“Hi ha una vella història sobre un astronauta que viatja a l’espai i, quan va retornar li preguntaren si havia estat al cel i si havia vist a Deu?
- Sí – va respondre.
- I com és?
- És negra.
Imagina a una Deessa Mare en comptes d’un Deu Pare; en comptes d’una llum enlluernadora una foscor impenetrable de la que tot sorgeix.”
Allan Watts. “OM La síl·laba sagrada.”
- Sí – va respondre.
- I com és?
- És negra.
Imagina a una Deessa Mare en comptes d’un Deu Pare; en comptes d’una llum enlluernadora una foscor impenetrable de la que tot sorgeix.”
Allan Watts. “OM La síl·laba sagrada.”
Del matriarcat al patriarcat.
El primer podria definir-se com la possibilitat que té un subjecte, un grup o una classe social determinada, de forçar els altres –utilitzant qualsevol mena de medi coercitiu – per tal d’aconseguir els seus desigs particulars. L’autoritat sol confondre’s amb el poder, però aquí, ens referim a l’autoritat quan el poder és exercit d’una manera consensuada, legítima o legal; i també, a l’autoritat moral d’una persona que ha viscut determinades experiències, o la que deriva del coneixement d’un àrea precisa, com un ofici o professió, etc. Als efectes que ens interessen, podriem dir que l’autoritat deriva directament de l’experiència i la naturalessa, o de la voluntat lliurement expressada, mentre que el poder arrenca de les condicions socio-econòmiques d’una societat determinada.
El poder sempre ha restat sempre a les mans d’aquells qui controlen la producció i la distribució d’aliments, o la riquesa originada per l’excedent, quan aquest va apareixer en els llunyans dies del neolític. A més, el poder s’ha anat organitzant de tal manera que ha permès la perpetuació en el temps, d’unes estructures determinades, però també d’aquells qui el detenen.
El mecanicisme i el capitalisme, amb tot el que podem arribar a pensar sobre la seva suposada eficàcia, funcionalitat, modenitat, etc., no deixen de ser més que la evolució d’un sistema organització socio econòmica i de pensament molt anterior: el patriarcat que apareixerà al continent euroasiàtic a finals del Neolític. Paral·lelament i com a corol·lari lògic, es desenvoluparan: la propietat privada; l’esclavitud; la divisió social entre les persones, no per raons biològiques, o determinades pel destí, innevitables, sinó econòmiques i socials; la submissió de les dones i dels fills al pare; l’Estat i el Poder… i als deus masculins…
Hi ha qui pensa que això ha estat sempre així i que ho seguirà essent fins el final dels dies…
Però això no ha estat sempre així… ni te perquè seguir així…
Anem a veure, si les hipòtesis evolucionistes són certes, és molt probable que de la mateixa manera com succeeix en els grups de primats més evolucionats, en el cas dels primers homínids, l’estructura primera i bàsica de les seves comunitats hagi estat la família, el clan reduït, organitzat de manera matricèntrica –al voltant de les mares-, dons eren les femelles del grup el nucli central de les activitats alimentàries i de la vida social. Si el que venim dient es cert, podem imaginar que serien les dones les qui tindrien des del primer moment, el poder i l’autoritat a les seves mans. A més, conforme la maduració i creixement de les cries és va anar allargant –en el cas del nens de Neanderthal la lactància durava fins els 6 anys -, van veure’s obligades a romandre més temps juntes amb unes necessitats molt similars, alhora que s’enfortirien els lligams afectius entre elles, i d’aquestes amb els seus fills i dels germans entre ells.
Cal pensar dons que els fonaments de l’organització cooperativa dels éssers humans, estarien molt determinats i condicionats per les pautes de comportament derivades de les activitats i ocupacions de les femelles: recol·lecció de plantes, fruits, llavors i tubercles, caça d’animals petits, guariment dels malalts, cura de les cries, educació dels joves, fabricació d’eines imprescindibles per a la supervivència del grup, elaboració d’aliments, etc., tasques totes elles que afavoreixen i possibiliten, la col·laboració en un pla d’igualtat d’un grup nombrós d’individus.
I molt menys, per les ocasionals activitats dels mascles adults que solien viure sols i aïllats – com fan d’altres primats superiors, com ara el gorilla- la major part del temps, limitant-se a les més que esporàdiques i ocasionals tasques de la defensa del grup, o a les no menys excepcionals activitats de cacera.
Cal tenir present que els nostres avantpassats eren essencialment vegetarians i carronyers, milers o milions d’anys abans de ser caçadors, i que per tant, aquesta activitat apareixeria molts milers d’anys després que les femelles haguessin desenvolupat la seva estructura familiar matriarcal, i tota una visió del món molt diferent a la que coneixem.
Al llarg de més de la meitat del nostre procés evolutiu, xifrat en uns quatre milions i mig d’anys, les femelles van ser les responsables de criar i tenir cura de les cries i de garantir la supervivència dels grups humans i per tal de fer-ho, van haver de dur a terme una molt intensa activitat de relacions econòmiques i socials, però també, de creació d’una peculiar manera d’interpretar la realitat.
No es menyspreable la hipòtesi, àmpliament compartida per molts estudiosos del tema, de que el llenguatge verbal va ser desenvolupat sobretot per les femelles, dons el llenguatge primitiu, ple de crits i sons guturals, no s’escau amb el sigil i el silenci imprescindibles dels caçadors que mantindrien – mantenen encara - el llenguatge gestual, fins molt després que és produïssin les necessàries modificacions en l’aparell fonètic i cerebral que fan possible el llenguatge articulat, tal i com el coneixem. Sembla evident que les mares, amb els nens a sobre i les mans ocupades amb les eines i els productes de la recol·lecció, o atenent a feines que exigeixen una atenció total com ara cuinar o vigilar el foc, no disposarien de la necessària llibertat de moviments per una adequada gesticulació com per a comunicar-se entre elles amb el grau suficient de complexitat i precisió que requereixen moltes de les instruccions associades a la cura dels més petits, dels malalts o dels vells.
Contràriament, per raons de desplaçament i mobilitat, la caça, en particular dels grans mamífers, va anar quedant progressivament en mans dels mascles, originant-se una especialització de tipus natural i biològic, molt més formal que eficaç, i una primera divisió social del treball que d’entrada no implicarà cap mena de privilegi, tot i que aquesta divisió formal, no implicarà fins molt més tard la prohibició explícita de que les dones poguessin caçar. Cal tenir present a més que la caça amb les armes de que és disposava havia de ser una activitat molt costosa i de resultats molt insegurs, insuficient dons per a garantir la supervivència del grup com a única font de proveïment. La primera llança de la que tenim constància te una antiguitat aproximada d’uns quatre cents mil anys, es poc més que un pal de fusta afilat amb un raspador de sílex i amb la punta escalfada al foc per fer-la més resistent. Els primers destrals de pedra amb mànec de fusta van aparèixer fa uns dos cents cinquanta mil anys i l’arc, la primera de les armes veritablement adequades pels caçadors, només té trenta mil anys.
Es innegable que les comunitats humanes primitives, depenien bàsica i exclusivament de les activitats femenines per a la seva subsistència i la caça va continuar essent una activitat ocasional i extraordinària, duta a terme general i habitualment en solitari, en conseqüència afectaria de manera molt superficial les relacions socials de la comunitat, influint poc en les maneres de considerar la realitat, d’interpretar el món en que vivien.
A les societats recol·lectores com les que estem definint, predominava una tendència cap a l’igualitarisme, sense distincions ni privilegis excessius, i el que és més important, sense propietat privada sobre els mitjans de producció. Curiosament molts estudiosos insisteixen en que en aquest moment encara no ha aparegut cap mena de institució dedicada a la guerra, com ara l’exercit, o a la dominació i al privilegi. Sembla com si aquests mals característics de les societats patriarcals, no existissin en aquell ordre social matriacal, en que les dones com a caps de clan, o reines – sacerdotesses desenvolupaven un paper central. En aquestes societats les dones mantenien les seves llibertats en un pla d’igualtat amb els homes, i no es cert, que en el matriarcat fossin les dones les que oprimien als mascles; vells, dones embarassades, infants i malalts, eren sempre els primers en ser atesos i les seves necessitats materials i afectives cobertes per tots, dons eren considerats fonamentals per la subsistència del grup.
Aquest model de societat bàsicament igualitària i no gaire autoritària, sense estat i sense divisió social en classes, es mantindria fins i tot en el següent pas evolutiu, com va ser la domesticació de les primeres espècies vegetals que derivà directament de les observacions fetes per les dones al llarg de milers d’anys. Les mares obligades a romandre per períodes considerablement llargs en un mateix lloc, podrien deduir la relació existent entre les llavors, germinació, creixement i donar fruit d’algunes espècies de creixement ràpid, com ara el blat espelta. Cal pensar que inicialment l’agricultura tractaria poc més que d’un grapat de plantes silvestres i amb unes eines molt senzilles, seria només un complement a la recol·lecció que continuaria encara mantenint la seva posició predominant en la dieta de les comunitats. Lògicament, també al llarg d’aquesta etapa caldria suposar el manteniment de les dones en el lloc central i més important de l’organització social, en la producció i distribució dels aliments.
La evident millora de les condicions de subsistència que va significar el descobriment de l’agricultura, donaria lloc a un nou impuls demogràfic decisiu que comportaria necessàriament, l’augment de la superfícies a conrear i en conseqüència dels esforços de tota mena, destinats a aquesta nova activitat, que requeriria de molt més temps i persones, fins el punt que la majoria dels mascles haurien de participar, adquirint -lenta però innexorablement- un protagonisme i importància creixents.
Marija Gimbutas, una eminent arqueòloga, ha demostrat que a la Vella Europa (Àrea dels Balcans) i Anatòlia, així com a la civilització minòica cap el IV Mil·lenni a C., va donar-se un tipus de civilització que pot ser definit com de transició, ha estat definit com una “gylania” ( de gy=dona i an=home), es a dir, una estructura social en que els dos sexes mantenien encara una relació igualitària. Aquest sistema equilibrat, ni patriarcal ni matriarcal, va dominar en aquella àrea - tot i que no podem descartar que s'extenguès per d'altres parts del planeta- fins l’any 1.000 aC i ha quedat àmpliament reflectit en la religió, mitologia i folklore d’algunes de les civilitzacions posteriors com ara: Grècia, Etruria, Roma o el País Basc, entre d’altres pobles d’Europa i Àsia.
Diversos estudis sobre les societats primitives actuals, ens permeten deduir que la participació dels mascles a les tasques agrícoles comença a ser predominant quan els nuclis humans arriben a una quantitat propera o superior, als quatre cents individus. A partir d’aquest punt, el nou paper i la importància social dels mascles, duu a la creació d’un nou model socio – econòmic, més ben adaptat a un sistema d’economia productiva – el patriarcat – que: incrementa les tensions tant internes com externes del grup; afavoreix els impulsos cap a l’adquisició dels bens de producció; fa possible l’apropiació individual o per part d’un grup determinat, de l’excedent produït col·lectivament; justifica el sorgiment d’una nova divisió social – els qui treballen i els qui viuen del treball dels altres -; permet l’acumulació de recursos per part d’uns pocs, tot i que la majoria de la població, o una part considerable, visqui a la misèria; glorifica l’expansió territorial –a costa dels veïns -, provocant l’existència dels exercits i les guerres; que afirma la supremacia dels mascles i la subordinació de les dones; i que col·loca per damunt de tot, la imatge d’un Deu irascible, autoritari i venjatiu, al que hem d’obeir, i no contradir.
La conseqüència de tot això, va ser que les dones, un cop perdut el seu predomini del control i la distribució dels aliments, van veure desaparèixer els seus drets igualitaris i augmentar la seva inseguretat i la seva explotació, arribant amb el pas del temps, ha ser considerades poc mes que un bé de gran importància socio - econòmica, una mercaderia molt apreciada, a causa de les seves capacitats de procrear i com a mà d’obra en la producció i manufactura d’aliments.
En el model social patriarcal al qual ens va conduir el desenvolupament –diguem-ne – natural i inevitable de la “civilització”, el màxim objectiu de les societats és aconseguir la “pau i la felicitat”, però no des d’una societat pacífica i igualitària com era el matriarcat, sinó des del conflicte, les diferències de sexe i de classe, les desigualtats en la distribució de les riqueses, la submissió al poder establert, la guerra i d’altres comportaments no menys agressius, que no tenen justificació més que sota la cobertura d’un ordre de valors i una mitologia presidida per un deu masculí.
Si la radicalització de la divisió social del treball, un cop adoptada l’agricultura com a forma de subsistència en grups nombrosos de persones, va conduir “inevitablement?” a la submissió i marginació social de la dona, sense que hi hagi proves de cap mena de conspiració per part dels mascles per arravatar la posició de poder que abans tenien les dones, la substitució del culte a la Gran Mare a favor d’un deu masculí, si que va ser el resultat d’una llarga conspiració dels mascles – reis, sacerdots i nobles – que havien pres el poder i desitjaven conservar-lo a les seves mans. El model d’un Deu masculí, legitimava l’abús de poder i la injusta societat que s’estava construint; contràriament, la supervivència del culte i la religió de la Deessa, els qüestionava obertament. Qualsevol mètode va ser aprofitar per aconseguir aquest objectiu. Molts segles abans de que Maquiavel enunciés la raó d’Estat per a justificar l’assassinat i la traïció per part dels prínceps, en el S.VIII aC. el gran bard Homer ens explicava a la Odissea un dels episodis mes brutals d’aquest procés d’imposició d’un Deu masculí. Com a palesat Robert Graves a la seva magnífica obra “La Deessa Blanca”, explicant-nos la guerra de Troia com la darrera de les batalles entre les societats gylandriques – encara amb influència matriarcal – i el patriarcat, entre les societats que encara retien culte a la Gran Mare i el Panteó dels deus Olímpics, supeditats a Zeus.
La història sembla voler demostrar que els deus, per poderosos que hagin estat, només poden sobreviure en la mesura que són útils per a construir, justificar, fixar i sostenir un determinat model de societat. Però quan aquesta és transforma, ha de canviar també l’estructura mítica de la deïtat que l’apadrina.
Amb el concepte de Deu que avui tenim succeirà el mateix. Es tracta d’un model de Deu creat per i per a una cultura patriarcal i agrícola que avui, en una societat industrialitzada que pretén aspirar a un nou igualitarisme, no resulta gens útil ni adaptable. De fet, el materialisme consumista que ens envaeix i envileix, no ha suprimit la nostre creença en Deu, això sí, l’ha mitigat, proclamant la seva reducció a l’àmbit d’allò personal i subjectiu, per a després substituir-lo, per un altre Deu, molt menys elevat, immaterial i espiritual, però tan poderós com aquell: el diner, que ja se sap, ho pot tot!.
Però si s’arribes a modificar en profunditat el model de relacions socioeconòmiques que dominen el món actual i desapareixes l’estructura patriarcal que sustenta, encara avui, tota l’organització col·lectiva, es veuria necessària i greument afectada la concepció occidental de la idea de Deu.
De fet, cal deixar constància que l’avanç social de la dona en les darreres dècades ha repercutit ja en la reactivació del culte a la Deessa. El futur, del Deu o de la Deessa, com sempre ha estat i serà, dependrà del nostre com a humanitat, com a societats. Tanmateix, ens serà imprescindible l’adopció d’una o altre opció en l’àmbit d’allò personal, i també en el col·lectiu, per afavorir o no, el camí que faci possible un món més just, lliure i igualitari.
La religió de la Deessa.
Diversos estudis sobre les societats primitives actuals, ens permeten deduir que la participació dels mascles a les tasques agrícoles comença a ser predominant quan els nuclis humans arriben a una quantitat propera o superior, als quatre cents individus. A partir d’aquest punt, el nou paper i la importància social dels mascles, duu a la creació d’un nou model socio – econòmic, més ben adaptat a un sistema d’economia productiva – el patriarcat – que: incrementa les tensions tant internes com externes del grup; afavoreix els impulsos cap a l’adquisició dels bens de producció; fa possible l’apropiació individual o per part d’un grup determinat, de l’excedent produït col·lectivament; justifica el sorgiment d’una nova divisió social – els qui treballen i els qui viuen del treball dels altres -; permet l’acumulació de recursos per part d’uns pocs, tot i que la majoria de la població, o una part considerable, visqui a la misèria; glorifica l’expansió territorial –a costa dels veïns -, provocant l’existència dels exercits i les guerres; que afirma la supremacia dels mascles i la subordinació de les dones; i que col·loca per damunt de tot, la imatge d’un Deu irascible, autoritari i venjatiu, al que hem d’obeir, i no contradir.
La conseqüència de tot això, va ser que les dones, un cop perdut el seu predomini del control i la distribució dels aliments, van veure desaparèixer els seus drets igualitaris i augmentar la seva inseguretat i la seva explotació, arribant amb el pas del temps, ha ser considerades poc mes que un bé de gran importància socio - econòmica, una mercaderia molt apreciada, a causa de les seves capacitats de procrear i com a mà d’obra en la producció i manufactura d’aliments.
En el model social patriarcal al qual ens va conduir el desenvolupament –diguem-ne – natural i inevitable de la “civilització”, el màxim objectiu de les societats és aconseguir la “pau i la felicitat”, però no des d’una societat pacífica i igualitària com era el matriarcat, sinó des del conflicte, les diferències de sexe i de classe, les desigualtats en la distribució de les riqueses, la submissió al poder establert, la guerra i d’altres comportaments no menys agressius, que no tenen justificació més que sota la cobertura d’un ordre de valors i una mitologia presidida per un deu masculí.
Si la radicalització de la divisió social del treball, un cop adoptada l’agricultura com a forma de subsistència en grups nombrosos de persones, va conduir “inevitablement?” a la submissió i marginació social de la dona, sense que hi hagi proves de cap mena de conspiració per part dels mascles per arravatar la posició de poder que abans tenien les dones, la substitució del culte a la Gran Mare a favor d’un deu masculí, si que va ser el resultat d’una llarga conspiració dels mascles – reis, sacerdots i nobles – que havien pres el poder i desitjaven conservar-lo a les seves mans. El model d’un Deu masculí, legitimava l’abús de poder i la injusta societat que s’estava construint; contràriament, la supervivència del culte i la religió de la Deessa, els qüestionava obertament. Qualsevol mètode va ser aprofitar per aconseguir aquest objectiu. Molts segles abans de que Maquiavel enunciés la raó d’Estat per a justificar l’assassinat i la traïció per part dels prínceps, en el S.VIII aC. el gran bard Homer ens explicava a la Odissea un dels episodis mes brutals d’aquest procés d’imposició d’un Deu masculí. Com a palesat Robert Graves a la seva magnífica obra “La Deessa Blanca”, explicant-nos la guerra de Troia com la darrera de les batalles entre les societats gylandriques – encara amb influència matriarcal – i el patriarcat, entre les societats que encara retien culte a la Gran Mare i el Panteó dels deus Olímpics, supeditats a Zeus.
La història sembla voler demostrar que els deus, per poderosos que hagin estat, només poden sobreviure en la mesura que són útils per a construir, justificar, fixar i sostenir un determinat model de societat. Però quan aquesta és transforma, ha de canviar també l’estructura mítica de la deïtat que l’apadrina.
Amb el concepte de Deu que avui tenim succeirà el mateix. Es tracta d’un model de Deu creat per i per a una cultura patriarcal i agrícola que avui, en una societat industrialitzada que pretén aspirar a un nou igualitarisme, no resulta gens útil ni adaptable. De fet, el materialisme consumista que ens envaeix i envileix, no ha suprimit la nostre creença en Deu, això sí, l’ha mitigat, proclamant la seva reducció a l’àmbit d’allò personal i subjectiu, per a després substituir-lo, per un altre Deu, molt menys elevat, immaterial i espiritual, però tan poderós com aquell: el diner, que ja se sap, ho pot tot!.
Però si s’arribes a modificar en profunditat el model de relacions socioeconòmiques que dominen el món actual i desapareixes l’estructura patriarcal que sustenta, encara avui, tota l’organització col·lectiva, es veuria necessària i greument afectada la concepció occidental de la idea de Deu.
De fet, cal deixar constància que l’avanç social de la dona en les darreres dècades ha repercutit ja en la reactivació del culte a la Deessa. El futur, del Deu o de la Deessa, com sempre ha estat i serà, dependrà del nostre com a humanitat, com a societats. Tanmateix, ens serà imprescindible l’adopció d’una o altre opció en l’àmbit d’allò personal, i també en el col·lectiu, per afavorir o no, el camí que faci possible un món més just, lliure i igualitari.
La religió de la Deessa.
Les restes humanes més antigues que poden interpretar-se en un sentit religiós, tenen uns seixanta mil anys d’antiguitat i, es tracta, de poc més que d’uns gravats a la roca, que en el seu context, ens suggereixen que es troben en algun indret dedicat al culte, tot i que ens resulta de tot punt impossible amb els coneixements que avui disposem, fer cap mena d’interpretació sobre com podia ser, quin tipus de ritual duien a terme, etc. . Però sembla força evident que la primera troballa arqueològica no pot fer-nos pensar que la humanitat, - en la seva branca de Neanderthals – descobrís la religió en aquell moment precís, molt probablement ja des dels primers espècimens d’Homo la religió, o l’espiritualitat, estaria present d’una o d’altre manera en les seves vides. Segons algunes hipòtesis, l’home primitiu vivia en un estat de fosc terror espiritual, aclaparat per la magnitud del que tenia davant: enormes depredadors, fenòmens naturals que no comprenia, un clima brutal. Aquest sentiment, aquesta por davant del medi natural en estat pur, no ha desaparegut encara, i molt probablement no desapareixerà mai, mentre hi hagi misteris per desvetllar. Les restes d’aquesta por i de d’altres més profundes, previu en nosaltres en la forma de boirós record, d’instint, com si fos un permanent teló de fons irracional.
A causa d’aquest terror metafísic, el ser humà té la necessitat d’intentar convertir la inabastable relativitat de l’univers, en uns valors immutables i absoluts, d’aquí la creació de l’idioma i de l’art, però per damunt de tot, de la religió. Carrega tots els seus actes, totes les seves empreses, amb un seguit de motius religiosos. Cada pas, cada activitat és revesteix de pràctiques religioses defensives, o propiciatòries; a traves de tatuatges i d’altres rituals, tracta de fer-se tabú a ell mateix, i a tot allò que estima, mitjançant conjurs, secrets, o encanteris.
Astorat i atemorit per una vida sempre canviant i de futur imprevisible, cerca i descobreix les formes geomètriques i simètriques que transcendeixen la capritxositat i permanent mutabilitat del caos dels fenòmens.
Partirà dons de la línia rígida, persegueix després totes les possibilitats de la línia: triangles, quadrats, cercles; més tard, descobreix la igualtat, la regularitat, la simetria i l’harmonia. Es a dir, ha estat capaç de treure de dins tota una ornamentació geomètrica, donar forma a una cosa que no hi era abans, plasmar el que era només un pensament, o una intuïció, i aquest acte li produeix no només el goig estètic, o la diversió d’un joc, sinó quelcom més profund que satisfà les necessitats més íntimes de la seva ànima.
La necessitat de somniar, de imaginar es més forta que qualsevol altre necessitat utilitària. La necessitat de comprendre allò que és incognoscible, és anterior al desig de descobrir el desconegut. El mite es va produir abans que la caça. L’acte de meravellar- se davant d’un tigre, es produeix abans que l’acte de matar-lo. La ma de l’ésser humà va fer lliscar un pal pel terra per dibuixar una línia, molt abans que aprengués a llençar-lo com un arma. La primera expressió, com el seu primer somni, serien de caràcter estètic i religiós.
No deixa de ser curiós que fos una imatge de la divinitat, en aquest cas de la Deessa, i no qualsevol altre objecte d’us domèstic més o menys decorat la seva primera creació manual, de la que tenim constància. Potser és perquè l’acte artístic i religiós són connaturals a les persones, i ja des dels començaments dels temps, han aspirat els éssers humans a ser creadors de móns –a imitació de la Deessa mateixa -.
Sí, el sentiment d’allò sobrenatural sembla ser consubstancial a l’espècie, tot i que és manifesti amb una multiplicitat de formes extraordinàriament rica i diversa, quan no contradictòries. Però sempre hi ha la intuïció d’aquell més enllà dels nostres sentits i de les nostres capacitats de comprensió.
Sí som éssers intel·ligents, no podem ser el producte d’un univers mecànic, sense sentit, per la mateixa raó que una figuera no dona pomes; sí la humanitat es una expressió de l’univers, sí amb la capacitat de reflexió podem observar-lo, i a més observar com s’observa a ell mateix a través nostre, evidentment no podem ser fruit d’una casualitat còsmica, purament atzarosa.
L’objectiu primordial de les comunitats primitives era reforçar la mutació produïda en l’ésser humà, consolidar i estabilitzar l’espècie, aconseguir la seva adaptació al medi ambient, trobar la forma de vida mes adient per a sobreviure i per a desenvolupar les potencialitats corporals i mentals assolides; així les necessitats de supervivència, d’adaptació i desenvolupament biològic, donaren com a resultat una visió del món concorde amb aquestes necessitats. L’ésser humà, esguarda el món amb aquest propòsit interior imprès de forma gairebé instintiva, donant lloc al naixement d’una religió i un art, útils a aquesta necessitat vitalista.
És un lloc comú que l’art primitiu tenia propòsits animistes, de màgia simpàtica i d’identificació totèmica, amb la qual cosa pretenia propiciar-se les qualitats d’animals “aliats” i afavorir el “pacte de caça” amb els comestibles, tot i que aquesta concepció està essent discutida en l'actualitat. Un dels més grans experts mundial en pintura prehistòrica, l’Abat Breuil, assenyala la utilitat màgica de les disfresses i màscares per a atreure als animals, com també la de certes cavernes com a indrets adients per al ritual i la iniciació. La pintura, doncs, era empleada com a tècnica per aconseguir poders en la mecànica de les relacions animistes.
El xaman, o la sacerdotessa, és un intermediari: un individu dotat de percepcions extrasensibles que actua d’antena transmissora entre els poders de la natura i la comunitat. La seva comesa és posar la tribu en l’estat més adient per a poder rebre els poders vitalitzadors que conté la terra, les fonts d’aigua, els boscos, les cavernes, els rius, els animals i les plantes.
Originàriament, el xaman o sacerdotessa, només se serveix d’elements naturals purs, i utilitza com a tècniques per a l’aplicació de les seves formes de coneixement, elements senzills d’expressió corporal com la dansa, el ritme i la curació; serà més tard quan esculpirà figures, o pintarà baixos relleus, que són les formes del seu art, per a celebrar ritus de caça, propiciar l’abundància en les collites i demanar la fertilitat sexual que conformaven una part molt important de la seva espiritualitat.
Segons aquella visió del món, la terra posseeix un tipus d’energies que provenen de la composició del sòl, dels camps electromagnètics generats per processos biològics de plantes o d’animals, de la ionització provocada per certs corrents, o per determinats vents, del camp magnètic terrestre i de la posició relativa dels planetes. Hi ha indrets del globus i moments de l’any que les energies tel·lúriques es fan més evidents i poden ser rebudes amb profit per l’ésser humà. La xaman o el sacerdot, que coneix aquests indrets i sap mesurar els moments oportuns, mena la seva tribu per tal que hi pugui rebre aquestes energies i gaudir-ne. Servint-se de la curació i de la dansa, marca el ritme que provoca l’estat d’ànim adient per a poder sintonitzar amb les energies del sòl.
La dansa és també una de les primeres tècniques rituals emprada des dels orígens prehistòrics. Tenim constància arqueològica de que fa uns quatre cents mil anys ja hi havia orquestres i en conseqüència dansa. Diem tècnica, perquè és una manera de captar energies tel·lúriques. I l’anomenem també Art, perquè dóna un canal d’expressió a les emocions, les provoca, les sintetitza o les intensifica. L’associació entre la dansa, el teatre, la representació, la pintura i escultura i la religió s’han posat de manifest des de les primeres troballes arqueològiques.
Tot estat d’ànim és un ritme; anàlogament, tota energia tel·lúrica es una vibració; es tracta doncs, de posar aquests dos processos en sintonia i, quan això s’esdevé, el cos humà és penetrat per les energies de la natura, produint-se el trànsit vitalitzador i queda carregat d’energia.
Però a gairebé totes les cultures prehistòriques euroasiàtiques, així com a moltes altres d’arreu del món, destaca el fet de que la figura cosmogònica més important - i la primera per la seva aparició -, la potència, o força creadora i sustentadora de l’Univers, va ser representada amb la figura d’una dona, i el seu poder generador i protector, simbolitzats mitjançant els atributs femenins. Aquesta Deessa, de la que tot neix i a la que tot retorna per a continuar el cicle natural, sol ser anomenada “La Gran Deessa”, o “La Gran Mare” i dominà de forma exclusiva les manifestacions religioses de la humanitat al llarg de desenes de milers (potser centenars de milers?) d’anys, molt abans de que sorgís el primer Deu masculí.
A La Gran Mare – i a totes les diverses expressions que adoptarà al llarg del temps i de l’espai – se li atribuïa la possibilitat d’engendrar la vida, a partir d’ella mateixa, la qual cosa, a la llum dels coneixements que avui tenim sobre teogènesis, suposa la màxima expressió del poder dins les funcions de la divinitat.
Segons afirmen alguns historiadors especialitzats en cultures africanes, la primera Deessa era negre i va originar-se a la regió nord-est d’Àfrica, des d’on els corrents migratoris expandirien aquest culte cap el continent Euroasiàtic, fa uns quaranta mil anys aproximadament.
Però seria absurd imaginar que aquesta intel·ligència, aquesta meravellosa força creadora que ha produït tot això, pugui tenir cap forma, cap mena de cos semblant al del ésser humà, dona o home. La Venus de Willendorf, o el Déu Creador de la Capilla Sixtina –el model definitiu tal i com el va concebre Miquel Àngel -, per a posar dos exemples prou coneguts en el nostre àmbit cultural, no poden ser concebuts més que com a símbols de quelcom que és incognoscible, inimaginable.
Els entesos de les nostres religions monoteistes, diuen que Deu té una naturalesa molt determinada. Sostenen que el poder que governa l’Univers té opinions i regles molt definides a les que hem de sotmetre el nostre pensament i els nostres actes i que si no tenim compte, podem anar en contra dels fonaments de l’Univers i… serem castigats amb els focs eterns de l’Infern, o apartats de la seva presència per a tota l’Eternitat… En darrera instància diuen, hi ha una autoritat suprema darrera del món i aquesta autoritat, no som nosaltres sinó algú mes. Aquest Deu, el que predomina a les actuals cultures i societats euroasiàtiques i americanes, està fet a imatge i semblança d’un tirà paternalista, autoritari, irascible, venjatiu i benèfic, i va sorgir al Proper Orient fa només uns sis mil anys.
Malgrat tot, hem de reconèixer l’extraordinària força social que encara te la imatge del Pare – Avi – de llargues cabellera i barba blanca que viu al Cel, que tot ho veu i tot ho sap i que amb la seva penetrant mirada descobrirà fins i tot, les mes insignificants de les nostres faltes el dia del Judici Final. El poder d’aquesta imatge es recolza molt més en les nostres emocions que no en la nostre raó, i ha esdevingut un dels pilars bàsics implícits de la nostre manera de viure i d’analitzar la realitat que ens envolta, fins i tot per aquells que és consideren ateus, no creients, o com vulguem anomenar-los, per això és tan difícil de contrarestar.
Aquella meravellosa força creadora evidentment ha de ser fonamentalment espiritual, indefinible i infinita. Però si de debò volem començar a canviar la nostre manera de pensar i de veure el món, hem d’acostumar-nos a pensar en imatges contràries: És negra! – tal i com ens diu l’astronauta de la història d’Allan Watts.
No, no es tracta ni d’un dogma, ni d’un judici definitiu, més aviat seria un d’aquells “catmes” als que es referient els antics druides, no un dogma, sinò una mena d'hipòtesis, una manera de començar a considerar el problema i poder desenvolupar els nostres pensaments, la nostre pròpia ment, en definitiva la nostre manera de viure i d’interpretar el món en que vivim, treient-la de la seva manera tradicional de procedir.
Allò femení, ha representat, representa encara en els nostres dies, el principi negatiu, i allò negatiu, ha pres connotacions molt dolentes, totalment rebutjables. Ens diuen que hem de ser positius, la llum i la blancor són bons, allò que cal conservar; en canvi, la negror i la foscor són extremadament dolentes, amenaçadores, com si fos possible una cosa sense l’altre. Podem imaginar-nos l’electricitat sense els dos pols?, o una moneda que només tingués una cara?, un dia sense nit?, un estiu sense hivern?, la llum sense la foscor? la vida sense la mort?. Impossible.
La gran funció del principi femení és el de ser la substància, la essència, el principi uterí, allò de receptiu, el vuit i la foscor, d’aquí que moltes cultures representen allò femení per l’espai, que de nit sembla negre. Sense l’espai negre i vuit, no hi hauria cap possibilitat de veure les estrelles. L’espai i el vuit són totalment bàsics perquè existeixi qualsevol cosa.
Però retornem a la nostre història. La primera al·lusió coneguda de les funcions de La Gran Mare que s’ha trobat fins els nostres dies, té una antiguitat d’uns trenta mil anys, es tracta també d’un gravat a la pedra d’una vulva femenina, dins d’un ambient sobrenatural i clarament religiós; cal tenir present que la representació de parts femenines singulars: els pits, les natges, la vulva, van sorgir en un medi cultural en el qual encara no es coneixia la relació de causa - efecte, existent entre la còpula i l’embaràs, fenomen aquest que no és verificaria fins a molt més tard en el neolític, entre deu i cinc mil anys abans de la nostre era.
El pensament primitiu tendia a explicar la fertilitat i fecunditat del món natural a través d’un exemple que ells coneixien bé: el de les dones. D’aquesta manera, la Deessa, La Gran Mare, reproduïa a un nivell macrocòsmic, allò que caracteritzava el microsmos orgànic de la dona.
Com es sabut, al Paleolític Superior, entre els vint i quatre i els deu mil anys abans de la nostre era, les imatges de la Deessa es troben mica per a tot arreu, i totes elles, tenen unes característiques iconogràfiques comunes molt específiques: formes femenines molt generoses, amb el triangle de la pubis molt accentuat, amb la vulva reproduint la inflamació pre – part, amb els pits enormes i plens de llet, i els braços i les mans damunt dels pits, o de la panxa, per a evidenciar encara més el seu estat. Les primeres d’entre les conegudes, com la Venus de Willendorf, no presenten cap mena de rostre i tot el seu cap, està recobert amb una decoració de franges geomètriques horitzontals. Amb menys abundància, també s’associen amb el culte a La Gran Mare, un reduït nombre d’imatges d’animals: femelles d’euga, de bisó, de cérvol o d’os. Tanmateix, no podem oblidar que l’estudi de totes aquestes representacions simbòliques, així com de la majoria de les narracions mítiques de les cultures antigues, s’ha mantingut la creença de que la vida sorgeix de l’aigua i de la humitat – com semblen corroborar les teories científiques més modernes -. L’aigua i la humitat determinen amb claredat els límits entre la vida i la mort. Rius i llacs fan brollar la vida vegetal i congreguen al seu voltant la vida animal, tot el contrari del que succeeix a les zones àrides, on la vida es escassa, o inexistent. A més la pluja estimulava el desenvolupament de la vegetació i de la vida, mentre que la sequera perllongada duia a la mort. La humitat dels cossos animals i humans, mostrava la seva vitalitat, mentre l’extrema sequedat era una evidència de la mort. Per si tot això fos insuficient, els animals i els éssers humans sortien a la vida provenint d’úters humits i dins de bosses plenes d’aigua. No ens ha d’estranyar dons que sovint trobem gravats que simbolitzin la potència generadora de l’aigua: zigazagues, M, línies ondulades – aquest tipus de representacions les feien ja els homes de Neanderthal uns quaranta mil anys abans de la nostre era -, greques, espirals o també, representacions de peixos, serps, o aus aquàtiques, seran molt freqüents aquestes representacions en llocs associats al culte a La Gran Mare a partir del trenta mil aC.
Les cosmologies més antigues, ens parlen d’un univers d’aigües primigènies – que s’identifiquen amb la Deessa – de les quals va emergir el món i va restar surant en elles. No es una casualitat que la pràctica totalitat de les civilitzacions, es formessin a la conca d’un gran riu, o llac, així el Nil, el Tigris, l’Eufrates, el Danubi, el Ganges, o l’Indo, o l’imperi Azteca, sovint eren anomenats “La Mare”, quan no considerats directament, la divinitat. D’altre banda, l’aigua roman associada a la pràctica totalitat de les religions que han arribat fins els nostres dies.
Quan cap el quinze mil aC. el front glacial europeu va iniciar el seu retrocés cap el Nord, la Deessa va començar a ser representada amb una imatge híbrida de dona i ocell aquàtic (Deessa Ocell), amb aquesta representació és volia posar de relleu el paper de la Deessa com l’encarregada d’oferir la humitat vital necessària perquè la vida pogués seguir existint; a més, com a au aquàtica, representava el nexe d’unió entre el cel i la terra – aigua. Els seus elements iconogràfics definitoris: cos de dona, màscara o bec d’ocell, pits abundants, ales i gravats amb símbols aquàtics, la representaven com a font divina de l’aliment vital –llet i pluja -. Tots aquests elements iconogràfics van sobreviure al continent euroasiàtic, com a mínim fins el III Mil·leni aC., tot i que el culte a la Gran Mare continuaria encara molt després.
Però la Deessa Ocell, no era només donant de vida, sinó que també era la Deessa de la Mort, llavors adoptava la imatge de voltor, mussol, corb o de falcó. Des del Paleolític Superior, començaments del Neolític, la evidència de la mort va originar un gran esforç d’elaboració mítica i ritual, la mort no era entesa com un punt i final, sinó com un punt i seguit. La mort era considerada com un pas necessari cap a la vida. Aquest procés tenia lloc dins la tomba, o el que ve a ser el mateix, dins l’úter de La Gran Mare, com a Deessa de la Mort i de la Regeneració. Sovint el difunt era disposat en posició fetal, pintat d’ocre vermell per tal que nasqués a l’altre vida. De la mateixa manera que la Lluna tenia les seves fases, que la Natura seguia uns ritmes, o que la fisiologia de la dona uns cicles, va anar configurant-se la creença que veia en la mort el preludi necessari a la Regeneració dins del cicle natural més ampli de naixement/vida/mort/regeneració/nou naixement, etc. La mort, no tenia per aquells homes el caràcter d’irrevocable que avui te per a nosaltres. Hem fet de la mort una catàstrofe. A més, hem inventat vides terribles per a després de la vida, algunes persones creuen en la reencarnació, d’altres dient: “Quan estàs mort, estàs mort”, com si no anés a succeir res més, llavors, “perquè preocupar-se?”.
No, efectivament, ningú sap el que és la mort, ni el que hi haurà després de la vida, però probablement la mort serà com si mai haguessis existit, no només tu, sinó ningú, ni cap cosa. Senzillament, aturar-se completament, entrar en el gran vuit, dons efectivament, aquest gran vuit es el contrapunt necessari del ser.
Sembla una veritat universalment acceptada que la primera divinitat que va governar els destins de la humanitat va ser representada com una figura de caràcter femení, vinculada de manera íntima i directa amb els elements i successos bàsics que fan possible i sostenen la vida.
El principi generador, la causa de l’Univers va concebre’s com la personalització d’una dona, de la mateixa manera que era de caràcter femení la força que controlava els cicles de vida, mort i regeneració. En La Gran Mare, única i creadora, quedaven inclosos tots i cadascun dels fonaments cosmogònics: caos i ordre, llum i foscor, humitat i sequedat, vida i mort.
La conquesta màxima i fonamental de la idea de la Deessa, va ser concebre un concepte totalitzador capaç d’integrar el macroscosmos i el microcosmos. Com a ésser assimilat a la fisiologia femenina i al seu paper maternal, La Gran Mare, no només tenia la capacitat de crear la vida a partir d’ella mateixa, o d’alimentar-la, sinó que com a causa i sostenidora de l’Univers, a més oferia un cos còsmic, un úter en l’interior del qual es gestaven totes les possibles maneres del Ser de manera contínua. La vida i la mort es succeïen com el dia a la nit, eren complementaris i inevitables, donant lloc a una existència sense fi.
Però a gairebé totes les cultures prehistòriques euroasiàtiques, així com a moltes altres d’arreu del món, destaca el fet de que la figura cosmogònica més important - i la primera per la seva aparició -, la potència, o força creadora i sustentadora de l’Univers, va ser representada amb la figura d’una dona, i el seu poder generador i protector, simbolitzats mitjançant els atributs femenins. Aquesta Deessa, de la que tot neix i a la que tot retorna per a continuar el cicle natural, sol ser anomenada “La Gran Deessa”, o “La Gran Mare” i dominà de forma exclusiva les manifestacions religioses de la humanitat al llarg de desenes de milers (potser centenars de milers?) d’anys, molt abans de que sorgís el primer Deu masculí.
A La Gran Mare – i a totes les diverses expressions que adoptarà al llarg del temps i de l’espai – se li atribuïa la possibilitat d’engendrar la vida, a partir d’ella mateixa, la qual cosa, a la llum dels coneixements que avui tenim sobre teogènesis, suposa la màxima expressió del poder dins les funcions de la divinitat.
Segons afirmen alguns historiadors especialitzats en cultures africanes, la primera Deessa era negre i va originar-se a la regió nord-est d’Àfrica, des d’on els corrents migratoris expandirien aquest culte cap el continent Euroasiàtic, fa uns quaranta mil anys aproximadament.
Però seria absurd imaginar que aquesta intel·ligència, aquesta meravellosa força creadora que ha produït tot això, pugui tenir cap forma, cap mena de cos semblant al del ésser humà, dona o home. La Venus de Willendorf, o el Déu Creador de la Capilla Sixtina –el model definitiu tal i com el va concebre Miquel Àngel -, per a posar dos exemples prou coneguts en el nostre àmbit cultural, no poden ser concebuts més que com a símbols de quelcom que és incognoscible, inimaginable.
Els entesos de les nostres religions monoteistes, diuen que Deu té una naturalesa molt determinada. Sostenen que el poder que governa l’Univers té opinions i regles molt definides a les que hem de sotmetre el nostre pensament i els nostres actes i que si no tenim compte, podem anar en contra dels fonaments de l’Univers i… serem castigats amb els focs eterns de l’Infern, o apartats de la seva presència per a tota l’Eternitat… En darrera instància diuen, hi ha una autoritat suprema darrera del món i aquesta autoritat, no som nosaltres sinó algú mes. Aquest Deu, el que predomina a les actuals cultures i societats euroasiàtiques i americanes, està fet a imatge i semblança d’un tirà paternalista, autoritari, irascible, venjatiu i benèfic, i va sorgir al Proper Orient fa només uns sis mil anys.
Malgrat tot, hem de reconèixer l’extraordinària força social que encara te la imatge del Pare – Avi – de llargues cabellera i barba blanca que viu al Cel, que tot ho veu i tot ho sap i que amb la seva penetrant mirada descobrirà fins i tot, les mes insignificants de les nostres faltes el dia del Judici Final. El poder d’aquesta imatge es recolza molt més en les nostres emocions que no en la nostre raó, i ha esdevingut un dels pilars bàsics implícits de la nostre manera de viure i d’analitzar la realitat que ens envolta, fins i tot per aquells que és consideren ateus, no creients, o com vulguem anomenar-los, per això és tan difícil de contrarestar.
Aquella meravellosa força creadora evidentment ha de ser fonamentalment espiritual, indefinible i infinita. Però si de debò volem començar a canviar la nostre manera de pensar i de veure el món, hem d’acostumar-nos a pensar en imatges contràries: És negra! – tal i com ens diu l’astronauta de la història d’Allan Watts.
No, no es tracta ni d’un dogma, ni d’un judici definitiu, més aviat seria un d’aquells “catmes” als que es referient els antics druides, no un dogma, sinò una mena d'hipòtesis, una manera de començar a considerar el problema i poder desenvolupar els nostres pensaments, la nostre pròpia ment, en definitiva la nostre manera de viure i d’interpretar el món en que vivim, treient-la de la seva manera tradicional de procedir.
Allò femení, ha representat, representa encara en els nostres dies, el principi negatiu, i allò negatiu, ha pres connotacions molt dolentes, totalment rebutjables. Ens diuen que hem de ser positius, la llum i la blancor són bons, allò que cal conservar; en canvi, la negror i la foscor són extremadament dolentes, amenaçadores, com si fos possible una cosa sense l’altre. Podem imaginar-nos l’electricitat sense els dos pols?, o una moneda que només tingués una cara?, un dia sense nit?, un estiu sense hivern?, la llum sense la foscor? la vida sense la mort?. Impossible.
La gran funció del principi femení és el de ser la substància, la essència, el principi uterí, allò de receptiu, el vuit i la foscor, d’aquí que moltes cultures representen allò femení per l’espai, que de nit sembla negre. Sense l’espai negre i vuit, no hi hauria cap possibilitat de veure les estrelles. L’espai i el vuit són totalment bàsics perquè existeixi qualsevol cosa.
Però retornem a la nostre història. La primera al·lusió coneguda de les funcions de La Gran Mare que s’ha trobat fins els nostres dies, té una antiguitat d’uns trenta mil anys, es tracta també d’un gravat a la pedra d’una vulva femenina, dins d’un ambient sobrenatural i clarament religiós; cal tenir present que la representació de parts femenines singulars: els pits, les natges, la vulva, van sorgir en un medi cultural en el qual encara no es coneixia la relació de causa - efecte, existent entre la còpula i l’embaràs, fenomen aquest que no és verificaria fins a molt més tard en el neolític, entre deu i cinc mil anys abans de la nostre era.
El pensament primitiu tendia a explicar la fertilitat i fecunditat del món natural a través d’un exemple que ells coneixien bé: el de les dones. D’aquesta manera, la Deessa, La Gran Mare, reproduïa a un nivell macrocòsmic, allò que caracteritzava el microsmos orgànic de la dona.
Com es sabut, al Paleolític Superior, entre els vint i quatre i els deu mil anys abans de la nostre era, les imatges de la Deessa es troben mica per a tot arreu, i totes elles, tenen unes característiques iconogràfiques comunes molt específiques: formes femenines molt generoses, amb el triangle de la pubis molt accentuat, amb la vulva reproduint la inflamació pre – part, amb els pits enormes i plens de llet, i els braços i les mans damunt dels pits, o de la panxa, per a evidenciar encara més el seu estat. Les primeres d’entre les conegudes, com la Venus de Willendorf, no presenten cap mena de rostre i tot el seu cap, està recobert amb una decoració de franges geomètriques horitzontals. Amb menys abundància, també s’associen amb el culte a La Gran Mare, un reduït nombre d’imatges d’animals: femelles d’euga, de bisó, de cérvol o d’os. Tanmateix, no podem oblidar que l’estudi de totes aquestes representacions simbòliques, així com de la majoria de les narracions mítiques de les cultures antigues, s’ha mantingut la creença de que la vida sorgeix de l’aigua i de la humitat – com semblen corroborar les teories científiques més modernes -. L’aigua i la humitat determinen amb claredat els límits entre la vida i la mort. Rius i llacs fan brollar la vida vegetal i congreguen al seu voltant la vida animal, tot el contrari del que succeeix a les zones àrides, on la vida es escassa, o inexistent. A més la pluja estimulava el desenvolupament de la vegetació i de la vida, mentre que la sequera perllongada duia a la mort. La humitat dels cossos animals i humans, mostrava la seva vitalitat, mentre l’extrema sequedat era una evidència de la mort. Per si tot això fos insuficient, els animals i els éssers humans sortien a la vida provenint d’úters humits i dins de bosses plenes d’aigua. No ens ha d’estranyar dons que sovint trobem gravats que simbolitzin la potència generadora de l’aigua: zigazagues, M, línies ondulades – aquest tipus de representacions les feien ja els homes de Neanderthal uns quaranta mil anys abans de la nostre era -, greques, espirals o també, representacions de peixos, serps, o aus aquàtiques, seran molt freqüents aquestes representacions en llocs associats al culte a La Gran Mare a partir del trenta mil aC.
Les cosmologies més antigues, ens parlen d’un univers d’aigües primigènies – que s’identifiquen amb la Deessa – de les quals va emergir el món i va restar surant en elles. No es una casualitat que la pràctica totalitat de les civilitzacions, es formessin a la conca d’un gran riu, o llac, així el Nil, el Tigris, l’Eufrates, el Danubi, el Ganges, o l’Indo, o l’imperi Azteca, sovint eren anomenats “La Mare”, quan no considerats directament, la divinitat. D’altre banda, l’aigua roman associada a la pràctica totalitat de les religions que han arribat fins els nostres dies.
Quan cap el quinze mil aC. el front glacial europeu va iniciar el seu retrocés cap el Nord, la Deessa va començar a ser representada amb una imatge híbrida de dona i ocell aquàtic (Deessa Ocell), amb aquesta representació és volia posar de relleu el paper de la Deessa com l’encarregada d’oferir la humitat vital necessària perquè la vida pogués seguir existint; a més, com a au aquàtica, representava el nexe d’unió entre el cel i la terra – aigua. Els seus elements iconogràfics definitoris: cos de dona, màscara o bec d’ocell, pits abundants, ales i gravats amb símbols aquàtics, la representaven com a font divina de l’aliment vital –llet i pluja -. Tots aquests elements iconogràfics van sobreviure al continent euroasiàtic, com a mínim fins el III Mil·leni aC., tot i que el culte a la Gran Mare continuaria encara molt després.
Però la Deessa Ocell, no era només donant de vida, sinó que també era la Deessa de la Mort, llavors adoptava la imatge de voltor, mussol, corb o de falcó. Des del Paleolític Superior, començaments del Neolític, la evidència de la mort va originar un gran esforç d’elaboració mítica i ritual, la mort no era entesa com un punt i final, sinó com un punt i seguit. La mort era considerada com un pas necessari cap a la vida. Aquest procés tenia lloc dins la tomba, o el que ve a ser el mateix, dins l’úter de La Gran Mare, com a Deessa de la Mort i de la Regeneració. Sovint el difunt era disposat en posició fetal, pintat d’ocre vermell per tal que nasqués a l’altre vida. De la mateixa manera que la Lluna tenia les seves fases, que la Natura seguia uns ritmes, o que la fisiologia de la dona uns cicles, va anar configurant-se la creença que veia en la mort el preludi necessari a la Regeneració dins del cicle natural més ampli de naixement/vida/mort/regeneració/nou naixement, etc. La mort, no tenia per aquells homes el caràcter d’irrevocable que avui te per a nosaltres. Hem fet de la mort una catàstrofe. A més, hem inventat vides terribles per a després de la vida, algunes persones creuen en la reencarnació, d’altres dient: “Quan estàs mort, estàs mort”, com si no anés a succeir res més, llavors, “perquè preocupar-se?”.
No, efectivament, ningú sap el que és la mort, ni el que hi haurà després de la vida, però probablement la mort serà com si mai haguessis existit, no només tu, sinó ningú, ni cap cosa. Senzillament, aturar-se completament, entrar en el gran vuit, dons efectivament, aquest gran vuit es el contrapunt necessari del ser.
Sembla una veritat universalment acceptada que la primera divinitat que va governar els destins de la humanitat va ser representada com una figura de caràcter femení, vinculada de manera íntima i directa amb els elements i successos bàsics que fan possible i sostenen la vida.
El principi generador, la causa de l’Univers va concebre’s com la personalització d’una dona, de la mateixa manera que era de caràcter femení la força que controlava els cicles de vida, mort i regeneració. En La Gran Mare, única i creadora, quedaven inclosos tots i cadascun dels fonaments cosmogònics: caos i ordre, llum i foscor, humitat i sequedat, vida i mort.
La conquesta màxima i fonamental de la idea de la Deessa, va ser concebre un concepte totalitzador capaç d’integrar el macroscosmos i el microcosmos. Com a ésser assimilat a la fisiologia femenina i al seu paper maternal, La Gran Mare, no només tenia la capacitat de crear la vida a partir d’ella mateixa, o d’alimentar-la, sinó que com a causa i sostenidora de l’Univers, a més oferia un cos còsmic, un úter en l’interior del qual es gestaven totes les possibles maneres del Ser de manera contínua. La vida i la mort es succeïen com el dia a la nit, eren complementaris i inevitables, donant lloc a una existència sense fi.
Darrera la imatge del Pare, darrera la imatge de la Mare, de la imatge d’una llum inaccessible, o d’una foscor profunda i abismal, hi ha quelcom que no podem concebre en absolut. A la majoria de nosaltres ens espanta el desconegut i alhora, ens sentim fascinats i horroritzats pel que som i mai podrem saber, que no podrem controlar.
Cap formulació religiosa posterior ha estat capaç de ser tan holística, intel·ligent i tranquil·litzadora com la de la Deessa. Cap deu masculí, per molt pare que sigui, ha tingut, ni tindrà mai, la capacitat d’integració i d’evocació mítica que va tenir i té la de La Gran Mare.
Cap formulació religiosa posterior ha estat capaç de ser tan holística, intel·ligent i tranquil·litzadora com la de la Deessa. Cap deu masculí, per molt pare que sigui, ha tingut, ni tindrà mai, la capacitat d’integració i d’evocació mítica que va tenir i té la de La Gran Mare.
D'aqui pot deduir-se que si veritablement volem acabar de manera definitiva amb la desigualtat, injusticia, violència que caracteritzen les nostres societats patriarcals, sigui convenient começar per sustituir les nostres imatges mentals sobre la divinitat:
"Imagina a una Deessa Mare en comptes d’un Deu Pare; en comptes d’una llum enlluernadora una foscor impenetrable de la que tot sorgeix.”
Es negra!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada