AIXÓ NO ES CAP #SPANISHREVOLUTION

Em repeteixo constantment: encara és massa aviat per fer una valoració!, deixa passar uns dies, com a mínim fins a les manifestacions que han convocat per al 15 de juny i, llavors, amb més perspectiva, podràs jutjar amb més equanimitat, sense la influència de l'estat de "xoc" en què has viscut els últims 10 dies.

Crec que ho faré, però de tota manera me's urgent reflexionar -i compartir amb vosaltres- sobre els fets. Però no vull ficar-vos un rotllo i que després hagi de modificar les meves opinions, així que he preferit reunir unes quantes -trobades a la web- de les que m'han semblat més significatives, interessants o suggerents en el que podríem definir com: la base de la reflexió futura. I que us convido  a participar afegint els comentaris que creieu convenients.

Al mateix temps, he volgut acompanyar el text amb unes quantes imatges seleccionades d'entre els centenars que he anat recollint, en aquests dies. Elles mateixes són en molts casos una reflexió molt més encertada i profunda de la que jo pogués arribar a fer amb les meves limitades possibilitats.

Com la majoria de vosaltres sabeu, el passat 15 de Maig va haver-hi una manifestació a Madrid que va provocar 27 detencions i greus incidents -força amagats per la premsa, per cert-. 

A continuació un grup de persones -unes quantes decenes- van fer una acampada a la Puerta del Sol. El moviment va cuallar i utilitzant el Twetter, el Faceboock i la web, va començar a estendre's a d'altres ciutats de l'Estat Espanyol i del món sencer com podeu veure:

Una acurada organització, un ressó mediàtic "inexplicable", una actitud pacífica i assenyada, el desafiament a la decisió de la Junta Electoral Central i al govern, van contribuir no poc a magnificar el moviment, fins un punt que va desbordar als mateixos organitzadors, desvetllant no poques il·lusions de canvi real, fins i tot, en aquells que com jo mateix, no creiem poder tornar a veure quelcom semblant, i reviure emocionats certs somnis de joventut als que no hem renunciat -ni renunciarem mai-.  

Anem a veure alguns de les opinions per il·luminar el tema.

Madrid

                                               Barcelona

“I el que llegeixo, el que escolto és que els tertulians, aquesta torba vociferant i infame que omple les ones de soroll i els diaris de mentides i banalitats, ha perdut el llenguatge. Juan Cruz, aquest lacai de PRISA, omnipresent en tertúlies televisives i radiofòniques parla de "l'odi a les urnes" i de "el perill d'una solució populista", un editorial d'El País adverteix del potencial perill d'un "lliberticidi", com si la nostra llibertat no fos inversament proporcional a la llibertat dels mercats, com si els cinc milions d'aturats tinguessin una altra llibertat que no sigui la llibertat de morir-se de fam.

Estan nerviosos, busquen en la seva gramàtica de banalitats i només són capaços de dir, com autòmates, "cal votar", "són apolítics", està bé que expressin el seu descontentament, però "no tenen solucions", "cal respectar la jornada de reflexió "," són antisistema, no tenen els peus a terra, les úniques solucions són les que poden proveir els partits ".

No han entès res, no volen entendre, porten molt de temps produint un llenguatge que ja no toca la realitat ni obliquament.

"Els indignats" no odien les urnes odien als bancs i als seus polítics servils i tenen no només solucions sinó un llenguatge propi que toca i omple les places amb una gramàtica de la llibertat: "Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir" , "No som antisistema, el sistema és antinosaltres", "Sense feina, sense diners i sense por", "No som un partit polític, els que han de reflexionar són ells".

Quan hi ha una revolució? ... quan els carrers i les places creen un llenguatge nou per expressar el desig i la potència de l'emancipació col·lectiva ...

Sí, és el poble, el "demos", tan grapejat i traït per polítics i sindicats pactistes, el que escriu en pancartes i murs la seva història i els seus desitjos amb un llenguatge nou en majúscules, els indignats volen una vida digna. 

El que la plaça demana és exactament això: que el govern no li obri les portes de la Moncloa a les 35 empreses més importants del país, sinó que governi per al poble, i amb el poble, al cap i a la fi democràcia és el govern del poble, no una marca en mans de Botín -president del Banc de Santander- i els seus amics.

