dimecres, de juny 22, 2011

EL JOC INICIÀTIC DE L'OCA










"El joc de l'Oca és el laberint popular de l'Art Sagrat i compendi dels principals jeroglífics de la Gran Obra". Fulcanelli.

  Gravat del Taulell del Joc de l'Oca de Patricia R. Muñoz.




Hi ha només un joc, el joc en què cadascun de nosaltres és un jugador representant el seu propi paper. És el joc universal de l'energia còsmica, en el que esdevenim les fitxes, sense saber-ho. És la Naturalesa jugadora la que crea el món dels homes i les formes, el món dels fenomens, qui ens dona i treu paper. El joc és la vida mateixa, l'energia expressada en miríades de formes i sentiments presentats contínuament al "Ser".
L'essència del jugador és l'habilitat per arribar a ser, per jugar un paper, perquè, el que és l'essència mateixa del jugador, pot adoptar qualsevol paper. Però un cop el jugador entra en el joc, una vegada que assumeix la identitat de la persona, del personatge que adopta, perd de vista la seva veritable naturalesa. Oblida l'essència del que és jugar el joc. I els seus moviments són decidits pels daus del Karma - de la destinació -.



El joc, del tipus que sigui, és una forma com qualsevol altra d'organitzar el món interior i exterior alhora, de ser el centre d'aquesta organització, i així posar ordre a les emocions i fins i tot, dominar-les.
Hi ha moments de la partida, en què la clara llum de la consciència revela la configuració del rol vital del jugador. En aquests moments la naturalesa i el corrent d'energia de la vida es presenten a la vista tal com són, en relleu.
Llavors el jugador perd l'afecció al seu paper i comença a veure la seva vida com una part d'una gran tot. El propòsit del Joc de l'Oca, com el de tots els jocs iniciàtics, és el d'ajudar al jugador a obtenir l'habilitat de desenganxar-se de les seves identificacions i descobrir com pot arribar a ser un "millor jugador". Perquè aquest joc és un microcosmos del Gran Joc. El contingut de les 63 +1 caselles del tauler, son l'essència destil·lada de centenars - potser de milers- d'anys d'exploració de l'Ésser, des del cor -el nucli- de la Tradició Perenne de la humanitat.
A mesura que el jugador es mou de casella en casella, superant els obstacles i dificultats del joc, comença a reconèixer la configuració de la seva pròpia existència, emergint amb una claredat cada vegada més gran i més profunda, a mesura que creix la seva comprensió del joc. La sensació de deslligar-se creix a mesura que comprèn que cada estat o situació, cada vivència són una cosa temporal, transitòria que depenen de la seva situació espacial en un lloc específic en el tauler, alguna cosa necessària -impuls- per moure's més enllà, i una vegada que la temporalitat de cada situació i de qualsevol espai arriben a ser veritablement reals i assumides pel jugador, aquest pot lliurar-se, escapar-se, sortir-se'n d'aquesta situació, abandonar-la, a mesura que intenta penetrar cada cop més en la meravella que és "Ser".



Com en tots els jocs, en aquest també hi ha una -com a mínim - finalitat, un objectiu a assolir. Com que l'essència del jugador és la seva habilitat per identificar-se, la seva única forma de guanyar el joc és identificar la seva pròpia Font - l'entrada al Jardí de l'Oca, la casella 63 +1- de la que mana tot el Joc. Allà, es troba la Consciència Còsmica, la Gran Mare, l'essència del pur Ésser que transcendeix al temps i a l'espai, que no coneix límits que és Infinita, Absoluta i sense Canvi, el Tot, sense atributs, més enllà del nom i la forma. El joc s'acaba quan el jugador -després de desprendre's de totes les inclinacions, de tot protagonisme - arriba a ser ell mateix, a fer-se un amb l'essència del joc.
Els moviments, decidits pels daus del karma - o de la destinació - aparentment atzarosos, sempre representen l'estat "actual" del jugador, d'acord a la seva pròpia evolució. Conseqüentment, el jugador, estudiant atentament els seus moviments i reaccions davant de cada situació, o obstacle, al llarg de moltes partides, en molts anys, pot observar la seva pròpia interioritat, reconèixer si ha comprès el que és no estar involucrat. Alhora, les complexes xarxes del joc li atorguen una visió més profunda del principi del Diví Coneixement en què es basa el tauler, de les múltiples perspectives i sabers, incorporats en el Joc.



Qualsevol aprenentatge de la vida coincideix amb el coneixement d'un mateix, de les pròpies capacitats i límits, i només pot ser profitós i enriquidor si un viu les seves pròpies experiències, assumeix plenament les seves responsabilitats i el compliment del seus deures i, sap treure profit de les lliçons i ensenyaments de les experiències viscudes, ja siguin felices o desgraciades.
Així, la persona que actuï i emprengui accions, segurament cometrà moltes bogeries. Però les seves bogeries únicament li poden ser profitoses, si d'elles obté informació de si mateix, que l'ajudin a sortir del laberint d'idees prefixades i estereotipades que tant abunden en el món actual. La iniciació porta a una experiència personal, potser indescriptible, potser inexplicable, però aclaparadorament real. De manera que el principi de la iniciació es podria definir com: "L'ésser humà oscil·la contínuament entre la raó i la bogeria, s'obstina a tenir la raó, però és en la bogeria on resideix la seva salvació.



El Joc de l'Oca es converteix en una forma amena de reflexió i estudi dels coneixements ocults que ens van llegar uns savis d'uns temps pretèrits i també, un poderós aliat per al descobriment del propi Ser.

L'origen del Joc de l'Oca.

El Joc de l'Oca es remunta a la nit dels temps. L'origen exacte no es coneix, però avui en dia existeixen diverses teories. Unes relacionen l'origen del Joc de l'Oca, amb el Disc de Phaistos i a l'ús encriptat, que van poder fer-ne determinades ordres, sent rellevant l'aportació dels Templers.





Una altra corrent d'investigació -més creïble- atribueix el seu origen als templers, els quals usarien per les seves estones d'oci a Jerusalem, les petxines del "Nautilus", a les quals li assignarien, a part del component lúdic, un missatge criptogràfic, que només determinats membres de l'Ordre, eren capaços a desxifrar. La petxina del "Nautilus"; té 63 espais, que potser siguin l'origen de les 63 +1 caselles del joc.




Els Templers eren els guardians dels Llocs Sants de Jerusalem, així com dels camins que conduïen a aquests. Aquesta tasca de custòdia es va estendre al Camí de Sant Jaume, en aquells dies, fins i tot en mans dels musulmans, en molts dels seus trams a la Península Ibèrica.
Segons algunes hipòtesis no contrastades, El Joc de l'Oca, seria un mapa simbòlic xifrat del Camí de Sant Jaume, on els Templers i Companys Constructors - maçons -, marcaven els llocs que tenien una determinada significació. Un jeroglífic, on els símbols, eren coneguts pels iniciats de l'Ordre, i que permetia una entesa a tots els cavallers de la mateixa, independentment de l'idioma de cada un. En altres paraules, el Joc de l'Oca, era una Guia del Camí.



