els problemes. Però com ja havia succeït a la primavera del 31, la iniciativa restà a mans de l’oligarquia i la burgesia. Com que l’ascens de les forces revolucionàries havia estat molt important, igualment, les mesures de les classes dominants per a mantenir el seu dominí, haurien d’ésser importants.
D'octubre del 34 a gener del 36, Catalunya visqué una situació de quasi estat de guerra. La pèrdua total de l’autonomia, no era més que una de les mesures que suposaven l’anul•lació de bona part dels drets individuals í col•lectius, i la supressió de la majoria de les garanties constitucionals. 

Portela Valladares entre els generals Batet i Jimenez Arenas


Des de el 6 d'octubre, serà el govern de Madrid qui governí directament a Barcelona, en un primer moment anomenant com a President de la Generalitat al coronel Jiménez Arenas, d'una manera provisional i transitòria, fins la culminació de l'ofensiva anti autonomista, el gener del 1935, en que fou derogat l'Estatut i la Generalitat. D’ençà aquell moment la màxima autoritat a Catalunya seria un Governador General; el primer seria el centrista Portela Valladares que poc després seria el cap del Govern republicà d’Alcalà Zamora.
Amb aquestes mesures semi dictatorials, les forces polítiques de Catalunya - i de la resta de l'Estat - es veuran obligades a una reordenació de les seves directrius polítiques. Així dins les organitzacions específicament obreres, cal senyalar, que els fets d'octubre augmentaren les diferenciés entre la CNT i l'Aliança Obrera, la que com a conseqüència del seu fracàs en els fets d'octubre, no va poder mantenir la coalició per gaire temps, malgrat els intens de constituir un comitè' d’enllaç entre totes les forces que la constituien per lluitar contra la repressió. Malgrat el fracàs del procés unitari general, s'aconseguiren dos processos parcials diferents: d'una banda, el B.0.C. de Joaquim Maurin, i el petit grup d’Esquerra Comunista de Andreu Nin, constituirien el 20 de Setembre del 1935, el Partit Obrer de Unificació Marxista, que aglutinaria als comunistes - no ortodoxes- catalans, 




l'altre procés, recollí les petites organitzacions socialistes i comunistes ortodoxes de Catalunya, encara mes minoritaris que els anteriors, i que no podrien culminar el seu anhel unitari fins un cop començada la guerra i la revolució. Aquests partits, el Partit Català Proletari, l'Unió Socialista de Catalunya, i el Partit Comunista de Catalunya, als que mes endavant s'afegiria la Federació Catalana del P.S.0.E., formarien el PSUC, en el que també entrarien les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català.
Un procés semblant es donà dins del camp de les organitzacions sindicals de Catalunya, es produeix una aproximació entre la U.S.O.G. i la U.G.T. de Catalunya, mentre la petita F.0.U.S. és mantenia tancada dins del seu sectarisme habitual - excepte la Federació Local de Barcelona que s'integraria a la U.G.T. La USOG i el CADCI - un cop començada la revolució quedarien incloses dintre la UGT. 


Joan Peiró un dels més significatius dirigents de la CNT i dels Sindicats d'Oposició

Curiosament, on el procés unitari seria més ràpid fou en el camp anarco-sindicalista, els Sindicats d’Oposició a la CNT i la Federació Sindicalista Llibertària que en els primers mesos de l'any 35 semblaven molt allunyades de la CNT - massa propera a posicions faistes -, assistirien pel maig del 36, al segon congrés extraordinari de la CNT, celebrat a Saragossa on s'acordaria la unificació, així com alguna de les mesures mes importants de la nostre història com: “La Declaració confederal sobre el Comunisme Llibertari”,  document fonamental damunt la qual s’aixecaria l’edifici de les col•lectivitzacions després del juliol del 36.
Dins d'aquest camp, concretament la possible Aliança entre la UGT i la CNT, farà evidents les rancúnies derivades dels fets d'octubre. El procés d'unificació entre la UGT i la CNT, demanat reiteradament per la CNT des de l'any 1921, no arribaria a produir-se, per l’aproximació de la UGT a les forces polítiques de la burgesia i pel paper cada cop més important jugat pel PSOE en la política republicana, tot i que el procés descaradament oportunista de molts dels dirigents confederals, feu variar substancialment l’actitud de la CNT, sobre tot, després del febrer del 36 com veurem més endavant.


 Delegats de les JJ.LL. al Congrès Confederal de Saragossa

Però on el procés de reordenació tingué una mes gran transcendència fou, sense dubtes, dins el camp de les forces polítiques de la petita i mitjana burgesia, fins a la Lliga, representant dels interessos de l'alta burgesia i de sectors agraris importants.
Pel que fa referència a l'Esquerra Republicana de Catalunya, culminà en aquest període, la divergència entre els sectors "dinàmic" í "intransigent”. Detingut Companys, i la majoria dels alts càrrecs de l'Esquerra, desprestigiat Dencàs, pel seu exili voluntari a l’Itàlia feixista, s'havia de produir el trencament definitiu entre els partidaris respectius, fet que produirà, en negar-se les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català, influïdes pels intransigents, a reconèixer l’autoritat de la Comissió Executiva del partit, controlada per fidels seguidors de Companys, i presidida pel mes que moderat, Carles Pi i Sunyer.


