Mireu aquesta fotografia:
que creieu que esteu veient? potser indis nord-americans?...
Dons, no, és tracta d'una foto de finals del s.XIX dels pobladors de l'extrem nord d'Europa, els Sami.
I ara mireu aquesta altre
aquest es un assentament Sami de l'actualitat.
Com és possible que en uns dels paisos més rics i desenvolupats del planeta (Suècia, Noruega, Rússia, Finlàndia) hi hagi encara avui, unes gents que volen viure d'acord amb les seves tradicions ancestrals? Joves, nois i noies, molts amb estudis universitaris -dels d'allà, eh?- vulguin dedicar-se a la cria de rens, en definitiva, viure de la mateixa manera que ho feien els seus avantpassats fa 10.000 anys?
Aquestes son algunes de les preguntes que tractarem de respondre en aquesta entrada.
El poble Sami -unes 80.000 persones- habita a la mal anomenada “Lapònia” –hauríem de dir Terra Sami, o Samiland-, al nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i el nord-oest de Rússia, fins Estònia. Es consideren la població aborigen d'Escandinàvia i reivindiquen la seva condició d'indígenes -els darrers indígenes d'Europa, diuen-, exigint a les nacions europees respecte pels seus drets i autonomia. Els sami són molt units com a grup, orgullosos de la seva herència cultural: del seu coneixement de la natura i de l'ambient, de la cria de rens, dels seus vestits tradicionals i, sobretot, orgullosos de la seva llengua.
Ells són un d'aquests pobles que, vivint en condicions hostils i dificilíssimes, han aconseguit sobreviure al llarg de la història. Un poble màgic, dotat d'una cosmogonia pròpia, única i fascinant. Un poble nòmada, lliure i salvatge (en el millor sentit de l'expressió), que caça i pesca com cap i que es dedica a la cria del ren com a activitats bàsiques per a la supervivència.
Els Sami són un d'aquests pobles indòmits que, quan les autoritats nòrdiques van intentar assimilar-los i llevar la seva individualitat, es van aixecar en armes per conservar les seves arrels i peculiaritats. Nobles, lluitadors, nòmades, viatgers ... així són els Sami!
Els Sami són un d'aquests pobles indòmits que, quan les autoritats nòrdiques van intentar assimilar-los i llevar la seva individualitat, es van aixecar en armes per conservar les seves arrels i peculiaritats. Nobles, lluitadors, nòmades, viatgers ... així són els Sami!
Els sami viuen en un món predominantment blanc: la regió circumpolar. En els seus territoris la temperatura mitjana només està sobre els 0 ° C durant tres mesos a l'any. La major part de les seves vides transcorre entre aigües congelades, sobre sòls coberts per diferents textures, tipus i tons de blanc que dominen tot el paisatge. Per això la llengua Sami maneja almenys 187 termes relacionats amb la neu, el gel i, en general, l'aigua congelada.
I és que la llengua té una profunda influència en la manera com veiem el món. De fet els nostres pensaments estan formats per paraules i la riquesa d'una llengua sol manifestar-se en la quantitat de termes que permeten diferenciar les subtileses entre estats i coses similars.
En virtut de la importància de la llengua per a la cultura Sami, de la seva riquesa i expressivitat. No obstant això, no només em referiré a la llengua parlada, sinó també al llenguatge simbòlic de les robes tradicionals -Kelts- i en la paraula cantada del "Yoik", una forma de cant tradicional sami.
Com d’altres pobles indígenes, els sami, no coneixien l’escriptura, així que la memòria és trametia oralment i, també amb els ondulants cuirs secs dels rens sobre els quals els sami, durant mil·lennis, han deixat plasmada gràficament la seva cosmogonia i mitologia -els tambors-.
En virtut de la importància de la llengua per a la cultura Sami, de la seva riquesa i expressivitat. No obstant això, no només em referiré a la llengua parlada, sinó també al llenguatge simbòlic de les robes tradicionals -Kelts- i en la paraula cantada del "Yoik", una forma de cant tradicional sami.
Com d’altres pobles indígenes, els sami, no coneixien l’escriptura, així que la memòria és trametia oralment i, també amb els ondulants cuirs secs dels rens sobre els quals els sami, durant mil·lennis, han deixat plasmada gràficament la seva cosmogonia i mitologia -els tambors-.
Constitueixen una reinterpretació amb mitjans contemporanis de les referències ancestrals d'un poble l'origen del qual es va basar en la domesticació dels rens, com ho mostren encara les pintures i art rupestre dels avantpassats dels sami que podem trobat a Alta, o a Bolebua.
Quan un viatja per primera vegada a Lapònia – a partir d’ara la Terra Sami- em va sorprendre i aclaparar l'aparent monotonia del paisatge. Per algú nascut a la Mediterrània, acostumat a una diversitat molt evident i omnipresent, aquest paisatge subtil resultava extremadament uniforme. No obstant això, aquesta aparent uniformitat només és producte de la meva limitació per percebre i discriminar els matisos d'aquest ambient, ja que els sami tenen més de 144 paraules relacionades amb el paisatge. De manera que paisatges que als meus ulls són idèntics, són diferents per als sami, capaços de percebre'ls fins a tal grau de detall que tenen aquesta quantitat de termes. Aquesta riquesa de vocables revela el profund coneixement i comprensió de l'ambient que els sami tenen. Una dita popular diu quan un sami es perd, torna a casa. És a dir, un sami mai es perd. Aquest és el coneixement que té de la seva terra."
Des de l'inici d'aquest treball, vaig tenir la intenció d'indagar sobre el nombre de paraules per nomenar els rens, ja que la cultura Sami es va basar des dels seus orígens en la domesticació i maneig d'aquests animals. Mika Saijets, un periodista sami que la seva tesi de mestratge va consistir precisament a recopilar els termes usats per la llengua Sami per referir-se als rens. Va trobar la insòlita quantitat de 520 paraules, que aconsegueixen diferenciar aquests animals basant-se en els cabells, color, banyes i sexe, entre altres característiques."
No gens menys important em va semblar la varietat en la paraula neu.
"La neu és un tema extens que inclou entre altres coses la nevada i el gruix de la capa de neu i la fusió. La neu envelleix i canvia durant el transcurs de l'hivern, el que influeix en la consistència, la resistència, les característiques de lliscament i per esquiar ",escriu Yngve Ryd.
"La paraula neu es pot utilitzar també de diferents maneres i en conseqüència les paraules es diferencien segons les característiques: així, per esquiar o per pasturar els rens es descriu amb paraules diferents, tot i que la neu és la mateixa. "
Vahtsa, una mica de neu acabada de caure, una o dues polzades, que cauen sobre la neu d'abans. Si la neu que cau és humida o mullada hi ha altres denominacions, slahtte per exemple.
Slabttse és aiguaneu que cau. Després quan es troba a la terra es diu släbtsádahka o només släbsát. Släbsát és blanca quan està sense tocar, però quan algú trepitja la neu i surt aigua a la superfície aquesta superfície queda fosca.
Skilltje, bulltje i tjilvve són tres paraules que descriuen trossos de neu i grans de neu que s'enganxen als objectes, als líquens, als rens i als arbres. Però els trossos més grans que s'han enganxat a la casa es diu gairebé sempre bulltje.
Åppås és neu d'hivern verge sense petjades. La paraula s'usa sobretot quan els rens sortiran a pasturar. La zona no ha estat trepitjada quan no hi ha petjades de rens ni noves ni antigues i un diu: "Aquí és åppås"
Vahtsa, una mica de neu acabada de caure, una o dues polzades, que cauen sobre la neu d'abans. Si la neu que cau és humida o mullada hi ha altres denominacions, slahtte per exemple.
Slabttse és aiguaneu que cau. Després quan es troba a la terra es diu släbtsádahka o només släbsát. Släbsát és blanca quan està sense tocar, però quan algú trepitja la neu i surt aigua a la superfície aquesta superfície queda fosca.
Skilltje, bulltje i tjilvve són tres paraules que descriuen trossos de neu i grans de neu que s'enganxen als objectes, als líquens, als rens i als arbres. Però els trossos més grans que s'han enganxat a la casa es diu gairebé sempre bulltje.
Åppås és neu d'hivern verge sense petjades. La paraula s'usa sobretot quan els rens sortiran a pasturar. La zona no ha estat trepitjada quan no hi ha petjades de rens ni noves ni antigues i un diu: "Aquí és åppås"
Com d’altres cultures indígenes, els sami, no van desenvolupar un art (pintura, escultura, arquitectura) en el sentit que ho van els grecs o els egipcis. Els pocs objectes d’aquesta mena: Alta,
o diversos ídols,
no s’adapten als conceptes occidentals de bellesa, sinó que més aviat tenen una utilitat, o bé narrativa o bé, sagrada. En quan a l’arquitectura monumental, pràcticament no existeix, hi ha alguns monuments en llocs sagrats, santuaris, però no van més enllà, d’unes poques pedres, semblants al megàlits.
No tenim notícia de que coneguessin la escriptura, tot i que des del S.XV, sembla que van utilitzar l’escriptura rúnica per unes poques funcions: calendaris, efemèrides, sagues.
Però la naturalesa creativa dels sami s’estén àmpliament als objectes de la vida quotidiana, des dels objectes domèstics, fins al vestuari, els famosos Kelt, diferents segons els pobles, les regions i que fins i tot avui en dia, són un element diferenciador i únic, dons dins les ciutats majoritàriament samis d’avui en dia: Kautokenio, Inari, Karasjok, està mal vist que algú porti el Kelt, sense ser sami d’origen, o per matrimoni.
El Yoik.
