diumenge, de juny 13, 2010

JOAN GARCIA OLIVER "L'ANARCO-BOLTXEVIC"

El recorregut per les biografies dels oblidats herois de la classe obrera dels anys 30, em porta avui a enfrontar la figura d'un dels més discutits, però a l'hora lúcid dels dirigents anarco-sindicalistes d'aquells anys. Si Abad de Santillán fou  la teoria, si Durruti va ser el cor, i perquè no dir-ho els punys, si la Frederica Montseny l'ideal i la "llum amagada" a que feia referència Camilo Berneri; Joan García Oliver va ser la visió política, si voleu, el pragmatisme dut a la seva màxima expressió.
Com a historiador, com a filo-àcrata, no puc deixar d'observar amb astorament  i amarg regust, les baralles, crítiques i desautoritzacions que es fan, des de les diferents posicions del moviment llibertari, de tots cadascun d'aquests homes i dones situats en un moment històric excepcional. 
Potser és la intenció de sumar i donar a conèixer, amb esperit crític però equanimitat, aquestes figures, contribuint així a la seva recuperació i normalització, el que fa que després de tants anys vulgui recuperar-los aquí, a les pàgines d'aquest blog, per tal que les noves generacions els puguin valorar i incorporar a un ideari que ens és avui, més necessari que mai.


Una aproximació a la biografia de Joan García Oliver.


.

El 13 de juliol de 1980 va morir a Guadalajara (Jalisco, Mèxic), on està enterrat, el destacat  i controvertit militant anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver. 


L'entrada al cementiri de Guadalajara.

Havia nascut el 20 de gener de 1902 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Fill d'una família d'obrers tèxtils; son pare, Josep García Alba, de Xàtiva, paleta de professió, i sa mare, Antònia Oliver Figueres, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Cotonera (El Vapor Nou) de Reus. 

 Macià Vila, propietari de La Fabril Cotonera (Vapor Nou de Reus)

Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent. 


En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat. En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», propera a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquesta època s'integrà en el «Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra. 



Ramon Archs Serra, un dels grans i anònims lluitadors obrers d'aquells anys.

Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona --on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.-- arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid --també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser  novament empresonat. 




A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricardo Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de Les Planes d'Hostoles, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa, el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat; Laguía sortí il•lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel•lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà «Gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució. El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona. El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell. Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos. En sortí de la presó, marxà a França. A París treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i «Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel•les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández. 


Aurelio Fernández

El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella, que abandonà quan la seva proposta de pacte amb el dirigent catalanista Francesc Macià fou rebutjada --amb el temps negà aquest intent de pacte. A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Pamplona, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Navarra), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir l'anomenat «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos. 





En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat. 


En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) -Josep Peirats, que fou efectivament Secretari del Comité Peninsular de la FAI anys després, nega que Garcia Oliver fos membre de la FAI amb anteriroritat a l'any 36- s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté les federacions nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes. 


El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa. A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció anarquista de gener de 1932, on es proclamà el comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña i de la resta de signants d'aquest document. El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres --la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que son fill estava mig mort a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any. 


En aquesta època, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934. A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per, des de la publicació CNT, llançar una campanya de denúncia per les arbitrarietats de les mesures governatives catalanes, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia. El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país (Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada). 


El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització anarcosindicalista, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre comunisme llibertari. El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar per lluitar contra una possible insurrecció feixista, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles. 


El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars insurgents, dirigí l'assalt a la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes en els primers moments de l'aixecament. L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització anarcosindicalista («Casa CNT-FAI»). 



El moment clau en la vida de Joan Garcia Oliver.

Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional catalana defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren «dictadura anarquista», opinió que no fou assumida per la CNT. 
Lluís Alegret en el seu panegíric sobre la biografia de García Oliver escriu: ¿L'excés d'idealisme, la càrrega utòpica, místico-revolucionària va frenar la presa del poder? ¿La por davant de la responsabilitat política? ¿Manca de preparació per agafar les regnes del poder amb totes les conseqüències? Intentaré respondre aquests interrogants al llarg del meu assaig. Sigui com sigui, aquells moments històrics constituïren, al meu entendre, la pedra de toc per a la doctrina anarquista, a saber, la possiblitat de convertir en realitat estable el seu projecte doctrinal. I aquí sí que no es poden esgrimir condicionaments ni culpes externes; en aquest punt, la responsabilitat recau plenament sobre els dirigents faistes que frenaren la revolució: Federica Montseny, Diego Abad de Santillán, Mariano Rodríguerz «Marianet», i, en part, el mateix Durruti. L'únic que ho va veure clar va ésser García Oliver que defensava l'opció contrària: «anar per totes», proclamar el comunisme llibertari, segons els acords presos tan sols feia dos mesos al Congrés de Saragossa, el maig de 1936. La revolució anarquista proposava l'enderrocament de l'ordre burgès capitalista que comportava la presa dels aparells de l'Estat, tant els de la República espanyola, com els de la Generalitat de Catalunya. No n'hi havia prou amb les col•lectivitzacions, l'ordre econòmic és important, però ha d'anar acompanyat –si hom vol transformar la societat- de l'ordre polític.
¿Com s'explica que una organització lluitadora, partidària de l'acció directa, que pretén l'abolició de l'Estat i de les lleis burgeses, que prepara la revolució com una mena de «gimnàstica», que crea grups de defensa armats, que s'atreveix amb els militars i els venç no vagi «a per totes» quan és el moment adient? ¿com s'explica que una organització exigeixi armes, incauti edificis, palaus, propietats, indústries, i no prengui el poder, no es faci càrrec de les finances, de la qüestió diplomàtica, en definitiva, de la responsabilitat política? I es feren enrere en un moment, el 23 de juliol, que s'havien aconseguit unes fites favorables:

