diumenge, de juny 20, 2010

JOAN PEIRÓ: L'ANARCOSINDICALISTA BÓ.

"Per a Peiró, i bona part dels anarcosindicalistes, el sindicalisme havia de ser l'eix fonamental de la vertebració de la classe obrera i el centre articulador d'una estratègia de revolució social i creació d'una nova societat no capitalista, socialista en la mesura que els mitjans de producció havien de ser socials. Era en aquest context, i per tal d'impedir la tendència al corporativisme dels sindicats, que l'anarquisme devia possibilitar l’arribada i la formació d’un home nou; l’anarquisme era una nova moral, una idea, una actitud davant la societat, una doctrina realment liberal que defensava la més completa llibertat i independència dels homes, però -i això era molt bàsic i important en el pensament de Peiró i els anarcosindicalistes- no podia ser l'intrument organitzatiu per sí sol de l'alliberament dels treballadors". 

Pere Gabriel

La personalitat i l'obra del honest militant confederal, excel·lent treballador i organitzador, admirat pare de família que va suportar amb estoïcisme les adverses circumstàncies històriques en què va haver de viure, Joan Peiró, han estat  afortunadament  força documentades i estudiades. 



Gràcies a elles, el lector interessat podrà fer-se una idea de la significació d'un personatge injustament desconegut, fora del cercle dels especialistes, però que per la seva trajectòria vital, hauria de ser considerat una de les més grans figures de la història recent del nostre país.
Potser no sigui una casualitat que quan les televisions, la premsa i els debats polítics tornen a omplir-se de paraules com centralisme, autodeterminació, separatisme o independència, recuperem la memòria d’algú qui com Peiró, va saber enfrontar-se a aquests temes, amb una claredat d'idees que segurament,  seria de gran utilitat als que avui tenen la responsabilitat política, sigui a Madrid, al País Basc, o a Catalunya, sinó estiguessin  massa  enrocats en uns interessos socioeconòmics i polítics que no tenen res a veure amb les necessitats dels pobles que d'ells depenen, malauradament.
Com sol succeir als grans éssers humans, malgrat els anys transcorreguts des del seu assassinat al 1942, "culpable" de rectitud i integritat, bé podria novament servir amb les seves idees i com modern Cid Campeador, ajudar al poble treballador -a qui tant va estimar- amb els seus savis consells i opinions. 

Joaquim Maurín vist per Helios

Deia Joaquim Maurín -un altre d'aquells als que hauríem de conèixer- en la seva obra "Revolució i contrarevolució a Espanya" que la problemàtica, el fet o la qüestió de les nacionalitats de l'Estat Espanyol, juntament amb els de la Reforma Agrària i la Reforma del Estat, són els tres trets característics de l'evolució de l'Espanya contemporània i, afegim nosaltres, que tot i l'anomenada "transició democràtica", els gravíssims problemes dels nostres dies, no són més que els fills naturals d'aquells, per molt " moderns " que se'ns presenten. Si com deia Trotsky, Espanya continua sent una de les baules més fràgils de la cadena capitalista, no hi ha dubte que aquells problemes no resolts, o millor agreujats pel temps i la ineficàcia de desenes d'anys i segles de mal govern, tenen la seva part en la responsabilitat de la nostra situació. A tot això s'hauria d'afegir, i això Maurín no ho podia ni imaginar, tot allò que deriva de la situació mundial: globalització, problemes mediambientals, explotació massiva dels països del cínicament anomenat "Tercer Món" i un llarg etcètera.
És en aquest sentit que ens esforcem a través dels missatges d'aquest bloc, a donar a conèixer el pensament d'homes i dones com Abad de Santillán, Durruti, Frederica Montseny, García Oliver, el mateix Peiró i altres que anirem desenvolupant. 
Si bé cap d'ells va estar lliure d'errors, alguns de  molt grossos i també de greus contradiccions, el cert és que - a diferència dels pastors que avui ens dirigeixen- mai van estar disposats a vendre's ni per el conegut "plat de llenties", ni per la poltrona a perpetuïtat, ni per la "corbata" d'alguna gran empresa a canvi del que sigui. Ben al contrari, tots ells, repeteixo, tots, van fer de la lluita contra la injustícia- en qualsevol de les seves múltiples variants- el motiu de la seva existència i tots, repeteixo tots, es van anar al "altre barri", estrictament amb les mans buides, deixant com a herència als seus legítims -com en el cas de Durruti - una gastada caixa de llautó que contenia una vella pistola "star", unes sabates gastats i foradats a la sola, unes ulleres de pasta i ... res més. Quin exemple per a tots aquells que s'omplen les butxaques, o es fan vestits a mida, aprofitant-se de la situació de privilegi que els dóna el poder!
Joan Peiró va ser una de les figures fonamentals de l'anarcosindicalisme català i peninsular. A la ciutat de Mataró (al Maresme) on va treballar i va viure la major part de la seva vida, gaudia del respecte de tots i d'unes ben guanyades simpaties, no només en els mitjans obrers vinculats d'alguna manera a la CNT i en molts sentits , era considerat com un model d'obrer, és clar!, però també com a ésser humà, els testimonis fins i tot dels seus enemics així ho demostraren.
De temperament raonable, comprensiu amb les opinions alienes, encara que fos oposades a les seves, dotat d'una intel·ligència més que notable i d'una personalitat que -com a bon català- pel qui el tractava el temps suficient,  resultava atractiva i poderosa. 
Havia nascut el 18 de febrer de 1887, al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya). Als 8 anys va començar a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir ni escriure fins als 22. 

Forn del Vidre a Mataró a la dècada del 1950

Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament amb d'altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, de la que fou l'anima que mai no abandonaria. 


El 1907 és va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir 3 fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical és va iniciar el 1906, i va començar a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1916-1920) i director de les publicacions La Colmena Obrera (Òrgan dels Sindicats de Badalona) i El Vidre (portaveu dels Vidriers federats). 

L'any 1918, sent encara un jove militant, va compartir amb Salvador Seguí i altres, la responsabilitat de l'adopció per part de la CNT dels Sindicats Únics que faria variar substancialment les destinacions de la classe obrera catalana i peninsular, a dotar-los d'una força i capacitat de lluita insospitada, que resultarien decisiva, en els greus moments que els esperaven en el futur.



Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, va començar a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva Capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. Al Congrés de la Comèdia (1919) defensa els federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. 




L'any 1920 va sofrir 2 atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT.
Malgrat els intents de molts estudiosos, historiadors o no, de desnaturalitzar -com s'ha intentat també amb Salvador Seguí "El Noi del Sucre" - Joan Peiró va ser sempre un anarcosindicalista convençut, que va renunciar a una vida laboral i familiar relativament còmoda i tranquil, per dedicar-se en cos i ànima a la defensa d'aquells que "no tenien res a perdre excepte les cadenes" i va fer, de l'explotació de l'home per l'home i de la seva forma actual -el capitalisme -, els dos grans enemics a combatre sense treva amb força i energia. 

És va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat.
El 1922 va assumir la secretària general de la CNT i durant la seva gestió es va celebrar la Conferència de Saragossa en la qual, per primera vegada des de 1919, es van tornar a trobar els pesos pesants confederals: Seguí, Pestaña, Peiró, G. Deu, Abós, Cano Ruiz, Alaiz, Buenacasa, ... 

Salvador Seguí i Àngel Pestaña a la dreta.

