2/2
Ve de l'entrada:
Ve de l'entrada:
Vegem com continua la història de la pedra verda i del Sant Grial, aprofitaré aquí alguns extractes de la meva novel·la "Viatge a Agartha", ambientada en els darrers dies de la resistència de l'Ordre del Temple a Miravet, contra els atacs del Rei d'Aragó Jaume II i, la fugida d'un jove cavaller templer, ajudat per uns musulmans, amb un encàrrec molt especial que ha de dur a l'altre part del món. Encara que evidentment es tracta d'una ficció, de fet em vaig documentar fefaentment, fins on vaig poder, alguns detalls poden ser resultat de la meva imaginació, però crec que "si non i vero, sei ben trovato":
"Des de molt abans que tu naixessis, que els "franys"- francs, nom pel qual els musulmans denominaven als europeus en el seu conjunt - envaïssin salvatgement les terres de l'Islam, que aquest vell i boig visionari d'Hug de Paynes creés l'Ordre dels Pobres Cavallers de Crist, o que el de Trencavell, ho fes guardar al Montsalvat, molt abans que el mateix Isa ho utilitzés en l'àpat de la Pasqua, "això" (el Grial) era ja un objecte reverenciat per molts pobles i homes sants... i també, malauradament, aquells que han volgut utilitzar-lo per aconseguir propòsits personals i roïnes, formen al llarg de tots els temps, una multitud més nombrosa que els grans de sorra de totes les platges d'aquest "Mare Nostrum ...". - El Sheyq va fer un ampli gest amb la mà abastant-ho tot al seu voltant.
"Però Abu Yaquf - va interrompre Norbert al sarraí - ... Hauries de saber que ningú m'ha explicat exactament que és "això", suposant que amb "això" et estiguis referint al Sant Grial i que "això", sigui el petit objecte amagat en el paquet que porto al sarró. T'he de confessar que mai he prestat massa atenció a aquests contes sobre relíquies i coses per l'estil. Sincerament, pensava que això del Sant Grial, era una simple llegenda, un símbol, una cosa que els mestres i els sacerdots expliquen per promoure en els alumnes, o en els fidels que els escolten, determinades actituds i comportaments ".
"Aquesta és senzillament la forma en què el Grial es protegeix a si mateix. - Recuperar de nou la paraula el sarraí - Recobert de l'aurèola d'una simple llegenda, s'evita el que molts homes amb afanys rastrers i menyspreables, sentin el desig de posseir l'objecte més poderós existent sobre la capa de la terra; "alguna cosa" que conté el major dels secrets de l'univers. "Alguna cosa" que permet als homes de cor pur, descobrir el misteri últim de la vida, de la realitat i adquirir el màxim coneixement; elevar-se sobre les pròpies limitacions i desvetllar el misteri insondable del diví ... Si, tot això és el Sant Grial.
De tant en tant, alguns homes iniciats en els secrets del coneixement, com el de Nogaret, o Guillem Imbert de París, apartant-se del camí lluminós, i endinsant-se per la sendera fosca, arriben al convenciment que en el cas de posseir aquest objecte sagrat, adquiririen el poder de manipular els seus semblants i, d'aquesta manera, obtenir la satisfacció dels seus més recòndits desitjos materials: poder, riqueses o fama. Només veuen en el Grial l'arma que els convertirà en els homes més poderosos de la terra i, un cop han caigut en aquest error, per a aconseguir-ho, són capaços de tot.
El que li està succeint avui a l'Ordre, com els va passar als càtars a Occitània un temps enrere i encara a molts altres abans, són la millor prova del que et dic. Reis, emperadors i papes es deixen capturar en les xarxes de la cobdícia que els tendeixen els Nogaret de torn i, a canvi de la promesa d'unes poques, o de moltes monedes, es presten al joc sense reparar en els mitjans humans, espirituals o materials que hauran de pagar ".
"Però Abu Yaquf, jo tenia entès que els càtars havien estat uns heretges, que repudiaven a Crist, tenien tractes amb el dimoni i es van apartar de l'Església ..." Va intervenir Norbert.
"¿Te n'adones de les acusacions que has pronunciat com si es tractés d'una lliçó memoritzada? ¿No veus que les acusacions que van servir al seu dia per aixafar a l'Església dels "Bonnes Homes" i "Belles Dames", són exactament les mateixes que ara serveixen per justificar la violència i la persecució contra la teva Ordre?. ¿No et sembla molt estrany?. Hauries de saber que aquestes mentides i algunes més, les ha difós el mateix Guillem de Nogaret, el legista del rei francès. Natural de Occitània, els seus pares van ser jutjats i condemnats per simpatitzar amb aquella moviment espiritual. Ell mateix, va estar sota sospita del Tribunal de la Inquisició de Sant Feliu durant llargs anys. Per protegir-se, no va dubtar a col·laborar amb els que van assassinar als seus, denunciant a tots els coneguts que va poder, arribant fins i tot a aliar-se amb els "dominics", els "canis domini", com els hi diuen molts dels que han patit els seus brutals mossegades.
No hi ha dubte que en la seva joventut, el de Nogaret va tenir accés a determinats secrets, entre ells, el dels extraordinaris poders del Grial i des de llavors, no ha tingut més que una obsessió: apropiar-se d'ell. Dotat d'una gran ambició, una intel·ligència penetrant i una astúcia excepcional, els seus passos l'han portat fins a la cort d'un personatge no menys ambiciós, encara que menys astut i intel·ligent, el rei Felip IV "El Bell". La col·laboració entre tots dos es va establir de forma ràpida i natural. El de Nogaret posa les idees i el rei francès els mitjans per dur-les a terme. El primer exemple d'aquesta associació, com ja has de saber, va ser la destitució i assassinat del Papa Bonifaci VIII, acusant-lo d'heretgia, de practicar l'alquímia i la màgia negra, i de mantenir un diable al seu servei.
El de Nogaret, sense cap tipus de proves, tancà el Papa a la presó i al cap de pocs dies aquest mor enverinat ... Penso que fins a un pollet acabat de sortir de la closca com tu mateix, pot treure les seves pròpies conclusions. Després de posar un Papa vell i malalt que va morir ràpidament i passat el temps imprescindible per no confirmar descaradament les sospites, en el setial de Sant Pere, Felipe i el de Nogaret, col·loquen a aquest pusil·lànime ambiciós de Bernat de Got - Climent V -, que no oblidarà a qui deu la Triple Tiara. Amb el rei en un puny i el Papa en l'altre, el de Nogaret ha aconseguit reunir els elements que necessitava per aconseguir realitzar el seu anhel, i per a això, només li faltava destruir a l'Orde del Temple, el més gran dels poders econòmics, polítics, militars, però també espirituals de tot Europa.
El de Nogaret, sense cap tipus de proves, tancà el Papa a la presó i al cap de pocs dies aquest mor enverinat ... Penso que fins a un pollet acabat de sortir de la closca com tu mateix, pot treure les seves pròpies conclusions. Després de posar un Papa vell i malalt que va morir ràpidament i passat el temps imprescindible per no confirmar descaradament les sospites, en el setial de Sant Pere, Felipe i el de Nogaret, col·loquen a aquest pusil·lànime ambiciós de Bernat de Got - Climent V -, que no oblidarà a qui deu la Triple Tiara. Amb el rei en un puny i el Papa en l'altre, el de Nogaret ha aconseguit reunir els elements que necessitava per aconseguir realitzar el seu anhel, i per a això, només li faltava destruir a l'Orde del Temple, el més gran dels poders econòmics, polítics, militars, però també espirituals de tot Europa.
Norbert és trobava perdut en aquestes sensacions quan va sentir la veu del Sheyq:
"La veritable història del Grial es remunta a l'origen dels temps ... Després de la colossal batalla que va enfrontar a Lucifer, l'Àngel Rebel, amb els àngels capitanejats pel Din Mikael, i aquell va ser precipitat als inferns, va caure del seu front una joia preciosa amb la que el mateix Creador, havia decidit honorar al més savi i bell dels seus servidors. Aquesta joia, formada directament de substància divina - semblant en la seva aparença, a la més pura i brillant de les maragdes -, va anar a caure al Paradís terrenal, on va romandre per molt temps, sota la custòdia d'Adam, el primer home. Durant eons, Adam i Eva, van ser els seus guardians i gràcies a ella, ni la malaltia ni la mort els amenaçaven. Però Lucifer, no va desistir en els seus intents per recuperar-la, va induir en aquelles ànimes pures el desig de ser com déus, apartant-los de la senzilla benaurança en què es trobaven. Amb això van perdre l'amistat de Déu, sent expulsats del Paradís, i en ser apartats del ornament de Lucifer, van contraure malalties i la mort va tenir poder sobre ells.
Durant molts anys, la preciosa "lapis exillis", va romandre abandonada al Paradís, allunyada dels homes i dels diables per l'espasa flamígera de l'àngel custodi, el Din Gabriel. Però amb el temps, Seth, el tercer dels fills d'Eva, va suplicar al Senyor que s'apiadés dels homes; que li permetés entrar al Paradís i recollir la joia luciferina, així com una branqueta de l'arbre del Coneixement del Bé i del Malament, al que Déu o Al·lah - lloat sigui el seu nom - va accedir. Seth va plantar la branca i aquesta va arrelar, d'ella naixerien altres arbres que amb el pas del temps donarien lloc a aquell amb el qual es va construir la Creu del Gólgota, de la qual per cert, una de les vostres comandes, la de Caravaca, guarda un fragment de la "Vera Creu". Amb la joia luciferina, Seth va llaurar, ajudat per dos àngels, un copa de bellesa exquisida que des de llavors seria utilitzada en les cerimònies d'acció de gràcies. Seth es va convertir així en el primer sacerdot, després del desgraciat Abel, i aquella copa - el Sant Grial - ha anat sent transmesa misteriosament de sacerdot en sacerdot, de generació en generació, al llarg dels segles.