1) La victòria sobre els militars sublevats, amb l'ajut de les forces d'ordre públic: la Guàrdia d'Assalt, la Guàrdia Nacional Republicana (Guàrdia Civil), els Mossos d'Esquadra, alguns militars fidels a les institucions republicanes i militants d'altres partits. En conseqüència s'havia guanyat el control del carrer, per la desorientació de les mateixes forces d'ordre republicanes, a causa de la lluita colze a colze entre aquestes forces i els anarcosindicalistes.
2) L' incautament de les empreses, el control de l'activitat econòmica, transports, espectacles, propaganda, diaris, revistes, ràdio, comunicacions (Telefònica), control de carreteres i fronteres. Les masses revolucionàries estaven predisposades a anar a per totes i no oblidem que, en definitiva, una revolució la realitza la classe obrera, això sí, sota el guiatge dels líders, dels dirigents sindicals i els dels partits polítics, en el seu cas.
3) La dissolució de l'exèrcit decretada pel mateix govern republicà i l'ocupació de les casernes que passen a mans dels dirigents sindicals.
4) La debilitat política dels partits polítics adictes a la República, a Catalunya, l'Esquerra Republicana, però també dels partits obrers: PSUC, POUM, la UGT.
5) Una certa connivència de l'esquerra burgesa catalana amb l'ideal anarquista.
En conseqüència, la manca de visió política fou fatídica per la CNT-FAI. Les mateixes col•lectivitzacions –la realització emblemàtica anarquista- demanava a crits un projecte polític, una direcció concreta, una coordinació de les energies i un control fiscal unitari. Es va caure en la dualitat o la multiplicitat de poders, en moments tan difícils, en un país petit, amb greus limitacions de tot tipus.
Amb els precedents de la Revolució Francesa, de la Gloriosa, el 1868, de la Comuna de París, de la Revolució d'Octubre, el 1917 a Rússia, i, a casa nostra, de la Setmana Tràgica, de les vagues com la Canadenca, de les lluites entre el Sindicat Únic i el Lliure, de les sublevacions a la conca minera del Llobregat, s'anava forjant el procés revolucionari anarquista, que esclatà de forma clamorosa el 19 de juliol a la nostra ciutat, i, s'estengué després a Catalunya. No va ésser una explosió sobtada, sinó el resultat d'anys i anys de brega, de patiments per part de diverses generacions.
Però ara tocava a fer el més difícil: s'havia de completar la revolució, realitzar-la, implantar l'universal, la doctrina, al particular. S'havia donat el primer pas –amb l'ajut, això sí de les mateixes forces d'ordre lleials a la República. Era el moment de fer realitat la utopia, la revolució social. En principi, els anarquistes eren els amos del carrer. També dominaven les fàbriques, els centres de producció, els organismes patronals, la telefònica, els quarters, la força militar, la policia, la justícia, les comunicacions, els transports, les duanes, els espectacles. S'havien incautat empreses, edificis, palaus de la burgesia; s'havien cremat esglésies; les presons estaven obertes; s'havia produït una vertadera eufòria revolucionària, per tant, de moment, l'ambient i el context político-social els era favorable. 



Els era favorable, als anarquistes, la situació inicial del cop d'Estat: les perspectives dels militars sublevats no eren massa afalagadores, pensaven que amb unes hores s'haurien aconseguit els seus objectius; però, més de les dues terceres parts del territori espanyol, com a mínim, estava en mans de la República; la imatge dels sublevats facciosos a nivell internacional era negativa; els dos primers mesos no disposaven de l'aparell militar adient i tampoc no hi havia en el seu bàndol una unitat d'acció. Pels anarquistes només restava assolir el poder financer, la banca; l'afeblit poder polític, el de la Generalitat de Catalunya i el de l'Estat, encara més debilitat; el control de les relacions diplomàtiques amb les nacions europees, burgeses, democràtiques, capitalistes, acovardides per l'amenaça de les dictadures nazi i feixista i també per l'amenaça comunista.
Feia poques hores que havia mort Francesc Ascaso per una bala perduda i que, com Pàtrocle a la guerra de Troia, occit per Hèctor, serà venjat després per les masses populars. Feia trenta hores que, un darrere de l'altre, prop de dos-cents cinquanta anarcosindicalistes havien mort als carrers de Barcelona. Aviat serien oblidats, presagia García Oliver. Bonavenura Durruti, Gregori Jover, García Vivancos, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, García Oliver, els dirigents anarcosindicalistes triomfadors, acompanyats per Abad de Santillán, bruts, empolsegats, amb el mono blau, amb el fusell ametrallador alguns, amb la pistola a la cintura, uns altres, entren solemnement al Palau de la Generalitat, a la plaça de la República, el 20 de juliol, al capvespre. Cridats pel mateix President, Lluís Companys, els homes perseguits per qui ara els parlarà amb to fraternal, obert, a ells, els representants dels pàries, del Lumpenproletariat, els faieros, gairebé analfabets, homes d'acció, inexperts en qüestions d'administració, els utòpics enemics dels partits polítics i de tot govern, entren, ara, per la porta gran -sense ser interceptats com sempre- en el temple, en el sancta santorum, reservat als seus oficiants: ministres, diplomàtics, consellers, ho fan amb tots els honors concedits als caps de govern, caps d'Estat. I Companys els rep en el seu ampli despatx al primer pis del palau, després d'haver pujat per l'escalinata de marbre, a ells, els fills seculars dels oprimits, els reconeix la seva heroicitat, el seu gest sublim d'entregar la vida per un ideal, ell el President, el representant, en aquells moments tràgics, de màxima incertesa, no sols del poble de Catalunya, sinó fins i tot del mateix Estat; els proposa d'assumir responsabilitats de govern, queden impresionats, no se'n saber avenir.
Tenen dos dies per pensar-s'ho si accepten o no l'oferta del President. Companys sap el que es fa, els coneix prou bé de l'època en què era el seu advocat defensor. Sap que són gent avesats a la lluita, als empresonaments, a la vida clandestina, a posar sempre en perill la seva vida, a no tenir un domicili fix, a ser depreciats, criticats, denigrats, per les mentalitats benestants, però alhora sap que menystenen el poder polític burgès.
D'altra banda, són moments difícils, compromesos, d'alt risc, per a la institució governamental. S'ha vençut la sublevació militar, certament, però les forces d'ordre públic estan desbordades, desorientades, esgotades, impotents per reprimir qualsevol abús o excés, puix que s'han obert les presons, les masses populars s'han apoderat de l'armament de les casernes, arreu hi regna el caos, han començat les represàlies, els incendis d'esglésies, els assassinats de capellans, monges, «gent de missa», els anomenats «passeigs» -perpretats pels «incontrolats» en nom de l'anomenada justícia popular-, la incautació de cotxes, els robatoris. Irrompen als carrers els pàries, els desposseïts, els analfabets, la carn de canó i de presidi, aquells que en totes les revolucions emergeixen del detritus social a causa de l'explotació abusiva. És la gent que malviu en barraques, en aquella època al Somorrostro, al camp de la Bota, a Montjuïc, a Can Tunis, a l'Hospitalet, persones sense cultura, en situació d'atur, alguns, d'altres defensant-se com poden valent-se del robatori, o bé treballant en el peonatge, amb horaris i condicions de treball duríssims, a les mines obrint túnels o carreteres amb el pic i la pala, però també són els delinqüents, els malfactors, alliberats de la presó Model amb la creença rousseauniana de llur regeneració, amb una arma a la mà estan disposats a tot. 