Dos fets van destacar en aquella reunió. El primer, la proposta de referèndum entre els sindicats per decidir la permanència o sortida (aquest va ser el resultat) de la CNT de la Internacional Sindical Roja (ISR) i la seva adscripció a la reconstruïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Un any abans , els delegats a Moscou (Maurín, Nin, Arlandis ,...) havien decidit integrar la CNT a la ISR.
El segon i més significatiu, l'aprovació per aclamació d'un dictamen elaborat per Peiró i signat per Seguí, Pestaña i Viadiu conegut com la "moció política" de Saragossa. En aquest document es proclamava l'allunyament de la CNT dels partits polítics, al mateix temps que la seva total implicació en "els problemes morals, econòmics, socials i polítics" de la classe treballadora. La CNT es definia com "un organisme netament revolucionari ... al mateix temps integral i absolutament polític ja que la seva missió és la de conquerir els seus drets de revisió i fiscalització de tots els valors evolutius de la vida nacional i. .. exercir l'acció determinant per mitjà de la coacció derivada dels dispositius i manifestacions de força de la CNT ".
Tot i determinar de manera diàfana una posició d'autonomia sindical i d'actuació sociopolítica revolucionària, va ser injuriada pels mitjans anarquistes ortodoxos i utilitzada per la premsa liberal i d'esquerres per plantejar un apropament de la CNT a la política en el sentit més formalista. El dictamen deixava clar que la política a la qual es referien no era "al només sentit d'art de governar els pobles, si no ... les actuacions de tot tipus ... dels individus i les col·lectivitats". 
El dictàmen afirmava l’extraparlamentarisme i la no col·laboració amb les institucions estatals de la CNT. El problema era que, alhora, defensava la necessitat de que la central sindical no girés l’esquena a la ‘política’, això sí actuant des d’altres instàncies i amb d’altres mitjans. Malgrat les ambigüitats calculades d’aquella moció, Peiró -i altres anarcosindicalistes- no s’oposaven pròpiament a la lluita política, sinó que, més limitadament, negaven virtualitat i efectivitat a la lluita política parlamentària. Aquesta actitud -que en el fons mantingué Peiró al llarg de tota la seva vida- es manifestaria, sobre tot, en dues direccions. Per a començar, en relació a l’anàlisi i assumpció de la tan famosa i topificada tàctica de l’acció directa. Aquesta, per a Peiró, no significava simplement una forma de negociació laboral sense intervenció de l’Estat o els seus representants (la qual versió li semblava estreta i corporativista) i, molt menys la crida a l’acció violenta i terrorista. De manera més complexa i intermèdia, l’acció directa era per a Peiró una forma d’articulació d’una opció política pròpia dels sectors obrers i populars, sense intermediaris, al marge del parlamentarisme i dels partits polítics, al carrer i certament contra l’Estat, però no indiferent respecte de la situació política general. 



Hi havia una segona direcció que també afirmava la inevitabilitat de l’interès per la lluita política: a la CNT i més en general al sindicalisme els convenia, segons Peiró, l’existència i consolidació d’un règim de llibertats. Ës per això que, en les situacions excepcionals i de dictadura, Peiró podia defensar -sense contradiccions- la utilitat d’una entesa i una relació concreta amb els polítics més liberals, reformistes i republicans. El desenvolupament del sindicalisme precisava d’un marc polític favorable, si més no mínimament democràtic. A la CNT l’interessava comptar amb un mínim de temps de respir (malgrat que les llibertats polítiques reclamades fossin sols formals). Des del seu lloc, ‘siempre respetando la independencia colectiva y los métodos no parlamentarios propios’, segons que escrigué, havia de fer el possible per a la consecució d’una situació política general al país que permetes a la Confederació una activitat i desenvolupament pausats. 
Amb la dictadura de Primo de Rivera els sindicats de la CNT van quedar il·legalitzats, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. 


Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa dels jurats mixtes durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes.
Des del seu lloc habitual de treball, la fàbrica de material elèctric, coneguda popularment com "El forn del Vidre", convertida per Peiró i els seus companys en cooperativa de producció quan l'antic propietari es va mostrar incapaç de gestionar-la, va impulsar com pocs l'obra educativa i formativa que és pròpia del anarcosindicalisme, considerat com a escola dels productors que hauran de gestionar la societat en conjunt darrere la somiada Revolució Social. Aquest i no un altre era l'objectiu final per excel·lència dels sindicalistes revolucionaris, anarcosindicalistes i anarquistes que componien l'ampli espectre del moviment llibertari català, l'Estat espanyol i internacional.
En la seva llarga pràctica com a líder confederal, va xocar en ocasions amb l'actitud de certs grups propers a la Federació anarquista Ibèrica -a la qual estava afiliat des de la seva fundació l'any 1927, tot i que no va militar mai- però mai ocultà el seu anarquisme des del punt de vista de les idees filosòfiques i les finalitats. 




Durant l'etapa de la dictadura va elaborar alguns dels elements claus del seu pensament sindical, social i polític: els sindicats eren organismes de classe, l'anarquisme no podia regular el funcionament de la CNT, era necessària una transformació de la Confederació "de la qual només resten en peu la substancial dels principis i procediments del sindicalisme revolucionari ", el sindicalisme havia de basar-se en la defensa dels interessos dels treballadors i en l'establiment de la solidaritat de classe i constituïa" la força que s'enderroqui a la societat capitalista i el mitjà pel qual s'articularà el mecanisme de la producció "però no una doctrina o un sistema complet, per no caure ni en el reformisme ni el corporativisme era necessària la influència, sense imposició, l'anarquisme", continua: "volem la anarquització del sindicalisme i de les multituds proletàries, però mitjançant el previ consentiment voluntari d'aquestes i mantenint la independència de la personalitat col·lectiva del sindicalisme". Malgrat les seves crítiques a la que considerava vicis de la clandestinitat (grups d'acció, decisions no consultades, minories de militants dirigents) mai va acceptar que la legalització dels sindicats confederals s'aconseguís amb el tràgala de l'acceptació dels jurats mixtos, oposant-se a "com signifiqués reformisme ... i per ... evitar l'oblit complet dels principis i normes de la CNT ... amb vistes al demà ". Aquesta postura va portar a una forta crítica de l'actuació col•laboració de la UGT i un dur atac a Pestaña, amb qui compartia altres posicions, que va provocar la dimissió del comitè nacional de la CNT i va frustrar qualsevol maniobra d'acceptació dels comitès paritaris i , per tant, una alenada d'aire fresc a la Dictadura.
L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Hi havia un altre matís important en relació a l’actitud de Peiró davant la política, en la mesura que acceptava d’alguna forma la necessitat d’una aliança de classes en el camí de la revolució social. L’antiparlamentarisme de Peiró i la seva denúncia de la política professional de l’Estat no significaven el rebuig d’una concepció popular, no ja exclusivament obrera, de la revolució. També en aquest sentit acceptava i entenia la influència de l’anarquisme. Aquest, en la mesura que era una doctrina d’alliberament humà i pretenia afirmar la independència i la llibertat dels individus, cridava a tots els homes i no sols els treballadors. Es podien així establir alguna mena d’enteses i col.laboracions amb sectors liberals i professionals de la societat, especialment a l’entorn de la defensa de les llibertats més bàsiques i l’extensió del coneixement científic més avançat, racionalista i lliurepensador, progressista. Amb ells hom podia i calia recórrer un bon tros del camí en la marxa de la humanitat cap a una nova societat.


En aquests anys s'afiançà en el seu ideari sindicalista-revolucionari:
OBJECTIUS I ACCIÓ DEL SINDICALISME
Els objectius del Sindicalisme no es redueixen simplement a la conquesta de millores econòmiques i morals, com són augments de salari, reducció de jornades, reglamentació professional, higiene i seguretat en el treball, contractes col.lectius, etc., Sinó que ells arriben al límit màxim de l'oposició al capitalisme i l'Estat.
El Sindicalisme Revolucionari com a instrument orgànic posat en mans del proletariat, idealitzat i definit per les aportacions intel.lectuals v espirituals dels anarquistes, pretén basta a si mateix per alliberar els treballadors de les immediates opressions de tot gènere, ja capitalista, ja estatals, i per coadjuvar en primera línia a la integral manumissió econòmico-polític-social de la Humanitat. A despit de tot, una recta i clara interpretació del contingut del Sindicalisme com a entitat i una teoria pràctica dels seus postulats bàsics, que són tot un tractat de ciència econòmic-social, de valoració política i de fonda interpretació de la psicologia dels pobles, són bastants per portar els escèptics a la comprensió del veraç de les nostres afirmacions. 




El salari, el descans, l'ordenació del treball, el respecte a la personalitat individual i col.lectiva dels treballadors, la salut i la vida d'aquests, tot això es defensa convenientment, eficaçment, pel Sindicalisme, i és el Sindicalisme l'instrument adequat per suplantar amb avantatge l'acció dels partits i per desterrar el professionalisme polític.
Quan parlem de oposició universal al capitalisme, volem significar que el treball, erigit en dret social, n'hi ha prou imperativament per imposar a aquell totes les garanties de respecte, moralitat i responsabilitat, el proletariat i davant el proletariat i la comunitat social.
Quan parlem de oposició universal a l'Estat signifiquem així mateix que l'acció sindical i directa del proletariat és una arma amb suficiència per anul.lar i determinar les activitats governamentals d'acord amb les conveniències del Sindicalisme, genuïna representació de la voluntat  i els interessos dels treballadors, i per neutralitzar tots els atemptats a la justícia i a la llibertat.
Hem assenyalat suficientment els objectius simples i immediats del Sindicalisme, i ells es defensen amb la vaga, el boicot i el sabotatge. No anem a caure en la vulgaritat d'explicar l'abast d'aquestes tres armes de lluita, encara ...i aquests cal fer algunes observacions respecte a la primera, ja que de la seva comprensió depèn el que en tou: cas es pugui desenvolupar la lluita contra la patronal dins dels amplis límits de l'acció directa. 