L'Esquerra Republicana de Catalunya, i els altres partits governamentals del 6 d' octubre, constituïren un Comitè d'enllaç, que inicià una amplia campanya per l’amnistia i pel restabliment de l’Estatut i de la figura de Companys com a President de la Generalitat. Mentre, com ja hem dit, les JERC – EC, anirien prenen posicions cada cop més socialdemòcrates, fins la seva entrada massissa al PSUC, un cop iniciada la guerra civil.
Una altre, de les organitzacions que és veié obligada a un radical canvi d’actitud fou la Lliga catalana. La seva responsabilitat en el desenllaç dels fets d'octubre, havien contribuït a desprestigiar la imatge política dels homes que volien representar el “seny català". Tot i el caràcter reaccionari i decididament anti popular, durant l'any i escaig, que separen octubre del 34 de les eleccions del febrer del 36, el partit va esdevenir la força política mes important de Catalunya, haguda compte de la situació per la que travessava l’ERC. Vers mitjans del 35, la degradació política dels radical - cedistes en el govern, permetia a la Lliga catalana, una mena de “veranillo de Sant Martí", adoptà una actitud centrista, tractant d’apartar-se de l'Acció Popular Catalana i dels altres grups dretans com: la Comunió Tradicionalista, Dreta de Catalunya - Renovació Espanyola (que eren grups monàrquics), i dels petits grups feixistes sense implantació a Catalunya. En una prova de catalanisme, presentà davant del govern radical - cedista, una enèrgica protesta per l’actitud anti catalana d'aquell, i fins i tot, impugnaria davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, la Llei del 2 de Gener del 35 que anul•lava l’Estatut d’Autonomia que amb la seva actitud davant la Llei de Contractes de Conreu, havia ocasionat.
El mes d'agost de l'any 35, el Comitè d’enllaç de la coalició d'esquerres catalanes, publicà un manifest en el qual és reclamava la immediata convocatòria d’eleccions i s'exigia el que els empresonats poguessin figurar a les candidatures. S'iniciava el redreçament popular i les forces polítiques d'esquerra també es recuperaven.

Ramon d'Abadal un dels dirigents de la Lliga que més destacà en aquells anys

Mentre això succeïa a Catalunya, a Madrid és donava una situació semblant. Republicans i socialistes tractaven de retornar al vell pacte que els dugué a la victòria a la llunyana primavera del 31. Les converses entre aquests dos grups, seguides molt atentament pel comitè d’enllaç de la coalició d'esquerres catalanes, s’adreçaven a mes de la constitució d’una coalició electoral, a la elaboració d'un programa ampli, que permetés el suport dels socialistes a un govern exclusivament republicà, en el cas de guanyar les eleccions.
Paral•lelament, la pràctica governamental del "bienni negre" aconseguia de deixar exactament igual - o pitjor - la problemàtica del període. Contràriament, sota l’aparença del manteniment de l'ordre, els conflictes socials s'agreujaven. Com molt bé diu Xavier Tusell:"la història de la IIa. República espanyola, transcorre entre dues experiències parlamentaries fracassades. La segona la de les dretes, ho fou molt mes, i es pot dir que conclouria a finals de l'any 1935". Cal dir, contràriament a allò que han manifestat molts autors, que la característica mes significativa del període no es una actitud reaccionaria a ultrança, sinó la impossibilitat d'una estabilitat parlamentària, d'una aliança entre els partits governamentals, impossibilitat que venia determinada per l’actitud excessivament dretana de la CEDA, per les nombroses descobertes de negocis fraudulents dels homes del partit radical (conegut com a partit estraperlista), i principalment, per l'agudització del trencament social, que es veia aguditzat, per l’actitud cada cop mes enfrontada i agressiva d'una incipient extrema dreta, la Falange i el Requeté, i d'una esquerra cada cop mes bel•ligerant. La  tasca governamental de les dretes, culminà el desencís popular envers la República.
Si com hem dit, en parlar dels fets d'octubre, ja era evident que les alternatives no era monarquia o república, però per si encara algú en tenia dubtes, l'actuació totalment estèril de les dretes, ho reafirmava dia rere dia.
La petita burgesia i les classes mitjanes, veien acostar-se l'hora revolucionària i, precisament per impedir la revolució, es produirà un dels processos de concentració de forces polítiques mes importants de la moderna historia del nostre país, la formació del Front Popular, que a Catalunya prendrà el nom de Front d'Esquerres de Catalunya.