A tots ells se'ls ha predicat o han sentit a dir per part de companys, de familiars, d'antics anarquistes, que la seva situació pot canviar si lluiten per tal que hi hagi igualtat, justícia i llibertat. Naturalment aquests paraules per ells es tradueixen en viure millor, en gaudir dels béns que una classe social, la burgesia, posseeix i en aspirar al reconeixement de la seva dignitat com a persones, no com a éssers inferiors, a qui tothom mana i humilia. Per ells, en definitiva, l'anarquia no és sinó llibertat gairebé sense límits. Al llarg dels anys, no sols s'ha anat covant l'animadversió contra el terratinent, el burgès, sinó també contra els representants d'una institució, l'església, que, –si hom vol és la que paga els plants trencats, o és el boc expiatori-, però que indubtablement, amb honroses excepcions, ha fet el paper de guardaespatlles ideològic de la gran burgesia, inculcant a les consciències dels fidels la perversitat de les ideologies emancipadores: marxistes, socialistes i anarquistes. 


El missatge de Crist posat al servei de les classes dominants era com una mena de fre de les reivindicacions obreres, condemnades a esperar l'alliberament, l'emancipació, en un altre món, després de la mort. Aquesta manera d'interpretar la doctrina cristiana que predica la germanor i la igualtat entre tots els homes, crea el caliu que, a poc a poc, es converteix en flama incendiària contra tot el que representava la religió.
¿Què fer davant d'aquesta situació? Per un cantó –com he dit- la dispersió i la desorientació de les forces d'ordre públic, per un altre cantó, les masses populars armades, febroses, anheloses de justícia, disposades a tot. Entre les masses, i en aquells moments d'agitació, s'hi barrejaven els arribistes, els malfactors, els aprofitats, els provocadors. Una situació inèdita. ¿Què calia fer? ¿Hom podia reprimir, disparar, contra aquells que hores abans havien col•laborat eficientment amb el seu braó a dominar els militars? La tensió dramàtica del moment l'exposa molt bé el capità Frederic Escofet, responsable de l'ordre públic de la Generalitat de Catalunya quan comunica a Companys que la sublevació ha estat sufocada: "«Tots els caps i oficials rebels són presoners. Només queden per reduir alguns tiradors aïllats (…)». 


El President em respongué: «Sí Escofet, molt bé. Però la situació és caòtica. La xurma armada i incontrolada envaeix els carrers i es lliura a tota mena d'excessos. I, d'altra banda, la C.N.T., potentment armada, és mestressa de la ciutat i deté el poder. ¿Què hi podem fer per oposar-nos-hi?» Li vaig contestar (el capità Escofet): «¿Com obligar els nostres guàrdies, tan fatigats, però ebris i eufòrics per la victòria aconseguida, a entrematar-se amb aquelles mateixes persones amb les quals han lluitat, colze a colze, contra un enemic comú, per uns ideals de llibertat? Si fèiem la bogeria d'intentar-ho ara, tampc no ho aconseguiríem (…) L'única solució, President, és de contenir la situació políticament, sense fer abandó de les nostres respectives autoritats»".



García Oliver publica primer a De julio a julio, un primer i precipitat resum de l'entrevista: "Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como Presidente de Catalunya, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Si, por el contrario, creéis que en este puesto (…), con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, puedo, ser útil en esta lucha (…) podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político (…)".
I abans de prosseguir amb el tema central vull fer unes puntualitzaions sobre els esdeveniments derivats de l'aixecament militar. Que quedi ben clar que no pretenc justificar la violència contra les persones innocents, una violència gratuïta que no condueix a res i embruta la justícia de la revolució. Una violència indiscriminada exercida contra un blanc fàcil, aquell que no es pot defensar: els capellans, les monges, els joves seminaristes. En canvi, no va caure el pes de la justícia popular sobre els poderosos, els malfactors de veritat: la majoria dels pistolers del Sindicat Lliure, molts policies torturadors o bé els burgesos no ja egoistes, explotadors, sinó àdhuc cruels, inhumans, aquells que finançaven el pistolers, que donaven l'ordre de matar al «Noi del Sucre», a Francec Layret, per exemple, personatges tristament famosos com el baró de König. Una gran part d'aquests aconseguiren escapar i passar al bàndol feixista. 


No justifico els fets, però la causa de l'onada revolucionària que en moments concrets i per part d'alguns esdevingué l'exercici del pur robatori, de l'expoliació, de l'abús, de l'assassinat, de la venjança personal, de la destrucció sense sentit, cal cercar-la en l'odi i l'animadversió acumulada de generació en generació que al final rebenta com un gra infectat. I que consti que aquest desbocament, lamentat pels mateixos dirigents anarquistes, gent responsable, no va fer gens de bé a la revolució. També cal dir que quan un riu es desborda és bastant difícil llitar les aigües. I més si aquests actes estan atiats o en ocasions provocats per a produir el descrèdit de la revolució. Sí, perquè cal remarcar igualment dues coses:
No es pot inculpar de cap manera a la gent anarquista, als obrers conscients, responsables, fins i tot, al Lumpenproletariat que va arriscar la seva vida per la defensa d'uns ideals. Una persona que mor en el fragor de la lluita no és cap arribista, no és cap malfactor. Són múltiples els exemples d'humanisme, de generositat dels homes de la CNT-FAI. Mantenir una tensió revolucionària, encara que amb mancances, enmig d'una situació difícil, no pot ésser obra d'uns aprofitats, d'uns sanguinaris.
Tampoc podem condemnar en bloc el Lumpenproletariat que, insistim, en un moment donat dona la cara, i treu les castanyes del foc a la petita burgesia esporuguida que es queda a casa, com ja va passar el 6 d'octubre de 1934.
En tot cas, l'únic retret que es pot fer és no haver consumat la revolució. Més que mai era necessari la implantació del comunisme llibertari, la presa de poder amb totes les conseqüències, que hauria permès de frenar, almenys, amb més eficàcia i amb més rapidesa la desorganització i imposar l'ordre revolucionari, sota la responsabilitat dels dirigents anarquistes. El que cal criticar és l'error polític d'haver frenat la revolució, no les conseqüències de l'error. Per tant, analitzem els arguments a favor d'aturar la revolució i els favorables a consumar-la.