No sabrem que esdevindrà d'aquesta potència plebea, el que sí sabem és que ja expressa amb un nou llenguatge el desig d'un futur diferent, més just.

Sobre democràcia Reial, Ja

Democràcia Reial Ja és una mica com una bogeria, sí, perquè s'ha format per gent de tot tipus (jo m'he trobat des de gent de centres socials okupats, passant per frikis de la desobediència civil, fins a gent que no té ni idea de res). Gent de qui el lema és 'Pren el carrer' i ni tan sols saben el que significa. Un moviment que sorgeix perquè la majoria despolititzada es comença a adonar que alguna cosa falla. I jo em pregunto, això és negatiu? 

Pot ser que no sàpiguen bé on és l'error, pot ser que no sàpiguen exactament què és el que va malament, però s'han adonat que viuen enganyats i crec que no és intranscendent que això passi en un sistema perfectament dissenyat per fer-te creure que ets lliure i que tots / es som iguals. El que cal fer és aprofitar aquests moviments per introduir el discurs polític, explicar a aquesta gent per què estem així i com podem canviar-ho.

Deu mentides sobre democràcia Real

1. És fals que només portin protestes i no propostes. Estan a la seva web, i són més concretes que alguns programes electorals.

2. És fals que estiguin contra els polítics. El que demanen és polítics responsables que no estiguin en contra de la societat i que no utilitzin les institucions de tots per al seu interès personal.

3. És fals que rebutgin la democràcia. El que volen és més democràcia, i que la sobirania resideixi en el poble, no en els mercats ni en els banquers.

4. És fals que no creguin en el vot. Per això exigeixen una reforma electoral, perquè qualsevol vot de qualsevol ciutadà valgui igual.

5. És fals que siguin uns antisistema. Antisistema és la corrupció, la injustícia o la impunitat. És potser aquesta democràcia, que ells reivindiquen des de la primera paraula, contrària al sistema actual?

6. És fals que siguin violents. Tot just hi ha hagut molt pocs incidents -i segons sembla provocats per la policia-, tot i la moltíssima gent que hi ha.

7. És fals que siguin apolítics. És un moviment apartidista, que no és igual.

8. És fals que siguin només joves. Hi ha molts joves en aquestes places, joves als que ja no es podrà desqualificar com "ninis" o "conformistes". Però també hi ha ciutadans de qualsevol edat.

9. És fals que demanin l'abstenció. El que demanen és el vot responsable: un atreviment "contra la llibertat", segons el caspós criteri de la Junta Electoral de Madrid.

10. I sobretot és fals que això es vagi a acabar el diumenge, després de votar. Perquè la democràcia no consisteix a votar i callar. Perquè el dilluns, quan aquestes eleccions hagin acabat, el maig de 2011 continuarà.

Un participant exposa una valoració que fa al significat del moviment.

Crec que el moviment de "democràcia real" s'assenta a escala municipal, no ve de Sol ni de Plaça de Catalunya, no és una revolució centralitzada - aquesta opinió és mes que discutible, però bé, ara no ve al cas-  com la parisenca del 68, s'estén a escala local per tot Espanya. Aquest ancoratge en el municipalisme té fortes arrels liberals (1812, 1820, 1854, 1868 ..., 1931), no es vincula a una tradició revolucionària comunista o anarquista, perquè no es tracta d'instaurar una societat sense classes, sinó a un tradició liberal ( però posada al dia amb el concepte de ciutadania social, és clar) i republicana cívica (no en el sentit de la república com a forma de govern, sinó de defensa de la res publica que garanteix drets i llibertats fonamentals), perquè es tracta de restaurar uns drets (socials) trepitjats pels nous dèspotes (global players, banquers, burocràcies de partits, etc ..). 

Òbviament el malestar de joves amb molta preparació i capital cultural però amb les expectatives laborals trencades, però també el d'obrers aturats o en condicions laborals cada vegada més restrictives, proporciona el ciment socioeconòmic d'aquest moviment. 

En les propostes més sensates lligades a aquest, però, no es demana l'autogestió obrera, ni la col·lectivització de la propietat o, la fi dels diners. No, la qüestió fa a coses tan concretes com la taxa Tobin, el gravamen més gran de les sicabs i grans fortunes, la reforma de la llei electoral, l'exclusió dels imputats en casos judicials de les llistes electorals, que la hipoteca es saldi amb l'habitatge, i coses per l'estil. Es tracta d'una banda de resistir a aquests dèspotes cada vegada més cínics i de regular les forces salvatges del mercat perquè no destrueixin el teixit social instaurant una ètica basada exclusivament en la competència egoista. D'altra, es tracta de corregir el divorci de les burocràcies dels partits respecte a la ciutadania. 