Manuel Azaña

El Front Popular, tingué en els Azaña i Prieto, republicà i socialista respectivament, els seus principals impulsors, i no, com han volgut fer-nos creure determinats autors, en els comunistes. Eren precisament Azaña i Prieto, els únics que podien fer d'aglutinadors de totes les forces polítiques d'esquerra, des dels republicans, fins els socialistes, comunistes, sindicalistes, etc.
Com en el cas de la vaga general d'octubre del 34, el PSOE es manifestava contradictòriament, segons quina de les tendències exposava la concepció del que aquest nou pacte amb els republicans significava. Per Largo Caballero (el Lenin espanyol), que com a conseqüència de la seva perllongada estança a la presó pels fets d'octubre s’havia après de memòria bona part de les ensenyances leninistes, per a la UGT - els sindicats mes nombrosos i radicals, i les J.J.S.S., el que calia era la pressa del poder, mitjançant la unitat d'esquerres amb els partits i sindicats obrers, inclosa la CNT. Aquesta posició resultava molt semblant a la de “classe contra classe”, que fins aquell moment havien propugnat els comunistes.
Per a Prieto, el que calla era un senzill pacte o aliança electoral d'esquerres per tal de continuar l’experiència reformista dels dos primers anys de la república. En aquesta ocasió entrarien a formar part els següents grups o partits: els republicans i els socialistes, amb l’afegit dels comunistes i d’altres grups encara més intranscendents. Com es fàcil de suposar, guanyaren las tesis de Prieto i Largo Caballero, es veié precisat a dimitir de l'executiva del PSOE.
El Partit Comunista d'Espanya, capitanejat per l'ex cenetista José Díaz, va adoptar les tesis del VII Congrés de l' Internacional Comunista, que pel juliol - agost del 35 havia defensat Dimitrov. En les mateixes, s'abandonava la tesis de "classe contra classe", defensada tot just fins el dia abans, i que ara, era catalogada de "social - feixista". Les noves orientacions de la política exterior soviètica, exigien la formació de "fronts populars contra el feixisme". El contingut ideològic d’aquests fronts populars, els estudiarem abastament en valorar el seu programa, i així el PCE, s’adherí als postulats que havien defensat els republicans i els socialistes.
A finals del desembre del 1935, es creà un comitè electoral del Front Popular, amb la participació de: Izquierda Republicana, Unión Republicana i el PSOE. Precisament, en aquest mes, el President de la República Aniceto Alcalà Zamora, davant l'hecatombe de la coalició radical cedista, donarà l’encàrrec de formar un nou govern al centrista Portela Valladares. La intenció de Alcalà Zamora, era la de crear un centre governamental fort, amb imatge de credibilitat. Les dificultat per dur a bon terme aquesta tasca centrista, es van posar de manifest, al no aconseguir una majoria parlamentaria suficient, per aquesta raó, i potser confiant en que la consulta electoral donaria la victòria al centre, Alcalà Zamora dissolt les Cortes, i procedeix, el mateix 7 de gener, a convocar eleccions legislatives pel 16 de febrer del 36.
Aquesta decisió del President de la República potenciarà el procés de concentració de les forces polítiques d’esquerra. 


El 15 de Gener, apareix el programa del Front Popular, signat ja per: Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista -el petit partir d'Àngel Pestaña-, Partido Obrero de Unificación Marxista, Unión General de Trabajadores i les Juventudes Socialistas, els punts mes importants eren els següents:
- Promulgació d'una amplia amnistia.
- Restabliment dels principis constitucionals.
- Lliure exercici de les llibertats individuals i col•lectives.
- Restabliment de l'Estatut d’Autonomia a Catalunya.
- Derogació de les lleis i decrets que havien anul•lat la tasca legislativa del primer bienni, particularment: la reforma agrària, relacions laborals, instrucció pública, independència del poder judicial, etc.
- Formació d'un govern exclusivament republicà amb el suport parlamentari dels altres grups signants.
Pel que fa referència a Catalunya, la formació del Front d’Esquerres de Catalunya, no es gaire diferent. En formar-se el govern Portela Valladares, el Comitè d’enllaç de la coalició d'esquerres catalanes, ja era conscient de que ben aviat hi haurien eleccions. A principis de gener, s'incorporarien alguns partits obrers. La Unió Socialista de Catalunya, que havia fet possible l'entrada de les altres organitzacions obreres, després de vèncer els escrúpols d'algun partit burgès, va quedar encarregada de realitzar les gestions, entre aquest comitè d’enllaç i el Comitè del Front Popular de Madrid.
No seria fins a molt tard, el 4 de febrer, que es faria públic el manifest-programa del Front d'Esquerres de Catalunya. El retard sorprèn, haguda compte de que mancaven només dotze dies per les eleccions, fou degut al desacord sobre el nombre de representants de les organitzacions obreres a les candidatures. Com cal imaginar, els primers llocs, estaven ocupats per Companys i els altres Consellers de la Generalitat, empresonats després del 6 d'octubre. En el seu programa, no molt diferent al del Front Popular, destacava el del restabliment en els seus càrrecs, de tots aquells van ser destituïts per la seva participació en els fets d'octubre. El manifest-programa del Front d'Esquerres de Catalunya, era signat per: l'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Partit Republicà d'Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires de Catalunya, Partit Obrer d'Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista Català. Es molt significativa l’absència de la Unió General de Treballadors i de la Federació Catalana del PSOE - tot i que un dels seus dirigents es presenta en les llistes de Tarragona -. Com no ho es menys que ni les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català, volguessin signar el programa del Front d’Esquerres. El Partit Sindicalista, va ser exclòs, perquè és va considerar que aquest ja formava part del Front Popular. Però curiosament, s’acceptà la presència del POUM. 