Les possibilitats d'èxit de la vaga estan subordinada als determinismes econòmics. Els obrers triomfaran en una vaga si en plantejar han tingut en compte la situació pròspera o adversa de la indústria en què ella s'hagi de desenvolupar-se i les possibilitats de resistència a la resistència burgesa, amb la qual s'ha de comptar sempre, com també si han estudiat i coordinat els mitjans amb què fer fracassar la solidaritat que practica la burgesia. La proposició no es basa en un precepte dogmàtic, és més aviat un fet que respon a realitzar-| tats comprovades pràcticament.
 



Entre els anarquistes i sindicalistes ha estat un vici, potser ho és encara, el qualificar de regust marxista l'atenció d'aquestes realitats. I, no obstant, plantejada en moments de relativa adversitat industrial, una vaga arriba moltes vegades a resoldre problemes que només interessen a la burgesia, i en el millor dels casos, una vaga inoportuna facilita la resistència burgesa, dificulta o fa impossible la resistència obrera, i en aquest cas els obrers, veient la seva plet perdut o en perill de perdre's, van a la intervenció de terceries, dels governs o els seus representants, negant així la possibilitat de l'acció directa.
Per contra, plantejada la vaga en circumstàncies industrials favorables al gest obrer, i preparats convenientment els mitjans per fer fracassar la solidaritat burgesa per molta capacitat de resistència que tingui la burgesia afectada pel conflicte, les necessitats industrials la obliguen a transigir ia cedir, o recórrer a la intervenció autoritària i de determinades institucions oficials, cuva intervenció pot i ha de desatendre en raó a la posició avantatjosa dels treballadors.
És clar que el fet d'estar al corrent d'aquestes circumstàncies implica un problema d'estudi v de comprensió del procés de l'evolució industrial i dels fluxos! ' refluxos econòmics, estudi i comprensió que reporten enorme treball, un treball que, per insà prejudici en aquests v en aquells per una inconcebible mandra mental, està desatès per la majoria de militants.
Conèixer la geografia econòmica o de la producció i el mecanisme financer, econòmic i tècnic de la indústria; investigar la importància de l'evolució de la mecànica aplicada a les indústries; estudiar i preveure les fluctuacions de l'oferta v la demanda; tenir com a base de les activitats opositores al capitalisme el coneixement de les estadístiques d'exportació i importació de productes, de preu de les matèries primeres, cost de la mà d'obra v quantia de facturació d'un producte determinat, el que interessi més directament establir l'equació entre la necessitat i la possibilitat d'una cosa ..., tot això és molt molest, potser massa molest. Però en això mateix troba un la compensació, ja que saber adquirir és saber enriquir intel.lectualment, i riquesa intel lectual és riquesa d'esperit, és llum i és energia transmissibles després de assimilades. 





 


Hem volgut fer aquestes lleugeres observacions i amb elles dir que a la vaga només ha d'anar-se'n quan s'està en amb ~ condicions per a això. Mas, contràriament al pensament marxista ~ ta, que tot ho subordina a les condicions d'existència, agre ~ amos que el proletariat està sempre en condicions de defensar la seva dignitat de classe, va que aquesta a res es subordina ni admet dilacions que puguin deixar indefensa .
Un dels objectius més importants i menys perseguits pel Sindicalisme Revolucionari és la implantació del


Va seguir defensant els federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant els tesi faista. En aquest mateixos congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual és defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe Treball. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels Sectors faista que hi un suport hi aneu al pic a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals és trobava Àngel Pestaña, el «Manifest Trentista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i és criticava tant el govern republicà com els Sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels Sindicats de Sabadell als quals Posteriorment se'n van Afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat Federació Sindicalista llibertari , a la qual amb posterioritat s'afegirien d'altres «Sindicats d'oposició». 

El Manifest trentista
Als camarades, als sindicats, a tots
Un superficial anàlisi de la situació per que travessa el nostre país ens portarà a declarar que Espanya es troba en un moment d'intensa propensió revolucionària del que van a derivar profundes pertorbacions col•lectives.
No hi ha negar la transcendència del moment ni els perills d'aquest període revolucionari, perquè, es vulgui o no, la força mateixa dels esdeveniments ha de portar-nos a tots a patir les conseqüències de la pertorbació.
L'adveniment de la república ha obert un parèntesi en la història normal del nostre país. Enderrocada la monarquia; expulsat el rei del tron; proclamada la república pel concert tàcit de grups, partits, organitzacions i individus que havien patit les connexions de la Dictadura i del període repressiu de Martínez Anido i de Arlegui, fàcil serà comprendre que tota aquesta sèrie d'esdeveniments havien de portar a una situació nova, a un estat de coses diferent al que havia estat fins aleshores la vida nacional durant els darrers cinquanta anys, des de la Restauració aquí.
Però si els fets esmentats van ser el aglutinant que ens va conduir a destruir una situació política i a tractar d'inaugurar un període diferent del passat, els fets esdevinguts després han vingut a demostrar el nostre asserció que Espanya viu un moment veritablement revolucionari.
Facilitada la fugida del rei i la expatriació de tota la xusma daurada i de sang blava, una enorme exportació de capitals s'ha operat i s'ha empobrit el país més encara del que estava.
A la fugida dels plutòcrates, banquers, financers i cavallers del cupó i del paper de l'estat va seguir una especulació vergonyosa i descarada que ha donat lloc a una formidable depreciació de la pesseta i una desvalorització de la riquesa del país en un cinquanta per cent.


A aquest atac als interessos econòmics per produir fam i la misèria de la majoria dels espanyols va seguir la conspiració vetllada, hipòcrita, de totes les cogulles, de tots els que duent hàbit, de tots els que per triomfar no tenen inconvenient a encendre una espelma a Déu i una altra al diable. El dominar, subjugar i viure de l'explotació de tot un poble al qual s'humilia és el que es posa per sobre de tot.
Les conseqüències d'aquesta confabulació de procediments criminals són una profunda i intensa paralització dels crèdits públics i, per tant, un col lapse en totes les indústries, que provoca una crisi espantosa, com potser mai s'havia conegut al nostre país. Tallers que tanquen, fàbriques que acomiaden als seus obrers, obres que es paralitzen o que ja no comencen, disminució de comandes en el comerç, falta de sortida dels productes naturals; obrers que passen setmanes i setmanes sense col•locació; infinitat d'indústries limitades a dos o tres i molt poques a quatre dies de treball. Els obrers que aconsegueixen la setmana sencera de treball, que poden anar a la fàbrica o al taller sis dies, no excedeixen del trenta per cent. L'empobriment del país és ja un fet consumat i acceptat.
Al costat de totes aquestes desventures que el poble pateix, es nota la lenitat, el procedir exclusivament legalista del govern. Sortits tots els ministres de la revolució, l'han negat aferrats a la legalitat com el mol•lusc a la roca i no donen proves d'energia sinó en els casos en què de metrallar el poble es tracta. En nom de la república, per defensar-la, segons ells, s'utilitza tot l'aparell de repressió de l'estat i es vessa la sang dels treballadors cada dia. Ja no és en aquesta o l'altra població, és en totes on el sec detonar dels maúseres ha segat vides joves i Lozano. 