Però com reconèixer els llocs indicats a la Guia? Els Templers eren monjos i soldats i compartien els missatges Ocults amb el gremi de Companys Constructors, que realitzaven les catedrals i monuments, on plasmaven els símbols que més tard es reconeixerien, marcant les ubicacions que figuraven en el Joc de l'Oca. Amb això tenim resolt els problemes de: Idioma, Guia i Cartells anunciadors de les Ubicacions.
Però el misteri de l'origen del joc de l'oca, s'estén encara a altres possibilitats, com el joc de xarranca, fins i tot al joc de la serp egípcia, el popular Mehen.




o fins i tot amb el popular joc de la Rayuela, que segons sembla ens ve de l'antiga Mesopotàmia:



Efectivament, no sabem l'origen del joc de l'Oca, com en tantes d'altres coses, predomina el Misteri.

La cristianització del Joc de l'Oca.


Quan els primers cristians comencen a peregrinar a Sant Jaume es troben que els pobladors del Camí, pre-celtes i celtes, mantenen molt vives encara les seves tradicions i els parlen d'un Camí de les Oques o de les Estrelles i d'un Camp de les Estrelles, al qual s'arriba per un laberint que cal recórrer per renovar-se per dins. Aquestes vivències són impossibles d'eradicar, i el que fan -com en molts altres casos- és integrar-les, cristianizar-les. Les ordres religioses, que s'encarregaran de cristianitzar aquests territoris són, principalment: la de Cluny, el Cister i la del Temple, que a partir del Segle X, s'encarregarà de la vigilància i protecció dels peregrins i de les construccions, que són dotades d'una simbologia d'acord amb el seu "particular" concepte del cristianisme.



És així, com aquests antics símbols: l'estrella, la petxina, la pota d'oca, el corb, el llop, el gos, s'adopten com a símbols cristians i s'incorporen a la peregrinació cristiana.
Si superposem dues potes de l'Oca,






una cap amunt i una altra cap avall, obtenim la X i la barra que la curta verticalment, obtenint la X i amb la P (Ji i Ro: inicials del nom de Crist)( El Crismó)




Antigament, les Oques eren les guardians de les cases, alertant de la presència d'intrusos, amb l'escandalós soroll que produïen.
Les Oques, van ser considerades el paradigma de la Saviesa Sagrada. Es basava en la creença que les Oques, Oques o ànecs, eren les guies sagrades, enviades per aconsellar als humans.

L'ou còsmic de l'oca


A l'antic Egipte, Guenguenur, representativitat com una oca, o un home amb cap d'oca, era el Déu creador responsable de l'ou d'on naix el Sol.



És molt familiar la imatge de l'ou com a continguts del sol abans del seu naixement. L'explicació d'aquest símbol te a veure amb l'observació de la naturalesa. Els egipcis, al veure nàixer els pollets, van interpretar que aquestos sorgien de l'ou sense intervenció de cap altre animal fecundant i el van relacionar amb el Sol, que feia la seva aparició per a començar la creació del món. La simbologia era semblant a la utilitzada amb l'escarabat Jepri.



Guenguenur és, per aquesta causa, una oca responsable de l'ou còsmic, el nom de la qual significa "El Gran cacareador". El títol era comú a Thot (d'Hermópolis Magna i Parva) i a Gueb, deïtats autors de la creació, i aplicable a Ammó en el seu aspecte de demiürg. Pot dir-se que Guenguenur era una forma de Gueb, segons és desprèn d'algunes fórmules del Llibre dels Morts.
En el llenguatge jeroglífic egipci, el signe determinant de l'ou simbolitza el potencial, el germen de la generació, el misteri de la vida i la immortalitat. La alquímia prossegueix mantenint aquest sentit, precisant que es tracta del continent de la matèria i del pensament.



De l'ou, es passa així al "Ou del Món", símbol còsmic que es troba en la majoria de les tradicions, des de la Índia i la Xina, fins als druides, passant per Grècia. El naturalisme egipci, el interès cap als fenòmens de la vida havien de ser estimulats pel secret creixement de l'animal a l'interior de la tancada closca, del que, per analogia, deriva la idea que el secret (ocult, que sembla inexistent ) pugui existir i tenir activitat. Els amulets en forma d'ou, mitjançant els quals els homes esperaven posseir el poder del déu primordial que residia a ells, eren molt populars. Aquests amulets, eren sovint, dipositats en les tombes al costat dels difunts. És significatiu que es designés "ou" a el taüt interior, l'immediat a la mòmia, perquè implicava l'esperança d'una vida després de la mort.

El simbolisme de l'Oca





La Oca, com l'ànec o el cigne, és considerat un animal benèfic associat a la Gran Mare i al "descens als inferns". Apareix molt sovint en els escrits folklòrics i contes de moltes tradicions. L'oca blanca, com el cigne, són les aus de Isis i de Venus, serien una imatge de la dona nua: la nuesa permesa, la blancor i puresa immaculades. No obstant això el seu llarg coll i la rodonesa i suavitat sensual de les seves formes, ens parlen del caràcter hermafrodita del seu simbolisme. Per això, aquestes imatges es refereixen a la realització suprema d'un desig de plenitud, de complementarietat, com és pot veure en el Mite de Leda i el Cigne que podeu veure aquí:



En aquest mateix sentit ambivalent, conegut pels alquimistes, l'oca o el cigne, eren identificats com el "Mercuri filosòfic", el centre místic i la unió dels contraris. En alguns casos, apareix com muntura mortuòria ja que és un dels símbols essencials del viatge místic a l'inframón. Es relaciona amb el destí, com ho provaria el "Joc de l'Oca" que és una derivació, profana, espacial i temporal del símbol, representant els perills i fortunes de l'existència, abans del retorn al si matern. El cigne - o l'oca -, és un au simbòlica de l'esoterisme i ha estat utilitzada sovint pels escriptors espiritualistes d'Orient i Occident.
Un exemple d'aquest paper de l'oca o el cigne com a muntura mortuòria és la coneguda escena de Parsifal:



Els orientals, anomenaven al cigne sagrat "Hamsa", que està relacionat directament amb el déu creador Brama, sent aquest "Hamsa-Vâhana" o "Vehicle del Cigne".


Expressa també que les oques eren considerades com missatgers entre el cel i la Terra. L'adveniment d'un nou rei era anunciat, entre d'altres rituals, deixant anar quatre oques cap als quatre punts cardinals.
Per als celtes, l'oca també era un missatger d'un altre món. Els romans, per la seva banda, els hi prestaven especial cura, ja que van ser les oques, (les oques del Capitoli), les que van avisar a temps un atac sorprenent.L'episodi més conegut sobre les oques del Capitoli és sens dubte, el de la invasió del 18 de juliol del 390 aC, data en què els Gals van vèncer als cristians de Roma en la batalla del Riu Allia. L'avançada enemiga va prosseguir durant tres dies, fins que els Gals van arribar a Roma i van saquejar la ciutat, amb l'única excepció del Capitoli, que es va salvar de l'assalt i va resistir durant un mes. La llegenda relata que l'atac nocturn dels Gals va ser frustrat perquè les oques capitolines tancades al recinte sagrat del Temple de Juno van començar a clocar en el moment en què els assaltants entraven furtivament al turó: així que el Capitoli es va salvar gràcies a les oques!




Charpentier afirma que en qualsevol mitologia l'oca és un símbol que reflecteix el "iniciat" i això es dóna des de la més remota antiguitat. Habitualment l'Oca és simbolitzada per la seva pota, el que sembla correcte per ser aquest el principal signe distintiu.
Per a aquells que desitgen alliberar-se, el camí de l'iniciat-cigne, és un camí segur d'evolució cap a la llum. El "Ayo", Pedagog o Mestre era conegut com l' Oca. El Mestre "Jars" significa: l’ oca que ensenya, Jakin (basc) significa: el més savi.
Les Oques Salvatges, tenen recorreguts migratoris estacionals i estables i definits els anomenats Camins de la Oques. Aquests recorreguts, coincideixen amb el Camí a Sant Jaume o Camí de les Estrelles.