Entretant, la CNT i - sobre tot - els Sindicats d’Oposició a la CNT quedaven formalment fora del Front d'Esquerres de Catalunya, malgrat els contactes a nivell personal, entre Martí Barrera i Joan Peiró, en un tímid i infructuós intent per part dels polítics burgesos d'integrar en les candidatures del Front d’Esquerres al reconegut i prestigiós dirigent anarco - sindicalista. Peirò que va rebutjar l’oferiment, també els Sindicats d’Oposició, però tant aquests com els dirigents faistes mes capacitats - B. Durruti -, recomanaren oberta o subtilment el vot "per l'amnistia i contra el feixisme", el que en aquells moments volia dir votar al Front d’Esquerres. Com veurem mes endavant, aquesta recomanació de vot, tindrà greus repercussions en els esdeveniments que seguiren als fets del 19 de juliol.
L'explicació mes escaient sobre les raons de la formació d’aquestes grans coalicions electorals, ens les assenyala Borja de Riquer quan ens diu : primer, en la mateixa llei electoral, i segon, perquè l’Esquerra Republicana de Catalunya, per a triomfar havia d’aplegar el màxim de forces polítiques possibles, amb la seguretat que li donava la seva hegemonia entre les esquerres, suficient garantia per a caracteritzar aquesta aliança.

L' ambigüitat del programa del Front d' Esquerres de Catalunya era tal que, permetia a cada organització, analitzar de diversa manera llurs compromisos i, que cap d’elles renunciés al seu programa, ni a cap objectiu a mes llarg termini, i que cap dels partits obrers es veiés privat de "l'honor revolucionari".
A Catalunya, a l’igual que arreu de l’Estat, a la gran coalició de les esquerres, s’oposarà la unió de les dretes. El principal partit de les dretes catalanes – la Lliga -, en comptes de mantenir-se en una posició de centre, i cercar una aliança amb els republicans moderats, com ara la Unió Democràtica de Catalunya - que per altra banda sembla mes lògic - s'endinsarà pels camins de la coalició amb els partits i organitzacions que havien manifestat una notòria fe d’anticatalanisme i anti republicanisme i, formaran el Front Català d'Ordre, que era mes una munió de forces molt heterogènies, que és mantenien juntes únicament per la por a una victòria de les esquerres. Mancats d’un programa unitari, la seva campanya, estigué caracteritzada per un munt de consignes demagògiques, tòpiques i totalment fora de lloc. 



Es fonamentava en que:
- el triomf de l'esquerra seria un primer pas per la revolució social;
- la defen¬sa de la propietat, de la religió, de la família i de l'ordre establert.
El Front Català d'Ordre, no va poder fer cap acte unitari amb la participació de totes les organitzacions que el composaven, perquè les diferències entre elles, eren molt grans. Així, mentre la Lliga es manifestava oberta i decididament partidària del restabliment de l'Estatut i de la Generalitat, les altres forces, seguien argumentant els conceptes propis de la dreta immobilista tradicional.
Contràriament, la campanya de les esquerres, tenien uns objectius molt concrets, que sota el lema general de: "Per la República, Per l'Estatut de Catalunya i per la llibertat dels presos!", pretenia:
- ler. Contrarestar el tradicional abstencionisme de les masses obreres confederals - en aquest cas purament formal i sense gaire ímpetu - es remarcà la importància de votar les esquerres per aconseguir l’amnistia pels 30.000 dissidents que el “bienni negre" havia empresonat i, la readmissió dels acomiadats per raons socials i polítiques als seus llocs de treball.
- 2ón. Desmentir el caràcter de front revolucionari que les dretes havien tractat de difondre entre 1' opinió pública de Catalunya, remarcant el decidit esperit moderat de la coalició, en la pràctica totalitat des aspectes.
- 3er.Defensar l'Estatut i l’autonomia que només podia retornar amb la victòria de les esquerres.
Com cal suposar, la diferència de plantejaments, entre ambdues coalicions electorals, trobarien el seu reflex en els resultats. A totes les circumscripcions catalanes, el Front d'esquerres, aconseguí la majoria absoluta.

Partit Escons % Esc. Dif.
Partit Socialista (PSOE) 99 20,9 +41
Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) 88 18,6 -27
Izquierda Republicana (IR) 87 18,4 +87
Unió Republicana (UR) 38 8,0 +38
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) 37 7,8 +19
Partit Comunista d'Espanya (PCE) 17 3,5 +16
Centristes 16 3,3 -
Bloque Nacional 12 2,5 -
Lliga Catalana- Front Català d'Ordre 12 2,5 -12
Partit Agrari 11 2,3 -24
Partit Nacionalista Basc (PNV) 10 2,1 -2
Tradicionalistes 10 2,1 -
Republicans progressistes 6 1,2 +3
Radicals 5 1,1 -
Republicans conservadors 3 0,6 -
Independents de dreta 3 0,6 -
Altres 19 4,0 -
A la resta de l’Estat espanyol, els resultats foren molt ajustats, el triomf del Front Popular, només pot ser atribuït, a que les esquerres presentaren candidatures úniques, mentre que les dretes i el centre, concorrien amb una multiplicitat de candidatures; fins a tres en una mateixa circumscripció. 
La Prensa de dretes analitzava així els resultats: "El llamado triunfo arrollador de las izquierdas que tanto pregonaban en las elecciones del 16 de febrero, no había sido tal, ya que los sufragios emitidos daban los siguientes resultados: Derechas, 4.187.571; Centro, 466.334; Izquierdas, 3.912.086. Lo que da una diferencia a favor de la derecha-centro de 741.819 votos. No obstante, en cuanto a número de diputados elegidos el resultado es el siguiente: Derechas, 147; Centro, 66; Izquierdas, 260. Es decir, que los partidos políticos centro-derechistas, con cerca de un millón de votos más que las izquierdas, obtuvieron casi medio centenar de diputados menos".