Mentrestant, el govern no ha fet ni res farà en l'aspecte econòmic. No ha expropiat als grans terratinents, veritables ogres del camperol espanyol, no s'ha reduït en un cèntim els guanys dels especuladors de la cosa pública, no ha destruït cap monopoli, no ha posat límit a cap abús dels que exploten i creixen amb la fam, el dolor i la misèria del poble. S'ha posat en situació contemplativa quan s'ha tractat de minvar privilegis, de destruir injustícies, d'evitar lladronicis tan infames com indignes. Com estranyar-nos, doncs, del que va passar? D'una banda, altivesa, especulació, travetes amb la cosa pública, amb els valors col•lectius, de manera que pertany al comú, amb els valors socials. D'altra banda, lenitat, tolerància amb els opressors, amb els explotadors, amb els victimaris del poble, mentre a aquest se li empresona i persegueix, se li amenaça i extermina.
I, com digne rematada a això, a sota el poble patint vegetant, passant fam i misèria, veient com li escamotegen la revolució que ell ha fet. En els càrrecs públics, en les destinacions judicials, allà on pot trair la revolució, segueixen aferrats els que van arribar si us plau oficial del rei o per la influència dels ministres.
Aquesta situació, després d'haver destruït un règim, demostra que la revolució que ha deixat de fer-se esdevé inevitable i necessària. Tots ho reconeixem així. Els ministres, reconeixent la fallida del règim econòmic, la premsa, constatant la insatisfacció del poble i aquest rebel•lant-se contra els atropellaments que és víctima. Tot doncs, ve a confirmar la imminència de determinacions que el país haurà de prendre, per, salvant la revolució salvar-se.
Una interpretació
Com que la situació de profunda tragèdia col•lectiva; volent el poble sortir del dolor que li turmenta i mata i no hi ha més que una possibilitat, la revolució, com afrontar-la? Hi ha qui diu que les revolucions les han fet sempre les minories audaços que han impulsat el poble contra els poders constituïts. I que n'hi ha prou que aquestes minories vulguin, que s'ho proposen, perquè en situació semblant la destrucció del règim imperant i de les forces defensives que el sostenen sigui un fet. Que aquestes minories, proveïdes d'alguns elements agressius, en un bon dia, o aprofitant una sorpresa, planten cara a la força pública, s'enfronten amb ella i provoquen el fet violent que pot conduir-nos a la revolució. Una preparació rudimentària, uns quants elements de xoc per a començar, i ja és suficient. Fien el triomf de la revolució al valor d'uns quants individus i a la problemàtica intervenció de les multituds que els secundaran quan estiguin al carrer.
No cal prevenir res, ni comptar amb res, ni pensar més que en llançar al carrer per vèncer un mastodont: l'estat.
Pensar que aquest té elements de defensa formidables, que és difícil destruir mentre que els seus ressorts de poder, la seva força moral sobre el poble, la seva economia, la seva justícia, el seu crèdit moral i econòmic no estan trencats pels lladronicis i malapteses, per la immoralitat i incapacitat dels seus dirigents i pel debilitament de les seves institucions; pensar que mentre que això no passi pot destruir l'estat és perdre el temps, oblidar la història i desconèixer la pròpia psicologia humana. I això s'oblida, s'està oblidant actualment. I per oblidar-ho tot, s'oblida fins a la pròpia moral revolucionària.
Tot es confia a l'atzar, tot s'espera de l'imprevist, es creu en els miracles de la santa revolució, com si la revolució fos alguna panacea i no un fet dolorós i cruel que ha de forjar l'home amb el patiment del seu cos i el dolor de la seva ment.
Aquest concepte de la revolució, fill de la més pura demagògia, patrocinat durant desenes d'anys per tots els partits polítics que han intentat i aconseguit moltes vegades assaltar el poder, té, encara que sembli paradoxal, defensors en els nostres mitjans i s'ha reafirmat en determinats nuclis de militants. Sense adonar-se'n cauen ells en tots els vicis de la demagògia política, en vicis que ens portarien a donar la revolució, si es fes en aquestes condicions i es triomfs, el primer partit polític que es presentés, o bé a governar nosaltres, a prendre el poder per governar com si fóssim un partit polític qualsevol.
Podem, hem de sumar-nos nosaltres, pot i ha de sumar la Confederació Nacional del Treball a aquesta concepció catastròfica de la revolució, del fet, del gest revolucionari? 

Progreso Alfarache

La nostra interpretació
Davant d'aquest concepte simplista, clàssic i una mica pel•liculera, de la revolució, que actualment ens portaria a un feixisme republicà, amb disfressa de barret frigi, però feixisme a la fi, s'alça un altre, el veritable, l'únic de sentit pràctic i comprensiu , el que pot portar, el que ens portarà indefectiblement a la consecució del nostre objectiu final.
Vol aquest que la preparació no sigui només d'elements agressius, de combat, sinó que s'han de tenir aquests i, a més, elements morals, que avui són els més forts, els més destructors i els més difícils de vèncer.
No fia la revolució exclusivament al valor de les minories més o menys audaços, sinó que vol que sigui un moviment imparable del poble en massa, de la classe treballadora caminant cap al seu alliberament definitiva, dels sindicats i de la Confederació, determinant el fet, el gest i el moment precís a la revolució.
No creu que la revolució sigui únicament ordre, mètode, això ha d'entrar per molt en la preparació i en la revolució mateixa, però deixant també lloc suficient per a la iniciativa individual, per el gest i el fet que correspon a l'individu.
Enfront del concepte caòtic i incoherent de la revolució que tenen els primers, s'alça el ordenat, previsor i coherent dels segons. Allò és jugar al motí, a la aldarull, a la revolució, és, en realitat, retardar la veritable revolució.
És, doncs, la diferència ben apreciable. Per poc que es mediti, es notaran els avantatges d'un o altre procediment.
Paraules finals
Fàcil serà pensar a qui ens llegeixi que no hem escrit i signat el que s'ha exposat per plaer, pel capritxós desig de que els nostres noms apareguin al peu d'un escrit que té caràcter públic i que és doctrinal.
La nostra actitud està fixada, hem adoptat una posició que apreciem necessària als interessos de la Confederació i que es reflecteix en la segona de les interpretacions exposades sobre la revolució.
Som revolucionaris, sí, però no cultivadors del mite de la revolució. Volem que el capitalisme i l'estat, sigui vermell, blanc, o negre, desaparegui, però no per suplantar per un altre, sinó perquè, feta la revolució econòmica per la classe obrera, pugui aquesta impedir la reinstauració de tot poder, sigui quina sigui seu color.
Volem una revolució nascuda d'un profund sentir del poble, com la que avui s'està forjant, i no una revolució que se'ns ofereix, que pretenen portar uns quants individus, que si a ella arribessin, ja siguin com vulguin, fatalment es convertirien en dictadors l'endemà del seu triomf.
Però això ho volem i ho desitgem nosaltres. Ho vol també així la majoria dels militants de l'organització? Heus aquí el que interessa dilucidar, el que cal posar en clar com més aviat millor. La Confederació és una organització revolucionària, no una organització que conrea la aldarull, el motí, que tingui el culte ce la violència, de la revolució per la revolució. 

Considerant així, nosaltres dirigim les nostres paraules als militants tots i us recordem que l'hora és greu, i assenyalem la responsabilitat que cadascú va a contraure per la seva acció o per la seva omissió.
Si avui, demà, passat, quan sigui, se'ls convida a un moviment revolucionari, no oblideu que ells es deuen a la Confederació Nacional del Treball, a una organització que té el dret a controlar-se a si mateixa, de vigilar els seus propis moviments, d'actuar per pròpia iniciativa i de determinar per pròpia voluntat.
Que la Confederació ha de ser la que, seguint els seus propis camins, ha de dir com, quan i en quines circumstàncies ha d'obrar; que té personalitat i mitjans propis per fer el que ha de fer.
Que tots sentin la responsabilitat d'aquest moment excepcional que vivim. No oblideu que així com el fet revolucionari pot conduir al triomf, i que quan no triomfa s'ha de caure amb dignitat, tot fet esporàdic de la revolució condueix a la reacció i al triomf de les demagògies. Ara que cadascú adopti la posició que millor entengui. La nostra ja la coneixeu. I ferms en aquest propòsit la mantindrem en tot moment i lloc, encara que per mantenir-la siguem atropellats pel corrent contràri.
Barcelona, agost de 1931.
Els signants del manifest van ser:
Alfarache, Progrés. Arín, Francesc. Auleda, Frederic. Ballabriga, Antoni. Cané, Pere. Clara, Sebastià. Cortada, Roldán. Cortés, Joaquim. Cristià, Josep. Dinarés, Joan. Fornells, Ricard. Gabino, Isidor. Gibanel, Agustí. Girona, Josep. López, Joan. Lorente, Joaquim. Va marcar, Bautista. Massoni, Pere. Minguet, Genaro. Navarro, Daniel. Peiró, Joan. Peñarroya, Antoni. Pestaña, Ángel. Piñón, Camil. Portolés, Miquel. Prat, Marià. Puig, Espàrtac. Rodríguez, Jesús. Roura, Joaquim. Viñas, Ramon.




Joan López Sànchez Ministre de Comerç i signant del Manifest

Tot i que Peiró va participar en esta escissió (els Sindicats d'Oposició a la CNT) no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establer ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La reacció de la FAI no es farà esperar i en el ple de la CNT de Catalunya (Sabadell, abril de 1932) es va provocar la sortida dels sindicats sabadellencs de la CNT, la dimissió de Pestaña del comitè nacional i la de Mira com a secretari del comitè regional. La reunificació és va Produir el 1936, poc abans de l'alçament dels Militars rebels.
A més, en aquest període tan Tèrbola, mai va deixa d'actuar com un militant, com un veritable anarquista que Desitjos sincerament la Revolució Social, que -tot següents dit de passada- és molt més que una bomba llençada al Liceu, un regicidi , o un tiroteig més o Menys èxits amb els forces de l'Ordre Públic, o amb els pistolers de la patronal o del Lliure. Les seves principals activitats es van centrar en els seus escrits en Cultura Llibertària i Sindicalisme i en la seva dedicació a la cooperativa del vidre de Mataró. El 1935, va formular una sèrie de condicions mínimes (respecte als acords congressuals de 1931, la independència de la CNT i el respecte al funcionament federalista) per a la reunificació.