¿Cal preguntar-nos si les migracions de les Oques, van marcar un camí que seguia la Via Làctia o Camí de les Estrelles i els Pelegrins el van usar com a guia per arribar a Sant Jaume.?
Sembla lògic pensar, que els pelegrins, seguien les indicacions dels accidents naturals per guiar-se fins a Sant Jaume, seguint de dia el Camí de les Oques i de nit el Camí de les Estrelles.
Com els antics pelegrins, no disposaven de Mapes, ni Guies i es movien en un món hostil, marcat per l'existència de: múltiples regnes, senyors feudals, bandits, diferents idiomes, religions i costums, basant el seu pelegrinatge en l'auxili de: Esglèsias, Monestirs i Refugis. La informació oral, transmesa es basava en punts de referència, que havien de ser localitzats i en el recorregut a través d'unes sendes senyalitzades per elements astronòmics, geogràfics o migratoris.
Al llarg del Camí, és freqüent, trobar el símbol de la Pota de l'Oca. Se suposa, que era un dels símbols usats pels Mestres Constructors de les Esglésies i Catedrals.






Però t'estaràs preguntant, si cada iniciat Templer es desplaçava, amb un Tauler de Joc de l'Oca sota el braç?. Res d'això, cada època té les seves solucions i són tan fàcils que de vegades ens resulten inimaginables. Era important que fos un joc, perquè això permetia refrescar contínuament la memòria dels iniciats sense perill d'oblit. Pensem en el problema que tenim avui dia amb les claus dels programes, bancs, etc .... Els Símbols, eren vulgars i això permetia un ràpid coneixement entre la població, que no necessitava conèixer el significat ocult.




El Tauler, era de fàcil representació, de i d'fàcil geometria, fàcil d'ubicar, orientar, dordenat i mètric. Tenint en compte que era un joc, no és d'estranyar que altres ordres Religiós-Militars, com els Hospitalaris o Cavallers Teutons, contribuïssin a la difusió del joc en la seva àrea geogràfica d'influència, però sense el component criptogràfic-esotèric.
La invenció del joc de l'Oca, és anterior al segle XI, però quan arriba a una veritable eclosió com a joc, va ser durant el regnat d'emperador espanyol Felip II. El mecenes italià, Francesc de Mèdicci, va regalar a Felip II, un Tauler i daus del joc, els ociosos cortesans i cortesanes, aviat van començar a matar l'avorriment amb tan divertit joc. En aquest moment, Madrid, era la capital de l'Imperi on "no es posava el Sol" i tots els governants mundials, estaven mediatitzats per les decisions que es prenien a Madrid, que influïen en una ràpida acceptació i difusió dels nostres gustos i modes. El Joc de l'Oca, substitueixo pràcticament al Escacs, en les Corts europees, sent un preuat regal intercanviat entre els nobles.



El Joc de l'Oca, es basa en una Espiral o Caragol, dividit en 64 (63 +1) caselles. La Pota de l'Oca i el Caragol eren els símbols dels "Companys Constructors", que aixecaven les esglésies d'estil romànic, sent les més belles i esotèriques, les encarregades pels Templers. Cadascuna de les Casillas en què està dividit el Joc de l'Oca, té una relació amb les Etapes del Camí de Sant Jaume.
El joc de l'Oca, era memoritzat i recitat reiteradament, de manera que no s'oblidés, convertint-se en la Guia del Camí pels Iniciats, de manera que cada casella marcava una etapa i el seu inici i final es reconeixia pels senyals que deixaven els mestres Constructors com a marques, en llocs ben visibles.
Els Templers, tenien prohibit per les seves Regles, els jocs de Daus i Escacs – d’atzar-. Així que el Joc de l'Oca, no era un Joc pels Templers, sinò que era una Guia, que van convertir en joc, per als no Iniciats.
El Tauler, en realitat no existia, era l'estructura del Tauler, el que es coneixia, perquè en realitat, era dibuixat sobre qualsevol superfície: pissarra, traços sobre terra ...

ELS TEMPLERS I EL JOC DE L'OCA.

El joc és una espiral formada per 63 caselles. El número 7 multiplicat per 9 ens dóna 63, i cada casella amb el número 9 i els seus múltiples té la imatge d'una oca.
D'altra banda l'escriptor Rafael Alarcón Herrera, autor de "L'Altra Espanya del Temple", "A l'Ombra dels Templers, els Enigmes de l'Espanya Màgica" entre d'altres, precisa que el joc de l'oca consta de 64 caselles i no 63 com es diu: "El nombre correcte de caselles és 64. D'elles, 63 van numerades i l'última, la 63, és la Porta del Jardí de l'Oca, el jardí pròpiament dit no porta número encara que li correspon el 64. Però , com a centre místic que és, no es numera mai. 6 + 4 = 10, 1 + 0 = 1, la Unitat, l'Únic, l'Invisible.
Es tracta d'una confusió creada per impressors, que fan el tauler sense conèixer la tradició ancestral. El tauler ha patit moltes deformacions en temps moderns, per estudiar-lo hem de recórrer als més antics "



Sobre això, Rafael Alarcón aclareix:
"Els templers, potser juguessin a l'Oca, com tots en l'edat mitjana. Però ells no van inventar el joc, el joc ve de l'antiguitat clàssica com a poc. Aquesta és una notícia falsa que" gràcies "a l’ internet corre com la pólvora.
De la mateixa manera, el joc no és "un mapa" del Camí de Sant Jaume, tots dos camins tenen punts en comú, responen a un simbolisme similar, estan mútuament influïts, però el joc no és el Camí. Aquesta interpretació fantasiosa i equivocada, ve de les especulacions intel·lectuals que, alguns autors, vam fer pels anys 70 i 80 del passat segle, sobre el simbolisme del Joc de l'Oca. "
De tota manera, estic preparant una altre entrada per aquest blog, en la que seguint les passes de Toti Martinez de Lezea (El Jardín de la Oca) i de Matilde Asensi (Peregrinatio, Iacobus) tractarem d’establir la relació que - segons la meva opinió- existeix entre el Joc de l’Oca i el Camí de Sant Jaume, des de Roncesvalles fins a Finisterre.

L'ESPIRAL

És un dels símbols més antics del món. Per a moltes cultures representava el cicle naixement-mort-renaixement, és a dir, la vida sense principi ni fi, l'eternitat. Apareix en totes les latituds del globus terraqüi: a l'Índia, Àfrica, Xina, Amèrica i, per descomptat, Europa. El moviment rotatori de l'espiral és molt present en la Naturalesa, sense anar més lluny en la nostra pròpia galàxia, si bé no va ser descobert fins fa poc i gràcies a l'ús d'aparells molt sofisticats.