És a dir, com es deia en el XIX: despotisme i mal govern. Jo diria, en la tradició liberal i republicana cívica que et comento, que el que es defensa és un patriotisme constitucional, entenent per pàtria, no una suposada comunitat ètnica o cultural, sinó un patrimoni comú de llibertats i drets socials fonamentals (et recordo que en la nostra Constitució es parla de l'economia social de mercat com una cosa per salvaguardar, i és precisament el que s'estan carregant). El manteniment d'aquests drets i llibertats exigeix ​​mesures com les que assenyalar més amunt. Que la modernitat de les tecnologies utilitzades i de les formes d'organització (anonimat, absència de líders visibles, etc ..), amaga el vell rerefons (ahir, en la concentració de Cadis es parlava del entroncament amb els nostres "ancestres") del moviment . Això és antisistema?

Això no és una revolució dels joves sense futur.

En primer lloc, estimats, aquest és un moviment cívic, no juvenil. Que no us enganyi el fet que, a l'hora de l'acció, l'activisme sigui majoritàriament jove: apanyats estaríem si no fos així, aniríem arreglats si a hores d'ara, amb els meus anys, amb els meus quilos i amb les meves manies, hagués de ser jo qui muntés acampades (he gastat molts sacs de dormir en la meva vida, però fa vint anys que no em fico en un). Però, si em permeteu el parangó bèl·lic (ja sé que no us agrada), encara que sigueu els soldats, els bombardejos de l'enemic els aguanta també la població civil i la població civil contribueix també amb el seu esforç al bon fi de la guerra. Per tant, la victòria, si arriba, serà de tots, no exclusivament vostra.

En segon lloc, fills meus, fiqueu-vos al cap que això no és una revolució. Això de spanish revolution és molt graciós com hashtag de Twitter, però no és l'article 1 º de res. Com vaig dir l'altre dia -i afirma avui el propi Enrique Dans- al que anem, al que hauríem d'arribar (i ja veurem si arribem, que no és tan fàcil) és a iniciar un procés constituent, a substituir la putrefacta Constitució del 1978 per una altra de nova i més arregladeta que confereixi a la ciutadania un pes específic real més enllà del vot quadriennal. I això és una cosa que no sortirà de les assemblees sinó d'un procés polític molt complex que ja veurem com arriba a reflectir el que volem els ciutadans, perquè aquest procés polític s'haurà de fer amb la Constitució del 78 a la mà i amb els mateixos partits polítics que hi ha ara i amb parlamentaris elegits com fins ara, sense que els ciutadans tinguem més arma que un referèndum per al qual ens posaran davant un totxo ple de trampes i, ens diran -com van fer en el 78 - que això són les llenties i que o això o el diluvi. I així ens vàrem empassar la monarquia i no sé quantes barbaritats més.

En tercer lloc, nois, a veure si us oblideu de deliris autogestionaris i de preses del palau d'Hivern. Sento coses en les assemblees que em posen els pèls de punta: a mi, que a hores d'ara m'espanten molt poques coses. Aquesta moguda no ha succeït perquè vosaltres us llanceu al deliri de ficar les vostres utopies roussonianes al túrmix i untar la pasta resultant en el pa, aquesta moguda l'hem muntat els ciutadans -tots els ciutadans, repeteixo, no només els joves- perquè estem farts d'una casta política i d'uns lobby que s'han fet els amos i que ens porten a tots, joves i grans, com putes per rostoll. 

Ciutadans que responen a totes les ideologies: d'esquerres i de dretes. Perquè això s'està fent també per i pels ciutadans de dretes. ¿O us creieu que el monopoli de l'afartament és de l'esquerra? Si no es construeix per a tota la ciutadania i no s'escolta a tota la ciutadania expressant-se en els seus propis llenguatges - potser us sorprengui, però la majoria dels ciutadans no som assemblearis o, si més no, no sistemàticament- això s'anirà a la merda per la mateixa raó que es va crear: perquè s'hauran apropiat d'això unes presumptes elits que menystenen la ciutadania.