Peiró, la Segona República i l'Autonomia de Catalunya.

El que aquí ens interessa particularment, és deixar constància del pensament de Peiró sobre una qüestió fonamental pel desenvolupament de l'Espanya contemporània com és la "qüestió o problema de les nacionalitats". Cal tenir present que en els primers anys del segle XX el catalanisme aniria evolucionant d'un "nacionalisme cultural", molt lligat a la Renaixença, fins esdevenir un moviment polític de característiques singulars que van quedar perfectament plantejades en aquest text antològic de Salvador Seguí : "A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, alcen la senyera de les Reivindicacions catalanística, en un sentit nacionalista ... Quan més soroll fan, són els moments en què és produeix un moviment social important, com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per a combatre als treballadors catalans ... Aquests senyors de la Lliga que pretenen monopolitzar la política catalana, no per aconseguir la llibertat de Catalunya sinó per a defensar millor els seus interessar de classe, fan ostentació de ser més catalans que ningú ... però temen la recuperació nacional de Catalunya i la rebutjarien si Catalunya no els estigmes sotmesa ... Estem convençuts, que si un dia és parla de la independència de Catalunya, els primers i potser els únics que s'hi oposarien a la llibertat de Catalunya serien els capitalista del Foment Nacional del Treball (patronal catalana) i de la Lliga Regionalista ... els treballadors, com que amb una Catalunya independent no perdríem res, sinó que contràriament guanyaríem, la independència de la nostre terra no ens espanta. "



D’aquest text podem deduir allò de substancial en el pensament d’aquells que des d’una posició anarcosindicalista i llibertària, reflexionaren al voltant de la qüestió de Catalunya:
1) El nacionalisme català, és un moviment polític que utilitza la classe econòmicament dominant, els grans propietaris, la patronal, així com sectors de la jerarquia eclesiàstica, amb la finalitat de mantenir i ampliar els seu domini damunt les classes treballadores.
2) I més important, els treballadors catalans no tindrien res a perdre amb una possible independència de Catalunya.
Més enllà de les aparents contradiccions, ambdues afirmacions és conciliaren dins del pensament federal i confederal, fermament defensat per la major part dels portaveus del pensament llibertari, els qui entengueren, sense cap mena de dubtes que la llibertat individual i l’emancipació econòmica, estan vinculades al dret d’autodeterminació dels pobles, dons ja ho deia Miquel Bakunin: “Em sento patriota de totes les nacions oprimides”.
La proclamació de la Segona República oferirà una situació ideal, òptima per a contrastar aquestes idees i per a copsar la seva incidència en el conjunt del moviment anarcosindicalista –absolutament majoritari en el cas de Catalunya -. Segons podem llegar en un full volant que va aparèixer en la Barcelona d’aquells dies, signat per un autoanomenat “Grupo Ácrata Bienestar  y Progreso” que és dirigí a l’opinió pública en aquests termes:
"Visca la República social Catalana!
Ahir va ser proclamada a tot arreu la República i en la nostra ciutat es va proclamar la República Catalana... que només pot tenir cabuda, en el marc de la República Federal Ibèrica, que agermani a tots els pobles d'Ibèria ...
Els anarquistes no podem conformar-nos amb meres declaracions de llibertat, de democràcia, és per això que cridem a tot el poble a continuar la revolució iniciada...”
Peiró, com tants d’altres dirigents anarcosindicalistes catalans, mai es proposà de formular, des d’una perspectiva pròpia, un projecte nacionalista. Sí que mantingué però una constant relació amb el tema i la problemàtica del catalanisme. Les seves posicions es sostingueren en dos pilars ideològics, que ja he esmentat: la defensa d’una aliança de classes i el federalisme d’arrel pimargalliana. Les relacions polítiques de Peiró amb el nacionalisme republicà català foren contínues al llarg de tota la seva vida militant, des de la participació en el Comitè d’Actuació Civil de 1923, el seu compromís amb les conspiracions contra la Dictadura de Primo de Rivera, l’adhesió al Comitè Pro Llibertat de 1930, fins les relacions personals que mantenia amb molts dels dirigents de la Generalitat republicana. Però Joan Peiró no trencà mai amb el discurs del federalisme municipalista i pimargallià, i sempre es manifestà contrari al separatisme. A més, sempre es mostrà temorós davant la possibilitat que el nacionalisme amagués l’interès de classe de la burgesia, impòsés una renovada centralització, o trenqués la solidaritat entre els sectors populars i obrers dels diversos pobles de la península. Ara bé, això no s’ha de confondre amb una actitud negativa davant el fet català i la defensa d’un lliure exercici de l’autonomia. Foren en aquest punt especialment significatius els seus articles del 1932 quan a Madrid es discutia l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. La seva argumentació fou doble: per un costat, defensa catalana de l’Estatut davant les campanyes ‘patriòtiques’ espanyolistes, recordant que el text proposat mantenia les relacions amb l’Estat central i que ningú pensava en trencar la unitat espanyola (encara que només fós per motius econòmics, afegia); per altre costat, crida a l’Esquerra Republicana de Catalunya per a que acceptés alguna mena d’acord amb la CNT (‘el proletariat català’) en contra del pacte amb Azaña i la Llei de Defensa de la República que tant perjudicava els dirigents confederals. Aquesta qüestió, l’apropament a Esquerra Republicana, explicitant una catalanitat innegable, per a que no es posés en contra de la CNT, es repetí en multitud d’ocasions. 




Francesc Pi i Margall President de la República Federal i "primer anarquista espanyol"

Com explicàvem anteriorment, J. Peiró era partidari del federalisme en la seva més amplia extensió, coneixia en profunditat els estudis, plantejaments i solucions aportades per Francesc Pi i Margall; conseqüentment acceptava sense límits la idea de l’autonomia de les regions i nacionalitats, el que no vol dir que compartís l’entusiasme que sentien els polítics nacionalistes per la proclamació d’un Estat Català. Des de les pàgines de Solidaritat Obrera, l’òrgan del Comitè Regional de la CNT, en un article intitulat “Por la libertad: horas de serenidad y prudencia”, ens diu: “El derrumbamiento de la ignominiosa monarquía ha sido obra de un movimiento general del pueblo… y si se quiere concretar la finalidad inmediata perseguida por las masas populares… reconoceremos que está representada por la República Federal, tanto más cuanto éste régimen o ésta forma de estado, es lo convenido por el Pacto de San Sebastián… Consideramos fuera de lugar, consideramos incluso un intento de suicidio que… se pretenda servir intereses particulares y exclusivos de una región.
Particularmente en Catalunya, la tendencia nacionalista se ha manifestado con un empuje admirable. Al proclamarse la República Española, los elementos nacionalistas procedieron a la proclamación de la República Catalana… advertimos del peligro para el triunfo revolucionario…al ver como se constituía y pretendía actuar el gobierno provisional de Catalunya. Pues sabemos que las fuerzas republicanas de todos los matices, han de oponerse a la constitución del Estat Català.
Es de todo punto necesario que los ciudadanos del Estat Català se convenzan de que la admiración que se siente por la venerable y estimada personalidad de Macià, no tiene ninguna relación con los deseos del pueblo catalán, Éste no permitirá nunca que se pongan límites y fronteras entre él y sus hermanos de las demás regiones… Sabemos bien y lo hemos dicho en más de una ocasión que los republicanos catalanes son mucho más avanzados que los republicanos del resto del Estado y muy particularmente de los que constituyen el Gobierno Provisional en Madrid. Pero entendemos que el pueblo catalán puede disfrutar de las máximas libertades… al amparo de la más amplia compañía, en el contenido de una República Federal.
Sobre la base de una República Federal, que reconoce la personalidad y la autonomía de las regiones, de las comarcas y de los municipios, puede haber y cabe esperar una coincidencia unánime…sobre la base de una República española y una República catalana, no sólo la coincidencia es bien difícil…sabemos que el gesto de Catalunya a causado profundo disgusto en determinados sectores que tomaron parte muy activa en la gestación del movimiento revolucionario… ya sabemos que nuestro apoliticismo da pié a los que se significan por una irreflexión extraordinaria a decir que los hombres de la CNT deberíamos inhibirnos de los pleitos políticos en la hora presente… y es por la actitud adoptada antes de dicha fecha que nos consideramos con derecho para decir que si la subsistencia de la República Catalana es un peligro para la existencia de la República Española, aquella ha de ceder a ésta todo lo que ceder deba con el fin de restituirse todos a los límites de una República Federal. Si se nos requiere a nosotros para que nos comportemos con serenidad y prudencia con vistas a no meter a la República en trances peligrosos… con no menos derecho podemos nosotros pedir a los demás que se comporten con la misma serenidad y con la misma prudencia dejando a un lado los exclusivismos de Catalunya…”