El debat sobre la consumació de la revolució i la presa del poder



Els representants dels diversos comitès i delegacions anarquistes es reuneixen el dia 23 de juliol, al matí, als locals del Comité Regional de la CNT-FAI que fins aleshores havia estat la seu Foment del Treball de Barcelona, la casa annexa a l'edifici on vivia Francesc Cambó, a la Via Laietana i al costat mateix de la vella seu del Comitè, al carrer de Mercaders. És el moment decisiu, amb la sala de les assemblees plena de gom a gom. Es llegeix l'ordre del dia referent a la necessitat de prendre una decisió fonamental: consumar o no la revolució. Parla, primer, el representant del Comitè del Baix Llobregat i recolza la proposta formulada per García Oliver d'instaurar el comunisme llibertari. Els altres Comitès opinen en contra, també ho fan Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez Vàzquez, «Marianet», el Comitè Comarcal del Baix Llobregat, Buenaventura Durruti va callar.
Es produï un moment de silenci espectant en el gran saló de reunions de la que feia molt poc, era seu de la patronal: "Se sentía que el ambiente se rarificaba. Algo raro estaba ocurriendo. Observé que alguien andaba de un sitio a otro, de una delegación a otra, como transmitiendo una consigna, algo acordado antes y a espaldas del Pleno. El correveidile era Fidel Miró, de las Juventudes Libertarias, muy vinculado a Diego Abad de Santillán. Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos (…) se produjo bastante confusión".
García Oliver creu encertadament (?) que la reunió estava manipulada pels elements de la FAI que a l'hora de la veritat feren prevaler el seu criteri. És el perill que corren les assemblees obertes, de tant obertes i lliures que són corren el risc greu d'ésser fàcilment «dirigides». La seva proposta sols obté un vot, el del Comitè del Baix Llobregat. S'imposa el criteri contrarevolucionari de Diego Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez «Marianet» amb el silenci afegit de Buenaventura Durruti. Es queda sol incomprensiblement quan no feia més de setanta dues hores que s'havia proclamat a ple pulmó pels carrers de la ciutat la revolució.
El decandiment polític de la CNT-FAI es materialitza en el Ple de Locals i Comarcals, el dia 23. Una data que repeteix insistentment en el seu llibre, El eco de los pasos, García Oliver, pel fet que va ésser decisiva: no es votà la implantació del comunisme llibertari. ¿Per què, quan la utopia estava a tocar amb les mans hom tirà enrere? I el decandiment de l'organisme anarcosindicalista arrossega el de la revolució, però l'inici de la debilitat cal referir-lo al capvespre del dia 20 de juliol, quan Companys ofereix als dirigents àcrates el poder de la Generalitat. Així ho veu i ho exposa l dirigent cenetista:
"Si algun día se quiere analizar debidamente las causas del inusitado desmoronamiento de nuestras posiciones orgánicas e ideológicas, habrá que revolver despiadadamente el amontonamiento de culpabilidades. Será preciso empezar por los principios ideológicos sobre los que descansó la Confederación Nacional del Trabajo. Sus principios eran ácratas y su finalidad el comunismo libertario. Los principios hacían referencia a una aspiración para el mañana. La finalidad estaba estrechamente vinculada a la solución de los problemas del hoy mismo: Si confundíamos lo mediato con lo inmediato, se produciría una catástrofe. 

Y se produjo la catástrofe. La incapacidad mental de unos sedicentes teóricos que ignoraban, olvidaban o silenciaban deliberadamente que los problemas de hoy no pueden ser mezclados con las aspiraciones a un tipo de sociedad lejana, y con demagogia barata lograron sorprender la buena fe de unos delegados sin mandato concreto en el Pleno de Locales y Comarcales del 23 de julio de 1936".
En resum els arguments que s'addueixen per a frenar o posposar la revolució són:
1) La CNT-FAI no té prou força per fer front a la diversitat d'adversaris: els feixistes, el context internacional desfavorable, l'oposició latent de comunistes i de la petita burgesia.
2) No és pot imposar el comunisme llibertari, puix que va en contra dels principis doctrinals de l'anarquisme.
3) Cal esperar la reconquesta de Saragossa per reiniciar la revolució.
4) La revolució ja està en dança, cal seguir els esdeveniments.
Arguments essencialment pragmàtics, recoberts en part per raons ideològiques.
El fet de no haver consumat la revolució comportà:
1) Una dualitat de poders.
2) Debilitament progressiu de la CNT-FAI que pateix l'animadversió de les forces polítiques, en principi, considerades com a col•laboradores.
3) Els governs de la Generalitat i el Republicà es rehabiliten progressivament gràcies a l'ajut interessat del partit comunista i també de la Unió Soviètica.
4) L'ofegament de les realitzacions revolucionàries en el camp de l'economia: les col•lectivitzacions, a causa de la manca de recursos financers i el boicot internacional.
5) La pèrdua progressiva del protagonisme militar, allò que va constituir el baluart de la revolució en els primers moments.
6) Comença el cansament i el desànim revolucionari, sobretot a partir dels fets de maig.