El comú dels ciutadans, xavals, no és antisistema. El comú dels ciutadans- no només vosaltres, no em cansaré d'insistir- no s'ha aixecat aquests dies per fabricar una mena d'Icària vuitcentista, no s'ha aixecat per trencar el sistema sinó per a fer fora els que l'han corromput. Que és molt i molt, diferent. El comú dels ciutadans no vol eliminar el que vosaltres anomeneu -no sense certa raó, les coses com són- democràcia burgesa, sinó que volen netejar-la de lladres, de pocavergonyes, de traïdors i de fills de la gran puta. Que no és el mateix. 

El comú dels ciutadans vol seguir amb una democràcia al clàssic estil occidental, només que netejant els vicis en què ha derivat la nostra fins el present.

El ciutadans, així en general i sense sectoritzar, no ens hem llançat al carrer a fer cap revolució. L'intent de transformar això en un intent revolucionari portaria al fracàs segur. Absolutament segur. Però, a més -i això és molt important- constituiria una estafa. Una estafa idèntica, absolutament idèntica, a la qual ens ha posat en peu, amb l'única diferència respecte de l'altra que aquesta naixeria d'un idealisme net i d'una pura bona fe.

Però ja diuen que l'infern està empedrat de bones intencions.

El millor del moviment del 15-M

Doncs jo ahir vaig intervenir breument en una assemblea per dir diverses coses:

Que portava molt de temps indignat, perquè des que vaig començar a treballar fa 16 anys, només he vist com els meus contractes, els meus salaris, el meu poder adquisitiu, els meus drets i llibertats s'anaven precaritzant al mateix temps que el capitalisme devorava el meu entorn, social i ambiental .

Que portava molts anys participant en tot tipus de protestes i moviments socials assemblearis, que la cultura assembleària no va néixer el 15 M, ja venia de darrere. I les protestes socials tampoc.

Que molts / es de les que hi estàvem ja havíem vist saltar l'espurna abans ... amb el Prestige, amb la guerra de l'Iraq, amb les vagues generals ...

Que si miràvem tot això des d'un punt de vista electoralista o curt termini, com fan els polítics i els mitjans de comunicació, podria semblar que l'objectiu són les municipals, però que havia vida més enllà de les eleccions ... ... I votar en aquestes no canviaria res perquè aquesta democràcia està corrompuda des dels seus inicis i no és més que una continuació del règim anterior. Que la constitució és paper mullat i que gaudeixes de drets a canvi de no usar-los.

Que el realment important d'aquest moviment pel que jo havia aconseguit captar, el fonamental, és el seu esperit assembleari, que el que calia fer era estendre les assemblees, que tots i totes, en tornar a les nostres vides "normals" tinguéssim en compte aquesta gran experiència assembleària per la resta de les nostres vides perquè la dignitat l'havíem de guanyar als carrers lluitant.

Que, cadascú segons les seves afinitats i interessos, s’autoorganitzi en assemblees per tractar els temes que ens afecten; assemblees de treballadors, de dones, de barri, ecologistes, de centres socials, col·lectius ...

... i he de dir-vos que la meva intervenció va ser bastant aplaudida per les 70/100 persones que estaven a les 5 del matí a la plaça, amb que només una d'aquestes persones caigui en el compte de la importància de l'autogestió, l'assemblearisme i l’acció directa em dono amb un cant en les dents.

Un pamflet repartit en algunes concentracions

Anarquia Total ja!

Les recents mobilitzacions de joves que han recorregut l'estat espanyol en els últims dies han donat molt que parlar. Alguns veníem advertint ja des de fa temps la necessitat de donar una resposta als atacs que des del sistema polític-econòmic es vénen succeint contra la gent del carrer, joves i grans, treballadors, aturats, estudiants ...

El cert és que el fet que milers de persones surtin al carrer a demanar que "no som mercaderia en mans de polítics i banquers" és bastant positiu. No obstant això, existeixen una sèrie de qüestions que enfosqueixen l'honestedat d'aquestes mobilitzacions, ...