Pocs dies després, en un altre magnífic editorial, Peiró deia: La línea divisòria que separa al nacionalisme del federalisme i de la llibertat basada en la solidaritat universal entre els pobles, es “el fundamento de la posición de la CNT frente al balbuceante separatismo catalán, que si en apariencia puede significar la libertad nacional de Catalunya, por la experiencia histórica de los nacionalismos no representa la más pequeña garantía para la permanencia de las libertades políticas, económicas y sociales de los catalanes.
Aunque sea en un ataque de inmodestia, yo quiero decir que tal vez los primeros destellos de la moción confederal que tanta polvareda ha levantado, brillaron en una reunión de Juntas de Mataró y, he de reconocer, que el brillo de esos destellos fue provocado por mí, por un hombre que más allá de los dogmas y mezquindades…tiene probado su amor por las cosas de Catalunya y ha luchado por las libertades de España.
Y ha sido allí (en Madrid) donde hemos dicho que la CNT se apresta a defender, como un punto de partida hacia un mundo mejor que el presente, la máxima libertad para todos los pueblos hispanos dentro de la solidaria federación de los mismos; queremos, hemos aceptado ele principio de las nacionalides ibéricas, pero sin fronteras, de forma que un individuo de más allá del Ebro no sea jamás un extranjero en Catalunya.
Para los anarquistas y sindicalistas, la libertad de las nacionalides… no es lo mismo que un trozo de territorio encerrado entre fronteras… la lengua, la cultura, las tradiciones no son para nosotros motivo de dividir a los hombres con el artificio de las fronteras… está en lo más íntimo de nuestro ser como hombres y como idealistas que no ya solamente las regiones y los municipios sino también los individuos disfruten de las más amplias autonomía y libertad…
Lucharemos para que Catalunya alcance el grado máximo de sus libertades… lo que nos separa de los nacionalistas (de Nosaltres Sols) está en que éstos reclaman la libertad para Catalunya, en tanto que la CNT la reclama, tal vez más amplia, para todos los pueblos de España.
Mientras aquellos, egoístas, tratan de levantar fronteras… la CNT se pronuncia contra todas las fronteras que, quiérase o no, son la negación de los principios internacionalistas.
Al lado de Macià y de ésa pléyade de hombres sinceros que le siguen, veo la tétrica sombra del nacionalismo que jamás ha dejado de conjugar con el sentido reaccionario de la vida política de los pueblos y veo, a grandes legiones de burgueses que giran alrededor del separatismo y semejan enormes bandadas de buitres en espera de hincar el pico en el proletariado catalán…
Así acaban todos los nacionalismos.”



En una entrevista del 31 de juliol pel diari d’esquerres La Rambla, interpel•lat per la Declaració del Ple de Sindicats Únics de Madrid del 25 d’abril, a la que ens hem referit en el text anterior, va dir: “Aquella declaración no tiene nada de unitarista, ni de españolista. Tiene mucho de antiseparatista…el Pleno Nacional… se pronunció como mínimo por el sistema federal. Para los trabajadores no hay regiones, hay hombres, hay hermanos, hay Humanidad. Hay, eso sí, necesidades étnicas, con sus costumbres e idiosincrácia. Esto está en la misma naturaleza de los hombres y ha de ser respetado dentro del sistema federal que se ha iniciado (¿) en España, llegará a Europa y abarazará a toda la Humanidad. Pero esto, más que separar une, más que disgregar afianza…”
Efectivament, l’anarcosindicalisme no va recolzar en la seva pràctica al nacionalisme polític, ni el 31, ni en els anomenats “Fets d’Octubre del 34”, malgrat la més que evident col•laboració amb les forces polítiques d’esquerres en els darrers mesos de la Dictadura i la Dictablanda, perquè no hauríem d’oblidar que la barrera que els separava era insalvable; la millor proba per afermar el que venim dient, seran les brutals persecucions, empresonaments i deportacions que patiren els treballadors i quadres sindicals anarcosindicalistes que la Generalitat Catalana ordenà després dels fets del 31 i 32.
Malgrat que no existeixen (no existien almenys en el moment d’elaborar aquest article el 1981) estudis prou exigents sobre la presa de posició del moviment llibertari sobre “la qüestió catalana”, sembla prou evident que l’anarcosindicalisme mai es posaria a defensar tàctiques parlamentàries, autonòmiques o no.
A la mateixa entrevista al diari La Rambla, preguntat sobre la possible participació de la CNT en la redacció de l’Estatut d’Autonomia, Peiró respongué: “La CNT no intervendrá de ninguna forma…en la redacción del Estatut. La CNT tiene una misión que cumplir: impulsar una revolución social que todavía no se ha hecho y presionar para que el nuevo régimen sea lo más avanzado que sea posible” I afegeix: “Y la misión más concreta todavía, es la de aprovechar las posibilidades que ofrezca el nuevo régimen para preparar la mentalidad obrera y las organizaciones sindicales para la revolución social, ya que todo lo demás es agua de borrajas.”
Encara un punt més d’aquesta mateixa entrevista, responent a la pregunta de que faria la CNT quan es convoqués el referèndum per a aprovar l’Estatut, digué: “No pot ser una altre, oficial i oficiosament que l’abstenció més absoluta”.
Com no podia ser d’una altre manera, en aquestes paraules de Peiró trobem la coherència i la fidelitat amb uns plantejaments i principis d’una organització que el que perseguia en darrera instància era la Revolució Social.
No ens ha d’estranyar que al llarg d’aquests anys republicans, a diferents mitjans nacionalistes es cregués que Peiró era susceptible de convertir-se en simpatitzant dels ideals nacionalistes. Peiró escrivia alguns dels seus articles en català, particularment com veurem més endavant a Catalunya, el diari de la tarda de la CNT “Catalunya”.

La Guerra Civil i la Revolució.


Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma d’ Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. 
El tradicional antiestatisme experimentà una revisió força espectacular al final, en els anys de la guerra civil. Com és ben conegut, la participació de la CNT i la FAI en les institucions de l’Estat republicà espanyol i a la Generalitat catalana, fou un fet difícil de digerir per l’anarquisme més ortodox. Peiró, l’octubre de 1938, en un dels seus més importants textos teòrics al final de la guerra, publicat a ‘Timon’ , justificà el canvi de la vella ortodòxia. Resumint. Segons ell, existien els principis, intangibles, i la tàctica, variable històricament. Durant molt de temps, i fins el juliol del 1936, l’anarquisme havia preconitzat actuar al marge de l’Estat i lluitar des de fora. Però això no era sinó una qüestió tàctica. El principi fonamental era el de la lluita per l’afebliment de l’Estat fins la seva completa destrucció i fins el traspàs efectiu al poble de l’autoritat i el poder. Havia ja arribat el moment de revisar la tàctica vistos els resultats limitats obtinguts (quasi un segle de combat antiestatista des de fora sense èxits importants) i tenint en compte les circumstàncies històriques i polítiques (per exemple: no podien comparar-se les situacions d’abans i després de la guerra en el cas que la República sortís vencedora). Per a que la CNT i l’anarcosindicalisme es fessin respectar i influïssin efectivament en els aconteixements, calia no deixar el camp lliure a l’Estat, calia combatre’l, ara des de dins. Peiró concloïa ‘Si la Historia no se pone de acuerdo con el anarquismo, que sea el anarquismo el que se ponga de acuerdo con la Historia’,. Sense proposar’s’ho, amb això, per sota de la rotunditat i retòrica de la frase, Peiró desvetllava una de les característiques fonamentals de la seva actitud intel.lectual: el seu constant i sovint dolorós diàleg amb la realitat. 



A la caiguda del govern de Largo Caballero – a causa dels tràgics Fets de Maig- va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM.
Veiem un d’aquests articles que no va poder ser publicat al seu temps a la Solidaritat Obrera a causa de la Censura:




Andreu Nin, dirigent del POUM assassinat pels estalinistes el 1937

“El misterioso proceso del POUM”,
Menos reverente que mi particular y querido amigo señor Rouret, nada puede detener mi ímpetu de hombre que no se detiene ante tópicos y monsergas cuando columbra a la justicia en trance de hundirse en el antípoda y, mucho menos, cuando este hecho puede producirse y se produce por una de las maniobras políticas más repulsivas y despreciables. El individuo que lucha en igualdad de condiciones que el adversario, de cara a cara, y vence, aunque la causa de aquél no sea justa, su nobleza y su valentía le hacen acreedor al respeto y aun a la simpatía de los ajenos a la lucha. Lo mismo ocurre cuando ésta se produce entre partidos. Pero la terrible lucha entre el POUM y el Partido que le saliera enfrente, no se ha desarrollado en estas condiciones de igualdad. Los enemigos del POUM han aprovechado, para hundir a éste, una situación política preponderante, diríase de privilegio, en la que hubo de todo menos nobleza, ni aquella franqueza y valentía consubstanciales a la dignidad política de los que luchan por un ideal.
Sin la ausencia de esa franqueza y de esa valentía, lo mismo que se ha hecho con el POUM, se hubiese realizado con la CNT y la FAI. No faltó el intento ; pero se dió en lo más duro del hueso. La CNT y la FAI son un valor más positivo y más fuerte que los enemigos del POUM y éstos hubieron de abandonar la empresa…
Y en la que ha producido la odisea de los dirigentes del POUM no se ha llegado aún al final, no puede haberse llegado a él, porque sería menester una sensibilidad de estatua para que unos hombres, que habrán tenido sus errores pero que nunca desmintieron sus probados títulos legítimos de revolucionarios, se avengan a aceptar el deshonroso calificativo de fascistas, de agentes de Franco ; y por si ellos carecieran de medios para defender su buen nombre de revolucionarios y antifascistas, no faltarán hombres, embargados por la emoción civil, que aboguen para que brillen, con fulgores esplendentes, la VERDAD y la JUSTICIA.
Yo dije un día que la monstruosidad cometida con Andrés Nin llenaría de oprobio y produciría la muerte moral y política de sus enemigos, de los que determinaron y ejecutaron la criminosa desaparición del más auténtico marxista catalán.
¿Qué importa que ahora se haya hecho aparecer a los líderes del POUM como delincuentes de un crimen nefasto ? Si, ¿qué importa ? Lo interesante, lo preciso para que los enemigos del Partido Obrero de Unificación Marxista pudieran reivindicarse de lo que no tiene nombre, era que el crimen imputado a los acusados quedase plenamente demostrado, que el proceso no fuese un tejido de nebulosas, de pruebas sin paternidad conocida, de misterios… Declaro, enseguida, que en mis palabras no hay la más leve insinuación contra el tribunal que ha juzgado a los dirigentes del Partido Obrero de Unificación Marxista, ni siquiera contra la Policía, como institución. El Poder o la institución política, no tiene ninguna responsabilidad en lo ocurrido. Tampoco la tiene la justicia de la República. Esta se ha encontrado con un sumario montado a base de atestados y de pruebas documentales, fraguados por esa policía señalada por el ex ministro D. Manuel Irujo, por esa Policía que actúa a espaldas del ministro de Gobernación y detiene en Barcelona, conduce detenido a Valencia, encierra a Andrés Nin en una villa particular en lugar de llevarlo a la cárcel.., por esa Policía que hace desaparecer y aun no ha dado cuenta del paradero del líder marxista catalán, y que amenaza con detener al juez encargado de investigar la suerte del desaparecido.

Joan Andrade, l'altre dirigent del POUM assessinat el maig del 37

Yo esperaba que sería llamado a declarar en el proceso contra el POUM. No fui llamado después de prometer que iría si se me citaba, puesto que hay un hecho muy significativo que no sé si se tuvo en cuenta, por lo mucho que dice con su elocuencia silenciosa. En la duda que se tuviera en cuenta, nada se perderá con examinarlo,
Cuando se trata de hechos, tan repugnantes como los imputados a los dirigentes del POUM, las leyes vigentes de la República niegan a los procesados el derecho de la libertad provisional. Los dirigentes del POUM, incursos en delito nefando que unos meses atrás era sancionado con la pena capital, han gozado, durante casi un año, de ese derecho negado por las leyes. ¿Por qué gozaron de él ? Sólo tiene una explicación esa gracia de la Justicia republicana : en el momento de concederla no existía prueba seria clara contra los acusados.
Para constituir esa prueba - y la constituida no es más que una burda y pueril apariencia -, los enemigos del POUM han necesitado un espacio de varios meses y una ocasión para demostrar que no tienen talento. Porque toda la prueba consiste en documentos que sólo los enemigos de los acusados conocen quién los ha escrito, y en declaraciones de testigos sospechosos, cuya conducta en el interdicto que les prohíbe comparecer ante el Tribunal o sostener lo declarado, no ante el juez, no, sino ante aquella Policía interesada en justificar lo que jamás podrá justificar, lo que nunca será perdonado a los instigadores de esa Policía, que nada tiene que ver con la justicia de la República, ni con el régimen, que con tanto heroísmo y con tanta gloria defiende el pueblo español.
Si después de la desaparición de Nin, y después del escándalo que la monstruosidad ha provocado en todas las latitudes de Europa y América ; si después de aquellas campañas temerarias de la prensa enemiga del POUM - en que todo eran afirmaciones y promesas de confirmarlas con pruebas incontrovertibles - no se hubiese amañado verosímil, ¿cuál sería hoy la situación moral y política de los instigadores y ejecutores de lo que la Historia no sabrá cómo calificar ?

Una situación política de privilegios permitió saciar el odio contra un partido, de cuyas astillas la opinión pública, desapasionada, ha cincelado un mártir ; luego, el miedo ante la propia obra, cuyos artífices no son más que el odio y la irreflexión, hizo levantar un castillo sobre una marisma deleznable, todo artificio, todo infamia, y la Justicia, que por lo común consiste en una acusación y una defensa obligadas, hubo de actuar sobre un tinglado inconsistente, sin resistencia a cualquiera prueba desapasionada.
Todo se ha desarrollado en un ambiente viciado por el es cándalo de los que saben abusar de las situaciones políticas de privilegio, pero la opinión pública no se ha dejado sorprender. El escándalo, que no las pruebas, ha podido coaccionar ciertos medios. Mas la opinión pública, la que ha de emitir el fallo definitivo, ha escogido la ruidosa batahola y los aspavientos encogiéndose de hombros y esperando momentos propicios en que la verdad no pueda ser velada con procedimientos de la peor factura política y moral, ni por el terror de poderes irresponsables, ni por el horror que produce el recuerdo de las infamias de la Santa inquisición…
Las guerras suelen dar paso a momentos pasionales en que todo es posible, aun lo más monstruoso ; pero en España nos quedará en pie la República, una República más humana y más liberal que aquella otra pie los enemigos del POUM y de la libertad individual querían plagiar ; una República en la que la opinión pública puede enjuiciar y despreciar a los que antes que españoles y ciudadanos son políticos, son… lo que no tiene nombre.
No se diga que los que hablan como yo hablo son los que están en la acera opuesta a la de los enemigos del POUM. Ellos y yo somos de los infinitos ciudadanos que no se han dejado deslumbrar por el ignominioso “bluff” levantado contra los dirigentes del destruido Partido marxista, y somos de los que aún nos preguntamos : ¿Dónde está Andrés Nin ? ¿Quién lo detuvo ? ¿Quién lo hizo desaparecer ?
Y somos, en fin, de los que queremos advertir lealmente, en holocausto de la guerra y el futuro de España, que el ramo de la indignación pública está a punto de hendir los espacios y de poner en peligro lo que está por encima de los Partidos y de las Iglesias y del mismo San Ignacio de Loyola.
Cuando escribo estas líneas, y las escribo bajo una impresión dolorosa, presa de la indignación, no sé yo si los dirigentes del POUM fueron condenados o absueltos. Cerramos los ojos al peor de los casos, puesto que, a estas alturas, era irremediable. Pero la dignidad colectiva del Pueblo español reclama la reapertura de un nuevo proceso. El secuestro y desaparición de Andrés Nin, no puede quedar ahí como un precedente, como un crimen abandonado a la indiferencia y a la impunidad. Todos hicimos esfuerzos inauditos para poner punto a aquella orgía de sangre que enlodó la majestad de la República española, y no hicimos aquel esfuerzo para luego caer en la tolerancia de crímenes que superan, en perversidad, a los de factura asiática.
Ya están juzgados y, tal vez, condenados los dirigentes del POUM. Ahora les toca el turno para ser juzgados a los que detuvieron, secuestraron y, sin duda alguna, sacrificaron a Andrés Nin. La República no puede echar en olvido que es la institución política de un Pueblo europeo, noble y ejemplar por sus virtudes de civilidad, y si realizó grandes esfuerzos para que el proceso del Partido Obrero de Unificación Marxista fuese arrancado del abuso político y situado dentro del esfuerzo de la Justicia, con el mismo esfuerzo y con la misma imparcialidad ha de llevar al propio fuero legal, el esclarecimiento del ‘affaire” de la desaparición de Andrés Nin. Todo el mundo conoce a los inductores del hecho criminal y si bien no es tan fácil de establecer la personalidad de los autores materiales del mismo, no se olvide que por el hilo se saca el ovillo. La dignidad colectiva del Pueblo español lo reclama y lo exige. A la justicia no le habrán de faltar valiosas asistencias.
Hasta ahora han alborotado los que, al fin y al cabo, no han perseguido otra finalidad que urdir un drama tenebroso, sin más base que el de un afán de venganza política. A partir de ahora, van a alborotar los que, para ser dignos de la República y de sí mismos, reclaman el establecimiento de la Justicia en el caso de Andrés Nin.
En otro caso, a mí me parecería que Martínez Anido está aún entre los españoles dignos de llamarnos tal”.