El triomf del Front Popular, es fonamentà com sempre, en el vot de les grans ciutats, però també, en algunes zones rurals, de forta tradició anarquista. L’ increment de vots, indica – per a la majoria dels analistes - la participació d'aquests sectors obrers tradicionalment abstencionistes. Cal afegir, que grups de centre con el PNV i els republicans centristes de Portela Valladares, tot i no formar part del front popular, després del 19 de juliol, foren contraris a l’ insurrecció dels militars.
En síntesi, la característica mes significativa de les eleccions, es el caràcter de moderació de l'opinió pública, i no, com han volgut fer-nos creure, la victòria dels extremismes. Mai unes eleccions poden expressar els anhels revolucionaris, la voluntat revolucionària s'afirmava en la vida quotidiana, com veurem a continuació.
L’endemà mateix de les eleccions, presentarà la dimissió el Governador general de Catalunya, Feliu Escalas que era de la Lliga, substituït per J. Moles, home d’esquerra independent, la seva primera mesura de govern, de clara intencionalitat política, serà la de retornar els càrrecs, a tots els batlles i regidors destituïts després dels fets d'octubre del 34.
Portela Valladares, hagué de presentar la dimissió. Azaña que després de novembre del 33 semblava haver acabat la seva carrera política, tornava a pujar al poder, un cop mes de la mà dels socialistes, va rebre l’encàrrec de formar govern, el primer del Front Popular.
Companys i els altres Consellers detinguts des de l'any 34, sortien de les presons dirigint-se immediatament cap a Madrid, per tal de pressionar a Azaña per tal que revoqués les lleis que havien derogat l’autonomia. La seva tornada a Catalunya va ésser triomfant. 



Companys arribant a Barcelona en cotxe. (foto Centellas)

En arribar a Barcelona l'esperava una multitud de prop de dues-centes mil persones, davant les quals pronunciaria la famosa frase: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer."
Companys, fou reelegit pel Parlament de Catalunya - prèviament autoritzat a reunir-se per una decisió del Tribunal de Garanties Constitucionals, de data 26 de febrer - com a President de la Generalitat, amb l’abstenció simbòlica, de la minoria de la Lliga al Parlament de Catalunya.
El 2 de març, el Govern de la Generalitat, restablia la Llei de Contractes de Conreu i demana al Govern republicà l'acceleració dels traspassos de poders, paralitzats des de feia tan de temps. 
Per a molts autors Catalunya entre el febrer 1 el juliol del 36, fou una mena d'oasi de pau i tranquil•litat, comparada amb l'etapa de violències i enfrontaments que es produïen a la resta del territori republicà. Ni la Lliga aconseguirà impedir el desenvolupament tranquil, de la tasca governamental de l’Esquerra Republicana de Catalunya i els seus aliats, en una situació que podríem definir-la com "la calma que precedeix a la tempestat".
La victòria dels Fronts Populars i d'Esquerres, semblava assenyalar que es podria tornar a la política reformista i autonomista del bienni constitucional. Per a la majoria de la població d’esquerres de Catalunya, s’establia una continuïtat que havia estat tallada pel període governamental de les dretes – bienni negre -, malgrat que aquesta possibilitat quedaria truncada pels esdeveniments que es produirien a la resta de l’Estat.

A l'inici de l'any 36, la radicalització dels conflictes socials havia arribat al seu punt mes alt. De fet, després de dos anys de govern dretà, votar les candidatures del Front Popular, era molt mes que el senzill acte de votar. Tan les pròpies necessitats de la part mes deprimida de la població, sobre tot el camperolat pobre i els jornalers, com les campanyes electorals de molts candidats tant de la dreta com de l’esquerra, havien aconseguit que per la majoria dels electors, el vot frontpopulista equivalia a donar el tret de sortida a la revolució social. Aquest fet, entrava en contradicció amb el fet de que les eleccions donarien la majoria a les Corts i en el govern de la República, als candidats republicans més moderats, quan la immensa majoria dels vots provenien dels militants socialistes, comunistes o fins tot, anarcosindicalistes. La victòria dels republicans no obeïa a la realitat desitjada pel poble. Per entendre de veritat l’autèntic significat del vot popular, només cal fixar-se en allò que succeí al carrer immediatament després de conèixer-se els resultats.
La primera actuació de les masses fou l'alliberament dels presos polítics o socials, fet que es produí a molts llocs, abans de conèixer els resultats definitius. Milers de persones, militants o no, de totes les organitzacions, es dirigiren, desprès de vèncer l’oposició de la guardià civil o d'assalt, a llibertar els seus companys detinguts arran dels fets d’octubre. Però si pot semblar, que l'alliberament dels presos no té necessàriament un caràcter revolucionari podem veure un altre exemple ens ho farà comprendre millor.
Mentre això passava pels carrers de les ciutats, milers de camperols inicien de forma espontània i contra els mandats del mateix Front Popular, l'ocupació de les grans propietats apropiant-se d’elles i repartint-les en forma de col•lectivitats o cooperatives. Aquestes ocupacions, donaran lloc a episodis molt sagnants on les forces "de l’ordre públic" del Front Popular, s'enfrontaran amb acarnissament amb els camperols revolucionaris. Si a mes a mes, pensem que els obrers de les ciutats iniciaren moltes experiències de control obrer a moltes fàbriques, així com la imposició de la readmissió dels acomiadats per motius polítics, sindicals o senzillament laborals, podrem fer-nos una idea força aproximada de com ja des del febrer, el procés revolucionari restava obert.