El gran Melki-Tsedek rei de Salem, els Grans Sacerdots de Heliòpolis en l'Antic Egipte, el mateix Moisès, el rei David i el seu fill Salomó, van ser alguns dels seus dipositaris. Durant un temps, va romandre ocult, o oblidat, en alguna fornícula del Temple que Salomó va fer construir a Jerusalem.
Va ser utilitzada per Isa, a qui vosaltres anomeneu Jesús el Crist, en el moment del Sopar de Pasqua i després de la seva detenció va caure en mans de Pilat, el governador romà de Jerusalem. Pilat la va lliurar a Josep d'Arimatea qui va recollir-hi la barreja de sang i aigua que va rajar del costat del crucificat, per la ferida que li va causar la llança Lugh del centurió romà Longinos;
llança que et deu ser coneguda, ja que és la mateixa que Ramon Berenguer IV va donar al Temple i que fins ara es trobava en l'altar de Sant Agustí a la capella de Miravet. Quan la situació per als seguidors de Jesús es va fer insostenible a Jerusalem, Josep d'Arimatea i el seu company Nicodem, amb Maria Magdalena i d'altres cristians van abandonar Terra Santa en direcció a Occident, primer van arribar a la Gàl·lia, prop de Marsella i al cap d'un temps van prosseguir el viatge fins a arribar a Terres Celtes, on van fundar la primera església cristiana a Glastonbury.
Durant els 42 anys en què Josep d'Arimatea va viure com un ermità, es va alimentar exclusivament, amb la sang que rajava constantment del Grial i, al seu voltant, es va anar teixint una llegenda de curacions i miracles. Més endavant, els descendents de Josep d'Arimatea i els druides - savis coneixedors de les forces de les plantes, dels animals i de la terra - van ser els seus custodis durant diversos segles, al llarg dels quals apareix i desapareix alternativament en diversos llocs d'Europa.
Segurament, hauràs sentit parlar del Rei Artur i dels cavallers de la Taula Rodona, i del cavaller Gallahad qui, segons la tradició el va poder contemplar.
Finalment, el cavaller Parsifal seria el seu custodi durant molt de temps.
Hi ha un llarg període de temps el Grial apareix aquí i allà, s'oculta durant un temps, és fa difícil precissar quins van ser els seus custodis, fins que va ser lliurada a la família dels vescomtes d'Albí, Besiers i Carcassona, els Trencavell. Un d'ells Raymond Roger Trencavell, quan va creure que les seves terres i els seus vassalls caurien en les mans dels francesos, de la Inquisició i del Papa, en féu donació a l'Església dels Bonnes Homes, els qui ho van guardar en la fortalesa de Montsegur ".
"I ara Norbert, - va continuar el sarraí, després d'uns instants de silenci - presta molta atenció, ja que el que segueix té una especial importància per a tu ... i per a tots nosaltres. Una de les principals jerarques d'aquella fe, massacrada pels francs i pel Papa, la Belle Damme, Esclermonde de Foix - la qual va teixir aquest cordó de llana que portes lligat a la cintura i que et va donar Ramón de Saguàrdia la nit en què vàrem sortir de Miravet -, era coneguda com la Dispensadora del Goig, i la seva funció: ser la guardiana del Grial. Sobre aquest personatge tant interessant com desconeguda, podeu veure:
http://terraxaman.blogspot.com/2007/08/esclarmonda-de-foix.html
La nit abans de la rendició de Montsegur a les tropes del Senescal de Carcassona Hug d'Arcís, tres "perfectes" de l'Església dels Bonnes Homes: Amiel Aicart, Hug Poiteví i el teu avi, si has sentit bé, el teu avi, Guillem de Sant Simó, van abandonar per unes galeries subterrànies el castell portant amb ells el Sant Grial -entre altres coses de gran valor espiritual -, van travessar els boscos propers en direcció a Usson, i després d'avisar als seus germans que havien aconseguit trencar el setge, mitjançant una foguera al cim d'una muntanya pròxima, es van amagar durant diversos dies en una cova propera a la població de Mont-real de Sos i, finalment, quan el setge es va aixecar i els exèrcits francesos van abandonar la regió, van poder lliurar el Sant Grial a la Comanda templera de Capoullet Junac...
"La veritable història del Grial es remunta a l'origen dels temps ... Després de la colossal batalla que va enfrontar a Lucifer, l'Àngel Rebel, amb els àngels capitanejats pel Din Mikael, i aquell va ser precipitat als inferns, va caure del seu front una joia preciosa amb la que el mateix Creador, havia decidit honorar al més savi i bell dels seus servidors. Aquesta joia, formada directament de substància divina - semblant en la seva aparença, a la més pura i brillant de les maragdes -, va anar a caure al Paradís terrenal, on va romandre per molt temps, sota la custòdia d'Adam, el primer home. Durant eons, Adam i Eva, van ser els seus guardians i gràcies a ella, ni la malaltia ni la mort els amenaçaven. Però Lucifer, no va desistir en els seus intents per recuperar-la, va induir en aquelles ànimes pures el desig de ser com déus, apartant-los de la senzilla benaurança en què es trobaven. Amb això van perdre l'amistat de Déu, sent expulsats del Paradís, i en ser apartats del ornament de Lucifer, van contraure malalties i la mort va tenir poder sobre ells.
Durant molts anys, la preciosa "lapis exillis", va romandre abandonada al Paradís, allunyada dels homes i dels diables per l'espasa flamígera de l'àngel custodi, el Din Gabriel. Però amb el temps, Seth, el tercer dels fills d'Eva, va suplicar al Senyor que s'apiadés dels homes; que li permetés entrar al Paradís i recollir la joia luciferina, així com una branqueta de l'arbre del Coneixement del Bé i del Malament, al que Déu o Al·lah - lloat sigui el seu nom - va accedir. Seth va plantar la branca i aquesta va arrelar, d'ella naixerien altres arbres que amb el pas del temps donarien lloc a aquell amb el qual es va construir la Creu del Gólgota, de la qual per cert, una de les vostres comandes, la de Caravaca, guarda un fragment de la "Vera Creu". Amb la joia luciferina, Seth va llaurar, ajudat per dos àngels, un copa de bellesa exquisida que des de llavors seria utilitzada en les cerimònies d'acció de gràcies. Seth es va convertir així en el primer sacerdot, després del desgraciat Abel, i aquella copa - el Sant Grial - ha anat sent transmesa misteriosament de sacerdot en sacerdot, de generació en generació, al llarg dels segles.
El gran Melki-Tsedek rei de Salem, els Grans Sacerdots de Heliòpolis en l'Antic Egipte, el mateix Moisès, el rei David i el seu fill Salomó, van ser alguns dels seus dipositaris. Durant un temps, va romandre ocult, o oblidat, en alguna fornícula del Temple que Salomó va fer construir a Jerusalem.
Va ser utilitzada per Isa, a qui vosaltres anomeneu Jesús el Crist, en el moment del Sopar de Pasqua i després de la seva detenció va caure en mans de Pilat, el governador romà de Jerusalem. Pilat la va lliurar a Josep d'Arimatea qui va recollir-hi la barreja de sang i aigua que va rajar del costat del crucificat, per la ferida que li va causar la llança Lugh del centurió romà Longinos;
llança que et deu ser coneguda, ja que és la mateixa que Ramon Berenguer IV va donar al Temple i que fins ara es trobava en l'altar de Sant Agustí a la capella de Miravet. Quan la situació per als seguidors de Jesús es va fer insostenible a Jerusalem, Josep d'Arimatea i el seu company Nicodem, amb Maria Magdalena i d'altres cristians van abandonar Terra Santa en direcció a Occident, primer van arribar a la Gàl·lia, prop de Marsella i al cap d'un temps van prosseguir el viatge fins a arribar a Terres Celtes, on van fundar la primera església cristiana a Glastonbury.
Durant els 42 anys en què Josep d'Arimatea va viure com un ermità, es va alimentar exclusivament, amb la sang que rajava constantment del Grial i, al seu voltant, es va anar teixint una llegenda de curacions i miracles. Més endavant, els descendents de Josep d'Arimatea i els druides - savis coneixedors de les forces de les plantes, dels animals i de la terra - van ser els seus custodis durant diversos segles, al llarg dels quals apareix i desapareix alternativament en diversos llocs d'Europa.
Segurament, hauràs sentit parlar del Rei Artur i dels cavallers de la Taula Rodona, i del cavaller Gallahad qui, segons la tradició el va poder contemplar.
Finalment, el cavaller Parsifal seria el seu custodi durant molt de temps.
Hi ha un llarg període de temps el Grial apareix aquí i allà, s'oculta durant un temps, és fa difícil precissar quins van ser els seus custodis, fins que va ser lliurada a la família dels vescomtes d'Albí, Besiers i Carcassona, els Trencavell. Un d'ells Raymond Roger Trencavell, quan va creure que les seves terres i els seus vassalls caurien en les mans dels francesos, de la Inquisició i del Papa, en féu donació a l'Església dels Bonnes Homes, els qui ho van guardar en la fortalesa de Montsegur ".
"I ara Norbert, - va continuar el sarraí, després d'uns instants de silenci - presta molta atenció, ja que el que segueix té una especial importància per a tu ... i per a tots nosaltres. Una de les principals jerarques d'aquella fe, massacrada pels francs i pel Papa, la Belle Damme, Esclermonde de Foix - la qual va teixir aquest cordó de llana que portes lligat a la cintura i que et va donar Ramón de Saguàrdia la nit en què vàrem sortir de Miravet -, era coneguda com la Dispensadora del Goig, i la seva funció: ser la guardiana del Grial. Sobre aquest personatge tant interessant com desconeguda, podeu veure:
http://terraxaman.blogspot.com/2007/08/esclarmonda-de-foix.html
La nit abans de la rendició de Montsegur a les tropes del Senescal de Carcassona Hug d'Arcís, tres "perfectes" de l'Església dels Bonnes Homes: Amiel Aicart, Hug Poiteví i el teu avi, si has sentit bé, el teu avi, Guillem de Sant Simó, van abandonar per unes galeries subterrànies el castell portant amb ells el Sant Grial -entre altres coses de gran valor espiritual -, van travessar els boscos propers en direcció a Usson, i després d'avisar als seus germans que havien aconseguit trencar el setge, mitjançant una foguera al cim d'una muntanya pròxima, es van amagar durant diversos dies en una cova propera a la població de Mont-real de Sos i, finalment, quan el setge es va aixecar i els exèrcits francesos van abandonar la regió, van poder lliurar el Sant Grial a la Comanda templera de Capoullet Junac...
A la fi, Abu Yaquf va prendre novament la paraula.
"Després del lliurament del Grial a la Comanda de Capoullet-Junac, l'Ordre es va fer càrrec d'ell. Hi va haver una reunió al més alt nivell dels prohoms més representatius i es va decidir que les proximitats del rei francès i del Papa, no eren les més convenients. A principis del 1247, el Mestre Guillem de Sonnac, el va enviar a Anglaterra, pensant que sota la protecció d'Enrique III, un monarca menys ambiciós que el francès, el Grial estaria molt més segur. A la cambra del Tresor del Temple a Londres, va romandre ocult i en secret fins al 1303. En aquell any, es va reunir de nou el Capítol General de l'Ordre a París, ja que els serveis d'espionatge de l'Ordre prop del rei de França, havien detectat els plans del de Nogaret i van adoptar una resolució que com has pogut veure, ha tingut grans conseqüències. Allà es va determinar que si el Papa i el rei francès decidien apropiar-se dels béns de l'Ordre, no s'oferiria cap tipus de resistència, encara que aquests fossin donats als Hospitalaris. Es va argumentar, no sense raó, que "l'Ordre per a res volia totes aquestes riqueses, que només havien servit per corrompre els pobles i als seus governants, per culpa de les quals, s'havia perdut, potser per sempre, la possibilitat de recuperar Terra Santa ". Acabat el Capítol General i dins del més absolut secret, es va produir una reunió d'alguns dels jerarques de l'Ordre per a decidir que fer amb el Grial. A ella van assistir: el Mestre Jacques de Molay, Pedro de Bolonya procurador de l'Ordre davant el Tribunal de la Cúria a Roma, Godofredo de Charnay, Comanador de Normandia, Godofredo de Gounville, Comanador de Aquitània, Hug de Pairaud, Visitador de França, Ponsard de Gisy, Comanador de Payns, Berenguer de Cardona, Mestre Provincial de Catalunya i Aragó, Basc Fernandes, Mestre de Portugal i els anglesos: Guillermo de la More, Comendador de Londres, Juan de Stoke, Tresorer del Temple a Londres, i el "frare" Tomás de Lincoln, en aquells anys Guardià del Grial.
En aquesta reunió es va valorar la situació des d'una perspectiva molt diferent. Els presents eren els únics que sabien que l'Ordre custodiava l'objecte al que aspirava el de Nogaret. Aquesta informació estava reservada a germans de la màxima confiança del Mestre de l'Ordre, o a aquells que era absolutament imprescindible que ho sabessin per raons del càrrec. Es va valorar en primer lloc, que el Temple de Londres no estava en condicions de seguir garantit la seguretat del Grial, en el cas que els projectes del rei francès fossin acceptats per Eduard, el fill del rei Enric III - que es trobava greument malalt -, ja que en qualsevol moment podia esclatar la tempesta que ara, lamentablement, s'ha desencadenat i de tots era sabut que Eduard II, seria un monarca menys escrupolós que el seu pare, el gran Enric III. Era doncs imprescindible tenir previst un canvi en el lloc d'ubicació del Grial.
A més, a Catalunya hi havia un estat d'opinió respecte a Terra Santa que corresponia amb el que l'Ordre estava impulsant. Ramon Llull i Arnau de Vilanova, així ho estaven demanant a totes les cancelleries europees: organitzar una Croada unitària de tots els països de la cristiandat, unint a les Ordres Militars Teutònica, Santjoanista i Templera sota l'autoritat de l'anomenat Rei del Sant Sepulcre - que no podia ser cap altre que el Mestre dels Templaris - i al mateix temps, mentre no s'arribava a la formalització de la croada, intentant aconseguir el lliure accés dels pelegrins als Sants Llocs, mitjançant negociacions amb aquells països musulmans més disposats a la tolerància.
Finalment, es va decidir per unanimitat, traslladar el Sant Grial a Miravet, cosa que efectivament va tenir lloc en els primers mesos de l'1304. Potser recordis la visita de Tomás de Lincoln i Juan de Stoke, al teu convent?. El de Lincoln ens va explicar, poc temps després, a Jacques de Molay i a mi mateix, que en el moment de dipositar el Sant Grial, en una cavitat amagada a la part alta de la columna central de la cripta de Miravet, va veure aparèixer en la vora superior de la copa, escrit en lletres iridiscents, el nom de Norbert de Sant Simó que en aquells moments era un noi de 16 anys, que arribat el moment, hauria de ser el següent Guardià del Grial ... "
"Però, ¿com és possible que el Grial m' escollís a mi, si per aquell temps jo ni tan sols sabia de la seva existència?". Va preguntar Norbert ple d'inquietud.
"Ja et vaig dir que el Grial escull per si mateix a qui ha de servir-lo. Les seves raons no tenen res a veure amb la lògica amb la qual els homes corrents analitzem la realitat. Quan el Grial necessita d'algun servei, es limita senzillament a fer aparèixer el nom de la persona indicada a la vora superior i els custodis són els encarregats de buscar-los. Hi ha alguna cosa en tu, en el teu interior, que et fa creditor de tan dubtós honor, ja que és sabut que la proximitat del Grial sol comportar grans responsabilitats i patiments sense fi ... "- Va contestar Abu Yaquf".
Fins aquí aquest llarg fragment de la novella.
Si voleu saber alguna cosa més sobre els templers, podeu mirar les següents entrades:
http://terraxaman.blogspot.com/2007/12/aproximaci-lorde-del-temple.html
http://terraxaman.blogspot.com/2007/12/fra-ramon-de-sagurdia-templer.html
http://terraxamanrutes.blogspot.com/2008/01/la-comanda-templera-del-masdeu.html
Avui, el Sant Grial continua ocult en algun indret del món i, no son pocs els qui el cerquen apassionadament, en molts casos amb finalitats perverses. No caldria sinó recordar la visita que el lloctinent de Hitler -Himler- va fer a Montserrat seguint les recomanacions d'Otto Rahn i d'altres estudiosos de les SS i l'Ordre de Thule.
Podeu veure l'entrada:
http://terraxaman.blogspot.com/2010/04/la-terrible-historia-del-nacional.html
Quins estranys camins els que ens han dut de parlar de Lucifer a aquesta llarga explicació sobre el Sant Grial, i es que tal com dèiem en l'entrada anterior, els mites sovint s'entrellacen, creant una mena de laberint iniciàtic que cal recórrer amb molta paciència i reflexió.
Fins aquí aquest llarg fragment de la novella.
Si voleu saber alguna cosa més sobre els templers, podeu mirar les següents entrades:
http://terraxaman.blogspot.com/2007/12/aproximaci-lorde-del-temple.html
http://terraxaman.blogspot.com/2007/12/fra-ramon-de-sagurdia-templer.html
http://terraxamanrutes.blogspot.com/2008/01/la-comanda-templera-del-masdeu.html
Avui, el Sant Grial continua ocult en algun indret del món i, no son pocs els qui el cerquen apassionadament, en molts casos amb finalitats perverses. No caldria sinó recordar la visita que el lloctinent de Hitler -Himler- va fer a Montserrat seguint les recomanacions d'Otto Rahn i d'altres estudiosos de les SS i l'Ordre de Thule.
Podeu veure l'entrada:
http://terraxaman.blogspot.com/2010/04/la-terrible-historia-del-nacional.html
Quins estranys camins els que ens han dut de parlar de Lucifer a aquesta llarga explicació sobre el Sant Grial, i es que tal com dèiem en l'entrada anterior, els mites sovint s'entrellacen, creant una mena de laberint iniciàtic que cal recórrer amb molta paciència i reflexió.
La jerarquia dels àngels caiguts
La Demonologia es aquella part de la teologia catòlica que estudia els dimonis. Va aparèixer a l'Edat Mitja, en el moment de la brutal persecució de les bruixes, de les mans del dominics i la Inquisició. Aquest tema no l'he volgut tocar en aquesta entrada però si el tema us interessa podeu veure'l aquí:
http://terraxamanrutes.blogspot.com/2007/01/una-ruta-ensangrentada.html
Històricament, el primer tractat de demonologia va ser el terrible "Malleus Maleficarum" (el martell de les bruixes) dels dominics Heinrich Kramer y Jacob Sprenger, amb el que els inquisidors s'autoatorgaren el dret de vida i mort sobre desenes de milers de desgraciats d'arreu d'Europa i Amèrica.
Existeixen nombrosos treballs i investigacions sobre la jerarquia dels àngels caiguts, no exempts de contradiccions, un bon resum encara que evidentment no exhaustiu ni universalment acceptat seria:
Satan: és el més poderós, intel·ligent i bell dels dimonis que es van revoltar. Se li diu Satan o Satanàs en l'Antic Testament. La seva arrel primitiva significaria atacar, acusar, ser un adversari, resistir. Satan significaria adversari, enemic, opositor.
Diable: és com diu el Nou Testament a Satan. Diable ve del verb grec "diaballo", acusar. La gent fa servir la paraula diable i dimoni com a sinònims, però la Bíblia no. La Bíblia sempre usa la paraula Diable en singular i referint-se al més poderós de tots ells. La Sagrada Escriptura també l'anomena el Acusador, l'Enemic, el Temptador, el Maligne, l'Assassí des del principi, el Pare de la mentida, Príncep d'aquest món, la Serp.
Belcebú: usualment usat aquest nom com a sinònim del Diable. Prové de Baal-Sebile que significa senyor de les mosques. Apareix a 2 Re 1,2.
Lilith: la que va sorgir al mateix temps que Adam de les mans del Creador és, segons el mite, una criatura espontània i lliure, de fascinant bellesa, que posteriorment es va convertir en un ens malèfic, en un ésser de la foscor però que, en tot cas, guarda en si,com a símbol, un sentit que l'emparenta amb la ran Mare de les civilitzacions antigues, sobretot en el seu aspecte tenebrós.
Seirim: apareixen en Is 13, 21, Lev 17, 7 i a Barcelona 4,35, sol traduir-se com els peluts. Deriva de l'hebreu sa'ir que significa pelut o boc.
Dimoni: del grec daimon que significa geni. En la mitologia grecoromana no era necessàriament una entitat malèfica. Però en el Nou Testament, sempre és usat com a terme per designar éssers espirituals malignes.
Belial: o Beliar de l'arrel baal que significa senyor. Apareix per exemple en 2 Cor 6, 15.
Apollyon: significa destructor, apareix en Ap 9, 11. Es diu d'ell que el seu nom en hebreu és Abaddón que significa perdició, destrucció.
Lucifer: és un nom extra bíblic que significa "estrella del matí". La immensa majoria dels textos eclesiàstics fan servir el nom de Lucifer com a sinònim del Diable. El nom li ve que va ser un àngel especialment privilegiat en la seva naturalesa en els cels angèlics, abans de revelar i deformar-se. Alguns tradueixen el nom de Lucifer com "el que porta la llum". Aquesta traducció és errònia ja que tal paraula en llatí era luciferarius.
Com a curiositat direm que en un exorcisme un dimoni va dir que els cinc dimonis més poderosos de l'infern eren per aquest ordre: Satan, Lucifer, Belcebú, Belial i Meridià. És segura aquesta jerarquia? El que és segur, i ho sabem per la Sagrada Escriptura i pels exorcismes, és que cada dimoni té un nom.
Trobades amb el dimoni:
Fa temps vaig llegir a la xarxa una història que em va cridar molt l'atenció, doncs malgrat ser breu, expressada en un llenguatge rudimentari i mal escrita, reunia tots els elements necessaris com arquetip de les anomenades trobades amb el dimoni. Insisteixo en recomanar-vos que feu una mirada a l'entrada ressenyada anteriorment, on trobareu uns testimonis que posen la pell de gallina, aquesta diu:
"La història la va viure un amic que me la va comptar així:
"Això va passar com el juny, temps era temps, era nen tindria com 12 anys, vaig sortir amb el meu oncle a un mas a buscar uns marrans, i mentre els agafàvem se'ns va fer de nit i per completar va començar a ploure, així que ens va tocar mullar-nos i es va fer de nit, com és normal en aquests camins no es troba molta gent i molt menys de nit, quan de sobte es va escoltar com quan algú camina en un paller i el meu oncle em va dir queda't aquí, ell va fer cap per la vora del camí i va començar a parlar amb algú, el qual parlava molt lleig i de seguida vaig saber que havia de ser alguna classe de dimoni el qual li deia: "que fas per aquí de nit, jo sóc l'únic que puc caminar per aquí", el meu oncle va començar a dir algunes oracions i com a discutir amb aquesta aparició, la qual va marxar, després el meu oncle em va mirar i em va dir: tens por nebot? i jo que no sabia si estava mullat de l'aigua o si m'havia orinat de la por li vaig dir: és clar! que no".
Una neurosi demoníaca del segle XVII
Una altre exemple, però aquest molt més el·laborat, fins i tot analitzat.
Freud considera que les neurosi de la infància ensenyen el que més tard es discerneix amb una investigació exhaustiva. El mateix cal esperar de les malalties de segles anteriors. És a dir que Freud a través d'aquest cas pot trobar el que en altres neurosi és més difícil de rastrejar, això és el substitut del pare. També fa notar que el contingut, les vestidures de les neurosis varien amb el temps (són d'època) però no així la seva estructura, és a dir aquells processos que fan possible la seva aparició (llegiu per exemple el Complex d'Èdip).
Diu Freud que al segle XVII les neurosis apareixen amb vestidures demonològiques, es tracten de possessions. Això succeeix amb el cas de Haizmann, qui tenia al·lucinacions i convulsions (va tenir també paràlisi a les cames quan se li van presentar figures sagrades). Per tant es podria parlar d'una conversió histèrica. Els dimonis són desitjos dolents, desestimats, plançons de mocions pulsionals rebutjades (és a dir que es tracta d'una moció pulsional el representant representatiu és inconscient, la pulsió és dinàmica).
Tornant a Haizmann, un rector li va suggerir la fantasia d'un pacte amb el Diable. El Diable pot oferir-nos coses plaents (arts de bruixeria, diners i satisfacció sexual), però tot això Haizmann el rebutja quan el Diable l'hi ofereix.
Freud considera que Haizmann tenia una depressió malenconiosa amb inhibició del treball i preocupació pel seu futur econòmic (havia caigut en un estat de tristesa, no podia treballar, li preocupava no poder guanyar-se el pa). El seu pare havia mort i per això hauria caigut en un estat de malenconia; després li ven l'ànima al Diable per alliberar-se d'una depressió. El Diable s'obliga a substituir el pintor, per nou anys, al Pare perdut.
Freud diu que evidentment Haizmann raona que per la mort del seu pare se li han espatllat el seu talent i la seva capacitat de treball, llavors si obté un substitut del pare, reconquistarà el que a perdut.
El diable, per Haizmann, és un substitut del Pare. Al principi apareix com la figura d'un venerable ciutadà. És a dir que en la cadena simbòlica del llenguatge, el significant del pare i del Diable aparèixeren associats, la qual cosa va permetre que el Diable substitueixi al Pare.
També Déu és un substitut del pare, un pare enaltit, tal qual com el va veure en la infància (també en la prehistòria va passar el mateix amb el pare de l'horda primordial). Després l'individu va veure al pare més petit, però la imatge-representació infantil es va conservar, es va fusionar amb l'empremta nmémica (la qual es defineix com la forma en la qual s'inscriuen els esdeveniments en la memòria, és a dir la forma en què queda inscrita la lletra en l'inconscient) del pare primordial per a formar en l'individu la representació de Déu. El vincle amb aquest pare va ser ambivalent. L'ambivalència es defineix com la presència simultània, en la relació amb un mateix objecte, de tendències, actituds i sentiments oposats, especialment de la sèrie amor-odi. La hi troba en els conflictes en els quals el component positiu i el negatiu de l'actitud afectiva es troben simultàniament presents, són indissolubles, i constitueixen una oposició no dialèctica, insuperable per al subjecte.
Aquesta mateixa ambivalència governa el vincle de l'espècie humana amb la seva divinitat. A partir de l'antagonisme no resolt entre l'enyorança del pare i l'angoixa i negativitat del fill s'expliquen les característiques de les religions.
En algun moment es van originar el tòtem i el tabú. Dins d'una horda primitiva, el mascle més fort dominava a les dones i expulsava als fills que aconseguien l'adultesa. Els fills es van unir, van matar i devorar el pare i van prendre les seves mares i germanes com esposes. La culpa i el remordiment (a causa de l'ambivalència a la qual en línies anteriors es va fer referència) va fer que van renunciar a les dones, i a la ingestió de l'animal totèmic en què s'havia desplaçat la figura paterna.
Les restriccions imposades a la fase totèmica van instaurar la primera llei, caracteritzades per disposicions i prohibicions que consistien en renúncies pulsionals: adoració del tòtem (prohibit fer-li mal o matar-lo); exogàmia (renúncia a desitjar la mare i les germanes); igualtat de drets dels germans (no es pot resoldre per mitjà de la violència la rivalitat).
Això es repeteix en el desenvolupament de l'individu, és a dir que l'ontogènia repeteix la filogènia. Es tracta sempre de la renúncia a la satisfacció directa de la pulsió per l'autoritat que substitueix i és una prolongació de la del pare.
El Dimoni és pensat com a contrapart de Déu. No obstant això, els déus poden esdevenir dimonis quan nous déus els suplanten. Aquest procés és aquell pel qual una representació de continguts contraris (ambivalents) es descompon en dos oposats nítidament contrastants.
Les contradiccions pel que fa a Déu, es tracten de la mateixa ambivalència del vincle de l'individu amb el seu pare personal. El Déu bo i just és substitut del pare, però Satán també expressa l'actitud hostil. El significant pare seria el significant primordial individual amb el qual es enllaçarien els significants Déu i Diable.
Tornant a Haizmann, en aquest cas el Diable estava en l'essència de la sexualitat, i és construït a la manera d'un fantasma, el qual és autocàstig, és a dir que el Diable era un aspecte pulsional que apareixia en la realitat. A causa de la depressió malenconiosa (definida malenconia com a rebuig de l'objecte estimat) i a la inhibició per al treball, diu Freud que es podria inferir que Haizmann tenia un amor intens pel pare, però no era només amor, ja que un duel (definit el mateix com acceptació de la pèrdua de l'objecte estimat) per la pèrdua del pare es transmutarà més fàcilment en malenconia com més fort hagi estat el vincle ambivalent. És a dir que hi hauria una degradació del pare.
Per justificar aquesta última afirmació, Freud utilitza aquells trets que considera importants del material disponible.
Considera el número nou, perquè és nou la quantitat d'anys pel qual és concertat el pacte. També per nou mesos Haizmann diu haver resistit les temptacions del Diable abans de cedir. En psicoanàlisi el nombre nou es refereix als nou mesos de gestació d'embaràs, cal aclarir que aquí apareixen nou anys, però a causa de diferents encadenaments entre significants, mitjançant metonímies i metàfores, el nombre és conservat i el seu denominador es permuta.
També apareix el Diable amb pits femenins, cosa que no falta en cap aparició.
En el cas de Haizmann hauria un factor que condicionaria l'aspecte negatiu del seu vincle amb el pare, una actitud femenina cap al pare, seria una fantasia d'embaràs, és a dir de donar-li un fill al pare. Es tractaria d'una identificació femenina projectada sobre el pare, és a dir una manera de rebaixar. Hi hauria una fixació en la mare. Seria un rebuig d'acceptar la castració, és a dir que hauria alguna cosa exclòs del registre del simbòlic, la qual cosa apareix en el registre de la realitat en la forma d'una al·lucinació.
El duel del pare perdut i l'augment de enyorança d'ell, van funcionar com a factors desencadenants que reactivar la fantasia d'embaràs, de la qual es defensa mitjançant una neurosi i una degradació del pare. És a dir que tot i la al·lucinació, cosa que és bastant característic de la psicosi, Freud defensa que aquest cas es tracta d'una neurosi, la forma de defensa és la repressió (és a dir una cosa que queda inscrit en l'aparell, i el que apareixerà en la consciència serà una formació de l'inconscient), i no així una psicosi, caracteritzada per la forclusió (rebuig cabdal d'un significant fonamental, significant del nom del pare, fora de l'univers simbòlic del subjecte). La forclusió es diferencia de la repressió en dos sentits: 1) els significants forcluidosos no es troben integrats en l'inconscient del subjecte, 2) no retornen des de l'interior, sinó des del si de la realitat, especialment en la al·lucinació.
L'actitud femenina cap al pare va caure sota la repressió en comprendre que la competència amb la dona per l'amor del pare tenia com a condició resignar el seu genital masculí, és a dir la castració. La desautorització de l'actitud femenina és la conseqüència de la revolta davant la castració. Això vol dir que, en el cas dels dibuixos de Haizmann, els pits del Diable són una projecció (entesa com aquella operació per la qual el subjecte expulsa de si i localitza en l'altre, persona o cosa, qualitats, sentiments, desitjos i objectes, que no reconeix o que rebutja en si mateix) de la pròpia feminitat el substitut del pare. També considera Freud que els pits tenen la significació que la tendresa infantil es va desplaçar de la mare al pare, per tant hi ha una intensa fixació a la mare, fixació que és responsable d'una part de l'hostilitat cap al pare.
Opina Freud que la renúncia a acceptar la castració en Haizmann impossibilita tramitar l'enyorança al pare, per tant es torna a la imatge de la mare a la recerca d'ajuda i salvació.
Això voldria dir que no hi va haver una sortida edípica adequada, és a dir que la funció de tall paterna va fracassar, en canvi, si es tractés d'una psicosi, no hi hauria funció paterna. Perquè es tracta d'una neurosi, en Haizmann es produeix un retorn del reprimit.
Segons detallen els escrits sobre Haizmann amb els quals treballa Freud, es produeixen tres fases en el desenvolupament d'aquest cas: En un primer moment ocorren les primeres aparicions amb les seves temptacions de diners, de pintura, etc. Després es produeix un efecte contrari, una reacció ascètica, és a dir l'aparició de Crist. El pintor va patir més amb aquestes sagrades aparicions que amb les del Diable. Llavors, les fantasies de temptació en Haizmann són revelades per les ascètiques. Però en un tercer moment, tot això és revelat per fantasies de càstig, en les quals es produeixen noves convulsions.
Després torna a l'ordre per informar sobre un segon pacte, el pacte li és retornat i queda curat.
El pintor havia lliurat la seva ànima al Diable perquè després de la mort del seu pare no podia treballar, i temia no poder obtenir el suport. Aquests factors, depressió, inhibició per al treball i dol pel pare, s'enllacen en el fet que les aparicions del Diable van ser abundantment dotades de pits perquè havia de ser el seu pare nutrició. L'esperança no es va complir, és a dir que es tracta d'un home a qui res li surt bé.
Diu Freud que la classe de temptació que les visions piadoses tenen per oferir-li a Haizmann volen que esculli una forma d'existència que el eximiria de tota preocupació pel diari suport.
Freud arriba a la conclusió que els dos segments de la malaltia demonològiques de Haizmann van tenir el mateix sentit. Només volia assegurar la seva vida, la primera vegada amb ajuda del Diable i a costa del seva benaurança i quan va fracassar i es va resignar, amb ajuda dels sacerdots a costa de la seva llibertat i de la major part de les possibilitats de satisfacció que ofereix la vida.
Llavors el dinamisme de la neurosi és el següent: un estasi libidinal, no susceptible de satisfacció en la realitat, es procura, amb ajuda de la regressió a fixacions antigues, un drenatge a través de l'inconscient reprimit. El jo dóna pas a la neurosi mentre pugui extreure un guany de la malaltia.
S'arriba a la conclusió que el cas de Haizmann es tractaria d'una psicosi al·lucinatòria de desig, perquè alguna cosa exclòs de la consciència apareix no com a formació de l'inconscient ni com a símptoma. Això que és exclòs de la consciència té a veure amb el desig que apareix en una al·lucinació, les quals són resignar. És a dir que és una cosa que pot tornar a lligar a la cadena simbòlica, però en el cas de Haizmann la diferència és que no té a veure amb el significant del nom del pare. Es busca retrobar el que va quedar per fora, cosa que té a veure amb el dolor, la qual cosa serveix per a resoldre l'angoixa. A l'angoixa se la pot definir com un estat afectiu, una cosa que sentim, la reunió de sensacions de la sèrie plaer-desplaer amb les innervacions de descàrrega i la seva percepció.
Hi ha alguna cosa identificat a l'objecte a, el qual es defineix com el que resta de irreductible en l'operació de l'adveniment del subjecte en el lloc de l'Altre, aquesta resta és caiguda de l'operació subjectiva. Aquest objecte perdut es troba per una part en el desig i per l'altra en l'angoixa, primer apareix en aquesta última i en un segon moment en el desig. No obstant això, en aquesta operació, falta l'accés a l'Altre, temps que Lacan anomena amb una X, aquest és el temps del gaudi, és a dir el designi en el qual el subjecte ha de plantejar-se. Després apareix el subjecte del desig: $. Així apareix la funció decisiva de la resta de subjecte, el subjecte com a real. El gaudi només coneixerà l'A per mitjà de la resta, de l'objecte a. L'objecte a és el fonament del subjecte desitjant. L'objecte a és l'objecte de l'angoixa.
Es va fer referència al desig, el qual pot definir-se com un dels pols del conflicte: el desig inconscient tendeix a realitzar-restablint, segons lleis del procés primari, els signes lligats a les primeres experiències de satisfacció.
Es va tornar posar l'accent en el tema del conflicte, la qual cosa és més que important en la vida humana, ja que gràcies a això és possible que els éssers humans puguin realitzar formacions de l'inconscient, les quals poden aparèixer com plaents, si presenten satisfacció per al subjecte, per exemple per mitjà de l'art, de l'estudi, etc., o poden generar sofriment en el subjecte, com per exemple en la formació de símptomes, com és el cas de Haizmann. En aquest cas es donen forclusió parcials, les quals es caracteritzen per no es refereixen al significant del nom del pare".
El Rei d'aquest món.
Sa Majestat el diable. El que gairebé tot ho pot, el que habita entre nosaltres des de sempre i que ens acompanya en la vida quotidiana amb la insana intenció de perdre'ns, el que enganya quan pot i pacta amb els mortals quan aquests el deixen, el rei indiscutible del sisè manament dels cristians, el que prefereix seduir la casada abans que a la soltera i a la monja abans que a la que no ho és (així els pecats són majors: la casada, a més de la luxúria, practicarà l'adulteri , i la monja, ja que es va casar amb Déu, no diguem ...)
L'ésser de la creació que més s'assembla i s'aproxima a Déu, i el que, en moltes ocasions, col·labora amb els nostres vicis preferits com a gran amic i còmplice, és de segur el rei indiscutible del món. En la seva audàcia és va atrevir a temptar al propi Rabí de Nazareth. Veiem com ens ho explica el Nou Testament, en el capítol quatre del Evangeli segons Sant Lluc tenim la descripció de la batalla entre Jesús i Satanàs en la qual aquest últim va intentar temptar el Fill de Déu com ho va fer des d'un principi amb els primers pares en el jardí de l'Edèn:
Després de totes aquestes reflexions i pensaments, es fa difícil resumir breument algunes conclusions. El - pacient - lector que hagi pogut seguir atentament tots i cadascun dels apartats d'aquests missatges segur que haurà extret ja les seves pròpies.
Particularment, al final tinc serioses dubtes sobre alló que l'Església catòlica intenta divulgar. No hem queda clar que Lucifer sigui l'origen del mal, més aviat el veig com un altre Prometeu, condemnat injusta i brutalment pel seu creador, sense pietat ni possibilitat de redempció. El Déu de l'Àntic Testament es mostra com un tirà despòtic i sense compassió. Éll que tot ho sap, perquè es Omniscient, sabia perfectament quina seria la reacció de l'àngel Luz Bel, davant la disjuntiva de crear un éssers imperfectes com la humanitat. Sabia que és revoltaria i que d'altres àngels el seguirien... que serien derrotats i que seien castigats per tota l'eternitat... i sabia també que la lluita d'aquests rebels contra el Tirà dels cels no s'acabaria mai i que hi hauria víctimes innocents, com la humanitat sencera. Perquè no va evitar-ho? Pel respecte al lliure albir?, no serà que la seva creació no era tan perfecta?
Quin lliure albir? el de la mosca en el tub d'assaig, presonera d'unes parets que ni pot veure o comprendre?
A més. hauriem de recordar que:
"Res no pot el diable contra els servents del Déu viu, si no és per permís de Déu, el qual,o vol destruir al diable per mitjà de la fe dels elegits que surt victoriosa en la temptació,o vol mostrar que són del diable aquells que es passen a les seves files. Així, tens l'exemple de Job, a qui el diable no hagués pogut atacar amb temptació alguna si no hagués rebut el permís de Déu ... I de la mateixa manera el diable va haver de demanar permís per temptar els apòstols ... ja que el Senyor diu a Pere en l'evangeli: "Mireu queSatanàs ha demanat per sacsejar com el blat: però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fe", és a dir, que no es permetrà al diable arribar fins a tal extrem que la seva fe fos posada en perill ... Ni tan sols sobre aquell ramat de porcs va tenir la legiódel diable cap poder fins que no ho va aconseguir de Déu: molt menys té poder sobre els que són ovelles de Déu. Tertulià (197 d.C.)
Així doncs, si Satanàs existeix, no es perquè l'Àngel endut per la supèrbia, és revoltés contra la voluntat de Déu, sinó Aquell crea a LuzBel dotant-lo d'una determinada - diguem-ne programada - manera de ser, perquè actui d'acord amb el seu desig, davant d'una situació que Éll mateix ha preparat. Pensar el contrari seria anar contra la lògica de l'omnipotència i omnisciència de Déu, que la seva obra -la creació - és imperfecte i en conseqüència: el mateix creador no domina suficientment el seu ofici, conclusió: a) l'Univers sencer no és més que l'obra imperfecte d'un Artesa-Déu imperfecte, potser una obra primerenca, un projecte inacabat i abandonat pel seu creador. b) Si l'Artesà-Déu és Perfecte, l'obra també ha de ser-ho en el conjunt, però també en les seves parts, tots i cadascun dels seus detalls, per petit i insignificant que ens pugui semblar, inclosos els camps d'extermini nazis?, la fam?, les guerres?, les epidèmies, les injustícies i desigualtats? la violència, els assassinats, la mentida, el Mal?. En la perspectiva dels creients sincers en les religions monoteistes del nostre àmbit cultural: cristianisme, judaisme i islam, només hi ha una resposta: tot és resultat de la voluntat divina, més encara, tot va sorgir de Déu mateix, de la seva diguem-ne matèria/esperit constitutiva, tot es Déu mateix, fins i tot, el pobre Lucifer a qui teniem mig abandonat no és una altra cosa sinó el mateix Déu, l'altra cara, la reflectida en el mirall...
I davant d'aquesta evidència que ens diuen els teòlegs, el mateix que Mikael i els altres àngels "bons" defensaven davant del "dolent" Lucifer, la mateixa que els capellans i darrerament els polítics ens repeteixen contínuament: cal que ens estrenyem el cinturó, cal passar per aquesta vall de llàgrimes; la recompensa la tindrem en el més enllà, o dintre d'uns anys, perquè els éssers humans -ens diuent- només podem perfeccionar-nos pel dolor, pel sofriment, per la por, pel castic... que algú ens imposa... mmm...ja començo a veure-hi clar!. c) No serà que tot aixó de Lucifer-Satanas, del pecat original, del Mal, del mateix Déu, no són sinó mites per explicar-nos algunes de les pautes de comportament de la natura, de l'univers, de l'ésser humà?
Prestem atenció un moment a aquesta imatge, és "Bafumet", "Mafumet" o Baphomet, l'església catòlica va acusar els templers d'adorar-lo, els gnòstics, alquimistes i tota una llarga sèrie d'escoles iniciàtiques la tenen per un símbol molt preuat i diuent que aquest nom vol dir: "baptisme de saviesa" o "iniciació a la saviesa"... però.. si és el nostre dimoniet... només que en el braç dret -a la nostre esquerra du la paraula "solve" ( dissoldre, desfer) assenyalant cap a dalt, i en el braç esquerre la paraula "coagula" (coagular, solidificar alló líquid), "solve et coagula" era una coneguda màxima de l'alquímia medieval, en una traducció ràpida, vindria a dir que no podem construir res de nou, si abans no fem espai, desfent-nos d'alló vell. Per moltes d'aquelles escoles místiques, esotèriques, filosòfiques, com ara els alquimistes, aixó volia dir més o menys:
"Sense pretendre caure en els dualismes extrems, els alquimistes han enunciat reiterades vegades l'existència en la Natura de dues forces oposades. Aquestes energies provenen d'una mateixa font i es manifesten en tots els aspectes de la Creació.
Així, per exemple: mercuri i sofre, sol i lluna, drac celestial i drac terrestre; femení i masculí, or filosofal i or vulgar. Això no impedeix que hi hagi un mediador, que normalment es coneix com a sal (potència unificadora de les modalitats mercurial i sulfurosa).
En el procés de manifestació de l'Esperit actuen dos principis rectors: dissolució i coagulació. I això esdevé no només en el pla visible i material, sinó a més en un més íntim i subtil. La llei d'analogia que regeix els mons ens ensenya que el que és a dalt és a baix, que l'intern repercuteix en l'extern, i viceversa ... És aquella el suport que permet desenvolupar a la matèria i l'esperit, dues realitats aparentment oposades però complementàries. D'aquí que l'Alquímia sigui la Ciència de les Ciències, atès que uneix harmoniosament els continguts espirituals amb els corporals.
La dissolució expressa l'extensió o difusió de la matèria i la seva transformació a un nivell menys fix.
La coagulació, per contra, és la densificació de les coses.
Mentre la primera és un moviment cap a fora, la segona esdevé cap a dins. L'existència d'una força centrífuga i d'una centrípeta ens poden ajudar a comprendre el Solve et coagula.
Els processos anteriors es manifesten en els plànols intern i extern. No es cregui, insistim en això, que l'Alquímia és només un mètode interior, però tampoc es pensi que és un desenvolupar-se exclusivament en el món extern, amb els matrassos - copa -grial? - minerals i el foc físic.
La mútua interacció d'aquests plans és una característica d'aquest saber mil.lenari. El Solve et coagula és la conducta que regna a l'Alquímia, i a aquesta línia tracten d'adaptar-se en alló personal, tots els iniciats de la majoria de les tradicions esmentades.
No voldríem acabar tota aquesta reflexió, sense una aproximació a la definició del Diable romàntic: una figura prometèica, una mena de déu pagà en un món que ja no reconeix aquesta possibilitat però sent, més que mai, la seva urgència. El procés comença, potser, en el Paradís Perdut de Milton, de qui William Blake ja va dir que, sense saber-ho, estava del costat del Diable: tan atractiva és la figura que pinta de Luzbel com Rebel que rebutja el servilisme i afronta el càstig del poder amb enteresa («És millor regnar a l'Infern de servir al Cel"). Segueix en el satanisme de Lord Byron o, de l'Estudiant de Salamanca de Espronceda, glorificacions totes del "non serviam" satànic «no serviré (a Déu)»-consigna antiautoritària per excel·lència. De la que l'anarquisme serà el màxim exponent:
Es va tornar posar l'accent en el tema del conflicte, la qual cosa és més que important en la vida humana, ja que gràcies a això és possible que els éssers humans puguin realitzar formacions de l'inconscient, les quals poden aparèixer com plaents, si presenten satisfacció per al subjecte, per exemple per mitjà de l'art, de l'estudi, etc., o poden generar sofriment en el subjecte, com per exemple en la formació de símptomes, com és el cas de Haizmann. En aquest cas es donen forclusió parcials, les quals es caracteritzen per no es refereixen al significant del nom del pare".
El Rei d'aquest món.
Sa Majestat el diable. El que gairebé tot ho pot, el que habita entre nosaltres des de sempre i que ens acompanya en la vida quotidiana amb la insana intenció de perdre'ns, el que enganya quan pot i pacta amb els mortals quan aquests el deixen, el rei indiscutible del sisè manament dels cristians, el que prefereix seduir la casada abans que a la soltera i a la monja abans que a la que no ho és (així els pecats són majors: la casada, a més de la luxúria, practicarà l'adulteri , i la monja, ja que es va casar amb Déu, no diguem ...)
L'ésser de la creació que més s'assembla i s'aproxima a Déu, i el que, en moltes ocasions, col·labora amb els nostres vicis preferits com a gran amic i còmplice, és de segur el rei indiscutible del món. En la seva audàcia és va atrevir a temptar al propi Rabí de Nazareth. Veiem com ens ho explica el Nou Testament, en el capítol quatre del Evangeli segons Sant Lluc tenim la descripció de la batalla entre Jesús i Satanàs en la qual aquest últim va intentar temptar el Fill de Déu com ho va fer des d'un principi amb els primers pares en el jardí de l'Edèn:
1 Jesús, ple de l'Esperit Sant, va tornar del Jordà, i era conduït per l'Esperit al desert,
2 durant quaranta dies, va ser temptat pel diable. No va menjar res en aquells dies i, al cap d'ells, va sentir fam.
3 El diable li va dir: "Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa."
4 Jesús li va respondre: "Està escrit: No només de pa viu l'home."
2 durant quaranta dies, va ser temptat pel diable. No va menjar res en aquells dies i, al cap d'ells, va sentir fam.
3 El diable li va dir: "Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa."
4 Jesús li va respondre: "Està escrit: No només de pa viu l'home."
5 Després dalt d'una muntanya li va mostrar en un instant tots els reialmes de la terra;
6 i li va dir el diable: "Et donaré tot el poder i la glòria d'aquests regnes, perquè a mi m'ha estat lliurada, i jo la dono a qui vull. 7 Si m'adores, tota serà teva. "
8 Jesús li va respondre: "Està escrit: Adora el Senyor el teu Déu i només a ell donaràs culte."
6 i li va dir el diable: "Et donaré tot el poder i la glòria d'aquests regnes, perquè a mi m'ha estat lliurada, i jo la dono a qui vull. 7 Si m'adores, tota serà teva. "
8 Jesús li va respondre: "Està escrit: Adora el Senyor el teu Déu i només a ell donaràs culte."
9 El va portar a Jerusalem, i el va posar sobre el sostre del Temple, i li va dir: "Si ets Fill de Déu, tira't d'aquí baix;
10 perquè està escrit: Als seus àngels el va encomanar guardar-te.
11 I a les seves mans et portaran perquè no ensopeguin els teus peus amb les pedres. "
12 Jesús li va respondre: "Està dit: No temptis el Senyor, el teu Déu."
10 perquè està escrit: Als seus àngels el va encomanar guardar-te.
11 I a les seves mans et portaran perquè no ensopeguin els teus peus amb les pedres. "
12 Jesús li va respondre: "Està dit: No temptis el Senyor, el teu Déu."
13 Acabada tota temptació, el diable s'allunyà d'ell.
Aquest passatge bíblic ens diu que Satanàs va temptar Jesús oferint tots els regnes de la terra. Si Satanàs no hagués estat en realitat el governant d'aquests regnes actuant a través dels homes per la via de la persuasió, l'oferta feta per Satanàs no hauria estat una veritable temptació. Observem en el passatge que Jesús no va negar que tots aquells governs humans pertanyessin a Satanàs, el que hagués fet si Satanàs no hagués tingut autoritat sobre ells. Per tant, ¡Satanàs és el veritable governant invisible del món, d'acord amb les Escriptures!.
El passatge citat ens revela una altra cosa important: Satanàs sempre ataca pel flanc més feble, i espera pacientment el moment oportú. A Jesús no el va temptar Satanàs al principi dels quaranta dies en què es va sotmetre al dejuni, quan estava més fort, sinó al final d'aquests quaranta dies, quan va sentir fam. I en ser derrotat Satanàs per Jesús, Satanàs s'allunya d'ell fins a un temps oportú.
Aquest passatge bíblic ens diu que Satanàs va temptar Jesús oferint tots els regnes de la terra. Si Satanàs no hagués estat en realitat el governant d'aquests regnes actuant a través dels homes per la via de la persuasió, l'oferta feta per Satanàs no hauria estat una veritable temptació. Observem en el passatge que Jesús no va negar que tots aquells governs humans pertanyessin a Satanàs, el que hagués fet si Satanàs no hagués tingut autoritat sobre ells. Per tant, ¡Satanàs és el veritable governant invisible del món, d'acord amb les Escriptures!.
El passatge citat ens revela una altra cosa important: Satanàs sempre ataca pel flanc més feble, i espera pacientment el moment oportú. A Jesús no el va temptar Satanàs al principi dels quaranta dies en què es va sotmetre al dejuni, quan estava més fort, sinó al final d'aquests quaranta dies, quan va sentir fam. I en ser derrotat Satanàs per Jesús, Satanàs s'allunya d'ell fins a un temps oportú.
Això va tornar a passar a l'anar acostant-se el moment del lliurament de Jesús als seus botxins, esdeveniment del qual Jesús tenia ple coneixement previ, i certament en el Jardí de Getsemaní la nit en què Jesús és lliurat per Judes. Això ho podem intuir pel que apareix escrit en el capítol 16 de l'Evangeli segons Sant Mateu:
21 Des d'aquell dia, Jesús va començar a anunciar als seus deixebles que havia d'anar a Jerusalem i patir molt, que havia de ser condemnat a mort i, que ressuscitaria el tercer dia.
22 Pere el va portar a part i va començar a reprendre'l, dient: "Déu no ho permeti, Senyor, això no passarà".
23 Però ell es girà i digué a Pere: "Fuig Satanàs! Tu ets per a mi un obstacle, perquè els teus pensaments no són els de Déu, sinó els dels homes". En aquest passatge, Jesús revela als seus deixebles la proximitat del seu suplici i la seva condemna a mort així com la seva resurrecció al tercer dia, Pere tracta de fer desistir al Mestre d'anar a Jerusalem, de manera que res del que els diu Jesús per revelació divina pugui ocórrer en la manera. En efecte, es tracta de truncar un esdeveniment que ha estat profetitzat, es tracta d'utilitzar el coneixement previ de les coses que hauran de succeir perquè ja no succeeixin. Si Jesús fa cas del que li diu Pere, llavors Jesús no entraria a Jerusalem, el lliurament de Jesús als romans en aquesta ciutat no es portaria a terme, no hi hauria l'últim sopar que avui és el centre de la missa dels cultes catòlics, i molt del que estava profetitzat fins i tot en l'Antic Testament quedaria sense complir-se. La proposta és temptadora, perquè de cedir Jesús al que li demana Pere, no hi hauria crucifixió, ni mofa de la plebs en contra del Mestre perquè mai es portaria a terme cap judici en contra de Jesús a Jerusalem, Jesús no seria assotat en una plaça pública, i tot el que estava previst que havia de succeir quedaria sense efecte. I la proposta no només és temptadora, és enormement temptadora, perquè així Jesús no ha de patir el martiri que culmina amb la seva crucifixió i la seva perllongada agonia. Però Jesús sap que si cedeix a la proposta que li fa Pere, llavors molt -si no tot- d'allò per la qual cosa va venir al món s'ensorraria. I si aixó succeís així, li lliuraria a Satanàs en safata de plata una altra ressonant victòria, més gran fins i tot, que la que va obtenir amb la caiguda de l'home. La proposta de Pere és, en efecte, una temptació. Si posem atenció acurada en el que diu el passatge bíblic citat, veiem que Jesús en respondre a Pere no li retreu a ell directament pel seu nom, sinó que retreu directament Satanàs, amb les paraules: "Fuig, de mi, Satanàs! ". El conflicte no és entre Jesús i el seu deixeble Pere, el conflicte és entre Jesús i Satanàs. Pere, sense adonar-se'n, està actuant com un vehicle manipulat per Satanàs per temptar novament a Jesús. Pere és un intermediari que no té la més remota idea d'allò al que s'està prestant com tampoc té la més remota idea de les funestes conseqüències a llarg termini de la temptació que li està presentant al Mestre. Pere creu que està actuant per compte propi quan, en realitat, està actuant com un instrument en mans d'un enemic invisible i astut que l'està fent servir amb intencions essencialment dolentes. Aquest passatge bíblic és important perquè suggereix que en moltes ocasions hi ha intencions aparentment bones la finalitat però és una cosa que va en contra del pla de la Creació.
22 Pere el va portar a part i va començar a reprendre'l, dient: "Déu no ho permeti, Senyor, això no passarà".
23 Però ell es girà i digué a Pere: "Fuig Satanàs! Tu ets per a mi un obstacle, perquè els teus pensaments no són els de Déu, sinó els dels homes". En aquest passatge, Jesús revela als seus deixebles la proximitat del seu suplici i la seva condemna a mort així com la seva resurrecció al tercer dia, Pere tracta de fer desistir al Mestre d'anar a Jerusalem, de manera que res del que els diu Jesús per revelació divina pugui ocórrer en la manera. En efecte, es tracta de truncar un esdeveniment que ha estat profetitzat, es tracta d'utilitzar el coneixement previ de les coses que hauran de succeir perquè ja no succeeixin. Si Jesús fa cas del que li diu Pere, llavors Jesús no entraria a Jerusalem, el lliurament de Jesús als romans en aquesta ciutat no es portaria a terme, no hi hauria l'últim sopar que avui és el centre de la missa dels cultes catòlics, i molt del que estava profetitzat fins i tot en l'Antic Testament quedaria sense complir-se. La proposta és temptadora, perquè de cedir Jesús al que li demana Pere, no hi hauria crucifixió, ni mofa de la plebs en contra del Mestre perquè mai es portaria a terme cap judici en contra de Jesús a Jerusalem, Jesús no seria assotat en una plaça pública, i tot el que estava previst que havia de succeir quedaria sense efecte. I la proposta no només és temptadora, és enormement temptadora, perquè així Jesús no ha de patir el martiri que culmina amb la seva crucifixió i la seva perllongada agonia. Però Jesús sap que si cedeix a la proposta que li fa Pere, llavors molt -si no tot- d'allò per la qual cosa va venir al món s'ensorraria. I si aixó succeís així, li lliuraria a Satanàs en safata de plata una altra ressonant victòria, més gran fins i tot, que la que va obtenir amb la caiguda de l'home. La proposta de Pere és, en efecte, una temptació. Si posem atenció acurada en el que diu el passatge bíblic citat, veiem que Jesús en respondre a Pere no li retreu a ell directament pel seu nom, sinó que retreu directament Satanàs, amb les paraules: "Fuig, de mi, Satanàs! ". El conflicte no és entre Jesús i el seu deixeble Pere, el conflicte és entre Jesús i Satanàs. Pere, sense adonar-se'n, està actuant com un vehicle manipulat per Satanàs per temptar novament a Jesús. Pere és un intermediari que no té la més remota idea d'allò al que s'està prestant com tampoc té la més remota idea de les funestes conseqüències a llarg termini de la temptació que li està presentant al Mestre. Pere creu que està actuant per compte propi quan, en realitat, està actuant com un instrument en mans d'un enemic invisible i astut que l'està fent servir amb intencions essencialment dolentes. Aquest passatge bíblic és important perquè suggereix que en moltes ocasions hi ha intencions aparentment bones la finalitat però és una cosa que va en contra del pla de la Creació.
Aquest passatge resumeix la dura lluita de la humanitat al llarg de la seva història en contra d'aquest enemic invisible i astut que sempre ataca pel flanc més feble i ho fa moltes vegades ocult darrere de les intencions aparentment bones d'altres. Jesús, coneixent la veritable naturalesa del seu enemic, rebutja la proposta que li presenta Pere dirigint-se a Satanàs directament pel seu nom, propinant-li a Satanàs novament una altra contundent derrota.
Conclusions (provisionals, es clar!)
Després de totes aquestes reflexions i pensaments, es fa difícil resumir breument algunes conclusions. El - pacient - lector que hagi pogut seguir atentament tots i cadascun dels apartats d'aquests missatges segur que haurà extret ja les seves pròpies.
Particularment, al final tinc serioses dubtes sobre alló que l'Església catòlica intenta divulgar. No hem queda clar que Lucifer sigui l'origen del mal, més aviat el veig com un altre Prometeu, condemnat injusta i brutalment pel seu creador, sense pietat ni possibilitat de redempció. El Déu de l'Àntic Testament es mostra com un tirà despòtic i sense compassió. Éll que tot ho sap, perquè es Omniscient, sabia perfectament quina seria la reacció de l'àngel Luz Bel, davant la disjuntiva de crear un éssers imperfectes com la humanitat. Sabia que és revoltaria i que d'altres àngels el seguirien... que serien derrotats i que seien castigats per tota l'eternitat... i sabia també que la lluita d'aquests rebels contra el Tirà dels cels no s'acabaria mai i que hi hauria víctimes innocents, com la humanitat sencera. Perquè no va evitar-ho? Pel respecte al lliure albir?, no serà que la seva creació no era tan perfecta?
Quin lliure albir? el de la mosca en el tub d'assaig, presonera d'unes parets que ni pot veure o comprendre?
A més. hauriem de recordar que:
"Res no pot el diable contra els servents del Déu viu, si no és per permís de Déu, el qual,o vol destruir al diable per mitjà de la fe dels elegits que surt victoriosa en la temptació,o vol mostrar que són del diable aquells que es passen a les seves files. Així, tens l'exemple de Job, a qui el diable no hagués pogut atacar amb temptació alguna si no hagués rebut el permís de Déu ... I de la mateixa manera el diable va haver de demanar permís per temptar els apòstols ... ja que el Senyor diu a Pere en l'evangeli: "Mireu queSatanàs ha demanat per sacsejar com el blat: però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fe", és a dir, que no es permetrà al diable arribar fins a tal extrem que la seva fe fos posada en perill ... Ni tan sols sobre aquell ramat de porcs va tenir la legiódel diable cap poder fins que no ho va aconseguir de Déu: molt menys té poder sobre els que són ovelles de Déu. Tertulià (197 d.C.)
Així doncs, si Satanàs existeix, no es perquè l'Àngel endut per la supèrbia, és revoltés contra la voluntat de Déu, sinó Aquell crea a LuzBel dotant-lo d'una determinada - diguem-ne programada - manera de ser, perquè actui d'acord amb el seu desig, davant d'una situació que Éll mateix ha preparat. Pensar el contrari seria anar contra la lògica de l'omnipotència i omnisciència de Déu, que la seva obra -la creació - és imperfecte i en conseqüència: el mateix creador no domina suficientment el seu ofici, conclusió: a) l'Univers sencer no és més que l'obra imperfecte d'un Artesa-Déu imperfecte, potser una obra primerenca, un projecte inacabat i abandonat pel seu creador. b) Si l'Artesà-Déu és Perfecte, l'obra també ha de ser-ho en el conjunt, però també en les seves parts, tots i cadascun dels seus detalls, per petit i insignificant que ens pugui semblar, inclosos els camps d'extermini nazis?, la fam?, les guerres?, les epidèmies, les injustícies i desigualtats? la violència, els assassinats, la mentida, el Mal?. En la perspectiva dels creients sincers en les religions monoteistes del nostre àmbit cultural: cristianisme, judaisme i islam, només hi ha una resposta: tot és resultat de la voluntat divina, més encara, tot va sorgir de Déu mateix, de la seva diguem-ne matèria/esperit constitutiva, tot es Déu mateix, fins i tot, el pobre Lucifer a qui teniem mig abandonat no és una altra cosa sinó el mateix Déu, l'altra cara, la reflectida en el mirall...
I davant d'aquesta evidència que ens diuen els teòlegs, el mateix que Mikael i els altres àngels "bons" defensaven davant del "dolent" Lucifer, la mateixa que els capellans i darrerament els polítics ens repeteixen contínuament: cal que ens estrenyem el cinturó, cal passar per aquesta vall de llàgrimes; la recompensa la tindrem en el més enllà, o dintre d'uns anys, perquè els éssers humans -ens diuent- només podem perfeccionar-nos pel dolor, pel sofriment, per la por, pel castic... que algú ens imposa... mmm...ja començo a veure-hi clar!. c) No serà que tot aixó de Lucifer-Satanas, del pecat original, del Mal, del mateix Déu, no són sinó mites per explicar-nos algunes de les pautes de comportament de la natura, de l'univers, de l'ésser humà?
Prestem atenció un moment a aquesta imatge, és "Bafumet", "Mafumet" o Baphomet, l'església catòlica va acusar els templers d'adorar-lo, els gnòstics, alquimistes i tota una llarga sèrie d'escoles iniciàtiques la tenen per un símbol molt preuat i diuent que aquest nom vol dir: "baptisme de saviesa" o "iniciació a la saviesa"... però.. si és el nostre dimoniet... només que en el braç dret -a la nostre esquerra du la paraula "solve" ( dissoldre, desfer) assenyalant cap a dalt, i en el braç esquerre la paraula "coagula" (coagular, solidificar alló líquid), "solve et coagula" era una coneguda màxima de l'alquímia medieval, en una traducció ràpida, vindria a dir que no podem construir res de nou, si abans no fem espai, desfent-nos d'alló vell. Per moltes d'aquelles escoles místiques, esotèriques, filosòfiques, com ara els alquimistes, aixó volia dir més o menys:
"Sense pretendre caure en els dualismes extrems, els alquimistes han enunciat reiterades vegades l'existència en la Natura de dues forces oposades. Aquestes energies provenen d'una mateixa font i es manifesten en tots els aspectes de la Creació.
Així, per exemple: mercuri i sofre, sol i lluna, drac celestial i drac terrestre; femení i masculí, or filosofal i or vulgar. Això no impedeix que hi hagi un mediador, que normalment es coneix com a sal (potència unificadora de les modalitats mercurial i sulfurosa).
En el procés de manifestació de l'Esperit actuen dos principis rectors: dissolució i coagulació. I això esdevé no només en el pla visible i material, sinó a més en un més íntim i subtil. La llei d'analogia que regeix els mons ens ensenya que el que és a dalt és a baix, que l'intern repercuteix en l'extern, i viceversa ... És aquella el suport que permet desenvolupar a la matèria i l'esperit, dues realitats aparentment oposades però complementàries. D'aquí que l'Alquímia sigui la Ciència de les Ciències, atès que uneix harmoniosament els continguts espirituals amb els corporals.
La dissolució expressa l'extensió o difusió de la matèria i la seva transformació a un nivell menys fix.
La coagulació, per contra, és la densificació de les coses.
Mentre la primera és un moviment cap a fora, la segona esdevé cap a dins. L'existència d'una força centrífuga i d'una centrípeta ens poden ajudar a comprendre el Solve et coagula.
Els processos anteriors es manifesten en els plànols intern i extern. No es cregui, insistim en això, que l'Alquímia és només un mètode interior, però tampoc es pensi que és un desenvolupar-se exclusivament en el món extern, amb els matrassos - copa -grial? - minerals i el foc físic.
La mútua interacció d'aquests plans és una característica d'aquest saber mil.lenari. El Solve et coagula és la conducta que regna a l'Alquímia, i a aquesta línia tracten d'adaptar-se en alló personal, tots els iniciats de la majoria de les tradicions esmentades.
No voldríem acabar tota aquesta reflexió, sense una aproximació a la definició del Diable romàntic: una figura prometèica, una mena de déu pagà en un món que ja no reconeix aquesta possibilitat però sent, més que mai, la seva urgència. El procés comença, potser, en el Paradís Perdut de Milton, de qui William Blake ja va dir que, sense saber-ho, estava del costat del Diable: tan atractiva és la figura que pinta de Luzbel com Rebel que rebutja el servilisme i afronta el càstig del poder amb enteresa («És millor regnar a l'Infern de servir al Cel"). Segueix en el satanisme de Lord Byron o, de l'Estudiant de Salamanca de Espronceda, glorificacions totes del "non serviam" satànic «no serviré (a Déu)»-consigna antiautoritària per excel·lència. De la que l'anarquisme serà el màxim exponent:
Com sempre, espero que us sigui útil.
1 comentari:
I used to be recommended this web site by my cousin.
I am not certain whether this publish is written by means
of him as no one else realize such particular approximately my problem.
You are amazing! Thanks!
My blog :: Trust Deed
Publica un comentari a l'entrada