Els nostres avantpassats tenien altres elements al seu abast, com les petxines dels cargols -en la espiral perfecta es van inspirar els grecs per establir la mesura àuria de la geometria -, algunes plantes i flors, els remolins de vent i aigua, els nius dels ocells, el melic, la coroneta del cap, la pròpia capacitat humana per girar i formar cercles i els moviments del Sol i la Lluna observats des de la Terra, que neixen, moren i reneixen. Tot això va quedar plasmat en les pintures rupestres, en els petroglifs i en algunes representacions de la Divinitat. Hi ha moltes teories sobre el significat esotèric de l'espiral i infinitat de figures de totes les èpoques, entre les quals les celtes són les més nombroses i variades. En relació al Joc de l'Oca, cal assenyalar que les caselles es correspondrien amb les cavitats de la petxina d'un nàutils i que l'espiral, igual que la pota d'oca, va ser un dels símbols utilitzats pels mestres de la pedra, els picapedrers.

EL LABERINT

Segons Cirlot (1991/p.265) el laberint és una "construcció arquitectònica, sense aparent finalitat, de complicada estructura i de la qual una vegada a dins, és impossible o molt difícil trobar la sortida". Hi ha dos tipus de configuració, en planta, del laberint: circular i quadrangular. Sempre hi ha al dibuix una entrada i una sortida al centre de la figura. La forma de la construcció és sempre la mateixa: partint d'una creu amb quatre segments corbs en el medi de els angles formats pels braços, i amb quatre punts en la part interna d'aquests segments. El tipus quadrat o rectangular és el més antic, la primera representació coneguda està en una tauleta de Pilo. Algunes adopten forma d'esvàstica. El tipus rodó està testificat a finals del segle VII aC en un ambient etrusc itàlic i després en monedes de Cnosos a la fi del segle III. El laberint circular és comú també a altres zones d'Europa des de finals de l'Edat de Bronze.

Cirlot (1991/p.265) assenyala que:
"... El laberint té una actualitat atraient com l'abisme, el remolí de les aigües i tot el semblant. No obstant això, segons Waldemar Fenn, certes representacions de laberints circulars o el·líptics, de gravats prehistòrics, com els de Penya de Mogor (Pontevedra) , han estat interpretats com diagrames del cel, és a dir, com imatges del moviment aparent dels astres. Aquesta noció no contradiu l'anterior, és independent d'ella i fins a cert punt pot ser complementària, ja que el laberint de la terra, com a construcció o disseny pot reproduir el laberint celeste, al·ludint els dos a la mateixa idea (pèrdua de l'esperit en la creació, "la caiguda" dels neoplatònics i la consegüent necessitat de trobar "el centre" per retornar a ell) "


El laberint és un símbol de gran força a tot el món. Els primers exemples es troben a la conca del mediterrani. Els laberints simbòlics més antics solen adoptar la forma de pedres tallades la datació resulta difícil, les de Pontevedra (Espanya) poden remuntar-se al període del 900 al 500 AC, i les de VI Camon (Itàlia), del 750 al 550 aC. Un laberint tallat a l'entrada d'una tomba en Luzzanas, Sardenya, pot potser remuntar-se al 2500 o 2000 aC, si és realment contemporani a la seva tomba i no tallat amb posterioritat.
És clar que el símbol del laberint guarda estreta relació amb la mort, com ho testifiquen la tomba del rei Porsenna i la de Luzzanas. Els laberints circulars són similars a les espirals que apareixen gravades en moltes tombes prehistòriques, com l'espiral triple de la galeria funerària de Newgrange, Irlanda.
És possible que els laberints fossin mapes del més enllà, perquè l'ànima en trànsit sabés quin camí seguir. En aquest cas serien símbols de la mort, però de la mateixa manera podrien haver simbolitzat la reencarnació, ja que si l'ànima és capaç d'arribar al centre del laberint, pot també tornar a la sortida i renéixer.
Certs rituals mostren una clara relació del laberint amb la mort i el renaixement.
En alguns llocs, el disseny del laberint s'ha utilitzat com a talismà màgic per a la bona sort; aquests dissenys van ser emprats com a protecció davant els esperits malignes o els llops: és possible que alguns dels laberints més antics que apareixen en segells i en teules, per exemple, s'utilitzaran també com a protecció.







Quan els cristians van adoptar el laberint, van adaptar el seu significat a les necessitats de la religió transformant-lo en el camí de salvació.
Està fora de dubte que sigui un símbol alquímic, però no es pot deixar de notar que el laberint de Chartres (com tampoc el d'Amiens o, abans, el de Reims) no és, parlant amb propietat, un laberint, en el sentit en què és impossible extraviar en ell, ja que no té més que "un camí" que condueix al centre.
[...] La qual cosa indica que es té especial va obstinar que la gent que s'encaminen pel "laberint" segueixin per un traçat determinat, que recorrin un camí i no un altre. I aquest camí havia de ser recorregut a un ritme, segons un ritual.
Però el caminar ritual i no és caminar, ¡és dansa!



El laberint és un camí de dansa escrit a terra.
Ens trobem en un lloc que ha estat escollit per a la utilització per l'home d'un corrent tel·lúrica que aflora, i que ha de tenir sumes analogies amb els corrents magnètiques. Ara bé, és un resultat ben conegut dels corrents magnètiques que tot cos en moviment en els camps d'aquests corrents adquireix propietats particulars. És, fins i tot, la manera com es fabrica l'electricitat, fent girar un rotor en un camp magnètic, natural o artificial.
Fer girar a un home, de forma determinada, en un camp, serà provocar en aquest home accions determinades.



L'home arribat al centre del laberint, després d'haver-lo recorregut ritualment, després d'haver "dansat", serà un home transformat i, que jo sàpiga, en el sentit d'una obertura intuïtiva a les lleis i harmonies naturals, a les harmonies i les lleis que ell potser no comprendrà, però que sentirà dins de si mateix, de les quals es sentirà solidari i que seran per a ell el millor test de veritat, com el diapasó és el test del músic ".
Fulcanelli (1974/p.59) resumeix les dues posicions quan afirma que:
"La imatge del laberint se'ns presenta, doncs, com emblemàtica del treball sencer de l'Obra, amb les seves dos majors dificultats: la del camí que cal seguir per arribar al centre (on es lliura el dur combat entre les dues naturaleses) i la de l'altre camí que ha d’enfilar l'artista per sortir d'aquell. Aquí és on es necessita el fil d'Ariadna, sinó vol extraviar-se en els meandres de l'obra i veure’s incapaç de sortir "



El mite del laberint està en el més profund de la naturalesa humana. En l'origen dels temps, perduda ja la facilitat de l'instint animal per trobar els camins de la Naturalesa i afrontar els seus perills, l'home va crear l'arquetip del laberint que apareix en llegendes mitològiques i ritus religiosos, de nombroses cultures antigues i primitives al llarg i ample del món, reflex de la por ancestral i de la desorientació que l'ésser humà va experimentar davant la natura hostil i, com a ésser racional, també i fonamentalment, por davant la vida.
A totes les cultures el laberint està compost per un espai perfectament definit, de calculada geometria, però enganyós per les seves múltiples possibilitats i per la similitud dels elements que el conformen. El laberint recrea la varietat infinita dels boscos en la seva monòtona similitud, els embolics dels senders de les muntanyes, les voltes i revoltes del desconegut, les estrelles del firmament, que són a un temps ajuda i desviament dels navegants, i per la que l'home, però, trobar l'ordre absolut i intricat en el laberint de les constel·lacions.