A mes, per a captar la veritable importància de la decisió revolucionària de les masses populars, cal recordar i tenir present, la decidida oposició que les actuacions d’aquesta mena, trobarien en els quadres dirigents de les organitzacions socialistes i comunistes. Aquest paper d’opositors als avenços revolucionaris de socialistes i comunistes, serà una de les condicions determinats del període de temps que va de febrer a juliol.
L’actitud dels socialistes i comunistes la comprendrem millor, després d'analitzar – ni que sigui superficialment - el programa del Front Popular, que pretenia ser un programa per a tota la nació. Des de una perspectiva amplia, i segons les paraules dels propis dirigents de les organitzacions signants, pretenia ser un vehicle d'identificació entre sectors socials tan diferents com el proletariat, camperols de diferents categories econòmiques, funcionaris, tècnics, petita burgesia o fins i tot, sectors de la mitjana o alta burgesia. Tots ells podien sentir-se igualment representats en els seus interessos, sense afavorir especialment cap d'ells. Darrera d’aquestes paraules, s'amagava una realitat inconfessable, en aquells moments, un programa com el del Front Popular, només beneficiava a un sector, el dels propietaris, i actuava com un apaga focs de la revolució.
El Front Popular, havia nascut com una coalició mes amplia que l'anterior republicano - socialista, però amb un contingut idèntic, la diferència mes significativa es trobava, en el nombre de partits i organitzacions suposadament "obreres” que en signaren un programa de govern estrictament capitalista. Però el que és mes greu, en aquestes alçades - l9 de febrer del 36-, el programa d’aquesta coalició, no és plantejava ni de lluny, cap de les solucions que exigia la continuació de la revolució democràtic - burgesa, quan l’experiència del període anterior, els havia d'haver ensenyat, que no dur-les a terme, comportava deixar a la reacció les mans lliures per donar un cop - que ara seria definitiu contra la democràcia i la república. Malgrat tota la demagògia esquerranista que el PCE i el PSOE van exhibir en segons quins cercles, afirmant que el programa del Front Popular era un primer pas per la Revolució Social, en essència, el seu programa estava concebut com una trampa a la revolució.

Després de la victòria del Front Popular, el tradicional anticlericalisme torna a aflorar

El programa del Front Popular, no parlava mes que d'una de les mesures de la revolució democràtic – burgesa: la de l'expropiació de les terres dels grans propietaris i el seu lliurament als camperols, però només ho feia per a negar-la i prohibir-la, a més a mes, curiosament, els socialistes i d’altres representants de les organitzacions obreres, van fer constar en molts apartats les seves posicions minoritàries, per exemple en temes, com la nacionalització de la terra, del sistema bancari, el control Obrer damunt la producció, etc. Però acceptaren signar el programa i cedir el poder als republicans moderats, argumentant que es tractava “d’un sacrifici pels interessos generals de la nació”. En definitiva, el que veritablement pretenien era salvar la seva imatge davant dels seus afiliats o simpatitzants, doncs si bé, ni la nacionalització de la terra, ni el control obrer, signifiquen un atac mortal al capitalisme, eren mesures que podien millorar en bona part, l'angoixant situació dels sectors populars. Fer constar la seva posició minoritària al voltant d’aquestes mesures, els permetia , capitular impunement davant de interessos suprems del capitalisme, veritable estructura última de la nació.
L'objectiu literal del programa del Front Popular, era en darrera instància, desenvolupar l'economia capitalista, però això es produïa precisament en els moments de la màxima agudització d'una crisis econòmica - política i social que a més d’un context internacional clarament desfavorable, es veia agreujada a causa de la incapacitat del capitalisme espanyol, de satisfer les seves necessitats de desenvolupament econòmic, social i cultural. El que resulta més greu es que les organitzacions obreres signants del programa del Front Popular, es prestaven amb totes les seves forces a garantir la continuïtat i salvaguarda del capitalisme, oposant-se a la direcció del procés històric, i afavorien, al retardar la crisis revolucionària, el que Espanya esdevingués un país feixista.


Cartell de propaganda d'Acció Popular (dreta) que potser va ajudar a molts a votar el Front Popular.

Resumint, el programa del Front Popular, era moderat i poc perillós per la reacció, per bé que aquesta en la campanya pre-electoral l’hi atribuís terribles intencions secretes. Contràriament, quan després del 16 de febrer, els treballadors de les ciutats i  dels camps, van decidir iniciar les mesures revolucionaries, amb llur mobilització als carrers la dreta no va tenir cap inconvenient, en reconèixer per boca de Gil Robles de la CEDA, que el govern del Front Popular, era l’única garantia de controlar a les masses, precisament per que el poder del govern del Front Popular, es fonamentava, en l’estabilitat que li donaven les organitzacions obreres compromeses a frenar i desarticular l'ofensiva revolucionària. El Front Popular constituïa en aquells moments la millor barricada contra revolucionària, per això, es veien obligats a reprimir, l'acció revolucionària assumida per amplis sectors de treballadors i camperols.