A la presentació del Diari de la tarda, del Comitè regional de la CNT que duia el nom de "Catalunya", elaborat per les oficines de propaganda de la CNT al febrer del 1937, podem llegir: "Els que per Catalunya sentim un amor profund i sincer, amor que neix del coneixement dels seus dots preciosos, de la sobrietat dels seus fills, del seu cor, de la seva riquesa verge, hem de rebre amb joia i alegria la notícia del propòsit de la CNT de publicar un diari en català.
És la parla -dolça, amorosa, afable- una de les característiques més notables de Catalunya. A través dels segles i a desgrat de les persecucions que de part del centralisme polític l'havia fet objecte, i a desgrat també, de la vergonyosa incúria amb que fou tractada durant molt de temps per la intel•lectualitat catalana, la parla catalana ha sabut mantenir-se ferma, sencera, ufanosa, guanyant la batalla a tots: als centralistes, als intel•lectuals, i al temps ...
Catalunya és el poble enginyós, senzill que treballa i lluita amb fermesa: el que fa rutllar els fàbriques i els tallers: el que extrau de la seva rica terra la potassa preciosa, el que converteix les aigües dels rius en or, el que cultiva la terra mare amb la suor fructífera del seu propi esforç. Això és Catalunya. Fins ara es l'ha presentat d'una faisó diferent. S'ha volgut donar a conèixer Catalunya per mitjà del polític xerraire, ignorant, buit, omplert de tòpics que parlava al "pobbbbble", donant-li cova per a després desplomar-lo millor, se l'ha representat per mitjà del banquer, fenici de cor metàl•lic, vividor del catalanisme separatista, se l'ha personificat en aquest "Senyor Esteve" que, tot i essent una figura magistral de la caricatura de la vida, no és ni pot ser la representació genuïna d'aquesta terra generosa, solidària i fructífera. La CNT, organització genuïnament catalana, la potencialitat revolucionària de la qual s’estén a la resta de la península, en virtut de llur concepció peninsular, anàrquica, federalista de la Revolució, vol parlar a Catalunya des del seu diari en català, en la seva peculiar parla, sota els accents de la qual la veritat sembla més bella i semblen més fermes els energies de la raó.
Els qui estimem Catalunya, i amb ella a la CNT I la Revolució alliberadora, esperem ansiosos que aparegui el nou diari. Treballadors de Catalunya, camarades i militants de la CNT i de la FAI: "Catalunya" neix, ¡¡Visca Catalunya!!.
Peiró no va amagar mai el seu gran amor per Catalunya, el qual no compartia era el "prejudici morbós" del nacionalisme estatista.
L'any 1938 va entrar de nou al govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra.

Exili, detenció i lliurament al règim franquista per la Gestapo

Joan Peiró va travessar la frontera francesa el 5 de febrer de 1939, acompanyat del seu fill Josep. Després d'uns dies de detenció i una curta estada a Perpinyà, es va retrobar amb la resta de la seva família a Narbona. Posteriorment és va traslladada a París per representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE). La funció de Peiró va ser la de treure dels camps de concentració francesos a refugiats de la CNT, auxiliar-los i procurar el viatge a Mèxic. Tot i que era conscient que la invasió nazi impediria noves partides, Peiró no va voler prendre el darrer avió cap a Mèxic i va romandre a França per a no abandonar ni als exiliats ni a la seva família.


 Heydrich comandant en cap de la Gestapo

A la fugida de París cap a Narbona va ser detingut per les tropes alemanyes i conduit de nou a la capital. La policia francesa, per evitar la seva caiguda en mans de la Gestapo, li va lliurar una ordre d'expulsió del país. L'Objectiu era passar a la zona no ocupada i acollint-se al conveni franco – Mexicà, fugir al continent americà amb la Seva família. A la seva fugida va ser detingut novament, lliurat a les tropes nazis i traslladat a Trèveris (Renània).
El gener de 1941, el ministeri d'Afers Exteriors franquista, dirigit per Serrano Suñer, va iniciar els tràmits de petició d'extradició. El 19 de febrer, Peiró va ser lliurat a les Autoritats franquistes a Irún sense haver passat pel preceptiu judici en terres franceses. Com en altres casos, és tractava d'una simple lliurament de indesitjables entre dos règims aliats




Ramón Serra Suñer al costat de Himmler

Consell de guerra i afusellament

Peiró va passar primer per la Direcció General de Seguretat de Madrid, on va ser sotmès a interrogatoris i maltractaments. La seva primera exculpació basada en la seva oposició a les brigades de control i la seva defensa de determinades persones davant els consells de Tribunals Revolucionaris va ser confirmada per la policia de Barcelona: "Tots els individus interrogats han coincidit a assegurar que és veritat que Peiró va fer campanyes en els seus escrits contra els assassinats i excessos que és van realitzar, encara que sempre defensant els seus ideals anarquistes ... "No obstant això això, el delegat d'informació de FET i de les JONS de Mataró, encara que li reconeixia com el menys dolent dels que hi van estar", el va acusar per comissió de crims i robatoris.
En qualsevol cas, la seva situació era francament difícil. Perquè l’ordre ministerial establia que haver estat ministre de la República era una de les excepcions a la commutació de la pena de mort.



Peiró i d'altres delegats al Congres de la CNT del 1931

El procés va ser ajornat de manera excepcional, no acostumaven a passar més de 2 mesos entre el lliurament de la Gestapo i la sentència condemnatòria. Peiró va ser traslladat, l'abril de 1941, a València. Fins al desembre no és va obrir el procés sumarial. Aquesta tardança tenia relació directa amb els intents per part del règim de convèncer-lo perquè assumís la direcció dels sindicats franquistes (CNS). La fermesa de la seva negativa, va accelerar el procés. El fiscal va formular les seves acusacions el maig de 1942, el defensor militar d'ofici va ser nomenat el juny i el 21 de juliol és va pronunciar sentència.

Al judici militar, van declarar a favor d'Peiró una sèrie de persones pertanyents als vencedors: Militars de les guarnicions de Mataró i Barcelona, religiosos de Mataró, jutges i personal de l'administració de justícia, empresaris i propietaris de diferents localitats catalans. Especialment significatiu va ser el testimoni de l'escriptor i "camisa vella" Santa Maria que va avalar, sense cap relació directa amb l'acusat, que l'acusat havia estat contrari als excessos dels incontrolats i havia protegit a persones perseguides. 






De res van servir, la Falange de Mataró va augmentar el total de les acusacions i el fiscal fins i tot el va fer responsable de la Setmana Tràgica (1909). Tampoc va ser possible traslladar el procés a Barcelona o Mataró. La negativa de Peiró, més que la seva actuació com a revolucionari o com a ministre, l'havia condemnat: pena de mort i no tramitació expressa de proposta de commutació.
El 24 de juliol, Peiró al Costat d'altres 6 cenetistes va ser afusellat al camp de tir de Paterna. El tètric Jutge Loygorri dirà instants després de la farsa de judici: "Efectivament, a aquest home jo li feia aixecar una estàtua a la Plaça del Caudillo per tot el bé que ha fet a molta gent i llavors, l’afusello per haver estat ministre. "
Algunes de les seves obres publicades:

Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), 
Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930),  
Perill a la reraguarda (1936),  
De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), 
Problemas y cintarazos (1938).

Com ja és habitual, espero que us hagi estat útil i interessant. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Era un gran home, tant mateix els
falangistes ho han reconegut. També he conegut persones que lluitaren amb ell i sempre deien que era un home exemplar.

TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Bona nit, anònim comunicant:

En els temps actuals, no està de moda ser una bona persona (!), sembla que només els "trepes", els "triomfadors", els qui aconsegueixen l'èxit fàcil, inspiren al nostre jovent i gaudeixen del respecte públic, quina llàstima!.
Homes com en Peiró, són irrepetibles, i ara -com abans- serien menystinguts per tothom!.
Gràcies pel teu comentari.