També en la immensitat d'aquest paisatge encara es pot escoltar el Yoik, una forma d'expressió cultural única dels sami. Cada Yoik reflecteix a una persona, animal, lloc. No és una cançó sobre aquesta persona o fenomen: el cantant de yoik transfereix l'essència d'aquesta persona a la cançó.
És un tipus de cant de naturalesa profundament personal, espiritual, realitzat sense instruments, o bé amb instruments molt primitius, com ara el tambor. La paraula pura i cantada és una comunicació directa i emocional amb el cosmos, un vehicle de i cap a aquest, la dansa s'escolta en l'aurora boreal.
La part de la tradició que ha sobreviscut millor davant la cultura occidental és el yoik personal. En el passat, cada persona tenia la seva pròpia yoik. La majoria de les persones temia diversos, que és desenvolupen igual com l'individu creix i és desenvolupa la seva personalitat. És possible fer una yoik de parents morts, de llocs oblidats i fets dramàtics, per assegurar-se que no desapareixen del banc de memòria col·lectiva. Quan sorgeix un conflicte entre dues persones, la frustració pot ser expressada inserint versos denigrants en el yoik de l'altra persona. De la mateixa manera, és possible expressar la devoció a través del yoik de la persona que estimis.
Yoik i dialectes
Yoik i dialectes
Dins de la Regió Sami hi ha tres dialectes principals de llenguatge -amb vàries subdivisions- de manera que es fa difícil per un sami del sud comprendre el Sami del nord, molt més ric, i per tant de yoik. El sud de Sami yoik és diu vuollie. Els sami del nord és refereixen a la seva yoik com luohti, mentre que el skolt, és pot trobar a la part més oriental de la Regió de Sami, tradició anomenada leu'dd.
La filosofia del yoik.
Segons Mari Boine Persen una de les més reconegudes cantants de yoik de l'actualitat: el joik, és una manera improvisada i personal de cantar en vers. Usualment el joik refereix a la naturalesa i als animals, i il·lustra la propera relació dels Sami amb el món al seu voltant: "a la cultura Sami penses en tot com un tot", diu Mari, que a més combina l'ús del tambor Sami, amb d'altres instruments més moderns. L'ús del tambor i la veu remet a l'antiga tradició Sami i al xamanisme pre-cristià d'aquesta cultura.
El yoik crea un vincle emocional entre les persones, els animals i la natura. No –cantem- yoik sobre alguna cosa. Diem que alguna cosa yoik. Llavors ens convertim en una part del que estiguem yoiking.
"Yoiking és una manera de recordar. Alguns són recordatoris a l'odi i l'amor, mentre que altres són recordats en el dolor. Aquestes cançons també són utilitzades per determinades regions i sobre els animals, sobre el llop i els rens i els rens salvatges.''
"Yoiking és una manera de recordar. Alguns són recordatoris a l'odi i l'amor, mentre que altres són recordats en el dolor. Aquestes cançons també són utilitzades per determinades regions i sobre els animals, sobre el llop i els rens i els rens salvatges.''
El sijdda – la forma de vida de la comunitat sami.
Diu Mari Boine: “La nostra primera relació és amb la natura. Ets part de la naturalesa, no el senyor de la naturalesa. Això també et dota d'un poderós sentit de la solidaritat - ets part d'una altra gent. Els diners no són el més important. És més important la teva personalitat, l'ésser humà ".Abans que els sami s’incorporessin als diferents estats nacionals (Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia), havien organitzat la seva societat en sijddas / siidas (grups de famílies). Aquests sijddas havien establert els límits i drets de caça i pesca,
que és divideixen en cada sijdda, en funció de criteris de necessitat.
Com va ser en realitat la vida com en aquests sijddas? Mitjançant l'estudi de la sijddas que conserva la seva autonomia més llarga - la skolt sijddas Sami, i en particular Suenjelsijd - Podem tenir una comprensió de la vida al sijdda. En el sami skolt sijdda Suenjel, la gent vivia de la caça i la pesca, fins al començament del segle 20.
Durant diversos mil·lennis, la base per al subministrament de provisions serà el grup familiar. Dues o tres famílies és mantenen unides, i fan la pesca i la caça junts. Quan la caça de rens salvatges és va convertir en la forma més important de subministrament de les provisions al voltant de 1500 aC, va aparèixer un nou tipus de societat desenvolupada. La mesura de la sijdda corresponia a una partida de caça eficaç, i constava de prop de deu Famílies.
Solidaritat
Durant diversos mil·lennis, la base per al subministrament de provisions serà el grup familiar. Dues o tres famílies és mantenen unides, i fan la pesca i la caça junts. Quan la caça de rens salvatges és va convertir en la forma més important de subministrament de les provisions al voltant de 1500 aC, va aparèixer un nou tipus de societat desenvolupada. La mesura de la sijdda corresponia a una partida de caça eficaç, i constava de prop de deu Famílies.
Solidaritat
Cada sijdda tenia la seva pròpia àrea, on només els habitants d’aquella sijdda se'ls va permetre caçar i pescar.
Els Límits d'aquests territoris eren coneguts per tothom, tant pels individus, com per les sijddas veïnes. A la sijdda, els habitants van trobar la seguretat i la comunitat. Dels Membres de la sijdda s'espera que mostrin la solidaritat i la lleialtat a la sijdda per ajudar amb la compra d'aliments. Per a aquells que no han pogut caçar per si mateixos, la gent de la sijdda, te l’obligació de compartir el seu botí.
Àrees de la família
Àrees de la família
Durant la primavera i l'estiu, els membres de la sijdda pescaven i caçaven amb les famílies. El sijdda assigna les aigües de pesca individuals i vedats de caça per a cada família. Els límits d'aquestes àrees no són fixes, varien amb la mesura i les necessitats de la família, com més nombrosa, més gran és l'àrea que s'assignarà. A la pràctica, la mateixa família utilitza sovint la mateixa terra i l'aigua, any rere any, però si la família creix, la sijdda podria transferir la terra i l'aigua d'una altra família que ja no necessités tota la seva zona.
A la tardor les famílies tornen al seu habitatge compartit, el dálvvesijdda. La tardor va ser un període important de treball, ja que era necessari per a emmagatzemar menjar per l'hivern. Les persones caçaven i pescaven intensament. Ells van usar totes les parts dels animals que atrapaven, i tots els Membres de la sijdda eren necessaris per al treball. La caça important de Llops, Ossos, Ants, Rens i castors és duia a terme conjuntament per tots els membres de la sijdda. La creació i manteniment dels grans sistemes de trampes de pou era també una feina comúna.
Al dálvvesijdda - la residència d'hivern
Al dálvvesijdda - la residència d'hivern
Durant l'hivern es discutien els assumptes comuns i era el moment de la socialització. A aquestos reunions assistien els caps de les famílies, i funcionaven com un consell legal, per a resoldre els conflictes entre les persones de la sijdda és van Resoldre. Les reunions sijdda també servien per a contactar amb altres sijddas. .
Dissolució de la Societat sijdda
El creixent interès pels sami entre Els ESTATS Nacionals va portar a la lenta però segura desaparició de les formes de vida tradicionals, arrossegats per la burocràcia de Suècia, i la posició de la sijdda és va debilitar gradualment. El rei Carles IX va decidir el 1602 que els sami han de fer acte de presència als mercats establerts de cada hivern. S'ha de pagar l'impost a la Corona, així com assistir a serveis religiosos i participar en les sessions del tribunal. Però quan els sami van arribar als mercats nous, els van prohibir comerciar com ho havien fet en el passat. Es va prohibir a la sijdda funcionar com un tribunal, a canvi, els Samis van haver d'entrar al sistema Jurídic suec. Tot i això, Els sami van seguir tractant els seus propis assumptes a l'sijdda, encara que va perdre la seva posició com la ubicació central. A poc a poc, això també implica un debilitament de l'orde social sami i de la seva autodeterminació.
Des sijdda a sameby
Des sijdda a sameby
Les aldees samis d’avui en dia tenen el seu origen en la vella societat sijdda. El terme “Poble Lapó” com a denominació per al sijdda, va aparèixer per primera vegada en documents escrits de l'Estat suec del segle 16. Durant el segle 17, el pasturatge de rens és va convertir en l’activitat comercial mes important dels sami. Les fronteres nacionals establertes entre els diferents estats, en les regions muntanyoses, per les zones antigues, per on circulaven les sijdda no s'adaptaven a les llargues migracions anuals dels seus rens, entre les pastures de la costa atlàntica de Noruega a l'oest i els boscos de coníferes en el golf de Botnia, a l'est. Això va donar lloc a una alteracions dels límits territorials, i la muntanya sijddas adquirit una forma llarga i estreta en la direcció est-oest. Quan va arribar a la cria de rens al bosc sijddas, la vella forma circular de migració dels rens encara era la més adequada.
El sijddas, o pobles lapons tal i com l'Estat els anomena, van ser dividides en terres fiscals, propietat de la persona Sami. Aquest acord va durar fins al 1886, quant els drets individuals a la terra i l’extracció d’aigua van quedar fixats a través de la Legislació. Els drets a la terra del poble Lapó van ser convertits en Dret comú, sense descripció dels membres del poble per l'ús de la terra. La cria de rens de la Llei 1971 va canviar el nom del poble Lapo a Sameby – sami en suec-. Al mateix temps, el llogaret sami és va convertir en un tipus d'associació econòmica, en la qual cadascun dels membres té una responsabilitat col·lectiva pel pasturatge de rens.
Las vivendes dels samis, poden ser fixes –de l’hivern- o mòbils, les que els acompanyen a l’estiu durant les migracions dels rens, els tipis.
Les tendes còniques de cuir (els anomenats tipis) tenen una extensa distribució en l'àrea circumpolar del món, des dels samis (lapons) de Escandinava, fins als inuits (esquimals) de Canadà. El tipi dels indis de les praderes, tot i presentar algunes variants, per estar més ventilades, és gairebé segur un llegat del nord.
La visió del món Sami és basa en el xamanisme.
El xamanisme molt probablement va sorgir en el Paleolític, i hagi estat practicat per gairebé tots els pobles en els estadis més primerencs de la seva evolució religiosa, i encara després. Hauria passat per diversos estadis abans d'arribar la seva forma actual. Les investigacions realitzades des de diferents disciplines han demostrat que com més ens remuntem en el temps tant més possible és que l'ésser humà hagi pogut desenvolupar la capacitat de xamanitzar. Estem parlant d'aptituds que avui es consideren patrimoni de l'ésser humà. Hi ha encara vestigis en certes regions com Kamtxatka on tenim un xamanisme col·lectiu. Entre els Chukchi, un de cada tres individus pot xamanitzar. Entre grups vogules i ostyakos, els membres de la comunitat s'involucren durant les sessions, caient fins i tot en trànsit juntament amb el xaman.
La capacitat de xamanitzar de comunitats completes està en relació amb el grau d'obertura als plànols de l'inconscient que tenien els nostres avantpassats. Eren etapes d'evolució psíquica en què l'inconscient fluïa sense restricció, permetent la interacció de diversos plans ontològics. Es va arribar a aquesta conclusió després d'examinar l'existència de comunitats en què encara això és possible.
La capacitat de xamanitzar de comunitats completes està en relació amb el grau d'obertura als plànols de l'inconscient que tenien els nostres avantpassats. Eren etapes d'evolució psíquica en què l'inconscient fluïa sense restricció, permetent la interacció de diversos plans ontològics. Es va arribar a aquesta conclusió després d'examinar l'existència de comunitats en què encara això és possible.
En els estadis més primerencs el xaman no era una figura especial, i a més els rituals més importants eren col·lectius. A mesura que es tornaven més desenvolupades les seves habilitats, una ocupació que abans podien dur a terme molts es va anar limitant a menys individus. La debilitat experimentada davant la naturalesa i el món espiritual, va reforçar la necessitat de convertir el xamanisme en una professió capaç de bregar amb el sagrat. Certes comunitats preferien a aquells que es relacionaven amb els plànols espirituals celestes o alts, i menyspreaven als que ho feien amb els plànols subterranis o baixos. Això implica un dualisme en la seva concepció. Seria just també dir que hi havia i hi ha comunitats que no accepten aquesta divisió, i que per contra, consideren que el veritable xaman és aquell que es relaciona amb els dos plans.
El xamanisme dels sami presenta moltes similituds amb xamanisme urálic, segurament producte de la migració d'aquests pobles en una franja septentrional que seguia el camí de la taigà siberiana. Aquest desplaçament hauria tingut lloc cap a mitjans del segon mil·lenni abans de la nostra era. El xamanisme urálic, que conserva les característiques de les branques més orientals, s'hauria desglossat en algun moment a partir de finals segon mil·lenni abans de la nostra era, i hauria donat lloc al que coneixem com fines-ugrio pròpiament dit, que al seu torn reté la majoria de les característiques de l'Uralic. La migració no va acabar allà sinó que s'hauria estès encara més cap a occident. En el seu rumb es van trobar amb els pobles assentats a la regió de Carèlia, Lapònia, i Escandinàvia. En aquesta última van trobar el substrat autòcton, no indoeuropeu, que hauria tingut les condicions adequades per permetre l'amalgama amb el xamanisme fi-ugrio, la qual cosa no exclou l'existència d'un animisme i xamanisme propi i adequat a les maneres de vida dels pobles pescadors, ramaders i agricultors de la regió.
La persistència notòria del xamanisme és vista com l'afirmació de l'existència d'una dimensió espiritual,supranatural de l'univers, més real del que els científics volen admetre. En forma privada, molts dels acadèmics han admès que no tenen dubtes respecte a l'existència d'aquest pla al qual accedeix el xaman.
Si voleu tenir més informació sobre el xamanisme des de diversos punts de vista, podeu fer-ho aquí:
La gent creia que a la Naturalesa hi havia una ànima. La paraula ànima, vol dir "alé vital", o energia interior, allò que dona vida, impulsa o mou, no té res a veure amb el concepte cristià. Era tan important mantenir les millors relacions amb els governants de la natura com amb la gent al seu propi entorn. Cada governant va observar en una àrea o una mena d'animal. Aquests governants i déus compartien el seu regne amb la gent i no només van renunciar a la caça dels seus animals i a la pesca, sinó que també podien enfadar-se si la gent trencava els normes pertinents.
A la visió del món Sami, el món estava dividit en tres esferes: el món celeste, el món real i l'inframón. Els tres van ser poblats pels déus i els esperits Divins. Els éssers humans i els animals també habiten el món terrenal i els morts habitaven l'inframón.
Ens diu Andrea Nebel Haugen, cantant del grup Hagalaz Runedance i autora d’un interessant llibre sobre la visió del món dels pobles nordeuropeus: Seidr és la creença orgànica del Nord, l'espiritualitat i les tradicions naturals conegudes dels Pagans. Seidr significa conèixer a les forces de la natura. Significa comprendre el cercle de vida i mort, que necessitem un balanç entre els pols oposats, una harmonia entre el masculí i el femení, el dia i la nit, entre l'esperit i el cos sense separar l'un de l'altre. Els antics Pagans van tractar de comprendre els misteris del cosmos i de la naturalesa humana.
Els Déus i Deesses són energies i símbols. Representen a lesforces naturals i les diferents qualitats dins de l'home i de la dona. Les històries de la mitologia Nòrdica només expliquen la història de la vida, tal com és, la realitat a la terra i les relacions humanes, les seves fortaleses i les seves debilitats. No hi ha dogmes que li diguin a l'individu com pensar, no hi ha amenaces d'una maledicció eterna per seguir els propis instints. L'individu pot trobar el seu propi camí cap al Déu o la Deessa. Seidr és una antiga forma nòrdica de màgia, comparable a la pràctica del Xamanisme i la Wicca (Witchcraft). Va ser practicat principalment per les dones i generalment tenia connexió amb els ritus de fertilitat, fent ús d'emocions intenses i substàncies naturals. La pràctica de Seidr inclou entrar en trànsit, permetent a la ment viatjar a altres dimensions de la realitat. Allà, el practicant es comunica amb esperits, totem-animals o déus ...
Els Déus i Deesses són energies i símbols. Representen a lesforces naturals i les diferents qualitats dins de l'home i de la dona. Les històries de la mitologia Nòrdica només expliquen la història de la vida, tal com és, la realitat a la terra i les relacions humanes, les seves fortaleses i les seves debilitats. No hi ha dogmes que li diguin a l'individu com pensar, no hi ha amenaces d'una maledicció eterna per seguir els propis instints. L'individu pot trobar el seu propi camí cap al Déu o la Deessa. Seidr és una antiga forma nòrdica de màgia, comparable a la pràctica del Xamanisme i la Wicca (Witchcraft). Va ser practicat principalment per les dones i generalment tenia connexió amb els ritus de fertilitat, fent ús d'emocions intenses i substàncies naturals. La pràctica de Seidr inclou entrar en trànsit, permetent a la ment viatjar a altres dimensions de la realitat. Allà, el practicant es comunica amb esperits, totem-animals o déus ...
Les dones tenien un rol molt important en les antigues societats Nòrdiques. Les dones tenien gran influència. La seva saviesa sobre els secrets de la natura i els seus poders màgics eren reconeguts i generalment apreciats. La força, orgull i coratge de la dona eren molt respectats. Aquest no era el cas únicament de les societats nòrdica, també en moltes altres cultures antigues. La feminitat té molts aspectes. Totes les deesses en la mitologia Nòrdica tenen aspectes anomenats lluminosos i també ombres ocultes. No són considerades "dolentes" de cap manera, la paraula "mal" ha estat creada pels Cristians per descriure les coses que no comprenen. A través dels mites podem aprendre sobre les nostres moltes qualitats diferents, els nostres aspectes lluminosos i els nostres aspectes ombrívols. Moltes cultures paganes respectaven als seus Déus i Deesses de la mateixa manera, mostrant que l'home i la dona eren més harmoniosos l'un amb l'altre.
Els déus més Alts
Els déus més Alts, que havien creat el món, van viure en el món celestial: Rádienáhttje, que també és coneix com Varaldo Rade, i la Seva dona Rádienáhkká i el Seu fill. Rádienáhttje va ser el creador de l'ànima del nen humà, que desprès va donar a Máttaráhkká, l'ancestre primer. Un lloc que ofereix és va elevar cada tardor en honor de Rádienáhttje. Això simbolitzava el pilar del món, que és creu que s’estén des de la Terra a l'estrella polar i sosté el cel.
El Sol i el Tro
El Sol i el Tro
Diversos fenòmens naturals també van ser considerats divins, com el sol, la lluna, el tro i el vent. Ens donen la vida, però tots tenen dos costats, el bo i el dolent. El sol, Biejvve, era una deessa central que va donar vida a Totes les criatures. Ella ens va donar la llum, la calor i la vegetació. El tro, o Horagalles Dierpmis, va donar pluja que va causar tot el que es verd, i amb el seu arc, l'arc de Sant Martí, s'allunyava els mals esperits i els trolls (genis del bosc, enjogassats i considerats malèfics). El tro també podia ser perillós per a persones i animals. El Sami li resaven perquè no provoqués incendis forestals o fes mal a la gent.
Deesses
Deesses
Les deesses de la casa eren l'ancestre primer, Máttaráhkká, i els Seves tres filles: Sáráhkká, Uksáhkká i Juoksáhkká.
Vivien amb la gent de les seves barraques. Les deesses tenien tasques importants durant l'embarás i el part. Máttaráhkká havia rebut l'ànima del nen de Rádienáhttje i l’hi va passar a Sáráhkká, que el col·locà a l'úter. Sáráhkká protegia les dones durant l'embaràs i les ajuda durant el part. Ella també està protegint les rens femelles durant el part. Sáráhkká era la més estimada de tots els déus, i era adorada pels homes i les dones. Ella era la protectora de la casa i va viure a les xemeneies (Us recordeu de l’acusació de que les bruixes solien sortir al Aquelarre per la xemeneia?).
La gent feia una ofrena a Juoksáhkká si volia tenir un nen. Això és perquè el Sami creu que tots els fetus comencen com nens (per cert que segons tinc entés, efectivament és així). Juoksáhkká habitava més lluny en la cabana, on és guardaven el tambor i les armes de caça. Uksáhkká rebia el nen en néixer i el protegeix quan fa els primers passos de manera que no caigui i prengui mal. Ella vivia a la porta de la barraca i protegeix a la gent a mesura que entrava o sortia.
Déus del desert
Vivien amb la gent de les seves barraques. Les deesses tenien tasques importants durant l'embarás i el part. Máttaráhkká havia rebut l'ànima del nen de Rádienáhttje i l’hi va passar a Sáráhkká, que el col·locà a l'úter. Sáráhkká protegia les dones durant l'embaràs i les ajuda durant el part. Ella també està protegint les rens femelles durant el part. Sáráhkká era la més estimada de tots els déus, i era adorada pels homes i les dones. Ella era la protectora de la casa i va viure a les xemeneies (Us recordeu de l’acusació de que les bruixes solien sortir al Aquelarre per la xemeneia?).
La gent feia una ofrena a Juoksáhkká si volia tenir un nen. Això és perquè el Sami creu que tots els fetus comencen com nens (per cert que segons tinc entés, efectivament és així). Juoksáhkká habitava més lluny en la cabana, on és guardaven el tambor i les armes de caça. Uksáhkká rebia el nen en néixer i el protegeix quan fa els primers passos de manera que no caigui i prengui mal. Ella vivia a la porta de la barraca i protegeix a la gent a mesura que entrava o sortia.
Déus del desert
El déu de la caça, Liejbbeålmåj (el déu de la sang), va governar sobre els animals salvatges al bosc. Les ofrenes dels Sami sempre és feien per tal de tenir bona sort en la caça.
Les imatges de culte
Sieidi és una paraula sami del nord que significa 'imatges de culte ", i és refereix a objectes com roques, penya-segats o muntanyes senceres situades en llocs estratègics pel pastor, caçador, pescador. La gent feia ofrenes a les seves activitats de caça o pesca al recorregut sieidi, ja sigui col·lectiva o individualment, sobretot a l'inici de la temporada de caça i pesca.
Quan un Sami va a provar una sieidi amb els seus ramats de rens, pot fer una ofrena en forma d'una moneda o algun altre objecte de valor. Al sud de Sami, aquests objectes van ser anomenats sjiele gierkie, que és tradueix com un tribut o un regal de pedra, el que significa una ofrena.
La nostra informació indica que el culte dels llocs sieidi era un fenomen comú Sami. El sieidi ha de ser vist com un símbol de l'esperit Diví que vetlla per la flora i fauna d'un àrea, i com a tal va marcar un santuari original.
Figures de fusta que s'havien fet ja fa milers d’anys en llocs estratègics per a la caça, pesca o ramaderia, i que fins i tot en els nostres dies el seu emplaçament és manté en secret. Al sud de Sami, com una imatge de fusta és diu divendres Moere, o l'ofrena de fusta.
La tradició sieidi sembla haver viscut més temps a la Regió Sami septentrional. Si bé hi ha molt poques històries dels sants llocs als comtats del sud de Lapònia, hi ha una gran quantitat d'ells en àrees com ara Finnmark a Noruega i al nord de Finlàndia. La pràctica de donar un regal quan és passa una sieidi.
També es diu que aquesta tradició segueix viva, monedes i banyes de ren van ser trobats en una sieidi a les selves de Finnmark en data tan recent com 1994. És discutible si aquest és testimoni d'una oferta o simplement tradició. Alguns llacs, illes, cascades, pous i cursos d'aigua freda, també poden ser vistos com una cosa sagrada, on es feien ofrenes. També determinats animals, eren considerats sagrats: el ren blanc, l’os....
També es diu que aquesta tradició segueix viva, monedes i banyes de ren van ser trobats en una sieidi a les selves de Finnmark en data tan recent com 1994. És discutible si aquest és testimoni d'una oferta o simplement tradició. Alguns llacs, illes, cascades, pous i cursos d'aigua freda, també poden ser vistos com una cosa sagrada, on es feien ofrenes. També determinats animals, eren considerats sagrats: el ren blanc, l’os....
L'ós era un animal sagrat en la fe tradicional sami. Es tractava de portar-se bé amb l'ós, que estava inspirat per un poderós esperit. Molts ritus tenien com a objectiu neutralitzar aquesta força - l'esperit de l'ós havia de ser aplacat i honrat. Després de menjar-lo calia enterrar els ossos de l'ós en l'ordre que havien tingut en l'ós en vida. D'aquesta manera l'ós estaria satisfet i no es venjaria de les persones.
El Noaide o Xaman
Un Noaide o Noaydde [no'aydeh] és un Xaman o personatge equivalent a un druida al poble sami dels països nòrdics, sent un personatge molt present en la mitologia lapona, i representa generalment una religió indígena de la natura.
Es diu que el Noaide té el paper de mediador entre els éssers humans i els déus. Per emprendre aquesta mediació el Noaide es comunica amb els déus, els fa preguntes i després és informat de quin sacrifici necessita ser fet per la persona que necessita tornar a tenir bona salut, o ser encertat en la seva caça per l'aliment, i per al bon temps. Els sacrificis són dissenyats pel Noaide per restablir l'equilibri entre els mons mortals i immortals. Les seves activitats van incloure la curativa, la de prendre decisions i protegir el ren (animal que va representar la font més important d'aliment al poble Lapó, i que també va ser utilitzat com a pagament tributal).
El Noaide a més va poder atendre qualsevol classe d'assumpte que exigís la saviesa; rebia pagaments pels seus serveis.
La majoria de les pràctiques dels Noaides van acabar durant el segle 17, molt probablement perquè van resistir-se a la corona, sent les seves accions referides a les corts com de "màgia" o de "bruixeria". Es molt conegut el que va succeïr a la ciutat de Vardo, on la Inquisició va detenir i jutjar 115 persones per bruixeria, de les quals 91 (nens, dones i homes) van ser condemnats i cremats a la foguera. Avui, en aquella ciutat hi ha un monument que recorda aquells tràgics fets i que el podeu veure a la fotografia anterior.
El Noaide o Xaman
Un Noaide o Noaydde [no'aydeh] és un Xaman o personatge equivalent a un druida al poble sami dels països nòrdics, sent un personatge molt present en la mitologia lapona, i representa generalment una religió indígena de la natura.
Es diu que el Noaide té el paper de mediador entre els éssers humans i els déus. Per emprendre aquesta mediació el Noaide es comunica amb els déus, els fa preguntes i després és informat de quin sacrifici necessita ser fet per la persona que necessita tornar a tenir bona salut, o ser encertat en la seva caça per l'aliment, i per al bon temps. Els sacrificis són dissenyats pel Noaide per restablir l'equilibri entre els mons mortals i immortals. Les seves activitats van incloure la curativa, la de prendre decisions i protegir el ren (animal que va representar la font més important d'aliment al poble Lapó, i que també va ser utilitzat com a pagament tributal).
El Noaide a més va poder atendre qualsevol classe d'assumpte que exigís la saviesa; rebia pagaments pels seus serveis.
La majoria de les pràctiques dels Noaides van acabar durant el segle 17, molt probablement perquè van resistir-se a la corona, sent les seves accions referides a les corts com de "màgia" o de "bruixeria". Es molt conegut el que va succeïr a la ciutat de Vardo, on la Inquisició va detenir i jutjar 115 persones per bruixeria, de les quals 91 (nens, dones i homes) van ser condemnats i cremats a la foguera. Avui, en aquella ciutat hi ha un monument que recorda aquells tràgics fets i que el podeu veure a la fotografia anterior.
El tambor.
Per entendre millor l’us del tambor en les societats indígenes podeu veure:
http://terradesomnis.blogspot.com/2009/11/ritual-chamanico-el-viaje-con-el-tambor.html
El tambor sami mai ha estat un tambor màgic. Li van donar l'epítet de sacerdots missioners, la intenció era eradicar la religió pre-cristiana dels sami, i l'ús del tambor.
El tambor te dues funcions. Per al noaidi, el Xaman Sami, era un instrument que l’ajudava a entrar en trànsit. Quan en el trànsit, el noaidi podia viatjar a altres mons, com el món dels déus o d'altres llocs que desitjava visitar. Per fer què el tambor fos més potent, s’acompanyava el tambor d’amulets i objectes de poder.
Ajuda a la Predicció del futur
El tambor sami mai ha estat un tambor màgic. Li van donar l'epítet de sacerdots missioners, la intenció era eradicar la religió pre-cristiana dels sami, i l'ús del tambor.