Govern del Frente Popular

En aquestes condicions, el Front Popular, es veié precisat a tolerar i transigir amb les accions d'una extrema dreta que es manifestava oberta i decididament en plena llum pública, acusant al govern de ser incapaç de mantenir l'ordre. Aquesta situació, forçava a les organitzacions obreres del Front Popular, a col•laborar més i més amb el govern republicà, defensant amb ungles i dents, l'anomenat "interès nacional”, la qual cosa, en definitiva feia possible que l'extrema dreta s’afermés en llurs posicions i cerqués mitjans i aliats, per quan arribés el moment oportú, donar el cop definitiu a la revolució i, de passada, a la democràcia, a la República i al Front Popular.
En tot el territori republicà, de febrer a juliol, assistim a un increment de la lluita de classes, novament la Guardia d'assalt i Civil omplirien les presons, aguditzant la crisis social. De fet, els drets democràtics, individuals i col•lectius, la llibertat de premsa, la desaparició de la censura prèvia, no van donar-se gaire o gens. Les vagues polítiques, o senzillament laborals, van ésser reprimides violentament per la policia, pels grups d'extrema dreta o, pels mateixos militants de les organitzacions obreres fidels al Front Popular, com va ser el cas de la vaga de la construcció a Madrid. Com en els millors temps del bienni negre, s'aplicava la presó preventiva indiscriminadament, a tots aquells treballadors sospitosos d'organitzar vagues, o als dirigents d'aquelles organitzacions revolucionàries..., mentre aquells que havien tingut la responsabilitat dels greus crims d'octubre, els sanguinaris Franco i Dávila, eren mantinguts en els seus càrrecs de comandament, sense que ningú els hi demanés responsabilitats pels crims comesos.

Els cops dels escamots d’extrema dreta, eren cada cop, mes audaços, des de l’assassinat, fins les “razzies” als barris obrers - a "repartir llenya" -, davant la mirada impertorbable d'Azaña, que s'havia proposat com a objectiu màxim aturar la revolució, encara que per aconseguir-ho tingués que entregar la República al feixisme.
El deteriorament del govern del Front Popular, resultava evident per a tothom. Grups com Falange Española, conspiraven obertament amb els capitostos de l’exèrcit, recolzats per la burgesia, la noblesa i l’Església. Malgrat això, els socialistes i els comunistes, fidels al capitalisme, contenien, frenaven, obstaculitzaven, qualsevol vaga, manifestació, etc., dirigida a acabar amb tot allò que permetia el creixement del feixisme. El millor exemple de la tasca contrarevolucionària d’aquestes organitzacions, el donaren amb motiu de la vaga de la construcció de Madrid. En ella, escamots d'ugetistes i comunistes, s’enfrontaren pistola en mà, amb els vaguistes de la CNT, col•laborant amb la policia en la detenció de molts dels dirigents cenetistes, tràgic antecedent del que succeiria a les jornades del maig del 37. Amb tot, la forca de la vaga, rebé el recolzament d’amplis sectors de la població madrilenya, va aconseguir de mantenir-se fins el mateix 18 de juliol del 36.


 Franco i d'altres militars amb càrrecs de comandament, conspiraven per a donar el cop definitiu a la Revolució.

Mentre el creixement del feixisme era evident, els membres del Front Popular, volien fer creure que l'Estat burgès, ben dirigit per "autèntics republicans", podria barrar el pas al feixisme, però això ho pretenien, sense atacar directament les bases materials de la societat capitalista i burgesa, que eren les que donaven vida al fenomen del feixisme. Si l' extrema dreta pel febrer, era conscient de que no podia lliurar-se a un enfrontament directe amb el moviment revolucionari, des de aquella data fins al juliol, l’actuació del govern i les altres forces del Front Popular, van permetre la creació de les bases suficients per que la reacció ordenés i estructurés, les seves forces de xoc contrarevolucionàries, mercès a que la petita burgesia s’orientà vers posicions cada cop més dretanes, tant per la por d'una revolució creixent, com per la ineficàcia reformista d’aquells candidats a qui havia votat. La por del govern del Front Popular a irritar les dretes era tan gran, que fins i tot després de conèixer les intencions colpistes dels militars, feia manifestacions en el sentit, de que seguia confiant en la fidelitat i l'honorabilitat de les institucions armades, posant en evidència, el seu caràcter de col•laboradors i encobridors del feixisme.
El Front Popular, era en l'opinió de G. Munis, "una d’aquestes coalicions de impostors que, anomenant-se socialistes i comunistes, soscaven les bases de la revolució viva. Són els fronts populars de l’historia, que amb noms diferents, han donat la victòria a la reacció en tantes ocasions". El Front Popular, en el cas espanyol, va complir els seus objectius a la perfecció, però desgraciadament pels interessos de la reacció, com ja havia passat en el cas del cop d’Estat del General Sanjurjo, el sector mes recalcitrant, fent gala d'una miopia excepcional, provocà amb l’aixecament del Gral. Franco, una nova embranzida revolucionària, precisament en el moment en que el front Popular anava en camí de paralitzar la revolució tot fent petites concessions com en el cas català.
Tractant de resumir els trets essencials d’aquest període que hem vingut a anomenar de assaig reformista de la burgesia, només ens caldria repassar quina era la situació en que es trobaven els tres problemes fonamentals de la revolució democràtic- burgesa i com, aquests s’aniran unint inseparablement al desenvolupament o no, de la revolució social.
Les úniques mesures reformistes del règim republicà anaren quasi exclusivament adreçades contra l’Església i els sectors més intransigents de la noblesa i, aquest segon aspecte encara de forma molt limitada. Per exemple, la reforma de l'exèrcit, no va fer desaparèixer aquells militars susceptibles d' atacar 1' ordre democràtic, sinó que precisament succeiria tot el contrari, a aquells que en un moment determinat haurien pogut defensar la Republicà. Les mesures laïcistes en l’educació, no van poder evitar que l' any 36, encara estiguessin a les mans de les ordres religioses, oberta o dissimuladament, la majoria de les escoles, igualment, l'Església – en el seu conjunt - continuava essent la més important propietària de terres del país i el seu patrimoni era immens. D'altres mesures, com la reforma electoral, va poder acabar amb el caciquisme, endèmic des del S.XIX, però no va saber impedir d'altres tipus de caciquisme més modern.