Les declaracions d'intencions de la plataforma "democràcia real ja" són molt generals i una mica ambigües. Podria ser que això es degués a una voluntat d'aglutinar a quanta més gent millor al voltant d'un model de protesta suposadament original, i allunyat de les vies més clàssics utilitzats per organitzacions i col·lectius socials, polítics o sindicals. De fet, una de les qüestions més defensades per part de la plataforma era la desvinculació amb qualsevol partit o sindicat, suposadament, per considerar que des d'aquests no se'ns donen solucions a la mala situació que vivim. No obstant això, des de la pròpia plataforma, les solucions que es proposen no deixen de ser "demandes als polítics", i en cap moment qüestionen el sistema parlamentari o el propi capitalisme, ...

De fet, tot el muntatge s'ha muntat al voltant de l'estratègia de sortir al carrer, però a què? De moment simplement a demanar que la democràcia sigui més democràcia, als polítics que siguin honestos, i als banquers que no siguin els amos de les nostres vides. Però és això possible sense qüestionar la mateixa essència del sistema parlamentari, sense qüestionar la mera existència de polítics o banquers? Al nostre parer, no ho és.

Sembla que l'objectiu de sortir al carrer no és un altre, a fi de comptes, de sortir als mitjans de comunicació. És cridar l'atenció perquè es tinguin en compte aquestes demandes que es queden molt coixes, usant per a això els mitjans dels polítics i banquers. Massa ingenu, massa contradictori. O potser no?

El marcat caràcter pacífic de les mobilitzacions, les propostes "light", claríssimament reformistes i insuficients, la proximitat d'unes eleccions en les que una vegada més es pronostica un alt grau d'abstenció, la complicitat per part del propi sistema amb polítics, sindicats, empresaris i mitjans lloant les "honestes protestes de ciutadans joves sense futur" ... Tot això és tremendament sospitós. Més encara quan, al mateix temps que passa això, es realitza una àmplia campanya en contra de l'abstenció, es criminalitzen als moviments socials titllats d '"antisistema" i "violents".

Paral·lelament a la campanya de "democràcia real ja", altres proclames del tipus "no els votis" han cobrat importància. En teoria, es tracta de mostrar el teu rebuig al sistema bipartidista votant a partits minoritaris, però en realitat, el que es fomenta és el vot, sense més, ja que votis a qui votis, afavoreixes sempre al sistema parlamentari, del qual dos partits són els que més es beneficien. I tant se val quins siguin.

Curiosament, es promociona el vot a partits minoritaris, les protestes pacífiques i reformistes, el comportament cívic i l'espontaneïtat com una forma de lluitar bona i honesta, és rebel·lia "sana". I això ens ho diuen els mitjans, els polítics i fins i tot els empresaris. Per contra, una lluita de base, en una organització revolucionària, que busqui l'enfrontament i persegueixi un veritable canvi social, això, segons ells, és propi de "violents antisistema".

No coneixem les intencions que van moure als fundadors de la plataforma a començar la seva campanya. Però si per descomptat de veritat volien deixar de ser mercaderia en mans de polítics i banquers, estan aconseguint el contrari ....

La seva política de ser "nens bons" condemna a la repressió a tots aquells que entenem que el sistema no es canvia sinó mitjançant l'enfrontament amb aquells altres que defensen uns privilegis que a nosaltres ens condemnen a la misèria. Nosaltres defensem que el sistema parlamentari, al mateix temps que el capitalisme, no poden ser més humans, doncs els seus objectius són controlar, explotar i enriquir-se.

Resulta massa sospitós que sempre davant d'unes eleccions on el clima social és de crispació, facin acte de presència determinats esdeveniments on es dissipa aquesta frustració ...

Amb això no volem dir que no hagi de sortir al carrer, que no calgui protestar contra les guerres. El que diem és que cal tenir en compte que el que vivim no és una "mala gestió" dels polítics, o una massa permissivitat amb els banquers. El que vivim és una guerra social, en la qual un bàndol, el dels treballadors, aturats, estudiants, marginats, etc. és contínuament aixafat i apallissat per l'enemic. I l'enemic són els polítics, els banquers, els empresaris, els jutges i policies que els defensen, els militars que els fan la feina bruta ...

Volem canviar el sistema, no reformar-lo. Volem acabar amb la banca, però no només això, sinó amb la propietat privada, amb els diners, amb l'Estat i amb tota forma d'autoritat que condemni a l'obediència a un només de nosaltres. Ho volem tot.

El discurs que els "violents antisistema" resten honestedat a la lluita és pura hipocresia. Des dels mitjans de l'Estat i el capital, els seus diaris, ràdios i televisions, se'ns bombardeja amb aquest missatge. Però el que els pretenen és acaparar per a si el monopoli de la violència. Perquè ells sí la utilitzen contra nosaltres tots els dies, reprimint manifestacions, assetjant militants, maltractant detinguts, explotant en els centres de treball a canvi d'una misèria, aprofitant-se de la pobresa per obtenir benefici, bombardejant països per controlar recursos ... Això és violència, això és terrorisme.

És hora ja de que la gent surti al carrer, sí. Com a Grècia, com a Àfrica. I és hora també que la gent s'organitzi i es desperti, a la feina, al barri, a la plaça i a la casa. I que quan ens preguntin què volem diguem ordre, però sense autoritat. Feina, però sense explotació. Casa, però sense hipoteca. Oci, però sense guany. Convivència, però sense imposicions. Volem una societat lliure i igualitària.

Grup Llum de Mitjanit F.I.J.A.

El Mapa es va tenyir de blau

Què va passar el 22 de Maig data de les eleccions municipals i autonòmiques:

autonòmiques

Municipals

Ni a favor ni en contra de l'# 15M: D'una banda els tres partits als que el moviment # nolesvotes demanava castigar han obtingut resultats dispars: el Partit Popular ha guanyat 546.465 vots respecte a les últimes eleccions autonòmiques i municipals, el PSOE ha perdut 1.495.971 vots i Convergència i Unió ha sumat 55.354 vots més. D'una banda es pot interpretar que el 'Moviment # 15M' sí que ha tingut influència perquè, sumant les tres xifres, els partits majoritaris s'haurien deixat 894.152 vots pel camí. Però per l'altra, és bastant discutible que l'ensorrament del PSOE sigui a causa dels 'indignats' i no pel desgast a causa de la crisi.

Punt a favor de l'# 15M: El vot en blanc i nul s'ha disparat: entre les dues opcions sumen 971.739 vots, 583.114 en blanc (el que representa un 2,54% dels vots, pel 1,92% de les últimes eleccions municipals) i 388.625 nuls (el que representa un 1,69% dels vots pel 1,17% de les últimes eleccions). De fet, si el vot en blanc fos un partit, seria la cinquena força més votada, per sobre de UPyD i només superada per PP, PSOE, IU i CiU.


Veiem alguns vots nuls d'aquestes eleccions:

Punt en contra de l'# 15M: La principal idea que ha mobilitzat els joves en les seves protestes era la d'acabar amb el bipartidisme, origen d'una "partitocràcia" que pervertia la democràcia. No obstant això el dibuix que queda després d'aquestes eleccions és el d'un monopartidisme en política autonòmica: el PP es porta deu de les tretze autonomies que competien i una gran part de les capitals de província.

Punt en contra de l'# 15M: Encara que el moviment no demanava que no es votés, sinó que no es votés als grans, molts dels 'indignats' apostaven directament per no votar a cap partit com a senyal de protesta. El resultat, però, ha estat el contrari: la participació ha passat del 63,97% de les eleccions del passat any 2007 al 66,23% d'aquestes eleccions, quan gairebé 23 milions de persones han votat. De tota manera, el "partit de l'abstenció" continua guanyant sempre les eleccions. Pregunta com és que no es tenen en compte als qui no voten, es una opinió tan respectable com a qualsevol d'altre, no?

Ni a favor ni en contra de l'# 15M: Un bon nombre de partits més enllà de PSOE, PP i CiU han sumat vots, tal com demanaven els 'indignats'. Destaquen UPyD, que obté 460.000 vots i Esquerra Unida, que suma 200.000. En ambdós casos sembla que han esgarrapat vots als dos principals partits, especialment als socialistes. No obstant això, altres partits menors també han perdut força, com ERC, BNG o el PAR. Un cas excepcional son Bildu al País Basc i les CUP a Catalunya que han tingut una gran afluència de vots.

Total votants: 22.971 (en milers)

Abstenció: 11.710

Vots Nuls: 389

Vots en blanc: 584

Vots PP: 8.474

Vots PSOE: 6,276

Vots CiU: 778

Vots IU: 1.424

Qui a guanyat les eleccions?

Bé, ja continuarem amb l'anàlisi d'aquí uns pocs dies.