L'argumentació de García Oliver. Tesi: cal consumar la revolució



García Oliver critica el reformisme de la FAI, acusa Abad de Santillán i Federica Montseny de contrarevolucionaris i assenyala una de les debilitats de l'organització anarquista: les vacil•lacions, els dubtes, la manca d'una posició única, però dreturera, sobretot en les circumstàncies excepcionals produïdes després de la revolta militar. Continua pensant que s'ha de portar a terme la revolució social, que no és suficient lluitar al front d'Aragó i deixar la revolució pendent, que cal anar endavant, trencar amb el passat i deixar-se d'utopies i de principis abstractes. A més a més, deixa entreveure que la decisió sobre si s'havia de prendre el poder o no per part de la CNT-FAI estava pactada: "Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos. Sólo Aurelio estaba casi junto a mí, y Asens casi junto a Aurelio. Pero Durruti estaba alejado y Abad de Santillán también. De manera que cuando el que presidía el Pleno preguntó a los Delegados del Comité de Milicias si creían procedente hablar sobre lo que pedía la Comarcal del Baix Llobregat, se produjo bastante confusión, no pidiendo ninguno de nosotros la palabra para informar." Amb paraules concises, però que no deixen lloc a al dubte prossegueix: "Expliqué que el Comité de Milicias se había tenido que constituir cuando ya Companys se había arrepentido de haber sugerido su creación. Que los demás partidos y organizaciones no creían –al igual que Companys- que el Comité de Milicias pudiese servir de algo más que de Comisaría de Polícia de segunda clase, como lo probaba el que los delegados designados para su integración fuesen militantes casi desconocidos de los partidos y organizaciones. Sólo nuestra organización había designado a miembros significados (…) Expliqué también que la marcha revolucionaria estaba adquiriendo tal profundidad que obligaba a la CNT a tener muy en cuenta que por ser la pieza mayoritaria del complejo revolucionario, no podía dejar la revolución sin control y sin guía, porque ello crearía un gran vacío, que, al igual que en Rusia en 1917, sería aprovechado por los marxistas de todas las tendencias para hacerse con la dirección revolucionaria aplastándonos. (…) Opinaba que había llegado el momento de que, con toda responsabilidad, terminásemos lo empezado el 18 de de julio, desechando el Comité de Milicias y forzando los acontecimientos de manera que, por primera vez en la historia, los sindicatos anarcosindicalistas fueran a por el todo, esto es, a organizar la vida comunista libertaria en toda España." Davant de la interpel•lació de Federica Montseny i Abad de Santillán de què implantar el comunisme llibertari portaria a una dictadura anarquista García Oliver contraargumenta: "«Puesto que se habla de dictadura (…), conviene precisar que ninguna de las hasta ahora conocidas ha tenido los mismos caracteres. Ni siquiera las tiranías han sido siempre de igual significación. Han existido tiranías por imposición sobre los pueblos, cierto. Pero han existido tiranías elegidas por el pueblo. (…) De todos los tipos de dictadura conocidos, ninguna ha sido todavía ejercida por la acción conjunta de los sindicatos obreros. Y si estos sindicatos obreros son de orientación anarquista y sus militantes han sido formados en una moral anarquista como nosotros, presuponer que incurriríamos en las mismas acciones que los marxistas, por ejemplo, es tanto como afirmar que el anarquismo y el marxismo son fundamentalmente la misma ideología. puesto que producen idénticos frutos. No admito tal simplicidad. Y afirmo que el sindicalismo, en España y en el mundo entero, está urgido de un acto de afirmación de sus valores constructivos ante la historia de la humanidad (…)»".

Sobre la por a la intervenció estrangera, argument esgrimit per Abad de Santillán, la resposta és: "«El miedo a la intervención extranjera no debería ser esgrimido en ese momento, porque aquí, según estoy viendo, estamos todos armados, y si de verdad hemos luchado en las calles los días 18, 19 y 20, hemos de tener presente que estamos hablando con permiso del enterrador, cosa que para su desdicha ya no pueden hacer Ascaso ni Alcodori ni ninguno de los compañeros que dieron su vida estos tres días. Es decir, que no deberíamos olvidar que estamos hablando desde un enorme sepulcro, que eso ha sido la CNT desde que se constituyó, un enorme sepulcro, dentro del cual están, en terrible anonimato para la mayoría, todos los ilusos que creyeron que sus luchas eran las de la gran revolución social. Porque alguien debe hablar en nombre de ellos. Y ese deber me corresponde (…)»". Explica Peirats que: "El ya anciano Federico Urales se haría reo de otra frase peligrosa:«Dictadura por dictadura: la nuestra »

Manuel Escorza del Val,  amb croses a la dreta de la fotografia, qualificat per Garcia Oliver de "Tullido de cuerpo y alma"

Encara hi haurà una tercera opció: "La tercera, planteada pragmáticamente por Manuel Escorza, consistía en usar el gobierno de la Generalidad para legalizar las “conquistas revolucionarias”, controlando las consejerías de Defensa y Orden Público, y apoyándose en el dominio indiscutible de la CNT en la calle para intentar "congelar la situación revolucionaria", en espera de que se produjeran unas condiciones más favorables para el definitivo triunfo revolucionario, al tiempo que se consolidaba el poder real de una organización libertaria paralela a la CNT-FAI, autónoma e independiente, fundamentada en el Comité de Investigación y los comités de defensa cenetistas, capaz de coordinar y centralizar a todos los cargos anarcosindicalistas en el gobierno de la Generalidad, que posibilitó en mayo de 1937 la insurrección obrera contra la provocación de Companys y los estalinistas".
La mateixa nit, després d'haver acabat el Ple de locals i comarcals es reuneix el grup «Nosotros» al Club Naútic, seu del Comitè Central de Milícies Antifeixistes per tal de comentar la jugada sobre els acords adoptats. García Oliver proposà al grup reunit, Marcos Alcón, García Vivancos, Domingo Ascaso i Joaquín Ascaso, la presa de poder concret: "Debemos aprovechar la concentración de las fuerzas que mañana se pondrán a las órdenes de Durruti y proceder al asalto de los principales centros de gobierno, Generalitat, Ajuntament, con una rama de la columna que podríamos dirigir Marcos Alcón y yo. Teléfonos y Plaza de Catalunya, con otra rama de columna dirigida por Jover y Ortiz. Y Gobernación y Dirección de Seguridad con otra rama dirigida por Durruti y Sanz, pudiendo sumarse a cualquiera de ellos los Ascaso y García Vivancos, siempre que estéis de acuerdo". La resposta de Durruti és: "La argumentación de García Oliver, ahora y durante el Pleno, me parece magnífica. Pero a mí no me parece que sea éste el momento oportuno. Opino que debería ser realizado después de la toma de Zaragoza, cosa que no puede tardar més de diez días. (…) En estos momentos, sólo con Catalunya como base de sustentación, estaríamos reducidos geográficamente a la mínima expresión".
De todas formas, nadie es lo que dice ser, sino lo que realmente hace, y lo que los demás dicen que es. Y eso vale también para García Oliver. Juan García Oliver fue un líder anarcosindicalista que, desde su presidencia efectiva del CCMA, ahogó la revolución de los comités, cuando esos comités desbordaron con sus iniciativas revolucionarias a la organización confederal. Sin embargo, el colaboracionismo de la CNT no consistió únicamente en la entrada de algunos de sus líderes en el gobierno, sino que fue el conjunto de la organización quien se implicó en los diferentes niveles de los aparatos del Estado. Y eso era más importante que la más que dudosa posición del individuo García Oliver a favor de un ambiguo “ir a por el todo”. La CNT carecía de un programa y de una táctica que le preparase para tomar el poder; y por ello sus líderes no hicieron más que improvisar, y buscaron la colaboración con el resto de fuerzas antifascistas y el gobierno de la Generalidad, pese al “contratiempo provisional” de sus prejuicios antiestatales, que desembocaron en un híbrido CCMA. De hecho, si la CNT hubiera tenido ese programa y esa táctica no hubiera sido un sindicato anarquista, sino un partido marxista. La organización y la ideología anarcosindicalista naufragaron en la situación revolucionaria abierta con la victoria insurreccional de Julio de 1936.

Y ahí enlazamos con la concepción de García Oliver sobre el liderazgo en el seno de la CNT. No todos los militantes eran iguales, ni sus opiniones, o propuestas, tenían el mismo peso; ya que sólo había de escucharse y valorarse las intervenciones de aquellos que, antes de hablar, se habían jugado la vida o la libertad por la organización, sobre las de aquellos que se limitaban a hablar por hablar.
Eran líderes aquellos que se habían ganado serlo con su dedicación y valor. Este liderazgo del “hombre de acción” y, en un segundo plano, de los “intelectuales”, era consustancial a la CNT, aunque no figurase en sus reglamentos y estatutos.
La teórica estructura horizontal e igualitaria de la CNT desapareció rápidamente, si es que había estado alguna vez en vigor en las altas esferas de decisión. Los comités superiores blindaron a la cúpula dirigente, que lo debatía y decidía todo secretamente, en su propio ámbito de amigos y conocidos. Los grandes Plenos sindicales, de carácter regional o nacional, sólo servían para ratificar los acuerdos, ya decididos por los comités superiores, y para hacerlos públicos.
El funcionamiento de la CNT fue de carácter piramidal y casi-leninista, en el que una pequeña vanguardia lo debatía y decidía todo, con la agravante de que era imposible el surgimiento de tendencias, capaces de organizarse con un programa y una dirección propia en contra de la mayoría, ya que formalmente se trataba de un organismo sindical, unitario y horizontal.

Les conseqüències contrarevolucionàries es comencen a fer notar. A la Generalitat de Catalunya continua governant –encara que precàriament- l'Esquerra Republicana de Catalunya, és a dir, la petita burgesia, la banca depèn del govern català, el front d'Aragó va de mal borràs, les relacions internacionals cada vegada esdevenen més hostils contra la revolució anarquista, als carrers el caos no té aturador.
Per aquesta raó després d'haver vist derrotada la seva proposta, al Ple dels Comitès Locals i Comarcals, decideix, més endavant –el mes de novembre- d'agafar el toro per les banyes i acceptar el càrrec de ministre de Justícia. Si la presa del poder s'hagués dut a terme en el seu moment adient, és a dir, prendre l'Ajuntament, la Generalitat, fer-se càrrec dels bancs i de les relacions internacionals, el curs de la revolució hauria estat un altre. És evident que tot plegat tenia els seus riscs, qualsevol decisió els comporta sempre, però els bons polítics són aquells que resolen quan les situacions són més compromeses, però era el moment, l'ocasió adient, s'havia d'afrontar el risc.
Però comptat i debatut la decisió no es pren, i, s'adopta l'alternativa de crear un poder paral•lel: el Comitè de Milícies Antifeixistes, que teòricament havia de coordinar-se amb la conselleria de Defensa i amb la de Governació, sobre el paper en mans de la Generalitat. A més a més, es creen les anomenades Patrulles de Control, una mena de policía que fins i tot actua autònomament respecte dels Comitès directius de la CNT-FAI, no cal dir que respecte de la policía «governamental» i de les forces d'ordre de la Guàrdia Civil, Guàrdia d'Assalt i Mossos d'Esquadra. I això sense comptar que en els pobles els Ajuntaments havien creat els seus propis escamots que a la vegada funcionaven igualment d'una forma autònoma i en alguns casos independent.

L'endemà mateix ja hi va haver la primera topada entre els dos poders, el governamental i el revolucionari: entre el president Companys i García Oliver, com a responsable del Comitè de Milícies. (Com també succeï amb el capità Escofet que finalment es va veure obligat a deixar el càrrec de responsable de l'ordre públic). La tensió de l'escena entre els dos dirigents la descriu molt bé el mateix García Oliver: "Sin darnos los buenos días ni aprovechar la ocasión para expresarnos sus buenos deseos por la marcha del Comité, sin siquiera preguntar por la situación de la columna Durruti, de pie, respaldado por Herrando*, nos espetó en su catalán de acento leridano el siguiente exabrupto: «Me veo obligado a venir en estos momentos porque el orden ciudadano en Barcelona es tan lamentable que causan horror las noticias que me llegan constantemente de asesinatos, robos, violaciones e incendios. Y era de esperar que, a estas horas, el Comité de Milicias hubiese dominado la situación y restablecido el orden. Me veo obligado a deciros que si sois incapaces de restablecer el orden, no estaría por demás que lo manifestaseis, para poner remedio a la lamentable situación por los medios que estén a mi alcance»". La irrupció imprevista de Companys i la bronca corresponent van estar a punt de generar un conflicte greu. Sort n'hi va haver de la serenitat de García Oliver que secament va respondre: "Mejor no nos damos por enterados de lo que nos has dicho, Companys. Nosotros tenemos mucho que hacer. El enemigo está a las puertas de Catalunya. ¡Salud, y que te vaya bien!"
Tot i així s'assoliren alguns objectius, que ben poc temps van ser realitat: nou mesos i mig:
1) una societat assentada en principis ètics, sense privilegis.
2) igualtat entre l'home i la dona
3) funcionament eficient de les empreses abandonades.
4) màxim nivell d'autonomia política, gairebé la independència, per a Catalunya.
5) s'acabà amb la corrupció, l'atur.
6) es donà preeminença a la persona, es popularitzà la cultura, l'educació i l'ensenyament per a tots.
7) es creà un clima d'eufòria, d'esperança, en el sentit que alguna cosa havia canviat.