El laberint és també i potser més que cap altra cosa, símil perfecte de la vida mateixa, amb les seves possibilitats, els seus riscos i el seu ordre íntim i subtil, per al trànsit compte l'ésser humà amb els escassos fils d'Ariadna.
El laberint, al contrari que la naturalesa, o que la vida, es tanca en si mateix, és abastable, està fet per l'home com un teatre del món, i és en el seu centre on hi hagi la resposta, el mecanisme del sistema per trobar el tresor, o la sortida o la llibertat.
El laberint és, amb tots els seus passadissos i voltes, el resum de les preguntes primordials: Quin és el sentit de la vida?, Com pot l'home traspassar la mort? I és, també, la manifestació material d'una recerca espiritual, la que tracta de formar una unitat amb l'univers.

La Càbala

Existeix en el Joc de l'Oca un aspecte cabalístic fins ara ignorat i basat en la càbala numèrica o matemàtica.
Donant un ràpid cop d'ull a la numeració de les caselles del joc observem que hi ha com un cert ordre. Des que es va inventar el joc les normes han estat fixes, les figures principals han estat sempre representades en les mateixes caselles, amb el mateix nombre i idèntic símbol. I les escasses variants introduïdes, ho han estat en èpoques relativament recents i resulten fàcils de trobar i neutralitzar, per exemple afegir un segon pont a la casella número 12, variar la numeració que ha de figurar sobre els Daus de les caselles 26 i 53, o posar el número 62 de la Porta i el 63 al Jardí de l'Oca quan realment la Porta del 63 i el Jardí no té número.



Aprofundint, el primer que observem és que hi ha certs números que destaquen. Així, el número 9 apareix com a símbol o guia visible del Camí -mentre que el 10 és el guia invisible -, seguit de 5, el 7 i el 8. Vegem-ho:
El tauler està dividit en 63 caselles numerades, cosa que, per reducció cabalística, ens dóna 9.
63 = 6 +3 = 9
Però cal advertir que el número 63 és la casella "Porta" del Jardí de l'Oca, si el centre o Jardí estigués numerat li correspondria el 64.
64 invisible = 6 +4 = 10 i 1 +0 = 1
Deu, però també l’U. La Unitat, el Centre Invisible en funció del qual hi ha la resta visible que gira al seu voltant i tendeix cap a ell. Perquè aquest Deu, que és u, conté a tots els altres des de l'u fins al zero regint-los i governant-los com a principi absolut, on tots els oposats es concilien.
El segon 9 el trobem en els obstacles a superar durant el recorregut espiral del tauler, ja que, efectivament, es tracta de nou proves que hem de superar per accedir al Centre:
6. el Pont
19. la Posada
26. els Daus
31. el Pou
42. el Laberint
52. la Presó
53. els Daus
58. la Mort
63. la Porta del Jardí


                                         Valors alfa-numèrics segons la càbala

Doncs bé, sumant cabalísticament els números de tots els obstacles esmentats obtenim 350, que per reducció ens dóna 8. El mateix nombre que regeix les caselles dels Daus, que es troben respectivament en la 26: 2 +6 = 8, i en la 53: 5 +3 = 8, ja que els Daus en si estan regits pel 9, que és el nombre que s'ha de treure d'entrada per accedir directament a ells: 5 + 4 = 9, i 6 + 3 = 9.
Pel que fa a les 14 oques, però en realitat estan dividides en dos grups, superposats tots dos, en què les oques apareixen espaiades de 9 en 9 caselles, és a dir: aparentment 5-9-14-18-23-27-32 - 36-41-45-50-54-59 - (64).
grup a) 5-14-23-32-41-50-59 total 7 oques.
grup b) 9-18-27-36-45-54 - (64) total 7 oques.
De manera que els dos grups apareixen com dues espirals diferents, entrellaçades amb l'espiral comuna del Camí de l'Oca.
Les oques del grup a), ocupen caselles on apareixen sempre el número 5, ja sigui simple o per reducció cabalística. I estan separades de 9 a 9.
5, 14: 1 +4 = 5, 23: 22 +3 = 5, 32:3 +2 = 5, 41:4 +1 = 5, 50:5 +0 = 5. etc.
La seva separació pel seu nombre guia donarà 9:9 x5 = 45, 4 +5 = 9.
Les oques del grup b), ocupen al seu torn caselles amb el número 9 seguint el procediment anterior-excepte la Oca del Jardí que, com a Dama-meta central i regidora, té el Deu-Un abans esmentat-.
Separant també de 9 a 9.
9, 18:1 +8 = 9, 27:2 +7 = 9, 36:3 +6 = 9, 54:5 +4 = 9.
La seva separació pel seu nombre guia donarà 9:9 x9 = 81, 8 +1 = 9.
En definitiva, el tauler queda dividit en dos grups de 7 oques cada un, al mateix temps que cada oca "actua" sobre un camp de 9 caselles.
Però hi ha més, els números dels grups d'oques poden ser sumats vertical i horitzontalment, amb el següent i sorprenent resultat:

grup a) 5 + 14 + 23 + 32 + 41 + 50 + 59 = 224 = 2 + 2 + 4 = 8
grup b) 9 + 18 + 27 + 36 + 45 + 54 + 64 = 253 = 2 + 5 + 3 = 1
______________________ _____________________________ ___
         14    32    50     68    86   104  123    477 = 4 + 7 + 7 = 9
           5     5      5       5     5       5     6       9

Acabant amb les caselles de les oques, direm que sumant i reduint cabalísticament les xifres de totes les caselles que hi ha una oca, que per cert són 14, 1 + 4 = 5, obtenim el nombre 413, 4 +1 +3 = 8 . Tenint en compte que tot el joc està en funció del Centre de l'espiral, de la Divina Unitat, podem recórrer a aquest centre per perfeccionar aquest 8 incomplet. Efectivament, si a aquest 413 sumem encara el nombre, invisible, que havia de correspondre al Jardí de l'Oca, al centre, el 64, obtindrem el 477 = 4 +7 +7 = 18, 1 +8 = 9 ...



I ja que el resultat de les nostres càbales és 5, 7, 8 i 9 vegem el significat cabalístic d'aquests nombres i la seva relació amb l'estructura esotèric-iniciàtica del Joc de l'Oca.
El 5 correspon en la càbala al cinquè sefirá, La Força. Encarna el principi de la Llum Divina, la llum que dóna la Vida. És la Intel·ligència en funció, "el Camí Universal", la religió en sentit ampli. És la lletra de l'esperit i de la vida sumada als quatre elements. La seva figura és el pentagrama (pentagrammon o pentagramatón dels pitagòrics) o estrella de cinc puntes, que representa el cos humà i el microcosmos.
En el Tarot es correspon amb el 5è arcà major: el Pontífex, i en el zodíac amb Bessons i Verge.



                          






El número 5 aplicat al primer grup d'oques en el joc apareix com a revelador. L’ iniciat, "jars" o Oca, està il·luminat per una intel·ligència superior, el que li permet llançar-se a recórrer el "Camí Universal". Sent una Oca participa dels quatre elements: aigua, aire, terra i foc, i pot viatjar a través d'ells. La seva figura, l'estrella pentagonal, és la que els Companys Constructors van col·locar en els rosetons de nombroses esglésies i en alguns sarcòfags dels seus mestres.
I aquest "pontífex" del Tarot es correspon amb el títol que s'atorgava als Companys Constructors ja iniciats i perfectament seguidors dels ensenyaments ancestrals sobre l'Art de la construcció i els seus símbols sagrats.
El 7 correspon a la càbala al setè sefirá, El Triomf. Representa el principi de causa final, la Llum Astral. És l'esforç dirigit a un fi determinat i el poder màgic en tota la seva força, manifestat en els set dies de la creació, les set notes musicals, els set colors de l'arc de Sant Martí. És el símbol de l'aire i del vent i emblema de l'aigua. En el Tarot es correspon amb el 7è arcà major: El Triomf -o El Carro-, i en el zodíac amb Peixos.



Precisament són dos grups de set oques les que amb la seva ajuda poden conduir al "pelegrí" fins al triomf final, tretze d'elles ho conduiran per l'aire, el vent i l'aigua, saltant sobre obstacles infranquejables, fins a la mansió de la número catorze on resideix el profund misteri que ella l'ajudarà a revelar i comprendre.
El 8 correspon a la càbala al vuitè sefirá, La Glòria. Encarna el principi de l'existència elemental, el plasma-mater en el si de la qual dormita la vida. És la balança universal de les coses, la mitjana justa, i és un signe doble (llum-ombra, positiu-negatiu, els platets de la balança, etc.) perquè està format per dos nombres parells. Indica predomini del intel·lecte sobre la matèria i del coneixement organitzat sobre el simple impuls. Representa el camp de treball de l'home i tot quan requereix esforç, cura i sol·licitud de part seva. En el Tarot es correspon amb el 8è arcà major: La Justícia, i en el zodíac amb Aquari i Capricorni.


Així s'explica que les caselles amb daus, 26 i 53, siguin dobles i continguin cadascuna dos daus que estan regits per un doble nombre parell, el 8. A més vam veure com el nombre resultant de tots els obstacles del joc era així mateix el 8, que com acabem de veure representa "tot el que requereixi esforç", i si aquest nombre regeix les caselles dels daus és comprensible que signifiqui més "tot el que requereix cura i sol·licitud ". I si una figura tan d’"atzar" com el dau, en estar regida seva casella pel 8, indica "coneixement organitzat de preferència sobre el simple impuls", no és per contradicció, sinó pel sentit simbòlic del dau com pedra angular que proporciona unes mesures.



Tant els obstacles com els Daus queden sota el signe d'Aquari, perquè aquàtica és l'Oca que ajuda a salvar-los i condueix cap a la fi desitjat, mentre que el camí a recórrer està sota el signe de Capricorn, signe de terra.
El 9 correspon a la càbala al novè sefirá, La Fundació. Significa serp i saviesa, indica també misteri, l'insondable. És la imatge més completa dels tres mons i és a més el número del Iniciat. Expressa la raó de ser totes les formes, perquè conté en si a tots els números simple. És la síntesi del bé i del mal, la resta i la suma de tot el que ha succeït. Indica ciència per fer descobriments, vista al realitzar-los i cautela per servir-se'n. El seu significat esotèric és el d'una muralla erigida per salvaguardar un anhelat tresor o custodiar un objecte apreciat envoltat de perills. La seva representació geomètrica està donada per tres triangles. En el Tarot es correspon amb el 9è arcà major: l’Ermità, i en el zodíac amb Àries i Escorpí.
L’Espiral del Joc de l'Oca, com una serp que s'enrosca sobre si mateixa, és en realitat un camí "serpentejant" cap a la saviesa misteriosa i insondable. Resulta doncs normal que el número 9 sigui el principal del joc i correspongui a una de les dues bandades d'oques, ja que és el número de l’Iniciat, aquest mateix que ve representat per l'Oca. Oca que guarda el camí cap a l’"objecte Preciat" del Jardí, i només condueix allà a qui és capaç de descobrir els obstacles i té cautela per salvar-los i servir-se'n.



L’ Iniciat-Oca que és alhora pontífex, just i ermità.




Els Numeros.





Els números estan presents en totes les caselles del Joc de l'Oca, encara que en alguns taulers no apareix escrit l'últim, el 64. La numerologia l'1 al 9 estableix una relació entre les xifres i els éssers vius i el seu entorn. Les tres escoles més importants de l'Antiguitat que van treballar amb els nombres en el seu sentit esotèric van ser la pitagòrica, la cabalística i la xinesa, encara que no coincidissin en el seu tractament ni en el significat o valor que van donar als números. Aquests apareixen també en l'Apocalipsi de Sant Joan amb clares connotacions esotèriques. En el joc hi ha 64 caselles, les mateixes que en els escacs i en les dames, igual que en el I Ching. La suma, la resta, la multiplicació i la divisió dels nombres donen lloc a diferents lectures segons les cultures i les creences. En el cas de tractar-se d'un tauler d'endevinació, l'intèrpret atorga diferents valors a cadascuna de les caselles del joc i interpreta fets presents, passats o futurs. A causa de la importància dels nombres en el joc hi ha una hipòtesi segons la qual el tarot seria una evolució del Jardí de l'Oca. De fet, resulta sorprenent que els arcans majors siguin en total 22, igual que les caselles més significatives de l'Oca.


Interpretació dels numeros:

1 (10): la unitat, Déu, el centre de l'Univers, el començament i la fi. El joc comença en l'1 i acaba en l'1 (64, 6 +4 = 10 = 1 +0 = 1).

2 (11, 20): la dualitat, el dia i la nit, amunt i avall, el masculí i el femení, el germen de la vida i també la discòrdia, la confusió i el Diable.
3 (12, 21, 30): l'equilibri, la Trinitat, pare-mare-fill, les tres unitats: nombre, pes i mesura.

4 (13, 22, 31, 40): la creació, l'Univers, els punts cardinals, els elements de la natura, les estacions de l'any i l'ànima humana amb els seus quatre capacitats: pensament, ciència, opinió i sentit.

5 (14, 23, 32, 41, 50): la intel·ligència. És un símbol del sagrat, la salut, l'intel·lecte, els sentits corporals, els dits de cada extremitat i la llum.





6 (15, 24, 33, 42, 51, 60): la força divina, la creació del món, la bellesa de la Natura i el treball.

7 (16, 25, 34, 43, 52, 61): el poder espiritual, la virginitat, els segells del Gènesi, les notes musicals, els colors de l'arc de Sant Martí i els dies de la setmana.

8 (17, 26, 35, 44, 53, 62): la Justícia, l'infinit de l'equilibri entre forces antagòniques i l'etern moviment còsmic.

9 (18, 27, 36, 45, 54, 63): la perfecció, l'Alfa i l'Omega i les muses.

DE OCA A OCA


En el joc, apareixen 13 + 1 oques -aquesta última, la Gran Oca que habita al jardí del seu mateix nom - i constitueixen un enigma o, almenys, una curiositat perquè no existeix en terres del Camí una mitologia relativa a aquest animal i sí moltes relacionades amb óssos, llops o senglars. En l'Antic Egipte – com hem vist -, l'oca era un animal vinculat al naixement i la mort, el principi i la fi. L'ànec -ànec, oca, cigne i oca - era considerat l'animal més complet per dominar tres dels quatre elements de la natura: l'Aigua, la Terra i l'Aire. Així mateix, és un símbol de defensa. Els monjos-soldat eren també defensors dels pelegrins que acudien a Jerusalem i Compostela. Les oques ocupen les caselles 5, 9, 14, 18, 23, 27, 32, 36, 41, 45, 50, 54 i 59, és a dir, s'alternen els cincs i els nous, en un interval de quatre i cinc caselles entre ells, el que suma nou i ens condueix de nou a la interpretació dels nombres. D'altra banda, al llarg del Camí de Sant Jaume i en totes les regions ens topem amb llocs els noms no deixen de plantejar certs interrogants, per exemple: rius Oca, Oka, Oza o Oca, Oja, muntanyes d'Oca, valls de Oca , Nanclares de la Oca, Villafranca de l'Oca, valls i rius de Anso i Ansón, la serra de Ancares o Ancares, la població d’ Oca, el poble de Ganso. A més, aquestes aus es troben representades en ermites, esglésies, catedrals, castells i ponts del Camí. Així mateix, hi ha una teoria que afirma que els càtars, fugits del País de la Llengua d'Oc (Llenguadoc), van donar el seu nom als seus nous llocs d'assentament, però el cert és que hi havia noms "oca" anteriors a la persecució càtara.



Els primers càtars perseguits ho van ser al nord de França, en Champagne, la regió de les catedrals gòtiques, i van arribar a la Península pel Camí Francès. Excepte per les seves creences religioses, no existia relació entre ells i els càtars del Llenguadoc ni pel que fa a la llengua, ni a la cultura. No obstant això, sí que va existir en algunes zones del Pirineu d'Osca i Navarra una comunitat anomenada "agotes", discriminada per fosques raons difícils d'aclarir i obligada durant una època a portar sobre l'espatlla esquerra una marca vermella en forma de pota d'oca.

Fusters i picapedrers, se sap que els esgotis treballar per als mestres constructors i pot ser que fossin seves les marques de picapedrer en forma de pota d'oca -simple o doble - que sovint apareixen gravades a les construccions. Una altra interpretació està relacionada amb la veneració de les verges negres del Camí, que subsisteix, malgrat l'obstinació d'alguns a desmentir la seva relació amb la Deessa Mare, creença primigènia dels éssers humans i que tant el fundador del Cister, Bernat de Claravall, com els seus protegits, els templers, van promoure a tot Europa a partir del segle XII. En aquest cas, l'oca representaria la saviesa del femení i estaria relacionada amb les creences, àmpliament esteses a les nostres terres, en les làmies, les xanas, les Moires, les ayalgas, les dones d'aigua, les dames blanques i altres ens femenins de llargs cabells rossos i peus de ...oca.



Significat d'algunes caselles:





En els taulers podem trobar a l'inici de l'espiral un joglar, un gnom, un mag, un astròleg o un personatge amb actitud de llançar els daus, o en actitud de conduir una petita bandada d'Oques. Aquest personatge significa o representa el Mestre Iniciador, disposat a guiar-nos pel camí.

PONT



(Casillas 6 i 12). Permet salvar un obstacle. Creuar el pont, significa creuar la barrera que separa el mundanal del Celestial. Aquest pas, té un cost o Portazgo –impost o peatge- per l'aprenentatge rebut.
El pont uneix dues ribes i permet al pelegrí travessar el riu que li impedeix continuar el seu camí. És també la unió entre la vida i la mort, el món material i l'espiritual, la aventura, l'alliberament. El pont com a símbol del pas cap a un nivell superior, de la unió entre el cel i la terra, és present en nombroses tradicions i és comú a diverses religions. A la cristiana suposa una al·legoria important, ja que Crist és Déu i és home, és el "pont" entre l'humà i el diví, i a través d'Ell els creients arribaran a la vida eterna. El seu representant a la Terra és el Pontifex, que literalment significa "constructor de ponts", si bé hi ha discussions sobre això. El títol no és exclusiu de la religió catòlica, ja que ja l'utilitzaven els sacerdots romans.
La Transició és molt dura i cal prendre un descans per continuar el Camí, per això has d'anar a la Posada. Però tot descans, significa un retard en la consecució de la meta.

POSADA



(Casella 16). Simbolitza el descans per reposar forces i emprendre de nou el camí amb forces renovades. El descans significa un retard en la consecució de la meta.
La posada, l'hospital de pelegrins, és un lloc de descans en el camí per recuperar les forces perdudes i, així mateix, un espai d'introspecció per conèixer-se a si mateix. En el tarot significa aïllament i separació afectiva. En el joc es troba en una posició primerenca i no torna a aparèixer, pel que significa el moment de reflexió i decisió per prosseguir el camí fins al final.

DAUS



(Casillas 26 i 53) Simbolitza la Sort. Els daus signifiquen la fortuna bona o dolenta del jugador. Per això certs fets de la vida depenguin de la destinació. La suma de les seves xifres en ambdós casos és 8, i el vuit és el símbol de l'infinit.

POU



(Casella 31). Caure en el Pou, suposa romandre fins que algú caigui i el rescat. El Pozo simbolitza el Pecat i el Perdó. En algunes tradicions el pou ple d'aigua transparent és un auguri favorable, l'úter de la vida. Els antics jueus, per exemple, esperaven a les seves futures esposes al costat d'un pou. En canvi, si està buit, el presagi és advers perquè significa foscor, desesperació, l'Hades. No obstant això, el pou té un doble simbolisme, ja que l'aigua que conté és un element de purificació, és a dir, el baptisme, pràctica utilitzada abans del cristianisme a Pèrsia, Índia, Babilònia, Egipte i Grècia per alliberar dels mals morals i iniciar al neòfit en el culte. Com a fórmula iniciàtica, representa la pertinença a un grup. En el joc, el pou es troba cap a la meitat, el que significa que l'iniciat ha recorregut la meitat del Camí i ha estat admès a la congregació.


LABERINT



(Casella 42). El extraviat ha de saltar a la Casella 30, just abans del Pozo. El laberint, s'ha representat com la Torre de Babel: la confusió de camins físics, idiomes i idees.
De nou trobem aquí l'espiral, que és un dels símbols esotèrics més antics de la humanitat. De forma quadrada o rectangular, apareix en una tauleta de Pilo (segle XIII aC) i en els segells de les tombes de l'Antic Egipte. De forma rodona o circular, s'observa en el segle VII aC entre els etruscs, en les monedes de Cnosos i en el famós laberint del Minotaure a Creta. Existeixen laberints en els sòls d'esglésies i catedrals com les de Chartres, Amiens, Lió, Reims o Poitiers, també anomenats "camins a Jerusalem". Es afirmava que recórrer era una forma de realitzar el pelegrinatge a Terra Santa sense haver de navegar. No obstant això, sembla que no es tracta de la Jerusalem física, sinó de la celeste esmentada en l'Apocalipsi de Sant Joan. El laberint simbolitza la superació d'una prova, la vida i el camí fins arribar al centre, Déu. És el pas a través de les tenebres per assolir la llum, la superació de la ignorància per adquirir el coneixement, la victòria de la intel·ligència sobre l’instin.

PRESÓ



(Casella 42). Qualsevol desviació pot portar-te a la Presó fins que algú et redimeixi. Cal tenir en compte les desviacions religioses tan velades per la Inquisició i l'arbitrarietat de Justícia aplicada pels diferents regnes i senyors. En principi, la presó suposa la pèrdua de la llibertat i el jugador que cau en aquesta casella perd tres torns. No obstant això, en clau esotèrica pot representar l'ascensió mística de l'ànima un cop desproveïda de la seva presó material. Referent a això, no cal oblidar que Crist va ressuscitar al tercer dia. Però no només Ell ho va fer. També Mitra -déu de la llum solar d'origen persa la religió va ser adoptada pels romans i va competir amb el cristianisme fins al segle IV- va morir i va ressuscitar al tercer dia. I, abans que ells, Osiris va romandre tres dies al sepulcre fins a la seva resurrecció.

TORRE



(Casella 52). La torre és un lloc d'estudi i de reflexió, on el Mestre instrueix l'aprenent. En el sistema jeroglífic egipci, signe determinant que expressa l'elevació d'alguna cosa, o l'acció de pujar per sobre de la norma vital o social. La torre, doncs, correspon al simbolisme ascensional. A l'edat mitjana, torres i campanars podien servir com a talaies des d'on albirar els voltants i el que encara ha d'arribar - l'últim tram, abans d'arribar a la meta-, però també tenien un significat d'escala entre la terra i el cel, per simple aplicació del simbolisme del nivell per al qual alçada material equival a elevació espiritual. El símbol de la torre, pel seu aspecte tancat, murat és emblemàtic i ens porta la idea de concentració i meditació profunda sobre els nostres propers objectius. La idea d'elevació, implica la de transformació i evolució, per aquest motiu l'atanor o forn dels alquimistes tingués la simbòlica forma d'una torre, per expressar que la metamorfosi de la matèria implicava un sentit ascensió. Les finestres de l'últim pis, gairebé sempre grans, corresponen als ulls i al pensament. Per aquesta causa es reforça el simbolisme de la Torre de Babel com a empresa quimèrica que condueix al fracàs i la pèrdua mental.



CALAVERA (MORT)




(Casella 58). La Calavera és el sinònim de la mort, la fi del Camí. La Mort, suposa una esperança de Resurrecció. Maria Magdalena i la seva Calavera. Els Templers, eren grans adoréssim de Maria Magdalena.
Es troba a tan sols cinc cilindres del final del Camí i simbolitza la mort seguida de la resurrecció, el pas a un món superior situat a l'altre costat de la porta del Jardí de l'Oca. En el joc, si es cau en aquesta casella, ha de tornar al principi i recomençar la partida. Per a alguns simbolitza la possibilitat de començar de nou i revisar i esmenar els errors comesos durant el Camí.

PORTA DEL JARDÍ



(Casella 63). Cal assolir el nombre exacte, per entrar al Jardí de l'Oca on no tots entren a la primera, ja que molts han d'esperar molt de temps fins que el dau els proporcioni el número clau per entrar-hi.

JARDÍ DE L'OCA

Correspondria a la casella número 64, però no està numerada. És entrar al recinte màgic, recinte al qual pertany el regne de l'esperit. És per això que la casella central no està numerada, perquè aquest lloc no és un lloc tangible.
Allà resideix La Gran Oca que arriba i guarda la Saviesa Secreta, la Saviesa Il·luminada i no escrita.




El final del Camí, el Jardí de la Saviesa, el final d'un Iniciat i el naixement d'un Il·luminat.El jardí, d'acord a diferents tradicions, representa el centre del cosmos, la regió dels benaurats al cel, i els estadis espirituals que han de transitar els que aspiren a assolir-lo. El jardí també es projecta com a símbol del poder de l'humà sobre la natura, de la seva capacitat per domesticar-la. No obstant per la seva sàvia harmonia, el jardí simbolitza a la cultura, en contraposició amb la natura agresta: la reflexió davant l'instintiu, l'ordre de la raó en contra del caos del bosc, la llum de la consciència davant les tenebres de l'inconscient. Són llocs de creixement interior, del lliure desplegament de la vitalitat espiritual. En els jardins les estacions de l'any es compleixen d'una manera ordenada i equilibrada, els seus murs, a més de protegir-los, atresoren la voluntat de ser que defineixen a aquests espais. A més, per penetrar en un jardí, normalment cal fer-ho a través d'una estreta porta. Els jardins apareixen freqüentment en els somnis com la satisfeta manifestació d'un desig pur. Aquesta circumstància fa a un creixement psíquic per part del somiador, que, en ingressar al jardí -el centre del seu ésser-ha aconseguit arribar a la seva major riquesa interna. Finalment, El Jardí del Paradís també pot llegir-se d'acord amb la referència sexual que exposen els jardins en general. Aquest espai de bellesa, fertilitat i generador de sensacions, representa, en molts casos, per la consciència masculina, la part sexual de la dona.



No obstant això, el Jardí en què es troba l'Oca, es pot veure un llac i una sèrie d'arbres, el llac fa referència a les aigües de la Gran Mare i la saviesa, així com els arbres, imatge de l'Arbre del Coneixement del Bé i del Mal.
L'actitud i disposició de l'Oca en el seu Jardí, guarda grans similituds amb una altra au mítica, el Fènix que significa el triomf de la vida eterna sobre la mort, la regeneració de la vida universal i alquímicament, la realització de la Gran Obra.
I aquest és, i no un altre, el sentit i l'objectiu d'aquest iniciàtic Joc de l?oca.

Bé, com sempre, desitjo que us hagi estat útil i interessant.

3 comentaris:

TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Patrícia R. Muñoz, autora del gravado que inicia la presente entrada, me ha hecho llegar el siguiente comentario vía e-mail, que incluyo:
"Por cierto me gustó mucho tu blog y la entrada del Juego. Una puntualización biológica tendría que hacer; el Nautilus varía su número de compartimentos según su edad. Sí es una espiral aurea el Nautilus. Pero la relación de φ con el juego de la Oca, está en las longitudes del tablero, pues en tiempos del Renacimiento inscribían la espiral de Arquímedes (que yo utilicé para "mi" juego) en el rectángulo Áureo... y no me enrollo más!! Pero es algo que tenía que aclararte en primícia"
Como es de rigor, agradezco la corrección y la hago llegar a los lectores.
Escuchar a los que realmente saben, seguir sus consejos y recomendaciones, es el primero de los deberes de los que quieren seguir el camino hacia el conocimiento.

Anònim ha dit...

Lástima que limites la divulgación del texto (que parece muy interesante) escribiéndolo sólo en catalán. Me temo que te has perdido unos cuantos millones de potenciales lectores :-)

TERRAXAMAN ATENCIÓ: ARA I AQUÍ ha dit...

Mi querido anónimo comunicante, efectivamente el texto está en catalán y sé que con ello algunos potenciales lectores se desanimarán a intentar la lectura, pero sólo aquellos que no tienen el más mínimo interés por leer el texto -porque está en catalán-. Si fuese en inglés o en francés, que harías? tal vez sepas lo suficiente para leerlo en alguno de esos idiomas, pero y si no?, lo traducirías no?. Te has dado cuenta que justo en la columna de la derecha hay un acceso al traductor automático de google?, sabes que en la red hay magníficos traductores catalán-castellano online gratis?, algunos de excelente calidad como el de la REal Academia de la Lengua Española...En la web, donde la babel de los idiomas se manifiesta de forma abierta y rotunda, no puede admitirse una actitud como la tuya; sólo los prejuicios, los atavismos de menosprecio y el miedo a lo que desconocemos justifica tu intervención.
Verás que en el blog no suelo hacer bandera ni de la lengua catalana, ni de nacionalista -entre otras cosas porque no soy estrictamente catalanista-. Escribo como pienso, indistintamente en castellano y en catalán, porque esa es la realidad en que vivimos aquí -en Catalunya-.
Si lees éstas líneas, espero que te decidas a disfrutar con el texto y el contenido que en el se intenta poner de manifiesto y que sepas que todos nos necesitamos unos a otros desde la diversidad y la diferencia. Si así lo haces y te decides a hacer un comentario, serás bienvenido y en la medida de mis posibilidades intentaré responderte, a tí como a cualquier otro comunicante.
Cordialmente