Camperols jutgats per una ocupació de terres.


En torn a la problemàtica de les relacions de propietat i de producció al camp, sembla que no calgui parlar-ne massa, després dels excel•lents treballs de Gerald Brenan i de Pierre Vilar, en síntesis diriem, que les Corts constituents de la República, malgrat que aquest era un dels problemes fonamentals des de l'època de Joaquim Costa, trigaren divuit mesos en enfrontar-lo, i ja hem vist que quan ho feren, fou només de passada. La complexitat dels problemes del camp espanyol, exigien molt més que moderades mesures anti latifundistes, que desafortunadament s’aplicaren poc i malament, i que en l’opinió dels analistes, només podien haver solucionat mínimament - al cap de dos-cents o tres-cents anys- els problemes d’Andalusia, per a citar un exemple. La Llei de Reforma Agrària que no passaria mai del projecte de bases aprovades el setembre del 32, no va poder duur-se a la pràctica per l’oposició de les dretes reaccionàries. La fam de terra dels camperols, expressada reiteradament per les masses camperoles, exigia una reforma revolucionària - si se’ns permet aquest joc de paraules – el que volia dir "la terra per qui la treballa", reivindicació a la qual es van oposar tots els governs republicans, siguin de dretes o d’esquerra i, va ser precisament això el que varen fer les masses camperoles en quan van tenir ocasió, com ara al gener del 33, de maig a setembre del 34 a Catalunya, pel febrer del 36, i sobre tot, després del juliol del 36.
La problemàtica agrària enverinarà molt, les possibles disponibilitats reformistes dels governs d'esquerra, mes preocupats de no emprenyar els "democràtics" i burgesos propietaris de terres, que no de solucionar veritablement els problemes del nostre país. Com a conseqüència, les forces revolucionaries, es veuran precisades a donar-se alternatives fora de la legalitat: repartició de les terres, expropiacions sense indemnitzacions, treball col•lectiu de la terra, etc. L'únic resultat efectiu de les moderades mesures reformistes dels governs va ser que alguns propietaris de terres poguessin augmentar llurs propietats, en detriment de l' Església, tot i que en una menor mesura, petits o mitjans propietaris, o burgesos de les ciutats àvids de terra també se’n beneficiaren. En resumides comptes, el problema del canvi en les relacions de propietat i producció, com a conseqüència de la ineficàcia reformista dels diferents governs republicans, quedaria vinculat al de la revolució Social i a les forces que aquesta deixaria en llibertat.
L'altre problema transcendental, el de l’estructuració de l’Estat, quedava sense solució des de el mateix 14 d'abril. L'Estat Unitari, “integral” era santificat amb l’aprovació del títol ler. de la Constitució. Si les forces progressistes d'esquerra, no s'atreviren a proclamar la República Federal, garantint d'aquesta manera la continuïtat de l'aparell de l’Estat de l'Antic Règim, les forces reaccionaries aclamaren una república que havia tornat la unitat d'Espanya, en derogar l’estatut d'Autonomia de Catalunya. La República, o millor els republicans, tampoc no van gosar establir solucions a la problemàtica que tractem. En considerar el cas català, com un cas especial, condemnaven els problemes estructurals a 1' espera de que la revolució social els solucionés d’una manera definitiva.
Sense solucionar els problemes de la terra, ni de l’estructuració de l’Estat, els nostres republicans difícilment, podien donar un tractament adequat al problema de les nacionalitats. En el primer capítol d'aquest apartat hem pogut seguir els passos de com es produí l’articulació lluita de classes - problemàtica nacional, pel que podem obviar en aquest moment qualsevol referència més a aquesta problemàtica.

Per tot el que hem anat dient fins ara, sembla evident que la solució dels diferents problemes fonamentals, que haurien d’haver culminat la revolució democràtica, darrera fase de la revolució burgesa, no va poder ser duta a terme, ni per la burgesia perifèrica, ni per la burgesia agrària, ni per l’acció conjunta de totes dues, precisament, perquè aquestes mesures, contenen una essència democràtica i popular que perjudicaria, ni que fos mínimament, els seus interessos capitalistes, i convindria recordar, que quan una classe dominant fa concessions a les classes dominades, és només per la pressió d’unes circumstàncies insostenibles, i en el cas del nostre país, la classe dominant va esperar fins el moment en que la revolució social, mercès a l'actuació espontània del poble espanyol, que tindrà lloc de juliol a setembre del 1936, amb Catalunya el seu epicentre, li prengué de les mans.

(final de la Introducció)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Necessitat de mantenir les proves del meu bloc. No funciona com jo ho vull encara. Gràcies pel tema. Potser això el meu per mirar millor.