El famós petó que una "espontània" li donà a García Oliver en la seva sortida cap el Front al capdavant de la Columna "Los Aguiluchos de la FAI"

Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants; també organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost. El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb Francisco Isgleas i Marianet. Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. 

Garcia Oliver Ministre de Justícia de la II República.

 
El novembre de 1936 acceptà formar part del govern de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia. El dilema fonamental de l'anarquisme: formar part del govern i responsabilitzar-se amb tasques estatals el resol dreturerament amb el seu tarannà enèrgic i agosarat. Cal mullar-se per tirar endavant la revolució. Si no hi ha dolor, no hi ha vida, si no hi ha risc, aleshores la revolució roman com un mer projecte, com un somni romàntic que pot inspirar una fantasia per a una novel•la, però res més.
A més a més, García Oliver té el convenciment que el compromís polític, la participació política en el govern, s'ha d'exercir a partir d'una actitud ètica, amb sentit d'honestedat, amb la finalitat d'impulsar i d'ajudar a concretar la revolució social d'una manera constructiva. Indiscutiblement és conscient dels riscs que comporta la participació en el govern, però sense la confrontació amb la realitat, aleshores els principis resten en una pura abstracció. L'anarquisme no pot prescindir del contrast, del xoc violent amb la praxi. Si l'exerceix, el contrast, en el moment de l'esclat revolucionari, de les incautacions i de les col•lectivitzacions, ¿perquè no ho ha de fer amb les estructures polítiques que constitueixen l'armadura legislativa, econòmica i financera de la societat capitalista? ¿No és lícit transformar les estructures necessàries i posar-les al servei de la revolució social? ¿Por qué l'estructura política ha de corrompre el governant? Ell pensa que és la persona, no la institució, la causa de la corrupció: En tot cas, l'ésser humà porta dins seu la capacitat de corrompre's, però si hom vol no hi cau en la corrupció.
D'altra banda, en aquells moments calia defensar la República espanyola per sobre de tot davant del perill feixista intern i extern, calia, per tant, una visió d'àguila, no de gallina, calia la unitat, la disciplina, l'ordre, el sentit autèntic d'autoritat que no té perquè està renyit amb l'esperit humanista anàrquic. Anarquia no vol dir de cap manera caos; l'anarquisme és ordre, organització. Calia, doncs, governar, administrar, orientar l'economia cap a la seva finalitat: el bé comú. Una revolució que s'havia de defensar no sols amb l'ardor i l'entusiasme, sinó també amb la raó i amb els mitjans, instruments adequats per a transformar la realitat.
Amb aquestes idees es compromet a formar part del govern de la Segona República, com a ministre de Justícia des del novembre de 1936 fins a finals de maig de 1937. I realitza una doble tasca important: a) organitzativa pel que fa al propi Ministeri; b) legislativa: lleis sobre la legalització de les incautacions, regulació dels Tribunals Populars, regulació dels matrimonis dels milicians, creació d'un règim de presons i de camps de treball més humanitari. Va ser el responsable de la promulgació de les següents lleis i decrets-lleis totes ells amb un caràcter progressista i humanista:
al frente del Ministerio de Justicia, donde tiene una gestión brillantísima. Vamos a establecer una lista de las mismas:
a) Innovación en los Tribunales Populares. García Oliver los reforma para que no se comentan arbitrariedades. Regula la entrada en los mismos de miembros del Ejército y de las Milicias. Clausura las prisiones del Frente Popular (como Fomento, 9) o la justicia arbitraria como los grupos de Margarita Nelken. Frena las sacas de presos al nombrar, no sin dificultades, a Melchor Rodríguez como Director General de Prisiones.
b) Aprueba un decreto de Igualdad Hombre-Mujer. Algo que hoy es tan normal, necesitó un decreto ministerial del anarquista de Reus.
c) Establece la mayoría de edad a los 18 años.
d) Establece y gestiona los Campos de Trabajo, como medida para los presos, así como un Reglamento de Vigilantes de Campos de Trabajo. Todo ello con una humanidad y un trato exquisito al preso.
e) Reforma la plantilla de funcionarios del Ministerio de Justicia.
f) Deroga la Ley de Vagos y Maleantes de Jiménez de Asúa, y las leyes represivas del 11 de octubre de 1934, tras la Revolución de Asturias en ese año.
g) Reduce los plazos procesales en la sala de los social del Tribunal Supremo.
h) Acopla al personal del Secretariado y Auxiliar de la Administración de Justicia.
i) Traspasa el Consejo Nacional de Tutela de Menores al Ministerio de Sanidad y Asistencia Social, que gestiona Federica Montseny.



Eduardo Ortega y Gasset, el germà gran, del conegut filòsof José Ortega y Gasset.

Hay algún decreto más, todo ello innovadores en el campo de la justicia. La mano que ayuda a García Oliver es la de Eduardo Ortega y Gasset. Y todo esto lo realiza en apenas 6 meses, que pasa desde su nombramiento en noviembre de 1936 hasta el relevo gubernamental de Largo Caballero por Negrín en mayo de 1937.

Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del govern com la resta de ministres cenetistes. 


"García Oliver, dirigente histórico de la CNT, ministro de Justicia y uno de los enviados de Largo Caballero a Barcelona, llamando al alto el fuego con estas palabras: “Consérvese cada cual, si así lo cree, en sus res­pectivas posiciones, pero que cese el fuego (...) Y declaro que los guardias que hoy han muerto, para mi son mis hermanos. Me inclino ante ellos y los beso (...) todos cuantos han muerto hoy son mis hermanos”.

El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços estalinistes. En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 --on formà part de la ponència que redactà un dictamen «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps-- i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938. A finals de 1938 intentà organitzar la defensa de Barcelona, però el projecte fou un fracàs. 


El 27 de gener de 1939 creuà els Pirineus --el 3 de febrer va retornar a Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a França-- i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí. En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert al país asteca des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral. En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia. 


El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant sa vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor, Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.

Crítica a l’obra de Joan Garcia Oliver: "El Eco de los pasos"


Abans de res dir que malgrat tot el que veurem a continuació, aquesta és l'obra imprescindible d'un autor testimoni i protagonista destacat dels fets. És per tant un llibre de memòries, no un llibre d'investigació històrica, en conseqüència discutible i controvertit. I en la presentació es va enumerar algunes d'aquestes controvèrsies. Per exemple que García Oliver és el forjador d'alguns falsos mites sobre l'anarquisme que encara avui es mantenen. 
Enumerem alguns: 

El mite de la Gimnàstica Revolucionària. Encara que García Oliver és protagonista en els intents del primer bienni republicà (1931-1933) davant les mesures insuficients d'aquest, la concepció de "gimnàstica revolucionària" és un adjectiu que s'incorpora molt posteriorment a l'època pel mateix García Oliver. Exceptuant l'aixecament d'Alt Llobregat el gener de 1932 i el de Casas Viejas de 1933 (si deixem de banda el de desembre de 1933 després del triomf dels dretans de la CEDA en les eleccions), la resta de moviments camperols no són patrocinats per la CNT i per la FAI. Els dos primers són aprovats en Ple Nacional de Regionals de la CNT. Però moviments com els de Arnedo o Castiblanco no són coordinats per ningú i fins i tot és la UGT l'organització majoritària en aquestes poblacions. Des d'aquest punt de vista fins i tot es pot afirmar que no existeix tal "cicle insurreccional". La majoria d'aquests moviments són revoltes de fam provocades pels problemes estructurals de la Segona República. L'únic que si és cert és que aquests moviments responen perfectament a una cultura obrera i, en la seva extensió, a una cultura llibertària de la qual estava impregnada la classe obrera a Espanya. 

García Oliver és també un dels forjadors del mite del "faísmo". L'autor d'El Eco de los pasos, no  va pertànyer a la FAI fins 1936. La FAI i les activitats dels seus grups tenia molt poc a veure amb la pròpia visió de García Oliver. Ell mateix a la pàgina 535 parla del control de la FAI sobre la CNT, com si aquest fos el rol que l'organització especifica devia tenir. Res més lluny de la realitat. La fundació de la FAI el 1927 respon a la necessitat d'unió dels grups específics de l'anarquisme, disseminats per la geografia espanyola i en l'exili a França durant la dictadura de Primo de Rivera. No hi ha tal control sobre la CNT, gràcies d'una banda que la FAI és una organització molt més petita que la sindical, i aquella mai es deixaria controlar per aquesta. Fins i tot en el Congrés de 1931 a Madrid, els sindicats d'aquesta influència "faista" voten majoritàriament per la Federacions d'Indústria, base de crítica al sector possibilista de la CNT. Fins i tot d'aquest congrés Àngel Pestaña surt elegit secretari general i Joan Peiró director de Solidaritat Obrera. 
El control de la FAI sobre la CNT és tot un lloc comú que han llegat aquells que han malinterpretat, de forma conscient o inconscient, la tasca dels grups específics. De fet en la presentació es va esbossar les grans diferències entre els "grups d'acció", els "grups específics" i els "grups de defensa confederal".



Un altre dels mites de García Oliver és el de "a pel tot" després de la jornades de juliol de 1936. Aquest argument xoca, d'una banda, del emanat al Congrés Confederal de Saragossa de maig de 1936 i per una altra del pragmatisme de la CNT i de la seva capacitat d'anàlisi davant d'aquesta situació. En el primer dels casos perquè, per contra del que sempre s'estableix respecte al congrés de Saragossa, els dos grans acords d'aquest comici confederal A) La unificació amb els sindicats d'oposició (la Federació Sindicalista Llibertària) de la ruptura trentista, i B) El pacte revolucionari amb la UGT, després de l'anàlisi que els llibertaris han fet de la seva lluita frontal contra el règim capitalista durant el període 1931 -1933. És a dir, després de maig de 1936, la CNT ha deixat de pensar "a pel tot", rebutjant fins i tot la possibilitat d'una revolució purament llibertària per un procés revolucionari en coalició amb la UGT. Per altra quan a Barcelona és aixafat l'aixecament dels militars rebels, l'anar a la ciutat catalana "a pel tot" era viable. Però fent una anàlisi pragmàtic, tal com va fer la CNT, havia zona de forta influència anarquista que havia caigut en mans sublevades com Saragossa, Cadis o Còrdova, on la repressió va ser brutal. I altres, que van quedar en mans lleials a la República, la CNT no era l'organització majoritària, com a Madrid. És després d'aquest anàlisi quan es desfeta el "a pel tot" i s'opta per una via de col.laboració amb la resta de força. Potser el major error va ser no debatre quina hauria de ser la posició davant la correlació de forces amb aquells que no estaven per a res en acord amb les posicions llibertàries.


Podeu baixar-vos el llibre de Joan Garcia Oliver: "El Eco de los pasos" aquí:

http://www.memorialibertaria.org/IMG/pdf/2007-faxbook-002.pdf

(He utilitzat per aquesta entrada, a part de els propis materials, les opinions de Lluís Alegret, d'Abel Paz, d'Agustí Guillamón,  i del Blog Fraternidad Universal)

Espero que us hagi estat d'utilitat.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

awesome blog, do you have twitter or facebook? i will bookmark this page thanks. lina holzbauer

Anònim ha dit...

I really like your blog and i really appreciate the excellent quality content you are posting here for free for your online readers. thanks peace dale tuck

TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Hola, bona nit:
In a world as we live it seems to have gone mad. When almost Nungua, your time to read and think in peace, as the previous comments appreciated. I always try to share with you the knowledge that I think will allow us one day make the world a better, more just, free and equal.
Thank you for listening to that voice.

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Thank you amazing blog, do you have twitter, facebook or something similar where i can follow your blog

Sandro Heckler

TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Good night,
Thanks for your comment, always appreciated the interest ...
If you look at the top of the blog page is a section that says "follow" if you join up there, you can follow the entries as they occur.
And no, I am participating in facebock, no tweeter, just do not give me much confidence.

Thank you.

Anònim ha dit...

I cant find a link where i can subscribe to this blog, webmaster how can i follow your blog?

Teddy Tschicke

TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Good Night Teddy:
In the top left, next to the search space, there is a section that puts segueix, if you click there, it will open a window from which you can become a follower of this blog.

Thank you for your interest.