El tambor te dues funcions. Per al noaidi, el Xaman Sami, era un instrument que l’ajudava a entrar en trànsit. Quan en el trànsit, el noaidi podia viatjar a altres mons, com el món dels déus o d'altres llocs que desitjava visitar. Per fer què el tambor fos més potent, s’acompanyava el tambor d’amulets i objectes de poder.
Ajuda a la Predicció del futur
El tambor també podria ser un instrument que s'utilitza per ajudar a predir el futur, com podeu veure en els segons inicials del vídeo anterior. El món simbòlic en què viuen els sami és va dibuixar en la seva membrana de cuir. La membrana del tambor era una imatge del cosmos. A la zona sud de Sami, el principal déu del Sol, estava envoltat de déus, animals i altres forces que van ser importants en la vida. Més al nord, el món estava dividit en diverses capes. És va observar freqüentment, el món te tres capes: l'inframón, el món visible i el món dels déus. Alguns tambors fins i tot tenien cinc capes. Els motius més comuns en les decoracions dels tambors eren els déus, els rens, la caça i la pesca, campaments i residències. En temps més recents, amb els motius més moderns és troben les Esglésies i els cavalls.
Una plomada és va col·locar també en la membrana del tambor. Això podria ser d'asta o de llautó. Quan el Xaman tamborinava a la membrana, la plomada es mou. Seguint els seus moviments van ser capaços de predir el futur.
Guarir les malalties
Va ser sobretot el noaidi qui utilitzava el tambor. A més de pel viatge en el temps i l'espai, el tambor també podria ser utilitzat per a guarir Malalties.
Per guarir un membre malalt del grup, el treball del noaidi era determinar el que calia oferir als déus amb la finalitat de treure la malaltia del cos de la víctima. Amb l'ajuda del tambor, el noaidi també pot aprendre sobre les coses que eren importants per al grup. Quan hauries de sortir a caçar, quant s'haurien de moure o quin Déu requereix oferiments particulars.
El noaidi, Amb els seus esperits auxiliars i el seu tambor, va ser la figura central del grup. Ell o ella, era el seu líder religiós i espiritual.
El cristianisme amenaçat pel paper del tambor.
Per guarir un membre malalt del grup, el treball del noaidi era determinar el que calia oferir als déus amb la finalitat de treure la malaltia del cos de la víctima. Amb l'ajuda del tambor, el noaidi també pot aprendre sobre les coses que eren importants per al grup. Quan hauries de sortir a caçar, quant s'haurien de moure o quin Déu requereix oferiments particulars.
El noaidi, Amb els seus esperits auxiliars i el seu tambor, va ser la figura central del grup. Ell o ella, era el seu líder religiós i espiritual.
El cristianisme amenaçat pel paper del tambor.
Segons la descripció dels missioners que treballaven entre els sami, el tambor i la noaidi –xaman- és consideraven els principals obstacles per a la conversió dels sami. Es van escriure Lleis prohibint els noaidi i se’ls va acusar d'adorar el que és van anomenar Ídols. L'ús del tambor va ser castigat per la llei. Van ser incautats i cremats, destruïts, o extrets del medi en què s'utilitzava. A principis del segle 18 era comú que hi hagués un tambor a la majoria de les llars. Al mercat de Asel en 1725, més de 20 tambors van ser recollits. Les persones que és van veure obligats a lliurar-los probablement no eren noaidis. Tot i que les autoritats i els sacerdots mantenien que els sami ja s'havien convertit al cristianisme, la majoria dels grups Sami vivien en el dos mons. Al voltant de 70 tambors encara és conserven avui en dia. Alguns d'aquests Poden ser vistos a la muntanya Ájtte i Sami Museu de Jokkmokk i al Museu Nòrdic de Estocolm.
Posar-se en contacte amb els esperits
En les cerimònies religioses, la gent és reunia amb els déus i mostrava el seu respecte a través d'ofrenes. Feien ofrenes per moltes raons: pel benestar dels rens, per l'èxit en la caça i la pesca, per tal de superar una malaltia, o per una dificultat reeixida i pel part.
El/la Xaman/a actua com a intermediària en els contactes entre el poble i el món dels déus.
En les cerimònies religioses, la gent és reunia amb els déus i mostrava el seu respecte a través d'ofrenes. Feien ofrenes per moltes raons: pel benestar dels rens, per l'èxit en la caça i la pesca, per tal de superar una malaltia, o per una dificultat reeixida i pel part.
El/la Xaman/a actua com a intermediària en els contactes entre el poble i el món dels déus.
Designats Pels esperits
El Xaman, o noajdde, va ser la figura central en la Societat sami. Ell era un metge, profeta i oficiant de grans sacrificis. Havia estat nomenat pels esperits, i el seu deure més important era mantenir el contacte amb els mons espirituals, especialment el món dels morts. La gent és va tornar cap a ells quan s'enfronten a diverses crisis, com la fam o la malaltia.
Entrar en Trànsit
Entrar en Trànsit
Per tal de complementar amb els forces dels altres mons, el Xaman entrava en trànsit. Ells van ser capaços d'entrar en aquest estat d’unió amb els deus i els esperits a través del yoik i colpejant el seu tambor. En el trànsit, l'ànima del Xaman podia viatjar a altres mons, i negociar amb els déus o els morts. El Xaman rebia l'ajuda dels seus esperits ajudants: un ocell, un mascle ren, un peix i una serp. Aquests eren els seus guies, i qui el protegien en els seus viatges.
El viatge al món dels morts
El viatge al món dels morts
En el cas de les Malalties, el Xaman havia de viatjar al món dels morts. És creia que l'ànima de la persona malalta havia estat en contacte amb els morts. Els familiars morts li havien pres l'ànima.
A l'inframón, el Xaman havia de negociar amb Jábbmeáhkko, el governant del regne dels morts, per l'ànima de la persona malalt. A canvi de la promesa d'una ofrena ALS morts o la Seva governanta, el Xaman podien portar de tornada l'ànima i recuperar la persona malalta. Si no se li permetia dur l'ànima de tornada, el malalt moriria.
A l'inframón, el Xaman havia de negociar amb Jábbmeáhkko, el governant del regne dels morts, per l'ànima de la persona malalt. A canvi de la promesa d'una ofrena ALS morts o la Seva governanta, el Xaman podien portar de tornada l'ànima i recuperar la persona malalta. Si no se li permetia dur l'ànima de tornada, el malalt moriria.
Al servei de Déu
Per tal d'obligar els sami a abandonar la seva religió i anar als serveis de l'església i l'ensenyament, l'Església fa servir càstigs de diversos tipus: multes, presó o la pena de mort. Els llocs sagrats dels sami, van ser profanats i els seus tambors van ser cremats.
La prohibició de practicar la seva pròpia religió per tal d'adoptar la religió cristiana, en canvi, planteja un gran dilema. El cristianisme va posar obstacles en el camí de la seva vida tradicional. Es van veure obligats a abandonar els seus rens per tal d'assistir a l'església i enviar els seus fills a l'escola. Les cerimònies de la seva religió tradicional, en canvi, es podien dur a terme sempre que es trobaven. Els déus Sami també va ajudar amb la seva vida quotidiana, tant a casa com a la cabana al bosc de rens i la caça i la pesca.
Per tal d'obligar els sami a abandonar la seva religió i anar als serveis de l'església i l'ensenyament, l'Església fa servir càstigs de diversos tipus: multes, presó o la pena de mort. Els llocs sagrats dels sami, van ser profanats i els seus tambors van ser cremats.
La prohibició de practicar la seva pròpia religió per tal d'adoptar la religió cristiana, en canvi, planteja un gran dilema. El cristianisme va posar obstacles en el camí de la seva vida tradicional. Es van veure obligats a abandonar els seus rens per tal d'assistir a l'església i enviar els seus fills a l'escola. Les cerimònies de la seva religió tradicional, en canvi, es podien dur a terme sempre que es trobaven. Els déus Sami també va ajudar amb la seva vida quotidiana, tant a casa com a la cabana al bosc de rens i la caça i la pesca.
Es creia que el déu cristià, per contra, no s'ocupa d'assumptes quotidians. La qüestió contra la qual el Sami va reaccionar amb més força va ser atacada quan els sacerdots de la seva relació amb els seus avantpassats morts. En la societat sami, els avantpassats morts eren una part important de la família. Els avantpassats eren considerats a participar en les obres de la vida. Que podria causar problemes, com ara malaltia, però també una gran ajuda en la protecció dels seus familiars o cuidant els seus ramats de rens.
Els sami tenien els seus avantpassats en gran reverència. Sacerdots i missioners van llançar atacs contra aquesta noció fermament arrelada. En el món cristià no hi havia lloc per a la creença sami dels morts. Per a la conversió dels sami, va obligar el cristianisme va suposar un avanç important en la seva pròpia cultura, com una part important de la família es considera de sobte que no existeix.
Els serveis religiosos sota coacció
Els serveis religiosos sota coacció
Els samis es van veure obligats a assistir als serveis de l'església. Alguns Sami va adoptar la doctrina cristiana, però molts van seguir practicant les seves cerimònies tradicionals en secret. Com que només hi havia unes poques esglésies cristianes i estaven molt lluny, mentre que els déus Sami i els rituals estaven prop de la gent, les dues religions van ser capaços de coexistir durant molt de temps.
Por
Por
També hi va haver un temor de veure obligats a abandonar les creences dels seus avantpassats. La gent pensava que els avantpassats havien viscut feliç i saludable, lliure d'utilitzar els antics santuaris, sinó que la pobresa general havia crescut després de l'església havia començat a posar obstacles en el camí de les creences del avantpassat. Per tal d'evitar ser forçats a participar en l'ensenyament de l'Església i serveis religiosos, molts dels sami en un primer moment simplement no van a l'església en la seu propi poble o s'allunyen a d'altres pobles samis, que eren més lluny de la influència de l'església.
Crema dels tambors
Un home que una vegada va tenir una gran influència en la pràctica religiosa dels sami, era el sacerdot Lars Levi Laestadius (1800-1861). Lars Levi va néixer el 10 de gener 1800 a una llar molt pobre prop de Arjeplog. El seu germà petit, Petrus, va néixer un parell d'anys més tard. El seu pare provenia d'una família de sacerdots, però va viure un tipus completament diferent de vida. Sovint estava absent, i podria arribar a ser violent quan bevia. Durant un temps, Lars Levi i Petrus van viure a Kvikkjokk amb el seu mig germà, que estava entrenant per convertir-se en sacerdot. Gràcies a ell, els germans finalment anaren a Härnösand i Uppsala per estudiar. Per desgràcia, el seu mig germà va morir, de manera que Lars Levi i Petrus anaren constantment curts de diners al llarg dels seus anys d'estudi. Lars Levi somiava convertir-se en un botànic, però al final els nois van entrar en el sacerdoci. Al llarg de la seva vida, però, mai Lars Levi va perdre el seu gran interès per la botànica.
Missioner d'ascendència sami
Lars Levi Laestadius va ser el primer missioner a Lappmark. Com que tenia ascendència sami i va ser capaç de parlar Sami, se li va donar la tasca d'ensenyar als sami les escriptures cristianes. En 1826, el bisbe de Härnösand el va nomenar pastor de Karesuando, i a l'edat de 26 anys, Lars Levi no tenia una altra opció de passar només a la parròquia més al nord de Suècia. Un any més tard es va casar amb la filla d'un colon anomenat Brita Cajsa, un amic de la infància de Kvikkjokk. Anaven a tenir quinze fills. La majoria de la població en Karesuando eren nòmades sami. Lars Levi aprèn un nou dialecte sami i finlandès, i aviat va ser capaç de predicar en suec, sami i finès.
Una festa religiosa va coincidir amb el mercat en Karesuando. Comerciants de Noruega i la costa sueca del Golf de Botnia va arribar amb la tela, fil de cosir, la sal, les ungles i, per descomptat, el licor. Tots dos es van vendre i regalar alcohol. En oferir beguda, que van ser capaços d'obtenir una reducció en el preu de la carn de ren.
Els sami van gaudir de la beguda, i durant els oficis religiosos gairebé tots els homes i moltes dones estaven mig borratxos. Tots aquests hàbits de consum irritaven a Lars Levi, que va veure quan de mal estaven fent als nens i la misèria que s'estenia per l'abús generalitzat de begudes alcohòliques. Fins i tot els rens es van deixar anar a la deriva, i van ser atacats sovint pels llops, mentre que els Sami estaven borratxos en les seves cabanes. Els seus sermons d'enuig no ajudaven, ni van tenir èxit els seus intents de tenir una llei prohibísr la venda d'alcohol als sami.
Greu crisi, cansat i desesperat
Durant el seu primer viatge com Visitador, va viatjar a Asel i predicar a l'església. Un dels membres de la congregació era una nena anomenada Maria Sami. El seu rostre brillava amb serenitat. Després del servei va demanar parlar amb el sacerdot. Aquesta conversa va ser un punt d'inflexió per Lars Levi, qui més tard va declarar que la jove havia comprès la veritat de la gràcia d'una manera que ell no havia aconseguit encara. Maria probablement mai sabria el molt que la conversa va arribar a significar per Lars Levi.
Un canvi notable
De tornada a Karesuando, els sami van començar a notar que Lars Levi Laestadius havia canviat. Els seus sermons eren plens de metàfores vives de la vida que els Sami que poguessin entendre. Ell va predicar sobre un Déu que es preocupava per la vida de la gent. Va atacar als sacerdots i els comerciants que es van omplir les butxaques a costa dels altres. Més i més Sami va arribar a l'església. Després que de vegades anava a la casa parroquial, que en aquell moment era una cabana de fusta simple, per rebre assessorament.
Després de vint anys, alguna cosa nova ha començat a passar entre el pastor i els seus feligresos. Joves i vells per igual volien aprendre a llegir. També hi va haver un bullici i energia a l'església, amb la gent confessant els seus pecats, plorant i pregant pel perdó (en Laestadianism això era conegut com liikutuksia, una mena d'èxtasi). No tothom li va agradar, és clar. Alguns estaven molestos pels sermons radicals de Lars Levi i perquè no hi havia tanta energia a les seves esglésies. Els que havien guanyat prèviament un munt de diners a través de la venda de licor van veure desaparèixer els seus ingressos i es van burlar de la nova moral. Diversos sacerdots van ser forts opositors de Laestadius. L'embriaguesa i el robatori de rens disminueix, el que va tenir una influència positiva en les relacions dels sami, les finances i la vida familiar.
Fanatisme
Després de vint anys, alguna cosa nova ha començat a passar entre el pastor i els seus feligresos. Joves i vells per igual volien aprendre a llegir. També hi va haver un bullici i energia a l'església, amb la gent confessant els seus pecats, plorant i pregant pel perdó (en Laestadianism això era conegut com liikutuksia, una mena d'èxtasi). No tothom li va agradar, és clar. Alguns estaven molestos pels sermons radicals de Lars Levi i perquè no hi havia tanta energia a les seves esglésies. Els que havien guanyat prèviament un munt de diners a través de la venda de licor van veure desaparèixer els seus ingressos i es van burlar de la nova moral. Diversos sacerdots van ser forts opositors de Laestadius. L'embriaguesa i el robatori de rens disminueix, el que va tenir una influència positiva en les relacions dels sami, les finances i la vida familiar.
Fanatisme
De vegades, el renaixement va tenir connotacions fanàtics, com el 8 de novembre 1852, quan una sèrie de sami en Kautokeino a Noruega volia aturar el comerç de begudes alcohòliques per la força. Van viatjar allà i van matar el xèrif del comtat i el comerciant. El sacerdot i diversos altres sami i els noruecs van ser assotats i maltractats. No obstant això, els esvalotadors van ser dominats pels sami d'un llogaret veïna i posat a la presó. Dos anys més tard, dos dels caps van ser executats. Altres catorze van ser condemnats a cadena perpètua a la presó i els seus béns van ser venuts en una subhasta. Els investigadors han discutit sobre el que realment va provocar l'aixecament. Va ser una venjança personal o la il.lusió religiosa? Va ser una protesta social? Sabem que hi ha moltes injustícies a la societat en aquest moment i moltes raons per protestar. Per desgràcia, l'aixecament va tenir l'efecte contrari, i el poder d'iniciativa dels sami a Kautokeino es va paralitzar per molt de temps.
Podeu veure una molt bona película sobre aquest tema aquí:
http://lavadosporsusangre.superforo.net/t316-kautokeino-rebelion-de-un-pueblo-cristiano-recomendadawmv
Part de l'Església de Suècia
Podeu veure una molt bona película sobre aquest tema aquí:
http://lavadosporsusangre.superforo.net/t316-kautokeino-rebelion-de-un-pueblo-cristiano-recomendadawmv
Part de l'Església de Suècia
Des del segle 19, Laestadianism ha estat un moviment religiós molt conegut al nord de Suècia, Finlàndia i Noruega. Avui dia es pot caracteritzar com un moviment conservador que segueix sent part de l'Església de Suècia, tot i ser crític de molts dels fenòmens moderns a l'Església de Suècia en l'actualitat.
Dreams Mari Boine
Mari Boine i Jan Garbarez Evening Lands
Mari Boine i Jan Garbarek Psalm
Mitologia
Una història sobre el tambor de sanació sagrada ... El mite de la creació des de la part sueca de Lapònia mostra com en el centre de tot hi ha els batecs del cor que té cura de tota existència ...
Realment apreciem aquesta bella història del mite del ren beneït i no podem deixar de creure que és possible que una cosa com la Pachamama, la nostra mare terra i el tambor de sanació sagrada van arribar a ser coneguts com una unió sagrada ...
"El tambor de ren sagrat" és una legenda molt antiga ... antiga ... l'ensenyament d'aquest mite es com un do a tots nosaltres perquè puguem viatjar a les profunditats del nucli de la nostra mare terra, per ser un amb els batecs del seu cor per trobar la pau, la curació i la unitat amb tots els éssers... És la meva esperança que gaudiu d'aquesta història tant com n'he gaudit jo ...
Una història de la creació Sami ...
Una vegada, mentre caminava en solitud per les aigües, el creador, Jubmel, va escoltar els cants del mal envaint la tranquil·litat del no-res eterna.
Molest, Jubmel va decidir crear un nou món, un univers tan pacífic i harmoniós que l'amor i la compassió regnaria i els mals esperits haurien de fugir.Volia que el bell cos de la seva criatura preferida, un suau i bell ren blanc, fos la matèria amb la qual donaria forma al nou món, i volia el seu cor ple d'amor per informar la nova creació.
Així que va cridar a la bella Vaja, el ren femella, de Passevaari, la muntanya sagrada on pasturaven. Com el ren radiant va arribar corrent, els seus cascos daurats brillaven com raigs de sol, gaudint el cor del creador.
Quant la Vaja suau va arribar i mirant-la als ulls, Jubmel va dir: "la meva Vaja - amb una tristesa infinita en els seus ulls-, del teu cos donarem forma al món per establir la meva Savio-Aimo (la casa de la santedat). "
Així que el creador va prendre un petit os del cos del rens i va construir un pont que creuava l'abisme entre el món de la llum i les regions inferiors.
L'estructura interna de la nova terra va ser feta d'ossos de la Vaja i es van convertir en les roques i còdols i els pics i les crestes de les muntanyes.
La seva carn es va convertir en la terra fèrtil, i la seva sang i les venes dels rius que flueixen. Del seu pèl els misteriosos boscos van ser creats. El seu crani es va convertir en el cel, que protegeix la Terra des la brillantor resplendent del cel.
Els ulls profunds i trists del ren es van convertir en els estels de l'alba i la nit per guiar els fan cançons, els somiadors i els amants separats i donar-los esperança.
Finalment, Jubmel va ocultar el cor que encara bategava de la Vaja en les profunditats més centrals de la terra per recordar al viatger perdut, l'alpinista solitari, i tots aquells que pateixen en el dolor, que la seva ajuda sempre estaria aquí.
El cor de la Vaja seria el batec del cor de la terra, de manera que quan la pau i l'amor regnen el cor del ren colpeja amb alegria. Però si l'odi i la cobdícia interrompen l'harmonia de la terra, el seu cor es convulsionava en el dolor i els tremolors sacsegen la terra de dalt a baix.
La bellesa de la nova terra era abundant. Dolç de llet - la llet sagrada de l'Vaja - fluïa dels rius. Els troncs dels arbres estaven plens de mel, i el formatge, i de fruita penjada de les branques dels bedolls i avets.
Jubmel va demanar que el sol brilli sobre aquesta meravellosa creació, i l'esplèndid món creat a partir del cos del ren amable era tan càlid i amorós que els esperits malignes no hi tenien cabuda.
Encantat amb el nou món, Jubmel volia compartir la seva alegria, pel que va decidir crear als éssers de la seva pròpia espècie per alegrar a la terra. D'una substància petita, sense nom, Jubmel va formar dos homes i els va cridar a ser fills de la terra i va demanar al seu fill, Beijve, el déu del sol, per escalfar la terra i que la guardés.
Al seu torn, va demanar Beijve als nous éssers que tinguessin cura de la terra i els seus dons - el ren de peus alats, els arbres fruiters, i tots els seus meravellosos tresors-. L'únic manament que Jubmel els va donar va ser que no tinguessin odi.
Al principi, els germans es volien i els habitants de la terra vivien en pau. Ells van cantar amb alegria i gratitud, mentre que, en el profund de la terra, el cor del ren bategava amb l'amor. Escoltant la música alegre de la terra, Jubmel i Beijve van somriure amb santa alegria.
Jubmel va tenir un altre fill, Mà, que després es va revoltar contra el seu pare, i per aixó havia estat expulsat de Savio-Aimo, el regne celestial. Quan Mà va veure als dos éssers vivint de manera pacífica, va decidir que volia causar problemes.
Per tant, li va xiuxiuejar paraules perverses a un dels germans quan estava dormint. A partir d'aquest moment, aquest germà, Attjis, es va sentir inquiet i se'n va anar de casa. L'altre germà, Njavvis, afligit per aquesta pèrdua. Però es va consolar quan va escoltar els batecs del cor profund de la terra la Vaja.
Ple de compassió pel Njavvis abandonat, el déu del sol, Beijve, va vessar una llàgrima gran. A partir d'aquest esquinçament amorós, tendre i suau de la compassió del déu del sol, Jubmel va crear la primera dona destinada a ser una companya per Njavvis. D'aquesta parella, una raça de feliç, les persones del sol brillant - els samis - anava a néixer.
Els ulls de la primera dona van ser el color de la flor mes estimada, la genciana blava cel. El seu front era pur, alt i lliure. La seva veu era dolça i tan musical com l'ocell cantor, i el seu nom era Njavvis-eno.
Njavvis va agrair a Jubmel per la creació d'una dona tan meravellosa.
Però tan bon punt Attjis va sentir la seva veu i va veure la companya del seu germà de l'ànima bella, ell la desitjava. L'enveja i l'amargor aclapararen Attjis, i va deixar d'escoltar a la guia, el cor bategant del ren al centre de la terra.
Llavors el mal anomenat Mà amb la màgia negre i els cants i li va donar a Attjis l'enveja com a una companya constant. A partir de llavors, Attjis ho enveja va tot, mai estava satisfet amb el que va rebre, i va exigir al seu germà generós, Njavvis, més i més terres en la seva cobdícia fins que va abusar.
Finalment, Attjis va arribar a estar tan posseït pels esperits malignes que va matar al seu germà amb el cap i les banyes d'un cérvol mort. En l'horror, Beijve va retirar el sol, i el ren Vaja, amb el cor ferit li bategava tan fort que la terra es va sacsejar violentament i va llançar el malvat germà fins a la lluna.
Mentrestant, els nens havien nascut, engendrant una raça d'éssers humans en què el mal era cada cop més gran. Els éssers humans no van trobar l'alegria en la pau i l'abundància que el creador els havia donat a través del cos del ren femella, i van començar a prendre totes les coses bones de la terra sense l'acció de gràcies.
Com a resultat d'aquests actes de sang freda, el cor de Vaja, enterrat pel creador al centre de la terra, va tremolar de terror a tanta maldat, de manera que la terra va tremolar de nou i moltes persones van caure en els abismes. Jubmel decidir invertir el món i destruir aquesta raça malvada, i es va tornar l'aigua del mar a la terra de manera que la gent cobdiciosa periria.
Veient tot el patiment, Njavvis-eno, esdevinguda ja una deessa al cel anomenat Beija-Neit, va suplicar al seu pare, el déu del sol, per ajudar a la gent de la terra que estava morint. Al seu torn, li va pregar a Jubmel, que ajudés als dos últims éssers humans, un nen i una nena, a sobreviure mitjançant la col.locació dormint a la muntanya santa de Passevaari.
I Beija-Neit va aconseguir fer de la terra un lloc bonic, un cop més perquè els nens serien acollits pels ocells, els animals i les flors quan els va despertar amb petons càlids i amorosos.
El cor de la humanitat és estrany, pensava Jubmel, ja que es burla de regals piadosos en temps d'alegria i abundància. Per tant, per salvar aquesta raça peculiar de si mateixa i de les tenebres, el creador amagá tots els tresors meravellosos de la terra - d'or i plata, la llet i el formatge de fruita - a la profunditat de la terra a prop del cor de Vaja. No obstant això, va cedir i va permetre que alguns dels lactis rics romanguessin a la terra, amagats al braguer dels rens femella.
A partir de llavors, el nou poble, nascut més tard dels nens, van haver de vagar per a buscar els regals enterrats prop del cor del ren. Van haver de lluitar per viure de la terra, per que les riqueses anteriors havien estat amagades. En el seu somni, es van oblidar de com el món havia estat format a partir del cos del ren suau. Tampoc sabien dels tresors amagats prop del seu cor.
Així Beija-Neit va tornar a la terra per estar prop d'ells. De vegades es deixava veure a simple vista, i de vegades ella prenia la forma d'un ren. Els va ensenyar el camí de la bondat i la humilitat, i la forma de domar als cérvols salvatges i per fer roba i abrics.
Escalfats per la cura amorosa de
Beija-Neit -la mare- i pel sol, es van convertir en els Sami (Sameh) les persones que van aprendre els contes dels tresors ocults de les cançons dels xamans i els que viatgen a la recerca de la pau i l'harmonia que custodiats pel batec del cor del ren sagrat.
Al ritme del tambor màgic, fet de pell de ren, els xamans encara recorden a la gent els batecs del cor alegre la Vaja. Perquè prop del seu cor ple d'amor palpitant, els tresors de la creació es guarden per a ells.
Realment apreciem aquesta bella història del mite del ren beneït i no podem deixar de creure que és possible que una cosa com la Pachamama, la nostra mare terra i el tambor de sanació sagrada van arribar a ser coneguts com una unió sagrada ...
"El tambor de ren sagrat" és una legenda molt antiga ... antiga ... l'ensenyament d'aquest mite es com un do a tots nosaltres perquè puguem viatjar a les profunditats del nucli de la nostra mare terra, per ser un amb els batecs del seu cor per trobar la pau, la curació i la unitat amb tots els éssers... És la meva esperança que gaudiu d'aquesta història tant com n'he gaudit jo ...
Una història de la creació Sami ...
Una vegada, mentre caminava en solitud per les aigües, el creador, Jubmel, va escoltar els cants del mal envaint la tranquil·litat del no-res eterna.
Molest, Jubmel va decidir crear un nou món, un univers tan pacífic i harmoniós que l'amor i la compassió regnaria i els mals esperits haurien de fugir.Volia que el bell cos de la seva criatura preferida, un suau i bell ren blanc, fos la matèria amb la qual donaria forma al nou món, i volia el seu cor ple d'amor per informar la nova creació.
Així que va cridar a la bella Vaja, el ren femella, de Passevaari, la muntanya sagrada on pasturaven. Com el ren radiant va arribar corrent, els seus cascos daurats brillaven com raigs de sol, gaudint el cor del creador.
Quant la Vaja suau va arribar i mirant-la als ulls, Jubmel va dir: "la meva Vaja - amb una tristesa infinita en els seus ulls-, del teu cos donarem forma al món per establir la meva Savio-Aimo (la casa de la santedat). "
Així que el creador va prendre un petit os del cos del rens i va construir un pont que creuava l'abisme entre el món de la llum i les regions inferiors.
L'estructura interna de la nova terra va ser feta d'ossos de la Vaja i es van convertir en les roques i còdols i els pics i les crestes de les muntanyes.
La seva carn es va convertir en la terra fèrtil, i la seva sang i les venes dels rius que flueixen. Del seu pèl els misteriosos boscos van ser creats. El seu crani es va convertir en el cel, que protegeix la Terra des la brillantor resplendent del cel.
Els ulls profunds i trists del ren es van convertir en els estels de l'alba i la nit per guiar els fan cançons, els somiadors i els amants separats i donar-los esperança.
Finalment, Jubmel va ocultar el cor que encara bategava de la Vaja en les profunditats més centrals de la terra per recordar al viatger perdut, l'alpinista solitari, i tots aquells que pateixen en el dolor, que la seva ajuda sempre estaria aquí.
El cor de la Vaja seria el batec del cor de la terra, de manera que quan la pau i l'amor regnen el cor del ren colpeja amb alegria. Però si l'odi i la cobdícia interrompen l'harmonia de la terra, el seu cor es convulsionava en el dolor i els tremolors sacsegen la terra de dalt a baix.
La bellesa de la nova terra era abundant. Dolç de llet - la llet sagrada de l'Vaja - fluïa dels rius. Els troncs dels arbres estaven plens de mel, i el formatge, i de fruita penjada de les branques dels bedolls i avets.
Jubmel va demanar que el sol brilli sobre aquesta meravellosa creació, i l'esplèndid món creat a partir del cos del ren amable era tan càlid i amorós que els esperits malignes no hi tenien cabuda.
Encantat amb el nou món, Jubmel volia compartir la seva alegria, pel que va decidir crear als éssers de la seva pròpia espècie per alegrar a la terra. D'una substància petita, sense nom, Jubmel va formar dos homes i els va cridar a ser fills de la terra i va demanar al seu fill, Beijve, el déu del sol, per escalfar la terra i que la guardés.
Al seu torn, va demanar Beijve als nous éssers que tinguessin cura de la terra i els seus dons - el ren de peus alats, els arbres fruiters, i tots els seus meravellosos tresors-. L'únic manament que Jubmel els va donar va ser que no tinguessin odi.
Al principi, els germans es volien i els habitants de la terra vivien en pau. Ells van cantar amb alegria i gratitud, mentre que, en el profund de la terra, el cor del ren bategava amb l'amor. Escoltant la música alegre de la terra, Jubmel i Beijve van somriure amb santa alegria.
Jubmel va tenir un altre fill, Mà, que després es va revoltar contra el seu pare, i per aixó havia estat expulsat de Savio-Aimo, el regne celestial. Quan Mà va veure als dos éssers vivint de manera pacífica, va decidir que volia causar problemes.
Per tant, li va xiuxiuejar paraules perverses a un dels germans quan estava dormint. A partir d'aquest moment, aquest germà, Attjis, es va sentir inquiet i se'n va anar de casa. L'altre germà, Njavvis, afligit per aquesta pèrdua. Però es va consolar quan va escoltar els batecs del cor profund de la terra la Vaja.
Ple de compassió pel Njavvis abandonat, el déu del sol, Beijve, va vessar una llàgrima gran. A partir d'aquest esquinçament amorós, tendre i suau de la compassió del déu del sol, Jubmel va crear la primera dona destinada a ser una companya per Njavvis. D'aquesta parella, una raça de feliç, les persones del sol brillant - els samis - anava a néixer.
Els ulls de la primera dona van ser el color de la flor mes estimada, la genciana blava cel. El seu front era pur, alt i lliure. La seva veu era dolça i tan musical com l'ocell cantor, i el seu nom era Njavvis-eno.
Njavvis va agrair a Jubmel per la creació d'una dona tan meravellosa.
Però tan bon punt Attjis va sentir la seva veu i va veure la companya del seu germà de l'ànima bella, ell la desitjava. L'enveja i l'amargor aclapararen Attjis, i va deixar d'escoltar a la guia, el cor bategant del ren al centre de la terra.
Llavors el mal anomenat Mà amb la màgia negre i els cants i li va donar a Attjis l'enveja com a una companya constant. A partir de llavors, Attjis ho enveja va tot, mai estava satisfet amb el que va rebre, i va exigir al seu germà generós, Njavvis, més i més terres en la seva cobdícia fins que va abusar.
Finalment, Attjis va arribar a estar tan posseït pels esperits malignes que va matar al seu germà amb el cap i les banyes d'un cérvol mort. En l'horror, Beijve va retirar el sol, i el ren Vaja, amb el cor ferit li bategava tan fort que la terra es va sacsejar violentament i va llançar el malvat germà fins a la lluna.
Mentrestant, els nens havien nascut, engendrant una raça d'éssers humans en què el mal era cada cop més gran. Els éssers humans no van trobar l'alegria en la pau i l'abundància que el creador els havia donat a través del cos del ren femella, i van començar a prendre totes les coses bones de la terra sense l'acció de gràcies.
Com a resultat d'aquests actes de sang freda, el cor de Vaja, enterrat pel creador al centre de la terra, va tremolar de terror a tanta maldat, de manera que la terra va tremolar de nou i moltes persones van caure en els abismes. Jubmel decidir invertir el món i destruir aquesta raça malvada, i es va tornar l'aigua del mar a la terra de manera que la gent cobdiciosa periria.
Veient tot el patiment, Njavvis-eno, esdevinguda ja una deessa al cel anomenat Beija-Neit, va suplicar al seu pare, el déu del sol, per ajudar a la gent de la terra que estava morint. Al seu torn, li va pregar a Jubmel, que ajudés als dos últims éssers humans, un nen i una nena, a sobreviure mitjançant la col.locació dormint a la muntanya santa de Passevaari.
I Beija-Neit va aconseguir fer de la terra un lloc bonic, un cop més perquè els nens serien acollits pels ocells, els animals i les flors quan els va despertar amb petons càlids i amorosos.
El cor de la humanitat és estrany, pensava Jubmel, ja que es burla de regals piadosos en temps d'alegria i abundància. Per tant, per salvar aquesta raça peculiar de si mateixa i de les tenebres, el creador amagá tots els tresors meravellosos de la terra - d'or i plata, la llet i el formatge de fruita - a la profunditat de la terra a prop del cor de Vaja. No obstant això, va cedir i va permetre que alguns dels lactis rics romanguessin a la terra, amagats al braguer dels rens femella.
A partir de llavors, el nou poble, nascut més tard dels nens, van haver de vagar per a buscar els regals enterrats prop del cor del ren. Van haver de lluitar per viure de la terra, per que les riqueses anteriors havien estat amagades. En el seu somni, es van oblidar de com el món havia estat format a partir del cos del ren suau. Tampoc sabien dels tresors amagats prop del seu cor.
Així Beija-Neit va tornar a la terra per estar prop d'ells. De vegades es deixava veure a simple vista, i de vegades ella prenia la forma d'un ren. Els va ensenyar el camí de la bondat i la humilitat, i la forma de domar als cérvols salvatges i per fer roba i abrics.
Escalfats per la cura amorosa de
Beija-Neit -la mare- i pel sol, es van convertir en els Sami (Sameh) les persones que van aprendre els contes dels tresors ocults de les cançons dels xamans i els que viatgen a la recerca de la pau i l'harmonia que custodiats pel batec del cor del ren sagrat.
Al ritme del tambor màgic, fet de pell de ren, els xamans encara recorden a la gent els batecs del cor alegre la Vaja. Perquè prop del seu cor ple d'amor palpitant, els tresors de la creació es guarden per a ells.
En acabar
A partir dels anys 70 del segle XX, la política de l'estat noruec cap als sami va començar a donar un gir de 180 graus. La societat noruega, i més tard la sueca i la finlandesa (la russa encara no) van començar a veure els sami com una minoria diferenciada i no amenaçadora, que havia patit molt per les accions dels estats. Es va començar a reconèixer drets i a fer concessions a les reivindicacions sami. Els sami gaudeixen avui de cert autogovern, un parlament propi a Noruega,
uns altres a Suècia i a Finlàndia, fons per desenvolupar la seva cultura i el dret a dirigir-se a l'estat noruec en la seva pròpia llengua. De fet, a Noruega i Finlàndia, l'idioma sami està en vies de ser reconegut com a llengua oficial en tots els documents oficials i en tots els departaments relacionats amb qüestions vinculades als sami. El nivell de vida dels sami és ara gairebé igual al de la resta dels ciutadans del nord d'Escandinàvia.
Avui el poble sami ha aconseguit posicionar-se sòlidament dins de la política i la societat. Hi ha organitzacions socials dinàmiques, escoles, empreses i partits polítics sami, fins i tot una selecció de futbol masculina i una altre de femenina. La pobresa va arribar a un nivell mínim sense precedents en el nord d'Escandinàvia.
No obstant això, els 80.000 sami que encara es reconeixen avui com a tals, han perdut bona part de la seva cultura, la seva religió gairebé no es practica, la seva llengua s'ha subdividit en diversos dialectes i encara pateixen l'estigma de ser sami, moltes vegades per ells mateixos.
No obstant això, els 80.000 sami que encara es reconeixen avui com a tals, han perdut bona part de la seva cultura, la seva religió gairebé no es practica, la seva llengua s'ha subdividit en diversos dialectes i encara pateixen l'estigma de ser sami, moltes vegades per ells mateixos.
Però en veure tant de jovent participant en moltes activitats, centres d'informació, volent recuperar la tradició, he arribat a pensar, que un dia, no gaire llunyà, els Sami, els darrers indígenes del continent europeu, trobaran de nou, aquells tresors que Jumbel va amagar prop del bategant cor de la ren Vaja, allà en el centre de la terra.
Jo de moment m'esforço per escoltar contínuament el seu batec.
Espero que us hagi estat interessant.
si voleu veure fotos del viatge a Noruega ho podeu fer aquí:http://s15.photobucket.com/albums/a358/terraxaman/Noruega%20infinita/#!cpZZ27QQtppZZ32
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada