LA CONQUESTA DE LA FELICITAT: 2/ CAP UNA HUMANITAT EMPÀTICA

“. . . en cualquier circunstancia la sociabilidad es la mayor ventaja en la lucha por la vida. Aquellas especies que la abandonan están condenadas a la decadencia.”

Pietr Kropotkin

“el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor“.
 Ernesto "Che" Guevara

El meu inefable i anònim col·laborador que s'identifica amb l'alies de Lolo Lailo va adreçar-me pels circuits habituals de l'e-mail, l'escrit que us adjuntaré seguidament, una breu ressenya del llibre de Jeremy Rifkin "La civilització empàtica". En el seu moment, vaig considerar que aquest tema és mereixeria un estudi més profund, i de les reflexions d'aquest estudi han sorgit aquests missatges aplegats sota l'epígraf de la conquesta de la felicitat, que no pretenen una altre cosa que insistir, un cop més, en l'objectiu dels meus blogs, contribuir al necessari -urgentíssim!- canvi de mentalitat, si es que de debò volem evitar una desgràcia a nivell planetari que colpegi la Humanitat d'una manera que no pot ni comparar-se a cap de les hagudes fins avui, per cert, incloses les hecatombes que varen significar les dos Guerres Mundials i, la mal anomenada "freda", del segle passat.

En el missatge anterior sobre Mattheu Ricard, volia que ens adonéssim que és possible un canvi positiu, favorable, que podem sortir-nos veritablement de l'angoixa i del sense sentit del tipus de vida que duem. L'exemple de "l'home més feliç del món", ens diu clarament: "tu, fulanet, pots aconseguir-ho", pots transmutar la teva existència desgraciada, anodina, en una cosa lluminosa, plena de sentit, només et cal "un petit esforç: centra't en la respiració", es "tan senzill com aixó!". Evidentment ho poso entre cometes, perquè el que subscriu aquestes ratlles, després de molts anys practicant la meditació, encara no ho ha aconseguit plenament. En un missatge posterior en tornarem a parlar. 

Avui però, m'agradaria, aportar-vos un punt de vista societari que ens aporti la perspectiva més amplia del conjunt, dons resulta evident que deu, quinze o vint milions de Mattheus Ricards, no serien suficients -tot i que ajudarien força- a fer d'aquest un món com el que volem: més just, lliure i igualitari.

I aquí és on intervé l'amic Lololailo i el llibre de Rifkin, dons ens assenyalen uns canvis que s'estan produint a nivell planetari i que sovint s'escapen al coneixement de la majoria, doncs el que aquí s'explicarà no surt als telenotícies, ni als diaris, ni als debats de "cotilleos" de la tele escombraries, ni als programes futboleros, o esportius.

Així que sense més, veiem el que ens explica:

"Dos espectaculars col.lapses, separats per només 18 mesos, han marcat el fi de l'era contemporània. El juliol de 2008, el preu del petroli en els mercats mundials va assolir la xifra rècord de 147 dòlars per barril, la inflació es va disparar, i amb ella tots els preus, des dels aliments a la gasolina, i el motor de l'economia mundial es encallar. El que va precipitar la crisi va ser la creixent demanda de combustibles fòssils de la Xina, l'Índia i altres economies emergents. La capacitat de compra es va desplomar i l'economia mundial es va ensorrar. Aquest va ser el terratrèmol que va fer miques aquesta època industrial. El col.lapse dels mercats financers dos mesos després no va ser més que una rèplica.

El desembre de 2009, mandataris de 192 països es van reunir a Copenhaguen per abordar el problema que suposa la factura d'entropia acumulada d'una revolució industrial basada en els combustibles fòssils: la despesa en CO2 que s'està escalfant i desequilibrant el planeta fins a portar a un catastròfic canvi climàtic. 

Després d'anys de preparació, les negociacions van fracassar i els líders del món van ser incapaços d'un acord.

La crisi rau en la concepció de la naturalesa humana que regeix el comportament dels líders mundials i els pressupostos van sorgir fa més de 200 anys, durant la Il.lustració, en els albors de l'economia de mercat i de l'era del nacionalisme. Als pensadors il·lustrats -John Locke, Adam Smith, Condorcet, etcètera- els ofenia la concepció cristià-medieval del món que, veient en l'home un ésser indigne i depravat, aspirava a la salvació ultraterrenal a través de la gràcia de Déu. Preferien sumar-se a la idea que l'essència humana és racional, distant, autònoma, ambiciosa i utilitarista, propugnant que la salvació individual està aquí a la Terra, en un il·limitat progrés material". 

Ja hem parlat en altres llocs dels mals del mecanicisme, vegeu per exemple:

http://terraxaman.blogspot.com/2005/08/es-el-chamanismo-la-utopia-del-iii.html

La concepció il·lustrada de la naturalesa humana es va reflectir en el recentment encunyat Estat-nació, l'objectiu era protegir la propietat privada, estimular el mercat i servir d'intermediari als interessos de la ciutadania en l'àmbit internacional. Es considerava que els Estats-nació eren agents autònoms embolicats en una incessant batalla amb altres nacions per l'obtenció de guanys materials.

Si la naturalesa humana és com indicaven els filòsofs il·lustrats, probablement estem condemnats. Impossible concebre com podríem crear una economia mundial sostenible i tornar-li la salut a la biosfera si tots nosaltres, en la nostra essència biològica, som agents autònoms, egoistes i materialistes.

No obstant això, els últims descobriments sobre el funcionament del cervell i el desenvolupament infantil ens obliguen a repensar aquests arrelats dogmes. Els biòlegs i els neurocientífics cognitius estan descobrint neurones mirall, anomenades de l'empatia, que permeten als éssers humans sentir i experimentar situacions alienes com si fossin pròpies. Sembla que som els animals més socials i que busquem interactuar íntima i amigablement amb els nostres congèneres.
M'ha semblat oportú, incloure algunes idees del gran anarquista rus Pietr Koprotkin, de finals del segle XIX, començaments del XX, extreta de la seva obra "L'ajuda mútua. Un factor de la evolució.":

"Probablement se'ns retreurà que la, ajuda mútua, tot i constituir una de les grans forces actives de l'evolució, és a dir, del desenvolupament progressiu de la humanitat, és només una de les diferents formes de les relacions dels homes entre si; juntament amb aquest corrent, per poderosa que fos, existeix i sempre va existir, una altra corrent la d'auto-afirmació de l'individu, no només en els seus esforços per aconseguir la superioritat personal o de casta en la relació econòmica, política i espiritual, sinó també en una activitat que és més important tot i ser menys potable; trencar els llaços que sempre tendeixen a la cristal·lització i petrificació, que imposen sobre l'individu el clan, la comuna vilatana, la ciutat o l'estat. En altres paraules, en la societat humana, l'autoafirmació de la personalitat també constitueix un element de progrés.

És evident que cap esquema del desenvolupament de la humanitat pot pretendre ser complet si no es consideren aquestes dues corrents dominants. Però el cas és que l'autoafirmació de la personalitat o grups de personalitats, la seva lluita per la superioritat i els conflictes i la lluita que es deriven d'ella van ser, ja en èpoques immemorials, analitzats, descrits i glorificats. En realitat, fins a l'època actual només aquest corrent ha gaudit de l'atenció dels poetes èpics, cronistes, historiadors i sociòlegs. La història, com ha estat escrita fins ara, és gairebé íntegrament la descripció dels mètodes i mitjans amb l'ajuda de la teocràcia, el poder militar, la monarquia política i més tard les classes benestants van establir i conservar el seu govern. La lluita entre aquestes forces constitueix, en realitat, l'essència de la història. Podem considerar, per això, que la importància de la personalitat i de la força individual en la història de la humanitat és enterament coneguda, tot i que en aquest domini ha quedat no poc a fer en el sentit recentment indicat.

Al mateix temps, una altra força activa -l'ajuda mútua- ha estat relegada fins ara a l'oblit complet, els escriptors de la generació actual i de les passades, simplement la van negar o es van burlar d'ella. 

Darwin, ja fa mig segle, va assenyalar breument la importància de l'ajuda mútua per a la conservació i el desenvolupament progressiu dels animals. Però, qui va tractar aquest pensament des d'aleshores? Senzillament es van obstinar a oblidar-lo. A causa d'això, va ser necessari, primer de tot, establir el paper enorme que té l'ajuda mútua tant en el desenvolupament del món animal com de les societats humanes. Només després que aquesta importància sigui plenament reconeguda serà possible comparar la influència de les dues força: la social i la individual.

Evidentment, és impossible efectuar, amb un mètode més o menys estadístic, si més no una apreciació grollera de la seva importància relativa. Qualsevol guerra, com tots sabem, pot produir, ja sigui directament o bé per les seves conseqüències, més mal que bé, pot produir el retrocés de centenars d'anys d'acció, lliures d'obstacles, del principi d'ajuda mútua. 

Però quan veiem que en el món animal el desenvolupament progressiu i l'ajuda mútua van de la mà, i la guerra interna en el si d'una espècie, per contra, va acompanyada "pel retrocés progressiu", és a dir, la decadència de l'espècie, quan observem que per a l'home fins a l'èxit en la lluita i la guerra és proporcional al desenvolupament de l'ajuda mútua en cadascuna de les dues parts en lluita, siguin aquestes nacions, ciutats, tribus o només partits, i que en el procés de desenvolupament de la guerra mateixa (quant pot cooperar en aquest sentit), se sotmet als objectius finals del progrés de l'ajuda mútua dins de la nació, ciutat o tribu, per totes aquestes observacions ja tenim una idea de la influència predominant de l'ajuda mútua com a factor de progrés.

Però veiem també que la pràctica de l'ajuda mútua i el seu desenvolupament subsegüent van crear les condicions mateixes de la vida social, sense les quals l'home mai no hauria pogut desenvolupar els seus oficis i arts, la seva ciència, la seva intel·ligència, el seu esperit creador, i veiem que els períodes en què els hàbits i costums que tenen per objecte l'ajuda mútua van aconseguir el seu elevat desenvolupament, sempre van ser períodes del més gran progrés en el camp de les arts, la indústria i la ciència. 

Realment, l'estudi de la vida interior de les ciutats de l'antiga Grècia, i després de les ciutats medievals, revela el fet que precisament la combinació de l'ajuda mútua, com es practicava dins de la guilda, de la comuna o el clan grec - amb l'àmplia iniciativa permesa l'individu i el grup en virtut del principi federatiu-, precisament aquesta combinació, dèiem, va donar a la humanitat els dos grans períodes de la seva història: el període de les ciutats de l'antiga Grècia i el període de les ciutats de l'edat mitjana, mentre que la destrucció de les institucions i costums d'ajuda mútua, realitzades durant els períodes estatals de la història que van seguir -estats absolutistes i imperis-, corresponen en ambdós casos a les èpoques de ràpida decadència.

Probablement se'ns replicarà, però, fent menció del sobtat progrés industrial que es va realitzar al segle XIX i que correntment s'atribueix al triomf de l'individualisme i de la competència. No obstant aquest progrés, fora de tot dubte, té un origen incomparablement més profund. Després que van ser fets els grans descobriments del segle XV, especialment el de la pressió atmosfèrica, recolzada per una sèrie completa d'altres en el camp de la física -i aquests descobriments van ser fets a les ciutats medievals- després d'aquests descobriments, la invenció de la màquina de vapor, i tota la revolució industrial provocada per l'aplicació de la nova força, el vapor, va ser una conseqüència necessària. Si les ciutats medievals haguessin subsistit fins al desenvolupament dels descobriments començats per elles, és a dir, fins a l'aplicació pràctica del nou motor, aleshores les conseqüències morals, socials, de la revolució provocada per l'aplicació del vapor podrien prendre, i probablement haguessin pres , un altre caràcter, però la mateixa revolució en el camp de la tècnica de la producció i de la ciència també hagués estat inevitable. Només hagués trobat menys obstacles. Queda sense resposta l'interrogant: ¿No va ser potser retardada l'aparició de la màquina de vapor i també la revolució que va seguir després en el camp de les arts, per la decadència general dels oficis que va seguir a la destrucció de les ciutats lliures i que es va notar especialment en la primera meitat del segle XVIII?

Atesa la rapidesa sorprenent del progrés industrial en el període que s'estén des del segle XII fins al segle XV, en el teixit, en el treball de metalls, en l'arquitectura, en la navegació, i reflexionant sobre els descobriments científics als quals va conduir aquest progrés industrial a finals del segle XIX, tenim dret a formular-nos aquesta pregunta: No es va retardar la humanitat en la utilització de totes aquestes conquestes científiques quan va començar a Europa la decadència general en el camp de les arts i de la indústria, després de la caiguda de la civilització medieval? 

Naturalment, la desaparició dels artistes artesans, com els que van produir Florència, Nuremberg i moltes altres ciutats, la decadència de les grans ciutats i la interrupció de les relacions entre elles no podien afavorir la revolució industrial. Realment sabem, per exemple, que James Watt, l'inventor de la màquina de vapor moderna, va emprar al voltant de dotze anys de la seva vida per fer el seu invent pràcticament utilitzable, ja que no va poder trobar, al segle XVIII aquells ajudants que hagués trobat fàcilment en la Florència, Nuremberg o Bruges de l'edat mitjana, és a dir, artesans capacitats per realitzar el seu invent en el metall i donar-li la terminació i finor artística que són necessàries per a la màquina de vapor que treballa amb exactitud.

De tal manera, atribuir el progrés industrial del segle XV a la guerra de tots contra un, significa jutjar com aquell que sense saber les veritables causes de la pluja l'atribueix a l'ofrena feta per l'home a l'ídol d'argila. Pel progrés industrial, el mateix que per a qualsevol altra conquesta en el camp de la natura, l'ajuda mútua i les relacions estretes sens dubte van ser sempre més avantatjoses que la lluita mútua.

No obstant això, la gran importància del principi d'ajuda mútua apareix principalment en el camp de l'ètica, o estudi de la moral. Que l'ajuda mútua és la base de totes les nostres concepcions ètiques, és cosa bastant evident. Però siguin quines siguin les opinions que sosté que fa a l'origen primitiu del sentiment o instint d'ajuda mútua -sigui que ho atribuïm a causes biològiques o bé sobrenaturals- hem de reconèixer que es pot ja observar la seva existència en els graus inferiors del món animal. Des d'aquests graus elementals podem seguir el seu desenvolupament ininterromput i gradual a través de totes les classes del món animal i, no obstant, la quantitat important d'influències que se li van oposar, a través de tots els graus de l'evolució humana fins a l'època present. Tot i les noves religions que neixen de tant en tant -sempre en èpoques en què el principi d'ajuda mútua havia decaigut en els estats teocràtics i despòtics d'Orient, o sota la caiguda de l'imperi Romà-, tot i que les noves religions mai van ser més que la afirmació d'aquest mateix principi. Van trobar els seus primers continuadors en les capes humils, inferiors, oprimides de la societat, on el principi de l'ajuda mútua era la base necessària de la vida quotidiana, i les noves formes d'unió que van ser introduïdes a les antigues comunes budistes I cristianes, en les comunes dels germans moraus, etc., van adquirir el caràcter de retorn a les millors formes d'ajuda mútua que es practicaven en el primitiu període tribal.

Unos fósiles de hace más de 500.000 años de un hombre mayor con lesiones de espalda sugieren que sobrevivió gracias al altruismo de sus congéneres.

Un hombre mayor que vivió en la Sierra de Atapuerca (Burgos) hace más de medio millón de años, sufría unas graves lesiones de espalda que le harían caminar encorvado y le impedirían desplazarse por los intensos dolores, es decir, que no podría cazar, algo importante para sobrevivir en aquella sociedad prehistórica. Así lo indican los huesos fosilizados de aquel individuo prenenadertal recuperados en el yacimiento de la Sima de los huesos. Los científicos creen que son lesiones juveniles, del desarrollo, y se preguntan si dependió su supervivencia hasta la avanzada edad -para aquella gente- de 45 años o más gracias al altruismo de sus congéneres, que le ayudarían o alimentarían. “Este hombre o no se movía del sitio, o usaba un bastón, o recibía ayuda de otros, si comía carne era porque otros se la daban y si se desplazaba era porque otros le asistían”, conjetura científico Alejandro Bonmati.

No obstant això, cada vegada que es feia una temptativa per tornar a aquest venerat principi antic, la seva idea fonamental s'estenia. Des del clan es va allargar a la tribu, de la federació de tribus va abastar la nació, i, finalment - si més no en l'ideal-, tota la humanitat. Al mateix temps, prenia gradualment un caràcter més elevat. En el cristianisme primitiu, en les obres d'alguns predicadors musulmans, en els primitius moviments del període de la Reforma i, especialment, en els moviments ètics i filosòfics del segle XVIII i de la nostra època s'elimina més i més la idea de venjança, o de la "retribució merescuda": "bé per bé i mal per mal". L'elevada concepció:-No venjar-se de les ofenses-, i el principi: "Dóna el proïsme sense comptar, dóna més del que penses rebre". Aquests principis es proclamen com a veritables principis de moral, com a principis que ocupen un lloc més elevat que la simple "equivalència", la imparcialitat, la freda justícia, com a principis que condueixen més ràpidament  i millor a la felicitat. Inciten a l'home, per això, a prendre per guia, en els seus actes, no només l'amor, que sempre té caràcter personal o, en el millor dels casos, caràcter tribal, sinó la concepció de la seva unitat amb tot ésser humà, per tant, d'una igualtat de dret general i, a més, en les seves relacions cap als altres, a lliurar als homes, sense calcular l'activitat de la seva raó i del seu sentiment, i trobar en això la seva felicitat superior.

En la pràctica de l'ajuda mútua, les empremtes de la qual podem seguir-les fins als més antics rudiments de l'evolució, trobem, de tal manera, l'origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l'evolució ètica de la humanitat va ser exercit per l'ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l'àmplia difusió dels principis d'ajuda mútua, fins i tot en l'època present, veiem també la millor garantia d'una evolució encara més elevada del gènere humà".

Profètiques i encertades paraules de'n Koprotkin que ens permeten reprendre el text de'n Rifkin.

"Per la seva banda, els científics socials estan començant a reexaminar la història amb una lent empàtica, descobrint així corrents històrics ocultes que suggereixen que l'evolució humana no només es calibra en funció del control de la naturalesa, sinó de l'increment i l'ampliació de l'empatia cap éssers molt diversos i en àmbits temporals i espacials cada vegada majors. Les proves científiques de que som una espècie bàsicament empàtica tenen conseqüències socials profundes i de gran abast, i podrien determinar la nostra sort com a espècie.

Per ressuscitar l'economia mundial i revitalitzar la biosfera, el que ara necessitem és, ni més ni menys, que donar, en menys d'una generació, el salt cap a una consciència empàtica mundial. La qüestió és la següent: quin és el mecanisme que permet la maduració de la sensibilitat empàtica i l'expansió històrica d'aquesta consciència?

Els moments crucials que donen un tomb a la consciència humana tenen lloc quan nous sistemes energètics es conjuguen amb revolucions en les comunicacions, creant noves eres econòmiques. Els nous mitjans de comunicació es tornen mecanismes que regeixen i controlen l'estructuració, organització i gestió de les civilitzacions més complexes que els nous sistemes energètics possibiliten. La primera revolució industrial del segle XIX, gestionada gràcies a la comunicació impresa, va donar pas a la consciència ideològica. La comunicació electrònica es va convertir en el mecanisme rector i de control de la segona revolució industrial del segle XX, que va marcar l'inici de la consciència psicològica.

Les revolucions en les comunicacions, en fer-se més complexes, van posant en contacte a cada vegada més gent dins de xarxes socials més àmplies i variades. La comunicació oral té un limitat abast temporal i espacial, mentre que les comunicacions manuscrita, impresa i electrònica amplien el marge i la profunditat de les interaccions socials.

En desenvolupar el sistema nerviós central de cada individu i del conjunt de la societat, les revolucions en les comunicacions no deixen de proporcionar escenaris cada vegada més incloents per a la maduració de l'empatia i l'expansió de la consciència. Durant la primera revolució industrial, caracteritzada per la impremta i la consciència ideològica, la sensibilitat empàtica es va estendre fins arribar a les fronteres nacionals, de manera que els nord-americans s'identificaven amb els nord-americans, els espanyols amb els espanyols, els japonesos amb els japonesos, etc . Durant la segona revolució industrial, caracteritzada per les comunicacions electròniques i la consciència psicològica, els individus van començar a identificar-se amb altres d'idees afins.

Avui dia ens trobem al cim d'una altra convergència històrica, en una tercera revolució industrial de l'energia i la comunicació, que podria estendre la sensibilitat empàtica a la pròpia biosfera ia tota la vida terrenal. La repartida revolució d'Internet s'està conjugant amb la disseminació de les energies renovables, fent possible una economia sostenible que es gestiona localment amb vincles a tot el món.

Durant el segle XXI, centenars de milions de persones transformaran els seus edificis, o habitacles, en centrals productores d'energia que produiran in situ fonts renovables, emmagatzemant en forma d'hidrogen i electricitat compartida, i intercanvis a través de retícules locals, regionals, nacionals i continentals de funcionament similar al d'Internet. En l'àmbit energètic, igual que en el de la informació, la difusió de fonts de codi obert donarà lloc a espais de col·laboració energètica, no diferents als d'índole social que en l'actualitat hi ha a Internet.

Si aconseguim aprofitar la nostra sensibilitat empàtica per instaurar una nova ètica mundial haurem superat els distants, egoistes i utilitaristes pressupostos filosòfics que acompanyaven als mercats nacionals i l'ordre polític dels Estats-nació, situant-nos en una nova era de consciència biosfera. Així, deixarem l'antic món de la geopolítica per entrar a la nova era de la política de la biosfera. Aquesta nova perspectiva va més enllà de la tradicional divisòria entre conservadors i progressistes que caracteritza la geopolítica actual de l'economia de mercat i l'Estat-nació. La nova divisòria és generacional i s'enfronta el jeràrquic model d'organització familiar, educativa, comercial i política amb un altre més cooperatiu i cosmopolita que, en el seu funcionament i els seus espais socials, afavoreix els àmbits comuns del codi obert. Per a la generació d'Internet, la qualitat de vida es torna tan important com l'oportunitat individual.

Està sorgint la civilització empàtica. Les generacions més joves estan portant la seva capacitat d'empatia més enllà dels credos religiosos i la identificació nacional, incorporant així a tota la humanitat i el gran projecte vital que envolta la Terra. 

Però la nostra pressa per arribar a la connectivitat universal empàtica ensopega amb un gegant entròpic en constant acceleració: el canvi climàtic. Podrem arribar a la consciència biosfera i l'empatia mundial a temps d'evitar l'ensorrament planetari?"

Jeremy Rifkin, economista i escriptor, és assessor de la UE i de diversos presidents -inclòs l'espanyol- en canvi climàtic, seguretat energètica i desenvolupament sostenible. Traducció de Jesús Cuéllar Menezo.

Doncs a partir d'aquestes reflexions, podem concloure que la possibilitat d'un canvi radical en les estructures personals, socials, polítiques i econòmiques, en el sentit d'una més gran empatia i solidaritat, no son únicament una "quimera" pels somniadors utòpics d'ahir o d'avui, sinó que forma part de la nostre naturalesa, com un altre instint qualsevol, llavors... perquè no hem estat capaços de desenvolupar una societat veritablement humana?...

Això és el que tractarem de desenvolupar en el proper missatge.